Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fabra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fabra. Mostrar tots els missatges

17/06/2015

Els límits de Sant Genís



Avui us parlaré dels límits del barri de Sant Genís i del que podem trobar més enllà dels seus carrers; Jardins, restes megalítiques, i un parell de cases i indrets que tenen una història curiosa.

Sant Genís té una extensió força gran, us refrescarem la memòria traçant els seus límits:

Abans, com a curiositat us direm que la cruïlla de l’Av Jordà amb el Pg de la Vall d’Hebron hi conflueixen 4 barris: La cantonada de Sant Rafael és Montbau, la dels bombers es la Taxonera, la de la llosa davant dels bombers pertany al Parc de la Vall d’Hebron i la de la Barnawagen es la de Sant Genís.

Ara si, dibuixarem els seus límits:

Comencem a la cruïlla del Pg de la Vall d’Hebron amb l’Av. Jordà pujant per l’avinguda a l'arribar al nº 12 seguirem el mur de l’Hospital fins al carrer Natzaret passant per darrera els edificis del carrer Idumea, un cop allí encerclem Mª Auxiliadora i imaginem un línia recta fins el dipòsit d’aigua per sobre de Saldes i d’allí una altra línia fins al dipòsit que hi ha a tocar de l’Arrabassada. Seguim per la carretera fins a la cruïlla de Sant Cugat, a la recta abans d’arribar a la cruïlla i a mà esquerra hem deixat les cases que hi ha al punt conegut com a Vista Rica. A l’inici d’aquesta recta és a on deixen de ser veïns amb Montbau i ho son amb Sant Cugat.

Un cap hem arribat a la cruïlla seguim cap al Tibidabo dibuixant un línia més o menys recta cap al cim del Tibidabo deixant a ma esquerra el coll de la mola, quan trobem la carretera que ve de la cruïlla de Vallvidrera, deixem de ser veïns de Sant Cugat i ho som del districte de Sarrià Sant Gervasi, veïnatge que ja no deixarem fins arribar a la Carretera de les aigües. Seguim la carretera avall en direcció a Vallvidrera fins arribar al funicular del Tibidabo, un cop arribats baixem per la via del funicular fins trobar-nos la carretera de les aigües, quan ja hi som girem a l’esquerra cap al nord seguint el seu traçat fins trobar-nos novament amb l’Arrassabada entre l’accés a Vall Parc i el desaparegut restaurant els Pins, tirem Arrabassada avall fins a les escales del carrer Canaan (per darrera de l’escola Gravi) fins al Pg. de la Vall d’Hebron a tocar de la Biblioteca de Penitents, i seguim, ara amb el veïnatge de la Taxonera pel Pg.de la Vall d’Hebron passant pel davant del Ribas fins arribar de nou a l’Av. Jordà. Què us ha semblat? Una bona passejada no?. Doncs tot el que queda dins d’aquest perímetre és Sant Genís.

Per començar us direm que Vista Rica, era antigament un punt de descans i de recuperació de forces gràcies a la seva font durant les romeries a Sant Medir, a on els romers aprofitaven per menjar i ballar, tal com ho demostren imatges antigues. I es que a partir d’allí el camí fins a Sant Medir ja fa baixada.

Crèdit imatge: Arxiu fotogràfic de Barcelona

Vista Rica és l’indret a on trobem un grup d’edificis al coll sobre el desaparegut monestir Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i que alguns interpreten que és el Coll s’Erola, per on passava el camí romà de Barcelona a Terrassa per Sant Cugat. A la banda de Barcelona hi ha les cases més noves (residència d’acollida d’ancians) o restaurades, i a la banda de Sant Cugat les més antigues (de Parcs i Jardins) i un laboratori d’assaigs. Hi ha un aparcament a la obaga, planer, que gairebé sempre és força ple. De fet, el nom tant li pot venir de la magnífica vista que es pot contemplar cap a Barcelona i el mar, com de les vistes interiors de les cases. Algunes es diu que són amb accés de pagament, malgrat que aquesta dada no l’hem pogut comprovar.

Seguint una mica més amunt i a l’alçada del desviament a Sant Cugat i a pocs metres damunt nostre, trobem el Coll de la Mola, el turó que s’enfila a mà dreta passat l’encreuament. Aquí podem trobar una de les poques restes neolítiques, per no dir la única de tota la ciutat, és l’anomenada pedra de Collserola d’un més que probable origen íber. Aquest indret també acull una més de les llegendes que tenen a Sant Genís. Diuen les males llengües que aquest era un punt de reunió de les bruixes de la contrada per celebrar els seus aquelarres.

Una mica més amunt seguint la carretera cap al Tibidabo, arribem a una mena de mirador a ma esquerra, ara tancat al seu accés amb vehicle. A ma esquerra del mirador hi trobareu una pista que fa baixada. Aquesta pista us durà fins al jardins del viver de Cal Borní.

