Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Swift-Tuttle. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Swift-Tuttle. Mostrar tots els missatges

24/02/2024

Webb detecta elements pesats en la fusió d'estrelles


Clic a la imatge per engrandir.  Aquesta imatge de l'instrument NIRCam (Càmera d'Infraroig Proper) del Telescopi Espacial James Webb de la NASA destaca l'Esclat de Raigs Gamma (ERG) 230307A i la seva kilonova associada, així com la seva antiga galàxia d'origen, al seu entorn local d'altres galàxies i estrelles en primer pla. L'ERG probablement va ser impulsat per la fusió de dues estrelles de neutrons. Les estrelles de neutrons van ser expulsades de la seva galàxia d'origen i van recórrer una distància d'aproximadament 120.000 anys llum, aproximadament el diàmetre de la Via Làctia, abans de fusionar-se finalment centenars de milions d'anys després. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI, A. Levan (Radboud University and University of Warwick).

Un equip de científics ha utilitzat múltiples telescopis espacials i terrestres, inclòs el Telescopi Espacial James Webb, el Telescopi Espacial de Raigs Gamma Fermi i l'Observatori Neil Gehrels Swift de la NASA, per observar un esclat de raigs gamma excepcionalment brillant, GRB 230307A, identificar la fusió d'estrelles de neutrons que va generar l'explosió que va crear l'esclat. Webb també va ajudar els científics a detectar l'element químic tel·luri després de l'explosió.

És probable que també estiguin presents entre el material expulsat de la kilonova altres elements propers al tel·luri a la taula periòdica, com el iode, necessari per a gran part de la vida a la Terra. Una kilonova és una explosió produïda per la fusió d'un estel de neutrons amb un forat negre o amb un altre estel de neutrons.

"Fa poc més de 150 anys des que Dmitri Mendeleiev va escriure la taula periòdica d'elements, i ara finalment estem en condicions de començar a omplir aquests últims espais en blanc per comprendre on es va originar tot, gràcies al Webb", va dir Andrew Levan de la Universitat de Radboud al Països Baixos i la Universitat de Warwick al Regne Unit, autor principal de l'estudi.

Si bé durant molt de temps s'ha teoritzat que les fusions d'estrelles de neutrons són les “olles de pressió” ideals per crear alguns dels elements més rars i substancialment més pesats que el ferro, els astrònoms s'han trobat anteriorment amb alguns obstacles per obtenir proves sòlides.

Les kilonoves són extremadament rares, cosa que dificulta l'observació d'aquests esdeveniments. Els esclats curts de raigs gamma (GRB), tradicionalment considerats aquells que duren menys de dos segons, poden ser subproductes d'aquests infreqüents episodis de fusions. (Al contrari, les explosions llargues de raigs gamma poden durar uns quants minuts i solen estar associades amb la mort explosiva d'una estrella massiva).

El cas de GRB 230307A és particularment destacable. Detectat per primera vegada per Fermi al març, és el segon GRB més brillant observat en més de 50 anys d'observacions, aproximadament 1.000 vegades més brillant que un esclat típic de raigs gamma que observa Fermi. També va durar 200 segons, cosa que el situa fermament en la categoria d'esclats de raigs gamma de llarga durada, malgrat el seu origen diferent.

“Aquest esclat entra a la categoria de llarga durada. No és a prop del límit. Però sembla que prové d'una estrella de neutrons en fusió”, va afegir Eric Burns, coautor de l'article i membre de l'equip Fermi de la Universitat Estatal de Louisiana.

La col·laboració de molts telescopis terrestres i espacials va permetre als científics recopilar una gran quantitat d'informació sobre aquest esdeveniment tan bon punt es va detectar l'explosió per primera vegada. És un exemple de com els satèl·lits i els telescopis treballen junts per presenciar els canvis a l'univers a mesura que es desenvolupen. Després de la primera detecció, es va posar en marxa una sèrie intensiva d'observacions des de la Terra i des de l'espai, fins i tot amb Swift, per localitzar la font al cel i rastrejar com canviava la brillantor. Aquestes observacions en raigs gamma, raigs X, òptics, infrarojos i de ràdio van mostrar que la contrapart òptica/infraroja era feble, va evolucionar ràpidament i es va tornar molt vermella: les característiques distintives d'una kilonova.

"Aquest tipus d'explosió és molt ràpida i el material de l'explosió també s'expandeix ràpidament", explica Om Sharan Salafia, coautor de l'estudi a l'INAF (Observatori Astronòmic de Brera) a Itàlia. "A mesura que tot el núvol s'expandeix, el material es refreda ràpidament i el pic de la seva llum es torna visible en infrarojos i es torna més vermell en escales de temps de dies a setmanes".

En èpoques posteriors hauria estat impossible estudiar aquesta kilonova des de la Terra, però aquestes eren les condicions perfectes perquè els instruments NIRCam (càmera d'infraroig proper) i NIRSpec (espectrògraf d'infraroig proper) del Webb observessin aquest entorn tumultuós. L'espectre té línies àmplies que mostren que el material és expulsat a altes velocitats, però una característica és clara: la llum emesa pel tel·luri, un element més rar que el platí a la Terra. Les capacitats infraroges altament sensibles del Webb van ajudar els científics a identificar la direcció de les dues estrelles de neutrons que van crear la kilonova: una galàxia espiral a uns 120.000 anys llum de distància del lloc de la fusió.

Abans de la seva aventura, alguna vegada van ser dues estrelles massives normals que van formar un sistema binari a la seva galàxia espiral d'origen. Atès que el duo estava unit gravitacionalment, les dues estrelles van ser llançades juntes en dues ocasions diferents: quan una de les dues va explotar com una supernova i es va convertir en una estrella de neutrons, i quan l'altra estrella va fer el mateix.

