Com admirar amb seguretat l'eclipsi solar del 12 d'agost

Compte amb els productes falsificats: aquí teniu com triar les ulleres adequades per admirar amb seguretat l'eclipsi solar del proper 12 d'agost.

Clic a la imatge per engrandir. Fins i tot quan està parcialment ocult, observar el Sol requereix ulleres especials per protegir la retina. Crèdit:  Xavier Demeersman, ChatGPT.

El 12 d'agost, un eclipsi solar oferirà un espectacle poc comú als observadors de tot el món. Visible des de la franja que travessarà Catalunya d'oest-nord-oest a est-sud-est, promet unes condicions de visió particularment impressionants en certes regions. Però compte: admirar el Sol, fins i tot parcialment ocult, requereix precaucions essencials per protegir els ulls, especialment la retina.

 Quants eclipsis solars i lunars es produeixen cada any? Què els causa i com es poden observar?

Els eclipsis solars són alguns dels fenòmens astronòmics més fascinants. El 12 d'agost de 2026, la Lluna passarà entre la Terra i el Sol, ocultant parcialment la nostra estrella. El fenomen es podrà observar a última hora de la tarda (cap a dos quarts de 9) com un eclipsi total a aquest franja i com a parcial a la resta del principat.

L'espectacle promet ser particularment remarcable a aquesta franja, on fins al 100% del disc solar podrà estar amagat per la Lluna. Aquesta desaparició del Sol, però, no fa que l'observació sigui inofensiva. Fins i tot quan l'eclipsi està molt avançat, els raigs ultraviolats i infrarojos continuen representant un perill per als ulls.

Observar un eclipsi sense la protecció adequada pot causar danys irreversibles a la retina. El risc és encara més enganyós perquè aquest dany no sempre causa cap símptoma ni dolor immediat. Poden aparèixer alteracions visuals diverses hores després de l'exposició.

Ara us presentem un vídeo explicatiu del físic i meteoròleg de TV3 a on el Tomàs Molina ens explica amb detall els fenòmens òptics que acompanyen a un eclipsi total.

Ulleres especials per prevenir lesions oculars

Per veure l'eclipsi amb seguretat, es recomana utilitzar només ulleres que compleixin amb l'estàndard internacional ISO12312-2: 2015. Els models certificats també han de portar el marcatge CE, que garanteix la seva conformitat amb les normes europees.

Observar un eclipsi sense ulleres certificades per a eclipsis pot causar danys irreversibles a la retina. Crèdit: Víctor Sánchez, Adobe Stock.

Abans d'utilitzar-los, és millor comprovar que els filtres no tinguin ratllades, perforacions o signes de desgast. Els experts també recomanen comprar aquestes ulleres a venedors de confiança per evitar productes falsificats, que es registren amb freqüència durant els grans esdeveniments astronòmics . Alguns models de cartró estan dissenyats per a un sol ús, mentre que d'altres, amb una muntura més rígida, es poden reutilitzar durant futurs eclipsis.

Clic per engrandir. La franja que travessarà Catalunya i les Illes Balears a on serà visible l'eclipsi total i parcial. Crèdit: Xavier Jubier. IEEC. 

Per anar acabant i tal com ens explica Sergi Maraña:

 

L’eclipsi solar total del 12 d’agost de 2026: un espectacle històric per a Catalunya. Serà un esdeveniment excepcional que no s’havia pogut observar des del territori català des del 30 d’agost de 1905, fa més de 121 anys. El següent eclipsi solar total visible des de Catalunya no es produirà fins al 17 de novembre de 2180. 

La línia divisòria entre la totalitat i la parcialitat passa aproximadament per una línia imaginària que uneix Vilanova i la Geltrú amb Lleida. Al sud d’aquesta línia, els observadors podran experimentar l’eclipsi en la seva màxima expressió, amb la Lluna cobrint completament el disc solar. 

Ara només ens quedar demanar tenir un cel sense núvols! 🌞

Mons d'altres llocs: Kepler-16 b amb dues postes de sol.

