Com admirar amb seguretat l'eclipsi solar del 12 d'agost

Compte amb els productes falsificats: aquí teniu com triar les ulleres adequades per admirar amb seguretat l'eclipsi solar del proper 12 d'agost.

Clic a la imatge per engrandir. Fins i tot quan està parcialment ocult, observar el Sol requereix ulleres especials per protegir la retina. Crèdit:  Xavier Demeersman, ChatGPT.

El 12 d'agost, un eclipsi solar oferirà un espectacle poc comú als observadors de tot el món. Visible des de la franja que travessarà Catalunya d'oest-nord-oest a est-sud-est, promet unes condicions de visió particularment impressionants en certes regions. Però compte: admirar el Sol, fins i tot parcialment ocult, requereix precaucions essencials per protegir els ulls, especialment la retina.

 Quants eclipsis solars i lunars es produeixen cada any? Què els causa i com es poden observar?

Els eclipsis solars són alguns dels fenòmens astronòmics més fascinants. El 12 d'agost de 2026, la Lluna passarà entre la Terra i el Sol, ocultant parcialment la nostra estrella. El fenomen es podrà observar a última hora de la tarda (cap a dos quarts de 9) com un eclipsi total a aquest franja i com a parcial a la resta del principat.

L'espectacle promet ser particularment remarcable a aquesta franja, on fins al 100% del disc solar podrà estar amagat per la Lluna. Aquesta desaparició del Sol, però, no fa que l'observació sigui inofensiva. Fins i tot quan l'eclipsi està molt avançat, els raigs ultraviolats i infrarojos continuen representant un perill per als ulls.

Observar un eclipsi sense la protecció adequada pot causar danys irreversibles a la retina. El risc és encara més enganyós perquè aquest dany no sempre causa cap símptoma ni dolor immediat. Poden aparèixer alteracions visuals diverses hores després de l'exposició.

Ara us presentem un vídeo explicatiu del físic i meteoròleg de TV3 a on el Tomàs Molina ens explica amb detall els fenòmens òptics que acompanyen a un eclipsi total.

Ulleres especials per prevenir lesions oculars

Per veure l'eclipsi amb seguretat, es recomana utilitzar només ulleres que compleixin amb l'estàndard internacional ISO12312-2: 2015. Els models certificats també han de portar el marcatge CE, que garanteix la seva conformitat amb les normes europees.

Observar un eclipsi sense ulleres certificades per a eclipsis pot causar danys irreversibles a la retina. Crèdit: Víctor Sánchez, Adobe Stock.

Abans d'utilitzar-los, és millor comprovar que els filtres no tinguin ratllades, perforacions o signes de desgast. Els experts també recomanen comprar aquestes ulleres a venedors de confiança per evitar productes falsificats, que es registren amb freqüència durant els grans esdeveniments astronòmics . Alguns models de cartró estan dissenyats per a un sol ús, mentre que d'altres, amb una muntura més rígida, es poden reutilitzar durant futurs eclipsis.

Clic per engrandir. La franja que travessarà Catalunya i les Illes Balears a on serà visible l'eclipsi total i parcial. Crèdit: Xavier Jubier. IEEC. 

Per anar acabant i tal com ens explica Sergi Maraña:

 

L’eclipsi solar total del 12 d’agost de 2026: un espectacle històric per a Catalunya. Serà un esdeveniment excepcional que no s’havia pogut observar des del territori català des del 30 d’agost de 1905, fa més de 121 anys. El següent eclipsi solar total visible des de Catalunya no es produirà fins al 17 de novembre de 2180. 

La línia divisòria entre la totalitat i la parcialitat passa aproximadament per una línia imaginària que uneix Vilanova i la Geltrú amb Lleida. Al sud d’aquesta línia, els observadors podran experimentar l’eclipsi en la seva màxima expressió, amb la Lluna cobrint completament el disc solar. 

Ara només ens quedar demanar tenir un cel sense núvols! 🌞

Curiosity troba molècules orgàniques mai vistes abans a Mart

Clic a la imatge per engrandir. El Rover Curiosity de la NASA es va fer aquesta selfie el 25 d'octubre de 2020, després de perforar una mostra de roca d'un lloc anomenat "Mary Anning". Després d'anys d'anàlisi extensiva, la mostra ha revelat la major diversitat de molècules orgàniques mai trobades a Mart. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/MSSS

Després d’anys de treball de laboratori, els resultats són: Una roca que el rover Curiosity Mars de la NASA va perforar i analitzar el 2020 inclou la col·lecció més diversa de molècules orgàniques mai trobades al planeta vermell. De les 21 molècules que contenen carboni identificades a la mostra, set d'elles es van detectar per primera vegada a Mart.

Els científics no tenen manera de saber si aquestes molècules orgàniques van ser creades per processos biològics o geològics, qualsevol camí és possible, però el seu descobriment va renovar la confirmació que l'antiga Mart tenia la química adequada per donar suport a la vida. A més, les molècules s'uneixen a una llista creixent de compostos que se sap que es conserven a les roques, fins i tot després de milers de milions d'anys d'exposició a Mart a la radiació, que pot descompondre aquestes molècules amb el temps.

 

Els resultats es detallen en un nou article publicat a Nature Communications. 

 

Clic a la imatge per engrandir. La MastCam del Curiosity va capturar aquest mosaic el 3 de febrer de 2019, d’una regió del Mont Sharp amb moltes roques argiloses que es van formar quan els llacs i els rierols estaven presents fa milers de milions d’anys. La mostra "Mary Anning 3" es va trobar en aquesta regió enriquida amb argila. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/MSSS

La mostra de roca, batejada com a "Mary Anning 3" en honor a una col·leccionista i paleontòloga anglesa de fòssils, es va recollir en una part del Mont Sharp coberta per llacs i rierols fa milers de milions d'anys. Aquesta oasi va sorgir i es va assecar diverses vegades en el passat antic del planeta, enriquint finalment la zona amb minerals d'argila, especialment bons per preservar compostos orgànics, molècules que contenen carboni, que són els elements bàsics de la vida i que es troben arreu del sistema solar.

Entre les molècules recentment identificades hi ha un heterocicle nitrogenat, un anell d'àtoms de carboni que inclou nitrogen. Aquest tipus d'estructura molecular es considera un predecessor de l'ARN i l'ADN, dos àcids nucleics que són clau per a la informació genètica.

"Aquesta detecció és bastant profunda perquè aquestes estructures poden ser precursors químics de molècules de nitrogen més complexes", va dir l'autora principal de l'article, Amy Williams, de la Universitat de Florida a Gainesville. Les heterocicles nitrogenats mai s'han trobat abans a la superfície marciana ni s'han confirmat en meteorits marcians.

