31/03/2015

Curiositats santgenisenques


Pels que no ho sabeu, jo visc a Sant Genís dels Agudells i avui us he preparat una amanida de curiositats, llegendes, anècdotes i també de l’origen de la expressió “veure el mon per un forat”, un altre “invent” nascut a Sant Genís, el meu barri.

Tindreu l'oportunitat de saber-ne més de la Font Tenebrosa, de túnels, d’un quadre amb història i del curiós nomenclàtor del barri.

Començaré parlant-vos de la Font Tenebrosa i la seva llegenda que es perd en la nit dels temps. Les restes de la font les podeu trobar baixant per l’Arrassabada, un cop passada la benzinera a mà dreta a l’alçada de la tercera corba d’esquerres.

La font ha estat des de força temps enrere molt concorreguda pels barcelonins, segons trobem als diferents escrits del Baró de Maldà, Joan Amades, Josep Mª Riutort i Bernat Bransí, entre d’altres.

Segons la llegenda, la seva aigua ve de l’infern i en les nits de gran tempesta en surten el diable, els llamps i els trons.

La Font de la Tenebrosa
Segons Juan Amades; “La Font de la Tenebrosa. Té origen en el mateix infern. Les nits de gran tempesta, del raig en surt el diable, que s’estén per aquells verals. En el vell convent de Sant Jeroni hi havia un frare blanc que era l’únic que tenia poder per a reduir-lo. Per evitar que sortís quant el temps es posava rúfol, anava al peu de la font proveït d’un gros llibre, que llegia cap per avall. Per més que plogués no es mullava. Tenia un ciri encès i com a canelobre una calavera. Ni el vent ni la pluja no li apagaven el ciri”.
També se li atribuïen virtuts medicinals; El 29 de maig de1805 el Baró de Maldà en el seu calaix de sastre, deixava escrit. “Desprès anàrem tots i totes, i per païr les truites d’ou que uns quants i quantes n’havien menjat, a refrescar-se un poc la boca amb aquella tan bona aigua de la font de la Tenebrosa, apta per desfer totes les hipocondries i demés mals humors qui en patèsquia, facilitant l’orina i afluixant el ventre”.

En Josep M. Riutort en la seva Historia y leyenda de las fuentes urbanas y campestres de Barcelona, recull literalment: “Situada en la carretera de Gracia a St. Cugat del Vallés, conocida por carretera de la Arrabassada, en un recodo a la izquierda antes de llegar a lar ruinas del Monasterio de San Jerónimo del Valle de Hebrón, no tiene nada que justifique del nombre con que desde antiguo se la conoce. Sus aguas son mediocres, y si un día fue aquel punto meta de excursiones dominicales y lugar a propósito para comilonas, hoy está completamente olvidado. Y no obstante, “ la Tenebrosa” es prodiga en leyendas. “ Puerta del infierno” se llamo un día  a dicho paraje, por existir en el mismo un pozo al que nadie había hallado el fondo, por lo que se afirmó que era una de las entradas a la mansión del Ángel malo. También era del dominio público que, asomándose al brocal de dicho pozo, se veía el porvenir. De ello nació la frase “Veure el mon per un forat” El haberse dicho, a principios de siglo, ignoramos con qué fundamento, que las aguas de la Tenebrosa se habían contaminado acabó de determinar el alejamiento de los barceloneses”.

Parlem ara dels túnels. A Sant Genís hi ha munt de llegendes que parlen de túnels i passadissos secrets per anar de una masia a un altre i fins i tot n’hi ha que parlen d’alguns que des de Sant Genís porten a l’alçada de Can Gomis, a tocar d’on trobem l’Hospital Quirón. O les que de la església porten a les monges.

Sigui com sigui sabem que existeixen las de Can Figuerola -a on diuen que si amagà el Serrallonga- i que segons ens ha comentat el mestre Palmero pare, a banda de la que és pot visitar actualment una part, es veu que per sota d’aquesta en corre un altre, i sembla ser que amb una antiguitat superior a la mateixa masia, segons li van comentar els geòlegs que les van estudiar.

