24/06/2015

Prípiat, un fantasma verd nuclear

A punt d'acomplir-se el trentè aniversari del desastre de Txernòbil he passejat virtualment amb el Google Earth per Prípiat, la ciutat que fins aleshores va ser la residència del personal que treballava a la central.

Prípiat és ara una ciutat fantasma al nord d'Ucraïna a l'Oblast o província de Kíev, a la vora de la frontera amb Bielorússia i prop de l'altra ciutat fantasma de Txernòbil. Deu el seu nom al riu que travessa la ciutat, el riu Prípiat.

La zona va patir el pitjor accident de la història de l'energia nuclear, el 26 d'abril de 1986, quan es produí el sobreescalfament i l'explosió del reactor 4 de la Central nuclear de Txernòbil, el qual va emetre 400 vegades més radiació que la bomba atòmica que caigué sobre Hiroshima al 1945, pel que la ciutat es va veure afectada per la radiació i va haver de ser evacuada.

Mapa de radioactivitat de l'any 1996
L'evacuació fou portada a terme només al cap de 3 dies per l'exèrcit soviètic. La majoria dels habitants foren desallotjats de les seves cases contra la seva voluntat, mentre que els animals domèstics i els de les granges foren sacrificats.

Evacuació de Prípiat
Prípiat va ser creada al 1970 com a colònia industrial pels treballadors de la propera central nuclear de Txernòbil i les seves famílies. A causa de la seva posició geogràfica, amb un clima temperat i un sòl fèrtil, la ciutat començà a desenvolupar-se, fins a convertir-se en una de les zones més agradables per viure-hi de l'antiga Unió Soviètica. Per això, la població cresqué en tan sols 16 anys fins a arribar als 47.000 habitants.


Les restes de Prípiat a la esquerra i de la central de Txernòbil a la dreta

Actualment no té cap habitant, tant sols investigadors, científics i forces de seguretat, que custodien la zona d'exclusió. La ciutat ara s'assembla a un museu de l'era soviètica. Té molts edificis d'apartaments on es troben encara objectes abandonats: fotografies, joguines de nens, roba, objectes personals, etc. També hi ha restaurants, places de joc, hospitals, escoles i gimnasos en el seu estat d'abandó. A causa de la falta de manteniment de les construccions, a dintre hi creixen molsa, fongs i inclús plantes gràcies a la humitat produïda durant el desgel a la fi d'hivern.


Si no fos per que les edificacions encara resten dempeus, les imatges que és poden anar trobant a la xarxa de Prípiat fan venir esgarrifances quan penses quin seria el resultat de qualsevol mena d'apocalipsi.

Les coordenades per trobar-ho al Google Earth son aquestes 51°23'05.33" N - 30°05'30.24" E. Acabo amb un seguit d'imatges que parlen per elles soles.










23/06/2015

Els secrets de Star Wars 8. Tattoine un sistema solar a estudiar

No és possible evocar el famós planeta Tatooine, famós paradís per a bandits galàctics, en el que regna el famós Jabba el Hutt, sense parlar dels seus dos Sols.

Aquesta característica no és tan sorprenent si tenim en compte que dos terços de les estrelles visibles a ull nu formen part d'un sistema múltiple. El problema no és trobar un estel doble, si no entendre com un planeta pot evolucionar dins d'aquest sistema. I les possibilitats són infinites.

Els 2 sols de Tatooine





Tatooine, un sistema solar impossible 

Per començar, Tatooine podria orbitar a un dels seus sols. Aquesta hipòtesi és poc probable perquè quan George Lucas s'imagina el context de dos sols, els veu a prop un de l'altre i de mida semblant. Si Tatooine girava al voltant d'un dels seus sols, és probable que tingui un diàmetre aparentment més gran que el que està més distant.

