En realitat, el Sol no és groc, sinó blanc, ja que emet quantitats pràcticament iguals de llum en tots els colors de l'espectre, i per això anomenem la seva llum «llum blanca». Això significa que quan mirem un full de paper blanc a la llum del Sol, continua sent blanca. El mateix passa amb els núvols, que també reflecteixen la llum del Sol.
Representació del Sol i la Lluna. Catalogada com Sun and Moon Nuremberg Chronicle. La imatge va ser extreta d'un exemplar de la Crònica de Nuremberg. Il·lustradors principals:Michael Wolgemut i Wilhelm Pleydenwurff. Impresa a Nuremberg, Alemanya, el 12 de juliol de 1493.
Si poguéssim observar el Sol des de l'espai exterior (i no a través de l'atmosfera terrestre), el veuríem més blanc que daurat. Així doncs, el to groguenc que veiem des de la Terra es deu a la distorsió que causa l'atmosfera quan la llum solar hi passa a través (els elements de l'atmosfera escampen el color blau de la seva llum, i és per això que veiem el cel de color blau).
I ara, centrem-nos en la Lluna.
En realitat, la superfície del nostre satèl·lit està formada per un material bastant fosc, com es pot veure en observar les roques lunars que els astronautes de les missions Apol·lo van portar a la Terra. La raó per la qual la Lluna sembla reflectir tanta llum és que està envoltada per la foscor gairebé absoluta de l'espai, la qual cosa la fa semblar més pàl·lida del que és en realitat. En aquest cas, dir que la Lluna és «blanca» significa que no es reflecteix cap color de manera més intensa que els altres; si això passés, la Lluna apareixeria tenyida d'aquell to específic.
Una mostra dels 76,70 Kg de roques lunars transportades per l'Apol·lo 15 el 1971. Actualment exposada al National Museum of Natural Historya Washington.
Per completar l'explicació, cal destacar que l'ull humà té dos tipus de cèl·lules sensibles a la llum: els bastonets i els cons. Els cons ens permeten veure els colors, però per fer-ho necessiten una gran quantitat de llum. Els bastonets, d'altra banda, són més sensibles a la llum, però no poden proporcionar informació sobre els colors. És per això que, a la nit, veiem el món en blanc i negre. I si hi penses, fins i tot si hi hagués lluna plena i molta llum nocturna, no podríem veure colors (ni a la lluna ni a enlloc més), de manera que aquesta és també la raó per la qual la lluna sembla no tenir color.
Autor de l'original de l'article: Miguel Artime, Co-fundador de Naukas, blogger (en excedència) i divulgador científic.
El passat 12 d'agost, Sci-Bit va anar a gaudir de l'eclipse total de Sol al poble de Montbrió del Camp, a la comarca del Baix Camp a la catalana província de Tarragona. L'ajuntament de la localitat va habilitar un espai a on la visió de l'eclipsi total va ser excel·lent i força còmoda, que valorem amb un 10 a la organització!
A continuació us deixem un recull d'imatges nostres i del Josep Lluís Asensio que ens va acompanyar a l'aventura i del Sergio Ferris de l'Observatori Astronòmic d'Albanyà. Esperem que les gaudiu com ho hem fet nosaltres.
Clic per engrandir. L'eclipsi total. Al centre de la fotografia es veu el Sol parcialment ocult per la Lluna. Només queda visible un anell molt brillant de llum solar al voltant del disc lunar, creant un efecte espectacular semblant a un «anell de foc». La llum del Sol, difosa per l’atmosfera, produeix una intensa tonalitat daurada i ataronjada al voltant de l’eclipsi. Crèdit: Sci-Bit, Xavier Civit
El cercle fosc central és la Lluna i l'halo lluminós que l'envolta és la corona solar. El detall més espectacular és que la corona no apareix com un simple cercle blanc uniforme: té una estructura asimètrica, amb més extensió i brillantor en algunes direccions. Això és físicament important, perquè la corona segueix la configuració del camp magnètic del Sol. Les zones on el camp és més ordenat donen lloc a les estructures coronals allargades, mentre que les zones més actives poden produir formes més complexes. la corona és clarament més extensa en algunes direccions. A la part inferior i lateral es veu una estructura més difusa, mentre que la zona immediatament al voltant del disc lunar és molt més intensa.
Clic per engrandir. Hi ha una molt probable taca solar. Aquest és probablement el detall astronòmic més interessant de la fotografia. A la zona superior-esquerra de la falç apareix una petita estructura fosca, allargada. Per la seva posició i aspecte, és molt probablement una taca solar. El seu aspecte és coherent amb fotografies d'eclipsis en què les taques solars queden visibles sobre la fotosfera. Per exemple, en altres fotografies d'eclipsis parcials es poden observar perfectament les taques solars mentre la Lluna cobreix una part del Sol. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.
Clic a la imatge per engrandir. La zona blanca extraordinàriament brillant de la dreta és el que interpretem com un anell de diamant, o molt pròxim a un anell de diamant. És la combinació de: Fotosfera solar + corona + relleu lunar, just quan la Lluna acaba de començar a descobrir pràcticament tot el disc solar. La part blanca és la fotosfera: és milions de vegades més brillant que la corona i, per això, queda completament sobreexposada en aquesta fotografia. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.
Clic a la imatge per engrandir. El que domina la imatge és la lluminosíssima perla de fotosfera que apareix a la dreta de la Lluna. La Lluna ja ha ocultat pràcticament tot el disc solar i només queda una petita zona de fotosfera visible. Aquesta zona és tan brillant que queda fortament saturada a la fotografia. Al voltant hi ha: La corona solar, molt més tènue; una fina emissió vermellosa de la cromosfera i diverses prominències de les que en parlarem més endavant. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.
