Clic a la imatge per engrandir. El Sol va expulsar una erupció de massa coronal acompanyada de part d’un filament solar durant un període de tres hores el 24 de febrer de 2015. Com que això va ocórrer molt a prop de l’extrem del Sol, és poc probable que tingués cap efecte a la Terra. Crèdit: NASA
Una imatge de longitud d’ona ultraviolada extrema captada per la nau espacial NASA-ESASOHO (Observatori Solar i Heliosfèric) de la sortida del sol el 24 de febrer de 2015, durant un període de tres hores en què la nostra estrella més propera va expulsar una erupció de massa coronal juntament amb part d’un filament solar. Mentre alguns dels fils van caure de nou al Sol, una part substancial va córrer cap a l’espai en una nuvolada brillant de partícules.
Llençada al desembre de 1995, la missió conjunta de la NASA i l'ESA, SOHO, va ser dissenyada per estudiar el Sol des de dins cap a fora. Encara que la seva missió estava programada per durar fins només al 1998, ha continuat recopilant dades, afegint al coneixement dels científics sobre la nostra estrella més propera, i fent molts nous descobriments, incloent més de 5.000 cometes.
La NASA continua estudiant el Sol amb diverses naus espacials. Aviat, hi haurà tres noves maneres d’estudiar la influència del Sol a través del sistema solar amb el llançament d’un trio de naus espacials de la NASA i de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA). S’espera que s’iniciï el llançament cap al vespre del dimarts 23 de setembre; les missions inclouen l’IMAP (Interstellar Mapping and Acceleration Probe, en català Sonda de Cartografia i Acceleració Interestel·lar) de la NASA, l’Observatori Geocorona de Carruthers de la NASA, que captarà la llum de la geocorona terrestre, la part de l'atmosfera exterior que emet llum ultraviolada, i la nau SWFO-L1 (Space Weather Follow On-Lagrange 1, en català Seguint el Temps Espacial a Lagrange 1) de la NOAA.
Aquesta imatge va ser considerada per la NASA el dia 12 de setembre de 2025, com la seva imatge del dia.
En una teleconferència amb periodistes el dimarts 15 d'octubre del 2024, representants de la NASA, l'Agència Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) i el Panell de Predicció del Cicle Solar van anunciar que el Sol ha aconseguit el seu període de màxim solar.
El cicle solar és el cicle natural del Sol en la transició entre baixa i alta activitat. Aproximadament cada 11 anys, al punt àlgid del cicle solar, els pols magnètics del Sol s'inverteixen -a la Terra seria com si els pols nord i sud s'intercanviessin cada dècada- i el Sol passa de lent a actiu i tempestuós.
Durant la part més activa del cicle, coneguda com a màxim solar, el Sol pot desencadenar immenses explosions de llum, energia i radiació solar, tot això crea les condicions conegudes com a meteorologia espacial. La meteorologia espacial pot afectar els satèl·lits i els astronautes a l'espai, així com els sistemes de comunicacions -com la ràdio i el GPS- i les xarxes elèctriques a la Terra. Quan el Sol és més actiu, els fenòmens meteorològics espacials són més freqüents. L'activitat solar, com la tempesta de maig del 2024, ha provocat un augment de la visibilitat de les aurores i impactes en satèl·lits i infraestructures en els darrers mesos.
Imatges de l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA destaquen l'aspecte del Sol al mínim solar (esquerra, desembre de 2019) davant del màxim solar (dreta, maig de 2024). Aquestes imatges estan a la longitud d'ona 171 de la llum ultraviolada extrema, que revela les regions actives al Sol que són més comuns durant el màxim solar. Crèdit: NASA/SDO
Clic a la imatge per engrandir. Imatges en llum visible de l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA, destaquen l'aspecte del Sol al mínim solar (esquerra, desembre de 2019) davant del màxim solar (dreta, agost de 2024). Durant el mínim solar, el Sol sol estar sense taques. Les taques solars estan associades a l'activitat solar i s'utilitzen per seguir el progrés del cicle solar. Crèdit: NASA/SDO.
Clic a la imatge per engrandir. Nombre de taques solars durant els vint-i-quatre cicles solars anteriors. Els científics utilitzen les taques solars per seguir la evolució del cicle solar; les taques fosques s'associen a l'activitat solar, sovint com a origen d'explosions gegants -com les erupcions solars o les ejeccions de massa coronal (CME)- que poden donar llum, energia i material solar a l'espai. Crèdit: Centre de Predicció Meteorològica Espacial de la NOAA.
Clic a la imatge per engrandir. La previsió del Cicle Solar 25, elaborada pel Panell de Predicció del Cicle Solar 25, copresidit per la NASA i la NOAA. El nombre de taques solars és un indicador de la intensitat del cicle solar: com més gran és el nombre de taques solars, més intens és el cicle. Crèdit: Centre de Predicció Meteorològica Espacial del NOAA.
Clic a la imatge per engrandir. Clic a la imatge per engrandir.El 3 d'octubre del 2024, el Sol va emetre una forta flamarada solar.A partir d'aquesta data, aquesta erupció solar és la més gran del Cicle Solar 25 i està classificada com una erupció X9.0.La classe X denota les flamarades més intenses, mentre que el número proporciona més informació sobre la seva força.
L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA va captar imatges d'aquesta erupció solar -com es veu a la llampada brillant del centre- el 3 d'octubre del 2024. La imatge mostra una barreja de llum de 171 Angstrom, i 131 Angstrom, subconjunts de llumultraviolada extrema.Crèdit: NASA/SDO
L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA va captar aquestes imatges d'erupcions solars, com s'aprecia a les brillants centelleigs de la imatge de l'esquerra (erupció del 8 de maig de 2024) i de la imatge de la dreta (erupció del 7 de maig de 2024). La imatge mostra llum de 131 angstrom, un subconjunt de la llum ultraviolada extrema que ressalta el material extremadament calent de les flamarades i que s'acoloreix de taronja. Crèdit: NASA/SDO.
