La Terra realment gira més ràpid que abans?

La Terra gira cada cop més ràpid. El fenomen és imperceptible, però ha intrigat els científics durant diversos anys. Fins al punt, potser, de revolucionar algun dia la nostra manera de mesurar el temps

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Cicerocastro, iStock.

El nostre planeta ha accelerat sobtadament? Durant els darrers anys, la Terra ha anat guanyant lleugerament en velocitat de rotació. Els investigadors estan observant de prop aquest fenomen inesperat. La diferència continua sent minúscula, completament imperceptible a la nostra escala, però podria tenir repercussions concretes en la mesura del temps. Una anàlisi d'aquesta subtil acceleració que planteja preguntes.

Una acceleració imperceptible però real

A ull nu, res canvia: el dia encara sembla fluir al mateix ritme. Tot i això, les mesures revelen que la Terra està completant les seves rotacions una mica més ràpid que abans. Aquest lleuger augment de velocitat, observat en els darrers anys, és suficient per despertar la curiositat dels científics, ja que es desvia del comportament esperat del nostre planeta.

Per rastrejar aquestes variacions minúscules, els investigadors es basen en xarxes de radiotelescopis, com ara l'observatori VLBI de Mizusawa, Japó. Coordinant els seus esforços, aquests instruments recopilen les dades necessàries per determinar amb precisió l'orientació de la Terra a l'espai i detectar fins i tot les fluctuacions més petites.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: HeatherECampbell, iStock

Quan la rotació reordena les cartes del temps

Per convenció, una rotació completa de la Terra al voltant del seu eix triga exactament 24 hores, o 86.400 segons. Però aquesta definició es basa en l'acord, no en un rellotge immutable.

Si el planeta accelera, encara que sigui per una fracció infinitesimal, l'estructura de la nostra mesura del temps podria veure's afectada progressivament.

Aquesta és tota la qüestió que planteja aquesta acceleració: darrere d'un fenomen imperceptible hi ha una qüestió molt més àmplia, la de com comptem els segons que puntuen les nostres vides.

En una altra entrada al blog ja responíem a la pregunta: Per què no ens adonem que la Terra està girant? 

Ho he vist aquí. 

Els científics han mesurat la unitat de temps més curta, un zeptosegon.

Els científics han mesurat la unitat de temps més curta, un zeptosegon.

Un zeptosegon és una unitat de temps increïblement petita, equivalent a una bilionèsima d'una milmilionèsima de segon, escrit com a 0,000000000000000000001 segons o 10⁻²¹ segons. Per posar-ho en perspectiva, la relació entre un zeptosegon i un segon és la mateixa que la que hi ha entre un segon i uns 31,7 mil milions d'anys. Els científics utilitzen aquesta escala per mesurar processos que tenen lloc dins dels àtoms, com ara el moviment dels electrons quan la llum interactua amb la matèria. És el període de temps més curt que s'ha mesurat directament mai en experiments.

Aquesta escala és tan extremadament minúscula que, per exemple, el temps que triga la llum a creuar una única molècula d'hidrogen és d'aproximadament 247 zeptosegons. Per donar-te una idea de com de petit és, la llum violada, a l'extrem del espectre visible, té un període de 1,3 × 10⁻¹⁵ segons, que és aproximadament un milió de vegades més llarg que un zeptosegon. 

Aprofitem la ocasió per ampliar-vos la informació i adjuntem l'escala temporal del segon:

A partir de quina mida un meteorit esdevé perillós per a la Terra?

Clic a la imatge per engrandir. Un gran meteorit precipitant-se cap a la Terra. Imatge il·lustrativa Crèdit: Karine Durand, imatge de Bing 

Un meteorit és un objecte sòlid procedent de l'espai que entra a l'atmosfera terrestre i colpeja el terra. L'impacte d'aquestes pedres provinents d'altres llocs, ja sigui a la terra o de l'oceà, pot causar una catàstrofe a gran escala, però només quan el meteorit té una mida suficient.

Es creu que els meteorits van causar l'extinció dels dinosaures i els seus cràters adornen la superfície de la Terra. Cada dia, el planeta és bombardejat per centenars de meteorits. Crèdit: Futura Sciences.

"S'estima que cada any, entre 100.000 i 200.000 tones de material meteorític cauen a la Terra (el 90% de les quals és pols que pesa menys d'un gram)", diu Bernard Melguen, professor d'astronomia i autor del llibre Meteorites: Missatgers from Space, editat per Apogée Publishing. Petits meteorits que pesen des d'unes poques dotzenes fins a uns quants centenars de grams, sovint originats per estels fugaços, s'estavellen contra la Terra cada dia: el seu impacte és majoritàriament inofensiu, excepte per a un observador, o un animal, que tingui la mala sort de trobar-se al lloc equivocat en el moment equivocat, és a dir, just a sota.

Clic a la imatge per engrandir. Aquest cràter d'un quilòmetre d'amplada a Arizona es va formar per un meteor de 50 metres d'amplada. Crèdit: Kenneth Lacovara, X.

Les pedres petites també es redueixen en la seva caiguda i sovint cauen a terra sense gaire dany: es tracta de micrometeorits. Els meteorits de mida mitjana penetren més profundament a la terra, i els meteorits molt grans (de 1000 tones cap amunt) creen veritables cràters.

Clic a la imatge per engrandir. El 30 de juny de 1908, una enorme ona de xoc va ressonar pel cor de Sibèria. La causa? Un meteorit de 50 metres de diàmetre que es va desintegrar a l'aire. L'esdeveniment de Tunguska va ser una explosió equivalent a 100 vegades la potència de la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima. Crèdit: Torless Carraz, X.

 

D'un cràter localitzat a una extinció massiva 

Segons l'especialista Bernard Melguen, un meteorit esdevé perillós quan:

• El diàmetre és inferior a 10 m: les conseqüències són espectaculars, però el perill es limita a una zona restringida;
• El diàmetre està entre 10 i 100 m: els riscos són comparables als d'un terratrèmol;
• El diàmetre és de 500 m: aquesta és la destrucció total d'un estat de mida mitjana;
• El diàmetre és d'1 km: és un cataclisme molt fort, amb la destrucció d'una vasta regió que causaria almenys 100 milions de morts;
• Si el diàmetre és de 10 km o més: és una catàstrofe planetària seguida d'una extinció massiva. Part de la vida a la Terra ha estat destruïda.    

Ho he vist aquí.

Quins han estat els 10 articles més llegits del 2025?

Com cada any us oferim un resum dels 10 articles que han estat més llegits durant tot l'any 2025. La nostra secció de Preguntes i Respostes (P/R), és la que ha despertat més interès per als i les nostres lectors/es durant l'any 2025. Per accedir a l'article feu clic damunt del títol. Aprofitem per desitjar-vos a tots vosaltres una Molt Feliç Nova Òrbita aquest 2026! Comencem:

Nº 1

Publicat el 27/08/2019  Per què es fan bombolles al terra quan plou?