Un detall molt interessant: la Cromosfera
Observeu la línia vermella fina que ressegueix alguns trams de la circumferència lunar. Aquesta és molt probablement la cromosfera solar, que queda exposada durant els instants al voltant de la totalitat. La diferència de brillantor entre les diferents capes és enorme:
Fotosfera; extremadament brillant
Cromosfera; molt més feble
Corona; encara molt més feble
Per això una sola exposició no pot representar perfectament les tres. I això explica l'aspecte tan espectacular però també una mica "cremat" de la zona blanca.
Clic a la imatge per engrandir. El disc de la Lluna apareix gairebé completament negre i molt ben retallat. La geometria és especialment neta, amb una circumferència molt definida. Al voltant del disc lunar apareix la corona solar, però amb una exposició relativament continguda. Això fa que tingui aquest aspecte de halo tènue i uniforme, sense arribar a mostrar les estructures coronals més extenses. El detall més interessant són les protuberàncies solars: A l'esquerra destaca una protuberància vermellosa/magenta molt brillant, que sobresurt clarament del limbe solar (CME). A la dreta n'hi ha una altra de molt més petita, també vermellosa. Crèdit: Sergio Ferris Girbés, Observatori Astronòmic Albanyà
Aquest color vermell és característic de l'emissió de l'hidrogen, especialment de la línia H-alfa, procedent del plasma relativament fred de la cromosfera i les protuberàncies.
Compte amb els productes falsificats: aquí teniu com triar les ulleres adequades per admirar amb seguretat l'eclipsi solar del proper 12 d'agost.
Clic a la imatge per engrandir. Fins i tot quan està parcialment ocult, observar el Sol requereix ulleres especials per protegir la retina. Crèdit: Xavier Demeersman, ChatGPT.
El 12 d'agost, un eclipsi solar oferirà un espectacle poc comú als observadors de tot el món. Visible des de la franja que travessarà Catalunya d'oest-nord-oest a est-sud-est, promet unes condicions de visió particularment impressionants en certes regions. Però compte: admirar el Sol, fins i tot parcialment ocult, requereix precaucions essencials per protegir els ulls, especialment la retina.
Quants eclipsis solars i lunars es produeixen cada any? Què els causa i com es poden observar?
Els eclipsis solars són alguns dels fenòmens astronòmics més fascinants. El 12 d'agost de 2026, la Lluna passarà entre la Terra i el Sol, ocultant parcialment la nostra estrella. El fenomen es podrà observar a última hora de la tarda (cap a dos quarts de 9) com un eclipsi total a aquest franja i com a parcial a la resta del principat.
L'espectacle promet ser particularment remarcable a aquesta franja, on fins al 100% del disc solar podrà estar amagat per la Lluna. Aquesta desaparició del Sol, però, no fa que l'observació sigui inofensiva. Fins i tot quan l'eclipsi està molt avançat, els raigs ultraviolats i infrarojos continuen representant un perill per als ulls.
Observar un eclipsi sense la protecció adequada pot causar danys irreversibles a la retina. El risc és encara més enganyós perquè aquest dany no sempre causa cap símptoma ni dolor immediat. Poden aparèixer alteracions visuals diverses hores després de l'exposició.
Ara us presentem un vídeo explicatiu del físic i meteoròleg de TV3 a on el Tomàs Molina ens explica amb detall els fenòmens òptics que acompanyen a un eclipsi total.
Ulleres especials per prevenir lesions oculars
Per veure l'eclipsi amb seguretat, es recomana utilitzar només ulleres que compleixin amb l'estàndard internacional ISO12312-2: 2015. Els models certificats també han de portar el marcatge CE, que garanteix la seva conformitat amb les normes europees.
Observar un eclipsi sense ulleres certificades per a eclipsis pot causar danys irreversibles a la retina. Crèdit: Víctor Sánchez, Adobe Stock.
Abans d'utilitzar-los, és millor comprovar que els filtres no tinguin ratllades, perforacions o signes de desgast. Els experts també recomanen comprar aquestes ulleres a venedors de confiança per evitar productes falsificats, que es registren amb freqüència durant els grans esdeveniments astronòmics . Alguns models de cartró estan dissenyats per a un sol ús, mentre que d'altres, amb una muntura més rígida, es poden reutilitzar durant futurs eclipsis.
Clic per engrandir. La franja que travessarà Catalunya i les Illes Balears a on serà visible l'eclipsi total i parcial. Crèdit: Xavier Jubier. IEEC.
Per anar acabant i tal com ens explica Sergi Maraña:
L’eclipsi solar total del 12 d’agost de 2026: un espectacle històric per a Catalunya. Serà un esdeveniment excepcional que no s’havia pogut observar des del territori català des del 30 d’agost de 1905, fa més de 121 anys. El següent eclipsi solar total visible des de Catalunya no es produirà fins al 17 de novembre de 2180.
La línia divisòria entre la totalitat i la parcialitat passa aproximadament per una línia imaginària que uneix Vilanova i la Geltrú amb Lleida. Al sud d’aquesta línia, els observadors podran experimentar l’eclipsi en la seva màxima expressió, amb la Lluna cobrint completament el disc solar.
Ara només ens quedar demanar tenir un cel sense núvols! 🌞
Mons d'altres llocs: Kepler-16 b, el veritable Tatooine amb dues postes de sol.
Clic a la imatge per engrandir. Il·lustració creada a partir d'aquest article. Crèdit: XD amb ChatGPT
Per al viatger interestel·lar de demà, hi haurà algunes "visites obligatòries". Planetes que no es poden perdre. Pel que fa a Kepler-16 b, no és tant el planeta en si el que val la pena la visita, sinó els seus... dos sols!
Una odissea interestel·lar: la primera missió per aterrar en un exoplaneta. Les imatges de Neil Armstrong posant els peus a la Lluna ens van commoure a tots. Imagineu-vos, doncs, com se sentiran aquells que rebin imatges d'una nau espacial aterrant en un altre món. Un món més enllà del nostre sistema solar! Per fer-ne una ullada, mireu aquest videoclip del documental d'Arte, Interstellar Odyssey.
