Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Plutó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Plutó. Mostrar tots els missatges

28/08/2024

Fent saltirons pel sistema solar

Quina gravetat t'agradaria experimentar?

Et convidem a fer una passejada per diferents planetes, llunes i asteroides del nostre sistema solar per experimentar com t'afectarien les diferents gravetats de cada un d'ells. Ho provarem amb les masses de la Terra, Júpiter, Neptú, Venus (amb semblant gravetat que Saturn i Urà), Mart (i semblants valors per Mercuri), Lluna, Plutó, Ceres (planeta nan al Cinturó d'Asteroides), Miranda (lluna d'Urà) i Fobos (lluna de Mart).

De fet, sabies que depenent del cos celeste, com els asteroides, si saltessis podries anar directe a l'espai profund! Això és perquè no tenen gravetat suficient per arrossegar-te, és a dir, la velocitat d'escapament és tan baixa que en un sol salt podries ser llançat a l'espai com un coet.


Crèdit: cooked_meat. 
 

 

27/04/2024

El Hubble veu les ales d'una papallona: La nebulosa del doll Bessó

Els colors brillants visibles en aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA i ESA mostren la notable complexitat de la nebulosa del doll Besson. La nova imatge mostra amb detall sorprenent les closques de la nebulosa i els seus nusos de gas en expansió. Dos lòbuls iridescents de material s'estenen cap a l'exterior des d'un sistema estel·lar central. Dins aquests lòbuls, dos enormes raigs de gas surten del sistema estel·lar a velocitats superiors al milió de quilòmetres per hora.


Clic per ampliar. Els colors brillants visibles en aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA i ESA mostren la notable complexitat de la nebulosa del Doll Bessó o Ales de Papallona. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, Agraïments: Judy Schmidt.

La papallona còsmica que apareix en aquesta imatge del telescopi espacial Hubble rep molts noms. Se l'anomena nebulosa del Doll Bessó, Ales de Papallona, Papallona i també rep el nom una mica menys poètic de PN M2-9.

La M d'aquest nom fa referència a Rudolph Minkowski, un astrònom alemany-nord-americà que va descobrir la nebulosa el 1947. Per la seva banda, PN es refereix al fet que M2-9 és una nebulosa planetària. Les closques de gas brillants i en expansió que s'aprecien clarament en aquesta imatge representen les etapes finals de la vida d'un vell estel de massa baixa a intermèdia. L'estrella no només ha expulsat les seves capes exteriors, sinó que el nucli romanent exposat ara està il·luminant aquestes capes, cosa que dóna lloc a un espectacular espectacle de llums. No obstant, la nebulosa del Doll Bessó no és una nebulosa planetària qualsevol, sinó una nebulosa bipolar.

Les nebuloses planetàries ordinàries tenen una estrella al centre, les nebuloses bipolars en tenen dues, en un sistema estel·lar binari. Els astrònoms han descobert que els dos estels tenen cadascuna aproximadament la mateixa massa que el Sol, oscil·lant entre 0,6 i 1,0 masses solars per a l'estrella més petita, i entre 1,0 i 1,4 masses solars per a la seva companya més gran. L'estrella més gran s'acosta al final dels seus dies i ja ha expulsat a l'espai les capes exteriors de gas, mentre que la seva companya està més evolucionada i és una petita nana blanca.

La forma característica de les ales de la nebulosa del Doll Bessó es deu molt probablement al moviment de les dues estrelles centrals una al voltant de l'altra. Es creu que a mesura que l'estrella moribunda i la nana blanca orbiten al voltant del centre de massa comú, el gas expulsat de l'estrella moribunda és atret cap a dos lòbuls en lloc d'expandir-se com una esfera uniforme.

Tot i això, els astrònoms segueixen debatent si totes les nebuloses bipolars són creades per estrelles binàries. Mentrestant, les ales de la nebulosa continuen creixent i, mesurant-ne l'expansió, els astrònoms han calculat que la nebulosa es va crear fa només 1.200 anys.

Dins les ales, partint del sistema estel·lar i estenent-se horitzontalment cap a fora com venes, hi ha dues tènues taques blaves. Encara que puguin semblar subtils en comparació dels colors de l'arc de Sant Martí de la nebulosa, en realitat es tracta de violents raigs bessons que surten a l'espai a velocitats superiors al milió de quilòmetres per hora. Es tracta d'un fenomen que és una altra conseqüència del sistema binari al cor de la nebulosa. Aquests raigs canvien lentament d'orientació, en precessió a través dels lòbuls, en ser dirigits pels moviments capritxosos del sistema binari. La precessió és un canvi a l'orientació de l'eix de rotació d'un cos giratori.