Clic a la imatge per engrandir. Vista d’un primer pla anotat de tres forats que el Curiosity va perforar a la roca marciana en un lloc anomenat “Mary Anning” l’octubre de 2020. La mostra on el rover va trobar un nombre divers de molècules orgàniques provenia de "Mary Anning 3". (Un lloc proper anomenat "Mary Anning 2" no es va utilitzar). Crèdit: NASA/JPL-Caltech/MSSS

Un altre descobriment emocionant va ser el benzotiofè, una molècula que porta carboni i sofre que s'ha trobat en molts meteorits. Aquests meteorits, juntament amb les molècules orgàniques dins d'ells, alguns científics creuen que aquests han sembrat la química prebiòtica a través del sistema solar primerenc.

Química marciana

El nou article complementa la troballa de l'any passat de les molècules orgàniques més grans mai descobertes a Mart: hidrocarburs de cadena llarga, incloent decà, undecà i dodecà.

"El Curiosity i el nostre equip es troben en el seu millor moment. Va prendre desenes de científics i enginyers per localitzar aquest lloc, perforar la mostra i fer aquests descobriments amb el nostre impressionant robot",  va dir el científic del projecte de la missió, Ashwin Vasavada, del JPL de la NASA al sud de Califòrnia. Aquesta col·lecció de molècules orgàniques augmenta una vegada més la possibilitat que Mart oferís una llar per a la vida en el passat antic.

Tots dos conjunts de troballes es van fer amb un sofisticat minilaboratori anomenat Anàlisi de mostres a Mart (SAM), situat al ventre del Curiosity. Un trepant a l'extrem del braç robòtic del rover polvoritza una mostra de roca acuradament seleccionada en pols i després la degota en SAM, on un forn d'alta temperatura escalfa el material, alliberant gasos que els instruments del laboratori analitzen per revelar la composició de la roca.

A més, el SAM pot realitzar "química humida", llançant mostres en una petita tassa de dissolvent. Les reaccions resultants poden trencar molècules més grans que serien difícils de detectar i identificar d'una altra manera. Mentre que l'instrument té diversos cops d'aquest tipus, només dos contenen hidròxid de tetrametilammoni (TMAH), una solució potent reservada per a les mostres de més valor. La mostra de Mary Anning 3 va ser la primera a ser exposada al TMAH.

Per verificar les reaccions de TMAH amb materials d’un altre món, els autors de l’article també van provar la tècnica a la Terra amb un tros del meteorit Murchison, un dels meteorits més estudiats de tots els temps. Amb més de 4 mil milions d'anys, Murchison conté molècules orgàniques que van ser sembrades a tot el sistema solar primerenc. Es va trobar que una mostra de Murchison exposada a TMAH trencava molècules molt més grans en algunes de les que es veien a Mary Anning 3, incloent-hi el benzotiofè. Aquest resultat verifica que les molècules marcianes trobades a Mary Anning 3 podrien haver estat generades a partir de la descomposició de compostos encara més complexos rellevants per a la vida.

Curiosity va utilitzar recentment la seva segona i última tassa TMAH mentre explorava crestes de caixa semblants a la web, que estaven formades per antigues aigües subterrànies. L'equip de la missió analitzarà aquests resultats per a un futur treball revisat per parells.

Obrint camí per a futures missions

Construït pel Goddard Space Flight Center de la NASA a Greenbelt, Maryland, SAM es basa en instruments de laboratori de grau comercial més grans. Aconseguir equips tan complexos en el rover requereix enginyers per reduir dràsticament i desenvolupar una manera perquè funcioni amb menys potència. Els científics van haver d'aprendre a escalfar el forn de SAM més lentament durant períodes més llargs per tal de dur a terme alguns d'aquests experiments.

"Va ser una gesta que només va esbrinar com dur a terme aquest tipus de química per primera vegada a Mart", va dir Charles Malespin, investigador principal de l'instrument a NASA Goddard i coautor de l'estudi. Però ara que hem tingut una mica de pràctica, estem preparats per dur a terme experiments similars en futures missions.

De fet, la NASA Goddard ha proporcionat diversos components, inclòs l'espectròmetre de masses, per a una versió de pròxima generació de SAM, anomenada Mars Organic Molecular Analyzer, per al rover Rosalind Franklin Mars de l'ESA. Un instrument similar, el Dragonfly Mass Spectrometer, explorarà la lluna de Saturn Tità en el rotor de la Dragonfly de la NASA. Tots dos instruments podran realitzar química humida amb el dissolvent TMAH.

Ho he vist aquí.

La gravetat segueix les regles de Newton i Einstein, fins i tot a escales còsmiques

En rastrejar cúmuls de galàxies separats per centenars de milions d'anys llum, el físic de Penn Patricio Gallardo i els seus col·laboradors descobreixen que les lleis de la gravetat escrites per Newton i Einstein encara es compleixen, deixant pocs dubtes que la matèria fosca invisible existeix.

Clic a la imatge per engrandir.  El fons còsmic de microones, la feble resplendor del Big Bang que omple tot l'espai, passa a través de cúmuls de galàxies massius el moviment dels quals altera lleugerament la llum, cosa que permet als científics mesurar la rapidesa amb què els cúmuls es mouen els uns cap als altres i provar la força amb què la gravetat atrau les distàncies més grans de l'univers. Crèdit: Lucy Reading/Simons Foundation.

Conclusions clau

En la sonda de la gravetat a major escala fins ara, el físic de Penn Patricio Gallardo i els seus col·laboradors van rastrejar el moviment de cúmuls de galàxies distants per comprovar si les lleis de la gravetat encara funcionen a través de les estructures més grans de l'univers. Els resultats mostren que la gravetat es comporta de la mateixa manera a grans escales còsmiques que més a prop de casa, seguint les regles descrites per primera vegada per Isaac Newton i posteriorment refinades per Albert Einstein.

Les troballes desafien teories alternatives que suggereixen canvis de gravetat a grans distàncies. 

L'estudi reforça l'argument que l'univers conté grans quantitats de matèria fosca invisible.

La gravetat, tal com la majoria de la gent l'entén, és la força familiar que atrau una poma que cau cap a la Terra. Però per als astrònoms i els físics teòrics, també és un arquitecte invisible i molest que guia la forma i l'evolució de les estructures còsmiques més grans de l'univers.

Durant dècades, les observacions desconcertants de galàxies que es mouen a una velocitat inusual han obligat cosmòlegs com Patricio A. Gallardo, de la Universitat de Pennsilvània, a revisar els fonaments de la física, explorant, per exemple, si les lleis de la gravetat descrites per Isaac Newton i Albert Einstein s'apliquen realment a tot arreu.