En aquest cas, les estrelles de neutrons van romandre com un sistema binari malgrat dues sacsejades explosives i van ser expulsades de la seva galàxia d'origen. La parella va viatjar aproximadament a l'equivalent al diàmetre de la Via Làctia abans de fusionar-se diversos centenars de milions d'anys després.

Els científics esperen trobar encara més kilonoves en el futur a causa de les creixents oportunitats que els telescopis espacials i terrestres treballin de manera complementària per estudiar els canvis a l'univers. Per exemple, encara que Webb pot observar més profundament a l'espai que mai, el notable camp de visió del proper Telescopi Espacial Nancy Grace Roman de la NASA permetrà als astrònoms explorar on i amb quina freqüència tenen lloc aquestes explosions.

"Webb proporciona un impuls fenomenal i pot trobar elements encara més pesats", va dir Ben Gompertz, coautor de l'estudi de la Universitat de Birmingham al Regne Unit. “A mesura que obtinguem observacions més freqüents, els models milloraran i l'espectre podrà evolucionar més amb el temps. Sens dubte, Webb ha obert la porta per fer-ne molt més, i les seves capacitats seran completament transformadores per a la nostra comprensió de l'univers”.

Espectre d'emissió de kilonova


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta presentació gràfica compara les dades espectrals de la kilonova del GRB 230307A observades pel telescopi espacial James Webb i un model de kilonova. Tots dos mostren un pic distintiu a la regió de l'espectre associada amb el tel·luri, amb l'àrea ombrejada en vermell. La detecció de tel·luri, més rar que el platí a la Terra, suposa la primera observació directa d'un element pesat individual d'una kilonova. Crèdit: NASA, ESA, CSA, Joseph Olmsted (STScI)
 
Tot i que els astrònoms han teoritzat que les fusions d'estrelles de neutrons són l'entorn ideal per crear elements químics, inclosos alguns essencials per a la vida, aquests esdeveniments explosius -coneguts com a kilonoves- són rars i ràpids. L'espectrògraf NIRSpec (Near-Infrared Spectrograph) del Webb va adquirir un espectre de la kilonova de GRB 230307A, ajudant els científics a obtenir proves de la síntesi d'elements pesants a partir de fusions d'estrelles de neutrons.

Amb l'extraordinària capacitat del Webb per mirar més lluny a l'espai que mai, els astrònoms esperen trobar encara més kilonoves i adquirir més proves de la creació d'elements pesants.

Kilonova i galàxia amfitriona


Clic a la imatge per engrandir. Galàxies brillants i altres fonts de llum de diferents mides i formes es troben disperses per una franja negra de l'espai: petits punts, taques el·líptiques amb halos i taques en forma d'espiral. El color dels objectes varia: blanc, blanc blavós, blanc groguenc i vermell ataronjat. Cap al centre a la dreta es veu de front una galàxia espiral blanca blavosa més gran que les altres fonts lluminoses de la imatge. La galàxia està etiquetada com a "antiga galàxia d'origen". Cap a la part superior esquerra hi ha un petit punt vermell, que té un cercle blanc al seu voltant i està etiquetat com a "GRB 230307A kilonova". Crèdits: NASA, ESA, CSA, STScI, A. Levan (IMAPP, Warw), A. Pagan (STScI)

Aquesta imatge de l'instrument NIRCam (Near-Infrared Camera) del telescopi Webb mostra la kilonova GRB 230307A i la seva antiga galàxia d'origen en un entorn local d'altres galàxies i estels en primer pla. Les estrelles de neutrons van ser expulsades de la seva galàxia d'origen i van recórrer una distància d'uns 120.000 anys llum, aproximadament el diàmetre de la Via Làctia, abans de fusionar-se finalment diversos centenars de milions d'anys després.

Aquesta imatge és una composició de diverses exposicions adquirides pel telescopi espacial James Webb amb l'instrument NIRCam. Es van utilitzar diversos filtres per mostrar una àmplia gamma de longituds d'ona. El color és assignar diferents tons (colors) a cada imatge monocromàtica (escala de grisos) associada a un filtre individual. En aquest cas, els colors assignats són Blau: F115W + F150W Verd: F277W Vermell: F356W + F444W.


Ho he vist aquí i aquí.

03/06/2023

La explosió còsmica més gran detectada en anys!

Clic a l'imatge per engrandir. Imatge de IA per a una explosió còsmica. Crèdit: DALL E

                   
N2016aps, la supernova més brillant mai vista. Quan arriba la seva última hora, les estrelles massives exploten com a supernoves en un gran malbaratament d'energia. Descoberta el 2016, SN2016aps apareix als ulls dels investigadors com la supernova més brillant, més energètica i més massiva mai observada.

No ho havíem vist des del descobriment dels quàsars. Una font de llum extraordinària es comporta una mica com una explosió de supernoves excepte que és més brillant que totes aquestes explosions observades, si se n'exceptuen alguns esclats gamma, i que dura molt més temps, en aquest cas des de fa tres anys sota la mirada dels telescopis.  La seva naturalesa continua sent objecte de debat.

Els astrònoms observen de tant en tant l'aparició de noves estrelles, o el que ho sembla, a la volta celeste. Només brillen uns mesos com a màxim abans de desaparèixer tan misteriosament com havien aparegut. Finalment, aquesta és la descripció de la perplexitat d'alguns bípedes carbonitzats (per reprendre l'expressió d'Arthur Clarke) a la Terra abans dels anys 1930, quan els astrofísics van descobrir la naturalesa de les supernoves, com la de Kepler o la de 1987 a un dels núvols de Magalhães.

Gairebé un segle després, com mostra un article publicat a Monthly Notices of the Royal Astronomical Society i en lliure accés arXiv, un equip d'astrònoms dirigit per investigadors britànics de la Universitat de Southampton anuncia que han descobert la explosió còsmica més gran mai vista i els astrofísics no estan segurs de quina és la causa, encara que tenen algunes idees sobre això.

