Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Física quàntica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Física quàntica. Mostrar tots els missatges

28/02/2025

La vida secreta de les estrelles

El proper dilluns 3 de març dins dels actes de celebració del 50é aniversari de l'A.VV. del barri barceloní de Sant Genís dels Agudells, i per a l'acte d'inauguració de la exposició Dones & Ciència, comptarem amb la presència d'una de les personalitats més rellevants de la física i astrofísica catalanes, ella és  l'astrofísica i investigadora Carme Jordi Nebot que ens farà gaudir amb la conferència que du per nom "La vida secreta de les estrelles". Us la recomanem, podreu resoldre qualsevol dubte que tingueu amb aquests astres.

La exposició ha estat possible gràcies a la col·laboració d'aquest blog; Sci-Bit, de l'Ase Quàntic, i del Centre Cívic Casa Groga.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: A.VV. Sant Genís dels Agudells.

La conferència sobre les estrelles tindrà lloc a la Sala d'actes del Centre Cívic Casa Groga, Avinguda Jordà 27 de Barcelona. Podeu arribar en transport públic; Metro L3 i L5,  estació Vall d'Hebron i els busos; 27, 60, 119, 185, H4, M19, V17, i també us recomanem els busos; 19, 76 i 112 per estalviar-te pujades. En acabat tindrem un petit pica-pica.

Us esperem!

19/06/2024

Les ones gravitacionals podrien demostrar que els forats negres no existeixen

Les ones gravitacionals podrien demostrar que els forats negres no existeixen sinó que són boles de cordes.

Segons alguns càlculs de la teoria de les supercordes, els forats negres no existeixen, sinó que es formarien objectes amb propietats similars anomenats "Boles de pelussa, o en anglès conegudes com a "fuzzballs". Aquestes boles difuses de supercordes tindrien signatures particulars en forma d'ones gravitacionals durant les col·lisions d'estrelles que erròniament pensem que són autèntics forats negres.

Clic a la imatge per engrandir. Imatge d'un artista que mostra l'origen del senyal observat pels detectors d'ones gravitacionals LIGO i VIRGO el 21 de maig de 2019 (GW190521). Devia ser una col·lisió de forats negres. Crèdit: Mark Myers, ARC Centre of Excellence for Gravitational Wave Discovery (OzGrav).


Entrevista: com mesurar les ones gravitatòries?  Les ones gravitatòries són distorsions de l'espai-temps predites per Einstein. Seria possible mesurar-los amb les eines adequades. L'editor literari Dunod va entrevistar Pierre Binétruy, professor del laboratori d'Astropartícules i Cosmologia de la Universitat Diderot de París, per saber més sobre aquestes ones misterioses i com podríem detectar-les (en francés).

Des de la detecció de les ones gravitacionals l'any 2015 i en menor grau gràcies a les imatges de la col·laboració del Telescopi Event Horizon, es podria creure que l'existència de forats negres és un fet provat. Ho podem pensar, però encara no podem afirmar-ho i una publicació recent a la famosa i reconeguda revista Physical Review D aporta aigua al molí d'aquells que pensen que no només els forats negres no existeixen sinó que aviat serà possible demostrar-ho. gràcies a l'astronomia gravitacional i als avenços en detectors com LIGO i VIRGO.

L'article sobre aquest tema prové d'un equip de físics amb seu a la Universitat de Roma “La Sapienza”, la principal universitat italiana, i és de lliure accés a arXiv. Per entendre de què va tot això, tornem a principis dels anys vuitanta, quan el que s'anomenava l'època daurada de la teoria del forat negre estava arribant a la seva fi, i les teories de la supergravetat i, en menor mesura, les supercordes estaven en auge.

Després del seu impressionant treball en astrofísica, Subrahmanyan Chandrasekharva ser guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1983. Com és habitual per al lliurament d'aquest premi, el guardonat va fer una conferència. Al final de la del gran astrofísic indi, trobem observacions fascinants sobre la teoria matemàtica dels forats negres, que són aproximadament les que venen a continuació del vídeo.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Subramanyan Chandrasekhar rebent la seva medalla i diploma durant la cerimònia del Premi Nobel a la Sala de Concerts d'Estocolm, Suècia, el 10 de desembre de 1983. Crèdit: Nobel Prize.

"No sé si la importància total del que vaig dir està clara. Deixi'm explicar. Els forats negres són objectes macroscòpics amb masses que varien des d'unes poques masses solars fins a milers de milions de masses solars. Quan es poden considerar estacionaris i aïllats, tots, cadascun d'ells, es descriuen exactament per la solució de Kerr. Aquest és l'únic cas conegut en què tenim una descripció exacta d'un objecte macroscòpic.

Els objectes macroscòpics que ens envolten estan governats per una varietat de forces, descrites per diverses aproximacions de diverses teories físiques.

D'altra banda, els únics elements de construcció dels forats negres són els nostres conceptes bàsics d'espai i temps. Són, doncs, gairebé per definició, els objectes macroscòpics més perfectes de l'Univers. I com que la teoria de la relativitat general ens proporciona una família de solucions que només depenen de dos paràmetres per a la seva descripció, també són els objectes més simples de l'Univers".

Aquesta senzilla observació és a l'arrel de la famosa paradoxa de la informació sorgida del descobriment de Stephen Hawking de la famosa radiació quàntica dels forats negres.

De fet, les observacions de Chandrasekhar es refereixen a la teoria dels forats negres deduïda rigorosament de la teoria de la relativitat general d'Einstein. Com Hawking i un altre Premi Nobel de Física, Roger Penrose demostraran abundantment amb els seus col·legues, en el marc d'aquesta teoria hem de considerar que el que defineix un forat negre és només l'existència d'un horitzó d'esdeveniments i absolutament no l'existència d'una singularitat de l'espai-temps. Aquest horitzó d'esdeveniments és una superfície tancada que constitueix una frontera que envolta una regió de la qual només es pot entrar i no sortir mai, perquè per fer-ho caldria superar la velocitat de la llum. De vegades es descriu com una membrana que només es pot travessar en una direcció i com totes les membranes és de fet un objecte dinàmic que pot vibrar, deformar-se, estirar però que tindria la particularitat de no poder-se trencar mai.

L'entropia i la teoria paradoxal de la informació dels forats negres

Però segons els càlculs de Hawking, descrivint quànticament el comportament de la llum i la matèria al voltant d'un forat negre, aquests objectes molt compactes començarien a irradiar com ho faria un cos escalfat, més precisament el que anomenem cos negre. Tanmateix, segons la teoria de la termodinàmica aquesta radiació implica que un forat negre té una quantitat anomenada entropia. En tots els sistemes físics coneguts, una gran entropia s'associa a un objecte molt complex en el sentit que està formada per partícules molt nombroses descrites per un nombre molt gran de paràmetres i per a les quals hauria de disposar d'una gran quantitat d'informació per caracteritzar-les. Quan un gas cau en un forat negre, aquesta informació ja no està disponible per a un observador extern. També és impossible, per les mateixes raons, comunicar-se amb una sonda que travessaria l'horitzó i disposar d'informació valuosa sobre el que veuria aquesta sonda, ja que no podria enviar ones de ràdio  fora del forat negre a més, qualsevol informació continguda només en la memòria de aquesta sonda es perdria irremeiablement ja que no es pot comunicar fora del forat negre.