"L'astrofísica s'ha vist afectada per una discrepància enorme en el llibre major còsmic", diu Gallardo. "Quan observem com orbiten les estrelles dins de les galàxies o com es mouen les galàxies dins dels cúmuls de galàxies, algunes semblen viatjar massa ràpid per a la quantitat de matèria visible que contenen". 

Aquesta discrepància obliga a triar entre dues conclusions radicals, explica. O bé l'univers conté concentracions de matèria fosca massiva invisible que proporciona una força gravitatòria addicional o bé cal modificar les equacions fonamentals de la gravetat.

Ara, utilitzant observacions del Telescopi de Cosmologia d'Atacama (ACT), un telescopi d'aproximadament tres a quatre pisos d'alçada desenvolupat per una col·laboració multi-institucional que inclou investigadors de Penn dirigits per Mark Devlin, Gallardo i els seus col·laboradors, han provat la gravetat a través de cúmuls de galàxies separats per centenars de milions d'anys llum, la sonda de gravetat a major escala fins ara. 

Clic a la imatge per engrandir. El Telescopi de Cosmologia Atacama mesura la llum més antiga de l'univers, coneguda com el fons còsmic de microones. Utilitzant aquestes mesures, els científics poden calcular l'edat de l'univers. Crèdit: Debra Kellne

Les seves troballes, publicades a Physical Review Letters, mostren que la força de la gravetat s'afebleix amb la distància gairebé exactament com prediuen les equacions desenvolupades per Newton i posteriorment incorporades a la teoria de la relativitat general d'Einstein.

"És remarcable que la llei de la inversa dels quadrats (proposada per Newton al segle XVII i després incorporada per la teoria de la relativitat general d'Einstein) encara es mantingui vigent al segle XXI", diu Gallardo.

La confirmació que la gravetat es comporta tal com prediu la teoria establerta sobre vastes distàncies extragalàctiques reforça un pilar fonamental de la ciència moderna, explica Gallardo: el model estàndard de cosmologia. En demostrar que les teories fonamentals de la gravetat no es descomponen a les escales més grans, les dades tanquen efectivament la porta a un grup de teories com la Dinàmica Newtoniana Modificada (MOND), que intenten explicar els moviments còsmics modificant les lleis de la gravetat.

Quan Newton va proposar la relació del quadrat invers, que estableix que la gravetat s'afebleix en proporció al quadrat de la distància entre els objectes, es va preocupar principalment de descriure els moviments dels objectes del Sistema Solar. Aquest mateix principi s'ha provat ara en masses i distàncies que eren "inconcebibles en l'època de Newton", diu Gallardo.

Comprenent els "límits de velocitat" de l'univers

Les galàxies de l'univers (de les quals n'hi ha més de 200.000 milions), no es mouen com la gravetat per si sola diu que s'hi haurien de moure.

Seguint la lògica newtoniana, les estrelles més allunyades del centre d'una galàxia haurien d'orbitar més lentament. En canvi, els astrònoms veuen el contrari. Les regions més externes es mouen molt més ràpid del que la matèria visible pot explicar. El mateix desajust apareix en els cúmuls de galàxies, on galàxies senceres es mouen massa ràpid per a la seva massa.

Clic a la imatge per engrandir.  Patricio Gallardo i els seus col·laboradors van utilitzar l'efecte cinemàtic Sunyaev-Zel'dovich, o kSZ, un petit canvi imprès al fons còsmic de microones quan la seva llum passa a través del gas calent al voltant dels cúmuls de galàxies en moviment, per mesurar la rapidesa amb què s'acosten parells de cúmuls i provar si la gravetat s'afebleix amb la distància tal com prediu la física estàndard. Crèdit: Lucy Reading/Simons Foundation. 

"Aquest és el trencaclosques central", explica Gallardo. "O bé la gravetat es comporta de manera diferent a escales molt grans, o bé l'univers conté matèria addicional que no podem veure directament". 

Provant la gravetat a través del cosmos

Per comprovar-ho, els investigadors van recórrer a les observacions de l'ACT d'una llum emesa uns 380.000 anys després del Big Bang que ha estat viatjant per l'univers des de llavors, coneguda com a fons còsmic de microones. A mesura que aquesta llum antiga passa a través de cúmuls de galàxies massius, s'altera subtilment pel seu moviment, deixant empremtes febles que els astrònoms poden detectar. Llegint aquestes distorsions i mesurant aquests moviments a través de centenars de milers de cúmuls separats per desenes de milions d'anys llum, els investigadors van determinar la força amb què la gravetat atrau les estructures més grans del cosmos. Si les teories de gravetat modificades com ara MOND fossin correctes, les mesures revelarien una caiguda gravitatòria més plana.

En canvi, els resultats van arribar gairebé exactament on coincideixen les teories de Newton i Einstein.

Com que aquesta predicció es manté, el problema de la massa perduda no es pot explicar canviant la gravetat en si mateixa, cosa que reforça el cas que un component invisible (la matèria fosca) ha de proporcionar l'atracció addicional.

El telescopi Atacama Cosmology Telescope, un observatori còsmic a Xile, va ser utilitzat per l'equip per observar les interaccions gravitatòries entre cúmuls de galàxies. Crèdit: M Devlin/Universitat de Pennsilvània/CC BY-SA 4.0.

El misteri de la matèria fosca

Comprendre què és realment la matèria fosca continua sent un dels majors reptes de la física moderna. «Aquest estudi reforça l'evidència que l'univers conté un component de matèria fosca», diu Gallardo. «Però encara no sabem de què està fet aquest component». Les futures observacions del CMB i estudis de galàxies més grans permetran als físics i astrònoms provar la gravetat amb encara més precisió. "Amb tantes preguntes sense resposta, la gravetat continua sent una de les àrees de recerca més fascinants. És un camp naturalment atractiu", diu Gallardo entre rialles.

Per saber-ne més:

Patricio Gallardo és investigador associat al Departament d'Astronomia i Física de l'Escola d'Arts i Ciències de la Universitat de Pennsilvània.

L'estudi va involucrar més de 40 investigadors que representaven afiliacions institucionals de múltiples països. Els investigadors individuals que van contribuir a aquest estudi van rebre el suport de diverses beques i agències de finançament nacionals, com ara el Kavli Institute for Cosmological Physics de la Universitat de Chicago, la Simons Society of Fellows, la National Science Foundation dels EUA (AST-2206088), la beca ROSES de la NASA 12-EUCLID12-0004, el projecte Basal FB210003 de l'Agencia Nacional de Investigación y Desarrollo (ANID) de Xile, la National Research Foundation de Sud-àfrica i el Natural Sciences and Engineering Research Council of Canada (NSERC) a través de les beques RGPIN-2023-05014 i DGECR-2023-00180. La Càtedra Sutton Family en Ciència, Cristianisme i Cultures de la Facultat d'Arts i Ciències de la Universitat de Toronto va proporcionar suport addicional. 