L’article descriu per què es formen bombolles a terra o als tolls mentre plou. Observem que en dies de tempestes, quan la pluja cau sobre la superfície d’aigua al sòl, sovint veiem bombolles. Segons la tradició popular, això indica que continuarà plovent, cosa que reflecteix el refrany “Aigua de bombolla, tot lo món s’adolla” com a indici meteorològic. La raó científica és que les gotetes de pluja dissolen gasos de l’aire (com nitrogen i oxigen) mentre cauen. Quan aquestes gotes fredes impacten amb aigua més calenta al terra, els gasos dissolts deixen de ser solubles a causa de l’augment de temperatura, i es desprenen formant bombolles. Aquest procés està relacionat amb la Llei de Le Châtelier, que explica que la solubilitat dels gasos en líquids disminueix quan la temperatura puja. Com més gran és la diferència de temperatura entre les gotes i l’aigua del toll, més bombolles es formen.

En resum, aquestes bombolles no són només curiositats visuals: reflecteixen canvis físics pausats i poden ser un senyal que la pluja continuarà o tornarà a començar.

Nº 2

Publicat el 30/01/2021 Viatjar a Mart: quant de temps es triga a arribar-hi?

A l’article es parla sobre quant de temps triga un viatge de la Terra a Mart i els factors que ho condicionen. Explica que les missions només es llancen cada, més o menys, 26 mesos perquè els dos planetes estiguin en una posició favorable per gastar menys combustible, ja que Mart i la Terra estan en òrbites el·líptiques i en moviment constant. Amb la tecnologia actual, un viatge típic triga aproximadament 260 dies, al voltant de 8,5 mesos), però això depèn de la trajectòria i la potència de la nau. L’article també menciona que si es pogués viatjar a la velocitat de la llum es trigaria de 3 a 22 minuts (segons la distància) i que futures tecnologies podrien reduir molt aquest temps. Finalment, posa exemples de missions històriques que han trigat entre 228 i 333 dies per arribar a Mart.

Nº 3

Publicat el 22/11/2017 Quina és l'estrella més gran de l'univers?

Explorem algunes de les estrelles més grans conegudes comparant-les amb el Sol, que és una estrella de mida modesta. Els astrònoms mesuren les estrelles en funció del seu diàmetre i massa respecte al Sol. Entre els gegants vermells, UY Scuti destaca com una de les més grans, amb un diàmetre aproximadament 1.700 vegades el del Sol, i si es posés al centre del Sistema Solar s’estendria fins a l’òrbita de Saturn. Altres estrelles notables són VY Canis Majoris i Mu Cephei, també enormes però una mica més petites. També es mencionen estrelles molt massives com Eta Carinae i les del cúmul R136, que tot i no ser les més grans en diàmetre són extremadament massives i brillants. L’article fa veure que les estrelles poden diferir molt en grandària i massa, amb alguns exemples espectaculars a la nostra galàxia i més enllà

Comparació de mides a l'Univers observable. Crèdit: @galaxianjourney, YouTube

Nº 4

Publicat el 01/10/2019 Per què veiem la sang blava a les nostres venes?

Aquí abordem per què les venes semblen blaves encara que la sang sigui vermella. La sang és vermella perquè conté hemoglobina als glòbuls vermells, que fixa l’oxigen i li dona aquest color. Però, quan observem venes a través de la pell, la llum que arriba als nostres ulls és principalment llum blava dispersada per la pell i els teixits, cosa que fa que les venes semblin blaves, malgrat que la sang és sempre de tonalitats de vermell. També s’esmenta que en diagrames les venes es dibuixen en blau per distingir-les de les artèries, fet que ha reforçat aquesta percepció errònia. En realitat, la sang en les venes és vermella fosc i la idea de “sang blava” és un error visual i conceptual.

Nº 5

Publicat el 14/04/2024 Com calcular l'edat humana del teu gat?

Aquí t'expliquem com pots convertir l’edat del teu gat a una edat humana equivalent. Tot i que es diu popularment que cada any de gat equival a set anys humans, això no és del tot exacte. Els gats maduren més ràpidament en els primers anys: 1 any gat ˜ 15 anys humans i 2 anys gat ˜ 24 anys humans, i cada any addicional equival aproximadament a 4 anys humans. Per exemple, un gat de 9 anys tindria al voltant de 52 anys humans segons aquesta regla. També es parla de la longevitat mitjana dels gats (entre 13 i 17 anys), de com l’entorn i la raça influeixen en la seva esperança de vida, i de rècords de gats vells com Crème Puff, que va arribar als 38 anys. Aquest mètode és una aproximació que ajuda a entendre millor l’envelliment felí

Nº 6

Publicat el 01/11/2024 Via Làctia: per què es diu així la nostra galàxia?

A l’article s'explica l’origen del nom Via Làctia, que significa literalment camí de llet, i descriu la nostra galàxia com una banda lluminosa blanquinosa de milers de milions d’estrelles visible en nits fosques. El nom prové de la mitologia grega, on la llegenda diu que Hèracles va rebre llet divina de la deessa Hera, i quan ella el va apartar, una esquitxada de llet va formar la franja al cel que ara veiem com a Via Làctia. Aquest terme es va traduir al llatí com Via Làctia i va ser adoptat universalment, i d’aquí deriva també la paraula galàxia. L’article menciona altres llegendes i noms d’arreu del món que representen aquesta banda estrellada com un camí o un riu celestial, reflectint la riquesa cultural de la nostra visió del cel.

Nº 7

Publicat el 28/04/2020 Per què no ens adonem que la Terra està girant?

T'expliquem que no notem la rotació de la Terra perquè aquesta gira de manera uniforme i constant, sense acceleracions o frenades que el nostre cos podria percebre. Encara que a l’equador la velocitat és alta (~1 670 km/h), la sensació de moviment falta perquè estem a moviment constant i només notem canvis d’acceleració. La gravetat i la força centrífuga s’equilibren, així que no sentim que la Terra giri, tot i que experiments com el pèndol de Foucault demostren aquest gir.

 

Nº 8

Publicat el 25/09/2022 Per què surt el Sol sempre per l'est?

Us expliquem que veiem el Sol sortir sempre per l’est perquè la Terra gira sobre si mateixa de oest a est, completant una volta en un dia (~23 h 56 m 4 s). Aquesta rotació fa que el Sol sembli moure’s d’est a oest des del nostre punt de vista. També assenyala que la direcció exacta de sortida canvia segons latitud i estació (surt nord-est a l’estiu i sud-est a l’hivern) a causa de la inclinació de l’eix terrestre.

Nº 9

Publicat el 30/09/2019 Per què els planetes són rodons? 

Descobreix a l’article com és que els planetes són rodons; perquè la gravitació fa que la matèria s’atregui cap al centre de massa, creant una forma esfèrica o gairebé esfèrica que és l’estat d’equilibri d’un cos prou massiu. Quan un cos és petit (com els asteroides), la gravetat no és suficient per vèncer la rigidesa de la roca i la seva forma pot ser irregular. En canvi, els planetes i estrelles, per la seva gran massa, acaben tenint forma arrodonida, encara que no perfectament esfèrica si giren sobre si mateixos.

Nº 10

Publicat el 25/09/2017 Com es mesuren les distàncies a l'univers?

