Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Luminet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Luminet. Mostrar tots els missatges

03/08/2026

Que amaguen els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers?

Els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers poden estar amagant una terrorífica destrucció estel·lar. 

Els astrofísics continuen descobrint fenòmens nous i misteriosos al cosmos, com ara  les Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves (LFBOT sigles en anglès de Luminous Fast Blue Optical Transient), que s'han revelat en l'última dècada. Finalment, potser sabrem què s'amaga darrere d'aquestes Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves.


Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística generada per IA que mostra una Transició Òptica Lluminosa Ràpida Blava (LFBOT). Crèdit: LS, ChatGPT 

Per la seva pròpia naturalesa, els esdeveniments astronòmics rars i febles només es poden descobrir amb la creixent potència dels telescopis i la seva proliferació, permetent l'observació contínua del cel a escala global. Això és precisament el que fa que una xarxa d'astrònoms ciutadans, com els d'Unistellar, o la posada en marxa d'instruments com el James Webb o el Vera C. Rubin.

Per tant, va caldre esperar fins al 2018 perquè els astrònoms de la noosfera descobrissin unes rares explosions còsmiques blaves brillants anomenades LFBOT. 

Els LFBOT intriguen als astrofísics perquè evolucionen molt més ràpid que altres explosions còsmiques com ara les noves o supernoves clàssiques. Així, les seves corbes de llum en l'espectre visible arriben al seu màxim de brillantor, i després s'esvaeixen en només uns dies. Els LFBOT també romanen molt blaus; les lleis de la física de l'emissió de llum ens diuen que romanen extremadament calents durant gran part de la seva evolució.

És molt difícil estar segur de què s'amaga darrere d'aquests estranys fenòmens, i per descobrir-ho, fins ara només hem tingut 14 esdeveniments d'aquest tipus els fotons dels quals van ser capturats pels nostres telescopis. Podem citar el cas ben publicitat d'AT 2018cow (AT per  Astronomical Transient) i (cow, la vaca (en anglès) que va ser una explosió astronòmica molt potent, de 10 a 100 vegades més brillant que una supernova normal, que va ocórrer a la galàxia CGCG 137-068, a uns 200 milions d'anys llum de la Via Làctia a la constel·lació d'Hèrcules.

Els teòrics han multiplicat les hipòtesis exòtiques sobre ells. Per exemple, el de Tidal Disruption Event (o TDE sigles en anglès de Esdeveniment de Disrupció de Marea), que es poden traduir com a "esdeveniments de disrupció deguts a l'efecte de marea" Jean-Pierre Luminet va ser un dels pioners de l'estudi teòric d'aquestes TDE fa gairebé 40 anys amb un dels grans teòrics dels forats negres, l'australià Brandon Carter. Els dos astrofísics relativistes, tots dos a l'Observatori de París en aquell moment, també havien presentat el seu treball en un article a la famosa revista Nature el 1982, seguit d'un altre a  Astronomy & Astrophysics el 1983.

Però, segons Anya Nugent del Centre d'Astrofísica de Harvard, aquests escenaris expliquen malament totes les propietats observades. Ella i els seus col·legues creuen que tenen la clau del trencaclosques, tal com expliquen en un article d'accés obert a arXiv.


Recreació artística d'una Transició Óptica Lluminosa Ràpida Blava  (LFBOT). Crèdit: NASA, ESA, NOIRLab de la NSF, Mark Garlick, Mahdi Zamani

Estrelles Wolf-Rayet?

Però per entendre de què va tot això, cal parlar una mica sobre... les estrelles Wolf-Rayet, conegudes des del 1867. Com el seu nom indica, van ser descobertes per Charles Wolf i Georges Rayet de l'Observatori de París mentre observaven tres estrelles a la constel·lació del Cigne com a part d'estudis en una disciplina molt jove que aleshores es desenvolupava ràpidament després del treball del físic alemany Gustav Kirchhoff i el químic Robert Bunsen: L'espectroscòpia.

Aquestes estrelles semblaven anormals a causa de la presència d'elements estranys a les línies espectrals en emissió d'origen desconegut. Els astrofísics del segle XX arribarien a entendre que les estrelles WR són estrelles massives que superen les 10 masses solars, que observem al final de les seves vides, experimenten inestabilitats que els fan expulsar part de les seves capes superiors, un preludi d'explosions de supernoves del tipus SNII.

Per tant, només viuen uns quants milions d'anys com a màxim sobre la seqüència principal, sintetitzant elements com ara el carboni i l'oxigen, abans de col·lapsar gravitacionalment. L'explosió deixarà enrere com a cadàver estel·lar una estrella de neutrons i, en el cas de les estrelles més massives, de vegades forats negres estel·lars.

Una variant de l'escenari dels objectes de Thorne-Zytkow?
 
En el model explicatiu que actualment prefereix l'equip d'astrofísics, tot comença amb un sistema binari amb dues estrelles massives. Una és més massiva que l'altra i està evolucionant ràpidament, arrencant amb el seu camp gravitacional capes de material superficial a l'altra estrella, deixant al descobert el seu cor d'heli produït per les reaccions de fusió termonuclear. Així s'obté una estrella Wolf-Rayet, mentre que l'estrella "caníbal", havent-se tornat encara més massiva, s'esfondra ràpidament, emetent una explosió de supernova i deixant enrere com a restes un objecte compacte, un forat negre o una estrella de neutrons.

Després de centenars o milers d'anys, aquest romanent compacte finalment cau al nucli de l'estrella Wolf-Rayet i la destrueix, produint un LFBOT. Aquesta és una variant de l'escenari de l'objecte Thorne-Zytkow.

Els investigadors creuen, però, que aquest escenari haurà de ser confirmat per més observacions. S'espera que l'Observatori Vera C. Rubin, amb el seu extens estudi del cel de deu anys, tingui un paper important en el descobriment de nous LFBOT, inclosos els més febles i distants. Això permetrà una millor comprensió del seu origen i evolució al llarg de la història còsmica.



Ho he vist aquí.

10/01/2025

Els 10 articles més llegits del 2024

Com cada any us presentem un recull dels 10 articles més llegits l'any 2024, que acabem de deixar enrere.

I aprofitem per desitjar-vos un Feliç any 2025, ple de salut, amor i ciència.

I ara, pels més curiosos, la llista dels 10 articles més llegits de més a menys.

- Per què es fan bombolles al terra quan plou?

Publicat el 27 d'agost del 2018, responem a aquesta pregunta que si sou una mica observadors, segur que us haureu fet els dies de forta precipitació.

- Per què veim la sang blava a les nostres venes?


Article publicat l'1 d'Octubre del 2019, desvetllem l'estrany fenomen que fa que si la sang es vermella, com és que la veiem blava a les venes del nostre cos?

- Quina és l'estrella més gran de l'univers?

Publicat el 22 de novembre del 2017. La mida d'algunes estrelles de l'univers és impressionant en comparació amb la mida modesta del Sol. La massa d'altres estrelles també és sorprenent (una gran estrella no és necessàriament molt massiva i viceversa). Aquests són els casos més notables coneguts pels astrònoms fins avui.

- Viatjar a Mart: quant de temps es triga a arribar-hi?

Publicat el 30 de gener del 2021. Els primers humans a Mart haurien d’arribar aviat. El 2030 o potser abans, el 2024, per als massa optimistes com Elon Musk. Però quant de temps es triga a arribar al planeta vermell? Llegeix l'article i descobreix-ho.

- Com es mesuren les distàncies a l'univers?

Publicat el 25 de setembre del 2017. El Sistema Solar cobreix uns 10 mil milions de quilòmetres. Més enllà d'això, les distàncies astronòmiques es quantifiquen en anys llum. La resposta a una pregunta que es fan els i les més curiosos.