El projecte del Telescopi de Cosmologia d'Atacama (ACT) rep el suport principalment de la Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units a través dels premis AST-0408698, AST-0965625 i AST-1440226 per al projecte ACT, així com dels PHY-0355328, PHY-0855887 i PHY-1214379. La Universitat de Princeton, la Universitat de Pennsilvània i un premi de la Fundació Canadenca per a la Innovació (CFI) a la Universitat de la Colúmbia Britànica han proporcionat finançament addicional. El desenvolupament dels detectors i lents multicroics de l'ACT va rebre el suport de les subvencions de la NASA NNX13AE56G i NNX14AB58G, i la recerca de detectors a l'Institut Nacional d'Estàndards i Tecnologia (NIST) va rebre el suport del programa NIST Innovations in Measurement Science.

Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C103

Més coneguda com la Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, Caldwell 103 és la regió de formació estel·lar més brillant de la nostra galàxia

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del Hubble mostra núvols de gas i pols arremolinats prop de la Nebulosa de la Taràntula, la regió de formació estel·lar més productiva de l'univers proper i que alberga les estrelles més massives conegudes. Els núvols de gas de colors de la nebulosa contenen filaments prims i grumolls foscos de pols. La pols còsmica sovint està composta de carboni o de molècules anomenades silicats, que contenen silici i oxigen. Les dades d'aquesta imatge formaven part d'un programa d'observació que pretén caracteritzar les propietats de la pols còsmica al Gran Núvol de Magalhães i altres galàxies properes. La pols juga diversos papers importants a l'univers. Tot i que els grans de pols individuals són increïblement petits, molt més petits que l'amplada d'un cabell humà, els grans de pols dels discs al voltant de les estrelles joves s'agrupen per formar grans més grans i, finalment, planetes. La pols també ajuda a refredar els núvols de gas perquè puguin condensar-se en noves estrelles. La pols fins i tot juga un paper en la creació de noves molècules a l'espai interestel·lar, proporcionant un lloc perquè els àtoms individuals es trobin i s'uneixin a la immensitat de l'espai. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, C. Murray 

Caldwell 103 és un tresor del cel nocturn austral. També catalogada com a NGC 2070 i sovint anomenada Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, aquesta estructura quimèrica es troba ubicada al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia nana que orbita la Via Làctia. Aquesta imatge del Hubble ha captat la fàbrica de formació estel·lar enmig del frenesí, ja que produeix estrelles a un ritme frenètic. Els membres individuals van des de petites estrelles embrionàries encara envoltades de gruixuts capolls de gas i pols, fins a gegants estel·lars condemnats a viure ràpidament i morir joves en ferotges explosions de supernoves.

A la Nebulosa de la Taràntula, les estrelles massives estan excavant cavitats profundes en el material circumdant alliberant un torrent de llum ultraviolada, que està filtrant el núvol de gas hidrogen que l'envolta en què van néixer les estrelles. A més d'esculpir el terreny gasós, les estrelles brillants poden estar desencadenant una nova generació de descendència. Quan la radiació ultraviolada colpeja denses parets de gas, crea xocs, que poden generar una nova onada de naixement d'estrelles. De fet, els científics creuen que una ona de xoc d'una supernova propera pot haver causat el col·lapse del núvol de gas i pols que el Sol va formar a l'interior, donant lloc a la creació del nostre sistema solar. Si és correcte, això vol dir que devem les nostres vides a la mort violenta d'una estrella veïna massiva. 

Clic a la imatge per engrandir. 30 Doradus és la regió de formació estel·lar més brillant del nostre veïnat galàctic i alberga les estrelles més massives mai vistes. La nebulosa es troba a 170.000 anys llum de distància, al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia satèl·lit de la nostra Via Làctia. Cap regió de formació estel·lar coneguda a la nostra galàxia és tan gran ni tan prolífica com 30 Doradus. La imatge comprèn un dels mosaics més grans mai reunits a partir de fotos del Hubble i inclou observacions preses per la Wide Field Camera 3 (WFC3-Càmera de Gran Camp 3)  i la Advanced Camera for Surveys (ACS- Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble, combinades amb observacions del telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de l'Observatori Europeu Austral (ESO), que rastregen la ubicació de l'hidrogen i l'oxigen brillants. La imatge es publica per celebrar el 22è aniversari del Hubble. Crèdit: NASA, ESA, ESO, D. Lennon i E. Sabbi (ESA/STScI), J. Anderson, SE de Mink, R. van der Marel, T. Sohn i N. Walborn (STScI), N. Bastian (Excellence Cluster, Munich), L. Bedin (INAF, Pàdua), E. Bressert (ESO), A.S. Koheterfield (ESO), C.S. Evans (UKATC/STFC, Edimburg), A. Herrero (IAC, Tenerife), N. Langer (AifA, Bonn), I. Platais (JHU) i H. Sana (Amsterdam).

Aquesta imatge del 2011 és un dels mosaics més grans mai acoblats a partir d'exposicions del Hubble i inclou observacions preses per la WFC3 i l'ACS del Hubble. Els colors tracen diferents elements del gas calent que domina la imatge, amb el vermell que significa hidrogen i el blau que representa oxigen. 

Clic a la imatge per engrandir. Uns astrònoms van crear aquest mosaic infraroig de la nebulosa de la Taràntula (Caldwell 103) utilitzant exposicions de l'ACS del Hubble i de la WFC3 preses entre el 2011 i el 2013. Crèdit: NASA, ESA i E. Sabbi (STScI) 

La nebulosa de la Taràntula va ser registrada per primera vegada per l'astrònom Nicolas-Louis de Lacaille el 1751. Tot i que es troba a uns impressionants 170.000 anys llum de distància, la nebulosa de la Taràntula té una magnitud de 4, cosa que la fa visible a simple vista i un objectiu espectacular per als binoculars. A través de telescopis mitjans i grans, l'estructura d'aràcnid de la nebulosa es fa evident. Per obtenir la millor vista de la Taràntula, visiteu un lloc de cel fosc a l'hemisferi sud a principis d'any i busqueu-la dins dels límits del Gran Núvol de Magalhães, situat a la constel·lació del Daurat.

Clic a la imatge per engrandir.  A la regió d'esclats estel·lars més activa de l'univers local es troba un cúmul d'estrelles brillants i massives, conegudes pels astrònoms com a Hodge 301, que es veu a la part inferior dreta d'aquesta imatge del Hubble. Moltes de les estrelles de Hodge 301 són tan velles que han explotat com a supernoves, projectant material cap a l'exterior a velocitats de gairebé 320 quilòmetres per segon. Aquest material d'alta velocitat impacta contra la nebulosa de la Taràntula que l'envolta, impactant i comprimint el gas en una multitud de làmines i filaments, que es veuen a la part superior esquerra de la imatge. Crèdit: L'equip del Hubble Heritage (AURA/STScI/NASA).
  