Aquí descrivim com els astrònoms mesuren les enormes distàncies còsmiques, utilitzant diferents mètodes segons l’escala. Per a objectes relativament propers (centenars d’anys llum), s’usa el mètode de paral·laxi, que mesura el desplaçament aparent d’una estrella des de dos punts de l’òrbita terrestre. Per distàncies intermitges es fa servir la relació període-lluminositat de les Cefeides. Per objectes molt llunyans s’analitza el desplaçament cap al vermell de l’espectre degut a l’expansió de l’Univers. Aquestes tècniques formen una escala de mesures còsmiques que permeten saber a quina distància es troben estrelles i galàxies.

També volem aprofitar l'ocasió i compartir amb vosaltres l'origen de les visites a aquest blog el 2025, de més a menys;

 

1 Singapur 44.500 visites
2 Estat Units 8.890
3 Hong Kong 8.540
4 Paisos Baixos 7.360
5 Espanya 4.630
6 Alemanya 3.730
7 Mèxic 3.500
8 Japó 1.840
9 Àustria 1.560
10 França 786 

Per ser un humil blog de divulgació científica en català no està gens malament. Sigueu Feliços!

Dossier: Criptografia. 11 Teoria de la complexitat en criptologia

Fer que els codis secrets siguin irrompibles és el somni de tota la vida dels professionals de la seguretat. Des de l'antiguitat, els humans van inventar sistemes manuals i després mecànics abans de la revolució electrònica. Descobreix la criptologia i els seus usos, des del xifratge tradicional fins al xifratge RSA i la informàtica.

La criptografia contemporània es basa en funcions unidireccionals. Aquestes funcions es calculen fàcilment, però és pràcticament impossible, donat un valor, trobar el paràmetre que ha portat a aquest valor. Per exemple, si es trien dos nombres primers grans, és fàcil multiplicar-los. Actualment, però, el producte per si sol no ens permet trobar els factors si aquests es trien perquè siguin prou grans. La multiplicació d'enters és una funció unidireccional. És un cas especial de problemes que no sabem com resoldre però, un cop coneguda la solució, és fàcil de verificar.

Si et repten, per exemple, a factoritzar el nombre 2.027.651.281, probablement tindries moltes dificultats per trobar els factors sense una eina de càlcul potent. D'altra banda, si et digués que aquests factors són 46.061 i 44.021, només necessitaries un minut per verificar que aquesta solució és correcta.

Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística de la màquina de Turing (sense la taula de transició). Crèdit: Schadel, DP

La preocupació és que l'existència d'aquests problemes no és certa. Els investigadors encara no han pogut demostrar que la factorització de nombres enters sigui realment un problema difícil. L'única observació que podem fer és que, en l'estat actual dels nostres coneixements, aquest problema està lluny de ser fàcil de resoldre. S'han fet nombrosos i impressionants avenços des que els matemàtics s'hi van interessar per primera vegada. La resolució en només unes dècades, d'una complexitat de la factorització ha passat d'exponencial a subexponencial depenent del nombre de dígits del nombre a factoritzar. El progrés s'aturarà aquí o encara cal esperar més avenços?

La màquina de Turing

Encara es desconeix si és simplement el nostre desconeixement d'algoritmes més eficients el que dificulta la factorització, o si aquesta dificultat rau en la naturalesa mateixa del problema. Les nocions de computabilitat i complexitat computacional van ser modelades per Alan Turing en una màquina abstracta. La màquina de Turing inclou:

- Una unitat central de càlcul que pot estar en un nombre finit d'estats;
- Una cinta il·limitada on inicialment es contenen les dades que s'han de processar i on s'escriuen els resultats; aquestes dades s'expressen mitjançant un alfabet de mida finita;
- Un capçal de lectura-escriptura que pot substituir un caràcter per un altre a la cinta o moure la cinta una posició cap a l'esquerra o cap a la dreta.

Clic a la imatge per engrandir. Diagrama esquemàtic d'una màquina de Turing, que consisteix en una cinta il·limitada que es pot moure a la dreta o a l'esquerra, un capçal de lectura/escriptura i una unitat central de processament que controla les accions. Crèdit: P. Guillot. Infografia en català: Sci-Bit.

El programa d'una màquina d'aquest tipus és una llista d'instruccions, cadascuna de les quals consta de quatre informacions: un estat q, un símbol s, un nou estat r i una acció a del capçal de lectura. Si la màquina es troba en l'estat q i llegeix el símbol s de la cinta, passa a l'estat r i realitza l'acció a, que consisteix a escriure un símbol a la cinta en lloc de s desplaçant la cinta en una direcció o altra.

Es diu que una màquina de Turing és "determinista" si el seu programa consisteix en només una instrucció per a un estat i símbol determinats. Un problema pertany a la classe P (de "polinomi") si existeix una màquina de Turing determinista que el resol executant un nombre d'instruccions delimitades per un polinomi de la mida de les dades. Un problema que no pertany a aquesta classe es considerarà difícil, almenys per a algunes dades.

Si, en canvi, hi ha diverses instruccions possibles corresponents a un estat i símbol determinats, es diu que la màquina és "no determinista". Una màquina no determinista resol el problema si existeix una seqüència d'instruccions que condueix al resultat, en altres paraules, si existeix un oracle que indica a la màquina quina instrucció ha d'executar d'entre diverses opcions possibles. Una màquina no determinista es pot simular amb un nombre il·limitat de màquines deterministes, cadascuna de les quals tria una de les instruccions per executar-la en un estat determinat. Un problema pertany a la classe NP si existeix una màquina de Turing no determinista que el resol en un nombre d'instruccions delimitades per un polinomi de la mida de les dades. Aquests són precisament els problemes que es verifiquen fàcilment, la solució actua com un oracle que indica l'elecció d'instruccions que condueixen al resultat.

Si un problema pertany a la classe P, aleshores també pertany a la classe NP. Un dels principals problemes oberts en la teoria de la complexitat és si la classe NP és estrictament més gran que la classe P o no, una qüestió que es pot resumir de la següent manera: existeix algun problema fàcilment verificable que sigui difícil de resoldre?

Si existeix un problema d'aquest tipus, que encara no s'ha demostrat, la factorització dels enters és un candidat probable.

Ho he vist aquí.

Dossier: Criptografia. 9 El joc de l'adversari

Fer que els codis secrets siguin irrompibles és el somni de tota la vida dels professionals de la seguretat. Des de l'antiguitat, els humans van inventar sistemes manuals i després mecànics abans de la revolució electrònica. Descobreix la criptologia i els seus usos, des del xifratge tradicional fins al xifratge RSA i la informàtica.

El joc criptogràfic implica un oponent amb qui cal tenir en compte. El seu objectiu és el desxifratge de missatges, és a dir, un desxifratge sense la clau. Aquesta delicada tasca és essencial per garantir la robustesa d'un procés. Com ja va assenyalar Charles Babbage en un intercanvi al Journal of the Society of Arts, només es pot proposar un xifratge segur si s'han desxifrat xifratges molt difícils.

Clic a la imatge per engrandir. Part de la màquina diferencial de Charles Babbage. Crèdit: Andrew Dunn, Wikimedia Commons, CC 2.0

Actualment s'accepta que les substitucions simples incompleixen ràpidament l'anàlisi de freqüències. La tècnica utilitzada va ser exposada per primera vegada pel filòsof i matemàtic àrab Al-Kindi en el seu tractat sobre l'extracció de l'obscur ja al segle IX. El treball de desxifrat consta de dues fases:

• una, quantitativa, consisteix a comptar les aparicions de cada caràcter del text del qual volem trobar el significat;
• la segona, qualitativa, consisteix a utilitzar el coneixement del llenguatge i la intuïció.