L’origen d’aquest viver l’any 1919 va ser la de proporcionar un jardí d’aclimatació als arbres i plantes d’arreu del mon que anaven destinats a la Exposició Universal de Barcelona del 1929. El projecte va ser obra de Nicolau Mª Rubió i Tudurí (1891-1981) arquitecte, urbanista i paisatgista, i aleshores, director de Parcs i Jardins Municipals de Barcelona. Rubió i Tudurí, al projectar el viver es va inspirar en els jardins que més admirava, el jardins llatins i àrabs. Així a Can Borni hi col·loca escales, que enllacen les plataformes on es posaran les plantacions, amb fonts a cadascuna d’elles, i totes elles unides per canalets d'aigua, que baixen pel barranc dominat fent petites cascades.

El Viver de Can Borni va pertànyer fins el 1986 a l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona. El viver havia quedat força desfasat ja que l'evolució de la ciutat va comportar que la major part de plantes i arbres que s'aclimataven a Can Borni, no fossin  les adequades per a plantar a la ciutat, l'increment de la contaminació, el traçat dels carrers, la climatologia que anà canviat, tot plegat va portar al desús les plantes de tipus alpí que en gran majoria s'albergaven a Can Borni. Tant va ser així que Parcs i Jardins es va plantejar de crear-hi un jardí alpí, obert al públic.
 
L'any 1986, el viver va passar a mans de l'extinta Corporació Metropolitana de Barcelona que el va utilitzar com a viver per als arbres i arbusts destinats a la reforestació i que calia que passessin un procés d'aclimatació abans de ser replantats. El 1987 al crear-se el Patronat del Parc de Collserola el viver va passar a ser gestionat directament per aquest i va continuar la funció de viver per arbres i arbusts destinats a ser replantats al Parc. Amb el temps aquesta funció va deixar de ser necessària i el viver es va utilitzar únicament com a seu de la brigada forestal del Patronat.

En l'actualitat i gràcies a l'impuls de la Fundació Nicolau Mª Rubió i Tudurí i el suport de l'Ajuntament de Barcelona, a través del Districte d’Horta-Guinardó, de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins, l'Agència del Paisatge Urbà i Qualitat de vida, Barcelona de Serveis Municipals S.A. i el Consorci del Parc de Collserola, el viver ha estat recuperat com a Jardí i obert al públic.

El projecte de restauració que s'ha dut a terme, ha respectat al màxim l'antiga organització de l'espai. S'han acondiciat per a la passejada les antigues plataformes destinades a viver, s'han refet els murets de pedra seca i les diferents fonts i canalets d'aigua. També, s'hi ha instal·lat uns serveis higiènics públics i adaptats per a discapacitats. Per afavorir l'estada s'ha acondiciat una esplanada on s'hi han col·locat bancs i taules de fusta. A tocar del cami que porta al viver hi podeu trobar la font. Segons Miquel Tormos, aquesta font era dins de la masia de Can Borni. Però en ser enderrocada van fer sortir la deu arran del camí on és ara.

El viver el podeu visitar fins el 21 de juny els dissabtes, diumenges i festius de 11:00 a 17:00. A partir del 22 de juny i fins el 31 de juliol de dimecres a diumenge de 11:00 a 21:00 i de l’1 d’agost fins el 6 de setembre tots els dies també d’11:00 a 21:00.


Un cop visitat Can Borni continuem per l’arrabassada fins arribar a trobar-nos amb el funicular del Tibidabo. Aquí, i a tocar de la via ens trobem amb 2 edificis; Un, el que està a tocar de la carretera era l’antiga estació del funicular del baixador de l’Observatori Fabra, ara convertit en vivenda particular, encara s’en conserva l’andana. L’altre edifici el que està més avall i a tocar del baixador, es el de la Mentora Alsina. El Gabinet de Física Experimental Mentora Alsina, construït el 1905.Va ser l’habitatge de l’industrial, polític i economista Ferran Alsina i Paellada que, al llarg de la seva vida, va anar reunint una gran quantitat d’aparells relacionats amb la mecànica, l’acústica, l’electricitat, etc. Amb la finalitat de divulgar i fomentar l'interès per la ciència.

Des del 1995 la col·lecció s’instal·là al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya a Terrassa. Aquest antic laboratori s'ha recuperat i s'exposa de manera permanent al Museu, amb el nom "Observar i investigar".

Al voltant d'aquests materials i de com els experiments sorprenien els visitants, s'ha preparat un taller dirigit als estudiants. En aquest taller els alumnes poden coneixer com era un laboratori de física experimental de començament de segle XX i realitzaran els experiments que van servir per entendre el perquè dels fenòmens físics que ens envolten, a partir d’experiències de pressió, llum i electricitat que Ferran Alsina havia realitzat en el seu gabinet de física experimental fundat a tocar del Tibidabo, amb la finalitat de fer demostracions de les lleis físiques.

I amb la Mentora Alsina arribem al final del recorregut d’avui pels límits del territori de Sant Genís. Esperem que us hagi entretingut.


Pots escoltar l'àudio d'aquesta entrada fent un clic aquí.

10/01/2015

Miratge, refracció ?. Potser les dues?

Recupero, aquest cop en català, un article que vaig publicar el 14 de novembre de 2013 a la web d'Astroseti. 