C103 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc

 

 

Vista del disc formador de planetes IRAS 04302+2247

Per a la secció de la Imatge del Mes de la ESA, el Telescopi Espacial James Webb de la NASA/ESA/CSA-ASC ha proporcionat una nova i fantàstica vista de l'IRAS 04302+2247, un disc formador de planetes situat a uns 525 anys llum de distància, en un núvol fosc dins de la regió de formació estel·lar del Taure. Amb el Webb, els investigadors poden estudiar les propietats i el creixement dels grans de pols dins de discs protoplanetàris com aquest, i així aclarir les primeres etapes de la formació de planetes.

A les guarderies estel·lars de tota la galàxia, s'estan formant estels en formació en núvols gegants de gas fred. A mesura que els estels joves creixen, el gas que els envolta s'acumula en discs protoplanetàris estrets i polsegosos. Això prepara l'escenari per a la formació de planetes, i les observacions de discs protoplanetàris llunyans poden ajudar els investigadors a entendre què va passar fa uns 4.500 milions d'anys al nostre propi Sistema Solar, quan es van formar el Sol, la Terra i els altres planetes.

L'IRAS 04302+2247, o simplement IRAS 04302, és un bell exemple d'una protoestel —una estrella jove que encara està acumulant massa del seu entorn— envoltada d'un disc protoplanetàri en el qual podrien estar formant-se planetes en gestació. Webb és capaç de mesurar el disc amb un diàmetre de 65.000 milions de quilòmetres, diverses vegades el diàmetre del nostre sistema solar. Des del punt de vista de Webb, el disc d'IRAS 04302 està orientat de costat, de manera que el veiem com una línia estreta i fosca de gas polsegós que bloqueja la llum de la protoestel jove que hi ha al seu centre. Aquest gas polsegós és el combustible per a la formació de planetes, ja que proporciona un entorn en el qual els planetes joves poden créixer i guanyar massa.

Clic a la imatge per engrandir. Una imatge de camp ampli de l'IRAS 16594-4656 presa pel Telescopi Espacial James Webb. El nucli brillant de la nebulosa està dividit per una franja fosca estreta, amb expansius lòbuls de llum i color de l'arc de Sant Martí que irradien cap a l'exterior. Al llarg del camp són visibles nombroses galàxies i estrelles de fons. Crèdit: ESA/Webb, NASA & CSA, M. Villenave et al. 

Vistos de front, els discos protoplanetàris poden tenir una varietat d'estructures com ara anells, buits i espirals. Aquestes estructures poden ser senyals de planetes en formació que s'obren pas a través del disc polsegós, o poden indicar fenòmens no relacionats amb planetes, com ara inestabilitats gravitatòries o regions on els grans de pols queden atrapats. La vista de costat del disc d'IRAS 04302 mostra, en canvi, l'estructura vertical, incloent-hi el gruix del disc polsegós. Els grans de pols migren cap al pla mitjà del disc, s'hi assenten i formen una capa fina i densa que afavoreix la formació de planetes; el gruix del disc és una mesura de com d'eficaç ha estat aquest procés.

La franja densa de gas polsegós que travessa verticalment aquesta imatge embolcalla l'IRAS 04302, ofegant la seva llum brillant perquè Webb pugui capturar més fàcilment les delicades estructures que l'envolten. Com a resultat, podem observar dues nebuloses tènues a cada costat del disc. Són nebuloses de reflexió, il·luminades per la llum de la protoestel central que es reflecteix en el material nebulós. A causa de l'aparença de les dues nebuloses de reflexió, l'IRAS 04302 ha rebut el sobrenom d'"Estel Papallona".

Aquesta imatge d'IRAS 04302 presenta observacions de la Càmera de Infraroig Proper (NIRCam) i del seu Instrument de Infraroig Mitjà (MIRI) del Webb, combinades amb dades òptiques del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA. Juntes, aquestes potents instal·lacions pinten un fascinant retrat multiestratègic d'una llar de planetes. Webb revela la distribució de diminuts grans de pols, així com la reflexió de la llum de l'infraroig proper sobre material polsegós que s'estén a gran distància del disc, mentre que el Hubble se centra en la franja de pols, així com en els grumolls i les ratlles que envolten la pols, la qual cosa suggereix que l'estrella encara està recol·lectant massa del seu entorn i expulsant raigs i fluxos de material.

Les observacions de Webb d'IRAS 04302 es van fer com a part del programa GO de Webb núm. 2562 (PI F. Ménard, K. Stapelfeldt). Aquest programa investiga quatre discos protoplanetàris que, des del nostre punt de vista, es veuen de cantó, amb l'objectiu d'entendre com evoluciona el pols dins d'aquests discos. Es creu que el creixement dels grans de pols en els discos protoplanetàris és un pas important cap a la formació de planetes.

Ho he vist aquí.

Per què el planeta Mart és vermell?

Al cel, el planeta Mart apareix com una estrella vermella. Un color que deu al seu sòl, compost principalment d'òxid de ferro.

Clic a la imatge per engrandir. Per què el planeta Mart és vermell? Crèdit: NASA.

Mart és un dels cinc planetes visibles a simple vista. Fins i tot en l'antiguitat, els romans observaven el distintiu color vermell del quart planeta al cel. Interpretant el seu color com el resultat de la sang vessada en vastos camps de batalla, van optar per anomenar-lo en honor al seu déu de la guerra.

Àudio en francès. Una missió tripulada a Mart comporta, òbviament, reptes tècnics, però també qüestions socials i psicològiques que no són necessàriament el primer que ve al cap. Futura-Sciences va entrevistar el científic planetari Charles Frankel per parlar de les relacions entre els astronautes durant una missió tripulada d'aquest tipus.

Un planeta vermell com el rovell

Avui sabem que no ha tingut lloc cap guerra sagnant a la superfície del Planeta Vermell . Si Mart ens sembla tenyit d'aquesta manera, és perquè el seu sòl està compost en gran part d'òxid de ferro: rovell, en certa manera.

De fet, fa més de 3.000 milions d'anys, quan no era gens vermell, es creu que el planeta va experimentar un esdeveniment solar que literalment va gairebé esborrar la seva atmosfera. En ser aquesta particularment prima, això hauria oxidat lentament un sòl marcià ric en ferro.

Clic a la imatge per engrandir. El telescopi espacial Hubble ofereix dues vistes del planeta vermell. Veiem Mart abans (imatge esquerra) i durant (imatge dreta) la gran tempesta de pols de l'estiu del 2001. Crèdit: NASA, Wikipedia, Domini públic.

