Adeu Picard!

 Bon viatge cap a les estrelles capità Picard!

Patrick Stewart
1940 - 2026

Imatges DECam de la supernova SN 2026gzf

Aquestes imatges mostren l'evolució de la supernova SN 2026gzf, que va ser detectada per primera vegada per l'Einstein Probe el 21 de març de 2026. Les imatges preses el 25 de març i el 3 d'abril de 2026 mostren l'enlluernament de la supernova. Una imatge d'arxiu de la galàxia amfitriona del 9 de març de 2016 revela una font blava brillant a la posició de la supernova, que, segons els científics, probablement representa una regió de formació estel·lar compacta i extrema a la galàxia amfitriona, combinada amb l'activitat pre-explosió de l'estrella progenitora abans de la seva mort.

Clic a la imatge per engrandir. Aquestes imatges es van capturar amb la càmera Dark Energy Camera (DECam-Càmera d'Energia Fosca) de 570 megapíxels, fabricada pel DOE, muntada al telescopi de 4 metres Víctor M. Blanco de la NSF a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo (CTIO) a Xile, un programa de la NSF NOIRLab. Crèdit: CTIO/NOIRLab/DOE/NSF/AURA. Processament de la imatge: D. de Martin i M. Zamani (NSF NOIRLab)

Vegeu les imatges individuals als enllaços següents: camp de pre-explosió, 9 de març de 2016, 25 de març de 2026, 3 d'abril de 2026. Crèdit: CTIO/NOIRLab/DOE/NSF/AURA. Processament de la imatge: D. de Martin i M. Zamani (NSF NOIRLab)

Ho he vist aquí.

Per què veiem el Sol de color groc i la Lluna de color blanc?

En realitat, el Sol no és groc, sinó blanc, ja que emet quantitats pràcticament iguals de llum en tots els colors de l'espectre, i per això anomenem la seva llum «llum blanca». Això significa que quan mirem un full de paper blanc a la llum del Sol, continua sent blanca. El mateix passa amb els núvols, que també reflecteixen la llum del Sol.

Representació del Sol i la Lluna. Catalogada com Sun and Moon Nuremberg Chronicle. La imatge va ser extreta d'un exemplar de la Crònica de Nuremberg. Il·lustradors principals: Michael Wolgemut i Wilhelm Pleydenwurff. Impresa a Nuremberg, Alemanya, el 12 de juliol de 1493.

 

Si poguéssim observar el Sol des de l'espai exterior (i no a través de l'atmosfera terrestre), el veuríem més blanc que daurat. Així doncs, el to groguenc que veiem des de la Terra es deu a la distorsió que causa l'atmosfera quan la llum solar hi passa a través (els elements de l'atmosfera escampen el color blau de la seva llum, i és per això que veiem el cel de color blau).

I ara, centrem-nos en la Lluna.

En realitat, la superfície del nostre satèl·lit està formada per un material bastant fosc, com es pot veure en observar les roques lunars que els astronautes de les missions Apol·lo van portar a la Terra. La raó per la qual la Lluna sembla reflectir tanta llum és que està envoltada per la foscor gairebé absoluta de l'espai, la qual cosa la fa semblar més pàl·lida del que és en realitat. En aquest cas, dir que la Lluna és «blanca» significa que no es reflecteix cap color de manera més intensa que els altres; si això passés, la Lluna apareixeria tenyida d'aquell to específic.
 

Una mostra dels 76,70 Kg de roques lunars transportades per l'Apol·lo 15 el 1971. Actualment exposada al National Museum of Natural History a Washington.

Per completar l'explicació, cal destacar que l'ull humà té dos tipus de cèl·lules sensibles a la llum: els bastonets i els cons. Els cons ens permeten veure els colors, però per fer-ho necessiten una gran quantitat de llum. Els bastonets, d'altra banda, són més sensibles a la llum, però no poden proporcionar informació sobre els colors. És per això que, a la nit, veiem el món en blanc i negre. I si hi penses, fins i tot si hi hagués lluna plena i molta llum nocturna, no podríem veure colors (ni a la lluna ni a enlloc més), de manera que aquesta és també la raó per la qual la lluna sembla no tenir color.