Les dues estrelles que es troben al cor de la nebulosa giren entre si aproximadament cada 100 anys. Aquesta rotació no només crea les ales de la papallona i els dos raigs, sinó que també permet a la nana blanca extreure gas de la seva companya gran, que forma un gran disc de material al voltant de les estrelles, que s'estén fins a 15 vegades la òrbita de Plutó! Encara que aquest disc és d'una mida increïble, és massa petit per veure's a la imatge presa pel Hubble.


Ho he vist aquí.

17/12/2023

Estem d'aniversari!

A Sci-Bit cada 17 de desembre celebrem anys, enguany en fem 10! tota una fita per a un blog de ciència en català d'un simple afeccionat a la ciència en general i a l'astronomia en particular.

Durant aquest 10 anys hem anat incorporant al blog 955 articles, cosa de la que n'estem força orgullosos i com a curiositat hem arribat a lectors de 4 continents.

Ho volem celebrar portant-vos una imatge del 1997 del nostre estimat telescopi espacial Hubble de la NASA, de la nebulosa planetària bipolar M2-9.


Clic a la imatge per engrandir. Nebulosa M2-9. Crèdit: Bruce Balick (University of Washington), Vincent Icke (Leiden University, Paisos Baixos), Garrelt Mellema (Stockholm University), i  NASA.

Escape supersònic de la Nebulosa M2-9

M2-9 és un sorprenent exemple de "papallona" o nebulosa planetària bipolar. Un altre nom més revelador podria ser el de "nebulosa de dolls bessons". Si la nebulosa es talla transversalment a l'estrella, cadascun dels seus costats s'assembla molt a un parell de fuites de motors a reacció. De fet, a causa de la forma de la nebulosa i de la velocitat mesurada del gas, superior a 320 kilòmetres per segon, els astrònoms creuen que la descripció com a fuita de raig supersònic és força encertada. Els estudis terrestres han demostrat que la mida de la nebulosa augmenta amb el temps, cosa que suggereix que l'esclat estel·lar que va formar els lòbuls es va produir fa tot just 1.200 anys.

Se sap que l'estrella central de M2-9 forma part d'una parella molt propera que orbita a distàncies perillosament properes. Fins i tot és possible que una estrella estigui sent engolida per l'altra. Els astrònoms sospiten que la gravetat d'una estrella atrau el gas feblement lligat de la superfície de l'altra i el llança en un disc prim i dens que envolta les dues estrelles i s'estén cap a l'espai.

De fet, el disc es pot veure en imatges d'exposició més curta obtingudes amb el telescopi Hubble. Mesura aproximadament 10 vegades el diàmetre de l'òrbita de Plutó. Models del tipus utilitzat per dissenyar motors a reacció (hidrodinàmica) mostren que un disc d'aquest tipus pot explicar satisfactòriament l'aspecte de M2-9, semblant al d'un raig d'escapament. El vent d'alta velocitat procedent d'una de les estrelles xoca contra el disc circumdant, que serveix de tovera. El vent es desvia en direcció perpendicular i forma el parell de dolls que veiem a la imatge de la nebulosa. Aquest procés és molt semblant al que té lloc en un motor a reacció: els gasos ardents i en expansió són desviats per les parets del motor a través d'una tovera per formar llargs rajos col·limats d'aire calent a gran velocitat.

M2-9 es troba a 2.100 anys-llum de distància, a la constel·lació del Serpentari. L'observació va ser presa el 2 d'agost de 1997 per la Wide Field and Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2) del telescopi Hubble. En aquesta imatge, l'oxigen neutre es mostra vermell, el nitrogen una vegada ionitzat en verd i l'oxigen dues vegades ionitzat en blau.



Ho he vist aquí.

19/02/2023

El cel blau de Plutó

Des del seu descobriment -avui fa 93 anys-, el planeta nan Plutó encara no ha realitzat una òrbita completa al voltant del Sol. La llunyana òrbita el·líptica i inclinada de Plutó el porta fins a 49 vegades la distància de la Terra al Sol, una mesura de distància coneguda com a unitat astronòmica. De mitjana, Plutó es troba a 39 UA o 5.900 milions de quilòmetres del centre del nostre sistema solar. Igual que Venus i Urà, Plutó gira de forma retrògrada, i un dia a Plutó dura 153 hores.


Clic per engrandir. La capa de boirina de Plutó mostra el seu color blau en aquesta imatge presa per la càmera Ralph/Multispectral Visible Imaging Camera (MVIC) de la New Horizons. Es creu que la boirina de gran altitud és de naturalesa similar a l'observada a Tità, la lluna de Saturn. L'origen d'ambdues boires es troba probablement en les reaccions químiques del nitrogen i el metà iniciades per la llum solar, que donen lloc a partícules relativament petites similars al sutge (anomenades tolins) que creixen a mesura que es dipositen a la superfície. Aquesta imatge va ser generada per un programa informàtic que combina informació d'imatges blaves, vermelles i infraroges properes per reproduir tan fidelment com sigui possible el color que percebria l'ull humà. Crèdit: NASA/JHUAPL/SwRI

La complexa superfície del planeta nan està coberta de cràters, muntanyes, planes i valls, que jeuen sota una fina atmosfera que s'expandeix quan Plutó s'acosta al Sol i es col·lapsa quan s'allunya, contribuint a les temperatures gèlides que oscil·len entre -226 i -240 graus Celsius.