A la pràctica, doncs, ja que la definició d'informació i entropia donada a partir del treball de Claude Shannon i John von Neumann, la pèrdua d'informació generada per l'horitzó d'esdeveniments dóna lloc a l'entropia. Hawking, en particular, havia demostrat abans del seu descobriment de la radiació dels forats negres que la superfície de l'horitzó d'esdeveniments ha d'augmentar quan un forat negre s'empassa alguna cosa i això d'acord amb la llei del creixement de l'entropia de la termodinàmica si se identificar el valor de l'entropia d'un forat negre com el producte de la superfície del seu horitzó per una constant de proporcionalitat adequada.

Tenint en compte les declaracions de Chandrasekhar, immediatament s'entén que alguna cosa no funciona. Els forats negres es caracteritzen rigorosament per un nombre reduït de paràmetres, massa, moment cinètic i la càrrega, independentment del fet que l'objecte d'una massa determinada que hi cauria sigui un bloc de ferro o un llibre amb molta més informació.

Com a resultat, els forats negres no haurien de poder contenir molta informació i part d'ella no s'amagaria, sinó que es destruiria, o almenys això és el que es podria deduir ingènuament a primera vista, de manera que els forats negres no haurien de ser capaços de poder ser dotats d'una forta entropia d'una manera coherent amb els principis fonamentals de la física coneguda, al contrari del que impliquen les lleis de la termodinàmica i la mecànica quàntica aplicada a aquests objectes, a partir de la teoria de la relativitat general d'Einstein.

Ens trobem, doncs, davant d'una paradoxa que és precisament la de la informació amb forats negres. Hauria d'existir paràmetres amagats en un nombre molt gran darrere del petit nombre de paràmetres que descriuen un forat negre i les solucions de la teoria d'Einstein només serien descripcions artificialment simplificades d'un sistema físic que podria contenir tants graus de llibertat (posicions i velocitats de partícules) que un gas com diuen els físics en el seu argot. Per tant, els forats negres no haurien de ser objectes perfectament "llisos" i simples de la mateixa manera que la Terra no és una esfera de matèria perfectament esfèrica formada per un material senzill i coherent.

Durant gairebé una dècada, l'estudi d'aquesta paradoxa ha donat lloc a nous problemes, un dels quals va ser descobert per Ahmed Almheiri, Donald Marolf, Joseph Polchinski i James Sully. Es coneix com el "tallafoc» (firewall en anglès).

N'hi ha prou amb saber que una de les solucions a aquesta paradoxa és admetre que els forats negres sí que es comporten en moltes situacions astrofísiques i físiques com si a la pràctica tinguessin un horitzó d'esdeveniments, però això en l'absolut no és cert. Un horitzó d'esdeveniments només seria el que anomenem en física un concepte efectiu i no fonamental, de la mateixa manera que és pràctic considerar que l'aigua o l'aire són fluids continus que permeten càlculs amb les equacions de Navier-Stokes, mentre que en realitat sabem bé que estan formats de molècules.

Un gas de supercordes autogravitant

Sovint s'ha argumentat que una teoria quàntica de la gravitació i el seu acoblament a la matèria permetria resoldre totes les preguntes que queden sense resposta amb els forats negres, en particular eliminant les singularitats al cor de les solucions del forat negre conegudes a la relativitat general. Durant anys els físics i, en particular, Samir Mathur, de la Universitat Estatal d'Ohio, han argumentat que aquest ha de ser realment el cas utilitzant la teoria de supercordes que implicaria que més enllà de l'etapa de col·lapse de l'estrella de neutrons convertint-se en un forat negre, l'objecte una mica més compacte format seria de fet una bola de supercordes anomenada Bola de pelussa, una teoria que li devem precisament a Samir Mathur.

Si suposem que les partícules de matèria i fins i tot totes les partícules quàntiques fonamentals, gluons i bosons de Brout-Englert-Higgs inclòs, són supercordes vibrants, aleshores els càlculs mostren que la matèria d'una estrella que s'esfondra indefensament per sota de l'horitzó d'esdeveniments associat amb el forat negre en què sembla convertir-se no hauria d'acabar per sota de la forma d'un punt de densitat infinita a el lloc on l'espai-temps mateix és aniquilat segons la teoria no quàntica d'Einstein, al cor d'un forat negre. Les supercadenes quàntiques s'estirarien i s'allargarien fins al punt de formar una mena de gas quàntic difús ocupant tot el volum dins d'un horitzó d'esdeveniments que només seria efectiu, una mica com els que tenen lloc a la superfície del Sol.

Però, com provar aquesta teoria?


Clic a la imatge per engrandir. El treball més famós del físic indi, CV Vishveshwara (1938-2017), és el descobriment dels modes quasi-normals dels forats negres. El 1970 va demostrar que un forat negre de Schwarzschild pertorbat per un pols de radiació gravitatòria tornarà al seu estat original emetent ones gravitatòries d'una forma característica determinada pel que s'anomenen modes quasi-normals. Les freqüències (complexes) d'aquests modes quasi-normals per als forats negres de Schwarzschild són independents de la forma d'aquesta pertorbació i es caracteritzen completament per la massa del forat negre. Més tard, aquest resultat es va generalitzar al cas dels forats negres Kerren en rotació. Els modes quasi-normals són aleshores funcions de la massa i del moment angular propi, l'espín, del forat negre. L'observació de modes quasi-normals es considera una manera d'establir l'existència de forats negres. Crèdit: International Centre for Theoretical Sciences, Bengaluru.

Modes quasi-normals característics dels forats negres

El senyal de les ones gravitacionals detectades per LIGO i VIRGO sobre col·lisions de forats negres ja era un argument fort a favor de l'existència de forats negres en la teoria de la relativitat general, però encara no és del tot concloent a dia d'avui. De fet, el que realment estem intentant destacar, ja que aquests detectors, i d'altres com el KAGRA, augmenten de sensibilitat és el que anomenem modes quasi-normals de l'horitzó d'esdeveniments dels forats negres i ja tenim pistes en aquesta direcció.

Els modes quasi-normals ja es coneixen en la física clàssica com a campanes que es toquen. Es produeix un so que s'esmorteix amb el temps i aquest so es pot dividir en diverses freqüències i ones elementals particulars, anàlogues als modes normals que componen una corda vibrant sense amortiment notable. Aquests modes quasi-normals constitueixen una mena de targetes d'identitat espectrals d'un forat negre en l'espai-temps corbat igual que l'espectre brillant d'elements per a la composició de l'atmosfera de l'estrelles.

Tanmateix, com hem dit, un horitzó d'esdeveniments pot comportar-se com una membrana vibrant i, per tant, en teoria és possible demostrar l'existència d'aquesta membrana amb els seus modes de vibració propis, quasi-normals, mitjançant l'anàlisi del senyal gravitacional d'una col·lisió d'un forat negre. És una mica com escoltar el "so" del forat negre i comprovar que es comporta com el que esperaries que faci un forat negre.