Clic a la imatge per engrandir. Retrat del matemàtic àrab Abu Yusuf Yaqub ibn Ishaq al-Kindi (801–873). Crèdit: Dubsahara

L'escarabat d'or, un conte d'Edgar Allan Poe publicat el 1843, descriu detalladament la pacient tasca del desxifrador de codis. El mètode segueix gairebé paraula per paraula un article de David A. Conradus; Cryptographia Denudata, publicat a la revista Gentleman's Magazine el 1842.

Charles Babbage, Friedrich Kasiski i els seus mètodes de desxifrat

Les substitucions polialfabètiques han resistit l'anàlisi durant més temps. No va ser fins al segle XIX amb l'obra de Charles Babbage i després Friedrich Kasiski que va sorgir un mètode analític de desxifrat. El pas crucial és la determinació de la longitud de la clau. Es determina identificant repeticions en el criptograma. Aquest mètode va ser refinat per William Friedman a principis del segle XX, que va utilitzar l'índex de coincidència, definit com la probabilitat que un símbol xoqui en el criptograma. Aquesta quantitat, que és significativa de la informació que porten les lletres d'un text, es coneix avui dia com a "entropia de Rényi". Permet distingir els caràcters d'un llenguatge natural d'una seqüència purament aleatòria.

Sempre se suposa que l'adversari coneix els detalls del procés de xifratge. Aquest principi va ser enunciat pel lingüista Auguste Kerckhoffs el 1882, que defensava mètodes que no s'haurien de basar en el secret del procés, sinó només en el d'una clau fàcilment modificable. La seva tesi es basa en el principi que Jean-Robert du Carlet va posar com a lema al capdavant del seu treball sobre la criptografia:  Ars ipsi secreta magistro, «un art amagat al mateix mestre», la qual cosa significa que un xifratge només és bo si roman indesxifrable pel seu propi inventor.

Clic a la imatge per engrandir. Portada d'Ars ipsi secreta magistro de Jean-Robert du Carlet, publicat el 1644 a Tolosa. Crèdit: Tolosana.

A més del coneixement del procés, el joc criptogràfic ara proporciona a l'adversari un dispositiu que realitza l'operació de desxifrat. Pot observar-lo, realitzar mesures físiques i provocar errors operatius per tal d'extreure els secrets. De fet, no seria desitjable que un lector de targetes bancàries pogués extreure els secrets simplement observant el seu consum d'energia o el temps dedicat als càlculs.

Clic a la imatge per engrandir. Un banc de mesura per analitzar el consum d'energia d'una targeta intel·ligent durant càlculs criptogràfics: el consum d'energia del dispositiu es mesura i emmagatzema per a l'anàlisi estadística. Un banc similar pot mesurar amb precisió el temps d'execució. Crèdit: P. Guillot.

Per exemple, observar el consum d'una targeta intel·ligent pot revelar l'exponent privat utilitzat per al desxifratge RSA. Afortunadament, els fabricants de targetes han trobat maneres de resistir aquests atacs.

Clic a la imatge per engrandir. Anàlisi de consum en un dispositiu que realitza un càlcul RSA. La corba de consum ens permet discernir clarament les multiplicacions m a partir del quadrat de c. Això revela directament els dígits binaris de l'exponent privat. Crèdit: P. Guillot.

Ho he vist aquí.

Dossier: Criptografia. 8 Criptologia a la vida quotidiana

Fer que els codis secrets siguin irrompibles és un somni de tota la vida dels professionals de la seguretat. Des de l'antiguitat, els humans van inventar sistemes manuals i després mecànics abans de la revolució electrònica. Descobreix la criptologia i els seus usos, des del xifratge tradicional fins al xifratge RSA i la informàtica.

Per il·lustrar quanta targeta intel·ligent està present a la nostra vida quotidiana, aquí teniu una petita història sobre criptologia una història ordinària que explica les aventures d'Alícia, una paisatgista de meravelles a mode de relat.

L'Alícia estima la seva feina com a paisatgista a Thagem, on dissenya l'entorn de treball per als 1.500 empleats de la planta de Palombes-sur-Seine. La major part de la seva feina la fa a l'aire lliure. És primavera, els bedolls estan perdent el seu esplendor pol·len, i tot aniria bé si no fos per aquesta maleïda febre del fenc que ha estat arrossegant des de la seva adolescència.

Clic a la imatge per engrandir. Les targetes intel·ligents emmagatzemen dades. Crèdit: Ailes, Pixabay, DP.

Aquesta tarda, quan surti de la feina, haurà d'anar al metge perquè li recepti un medicament per a l'al·lèrgia. Mentre baixa les escales des del seu apartament parisenc, encén el mòbil.

Clic a la imatge per engrandir. Les targetes amb xip formen part de la nostra vida quotidiana. S'utilitzen en targetes bancàries, entre altres coses. Crèdit: Thomas Kohler, Flickr, CC by 2.0.

Targeta bancària, targeta Salut i targeta Sim

- Hola, doctor? Puc venir a veure'l aquesta tarda cap a les 2/4 de 5 (17:30)

La cita es concerta ràpidament. El dia comença bé. Passa pel davant del carter que ha vingut a repartir el correu al vestíbul de l'edifici sense adonar-se'n i corre cap al metro, passant mecànicament la bossa pel torniquet, i ja pensant en les aventures de l'inspector Evenberg, l'heroi de la novel·la que va començar abans-d'ahir, cosa que farà que el seu trajecte passi més ràpid.

Després de lliurar la seva bossa a les portes d'accés de Thagem, la seva ment ja està centrada en les tasques del dia. Engega la furgoneta de servei per recollir els nous rosers destinats a decorar les vores del llac artificial, l'orgull i l'alegria de la directora, que va guanyar el premi al millor entorn empresarial de la regió.

Al migdia, comprova el saldo de la seva targeta "Moneix", que li permet pagar el seu àpat sense haver de preocupar-se de rebre el canvi exacte a la caixa: 1,23 euros. L'ha de recarregar.

Clic a la imatge per engrandir. Com funciona una targeta bancària amb xip: autenticació dinàmica. La targeta amb xip signa les dades bancàries basant-se en un valor aleatori proporcionat pel terminal. Això autentica el xip i evita la clonació de la targeta. Crèdit: P. Guillot

El dia passa ràpid. Ella repassa el pòrtic cap a la sortida. És hora d'anar al metge. Fa bon temps. Decideix agafar una bicicleta d'autoservei amb el seu abonament "Circulo" (sic).

Clic a la imatge per engrandir. La targeta Sim i el centre de difusió comparteixen una clau K_i pròpia per a cada abonat. Quan se sol·licita una connexió de xarxa, el centre d'autenticació transmet dades RAND, SQN i MAQ-A que la targeta Sim pot controlar amb K_i. Alhora, torna una resposta XRES que garanteix l'autenticitat de l'abonat. Aquestes dades també permeten calcular una clau de xifratge CK i una clau d'integritat IK que es faran servir per protegir les dades emeses i rebudes per ràdio. Aquestes claus són transmeses al telèfon per la targeta Sim perquè aquest pugui xifrar el senyal i combinar-lo amb una figura f_i de control d'integritat a l'emissió, així com desxifrar el senyal i comprovar-ne la integritat a la recepció. Crèdit: P. Guillot

- Em pots donar la teva targeta "Vitalix"?

