28/02/2015

Llarga vida i prosperitat!

Mor Leonard Nimoy

Ahir, als 83 anys ens ha deixat Spock, un dels personatges icònics d'una de les sèries de ciència ficció més emblemàtiques


Encara sense formar part de l'univers Trekie, A qui no li hagués agradat posar-se -només per una vegada- un uniforme de la flota interestel·lar?


Spock i Nimoy, és un dels comptats casos en què el personatge pot amb la persona. Malgrat tots els seus intents d'allunyar-se del personatge que el va llançar a la fama, sempre mantindrem el record de Leonard Nimoy, com potser, fent el personatge que per si sol va encarnar l'esperit d'una sèrie de televisió, i les seves seqüeles, fins i tot sense aparèixer en alguna d'elles.

El pragmatisme i la lògica del personatge del Sr. Spock, estic segur que va despertar en ments infantils i juvenils un afany per anar més enllà en les ganes de descobrir que hi ha a l'altre costat de l'última frontera. 

Star Trek, s'ha convertit en una sèrie de culte per a milions d'espectadors, i el personatge de Spock n'ha estat sens dubte, un dels culpables.

 Nimoy a la Phoenix Comicon de Maig del 2011

Fins aquí aquest petit homenatge a Leonard Nimoy, un polifacètic artista; actor, director, guionista, escriptor, poeta, etc ..., i que molt al seu pesar, (només cal llegir la seva autobiografia titulada Jo no sóc Spock), ens ha deixat a Spock a l'Olimp de les icones de la ciència ficció.

El trobarem a faltar fent un cameo amb el Sheldon L. Cooper a The Big Bang Theory. 

Llarga vida i prosperitat Nimoy!

25/02/2015

Els secrets de Star Wars 4. Quin poder i mida te la "Estrella de la Mort"

Capaç de reduir a pols un planeta, l'Estrella de la Mort és el símbol del poder de l'imperi de Star Wars. És possible estimar la tremenda energia que posseeix?. Encara que el diàmetre de l'estrella de la mort mai s'ha esmentat, hi ha algunes pistes per poder estimar-lo.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Star Wars. Lucasfilms Ltd.

Calculem la mida de l'Estrella de la Mort

Recordem per exemple, a Luke en veure per primera vegada l'Estrella de la Mort, comenta que és com una "petita lluna". Obi-Wan Kenobi i Han Solo confirmen aquesta observació; és tan gran com una lluna i molt més gran que una estació espacial.
 
En el nostre sistema solar, les llunes i altres asteroides tenen un notable diàmetre que va des de desenes fins a milers de quilòmetres. Ceres, el més gran asteroide del sistema solar, té un diàmetre de 934 km, el satèl·lit més gran de Júpiter, Ganímedes té un diàmetre de 5.276 km, i els petits satèl·lits de Júpiter i Saturn tenen un diàmetre d'uns 20 km. L'Estrella de la Mort pot ser comparada amb el planeta Endor. Per preparar el seu atac al generador d'Endor, els rebels observen una imatge hologràfica en la qual és possible calcular que el diàmetre de l'Estrella de la Mort és aproximadament dotze vegades menor que el d'Endor. Només ens falta determinar la mida d'aquest últim!.

Trobem molts indicis que ens fan suposar que Endor ha de ser un planeta amb una massa i diàmetre similars als de la Terra. En primer lloc, sembla ser que la seva gravetat no planteja cap problema en particular per als rebels, ja que aquests es mouen sense aparents inconvenients per la seva superfície. Si Endor fos lleuger i petit tindria un camp de gravetat baix i els rebels avançarien amb passos de gegant. I a l'inrevés, un Endor pesat i gran imposaria una marxa lenta i esgotadora. Endor també ha de disposar d'una gravetat capaç de retenir una atmosfera prou densa com per als rebels puguin respirar sense necessitat d'usar màscares d'oxigen.