El fenomen, batejat AT2021lwx, és deu vegades més brillant que en el cas de les supernoves que s'havien observat abans i tres vegades més brillant que el d'un Tidal disruption event (o TDE), cosa que es pot traduir en «esdeveniment de disrupció de marea» que acompanya la formació de les famoses creps estel·lars de Jean-Pierre Luminet i Brandon Carter. En aquest cas, s'observa una estrella que ha passat massa a prop d'un forat negre supermassiu i que en pateix les conseqüències sota l'efecte de les forces de marea associades a aquest tipus de behemoth còsmic.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Una presentació del TDE designat per ASASSN-19bt observat per TESS i SWIFT. ASASSN-19bt (els dos últims dígits indiquen l'any, després les lletres l'ordre dels descobriments) va ser detectat el 29 de gener de 2019 en el marc de l'All Sky Automated Survey for supernovae (estudi automatitzat per tot el cel de supernoves), abreujat ASAS-SN (pronunciat assassí en francés). Equipat amb telescopis robòtics a tots dos hemisferis, nord i sud, caça noves supernoves cobrint tota la volta celeste cada dos dies. Crèdit: NASA Goddard

Un nucli actiu de galàxia?

AT2021lwx no té el rècord de brillantor, es coneixen esclats gamma més brillants, com GRB 221009A. Però en aquests casos, l'alliberament d'energia es fa en molt poc temps, només unes deu hores, mentre que AT2021lwx brilla encara des de fa tres anys!

La quantitat d'energia alliberada és doncs prodigiosa, molt més que en el cas de les supernoves ordinàries també, ja que no duren més que alguns mesos. No sense recordar què passa amb els quàsars que també alliberen quantitats d'energia que semblaven inversemblants. Quan aquests nuclis actius de galàxies van ser identificats a la dècada de 1960, els astrofísics del nivell d'Igor Novikov i Yuval Ne'Eman estaven tan perplexos davant d'ells que van proposar que els quàsars eren en realitat forats blancs. És a dir, regions de l'univers l'expansió de les quals en el moment del Big Bang s'havia endarrerit (hipòtesi dels lagging core), o l'altre extrem dels forats de cuc que expulsaven la matèria que havien absorbit en forma de forats negres en una altra part del cosmos, fins i tot en un altre univers.

No obstant això, malgrat ser de brillantor variable, els quàsars no s'encenen com a AT2021lwx i de moment no existeix cap rastre d'un astre que es podria associar amb ell abans del seu descobriment per primera vegada el 2020, en el marc del programa d'observació Zwicky Transient Facility (ZTF). Aquest programa utilitza des del 2018 el telescopi Samuel-Oschin de l'observatori Palomar a Califòrnia, Estats Units.

Una variant d'un TDE?

El ZTF va ser dissenyat per detectar objectes transitoris que canvien ràpidament de brillantor, com supernoves, esclats de raigs gamma i col·lisions entre dues estrelles de neutrons, així com petits cossos del Sistema Solar com estels i asteroides.

El que sí que sabem amb AT2021lwx és que ho estem veient tal com va passar fa uns 8.000 milions d'anys. L'equip que va fer el seu descobriment continua intentant descobrir el misteri de la seva naturalesa amb diversos telescopis diferents: el Neil Gehrels Swift Telescope (una col·laboració entre la NASA, el Regne Unit i Itàlia), el New Technology Telescope (operat per l'Observatori Europeu Austral) a Xile, i el Gran Telescopi de Canàries (Gran TeCan) a l'illa de La Palma, Espanya.

La hipòtesi més seriosament considerada pels astrofísics de moment seria la d'una variant del fenomen de TDE amb una estrella. Seria un enorme núvol de gas, potser amb milers de masses solars, que s'hauria acostat massa a un forat negre supermassiu. S'havia pensat que aquest escenari passaria amb el forat negre central de la Via Làctia, però no va ser així.

Probablement en sabrem molt més en uns anys... esperant que sigui només l'inici de fenòmens molt més exòtics.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del video. Fa anys, un núvol de gas anomenat G2 va passar a prop del forat negre central de la Via Làctia. Això és el que pensaven els investigadors sobre ell a principis del 2010. Crèdit: ESO, Martin Kornmesser i Luis Calçada.

 

Ho he vist aquí.

09/12/2022

Descobriment del primer esclat llarg de raigs gamma provocat per una kilonova


Clic per engrandir. Recreació artística de la kilonova darrere de la font d'ones gravitatòries GW170817. Crèdit: Obra d'art: Elizabeth Wheatley (STScI)

Els esclats de raigs gamma són els fenòmens més intensos que es poden trobar a l'Univers. Aquests esclats d'energia poden ser més o menys llargs. Fins ara, els anomenats esclats "llargs" estaven associats a les hipernoves, aquestes morts d'estrelles molt massives. Però un nou estudi canvia la situació: aquest esclat de raigs gamma prové d'una fusió d'estrelles de neutrons, anomenada kilonova!

Esclats de raigs gamma: les col·lisions d'estrelles de neutrons il·luminen l'Univers  Els esclats de raigs gamma són els esdeveniments més lluminosos de l'Univers en el camp de les ones electromagnètiques. En podem observar una per dia de mitjana a la volta celeste i es produeixen en galàxies llunyanes. N'hi ha de dos tipus, curts i llargs. Aquest vídeo explica la naturalesa de les ràfegues curtes.