La cova de Can Figuerola

Curiós tot plegat, si tenim en compte el que va trigar en arribar-hi el metro, quan mitja feina ja estava feta.

Ara, amb les actuals obres dels patís dels carrers Sidó i Lledoner, n’ha aparegut un de nou per sota de les actuals clavegueres, des de l’A.VV. s’ha demanant informació als serveis tècnics del districte per si en saben l’origen o la finalitat, i en cas de no treure’n l’aigua clara, ja tindran un altre motiu per incloure aquesta troballa al catàleg de les seves llegendes.

Sense deixar el Museu Palmero us vull comentar una curiosa anècdota. El mestre Palmero pare em va comentar que durant un viatge a Florència acompanyant al seu pare, mentre visitaven la Galeria Corsini, es van quedar sorpresos en veure dues obres del pintor polonès Pandolfo Reschi sobre la guerra dels segadors, i en una d’elles la que porta per títol Il Assedio di Barcellona de 1652, va representar a la ciutat de Barcelona assetjada per terra i per mar per les tropes de Joan Josep d'Àustria, qui en l'angle inferior dret de la pintura estudia les operacions militars davant un gran plànol de Barcelona. Bé, doncs en aquesta pintura feta des d’un del turons de Collserola la vista del Mestre Palmero va veure que hi sortia el Sant Genís d'aleshores, en concret la seva parròquia i alguna de les cases que l’envoltaven.

La obra, un encàrrec a Reschi de Bartolomeo Corsini es de mig format, el mestre Palmero va demanar a la direcció de la Galeria permís per reproduir-lo i aquest cop en gran format. La direcció li va donar el permís. I ara aquesta reproducció la tenim al nostre barri, la trobareu a la sala de l’esquerra només entrar al Museu Palmero, just a la paret dreta del fresc que simbolitza la llegenda de la creació de l’escut de Catalunya. A la propera festa major el podreu veure. No deixeu passar-ne l'ocasió.

Il Assedio di Barcellona. Pandolfo Reschi
Per acabar us parlarem dels burots i la seva relació amb els noms d’alguns carrers de Sant Genís, i de pas de la resta de noms del nostre nomenclàtor.

Comencem explicant que un  burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d'entrada de certs articles, normalment queviures, a l'entrada de pobles i ciutats, durant el segle XIX i fins als anys 60 del segle passat. Per extensió també s'anomenava burot a l'oficina a l'entrada d'una població on els susdits funcionaris cobraven aquest impost. Normalment aquestes oficines es trobaven al costat dels camins principals o a les entrades dels pobles o ciutats. Potser els que ja teniu una edat recordareu la paraula fielato, doncs es burot en castellà.

A l’Arrabassada creiem que a l’alçada de Samaria, existí un d’aquest burots, doncs bé, hi havien pobles que estaven lliures d’aquest impost o taxa per entrar a Barcelona, eren els anomenats pobles lliures de carretatge, i a efectes administratius estaven considerats com un carrer més de la ciutat, tenint dret els seus habitants a aixoplugar-si en cas que vinguessin mal dades.

Burot de l'Arrabassada l'any 1920. Crèdit: I.C.C.
Doncs bé, al barri tenim un seguit de carrers que duen el nom d’alguns d’aquests pobles; Saldes, Sagàs, Olvan, Viver, Canovelles i Cànoves.

Els noms de carrers amb nom de persona fan referència a antics propietaris dels terrenys o veïns del barri; Baldomer Girona, Costa Pacheco, Madrona Prat, Jardins Arnalot i Elies i Pagès, d’aquest darrer no en sabem gaire cosa, només que sembla que es tractaria de 2 persones diferents, i es que un potser devia ser pagès i l’altre es diria Elies suposem.