La nau espacial New Horizons va captar aquesta imatge a una distància de 200.000 quilòmetres de Plutó, captant el planeta nan amb la Càmera de Reconeixement de Llarg Abast (LORRI) i la Ralph/Multispectral Visible Imaging Camera (MVIC). El 2022, la missió de la nau es va prorrogar dos anys més, per estudiar els confins del nostre sistema solar.

Els científics creuen que l'espectacular boirina blava és una boira fotoquímica resultant de l'acció de la llum solar sobre el metà i altres molècules de l'atmosfera de Plutó. Aquests hidrocarburs s'acumulen en petites partícules que dispersen la llum blava del Sol, el mateix procés que fa que la boira sembli blavosa a la Terra.


Ho he vist aquí i aquí.

08/01/2023

Univers i Sistema Solar, els fonaments de l'astronomia

Naixement de l'univers i del sistema solar, problemes actuals i principals descobriments recents.

L'astronomia no és una ciència exacta i encara queden moltes preguntes sense resposta. Per exemple, què va provocar el Big Bang, o fins i tot allò que hi ha darrere dels límits de l'univers? Ningú ho sap. Potser mai ho sabrem.

Clic per engrandir. Nebulosa d'Orió. Crèdit: Steve Black, domini públic.

Clic per engrandir. El sistema solar. Crèdit: Domini públic 

Aquesta fitxa ofereix una primera aproximació a l'astronomia, abordant els diferents planetes del Sistema Solar, els descobriments al llarg dels anys, així com les teories sobre la fi de l'univers.

Des del naixement de l'Univers fins al Sistema Solar

Com es va formar el sistema solar? Com es classifiquen els seus planetes? Per què Plutó va plantejar un problema en la seva definició? Respostes a preguntes clau sobre l'Univers i el Sistema Solar.

Clic per engrandir. Cronologia de la història de l'Univers. Crèdit: National Science Foundation, Wikimedia commons, CC 3.0

La qüestió de l'origen de l'univers

Molta gent es pregunta sobre l'origen de l'Univers. Com va néixer? Fins a dia d'avui els astrònoms encara no ho saben, però especulen. Alguns diuen que l'Univers no va tenir principi i sempre va existir. Difícil de concebre. Altres diuen que va tenir un principi i que tindrà un final. Ja és més probable.

El 1927, el belga Georges Lemaitre va plantejar la teoria del Big Bang. Aquesta última hauria estat una explosió gegantina materialitzant el moment 0 de l'univers. A partir d'aquell moment va començar a expandir-se com una taca d'oli. Encara avui l'univers s'està expandint. La prova va ser presentada l'any 1929 per l'astrònom nord-americà Edwin Hubble. Els científics intenten retrocedir en el temps fins al moment del Big Bang. Com? Has de saber que la llum es mou a 300.000 quilòmetres per segon.

Alguns estrelles estan tan lluny de nosaltres que la seva llum triga centenars o fins i tot milers de milions d'anys a arribar-nos. Per tant, és possible percebre estrelles que de fet ja no existeixen! A través de diverses observacions, hem aconseguit remuntar unes hores després del naixement de l'Univers. La qual cosa semblaria confirmar la teoria de Georges Lemaître.

La primera: extensió cap a l'infinit. La segona: un dia aturarà la seva extensió per arrossegar-se sobre si mateixa. Els estudiosos anomenen això el "Big Crunch". Això podria provocar una nova explosió. Alguns fins i tot van proposar la hipòtesi d'un etern reinici. Big Bang, extensió, retracció, Big Crunch, segon Big Bang... Potser estem en una de les seves moltes fases d'extensió!

El sistema solar

A tot arreu i en qualsevol punt de l'Univers observable, hi ha matèria i gas. Però en determinats llocs, aquesta matèria es concentra per formar nebuloses. El nostre sistema solar va néixer fa 4.500 milions d'anys d'una nebulosa primitiva. Sota l'efecte d'una reacció, probablement per l'explosió d'una supernova, es va col·lapsar sobre si mateixa formant un disc que girava cada cop més ràpid. Al cor del disc, la pressió i la temperatura són tan importants que va començar a brillar, el Sol va néixer. Durant la seva formació, el Sol no va utilitzar tot el material inicial: la resta va formar un disc al seu voltant. A poc a poc, aquest material restant va xocar per formar-se en petits planetes que a poc a poc va anar creixent fins a formar els planetes del Sistema Solar que avui coneixem.