El desembre de 2021, els telescopis espacials Swift i Fermi de la NASA, van detectar una llarga explosió de raigs gamma. Anomenada GRB211211A, i d'una durada de 50 segons, pertany a les fonts nomenades "llargues". La seva font, situada a la galàxia SDSS J140910.47+275320.8, es troba a 1.100 milions d'anys llum de nosaltres, convertint-lo en un dels esclats de raigs gamma més propers mai observats!

El senyal complet es va poder capturar mitjançant l'Observatori Gemini, situat a Hawaii, per un equip d'astrònoms, detalls dels quals es van publicar a la revista Nature. No és estrany detectar un esclat llarg de raigs gamma, però, per primera vegada, aquest senyal s'associa amb una fusió d'estrelles de neutrons, anomenat kilonova!

La paraula "kilonova" es va establir l'any 2010, en referència a l'energia que alliberen aquestes col·lisions, més enèrgiques que les noves (aquestes estrelles que brillen intensament durant poc temps), però menys que la supernova (aquelles explosions d'estrelles massives), s'han atribuït kilonoves a fusions d'estrelles molt denses, però no massiva. O dues estrelles de neutrons, o una estrella de neutrons i un forat negre estel·lar. Aquests esdeveniments generen emissions electromagnètiques, suposadament especialment intenses i breus. D'aquí la sorpresa dels astrònoms davant GRB211211A!


Clic per engrandir. Recreació artística de l'esclat de raigs gamma GRB 080319B, tan intens que es podria haver vist breument a ull nu tot i haver-se produït a l'altra banda de l'Univers. Crèdit: ESO

Els esclats de raigs gamma es van descobrir per casualitat

També anomenat GRB, per Gamma Ray-Burst,  que literalment significa "esclat de raigs gamma", els esclats de raigs gamma es coneixen des del 1967, quan es va detectar el primer. En aquell moment, els satèl·lits equipats amb detectors gamma monitoritzaven les explosions atòmiques, que generaven llampecs de raigs gamma. El sorprenent descobriment no es va fer públic fins al 1973, quan es va donar el sobrenom d'esclat de raigs gamma  a aquest misteriós senyal.

Segueixen altres descobriments, i destaquen dues categories de ràfegues de raigs gamma: les curtes que no superen els 2 segons de durada, les emissions màximes de les quals es troben a una energia molt alta més enllà del MeV (megaelectronvolt), i les llargues que duren fins a uns quants minuts, amb un espectre energètic més aplanat, i un màxim al voltant del keV (kiloelectronvolt).

Des dels anys 2000, s'han identificat els orígens dels esclats de raigs gamma. En el cas dels esclats llargs de raigs gamma, la teoria és que provenen de la mort d'estrelles massives, anomenades supernoves. L'estrella al final de la seva vida, amb una massa superior a 10 masses solars, expulsa les seves capes superiors en una explosió violenta, mentre el seu nucli es contrau sobre si mateix per convertir-se en una estrella de neutrons o un forat negre. És en aquest darrer cas que es pot produir un esclat de raigs gamma.

En el cas dels esclats de raigs gamma curts, que solen durar unes dècimes de segon, el fenomen a l'origen seria una kilonova, una col·lisió entre dues estrelles de neutrons, o una estrella de neutrons i un forat negre. Aquests cataclismes també poden generar ones gravitatòries, i són capaços d'alliberar en menys de dos segons més energia que el Sol durant la seva vida!

Clic per engrandir. Recreació artística d'una col·lisió entre dues estrelles de neutrons. Crèdit: Mark Garlick, Universitat de Warwick

Les kilonoves poden contra tot pronòstic, ser la causa de breus esclats de raigs gamma!

Per tant, en teoria és possible distingir quin esdeveniment és a l'origen de cada esclat de raigs gamma, segons les característiques del senyal. Però problema, els astrònoms es van trobar aquesta vegada davant d'un senyal llarg, però corresponent a una kilonova!. “Hi ha molts objectes al nostre cel nocturn que s'esvaeixen ràpidament", va dir Wen-fai Fong, coautor de l'estudi i astrofísic de la Northwestern University, en un comunicat .

“Imaginem una font en diferents filtres per obtenir informació sobre els seus colors, que ens ajuda a determinar la identitat de la font. En el nostre cas, el color vermell es va imposar i els colors més blaus es van esvair més ràpidament. Aquesta evolució és una signatura reveladora d'una kilonova, i les kilonoves només poden provenir de fusions d'estrelles de neutrons"

Una altra gran sorpresa: la galàxia amfitriona, de la qual prové el senyal, encara és jove i forma noves estrelles. En fort contrast amb NGC4993, la galàxia que allotja la primera fusió provada d'estrelles de neutrons, que correspon al senyal  GW170817. Descobert el 2017, és el primer senyal pel qual s'han detectat ones gravitatòries i electromagnètiques, confirmant la teoria que les kilonoves produeixen esclats de raigs gamma curts.


Clic per engrandir. El telescopi òptic ultraviolat de Swift va fotografiar la kilonova produïda per la fusió d'estrelles de neutrons a la galàxia NGC 4993 (caixa) el 18 d'agost de 2017, unes 15 hores després que es detectessin les ones gravitacionals i l'esclat de raigs gamma. Crèdit: Nasa/Swift

"Després de la detecció de GW170817 i la seva associació amb una galàxia hoste massiva, vermella i morta, molts astrònoms han suposat que els amfitrions d'estrelles de neutrons que es fusionen a l'univers s'assemblen molt a NGC4993", diu Anya Nugent, estudiant de postgrau a la Northwestern University i coautora de l'estudi. "Però aquesta galàxia és bastant jove, està formant estrelles activament i no és tan massiva. De fet, s'assembla més als amfitrions GRB curts que es veuen més a fons a l'Univers. Crec que això canvia la nostra visió dels tipus de galàxies que hem de vigilar quan busquem kilonoves properes".

