24/09/2026

Un sistema estel·lar sencer és arrossegat d'una galàxia cap a l'altra!

Un sistema estel·lar sencer i els seus planetes són arrossegats d'una galàxia cap a l'altra!

Això és el que està passant:

  • Aquestes galàxies estan interactuant per gravetat, arrossegant corrents de gas i estrelles l'una de l'altra.
  • Aquesta interacció distorsiona les seves formes i desencadena ones de formació estel·lar a mesura que els núvols de gas col·lapsen sota les forces de marea.
  • La IC 1559 és la més petita de les dues, però la seva força de gravetat és prou forta per arrencar material de la molt més gran NGC 169.


Crèdit: @nasahubble. zoom ft. @spacezoomm
 
Per què és important això?

Les interaccions galàctiques com aquesta són clau en la manera com les galàxies creixen, es fusionen i evolucionen. De fet, la nostra pròpia Via Làctia està en trajectòria de col·lidir amb la galàxia d'Andròmeda d'aquí a uns 4.000 milions d'anys; una dansa còsmica similar.

Mireu amb atenció la imatge del Hubble i veureu delicats corrents de llum que connecten les dues estrelles i gas arrencats, que marquen els fils invisibles de la gravetat en joc.
 

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, J. Dalcanton, Dark Energy Survey, Department of Energy (DOE), Cerro Tololo Inter-American Observatory/NoirLab/National Science Foundation/Association of Universities for Research in Astronomy (AURA), Sloan Digital Sky Survey (SDSS); Acknowledgment: J. Schmidt

22/09/2026

Un forat negre dispara un llarg raig de plasma

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA ha capturat imatges impressionants d'un raig de plasma de 3.000 anys llum de llargada des del forat negre supermassiu de la galàxia M87.


Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: NASA, Hubble.

Aquest raig, «similar a un bufador», emet gas sobreescalfat i es creu que està influint en les estrelles properes, provocant explosions estel·lars conegudes com a noves.

Els investigadors van descobrir que la regió al voltant del raig té el doble de noves que altres zones de M87, la qual cosa suggereix que el raig podria estar afectant les condicions per a aquestes explosions.

Els astrònoms continuen investigant aquest fenomen còsmic, en la recerca d'entendre les interaccions entre els raigs dels forats negres i els seus entorns.


Ho he vist aquí.

10/09/2026

La Terra realment gira més ràpid que abans?

La Terra gira cada cop més ràpid. El fenomen és imperceptible, però ha intrigat els científics durant diversos anys. Fins al punt, potser, de revolucionar algun dia la nostra manera de mesurar el temps


Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Cicerocastro, iStock.

El nostre planeta ha accelerat sobtadament? Durant els darrers anys, la Terra ha anat guanyant lleugerament en velocitat de rotació. Els investigadors estan observant de prop aquest fenomen inesperat. La diferència continua sent minúscula, completament imperceptible a la nostra escala, però podria tenir repercussions concretes en la mesura del temps. Una anàlisi d'aquesta subtil acceleració que planteja preguntes.

Una acceleració imperceptible però real

A ull nu, res canvia: el dia encara sembla fluir al mateix ritme. Tot i això, les mesures revelen que la Terra està completant les seves rotacions una mica més ràpid que abans. Aquest lleuger augment de velocitat, observat en els darrers anys, és suficient per despertar la curiositat dels científics, ja que es desvia del comportament esperat del nostre planeta.

Per rastrejar aquestes variacions minúscules, els investigadors es basen en xarxes de radiotelescopis, com ara l'observatori VLBI de Mizusawa, Japó. Coordinant els seus esforços, aquests instruments recopilen les dades necessàries per determinar amb precisió l'orientació de la Terra a l'espai i detectar fins i tot les fluctuacions més petites.


Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: HeatherECampbell, iStock

Quan la rotació reordena les cartes del temps

Per convenció, una rotació completa de la Terra al voltant del seu eix triga exactament 24 hores, o 86.400 segons. Però aquesta definició es basa en l'acord, no en un rellotge immutable.

Si el planeta accelera, encara que sigui per una fracció infinitesimal, l'estructura de la nostra mesura del temps podria veure's afectada progressivament.