 

Autor de l'original de l'article: Miguel Artime, Co-fundador de Naukas, blogger (en excedència) i divulgador científic.

Astronoms a punt de caçar un nou tipus d'ona gravitacional

Feu clic a la imatge per ampliar-la. Una impressió artística d'una estrella de neutrons envoltada per un disc de material que està robant a una estrella companya normal. Crèdit: Gabriel Pérez Díaz, SMM (IAC)

Els astrònoms s'acosten a trobar fonts d'ones gravitacionals contínues, gràcies a les observacions de Scorpius X-2, una estrella de neutrons que acreta matèria d'una companya binària de baixa massa.

Fins ara, els astrònoms només han detectat ones gravitacionals en forma d'esclats breus provinents de la fusió de forats negres i estrelles de neutrons. No obstant això, en teoria, els objectes compactes que no fusionen poden produir un torrent continu d'ones gravitacionals, tot i que més febles que les emeses per les fusions. En particular, els sistemes binaris de raigs X de baixa massa, en els quals una densa estrella de neutrons acapara matèria arrencada d'una estrella companya propera, són els principals sospitosos d'emetre ones gravitacionals contínues.

Scorpius X-2 és un exemple clàssic. És un sistema binari situat a 9.000 anys llum de distància, format per una estrella de neutrons de 1,4 masses solars que acreta material d'una estrella companya amb la meitat de la massa del nostre sol. A mesura que el gas robat flueix a la superfície de l'estrella de neutrons, s'escalfa i emet una forta radiació en raigs X. L'acreció del material fa que l'estrella de neutrons es deformi asimètricament a mesura que el gas s'acumula, i aquesta deformació genera un parell de torsió (una força de rotació) que s'aplica al gir de l'estrella de neutrons, accelerant-lo

Crèdit: Space.com

Per tant, els astrònoms es van basar en les observacions de l'Observatori d'Ones Gravitacionals amb Interferòmetre Llàser (LIGO) als EUA i els seus homòlegs europeu i japonès, VIRGO i KAGRA. En analitzar dades de la tercera campanya d'observació del sistema, que va durar des de l'abril del 2019 fins a l'inici de la pandèmia de la COVID-19 a principis del 2020, els científics no van poder detectar una emissió contínua d'ones gravitacionals d'Escorpí X-2.

Malgrat això, van poder establir límits molt més estrictes sobre la intensitat i la freqüència de qualsevol ona gravitacional contínua, límits que suggereixen que aquests senyals podrien ser detectables durant la propera tanda d'observació de la col·laboració, que està programada per començar al maig i serà molt més sensible que les anteriors, detectant senyals d'ones gravitacionals més febles.

Els càlculs suggereixen que la taxa de flux de material cap a una estrella de neutrons (indicada per la intensitat dels raigs X) està correlacionada amb la freqüència de rotació de l'estrella de neutrons i la freqüència de les ones gravitacionals que emet, ja que una taxa d'acreció més alta resulta en un parell més fort. Perquè el sistema es mantingui en equilibri i l'estrella de neutrons no es faci miques, el parell de rotació més fort provoca un parell d'emissió de ones gravitacionals igualment fort que actua en la direcció oposada, de manera que el sistema es troba en equilibri.

 

"Per primera vegada, aquesta cerca és ara sensible als models de l'escenari possible d'equilibri de parell de torsió del sistema, que estableix que els parells de torsió de les ones gravitacionals i de l'acreció de matèria sobre l'estrella de neutrons estan en equilibri", va dir en un comunicat Jared Wofford, doctorand de l'Institut de Tecnologia de Rochester a Nova York que va treballar en l'estudi. "En els propers anys, esperem obtenir sensibilitats millors amb més dades recollides per les campanyes d'observació de l'Advanced LIGO, explorant més a fons l'escenari de l'equilibri de parells de torsió amb l'esperança de fer la primera detecció d'ona contínua".

 

Els resultats estableixen límits superiors per a la intensitat de les ones gravitacionals en un rang de freqüències que abasta des dels 25 Hz fins als 1.600 Hz, la qual cosa correspon a freqüències de rotació de 12,5 Hz a 800 Hz (és a dir, una estrella de neutrons que gira entre 12,5 i 800 vegades per segon). El descobriment de l'emissió contínua d'ones gravitacionals d'un sistema d'aquest tipus permetria als científics obtenir una millor comprensió del procés d'acreció en les binàries de raigs X de baixa massa, així com de les propietats de les estrelles de neutrons en aquests sistemes.

