Observant la galàxia del Remolí

Capturada des de l'observatori particular d'en Aleix Roig situat a Prades (Tarragona, Catalunya, Espanya), la Galàxia del Remolí (M51) és una galàxia espiral de gran disseny clàssica situada a la constel·lació dels Llebrers, a una distància d'aproximadament 23 milions d'anys llum. Interactua gravitacionalment amb la seva companya NGC 5195, una galàxia lenticular més petita la corremt de marea de la qual és responsable dels braços espirals ben definits de la M51, de les franges de pols prominents i de l'augment de la formació d'estrelles.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Aleix Roig-@astrocatinfo.

Amb un diàmetre físic d'uns 75.000 anys llum, la M51 és una de les galàxies properes més estudiades. Més enllà de la parella principal que interactua, el camp de visió més ampli revela corrents de marea extensos i deixalles estel·lars produïdes per interaccions gravitatòries entre diverses galàxies d'aquesta regió. Es pot veure un corrent de marea prominent que s'estén des de la galàxia NGC 5198 cap a la galàxia NGC 5173, amb galàxies circumdants addicionals com la NGC 5169 i la PGC 47274 emmotllades en el mateix entorn d'interacció.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Aleix Roig-@astrocatinfo.

 

Les integracions llargues també revelen regions emissores d'H-alfa extremadament tènues, que destaquen vastos complexos d'hidrogen ionitzat on s'estan formant noves estrelles.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Aleix Roig-@astrocatinfo.

A més de les estructures extragalàctiques, les imatges mostren  una nebulosa de flux integrat (IFN) tènue present en aquesta zona del cel nocturn.

Detalls tècnics de la imatge:

FSQ106 (Telescopi principal): L: 781 x 300" (65h 05')

 

FSQ85 (Telescopi secundari):

RGB: (45,49,159 x 120") (12h 45'): 45 fotos en vermell, 49 en verd, 159 en blau. Cada una de 120 segons Total: 12 h 45 min

Ha: 500 x 300" (41h 40'): 500 fotos de 5 min. Filtre especial que capta nebuloses (hidrògen ionizat) Total: 41 h 40 min

Calibrat amb imatges de calibratge, d'anivellació i d'anivellació en negre. Exposició total: 119 h 30 min (imatge molt profunda i detallada) 

 

Lluna al 30 % (de mitjana) Hi havia llum (no ideal, però acceptable)

Resolució de la imatge: 1,46"/píxel. FOV (imatge completa): 2º 17' x 1º 36'

Altre dades: 

FSQ106 EDX4 + ASI2600MM + filtres LRGB Astrodon + Ha3nm Antlia - amb ZWO EFW de 7 posicions
FSQ85 + ASI294MM + filtres LRGB SHO de Baader - amb ZWO EFW de 8 posicions
Muntura Mesu200
Guiament amb ASI120MM i ZWO Mini Guide Scope

Ho he vist aquí.

Fem una panoràmica general, de molt lluny!

En aquesta imatge del James Webb del cúmul de galàxies MACS J1149, podem veure més de 300 galàxies confirmades (i potencialment centenars més) unides per la gravetat. Al centre del cúmul hi ha galàxies el·líptiques, d'aspecte borrós, que dominen el cúmul amb la seva gravetat immensa. 

La seva gravetat és tan forta que la llum de les galàxies que hi ha darrere d'aquest cúmul es distorsiona i s'amplia, un efecte anomenat lent gravitacional. Tot i que es poden veure galàxies esteses en forma de línies brillants escampades per tota la imatge, just al centre hi ha un exemple perfecte d'aquest fenomen (segona imatge). La galàxia rosa té braços espirals ben definits, però s'assembla a una medusa amb tentacles enredats perquè la seva llum ha estat deformada i corbada per la gravetat. Aquesta galàxia també acull allò que un cop va ser l'estrella individual més distant mai descoberta.