Així, GRB211211A demostra no només que els esclats de raigs gamma llargs es poden originar a partir de kilonoves, sinó que es poden trobar en entorns molt diferents! "Aquest esdeveniment és diferent a tot el que hem vist abans d'un llarg esclat de raigs gamma", va dir entusiasmada Jillian Rastinejad, la primera autora de l'estudi, i astrofísica la Universitat Northwestern.

"Els seus raigs gamma s'assemblen als dels esclats produïts pels col·lapse d'estrelles massives. Com que totes les altres fusions d'estrelles de neutrons confirmades que hem observat han anat acompanyades d'esclats de menys de dos segons, teníem totes les raons per esperar que aquest GRB de 50 segons es creés pel col·lapse d'una estrella massiva. Aquest esdeveniment representa un canvi de paradigma emocionant per a l'astronomia d'explosió de raigs gamma".

Ho he vist aquí.

24/10/2022

L'esclat de raigs gamma més potent mai detectat ha escombrat la Terra

S'ha detectat un esclat llarg de raigs gamma; GRB221009A, amb fotons a energies rècord de 18 TeV. Encara es desconeix la naturalesa exacta de l'esclat.

Clic per engrandir. Imatge artística d'una font de raigs gamma. Crèdit: Media Whale Stock


Esclats de raigs gamma: les col·lisions d'estrelles de neutrons il·luminen l'Univers. Els esclats de raigs gamma són els esdeveniments més lluminosos de l'Univers en el camp de les ones electromagnètiques. En podem observar una per dia de mitjana a la volta celeste i es produeixen en galàxies llunyanes. N'hi ha de dos tipus, curts i llargs. Aquest vídeo explica la naturalesa de les ràfegues curtes.   

El Neil Gehrels SWIFT Observatory és un telescopi espacial multiespectral capaç d'observar en l'espectre dels raigs X fort i febles, en l'ultraviolat, però també en llum visible i que va ser desenvolupat per la NASA en gran part. Va ser llançat l'any 2004, la seva finalitat era ajudar a identificar, localitzar i observar esclats de raigs gamma. Ara, precisament, ens assabentem que el 9 d'octubre de 2022 va detectar un d'aquests esclats gamma anomenat GRB221009A (recordem que GRB és l'acrònim de Gamma Ray Burst, és a dir explosió de raigs gamma en anglès). La font porta el nom de Swift J1913.1 + 1946 al catàleg d'observacions del telescopi en òrbita al voltant del nostre Planeta Blau.

Clic per engrandir. Aquestes imatges preses amb llum visible pel telescopi ultraviolat/òptic de Swift mostren com la resplendor posterior de GRB 221009A (encerclat) es va esvair al llarg d'unes 10 hores. L'explosió va aparèixer a la constel·lació de la Sageta i es va produir fa 1.900 milions d'anys. La imatge mesura aproximadament 4 minuts d'arc. Crèdit: NASA/Swift/B. Cenko

No és el més llunyà ni de fet el més antic dels esclats de raigs gamma descoberts pels ulls de la noosfera, però encara bat un rècord, potser no tant per la seva pròpia energia, que és al menys igual a l'alliberada pel Sol durant uns 10.000 milions d'anys en només uns segons (la qual cosa la converteix en un llarg esclat de raigs gamma), però perquè l'energia d'alguns dels fotons gamma que va emetre en un passat llunyà i que hom detecta avui és una mica superior a la de les col·lisions entre protons al LHC.

De fet, s'estima en uns 18 TeV, o 18.000GeV, és a dir, es podria produir l'equivalent en massa més de 18.000 protons amb només un d'aquests fotons.

Tot i que aquest GRB estava molt més a prop que la mitjana dels coneguts, encara estava massa lluny per amenaçar la vida a la Terra. Recordem que alguns especulen amb l'aparició d'un GRB prou proper per explicar algunes de les crisis biològiques que han marcat la història de la biosfera.

Diversos models d'hipernoves

L'astrònom Pro/Am conegut com a Serge Brunier, explica a Twitter com va presenciar aquest descobriment ja que GRB221009A no era visible només que en gamma i X.


Clic per engrandir. Va passar diumenge passat, a les 13.16.59 h, però de fa gairebé 200 milions d'anys!. Va ser l'astrònom @AntierSarah, de l'@ObsCoteAzur, qui em va alertar i va demanar que hi apuntéssim el nostre telescopi d'1 metre amb absoluta urgència. Crèdit: Serge Brunier, Twitter.


Clic per engrandir. Oblida la meva publicació anterior sobre l'explosió GRB221009A!. De fet, és molt més delirant que el que us vaig dir ahir. Un error en el desplaçament cap al vermell que m'havien dit em va fer menysprear l'increïble poder de l'explosió. Crèdit: Serge Brunier, Twitter.

GRB221009A és, com hem dit, un llarg esclat de raigs gamma, el que significa que el fenomen astrofísic que el va produir és el que s'anomena una hipernova, o fins i tot una supernova superlluminosa (abreujat i en anglès SLSN per superluminous supernova). S'estima que aquest tipus d'explosió estel·lar alliberaria l'energia de més de 100 supernoves. Es calcula que una hipernova es produeix a la Via Làctia només una vegada cada 200 milions d'anys.

D'altra banda, encara hi ha incerteses sobre el mecanisme exacte que genera una hipernova. Podria ser una col·lisió entre dos estrelles massives encara a la seqüència principal o bé l'explosió d'una estrella molt massiva en rotació ràpida banyada dins d'un potent camp magnètic.

Una altra explicació, sovint afavorida, és la del tipus "collapsar", una contracció dels termes anglesos collapse (esfondrament) i star (estrella). És el col·lapse d'una estrella molt massiva que forma un forat negre en el seu cor creixent de matèria i emetent dos potents dolls arrencant la superfície de l'estrella i amb una forta emissió de raigs gamma (totes les hipernoves no serien automàticament esclats de raigs gamma).


