Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ELT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ELT. Mostrar tots els missatges

21/02/2024

Els astrònoms identifiquen un quàsar rècord

 Identificat el quàsar més brillant i de major creixement

Clic a la imatge per engrandir. Utilitzant el Very Large Telescope (VLT) de l'Observatori Austral Europeu (ESO), els astrònoms han caracteritzat un quàsar brillant, descobrint que no només és el més brillant de la seva classe, sinó també l'objecte més lluminós que s'ha observat mai. Els quàsars són els nuclis brillants de galàxies llunyanes i estan alimentats per forats negres supermassius. El forat negre d'aquest quàsar, que ha batut tots els rècords, està creixent en massa l'equivalent a un Sol al dia, cosa que el converteix en el forat negre de creixement més ràpid fins ara. Crèdit: ESO/M. Kornmesser

Els forats negres que alimenten els quàsars recullen matèria del seu entorn en un procés tan energètic que emet grans quantitats de llum. Tant és així que els quàsars són alguns dels objectes més brillants del nostre cel, cosa que significa que fins i tot els més distants són visibles des de la Terra. Per regla general, els quàsars més lluminosos indiquen els forats negres supermassius de creixement més ràpid.

"Hem descobert el forat negre de creixement més ràpid conegut fins ara. Té una massa de 17.000 milions de sols i se'n menja una mica més d'un Sol al dia. Això el converteix en l'objecte més lluminós de l'Univers conegut", afirma Christian Wolf, astrònom de la Universitat Nacional Australiana (ANU) i autor principal de l'estudi publicat avui a Nature Astronomy. El quàsar, anomenat J0529-4351, és tan lluny de la Terra que la seva llum va trigar més de 12.000 milions d'anys a arribar fins a nosaltres.

La matèria que és atreta cap a aquest forat negre, en forma de disc, emet tanta energia que J0529-4351 és més de 500 bilions de vegades més lluminós que el Sol. "Tota aquesta llum procedeix d´un disc d´acreció calent que fa set anys llum de diàmetre: deu ser el disc d´acreció més gran de l´Univers", afirma Samuel Lai, estudiant de doctorat i coautor de l´estudi a l´ANU. Set anys llum equivalen a unes 15.000 vegades la distància entre el Sol i l'òrbita de Neptú.


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge mostra la regió del cel on es troba el quàsar J0529-4351, que ha batut tots els rècords. Utilitzant el Very Large Telescope (VLT) d'ESO a Xile, s'ha descobert que aquest quàsar és l'objecte més lluminós conegut a l'Univers fins avui. Aquesta imatge es va crear a partir d'imatges que formen part del Digitized Sky Survey 2, mentre que el requadre mostra la ubicació del quàsar en una imatge del Dark Energy Survey. . Crèdit: ESO/Digitized Sky Survey 2/Dark Energy Survey

La cerca de quàsars requereix dades d'observació precises de grans àrees del cel. Els conjunts de dades resultants són tan extensos que els investigadors solen utilitzar models d'aprenentatge automàtic per analitzar-los i distingir els quàsars d'altres objectes celestes. No obstant això, aquests models s'entrenen a partir de dades existents, cosa que limita els possibles candidats a objectes similars als ja coneguts. Si un nou quàsar és més lluminós que qualsevol altre observat anteriorment, el programa podria rebutjar-lo i classificar-lo en el seu lloc com una estrella no gaire distant de la Terra.

Una anàlisi automatitzada de les dades del satèl·lit GAIA de l'Agència Espacial Europea va passar per alt J0529-4351 per ser massa brillant per ser un quàsar, suggerint al seu lloc que era una estrella. Els investigadors el van identificar com un quàsar llunyà l'any passat fent servir observacions del telescopi de 2,3 metres de l'ANU, situat a l'Observatori de Siding Spring (Austràlia). Tot i això, per descobrir que es tractava del quàsar més lluminós mai observat es va necessitar un telescopi més gran i mesuraments amb un instrument més precís. L'espectrògraf X-shooter del VLT d'ESO, situat al desert xilè d'Atacama, va proporcionar les dades crucials.

El forat negre de creixement més ràpid mai observat també serà un objectiu perfecte per a l'actualització GRAVITY+ a l'Interferòmetre VLT (VLTI) d'ESO, que està dissenyat per mesurar amb precisió la massa dels forats negres, inclosos els que es troben lluny de la Terra. A més, l'Extremely Large Telescope (ELT) d'ESO, un telescopi de 39 metres que s'està construint al desert xilè d'Atacama, farà encara més factible la identificació i la caracterització d'aquests objectes esquius.