L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA va captar imatges de dos filaments de plasma llançats des de la Regió Activa 13614 (a dalt a l'esquerra) el 21 de març de 2024. La imatge mostra llum de 304 angstrom, una longitud d'ona utilitzada per mostrar plomalls densos de plasma més freds (filaments i prominències) que es produeixen per sobre de la superfície visible del Sol. Les zones brillants mostren on la densitat del plasma és més gran. Crèdit: NASA/SDO.
El Sol el 29 de novembre de 2020. Aquesta imatge va ser captada per l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA i mostra llum a la longitud d'ona de 171 angstroms.Crèdit: NASA/GSFC/SDO.
Algunes erupcions solars generen ràfegues de partícules energètiques solars. La radiació solar d'alta energia pot afectar els éssers humans i els components electrònics sensibles dels satèl·lits, tal com es mostra en aquesta animació conceptual. Crèdit: Conceptual Image Lab/Krystofer Kim de la NASA.
B-roll animat del llançament i aproximació lunar d'Artemis de la NASA. Les prediccions meteorològiques espacials seran fonamentals per donar suport a les naus espacials i als astronautes al programa Artemis. Crèdit: NASA
Clic a la imatge per engrandir. Aquest gràfic mostra la flota de la Divisió Heliofísica el juliol del 2024. El verd indica les missions en operació, el blau les missions en operació ampliada i el groc les missions futures. Els números entre parèntesis indiquen quantes naus espacials inclou actualment la missió. Crèdit: NASA
Els forats de caiguda, també coneguts com a núvols perforats, són fenòmens atmosfèrics captivadors que apareixen com a buits circulars o el·líptics en una capa de núvols que, altrament, seria ininterrompuda.
Aquests forats es formen quan gotes d'aigua sobrerefredada -aigua que roman líquida fins i tot per sota del punt de congelació- es congelen sobtadament. Aquest procés se sol desencadenar pel pas d'un avió o una pertorbació a l'atmosfera que força la formació de gel. A mesura que els vidres de gel creixen, provoquen l'evaporació de les gotes circumdants, creant un efecte cascada que obre una bretxa al núvol. Allò que queda és una visió momentània del delicat equilibri entre temperatura, humitat i el sublim caos de l'atmosfera del nostre planeta.
A causa de la seva raresa i del seu aspecte inusual, els forats de caiguda han estat confosos o atribuïts a objectes voladors no identificats.
Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: NOAA, Jamie Vix.
Clic a l'imatge per engrandir. Aquest enorme punt visible al nostre Sol el juliol de 2023 ha rebut el nom d'AR 3363. Crèdit: Observatori Reial de Bèlgica
Les taques solars apareixen regularment al nostre Sol. Per trobar el camí, els astrònoms han de posar-los un nom. Però com ho fan?
Enormes taques solars observades pel satèl·litSDO. Si bé les taques solars gairebé han desertat de la superfície del Sol des de principis del 2017, a principis de juliol va aparèixer un arxipèlag, que ràpidament es va fer imponent. El satèl·lit SDO de la NASA va poder observar aquestes regions actives, que semblen gira-sols, floreixen mentre transitaven per la cara de la nostra estrella orientada a la Terra.
Des de fa uns 2.000 anys, els humans han descobert que apareixen regularment a la superfície del nostre Sol uns punts negres. Els científics els anomenen taques solars. Són més foscos que la resta del disc solar perquè corresponen a zones més fredes en què el camp magnètic és especialment intens.
El nombre d'aquestes taques solars varia segons un cicle d'11 anys. Com amb la resta de fenòmens que els astrònoms observen al cel, han desenvolupat un sistema de numeració per ajudar-los a trobar el seu camí.
El primer que cal saber sobre com s'anomenen les taques solars és que les taques solars més petites, en principi, no estan numerades. Aquest privilegi està reservat a grups de taques, “regions actives”, com els anomenen els astrònoms. I fins i tot només als que han cridat l'atenció de diversos observatoris professionals.
Clic a l'imatge per engrandir. Les taques solars són zones fosques que apareixen com a resultat d'intensos camps magnètics que empenyen cap la superfície des de l'interior del Sol. Aquesta imatge superposa taques solars durant un període de sis mesos -de gener a juny de 2023- un fotograma al dia! Aquesta imatge va ser considerada per Planetary (PPOD) el 12 de juliol de 2023, com la seva imatge del dia. Crèdit: NASA, SDO. Processament: Senol Sanli.
Per a les taques solars, números d'ordre
És bo especificar llavors que és l'American National Ocean and Atmospheric Administration (NOAA) la que s'encarrega d'assignar un número a cada grup de taques. Com? Simplement segons l'ordre d'aparició de les taques en qüestió i segons el codi següent: primer apareix el prefix AR, de Regió Activa, després un número de quatre dígits que caracteritza l'ordre d'aparició d'aquesta regió activa.
Però la numeració va començar el gener de 1972. I des d' aleshores, moltes taques han aparegut i han desaparegut de la superfície del nostre Sol. L'any 2002 es va superar la fita dels 10.000. NOAA podria haver canviat a un codi de cinc dígits. Tanmateix, per no fer més llarga la nomenclatura, prefereix conservar només els quatre últims dígits. Així, una taca solar observada des de Mart el juliol de 2023 pel roverPerseverance de la NASA va rebre el sobrenom d'AR 3363 quan el seu nom complet hauria d'haver estat AR 13363.
Tingueu en compte que, a mesura que gira el nostre Sol, passa que un grup de taques desapareixen de la nostra vista un dia i reapareixen més tard. En aquest cas, s'assigna un número nou a la regió activa.