La curvatura de la Terra no ens hauria de deixar veure l'illa de Mallorca des de Barcelona però .... la Física ens ajuda


Els nostres avis ens deien que en dies molt clars era possible, des de la muntanya del Tibidabo a Barcelona, o des de la Mola al massís de Sant Llorenç, veure la silueta de l'illa de Mallorca.
 
Tot això ens semblava una anècdota i dèiem que els núvols a l'horitzó els causaven la confusió. Cal no oblidar que Mallorca es troba a 190 km en línia recta de la costa de Barcelona.
 

La distància màxima a la qual una persona d'estatura normal pot albirar l'horitzó del mar, situant-se en la vora de la platja és d'aproximadament 5 km. de distància. Per a una alçada de 900 m. la distància màxima podria arribar als 115 km. Pel que com a màxim, en condicions ideals, només s'hauria entreveure el cim del pic més alt de l'illa; el Puigmajor.

Però aquests dies les xarxes socials bullen amb la imatge obtinguda, el 6 de novembre, pel fotògraf Robert Ramos des del Tibidabo, en la qual es pot apreciar el contorn de l'illa.

Si tenim en compte l'altura sobre el nivell del mar a la qual es troba el cim del Tibidabo (550 m.), i la distància a la qual es troba Mallorca, ens cal alguna cosa més per completar aquesta visió.

I és aquí on entra la refracció per aconseguir observar aquest fenomen. Evidentment han de confluir també una sèrie de factors meteorològics favorables perquè aquest efecte sigui possible.


Com es produeix la refracció

La refracció es produeix quan la llum passa d'un medi de propagació a un altre amb una densitat òptica diferent, patint un canvi de velocitat i de direcció si no incideix perpendicularment a la superfície. Aquesta desviació en la direcció de propagació s'explica per mitjà de la llei de Snell*. Aquesta llei, així com la refracció en medis no homogenis, són conseqüència del principi de Fermat*, que indica que la llum es propaga entre dos punts seguint la trajectòria de recorregut òptic de menor temps.

D'altra banda, la velocitat de la penetració de la llum en un medi diferent del buit està en relació amb la longitud de l'ona i, quan un feix de llum blanca passa d'un medi a un altre, cada color té una lleugera desviació. Aquest fenomen és conegut com dispersió de la llum. Per exemple, en arribar a un mitjà més dens, les ones més curtes perden velocitat sobre les llargues (ex: quan la llum blanca travessa un prisma). Les longituds d'ona curta són fins a 4 vegades més dispersades que les llargues la qual cosa explica que el cel es vegi blavós, ja que per a aquesta gamma de colors l'índex de refracció és més gran i es dispersa més.

A la refracció es compleixen les lleis deduïdes per Huygens que regeixen tot el moviment ondulatori:

- El raig incident, el reflectit i el refractat es troben en el mateix pla.
- Els angles d'incidència i reflexió són iguals, entenent-ne per tals, els que formen respectivament el raig incident i el reflectit amb la perpendicular (anomenada Normal) a la superfície de separació traçada en el punt d'incidència.

La velocitat de la llum depèn del mitjà pel qual viatja, pel que és més lenta com més dens sigui el material i viceversa. Per això, quan la llum passa d'un medi menys dens (aire) a un altre més dens (vidre), el raig de llum és refractat apropant-se a la normal i per tant, l'angle de refracció serà més petit que l'angle d'incidència. De la mateixa manera, si el raig de llum passa d'un medi més dens a un menys dens, serà refractat allunyant-se de la normal i, per tant, l'angle d'incidència serà menor que el de refracció. Així podem dir que la refracció és el canvi de direcció de la propagació que experimenta la llum en passar d'un medi a un altre.

"És un efecte òptic gràcies al qual, per una diferència de densitat en l'atmosfera, es produeix un reflex del que hi ha darrere. Els raigs de la llum es corben una mica i et deixen veure més enllà", ens explica el fotògraf Robert Ramos, autor de la imatge. "Passa el mateix quan contemples una posta de sol al mar. Pots veure el Sol gràcies a aquest efecte, però en realitat el Sol ja no hi es".

"Per demostrar la refracció podem realitzar un experiment molt senzill", diu Robert Ramos. "Agafes la tapa d'un pot de melmelada, el col·loques cap per amunt sobre una taula i poses una moneda a l'interior. Després vas baixant la vista fins que arriba un punt en que deixes de veure la moneda perquè ja no tens angle de visió. quan deixes de veure la moneda, demanes a algú que ompli la tapa amb una mica d'aigua. Sense moure't tornaràs a veure la moneda gràcies a la refracció de la llum. un efecte similar al que es produeix quan poses un llapis en un got de aigua i el llapis es torça ".

De tota manera aquesta no ha estat l'única vegada que s'ha pogut observar aquest fenomen enguany, des de l'Observatori Fabra es va poder capturar aquesta altra fotografia el passat 22 gener 2013.





De tota manera, cada any es donen les condicions idònies d'observació d'aquest fenomen un mínim de 2 o 3 cops, només us cal anar pujant al Tibidabo!.

I si en voleu saber més:

- Llei de Snell
- Principi de Fermat