02/02/2022

Un llamp de més de 760 km i que travessa 3 estats, estableix un nou rècord mundial.

 La llampegada d'abril del 2020 a través de Texas, Louisiana i Mississippi va superar el màxim anterior establert al Brasil el 2018, ha comunicat el grup de experts de la WMO (Organització Meteorològica mundial). 

Clic per engrandir. Un complex de tempestes elèctriques es va trobar amb la llampegada més
llarga que va cobrir una distància horitzontal al registre, d'al voltant de 768 quilòmetres  travessant
bona part del sud dels Estats Units el 29 d'abril de 2020. Crèdit: NOAA via arxiu AP 

Un llamp que es va estendre gairebé 800 quilòmetres a través de tres estats dels EUA ha establert un rècord mundial de llampec més llarg. El llamp es va estendre uns 760 km a través de Texas, Louisiana i Mississippi a l'abril del 2020, va dir dilluns l'Organització Meteorològica Mundial. El rècord anterior era de 709,07 km establert el 2018 al Brasil.

També el 2020, un únic llamp sobre Uruguai i el nord d'Argentina va durar 17,1 segons, superant l'antic rècord de 16,7 segons. "Normalment els llampecs no s'estenen una mica més de 16 km i duren menys d'un segon", va dir Randall Cerveny, de la Universitat Estatal d'Arizona, que és el cap de confirmació de registres de l'organització meteorològica mundial. 

"Aquests dos registres de llampecs són absolutament extraordinaris", va dir Cerveny en un correu electrònic. "Tots dos es van produir de núvol a núvol, a diversos milers de peus sobre el terra, de manera que ningú va estar en perill", va dir. 

"Aquests rècords, que no estan relacionats amb el canvi climàtic, es van detectar i confirmar gràcies a la nova tecnologia de seguiment per satèl·lit. Les dues regions són dos dels pocs llocs del món propensos al tipus de tempestes intenses que poden produir el que s'anomena “megaflaix"”, va dir Cerveny.


Ho he vist aquí i aquí.

Estrelles nadó a la constel·lació d'Orió



Clic per engrandir. Crèdit: NASA/JPL-Caltech

En aquesta imatge infraroja de la regió de formació estel·lar NGC 2174, observada pel telescopi espacial Spitzer de la NASA, s'aprecien desenes d'estrelles nadó cobertes de pols. Alguns dels núvols de la regió s'assemblen a la cara d'un mico en imatge de llum visible, d'aquí el sobrenom de la nebulosa: el Cap de Mono. No obstant, en imatges infraroges com aquesta, el mico desapareix. Això és perquè en les imatges infraroges i en les de llum visible es destaquen núvols diferents.

Situada a l'extrem nord de la constel·lació d'Orió, NGC 2174 es troba a uns 6.400 anys llum de distància. Les columnes de pols, lleugerament a la dreta del centre a la imatge, estan sent tallades a la pols per la radiació i els vents estel·lars de les estrelles joves més calents nascudes recentment a la zona.

La vista infraroja de Spitzer ens proporciona un avenç dels propers cúmuls d'estrelles que naixeran els propers mil·lennis. Els punts de llum vermellosos dispersos entre els filaments més foscos són estrelles naixents embolicades en mantells de pols calenta. La pols calenta brilla amb força a les longituds d'ona infraroges. Amb el temps, aquestes estrelles sortiran dels seus embolcalls polsosos i la seva llum tallarà els núvols de pols que els envolten.

En aquesta imatge publicada per primer cop el 2015, s'han assignat a les longituds d'ona infraroges els colors visibles que veiem amb els nostres ulls. La llum amb una longitud d'ona de 3,5 micres es mostra en blau, la de 8,0 micres verda i la de 24 micres en vermell. Els verds mostren les molècules orgàniques dels núvols de pols, il·luminades per la llum de les estrelles. Els vermells es deuen a la radiació tèrmica emesa per les zones més calentes de la pols.

Les àrees al voltant de les vores que no van ser observades per Spitzer s'han omplert amb observacions infraroges del Wide Field Infrared Survey Explorer (Explorador de gran angular d'investigació en l'infraroig), o WISE, de la NASA. 


Ho he vist aquí.