En l'article que es ve publicar, donada la complexitat dels càlculs amb la teoria de les boles de pelussa, els investigadors van voler fer una prova més senzilla sobre la col·lisió de dues d'aquestes boles de corda i tenir una idea del senyal gravitatori produït. Van fer simulacions numèriques pel que fa al comportament d'un espai-temps descrit per una teoria de supergravetat en quatre dimensions anomenades tipus N=2 i capturant la geometria d'una solució de tipus bola de pelussa per al que seria un forat negre eficaç pertorbat externament.

Aleshores, els càlculs mostren que inicialment el senyal obtingut és similar al dels modes quasi-normals d'un forat negre recentment format per la fusió de dos forats negres en col·lisió, però al cap d'un cert temps el senyal ja no inclou els modes que descriuen un horitzó i, per tant, delata el fet que només és efectiu. Com a avantatge, els mateixos càlculs mostren que també podríem destacar els ecos gravitacionals, un fenomen descrit anteriorment, i que vindrien aquí de les ones gravitacionals que es propaguen dins de la bola de supercordes.

Segons els investigadors, LIGO i VIRGO algun dia haurien de ser capaços de detectar aquest senyal.


Ho he vist aquí.

06/04/2023

Dossier. La matèria fosca; 7 Els candidats

En aquest dossier es presenten les diferents pistes que porten a la hipòtesi de la matèria fosca, així com diverses propostes que s'han fet per intentar dilucidar-ne la naturalesa.

Es consideren diferents possibilitats per resoldre el problema de la matèria fosca. Aquests no són exclusius: la solució pot ser una barreja de diversos ingredients (o de cap!). En l'estat actual de comprensió de les coses, sembla que ens trobem davant de dos problemes diferenciats: el de la matèria fosca bariònica (aquesta fracció de barions que sabem que està present pels arguments exposats anteriorment, però que no podem veure) i el de la matèria fosca no bariònica (que representa el component principal).

Clic per engrandir. Entre els candidats bariònics: els forats negres. Crèdit: alex_aldo, Adobe Stock

Primer revisarem alguns candidats bariònics, després mirarem els candidats no bariònics, la naturalesa dels quals encara és molt hipotètica. Finalment presentarem un enfocament radicalment diferent, que consisteix a suposar que no hi ha matèria fosca, que és un fals problema, a causa de la nostra incomprensió de les lleis de la gravitació (com va ser el cas del moviment de Mercuri).

Matèria fosca bariònica

Objectes astrofísics

No és insensat imaginar que existeix a l'Univers matèria que no emet prou llum per ser vista directament. Al cap i a la fi, la majoria dels objectes que ens envolten a la vida quotidiana no emeten llum, només els veiem perquè estan il·luminats per fonts externes. Per tant, la idea de la matèria fosca bariònica és bastant natural, en última instància. Aquests són els principals candidats que es poden haver considerat en un moment o altre:

  • núvols d'hidrogen H2 molecular
  • nanes marrons
  • nanes blanques
  • estrelles de neutrons
  • forats negres

Cadascuna d'aquestes hipòtesis pot donar lloc a proves experimentals, ja que cap d'aquests objectes és perfectament invisible, hauria de ser possible veure'ls directament. Posem-los per ordre:

Els núvols moleculars poden conduir a l'emissió de radiació gamma quan són travessades per raigs còsmics (partícules carregades d'alta energia, res a veure amb la radiació cosmològica de la qual hem parlat anteriorment) que conté la galàxia, també poden absorbir part de la radiació que els travessa quan es mira un objecte col·locat darrere.

Les nanes marrons, les nanes blanques (veure les imatges a continuació) i estrelles de neutrons són objectes de tipus estel·lars que emeten radiació en certes longituds d'ona. Les nanes blanques tenen la propietat de poder refredar-se i, per tant, morir (mentre que la majoria d'altres tipus d'estrelles s'escalfen durant la seva evolució), tant que es pot imaginar que l'Univers en conté moltes en forma extingida i, per tant, poc visibles. De fet, donada l'edat de la nostra galàxia, podem determinar la brillantor de les nanes blanques més febles que conté (són les més antigues), i el Telescopi Espacial Hubble passa a ser capaç de detectar-les. Difícil d'amagar, així que...


Clic per engrandir. Nana marró de 0,06 masses solars (60 vegades la massa de Júpiter), vista per Chandra a través d'una erupció de raigs X.
 

Clic per engrandir. Espectacular naixement en una nebulosa. Al mig, Sirius B, una nana blanca força difícil de veure (la taca superior) a causa de l'encegament provocat per Sirius A (l'objecte principal).

Els forats negres, com de fet les nanes marrons, les nanes blanques, les estrelles de neutrons i fins a cert punt els núvols moleculars compactes, es poden detectar pel fenomen de lent gravitacional, que descriurem més endavant.

Sembla que cap d'aquests candidats pot tenir realment totes les propietats necessàries per resoldre el problema de la matèria fosca, encara que només es busqui destacar la petita fracció de la naturalesa bariònica. Els intents de detectar un excedent d'aquests objectes han fracassat parcialment (vegeu més avall, microlents gravitacionals). A més, diverses d'aquestes solucions no són satisfactòries des del principi, perquè no s'entén realment com una quantitat significativa de nanes blanques o forats negres, per exemple, es podria formar durant la història de l'Univers.

El gas primordial

És possible detectar els grans núvols primordials d'hidrogen, gràcies a les seves propietats d'absorció: observant una font molt llunyana (desplaçament cap al vermell de l'ordre de 2 o més) d'on en coneixem l'espectre, podem veure les línies d'absorció provocades per aquests núvols. La línia d'absorció de cada núvol es veu desplaçada al vermell per un factor que depèn de la distància a la qual es trobi. Aleshores observem en l'espectre dels quàsars tot un munt de línies corresponents a tots els núvols que es troben a la línia de visió. Parlem d'un bosc alfa de Lyman (Lyman alfa és el nom de la transició atòmica que dóna lloc a cadascuna de les línies individuals). El seu estudi és de gran importància en Cosmologia, d'una banda perquè permet estudiar la manera com es distribueixen els núvols a l'espai (i així provar els models de formació de les grans estructures) i d'altra banda perquè es pot mesurar la quantitat de gas present a les regions investigades. El resultat net és que la densitat de gas observada és molt coherent amb les prediccions de la nucleosíntesi primordial. En altres paraules, "aconseguim detectar tots els barions de l'Univers primordial, i realment no hi ha cap problema de matèria fosca bariònica a gran escala".


Clic per engrandir. Bosc alfa de Lyman obtingut en una simulació numèrica, dins d'una caixa de 30 milions d'anys llum per costat.

Matèria fosca no bariònica

Neutrins

També es pot considerar la possibilitat que el neutrins formin part de la matèria fosca. Els neutrins són partícules que interactuen molt poc amb la matèria, i que segons el model del Big Bang hauria d'estar present en una quantitat comparable a la dels fotons de la radiació còsmica de fons. Per tant, la seva densitat és molt coneguda, i si aconseguim determinar-ne la seva massa, llavors podem deduir immediatament la seva contribució a la matèria fosca. La qüestió de la massa dels neutrins té una història turbulenta, però en els darrers anys, una sèrie d'experiments específics han comportat limitacions molt fortes sobre aquestes masses. Aquests, per començar, no són zero: els neutrins són efectivament partícules massives. Tanmateix, no són suficients perquè els neutrins constitueixin una part important de la matèria fosca.