Alice es deixa auscultar, i espera amb ànsies alleujar el nas tapat, la picor i la irritació insuportable dels ulls.

- Només tens una greu al·lèrgia al pol·len, no he notat res més, prendràs Rhumactin en cas de producció nasal abundant.

L'Alícia va somriure interiorment en pensar en el vocabulari mèdic.

- Això seran 23 euros.

- Accepteu targetes de crèdit?

- Sí, fins i tot ho prefereixo! Tenint menys efectiu a la meva oficina em tranquil·litza. Ja m'han robat.

Clic a la imatge per engrandir. Principi del descodificador de senyals audiovisuals, que es compon de diverses informacions: el contingut xifrat amb la CW (Control Word), els missatges de control del títol d'accés ECM i els missatges de gestió del títol d'accés EMM. Els missatges ECM i EMM es transmeten a la targeta intel·ligent que, depenent dels títols d'accés, retorna o no la paraula de control en clar al descodificador per al desxifratge del contingut mitjançant l'algoritme DVB-CSA. Crèdit: P. Guillot.

De tornada al seu apartament, es connecta a l'ordinador recordant de sobte que avui és la data límit per validar la declaració de la renda de les famílies.

"Hi ha una actualització disponible per al teu ordinador, la vols descarregar?"

- De nou!

Accepta l'actualització, l'ordinador es reinicia. Finalment, valida la declaració de la renda. Aprofita l'ocasió per demanar la seqüela de les aventures de l'inspector Evenberg, que acaben de sortir, a Mississipi.fr. Això és tot pel que fa a les preocupacions del dia. És hora de relaxar-se amb en Bob encenent la televisió. Hi ha una bona pel·lícula italiana dels anys 70 al canal especialitzat al qual estan subscrits.

Aquesta part de la vida implica unes quinze situacions durant les quals es van dur a terme una o més operacions criptogràfiques. Això demostra fins a quin punt la criptologia ha envaït la nostra vida quotidiana sense que en siguem conscients. Esmentem tres tècniques que utilitzen una targeta intel·ligent:

- La veu es xifra al telèfon mòbil abans de ser transmesa.
- Les dades s'autentiquen abans de validar una transacció amb targeta bancària.
- El programa de televisió de pagament està xifrat perquè només hi puguin accedir els subscriptors.

 Ho he vist aquí.

Un altocumulus lenticularis de foto

Portem avui una preciosa imatge tant paisatgística com meteorològica. L'altocumulus lenticularis és una mena de núvol conegut també com núvol lenticular o núvol de vent. És estacionari perquè sol formar-se quan l'aire (vent) puja seguint la falda d'una muntanya o serralada, com per exemple, a les Torres del Paine (Xile) a la imatge. 

Article per gentilesa del company @MeteoBarrufet aka Barrufet del temps, és molt recomanable el seu seguiment. Crèdit foto; Michael Fung, X.

Existeix el silenci absolut, veritat o mentida?

Existeix realment el silenci absolut? La idea que pots estar en un entorn sense cap soroll és força fascinant. Al cap i a la fi, és cert que fem el que fem, siguem on siguem, fins i tot als llocs més tranquils, podem notar que sempre hi ha un so. Però, on hem d'anar per trobar el silenci absolut?

Clic a la imatge per engrandir. El silenci absolut és una experiència difícil de viure, sempre hi ha un so en algun lloc. Crèdit: Babycrab, Adobe Stock

 

El so dels elements de la taula periòdica  Els elements químics de la taula periòdica emeten llum. Segons un espectre que és únic per a cada element. Aquests són els espectres que un investigador ha triat per sonificar, per posar en música. El resultat a vegades és esgarrifós, altres vegades meravellós, sempre sorprenent. (en anglès) Crèdit: American Chemical Society

El soroll sempre ha estat una part integral del nostre medi ambient. Per descomptat, durant l'últim segle, la contaminació acústica s'ha intensificat, sobretot a les zones urbanes. Sí, el trànsit rodat és tot un enrenou! Però no tothom el percep de la mateixa manera.

Parlem del soroll

És cert que el soroll sovint es defineix com un so no desitjat i desagradable que pertorba la nostra concentració i benestar. Però alguns sons familiars, al contrari, ens poden reconfortar. El balbuceig d'una font, el so de les fulles o el ronroneig d'un gat poden ser calmants, mentre que una botzina estrident o una obra sorollosa generen estrès i irritació.

De fet, no tots els sons són percebuts de la mateixa manera per cadascun de nosaltres. Per exemple, si escolteu diversos sons reproduïts a la mateixa intensitat, com ara el grinyolar del guix en una pissarra, el so d'algú assegut al vostre costat mastegant o els crits estridents d'un nen, no tindreu el mateix nivell de tolerància que algú que els escolta amb vosaltres. Simplement perquè, fins i tot si són d'intensitat similar, aquests sons provoquen reaccions molt diferents d'un individu a un altre, que van des de la molèstia fins a la indiferència i la incomoditat. A més, els nivells sonors es mesuren en decibels.

Però, sabíeu quin nivell d'oïda té un ésser humà? Comença a 0 dB. D'acord, és fàcil d'endevinar. Però el llindar de dolor auditiu —el nivell de soroll que pot causar dolor— és d'uns 120 dB. Aleshores, on encaixen els sons quotidians en tot això? Doncs bé, per exemple, el soroll d'una conversa normal serà d'uns 60 dB, mentre que un xiuxiueig serà de 30! Per a un concert o un martell pneumàtic, en canvi, serà d'uns 100 dB. És per això que l'exposició prolongada a aquest tipus de soroll pot ser perillosa. A 130-140 dB, trobem el soroll d'un motor d'avió enlairant-se o el d'un espectacle de focs artificials. En aquests casos, es recomana portar protecció auditiva per evitar el risc de perdre l'oïda. En qualsevol cas, el soroll té repercussions directes en el nostre benestar i la nostra salut. Els estudis demostren que l'exposició prolongada a un entorn sorollós pot causar estrès, trastorns del son i fins i tot efectes sobre la concentració i la comunicació social.

La vibració del so

Precisament, estem parlant d'una paraula important: so. Des d'un punt de vista físic, el so és una vibració que es propaga en forma d'ones en un medi material, ja sigui aire, aigua, metall, etc. A diferència de la llum, que pot viatjar en el buit, el so necessita un medi per viatjar: sense aire, per exemple, no es podria sentir cap soroll. Hmm, això és interessant per a la nostra qüestió del silenci absolut... Però hi tornarem més tard.