Mart és més vermellós que vermell

En realitat, el planeta Mart no és de color vermell sang, com imaginaven els nostres avantpassats llunyans; és més aviat vermellós, amb tons marrons i taronges.

Aquest  color  de vegades s'accentua per les tempestes que estan sacsejant el planeta, aixecant núvols de sorres vermelloses, de vegades apagat quan les condicions meteorològiques són tranquil·les (vegeu les imatges més amunt)

Ho he vist aquí.

Urà: El gegant que roda per l'espai

El Telescopi Hubble ens regala aquesta impecable vista d'un món que sembla tret d'un somni. A diferència d'altres planetes, Urà és un "rebel": gira de costat, com si hagués estat copejat per un objecte de la mida de la Terra al passat.

Clic a la imatge per engrandir. Aquest blau elèctric: No és pintura, és gas metà absorbint la llum vermella i tornant-nos aquest to neó. Crèdit: NASA, Hubble.

Un món de diamants: Sota aquesta atmosfera pacífica, la pressió és tan brutal que els científics creuen que "plouen" diamants cap al seu nucli.

Anells fantasmals: El Hubble ha aconseguit captar els seus anells foscos, tan subtils que semblen fils de fum envoltant una esfera de vidre.

La tecnologia del Hubble ens permet mirar 3.000 milions de quilòmetres i descobrir que, a l'espai, la realitat supera la ficció.

Ho he vist aquí.

No te hauries de perdre el que veus brillar tan intensament

 El que veus brillar tan intensament ara mateix no és una estrella, i no te l'hauries de perdre.

Júpiter estarà en el seu punt més proper a la Terra durant el gener de 2026. Crèdit: XD amb ChatGPT 

El 10 de gener, el planeta Júpiter estarà en oposició, és a dir, estarà alineat amb la Terra, oposat al Sol, i per tant serà molt més fàcil de veure al cel nocturn. Aquesta serà la millor oportunitat per veure el gegant gasós.

És un astre força interessant per als aficionats a l'astronomia a principis d'aquest any; Júpiter serà particularment visible durant el mes de gener, sobretot el dia 10. És en aquesta data que el planeta gegant estarà en oposició, amb la Terra just entre ell i el Sol.

En termes pràctics, això vol dir que ens semblarà més a prop, amb una brillantor particularment forta, i això durarà gairebé tot el mes de gener. És important aprofitar-ho, ja que les condicions no tornaran a ser tan bones fins al 2027, un cop passat aquest període.

Més brillant que l'estrella més brillant
 

Observar Júpiter en les millors condicions, és clar que cal identificar una zona sense contaminació lumínica , però no cal buscar un horitzó clar, ja que el gegant gasós serà visible a dalt del cel.

Hauria d'aparèixer al nord-est a primera hora del vespre i sortir gradualment. A mitjanit, arribarà al seu punt més alt per sobre de l'horitzó, i el podreu veure a la constel·lació dels Bessons.

Clic a la imatge per engrandir. Les bandes de núvols i la Gran Taca Vermella també haurien de ser visibles amb un telescopi senzill. Crèdit: NASA, ESA, J. Nichols (Universitat de Leicester).

Fàcilment visible a ull nu, Júpiter serà fàcil de detectar, ja que serà l'objecte més brillant de tot el cel. Només Venus el supera en aquest aspecte, però serà invisible en aquesta època de l'any, cosa que no deixa lloc a dubtes quan el busqueu.

Fins i tot les llunes de Júpiter seran visibles

Dit això, gaudireu encara més de l'espectacle amb uns binoculars o, millor encara, un telescopi, fins i tot d'aficionat. El planeta és tan a prop i tan brillant que fins i tot podreu distingir, en particular, les llunes que l'envolten. Ganimedes, Io, Europa i Cal·listo si les condicions atmosfèriques són bones. Tanmateix, tingueu en compte que els satèl·lits poden no ser visibles segons la seva posició al voltant del planeta. Podeu utilitzar diverses aplicacions per aprendre'n més i predir la seva posició.

Clic a la imatge per engrandir. Fins i tot un telescopi d'aficionat permetrà observacions magnífiques. Crèdit: astrosystem, Adobe Stock

Si teniu un dispositiu de bona qualitat, fins i tot podreu distingir les bandes de núvols a la superfície del planeta, incloent-hi les dues bandes equatorials i la famosa Gran Taca Vermella al sud, o fins i tot més detalls si el vostre telescopi és particularment eficient i el cel és perfectament clar.

Tingueu en compte que si persisteix fins a altes hores de la nit, també podrà tenir l'oportunitat d'observar Saturn durant aquest mes de gener, fins i tot si el planeta anellat serà molt menys brillant que el seu veí.

Ho he vist aquí.

L'esquena de Saturn

El 19 de juliol de 2013, la nau espacial Cassini va tenir l'oportunitat única de mostrar-nos Saturn, set de les llunes, els anells interns i, al fons, el nostre planeta natal, la Terra. Som aquest puntet diminut!

Saturn es trobava en una posició que bloquejava els potents i potencialment nocius raigs del Sol, cosa que va permetre a les càmeres a bord de la Cassini aprofitar aquesta geometria de visió única. Amb les càmeres gran angular i d'angle estret de la Cassini apuntant Saturn, la nau espacial va capturar 323 imatges en poc més de quatre hores. Aquest mosaic en color natural utilitza 141 de les imatges gran angular preses.

 

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge de Saturn està dividida en dues meitats. Cada part mostra la meitat del planeta i els anells. Saturn és una esfera fosca amb un contorn brillant. Els seus anells més externs són borrosos i blaus. Els anells esdevenen més nítids a mesura que s'acosten al planeta. Aquests anells interns són grocs. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI

 

Aquest mosaic és especial, ja que marca la tercera vegada que el nostre planeta natal ha estat fotografiat des del sistema solar exterior, el segon cop que ha estat fotografiat per la Cassini des de l'òrbita de Saturn i la primera vegada que els habitants de la Terra han estat informats per endavant que la seva foto seria presa des d'una distància tan gran.

 

Clic a la imatge per engrandir. Tractament per fusionar les dues imatges anteriors. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI. Sci-Bit.

 

Ho he vist aquí.

Detectada la llum de major energia mai observada procedent de Júpiter

Clic a la imatge per engrandir. La part meridional de Júpiter es mostra en aquesta imatge de la missió Juno de la NASA. Noves observacions de NuSTAR de la NASA revelen que les aurores a prop d'ambdós pols del planeta emeten raigs X d’alta energia, que es produeixen quan les partícules accelerades reben col·lisions amb l’atmosfera de Júpiter. Crèdits: Imatge millorada per Kevin M. Gill (CC-BY) a partir d’imatges proporcionades per NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS.