Aquesta és tota la qüestió que planteja aquesta acceleració: darrere d'un fenomen imperceptible hi ha una qüestió molt més àmplia, la de com comptem els segons que puntuen les nostres vides.

En una altra entrada al blog ja responíem a la pregunta: Per què no ens adonem que la Terra està girant? 


Ho he vist aquí. 

24/08/2026

Un espontani a una selfie del Perseverance

El ròver Perseverance de la NASA ha capturat un dimoniet de pols en una selfie, gairebé com una involuntària photobombing, ben visible al fons, a prop del lloc de perforació de Bell Island a Mart. La NASA/JPL-Caltech/MSSS ho va informar el 21 de maig de 2025.


Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/MSSS
 

El rover Opportunity observa un Dimoniet de Pols en acabar el seu recorregut maratonià per Mart (42,195 Km) 
 
 
Ho he vist aquí. 

22/08/2026

Sci-Bit a l'eclipsi total del 12 d'agost del 2026

El passat 12 d'agost, Sci-Bit va anar a gaudir de l'eclipse total de Sol al poble de Montbrió del Camp, a la comarca del Baix Camp a la catalana província de Tarragona. L'ajuntament de la localitat va habilitar un espai a on la visió de l'eclipsi total va ser excel·lent i força còmoda, que valorem amb un 10 a la organització!

A continuació us deixem un recull d'imatges nostres i del Josep Lluís Asensio que ens va acompanyar a l'aventura i del Sergio Ferris de l'Observatori Astronòmic d'Albanyà. Esperem que les gaudiu com ho hem fet nosaltres.

Clic per engrandir. L'eclipsi total. Al centre de la fotografia es veu el Sol parcialment ocult per la Lluna. Només queda visible un anell molt brillant de llum solar al voltant del disc lunar, creant un efecte espectacular semblant a un «anell de foc». La llum del Sol, difosa per l’atmosfera, produeix una intensa tonalitat daurada i ataronjada al voltant de l’eclipsi. Crèdit: Sci-Bit, Xavier Civit 

El cercle fosc central és la Lluna i l'halo lluminós que l'envolta és la corona solar. El detall més espectacular és que la corona no apareix com un simple cercle blanc uniforme: té una estructura asimètrica, amb més extensió i brillantor en algunes direccions. Això és físicament important, perquè la corona segueix la configuració del camp magnètic del Sol. Les zones on el camp és més ordenat donen lloc a les estructures coronals allargades, mentre que les zones més actives poden produir formes més complexes. la corona és clarament més extensa en algunes direccions. A la part inferior i lateral es veu una estructura més difusa, mentre que la zona immediatament al voltant del disc lunar és molt més intensa. 

Clic per engrandir. Hi ha una molt probable taca solar. Aquest és probablement el detall astronòmic més interessant de la fotografia. A la zona superior-esquerra de la falç apareix una petita estructura fosca, allargada. Per la seva posició i aspecte, és molt probablement una taca solar. El seu aspecte és coherent amb fotografies d'eclipsis en què les taques solars queden visibles sobre la fotosfera. Per exemple, en altres fotografies d'eclipsis parcials es poden observar perfectament les taques solars mentre la Lluna cobreix una part del Sol. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.


Clic a la imatge per engrandir. La zona blanca extraordinàriament brillant de la dreta és el que interpretem com un anell de diamant, o molt pròxim a un anell de diamant. És la combinació de:  Fotosfera solar + corona + relleu lunar, just quan la Lluna acaba de començar a descobrir pràcticament tot el disc solar. La part blanca és la fotosfera: és milions de vegades més brillant que la corona i, per això, queda completament sobreexposada en aquesta fotografia. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.
 

Clic a la imatge per engrandir. El que domina la imatge és la lluminosíssima perla de fotosfera que apareix a la dreta de la Lluna. La Lluna ja ha ocultat pràcticament tot el disc solar i només queda una petita zona de fotosfera visible. Aquesta zona és tan brillant que queda fortament saturada a la fotografia. Al voltant hi ha: La corona solar, molt més tènue; una fina emissió vermellosa de la cromosfera i diverses prominències de les que en parlarem més endavant. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.