Clic per engrandir. Aquesta visualització de la corrent en jet de l'atlàntic nord, com un cinturó sinuós de forts vents de ponent que tallen les capes inferiors de l'atmosfera. Investigadors de la Universitat d'Arizona (Estats Units) creuen que aquest corrent en raig podria desplaçar-se cap al nord a la dècada de 2060, amb greus conseqüències per al clima a Europa. Crèdit: NASA Scientific Visualization Studio
Un equip d'investigadors afirma que el corrent en jet s'està debilitant i les seves oscil·lacions són cada cop més marcades a causa de l'escalfament global. Amb la conseqüència que el bloqueig de les situacions meteorològiques condueix a onades de calor i mal temps més durador.
El corrent en jet polar, un corrent en jet que influeix en el nostre temps envolta la Terra. És el corrent en jet polar. El corrent en jet de l'Atlàntic Nord. Un cinturó de forts vents de ponent que influeix fortament en el clima a l'est d'Amèrica del Nord i a l'oest d'Europa. Els investigadors temen que l'escalfament global antropogènic l'estigui empenyent cap al nord. Amb conseqüències dramàtiques per a les nostres societats. Crèdit: NASA Scientific Visualization Studio
El corrent en jet, o corrent en raig, és una banda de vent que sovint travessa el globus d'oest a est. En particular, influeix en la durada dels vols d'avions que volen entre els continents americà i europeu. En realitat, hi ha diversos corrents en jet que s'ondulen entre les masses d'aire d'aire calent i fred: corrents en raig polars i corrents en raig subtropicals que estan presents als hemisferis nord i sud. Aquests corrents d'altitud molt alta es troben entre 7 i 16 quilòmetres sobre la superfície terrestre i s'estenen per milers de quilòmetres de longitud. Es generen tant per la rotació de la Terra, i per la diferència de temperatura entre les diferents regions del globus. És per això que aquests corrents en jet es formen en zones de conflicte de masses d'aire, enmig d'una gran diferència de temperatura i pressions atmosfèriques.
Clic per engrandir. Els diferents corrents en raig del Planeta. Crèdit: Encyclopédie Environnement
Les oscil·lacions del corrent en raig influeixen en la durada de les onades de calor
En els darrers anys, les oscil·lacions molt marcades d'aquests corrents en jet, sovint comparades amb els meandres d'un riu, han estat objecte de molt debat dins la comunitat científica. Aquesta cinta de vent té un impacte en els fenòmens extrems del temps, com ara tempestes, onades de calor, onades de fred, etc.. Les seves ondulacions, és a dir, el més mínim desplaçament de la seva posició cap al nord o cap al sud, té conseqüències en el temps. Durant diverses dècades, sembla que les oscil·lacions del corrent en jet han estat cada cop més marcades, amb autèntics migs bucles en forma d'U que bloquegen l'aire calent o l'aire fred de manera duradora: això porta al fet que els meteoròlegs anomenen "situacions de bloqueig". Aquests bloquejos poden provocar onades de calor de llarga durada, en atrapar una bombolla d'aire calent a la mateixa zona durant dies o setmanes. També poden bloquejar precipitacions sobre una zona provocant inundacions.
En taronja i vermell, el corrent en jet sobre Europa. Crèdit: Carbon Brief, Nasa
Com més càlid és el planeta, més grans són les oscil·lacions
Aquestes oscil·lacions del corrent en jet són degudes a l'escalfament global? En aquest sentit, no tots els climatòlegs encara estan d'acord. Un equip de científics que ha treballat recentment en el tema ara està convençut: en un nou estudi publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, un equip internacional d'investigadors en ciències atmosfèriques explica que la diferència de temperatura entre el sòl i els oceans és responsable d'aquestes oscil·lacions. Tot i que el corrent en jet sempre ha presentat meandres, les anàlisis mostren que les oscil·lacions cap al nord i el sud han estat realment cada cop més profundes durant 30 anys. Com més càlid és el planeta, més grans són aquestes oscil·lacions. El corrent en jet polar, que influeix en el clima en particular al continent americà i europeu, ja no circula amb la mateixa fluïdesa que abans d'oest a est. Cada cop es deforma més fent “desviaments”, expliquen els científics.
Com poden dir els investigadors que les ondulacions del corrent en raig estan relacionades amb l'escalfament global i no amb l'evolució natural? Realitzant simulacions amb els seus models de previsió climàtica. Les condicions atmosfèriques, amb i sense escalfament vinculades a les emissions de gasos d'efecte hivernacle, son reproduïdes a l'ordinador. Com que les regions polars s'escalfen més ràpidament que les regions de latituds mitjanes, això redueix la diferència de temperatura entre el nord i el sud. El fet que aquesta diferència de temperatura ja no sigui tan gran com abans, debilita la circulació dels vents en el corrent en jet. El corrent en jet, que aleshores és menys vigorós, "s'arrossega sobre el lloc", es deforma i forma oscil·lacions cada cop més grans. Això té per tant l'efecte d'"empresonar" les masses d'aire calent i fred, però també depressions i ciclons, segons els autors de l'estudi. Els episodis de mal temps s'enganxen als meandres del corrent en jet sempre que les oscil·lacions no es desfacin.
Clic per engrandir. Les ondulacions del corrent en jet el desembre de 2021 en comparació amb les ondulacions mitjanes de 1981-2010. Crèdit: NOAA
Les simulacions per ordinador han revelat una gran diferència entre l'estat dels corrents en jet amb l'escalfament actual del globus i sense l'escalfament dels últims 30 anys. De la mateixa manera, durant les fases de marcades oscil·lacions del corrent en jet, els fenòmens meteorològics extrems apareixen més nombrosos. Una evolució que s'hauria de seguir reforçant en els propers anys amb l'escalfament continuat dels pols.