Les aurores del planeta són conegudes per produir llum de raigs X de baixa energia. Un nou estudi finalment revela raigs X d’energia més alta i explica per què van passar desapercebuts per una altra missió fa 30 anys.

Científics han estat estudiant Júpiter de prop des de la dècada dels setanta, però el gegant gasós encara és ple de misteris. Noves observacions de la nau observatori espacial NuSTAR de la NASA han revelat la llum d’energia més alta mai detectada de Júpiter. La llum, en forma de raigs X que NuSTAR pot detectar, és també la llum d’energia més alta mai detectada per a un planeta del sistema solar que no és la Terra. Un article a la revista Nature Astronomy informa del descobriment i resol un misteri de dècades: per què la missió Ulysses no va veure raigs X quan va passar per Júpiter el 1992.

Els raigs X són una forma de llum, però amb energies molt més altes i longituds d’ona més curtes que la llum visible que els ulls humans poden veure. L’observatori de raigs X Chandra de la NASA i l’observatori XMM-Newton de l’ESA han estudiat tant raigs X de baixa energia de les aurores de Júpiter, espectacles de llum a prop dels pols nord i sud del planeta que es produeixen quan els volcans de la lluna de Júpiter Io expulsen ions cap al planeta, fet que el fort camp magnètic de Júpiter accelera cap als pols i els colpeja amb l’atmosfera, alliberant energia en forma de llum.

Els electrons de Io també són accelerats pel camp magnètic del planeta, segons les observacions de la sonda espacial Juno de la NASA, que va arribar a Júpiter el 2016. Els investigadors sospitaven que aquestes partícules haurien de produir raigs X d’energia encara més alta dels que van observar Chandra i XMM-Newton, i NuSTAR (abreviatura de Nuclear Spectroscopic Telescope Array, en català; Conjunt de telescopis espectroscòpics nuclears) és la primera tècnica en confirmar aquesta hipòtesi.

Clic a la imatge per engrandir. NuSTAR va detectar raigs X d’alta energia a partir de les aurores prop dels pols nord i sud de Júpiter. NuSTAR no pot localitzar la font de la llum amb alta precisió, però només pot saber que la llum prové de algun lloc de les regions de color porpra. Crèdits: NASA/JPL-Caltech, infografia en català: Sci-Bit

"És força desafiant perquè els planetes generin raigs X en el rang que detecta NuSTAR", va dir Kaya Mori, astrofísic de la Universitat de Columbia i autora principal del nou estudi. “Però Júpiter té un camp magnètic enorme, i està girant molt ràpidament. Aquestes dues característiques signifiquen que la magnetosfera del planeta actua com un accelerador de partícules gegant, i això és el que fa possibles aquestes emissions d’energia més alta”.

Els investigadors van afrontar múltiples obstacles per fer la detecció de NuSTAR: per exemple, les emissions d’energia més alta són significativament més febles que les de menys energia. Però cap dels desafiaments pot explicar la no detecció per part de Ulysses, una missió conjunta entre la NASA i l’ESA que era capaç de percebre raigs X d’energia més alta que NuSTAR. La nau espacial Ulysses es va llançar el 1990 i, després de diverses extensions de missió, va funcionar fins al 2009.

La solució a aquest enigma, segons el nou estudi, rau en el mecanisme que produeix les raigs X d’alta energia. La llum prové dels electrons energètics que Juno pot detectar amb el seu Jovian Auroral Distributions Experiment (JADE) i l’Instrument Detector de Partícules Energètiques de Júpiter (JEDI) en anglès Jupiter Energetic-particle Detector Instrument, però hi ha múltiples mecanismes que poden fer que les partícules produeixin llum. Sense una observació directa de la llum que emeten les partícules, és gairebé impossible saber quin mecanisme és responsable.

Nous capítols
 

A la Terra, els científics han detectat raigs X a les aurores terrestres amb energies encara més altes que les que NuSTAR va observar a Júpiter. Però aquestes emissions són extremadament febles, molt més febles que les de Júpiter, i només es poden detectar amb petits satèl·lits o globus de gran altitud que s'acosten molt als llocs de l'atmosfera on es generen aquests raigs X. Similarment s'han observat aquestes emissions a l'atmosfera de Júpiter que requereixen Instruments de alta sensibilitat a prop del planeta com els que portava Ulysses a la dècada de 1990.

"El descobriment d'aquestes emissions no tanca el cas, sinó que obre un nou capítol", afirma William Dunn, investigador de l'University College de Londres i coautor de l'article. "Encara tenim moltes preguntes sobre aquestes emissions i les fonts. Sabem que els camps magnètics giratoris poden accelerar les partícules, però no entenem completament com arriben a velocitats tan altes a Júpiter. Quins processos fonamentals produeixen de manera natural partícules tan energètiques?".

Els científics també esperen que l'estudi de les emissions de raigs X de Júpiter els ajudi a comprendre objectes encara més extrems del nostre univers. NuSTAR sol estudiar objectes fora del nostre sistema solar, com ara estrelles en explosió i discos de gas calent accelerats per la gravetat de forats negres massius.

El nou estudi és el primer exemple en què els científics han pogut comparar les observacions de NuSTAR amb les dades obtingudes a la font dels raigs X (per Juno). Això ha permès als investigadors comprovar directament les hipòtesis sobre l'origen d'aquests raigs X d'alta energia. Júpiter també comparteix una sèrie de similituds físiques amb altres objectes magnètics de l'univers; magnetars, estrelles de neutrons i nanes blanques, però els investigadors no comprenen del tot com s'acceleren les partícules a les magnetosferes d'aquests objectes i emeten radiació d'alta energia. En estudiar Júpiter, els investigadors poden desvetllar detalls de fonts llunyanes que encara no podem visitar.

Ho he vist aquí.

Àcid, però dolç

A les afores solitàries de la Via Làctia, una sortida de gas d'una nova estrella surt d'una regió de formació estel·lar. Quan la sortida xoca amb el gas d'hidrogen que l'envolta, el gas brilla, creant una balisa brillant com la que es veu aquí.

Aquesta imatge de color representativa és una combinació de dades del telescopi espacial Spitzer i del Two Micron All Sky Survey (2MASS; Reconeixement en Dos Micròmetres de Tot el Cel). En aquesta imatge, la llum dels canals infrarojos de Spitzer a 3,6 i 4,5 micres s'ha representat en verd i vermell, respectivament, donant als núvols el seu color de calç elèctrica. Les observacions de l'infraroig proper de 2MASS a 2,2 micres són de color blau. 