M'encantaria tenir notícies teves i del nostre preciós planeta blau. Però ara per ara, continuo el meu viatge interestel·lar. I acabo d'arribar a Tatooine. Sí. Ja saps. El planeta...desert, l'illa de Star Wars on Luke Skywalker va passar la seva infància. Aquella al cel de la qual surten i es ponen dos sols. En realitat, evidentment no m'estic acostant al Tatooine real. Més aviat, aquell que els astrònoms anomenem Kepler-16 b. El primer planeta amb dos sols al cel que els investigadors han descobert a la nostra Via Làctia.
Clic a la imatge per engrandir. Demostrant que una doble posta de sol és qualsevol cosa menys ciència-ficció, Kepler-16b orbita un parell d'estrelles. És com el planeta natal de Luke Skywalker, Tatooine, i va ser un dels primers mons trobats orbitant una estrella binària, descobert el 2011 per Kepler. Crèdit: NASA, X.
Sobre Kepler-16 b hi ha dues ombres
No és tan lluny de casa. Només 245 anys llum. Sols 3.000 milions d'anys de viatge en cotxe. I no és tan especial. Un planeta de la mida del nostre Saturn, un planeta gasós gegant. Així que no vam intentar aterrar-hi. Tot i que la nostra guia diu que Kepler-16 possiblement té un nucli de roca i gel. Però des de dalt, us podeu imaginar com deu ser tenir dues ombres.
Clic a la imatge per engrandir. Un possible cartell per quan l'Oficina de Viatges d'Exoplanetes de la NASA ens convidi a comprar bitllets per a Kepler-16 b. Crèdit: NASA
Els dos sols de Kepler-16 b són força diferents entre si, ja ho sabeu. El primer, Kepler-16 A, és una nana taronja d'aproximadament un 70% de la mida i la massa de la nostra estrella. El segon, Kepler-16 B, és una nana vermella fins i tot més de 3 vegades més petita. I tots dos orbiten l'un al voltant de l'altre en poc més de 40 dies. Mentre que el seu planeta compartit triga gairebé 230 dies a completar una òrbita completa.
Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística del planeta Kepler-16 b. Crèdit: NASA
Dos sols, però temperatures molt baixes
Tot i que hi ha dos sols i han mantingut el seu planeta a menys de 105 milions de quilòmetres de distància, sols tan petits no poden fer augmentar la temperatura. Mai baixa dels -75 °C. És difícil imaginar que cap forma de vida pugui prosperar aquí.ens queixem a la nostra vella Terra quan arriba l'hivern.
Ho hem de deixar aquí per ara, el nostre guia s'està impacientant. Encara ens queda molt camí per recórrer fins arribar a la nostra propera parada exoplanetària. Ja us ho explicarem...
Avui us portem una magnífica imatge que junta l'astronomia amb una bona tècnica fotogràfica. L'autor de la imatge és en Manel Iglesias que ha comptat amb l'ajuda d'en Jordi B.. La Superlluna ho és per que estava plena a més de coincidir amb el seu perigeu.
Us deixem tal com ho defineix en Manel:
Des de Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà) hem capturat aquest moment màgic, la Lluna encaixada a la enforcadura del Pedraforca i els seus pollegons.
Certament ha estat un regal de la natura. Aquesta imatge ha estat per a nosaltres la nostra imatge del dia, gaudiu-la.
Al nostre planeta la orbita un sol satèl·lit, que l'anomenem Lluna.
La Lluna plena sobre el mar davant de la ciutat de Barcelona
Amb l'excepció dels 2 planetes més propers a la nostra estrella que no en tenen cap, Mercuri i Venus, tota la resta viatgen acompanyats de les seves llunes, alguns del planetes del nostre sistema solar ho fan amb un veritable munió de llunes, amb un gran assortiment de mides i característiques.
Urà 28 llunes; Urà, com els altres planetes gegants del sistema solar, posseïx un sistema d'anells complicat, en aquest cas molt tènue i compost de partícules extremadament fosques. Els noms dels seus satèl·lits coneguts fins ara, estan anomenats en honor als personatges de les obres de Shakespeare i Alexander Pope, els 5 principals son Miranda, Ariel, Umbriel,Titània i Oberó.
Us portem una foto curiosa, una de les favorites de l'autor, en Andrew McCarthy: la EEI (ISS) en trànsit pel cràter Tycho de la Lluna. Per aquesta imatge el van nominar a un premi i va arribar a l'espai!
Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Andrew McCarthy (@cosmicbackground)
Li ha donat format de fons de pantalla de mòbil perquè la pugueu capturar i gaudir-ne. N'anirà publicant diàriament durant un temps, així que estigueu atents. Per aconseguir els fons de pantalla, visiteu les seves històries.
De fet, sabies que depenent del cos celeste, com els asteroides, si saltessis podries anar directe a l'espai profund! Això és perquè no tenen gravetat suficient per arrossegar-te, és a dir, la velocitat d'escapament és tan baixa que en un sol salt podries ser llançat a l'espai com un coet.
Una delicada cinta de gas flota inquietantment a la nostra galàxia. Un estel d'una nau extraterrestre? Un raig d'un forat negre? En realitat, aquesta imatge, presa pel telescopi espacial Hubble de la NASA, és una secció molt prima d'un romanent de supernova causat per una explosió estel·lar ocorreguda fa més de 1.000 anys.