Quan una font sonora, com ara una corda de guitarra o una corda vocal, vibra, posa en moviment les partícules del medi circumdant. Aquestes partícules transmeten l'energia d'una a l'altra, formant ones sonores. La propagació del so depèn del medi pel qual viatja. A l'aire, per exemple, les vibracions es propaguen aproximadament a 340 m/s (o aproximadament 1 km en 3 segons). A l'aigua, la velocitat del so és més ràpida, al voltant dels 1.500 m/s, perquè les molècules estan més juntes. I en els sòlids, el so viatja encara més ràpid: pot arribar a 5.000 o 6.000 m/s en alguns metalls, perquè les partícules estan molt compactades, cosa que facilita la transmissió de les vibracions. Per caracteritzar-ho, parlem de freqüència sonora, mesurada en hertzs.

L'oïda humana generalment percep sons entre 20 Hz i 20.000 Hz. Per sota d'això, parlem d'infrasons, que són percebuts per alguns animals, com els elefants. I per sobre d'això, parlem d'ultrasons, que són utilitzats pels ratpenats i en imatges mèdiques. I després, una altra cosa que cal saber: el so pot rebotar en certes superfícies, cosa que s'anomena reflexió, ser absorbit per materials tous, com l'escuma acústica, o canviar de direcció en passar per diferents medis; això s'anomena refracció. És per això que un crit ressona en una cova però s'esmorteeix en una habitació emmoquetada.

 

Clic a la imatge per engrandir. Sabem que el so és una vibració, però existeix el silenci absolut? Crèdit: ckybe, Adobe Stock

On podem trobar silenci?

Podeu pensar el contrari, però l'espai... és completament silenciós. És un entorn de silenci absolut perquè no hi ha cap medi material que transporti les ones sonores. A diferència de la Terra, on el so viatja a través de l'aire, l'aigua o els sòlids, com ja hem dit, l'espai és un buit: no hi ha prou àtoms o molècules per permetre la transmissió de vibracions sonores. I ara direu: "Sí, però a les pel·lícules de ciència-ficció, les explosions de naus espacials són molt fortes". Sí, però per això no és realista i per això és ciència-ficció. En realitat, si una nau explotés al buit de l'espai, no sentiríem cap so, només la imatge de l'explosió. Al cap i a la fi, és cert que certes ones electromagnètiques emeses per les estrelles poden ser captades per instruments especialitzats i després convertides en sons audibles pels científics. Així és com la NASA va poder "traduir" les vibracions dels camps magnètics planetaris en sons intrigants, com els de Saturn captats per la sonda Cassini. Però això és després del processament; per a l'oïda humana, l'espai roman en silenci. I fins i tot diria que és absolutament silenciós. A la Terra, podem experimentar això en cambres anecoiques.

Llavors, què és una cambra anecoica? És una sala dissenyada per absorbir completament les ones sonores, eliminant tota la reverberació. Les seves parets estan cobertes amb materials absorbents com l'escuma, i està aïllada del soroll extern. Es pot utilitzar per provar equips d'àudio o estudiar l'acústica. Realment crea un silenci extrem; és força impressionant. Algunes cambres arriben a nivells inferiors a 0 dB, on pots sentir el funcionament del teu propi cos. Aquest silenci pot arribar a ser força opressiu i pot fer que l'experiència sigui inquietant per a algunes persones.

De fet, el silenci absolut és més una noció teòrica que una realitat absoluta. Si hi penseu, sempre hi haurà un soroll en algun lloc, provinent de l'entorn en què ens trobem o de nosaltres mateixos. Per poder definir el silenci com a absolut, primer hauríem de ser capaços d'experimentar-lo. I no és tan fàcil com a humà experimentar aquest silenci a l'espai, per exemple. I després, a les cambres anecoiques, com hem vist, sentirem altres sorolls, en particular els del nostre cos: respiració, batecs del cor, etc.

La història de Christopher Knight

Abans d'acabar, volíem explicar-vos la història de l'ermità americà Christopher Knight. Li posaven el sobrenom de "L'ermità de Maine". Va desaparèixer el 1986 als 20 anys, abandonant bruscament la seva família i la societat per viure sol als boscos de Maine. Durant 27 anys, va sobreviure sense foc ni contacte humà, alimentant-se robant furtivament de les cabanes properes. Evitava tota interacció. Vivia en silenci, evitant qualsevol soroll que pogués delatar la seva presència. Va romandre invisible gràcies a la seva increïble discreció i al seu perfecte coneixement de la natura.

Però el 2013 va ser arrestat robant menjar d'un campament d'estiu. El seu aïllament el va fer extremadament sensible al so: després de la seva detenció, va dir que el simple so d'un cotxe o una conversa es tornava gairebé insuportable. Només va intercanviar una frase amb un excursionista en gairebé tres dècades. Això va reforçar la seva reputació de fantasma esquiu.

Si voleu saber-ne més sobre aquesta història i sobre el silenci en general, us recomano molt l'exposició Silence a la Cité des Sciences et de l'Industrie de París. Allà podràs gaudir d'una experiència realment extraordinària. Així doncs, si t'interessa, ves-hi! L'exposició està oberta fins al 31 d'agost de 2025.

 

Ho he vist aquí.

Dossier: Criptografia. 7 Signatura digital i xifratge

Fer que els codis secrets siguin irrompibles és un vell somni dels professionals de la seguretat. Des de l'antiguitat, els humans han inventat sistemes manuals i després mecànics abans de la revolució electrònica. Descobriu en aquest dossier la criptologia i els seus usos, des de l'encriptació tradicional fins a l'encriptació RSA i l'ús de la informàtica.

Les activitats humanes depenen en gran mesura de la confiança en els compromisos dels diferents actors entre ells. Aquesta confiança es materialitza mitjançant una signatura col·locada en un document. Calia trobar un equivalent digital de la signatura, produïda per una persona determinada i verificable per tots: la signatura digital.

Clic a la imatge per engrandir. Signatura digital: validació en format digital. Crèdit: Luckystep, Adobe Stock

Un mecanisme de clau pública com la RSA autoritza la producció d'aquesta signatura digital. Per comprometre's, simplement aixequeu el document que voleu signar a la potència de l'exponent privat mòdul n. El resultat constituirà la signatura del document. Qualsevol pot verificar la signatura elevant-la a la potència de l'exponent públic mòdul n, però ningú pot produir la signatura sense conèixer l'exponent privat.

Clic a la imatge per engrandir. Signatura de clau pública: la producció de la signatura requereix una clau privada i canvis per a cada document. La seva verificació només requereix una clau pública accessible per a tothom. Crèdit: P. Guillot

Una signatura numèrica

Aquest exemple de la signatura RSA que consta de xifratge amb clau privada va portar als investigadors a preguntar-se si aquesta propietat era consubstancial a la noció de signatura. La signatura és doble al xifratge de clau pública? La resposta és no. No és necessari tenir una funció unidireccional amb trapa per aconseguir aquest mecanisme. Una simple funció unidireccional sense trapa és suficient. Es diu que una funció és "unidireccional" si és fàcilment calculable, però donat un valor, és pràcticament impossible trobar un paràmetre que doni aquest resultat.

Per exemple, per a un nombre primer p, és fàcil elevar qualsevol nombre a la potència n mòdul p amb una successió de multiplicacions i elevacions al quadrat. Tanmateix, trobar l'exponent n a partir del resultat és un problema que avui dia no sabem resoldre de manera eficient. Aquest és el problema del logaritme discret.