Clic per engrandir. El telescopi de raigs X Swift va captar la resplendor posterior del GRB 221009A aproximadament una hora després de la seva detecció. Els anells brillants es formen com a resultat de la dispersió dels raigs X de les capes de pols de la nostra galàxia, altrament inobservables, que es troben en la direcció de l'esclat.  Crèdit: NASA/Swift/A. Beardmore (University of Leicester)


Clic per engrandir. Aquesta seqüència construïda a partir de les dades del Fermi Large Area Telescope revela el cel en raigs gamma centrat en la ubicació del GRB 221009A. Cada fotograma mostra raigs gamma amb energies superiors a 100 milions d'electrovolts (MeV), on els colors més brillants indiquen un senyal de raigs gamma més fort. En total, representen més de 10 hores observacions. La resplendor del pla mitjà de la nostra Via Làctia apareix com una àmplia banda diagonal. La imatge té uns 20 graus d'ample. Crèdit: NASA/DOE/Fermi LAT Collaboration


Ho he vist aquí i aquí.

09/01/2022

Observada una supergegant vermella just abans que exploti

Estrella de la mort: En una primícia còsmica, els científics observen una supergegant vermella just abans que exploti.

"Això suposa un gran avenç en la nostra comprensió del que fan els estels massius moments abans de morir".

Per als científics és molt més fàcil veure les desordenades seqüeles de les
explosions estel·lars que veure el preludi del drama. Crèdit: Space.com

Però, finalment, els astrònoms van aconseguir observar una estrella gegant vermella just en el moment en què "es va convertir en supernova", com s'anomena les estrelles que exploten. Utilitzant un telescopi a Hawaii, un equip de científics va reunir observacions d'una estrella supergegant vermella a l'estiu de 2020. Al setembre, aquesta mateixa estrella va morir en una supernova anomenada (SN) 2020tlf, una explosió que els membres de l'equip van qualificar com "una de les supernoves més intrigants" del seu tipus.

"Es tracta d'un gran avenç en la nostra comprensió del que fan les estrelles massives moments abans de morir", va dir Wynn Jacobson-Galán, becari de recerca de postgrau de la Fundació Nacional de Ciències de la Universitat de Califòrnia Berkeley i autor principal de un nou estudi que informa dels resultats, en un comunicat de l'Observatori Keck, on l'equip va recollir les observacions. "Per primera vegada, hem observat l'explosió d'una estrella supergegant vermella!"

Podeu accedir a una gran col·lecció d'imatges de supernoves, fent un clic aquí.

Clic per engrandir. Recreació artística d'una estrella supergegant vermella el darrer any abans
de la seva explosió. (Crèdit: W. M. Keck Observatory/Adam Makarenko)

L'estrella que va explotar era una supergegant vermella que contenia unes 10 vegades la massa del Sol i estava situada a uns 120 milions d'anys llum de la Terra a la galàxia NGC 5731, segons el comunicat.

A la nova investigació, els astrònoms van reunir les observacions de la regió que inclou la supernova des d'una gran quantitat de telescopis, començant el gener de 2020 i continuant durant gairebé un any complet després de l'explosió. L'Observatori Swift en òrbita de la NASA, es va unir a la feina després que l'estrella explotés. Juntament amb algunes observacions d'arxiu, tota aquesta informació va donar als científics una idea de com és el veïnat, com es va comportar l'estrella els últims dies i com es va desenvolupar la supernova mateixa.

Per als astrònoms van ser especialment interessants les observacions de l'estrella realitzades els darrers quatre mesos abans de la supernova, que van mostrar una llum addicional a la zona. Les observacions realitzades fins ara no havien donat cap indici que les supergegants vermelles actuessin de manera diferent abans d'explotar; l'activitat de SN 2020tlf suggereix que en algunes d'aquestes estrelles es podrien penjar banderes vermelles d'avís.

"És com veure una bomba de rellotgeria", va dir en el mateix comunicat l'autora principal de l'estudi, Raffaella Margutti, astrònoma també de la UC Berkeley. "No havíem confirmat mai una activitat tan violenta en una estrella supergegant vermella moribunda en què veiéssim produir una emissió tan lluminosa, per després col·lapsar i entrar en combustió, fins ara". 

Els astrònoms esperen detectar més supergegants vermelles abans de l'erupció per comprendre millor els darrers dies que condueixen a una supernova. 

"El que més m'entusiasma són totes les noves 'incògnites' que s'han desvetllat amb aquest descobriment", va dir Jacobson-Galán. "Detectar més esdeveniments com SN 2020tlf tindrà un impacte dramàtic en com definim els mesos finals de l'evolució estel·lar, unint observadors i teòrics en la recerca de resoldre el misteri sobre com les estrelles massives passen els darrers moments de les seves vides".

Un nou estudi es va publicar el dijous 6 de gener de 2022 a The Astrophysical Journal.



Ho he vist aquí.

04/08/2021

Comença la pluja de meteorits dels Perseids

Clic per engrandir. Magnífica foto composta de la pluja de meteorits dels Perseids.
Crèdit:Petr Horálek, Apod (NASA)

Una de les pluges de meteorits més boniques de l'any ja ha començat la seva activitat. La seva intensitat continuarà augmentant fins a arribar al màxim a mitjans d'agost. No us podeu perdre res d’aquest espectacle celeste. 