Al voltant del 1 de maig de 1006 dC, observadors d'Àfrica, Europa i l'Extrem Orient van presenciar i registrar l'arribada de la llum del que avui es coneix com a SN 1006, una tremenda explosió de supernova causada per l'agonia final d'una estrellanana blanca situada a gairebé 7.000 anys llum de distància. La supernova va ser probablement l'estrella més brillant mai vista pels humans, i va superar Venus com l'objecte més brillant del cel nocturn, només superat per la Lluna. Va ser visible fins i tot durant el dia durant setmanes, i va romandre visible a simple vista durant almenys dos anys i mig abans d'esvair-se.
Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge és un compost d'observacions en llum d'hidrogen preses amb l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble al febrer de 2006 i d'observacions amb la Wide Field Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2) en llum blava, groc-verd i infraroja propera preses a l'abril de 2008. romanent de supernova, visible només al filtre de llum d'hidrogen, se li va assignar un to vermell a la imatge en color de l'Heritage. Crèdit: NASA, ESA i l'equip del Hubble Heritage (STScI/AURA). Agraïments: W. Blair (Universitat Johns Hopkins).
No va ser fins a mitjans de la dècada de 1960 quan els radioastrònoms van detectar per primera vegada un anell gairebé circular de material a la posició registrada de la supernova. L'anell tenia gairebé 30 minuts d'arc de diàmetre, el mateix diàmetre angular que la Lluna plena. La mida del romanent implicava que l'ona expansiva de la supernova s'havia expandit a gairebé 32 milions de quilòmetres per hora durant gairebé 1.000 anys transcorreguts des que es va produir l'explosió.
El 1976 es va detectar per primera vegada una emissió òptica extremadament feble del romanent de supernova, però només en un filament situat a la vora nord-oest de l'anell de ràdio. L'observació del Hubble revela en detall una petita porció d'aquest filament. La cinta de llum recargolada observada pel Hubble correspon a llocs on l'ona expansiva de la supernova està escombrant el tènue gas circumdant.
El gas d'hidrogen escalfat per aquesta ona ràpida de xoc emet radiació en llum visible. Per tant, l'emissió òptica proporciona als astrònoms una "instantània" detallada de la posició i la geometria reals del front de xoc en un moment donat. Les vores brillants dins de la cinta corresponen a llocs on l'onada de xoc es veu exactament de costat sobre la nostra línia de visió.
Avui sabem que SN 1006 té un diàmetre de gairebé 60 anys llum i que segueix expandint-se a uns 10 milions de quilòmetres per hora. Tot i això, fins i tot a aquesta gran velocitat, calen observacions separades per anys per veure un moviment significatiu de l'ona de xoc contra la xarxa d'estrelles de fons. A la imatge del Hubble, la supernova s'hauria produït lluny de la cantonada inferior dreta de la imatge, i el moviment seria cap a la part superior esquerra.
SN 1006 es troba a l'interior de la nostra Via Làctia. Situada a més de 14 graus del pla del disc de la galàxia, hi ha relativament poca confusió amb altres objectes de primer pla i de fons al camp quan s'intenta estudiar aquest objecte. A la imatge del Hubble, es poden veure moltes galàxies de fons (objectes estesos de color taronja) allunyades a l'univers distant que esquitxen la imatge. La majoria dels punts blancs són estrelles en primer pla o de fons de la nostra Via Làctia.
Per obtenir imatges i més informació sobre SN 1006, feu un clic aquí.
El descobriment d'una segona estructura ultra gran a l'espai llunyà desafia encara més allò que entenem sobre l'univers. El descobriment d'una segona estructura ultra gran a l'univers remot ha posat encara més en dubte alguns dels supòsits bàsics de la cosmologia.
El Gran Anell del Cel es troba a 9.200 milions d'anys llum de la Terra. Té un diàmetre d'uns 1.300 milions d'anys llum i una circumferència d'uns 4.000 milions d'anys llum. Si poguéssim sortir i veure'l directament, el diàmetre del Gran Anell necessitaria unes 15 llunes plenes per cobrir-lo.
Es tracta de la segona estructura ultra gran descoberta per l'estudiant de doctorat de la University of Central Lancashire (UCLan) Alexia López, que fa dos anys també va descobrir l'Arc Gegant al Cel. Sorprenentment, el Gran Anell i l'Arc Gegant, de 3.300 milions d'anys llum de diàmetre, es troben al mateix veïnatge cosmològic: es veuen a la mateixa distància, al mateix temps còsmic i estan separats només 12 graus al cel.
Clic a la imatge per engrandir. Una imatge artística de com es veuria el gran anell (mostrat en blau) al cel. Crèdit de la imatge de fons: Stellarium.
Alexia comenta: "Cap d'aquestes dues estructures ultra grans és fàcil d'explicar en la nostra comprensió actual de l'univers. I les mides ultra grans, les formes distintives i la proximitat cosmològica sens dubte ens han d'estar dient una cosa important, però què exactament?"
"Una possibilitat és que el Gran Anell estigui relacionat amb les Oscil·lacions Acústiques Bariòniques (BAO). Les BAO sorgeixen d'oscil·lacions a l'univers primitiu i avui haurien d'aparèixer, almenys estadísticament, com petxines esfèriques en la disposició de les galàxies. No obstant, l'anàlisi detallada del Gran Anell va revelar que no és realment compatible amb l'explicació BAO: el Gran Anell és massa gran i no és esfèric”.
Podrien caldre altres explicacions, explicacions que s'apartin del que generalment es considera l'entesa estàndard en cosmologia. Una possibilitat podria ser una teoria diferent, la Cosmologia Cíclica Conformada (CCC), proposada pel premi Nobel Sir Roger Penrose. Els anells de l'univers podrien ser un senyal de la CCC.
"Podríem esperar potser una estructura excessivament gran en tot el nostre univers observable. Tot i això, el Gran Anell i l'Arc Gegant són dues estructures enormes i fins i tot veïnes cosmològicament, cosa que resulta extraordinàriament fascinant", apuntava Alexia López.