Clic per engrandir. Una potent erupció solar va generar aurores boreals la setmana passada. Crèdit: mumemories, Adobe Stock
Moltes aurores boreals s'han vist als Estats Units i al Canadà aquest dimarts 19 de juliol al vespre, després d'una potent erupció solar.
Magnífica aurora boreal. Alguns dies, el 12 d'octubre del 2021, després
d'una ejecció de massa coronal (CME) registrada del costat del nostre
Sol, el 9 d'octubre del 2021, els investigadors van ser testimonis de la
dinàmica auroral provocada per l'esdeveniment a la nostra atmosfera.
Les imatges revelen esplèndides aurores verdes resultants de les
interaccions entre partícules energètiques del vent solar i l'oxigen de
l'atmosfera superior. Però també una magnífica aurora morada més rara i
un signe de la trobada d'aquestes partícules amb nitrogen iònic. Crèdit:
Càmera All-sky, Kiruna Atmospheric i Geophysical Observatory (KAGO)
dins de l'Institut Suec de Física Espacial (IRF). Dades proporcionades
com a part de la xarxa de serveis meteorològics espacials de l'ESA.
Les partícules d'una potent erupció solar van impactar la Terra entre el dimarts 19 de juliol i el dimecres 20 de juliol. Recordeu que les aurores són un fenomen natural que es produeix a les regions polars quan una tempesta solar arriba al nostre planeta i al seu camp magnètic.
Clic a la imatge per engrandir. L'espectacular Aurora d'aquest matí a prop d'Alix! Era brillant però bonic!. Crèdit: Dar Tanner. Twitter.
Les erupcions solars es produeixen a causa d'una gran acumulació d'energia a la superfície del Sol, que després expulsa filaments de plasma solar que es projecten a l'espai i, de vegades, a l'atmosfera superior de la Terra.
El llarg filament en forma de serp es va obrir pas fora del Sol en un ballet impressionant. L'orientació magnètica d'aquesta tempesta solar dirigida a la Terra serà difícil de predir. Es poden donar condicions de nivell G2 (possiblement G3) si el camp magnètic d'aquesta tempesta s'orienta cap al sud. Crèdit: Dr. Tamitha Skov. Twitter.
Una erupció solar massiva en els últims dies
Dies abans, la NASA va advertir el món d'una erupció solar massiva entre el 16 i el 19 de juliol, que suposava un greu risc d'interrupció dels sistemes GPS i dels senyals de ràdio a la costa oest dels EUA, en particular.
Traducció de l'avís: La nova regió 3058 dispara una flamarada de M2.9! És ara la quarta regió del Sol amb el factor X. NOAA estableix el risc de flamarada X en un 10%, però podria augmentar aviat. És probable que hi hagi més apagades que afectin les operacions de radioaficionats al costat diürn de la Terra. Els usuaris de GPS estiguin atents a prop de l'alba i al capvespre. Crèdit: Dr. Tamitha Skov. Twitter.
Aquesta erupció segueix a una llarga sèrie d'esdeveniments similars que s'han produït aquest any, especialment durant el mes de març.
Clic a les imatges per engrandir. Un gran felicitació a @TamithaSkov i la seva excel·lent predicció de la tempesta solar actual, que va ser una de les raons per les quals estava perseguint l'aurora. Crèdit: Harlan Thomas. Twitter.
Clic a les imatges per engrandir. Ahir a la nit va ser increïble!! L'Aurora va fer una bona aparició a Summit, Dakota del Sud, mentre que les tempestes a l'est escopien simultàniament uns llamps increïbles sota un paisatge il·luminat per la lluna. No puc creure que no estigués somiant!. Crèdit: Alex Resel. Twitter.
S'esperaven que es veiessin noves aurores boreals fins a finals de setmana al Canadà, el nord de Rússia, Groenlàndia i l'Antàrtida.
Clic per engrandir. Ahir a la nit, tot i que les dades estaven fora dels gràfics, només vam tenir un petit espectacle d'aurores boreals a prop de Calgary. Crèdit: @Christy52909719. Twitter
El Sol va emetre una important flamarada solar el 30 de març de 2022, amb un pic a la 1:35 p.m. hora de l'est dels EE.UU. L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA (SDO), que vigila constantment el Sol, va capturar una imatge de l'esdeveniment.
Clic per engrandir. L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA (SDO) va capturar aquesta imatge d'una erupció solar -com es veu a la flamarada brillant a la part superior dreta de la imatge, el 30 de març de 2022. La imatge mostra un subconjunt de llum ultraviolada extrema que destaca el material extremadament calent de les erupcions i que està acolorit en groc (AIA 171).
Les erupcions solars són esclats potents d'energia. Les flamarades i erupcions solars poden afectar les comunicacions per ràdio, les xarxes elèctriques i els senyals de navegació, i suposen un risc per a les naus espacials i els astronautes.
Aquesta erupció està classificada com una erupció de classe X. La classe X denota les erupcions més intenses, mentre que el número proporciona més informació sobre la força. Una X2 és dues vegades més intensa que una X1, una X3 és tres cops més intensa, etc. Podeu trobar més informació sobre com es classifiquen les flamarades fent un clic aquí.
Per veure com aquest tipus de meteorologia espacial pot afectar la Terra, visiteu el Centre de Predicció del Temps Espacial de la NOAA fent un clic aquí., la font oficial del govern dels Estats Units per a les previsions, avisos, advertiments i alertes de meteorologia espacial. La NASA treballa com a braç de recerca de l'esforç meteorològic espacial de la nació. La NASA observa constantment el Sol i el nostre entorn espacial amb una flota de naus espacials que estudien des de l'activitat del Sol fins a l'atmosfera solar, passant per partícules i camps magnètics de l'espai que envolta la Terra.