Mons d'altres llocs: Kepler-16 b, el veritable Tatooine amb dues postes de sol.

Clic a la imatge per engrandir. Il·lustració creada a partir d'aquest article. Crèdit: XD amb ChatGPT

Per al viatger interestel·lar de demà, hi haurà algunes "visites obligatòries". Planetes que no es poden perdre. Pel que fa a Kepler-16 b, no és tant el planeta en si el que val la pena la visita, sinó els seus... dos sols!

Una odissea interestel·lar: la primera missió per aterrar en un exoplaneta. Les imatges de Neil Armstrong posant els peus a la Lluna ens van commoure a tots. Imagineu-vos, doncs, com se sentiran aquells que rebin imatges d'una nau espacial aterrant en un altre món. Un món més enllà del nostre sistema solar! Per fer-ne una ullada, mireu aquest videoclip del documental d'Arte, Interstellar Odyssey.

M'encantaria tenir notícies teves i del nostre preciós planeta blau. Però ara per ara, continuo el meu viatge interestel·lar. I acabo d'arribar a Tatooine. Sí. Ja saps. El planeta...desert, l'illa de Star Wars on Luke Skywalker va passar la seva infància. Aquella al cel de la qual surten i es ponen dos sols. En realitat, evidentment no m'estic acostant al Tatooine real. Més aviat, aquell que els astrònoms anomenem Kepler-16 b. El primer planeta amb dos sols al cel que els investigadors han descobert a la nostra Via Làctia.

Clic a la imatge per engrandir. Demostrant que una doble posta de sol és qualsevol cosa menys ciència-ficció, Kepler-16b orbita un parell d'estrelles. És com el planeta natal de Luke Skywalker, Tatooine, i va ser un dels primers mons trobats orbitant una estrella binària, descobert el 2011 per Kepler. Crèdit: NASA, X.

Sobre Kepler-16 b hi ha dues ombres

No és tan lluny de casa. Només 245 anys llum. Sols 3.000 milions d'anys de viatge en cotxe. I no és tan especial. Un planeta de la mida del nostre Saturn, un planeta gasós gegant. Així que no vam intentar aterrar-hi. Tot i que la nostra guia diu que Kepler-16 possiblement té un nucli de roca i gel. Però des de dalt, us podeu imaginar com deu ser tenir dues ombres.

Clic a la imatge per engrandir. Un possible cartell per quan l'Oficina de Viatges d'Exoplanetes de la NASA ens convidi a comprar bitllets per a Kepler-16 b. Crèdit: NASA

Els dos sols de Kepler-16 b són força diferents entre si, ja ho sabeu. El primer, Kepler-16 A, és una nana taronja d'aproximadament un 70% de la mida i la massa de la nostra estrella. El segon, Kepler-16 B, és una nana vermella fins i tot més de 3 vegades més petita. I tots dos orbiten l'un al voltant de l'altre en poc més de 40 dies. Mentre que el seu planeta compartit triga gairebé 230 dies a completar una òrbita completa.

Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística del planeta Kepler-16 b. Crèdit: NASA

Dos sols, però temperatures molt baixes

Tot i que hi ha dos sols i han mantingut el seu planeta a menys de 105 milions de quilòmetres de distància, sols tan petits no poden fer augmentar la temperatura. Mai baixa dels -75 °C. És difícil imaginar que cap forma de vida pugui prosperar aquí.ens queixem a la nostra vella Terra quan arriba l'hivern.

Ho hem de  deixar aquí per ara, el nostre guia s'està impacientant. Encara ens queda molt camí per recórrer fins arribar a la nostra propera parada exoplanetària. Ja us ho explicarem...

Ho he vist aquí.

La Lluna i una forca

Avui us portem una magnífica imatge que junta l'astronomia amb una bona tècnica fotogràfica. L'autor de la imatge és en Manel Iglesias que ha comptat amb l'ajuda d'en Jordi B.. La Superlluna ho és per que estava plena a més de coincidir amb el seu perigeu.