Llançat el 25 d'agost de 2003, Spitzer va utilitzar un telescopi infraroig ultrasensible per estudiar asteroides, cometes, planetes i galàxies llunyanes. Va ser el primer telescopi que va detectar la llum d'un exoplaneta o d'un planeta fora del nostre sistema solar. La missió de Spitzer va finalitzar el 30 de gener de 2020.

Clic a la imatge per engrandir. Al mig de la imatge, un núvol de gas verd llima et crida l'atenció en un raig de color cítric. Els punts de llum blaus i grocs són visibles a través del núvol, que es concentra més al centre, però s'estén cap a fora en diversos serrells. Al voltant del núvol hi ha moltes estrelles blaves de brillantor variable i la foscor de l'espai. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/2MASS/SSI/Universitat de Wisconsin

Ho he vist aquí.

Quantes llunes tenen els planetes del sistema solar?

Al nostre planeta la orbita un sol satèl·lit, que l'anomenem Lluna.

La Lluna plena sobre el mar davant de la ciutat de Barcelona

Amb  l'excepció dels 2 planetes més propers a la nostra estrella que no en tenen cap, Mercuri i Venus, tota la resta viatgen acompanyats de les seves llunes, alguns del planetes del nostre sistema solar ho fan amb un veritable munió de llunes, amb un gran assortiment de mides i característiques.

Crèdit vídeo: @space_astroverse_9.8

Al vídeo aquí dalt podeu contemplar-ho:

Terra 1 lluna
 

Mart 2 llunes; Fobos i Deimos
 

Júpiter 90 llunes; de les que en destaquem els 4 satèl·lits galileans: Io, Europa, Ganímedes i Cal·listo.
 

Saturn 140 llunes: a més dels seus característics anells observats per primer cop per Galileu el 1610, destaquem les seves llunes: Mimas, Encèlad, Tetis, Dione, Rea, Tità i Jàpet.
 

Urà 28 llunes; Urà, com els altres planetes gegants del sistema solar, posseïx un sistema d'anells complicat, en aquest cas molt tènue i compost de partícules extremadament fosques. Els noms dels seus satèl·lits coneguts fins ara, estan anomenats en honor als personatges de les obres de Shakespeare i Alexander Pope, els 5 principals son Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó.
 

Neptú 14 llunes conegudes; les més importants per ordre de descobriment, Tritó, Nereida, Nàiade, Talassa, Despina, Proteu, Galatea i Làrissa.

En un esforç per descobrir el secret de l'energia fosca, un telescopi observa . . .

En un esforç per descobrir el secret de l'energia fosca, un telescopi observa els dracs lluitadors d'Ara OB1.

Clic a la imatge per engrandir. La nebulosa "Dracs lluitadors d'Ara" en un gran núvol molecular. Crèdit: Dark Energy Survey (Sondeig d'Energia Fosca), DOE, FNAL, DECam, CTIO, NOIRLab, NSF, AURA. Processament d'imatges: R. Colombari i M. Zamani (NOIRLab de NSF)

 

La nebulosa NGC 6188 s'ha observat durant gairebé dos segles amb telescopis cada cop més potents. Un d'aquests telescopis la va estudiar per primera vegada a la dècada del 2010 mentre buscava els secrets de l'energia i la matèria fosca davant l'Observatori Vera Rubin.
 

Primer pla del cúmul estel·lar NGC 6193 i la nebulosa NGC 6188  Aquest vídeo es va crear a partir d'una imatge capturada per la càmera OmegaCAM del telescopi VLT Sondeig de l'Observatori Paranal. Se centra en una secció de l'associació estel·lar Ara OB1. Al centre de la imatge hi ha el jove cúmul obert NGC 6193, i a la dreta hi ha la nebulosa d'emissió NGC 6188, il·luminada per la radiació ionitzant de les estrelles més brillants properes. Crèdit: ESO. Música: movetwo

Recentment s'ha parlat molt sobre la posada en marxa de l'Observatori Vera Rubin, explicant que el seu objectiu principal és intentar aclarir la naturalesa de l'energia fosca, que se suposa que explica l'acceleració de l'expansió del cosmos observable durant uns quants milers de milions d'anys, i la naturalesa de la matèria fosca, suposadament havia d'explicar l'existència de les galàxies. Però també havia d'explicar que la càmera que equipava aquest observatori permetia obtenir imatges precioses (essencialment en el visible) i descobrir petits cossos celestes del Sistema Solar.

Resulta que aquest va ser el cas en estudiar una part de la volta celeste a l'hemisferi sud com a part del Dark Energy Survey (DES), una campanya d'observació durant la dècada anterior, que també utilitzava imatges preses en l'ultraviolat proper, el visible i l'infraroig proper per mesurar l'expansió de l'Univers amb l'ajuda de supernoves tipus Ia, les oscil·lacions acústiques bariòniques han deixat les seves traces en la distribució de les galàxies.

El DES va ser possible gràcies a la Dark Energy Camera (DECam) muntada al telescopi Víctor M. Blanco, de quatre metres, situat a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo (CTIO) a Xile.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. El Dark Energy Survey va dur a terme un estudi en profunditat del nostre Univers utilitzant la Dark Energy Camera de 570 megapíxels del telescopi Victor M. Blanco de 4 metres de la National Science Foundation. Crèdit: Fermilab.

Una nova mirada a una estrella descoberta per l'astrònom britànic John Herschel el 1836

Més recentment, el NSF NOIRLab (anteriorment anomenat National Optical-Infrared Astronomy Research Laboratory),  que és el centre nacional dels Estats Units per a l'astronomia de llum visible nocturna de terra, va publicar imatges preses amb la DECam, inclosa una d'espectacular nebulosa.

Oficialment designada com a NGC6188, "Els Dracs Lluitadors d'Ara" és una nebulosa d'emissió situada a uns 4.000 anys llum del Sistema Solar, prop del límit d'un gran núvol molecular en la constel·lació d'Ara (l'Altar).

Clic a la imatge per engrandir. Imatge sublim de la nebulosa "Dracs lluitadors d'Ara" revelada per la Dark Energy Camera  (DECam). Crèdit: Dark Energy Survey, DOE, FNAL, DECam, CTIO, NOIRLab, NSF, AURA. Processament d'imatges: R. Colombari i M. Zamani (NOIRLab de NSF)

La nebulosa deu el seu nom a la seva semblança amb dos "dracs" que emergeixen dels núvols de pols foscos i amenaçadors per enfrontar-se. La seva estructura està produïda pels vents estel·lar i la resplendor de joves estrelles nascudes fa uns quants milions d'anys com a màxim i que esculpeixen el núvol molecular on es van encendre.

La radiació de les estrelles també causa les emissions de la nebulosa excitant inicialment els àtoms i molècules que la componen, que absorbeixen aquesta radiació abans de produir-la des-excitant-la, tot segons processos quàntics.

Ho he vist aquí.