La troballa i l'estudi de forats negres supermassius distants podria donar llum sobre alguns dels misteris de l'Univers primitiu, entre ells com es van formar i evolucionar tant ells com les galàxies que els allotgen. Però aquesta no és l'única raó per la qual Wolf els cerca. "Personalment, simplement m'agrada la persecució", afirma. "Durant uns minuts al dia, torno a sentir-me com un nen, jugant a la recerca del tresor, i ara poso sobre la taula tot el que he après des de llavors".


Ho he vist aquí.

05/11/2022

Us presentem el telescopi gegant Magellan


Clic per engrandir. Representació artística del GMT. Crèdit: Giant Magellan Telescope, GMTO Corporation CC by-sa 3.0

El Telescopi Gegant Magellan (GMT), s'instal·larà a l'observatori de Las Campanas, Xile, a uns 2.500 metres d'alçada. La seva posada en funcionament està prevista per a l'any 2023. Constarà de set miralls de 8,4 metres de diàmetre cadascun. La seva superfície òptica total serà de 24,5 metres de diàmetre i la seva superfície de recollida arribarà als 368 m2. La seva resolució serà 10 vegades més gran que la del telescopi espacial Hubble. La seva primera llum està prevista per a l'any 2029.

Després de considerar diferents emplaçaments al nord de Xile, els responsables d’aquest projecte, han decidit ubicar aquest observatori a la zona de Las Campanas, on ja existeix el telescopi Magallanes de 6,5 metres de diàmetre. Aquest observatori està situat en el desert d’Atacama, un lloc amb un clima molt sec i cels foscos, amb una atmosfera molt estable, ideal per a l’observació astronòmica.

El GMT utilitzarà set miralls primaris de 8,4 metres de diàmetre, que s’instal·laran sobre la mateixa base, els quals estaran distribuïts per un mirall central i sis miralls més al seu voltant. Amb tot això, el GMT tindrà una obertura eficaç de 24,5 metres de diàmetre, molt més gran que els telescopis bessons Keck de 10 metres. En Wendy Fredman responsable científic d’aquest projecte comenta que, “un cop muntats els miralls, llavors ja serà el telescopi òptic més gran del món”.

Clic per engrandir. Telescopis Magallanes. Crèdit: Jan Skowron CC by-sa 3.0

Baade i Clay són els altres dos telescopis Magallanes construïts a l'Observatori Las Campanas de Xile. Reben el nom de Walter Baade i Landon Clay, cadascun mesura 6,5 ​​metres de diàmetre.

La cursa per construir els telescopis gegants

Els pressupostos astronòmics (mai més ben dit) que requereixen aquestes màquines dificulten la seva construcció i posada en marxa. En l'actualitat hi ha en projecte o construcció a més del Magellan, el telescopi de 30 metres (TMT) a Mauna Kea, Hawaii, i el Telescopi Extremadament Gran (ELT). A més d'altres aparells i conjunts dedicats al rang de la radioastronomia.


Clic per engrandir. Aquesta il·lustració mostra com pot ser el disseny de TMT quan estigui complet. Crèdit: TMT Observatory Corporation


Clic per engrandir. Membre del personal del Mirror Lab de la Universitat d'Arizona Richard F. Caris col·locant trossos de vidre de baixa expansió Ohara E6 en un motlle per a la colada del segment de mirall primari cinc, octubre de 2017. Crèdit d'imatge: Damien Jemison, Giant Magellan Telescope – GMTO Corporation

Resum del instruments que incorpora el GMT:

Gran cercador de Terra


Clic per engrandir. Gran Cercador de Terra. Crèdit: Giant Magellan Telescope, GMTO Corporation CC by-sa 3.0

El Gran Cercador de Terra (Large Earth Finder) mesurarà les masses de planetes semblants a la Terra fora del nostre sistema solar i cercarà biosignatures, com ara oxigen, a les seves atmosferes. Altres especialitats inclouen la caracterització de quàsars i les estrelles més pobres en metall, com la [Fe/H]<–7,1 estrella SMSS J031300.36-670839.3. El Large Earth Finder és un espectrògraf Echelle de llum visible d'alta resolució espacial amb canals vermells i blaus, capaç d'operar en visió natural durant les primeres operacions. És l'únic espectrògraf visible d'alta resolució previst per a la primera dècada d'ús en els tres telescopis extremadament grans proposats al món. L'instrument també serà el primer instrument científic instal·lat al Telescopi Gegant Magellan.