El Sistema Solar està format per vuit planetes que es divideixen en dos grups:


Clic per engrandir. Els planetes tel·lúrics: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Crèdit: NASA, domini públic

Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Són planetes densos, de mida mitjana, amb una estructura rocosa químicament diferenciada, que han completat el seu procés de formació.

Clic per engrandir. Comparació entre Mart i la Terra, dos planetes tel·lúrics. Crèdit: DR

Els planetes gasosos

Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Segons els astrònoms, aquests planetes no han acabat el seu procés de formació i podrien convertir-se en planetes tel·lúrics.

Entre Mart i Júpiter, com per marcar el límit entre els planetes tel·lúrics i gasosos, hi ha el cinturó d'asteroides. Es tracta de còdols més o menys grans que giren al voltant del Sol. La majoria de cometes provenen d'aquest cinturó. Però quin és el seu origen? Els astrònoms tenen dues versions: alguns diuen que aquest cinturó d'asteroides és les restes de la formació del Sistema Solar. Aquests blocs de pedra haurien d'haver donat a llum un planeta. Però la presència del "monstre" Júpiter (el planeta més gran del Sistema Solar) i la seva forta gravetat hauria impedit la seva formació. Altres diuen que s'hauria format un planeta i sempre per la forta atracció de Júpiter hauria esclatat a trossos.

Clic per engrandir. Els planetes gasosos: Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Crèdit: NASA, domini públic

El planetes gasosos tots tenen anells, però només els de Saturn són visibles des de la Terra. D'on venen aquests anells? Els científics creuen que originalment tots els planetes tenien anells. Pel mateix procés de formació dels planetes, aquests anells haurien donat a llum satèl·lits naturals, una mena de petit planetoide que gira al voltant d'un planeta. Així els anells de la Terra haurien donat a llum la Lluna. Per tant, és molt possible que els anells dels planetes gasosos donin a llum satèl·lits d'aquí a uns quants milions d'anys.

Ho sabies? Júpiter hauria d'haver estat una estrella! En el seu procés de formació, la reacció nuclear per encendre'l no es va produir. Per sort! En cas contrari, avui no estaries llegint aquestes línies. De fet, el calor regnant a la Terra hauria estat massa important perquè la vida s'hi pogués desenvolupar.

El cas de Plutó

Quan es va descobrir, es va considerar que era un satèl·lit de Neptú. Però la seva òrbita allargada recordava més aviat un 9è planeta. Però hi ha un altre cinturó d'asteroides (cinturó de Kuiper) després de Plutó que marca el límit del nostre Sistema Solar, fet que fa especular que Plutó és en realitat un asteroide. El que ha desconcertat els astrònoms és que ell té un satèl·lit. De fet, encara no hem vist mai asteroides que els posseeixin, però per què no? L'any 2006, La Unió Astronòmica Internacional va decidir: Plutó és eliminat oficialment dels planetes del Sistema Solar i obté l'estatus de planeta nan. 

El sistema solar tindrà un final?

El sistema solar tindrà un final? La resposta és que sí. De fet, la vida del Sistema Solar depèn del mateix Sol. Sapigueu que per brillar, crema diverses tones de combustible per segon! Malgrat això, té prou reserves per brillar durant 5.000 milions d'anys més. Només està a la meitat de la seva vida! Quan hagi cremat totes les seves reserves, s'inflarà i es convertirà en una gegant vermella. Els planetes tel·lúrics seran engolits per aquest "ogre vermell", després expulsarà la matèria restant a l'espai i es condensarà per convertir-se en una nana blanca dels quals un didal de material pesarà diverses tones. En aquell moment el Sistema Solar haurà desaparegut completament. Cremarà les seves últimes reserves i finalment s'extingirà. Es convertirà en una nana marró i serà invisible.

Els principals descobriments en astronomia

Descobriments en astronomia, n'hi ha cada dia! Així doncs, parlarem d'alguns dels principals.

Clic per engrandir. Hiperió, la lluna de Saturn. Crèdit: NASA

Radiació fòssil

A la part dedicada al naixement de l'univers, la teoria del Big Bang. L'any 1965 es va descobrir una radiació que es registra a tot arreu de l'univers. Aquesta radiació és en realitat del Big Bang. Va ser batejada com a radiació còsmica. Les observacions del WMAP ens van fer conèixer millor i ens van permetre determinar l'edat de l'univers observable: 13.700 milions d'anys.

Energia fosca i matèria fosca

L'any 1998, cop de martell món de l'astronomia: descobrim l'existència de la energia fosca, que suposaria el 70% del nostre univers. Depenent de la naturalesa de l'energia fosca, l'univers acabarà o no en un Big Crunch. 