Us deixem tal com ho defineix en Manel:

Des de Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà) hem capturat aquest moment màgic, la Lluna encaixada a la enforcadura del Pedraforca i els seus pollegons.

Certament ha estat un regal de la natura. Aquesta imatge ha estat per a nosaltres la nostra imatge del dia, gaudiu-la.

Quantes llunes tenen els planetes del sistema solar?

Al nostre planeta la orbita un sol satèl·lit, que l'anomenem Lluna.

La Lluna plena sobre el mar davant de la ciutat de Barcelona

Amb  l'excepció dels 2 planetes més propers a la nostra estrella que no en tenen cap, Mercuri i Venus, tota la resta viatgen acompanyats de les seves llunes, alguns del planetes del nostre sistema solar ho fan amb un veritable munió de llunes, amb un gran assortiment de mides i característiques.

Crèdit vídeo: @space_astroverse_9.8

Al vídeo aquí dalt podeu contemplar-ho:

Terra 1 lluna
 

Mart 2 llunes; Fobos i Deimos
 

Júpiter 90 llunes; de les que en destaquem els 4 satèl·lits galileans: Io, Europa, Ganímedes i Cal·listo.
 

Saturn 140 llunes: a més dels seus característics anells observats per primer cop per Galileu el 1610, destaquem les seves llunes: Mimas, Encèlad, Tetis, Dione, Rea, Tità i Jàpet.
 

Urà 28 llunes; Urà, com els altres planetes gegants del sistema solar, posseïx un sistema d'anells complicat, en aquest cas molt tènue i compost de partícules extremadament fosques. Els noms dels seus satèl·lits coneguts fins ara, estan anomenats en honor als personatges de les obres de Shakespeare i Alexander Pope, els 5 principals son Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó.
 

Neptú 14 llunes conegudes; les més importants per ordre de descobriment, Tritó, Nereida, Nàiade, Talassa, Despina, Proteu, Galatea i Làrissa.

Transitant per davant de la Lluna

Us portem una foto curiosa, una de les favorites de l'autor, en Andrew McCarthy: la EEI (ISS) en trànsit pel cràter Tycho de la Lluna. Per aquesta imatge el van nominar a un premi i va arribar a l'espai!

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Andrew McCarthy (@cosmicbackground)

Li ha donat format de fons de pantalla de mòbil perquè la pugueu capturar i gaudir-ne. N'anirà publicant diàriament durant un temps, així que estigueu atents. Per aconseguir els fons de pantalla, visiteu les seves històries.

Ho he vist aquí.

Fent saltirons pel sistema solar

Quina gravetat t'agradaria experimentar?

Et convidem a fer una passejada per diferents planetes, llunes i asteroides del nostre sistema solar per experimentar com t'afectarien les diferents gravetats de cada un d'ells. Ho provarem amb les masses de la Terra, Júpiter, Neptú, Venus (amb semblant gravetat que Saturn i Urà), Mart (i semblants valors per Mercuri), Lluna, Plutó, Ceres (planeta nan al Cinturó d'Asteroides), Miranda (lluna d'Urà) i Fobos (lluna de Mart).

De fet, sabies que depenent del cos celeste, com els asteroides, si saltessis podries anar directe a l'espai profund! Això és perquè no tenen gravetat suficient per arrossegar-te, és a dir, la velocitat d'escapament és tan baixa que en un sol salt podries ser llançat a l'espai com un coet.

Crèdit: cooked_meat. 

 

 

El Hubble observa estrelles i una cinta en focs artificials celestes

Una delicada cinta de gas flota inquietantment a la nostra galàxia. Un estel d'una nau extraterrestre? Un raig d'un forat negre? En realitat, aquesta imatge, presa pel telescopi espacial Hubble de la NASA, és una secció molt prima d'un romanent de supernova causat per una explosió estel·lar ocorreguda fa més de 1.000 anys.