Article publicat el 28 d'abril del 2020. No ho notem, però tot i així, la Terra gira sobre si mateixa. Així, en un punt situat a l'equador gira a uns 1.670 km per hora!. T'ho expliquem tot a l'article.


Publicat el 3 de setembre del 2019. Un dels nostres dossiers de més èxit. Per què la nit és negra? Què passarà quan el Sol morirà? Per què diem que som pols d'estrelles? Per què els planetes són rodons? Un forat negre serà capaç de xuclar-nos? Descobreix les respostes de l’astrofísic Jean-Pierre Luminet a 10 preguntes essencials sobre l’Univers.

- Dossier. 6 Les paradoxes de l’infinit

Capítol publicat l'1 de setembre del 2021, pertanyent al nostre Dossier sobre l'infinit. El que es coneix directament està acabat. La idea de l’infinit sorgeix tanmateix tan aviat com pensem. Però es pot trobar l’infinit a la natura i a la física que vol representar-la? Està present a l’Univers?

Publicat l'11 de gener de 2020. A la nostra galàxia hi ha moltes estrelles. Sense ni tan sols esmentar l’univers íntegrament. Probablement també hi ha un nombre inimaginable de planetes que giren al seu voltant. Així doncs, en la nostra recerca de la vida, haurem de triar. I els investigadors d'avui creuen que els esforços s'han de concentrar en els que anomenen les estrelles "Rínxols d'or".

I per acabar aquesta relació dels 10 articles més llegits aquí teniu el darrer.

- Quin és l'objecte més gran de l'Univers? 

Publicat el 6 de maig del 2020. En una altra entrada d'aquest blog, us vam mostrar quines eren les estrelles més grans de l'univers conegut o observat. Ara anirem un pas més enllà, i us parlarem de quin és l'objecte més gran de l'Univers. Ho podeu averiguar fent clic al títol de l'article.

Pels més curiosos us ensenyem des de on ens han visitat el passat 2024, ja veureu que hi ha alguna sorpresa, llistat de més a menys visites.

1 Hong Kong
2 Singapur
3 Espanya
4 Estats Units
5 Israel
6 Canadà
7 Paisos Baixos
8 Alemanya
9 Regne Unit i
10 França.

Gens malament per a un blog de Ciència en català!

03/06/2023

La explosió còsmica més gran detectada en anys!

Clic a l'imatge per engrandir. Imatge de IA per a una explosió còsmica. Crèdit: DALL E

                   
N2016aps, la supernova més brillant mai vista. Quan arriba la seva última hora, les estrelles massives exploten com a supernoves en un gran malbaratament d'energia. Descoberta el 2016, SN2016aps apareix als ulls dels investigadors com la supernova més brillant, més energètica i més massiva mai observada.

No ho havíem vist des del descobriment dels quàsars. Una font de llum extraordinària es comporta una mica com una explosió de supernoves excepte que és més brillant que totes aquestes explosions observades, si se n'exceptuen alguns esclats gamma, i que dura molt més temps, en aquest cas des de fa tres anys sota la mirada dels telescopis.  La seva naturalesa continua sent objecte de debat.

Els astrònoms observen de tant en tant l'aparició de noves estrelles, o el que ho sembla, a la volta celeste. Només brillen uns mesos com a màxim abans de desaparèixer tan misteriosament com havien aparegut. Finalment, aquesta és la descripció de la perplexitat d'alguns bípedes carbonitzats (per reprendre l'expressió d'Arthur Clarke) a la Terra abans dels anys 1930, quan els astrofísics van descobrir la naturalesa de les supernoves, com la de Kepler o la de 1987 a un dels núvols de Magalhães.

Gairebé un segle després, com mostra un article publicat a Monthly Notices of the Royal Astronomical Society i en lliure accés arXiv, un equip d'astrònoms dirigit per investigadors britànics de la Universitat de Southampton anuncia que han descobert la explosió còsmica més gran mai vista i els astrofísics no estan segurs de quina és la causa, encara que tenen algunes idees sobre això.

El fenomen, batejat AT2021lwx, és deu vegades més brillant que en el cas de les supernoves que s'havien observat abans i tres vegades més brillant que el d'un Tidal disruption event (o TDE), cosa que es pot traduir en «esdeveniment de disrupció de marea» que acompanya la formació de les famoses creps estel·lars de Jean-Pierre Luminet i Brandon Carter. En aquest cas, s'observa una estrella que ha passat massa a prop d'un forat negre supermassiu i que en pateix les conseqüències sota l'efecte de les forces de marea associades a aquest tipus de behemoth còsmic.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Una presentació del TDE designat per ASASSN-19bt observat per TESS i SWIFT. ASASSN-19bt (els dos últims dígits indiquen l'any, després les lletres l'ordre dels descobriments) va ser detectat el 29 de gener de 2019 en el marc de l'All Sky Automated Survey for supernovae (estudi automatitzat per tot el cel de supernoves), abreujat ASAS-SN (pronunciat assassí en francés). Equipat amb telescopis robòtics a tots dos hemisferis, nord i sud, caça noves supernoves cobrint tota la volta celeste cada dos dies. Crèdit: NASA Goddard

Un nucli actiu de galàxia?

AT2021lwx no té el rècord de brillantor, es coneixen esclats gamma més brillants, com GRB 221009A. Però en aquests casos, l'alliberament d'energia es fa en molt poc temps, només unes deu hores, mentre que AT2021lwx brilla encara des de fa tres anys!

La quantitat d'energia alliberada és doncs prodigiosa, molt més que en el cas de les supernoves ordinàries també, ja que no duren més que alguns mesos. No sense recordar què passa amb els quàsars que també alliberen quantitats d'energia que semblaven inversemblants. Quan aquests nuclis actius de galàxies van ser identificats a la dècada de 1960, els astrofísics del nivell d'Igor Novikov i Yuval Ne'Eman estaven tan perplexos davant d'ells que van proposar que els quàsars eren en realitat forats blancs. És a dir, regions de l'univers l'expansió de les quals en el moment del Big Bang s'havia endarrerit (hipòtesi dels lagging core), o l'altre extrem dels forats de cuc que expulsaven la matèria que havien absorbit en forma de forats negres en una altra part del cosmos, fins i tot en un altre univers.

No obstant això, malgrat ser de brillantor variable, els quàsars no s'encenen com a AT2021lwx i de moment no existeix cap rastre d'un astre que es podria associar amb ell abans del seu descobriment per primera vegada el 2020, en el marc del programa d'observació Zwicky Transient Facility (ZTF). Aquest programa utilitza des del 2018 el telescopi Samuel-Oschin de l'observatori Palomar a Califòrnia, Estats Units.

Una variant d'un TDE?

El ZTF va ser dissenyat per detectar objectes transitoris que canvien ràpidament de brillantor, com supernoves, esclats de raigs gamma i col·lisions entre dues estrelles de neutrons, així com petits cossos del Sistema Solar com estels i asteroides.

El que sí que sabem amb AT2021lwx és que ho estem veient tal com va passar fa uns 8.000 milions d'anys. L'equip que va fer el seu descobriment continua intentant descobrir el misteri de la seva naturalesa amb diversos telescopis diferents: el Neil Gehrels Swift Telescope (una col·laboració entre la NASA, el Regne Unit i Itàlia), el New Technology Telescope (operat per l'Observatori Europeu Austral) a Xile, i el Gran Telescopi de Canàries (Gran TeCan) a l'illa de La Palma, Espanya.

La hipòtesi més seriosament considerada pels astrofísics de moment seria la d'una variant del fenomen de TDE amb una estrella. Seria un enorme núvol de gas, potser amb milers de masses solars, que s'hauria acostat massa a un forat negre supermassiu. S'havia pensat que aquest escenari passaria amb el forat negre central de la Via Làctia, però no va ser així.