Un detall molt interessant: la Cromosfera

Observeu la línia vermella fina que ressegueix alguns trams de la circumferència lunar. Aquesta és molt probablement la cromosfera solar, que queda exposada durant els instants al voltant de la totalitat. La diferència de brillantor entre les diferents capes és enorme:

  • Fotosfera; extremadament brillant
  • Cromosfera; molt més feble
  • Corona; encara molt més feble

Per això una sola exposició no pot representar perfectament les tres. I això explica l'aspecte tan espectacular però també una mica "cremat" de la zona blanca.


Clic a la imatge per engrandir.  El disc de la Lluna apareix gairebé completament negre i molt ben retallat. La geometria és especialment neta, amb una circumferència molt definida. Al voltant del disc lunar apareix la corona solar, però amb una exposició relativament continguda. Això fa que tingui aquest aspecte de halo tènue i uniforme, sense arribar a mostrar les estructures coronals més extenses. El detall més interessant són les protuberàncies solars: A l'esquerra destaca una protuberància vermellosa/magenta molt brillant, que sobresurt clarament del limbe solar (CME). A la dreta n'hi ha una altra de molt més petita, també vermellosa. Crèdit: Sergio Ferris Girbés, Observatori Astronòmic Albanyà

Aquest color vermell és característic de l'emissió de l'hidrogen, especialment de la línia H-alfa, procedent del plasma relativament fred de la cromosfera i les protuberàncies.  

 

03/08/2026

Que amaguen els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers?

Els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers poden estar amagant una terrorífica destrucció estel·lar. 

Els astrofísics continuen descobrint fenòmens nous i misteriosos al cosmos, com ara  les Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves (LFBOT sigles en anglès de Luminous Fast Blue Optical Transient), que s'han revelat en l'última dècada. Finalment, potser sabrem què s'amaga darrere d'aquestes Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves.


Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística generada per IA que mostra una Transició Òptica Lluminosa Ràpida Blava (LFBOT). Crèdit: LS, ChatGPT 

Per la seva pròpia naturalesa, els esdeveniments astronòmics rars i febles només es poden descobrir amb la creixent potència dels telescopis i la seva proliferació, permetent l'observació contínua del cel a escala global. Això és precisament el que fa que una xarxa d'astrònoms ciutadans, com els d'Unistellar, o la posada en marxa d'instruments com el James Webb o el Vera C. Rubin.

Per tant, va caldre esperar fins al 2018 perquè els astrònoms de la noosfera descobrissin unes rares explosions còsmiques blaves brillants anomenades LFBOT. 

Els LFBOT intriguen als astrofísics perquè evolucionen molt més ràpid que altres explosions còsmiques com ara les noves o supernoves clàssiques. Així, les seves corbes de llum en l'espectre visible arriben al seu màxim de brillantor, i després s'esvaeixen en només uns dies. Els LFBOT també romanen molt blaus; les lleis de la física de l'emissió de llum ens diuen que romanen extremadament calents durant gran part de la seva evolució.

És molt difícil estar segur de què s'amaga darrere d'aquests estranys fenòmens, i per descobrir-ho, fins ara només hem tingut 14 esdeveniments d'aquest tipus els fotons dels quals van ser capturats pels nostres telescopis. Podem citar el cas ben publicitat d'AT 2018cow (AT per  Astronomical Transient) i (cow, la vaca (en anglès) que va ser una explosió astronòmica molt potent, de 10 a 100 vegades més brillant que una supernova normal, que va ocórrer a la galàxia CGCG 137-068, a uns 200 milions d'anys llum de la Via Làctia a la constel·lació d'Hèrcules.

Els teòrics han multiplicat les hipòtesis exòtiques sobre ells. Per exemple, el de Tidal Disruption Event (o TDE sigles en anglès de Esdeveniment de Disrupció de Marea), que es poden traduir com a "esdeveniments de disrupció deguts a l'efecte de marea" Jean-Pierre Luminet va ser un dels pioners de l'estudi teòric d'aquestes TDE fa gairebé 40 anys amb un dels grans teòrics dels forats negres, l'australià Brandon Carter. Els dos astrofísics relativistes, tots dos a l'Observatori de París en aquell moment, també havien presentat el seu treball en un article a la famosa revista Nature el 1982, seguit d'un altre a  Astronomy & Astrophysics el 1983.