D'altra banda, si tenim en compte la Teoria de l'Evolució de les espècies, fins arribar a l'època dels Ewoks, el planeta Endor ha de tenir almenys tres milions d'anys d'edat. Cal que la seva gravetat sigui la suficient per retenir una atmosfera densa al llarg d'aquest període. En un planeta amb baixa gravetat, les partícules a altitud elevada poden escapar-se. Això aprima l'atmosfera, que desapareix gradualment. En comparació, Mart va perdre la seva atmosfera original en uns pocs centenars de milions d'anys, amb un radi de 3.400 quilòmetres i una massa inferior a 9 vegades a la de la Terra, la seva gravetat a la superfície és només d'un 38% de la nostra. La necessitat d'una atmosfera prou densa també es confirma pel fet que els ewoks volen amb planadors rudimentaris. No obstant això, no cal que la gravetat sigui massa gran per la seva petita superfície de suport, perquè aquests planadors puguin suportar el pes d'aquestes petites criatures.
Amb aquestes observacions, podem suposar raonablement, que la gravetat d'Endor és igual a dos terços de la que tenim a la Terra. Endor és un planeta qualificat com "bosc", el que suggereix que és baix en metalls i que la seva densitat és menor lleugerament que la de la Terra. En aquest cas, el radi és aproximadament el 70% del radi de la Terra, o el que és el mateix; 4.500 km

El que ens permet calcular que l'Estrella de la Mort un radi de 375 quilòmetres aproximadament, comparable als asteroides més grans el nostre sistema solar.

El Poder de l'Estrella de la Mort

Per destruir un planeta, cal gastar l'energia suficient per compensar l'energia gravitacional que uneix la seva matèria. Per a un planeta similar a la Terra, l'energia requerida és bastant considerable. Es correspon a tota la que irradia el Sol durant 6 dies. I aquest valor gegantí és un mínim, ja que en aquest cas, les restes del planeta s'expandirien per l'espai a gairebé una velocitat de deu quilòmetres per segon. Hauríem d'esperar hores abans de veure els efectes de l'atac. És de tots conegut que Darth Vader és força impacient. Els bonics efectes pirotècnics que li agrada contemplar des del destructor interestel·lar, només poden obtenir-se si el turbo-làser disposa d'una energia addicional, necessària per poder aconseguir una ràpida expansió de les deixalles resultants de l'explosió.

En veure el vídeo fotograma a fotograma, la taxa d'expansió de les parts externes del món poden ser estimades; és de prop de 10.000 quilòmetres per segon. La necessitat d'aquesta energia per crear aquesta violenta explosió és un milió de vegades més gran que el valor ajustat prèviament. La potència requerida pel generador principal de l'Estrella de la Mort per produir aquest tipus d'energia en uns pocs dies és simplement fenomenal: diversos milions de vegades la lluminositat que irradia el Sol.


D'on pot provenir tot aquest poder?. És inútil pensar en les reaccions químiques com la combustió, o les reaccions de fissió nuclear com les que trobem en les centrals nuclears. Fins i tot les reaccions de fusió termonuclear que tenen lloc en el cor de les estrelles tenen molt baixa rendibilitat per la feina bruta de l'Imperi. Si les estrelles són tan brillants, és sobretot perquè són molt grans. Una estrella un milió de vegades més brillant que el Sol té una massa unes 50 vegades superior, massa gran per tenir-la en l'interior de l'Estrella de la Mort... L'única solució "raonable" segons el punt de vista de la física coneguda, seria que l'Estrella de la Mort extreies l'energia d'un forat negre de ràpida rotació. Això significaria que els enginyers de l'Imperi són uns genis.


Crèdit de les imatges: Star Wars, Lucasfilm Ltd.
Autor de l'artícle original; Roland Lehoucq, astrofísic
Pròxim capítol 
- Com poden flotar els lanspeeders?

Aquest dossier també el podeu trobar en castellà al web d'Astroseti 

24/02/2015

Els orígens de Sant Genís


Avui em prenc la llibertat de parlar-vos dels orígens del meu actual barri, i del símbol que és per a tots els que hi vivim; la nostra parròquia, El meu barri és un petit racó bressolat per la serra de Collserola, i desconegut per la gran majoria dels nostres conciutadans, i que va viure millors èpoques. Tot i així, si hi passegeu us garanteixo que hi trobareu racons amb un encant especial, malgrat els intents de diferents administracions per fer-los desaparèixer.