El 2006  es va confirmar la primera evidència indirecta forta de la presència de matèria fosca.

Clic per engrandir. Avui sabem que l'aigua fluïa a Mart. Crèdit: TopTechWriter-US, Flickr CC per nc-sa 3.0 

Aigua a Mart

Mart sempre ha fascinat la humanitat. Fàcilment visible a ull nu, els homes han imaginat el planeta habitat per marcians! Mirant el planeta, van imaginar que van veure canals que corrien per la seva superfície, connectats a estacions de bombeig! No va ser fins l'any 1971 que la sonda Mariner IX va sobrevolar el planeta per demostrar que el que pensàvem que eren canals eren en realitat canyons. Però aleshores, per quin fenomen es van buidar? Amb aigua, és clar! I sí, els científics planetaris van descobrir que fa milers de milions d'anys l'aigua fluïa a Mart. Això va ser confirmat per les observacions dels primers rovers marcians Spirit i Opportunity.

Malauradament l'atmosfera molt prima de Mart no podia permetre conservar aquest "ingredient" vital per al desenvolupament de la vida. Això no vol dir que no hi hagi aigua sota la seva superfície i de fet, la sonda Phoenix fins i tot hauria observat aigua líquida.

El descobriment dels planetes

Per entendre la formació del nostre sistema solar, els astrònoms busquen altres planetes. El 1995, un gir dramàtic dels esdeveniments: es va descobrir un planeta prop de Pegàs!. Des de llavors, s'han descobert més de 500 exoplanetes. Hubble fins i tot ha detectat alguns en el visible com Fomalhaut b. Però són habitables o estan habitats? Malauradament, fins ara, aquests planetes no poden suportar la vida tal com la concebem. De fet, estan massa a prop o massa lluny de les seves estrelles. 


Ho he vist aquí.

22/12/2022

Recordem a Carl Sagan en el 26e aniversari de la seva mort


Clic per engrandir. Imatge promocional de Carl Sagan pel seu programa COSMOS. Crèdit: PBS.

Carl Sagan (1934-1996) astrònom i escriptor polifacètic, a més d'un incansable divulgador científic que va acostar les persones al coneixement del meravellós i immens cosmos. Carl Sagan es va fer famós mundialment gràcies a la sèrie de televisió "Cosmos", amb la qual va mostrar els misteris de l'univers a una audiència a què fins aleshores els eren totalment desconeguts. Sagan amb aquests documentals va despertar un munt de vocacions d'estudis relacionats amb l'espai exterior. La sèrie de 13 episodis va ser emesa als Estats Units per la cadena PBS; Public Broadcasting Service.

Ens caldria més d'una entrada al blog per poder descriure tota la feina que va fer Carl Sagan, durant la seva vida, així que hem fet una tria de diferents articles trobats a la xarxa, els hem cuinat una mica i aquí en teniu el resultat, que esperem us agradi i qua a més serveix com a petit homenatge a la seva figura en el 22e aniversari de la seva mort. 

No farem menció de gairebé tot el que es pot trobar a la xarxa en català, per motius obvis. 

Quan encara era molt petit, els seus pares, atenent les creixents necessitats intel·lectuals, el van apuntar a una biblioteca pública: va ser un moment que canviaria la seva vida per sempre. "Li vaig demanar al bibliotecari algun llibre sobre les estrelles. I la resposta a les meves preguntes era impressionant. Va resultar que el Sol era una estrella que estava molt a prop nostre. Que les estrelles eren sols, encara que estaven tan lluny que les vèiem com mers puntets de llum, la veritable escala de l'univers es va revelar davant meu. Va ser una mena d'experiència religiosa. Hi havia una magnificència en això, una grandesa, una sensació de magnitud que mai després m'ha abandonat". 

Alumne brillant, es va doctorar en astrofísica a Chicago. Ambiciós i corredor, va saber establir excel·lents contactes professionals que, juntament amb les seves grans qualitats intel·lectuals, el van portar fins a Harvard el 1963. Les actituds dels seus col·legues ja s'alineen en dos bàndols definits que no deixarien d'acompanyar-lo al llarg de la seva carrera: els qui el jutgen audaç, imaginatiu, brillant i creador; o els qui ho veuen oportunista, poc seriós i inconstant. El 1968 es va traslladar a la Universitat de Cornell, on va treballar fins a la seva mort el 1996.


Clic per engrandir. Carl Sagan va ser un gran divulgador científic.