Espectrògraf multi-objecte

Clic per engrandir. Espectrògraf astronòmic i cosmològic multi-objecte del telescopi gegant de Magellan (GMACS). Crèdit: Giant Magellan Telescope, GMTO Corporation CC by-sa 3.0

Espectrògraf astronòmic i cosmològic multiobjecte del telescopi gegant Magellan (GMACS). L'espectrògraf multi-objecte es considera una excel·lent eina, optimitzada per a observacions detallades de múltiples objectes febles a l'espai profund en un ampli camp de visió. És perfecte per estudiar l'evolució de les galàxies, el medi intergalàctic (IGM), el naixement i la mort d'estrelles, les ones gravitacionals i fer enquestes de desplaçament al vermell. L'espectrògraf multi-objecte té canals vermells i blaus i és capaç d'operar amb visió natural durant les primeres operacions, amb una sensibilitat més gran de l'òptica adaptativa de la capa terrestre. L'instrument també serà el segon instrument científic instal·lat al Telescopi Gegant Magellan.

Espectrògraf de camp integral

Clic per engrandir. Espectrògraf de camp integral del telescopi Magellan gegant (GMTIFS). Crèdit: Giant Magellan Telescope, GMTO Corporation CC by-sa 3.0

L'espectrògraf de camp integral proporcionarà un salt quàntic en l'espectroscòpia d'alta resolució espacial. S'orientarà a la física de l'assemblatge de galàxies i la complexa sopa molecular de l'evolució de les galàxies, inclosos els forats negres i la reionització de l'univers. L'espectrògraf de camp integral és una imatge de difracció limitada que funciona a través de les bandes YJHK. Serà el tercer instrument científic instal·lat al Giant Magellan Telescope i serà el primer instrument d'òptica adaptativa del telescopi.

Espectrògraf d'infraroig proper


Clic per engrandir. Espectrògraf de l'IR proper del Telescopi Gegant Magellan (GMTNIRS). Crèdit: Giant Magellan Telescope, GMTO Corporation CC by-sa 3.0 

L'espectrògraf d'infraroig proper, és el millor per obtenir imatges d'objectes celestes brillants en un camp de visió estret. Va ser dissenyat per estudiar la formació de sistemes planetaris, discs de runes, estrelles petites, planetes de massa Júpiter i altres objectes de l'infraroig proper a l'espai profund. L'espectrògraf d'infrarojos propers és un espectrògraf echelle d'infraroig proper a infraroig mitjà d'un sol objecte que proporciona un avantatge de multiplexació espectral extraordinari mitjançant la cobertura simultània de les bandes JHKLM completes. L'instrument funciona quan el Telescopi Gegant Magellan utilitza modes de visualització d'òptica adaptativa.


Clic per engrandir. Representació artística nocturna del telescopi interior. Crèdit de la imatge: Giant Magellan Telescope - GMTO Corporation.

Podeu accedir a la galeria d'imatges renderitzades fent un clic aquí, a la de la construcció dels miralls primaris aquí i a les del progrés de la construcció aquí. Per visitar la web del telescopi ho podeu fer des d'aquí.

 



29/07/2021

Naixement en directe d’una lluna al voltant d’un planeta gegant

Clic per engrandir. Aquesta imatge, feta amb ALMA (ESO), mostra el sistema PDS 70 situat
a gairebé a 400 anys llum i encara en procés de formació. El sistema està format per una
estrella en el seu centre i de al menys dos planetes que l’orbiten. PDS 70b (no visible a la
imatge) i PDS 70c, envoltats per un disc circumplanetari (el punt a la dreta de l'estrella).
Els planetes han obert una cavitat en el disc circumplanetari. Els planetes han buidat
el disc circumestelar (l’estructura en forma d’anell que domina la imatge) a l'acumular el
material del propi disc i augmentar la seva mida. És durant aquest procés que el PDS
70c va adquirir el seu propi disc circumplanetari, que contribueix al creixement del planeta i
on es poden formar llunes. Crèdit: ALMA (ESO / NAOJ / NRAO), Benisty et al.