Al voltant del 1 de maig de 1006 dC, observadors d'Àfrica, Europa i l'Extrem Orient van presenciar i registrar l'arribada de la llum del que avui es coneix com a SN 1006, una tremenda explosió de supernova causada per l'agonia final d'una estrella nana blanca situada a gairebé 7.000 anys llum de distància. La supernova va ser probablement l'estrella més brillant mai vista pels humans, i va superar Venus com l'objecte més brillant del cel nocturn, només superat per la Lluna. Va ser visible fins i tot durant el dia durant setmanes, i va romandre visible a simple vista durant almenys dos anys i mig abans d'esvair-se.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge és un compost d'observacions en llum d'hidrogen preses amb l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble al febrer de 2006 i d'observacions amb la Wide Field Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2) en llum blava, groc-verd i infraroja propera preses a l'abril de 2008. romanent de supernova, visible només al filtre de llum d'hidrogen, se li va assignar un to vermell a la imatge en color de l'Heritage. Crèdit: NASA, ESA i l'equip del Hubble Heritage (STScI/AURA). Agraïments: W. Blair (Universitat Johns Hopkins).

No va ser fins a mitjans de la dècada de 1960 quan els radioastrònoms van detectar per primera vegada un anell gairebé circular de material a la posició registrada de la supernova. L'anell tenia gairebé 30 minuts d'arc de diàmetre, el mateix diàmetre angular que la Lluna plena. La mida del romanent implicava que l'ona expansiva de la supernova s'havia expandit a gairebé 32 milions de quilòmetres per hora durant gairebé 1.000 anys transcorreguts des que es va produir l'explosió.

El 1976 es va detectar per primera vegada una emissió òptica extremadament feble del romanent de supernova, però només en un filament situat a la vora nord-oest de l'anell de ràdio. L'observació del Hubble revela en detall una petita porció d'aquest filament. La cinta de llum recargolada observada pel Hubble correspon a llocs on l'ona expansiva de la supernova està escombrant el tènue gas circumdant.

El gas d'hidrogen escalfat per aquesta ona ràpida de xoc emet radiació en llum visible. Per tant, l'emissió òptica proporciona als astrònoms una "instantània" detallada de la posició i la geometria reals del front de xoc en un moment donat. Les vores brillants dins de la cinta corresponen a llocs on l'onada de xoc es veu exactament de costat sobre la nostra línia de visió.

Avui sabem que SN 1006 té un diàmetre de gairebé 60 anys llum i que segueix expandint-se a uns 10 milions de quilòmetres per hora. Tot i això, fins i tot a aquesta gran velocitat, calen observacions separades per anys per veure un moviment significatiu de l'ona de xoc contra la xarxa d'estrelles de fons. A la imatge del Hubble, la supernova s'hauria produït lluny de la cantonada inferior dreta de la imatge, i el moviment seria cap a la part superior esquerra.

SN 1006 es troba a l'interior de la nostra Via Làctia. Situada a més de 14 graus del pla del disc de la galàxia, hi ha relativament poca confusió amb altres objectes de primer pla i de fons al camp quan s'intenta estudiar aquest objecte. A la imatge del Hubble, es poden veure moltes galàxies de fons (objectes estesos de color taronja) allunyades a l'univers distant que esquitxen la imatge. La majoria dels punts blancs són estrelles en primer pla o de fons de la nostra Via Làctia.

Per obtenir imatges i més informació sobre SN 1006, feu un clic aquí.

Ho he vist aquí.

Un gran misteri cosmològic

El descobriment d'una segona estructura ultra gran a l'espai llunyà desafia encara més allò que entenem sobre l'univers. El descobriment d'una segona estructura ultra gran a l'univers remot ha posat encara més en dubte alguns dels supòsits bàsics de la cosmologia.

El Gran Anell del Cel es troba a 9.200 milions d'anys llum de la Terra. Té un diàmetre d'uns 1.300 milions d'anys llum i una circumferència d'uns 4.000 milions d'anys llum. Si poguéssim sortir i veure'l directament, el diàmetre del Gran Anell necessitaria unes 15 llunes plenes per cobrir-lo.