Però, segons Anya Nugent del Centre d'Astrofísica de Harvard, aquests escenaris expliquen malament totes les propietats observades. Ella i els seus col·legues creuen que tenen la clau del trencaclosques, tal com expliquen en un article d'accés obert a arXiv.


Recreació artística d'una Transició Óptica Lluminosa Ràpida Blava  (LFBOT). Crèdit: NASA, ESA, NOIRLab de la NSF, Mark Garlick, Mahdi Zamani

Estrelles Wolf-Rayet?

Però per entendre de què va tot això, cal parlar una mica sobre... les estrelles Wolf-Rayet, conegudes des del 1867. Com el seu nom indica, van ser descobertes per Charles Wolf i Georges Rayet de l'Observatori de París mentre observaven tres estrelles a la constel·lació del Cigne com a part d'estudis en una disciplina molt jove que aleshores es desenvolupava ràpidament després del treball del físic alemany Gustav Kirchhoff i el químic Robert Bunsen: L'espectroscòpia.

Aquestes estrelles semblaven anormals a causa de la presència d'elements estranys a les línies espectrals en emissió d'origen desconegut. Els astrofísics del segle XX arribarien a entendre que les estrelles WR són estrelles massives que superen les 10 masses solars, que observem al final de les seves vides, experimenten inestabilitats que els fan expulsar part de les seves capes superiors, un preludi d'explosions de supernoves del tipus SNII.

Per tant, només viuen uns quants milions d'anys com a màxim sobre la seqüència principal, sintetitzant elements com ara el carboni i l'oxigen, abans de col·lapsar gravitacionalment. L'explosió deixarà enrere com a cadàver estel·lar una estrella de neutrons i, en el cas de les estrelles més massives, de vegades forats negres estel·lars.

Una variant de l'escenari dels objectes de Thorne-Zytkow?
 
En el model explicatiu que actualment prefereix l'equip d'astrofísics, tot comença amb un sistema binari amb dues estrelles massives. Una és més massiva que l'altra i està evolucionant ràpidament, arrencant amb el seu camp gravitacional capes de material superficial a l'altra estrella, deixant al descobert el seu cor d'heli produït per les reaccions de fusió termonuclear. Així s'obté una estrella Wolf-Rayet, mentre que l'estrella "caníbal", havent-se tornat encara més massiva, s'esfondra ràpidament, emetent una explosió de supernova i deixant enrere com a restes un objecte compacte, un forat negre o una estrella de neutrons.

Després de centenars o milers d'anys, aquest romanent compacte finalment cau al nucli de l'estrella Wolf-Rayet i la destrueix, produint un LFBOT. Aquesta és una variant de l'escenari de l'objecte Thorne-Zytkow.

Els investigadors creuen, però, que aquest escenari haurà de ser confirmat per més observacions. S'espera que l'Observatori Vera C. Rubin, amb el seu extens estudi del cel de deu anys, tingui un paper important en el descobriment de nous LFBOT, inclosos els més febles i distants. Això permetrà una millor comprensió del seu origen i evolució al llarg de la història còsmica.



Ho he vist aquí.

29/07/2026

La nostra imatge del dia: Aurora a Noruega

Ja han estat revelats els finalistes de la competició Fotògraf de l'Any d'Astronomia 2026. Avui us en presentem una de les finalistes, esperem que us agradi com ens ha agradat a nosaltres, per això l'hem escollit com la nostra Imatge del dia.


Clic a la imatge per engrandir. "Un diluvi auroral", de Julien Cadena, ens evoca una imatge inquietant de les aurores boreals mentre s'encenen en direcció oposada als pics de les Dents del Dimoni, a l'illa de Senja, a Noruega. Crèdit: Julien Cadena. cnn.com.

Les imatges guanyadores s'anunciaran el 17 de setembre. S'exposaran en una mostra al London’s National Maritime Museum, juntament amb una selecció d'altres imatges finalistes.

Podeu accedir a  la resta d'imatges finalistes fent un clic aquí.

26/07/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C105

Aquest cúmul colorit va ser descobert per l'astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille l'any 1751 durant un viatge a Sud-àfrica.