Una altra possibilitat; Tatooine podria ocupar un dels punts* estudiats pel matemàtic francès Joseph Louis Lagrange. Aquests punts, en nombre de cinc, són posicions d'equilibri on la força de gravetat dels dos planetes és exactament compensada per la força centrífuga a causa del moviment orbital. Tres d'ells estan alineats amb els centres de les dues estrelles; són posicions d'equilibri inestable en què un planeta no es pot mantenir de forma permanent. Els dos últims formen cadascun un triangle equilàter amb dos sols; que són posicions d'equilibri estable. Si prenem l'exemple de la parella Sol-Júpiter aquestes dues posicions són ocupades per els asteroides troians. Tatooine podria ocupar un d'aquests llocs? En aquest cas, els dos sols sempre apareixen separats uns 60 graus, l'angle format per dos costats adjacents d'un triangle equilàter. La proximitat de les estrelles a la hora de la posta de Sol que veu Luke, demostra que aquesta configuració no és la bona. 

Algunes consistències

Finalment, la òrbita de Tatooine també podria incloure els seus dos sols alhora. Aquest tipus d'òrbita només és estable si la distància entre el planeta i els seus sols és almenys quatre vegades més gran que la que hi ha entre les estrelles. Des de la perspectiva del planeta, és com si les estrelles en fossin només una. Podem estimar el radi de l'òrbita de Tatooine? Sí, és clar!.

Tingueu en compte en primer lloc, que les dues estrelles són molt similars al nostre Sol, una és groga i l'altra taronja, el que suggereix que és una mica més freda. Si aquestes dues estrelles estiguessin massa a prop una de l'altra, haurien de estar deformades per efecte de la seva gravetat mútua. Com que no és notable cap deformació en els sols a la hora de la posta, es pot calcular que la seva distància és certament de més de 10 milions de quilòmetres. Per tenir Tatooine una òrbita estable, ha d’estar separat per almenys 40 milions de quilòmetres. No ha de ser massa a prop, per por de ser realment massa calent i inhabitable. Dos cents milions de km és una bona posició: a aquesta distància Tatooine rep una energia una mica més alta que la que rebem a la Terra, el que explicaria el seu aspecte desèrtic. El seu any seria de 13 mesos terrestres, i si tingués oceans els efectes de les marees serien imperceptibles. 

No obstant això, recordeu que som davant d’una pel·lícula de ficció. La prova? Es veu només una ombra als peus dels habitants de Tatooine! ;-)
 
 Autor de l'original: Roland Lehoucq
Crèdit de les imatges: Lucasfilm Ltd.
 
Per saber-ne més:

- Els punts de Lagrange






 

17/06/2015

Els límits de Sant Genís



Avui us parlaré dels límits del barri de Sant Genís i del que podem trobar més enllà dels seus carrers; Jardins, restes megalítiques, i un parell de cases i indrets que tenen una història curiosa.

Sant Genís té una extensió força gran, us refrescarem la memòria traçant els seus límits:

Abans, com a curiositat us direm que la cruïlla de l’Av Jordà amb el Pg de la Vall d’Hebron hi conflueixen 4 barris: La cantonada de Sant Rafael és Montbau, la dels bombers es la Taxonera, la de la llosa davant dels bombers pertany al Parc de la Vall d’Hebron i la de la Barnawagen es la de Sant Genís.

Ara si, dibuixarem els seus límits:

Comencem a la cruïlla del Pg de la Vall d’Hebron amb l’Av. Jordà pujant per l’avinguda a l'arribar al nº 12 seguirem el mur de l’Hospital fins al carrer Natzaret passant per darrera els edificis del carrer Idumea, un cop allí encerclem Mª Auxiliadora i imaginem un línia recta fins el dipòsit d’aigua per sobre de Saldes i d’allí una altra línia fins al dipòsit que hi ha a tocar de l’Arrabassada. Seguim per la carretera fins a la cruïlla de Sant Cugat, a la recta abans d’arribar a la cruïlla i a mà esquerra hem deixat les cases que hi ha al punt conegut com a Vista Rica. A l’inici d’aquesta recta és a on deixen de ser veïns amb Montbau i ho son amb Sant Cugat.