Probablement en sabrem molt més en uns anys... esperant que sigui només l'inici de fenòmens molt més exòtics.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del video. Fa anys, un núvol de gas anomenat G2 va passar a prop del forat negre central de la Via Làctia. Això és el que pensaven els investigadors sobre ell a principis del 2010. Crèdit: ESO, Martin Kornmesser i Luis Calçada.

 

Ho he vist aquí.

22/06/2022

Sorpresa! Un forat negre gegant que fa estrelles


Clic per engrandir. La galàxia nana Henize 2-10 brilla amb estrelles joves en aquesta imatge en llum visible presa pel Hubble. La regió brillant del centre, envoltada de núvols rosats i carrils de pols fosca, indica la ubicació del forat negre supermassiu de la galàxia i els vivers estel·lars actius. Crèdit: NASA, ESA, Zachary Schutte (XGI), Amy Reines (XGI). Precessament d'imatges: Alyssa Pagan (STScl)

Els forats negres sovint es perceben com ogres còsmics, destructors d'estrelles. I tanmateix, les observacions realitzades gràcies a l'alta resolució del telescopi espacial Hubble mostren que de vegades també poden donar a llum estrelles a les galàxies.

Stephen Hawking, l'astrofísic que va fer estimar la ciència. El gran físic Stephen Hawking va morir el 14 de març de 2018. Una autèntica llegenda de la física, també va ser un divulgador molt talentós. Una mirada enrere a l'extraordinària vida d'aquest científic que va aconseguir fer-se estimar pel públic i fer accessible el seu treball de recerca científica: forats negres, teoria de supercordes, radiació de Hawking, teoremes sobre singularitats. La ciència li deu un gran agraïment.

Presentats durant la dècada de 1930 per Subramanyan Chandrasekhar i especialment per Robert Oppenheimer, els forats negres relativistes (Laplace i Mitchell ja els van concebre en la física newtoniana) no es van prendre seriosament durant dècades i va ser només durant la dècada de 1960, amb el descobriment dels quàsars, que els pioners visionaris com John Wheeler, Roger Penrose o per descomptat Stephen Hawking van donar a aquests objectes exòtics la seva carta de noblesa. 

Molt ràpidament, els forats negres es van convertir per al públic en general i els aficionats a la ciència-ficció en destructors del món, engolint estrelles o naus espacials. Els astrofísics, com Jean Pierre Luminet i Brandon Carter, també desenvoluparan escenaris a principis dels anys vuitanta, amb càlculs de suport, que mostren com una estrella passa massa a prop d'un dels forats negres supermassius que estàvem començant a descobrir en gran nombre al cor de les grans galàxies podria ser deformat per les forces de la marea, fins al punt d'adquirir una forma de crep i després explotar. Aquest és l'esdeveniment de disrupció de marea (o TDE).

Per tant, ens sorprèn una mica l'anunci fet per dos astrofísics  a un article publicat a Nature i que es refereix a una galàxia irregular anomenada Henize 2-10.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del video. Forats negres, destructors i creadors d'estrelles. Crèdit: Nasa's Goddard Space Flight Center.

Corrents de matèria col·lapsant núvols moleculars

Henize 2-10 (el seu nom és un homenatge a Karl G. Henize, un astrònom nord-americà que va ser astronauta de la NASA a bord de l'Skylab i, per desgràcia, va morir a l'Everest) és una galàxia nana situada a uns 34 milions d'anys llum de la Via Làctia a la constel·lació de la Brúixola. El seu diàmetre és només d'uns 3.000 anys llum, però conté, tanmateix, un forat negre supermassiu d'aproximadament un milió de masses solars. Això ja és sorprenent en si mateix perquè la nostra galàxia, trenta vegades més gran, conté un forat negre supermassiu d'uns 4,3 milions de masses solars. 

Però el més sorprenent és que les observacions fetes amb Hubble semblen mostrar clarament que els vents de matèria del forat negre central de Henize 2-10 no només estan associats amb cúmuls oberts d'estrelles joves al seu pas, sinó que el flux de matèria que constitueixen connecta com un cordó umbilical aquest forat negre i una regió, seu d'una formació febril d'estrelles a uns 230 anys llum de l'estrella compacta.


Clic per engrandir. Apropant-se a la regió central de la galàxia nana Henize 2-10, es revela un pont de gas calent de 230 anys llum de llarg, que connecta el forat negre supermassiu de la galàxia i una regió de formació estel·lar. Les dades del Hubble sobre la velocitat del gas propulsat pel forat negre, així com l'edat de les estrelles joves, apunten a una relació causal entre ambdues. Fa uns quants milions d'anys, el flux de gas calent va colpejar un núvol dens i es va estendre, com l'aigua d'una canonada colpejant un munt de terra. Ara els cúmuls d'estrelles joves s'alineen perpendicularment al flux de sortida, revelant el camí de la seva propagació. Crèdit: NASA, ESA, Zachary Schutte (XGI), Amy Reines (XGI) Processament d'imatges: Alyssa Pagan (STScI) 
 
L'anàlisi de la informació proporcionada per Hubble indica que el corrent de matèria es va emetre des del forat negre fa uns milions d'anys i que les ones de xoc amb núvols moleculars al pas d'aquest corrent van provocar que s'enfonsin i, per tant, la formació d'estrelles joves. 

Per descomptat, fa temps que s'han observat potents dolls de matèria dels forats negres supermassius, però solen ser massa calents i massa energètics dins de les galàxies. En lloc de provocar que els núvols al seu pas s'esfondrin, s'escalfen i els expandeixen, fent impossible la formació d'estrelles.

 
Ho he vist aquí.

29/05/2022

Quàsar: què és?

Clic per engrandir. Aquesta il·lustració és la d'una galàxia llunyana amb un quàsar actiu al centre.
Un quàsar emet unes quantitats inusualment grans d'energia generada per un forat negre supermassiu
alimentat per l'acreció de matèria. Crèdit: NASA, ESA i J. Olmsted (STScl)

Els quàsars són estrelles llunyanes, que apareixen com a estrelles molt brillants quan s'observen amb un telescopi, però que ara se sap que són exemples dels anomenats nuclis galàctics actius (Active Galactic Nuclei o AGN, en anglès), que no són necessàriament tan lluminosos com quàsars. Tenim totes les raons per creure que la seva energia prodigiosa prové de l'acreció de matèria fent girar forats negres Kerr supermassius, que poden contenir milions o milers de milions de masses solars com M87, recentment fotografiades. per membres de la col·laboració Event Horizon Telescope.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del video. En aquest extracte de la plataforma
TV-Web-cinema “
From Big Bang to Life”, que recull els descobriments en el camp de l'astrofísica i la
cosmologia, Jean-Pierre Luminet ens parla dels quàsars. Crèdit: Jean-Pierre Luminet, YouTube.

Estrelles 5 milions de vegades més brillants que el Sol

El descobriment de fonts de ràdio quasi estel·lars, "quàsars", segons el nom proposat el 1964 per l'astrofísic d'origen xinès Hong-Yee Chiu, va començar a partir de 1963 quan Maarten Schmidt, un astrònom holandès, va publicar amb el seu col·lega John Beverly Oke a la revista Nature els resultats de les observacions que havien fet utilitzant especialment la tècnica de les ocultacions. Van intentar determinar la contrapartida òptica d'una potent font de ràdio descoberta uns anys abans per un altre astrònom, Allan Sandage. La font havia estat batejada 3C 273, la qual cosa significa que era l'objecte número 273 del tercer catàleg de fonts de ràdio de Cambridge.