Clic a la imatge per engrandir. Una imatge del Webb de moltes galàxies brillants a l'espai profund, de diverses formes i colors, sobre un fons negre. Hi ha algunes galàxies espirals grans i blaves, algunes galàxies el·líptiques grans i de color blanc pàl·lid, i moltes galàxies de mida mitjana de color taronja i vermell. Fins i tot galàxies més petites, fins a diminuts punts febles, apareixen en tots aquests colors. Crèdit: ESA/Webb, NASA i CSA, C. Willott (Consell Nacional de Recerques del Canadà), R. Tripodi (INAF - Observatori Astronòmic de Roma).

 

Clic a la imatge per engrandir.. Una estrella brillant domina el camp. Darrere seu hi ha una galàxia espiral rosa que sembla que els seus braços estiguin retorçats perquè la gravetat ha distorsionat la llum que en prové. Al fons hi ha altres galàxies. A la part superior hi ha les galàxies el·líptiques difuses la gravetat de les quals domina aquest cúmul. Crèdit: ESA/Webb, NASA i CSA, C. Willott (Consell Nacional de Recerques del Canadà), R. Tripodi (INAF - Observatori Astronòmic de Roma)

Ho he vist aquí.

Per què el planeta Mart és vermell?

Al cel, el planeta Mart apareix com una estrella vermella. Un color que deu al seu sòl, compost principalment d'òxid de ferro.

Clic a la imatge per engrandir. Per què el planeta Mart és vermell? Crèdit: NASA.

Mart és un dels cinc planetes visibles a simple vista. Fins i tot en l'antiguitat, els romans observaven el distintiu color vermell del quart planeta al cel. Interpretant el seu color com el resultat de la sang vessada en vastos camps de batalla, van optar per anomenar-lo en honor al seu déu de la guerra.

Àudio en francès. Una missió tripulada a Mart comporta, òbviament, reptes tècnics, però també qüestions socials i psicològiques que no són necessàriament el primer que ve al cap. Futura-Sciences va entrevistar el científic planetari Charles Frankel per parlar de les relacions entre els astronautes durant una missió tripulada d'aquest tipus.

Un planeta vermell com el rovell

Avui sabem que no ha tingut lloc cap guerra sagnant a la superfície del Planeta Vermell . Si Mart ens sembla tenyit d'aquesta manera, és perquè el seu sòl està compost en gran part d'òxid de ferro: rovell, en certa manera.

De fet, fa més de 3.000 milions d'anys, quan no era gens vermell, es creu que el planeta va experimentar un esdeveniment solar que literalment va gairebé esborrar la seva atmosfera. En ser aquesta particularment prima, això hauria oxidat lentament un sòl marcià ric en ferro.

Clic a la imatge per engrandir. El telescopi espacial Hubble ofereix dues vistes del planeta vermell. Veiem Mart abans (imatge esquerra) i durant (imatge dreta) la gran tempesta de pols de l'estiu del 2001. Crèdit: NASA, Wikipedia, Domini públic.

Mart és més vermellós que vermell

En realitat, el planeta Mart no és de color vermell sang, com imaginaven els nostres avantpassats llunyans; és més aviat vermellós, amb tons marrons i taronges.

Aquest  color  de vegades s'accentua per les tempestes que estan sacsejant el planeta, aixecant núvols de sorres vermelloses, de vegades apagat quan les condicions meteorològiques són tranquil·les (vegeu les imatges més amunt)

Ho he vist aquí.

Urà: El gegant que roda per l'espai

El Telescopi Hubble ens regala aquesta impecable vista d'un món que sembla tret d'un somni. A diferència d'altres planetes, Urà és un "rebel": gira de costat, com si hagués estat copejat per un objecte de la mida de la Terra al passat.

Clic a la imatge per engrandir. Aquest blau elèctric: No és pintura, és gas metà absorbint la llum vermella i tornant-nos aquest to neó. Crèdit: NASA, Hubble.

Un món de diamants: Sota aquesta atmosfera pacífica, la pressió és tan brutal que els científics creuen que "plouen" diamants cap al seu nucli.

