Quina és la temperatura del Sol?

Clic a la imatge per engrandir. La temperatura del Sol varia des dels 15 milions de graus centígrads al seu nucli fins a gairebé 6.000 °C a la seva superfície i només 3.500 °C a les taques solars. Crèdit NASA, SDO, AIA,  Goddard Space Flight Center.

A la superfície del Sol, la temperatura ja és impressionant, però al cor del nucli, esdevé fenomenal. Llavors, fins a on pot arribar? Entra al cor de la nostra estrella per saber-ne més.

Quina calor fa el sol?  El sol és una enorme bola de gas calent que produeix energia i irradia. La fotosfera ja s'acosta als 6.000 °C, però al cor del Sol, puja fins als 15 milions de graus.

Al cor del Sol, dins del nucli solar, hi ha una temperatura de no menys de 15 milions de graus Celsius. Aquesta temperatura enorme va permetre iniciar reaccions de fusió nuclear, que mantenen aquesta temperatura avui dia.

Des del nucli fins a la superfície del Sol

Cap a la superfície del Sol, és a dir, la seva fotosfera, la temperatura disminueix fins a situar-se només al voltant dels 5.900 °C. En algunes zones que semblen més fosques, que els astrònoms anomenen taques solars, la temperatura és encara més baixa. Només uns 3.500 °C!

Clic a la imatge per engrandir. Diagrama de seccions transversals de l’interior solar. La temperatura està indicada en graus Kelvin. Crèdit: CC BY-SA 3.0

Temperatura de la corona solar

Sorprenentment, la temperatura de la corona solar, que forma l'atmosfera solar, pot arribar fins a un milió de graus centígrads. Un fenomen que els investigadors creuen que es pot explicar per l'existència, sota la superfície del Sol, d'una capa de plasma que es comporta com una olla bullint. Aquesta seria la font del camp magnètic que escalfaria les successives capes de l'atmosfera solar.

 

 

Recopilat d'internet.

No deixis que ningú apagui la teva brillantor

Una intensa atracció gravitatòria manté unides a milers d'estrelles en aquesta col·lecció brillant d'un cúmul globular conegut com a NGC 2298.

Aquesta vista còsmica és proporcionada pel telescopi espacial Hubble de la NASA utilitzant múltiples longituds d'ona de llum com ultraviolada, infraroig proper i llum visible. Els cúmuls globulars solen trobar-se a les polsegoses afores de les galàxies i estan formats per algunes de les estrelles més antigues conegudes. L'estudi dels cúmuls estel·lars ajuda els astrònoms a comprendre'n el comportament i l'evolució de les estrelles.

Clic per engrandir. Milers d'estrelles brillen contra l'espai negre, més condensades a prop del centre de la imatge. Les estrelles brillen en tons blancs, blaus i vermells, i els pics de difracció són visibles al voltant de les estrelles en primer pla. Crèdit: NASA, ESA, G. Piotto (Universität degli Studi di Padova), i A. Sarajedini (Florida Atlantic University); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)⁣

Ho he vist aquí.

Coneixeu l'efecte Rehbinder?

L'Efecte Rehbinder mostra com la resistència de certs sòlids, com la ceràmica i el vidre, es veu modificada en interactuar amb líquids. A la demostració pràctica, s'observa que una tassa de ceràmica es fractura per complet en copejar-la a l'aire amb un clau, mentre que submergida en aigua només es forma un forat. Aquest comportament es deu a la capacitat de l'aigua per reduir la tensió superficial dels sòlids, disminuint l'energia necessària per iniciar i propagar fractures de manera controlada.

 

Aquest fenomen és crucial en la ciència de materials i l'enginyeria, ja que permet comprendre com els líquids poden influir a la integritat estructural dels sòlids, facilitant processos de tall i manipulació més precisos. La presència de líquids com l'aigua redueix la propagació descontrolada de fractures, permetent un control més efectiu de la integritat de materials com la ceràmica i el vidre, cosa que té aplicacions directes en diverses indústries. 

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C83

Caldwell 83 és interessant per als astrònoms perquè és la font del primer megamàser d'aigua.

Caldwell 83, o NGC 4945, és una galàxia espiral barrada (com la nostra Via Làctia) que apareix de costat. Aquesta imatge composta del centre de la galàxia combina observacions preses en llum visible i infraroja amb la Càmera Planetària i de Gran Camp 2 (WFPC2) del Hubble.