Es tracta de la segona estructura ultra gran descoberta per l'estudiant de doctorat de la University of Central Lancashire (UCLan) Alexia López, que fa dos anys també va descobrir l'Arc Gegant al Cel. Sorprenentment, el Gran Anell i l'Arc Gegant, de 3.300 milions d'anys llum de diàmetre, es troben al mateix veïnatge cosmològic: es veuen a la mateixa distància, al mateix temps còsmic i estan separats només 12 graus al cel.

Clic a la imatge per engrandir. Una imatge artística de com es veuria el gran anell (mostrat en blau) al cel. Crèdit de la imatge de fons: Stellarium.

Alexia comenta: "Cap d'aquestes dues estructures ultra grans és fàcil d'explicar en la nostra comprensió actual de l'univers. I les mides ultra grans, les formes distintives i la proximitat cosmològica sens dubte ens han d'estar dient una cosa important, però què exactament?"

"Una possibilitat és que el Gran Anell estigui relacionat amb les Oscil·lacions Acústiques Bariòniques (BAO). Les BAO sorgeixen d'oscil·lacions a l'univers primitiu i avui haurien d'aparèixer, almenys estadísticament, com petxines esfèriques en la disposició de les galàxies. No obstant, l'anàlisi detallada del Gran Anell va revelar que no és realment compatible amb l'explicació BAO: el Gran Anell és massa gran i no és esfèric”.

Podrien caldre altres explicacions, explicacions que s'apartin del que generalment es considera l'entesa estàndard en cosmologia. Una possibilitat podria ser una teoria diferent, la Cosmologia Cíclica Conformada (CCC), proposada pel premi Nobel Sir Roger Penrose. Els anells de l'univers podrien ser un senyal de la CCC.

"Podríem esperar potser una estructura excessivament gran en tot el nostre univers observable. Tot i això, el Gran Anell i l'Arc Gegant són dues estructures enormes i fins i tot veïnes cosmològicament, cosa que resulta extraordinàriament fascinant", apuntava Alexia López.

Una altra explicació podria ser l'efecte del pas de cordes còsmiques. Les cordes còsmiques són "defectes topològics" filamentosos de grans dimensions que podrien haver-se creat a l'univers primitiu. Un altre premi Nobel, Jim Peebles, va plantejar recentment la hipòtesi que les cordes còsmiques podrien tenir un paper a l'origen d'algunes altres peculiaritats en la distribució a gran escala de les galàxies.

A més, el Gran Anell desafia el Principi Cosmològic, com ho va fer anteriorment l'Arc Gegant. I si el Gran Anell i l'Arc Gegant formen junts una estructura encara més gran, el desafiament al Principi Cosmològic es torna encara més convincent.

Aquestes grans estructures -i n'hi ha d'altres trobades per altres cosmòlegs- desafien la nostra idea de com és una regió "mitjana" de l'espai. Superen el límit de mida del que es considera teòricament viable i plantegen desafiaments potencials al Principi Cosmològic.

Comenta Alexia: "El Principi Cosmològic suposa que la part de l´univers que podem veure es considera una 'mostra justa' de com esperem que sigui la resta de l´univers. Esperem que la matèria estigui distribuïda uniformement per tot l´espai quan veiem l´univers a gran escala, per la qual cosa no hi hauria d'haver irregularitats perceptibles per sobre d'una certa grandària”.
 

Els cosmòlegs calculen que el límit teòric actual de la mida de les estructures és de 1.200 milions d'anys llum, però aquestes dues estructures són molt més grans: l'Arc Gegant és gairebé tres vegades més gran i la circumferència del Gran Anell és comparable a la longitud de l'Arc Gegant.

A partir de les teories cosmològiques actuals, pensàvem que estructures d'aquesta escala no eren possibles. Es podia esperar una sola estructura d'aquesta mida a tot l'univers observable. No obstant, el Gran Anell i l'Arc Gegant són dues estructures enormes i fins i tot veïnes cosmològicament, cosa que resulta extraordinàriament fascinant.