La resta, a excepció del carrer del Lledoner, suposem que per l’arbre centenari que hi havia davant la Pça. Palestina, duen nom de ciutats i pobles de Palestina. Antigament la part baixa del barri, els carrers duien nom de lletra, i quan es va decidir anomenar-los, els encarregats de fer-ho es van inspirar amb l’antic monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, per això tots aquests noms que semblen inspirats en localitzacions de la passió de Jesucrist, o dels escenaris actuals dels enfrontaments entre jueus i palestins.

Podeu escoltar la versió en àudio d'aquest post des del canal Història de la e-ràdio Sant Genís.

30/03/2015

Els secrets de Star Wars 5. Com poden flotar els landspeeders?

En aquest lliurament veurem algunes hipòtesis al respecte, partint del nostre actual coneixement de la Física.

La solució més plausible: Un matalàs d'aire?

La manera més fàcil de procedir seria utilitzant un matalàs d'aire. En aquest dispositiu, la força que manté el vehicle sobre el sòl és causada per un fort corrent d'aire forçat cap avall per turbines de gran potència. Aquest és el principi que permet als aerolliscadors, també coneguts com hovercrafts, creuar el Canal de la Mànega sense incidents. Per mantenir-se en l'aire constantment, deu per descomptat, continuar bufant aire. Al planeta desert de Tatooine, aquesta forta corrent d'aire hauria d'augmentar la quantitat de sorra i pols. L'absència d'aquest núvol de pols darrere del landspeeder ens obliga a revisar la nostra teoria.




Levitació magnètica?

També es podria suposar una levitació magnètica com la utilitzada pel Maglev, un tren d'alta velocitat japonès experimental. En aquest cas, l'inconvenient rau en el fet que en el desert de Tatooine, no veiem ni rastre dels carrils habilitats a l'efecte. Un camp magnètic oscil·lant ràpidament en l'espai també fa que sigui possible poder levitar objectes. D'aquesta manera, els científics han sostingut durant molt de temps una granota i una llagosta!. Malauradament, això només és possible mantenir-lo en la conjuntura del potent electroimant utilitzat per a aquest experiment.

Potser, un dispositiu antigravitacional?

La solució pot estar en un dispositiu que anul·la localment la gravetat. La idea bàsica és simple: com ja sabem que hi ha el blindatge del camp electromagnètic utilitzant una gàbia de Faraday, per què no seria possible seleccionar el camp gravitacional?. Imagineu que vosaltres teniu un dispositiu capaç de tal gesta: pujar-hi, connectar-lo i llest !, ja estàs surant en l'aire!. Aquesta solució és factible?. Bé, la resposta és !.

Per això, n'hi ha prou amb ser capaç de crear un fenomen d'inducció de la gravetat, similar al d'una placa de cuina per inducció. Accelerant la matèria en un tub amb forma de molla, una mena d'anell solenoide que crea un camp gravitatori, el qual orientat adequadament, s'oposa a la gravetat.

 Solenoide

Lamentablement tenim un únic inconvenient: el material utilitzat ha de tenir la densitat que es troba en un estel de neutrons i la seva acceleració ha de ser tan enorme que hauria d'arribar a la velocitat de la llum en unes poques mil·lèsimes de segon ... Ah!, i per rematar-ho el quilo d'estrella de neutrons cotitza a uns preus altament prohibitius en els mercats dels territoris de la Vora Exterior*.
 

* Els Territoris de la Vora Exterior, o simplement conegut com la Vora Exterior, era l'àrea perifèrica de la galàxia compresa entre la Vora Mitjana i l'Espai Salvatge. La Vora Exterior era l'última regió àmpliament poblada de la la Galàxia abans de l'Espai Salvatge i de les Regions Desconegudes. La regió estava esquitxada de foscos i accidentats mons i primitius planetes fronterers.

Autor de l'original: Claude Lehoucq, astrofísic
Crèdit imatges: Star Wars, Lucasfilms Ltd. 