Clic per engrandir. Imatge artística de l'Observatori de Dinàmica Solar de la NAsA. Crèdit: svs.gsfc.nasa.gov
La llampegada d'abril del 2020 a través de Texas, Louisiana i Mississippi va superar el màxim anterior establert al Brasil el 2018, ha comunicat el grup de experts de la WMO (Organització Meteorològica mundial).
Clic per engrandir. Un complex de tempestes elèctriques es va trobar amb la llampegada més llarga que va cobrir una distància horitzontal al registre, d'al voltant de 768 quilòmetres travessant bona part del sud dels Estats Units el 29 d'abril de 2020. Crèdit: NOAA via arxiu AP
Un llamp que es va estendre gairebé 800 quilòmetres a través de tres estats dels EUA ha establert un rècord mundial de llampec més llarg. El llamp es va estendre uns 760 km a través de Texas, Louisiana i Mississippi a l'abril del 2020, va dir dilluns l'Organització Meteorològica Mundial. El rècord anterior era de 709,07 km establert el 2018 al Brasil.
També el 2020, un únic llamp sobre Uruguai i el nord d'Argentina va durar 17,1 segons, superant l'antic rècord de 16,7 segons. "Normalment els llampecs no s'estenen una mica més de 16 km i duren menys d'un segon", va dir Randall Cerveny, de la Universitat Estatal d'Arizona, que és el cap de confirmació de registres de l'organització meteorològica mundial.
"Aquests dos registres de llampecs són absolutament extraordinaris", va dir Cerveny en un correu electrònic. "Tots dos es van produir de núvol a núvol, a diversos milers de peus sobre el terra, de manera que ningú va estar en perill", va dir.
"Aquests rècords, que no estan relacionats amb el canvi climàtic, es van detectar i confirmar gràcies a la nova tecnologia de seguiment per satèl·lit. Les dues regions són dos dels pocs llocs del món propensos al tipus de tempestes intenses que poden produir el que s'anomena “megaflaix"”, va dir Cerveny.
Clic per engrandir. Tant a la Terra com en d'altres planetes, els huracans com aquest son freqüents. Ara per primera vegada, els investigadors de la Universitat de Reading al Regne Unit han observat un huracà espacial a l'alta atmosfera del nostre planeta. Crèdit: OSORIOartist, AdobeStock.
Vídeo: La temporada d'huracans atlàntics del 2020, que ha batut tots els rècords, i que va finalitzar oficialment el 30 de novembre. Va tenir el rècord de 30 tempestes amb nom, des de l'Arthur fins Iota, i va ser la cinquena temporada consecutiva per sobre del normal. Dotze tempestes van arribar a la costa d'Estats Units, cinc de les quals van tocar terra a Louisiana.
Aquesta animació satelital és del satèl·lit GOES-16 (GOES East) de la NOAA i abasta des del 13 de maig fins el 18 de novembre de 2020. El satèl·lit GOES va capturar aquestes imatges de tota la conca de l'Atlàntic des de la seva ubicació operativa de 75,2 graus de longitud oest. Això ens permet mostrar les tempestes a mesura que es formen davant de la costa d'Àfrica i després entren a l'Atlàntic.
Nota: Si desitja una experiència de màxima qualitat, seleccioneu 1080p i pantalla completa.
Tal com van anunciar els meteoròlegs a principis d'any, la temporada d'huracans del 2020 a l'Atlàntic Nord ha estat extremadament activa. A partir del 30 de novembre, data oficial del final de temporada, s’han nomenat no menys de 30 tempestes tropicals. Contra 12 només durant una temporada mitjana. I és especialment al final de la temporada que els huracans van ser més violents.
Huracans que es desencadenarien a les altes atmosferes dels planetes. Una mena d’huracans espacials. Els investigadors havien imaginat la seva existència. I ho acaben de demostrar observant un d’aquests fenòmens sobre el pol nord de la nostra Terra.
Es va produir el 20 d'agost de 2014, sobre el pol nord. Però recentment va ser descobert per investigadors de la Universitat de Reading (Regne Unit), quan escanejaven imatges de quatre satèl·lits DMSP, sigles en anglès de Defense Meteorological Satellite Program (Programa de Satèl·lits meteorològics de Defensa). El primer "huracà espacial" a l'atmosfera superior de la nostra Terra o de qualsevol altre planeta conegut.
Recordem que els huracans tradicionals es produeixen a la baixa atmosfera de la Terra o en d'altres planetes com Mart, Júpiter o Saturn. Quan l’aire càlid i humit s’eleva, crea una zona de baixa pressió prop de la superfície que aspira l’aire circumdant. El resultat és un vent extremadament fort acompanyat de núvols i fortes pluges.
Clic per engrandir. Crèdit: @ShandongU
El que els investigadors han identificat aquí no és un patró de remolí a l'aire, sinó al plasma que es troba a l'atmosfera superior de la Terra. I en altres llocs del sistema solar també. Així, l'huracà espacial es presenta a diversos centenars de quilòmetres sobre el pol nord, en una extensió d'uns 1.000 quilòmetres, amb un cor bastant tranquil i diversos braços espirals que giren en sentit antihorari. I com a precipitació; electrons energètics (accelerats fins a uns 10 keV) en lloc de gotes d’aigua. Tot es manté durant gairebé vuit hores abans de col·lapsar.
Els investigadors van desenvolupar un model 3D de l’huracà espacial que reprodueix les seves principals característiques i n’explica la formació. Probablement d'una transferència inusualment gran i ràpida de l'energia a partir del vent solar i les partícules carregades en l'atmosfera superior de la Terra. Així, els huracans espacials podrien ser fenòmens universals en cossos planetaris que tinguessin camps magnètics i plasma.