Una altra explicació podria ser l'efecte del pas de cordes còsmiques. Les cordes còsmiques són "defectes topològics" filamentosos de grans dimensions que podrien haver-se creat a l'univers primitiu. Un altre premi Nobel, Jim Peebles, va plantejar recentment la hipòtesi que les cordes còsmiques podrien tenir un paper a l'origen d'algunes altres peculiaritats en la distribució a gran escala de les galàxies.
A més, el Gran Anell desafia el Principi Cosmològic, com ho va fer anteriorment l'Arc Gegant. I si el Gran Anell i l'Arc Gegant formen junts una estructura encara més gran, el desafiament al Principi Cosmològic es torna encara més convincent.
Aquestes grans estructures -i n'hi ha d'altres trobades per altres cosmòlegs- desafien la nostra idea de com és una regió "mitjana" de l'espai. Superen el límit de mida del que es considera teòricament viable i plantegen desafiaments potencials al Principi Cosmològic.
Comenta Alexia: "El Principi Cosmològic suposa que la part de l´univers que podem veure es considera una 'mostra justa' de com esperem que sigui la resta de l´univers. Esperem que la matèria estigui distribuïda uniformement per tot l´espai quan veiem l´univers a gran escala, per la qual cosa no hi hauria d'haver irregularitats perceptibles per sobre d'una certa grandària”.
Els cosmòlegs calculen que el límit teòric actual de la mida de les estructures és de 1.200 milions d'anys llum, però aquestes dues estructures són molt més grans: l'Arc Gegant és gairebé tres vegades més gran i la circumferència del Gran Anell és comparable a la longitud de l'Arc Gegant.
A partir de les teories cosmològiques actuals, pensàvem que estructures d'aquesta escala no eren possibles. Es podia esperar una sola estructura d'aquesta mida a tot l'univers observable. No obstant, el Gran Anell i l'Arc Gegant són dues estructures enormes i fins i tot veïnes cosmològicament, cosa que resulta extraordinàriament fascinant.
Clic a la imatge per engrandir. El Gran Anell està centrat prop de 0 a l'eix x, abastant aproximadament de -650 a +650 a l'eix x (equivalent a 1.300 milions d'anys llum).
"Aquestes dades que estem veient estan tan lluny que han trigat la meitat de la vida de l'univers a arribar fins a nosaltres, així que d'una època en què l'univers era unes 1,8 vegades més petit del que és ara" diu Alexia López
El Gran Anell apareix com un anell gairebé perfecte al cel, però l'anàlisi posterior d'Alexia revela que té més aviat forma d'espiral, com un llevataps, que està alineat cara a cara amb la Terra. L'Arc Gegant, que té aproximadament 1/15 del radi de l'univers observable, es mostra com una enorme mitja lluna, gairebé simètrica, de galàxies a l'univers remot. Té el doble de mida que la cridanera Gran Muralla Sloan de galàxies i cúmuls que s'observa a l'univers relativament proper.
"El Gran Anell i l'Arc Gegant es troben a la mateixa distància de nosaltres, a prop de la constel·lació del Bover, cosa que significa que van existir a la mateixa època còsmica, quan l'univers tenia només la meitat de la seva edat actual", va comentar Alexia. "També es troben a la mateixa regió del cel, a 12 graus de distància quan s'observa el cel nocturn".
Identificar dues extraordinàries estructures ultra grans en una configuració tan propera planteja la possibilitat que juntes formin un sistema cosmològic encara més extraordinari.
Aquestes dades que estem observant estan tan lluny que han trigat la meitat de la vida de l'univers a arribar fins a nosaltres, per això procedeixen d'una època en què l'univers era unes 1,8 vegades més petit del que és ara" . El Gran Anell i l'Arc Gegant, tant individualment com junts, ens ofereixen un gran misteri cosmològic mentre treballem per comprendre l'univers i el desenvolupament.
Alexia, juntament amb el seu assessor, el Dr. Roger Clowes, tots dos de l'Institut Jeremiah Horrocks d'UCLan, i el seu col·laborador Gerard Williger, de la Universitat de Louisville (EUA), van descobrir la nova estructura observant les línies d'absorció als espectres dels quàsars de l'Sloan Digital Sky Survey (SDSS).
Utilitzant el mateix mètode que va conduir al descobriment de l'Arc Gegant, van observar els sistemes d'absorció de Magnesi-II (o MgII, que vol dir que l'àtom ha perdut un electró) retroil·luminats per quàsars, que són galàxies remotes superlluminoses. Aquests quàsars, molt distants i molt brillants, actuen com a llums gegants que il·luminen galàxies distants, però molt més febles, que altrament passarien desapercebudes.
Alexia va presentar els seus descobriments sobre el Gran Anell a la 243a reunió de la Societat Astronòmica Americana (AAS), celebrada el 10 de gener. L'AAS convida els investigadors amb troballes potencialment revolucionàries a compartir els seus treballs amb la comunitat astronòmica mundial.
Com a ampliació d'articles al blog que parlen de les fases de la Llunaaquí i aquí, hem trobat interessant fer una nova entrada a on volem compartir amb vosaltres una interessant animació molt esclaridora, obra d'en Phil Hart.
La fase lunar és un terme astronòmic que designa l'aparença de la porció de la Lluna il·luminada pel Sol tal com és vista per un observador situat a la Terra. Les fases de la Lluna canvien de manera cíclica mentre la Lluna orbita al voltant de la Terra segons la posició relativa dels tres cossos (Terra, Lluna i Sol). La meitat de la superfície lunar que està encarada al Sol sempre està il·luminada, però la porció d'aquest hemisferi il·luminat que és visible per un observador terrestre pot variar des del 100% (lluna plena o pleniluni) fins al 0% (lluna nova o noviluni). Entremig d'aquestes dues fases hi ha el quart minvant, i posteriorment al noviluni la lluna es mostra en quart creixent. El temps transcorregut entre dos novilunis s'anomena mes lunar o mes sinòdic i és de 29,53 dies solars mitjans.