Capítol anterior: 


Aquest dossier també el podeu trobar en castellà a la web d'Astroseti 

27/03/2015

La llarga ombra del Tibidabo

Avui us adjunto una imatge espectacular del Tibidabo. La foto està feta des del carrer Natzaret per un veí meu, el David Giné, el vespre del 4 de març d'aquest any, instants després d'un bon ruixat al barri.

A punt ja per la posta del Sol, els darrers raigs projecten l'ombra del cim de Collserola sobre els núvols baixos del darrera.


L'Alfred Rodriguez Picó em va facilitar un enllaç a on podreu veure més efectes semblants a aquest, feu un clic aquí per anar-hi.

25/03/2015

El Sol com no l'has vist mai



L’onze de febrer passat es varen complir cinc anys d’estada a l'espai de l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA -SDO per les seves sigles en anglès- que esta regalant-nos imatges increïblement detallades del Sol les 24 hores del dia. Capturant més d’una imatge per segon, SDO ha proporcionat, des del seu llançament l’onze de febrer de 2010, una clara visió sense precedents de com les explosions solars creixen i esclaten.. La imatgeria massiva també és captivadora, i ens permet veure el ballet constant de material solar a través de l'atmosfera del Sol, la corona.


En honor a aquest cinquè aniversari del SDO, la NASA ha fet públic un vídeo mostrant els aspectes més destacats dels últims cinc anys d'observació del Sol. Visionant la pel·lícula podem veure els núvols gegants de materia solar llançada a l'espai, la dansa dels bucles gegants flotant a la corona, i a enormes taques solars fent-se cada cop més grans i com es difuminen en la superfície del Sol.

El SDO a la nau de muntatge. Crédit NASA


La col·lecció d’imatges és un exemple de la classe de dades que el SDO proporciona als científics. A l'observar el Sol a diferents longituds d'ona -i per tant a diferents temperatures- els científics poden observar els desplaçaments de material a través de la corona, donant pistes sobre el que causa les erupcions solars, de com s’escalfa l'atmosfera del Sol fins a 1.000 vegades més que la seva superfície, i per què els camps magnètics del Sol estan constantment en moviment.

 
El SDO acoblat a la còfia del seu propulsor.
Crèdit: NASA/Jim Grossmann

Després de cinc anys de missió, el SDO continua tornant imatges temptadores que desperten la curiositat dels científics. Per exemple, a finals del 2014, SDO va capturar imatges de les més grans taques solars vistes des de 1995, així com un torrent d'intenses flamarades solars. Les flamarades solars són explosions de llum, energia i raigs-X. Poden ocórrer soles o poden estar acompanyades pel que s'anomena una ejecció de massa coronal o CME (per les sigles en anglés), en el qual un gegantí núvol de material solar entra en erupció des del Sol, arriba a la velocitat d'escapament i es dirigeix cap a l'espai. En aquest cas, el Sol produeix únicament flamarades però no hi ha CMES, que encara que no impossible, és quelcom inusual per a les erupcions d'aquesta envergadura. Els científics estan investigant ara les dades per veure si poden determinar quines circumstàncies podrien haver portat a produir només les flamarades.

El trànsit planetari que podreu observar al vídeo es el de Venus.

El Centre de Vols Espacials Goddard de la NASA, va construir, opera i administra la nau espacial SDO per al Directori de Missions Científiques de la NASA a Washington DC. SDO és la primera missió de la NASA amb un programa d’estudi d’una estrella. L'objectiu del programa és desenvolupar el coneixement científic necessari per abordar aquells aspectes del sistema Sol-Terra que afecten directament a les nostres vides i a la societat.



Si en voleu saber més sobre el SDO visiteu la pàgina oficial de la missió a la NASA



I com que va del Sol us afegeixo una imatge curiosa. Està feta durant el darrer eclipsi de Sol del passat dia 20 de març. Podeu veure el trànsit de la Estació Espacial Internacional davant del Sol. La imatge és obra d'en Thierry Legault.