El document de Schmidt i Oke va ser un tro ​​al cel de l'astrofísica i la cosmologia. L'anàlisi espectral de l'estrella que havien identificat en el visible a la constel·lació de la Verge va revelar línies d'emissió d'hidrogen fortament desplaçades cap al vermell. Això significava que el que semblava una estrella es trobava fora de la Via Làctia, però sobretot a una distància cosmològica. 


Clic per engrandir. Imatge òptica del quàsar 3C 273, la més brillant mai observada, obtinguda amb
el telescopi espacial Hubble. El quàsar resideix al cor d'una galàxia el·líptica gegant a la constel·lació
de la Verge, a una distància d'uns 2.500 milions d'anys llum. Un corrent de material de les regions centrals
de la galàxia és visible a l'esquerra de la imatge. Crèdit: CNRS, ESA, Hubble i NASA 

De fet, 3C 273 es trobava a més de 2.400 milions d'anys llum de la nostra galàxia, la qual cosa significa que per ser observable a una distància tan pròpiament cosmològica, allò que semblava una estrella havia de tenir una lluminositat absolutament prodigiosa, que superava els 5 milions de vegades la del Sol, o dit d'una altra manera, era equivalent a 1.000 vegades els centenars de milers de milions d'estrelles de la nostra Via Làctia!

Això vol dir que 3C 273 semblaria gairebé tan brillant al cel com el Sol si estigués situat al lloc de l'estrella Pòl·lux, a uns 10 parsecs o només a uns 30 anys llum de distància.

Quàsars i cosmologia

Aquest descobriment d'una  font de ràdio quasi estel·lar va demostrar que l'univers era diferent en el passat i, per tant, estava evolucionant. Això no era possible dins del model cosmològic estàndard de l'època, segons el qual, encara que s'expandís, l'univers hauria de semblar sense canvis a tots els seus observadors, independentment de la seva posició en el temps. D'altra banda, l'existència de 3C 273 estava perfectament d'acord amb la teoria del Big Bang, ja que va predir que si observem objectes a distàncies prou grans, ens retrocedíem cada cop més al passat i a la història d'un univers en evolució. Per tant, era normal observar un univers a milers de milions d'anys llum de distància l'aspecte del qual difereix del que tenia fa només unes desenes de milions d'anys, per tant en l'entorn proper a la Via Làctia.

Audio en francès. Les galàxies neixen d'un forat negre? Els quàsars, aquests forats negres supermassius
al cor de les galàxies, són a l'origen del naixement de les estrelles abans d'empassar-les? Primer episodi
d'una col·lecció de documentals web sobre astrofísica al segle XXI. Director: Pierre-François Didek
(Karamoja Productions). Director de la col·lecció: Vincent Minier (laboratori AIM Paris-Saclay).
Crèdit: AstrophysicsTV, Dailymotion.

Els astrofísics molt aviat van intentar entendre la naturalesa d'aquestes estrelles que, tot i que alliberaven enormes quantitats d'energia, semblaven ser petites. Primer es va pensar que podrien ser enormes estrelles dominades pels efectes de la relativitat general abans de considerar ràpidament que podrien ser forats negres supermassius que acumulessin grans quantitats de gas.

En el zoologic d'estrelles relativistes que es començaven a explorar seriosament durant la dècada de 1960, alguns, com Igor Novikov i Yuval Ne'eman, fins i tot van proposar que els quàsars eren de fet forats blancs. És a dir, les regions de l'univers l'expansió de les quals en el moment del Big Bang s'havia retardat (hipòtesi del nucli retardat) o l'altre extrem dels forats de cuc expulsant la matèria que havien absorbit en forma de forats negres en una altra part del cosmos o fins i tot en un altre univers.


Ho he vist aquí.

27/04/2022

Un nou tipus d'explosió estel·lar: aquí teniu les micronoves!

Clic per engrandir. Aquest recreació artística mostra un sistema de dues estrelles on es poden produir
micronoves. El disc blau que gira al voltant de la nana blanca brillant al centre de la imatge està fet
de matèria, principalment hidrogen, robada a la seva estrella acompanyant. Cap al centre de disc, la nana
blanca utilitza els seus potents camps magnètics per canalitzar l'hidrogen cap als seus pols. Quan el
material cau sobre la superfície calenta de l'estrella, desencadena una explosió de micronova, continguda
pels camps magnètics en un dels pols de la nana blanca. Crèdit: M. Kornmesser, L Calçada, ESO.

Les micronoves són explosions semblants a les noves, però a menor escala i més ràpides, que només duren unes poques hores, segons un comunicat de l'ESO que anuncia el descobriment d'una nova classe de noves, que s'afegeix a la més recent de les kilonoves que són col·lisions d'estrelles de neutrons. Les micronoves es troben en algunes nanes blanques amb camps magnètics forts.

Va ser a finals del segle XVI que els astrònoms Tycho Brahe i Johaness Kepler van introduir el terme "nova stella", que en llatí vol dir nova estrella. De fet, això es va fer necessari arran de l'aparició transitòria de noves estrelles a la volta celeste, estrelles que no van ser esmentades per cap dels catàlegs estel·lars heretats de la ciència grega. Però no va ser fins als desenvolupaments de l'astrofísica al segle XX que vam començar a entendre què s'amagava darrere d'aquests curiosos fenòmens, gràcies al treball de Walter Baade i Fritz Zwicky durant la dècada de 1930. Va ser poc després que també es van descobrir les primeres subclasses de supernoves ara famoses, les SN I i SN II de la famosa classificació dissenyada per l'astrònom alemany-americà Rudolph Minkowski. i Fritz Zwicky, el famós astrònom suís.

Però, tornem a la dicotomia inicial de les “novae stellae”.

Fragment del documental "Du Big bang au Vivant" (Del Big Bang a la vida). Jean-Pierre Luminet
parla de l'evolució de les estrelles de tipus solar, la seva transformació en una gegant vermella i després
en una nana blanca. Crèdit: Jean-Pierre Luminet (ECP Productions, 2010)
 

"Novas" clàssiques, explosions recurrents en un sistema binari

Per tant, avui sabem que, a diferència de les supernoves, les noves són explosions que no condueixen (o rarament) a la destrucció de l'estrella mare o que no produeixen una estrella de neutrons o un forat negre. En el cas d'una nova, tot comença amb una nana blanca en un sistema binari que acumula hidrogen de la seva estrella acompanyant fins que la pressió i la temperatura superficials esdevenen suficients per iniciar una reacció de fusió explosiva termonuclear. Recordeu que una nana blanca és un cadàver estel·lar que és el destí final de totes les estrelles que contenen menys de 8 masses solars. El nostre Sol acabarà en aquest estat com una estrella hiperdensa que conté la seva massa en un volum de la mida de la Terra, descrit per efectes quàntics i relativistes.

Quan es produeix una nova, la lluminositat de la nana blanca es multiplica per 10.000 durant uns dies. El procés es pot repetir: sabem per exemple que RS Ophiuchi va explotar sis vegades en un segle. Per tant, les noves són recurrents perquè, com dèiem, l'explosió no destrueix la nana blanca.

Avui s'acaba d'ampliar el catàleg de les noves arran d'una publicació a la revista Nature realitzada per un equip d'astrònoms que, amb l'ajuda del Very Large Telescope de l'Observatori Europeu Austral (VLT de l'ESO), van observar un nou tipus de explosió estel·lar que els investigadors van anomenar micronoves. Es produeixen com els seus cosins amb nanes blanques acumulant material d'una estrella a un sistema binari.