Al vídeo, observació directa de la formació d’una exolluna. El radiotelescopi gegant ALMA va produir la primera imatge directa d’una lluna que es formava al voltant d’un planeta gegant molt jove. 

El 2018 i el 2019, els astrònoms van descobrir dos planetes que es formaven al voltant de l’estrella PDS70. En aquell moment, es va suposar que aquests dos planetes estaven envoltats per un disc de pols, el presumpte bressol dels satèl·lits naturals. Avui, ALMA confirma la presència d’un disc que envolta l’exoplaneta PDS 70c, dins del qual podria formar fins a tres llunes. Les explicacions de Myriam Benisty, investigadora de la Universitat de Grenoble (França) i de la Universitat de Xile, que va dirigir aquest estudi.

L'Observatori ALMA ha confirmat l'existència d'un disc circumplanetari que envolta l'exoplaneta PDS 70c, un dels dos planetes gegants semblants a Júpiter que orbiten una estrella a gairebé 400 anys llum de distància. Aquests dos planetes, PDS 70b i PDS 70c, que formen un sistema que recorda el parell Júpiter-Saturn, es van descobrir per primera vegada amb el Very Large Telescope (VLT) d’ESO el 2018 i el 2019 respectivament. Aleshores, els astrònoms ja havien trobat pistes sobre un disc que permetia formar llunes al voltant del PDS 70c, però no van poder distingir clarament la unitat del seu entorn i confirmar-ne la detecció.

Les observacions d'ALMA també ham permès descobrir que aquest disc té aproximadament el mateix diàmetre que la distància entre el nostre Sol i la Terra i una "massa suficient per formar fins a tres satèl·lits com la Lluna", explica Myriam Benisty, investigadora de la Universitat de Grenoble (França) i a la Universitat de Xile, que van liderar el nou treball publicat avui a The Astrophysical Journal Letters.

Una oportunitat única per observar i estudiar els processos de formació de planetes i satèl·lits

Com assenyala la nota de premsa d’ESO, aquestes troballes no són només essencials per esbrinar com es formen les llunes. "Aquestes noves observacions també són extremadament importants per provar teories sobre la formació de planetes que no es podien verificar fins ara", diu Jaehan Bae, investigador del Earth and Planets Laboratory de la Carnegie Institution for Science, als Estats Units,i autor de l’estudi. Heu de saber que encara "no entenem els detalls dels processos de formació de planetes i llunes, ni a on es formen", explica Stefano Facchini, investigador de l'ESO, que també participa en aquesta investigació. 

El que sabem sobre la formació dels planetes és que es formen en discs de pols al voltant d’estrelles joves, excavant cavitats i acumulant matèria d’aquest disc circumstel·lar per créixer. Durant aquest procés, un planeta pot adquirir el seu propi disc circumplanetari, que ajuda al creixement del planeta regulant la quantitat de matèria que hi cau. Al mateix temps, el gas i la pols del disc circumplanetari es poden ajuntar en cossos cada vegada més grans a través de múltiples col·lisions, que finalment condueixen al naixement de llunes.

Cartografia molt detallada amb l'ajuda del futur telescopi gegant d’ESO

Les darreres observacions d’ALMA han permès als astrònoms obtenir informació addicional sobre el sistema. A més de confirmar la detecció del disc circumplanetari al voltant de PDS 70c i estudiar-ne la mida i la massa, van trobar que PDS 70b no presenta evidències clares de la presència d’aquest disc, cosa que indica que PDS 70c el va privar de pols del seu entorn de naixement.

Aquest sistema planetari s’entendrà amb més detall encara amb el Telescopi Extremament Gran (ELT) d’ESO, construint-se actualment al Cerro Armazones al desert xilè d’Atacama. "L'ELT serà essencial per a aquesta investigació perquè, gràcies a la seva resolució molt més alta, podrem cartografiar el sistema amb gran detall",  afirma el coautor Richard Teague, investigador al Center for Astrophyísics | Harvard Smithsonian, als Estats Units. En particular, mitjançant la càmera i l’espectrògraf METIS del ELT, l’equip podrà examinar els moviments del gas que envolta PDS 70c per obtenir una imatge 3D completa del sistema.