Noms de les fases lunars
Els noms tradicionals en català de les quatre fases lunars són:
Lluna nova (astronòmicament noviluni) Lluna creixent o quart creixent Lluna plena o ple de la lluna (astronòmicament pleniluni) Lluna decreixent, quart decreixent, lluna minvant o quart minvant
Animació de les fases de la Lluna. Crèdit: Phil Hart. YouTube.
Clic per engrandir. Quadre amb més dades sobre les fases lunars. Crèdit: Wikipedia.
La nau espacial Cassini va capturar aquesta imatge des d'uns 1,2 milions de quilòmetres, utilitzant filtres vermells, verds i blaus per crear aquesta vista de Saturn de color natural. Cassini no només va captar el gegant gasós, sinó també alguns "fotobombers" com Venus, Mart, la Terra i la Lluna terrestre visibles com a petits punts de llum.
Saturn, el sisè planeta dels Sistema Solar des del Sol, serà visible cada dia al capvespre fins al febrer del 2024, apareixent com una brillant "estrella" groguenca a l'horitzó sud-est.
A la primera imatge, Venus apareix com un punt blanc brillant a la part superior esquerra. Mart està diagonalment per sobre de Venus i apareix com un feble punt vermell. La Terra i la Lluna apareixen a la segona imatge com un punt blau pàl·lid i un altre més petit a baix a la dreta. Cassini no va ser la primera a veure Saturn de prop: Pioneer 11, una nau espacial que va ajudar a aplanar el camí per a l'exploració del sistema solar, va estudiar Saturn per primera vegada fa 44 anys.
Clic a les imatges per engrandir-les. Les dues meitats de Saturn apareixen contornejades per la brillant llum solar que ressalta els seus anells, que es despleguen esquerra i dreta a diferents distàncies del planeta. Els petits punts blaus, blancs i vermells son llunes i planetes. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI.
Clic a la imatge per engrandir. Vista completa de la mateixa imatge, amb anotacions que mostren la ubicació de Venus, Mart, la Lluna i Terra. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI.
Clic a l'imatge per engrandir. Foto dels mòduls Orion de les missions Artemis a la Lluna de la NASA, a les instal·lacions del Centre Espacial Kennedy. Crèdit: NASA/Marie Reed.
Les naus espacials Orion per a les missions tripulades Artemis II (dreta), Artemis III (esquerra) i Artemis IV (centre) de la NASA estan situades una al costat de l'altra dins de la nau alta de l'Edifici d'Operacions i Revisió Neil Armstrong al Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida el 22 de juny de 2023. Cada càpsula es troba en una fase diferent de producció, mentre tècnics i enginyers preparen les naus espacials per transportar astronautes a la Lluna i a orbitar-la als seus propers vols.
Els tècnics van instal·lar recentment l'escut tèrmic al mòdul de tripulació Artemis II, i els equips es preparen per fer proves acústiques a finals d'aquest estiu. Un cop completat, el mòdul de tripulació s'unirà al mòdul de servei per preparar el vol de quatre astronautes al voltant de la Lluna.
El mòdul de la tripulació Artemis III, que transportarà els propers astronautes que trepitgin la superfície lunar des de la Terra fins al seu sistema d'aterratge humà i els tornarà a casa, es va treure de la sala blanca de l'hangar alt per completar una sèrie de proves de pressió i estanquitat. El mòdul de tripulació Artemis IV va arribar al port espacial al febrer i es troba a les primeres fases del procés d'assemblatge.
Aquesta imatge va ser considerada per la NASA el 13 de juliol del 2023, com la seva imatge del dia.
Vaja, no estaria gens bé! Quan sabem que la Lluna influeix en les marees, si mai desapareix completament, què farem? Això és el que amoïna.
Clic per engrandir. La Lluna s'allunyaria del nostre planeta uns quants centímetres a l'any. Crèdit: Gregory H. Revera, Viquipèdia
Tingueu en compte una xifra: 384.400. Aquest és el nombre de quilòmetres que ens separen de la Lluna. Ho vau veure ? El 1969, l'equip de Neil Armstrong va viatjar tota aquesta distància per posar un peu a la superfície lunar. Per saber-ho tot sobre aquest esdeveniment, us remeto al nostre episodi de Ciència o ficció, on vam desxifrar el veritable del fals sobre el rumor que l'home mai va anar a la Lluna. Una història dels panells reflectants.
Una història de panells reflectants
De totes maneres, durant les missions Apol·lo, es van instal·lar cinc panells reflectants al sòl lunar. Bé, es van utilitzar per mesurar la distància Terra-Lluna mitjançant un sistema làser. Aquests panells reflectants estan fets de tota una xarxa de petits blocs de vidre destinats a concentrar la llum i reflectir-la de nou en la direcció d'on prové. Enginyós! Doncs sí, sobretot perquè ho has entès, a grans trets, només has d'enviar un raig làser des de la Terra cap a un dels seus panells, mesurar el temps que triga a fer el viatge d'anada i tornada, i la distància que ens separa de l'estrella es calcula ràpidament. Deduïm la distància Terra-Lluna gràcies a la petita fórmula matemàtica D = (c*T)/2, sent D la distància, c la velocitat de la llum i T el temps. Per tant, la distància és igual a la velocitat de la llum multiplicada pel temps que triga el làser a anar i tornar, tot dividit per dos. Sí, perquè com que és un viatge d'anada i tornada, no volem mesurar la distància dues vegades. Així que recordeu que, gràcies a aquests panells reflectants, si teniu quelcom de material a casa, bé, en general, podríeu fer aquesta mesura des del vostre jardí!
Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. L'experiment amb els panells reflectants a la Lluna, recreats amb comicitat a un capítol de la sèrie de TV Big Bang Theory.