Per signar un document amb una funció unidireccional, només cal tenir una clau secreta formada per dos parells de valors  x₁,... x _n i  y₁,... y_n. La clau pública corresponent està formada per les imatges a_i =  f (x_i) i  b_i = f (y_i) per una funció unidireccional f. Signar un missatge  m = m₁ ,... m_n on cada m_i és una informació binaria sent 0 o 1, poso al missatge la revelació de les dades  x_i si  m_i és 0 i  y_i si  m_i és 1. El destinatari pot comprovar fàcilment, utilitzant la clau pública, que  f (x_i) =  a_i si m_i és 0 i  f (y_j) =  b_j si  m_i és 1. Com que la funció és unidireccional, serà difícil que un adversari conegui el valor de l'absència del coneixement dels paràmetre x₁ i y₁.

Aquesta signatura només té interès teòric per la seva total ineficàcia. Signar un document és molt més "pesat" que el propi document i la clau privada no es pot reutilitzar per a un altre document. Tanmateix, l'interès teòric és fonamental: la signatura digital es pot construir a partir d'una funció unidireccional. No cal una trapa per signar un document.

Ho he vist aquí.

Quines són les estrelles més brillants del cel?

Clic a la imatge per engrandir. Les constel·lacions icòniques del cel d'hivern sobre l'horitzó occidental i nord-oest. Sírius, l'estrella més brillant del cel, és visible a l'esquerra. Betelgeuse, a Orió (visible a la dreta de Sírius), és la novena estrella més brillant. Rigel, també a Orió (aquí sota l'horitzó) és la sisena estrella més brillant del cel de la Terra. Crèdit: Sebastian Voltmer, Fotolia.

 

 La contaminació lumínica extingirà les estrelles?  En poques dècades, la llum artificial s'ha convertit en una causa de contaminació. No només amenaça amb extingir les nostres estrelles. Però també té un impacte important en la biodiversitat. Sobretot perquè aviat ja no podria venir exclusivament de terra. Crèdit: Futura Planète.

[Text vídeo: La contaminació lumínica extingirà les estrelles? Una mica com els diamants, pensem que les estrelles son eternes. Però avui la contaminació lumínica amenaça d'apagar la seva brillantor, en particular, per l'enllumenat públic de les grans ciutats. Més del 80% de la població mundial està privada ara del meravellós espectacle d'una nit fosca i estrellada. A Europa i als Estats Units, el cel del 99% de la població a agafat un tint ataronjat, com d'un crepuscle permanent. Al 2009 la contaminació lumínica passa a ser a França una molèstia mediambiental social. Sense parlar del sobre-consum elèctric que això representa. La contaminació lumínica afecta a la biodiversitat: Desorienta a les tortugues marines, desestabilitza als pol·linitzadors nocturns com els ratpenats, desvia les aus migratòries. També afavoreix a certes flors a l'autofecundació i retarda la pèrdua de fulles dels arbres.

La contaminació lumínica pertorba també el nostre cicle hormonal i el nostre son, fent créixer els risc de tenir càncer. Una situació que podria empitjorar amb la multiplicació de bombetes led, que emeten una llum blava a la que els humans som molt sensibles. I amb l'augment constant de la superfície del planeta il·luminada artificialment: més d'un 2,2% anual entre 2012 i 2016, amb una intensitat que augmenta en paral·lel en més d'un 1,8%.

Niue, un petita illa del sud de l'Oceà Pacífic, el Pic de Midi als Pirineus, i també el Parc Nacional del Mont Mégantic, tots aquest llocs tenen en comú un estatut com a Reserva Internacional de Cel Estrellat (Dark-Sky Preserve), un estatut concedit per la qualitat de les seves nits i les polítiques de lluita contra la contaminació lumínica que es realitzen. Perquè de solucions n'hi han: Un enllumenat públic suau i raonable, orientat cap al terra i limitat a certs llocs i horaris, podria ajudar a disminuir d'un 25% a un 75% les molèsties!

 

Però hi ha alguns projectes que amenacen d'enterbolir aquestes mesures: La start-up russa StartRocket que s'ha de tenir en compte, ja que vol transformar el cel estrellat en un plafó publicitari gegant, gràcies a satèl·lits de la mida d'una caixa de sabates!, igualment el de la societat japonesa ALE, que preveu provocar pluges d'estels artificials. O també el posat en marxa per la societat americana SpaceX: La superfície dels satèl·lits Starlink reflectant la llum del Sol, afectarien a les observacions dels telescopis terrestres "Zero preocupacions, és la meva predicció. Prendrem mesures correctores si estem per sobre del zero", diu Elon Musk fundador de SpaceX. Malgrat el discurs tranquil·litzador d'en Elon Musk, i dels assaigs implementats per SpaceX per enfosquir els satèl·lits, els astrònoms planejent presentar una denúncia davant la Cort Internacional de Justícia per atemptat al patrimoni mundial].

A ull nu, els humans poden veure fins a 3.000 estrelles en condicions òptimes (cel clar, sense contaminació lumínica). Entre elles, estrelles molt brillants de diferents colors. Alguns són més visibles que altres perquè estan més a prop o perquè desprenen molta calor. Descobriu les estrelles més brillants del cel de la Terra.

L'estrella més brillant del cel és, per descomptat, el Sol, la més propera a nosaltres (150 milions de quilòmetres, o 8 minuts llum) i la que gira la Terra. Però, a part del Sol, que s'ha tornat tan familiar que gairebé ens oblidem d'incloure'l en el rànquing de les estrelles més brillants, quines irradien més al cel de la Terra?

Sírius "el foc", l'estrella més brillant del cel

Tant al cel del nord com al del sud, Sírius es troba al primer graó del podi. Impossible perdre'l en una tarda preciosa.hivern, brilla amb tots els colors per sobre de l'horitzó sud, a la constel·lació del Ca Major. Per sobre d'ella, el caçador Orió que ella acompanya. El seu nom grec Seiros significa "l'ardent". De fet, a l'antiguitat, el seu ortus helíac (abans de la sortida del sol) va coincidir amb el solstici d'estiu, els dies més calorosos de l'any a Egipte i el moment en que el Nil estava en inundació. Molt important per als antics egipcis, l'estrella, associada a la deessa Isis, també va marcar l'inici de l'any. L'expressió "onada de calor" prové del llatí canícula (gosset) en concordança amb la presència de l'estrella durant els períodes d'alta calor.

Clic a la imatge per engrandir. Sírius, l'estrella més brillant del cel. Crèdit: Akira Fuji

La brillant Sírius mostra una magnitud aparent de -1,46. A només 8,6 anys llum de distància, és la cinquena estrella més propera al nostre sistema solar.  Alpha Canis Majoris (α Canis Majoris) és una estrella doble. Però el seu company és impossible de distingir a l'ull nu. Amb el doble de masses del Sol, Sírius A domina Sírius B, que per la seva banda, és una nana blanca la resta d'un sol, la primera que s'ha descobert.

La segona estrella més brillant del cel

Canopus és la segona estrella més brillant del cel. La seva magnitud aparent és de -0,72. Es troba aproximadament a 36° al sud de Sírius, a la constel·lació de la Quilla. Per veure-ho, a l'hemisferi nord, ha de ser inferior a 37° latitud. L'estrella era adorada pels antics egipcis. Estrella super gegant i de color groc-blanc i a uns 310 anys llum de distància, Canopus és 65 vegades més gran que el nostre Sol (al centre del Sistema Solar, s'estendria fins a tres quartes parts del Sol a Mercuri) i 15.000 vegades més brillant que ell (si la poguéssim veure de prop).