Clic per engrandir. Aquesta imatge, presa per ALMA (ESO), mostra una vista de gran
angular (esquerra) i primer pla (dreta) del disc llunar que envolta PDS 70c, un jove planeta
semblant a Júpiter situat a gairebé 400 anys llum de distància. La vista de prop mostra
PDS 70c i el seu disc circumplanetari al centre de la imatge, mentre que el disc
circumstel·lar més gran, semblant a un anell, ocupa la major part del costat dret de la
imatge. L'estrella PDS 70 es troba al centre de la imatge de gran angular de la esquerra.
Crèdit: ALMA (ESO/NAOJ/NRAO), Benisty et al

Entrevista de Futura a Myriam Benisty

Futura ha entrevistat a Myriam Benisty, investigadora de la Universitat de Grenoble (França) i la Universitat de Xile, que va liderar el nou treball publicat avui a The Astrophysical Journal Letters. 

Futura: No és la primera vegada que ALMA observa PDS 70C. Què més afegeixen aquestes noves observacions? 

Myriam Benisty: les nostres primeres observacions publicades el 2019 van aportar pistes sobre la presència d’un disc circumplanetari al voltant de PDS 70c, però no en podíem estar segurs, perquè el disc en qüestió no estava desprès, separat de l'entorn circumestelar circumdant. Posteriorment, vam obtenir observacions a una resolució més alta, cosa que permetia imaginar detalls més fins i, per tant, vam poder detectar el disc al voltant del planeta, separat del disc al voltant de l'estrella. Així, vam poder observar directament la formació d’un sistema planetari amb els seus satèl·lits, cosa que ens permet provar les teories de la formació planetària. Per exemple, hem pogut estimar amb més precisió la massa de pols disponible per formar satèl·lits, així com la mida del disc circumplanetari. 

F: Tècnicament, en comparació amb les observacions anteriors, són aquestes darreres observacions més fines en termes de resolució?

MB: Sí, de fet, aquestes observacions tenen una resolució molt més fina. Les nostres observacions amb ALMA es van obtenir a una resolució tan fina que vam poder identificar clarament que el disc està associat amb el planeta i que podem determinar la seva mida per primera vegada. El nostre treball revela clarament la detecció d’un disc en què es podrien formar satèl·lits. 

F: Què podríem dir d'aquesta "futura" lluna i podem fer una analogia amb el Sistema Solar?

MB: En aquest punt podem dir que el disc al voltant de PDS 70c té la capacitat de formar llunes. L’analogia que es pot fer amb el sistema solar és més general al sistema PDS70. El parell de planetes PDS 70b i PDS 70c recorda a Júpiter-Saturn, dos planetes gegants amb un reservori de matèria dins de les seves òrbites (on es podrien formar planetes semblants a la Terra) i fora de les seves òrbites (on es podrien formar altres gegants). PDS 70b es troba a 20 unitats astronòmiques (com Urà) mentre que PDS 70c orbita al voltant de 33 unitats astronòmiques (com Neptú). Júpiter i Saturn tenen tots dos molts satèl·lits ... que es van formar en un disc circumplanetari com l’observat al voltant de PDS 70c. 

F: Quin és el següent pas de la vostra investigació? Veure sorgir una lluna d’aquest disc de pols?

MB: Amb els instruments que tenim actualment, és impossible observar una lluna en aquest disc de pols. Els nostres propers objectius són caracteritzar les propietats físiques i químiques del disc, és a dir, determinar les característiques d’aquesta pols i la composició química de la matèria propera als dos planetes i estudiar els mecanismes d’acreció de la matèria al planeta.    


Ho he vist aquí.

23/06/2021

La gegant vermella Betelgeuse revela els seus secrets

Clic per engrandir. Recreació artística de Betelgeuse mig enfosquida. Betelgeuse
hauria perdut la seva lluminositat a causa d'immensos núvols de pols que van
bloquejar fins a un 40% de la seva llum en el visible. Crèdit: MPIA graphics department.

Per què l'estrella Betelgeuse canvia la brillantor? Betelgeuse, una estrella
generalment molt brillant a la constel·lació d’Orió. Per què la seva brillantor ha
continuat baixant des de la tardor del 2019? Què li passat? 

L’assumpte durava des del 2019, durant uns mesos, la gegant vermella Betelgeuse, gairebé mil milions de vegades més gran que el Sol, havia vist caure la seva lluminositat aproximadament un 35%. Va ser això un presagi de la seva explosió de supernova?. No hi ha una explicació prosaica, ara s'ha pogut confirmar mitjançant observacions d’astrònoms utilitzant els instruments del VLT d’ESO.