 Clic a la imatge per engrandir. El cúmul globular C105. Crèdit: ESA/Hubble i NASA

Aquest eixam de estrelles és el Caldwell 105, una concentració estel·lar densament compacta coneguda com a cúmul globular. Aquests grumolls compactes típicament contenen centenars de milers d'estrelles, totes elles lligades per la seva gravetat mútua. Les estrelles que es veuen aquí són molt antigues, algunes dels primers habitants de la Via Làctia, nascudes en el moment de la formació de la nostra galàxia. Els científics estudien els cúmuls globulars pel seu potencial per ajudar a desvelar informació sobre la formació i evolució de les galàxies. 

Les subtils diferències de color que esquitxen aquesta imatge del Hubble, que es va obtenir en llum visible i infraroja amb la càmera Advanced Camera for Surveys (ACS, sigles en anglès de Càmera Avançada de Sondejos), revelen en realitat moltes coses sobre les estrelles que habiten el cúmul. Això és perquè el color d'una estrella revela la seva temperatura. El nostre Sol produeix més llum groga que cap altre color perquè la seva temperatura superficial és d'uns 5.500 graus Celsius. Si la superfície del Sol fos més freda, per exemple 2.760 °C, tindria un color rogenc; en canvi si fos més calenta, per exemple 11.000 °C, tindria un color blau.

Es necessita molt combustible nuclear per alimentar estrelles més calentes, de manera que una temperatura més alta implica una massa més gran. Les estrelles més massives consumeixen el seu combustible nuclear més ràpidament, de manera que només il·luminen els cels durant un temps relativament curt. Com que les estrelles de Caldwell 105 tendeixen a tenir tons blavosos-grogosos, sabem que són velles, fredes i no gaire massives.

Situat a uns 22.000 anys llum de distància, Caldwell 105 és un dels 150 (o més) cúmuls globulars de la Via Làctia. Es troba a la constel·lació austral de la Mosca i es veu millor a la tardor des de l'hemisferi sud. (Els observadors de l'hemisferi nord haurien de situar-se a prop de l'equador per veure-la, baixa a l'horitzó del cel del sud durant la primavera.) El cúmul va ser descobert per l'astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 durant un viatge a Sud-àfrica i posteriorment va ser catalogat com a NGC 4833. Amb una magnitud de 7, és poc probable que el cúmul destaqui, excepte en telescopis grans.


C105 a la web de la NASA

Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc


24/07/2026

Per què Orió desapareix del cel durant uns quants mesos cada any?

Cada nit d'hivern, Orió regna orgullós al cel. Després, uns mesos més tard, la constel·lació ha desaparegut. On ha anat a parar? La resposta rau en la mecànica celeste més fonamental de totes.

Clic a la imatge per engrandir. Per què algunes constel·lacions desapareixen segons l'estació. Crèdit: Moorefam, iStock.
 
La desaparició estacional de les constel·lacions ha intrigat a la gent des de l'antiguitat. Aquest fenomen, lluny de ser misteriós, és un resultat directe del moviment orbital de la Terra al voltant del Sol. 
 
Depenent de si observeu el cel al gener o al juliol, no esteu mirant en la mateixa direcció a l'univers i, per tant, certs grups d'estrelles apareixen "darrere" del Sol, invisibles des del nostre planeta. Això és el que explica concretament aquestes aparicions i eclipsis celestes.

Per què algunes estrelles desapareixen del cel segons l'estació? 
 
Tot comença amb un principi simple: la Terra gira al voltant del Sol en 365 dies. A cada posició d'aquesta òrbita correspon a una finestra observació diferent envers el cosmos. A l'hivern, a l'hemisferi nord a la nit, ens trobem davant d'una regió específica de la Via Làctia. Sis mesos més tard, la cara oposada es revela als nostres ulls.

Orió n'és l'exemple més sorprenent. Visible a ull nu cada hivern des de l'hemisferi nord, aquesta constel·lació desapareix completament a la primavera i a l'estiu. El motiu? La Terra ha canviat la seva òrbita, situant Orió al costat més proper al Sol. La radiació solar la fa indetectable, fins i tot amb un telescopi d'aficionat.