Un missatge a l'espai i la cerca de vida extraterrestre

A la dècada de 1950, Sagan va treballar com a assessor de la NASA, on una de les seves comeses va ser instruir els tripulants del Programa Apol·lo abans de partir cap a la Lluna. També va participar en la preparació d'experiments a moltes de les missions que van enviar naus robòtiques a explorar el sistema solar. Va concebre la idea d'afegir un missatge universal i perdurable a les naus destinades a abandonar el sistema solar, un missatge que pogués ser comprensible per a qualsevol intel·ligència extraterrestre que el trobés. Sagan va ser l'autor del primer missatge físic enviat a l'espai exterior: una placa anoditzada, unida a la sonda espacial Pioneer 10, llançada el 1972. Sagan va seguir perfeccionant els seus dissenys i va ajudar a desenvolupar i preparar un disc d'or que seria llançat amb les ja mítiques sondes Voyager el 1977.

Sagan creia en l'existència de vida extraterrestre, fins i tot en l'existència de civilitzacions alienígenes, molt abans que fossin descoberts els primers planetes més enllà del sistema solar (avui coneguts com a exoplanetes). Per a ell era una qüestió de pura lògica: si la raça humana era producte de processos naturals, i sent l'univers tan gran, per la lògica de les matemàtiques, devien existir altres civilitzacions avançades en planetes amb unes condicions igual de favorables que al nostre per al desenvolupament de la vida complexa. Sagan va ajudar a impulsar el programa SETI, de l'acrònim anglès Search for Extra Terrestrial Intelligence (recerca d'intel·ligència extraterrestre), i esperava que tard o d'hora es pogués trobar algun senyal que fos indicatiu de l'existència de civilitzacions alienígenes. Sagan fins i tot va arribar a afirmar que li fastiguejava la idea de morir-se sense haver viscut aquell moment en què escoltéssim per primera vegada el so d'una veu procedent de l'espai exterior.

Un científic per a l'eternitat

Carl Sagan va ser mundialment reconegut per la seva faceta de sòlid divulgador científic amb un punt filosòfic. Va escriure més de vint llibres i va publicar centenars d'articles. Tot i això, Sagan mai va rebre el Premi Nobel. El 20 de desembre del 1996, i com a conseqüència d'una estranya forma de càncer (síndrome mielodisplàstica), pel qual es va haver de sotmetre a tres trasplantaments de medul·la òssia, Carl Sagan va morir als 62 anys a causa d'una pneumònia. Per a les generacions futures quedarà la visió que aquest gran pensador ens va deixar de l'univers: "El cosmos és tot el que és, tot el que va ser i tot el que serà. Les nostres més lleugeres contemplacions del cosmos ens fan estremir: sentim com un pessigolleig ens omple els nervis, una veu muda, una lleugera sensació com d'un record llunyà o com si caiguéssim des de gran altura. Sabem que ens aproximem al més gran dels misteris".


Carl Sagan i la seva última esposa Ann Druyan cofundadora amb Sagan i presidenta de la Planetary Society. Crèdit: carlsagan.com

Carl Sagan i la vida extraterrestre.

La vida i l´obra científica de Carl Sagan s´examinen a la llum del projecte SETI (Cerca d´Intel·ligència Extraterrestre). Es presenta la seva personalitat extravagant i els èxits i fracassos de la seva contribució al SETI. També es descriu la seva carrera com a estrella mediàtica en relació amb les seves activitats al SETI.

L'Institut SETI va començar sent petit, amb un sol projecte –el programa SETI de la NASA– i dos empleats, el fundador Tom Pierson (antic administrador de subvencions de la Universitat Estatal de San Francisco) i l'astrònoma Jill Tarter. Al llarg dels anys, s'han anat afegint altres disciplines de recerca a la cartera de l'Institut, totes unificades per la seva rellevància per a la recerca i la comprensió de la vida més enllà de la Terra. Actualment, l'Institut compta amb uns 100 científics, a més d'especialistes en administració, educació i divulgació.

El treball astronòmic de Tarter s'il·lustra a la novel·la Contact de Carl Sagan. El personatge de la protagonista, Eleanor Ellie Arroway, està inspirat en la seva persona. A la versió cinematogràfica del llibre el 1997, la protagonista Ellie Arroway va ser interpretada per Jodie Foster. Tarter va conversar amb l'actriu durant mesos abans i durant el rodatge, i Arroway es va basar en gran part en el treball de Tarter.

Podeu llegir més sobre la història de l'Institut fent un clic aquí (en anglès).


Clic per engrandir. Estem sols?. Crèdit: seti.org

Però, com va arribar Sagan a SETI? “Quan tenia deu anys vaig decidir... que l'univers era ple. Hi havia massa llocs perquè fos l'únic planeta habitat”. El seu millor biògraf, Keay Davidson, afegeix: “La pèrdua de fe de Sagan va coincidir amb la seva progressiva fascinació per la vida extraterrestre”. De mica en mica, SETI es va convertir en el tema central i unificador de la seva activitat científica. A finals dels 60 treballava en camps tan dispars com són els microclimes de Mart, la síntesi del vector d'energia ATP, la matèria orgànica en meteorits o l'emigració interestel·lar de microbis, l'únic punt comú de la qual era abordar SETI des de diferents perspectives.