Per què la Lluna ens fuig?
Així que sabent això, us podeu imaginar que els científics han estat capaços d'analitzar la distància que ens separa del nostre satèl·lit, i comprovar fàcilment que sí! La Lluna s'està allunyant gradualment de nosaltres. En primer lloc, tingueu en compte que la distància entre ella i nosaltres no és constant, per la senzilla i bona raó que l'òrbita de la Lluna no descriu un cercle perfecte. En conseqüència, quan passi més a prop nostre, estarà a uns 362.600 quilòmetres, mentre que quan estigui més allunyada, la distància és d'uns 405.400 quilòmetres. Sí, encara són quasi 43.000 quilòmetres de diferència, no és res! I gràcies al sistema làser i amb el petit càlcul del qual us hem parlat abans, els científics es van adonar que la Lluna efectivament s'allunya, 3,8 centímetres per any, de mitjana. És una bogeria no?
En qüestió, un factor principal: la marea! Sí, potser sabeu que la Lluna influeix en les marees, però òbviament, aquestes últimes també influeixen en la Lluna. És una mica complex. Vaig haver de passar una estona amb el cap en diversos articles sobre el tema que realment no estaven clars, però, afortunadament, Laurent Sacco, el nostre astro periodista de Futura, ho va poder aclarir tot en poques frases. Com sabeu, la força gravitatòria de la Lluna uneix els oceans i provoca el que s'anomenen marees. Fins ara, tot bé. Sí, excepte que si vius a prop del mar, potser ja t'has adonat que la Lluna no necessàriament es troba a sobre de la costa en el moment de la marea alta. Eh si! Això es deu al fet que la Terra continua girant sobre si mateixa, i això és molt més ràpid que la Lluna gira al voltant del nostre Planeta. Per tant, el nostre satèl·lit atrau els oceans, però al mateix temps es mouen més ràpid que ell. A causa de la força gravitatòria de la Terra, el fons oceànic i la distribució dels continents, les masses d'aigua a la superfície terrestre es mantenen relativament al seu lloc i continuen el seu curs davant del nostre satèl·lit. I tant millor, perquè si la Lluna fos prou forta com per desallotjar els oceans, seria difícil construir les nostres ciutats en sec. Bé, però aquesta oposició de l'atracció terrestre i l'atracció lunar sobre els oceans no és sense conseqüències. A mesura que la Lluna segueix arrossegant els oceans cap a ella, crea una fricció a la superfície de la Terra que, subjectant-s'hi, fa que la velocitat de rotació del nostre Planeta disminueixi. Ho heu sentit bé! Per dir-ho més esquemàticament, tirant dels oceans, la Lluna frena la Terra, no és un disbarat?
Però no s'atura aquí. Perquè imagineu-vos que no frenem el moviment de la Terra, així, picant els dits, esperant que no passi res. Aquest fenomen suposa una disminució del que s'anomena el seu moment angular. Tanmateix, la física ens ensenya que la suma del moment angular de la rotació terrestre i la de la rotació lunar al voltant de la Terra és necessàriament constant. Resultat? Si la velocitat de rotació de la Terra disminueix, la de la Lluna al voltant del nostre Planeta ha d'augmentar necessàriament. I això és exactament el que passa: la Lluna comença a girar més ràpidament al voltant del nostre planeta blau, i això resulta en una òrbita més gran. En resum, la Lluna s'està allunyant de la Terra, uns 3,8 centímetres per any! D'acord, però un cop hem vist tot això, la distància de la Lluna ens afecta realment als terrícoles?
Què hi ha en joc per a nosaltres?
Amb totes aquestes forces entrant en joc, és cert que podríem dir-nos que si alguna cosa aconsegueix expulsar la Lluna, bé, no durarem gaire! Però, no us preocupeu, ja fa milions d'anys que és així, així que si alguna cosa hagués de passar, segur que ja hauria passat! Però és cert que, en canvi, si mirem amb precisió el que això implica, ja podem veure que els nostres dies s'allarguen uns 1,8 mil·lisegons cada segle. Bé, està bé, no és molt, bàsicament vol dir que en 3,3 milions d'anys, un dia durarà 24 hores i un minut. D'altra banda, també vol dir que abans, la Lluna i la Terra estaven més a prop, per tant la Terra girava una mica més ràpid, i els dies eren una mica més curts! Bé, això encara s'ha de prendre amb un gra de sal perquè no és fàcil estimar la distància Terra-Lluna fa mil o dos mil milions d'anys, sobretot perquè aquesta distància no sempre es va fer d'una manera tan constant. Mitjançant l'anàlisi de roques d'uns 1.500 milions d'anys, el professor de geociència Stephen Meyers ha calculat que en aquell moment la Lluna estava, per tant, més a prop, a uns 340.000 quilòmetres de la Terra, i que els dies duraven 18,68 hores! Cal assenyalar, però, que aquests resultats s'han de comparar amb altres anàlisis realitzades per altres mitjans per poder ser validats. Però almenys et dóna una petita idea!
Una altra conseqüència de la distància de la Lluna: els eclipsis totals de Sol podrien arribar a ser molt rars o fins i tot inexistents. Antigament, com que la Lluna estava més a prop nostre, semblava més gran que el Sol al cel i, per tant, l'havia d'amagar completament. Avui, com que s'ha allunyat una mica i sembla la mateixa mida que el Sol, tenim dret a eclipsis on l'alineació perfecta de les dues estrelles ens permeti veure la magnífica corona solar. La natura està ben feta, no? Sí, però no per molt de temps, ja que al cap d'un temps, la Lluna estarà tan lluny que de la Terra ja no la podrem veure cobrint el Sol. Això ja passa amb els anomenats eclipsis anulars, que es produeixen quan la Lluna està més allunyada del nostre Planeta! Aleshores, el Sol forma un anell de llum al voltant del nostre satèl·lit. Et dóna una idea del que ens espera, però bé, sempre que sigui això, i no una gran catàstrofe que delma tota la vida a la Terra, està bé!