A més, són massa lleugers per explicar que les grans estructures es podrien haver format. Els neutrins, amb massa feble, viatgen a la velocitat propera a la de la llum a mesura que les grans estructures s'esfondren. Més endavant veurem per què això fa que els neutrins siguin candidats pobres a la matèria fosca.


Clic per engrandir. El detector de neutrins Kamiokande, vist durant el seu ompliment. Les parets estan revestides amb fotodetectors, que aquí veiem netejant-los per l'equip de la barca (dreta).

Les pistes de la física de partícules

La física de partícules descriu els fenòmens elementals de la natura. Tots els fenòmens que observem semblen implicar camps quàntics que tenen propietats poc intuïtives, amb característiques que atribuiríem a les ones i d'altres que atribuiríem a les partícules. La teoria que descriu aquests fenòmens s'anomena teoria quàntica de camps.

De fet, no n'hi ha prou amb tenir una teoria. Per estar convençuts d'això, tornem a la mecànica clàssica. Aquesta teoria indica la manera com es posa en moviment un cos, en funció de les forces a les quals està sotmès. No diu res sobre quines són aquestes forces, i per entendre el moviment dels planetes, a més, cal suposar que la llei de l'atracció gravitatòria té una forma particular. És el mateix en la física de partícules, i has de fer suposicions sobre les interaccions entre les partícules. Als físics els hi agrada basar aquestes hipòtesis en arguments de simetria, i resulta que les simetries simples condueixen a un model que té en compte els fenòmens observats, especialment en el domini d'altes energies, s'anomena, Model estàndard de la física de partícules. Aquest enfocament va conduir a la unificació de la interacció feble i la interacció electromagnètica.

Tot i el seu èxit, el model estàndard no ho explica tot. Per exemple, no permet entendre per què l'Univers que observem està fet de matèria sense una contrapartida notable en antimatèria, o per què totes les partícules conegudes tenen càrregues elèctriques que són múltiples enters d'una càrrega elemental, per citar alguns exemples. Això fa creure als investigadors que hi ha un model més complet, potser basat en una teoria més completa, que proporciona aquestes explicacions. S'han proposat aquestes extensions del model estàndard, que inclouen:

- Les teories de la gran unificació, que suposen que les diferents interaccions (interacció electromagnètica, interacció feble, interacció forta) són diferents facetes de la mateixa interacció fonamental.

- Teories supersimètriques, que parteixen de simetries més extenses que en el model estàndard.

- Teories de cordes, en què els objectes fonamentals ja no són punts (com les partícules), sinó que es poden veure com a cordes. Aquestes cordes tenen diversos modes d'excitació (com la vibració d'una corda de guitarra), que es pot identificar amb diferents partícules. Així, les diferents partícules només serien les diferents excitacions d'un mateix objecte fonamental, i les reaccions entre partícules serien les transicions d'un mode de vibració a un altre, possiblement acompanyades d'una separació de la corda en diverses peces. Tingueu en compte que aquestes teories de cordes es basen generalment en la supersimetria i sobre la unificació.

Aquestes pistes encara són només teòriques, en el sentit que cap d'elles està recolzada per confirmació experimental. També cal destacar que, fins i tot a nivell purament teòric, encara hi ha problemes de coherència i obstacles conceptuals. Aquestes teories prediuen l'existència de noves partícules:

-  partícules supersimètriques (per exemple: neutralins),
-  axió,
-  neutrins pesats,
-  Q-balls,
-  Wimpzillas, criptons... (s'esmenten aquests noms per excitar la curiositat del lector. Els físics són molt juganers, i dediquen una part important de la seva imaginació a inventar noms per a nous objectes que inventen o descobreixen).

La majoria d'aquestes partícules són inestables i es desintegren espontàniament en altres partícules. Tanmateix, alguns poden ser estables (o almenys tenir una vida útil molt llarga). Si una partícula estable tan nova pot existir, i si s'hagués pogut crear en qualsevol moment del passat de l'Univers, es pot imaginar que l'Univers actual està ple d'elles i que aquesta partícula constitueix matèria fosca.

Per resumir aquesta complicada imatge, diguem que s'adaptaria bé als físics de partícules si una teoria substituís o completés el model estàndard, i s'adaptaria bé als astrofísics també perquè les noves partícules podrien constituir matèria fosca. Fem una ullada més de prop a un exemple particular d'aquesta llista: el neutralí.

Els neutralins: matèria fosca “freda”

Entre els candidats que ofereix la física de partícules, el neutralí juga un paper força important. És una partícula nova introduïda per supersimetria. És neutre, és estable en algunes versions de supersimetria i podria ser matèria fosca. Aclarim aquest darrer punt: les propietats que importen per determinar si una partícula pot constituir matèria fosca són la seva massa i la seva secció transversal (la seva capacitat de reaccionar amb una altra partícula quan s'uneixen).

Comencem detallant la importància de la massa: com més massiva sigui una partícula, menor serà la seva velocitat per a una energia determinada. Això implica que en qualsevol moment de l'evolució cosmològica, les partícules molt lleugeres són relativistes mentre que les més pesades no ho són. Tanmateix, quan les fluctuacions de densitat comencen a col·lapsar-se sobre si mateixes per formar el que més tard es convertiran en les primeres grans estructures còsmiques (galàxies, cúmul de galàxies i supercúmuls), la situació és completament diferent tant si les partícules de matèria fosca són relativistes com si no.

En el primer cas (parlem de matèria fosca calenta), poden escapar ràpidament tan bon punt han format una sobre-densitat, que tendeix a frenar el seu col·lapse posterior, sobretot a petites escales espacials. La formació de les estructures comença llavors amb les grans escales espacials, els supercúmuls de galàxies, que amb el temps es fragmenten per donar cúmuls de galàxies, després galàxies. Estem parlant d'un escenari de dalt a baix (top-down en anglès).

En el segon cas (aleshores parlem de matèria fosca freda), el fenomen anterior no es produeix i primer es formen les estructures petites (galàxies, petits cúmuls de galàxies). Les grans estructures es formen posteriorment, per aplec i fusió de les estructures més petites. Estem parlant d'un escenari de baix a dalt.

Pel que fa a la secció transversal, també és una magnitud crucial, perquè determina la quantitat de partícules que poden sobreviure a les nombroses reaccions que tendeixen a disminuir la seva densitat durant l'expansió cosmològica. El neutralí és bastant notable en aquest sentit, perquè la física de partícules proporciona una sèrie de seccions transversals (i no una sola secció transversal, malauradament) que condueix a densitats relíquies (aquest és el terme habitual per a la densitat de partícules supervivents) que corresponen aproximadament a la densitat de matèria fosca. Això és molt encoratjador i la hipòtesi neutralí és una de les preferides dels astrofísics. Un punt menys encoratjador és que aquí ens trobem davant d'una certa paradoxa: que una partícula sigui abundant a l'Univers avui, la seva secció transversal no ha de ser massa gran, per tant ha de ser relativament poc reactiva. Com que és per les seves reaccions que detectem les partícules, això implica que serà més difícil de detectar!