Paradoxalment, a mesura que es realitzava l'irresistible ascens a la fama mediàtica, arribaven males notícies del costat de SETI. Amb el seu amic Frank Drake va examinar diverses galàxies des de l'observatori d'Arecibo (Puerto Rico). Però, després de diversos dies analitzant possibles senyals extraterrestres, no hi van trobar res. “Em vaig sentir deprimit […] no hi havia ningú en aquests estels intentant connectar amb nosaltres”, afirmaria posteriorment.

La vida terrestre de Carl Sagan va concloure el 20 de desembre del 1996. Va ser la d'un visionari? En vista dels descobriments més recents, ho sembla. Ja portem trobats més de 4.800 exoplanetes, molècules a l'espai interestel·lar de fins a 13 àtoms i aminoàcids en meteorits. Els maons bàsics de la vida es mostren més i més abundants al cosmos a mesura que les nostres exploracions progressen. Aquestes notícies li haurien encantat. Tot i això, seguim sense escoltar veus, sense rebre senyals intel·ligents, sense saber si estem completament sols en aquest univers en expansió cada vegada més immens i misteriós. Hem d'anomenar-lo mistificador? Jo retinc l'opinió d'un altre “monstre” de la divulgació, S. J. Gould: “Amb la mort de Carl Sagan hem perdut un gran científic i el millor divulgador del segle xx, sinó de tots els temps.”

El seu deixeble Neil deGrasse Tyson, va tenir a Sagan com a professor, segueix la seva estela pel que fa a la divulgació astronòmica, presentant la magnífica sèrie "Cosmos: A Space-Time Odyssey", una actualització de la sèrie divulgativa Cosmos: Un viatge personal de Carl Sagan.  

Sagan i The Planetary Society

The Planetary Society va ser fundada el 1980 per Carl Sagan, Bruce Murray i Louis Friedman com abanderats de les ajudes públiques de l'exploració espacial i la recerca de vida extraterrestre. Fins a la seva mort el 1996, la Societat va ser dirigit activament per Sagan, que va utilitzar la seva fama i poder polític per influir en el clima polític de l'època, inclòs la protecció de SETI el 1981 de la cancel·lació del Congrés. Al llarg dels anys 1980 i 1990, la Societat va empènyer el seu programa científic i tecnològic, el que va portar a un major interès en l'exploració planetària basada en explorador i la missió New Horizons de la NASA a Plutó. Actualment l'entitat està presidida per la seva darrera esposa, Ann Druyan.

El cosmos també és dins nostre. Som fets de material estel·lar. Som la manera que té el cosmos de conèixer-se a si mateix.
Carl Sagan

20/06/2021

Les espectaculars vistes de Plutó suggereixen una superfície activa

Les temptadores vistes de Plutó suggereixen una superfície activa, però no les tornarem a veure fins d'aquí a 161 anys.

Els científics tenen més feina a fer, amb les observacions programades per ahir dissabte.  

Clic per engrandir. La imatge de la New Horizons ens mostra l'extensió rica en gel
a Sputnik Planitia. (Crèdit de la imatge: NASA/JHUAPL/SwRI)

Durant un breu moment al juliol del 2018, el sistema solar es va alinear per mostrar a la Terra el disc de Plutó totalment il·luminat pel Sol, una disposició que no tornarà a ocórrer en 161 anys.

La científica planetària Bonnie Buratti estava preparada: Portava una dècada esperant l'oportunitat de captar la rara visió amb l'esperança d'omplir un buit de coneixement que ni tan sols la acuradament planificada missió New Horizons va poder abordar. El resultat és una enigmàtica parcel·la il·luminada de Plutó i la seva lluna, Caront. 

"Aprofitem aquesta oportunitat única a la vida -bé, un cop a més d'una vida, un cop gairebé cada dos segles- de veure a Plutó completament il·luminat", va dir Buratti, que treballa al Laboratori de Propulsió a Raig de la NASA a Califòrnia i és autor principal d'un nou article que presenta les observacions, a Space.com. 

 La professora de la BYU (Brigham Young University) Jani Radebaugh i un equip
internacional van estudiar les imatges de la NASA procedents de la missió New
Horizons i van descobrir que la superfície de Plutó té moltes característiques
similars a les de la Terra, com una glacera amb forma de cor i dunes. Podeu triar
l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: Brigham Young University

Les observacions d'un cos del sistema solar en el punt de màxima il·luminació i el seu contorn permeten als científics mesurar el que denominen "onada d'oposició", un augment sobtat de la brillantor d'un objecte quan s'il·lumina per complet, desproporcionat respecte a la franja extra de superfície que s'il·lumina.