Anells fantasmals: El Hubble ha aconseguit captar els seus anells foscos, tan subtils que semblen fils de fum envoltant una esfera de vidre.

La tecnologia del Hubble ens permet mirar 3.000 milions de quilòmetres i descobrir que, a l'espai, la realitat supera la ficció.

Ho he vist aquí.

Una foto afavoridora

Aquesta imatge capturada pel telescopi de Raigs X Chandra de la NASA conté una galàxia espiral excepcionalment massiva. Coneguda com a NGC 6872, aquesta galàxia es troba a la constel·lació del Gall Dindi i està situada a uns 300 milions d'anys llum de la Terra. Aquest gegant mesura uns 522.000 anys llum de diàmetre, la qual cosa és més de cinc vegades l'amplada de la nostra galàxia, la Via Làctia.

Una galàxia molt més petita és visible a prop del centre d'aquesta imatge. Aquesta galàxia va passar a través de la NGC 6872 fa més de 100 milions d'anys, la qual cosa va ajudar a donar-li la forma inusual que té avui dia.

Clic a la imatge per engrandir. Una galàxia propera, la taca més petita de llum brillant a l'esquerra de la galàxia principal, està distorsionant la seva forma. Es veuen altres estrelles brillants dins i al voltant dels braços. La galàxia mateixa és d'un porpra viu i es difumina cap a un blau polsegós al llarg dels braços exteriors. Les estrelles i galàxies llunyanes es mostren com a punts de llum sobre el fons negre de l'espai. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/SAO; Òptic: NASA/ESA/STScI; Processament de la imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, L. Frattare i J. Major

 

 

Ho he vist aquí.

Dossier: Criptografia. i 12 Els mons d’Impagliazzo

Criptologia: els mons d’Impagliazzo

Fer que els codis secrets siguin irrompibles és el somni de tota la vida dels professionals de la seguretat. Des de l'antiguitat, els humans van inventar sistemes manuals i després mecànics abans de la revolució electrònica. Descobreix la criptologia i els seus usos, des del xifratge tradicional fins al xifratge RSA i la informàtica.

Sense problema difícil, no pot existir cap criptologia més enllà de la del xifrat d’un sol ús. A més, el titular de la clau ha de poder desxifrar fàcilment el missatge; per tant, els problemes de la criptologia han de ser fàcilment verificables.

Han de pertànyer a la classe NP. Un problema que pertanyi a la classe NP sense pertànyer a la classe P no seria necessàriament adequat. Es podria admetre l’existència d’un problema així, que seria difícil de resoldre en el pitjor dels casos, però fàcil en general. Aquest tipus de problema no permetria desenvolupar una criptologia aplicable. El criptograma ha de ser indesxifrable sigui quin sigui el missatge, i no només en el pitjor dels casos

Clic a la imatge per engrandir. El investigador nord-americà Russell Impagliazzo va imaginar mons (llistats en el text i apilats a la piràmide de la figura següent) segons els resultats futurs que la teoria de la complexitat ens aportarà. Crèdit: Bohmmartin, wikimedia commons, CC 4.0

Criptomanía

Criptomania és el món en què vivim virtualment. Hi existeixen funcions unidireccionals amb trampa. Es pot plantejar un problema difícil i donar una indicació només a alguns perquè el puguin resoldre. El problema continuarà sent difícil per als altres. És el que passa amb la funció RSA: el desxiframent és impossible, excepte per a aquells que coneixen la factorització del mòdul.

Minicrypt

Aquest món imaginari podria esdevenir real si es pogués demostrar que cap funció unidireccional no pot tenir trampa. Això posaria en qüestió el xifrat amb clau pública, però encara es podrien signar documents. La implementació d’una funció de signatura només requereix l’existència d’una funció unidireccional. En aquest món, un professor pot plantejar un problema difícil a la seva classe, però no pot donar una indicació només a alguns perquè el resolguin.