Observem per acabar que els càlculs de la densitat de les relíquies ja permeten excloure determinades propostes de solució al problema de la matèria fosca. De fet, algunes partícules tindrien seccions transversals massa petites, i la seva densitat de relíquia avui dia seria molt més gran que la densitat total de l'Univers, cosa que no és acceptable. Per tant, podem eliminar aquestes partícules de la llista de candidats. Això permet, per exemple, excloure determinats valors dels paràmetres de supersimetria, per als quals el neutralí seria massa abundant avui dia.

Les modificacions en les lleis de la gravetat

Dimensions addicionals

Per altres motius, alguns teòrics investiguen la possibilitat que el nostre Univers tingui més de 4 dimensions. Això pot semblar una idea molt descabellada, ja que no veieu aquestes dimensions addicionals. De fet, hi ha dues raons per les quals potser no veiem aquestes dimensions addicionals, encara que existissin:

- Són “compactes”, és a dir enrotllats sobre ells mateixos a escales submicroscòpiques.
- Forces diferents de la gravetat no hi tenen cap efecte.

Aquesta hipòtesi també pot conduir a l'existència de diverses partícules noves, que podrien constituir matèria fosca. També comporta una modificació de la llei de la gravitació a curta distància. Això podria proporcionar una manera de validar-lo o invalidar-lo.

En aquest mateix ordre d'idees, es preveu que patim la influència gravitatòria del que conté un altre espai, connectat al nostre per aquestes dimensions addicionals. Les manifestacions de la matèria fosca serien llavors l'efecte d'un món paral·lel sobre el nostre. Fixeu-vos que podríem enfonsar-nos molt ràpidament en el deliri més total, si ens conforméssim amb aquesta manera de presentar les coses, que s'assembla més a un episodi de Star Trek que de la ciència. De fet, els científics, quan expressen aquestes hipòtesis tan especulatives, ho fan (en general) en el marc de desenvolupaments teòrics precisos i controlats. En aquest cas, les teories que impliquen dimensions addicionals sovint se situen en el marc de la teoria de cordes.

Una altra modificació de la gravitació: Mond

També s'ha proposat empíricament que les lleis de la gravitació no són lleis newtonianes, ni les proporcionades per la relativitat general. Un grup d'investigadors es va preguntar quina forma hauria de tenir una força d'atracció gravitatòria per explicar els moviments interns de les galàxies, sense dependre de la matèria fosca. Van plantejar una "teoria" que anomenen Mond, un acrònim de MOdified Newtonian Dynamics (Dinàmica Newtoniana Modificada). Aquest enfocament comença amb una idea interessant, però es troba amb diversos problemes greus. Pateix una certa manca de coherència teòrica. Es construeix des del principi amb un enfocament no relativista, i no resol el problema de la matèria fosca a nivell cosmològic. Finalment, assenyalarem que és possible posar en competició els diferents models de matèria fosca en la interpretació de certs sistemes molt ben observats, com els cúmuls de galàxies. Resulta que MOND sempre arriba als darrers llocs, la qual cosa posa aquesta hipòtesi en una mala posició.

Més enllà de la Relativitat General

Finalment, es pot considerar que la nostra possible incomprensió de la gravitació es remunta a la font, que la relativitat general mateixa ha de ser qüestionada.

Veure:

Capítol anterior: 6 Les propietats
Capítol següent: 8 La recerca de la prova experimental 1


Ho he vist aquí.

28/11/2022

Dossier Conèixer els neutrins: i 5 La massa dels neutrins

El neutrí es va postular l'any 1930 per resoldre un problema important de la física: la conservació de l'energia. La seva existència experimental no es va demostrar fins un quart de segle després. Des de llavors, el neutrí ha ocupat l'escenari amb els seus nombrosos enigmes, però la detecció i per tant, la verificació de les prediccions, és especialment difícil. Això requereix detectors molt massius. El problema definitiu resolt és el de la massa dels neutrins: tenen massa o no? A veure com va arribar la resposta.

Malauradament, l'oscil·lació només depèn de la diferència de masses quadrades entre ambdos neutrins implicats. De fet, com que hi ha tres neutrins diferents, esperem una paleta de tres masses, però el fenomen de l'oscil·lació només serà capaç de fixar com a mínim dues diferències de masses independents.

Clic per engrandir. Galàxia espiral. Crèdit: Skeeze, CCO.

No obstant això, com a resultat d'aquesta sèrie de mesures, una imatge coherent de la física de neutrins sorgeixen amb tres neutrins massius les dues masses més altes dels quals es coneixen: 9 meV per al neutrí muònic, 50 meV per tauònic. Atenció, aquí meV significa milli-eV, mil milions de vegades més petit que el MeV al qual estem acostumats.


Clic per engrandir. Un neutrí muònic probablement es va transformar en un neutrí tauònic al detector de partícules Opera i va crear un tau (pare) que ràpidament es va transformar en una altra cosa (fill). Crèdit: Òpera

Els neutrins, pel seu caràcter fantasmal, podrien haver donat la idea de partícules eternes: no decauen, gairebé no interaccionen i quan es produeixen es propaguen en línia recta, a una velocitat molt propera a la de la llum. S'alliberen de l'atracció terrestre, abandonen el Sistema Solar en poques desenes de minuts, per perdre's en l'espai còsmic. Però pateixen aquest estrany fenomen d'oscil·lacions que va en contra de la seva immutabilitat.

Els tres tipus de neutrins i la cosmologia

Els tres tipus de neutrins coneguts estan molt ben diferenciats. Cada tipus s'associa amb un leptó amb càrrega diferent amb la què es produeix i que es generarà en el cas molt improbable d'una interacció. Les coses es compliquen quan intentem seguir l'evolució d'un neutrí escollit a l'atzar. De fet, pot sense previ avís, canviar la seva identitat. Aquí de nou hi ha una conseqüència de l'indeterminisme quàntic. Les masses trobades semblen irrisòries en comparació amb les que afecten les altres partícules de matèria. El més pesat dels tres neutrins pesa només una deu milionèsima d'un electró o uns dos mil milions del d'un protó.

Tanmateix, els neutrins supervivents del Big Bang són molt més abundants que les altres partícules de matèria existents avui en dia del que aquestes masses infinitesimals representen, a nivell de l'univers global, una massa equivalent a la de totes les estrelles de totes les galàxies. Malauradament, aquest resultat continua sent teòric perquè aquests neutrins del Big Bang porten una energia tan petita que ningú sap com evidenciar-les.

La teoria els dóna una temperatura d'1,9Kelvin, fins i tot inferior als 2,7 kelvins a la part inferior dels fotons cosmològics que provenen del mateix origen. La seva detecció és un repte que romandrà en el punt de mira dels físics interessats durant moltes dècades més.

A Europa també avança la investigació dels neutrins. Un experiment situat a prop de Roma està estudiant el flux de neutrins que li envia un accelerador que funciona al CERN a Ginebra. En producció, el feix està constituït en un 99% de neutrins muònics i l'experiment va detectar un primer candidat que demostrava la presència de neutrins tau després d'un viatge de 730 quilòmetres. Aquesta és una evidència directa de l'oscil·lació. Així, un feix de neutrins travessa tota Itàlia... sense cap perill per als seus habitants.

Veure

Capítol anterior: 4 Els neutrins atmosfèrics


Ho he vist aquí.