Cap estiu sense una bonica pluja d’estrelles fugaces. Cada any, entre el 14 de juliol i el 24 d’agost, arriba el moment de gaudir del cel de les càlides nits d’estiu, especialment al voltant del 12 d’agost. Per què exactament en aquesta data? Perquè, en la seva òrbita al voltant del Sol, la Terra torna a trobar durant aquest període els corrents de les restes deixades pel c ometa 109P/Swift-Tuttle, un cometa que visita el Sol cada 133 anys (la darrera vegada que el vam veure per aquest indrets va ser el 1992). Al llarg dels mil·lennis, la pols, que no és més gran que un gra d’arròs, arrencada de la seva superfície gelada sota l’acció del Sol, s’ha acumulat en corrents que nosaltres, la Terra, creuem al juliol i a l’agost. La taxa horària supera els 100 meteors per hora cada any. És un dels més intensos visibles des del nostre planeta.

Clic per engrandir. Posició radiant de l’eixam de meteorits Perseids, nom heretat de la
constel·lació hoste. Perseu és visible sobre l'horitzó nord-est cap a mitjanit. Cal esperar cap
a les 3-4 del matí fins que arribi al cel alt per comptar un màxim de meteors el 12 d’agost. © AMS 

Aquesta pluja d’estrelles fugaces s’anomena Perseids, perquè vist des dels nostres prats terrestres, els veiem emergir en gran nombre d’una zona de la constel·lació de Perseu (vegeu el dibuix següent), com si l’heroi mitològic disparés les seves fletxes a nosaltres tota la nit! Fletxes lluminoses i furtives, de vegades amb bòlids més grans (boles de foc per als anglosaxons). Aquí es troba el seu radiant. I com que Perseu no surt de l’horitzó nord-est abans de les 23:00 a mitjanit, és per tant durant les hores següents, a la segona part de la nit i fins a la matinada, que aprofiteu al màxim l’espectacle d’aquestes fletxes celestes.

Clic per engrandir. Cada estiu, la Terra travessa els corrents de pols que deixa el
cometa Swift-Tuttle. La taxa horària de meteors visibles arriba al màxim al voltant
del 12 d’agost. © AMS

L’absència de Lluna promet molt bones observacions

Aquest any a més, les condicions seran ideals per contemplar un màxim (sempre que les condicions meteorològiques ho permetin): la Lluna no hi serà! Cap Lluna plena o gibosa, brillant com un far, que interfereixi en l’observació de les desenes de meteors que travessaran el cel. Un bonic regal. I si aneu a un lloc allunyat de les grans ciutats, sense patir la contaminació lumínica, una nit fosca plena de milers d’estrelles, tacades per la Via Làctia i dividides per desenes d’estrelles fugaces, segur que ho gaudireu.

Des de Sci-Bit us recomanem la app de google; Sky Map, molt útil per orientar-vos i descobrir els estels i planetes que ens il·luminen en el cel nocturn.

 

Ho he vist aquí.

10/01/2021

Astronomia: tot el que podrem veure el 2021

Per als aficionats a l’astronomia, l’any 2020 va acabar en apoteosi amb la gran conjunció de Júpiter i Saturn. El 2021 també promet oferir-nos alguns espectacles bonics. Una breu visió general dels esdeveniments astronòmics que no us podeu perdre en els propers mesos.

En aquest any 2021, l’Univers hauria de tornar a oferir-nos alguns bells moments de contemplació. Mentre Perseverance, el rover de la NASA, aterrarà al sòl de Mart el 18 de febrer i el Telescopi espacial James Webb hauria de llançar-se finalment a finals d’octubre, la Lluna, el Sol, els planetes i alguns altres, jugaran amb delicadesa per sorprendre’ns.

Clic per engrandir. Podrà el públic tornar a admirar el solstici des de Stonehenge?.
El 2020, la crisi sanitària va motivar els gestors del lloc a oferir una
transmissió en vídeo de l'esdeveniment. © andrewmroland, Adobe Stock 

El vals tradicional dels equinoccis i dels solsticis

El nou any amb prou feines havia començat quan, el dissabte, 2 de gener de 2021, la Terra va passar el periheli, el punt de la seva òrbita més proper al Sol. Per veure-la passar per l'afeli, el punt de la seva òrbita més allunyat del Sol, haurem d'esperar fins al 5 de juliol. 

Aquest any, l’equinocci de primavera es produirà a l’hemisferi nord el 20 de març a les 9:37 a.m. GMT. Aquesta serà una oportunitat per gaudir d’un dia tan llarg com la nit. I el mateix per a l'equinocci de tardor el 2021, el 22 de setembre a les 19:21 GMT.

El solstici d’estiu s’espera el 21 de juny a les 3:32 a.m. GMT. Serà el dia més llarg de l’any. I un dels millors moments a l’hemisferi nord per observar el pas de l’Estació Espacial Internacional (EEI-ISS) diverses vegades a la nit.

Per al solstici d’hivern, anoteu la data del 21 de desembre a les 15:59 GMT. Llavors serà el dia més curt de l’any.

Mercuri, Venus i Mart quedaran enfosquits per la Lluna

Els astrònoms parlen d’ocultació quan un astre n'amaga a un altre. El 2021, Mercuri, Venus i Mart quedaran enfosquits diverses vegades per la Lluna. I en particular, per al planeta vermell, el 17 d'abril, una ocultació visible des del sud-est asiàtic, i Venus, el 8 de novembre, una ocultació visible des del nord-oest de la regió del Pacífic.

L'única ocultació de la Lluna visible des d'Europa aquest any 2021, la de l'estrella Epsilon Geminorum, a la constel·lació dels Bessons, serà el 2 de setembre.

Clic per engrandir. Les zones de visibilitat de l’eclipsi lunar del 26 de maig de 2021. © NASA 

 Un eclipsi total de Lluna.

Si el 2020 va ser avar amb espectaculars eclipsis de lluna (l’any ens en va donar quatre, però tots estaven “a les fosques ”), el 2021 promet ser més generós en aquesta matèria. De fet, s’espera un eclipsi total el 26 de maig. La Lluna passarà completament per l’ombra de la Terra.