El barri de Sant Genís dels Agudells, al vessant oriental de Collserola (anomenada en aquest sector serra dels Agudells), té un origen força antic dins el territori de Barcelona, del qual fou una de les deu parròquies inicials: l’acta de dotació és del 4 de juliol del 931, fou consagrada pel bisbe Teodoric de Barcelona, en temps del comte Sunyer. És notable al temple actual, la seva construcció d’origen romànic amb vestigis preromànics. També cal destacar el peix simbòlic dels primers cristians, situat a la dreta de la porta principal del temple.

Segons Carreras i Candi la antiga parròquia era una de les més petites i pobres del territori de Barcelona. L’any 1359 passà a dependre del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, fundat en aquell moment, però amb la desaparició del cenobi passà a dependre de la parròquia d'Horta (1867). Avui perviu l’antiga església de Sant Genís dels Agudells, restaurada al segle XVII, al costat de la qual hi ha encara el cementiri.

Foto del desembre de 1944

Hi va haver un temps en què el terme parròquia no era equivalent d’església sinó de població, en la mesura que els centres eclesiàstics actuaven com a aglutinadors i com a registres tant de naixements com de propietats. Avui, la història de l’edat mitjana s’ha de rastrejar en els arxius d’aquelles esglésies.

El fogatge del 1359 li atribuí 55 focs. Al segle XVII constituïa ensems amb Horta un sol municipi i una sola parròquia, i fins al s XIX s’anomenà el terme parroquial de Sant Genís d'Horta. Durant el segle XIX Sant Joan d'Horta es desenvolupà i s’independitzà de Sant Genís, que havia romàs estancat. El 1888 era un dels quatre districtes en què era dividit el municipi d'Horta. Dins el seu terme hi havia també els nuclis de població de Sant Jeroni vora el monestir de la Vall d’Hebron (s XIV), incendiat el 1835 (a la carretera de l’arrabassada a on trobem la benzinera), de Collserola, dels Penitents, de la Farigola, de Vallcarca i de la Clota i l’ermita de Sant Cebrià d'Horta, prop de la qual hi ha el Laberint d'Horta.

L’any 1904, mitjançant un reial Decret el municipi d’Horta fou annexionat a Barcelona, malgrat el desacord del Consistori Hortenc, pensem que el temps els hi donat la raó, només cal veure el permanent oblit per part dels diferents consistoris dels barris de muntanya del districte. 

L’escut municipal fins a la primera meitat del segle XIX portava el nom de Sant Genís dels Agudells de Horta i els tres ocells (merles d’aigua) propis de Sant Genís, però després va perdre el nom i les armes.
Antic escut de Sant Genís, recuperat per la vocalia de cultura de l'A.VV.
amb motiu del seu 40e aniversari.
Sobre fons d'atzur 3 merles d'aigua en plata
Aquesta primera vida cristiana i rural predominantment muntanyenca, de reminiscència ibera, tenia com a objectiu principal protegir-se dels possibles enemics. 

Sant Genís dels Agudells comptava des de la consagració amb la seva sagrera que comprenia l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre les trenta passes concedides pel bisbe. 

La sagrera era un terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica. L’església excomunicava els que l’envaïen o profanaven. Les famílies pageses s’hi refugiaven per protegir-se de les ràtzies dels sarraïns i fins i tot construïen, dintre d’aquests espais, sagrers o cellers on protegien les collites dels pillatges.

La traça actual de l’edifici, amb el seu característic campanar punxegut, li ve donada per una reconstrucció realitzada l’any 1671. 

El conjunt està format per l’església, la rectoria annexa, el cementiri parroquial i el mas del segle XIII Can Safont que fou residència de Jaume Safont, escrivà de la Generalitat en el segle XV. Can Safont també va ser la primera adreça de l’ajuntament de l’antic municipi de Sant Genís dels Agudells. 

Ja l’any 1.028 era parròquia. El Papa Benet XIII, l’any 1.396 va unir la Parròquia de Sant Genís al monestir de sant Jeroni, construït l’any 1.393 per la reina Violant de Bar, esposa del rei Joan I, fill de Pere el cerimoniós, per tant va ser reina d’Aragó. Des d’aquesta data, la parròquia fou dirigida pels priors del monestir fins l’any 1.770, en què començà a dependre dels rectors nomenats pel bisbe de Barcelona. 