13/10/2022

Els Premis Nobel de Física 2022

La Reial Acadèmia Sueca de les Ciències ha decidit concedir el Premi Nobel de Física 2022 a:

  • Alain Aspect. de l'Escola de Postgrau de l'Institut d'Òptica - Universitat de París, Saclay i École Polytechnique, Palaiseau, França
  • John F. Clauser de J.F. Clauser & Assoc., Walnut Creek, CA, USA i a
  • Anton Zeilinger de l'Universitat de Viena, Àustria

"Pels seus experiments amb fotons entrellaçats, establint la violació de les desigualtats de Bell i sent pioners en la ciència de la informació quàntica"

Alain Aspect, John Clauser i Anton Zeilinger han portat a terme sengles experiments innovadors amb estats quàntics entrellaçats, en què dues partícules es comporten com una sola unitat fins i tot quan estan separades. Els resultats han obert el camí a una nova tecnologia basada en la informació quàntica.

Clic per engrandir. Els Tres guanyadors del Nobel de Física 2022. 

Els efectes inefables de la mecànica quàntica comencen a trobar aplicacions. Actualment hi ha un ampli camp de recerca que inclou els ordinadors quàntics, les xarxes quàntiques i la comunicació xifrada quàntica segura.

Un factor clau en aquest desenvolupament és com la mecànica quàntica permet que dues o més partícules existeixin en allò que s'anomena un estat entrellaçat. El que passa a una de les partícules d'un parell enllaçat determina el que passa a l'altra partícula, encara que estiguin molt separades.

Durant molt de temps es va plantejar la qüestió de si la correlació era perquè les partícules d'un parell entrellaçat contenien variables ocultes, instruccions que els indiquen quin resultat han de donar en un experiment. Als anys 60, John Stewart Bell va desenvolupar la desigualtat matemàtica que porta el seu nom. Aquesta afirma que si hi ha variables ocultes, la correlació entre els resultats d'un gran nombre de mesuraments mai no superarà un determinat valor. Tot i això, la mecànica quàntica prediu que un determinat tipus d'experiment violarà la desigualtat de Bell, donant lloc a una correlació més forta del que seria possible d'una altra manera.

John Clauser va desenvolupar les idees de John Bell, cosa que va conduir a un experiment pràctic. Quan va realitzar els mesuraments, aquests van recolzar la mecànica quàntica en violar clarament una desigualtat de Bell. Això vol dir que la mecànica quàntica no pot ser substituïda per una teoria que utilitzi variables ocultes.

Després de l'experiment de John Clauser van quedar algunes llacunes. Alain Aspect va desenvolupar el muntatge i el va utilitzar de manera que va tancar una important llacuna. Va poder canviar la configuració dels mesuraments després que un parell entrellaçat hagués sortit de la seva font, de manera que la configuració que existia quan es van emetre no podia afectar el resultat.

Amb eines refinades i una llarga sèrie d'experiments, Anton Zeilinger va començar a utilitzar estats quàntics entrellaçats. Entre altres coses, el grup d'investigació ha demostrat un fenomen anomenat teletransport quàntic, que permet traslladar un estat quàntic d'una partícula a una altra a distància.


Clic per engrandir. Partícules entrellaçades que mai no es van trobar. Crèdit: The Nobel Foundation

"Cada vegada està més clar que està sorgint un nou tipus de tecnologia quàntica. Podem veure que la feina dels guardonats amb els estats entrellaçats és de gran importància, fins i tot més enllà de les qüestions fonamentals sobre la interpretació de la mecànica quàntica", afirma Anders Irbäck, President del Comitè Nobel de Física.
 
 
Ho he vist aquí.

10/10/2022

Dossier Conèixer els neutrins: 3 Els neutrins solars

El neutrí es va postular l'any 1930 per resoldre un problema important de la física: la conservació de l'energia. La seva existència experimental no es va demostrar fins un quart de segle després. Des de llavors, el neutrí ha ocupat l'escenari amb els seus nombrosos enigmes, però la detecció i, per tant, la verificació de les prediccions, és especialment difícil. Això requereix detectors molt massius. El problema definitiu resolt és el de la massa dels neutrins: tenen massa o no? Veiem com va arribar la resposta.

L'experiència primer va confirmar el que els físics reclamaven des de fa més de trenta anys, el dèficit dels neutrins solars. El Sol ens envia un flux de 60.000 milions de neutrins cada segon a cada centímetre quadrat de la superfície de la Terra.

Clic per engrandir. Els neutrins solars es detecten mitjançant detectors grans com el Super-Kamiokande. Crèdit: NASA Goddard Space Flight Center , CC by 2.0

Del Sol a la Terra: el misteri del flux de neutrins

Aquests neutrins són de tipus electrònic quan es creen al centre del Sol. Tanmateix, tres experiments anteriors havien mesurat un flux clarament inferior al càlcul; entre la meitat i les dues terceres parts dels neutrins que s'esperava que arribin a la Terra semblaven haver desaparegut. S'havia proposat una hipòtesi teòrica per explicar l'anomalia entre el flux esperat de neutrins solars i les mesures deficitàries: els neutrins oscil·len, és a dir, poden canviar de tipus espontàniament durant la seva propagació.

Clic per engrandir. Interaccions de neutrins solars al Super-Kamiokande: el pic de la distribució reconstrueix en temps real la direcció del Sol en el moment de la detecció. Crèdit: François Vannucci

En aquest escenari, un neutrí electrònic produït al nucli del Sol esdevé de tipus muònic o tauic durant el seu recorregut entre el seu punt de producció i el punt de detecció situat a la Terra. Només era una hipòtesi, però semblava atractiu perquè només passava per als neutrins que tenien una massa zero.En aquest escenari, un neutrí electrònic produït al nucli del Sol esdevé de tipus muònic o tauic durant el seu recorregut entre el seu punt de producció i el punt de detecció situat a la Terra. Només era una hipòtesi, però semblava atractiu perquè només passava per als neutrins que tenien una massa zero. 

Però el sentit comú volia que els neutrins tinguessin massa, igual que les altres partícules de matèria. Ja en els primers temps del descobriment del neutrí, introduït el 1930 per explicar l'espectre de desintegracions β, les estimacions situen la seva massa en menys d'1/1.000 de la de l'electró.

Si hi havia una massa de neutrins, devia ser molt petita i el fenomen de les oscil·lacions, que només existeix entre neutrins massius, era perfectament adequat per donar un mètode molt precís capaç de mesurar-los. El fenomen de les oscil·lacions és una posada en escena pràctica de les relacions d'incertesa de Heisenberg en mecànica quàntica. Un canvi espontani entre dos neutrins de diferents masses implica necessàriament una violació d'energia. Aquesta infracció està permesa, sempre que només duri per un temps limitat.

Super-Kamiokande i l'oscil·lació dels neutrins

Aquest temps característic, que depèn de la diferència de les masses al quadrat, es tradueix en una longitud de l'oscil·lació. Gràcies a les seves estadístiques molt augmentades, es van acumular més de 10.000 interaccions de neutrins solars en pocs anys d'observació, Super Kamiokande va poder confirmar el dèficit i refinar els detalls de l'oscil·lació avaluant amb més precisió les masses. Super-Kamiokande, com amb experiments anteriors, només era sensible als neutrins solars de tipus electrònic.

Per tant, només podria testimoniar una desaparició de neutrins a causa de l'oscil·lació. L'índex complementari i definitiu de la realitat de les oscil·lacions consisteix a mesurar l'aparició de neutrins d'un nou tipus, absents en el flux original. Per als neutrins solars, això es va aconseguir l'any 2002, mitjançant un experiment canadenc anomenat SNO (Sudbury Neutrino Observatory), gràcies a l'ús d'un objectiu compost per una quilotona d'aigua pesant, i ja no d'aigua normal. SNO va poder confirmar definitivament el fenomen d'oscil·lació demostrant no només el flux disminuït de neutrins electrònics, sinó també mesurant el flux de neutrins dels altres dos tipus procedents del Sol.

Aquest resultat de l'astrofísica, que demostrava directament l'oscil·lació dels neutrins, va ser corroborat poc després per un experiment japonès. Aquest experiment va estudiar els neutrins procedents de reactors nuclears situats a gran distància, a una mitjana de 180 quilòmetres del detector. A més, va afinar els paràmetres de l'oscil·lació. El fenomen es va provar ara amb una font de neutrins artificial.

Veure:

- Capítol anterior: 2 El fenomen de les oscil·lacions dels neutrins
- Capítol següent: 4 Els neutrins atmosfèrics


Ho he vist aquí.

21/09/2022

Dossier Conèixer els neutrins: 2 El fenomen de les oscil·lacions dels neutrins

El neutrí es va postular l'any 1930 per resoldre un problema important de la física: la conservació de l'energia. La seva existència experimental no es va demostrar fins un quart de segle després. Des de llavors, el neutrí ha ocupat l'escenari amb els seus nombrosos enigmes, però la detecció i, per tant, la verificació de les prediccions, és especialment difícil. Això requereix detectors molt massius. El problema definitiu resolt és el de la massa dels neutrins: tenen massa o no? A veure com va arribar la resposta. 

Coneixem tres tipus diferents de neutrins (i només tres!). S'anomenen: electrònics, muònics i tauònics. Es diferencien entre si com una poma difereix d'una Pera i aquesta es diferencia d'una taronja.


Clic per engrandir. Les partícules elementals canvien d'identitat. Crèdit: Agsandrew, Fotolia

 

Clic per engrandir. Aquesta figura mostra les interaccions de neutrins electrònics i muònics, respectivament, clarament diferenciades en un detector precís utilitzat al CERN i situat en un feix de neutrins produït a partir d'un accelerador. Crèdit: François Vannucci.

Partícules elementals que canvien constantment d'identitat

Per tant, cada tipus de neutrí tindrà la seva pròpia massa. Tanmateix, les partícules elementals no es comporten com una poma o una pera. Són objectes quàntics que poden patir estranyes transformacions i en el cas dels neutrins, els tipus poden oscil·lar entre ells, és a dir, canviar-se entre si amb el temps, com si una poma estigués transmutant en pera quan cau de l'arbre.

Clic per engrandir. ls diferents tipus de neutrins poden oscil·lar entre si. Crèdit: François Vannucci

Aquest fenomen està directament relacionat amb la massa de neutrins, i és gràcies a la seva observació que hem pogut estimar les masses implicades, aquest fenomen s'ha demostrat, en particular, a partir de les dades acumulades pel detector japonès Super-Kamiokande.

Veure:

- Capítol anterior: 1 Oscil·lacions dels neutrins    
- Capítol següent: 3 Neutrins solars


 
Ho he vist aquí. 

17/09/2022

Així és com es veu un protó


Clic per engrandir. És difícil obtenir una imatge de l'estructura de la matèria. Els investigadors de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT, Units Units), però, han acceptat el repte. Ofereixen una animació que ens ajuda amb l'estructura del protó.Crèdit: Equip "Visualizing the Proton", MIT, Jefferson Lab.

Com és un protó? Com una bola de billar, però molt petita. Segur. O és clar que no! Perquè al llarg de les dècades, la física ens ha ensenyat que les coses són una mica més complicades que això. Tant és així que s'ha fet difícil imaginar-los. Però els investigadors s'han unit amb artistes per acceptar el repte. Aquí teniu el resultat.

L'àtom és un element fonamental de la nostra realitat, però realment el coneixeu tan bé?

La cadira on esteu asseguts ara mateix. L'ordinador on llegiu aquest tema. I fins i tot l'ocell que escoltes cantant per la finestra oberta. La matèria que ens envolta està feta d'àtoms. Partícules diminutes invisibles per als nostres ulls. Partícules diminutes elles mateixes formades per electrons, de neutrons i protons. Partícules encara més petites. Encara més invisible.

Invisible, però encara molt real. Aleshores, us heu preguntat mai com són aquestes petites partícules? Com petits sistemes solars fet d'electrons que graviten al voltant d'un nucli format per neutrons i protons. Aquesta és la imatge que fa temps que es proposa. Però el físics d'avui saben que no és just així. I com que hem de començar per algun lloc, investigadors del Massachusetts Institute of Technology (MIT, Estats Units) ens conviden a descobrir quin és el protó, una partícula no més gran que un femtòmetre, és a dir, de 10-15 metres. I atenció al espòiler, no és la bola de billar perfecta que tradicionalment encara ens presenten a l'escola.

Per ser sincers, els investigadors del MIT ja fa gairebé vint anys que hi pensen. Que reflexionin sobre la millor manera de donar-nos una imatge precisa del que és un protó. La idea de fer-ne un simple retrat robot es va descartar ràpidament. Perquè el món de la física de partícules és d'alguna manera... viva! Està evolucionant. Està en moviment. Es creen partícules. Altres desapareixen. Alguns es transformen. I només una animació podria fer palpable aquesta realitat.

Però els físics del MIT realment volien anar més enllà de tot el que es coneixia. De tot el que ja s'havia presentat fins ara. Es van plantejar un autèntic repte: col·laborar amb artistes. Proporcionar una animació que sigui científicament precisa i visualment atractiva. Preneu decisions atrevides que ajudin a "la gent a marxar amb una millor comprensió del seu rendiment i de la física en general".

Clic per engrandir. Aquesta representació del protó -tres boles subjectes en una mena de bola de billar més gran per molles- ens ajuda a entendre la seva estructura: dos quarks up (u) i un quark down (d) units per gluons. Però de cap manera mostra què està passant realment al món quàntic. Crèdit: Dmitry Kovalchuk, Adobe Stock 

El protó, una partícula en última instància no tan esquiva

Abans d'anar més lluny, recordeu que els investigadors han establert que el protó no és una partícula elemental. Està format per tres quarks: dos anomenats quarks up ("amunt" en català) i un anomenat quark down (avall en català). I aquesta força és la que els físics anomenen forta interacció que els uneix. Mitjançant l'intercanvi de gluons. Aquesta interacció és tan poderosa que mai abans s'havien observat quarks i gluons per separat.

Els artistes que van treballar amb els equips del MIT van representar així els quarks com a punts de llum. Punts de llum en moviment el color dels quals canvia constantment, canviant de vermell a verd i blau per representar les càrregues de color que apareixen entre els quarks i els gluons sotmesos a la interacció forta. Perquè segons la teoria quàntica, tots els sistemes de quarks i gluons porten la mateixa quantitat d'aquests tres colors. Tot i que en realitat no són de color blau, vermell o verd.

Aquest animació "Visualitzant el protó" dóna una idea de què és realment aquest constituent dels nuclis atòmics. Crèdit: Equip "Visualizing the Proton", MIT, Jefferson Lab

Els experiments realitzats amb acceleradors de partícules cada cop més eficients també han demostrat als físics que, al cor del protó, generalment són els gluons els que marquen la llei. Però en algunes regions, els quarks prenen el relleu. En pocs anys, un nou instrument, el 'Superconducting Super Collider" (Estats Units), hauria de permetre concretar què passa als límits d'aquestes regions. Però ja, l'equip que va ajudar els investigadors del MIT a produir una representació fidel del protó ha aconseguit construir una animació que tingui en compte la seva estructura canviant. Una estructura dominada pels gluons que se separen i es recombinen constantment quan el "temps d'exposició" -que es correspon una mica a la fracció del moment del protó transportat per un quark o un gluó- és baix. Quan el "temps d'exposició" augmenta, és el procés de creació per part d'un gluó d'un quark i el seu antiquark el que es mostra. Finalment, amb un "temps d'exposició" elevat , apareixen els tres quarks que formen el protó.

Millor que això, els investigadors van aconseguir posar en imatge allò que s'observa quan un s'endintra al cor del protó. En augmentar la resolució espacial. Quan apareixen detalls i un efecte relativista fa que el protó perdi la seva forma de bola i el converteixi en un disc. Durant un temps d'exposició baix, apareix un nombre creixent de gluons. Per a un temps d'exposició elevat, és una estructura bastant tosca, però igualment definida i que inclou tres quarks, que esdevé més marcada.

Els investigadors ara tenen previst treballar en el desenvolupament d'una versió en 3D d'aquesta visualització del protó. Abans de proposar, més tard, una animació del nucli atòmic. I francament, qui no somia seguir-los al meravellós món de la física de l'infinitament petit?.


Ho he vist aquí.

06/07/2022

El bosó de Higgs

Tu i tot allò que t'envolta esteu fets de partícules. Però quan l'univers va començar, cap partícula no tenia massa; totes elles corrien a tota velocitat a la velocitat de la llum. Les estrelles, els planetes i la vida només podrien emergir perquè les partícules van obtenir la massa d'un camp fonamental associat amb el bosó de Higgs. L'existència d'aquest camp de subministrament de massa es va confirmar el 2012, quan es va descobrir la partícula del bosó de Higgs al CERN.

Què és el bosó de Higgs?

A la nostra descripció actual de la Natura, cada partícula és una ona en un camp. L'exemple més conegut d'això és la llum: la llum és simultàniament una ona al camp electromagnètic i un corrent de partícules anomenades fotons. En el cas del bosó de Higgs, el camp era primer. El camp de Higgs va ser proposat el 1964 com un nou tipus de camp que omple tot l'Univers i dóna massa a totes les partícules elementals. El bosó de Higgs és una ona en aquest camp. El seu descobriment confirma l'existència del camp de Higgs.


 Clic per engrandir. Vista artística del camp de Brout-Englert-Higgs Crèdit: CERN

Com obtenen massa les partícules?

Les partícules obtenen la massa en interactuar amb el camp de Higgs; no tenen una massa pròpia. Com més fort interactua una partícula amb el camp de Higgs, més pesada és la partícula. Els fotons, per exemple, no interactuen amb aquest camp i, per tant, no tenen massa. Tot i això, altres partícules elementals, incloent electrons, quarks i bosons, interactuen i per tant tenen una varietat de masses. Aquesta interacció de lliurament de massa amb el camp de Higgs es coneix com el mecanisme de Brout-Englert-Higgs, proposat pels teòrics Robert Brout, François Englert i Peter Higgs.


Clic per engrandir. Carta que mostra les partícules del Model Standard. Crèdit: CERN

Com descobrim el bosó de Higgs?

El bosó de Higgs no pot ser "descobert" o trobar-lo en algun lloc, però ha de ser creat en una col·lisió de partícules. Un cop creat, es transforma, o "decau", en altres partícules que es poden detectar als detectors de partícules.

Els físics busquen rastres d'aquestes partícules a les dades recollides pels detectors. El desafiament és que aquestes partícules també es produeixen en molts altres processos, a més a més el bosó de Higgs només apareix en aproximadament una de cada mil milions de col·lisions del LHC. Però una acurada anàlisi estadística d'enormes quantitats de dades va descobrir el feble senyal de la partícula el 2012.


Clic per engrandir. Experiment CMS al LHC del CERN el 13 de maig de 2012. Crèdit: CERN.

Com sabien els físics que era el Higgs?

El 4 de juliol del 2012, les col·laboracions d'ATLAS i CMS van anunciar el descobriment d'una nova partícula en un auditori ple al CERN. Aquesta partícula no tenia càrrega elèctrica, era de curta durada i es va desintegrar en formes que era el bosó de Higgs, segons la teoria. Per confirmar si realment era el bosó de Higgs, els físics necessitaven verificar el seu espín (el bosó de Higgs és l'única partícula que té un espín de zero). En examinar dues vegades i mitja més dades, van concloure el març del 2013 que, de fet, s'havia descobert algun tipus de bosó de Higgs.

Què hem après des del descobriment del bosó de Higgs?

Descobrir el bosó de Higgs va ser només el començament. En els deu anys transcorreguts des de llavors, els físics han examinat com interactua fortament amb altres partícules, per veure si això coincideix amb les prediccions teòriques.

La força d'interacció es pot mesurar experimentalment observant la producció i el decaïment del bosó de Higgs: com més pesada és una partícula, més probable és que el bosó de Higgs es descomposi o es produeixi a partir d'ella. La interacció amb els leptons tau es va descobrir el 2016 i la interacció amb els quarks superior i inferior el 2018. Però encara ens queda molt per aprendre sobre aquesta partícula elusiva.


Clic per engrandir. Detecció de la partícula als experiments ATLAS i CMS. Crèdit:CERN

Què cercarem a continuació?

Encara tenim molt per aprendre sobre el bosó de Higgs. És únic o hi ha tot un sector de partícules de Higgs? Ajuda a explicar com es va formar l'univers, amb la matèria triomfant sobre l'antimatèria? Obté la massa interactuant amb si mateix d'alguna manera? I per què la seva massa és tan petita, cosa que suggereix l'existència d'un mecanisme completament nou. Es podria trobar matèria fosca i altres partícules noves gràcies a les interaccions amb el bosó de Higgs?  Deu anys després del descobriment, el viatge gairebé no ha començat.

Com afecta el bosó de Higgs la vida quotidiana?

El bosó de Higgs té, i seguirà tenint, un impacte a les nostres vides, en formes que potser no s'hagin imaginat. És part de la resposta a per què nosaltres –i tot amb el que interactuem– tenim massa, alimentant la nostra curiositat humana natural sobre el nostre univers i com va evolucionar. En la recerca d'aquesta partícula, les tecnologies d'accelerador i detector es van portar al límit, la qual cosa va portar a avenços en la salut, la indústria aeroespacial i més.



Ho he vist aquí.