Tal com explica Nathalie Degenaar, astrònom de la Universitat d'Amsterdam als Països Baixos, en un comunicat de premsa de l'ESO, va ser gràcies al satèl·lit TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite) que tot va començar per a ella i els seus col·legues. "Recollit pel TESS de la NASA , vam descobrir una cosa inusual: un brillant flaix de llum òptica que va durar unes quantes hores. Cercant més enllà, hem trobat diversos senyals similars".  TESS va revelar altres tres micronoves, dues de les quals estaven clarament associades amb nanes blanques, però es va haver d'utilitzar l'instrument X-shooter al VLT de l'ESO per determinar l'origen de la tercera explosió i confirmar que, de nou, hi havia una nana blanca.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del video. Els astrònoms han descobert un
nou tipus d'explosió que es produeix en nanes blanques en sistemes de dues estrelles. Aquest vídeo
resumeix el descobriment. Crèdit: ESO

Explosions termonuclears mal enteses

També a la nota de premsa de l'ESO, ens assabentem que els investigadors han determinat que l'explosió termonuclear que es produeix a la superfície de les nanes blanques, tot i que menys potent que la d'una nova clàssica, es converteix, no obstant això, en l'equivalent a la massa de 3.500 milions de grans piràmides de Gizeh en energia i en poques hores. Recordem que la massa de la gran piràmide de Keops a l'altiplà de Gizeh al Caire és d'aproximadament 5.900.000.000 kg.

"El fenomen desafia la nostra comprensió de com es produeixen les explosions termonuclears a les estrelles. Ens pensàvem que ho sabíem, però aquest descobriment ofereix una manera totalment nova de fer-ho". La coautora de l'article a Nature, Nathalie Degenaar explica que ja sabem, però, que en el cas de les micronoves: " Aquestes explosions fan que tota la superfície de la nana blanca es cremi i brilli durant diverses setmanes". El seu col·lega, Paul Groot, astrònom de la Universitat Radboud als Països Baixos, afegeix que, "Per primera vegada, hem vist que la fusió d'hidrogen també es pot produir de manera localitzada. L'hidrogen pot estar contingut a la base dels pols magnètics d'algunes nanes blanques, de manera que la fusió només es produeix en aquests pols magnètics. Això condueix a l'explosió de bombes de micro-fusió, que són aproximadament una milionèsima part de la força d'una explosió de nova, d'aquí el nom de micronova".

Encara tenim moltes coses per aprendre sobre les micronoves que probablement estan més esteses del que pensem, la qual cosa hauria de permetre moltes altres observacions al respecte. Com finalment explica Simone Scaringi: “La ràpida resposta de telescopis com el VLT o el New Technology Telescope de l'ESO i el conjunt d'instruments disponibles ens permetran descobrir amb més detall quines són aquestes misterioses micronoves".

 

Ho he vist aquí.

14/11/2021

Dossier. 9 Singularitats i temps zero: com descriure l'univers?

S'ha acabat allò que es pot conèixer directament. La idea de l'infinit, però, sorgeix tan bon punt pensem. Però es pot trobar l'infinit a la natura i a la física que pretén representar-lo? És present a l'Univers?

El nostre univers és finit o infinit? Hi ha una finitud del temps? Quin model hem d'utilitzar per descriure el nostre univers? Què hi ha abans del Big Bang? Descobreix-lo gràcies a les nocions de singularitats i temps zero.

“Som nosaltres, la divinitat indivisa que opera en nosaltres,  qui hem somiat l'univers. Ho vam somiar sòlid, misteriós, visible, omnipresent en l'espai i fixat en el temps; però hem permès que hi hagi per sempre en la seva arquitectura prims intersticis de la desraó, per donar fe de la seva falsedat."

Jorge Luis Borges
Els avatars de la tortuga.

 

Clic per engrandir. Singularitats i temps zero: què són? Aquí, el  South Pole Telescope (esquerra)
i Bicep2 (dreta), al Pol Sud, s'utilitzen per mesurar la polarització del fons difús còsmic. Crèdit:
Amble,  Wikimedia Commons , CC by-sa 3.0

L'espectre del temps finit

A diferència de la finitud de l'espai, el finit del temps sembla espantar més que l'infinit. Podem veure dos motius:

- El primer, completament legítim, sorgeix del fet que aquest límit temporal passat sembla presentar-se, com en el cas del forat negre, en forma de singularitat. Més endavant veurem què en pensem. Recordem que el problema del finit espacial es va enfrontar a aquesta qüestió de límit fins a la introducció de geometries i topologia no euclidianes (vegeu el capítol 3 d'aquest dossier).

- La segona raó és menys física: la durada finita del passat xoca amb el mite tenaçment ancorat d'un univers sense evolució. És per aquests motius que alguns han intentat desfer-se, no de l'infinit, sinó al contrari del caràcter finit del temps passat.

La constant cosmològica i el Big Bang

Un dels primers camins seguits va ser el de la constant cosmològica Λ, seguint el treball de Georges Lemaître. Aquesta constant juga un paper molt important, perquè la seva presència permet considerar models de l'univers segons els quals l'expansió duraria un temps extremadament llarg, fins i tot infinit. Per a valors adequats de Λ, les solucions de les equacions de la relativitat general no impliquen cap singularitat passada: segons alguns, l'univers s'hauria contret primer, des d'un temps infinitament llunyà en el passat; hauria passat per una fase de compressió mínima, sense singularitat; després, finalment, hauria iniciat l'actual fase de dilatació, durant un període infinit en el futur. 

Les restriccions observacionals recents ja no permeten donar suport a aquests models. Ja l'any 1931, Lemaître ja havia optat per models d'univers amb un passat temporal finit i una singularitat inicial. Alguns l'han acusat de concordisme*, és a dir, d'haver estat influenciat per les seves conviccions religioses. De fet, els models del Big Bang descriuen un univers extremadament calent i dens en la seva fase inicial, i ple de resplendor. Això recordaria, van declarar els seus detractors, el "fiat lux" (facis la llum) del Gènesi. Però Lemaître es va defensar intensament, argumentant amb raó sobre el caràcter científic del que inicialment va anomenar  "l'àtom primitiu". Més aviat sembla que en aquest cas van ser els seus detractors, per exemple l'astrònom britànic Fred Hoyle, els que van cedir la confusió. És, a més, aquest últim qui va introduir la magnífica interpretació errònia del terme "Big Bang" (mala interpretació perquè l'autèntic Big Bang no és en cap cas un gran boom explosiu!) Ho va fer per burla, però la paraula va fer carrera.

El mateix Einstein va reaccionar negativament als models del Big Bang, dient: "No, recorda massa la creació". El famós astrofísic Arthur Eddington, havent pres aquesta idea amb horror, va proposar l'any 1930 un model on el valor de la constant cosmològica s'ajustava especialment per descriure un univers sense Big Bang, infinit en el passat i en el futur. 

El principi cosmològic perfecte

L'espectre del Big Bang ha espantat molts altres constructors de cosmologies. L'any 1948, Hermann Bondi i Thomas Gold van imaginar un procés de "creació contínua" de la matèria, amb l'únic objectiu de poder construir un model alternatiu al Big Bang, tot mantenint-se d'acord amb l'expansió còsmica observada. La matèria s'havia de crear constantment i arreu, per tal de mantenir constant la densitat mitjana de l'univers, necessària per a un univers estacionari, compensant la dilució deguda a l'expansió. Per això, n'hi havia prou que es creés un àtom d'hidrogen, per metre cúbic d'espai, cada 5.000 milions d'anys!

Aquest intent de restaurar el mite d'un univers estacionari que seria invariable tant en l'espai com en el temps (formalitzat amb el nom de "principi cosmològic perfecte") va ser certament atractiu. Però la seqüència d'esdeveniments va donar la raó a Lemaître: l'abundància observada d'elements lleugers, el descobriment de la radiació de fons cosmològica i les seves propietats, l'edat de les estrelles, l'evolució de les galàxies, tots aquests resultats militen a favor d'una fase molt calenta de l'univers primordial i, per tant, dels models del Big Bang.