Les troballes es descriuen en un article publicat el 16 de desembre a Astrophysical Journal Letters.

Ho he vist aquí.

El Rover Curiosity celebra el 5.000è dia a Mart

Mentre estava aparcat en un turó de sorra anomenat "Chocolatal", el rover Curiosity de la NASA va utilitzar les seves càmeres de navegació en blanc i negre per capturar panoràmiques a dues hores del dia. La primera es va fer el 30 d'agost de 2026, a les 9:56 h, hora local marciana; la segona, el 2 de setembre de 2026, a les 17:39 h, hora local marciana. Aquestes dates corresponen al 5.000è i 5.003è dia marcià, o sol, de la missió.

Clic a la imatge per engrandir. Una postal del Curiosity per celebrar el 5.000è dia del rover a Mart. Crèdit: NASA/JPL-Caltech.

Després de ser enviades de tornada a la Terra, les dues imatges es van fusionar. Es va afegir color per a una interpretació artística de l'escena, amb el blau representant el panorama del matí i el groc, el de la tarda. La "postal" resultant és similar a exemples anteriors creats amb imatges del rover, com ara una feta al novembre de 2021.

Es pot veure la plataforma del rover a primer pla, incloent-hi la seva antena UHF en forma de llauna, utilitzada per enviar dades a les naus espacials en òrbita, i el seu darrere el seu Generador Termoelèctric Radioisotòpic de Multimissió (MMRTG) amb aletes, una font d'energia nuclear. Es poden veure les rodades del rover que s'allunyen a la distància.

El Curiosity es troba als contraforts inferiors del mont Sharp, una muntanya de 5 quilòmetres d'alçada que es troba dins del cràter Gale. Aquesta imatge mira cap al fons del cràter, amb el seu llindar a penes perceptible a l'horitzó.

Curiosity va ser construït pel Laboratori de Propulsió a Reacció ((Jet Propulsion Laboratory) de la NASA, que està gestionat per Caltech a Pasadena, Califòrnia. El JPL dirigeix la missió en nom de la Direcció de Missions Científiques de la NASA a Washington, com a part del portafoli del Programa d'Exploració de Mart de la NASA.

Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C106

Les observacions del Hubble de Caldwell 106 van revelar una cinta transportadora dinàmica de moviment estel·lar dins del cúmul.

Clic a la imatge per engrandir.  Aquesta imatge del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA mostra un cúmul globular conegut com a NGC 104, o, més comunament, 47 Tucanae, ja que forma part de la constel·lació del Tucà al cel meridional. Després d'Omega Centauri, és el cúmul globular més brillant del cel nocturn, i alberga desenes de milers d'estrelles. Els científics que utilitzaven el Hubble van observar les nanes blanques del cúmul. Aquestes estrelles moribundes migren des del centre concorregut del cúmul fins als seus afores. Tot i que els astrònoms coneixien aquest procés, mai l'havien vist en acció fins a l'estudi detallat de 47 Tucanae. Crèdit: NASA, ESA i la col·laboració Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble. Agraïments: J. Mack (STScI) i G. Piotto (Universitat de Pàdua, Itàlia) 

Aquesta imatge del Hubble de Caldwell 106 mostra un esprai brillant d'estrelles antigues que es mantenen unides per la seva gravetat mútua. Els cúmuls globulars són ciutats estel·lars aïllades, on hi ha centenars de milers d'estrelles. I com el ritme accelerat de les ciutats, hi ha molta acció en aquestes metròpolis estel·lars. Les estrelles estan en moviment constant, orbitant al voltant del centre del cúmul. Observacions anteriors han demostrat que les estrelles més pesades tendeixen a amuntegar-se a la zona central del "centre", mentre que les estrelles més lleugeres resideixen als suburbis menys poblats.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge mostra la vista de prop del telescopi Hubble d'un eixam de 35.000 estrelles prop de la regió central del cúmul. Les estrelles estan molt agrupades: són molt més a prop que el nostre Sol i les seves estrelles més properes. La imatge, presa per la Wide Field and Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2), representa els colors naturals de les estrelles i informa els científics sobre la seva composició i edat. Per exemple, les estrelles vermelles denoten gegants vermelles brillants que s'acosten al final de les seves vides; les estrelles grogues més comunes són similars al nostre Sol de mitjana edat. Crèdit: NASA, ESA i Ron Gilliland (STScI).