Clic per engrandir. Caldwell 83, o NGC 4945, és una galàxia espiral barrada (com la nostra Via Làctia) que apareix de costat. Aquesta imatge composta del centre de la galàxia combina observacions preses en llum visible i infraroja amb la Càmera Planetària i de Gran Camp 2 del Hubble. Crèdit: NASA, ESA, i H. Falcke (Institut Max Planck de Radioastronomia); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Caldwell 83 és interessant per als astrònoms perquè és la font del primer megamàser d'aigua mai trobat. Els màsers produeixen una radiació de microones amplificada similar a la dels làsers, que amplifiquen la llum visible. Aquesta emissió s'ha observat en diverses fonts moleculars de tot l'univers, incloses les molècules d'aigua. Els megamàsers, com el megamàser d'aigua observat procedent de Caldwell 83, són fins i tot més brillants que els màsers normals: uns 100 milions de vegades més brillants. Les observacions del Hubble utilitzades per construir aquesta imatge es van dur a terme per ajudar els astrònoms a comprendre millor els entorns dels megamàsers d'aigua.

Caldwell 83 va ser descobert a Austràlia per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826. Es troba a uns 12 milions d'anys llum de la Terra, a la constel·lació del Centaure. La galàxia té una magnitud aparent de 9,3 i es pot veure amb un telescopi petit en un cel fosc. Es veurà com una taca de llum prima i allargada que s'aclareix lleugerament cap al centre, i apareix a prop de la petita galàxia el·líptica NGC 4976. La millor època per observar Caldwell 83 és durant la tardor a l'Hemisferi Sud, o durant el final de la primavera des de latituds meridionals a l'Hemisferi Nord.

Clic per engrandir. Una imatge terrestre de l'Observatori Europeu Austral (ESO), a la part superior dreta, inclou un contorn que mostra la regió propera al centre de Caldwell 83 (NGC 4945) observada per la Càmera Planetària i de Camp Ampli (WFPC2) del Hubble. Crèdit: Imatge terrestre: Observatori Europeu Austral; imatge del Hubble: NASA, ESA i H. Falcke (Institut Max Planck de Radioastronomia); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Clic per engrandir. L'Advanced Camera for Surveys (ACS - Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble va capturar una vista detallada d'estrelles i núvols de pols al disc exterior de Caldwell 83 (NGC 4945), com es mostra a la part superior dreta. Es van utilitzar observacions suplementàries visibles i infraroges de la Càmera Planetària i de Camp Ampli de 2 del Hubble, així com del Visible and Infrared Survey Telescope for Astronomy (VISTA) de l'Observatori Europeu Austral per emplenar un lloc a la imatge de l'ACS. Crèdit: Una imatge terrestre de l'Observatori Europeu Austral (ESO), a la part inferior esquerra, inclou un requadre que mostra la regió de la galàxia observada per ACS. Imatge terrestre: Observatori Europeu Austral; imatge del Hubble: NASA, ESA, B. Williams (Universitat de Washington), W. Li (Universitat de Califòrnia - Berkeley), i ESO; Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

C83 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del bloc

Les joies de la temporada

Aquestes brillants "gemes", o punts ataronjats resplendents, són en realitat quatre imatges de la mateixa cosa: un nucli galàctic extremadament brillant conegut com a quàsar. El quàsar apareix com un arc amb quatre punts brillants a causa d'un curiós efecte anomenat lent gravitacional.

La gravetat d'un objecte massiu en primer pla, en aquest cas una galàxia, és tan poderosa que ha deformat el temps i l‟espai al seu voltant. La llum va seguir aquesta curvatura i va prendre diversos camins, magnificant i creant múltiples còpies del quàsar darrere de la galàxia.

Les lents gravitacionals són un mitjà excel·lent perquè els científics estudiïn objectes molt distants que podrien ser massa febles o llunyans. Combinant aquesta "lupa" natural amb les capacitats de l'instrument MIRI del James Webb per observar l'infraroig mitjà, els científics poden aprendre més sobre el forat negre central del quàsar. Les observacions de Webb també permetran investigar la naturalesa de la matèria fosca, una forma invisible de matèria que representa la majoria de la massa de l'univers.