Clic a la imatge per engrandir. El Gran Anell està centrat prop de 0 a l'eix x, abastant aproximadament de -650 a +650 a l'eix x (equivalent a 1.300 milions d'anys llum).

"Aquestes dades que estem veient estan tan lluny que han trigat la meitat de la vida de l'univers a arribar fins a nosaltres, així que d'una època en què l'univers era unes 1,8 vegades més petit del que és ara" diu Alexia López

El Gran Anell apareix com un anell gairebé perfecte al cel, però l'anàlisi posterior d'Alexia revela que té més aviat forma d'espiral, com un llevataps, que està alineat cara a cara amb la Terra. L'Arc Gegant, que té aproximadament 1/15 del radi de l'univers observable, es mostra com una enorme mitja lluna, gairebé simètrica, de galàxies a l'univers remot. Té el doble de mida que la cridanera Gran Muralla Sloan de galàxies i cúmuls que s'observa a l'univers relativament proper.

"El Gran Anell i l'Arc Gegant es troben a la mateixa distància de nosaltres, a prop de la constel·lació del Bover, cosa que significa que van existir a la mateixa època còsmica, quan l'univers tenia només la meitat de la seva edat actual", va comentar Alexia. "També es troben a la mateixa regió del cel, a 12 graus de distància quan s'observa el cel nocturn".

Identificar dues extraordinàries estructures ultra grans en una configuració tan propera planteja la possibilitat que juntes formin un sistema cosmològic encara més extraordinari.

Aquestes dades que estem observant estan tan lluny que han trigat la meitat de la vida de l'univers a arribar fins a nosaltres, per això procedeixen d'una època en què l'univers era unes 1,8 vegades més petit del que és ara" . El Gran Anell i l'Arc Gegant, tant individualment com junts, ens ofereixen un gran misteri cosmològic mentre treballem per comprendre l'univers i el desenvolupament.

Alexia, juntament amb el seu assessor, el Dr. Roger Clowes, tots dos de l'Institut Jeremiah Horrocks d'UCLan, i el seu col·laborador Gerard Williger, de la Universitat de Louisville (EUA), van descobrir la nova estructura observant les línies d'absorció als espectres dels quàsars de l'Sloan Digital Sky Survey (SDSS).

Utilitzant el mateix mètode que va conduir al descobriment de l'Arc Gegant, van observar els sistemes d'absorció de Magnesi-II (o MgII, que vol dir que l'àtom ha perdut un electró) retroil·luminats per quàsars, que són galàxies remotes superlluminoses. Aquests quàsars, molt distants i molt brillants, actuen com a llums gegants que il·luminen galàxies distants, però molt més febles, que altrament passarien desapercebudes.

Alexia va presentar els seus descobriments sobre el Gran Anell a la 243a reunió de la Societat Astronòmica Americana (AAS), celebrada el 10 de gener. L'AAS convida els investigadors amb troballes potencialment revolucionàries a compartir els seus treballs amb la comunitat astronòmica mundial.

Ho he vist aquí.

Animació de les fases lunars

Com a ampliació d'articles al blog que parlen de les fases de la Lluna aquí i aquí, hem trobat interessant fer una nova entrada a on volem compartir amb vosaltres una interessant animació molt esclaridora, obra d'en Phil Hart.

La fase lunar és un terme astronòmic que designa l'aparença de la porció de la Lluna il·luminada pel Sol tal com és vista per un observador situat a la Terra. Les fases de la Lluna canvien de manera cíclica mentre la Lluna orbita al voltant de la Terra segons la posició relativa dels tres cossos (Terra, Lluna i Sol). La meitat de la superfície lunar que està encarada al Sol sempre està il·luminada, però la porció d'aquest hemisferi il·luminat que és visible per un observador terrestre pot variar des del 100% (lluna plena o pleniluni) fins al 0% (lluna nova o noviluni). Entremig d'aquestes dues fases hi ha el quart minvant, i posteriorment al noviluni la lluna es mostra en quart creixent. El temps transcorregut entre dos novilunis s'anomena mes lunar o mes sinòdic i és de 29,53 dies solars mitjans.