La humanitat fa temps que coneix l’estrella Betelgeuse perquè és una de les estrelles més brillants de la constel·lació d’Orió. Però només al segle XX es va poder conèixer la seva mida i fins i tot va ser la primera estrella de la que es va determinar el seu diàmetre. De fet el 1921, els astrònoms Michelson i Pease van utilitzar la tècnica de la síntesi d'obertura, ideada per Hippolyte Fizeau, per  determinar el diàmetre aparent de les estrelles mitjançant mètodes interferomètrics. Aleshores va queda clar que estàvem en presència d’una supergegant vermella gairebé mil vegades més ampla en radi que el Sol. i, donada la seva temperatura superficial, aproximadament cent mil vegades més brillant. 

L’enlluernador progrés, després de la Segona Guerra Mundial, en la teoria de l’estructura i l’evolució estel·lar, gràcies al desenvolupament de  l’astrofísica nuclear, va fer que Betelgeuse fos de gran interès per als astrofísics perquè és probable que ens doni claus per entendre amb més precisió com aquestes estrelles, molt massives (Betelgeuse conté unes 15-20 masses solars), acaben la seva vida al cap d’uns pocs milions d’anys.

De fet, sabem des de fa dècades que hi ha una relació entre la massa d’una estrella, la seva lluminositat i la seva vida útil. Com més massiva sigui la estrella, més alta serà la temperatura al nucli. Com a resultat, són possibles certes reaccions de fusió termonuclear, alliberant les enormes quantitats d'energia necessàries per produir una pressió de radiació capaç d'oposar-se a la que resulta de la pròpia gravetat de l'estrella, en aquest cas a les estrelles de cicle CNO.

En fer-ho, consumeix el seu combustible termonuclear a un ritme tan ràpid que la seva vida útil es compta en milions d’anys en lloc de milers de milions d’anys, com és el cas del Sol. Com que es calcula que la gegant vermella es va originar fa uns 8 milions d’anys, hi ha una bona raó per creure que en pocs milers o centenars de milers d’anys és probable que Betelgeuse exploti en una supernova. Com que es troba a uns 600 anys llum de distància (queden incerteses sobre la seva distància exacta), l'explosió produirà un espectacle impressionant a la Terra, visible a plena llum del dia. 

Aquesta animació combina quatre imatges reals de l'estrella supergegant vermella
Betelgeuse, la primera presa al gener de 2019 i les altres preses al desembre de 2019,
gener de 2020 i març de 2020, durant el declivi sense precedents de l'estrella. Totes les
imatges, que permeten visualitzar la superfície de l'estrella, van ser preses amb l'instrument
Sphere del Very Large Telescope d'ESO. Crèdit: ESO/M. Montargès et  al. ,/L. Calçada

Un caprici d’una estrella variable o un núvol de pols?

Per tant, Betelgeuse està molt estudiada i, quan les observacions de finals del 2019 i principis del 2020 van començar a demostrar que l’estrella es tornava molt menys lluminosa, la notícia va ser molt publicitada mentre els astrofísics s’ho pensaven. Hem de témer la imminència de l'explosió de la gegant vermella? De tota manera, com es pot explicar aquesta caiguda de la brillantor?

A Sci-Bit ja li havíem dedicat algun article a aquesta qüestió. L’astrofísica Sylvie Vauclair ens va recordar en particular que la supergegant vermella és una estrella variable i que, per aquest motiu, ens trobàvem potser, i fins i tot probablement, només davant d’un dels seus múltiples cicles de variacions als inicis de la seva explosió. 

Sylvie Vauclair va avançar una altra explicació, menys probable, segons ella: "Betelgeuse, que emet constantment forts vents estel·lars, hauria emès una bafarada de gas i pols especialment significativa, que la amagaria parcialment abans d'evaporar-se completament". 

Aquesta hipòtesi també va ser considerada per l'astrònom Miguel Montargès, de l'Observatori de París, a França, i de la KU Leuven, a Bèlgica. Amb el seu equip, havia utilitzat els instruments del VLT situat a la part superior del Cerro Paranal, a Xile, per estudiar Betelgeuse. En un  comunicat de premsa del ESO, explicava que treballava "actualment en dos escenaris: un es basa en el refredament superficial generat per una activitat estel·lar excepcional, l'altre en l'expulsió de pols al llarg de la línia de visió. Per descomptat, el nostre coneixement sobre les supergegants vermelles continua sent incomplet avui en dia. Els estudis estan en marxa, de manera que és probable que sempre sorgeixi una sorpresa”.