I l'onada d'oposició no és només un curiós fenomen òptic: Els científics creuen que el patró de l'onada està influenciat per la densitat del material a la superfície d'un món. "Observant com augmenta la brillantor d'un objecte quan s'il·lumina, es pot saber alguna cosa sobre la textura de la superfície i com és aquesta: És esponjosa? és nevada? és compacta?" afirma Buratti.

Per exemple, l'onada d'oposició de la lluna plena està causada per la regolita solta i polsegosa de la seva superfície, va dir. "Aquestes partícules projecten ombres i aquestes ombres desapareixen ràpidament quan la cara s'il·lumina per a l'observador".

Un Plutó completament il·luminat és difícil de captar des de la Terra a causa de la inclinació de l'òrbita del planeta nan en comparació amb la nostra. Els observadors del cel utilitzen el terme "oposició" per referir-se al punt de l'any terrestre en què un determinat objecte del sistema solar apareix oposat al Sol en els nostres cels. No obstant això, un cos celeste no ha de aparèixer totalment il·luminat en aquest moment, especialment quelcom com Plutó, que sol estar per sobre o per sota del plànol de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol.

D'aquí l'espera de 161 anys per a la propera oportunitat d'aquest tipus i la cura de Buratti per anotar l'oportunitat del 2018 amb tanta antelació. Ella i els seus companys se les van arreglar per utilitzar el telescopi Hale de 200 polzades a l'Observatori del Mount Palomar, prop de San Diego. El telescopi Hale està equipat amb un sistema òptic que pot separar a Plutó i Caront, en lloc de veure una taca dels dos mons.

Clic per engrandir. El telescopi Hale a l'observatori del Mount Palomar a San
Diego. Crèdit: Observatory Mount Palomar.

I l'equip va aconseguir captar observacions superiluminades de Plutó el 12 de juliol de 2018, així com altres dies d'aquest mes i de juliol de 2019. Buratti i els seus col·legues tenien previstos més mesuraments per a l'estiu passat, però la pandèmia de COVID-19 va tancar l'observatori. 

Els investigadors encara no poden utilitzar el telescopi en persona, però finalment, Buratti i els seus col·legues tenen de nou observacions en el calendari, que comencen dissabte (19 de juny). S'espera que aquestes mesures, més altres el mes que ve i a l'octubre, aclareixin com es produeix l'onada d'oposició de Plutó, proporcionant als científics els detalls que necessiten per entendre el que podria estar passant al terra degut als efectes òptics.

Buratti va dir que la seva sospita és que el fort augment de l'oposició està relacionat amb el dinamisme del món que la nau espacial New Horizons va descobrir durant el seu sobrevol del 2015. "Plutó és molt més actiu del que pensàvem", va dir. "Vam veure coses que mai havíem vist allà".

És el primer món de sistema solar més enllà de la Terra què se sap que té glaceres, per exemple. El gel es vaporitza i es torna a congelar, i de vegades es mou entre Plutó i Caront en el procés. "Podria haver-hi neu [a Plutó], hi ha molt gebre movent-se, podria tenir una superfície realment esponjosa i amb textura". 

Encara que l'alineació relativament propera del sobrevol de la nau espacial i la il·luminació completa des de la Terra és una pura coincidència, Buratti va dir que la combinació d'observacions és un altre exemple de com la ciència planetària prospera millor quan s'utilitzen eines terrestres i espacials conjuntament.

New Horizons va veure vistes nocturnes i mig il·luminades de Plutó durant la seva maniobra, ha assenyalat, però no va poder veure el disc totalment il·luminat a causa de la trajectòria del seu breu sobrevol. "Si ho combines amb aquestes observacions en terra, tens el conjunt complet, tens el paquet complet", va dir. "Són totalment complementàries".

Clic per engrandir. Recreació artística de la nau New Horizons amb Plutó i la
seva major
lluna, Caront, al juliol de 2015. Crèdits: NASA/JHUAPL/SwRI

I per Buratti, les noves observacions són un recordatori commovedor del seu propi treball durant el sobrevol de New Horizons, ja que és estrany que els científics arribin a utilitzar equips prou potents com per diferenciar Plutó i Caront quan observen el parell des de la Terra. 

"Vam veure a Plutó i Caront per separat per primera vegada des de la trobada", va dir Buratti. "És una cosa emotiva per a mi ... Aquí hi ha una cosa que era només un punt de llum, i després en un dia o dos es converteix en aquest món geològic i et sents com si estiguessis allà. És una cosa íntima. Però després torna a ser un punt".

Les observacions es descriuen en un article publicat el 8 de juny a la revista "Geophysical Research Letters".

Ho he vist aquí.