 

A mesura que les estrelles de mida mitjana envelleixen, esgoten l'hidrogen, el "combustible" que utilitzen en el procés nuclear, i el nucli de l'estrella es col·lapsa pel seu propi pes. Les capes externes de l'estrella s'inflen cap a l'exterior i es refreden, amb el seu vent estel·lar bufant gran part d'aquest gas. Després de la purga, només queden els nuclis brillants i supercalents de les estrelles, anomenats nanes blanques. Aquest programa de pèrdua de pes fa que les nanes blanques, ara més lleugeres, siguin expulsades del centre de la ciutat estel·lar a través d'interaccions gravitacionals amb estrelles més pesades. A cada trobada, les òrbites de les nanes blanques comencen a expandir-se cap a l'exterior des del centre compacte del cúmul.

 

Fins a aquestes observacions de Caldwell 106 amb el Hubble, els astrònoms no havien vist mai aquesta dinàmica cinta transportadora en acció. Aquesta imatge del Hubble, presa en llum visible, infraroja i ultraviolada amb la Càmera de Camp Ampli 3 (Wide field Camera 3), revela nanes blanques joves enmig del seu èxode pausat de 40 milions d'anys des del bulliciós centre del cúmul.
 

També conegut com 47 Tucanae i NGC 104, aquest cúmul globular es troba a uns 16.700 anys llum de la Terra, en direcció a la constel·lació austral del Tucà. Amb almenys mig milió d'estrelles, el cúmul va ser descobert per l'astrònom Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 i assoleix la seva màxima altitud sobre l'horitzó a la primavera des de l'hemisferi sud. La brillant col·lecció estel·lar de magnitud 4 apareix a prop del Petit Núvol de Magalhães (una galàxia nana propera) i és el segon cúmul globular més brillant del cel, visible a simple vista sota un cel fosc i fàcilment observable amb uns prismàtics.
 

Per a més informació sobre les observacions del Hubble de Caldwell 106, vegeu (en anglès):

• El Hubble captura un èxode estel·lar en acció
• Els astrònoms reflexionen sobre l'absència de planetes en un cúmul globular
• El Hubble descobreix estrelles tènues al nucli d'un cúmul globular
• El Hubble mostra la relació entre les edats de les estrelles i les seves òrbites en un cúmul dens
• El Hubble proporciona proves directes de la classificació estel·lar en un cúmul globular
• El Hubble atrapa una estrella fugitiva blava
• El telescopi espacial Hubble de la NASA troba estrelles 'fugitives blaves' al nucli d'un cúmul globular 

Clic a la imatge per engrandir. Aquestes imatges comparatives del nucli del cúmul globular 47 Tucanae (NGC104) es van obtenir amb la càmera COSTAR Corrected Faint Object Camera per mostrar la millora del rendiment en comparació amb imatges preses amb la càmera no corregida. Crèdit: NASA, ESA, Dr. R. Jedrzejewski (STScI)

C106 a la web de la NASA

Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc

Un sistema estel·lar sencer és arrossegat d'una galàxia cap a l'altra!

Un sistema estel·lar sencer i els seus planetes són arrossegats d'una galàxia cap a l'altra!

Això és el que està passant:

• Aquestes galàxies estan interactuant per gravetat, arrossegant corrents de gas i estrelles l'una de l'altra.
• Aquesta interacció distorsiona les seves formes i desencadena ones de formació estel·lar a mesura que els núvols de gas col·lapsen sota les forces de marea.
• La IC 1559 és la més petita de les dues, però la seva força de gravetat és prou forta per arrencar material de la molt més gran NGC 169.

Crèdit: @nasahubble. zoom ft. @spacezoomm

 

Per què és important això?