L'espectre de la singularitat

Els models Big Bang prohibeixen considerar temps anteriors a t0, on el radi d'escala R(t0) era zero. Però el mateix instant t0 dóna lloc a infinits problemes anàlegs als ja trobats pel que fa a la singularitat del forat negre: l'univers s'hauria d'haver concentrat en un volum infinitament petit, infinitament dens i de curvatura infinitament gran. En els models del Big Bang en expansió-contracció, el mateix destí espera a l'univers en un futur finit, de diverses desenes de milers de milions d'anys. Aleshores seria un "Big Crunch"! 

La singularitat inicial marca, com la del forat negre, una autèntica interrupció (però cap al passat aquesta vegada) de les línies de l'univers del fluid còsmic, i per tant del temps. No es considera un esdeveniment. Per al matemàtic, no pertany a l'espai-temps sinó que constitueix una vora temporal, situada en una durada passat finita. Difícil d'admetre, quan ens hem pres tants problemes per eliminar l'existència d'una vora de l'espai! La paradoxa es deu tant al seu caràcter finit (finitud del temps corresponent a l'aturada sobtada de les línies de l'univers) com al seu caràcter infinit (valors inconcebiblement grans de densitat i curvatura).

Els cosmòlegs han intentat desfer-se d'aquesta monstruositat, amb una preocupació comparable a la d'eliminar la singularitat final del forat negre. Ho van intentar tot per demostrar que la singularitat inicial, on l' energia i la curvatura de l'univers esdevindria infinita, no podria ocórrer realment. Atès que la idea de la constant cosmològica no va tenir èxit, alguns van suggerir que l'ús de supòsits simplificadors injustificats podria haver esbiaixat els càlculs; hauria fet aparèixer en les solucions de les equacions una singularitat que realment no existiria. També va ser un fracàs. I un cop més, Lemaître havia esbossat, ja el 1933, una demostració capital segons la qual les singularitats cosmològiques són una conseqüència ineluctable de la relativitat general, subjectes a supòsits raonables. Va anticipar així els famosos "teoremes de les singularitats", demostrats de manera més general als anys 60 i que faran famosos els seus autors, Stephen Hawking i Roger Penrose: la presència inevitable d'una singularitat còsmica en el passat de qualsevol model de l'univers, sempre que satisfaci la relativitat general i contingui tanta matèria com allò que s'observa. Una mena de teorema simètric del ja provat per al futur dels forats negres.

L'única solució per desfer-se dels infinits gravitatoris: sortir del marc de la relativitat general clàssica. I aquesta és la via que sembla raonable, perquè tot empeny els físics a considerar que l'aparició d'una singularitat, caracteritzada per infinites magnituds, marca el límit de validesa d'una teoria. També hem observat que la relativitat general (ni cap altra teoria de la gravitació proposada) no és una teoria completa, sense incorporar els preceptes de la física quàntica.que descriu el món microscòpic. Per tant, sembla, de totes maneres, extremadament temerari, i fins i tot injustificat, extrapolar els resultats de la relativitat general a distàncies arbitràriament petites, en particular les corresponents a una singularitat. Fins i tot sabem que no ho podem fer a escales espacials inferiors a la longitud de Planck (10-35m). Aquesta escala potser actua com una mena d'horitzó microscòpic. Sense saber què passa exactament en aquestes dimensions, els físics creuen que la geometria mateixa podria quedar subjecta a fluctuacions quàntiques, que la relativitat no pot tenir en compte.

Època de Planck i temps zero

Tanmateix, segons els models del Big Bang, la reconstrucció passada de l'evolució del factor d'escala de l'univers (vegeu més amunt) condueix a un valor tan petit com 10-35m. El moment corresponent de la història còsmica s'anomena "època de Planck". Correspon a un instant tPlanck una mica més tard (de 10-43segons) a t0. Els valors de temperatura i densitat van ser enormes, respectivament 1032K i 1094g/cm3. En condicions tan terribles, la relativitat general no es pot aplicar, ni tan sols perquè és impotent per tenir en compte els efectes quàntics, per preponderants que siguin: per acostar-se a aquest període cal imperativament una teoria de la gravetat quàntica, o al menys una teoria que unifiqui el fonamental; interaccions.

La nostra física, doncs, no ens permet rastrejar la història passada de l'univers fins a t0, és a dir, fins a la singularitat. La validesa de la reconstrucció còsmica només s'estén entre avui i tPlanck. Els intents d'imaginar els estats anteriors condueixen a un desenfocament quàntic, de manera que la història de l'univers només es pot considerar des de l'època de Planck. Aquest no és l'inici “real” de l'univers, sinó que és el començament del període en el qual som capaços de descriure'l i, fins a cert punt, d'entendre'l. Això no canvia la descripció posterior de l'evolució còsmica: que avui tornem al passat d'avui a tPlanck, o (de forma fictícia) fins a t0, això només genera una diferència de 10-43segons, en comparació amb un període d'expansió d'uns 10.000 milions d'anys.

I fins aquí aquest dossier sobre l'infinit, esperem que us hagi estat d'interès.

* Concordisme: Més que una teoria, es designa amb aquest terme una tendència difosa sobretot al segle XIX que volia trobar tant sí com no, cert acord entre les diverses adquisicions científiques de llavors i el primer relat bíblic de la creació (Gn 1 -2,4a). Aleshores s'identificaven els «dies» del Gènesi amb els diversos períodes geològics, i la creació de la llum abans del sol es referia als metalls radioactius i lluminosos. 

Capítol anterior: La infinitat de la matèria: el buit

 

Ho he vist aquí.

25/10/2021

L'activitat "volcànica" d'un forat negre supermassiu amb un detall sense precedents

Clic per engrandir. Imatges en fals color que mostren les estructures produïdes per un forat
negre supermassiu actiu al centre del sistema Nest200047 vist en el visible. L’activitat d’aquest
forat negre afecta de manera crucial l’evolució de la galàxia i l’entorn intergalàctic que l’acull.
Crèdit: Universitat de Bolonya

Un equip internacional d’astrofísics va observar per primera vegada a l’entorn intergalàctic l’evolució del plasma calent a partir de les erupcions d’un forat negre supermassiu actiu. Hi van poder veure estructures, que recorden fortament les volutes i les plomes de fum i cendra produïdes per les erupcions volcàniques, amb detalls inèdits i en una escala temporal de l’ordre de cent milions d’anys.

El 1963, quan Maarten Schmidt, un astrònom holandès, va realitzar l’anàlisi espectral d’una estrella, l’equivalent visible d’una potent font de ràdio anomenada 3C 273, estava lluny de sospitar del que realment s’amagava darrere d’aquesta estrella que marcava el descobriment de quasi estel·lars fonts de ràdio, quàsars segons el nom proposat el 1964 per l’astrofísic xinès Hong-Yee Chiu. 

3C 273 semblava una estrella, però es trobava a més de 2.400 milions d’anys llum de la Via Làctia, el que significa que per poder ser observable a una distància tan cosmològica, havia de tenir una lluminositat absolutament prodigiosa, superior a 5 milions de milions de vegades la del Sol, o presentat d’una altra manera, equivalia a 1.000 vegades els centenars de milers de milions d’estrelles de la nostra Via Làctia.

Ara sabem que aquests quàsars són exemples del que s’anomena nuclis actius de galàxies (nuclis actius galàctics o AGN en anglès) i tenim tota la raó per creure que la seva prodigiosa energia prové de l’acreció de matèria fent girar forats negres supermassius de Kerr, possiblement conté milers de milions de masses solars com M87*, recentment capturades  per membres de la col·laboració de l'Event Horizon Telescope.