Clic per engrandir. Fig 1. Crèdit: nature.com
Fig. 1: Esquema de l'huracà espacial i el seu mecanisme de formació durant una condició geomagnètica extremadament tranquil·la amb IMF1 cap al nord i un component By dominant.
a Esquema d’un huracà espacial a la ionosfera polar nord. La taca auroral en forma de cicló magenta amb fletxes marrons i gruixudes de fluxos ionosfèrics circulars, representa l'huracà espacial amb un fons verd clar que mostra els FAC4 descendents. Les línies de convecció són de color blau amb barres creuades i gruixudes de color verd que mostren els llocs de reconnexió magnètica projectats a la magnetopausa del dia al voltant del límit equatorial i cap a fora (lòbul) de la cúspide. Les línies verticals de color blau fosc representen les línies del camp magnètic terrestre amb precipitacions d’electrons i FAC. El sol es troba a la part superior, representant que la ionosfera polar es troba en condicions de llum solar durant l'interval d'interès. b Esquema de la magnetosfera 3-D quan va ocórrer un huracà espacial. Diferents ombres de colors representen diferents regions de la magnetosfera. L’embut magenta ombrejat mostra l’huracà espacial a la magnetosfera. Les corbes vermelles, negres i blaves amb fletxes són les línies de camp magnètic interplanetari, les línies de camp magnètic de la Terra i les línies de camp magnètic de la Terra recentment reconnectades. Les barres gruixudes i verdes representen els llocs de reconnexió. La corba groga amb una icona de satèl·lit mostra l'òrbita del satèl·lit. En aquest cas, la reconnexió de la magnetopausa es pot produir a la magnetopausa del dia al voltant del límit equatorial i cap a la cua (lòbul) de la cúspide. A causa d’una reconnexió constant del lòbul de latitud alta, es va formar un embut (huracà espacial) a la zona de la cúspide (b), i una gran cèl·lula lòbul-convecció ionosfèrica amb un fort flux de plasma horitzontal circular dins de la cèl·lula normal de convecció de la tarda (a).
Clic per engrandir. Fig. 4: Vista 3D i 2D dels FAC's simulats i de les línies de camp magnètic seleccionades pel codi PPMLR-MHD en el moment central de l'exemple de la Fig. 2a.
a Vista 3-D dels FAC's en el pla X-Z del GSM, i en el pla X-Y a Z=8 RE.
b Distribució 3-D de les línies de camp magnètic seleccionades amb creus magenta representant els llocs de reconnexió i les línies de camp numerades de vermell a marró clar representant l'evolució de nou a vell de les línies de camp reconnectades que també són ressaltades per la corba de color amb fletxa gruixuda.
c Distribució bidimensional dels FAC's simulats en la ionosfera polar nord amb les línies de contorn dels FAC's, i
d Primer pla de la distribució bidimensional dels FAC's i els vectors de velocitat del plasma en el pla X-Y a Z=8 RE.
Per saber-ne més:
1IMF: Sigles de Interplanetary Magnetic Field (Camp magnètic interplanetari) 2GSM: Sigles de Geocentric Solar Magnetospheric ("Coordenades" magnetosfèriques solars geocèntriques) Son elements d'un sistema de coordenades cartesianes segons la regla de la mà dretà (X, Y, Z) amb l'origen al centre de la Terra. X punts en línia cap al Sol, Z són perpendiculars a X, situats en el pla que conté X i els eixos dipolars geomagnètics, Y punts perpendiculars a X i Z i apunta aproximadament cap el temps local magnètic (MLT3). 3MLT: Sigles de Magnetic Local Time (Temps magnètic local) és un paràmetre anàleg a la longitud, sovint utilitzat per descriure posicions en l'espai proper a la Terra. 4FAC: Sigles de Field Aligned Current (Corren de Camp Alineada)
En el moment d'aquesta imatge (1.10pm EDT, horari de la costa est dels EE.UU) podem veure l'huracà Juliette al Pacífic Est i l'huracà Dorian a l'Atlàntic tenien tots dos la categoria 2. Quatre huracans a l'hora, 4 huracans en línia. Crèdit: NASA Earth Observatory
- Podeu accedir a una imatge més gran fent un clic aquí.
Mentrestant, la tempesta tropical Fernando portava vents sostinguts de 72km/h i acabava de tocar terra al Nord-est de Mèxic, Gabrielle es reforçava com a tempesta tropical el 4 de Setembre sobre l'Atlàntic Est i tenia vents sostinguts de 80km/h en el moment de la imatge.
Les dades de la simulació en color natural es van obtenir amb l'Advanced Baseline Imager del satèl·lit Geostationary Operational Environmental (GOES) 16. GOES-16 és operat pel NOAA; NASA ha ajudat a desenvolupar i llançar la sèrie de satèl·lits GOES.
Crèdit d les imatges: NASA Earth Observatory/Joshua Stevens; NOAA National Environmental Satellite, Data, and Information Service.
El Sol és una esfera de gas composta principalment per hidrogen. Al nucli, la temperatura és molt alta, 15 milions de graus. Si de mitjana, el Sol és només el doble de dens que l’aigua, el seu nucli és deu vegades més dens que el plom.
En aquestes condicions, el nucli del Sol és un reactor nuclear colossal, en el que el nucli d’hidrogen es fon en una reacció en cadena contínua produint nuclis d’ heli, amb el que es produeix una lleugera pèrdua de massa. Aquesta perdua es converteix en energia: la meitat en forma de llum, l'altra meitat en forma de partícules anomenades neutrins.
El Sol es troba doncs en una activitat perpètua. Allotja al seu cor una reacció termonuclear que allibera llum i un vent solar que després impacta amb el nostre planeta. De vegades és l'escenari de poderoses erupcions, vegeu el següent vídeo.