Un cap hem arribat a la cruïlla seguim cap al Tibidabo dibuixant un línia més o menys recta cap al cim del Tibidabo deixant a ma esquerra el coll de la mola, quan trobem la carretera que ve de la cruïlla de Vallvidrera, deixem de ser veïns de Sant Cugat i ho som del districte de Sarrià Sant Gervasi, veïnatge que ja no deixarem fins arribar a la Carretera de les aigües. Seguim la carretera avall en direcció a Vallvidrera fins arribar al funicular del Tibidabo, un cop arribats baixem per la via del funicular fins trobar-nos la carretera de les aigües, quan ja hi som girem a l’esquerra cap al nord seguint el seu traçat fins trobar-nos novament amb l’Arrassabada entre l’accés a Vall Parc i el desaparegut restaurant els Pins, tirem Arrabassada avall fins a les escales del carrer Canaan (per darrera de l’escola Gravi) fins al Pg. de la Vall d’Hebron a tocar de la Biblioteca de Penitents, i seguim, ara amb el veïnatge de la Taxonera pel Pg.de la Vall d’Hebron passant pel davant del Ribas fins arribar de nou a l’Av. Jordà. Què us ha semblat? Una bona passejada no?. Doncs tot el que queda dins d’aquest perímetre és Sant Genís.

Per començar us direm que Vista Rica, era antigament un punt de descans i de recuperació de forces gràcies a la seva font durant les romeries a Sant Medir, a on els romers aprofitaven per menjar i ballar, tal com ho demostren imatges antigues. I es que a partir d’allí el camí fins a Sant Medir ja fa baixada.

Crèdit imatge: Arxiu fotogràfic de Barcelona

Vista Rica és l’indret a on trobem un grup d’edificis al coll sobre el desaparegut monestir Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i que alguns interpreten que és el Coll s’Erola, per on passava el camí romà de Barcelona a Terrassa per Sant Cugat. A la banda de Barcelona hi ha les cases més noves (residència d’acollida d’ancians) o restaurades, i a la banda de Sant Cugat les més antigues (de Parcs i Jardins) i un laboratori d’assaigs. Hi ha un aparcament a la obaga, planer, que gairebé sempre és força ple. De fet, el nom tant li pot venir de la magnífica vista que es pot contemplar cap a Barcelona i el mar, com de les vistes interiors de les cases. Algunes es diu que són amb accés de pagament, malgrat que aquesta dada no l’hem pogut comprovar.

Seguint una mica més amunt i a l’alçada del desviament a Sant Cugat i a pocs metres damunt nostre, trobem el Coll de la Mola, el turó que s’enfila a mà dreta passat l’encreuament. Aquí podem trobar una de les poques restes neolítiques, per no dir la única de tota la ciutat, és l’anomenada pedra de Collserola d’un més que probable origen íber. Aquest indret també acull una més de les llegendes que tenen a Sant Genís. Diuen les males llengües que aquest era un punt de reunió de les bruixes de la contrada per celebrar els seus aquelarres.

Una mica més amunt seguint la carretera cap al Tibidabo, arribem a una mena de mirador a ma esquerra, ara tancat al seu accés amb vehicle. A ma esquerra del mirador hi trobareu una pista que fa baixada. Aquesta pista us durà fins al jardins del viver de Cal Borní.

L’origen d’aquest viver l’any 1919 va ser la de proporcionar un jardí d’aclimatació als arbres i plantes d’arreu del mon que anaven destinats a la Exposició Universal de Barcelona del 1929. El projecte va ser obra de Nicolau Mª Rubió i Tudurí (1891-1981) arquitecte, urbanista i paisatgista, i aleshores, director de Parcs i Jardins Municipals de Barcelona. Rubió i Tudurí, al projectar el viver es va inspirar en els jardins que més admirava, el jardins llatins i àrabs. Així a Can Borni hi col·loca escales, que enllacen les plataformes on es posaran les plantacions, amb fonts a cadascuna d’elles, i totes elles unides per canalets d'aigua, que baixen pel barranc dominat fent petites cascades.