Clic a la imatge per engrandir. Una petita imatge d'una galàxia apareix com un anell blau tènue. A la part superior de l'anell hi ha tres taques taronges molt brillants, una al costat de l'altra. Són còpies d'un únic quàsar de la galàxia. Cap a la part inferior de l'anell es pot veure una quarta còpia. Al centre de l'anell, hi ha una galàxia el·líptica en primer pla amb una gravetat tan poderosa que està magnificant l'altra galàxia i el seu quàsar. Apareix com un petit punt blau. El fons d'aquesta imatge és negre i buit. Crèdit: ESA/Webb, NASA i CSA, A. Nierenberg.

Ho he vist aquí.

Fem una visita a la galàxia del Gira-sol.

Fem una visita a la galàxia del Gira-sol, a la Constel·lació dels Llebrers (Canes Venatici).

A milions d'anys llum de distància, a la petita constel·lació septentrional dels Llebrers (Canes Venatici), la galàxia espiral del Gira-sol (Messier 63-M63) estén els seus nombrosos braços... o això sembla. La galàxia del Gira-sol és una galàxia espiral floculant. Això significa que els seus braços espirals no estan ben definits, per la qual cosa sembla que n'hi ha molts que s'enrosquen al voltant del nucli groc. En realitat, només n'hi ha dos. Els braços brillen gràcies a la formació recent d'estrelles gegants de color blanc blavós.

Clic a la imatge per engrandir. Lleugerament a la dreta del centre, el nucli de la galàxia brilla en groc. Els braços de la galàxia s'estenen en espiral des del nucli, omplint la imatge de gas i pols tenyides de blau. Hi ha punts blaus brillants esquitxats per aquests braços espirals; es tracta d'estrelles gegants joves de color blanc blavós. En aquesta imatge gairebé no s'aprecia la foscor de l'espai, excepte a la part inferior. Crèdit: ESA/Hubble i NASA.

La formació d'estrelles és un dels processos més importants de la configuració de l'Univers. A més de crear noves estrelles, dóna lloc a sistemes planetaris i exerceix un paper fonamental en l'evolució de les galàxies. Els científics desconeixen completament com es formen les estrelles a les galàxies espirals floculants, per la qual cosa Messier 63 és perfecta per estudiar-la amb imatges com aquesta del Telescopi Hubble de  la NASA.

Ho he vist aquí.

Estrelles d'un cúmul, hauríem de romandre juntes

Amb l'ajuda d'una lupa natural, el telescopi espacial James Webb va detectar cinc cúmuls estel·lars joves i massius en una galàxia nadó. La llum d'aquesta galàxia es va emetre quan l'univers només tenia 460 milions d'anys, al voltant del 3% de la seva edat actual. Es tracta del primer descobriment de cúmuls estel·lars en una galàxia tan primerenca en la història còsmica.

Clic a la imatge per engrandir. A la imatge de la esquerra, observeu el grup de galàxies grogues brillants al centre. Aquestes formen el cúmul de galàxies que actua com una “lupa”. La gravetat és tan gran que deforma el temps i l'espai circumdants. La llum segueix aquesta curvatura en lloc de viatjar en línia recta. Aquest efecte visual, anomenat lent gravitacional, pot distorsionar, ampliar i produir múltiples imatges dels objectes que es troben darrere d'un cúmul de galàxies.

La imatge de la dreta és un primer pla del petit quadrat esbossat a la imatge anterior. Les dues ratlles són diferents galàxies magnificades. A la galàxia inferior, es poden veure els joves cúmuls estel·lars com una cadena de punts brillants, reflectits d'una banda a l'altra.

La imatge superior en detall:

Clic a la imatge per engrandir. Un camp de galàxies sobre el fons negre de l'espai. Al centre es distingeix una col·lecció de galàxies grogues brillants. És un cúmul de galàxies. Al quadrant superior esquerre d'aquesta imatge hi ha un quadrat que delimita una petita zona. Línies blanques connecten des d'aquest quadrat a les cantonades dretes de la imatge. Crèdit: ESA/Webb, NASA i CSA, L. Bradley (STScI), A. Adamo (Stockholm University) i The Cosmic Spring collaboration

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge és un primer pla de la mateixa zona que el petit quadrat de la imatge anterior. Hi ha dues línies vermelloses horitzontals apilades una damunt de l'altra, que mostren dues galàxies amb lents diferents. Al llarg de la ratlla inferior hi ha una cadena de punts brillants, que són cúmuls estel·lars reflectits. Crèdit: ESA/Webb, NASA i CSA, L. Bradley (STScI), A. Adamo (Stockholm University) i The Cosmic Spring collaboration.

Ho he vist aquí.