El innovador mesurament de la nana blanca LAWD 37 realitzada amb el Hubble ens dóna una pista de com serà el Sol al final de la seva vida.
Els astrònoms han mesurat per primera vegada la massa d'una estrella nana blanca solitària. Aquest tipus de romanent estel·lar fumejant es forma al final de la vida de les estrelles de baixa massa i serà el que deixi darrere seu el Sol quan mori d'aquí a uns 5.000 milions d'anys.
El telescopi espacial Hubble va mesurar la massa d'una nana blanca anomenada LAWD 37, que es va cremar fa més de mil milions d'anys. A la feina, els científics van utilitzar un fenomen predit per primera vegada el 1915 per Albert Einstein anomenat "lent gravitatòria", que consisteix en la curvatura de la llum per objectes de gran massa. L'equip va determinar que LAWD 37 té una massa propera al 56% de la del Sol. La troballa confirma les teories actuals sobre la formació i evolució d'aquestes restes estel·lars. Aquesta nana blanca s'ha estudiat bé perquè està relativament a prop de la Terra, a 15 anys llum, a la constel·lació de la Mosca.
"Com que aquesta nana blanca està relativament a prop nostre, tenim moltes dades sobre ella: tenim informació sobre el seu espectre de llum, però la peça que faltava al trencaclosques era mesurar la seva massa", afirma en un comunicat Peter McGill, astrònom de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, que va dirigir la investigació.
Clic per engrandir. Imatge del telescopi espacial Hubble d'una estrella nana blanca anomenada LAWD 37. Crèdit: NASA, ESA, P. McGill (Univ. de Califòrnia, Santa Creu i Universitat de Cambridge), K. Sahu (STScI), J. Depasquale (STScI).
És la primera vegada que els astrònoms calculen la massa d'una nana blanca solitària, però ja havien fet mesures similars anteriorment per a nanes blanques en associacions binàries amb altres estrelles.
Per parelles, els astrònoms poden obtenir una mesura de la massa aplicant la teoria de la gravetat de Newton al moviment de dues estrelles que orbiten entre si. Això no obstant, pot ser un procés incert, especialment quan l'estrella companya té una òrbita llarga de centenars o milers d'anys.
Per mesurar la massa d'aquest estel únic, els investigadors van recórrer a la formulació de la gravetat d'Einstein, la seva teoria de la relativitat general.
Com Einstein va ajudar a mesurar una estrella morta
La relativitat general suggereix que els objectes de gran massa "deformen" el teixit mateix de l'espai-temps. Com més gran és la massa, més gran és la "abonyegament" que causa a l'espai.
Quan la llum d'un objecte de fons passa per aquesta deformació, es desvia un efecte que pot amplificar la llum o fins i tot fer que l'objecte de fons aparegui a diversos llocs alhora. Tot i això, el més habitual és que la deformació provoqui un canvi en la posició aparent de l'objecte de fons.
La massa de l'objecte lent que causa l'efecte es pot obtenir mesurant la intensitat amb què es desvia la llum i, per tant, el desplaçament de la posició que provoca quan els astrònoms observen l'objecte de fons. Això és cert fins i tot si el desplaçament és petit, com passa en els casos de microlent com el d'aquesta nana blanca en particular.
A les noves observacions, LAWD 37 va actuar com una lent gravitatòria en primer pla, desviant lleugerament la llum procedent d'una estrella de fons que passava per davant i desplaçant la seva posició al cel. Aquest desplaçament va permetre a McGill i al seu equip mesurar la massa de LAWD 37. Els investigadors havien utilitzat un procés similar per trobar la massa d'una altra nana blanca el 2017, però aquest romanent estel·lar estava en un sistema binari, no era una estrella morta en solitari com LAWD 37.
Clic per engrandir. Un diagrama mostra com un objecte massiu, com una estrella nana blanca, pot deformar l'espai-temps, fent que una estrella de fons aparegui en un lloc diferent del que es troba en realitat. Crèdit: NASA, ESA, A. Feild. Infografia en català: Sci-Bit
McGill i els seus col·legues es van poder centrar a LAWD 37 gràcies a la missióGAIA de l'Agència Espacial Europea, que mesura amb precisió les posicions d'uns 2.000 milions d'estrelles. L'ús de múltiples imatges de Gaia permet als astrònoms seguir el moviment d'una estrella, per la qual cosa l'equip va poder predir que LAWD 37 passaria davant de l'estrella de fons el novembre del 2019.
Armats amb aquesta previsió, els científics van utilitzar el Hubble durant diversos anys per mesurar el canvi en la posició aparent de l'estrella de fons a mesura que la nana blanca passava davant seu.
"Aquests fenòmens són poc freqüents i els efectes són mínims", explica McGill. "Per exemple, la mida del nostre desplaçament mesurat és com mesurar la longitud d'un cotxe a la Lluna vist des de la Terra".
L'equip també va haver d'extreure la llum tènue de les estrelles de fons de la resplendor de LAWD 37, unes 400 vegades més brillant. Afortunadament, el Hubble és prou potent per fer aquest tipus d'observacions d'alt contrast en llum visible.
Leigh Smith, astrònom de la Universitat de Cambridge (Regne Unit) i coautor de la investigació, afirma al comunicat: "Fins i tot quan s'ha identificat un succés d'aquest tipus, únic en un milió, segueix sent extremadament difícil fer aquests mesuraments. La resplendor de la nana blanca pot causar ratlles en adreces impredictibles, cosa que significa que vam haver d'analitzar cadascuna de les observacions del Hubble amb extrema cura, i les seves limitacions, per modelar l'esdeveniment i estimar la massa de LAWD 37".