En aquest extracte de la plataforma TV-Web-cinema "Du Big Bang au Vivant", que cobreix
descobriments en el camp de l'astrofísica i la cosmologia, Jean-Pierre Luminet ens parla dels
quàsars. Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: Jean-Pierre Luminet.

Totes les observacions fetes fins ara donen suport cada cop més a la idea que els forats negres existeixen, però cal tenir en compte que encara falta la prova definitiva de la seva existència perquè de fet podríem veure objectes que es comportaven des d’un punt de vista astrofísic, com els forats negres, però que realment no ho són si no tenen la propietat essencial que els defineix: l’existència d’un horitzó d’esdeveniments tancat que funciona com una membrana que no pot travessar-se només que en una direcció.

El que és cert però, és que els objectes que creiem que són forats negres supermassius creixen en tàndem amb les galàxies que els acullen, ja que en la gran majoria dels casos veiem la mateixa relació de proporcionalitat creixent entre els dos tipus d'astres. Tots dos semblen créixer principalment a través de filaments de matèria freda, segons el paradigma acceptat actualment sobre el seu creixement.

Física relativista del plasma revelada per la radioastronomia

Quan cau prou gas sobre els forats negres supermassius en rotació, es forma un disc de matèria que s’escalfa i s’ionitza, de manera que es produeixen processos complexos de magnetohidrodinàmica relativista en l’espai-temps corbat. Al final, la rotació del forat negre s’acobla amb aquests processos, es produeixen raigs de matèria i la inestabilitat del disc condueix a erupcions. Aquestes erupcions han estat
estudiades durant dècades.

Ens agradaria saber més sobre l’efecte d’aquests dolls i erupcions sobre l’entorn interestel·lar i intergalàctic perquè se sospita que l’activitat dels forats negres té un impacte en la capacitat de les galàxies de produir estrelles. L'activitat dels forats negres supermassius podria provocar l'expulsió del gas de les galàxies, la qual cosa explicaria per què algunes d'elles no han format estrelles noves durant milers de milions d'anys; per la manca de material a utilitzar.


Observat amb un radiotelescopi de baixa freqüència per un equip de científics dirigit per Marisa Brienza de la Universitat de Bolonya, un dels forats negres al centre d’una vintena de galàxies a uns 200 milions d’anys llum de nosaltres ha revelat els efectes dels jets de matèria que recorda els productes de les erupcions volcàniques, és a dir, estructures espectaculars en forma de bolets, anells i filaments. Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: MEDIAINAF TV, Marisa Brienza.

Avui continuem estudiant aquestes qüestions i, més generalment, els forats negres supermassius mitjançant radiotelescopis, com en el moment del descobriment dels quàsars. Un article que acaba de publicar-se a Nature Astronomy per un equip internacional d’astrònoms ho demostra; un comunicat de premsa de la Universitat de Bolonya i l'Institut Nacional d'Astrofísica Italià (INAF) també ho il·lustra.

Així, es van mobilitzar els radiotelescopis Lofar (LOw Frequency ARray) per estudiar un grup de vint galàxies situades a uns 200 milions d’anys llum de la Via Làctia i que contenen, com molts cúmuls galàctics, una galàxia gegant central el·líptica. Aquest grup de galàxies s’anomena Nest200047 i, tal com s’explica en el comunicat de premsa de la Universitat de Bolonya, l’estudi realitzat també es va beneficiar d’observacions en el domini tes galàxies. Les pertorbacions de l’entorn intergalàctic també durarien centenars de milions d’anys.

Els astrònoms veuen a l’entorn de Nest200047 bombolles i filaments de plasma de milions d’anys llum, calents i associats a camps magnètics, les estructures dels quals s’assemblen a les produïdes en plomes de cendra i gas injectades a l’ atmosfera de la Terra per algunes erupcions volcàniques.


Clic per engrandir. Els raigs provinents d’erupcions de forats negres produeixen, en xocar amb el
medi intergalàctic, bombolles de plasma i camps magnètics que suren cap a aquest medi des de
la galàxia gegant el·líptica central de Nest200047. Les bombolles es deformen i xoquen
formant estructures toroïdals i filamentàries que recorden les emissions de gas i fum per sobre
de determinats volcans, tal com es mostra al vídeo d’Inaf. Aquesta imatge és una reconstrucció
d’una evolució d’uns 100 milions d’anys aproximadament. Crèdit: M. Brienza/Università di Bologna/Inaf   
 

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo

El Lofar International Telescope (ILT) és un projecte paneuropeu de col·laboració dirigit per ASTRON Netherlands Institute for Radio Astronomy. Combinant milers de receptors dipols simples amb un potent processament de senyal digital i un càlcul d’altes prestacions, Lofar pot controlar ràpidament grans àrees del cel, mirant simultàniament en diverses direccions, i funciona a freqüències de ràdio baixes relativament desconegudes, obrint una nova finestra als astrònoms. Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: AstronNL.


Ho he vist aquí.

20/10/2021

Dossier. 8 La infinitat de la matèria: el buit

El que es coneix directament està acabat. La idea de l’infinit sorgeix tanmateix tan aviat com pensem. Però es pot trobar l’infinit a la natura i a la física que vol representar-la? Està present a l’Univers?

La física quàntica descriu qualsevol substància (material, radiació o interaccions) com un camp quàntic. Les propietats d’aquest objecte el distingeixen d’objectes (partícules o ones) que manipula la física clàssica. Descobrim aquí la infinitat de matèria amb el concepte de buit quàntic.

"En realitat, el principi resideix en l'energia i l'energia no és res més que el principi; l’energia resideix al buit i el buit no és altra cosa que energia". Wang Fuzhi (1619-1692).

Clic per engrandir. La infinitat de la matèria: el buit. Crèdit: ESO, Wikimedia Commons, CC per 4.0

Teoria quàntica de camps i estats

Un camp quàntic s’estén necessàriament per tot l’espai. No té sentit parlar del camp només aquí o allà: ocupa, fonamentalment, la totalitat de l’espai i no es pot concebre que no sigui com a tal. A més, un control es defineix pel seu "estat". Per exemple, pot haver-hi estats de major o menor energia, estats que comprenguin més o menys partícules, estats més o menys ben situats a l’espai, etc.

Novetat fonamental de la teoria dels camps quàntics: en un estat determinat del camp, fins i tot perfectament determinat, el nombre de partícules no sempre es defineix. Això és (entre altres coses) el que prohibeix l’ús sistemàtic d’una descripció purament corpuscular de la matèria. Això reflecteix el fet que la noció de partícula és clàssica i no quàntica.

Estat fonamental o buit quàntic

Entre tots els estats concebibles d’un camp, n’hi ha un (de vegades diversos) a on l’energia és mínima. S'anomena "estat fonamental", o també "buit quàntic", fins i tot si el terme està especialment mal adaptat: aquest estat "buit" és de fet molt diferent a una absència total. La seva energia és mínima, però no necessàriament nul·la.

A més, segons la física quàntica, tot el que es pot observar fluctua, segons les relacions d'incertesa de Heisenberg. Hem de desconfiar-nos d’una interpretació que consistiria a dir que la realitat de les coses fluctua: és el que sembla mesurar (i que es vol interpretar en termes clàssics) el que sembla fluctuar.

El buit no és una excepció a aquesta regla i també fluctua. De vegades s’expressa en forma pictòrica dient que, durant un curt període Δt, és possible “demanar prestada” una quantitat d’energia ΔE per crear partícules. Com més llarg sigui el préstec, més baixa ha de ser l'energia prestada: Δt i ΔE estan lligats per una "relació d'incertesa". Les partícules poden brollar del no-res, gaudir d’una existència fugaç abans de tornar a caure en l’oblit.