El 17 d'abril de 2016, una regió activa al costat dret del sol va emetre una flamarada solar de nivell mitjà, captada aquí per l'Observatori de Dinàmica Solar (SDO) de la NASA. Aquesta erupció solar va causar apagades moderades de ràdio, segons el Centre de Predicció del Clima Espacial del NOAA. Els científics estudien les regions actives, que són àrees de magnetisme intens, per comprendre millor per què de vegades esclaten amb tals erupcions. Aquest vídeo va ser capturat en diverses longituds d'ona de llum ultraviolada extrema, un tipus de llum que és invisible als nostres ulls, però que està codificada per colors en imatges SDO per facilitar-ne la seva visualització. Imatge: Goddard Space Flight Center/SDO/Genna Duberstein de la NASA. La música és Collide by Greg Lehrman al catàleg de KillerTracks.
El Sol: una font inesgotable d’energia
Cada segon, la nostra estrella transforma 4 milions de tones de la seva massa en energia radioactiva, que ha de creuar les capes del Sol per arribar a la superfície i convertir-se en llum. Una superfície solar de la mida d'un segell postal té la brillantor de 1.500.000 espelmes.
Aquest procés ha permès que la nostra estrella brilli durant 4.500 milions d’anys i no hem de tenir por que esgotin el seu combustible en un futur proper: les seves reserves l'haurien de permetre brillar durant quatre o cinc mil milions d’anys més.
Erupcions solars. Clic a la imatge per engrandir.
La llum alliberada al centre del Sol triga almenys 100.000 anys a recórrer els 700.000 quilòmetres que el separen de la superfície, perquè la llum interacciona constantment amb les partícules carregades –protons, electrons– de l’interior solar. A partir d’aquí, només triga 8 minuts i 20 segons a arribar a la Terra. En canvi, els neutrins, la propietat característica dels quals és insensible a les forces electromagnètiques, creuen el Sol en poc més de dos segons. Un detector de neutrins solars "veu" directament el cor del Sol i gairebé a l'instant.
La "música del sol", una partitura molt complicada
A més, l’interior del Sol s’agita constantment: les bombolles de gas neixen a 200.000 quilòmetres de profunditat i pugen a la superfície; quan esclaten, és com escoltar la sortida de l'aire pels tubs dels òrgans. La nostra estrella ressona com un instrument musical però en un registre extremadament greu, inaudible a l’oïda humana perquè la seva vibració principal es repeteix només cada cinc minuts. Analitzar la "música del Sol" és com desxifrar una partitura molt complicada amb milions de notes. Per això, hem de vigilar el Sol contínuament. La sismologia solar, que estudia les vibracions del Sol , és una disciplina creixent. Permet conèixer millor l’interior del Sol, mentre que la seva llum ens permet veure només la seva superfície.
Veure més entrades, fins al moment, al blog sobre el Sol, fent un clic aquí.
Accedir l'índex del blog sobre el dossier "10 preguntes essencials sobre l'Univers" fent un clic aquí.
En aquesta entrada al blog podeu accedir a un vídeo editat pel NOAA, sigles de Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica, i el Pacific TWC (Centre d'Avisos sobre Tsunamis del Pacífic), que és un dels dos centres d'avís de tsunamis que opera el NOAA als Estats Units, a on veureu gràfica i seqüencialment els terratrèmols que ha patit el nostre planeta en el període comprés entre els anys 2001 i 2015.
Aquesta animació mostra tots els terratrèmols enregistrats en seqüència, que es van produir des de l'1 de gener del 2001 fins al 31 de desembre de 2015, a un ritme de 30 dies per segon. Els hipocentres del terratrèmol apareixen primer com a flaixos i després queden com a cercles de colors abans de disminuir amb el temps per no enfosquir els terratrèmols posteriors. La mida del cercle representa la magnitud del terratrèmol mentre que el color representa la seva profunditat dins de la terra. Al final de l’animació, primer mostrarà tots els sismes en aquest període de 15 anys. A continuació, només es mostraran aquells terratrèmols superiors a la magnitud 6,5, la mida més petita del terratrèmol que es coneix com a tsunami. Finalment només mostrarà aquells terratrèmols amb magnitud de 8,0 o més gran, els "grans" terratrèmols més propensos a representar una amenaça de tsunami quan es produeixen sota l'oceà o a prop d'una línia de costa i quan són poc profunds dins de la terra (menys de 100 km. o 60 km de profunditat).
Crèdit imatge NOAA-PacificWTC
Aquest període de temps inclou alguns fets destacables. Diversos grans terratrèmols van causar tsunamis devastadors, incloent-hi un de 9,1 de magnitud a Sumatra (26 de desembre de 2004), magnitud 8,1 a Samoa (29 de setembre de 2009), magnitud 8,8 a Xile (27 de febrer de 2010) i magnitud 9,0 fora de la superficie del Japó (11 de març de 2011). Com la majoria de terratrèmols, aquests esdeveniments es van produir als límits de les plaques, i els esdeveniments veritablement grans com aquests, solen produir-se en zones de subducció on xoquen les plaques tectòniques. Altres terratrèmols molt menors també es produeixen fora dels límits de plaques com ara els relacionats amb l’activitat volcànica a Hawaii o els relacionats amb pous d’injecció d’aigües residuals a Oklahoma.
Característiques notables:
La gran majoria dels terratrèmols es produeixen als límits de les plaques tectòniques. La majoria dels grans terratrèmols (magnitud 8,0 o més gran) són terratrèmols amb qualificació de megaterratrèmols que es produeixen als límits de plaques convergents, també anomenats marges destructius o zones de subducció. Per tal que un terratrèmol suposi un perill de tsunami, ha de moure's verticalment a la vora del mar; per tant, ha de ser gran (normalment 8,0 o més), sota o prop de l’oceà i poc profund dins de la terra (menys de 100 km).