En altres paraules, les constel·lacions no desapareixen realment. Simplement es perden amb la llum del sol, fora de la nostra vista a la nit durant diversos mesos.

Clic a la imatge per engrandir. Des de l'antiguitat s'ha observat la desaparició de constel·lacions amb els canvis d'estació, com ara la d'Orió. Aquest fenomen s'explica simplement pel moviment de la Terra al voltant del Sol. Crèdit: Gremlin, iStock.

Circumpolars o estacionals: dues categories d'estrelles molt diferents.

No totes les constel·lacions segueixen aquest cicle de desaparició. Es poden distingir dues famílies principals:

  • Les constel·lacions circumpolars visible durant tot l'any des d'una latitud donada, perquè orbiten al voltant del pol celeste sense pondre's mai per sota de l'horitzó.
  • Les constel·lacions estacionals, que apareixen i desapareixen segons l'època de l'any, segons la posició de la Terra a la seva òrbita. 

La Óssa Major per exemple, roman visible tot l'any des de la major part d'Europa i el Canadà, ja que orbita al voltant de Polaris, l'Estrella Polar, a una declinació prou alta. A Barcelona (latitud 41° nord), mai no baixa per sota de l'horitzó. Tanmateix, des de les latituds tropicals, fins i tot aquest punt de referència familiar pot desaparèixer temporalment.

Per tant, el límit entre aquestes dues categories depèn directament de la latitud de l'observador. Un astrònom aficionat amb seu a Reykjavík veurà un cel circumpolar completament diferent del d'un observador a Girona


Clic a la imatge per engrandir. La constel·lació d'Orió. Crèdit: Lliure disposició.

Un fenomen que es pot observar des dels dos hemisferis.

Un detall que molta gent desconeix: les constel·lacions estacionals s'inverteixen segons l'hemisferi. Orió, una constel·lació d'hivern a l'hemisferi nord, brilla al zenit durant l'estiu austral a l'hemisferi Sud, a on apareix... cap per avall. Els observadors australians veuen el caçador mitològic cap per avall, cosa que pot ser confusa a primera vista.

Aquesta inversió no és insignificant: il·lustra que el cel visible depèn tant de la posició d'un mateix a la Terra com de l'època de l'any. La Unió Astronòmica Internacional (IAU, per les seves sigles en anglès), que gestiona oficialment les 88 constel·lacions reconegudes des del 1930, defineix cadascuna d'elles no com un simple dibuix d'estrelles, sinó com una regió precisa de l'esfera celeste.

Per gaudir plenament d'aquest espectacle, una regla concreta és essencial: consultar un mapa del cel. Una avaluació mensual adaptada a la teva latitud abans de cada sessió d'observació. Aplicacions com Stellarium, gratuïta i precisa, calculen en temps real quines constel·lacions són visibles des de la teva ubicació exacta i quines estan esperant per tornar la següent temporada, a l'hivern a l'hemisferi nord.


Ho he vist aquí.

17/07/2026

Una galàxia distant descoberta pel Webb desafia la cosmologia?

Una galàxia espiral barrada distant descoberta pel James Webb desafia la cosmologia?

Des de fa uns anys, el telescopi espacial James Webb ha estat revelant galàxies distants que van escapar del telescopi Hubble, deixant perplexos els cosmòlegs que es pregunten si podrien ser la punta de l'iceberg d'una revolució en cosmologia. Aquest també és el cas de la galàxia anomenada M1149-BSG-z5, que també està batent rècords


Clic a la imatge per engrandir. NGC 1300, una galàxia espiral barrada. Imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble (HST). NGC 1300, situada a 69 milions d'anys llum de distància a la constel·lació d'Eridà, és una d'aquelles galàxies amb una gran barra central. Aquesta barra conté una espiral de 3.300 anys llum de diàmetre. Els gasos de la galàxia són atrets cap a l'interior, cap a la barra, i després cap a l'espiral interior, on alimenten un forat negre. Tanmateix, el centre de la galàxia no està actiu, cosa que suggereix que el forat negre central no està acumulant matèria actualment. La llum de les estrelles i la pols apareix blava. La llum dels cúmuls estel·lars està ressaltada pel vermell de l'hidrogen. Aquesta imatge és una composició de dues imatges preses per la càmera ACS. Crèdit: NASA, ESA i The Hubble Heritage Team STScI AURA 