El buit; partícules virtuals i estats excitats

Per tant, el buit continua sent la seu d’aquesta activitat incessant, un refugi per a aquesta multitud de partícules que s’allotgen temporalment. Tot i això, aquestes partícules no es poden detectar. Viatjant del buit al buit, es descriuen com a "virtuals". Per tant, el buit no és inert i sense propietats, sinó un ferment bombollant de partícules virtuals que vibren amb energia i vitalitat palpitants.

Al buit, els estats "excitats" s'oposen. I són les excitacions respecte al fonamental les que interpretem en termes de presència de partícules, per exemple electrons, segons la concepció ordinària. Però els antecedents de l’activitat frenètica segueixen presents; de fet, un electró es mou en un mar de partícules virtuals enredades, de totes les espècies: altres electrons, fotons, quarks, leptons, etc. La presència de l’electró pertorba l’activitat del buit i aquesta distorsió actua a canvi del propi electró. Tot plegat complica enormement la descripció quàntica que ha de tenir en compte tots aquests fenòmens.

Transformació d’un fotó en un parell electró-positró

No obstant això, la infinita diversitat d’aquestes interaccions fantasma implica infinites quantitats d’energia. L'exemple més senzill és el de dues partícules, dos electrons per exemple, que intercanvien un fotó. Entre la seva emissió i la seva recepció, aquesta interactua al llarg del camí amb altres partícules abans d’arribar a l’altre electró.

Això pot resultar en la transformació del fotó en un parell electró-positró; els membres d'aquesta nova parella poden al seu torn intercanviar un altre fotó virtual; després destrueixen generant un nou fotó, que aquesta vegada és absorbit per l'electró receptor (vegeu el diagrama de Feynman a continuació).

Diagrama de Feynman. Crèdit: DR

Quan dues partícules (aquí dos electrons que vénen de baix) interactuen, poden fer-ho "simplement", intercanviant un sol fotó (diagrama superior). Però aquest fotó es pot materialitzar per si mateix i desmaterialitzar-se al llarg del camí. Al diagrama inferior, per exemple, crea un parell electró-positró que després recrea el fotó. Si tenim en compte aquesta aventura, la descripció de la interacció dels dos electrons inicials ja no és la mateixa.

De fet, aquesta és només la "primera correcció". De fet, li poden passar al fotó històries molt més complicades que representin correccions d’ordre 2, 3, 4 ... La física quàntica requereix tenir en compte la infinitat d’aquestes correccions per al mínim càlcul. Aquesta dificultat considerable ha conduït a la incorporació de la idea de re-normalització a la física quàntica.

Aquest és només un exemple i la diversitat de possibilitats és infinita. Els intercanvis cada cop més enredats entre diferents tipus de partícules virtuals teixeixen una mena de xarxa; les partícules fantasmes van i vénen, apareixen i desapareixen en un vibrant embolic d'energia.

Com es calcula l’energia d’un electró?

La infinita complexitat d’aquesta situació sembla desafiar la comprensió i el càlcul. Sorgeixen problemes, per exemple, quan s’intenta calcular l’energia d’un electró. El càlcul directe resulta en un valor infinit: en aquest mar agitat per l’activitat del buit, l’electró s’envolta en un vel tremolant d’energia poc localitzada i que s’ha de tenir en compte.

No obstant això, el càlcul mostra que les contribucions de les interaccions que tenen lloc en aquest mantell de partícules virtuals augmenten sense límit a prop de l'electró. Problema greu, ja que significaria que l'única estimació que podem fer de l'energia d'un electró és infinita. Si voldríem admetre-ho, ens desconcertaria immediatament el següent fet: segons la relativitat, l’energia és massa; l’electró tindria, al contrari de l’experiment, una massa infinita.

Per tant, hem de trobar una desviació. Per exemple, podem comparar l’estat del camp amb un electró, ja sigui F1, amb l’estat buit o F0. L'energia de l'electró s'estima com la diferència entre l'energia (infinita) de F1 i la (també infinita) de F0. Cal tenir en compte que també es troba un problema del mateix tipus en la física no quàntica: l’electró, considerat com a partícula puntual pren, en el propi camp que crea, una energia que també és infinita. Si renunciem a considerar-ho com a puntual, tornem a la física quàntica, amb els problemes que acabem de descriure.

Capítol anterior: Matèria: l’infinit, l’extens i el continu
Capítol següent: En preparació


Ho he vist aquí.

24/09/2021

Dossier. 7 Matèria: l’infinit, l’extens i el continu

Dossier - Infinit: Misteris i límits de l'Univers

El que es coneix directament està acabat. La idea de l’infinit sorgeix tanmateix tan aviat com pensem. Però es pot trobar l’infinit a la natura i a la física que vol representar-la? Està present a l’Univers?

Clic per engrandir. Crèdit: mentalfloss.com. Istock.

Com deia Galileu, la física s’escriu en el llenguatge de les matemàtiques. Per tant, els infinits que s’introdueixen en matemàtiques també han d’intervenir en física. La qüestió es refereix a qualsevol magnitud extensa: l’espai i el temps d’una banda, les col·leccions de nombres i finalment, la matèria.

“Totes les coses estaven juntes, infinites tant en multitud com en petitesa; ja que la petitesa també era infinita".  Anaxàgores. 

Clic per engrandir. Materia: El continu, l’extens i l’infinit. Retrat de Galileu. Crèdit:
Daniele Pugliesi, Wikimedia Commons, DP.

L’infinitament petit i l’infinitament gran

Per la simple operació d'inversió, les matemàtiques fan coincidir nombres petits amb nombres grans. Si A es fa molt gran, al límit infinit, 1/A es fa molt petit, al límit zero. Això estableix una correspondència entre zero i infinit. Així, segons la física d'Aristòtil, l'infinitament petit és simètric amb l'infinitament gran: és un infinit per divisió, és a dir, un inesgotable que es manifesta quan tallem les magnituds.

Clic per engrandir. Una bíblia del segle XIII. L’extensió del món pertany a l’infinitament
gran? L’organització de la matèria es relaciona amb allò infinitament petit? La il·lustració
suggereix que Déu coneix les respostes a aquestes preguntes bàsiques. Poc a poc, la física
es dirigeix ​​cap a elles. Crèdit: Biblioteca Nacional d'Austria. Viena.

Mesurar l'extensió de la matèria    

El problema de l’infinitament petit deriva del fet que una quantitat finita (la longitud d’un segment, una durada, una quantitat de matèria) es pot dividir, almenys pel pensament, en una infinitat de subelements. Per identificar els canvis o moviments d’un sistema, és aconsellable realitzar l’anàlisi més detallada possible, considerar els intervals espacials o temporals i les quantitats més petites de matèria, al límit infinitament petit.

Per tant, la cinemàtica i la dinàmica porten a considerar quantitats infinitament petites de temps o espai. De la mateixa manera, pel que fa a la matèria i les quantitats que en mesuren l’extensió (com ara la massa, el volum, etc.), l’infinitament petit és essencial.

L’experiència del continu

En tots aquests casos (espai, temps, massa), la divisibilitat infinita està relacionada amb el caràcter continu de les coses. L’experiència del continu arrela en les profunditats de la nostra manera d’apoderar el món: el continu constitueix l’índex intuïtiu de la solidesa de les coses, de la consistència i de la permanència del món que ens envolta.

El bloc de pedra es troba, sencer i ferm, idèntic a ell mateix. La superfície immòbil d’un mar tranquil ofereix continuïtat a la mirada. I tot això queda, rebel a qualsevol trencament.

Capítol anterior: Les paradoxes de l’infinit
Capítol següent: La infinitat de la matèria: el buit

 

 Ho he vist aquí.