Un eclipsi total de Lluna!, això no ocorria des del gener del 2019. Malauradament, l’eclipsi total de Lluna que ens espera el 2021 no serà visible des d'Europa. Però si a l’oceà Pacífic, entre Japó i Alaska i per tant, més aviat reservat als habitants de l’Àsia oriental o d’Amèrica del Nord, i una mica del Sud. Llàstima per a nosaltres, perquè aquest eclipsi es produirà en un moment en què la Lluna estarà particularment a prop de la Terra i, per tant, apareixerà una mica més gran de l’habitual. 

També es preveu un eclipsi parcial de Lluna per a finals d'any, el 19 de novembre per ser exactes. Tornarà a ser visible des d’Amèrica (nord i sud) i Àsia. Però també, aquesta vegada, una mica més a prop de casa, des del nord d’Europa.

Una super lluna al maig

Cada any, els entusiastes de l’astronomia observen la superlluna. Es produeix quan la Lluna està plena i, al mateix temps, és la més propera a la Terra. El 2021, això passarà el 26 de maig amb una Lluna a només 357.309 quilòmetres de la Terra. Amb fortes marees en perspectiva.

El 27 d’abril de 2021, la Lluna estarà amb prou feines més lluny del nostre planeta, a 357.378 quilòmetres. Però també ens donarà una magnífica lluna plena

Un eclipsi anular de Sol al juny.

El 10 de juny de 2021 serà el nord de l’hemisferi nord del nostre planeta el que es prepara per presenciar un eclipsi de sol anular. Una mena d’eclipsi que es produeix quan el diàmetre aparent de la Lluna no és tan gran com el del Sol. Els afortunats observen llavors una mena d’anell de foc al voltant del nostre satèl·lit natural. Aquesta vegada, la franja de centralitat començarà al nord-est del Canadà per creuar Groenlàndia des del nord-oest, passar pel pol nord i acabar a l’est de Rússia.

Una conjunció Mart-Venus al cor de l’estiu

El 21 de desembre de 2020, Júpiter i Saturn s’acostaven al cel de la Terra. En aparença almenys. La nit del 12 de juliol de 2021, serà el torn de Venus i Mart que es trobin i ens ofereixin un espectacle similar.

 
Clic per engrandir. La conjunció de Júpiter i Saturn del desembre del 2020. Crèdit: Sebastian Voltmer.

Tots dos planetes apareixeran als telescopis al mateix temps. A simple vista, la conjunció serà fàcil d’observar amb una Venus que brillarà intensament al cel com de costum. Per als amants de la fotografia astronòmica, sabeu que la Lluna s'unirà a l'espectacle, oferint una bonica mitja lluna just al costat de la conjunció.

Altres conjuncions, una mica menys properes, tindran lloc el 5 de març de 2021, entre Mercuri i Júpiter, el 10 de març entre Mercuri, Júpiter i Saturn, el 25 d’abril entre Mercuri i Venus, el 12 de maig entre Venus i la Lluna i el 18 Agost entre Mercuri i Mart.

Clic per engrandir. Imatge composta de la famosa pluja de meteorits dels Perseids. © Marek, Adobe Stock

La pluja de meteorits dels Perseids.

Cada agost, la Terra passa pel núvol de restes que va deixar el cometa Swift-Tuttle. El que ens ofereix una bonica pluja d’estrelles fugaces. El 2021, s’espera el màxim dels Perseids al voltant dels dies 12 i 13 d’agost, amb fins a 60 estels fugaços per observar per hora. S'espera un bell espectacle, especialment perquè la Lluna encara no haurà arribat al seu primer quart.

Altres pluges de meteorits s’anuncien durant l’any: 6 de maig amb el màxim d’Eta aquàrids -50 objectes per hora-, 7 de juny per als Ariètids -30 objectes per hora-, 10 d’octubre per als Tàurids -10 objectes per hora-, el 3 de desembre per als Andromèdids -20 objectes per hora- i el 14 de desembre per als Gemínids, entre 60 i 75 objectes per hora.

Un eclipsi solar total sobre l’Antàrtida.

Clic per engrandir. Un eclipsi total de Sol sempre és un esdeveniment
espectacular. © IgorZh, Adobe Stock 

Per acabar l’any amb una nota alta, el 4 de desembre de 2021 es produirà un eclipsi total de sol a la zona antàrtica. S’haurien d’organitzar creuers, si la situació sanitària ho permet, i els aficionats a la fotografia que tinguin la sort d’estar-hi compartiran imatges espectaculars de l’esdeveniment en un fons de paisatges gelats.

Ho he vist aquí.

10/08/2019

12 d'Agost, les llàgrimes de Sant Llorenç

 Imatge amb exposició de la pluja dels Perseids. Clic per engrandir
Crèdit imatge Brad Goldpaint  (Goldpaint Photography)

La pluja d'estels del mes d'agost anomenada a casa nostra les llàgrimes de Sant Llorenç, no és res més que el creuament de la trajectòria orbital del nostre planeta amb les restes de pols que ha deixat la cua del cometa Swift-Tuttle durant la seva trajectòria orbitant al voltant del Sol. També s'anomenen els Perseids, pel lloc al cel d'on sembla que provinguin.

Com localitzar Perseu al cel nocturn, clic per engrandir.
Crèdit Sky & Telescope

La pluja de meteors es pot veure cada any, des de mitjans de juliol fins a finals d'agost, tot i que quan se n'observen més és entre els dies 8 i 14 d'agost, i assoleix un màxim d'activitat al voltant del 12 d'agost, quan es poden veure fins a 100 meteors per hora, segons l'any. La intensitat d'aquesta pluja de meteors i l'època de l'any en què es produeix fan dels Perseids una de les pluges d'estels més populars i fàcils de gaudir.