Explicacions molt completes sobre les observacions sobre Betelgeuse realitzades
pels astrònoms Miguel Montargès i Éric Lagadec el 2020. Podeu triar l'idioma de
subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: Guillaume Doyen

La producció en directe de llavors presolars

Miguel Montargès i l’astrofísica Emily Cannon de KU Leuven, tornen avui a l’enigma de la disminució de la lluminositat de Betelgeuse en un altre comunicat de premsa d’ESO on van fer saber que probablement ells i els seus col·legues pensen que han resolt l’enigma. La solució completa s’exposa en un article publicat a la famosa revista Nature i, sense fer que el suspens duri més, es tractaria de la formació ràpida d’un núvol de pols, a partir d’una bombolla de gas calent, refrigerada i condensada, produïda per l’extraordinari estat convectiu de Betelgeuse i que va ser expulsada per l’estrella poc abans de la seva aparent disminució de lluminositat.

Aquest resultat és el producte de les observacions realitzades al continuar monitoritzant l’estrella des del 2019 amb el VLT mitjançant l’instrument Sphere, sigles de Spectro-Polarimetric High-contrast Exoplanet REsearch (REcerca d'Exoplanetes per Espectre-Polarimetría d'Alt contrast) per obtenir una imatge directa de la superfície de Betelgeuse, així com amb les dades del instrument Gravity de l’interferòmetre del VLT (VLTI) per tal de controlar Betelgeuse a mesura que disminuïa la seva lluminositat; aquestes observacions també van continuar després de l'abril de 2020, quan l'estrella havia recuperat la seva lluminositat normal. La interpretació d’aquestes observacions va en la mateixa direcció que l'extreta de les dades recollides per Hubble i que Futura ja va informar.

"Tot i així, vam assistir a la formació del que es coneix com a  pols d'estrelles en viu", explica Miguel Montargès. Això no és trivial perquè, com també es va esmentar al comunicat de premsa d'ESO, Emily Cannon: "La pols expulsada de les estrelles fredes al final de la seva vida, com la que acabem de presenciar, podria constituir els blocs de construcció dels planetes terrestres i de la vida".

Quan Betelgeuse, una brillant estrella taronja de la constel·lació d’Orió, es va tornar
notablement més fosca a finals del 2019 i principis del 2020, la comunitat astronòmica
va quedar perplexa. Un equip d’astrònoms ha publicat ara una nova investigació feta
amb l’interferòmetre del Very Large Telescope (VLTI) i  el Very Large Telescope d’ESO
que descobreix el misteri de la gradació de Betelgeuse. Podeu triat l'idioma de la
subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: European Southern Observatory (ESO)

Hi ha una teoria de la formació de grans de pols per condensació d’ejecció de matèria per part de les estrelles al final de la seva vida, i les observacions de Betelgeuse demostren que la formació de pols es pot produir molt ràpidament i aprop de la superfície d’una estrella tal com s’indica en el comunicat de premsa d'ESO. Millor! trobem aquests grans presolars a l’interior dels meteorits del Sistema Solar, cosa que ens va permetre especificar les seves composicions. Hi ha materials refractaris com el carbur de silici, minerals silicats de la família de l'oliví, piroxè i fins i tot diamants!.

Com a conclusió d’aquest descobriment, Miguel Montargès i Emily Cannon admeten que estan impacients per poder utilitzar el Telescopi Extremament Gran (ELT) en construcció al ESO. “Gràcies a la seva capacitat per aconseguir resolucions espacials inigualables, l'ELT ens permetrà fer una imatge directa de Betelgeuse amb un notable detall. També ampliarà significativament la mostra de supergegants vermelles que podrem estudiar mitjançant imatges directes, cosa que ens ajudarà a desvelar els misteris que hi ha darrere dels vents d’aquestes estrelles massives”, explica Emily Cannon.

Vídeo de presentació del Telescopi Extremadament Gran de ESO. Crèdit: ESO

Per obtenir més informació sobre la història de Betelgeuse, podeu llegir el text de Miguel Montargès sobre aquest tema en anglès, on també ret homenatge als membres de l’equip que hi ha darrere del treball publicat a Nature.

Una presentació de la investigació sobre grans presolars de Philipp Heck. Podeu
triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: Field Museum

 

Ho he vist aquí.