El Viver de Can Borni va pertànyer fins el 1986 a l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona. El viver havia quedat força desfasat ja que l'evolució de la ciutat va comportar que la major part de plantes i arbres que s'aclimataven a Can Borni, no fossin  les adequades per a plantar a la ciutat, l'increment de la contaminació, el traçat dels carrers, la climatologia que anà canviat, tot plegat va portar al desús les plantes de tipus alpí que en gran majoria s'albergaven a Can Borni. Tant va ser així que Parcs i Jardins es va plantejar de crear-hi un jardí alpí, obert al públic.
 
L'any 1986, el viver va passar a mans de l'extinta Corporació Metropolitana de Barcelona que el va utilitzar com a viver per als arbres i arbusts destinats a la reforestació i que calia que passessin un procés d'aclimatació abans de ser replantats. El 1987 al crear-se el Patronat del Parc de Collserola el viver va passar a ser gestionat directament per aquest i va continuar la funció de viver per arbres i arbusts destinats a ser replantats al Parc. Amb el temps aquesta funció va deixar de ser necessària i el viver es va utilitzar únicament com a seu de la brigada forestal del Patronat.

En l'actualitat i gràcies a l'impuls de la Fundació Nicolau Mª Rubió i Tudurí i el suport de l'Ajuntament de Barcelona, a través del Districte d’Horta-Guinardó, de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins, l'Agència del Paisatge Urbà i Qualitat de vida, Barcelona de Serveis Municipals S.A. i el Consorci del Parc de Collserola, el viver ha estat recuperat com a Jardí i obert al públic.

El projecte de restauració que s'ha dut a terme, ha respectat al màxim l'antiga organització de l'espai. S'han acondiciat per a la passejada les antigues plataformes destinades a viver, s'han refet els murets de pedra seca i les diferents fonts i canalets d'aigua. També, s'hi ha instal·lat uns serveis higiènics públics i adaptats per a discapacitats. Per afavorir l'estada s'ha acondiciat una esplanada on s'hi han col·locat bancs i taules de fusta. A tocar del cami que porta al viver hi podeu trobar la font. Segons Miquel Tormos, aquesta font era dins de la masia de Can Borni. Però en ser enderrocada van fer sortir la deu arran del camí on és ara.

El viver el podeu visitar fins el 21 de juny els dissabtes, diumenges i festius de 11:00 a 17:00. A partir del 22 de juny i fins el 31 de juliol de dimecres a diumenge de 11:00 a 21:00 i de l’1 d’agost fins el 6 de setembre tots els dies també d’11:00 a 21:00.


Un cop visitat Can Borni continuem per l’arrabassada fins arribar a trobar-nos amb el funicular del Tibidabo. Aquí, i a tocar de la via ens trobem amb 2 edificis; Un, el que està a tocar de la carretera era l’antiga estació del funicular del baixador de l’Observatori Fabra, ara convertit en vivenda particular, encara s’en conserva l’andana. L’altre edifici el que està més avall i a tocar del baixador, es el de la Mentora Alsina. El Gabinet de Física Experimental Mentora Alsina, construït el 1905.Va ser l’habitatge de l’industrial, polític i economista Ferran Alsina i Paellada que, al llarg de la seva vida, va anar reunint una gran quantitat d’aparells relacionats amb la mecànica, l’acústica, l’electricitat, etc. Amb la finalitat de divulgar i fomentar l'interès per la ciència.

Des del 1995 la col·lecció s’instal·là al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya a Terrassa. Aquest antic laboratori s'ha recuperat i s'exposa de manera permanent al Museu, amb el nom "Observar i investigar".

Al voltant d'aquests materials i de com els experiments sorprenien els visitants, s'ha preparat un taller dirigit als estudiants. En aquest taller els alumnes poden coneixer com era un laboratori de física experimental de començament de segle XX i realitzaran els experiments que van servir per entendre el perquè dels fenòmens físics que ens envolten, a partir d’experiències de pressió, llum i electricitat que Ferran Alsina havia realitzat en el seu gabinet de física experimental fundat a tocar del Tibidabo, amb la finalitat de fer demostracions de les lleis físiques.

I amb la Mentora Alsina arribem al final del recorregut d’avui pels límits del territori de Sant Genís. Esperem que us hagi entretingut.


Pots escoltar l'àudio d'aquesta entrada fent un clic aquí.