Fem zoom sobre Sírius A i el seu acompanyant, la nana blanca Sírius B. Crèdit: ESA, Hubble, Akira Fujii, DSS2

Les 10 estrelles més brillants del cel

Aquí teniu les 10 estrelles més brillants del cel, a part del Sol, i les constel·lacions a les quals pertanyen, la seva magnitud aparent i la seva distància a la Terra.

- Sírius. Constel·lació: Ca Major (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 8,6 anys llum; magnitud aparent: -1,46.

- Canopus. Constel·lació: La Quilla; distància: 310 anys llum; magnitud aparent: -0,72.
- Arcturus. Constel·lació: Bover (especialment visible al vespre a l'estiu); distància: 36 anys llum; magnitud aparent: -0,04.
- Alpha Centauri (més precisament  Alpha Centauri A ). Constel·lació: Centaure; distància: 4,3 anys llum; magnitud aparent: -0,01.
- Vega. Constel·lació: Lira (especialment visible al vespre a l'estiu); distància: 25 anys llum; magnitud aparent: +0,03.
- Rigel. Constel·lació: Orió (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 630 anys llum; magnitud aparent: +0,12.
- Proció. Constel·lació: Ca Menor (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 11 anys llum; magnitud aparent: +0,38.
- Achernar. Constel·lació: Eridà; distància: 139 anys llum; magnitud aparent: +0,54.
- Betelgeuse. Constel·lació: Orió (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 500 anys llum; magnitud aparent: +0,56.

Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C92

Més coneguda com a nebulosa de la Quilla/Carina, Caldwell 92 ens ofereix una gran riquesa científica i belles imatges.

Clic a la imatge per engrandir. Feu clic a la imatge per engrandir. Els astrònoms es van centrar a Caldwell 92 per crear una de les imatges panoràmiques més grans mai preses amb les càmeres del Hubble, generant una impressionant vista de 50 anys-llum d'ample de la tumultuosa regió central d'aquesta estranya guarderia estel·lar. També coneguda com a nebulosa de Carina i NGC 3372, Caldwell 92 està esculpida per l'acció dels vents de sortida i l'abrasadora radiació ultraviolada de les estrelles monstruoses que habiten aquest infern. Aquestes estrelles estan destrossant el material circumdant que és l'últim vestigi del núvol gegant de què van néixer les estrelles. Crèdit: NASA, ESA, N. Smith (Universitat de Califòrnia, Berkeley) i Hubble Heritage Team (STScI/AURA); dades de CTIO: N. Smith (Universitat de Califòrnia, Berkeley) i NOAO/AURA/NSF

La nebulosa de Carina (la Quilla) es troba dins la nostra galàxia, a uns 7.500 anys llum de distància. A prop del cor de la nebulosa hi ha Eta Carinae, un sistema d'almenys dues estrelles, la més gran de les quals (Eta Car A) és unes 100 vegades més massiva que el Sol i 5 milions de vegades més lluminosa. Les estrelles d'aquesta mida són extremadament rares; la nostra galàxia acull centenars de milers de milions d'estrelles, però només desenes tenen la massa d'Eta Car A. La imatge superior és un mosaic acoblat a partir de 48 fotogrames presos amb l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos-ACS) del Hubble. Les exposicions del Hubble es van prendre a la llum de l'hidrogen ionitzat. La informació de color es va afegir utilitzant dades preses a través de tres filtres a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo, a Xile. El vermell correspon a l'emissió de sofre, el verd a la d'hidrogen i el blau a la d'oxigen. 

Aquesta vista de la nebulosa Carina va proporcionar als astrònoms la oportunitat d'explorar el procés de naixement de les estrelles amb un nou nivell de detall. L'explosió huracanada de vents estel·lars i la radiació ultraviolada a l'interior de la nebulosa està comprimint les parets circumdants d'hidrogen fred. Això està desencadenant una segona etapa de formació estel·lar. El Hubble també ha permès als científics generar models en 3D que revelen característiques mai vistes de les interaccions entre el sistema estel·lar que es troba al seu cor: Eta Carinae.

Clic a la imatge per engrandir. Dins la tempestuosa nebulosa Carina hi ha la "Muntanya Mística". Aquest pinacle còsmic de tres anys llum d'alçada, fotografiat per la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3) del Hubble el 2010, està format principalment per pols i gas i mostra signes d'una intensa activitat de formació estel·lar. Els colors d'aquesta imatge composta corresponen a la brillantor de l'oxigen (blau), l'hidrogen i el nitrogen (verd) i el sofre (vermell). Crèdit: NASA, ESA, M. Livio i l'Equip del 20è Aniversari del Hubble (STScI)

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta nova i brillant imatge mostra una petita secció de la nebulosa de la Carina, un dels objectes més fotografiats pel telescopi espacial Hubble de la NASA. Per prendre aquesta imatge de la nebulosa de Carina, els científics es van basar en les capacitats d'imatge de llum infraroja del Hubble, que detecten longituds d'ona més llargues de llum no dispersades per la pols pesada i el gas que envolten les estrelles. Aquesta imatge mostra només una petita secció de la nebulosa, situada a prop del centre en una zona amb gas més fi. A causa de l'enorme grandària de la nebulosa -uns 300 anys-llum-, els astrònoms només poden estudiar-la per seccions, unint les dades de les diferents imatges per comprendre'n l'estructura i la composició a gran escala. Crèdit: NASA, ESA i A. Kraus (Universitat de Texas a Austin); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

La nebulosa de Carina va ser descoberta per Nicolas-Louis de Lacaille el 1752 des del Cap de Bona Esperança. Amb una magnitud d'aproximadament 4,8, és visible a la constel·lació de Carina fins i tot a simple vista. Amb la seva gran extensió, la nebulosa és un objectiu excel·lent per a prismàtics o un telescopi petit. S'observa millor des de l'hemisferi sud fins a principis de tardor, però els observadors d'estrelles de l'hemisferi nord situats a prop de l'equador poden intentar buscar-la a poca alçada sobre l'horitzó sud a principis de primavera.

Clic a la imatge per engrandir. El Hubble va observar aquest pilar de gas i pols a la nebulosa Carina tant en llum visible (a dalt) com en llum infraroja (a baix) el 2009, utilitzant la seva recent instal·lada Cambra de Camp Ample 3. La imatge infraroja revela estrelles ocultes a la imatge en llum visible. Es pot veure un raig de material que flueix cap a l'esquerra i la dreta des d'una estrella jove situada al bell mig del pilar. Crèdit: NASA, ESA i l'equip del Hubble SM4 ERO.

Clic a la imatge per engrandir. El Hubble va revelar detalls mai vistos en aquesta part de la nebulosa Carina, anomenada la "nebulosa de l'ull del pany", quan la seva Càmera Planetària i de Gran Camp 2 (WFPC2) la va fotografiar el 1999. Crèdit: NASA i l'equip del Hubble Heritage (AURA/STScI)

C92 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog