Fent saltirons pel sistema solar

Quina gravetat t'agradaria experimentar?

Et convidem a fer una passejada per diferents planetes, llunes i asteroides del nostre sistema solar per experimentar com t'afectarien les diferents gravetats de cada un d'ells. Ho provarem amb les masses de la Terra, Júpiter, Neptú, Venus (amb semblant gravetat que Saturn i Urà), Mart (i semblants valors per Mercuri), Lluna, Plutó, Ceres (planeta nan al Cinturó d'Asteroides), Miranda (lluna d'Urà) i Fobos (lluna de Mart).

De fet, sabies que depenent del cos celeste, com els asteroides, si saltessis podries anar directe a l'espai profund! Això és perquè no tenen gravetat suficient per arrossegar-te, és a dir, la velocitat d'escapament és tan baixa que en un sol salt podries ser llançat a l'espai com un coet.

Crèdit: cooked_meat. 

 

 

Panorama del centre galàctic en raigs X i ràdio

Aquesta panoràmica ofereix una visió sense precedents dels raigs X per sobre i per sota del centre de la Via Làctia. Aquest nou estudi es basa en observacions anteriors de l'Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, unint 370 punts diferents del telescopi. En aquesta imatge principal, s'han combinat diferents bandes de raigs X de Chandra (taronja, verd, morat) amb dades de ràdio (gris). Aquestes dades revelen fils de gas sobreescalfat i camps magnètics a prop del centre de la Via Làctia.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdits: Raigs X: NASA/CXC/UMass/Q.D. Wang; Ràdio: NRF/SARAO/MeerKAT.

 

 

Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C84

La llum dispersa d'un estel brillant proper pot interferir en l'observació d'aquest bell cúmul.

La imatge a sota mostra el cúmul globular Caldwell 84, de manera gairebé esfèrica. Es tracta d'una composició d'observacions preses en llum visible i ultraviolada per dos dels instruments científics del Hubble, l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada de Sondejos) i la Wide Field Camera 3 (Càmera de Camp Ample 3). Aquestes observacions van ajudar els astrònoms a comprendre millor els moviments i les abundàncies químiques de les estrelles del cúmul. Una estrella relativament brillant, probablement més propera a nosaltres que el cúmul, apareix a la part superior esquerra del centre del cúmul a la imatge del Hubble.

Feu clic a la imatge per ampliar-la. Aquesta imatge mostra el cúmul globular Caldwell 84, gairebé esfèric. Es tracta d'una composició d'observacions preses en llum visible i ultraviolada per dos dels instruments científics del Hubble, l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada de Sondejos) i la Wide Field Camera 3 (Càmera de Camp Ample 3). Aquestes observacions van ajudar els astrònoms a comprendre millor els moviments i les abundàncies químiques de les estrelles del cúmul. Crèdit: NASA, ESA, A. Sarajedini (Florida Atlantic University) i G. Piotto (Università degli Studi di Padova); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Els astrònoms han plantejat la hipòtesi que aquest cúmul globular és membre de la "Salsitxa de Gaia", les restes d'una galàxia nana que es creu que va col·lisionar amb la Via Làctia fa entre 8 i 10 milions d'anys. Quan la galàxia nana es va fusionar amb la nostra, la interacció gravitatòria la va esquinçar, deixant darrere seu diversos cúmuls globulars i milions d'estrelles amb òrbites inusuals. Gràcies a aquestes òrbites inusuals, quan es tracen les velocitats d'aquestes estrelles en un gràfic apareix una forma allargada semblant a una salsitxa. Atès que els cúmuls globulars com Caldwell 84 solen formar-se en galàxies més grans, els astrònoms creuen que la galàxia nana que va col·lisionar amb la Via Làctia era una de les majors de les primeres galàxies satèl·lit de la Via Làctia.

També coneguda com a NGC 5286, Caldwell 84 va ser descoberta el 1826 per l'astrònom escocès James Dunlop mentre realitzava observacions a Austràlia. Situat a la constel·lació del Centaure i amb una magnitud aparent de 7,6, aquest cúmul globular es pot veure amb un telescopi petit. Tot i això, la llum dispersa de la propera estrella M Centauri, de magnitud 4,6, pot interferir en l'observació del cúmul. És més fàcil observar-lo durant la tardor a l'hemisferi sud. (Els qui es trobin a prop de l'equador a l'hemisferi nord el poden buscar a finals de primavera). Caldwell 84 es troba a uns 35.000 anys llum de la Terra i és un dels cúmuls globulars més antics de la Via Làctia.

C84 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

El Hubble destaca una supernova

Aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA mostra la galàxia LEDA 857074, situada a la constel·lació d'Eridà LEDA 857074 és una galàxia espiral barrada, amb braços espirals parcialment trencats. La imatge també va captar una supernova, anomenada SN 2022ADQZ, brillant intensament al costat dret de la barra de la galàxia.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA mostra la galàxia LEDA 857074. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, R. J. Foley

Hi ha diversos camins evolutius que poden conduir a l'explosió d'una supernova. Un és la mort d'una estrella supermassiva. Quan un estrella supermassiva es queda sense el seu combustible d'hidrogen, comença una etapa en què fusiona els elements restants en altres cada vegada més pesats. Aquestes reaccions finals de fusió generen cada cop menys força cap a l'exterior (pressió de radiació) per equilibrar l'estrebada gravitatòria de l'estrella cap a l'interior. A mesura que es van formant elements més pesats al nucli de l'estrella, aquest comença a col·lapsar-se completament sota la seva pròpia gravetat, i les capes exteriors de l'estrella esclaten en una explosió de supernova. Depenent de la massa original de l'estrella, el seu nucli pot col·lapsar fins a convertir-se en neutrons, deixant darrere seu una estrella de neutrons, o la seva gravetat pot ser tan gran que col·lapsi fins a convertir-se en un forat negre.

Els astrònoms van detectar la supernova SN 2022ADQZ amb un sondeig automatitzat a finals del 2022. Aquest descobriment els va portar a observar la galàxia amfitriona de la supernova, LEDA 857074, amb el Hubble a principis del 2023.

L'aguda visió del Hubble ens permet veure supernoves que es troben a milers de milions d'anys llum i que són difícils d'estudiar amb altres telescopis. La imatge d'una supernova des de terra sol barrejar-se amb la imatge de la seva galàxia amfitriona, però el Hubble pot distingir la llum d'una supernova de la de la seva galàxia amfitriona, mesurant directament la supernova.

Els astrònoms detecten milers de supernoves a l'any, però la probabilitat que en detectin una en una galàxia concreta dels milions que hi ha catalogats és escassa. Gràcies a aquesta supernova, LEDA 857074 s'uneix a les files d'altres objectes celestes amb la seva pròpia imatge del Hubble.

Ho he vist aquí.

Dossier Criptografia: 1 L'art dels codis secrets

Fer que els codis secrets siguin irrompibles és un vell somni dels professionals de la seguretat. Des de l'Antiguitat, la gent ha inventat sistemes manuals i després mecànics abans de la revolució electrònica. En aquest dossier descobriu la criptologia i els seus usos, des del xifratge tradicional fins a l'ús d'ordinadors, inclòs el xifratge RSA.

Tan bon punt l'escriptura permetia conservar i transmetre les traces dels seus coneixements, calia trobar maneres de fer que la informació continguda en els missatges escrits fos inaccessible per a aquells a qui no estava destinada. Des de l'Antiguitat i les substitucions alfabètiques, les tècniques de codificació van agafar una altra dimensió amb l'arribada dels ordinadors i les tecles complexes de xifratge RSA.

Clic a la imatge per engrandir. La criptologia es pot veure com l'art dels codis secrets i els panys xifrats. Crèdit: Clément Dorando.

Com va aparèixer el càlcul en el que avui anomenem "el xifrat", que va donar lloc a la idea de les màquines de xifrat, primer mecàniques, després electromecàniques, finalment electròniques i miniaturitzades en targetes intel·ligents? On intervé l'adversari, el soci obligatori del joc criptològic, sense el qual la seguretat no es pot assegurar en definitiva? Quina va ser l'aportació de la informàtica, és a dir, la mecanització del càlcul, i la seva estreta vinculació amb la teoria de la computabilitat que classifica els problemes segons la seva dificultat de resolució?

Claus per desentranyar els misteris dels codis secrets

Totes aquestes preguntes es tracten al llibre en francès "La cryptologie: L'art des codes secrets" de Philippe Guillot, publicat per EDP Sciences.

Aquest dossier, que conté diversos extractes del llibre, recorre la història d'aquesta tècnica, dóna alguns exemples del seu ús i discuteix el seu potencial. En definitiva, les claus per desentranyar dos o tres dels seus misteris.

El lector podrà descobrir en aquest dossier, a través d'una selecció de preguntes relacionades amb aquest fascinant camp de la criptologia, alguns mètodes tradicionals, utilitzats en la història o la literatura, que sempre han fet les delícies dels amants dels trencaclosques i dels enigmes. També descobrirà un sistema absolutament segur, que data de principis del segle XX, i que encara avui es considera indecodificable.

Es donarà alguns aclariments sobre la revolució que es va produir a mitjans dels anys setanta, quan es va inventar la paradoxa de la clau pública. Finalment, els universos virtuals d'Impagliazzo, cadascun amb la criptografia que li és específic, i quin progrés científic el farà real o el farà desaparèixer, donant llum a les qüestions molt actuals de la teoria criptogràfica.

Capítol següent: 2 Xifratge tradicional; quadrícula giratòria, radiograma de victòria i codi Sittler.

Ho he vist aquí.

Chandra observa la Galàxia del Gall Dindi

Per commemorar el 25è aniversari del llançament de l'Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, l'equip de Chandra va publicar aquesta imatge mai vista de NGC 6872, una galàxia espiral a la constel·lació del Gall Dindi, el 22 de juliol de 2024. Aquesta imatge i 24 més, que inclouen dades de Chandra, demostren com l'astronomia de raigs X explora tots els racons de l'univers.

Feu clic a la imatge per ampliar-la. La galàxia espiral barrada NGC 6872 està interactuant amb una galàxia més petita a la part superior esquerra. És probable que la galàxia més petita hagi extret gas de NGC 6872 per alimentar el forat negre supermassiu del centre. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/SAO; Òptic: NASA/ESA/STScI; Processament d'imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, L. Frattare, i J. Major

NGC 6872 té 522.000 anys llum de diàmetre, cosa que la converteix en més de cinc vegades la mida de la Via Làctia; el 2013, astrònoms dels Estats Units, Xile i Brasil van descobrir que era la galàxia espiral més gran coneguda, basant-se en dades d'arxiu del Galaxy Evolution Explorer (GALEX) de la NASA. Aquest rècord va ser superat per NGC 262, una galàxia que fa 1,3 milions d'anys llum de diàmetre.

Vegeu les fotos de la galeria inferior publicades amb motiu d'aquesta celebració fent un clic aquí.

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Chandra, NASA.

La imatge principal de la entrada va ser considerada per la NASA el 22 de Juliol de 2024 com la seva imatge del dia.

Ho he vist aquí.

Ballant per l'espai, i no ho sabies

Els planetes orbiten el Sol, aproximadament al mateix pla. El sistema solar es mou a través de la galàxia amb un angle de 60° entre el pla galàctic i el pla orbital planetari. El Sol es mou cap amunt i cap avall respecte a la resta de la galàxia mentre gira al voltant de la Via Làctia i pren aproximadament de 225 milions a 250 milions d'anys per fer una òrbita completa al voltant del centre de la galàxia.

Crèdit: @minutodeastronomia

 

La Via Làctia és una galàxia espiral, cosa que significa que es compon, entre altres components, d'un disc d'estrelles, gas i pols, on hi ha continguts dels braços en espiral. Al principi, es pensava que el disc era completament pla, però des de fa algunes dècades se sap que la part exterior del disc està distorsionada en allò que s'anomena un “warp”, en una direcció es recargola cap amunt, i en la direcció oposada cap avall. Les estrelles, el gas i la pols estan tots deformats, per la qual cosa no estan al mateix pla que la part interior estesa del disc, i un eix perpendicular als plans de la curvatura en defineix la rotació.

Els astrònoms mesuren la "velocitat warp" de la Via Làctia

 

La deformació és possiblement el resultat d'una col·lisió amb una altra galàxia fa milers de milions d'anys.

 

Feu clic a la imatge per ampliar-la. Impressió artística del disc deformat de la Via Làctia, envoltat per un halo de matèria fosca lleugerament aplanat. Crèdit: Kaiyuan Hou i Zhanxun Dong (School of Design, Xangai Jiao Tong University).

 

La deformació del disc espiral de la Via Làctia està reculant sota la influència de l'enorme massa de matèria fosca que forma un halo invisible al voltant de la nostra galàxia, segons han descobert astrònoms xinesos.

 

Aproximadament un terç de totes les galàxies espirals presenten una deformació característica a la seva estructura en forma de disc, com un disc de vinil doblegat. Es creu que una col·lisió amb una altra galàxia en el passat és la principal causa de la deformació de la Via Làctia, però també poden influir altres interaccions amb galàxies satèl·lit i el camp magnètic intergalàctic, així com l'entrada de grans núvols de gas. No obstant això, almenys en el cas de la Via Làctia, el principal factor de manteniment de la curvatura és l'halo de matèria fosca que envolta el disc i hi exerceix una torsió.

Aquesta deformació no és fixa. La seva alineació amb la resta de la galàxia es mou -concretament, precessa. La precessió descriu com canvia l'alineació de l'ordit respecte a l'eix de rotació de la galàxia, cosa que significa que el pic, o node, de l'ordit precessa al voltant de la galàxia. És una variació del mateix fenomen que provoca el balanceig de les baldufes.

 

Crèdit: space.com

 

Tot i això, mesurar la velocitat de precessió de l'ordit ha estat tot un repte en el passat. En estimacions anteriors s'havia intentat utilitzar el moviment vertical d'estrelles gegants brillants però velles com a traçadors per calcular la velocitat de precessió. Tot i això, aquests traçadors són molt imprecisos i els resultats obtinguts a partir d'ells suggerien, en contra de la teoria, que el disc precessiona de forma prògrada (en la mateixa direcció que la rotació de la resta de la galàxia) i no retrògrada (cap a enrere respecte a la galàxia), com s'esperava.

 

 

 

Ho he vist aquí.

Creiem que la poma està podrida fins al cor

L'esgarrifosa brillantor d'una estrella morta, que va explotar fa molt de temps en una supernova, es revela en aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA a la nebulosa del Cranc. Però no us deixeu enganyar: l'objecte d'aspecte macabre encara és viu. Enterrat al centre hi ha el cor revelador de l'estrella, que batega amb precisió rítmica.

Clic a la imatge per engrandir. Remolins de tons verds brillants omplen aquesta vista de l'espai. Al centre, es pot veure el brillant "cor" de la Nebulosa del Cranc. Les estrelles esquitxen el cel a la distància. Crèdit: NASA i ESA.

El "cor" és el nucli aixafat de l'estrella que va explotar. Coneguda com a estrella de neutrons, té la mateixa massa que el Sol, però està comprimida en una esfera ultradensa de només uns quants quilòmetres de diàmetre. La petita font d'energia és l'objecte brillant semblant a una estrella que apareix al centre de la imatge.

Ho he vist aquí.

Una mica de gimnàstica estel·lar, fent tombarelles a la seva manera

Mentre les gimnastes segueixen brillant a les Olimpíades, volíem recolzar-les amb la impressionant imatge del telescopi James Webb de la Galàxia Roda de Carro.

Com hi ha anells olímpics, aquí hi ha dos anells que conformen l'aspecte únic d'aquesta galàxia. Una col·lisió galàctica fa uns 400 milions d'anys va donar forma a l'estructura de la Roda de Carro. Observeu el brillant anell interior i el colorit anell circumdant, tots dos expandint-se cap a l'exterior des del centre de la col·lisió, com les ones d'un estany. El nucli brillant conté una enorme quantitat de pols, i les zones més brillants contenen cúmuls gegantins d'estrelles joves. Mentrestant, l'anell exterior està dominat per la formació estel·lar i les supernoves.

Clic a la imatge per engrandir. Imatge d´una gran galàxia a la dreta, amb dues galàxies companyes més petites a l´esquerra. La galàxia gran té forma d'anell, amb un anell exterior ovalat i un petit anell interior ovalat descentrat. Els anells i l'espai entre ells estan il·luminats amb plomalls i punts blaus. Les galàxies companyes de l'esquerra, una a sobre de l'altra, són molt més petites que la galàxia principal, i aproximadament de la mateixa mida entre si. La galàxia de dalt té una coloració similar i moltes de les característiques de la gran galàxia anul·lar, però té més aviat una forma de S pertorbada, sense anells definits. La galàxia de baix és més brillant i té un to més blanc. Té una forma espiral difusa amb un nucli blanc semblant al de la galàxia anular, però amb una textura més suau. El fons és ple de galàxies més distants, de color vermell ataronjat, de diverses formes i mides. Crèdits: NASA, ESA, CSA, STScI, Webb ERE Production Team

 

Ho he vist aquí.

Perseverance podria haver descobert els primers rastres fòssils de vida a Mart!

Els investigadors de la NASA encarregats d'analitzar les dades recollides pel rover de Mart Perseverance estan tan emocionats que menys d'una setmana després de prendre mostres d'una roca marciana, i sense esperar una publicació sobre el tema amb la revisió dels seus companys, van decidir publicar un comunicat de premsa amb el seu descobriment. Encara que demanem precaució, perquè encara no ens podem decidir, algunes de les característiques d'aquesta roca mai trobada a Mart suggereixen que van ser produïdes per formes de vida microbianes i no per processos abiòtics naturals que imitaven processos vius.

Clic a la imatge per engrandir. El rover marcià Perseverance de la NASA es va fer aquesta selfie el 23 de juliol de 2024, el 1218è dia marcià o sol, de la missió. A l'esquerra del rover, prop del centre de la imatge, hi ha la roca en forma de punta de fletxa anomenada "Cascades de Cheyava", que té característiques que podrien ajudar a determinar si Mart va suportar vida microscòpica en el passat llunyà. El petit forat negre de la roca és on Perseverance va prendre una mostra de nucli, que ara es troba en un tub de mostra emmagatzemat al ventre del rover. El punt blanc a la dreta del forat és on el rover va utilitzar una eina d'abrasió per netejar la superfície superior, permetent que els instruments científics estudiïn la composició de la roca. La selfie està formada per 62 imatges preses per la càmera del sensor topogràfic gran angular per a operacions i enginyeria (Watson) situada a l'extrem del braç robòtic del rover. Les imatges es van reunir després de ser enviades de tornada a la Terra. Crèdit: NASA, JPL-Caltech, MSSS.

Perseverance, a la recerca de vida a Mart. Perseverance, així és com la NASA va decidir batejar el rover que envià a Mart l'estiu del 2020. Un rover del qual els investigadors tenen grans expectatives. Serà el primer a prendre mostres de roca destinades a ser portades de tornada a la Terra. Objectiu: trobar rastres de vida microbiana.

La notícia es va estendre ràpidament per les xarxes socials de la noosfera el vespre del 25 de juliol de 2024 i va ser objecte d'un comunicat de premsa mesurat de la NASA però sense que encara s'hagués publicat cap article ni objecte de revisió per experts (peer review en anglès). El rover Perseverance va descobrir i prendre mostres d'una roca marciana el juliol de 2024 les característiques de la qual fascinen exobiòlegs i científics planetaris, com Rosaly Lopes, que es pregunten si finalment no tenen proves que Mart va acollir vida microscòpica en un passat llunyà.

Clic a la imatge per engrandir. Això és més que intrigant, és realment emocionant! Hem de portar aquesta mostra a la Terra per analitzar-la als nostres millors laboratoris! Els científics del Rover Perseverance de la NASA troben una intrigant roca a Mart. Crèdit: @rosaly_lopes, X.

El comunicat de premsa de l'equip científic del rover Perseverance, però, adverteix que tal com està, els rastres trobats a la roca que mesura 1 metre per 0,6 metres i sobrenomenada "Cascades de Cheyava", en referència a la Terra a una cascada del Gran Canyó, també podria haver estat produït per processos abiòtics. Recordem l'any 1996 l'afer del meteorit marcià ALH84001 que semblava contenir rastres fòssils de bacteris marcians, però que la comunitat científica ha considerat durant més d'una dècada que de fet és més probable que sigui per contaminació terrestre.

Clic a la imatge per engrandir. Hi va haver vida microscòpica a Mart en un passat remot? Una intrigant roca vista pel rover Perseverance de la NASA te qualitats que encaixen en la definició d'un possible indicador de vida antiga. Però, què hem trobat i com ho podrem saber amb certesa? Fer un clic aquí.

Tot i així, aquesta roca va proporcionar un testimoni el 21 de juliol de 2024 que és la 22ª mostra del rover que es pretén tornar un dia a la Terra per ser objecte d'una anàlisi sòlida i completa, cosa que no és possible amb Perseverance i, per tant, deixa l'assumpte pendent. La roca es va descobrir a l'extrem nord de la vall de la Neretva, una antiga vall fluvial de 400 metres d'ample que va ser tallada per l'aigua que es va precipitar al cràter Jezero fa milers de milions d'anys, fins i tot formant un delta (vegeu el vídeo més a baix).

Ja sabem gràcies a l'instrument Sherloc (Scanning Habitable Environments with Raman & Luminescence for Organics & Chemicals; Escaneig d'Ambients Habitables amb Raman i Luminiscencia per a compostos Orgànics i Químics) del rover que la roca conté compostos de carboni orgànic (la qual cosa no és necessàriament una prova que provinguin de processos biòtics).

Clic a la imatge per engrandir. El rover de Mart Perseverance de la NASA va utilitzar el seu instrument Mastcam-Z per visualitzar aquest espai de treball al voltant de la mostra presa d'una roca anomenada "Cascades de Cheyava". És visible un forat (extrem esquerre) on es va prendre una mostra el 21 de juliol de 2024. A la dreta hi ha una roca sobrenomenada "Steamboat Mountain". A cada roca és visible una zona d'abrasió blanca circular; Aquí és on el rover va utilitzar una eina d'abrasió per netejar la superfície superior, permetent als instruments estudiar la composició de les roques. Les imatges que componen aquest compost van ser preses per l'instrument Mastcam-Z del rover el 23 de juliol de 2024, el dia 1217 o sol, de la missió. Crèdit: NASA, JPL-Caltech, MSSS

La roca més desconcertant mai estudiada per Perseverance

Ken Farley, un científic del projecte Perseverance de Caltech a Pasadena, EUA, explica que la "Cascada de Cheyava és la roca més desconcertant, complexa i potencialment important que s'ha estudiat mai. D'una banda, vam detectar per primera vegada matèria orgànica, taques de colors característiques que indicaven reaccions químiques que la vida microbiana podia utilitzar com a font d'energia i evidència clara que l'aigua -necessària per a la vida- va travessar la roca. D'altra banda, no hem pogut determinar exactament com es va formar la roca i fins a quin punt les roques veïnes poden haver escalfat les cascades de Cheyava i contribuït a aquestes característiques".

Quins secrets podríem desbloquejar estudiant mostres de Mart en laboratoris d'última generació a la Terra? Científics de tot el món estan ansiosos per esbrinar-ho. A finals de la tardor del 2023, el rover Perseverance de la NASA va recollir 21 mostres de roques marcianes seleccionades científicament, que els científics creuen que podrien contenir proves extraordinàries per ajudar a respondre a preguntes centenàries com ara: Va existir mai vida a Mart? o Com ha evolucionat el Planeta Vermell al llarg del temps?  El rover Perseverance va recollir un conjunt divers de mostres, incloses les roques sedimentàries que són eficaços per preservar els rastres de vida antics. També hi ha roques ígnies, que ens poden parlar de l'evolució primerenca de Mart. Mitjançant una sèrie de futures missions anomenades Mars Sample Return (Retorn de les mostres de Mart), aquestes mostres es podrien portar a la Terra per a un estudi posterior i podrien ajudar els exobiòlegs a buscar signes de vida microbiana antiga al Planeta. Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del video. Crèdit: NASA, JPL-Caltech, ESA, GSFC, MSFC, JSC, MAVEN, Lunar and Planetary Institute.

Pel que fa a la “pell de lleopard", de la Cascada Cheyava, David Flannery, astrobiòleg i membre de l'equip científic Perseverance de la Universitat Tecnològica de Queensland a Austràlia, va dir en el comunicat de premsa de la NASA que "aquests llocs són una gran sorpresa. A la Terra, aquest tipus de característiques de les roques s'associen sovint amb rastres fossilitzats de microbis vivint al subsòl."

Però l'investigador afegeix: "Vam tractar aquesta roca amb làsers i raigs X i la va fotografiar literalment dia i nit des de gairebé tots els angles imaginables. Científicament, la Perseverance no té res més a oferir. Per entendre completament què va passar realment a la vall del riu marcià del cràter Jezero fa milers de milions d'anys, ens agradaria portar la mostra de les Cascades Cheyava a la Terra, perquè es pugui estudiar amb els poderosos instruments disponibles als laboratoris".

Clic a la imatge per engrandir. El rover Perseverance va capturar aquesta imatge d'una roca anomenada "Cascades Cheyava" descoberta en un antic llit d'un riu a la regió de "Bright Angel" del cràter Jezero de Mart. Aquesta imatge de la roca es va capturar amb una càmera anomenada Watson, que forma part del conjunt d'instruments Sherloc. Al llarg de tota la roca hi ha grans vetes de sulfat de calci blanc. Entre aquestes venes hi ha bandes de material el color vermellós de les quals suggereix la presència d'hematita, un dels minerals que dóna a Mart la seva característica tonalitat rovellada. Els científics estan especialment interessats en les taques de llum de mida mil·limètrica i de forma irregular a la banda vermellosa central (des de la part inferior esquerra a la part superior dreta de la imatge) que estan envoltades per un anell prim de material fosc, similar a les taques de lleopard. Taques com aquesta a les roques sedimentàries de terra es poden produir quan les reaccions químiques que impliquen hematites fan que la roca canviï de vermell a blanca. Aquestes reaccions també poden alliberar ferro i fosfat, potser provocant la formació d'halos foscos, i poden ser una font d'energia per als microbis, d'aquí l'associació entre aquestes característiques i microbis en un medi terrestre. El material blanc i accidentat que es veu a banda i banda de les taques està esquitxat d'uns quants cristalls d'olivina verda, que es formen a les roques ígnies com les colades de lava. No està clar si l'olivina es va formar al mateix temps que les taques de lleopard; els científics esperen establir una línia de temps de com es van formar l'olivina i les taques. Crèdit: NASA, JPL-Caltech, MSSS

El rover Perseverance de la NASA ha fet algunes observacions molt convincents en una roca marciana que, amb més estudis, podrien demostrar que la vida estava present a Mart en un passat llunyà, però com podem determinar-ho a partir d'una roca i què hem de fer per confirmar-ho? Morgan Cable, científica de l'equip de perseverança, fa una ullada més de prop. Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: NASA, JPL.

Traces fossilitzades de microbis que viuen al subsòl?

Una vegada més, cal precaució en la interpretació de les dades actuals que almenys, suggereixen que les roques mostrejades per Perseverance es van dipositar primer en forma de fang, per corrents d'aigua, amb compostos orgànics barrejats que van acabar cimentant. Més tard, un segon episodi de flux de fluids va penetrar en les esquerdes de la roca, permetent els dipòsits minerals que va crear les grans vetes blanques de sulfat de calci visible avui.

La NASA i l'ESA estan desenvolupant plans per a una de les campanyes més ambicioses mai realitzades a l'espai: portar les primeres mostres de materials marcians de manera segura a la Terra per a un estudi detallat. El conjunt divers de mostres seleccionades científicament que actualment està recollint el rover de Mart Perseverance podria ajudar els científics a respondre la pregunta de si la vida antiga va sorgir al planeta vermell. El retorn de mostres de Mart a la Terra per a estudis futurs es duria a terme en diverses etapes amb múltiples naus espacials i, d'alguna manera, de manera sincronitzada. Aquesta breu animació presenta els moments clau de la campanya de retorn de mostres de Mart: des de l'aterratge a Mart i la fixació dels tubs de mostra fins a llançar-los des de la superfície i transportar-los a la Terra. Crèdit: NASA, ESA, JPL-Caltech, GSFC, MSFC.

Malgrat això, aquests filons estan plens de cristalls de la mida d'un mil·límetre d'olivina, un mineral que es forma a partir del magma, i les lleis de la geoquímica també suggereixen que l'olivina i el sulfat es podrien haver introduït a la roca a temperatures inhòspites per a la vida, creant una reacció química abiòtica que hauria donat lloc a les taques de lleopard.

No és pot decidir en l'estat de la importància d'un retorn a la Terra de les mostres del Perseverance, una operació que només està prevista pel 2033.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Després de 1.000 dies d'exploració marciana, el rover Perseverance de la NASA està estudiant roques que donen testimoni de diverses èpoques de la història d'un delta fluvial de mil milions d'anys. Els científics estan estudiant aquesta regió de Mart, coneguda com a cràter Jezero, per veure si poden trobar proves de vida antiga registrada a les roques. El científic del projecte Perseverance Ken Farley ofereix una visita guiada d'una panoràmica ricament detallada de la ubicació del rover el novembre de 2023, presa per l'instrument Mastcam-Z. Format per 993 imatges individuals i 2.380 milions de píxels, aquest mosaic de 360 graus mira en totes direccions des d'un lloc que l'equip científic del rover anomena "Airey Hill". Parts del propi rover són visibles a l'escena, apareixent més distorsionades cap a les vores a causa del processament d'imatges. La millora del color aplicada a la imatge augmenta el contrast i accentua les diferències de color. En aproximar com seria l'escena en condicions d'il·luminació semblants a la Terra, aquest ajust permet als científics de la missió utilitzar la seva experiència diària per interpretar el paisatge. La vista de Mart seria més fosca i més vermellosa. Crèdit: NASA, JPL-Caltech, ASU, MSSS; ESA, DLR, FU-Berlín

Ho he vist aquí.