Durant els quinze anys de cobertura d’aquesta animació, 20 terratrèmols van tenir una magnitud de 8,0 o més: 23 de juny del 2001, MW = 8,4, a prop de la costa del sud del Perú 25 de setembre de 2003, MW = 8,3, Hokkaido, Japó 23 de desembre de 2004, MW = 8,1, al nord de l’illa Macquarie (al sud de Nova Zelanda) 26 de desembre de 2004, MW = 9,1, nord de Sumatra i illes d'Andaman 28 de març del 2005, MW = 8,6, nord de Sumatra, Indonèsia 3 de maig del 2006, MW = 8,0, Tonga 15 de novembre del 2006, MW = 8,3, illes Kuril, Rússia 13 de gener de 2007, MW = 8,1, a l'est de les illes Kuril, Rússia 1 d'abril de 2007, MW = 8,1, Illes Salomó 15 d'agost de 2007, MW = 8,0, a prop de la costa del centre del Perú 12 de setembre del 2007, MW = 8,4, sud de Sumatra, Indonèsia 29 de setembre de 2009, MW = 8,1, Illes Samoa 27 de febrer de 2010, MW = 8,8, a la costa del centre de Xile 11 de març de 2011, MW = 9,1, a prop de la costa est de Honshu, Japó 11 d'abril de 2012, MW = 8,6, a la costa oest del nord de Sumatra, Indonèsia 11 d'abril de 2012, MW = 8,2, a la costa oest del nord de Sumatra, Indonèsia 6 de febrer de 2013, MW = 8,0, a l'oest de Lata, Illes Salomó 24 de maig de 2013, MW = 8,3, mar d'Okhotsk, Rússia 1 d'abril de 2014, MW = 8,2, nord de Xile 16 de setembre de 2015, MW = 8,3, centre de Xile
Per saber-ne més
Mw: Escala sismològica de Magnitud de moment
És l'escala logarítmica que s’utilitza per a mesurar i comparar la magnitud dels terratrèmols i que es basa en la mesura de l’energia total que és alliberada en un sisme.
L’escala de magnitud de moment fou proposada el 1979 per Thomas C. Hanks i Hiroo Kanamori com a successora de l’escala sismològica de Richter, perquè és més exacte a l’hora de mesurar grans sismes i no resta limitada per valors alts, com sí que passa amb la de Richter.
En aquesta escala logarítmica, cada unitat de magnitud correspon a un increment d’arrel quadrada de 1.000, o bé, aproximadament, a 32 vegades l’energia alliberada. És a dir que, un sisme de magnitud 8 és 32 vegades més gran que un de magnitud 7; 1.000 vegades més gran que un de magnitud 6; 32.000 vegades més gran que un de magnitud 5, i així successivament. L’estimació de la magnitud de moment és complexa, i es calcula emprant diversos mètodes matemàtics i també diferents tipus de dades. Així mateix, cal tenir en compte que, si s’utilitzen dades locals, han d’haver transcorregut com a mínim 15 minuts des que té lloc el sisme, i fins a 30 minuts si es fan servir dades llunyanes.
A diferència d’altres, l’escala de magnitud de moment no té un valor per sobre del qual els terratrèmols més grans reflecteixin magnituds molt similars. D’altra banda, permet fer comparacions directes entre diferents sismes. Això és possible perquè l’escala de magnitud de moment és una funció i depèn del desplaçament de la falla, de l’àrea involucrada i d’un paràmetre anomenat mòdul de deformació, el qual depèn, al seu torn, del tipus de sòl. Un altre avantatge d’aquesta escala és que coincideix i manté els paràmetres d’energia alliberada i de magnitud en una escala logarítmica, de l'escala sismològica de Richter.
La magnitud es determina a partir del valor Mw, on Mo correspon al moment sísmic i w fa referència al treball mecànic (work, en anglès), dut a terme per l’energia sísmica alliberada per la Terra. La quantitat d’energia alliberada per un sisme es defineix així:
Mo = α DA
on Mo és el moment sísmic, mesurat en dines-cm, α és la rigidesa de la roca en dines/cm2, D és el desplaçament mitjà de la falla en cm i A és l’àrea del segment que pateix la ruptura expressada en cm2.
Per a la seva determinació s’utilitza la següent expressió:
Mw = 2/3 log Mo – 10.7
La quantitat d’energia alliberada més gran que s’ha pogut mesurar és la del terratrèmol de Xile del 22 de maig de 1960, durant el qual s’assolí una magnitud de moment (Mw) de 9,5.
Ni les piràmides d’Egipte, ni la
Gran Muralla xinesa. Son potser algunes de les que tothom pot tenir al cap, doncs
no. La construcció feta per la mà de l’home a la Terra, visible des de a més de
13.600 Km d’alçada (aproximadament a 13.200 Km més d’alçada que la òrbita de la
ISS (EEI), és el mar de plàstic de la població de El Ejido, a la província
espanyola d’Almeria, al Sud de la península Ibèrica.
Podeu trobar a continuació tot un
seguit d’imatges capturades amb el Google Earth, i a on podreu anar veient la
enorme extensió dels hivernacles d’aquesta localitat andalusa, i que a mesura
que augmenta la distància de l’observació es va convertint en una taca blanca, fàcilment
identificable, fins i tot des dels 12500 Km d’altura. Feu clic per engrandir la imatge.
Alçada 13.600 Km
Alçada 9.500 Km
Alçada 7.500 Km
Alçada 3.700 Km
Alçada 1900 Km
Alçada 920 Km
Alçada 390 Km
Alçada 88 Km
Alçada 25 Km
La imatge que encapçala aquesta entrada son els hivernacles vistos des d'una alçada aproximada d'uns 3'5 Km.