Les interaccions galàctiques com aquesta són clau en la manera com les galàxies creixen, es fusionen i evolucionen. De fet, la nostra pròpia Via Làctia està en trajectòria de col·lidir amb la galàxia d'Andròmeda d'aquí a uns 4.000 milions d'anys; una dansa còsmica similar.

Mireu amb atenció la imatge del Hubble i veureu delicats corrents de llum que connecten les dues estrelles i gas arrencats, que marquen els fils invisibles de la gravetat en joc.
 

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, J. Dalcanton, Dark Energy Survey, Department of Energy (DOE), Cerro Tololo Inter-American Observatory/NoirLab/National Science Foundation/Association of Universities for Research in Astronomy (AURA), Sloan Digital Sky Survey (SDSS); Acknowledgment: J. Schmidt

Un forat negre dispara un llarg raig de plasma

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA ha capturat imatges impressionants d'un raig de plasma de 3.000 anys llum de llargada des del forat negre supermassiu de la galàxia M87.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: NASA, Hubble.

Aquest raig, «similar a un bufador», emet gas sobreescalfat i es creu que està influint en les estrelles properes, provocant explosions estel·lars conegudes com a noves.

Els investigadors van descobrir que la regió al voltant del raig té el doble de noves que altres zones de M87, la qual cosa suggereix que el raig podria estar afectant les condicions per a aquestes explosions.

Els astrònoms continuen investigant aquest fenomen còsmic, en la recerca d'entendre les interaccions entre els raigs dels forats negres i els seus entorns.

Ho he vist aquí.

La Terra realment gira més ràpid que abans?

La Terra gira cada cop més ràpid. El fenomen és imperceptible, però ha intrigat els científics durant diversos anys. Fins al punt, potser, de revolucionar algun dia la nostra manera de mesurar el temps

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Cicerocastro, iStock.

El nostre planeta ha accelerat sobtadament? Durant els darrers anys, la Terra ha anat guanyant lleugerament en velocitat de rotació. Els investigadors estan observant de prop aquest fenomen inesperat. La diferència continua sent minúscula, completament imperceptible a la nostra escala, però podria tenir repercussions concretes en la mesura del temps. Una anàlisi d'aquesta subtil acceleració que planteja preguntes.

Una acceleració imperceptible però real

A ull nu, res canvia: el dia encara sembla fluir al mateix ritme. Tot i això, les mesures revelen que la Terra està completant les seves rotacions una mica més ràpid que abans. Aquest lleuger augment de velocitat, observat en els darrers anys, és suficient per despertar la curiositat dels científics, ja que es desvia del comportament esperat del nostre planeta.

Per rastrejar aquestes variacions minúscules, els investigadors es basen en xarxes de radiotelescopis, com ara l'observatori VLBI de Mizusawa, Japó. Coordinant els seus esforços, aquests instruments recopilen les dades necessàries per determinar amb precisió l'orientació de la Terra a l'espai i detectar fins i tot les fluctuacions més petites.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: HeatherECampbell, iStock

Quan la rotació reordena les cartes del temps

Per convenció, una rotació completa de la Terra al voltant del seu eix triga exactament 24 hores, o 86.400 segons. Però aquesta definició es basa en l'acord, no en un rellotge immutable.

Si el planeta accelera, encara que sigui per una fracció infinitesimal, l'estructura de la nostra mesura del temps podria veure's afectada progressivament.

Aquesta és tota la qüestió que planteja aquesta acceleració: darrere d'un fenomen imperceptible hi ha una qüestió molt més àmplia, la de com comptem els segons que puntuen les nostres vides.

En una altra entrada al blog ja responíem a la pregunta: Per què no ens adonem que la Terra està girant? 

Ho he vist aquí. 

Un espontani a una selfie del Perseverance

El ròver Perseverance de la NASA ha capturat un dimoniet de pols en una selfie, gairebé com una involuntària photobombing, ben visible al fons, a prop del lloc de perforació de Bell Island a Mart. La NASA/JPL-Caltech/MSSS ho va informar el 21 de maig de 2025.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/MSSS

 

El rover Opportunity observa un Dimoniet de Pols en acabar el seu recorregut maratonià per Mart (42,195 Km) 

 

 

Ho he vist aquí.