Un tresor d'imatges del Telescopi Espacial James Webb de la NASA/ESA/CSA presenta retrats en l'infraroig proper i mitjà de 19 galàxies espirals que s'enfronten. Aquesta nova i exquisida sèrie d'imatges mostra estrelles, gas i pols a les escales més petites mai observades més enllà de la nostra pròpia galàxia. Equips d'investigadors estan estudiant aquestes imatges per descobrir els orígens d'aquestes estructures complexes. L'anàlisi col·lectiva de la comunitat investigadora, en última instància, servirà de base per a les simulacions dels teòrics i farà avançar la nostra comprensió de la formació estel·lar i l'evolució de les galàxies espirals. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI, J. Lee (STScI), T. Williams (Oxford), equip PHANGS, E. Wheatley (STScI), N. Bartmann. Música: Stellardrone - Ascent

Va ser el 1925 que l'astrònom Edwin Hubble va ser el primer a proposar una classificació de galàxies que avui es coneix com la seqüència de Hubble, popularitzada en forma de diagrama en forma de diapasó. Mostrava notablement les galàxies espirals i el·líptiques.

Hubble creia que el seu diagrama il·lustrava l'evolució de les galàxies. La idea bàsica era correcta, però no l'evolució precisa que ell preveia. No obstant això, la seva classificació incloïa, entre altres coses, subdivisions com ara les galàxies espirals barrades.


Clic a la imatge per engrandir. El diagrama de Hubble. Crèdit: Imatge lliure de drets, del text en català: Sci-Bit

Avui, el telescopi espacial James Webb (JWST) ens permet sondejar estrats de llum més profunda de l'Univers que el seu predecessor, el telescopi Hubble, i ens permet observar i incloure a la classificació Hubble galàxies distants les estructures de les quals no eren visibles amb Hubble, a causa de la manca de resolució suficient.

Un equip internacional liderat per Xiaohan Wang de la Universitat de Tsinghua va anunciar a través d'un article d'accés obert a arXiv que havien descobert amb el JWST la galàxia espiral barrada més distant coneguda fins ara.


Clic a la imatge per engrandir. Imatge composta en fals color de M1149-BSG-z5, creada a partir de dades d'imatges JWST adquirides mitjançant els filtres F090W+F115W+F150W (blau), F200W+F277W+F300M (verd) i F356W+F410M+F444W (vermell). La banda de la part inferior esquerra indica la mida angular de la imatge en segons d'arc. Crèdit: Wang et al., 2026.

Una galàxia espiral barrada que no hauria d'existir?

Va ser designat M1149-BSG-z5, té una canvi cap al vermell de 5,1, cosa que la situa a l'Univers primerenc, en un moment proper a l'era de reionització, menys de mil milions d'anys després del Big Bang, el període en què les primeres generacions d'estrelles i els forats negres supermassius darrere dels nuclis actius galàctics alteraven l'estat de l'univers ionitzant l'hidrogen neutre que havia omplert l'espai després del final del Big Bang.

M1149-BSG-z5 sorprèn als astrofísics i cosmòlegs perquè ja és gran i està evolucionada químicament, i conté elements pesants sintetitzats per estrelles massives, per a la data en què s'observa al cosmos.

Sobretot, en aquella època, les distàncies entre galàxies eren més petites i, per tant, les interaccions entre galàxies eren més freqüents que en els darrers mil milions d'anys. Aquestes interaccions poden, a través de la seves forces de marea gravitacionals poden produir una estructura semblant a una barra en el fluid autogravitatori de les estrelles d'una galàxia, però aquestes interaccions també la poden desestabilitzar. Per tant, s'esperava que s'observessin poques galàxies espirals barrades a l'Univers distant.

En resum, com va poder aparèixer una galàxia espiral barrada tan organitzada quan l'Univers encara era tan jove?

Per tant, no se sap ben bé si M1149-BSG-z5, i altres grans galàxies observades primerenques pel JWST, són compatibles amb el Model Cosmològic Estàndard. Hauríem de prescindir de matèria fosca en benefici de la Teoria de Mond, Per exemple?


Ho he vist aquí.