Pessiland

Segons Impagliazzo, aquest món imaginari seria el pitjor de tots. Hi existeixen problemes fàcils de verificar però difícils de resoldre, i no hi ha funcions unidireccionals. Totes les funcions fàcilment calculables també són fàcilment invertibles. Alguns problemes continuen sent difícils, però aquesta dificultat no es tradueix en cap avantatge per desenvolupar criptografia. En aquest món i en els següents, no és concebible cap criptologia més enllà del xifrat d’un sol ús.

Heurística

En aquest món, els problemes fàcils de verificar són de mitjana tan fàcils de resoldre, però poden continuar existint instàncies difícils. Això comença a ser satisfactori per a les aplicacions. Per exemple, en la majoria dels casos, el venedor de pomes podrà triar fàcilment els fruits de la seva parada per satisfer un client que li’n demana per a un cert pes.

Algorítmica

Aquest món és finalment aquell en què P = NP. Tot problema fàcil de verificar és fàcil de resoldre, inclòs en el pitjor dels casos

Els cinc mons d’Impagliazzo. Són mons imaginaris concebibles amb l’estat actual dels nostres coneixements. El desenvolupament de la teoria podria o bé fer-los reals o bé fer-los desaparèixer. Tota la criptografia, i en particular el xifrat amb clau pública, pertany a Criptomanía, que és el nostre món empíric actual. El xifrat simètric i la signatura amb clau pública pertanyen al món Minicrypt. L’única criptografia utilitzable en els altres mons és la criptografia incondicionalment segura, com el xifrat de Vernam amb cinta aleatòria. És sorprenent constatar que la signatura amb clau pública pertany al món Minicrypt, mentre que el xifrat amb clau pública pertany, en canvi, al món Crptomanía. Crèdit: P. Guillot. Infografia en català: Sci-Bit

Aquests mons constitueixen una jerarquia de mons possibles o impossibles segons que la teoria de la complexitat demostri l’existència de problemes difícils o la desmenteixi descobrint algorismes eficients per resoldre’ls.

Ho he vist aquí. 

Una imatge nova de trinca del Webb!

El que sembla un cervell (amb el que semblen ser els hemisferis esquerre i dret) és en realitat una estrella moribunda que expulsa una closca de gas i, dins d'aquesta closca, un núvol de diversos gasos. La franja fosca que divideix els costats del «cervell» podria estar relacionada amb un flux de material de l'estrella central.

El Webb ha capturat dues imatges d'aquesta nebulosa. La imatge en infraroig proper (primera diapositiva) mostra més estrelles, així com galàxies de fons. En l'infraroig mitjà (segona diapositiva), la pols còsmica brilla de manera més prominent.

Dues imatges de la mateixa nebulosa mostren com de diferent es veu en el proper infraroig (diapositiva 1) en comparació amb la llum d'infraroig mitjà (diapositiva 2)

Clic a la imatge per engrandir. Imatge del instrument NIRCam del James Webb. En el proper infraroig, la bombolla exterior de la nebulosa té un contorn blanc i els seus núvols interiors són de color taronja, amb una franja fosca ben definida que talla verticalment pel centre. Les estrelles i les galàxies de fons apareixen al voltant de la nebulosa i a través de la bombolla exterior. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI; Processament de la imatge: Joseph DePasquale (STScI)

Clic a la imatge per engrandir. Imatge del instrument MIRI del James Webb. En l'infraroig mitjà, la bombolla exterior té un to blavós i hi ha més material als núvols interiors, que tenen un color blanc pàl·lid. La franja fosca vertical encara hi és, però està més interrompuda i coberta pels núvols. Sembla que material erupciona per la part superior de la nebulosa, i aquest efecte es reflecteix, encara que en menor grau, a la part inferior, al costat oposat. Crèdit de la imatge: NASA, ESA, CSA, STScI; Processament de la imatge: Joseph DePasquale (STScI)

El que passarà a continuació amb aquesta estrella dependrà de la seva massa, que encara no s'ha determinat. Si és una estrella de massa alta, explotarà en una supernova. Si és menys massiva i més semblant al Sol, continuarà perdent capes fins que només en quedi el nucli com una nana blanca densa.

Ho he vist aquí.