Es podria recordar, en l’aspecte religiós, la gran devoció popular en el segle XIV, a l’altar de Sta. Maria; així com, al segle XVII, la devoció al Sant Crist.

En primer terme la masia porxada de Can Gresa, avui desapareguda, al voltant del 1900

Així doncs al costat mateix del temple hi ha el cementiri parroquial. Se sap que, cap a la meitat del segle XIV, tenia una capella i un sacerdot nomenat pel bisbe, i que poc temps després era administrat pels frares de sant Jeroni. 

El cementiri que hi trobem, per tant, és molt antic. Fins a la meitat del segle XIV tenia capella pròpia, avui desapareguda, i sacerdot nomenat directament pel bisbe. La característica especial d’aquest recinte funerari recau en que és l’únic cementiri parroquial que existeix actualment a la ciutat de Barcelona. És, per tant, propietat de l’església catòlica i, en conseqüència, es considera privat. Està en funcionament sota l’administració d’una junta, malgrat no fa gaires anys l’ajuntament de Barcelona va intentar clausurar-lo. L’any 1787, una reial ordre del rei Carles III, seguint els corrents europeus anomenats higienistes, suprimia els cementiris parroquials per raons de salubritat i d’higiene, i ordenava la construcció de recintes funeraris allunyats de la població i amb dependència municipal. 

El cementiri conté alguns panteons a l’entrada i unes fileres de nínxols, entre els quals destaquen algunes làpides antigues. S’hi pot veure, per exemple, la tomba de cinc pares felipons de Gràcia morts al començament de la Guerra Civil, la de Josep Vidal i Granés, fundador de les romeries de Sant Medir i la primera sepultura de Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos, ja que les autoritats franquistes denegaren permís per sepultar-lo a Montjuïc, on descansen actualment les seves despulles. 

Queda per confirmar a quin sant està reverenciant, i hi ha versions enfrontades, perquè els sant Genís van ser com a mínim tres. 

Un dels sant Genís va ser escrivent a Arles. S’explica que la seva tasca era transcriure les sentències dels judicis. Mentre portava a terme els seus treballs, segons narra el santoral, va assistir a la lectura d’un decret de persecució als cristians que el va indignar i el va precipitar en fugida i rebel·lia. El van capturar i van decapitar. Es considera que va ser batejat per la seva pròpia sang. 

El segon, sant Genís de Clermont, té una història comuna: va ser pelegrí, va fer miracles i va morir en santedat. Se’l recorda el 7 de juliol. 

El tercer, sant Genís de Roma, era més pintoresc. Disposem de ben poques dades històriques referides a la vida i fets d’aquest Sant. Sí que tenim notícia que al segle VIè ja tenia culte i la festa ja se celebrava el 25 d’agost. També se sap que era actor. 

Es veu que en una ocasió estava actuant davant de l’emperador romà representant una escena on es ridiculitzava el baptisme dels cristians. En arribar l' escenificació del baptisme, en aquell precís moment el Sant reclamà per a ell mateix ser batejat i alhora hi confessà públicament la seva fe cristiana. Amb un insòlit coratge s’atreví encara a recomanar als espectadors i al propi Emperador que abracessin la fe cristiana. Immediatament va ésser detingut i sotmès a diferents tortures. Davant la fermesa del Màrtir romà finalment fou decapitat. 

Aquest succés esdevingué a l’entorn de l’any 300, en època de l’emperador Dioclecià. 

Tres sants, tres sant Genís, pensem que deuen oferir molta més protecció i ajuda als seus fidels que no pas un de sol. 

L’ajuntament de Barcelona té catalogat el complex parroquial de Sant Genís dels Agudells, com a conjunt Històric-Artístic. 

El nostre cementiri parroquial es obert els dissabtes de 10:00 a 13:00 hores i els diumenges i festius de precepte de 10:00 a 14:00 hores. La resta del barri ho està de 00:00 a 24:00 hores tot l’any ;-)