Noms de les fases lunars

Els noms tradicionals en català de les quatre fases lunars són:

    Lluna nova (astronòmicament noviluni)
    Lluna creixent o quart creixent
    Lluna plena o ple de la lluna (astronòmicament pleniluni)
    Lluna decreixent, quart decreixent, lluna minvant o quart minvant

Animació de les fases de la Lluna. Crèdit: Phil Hart. YouTube.

Clic per engrandir. Quadre amb més dades sobre les fases lunars. Crèdit: Wikipedia.

Què veiem aquí?

La nau espacial Cassini va capturar aquesta imatge des d'uns 1,2 milions de quilòmetres, utilitzant filtres vermells, verds i blaus per crear aquesta vista de Saturn de color natural. Cassini no només va captar el gegant gasós, sinó també alguns "fotobombers" com Venus, Mart, la Terra i la Lluna terrestre visibles com a petits punts de llum.

Saturn, el sisè planeta dels Sistema Solar des del Sol, serà visible cada dia al capvespre fins al febrer del 2024, apareixent com una brillant "estrella" groguenca a l'horitzó sud-est.

A la primera imatge, Venus apareix com un punt blanc brillant a la part superior esquerra. Mart està diagonalment per sobre de Venus i apareix com un feble punt vermell. La Terra i la Lluna apareixen a la segona imatge com un punt blau pàl·lid i un altre més petit a baix a la dreta. Cassini no va ser la primera a veure Saturn de prop: Pioneer 11, una nau espacial que va ajudar a aplanar el camí per a l'exploració del sistema solar, va estudiar Saturn per primera vegada fa 44 anys.

 

 

Clic a les imatges per engrandir-les. Les dues meitats de Saturn apareixen contornejades per la brillant llum solar que ressalta els seus anells, que es despleguen esquerra i dreta a diferents distàncies del planeta. Els petits punts blaus, blancs i vermells son llunes i planetes. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI⁣.

Clic a la imatge per engrandir. Vista completa de la mateixa imatge, amb anotacions que mostren la ubicació de Venus, Mart, la Lluna i Terra. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI⁣.

Ho he vist aquí.

Aplaudiments pels mòduls Orion de la NASA per a futures missions Artemis

Clic a l'imatge per engrandir. Foto dels mòduls Orion de les missions Artemis a la Lluna de la NASA, a les instal·lacions del Centre Espacial Kennedy. Crèdit: NASA/Marie Reed.

Les naus espacials Orion per a les missions tripulades Artemis II (dreta), Artemis III (esquerra) i Artemis IV (centre) de la NASA estan situades una al costat de l'altra dins de la nau alta de l'Edifici d'Operacions i Revisió Neil Armstrong al Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida el 22 de juny de 2023. Cada càpsula es troba en una fase diferent de producció, mentre tècnics i enginyers preparen les naus espacials per transportar astronautes a la Lluna i a orbitar-la als seus propers vols.

Els tècnics van instal·lar recentment l'escut tèrmic al mòdul de tripulació Artemis II, i els equips es preparen per fer proves acústiques a finals d'aquest estiu. Un cop completat, el mòdul de tripulació s'unirà al mòdul de servei per preparar el vol de quatre astronautes al voltant de la Lluna.

El mòdul de la tripulació Artemis III, que transportarà els propers astronautes que trepitgin la superfície lunar des de la Terra fins al seu sistema d'aterratge humà i els tornarà a casa, es va treure de la sala blanca de l'hangar alt per completar una sèrie de proves de pressió i estanquitat. El mòdul de tripulació Artemis IV va arribar al port espacial al febrer i es troba a les primeres fases del procés d'assemblatge.

Aquesta imatge va ser considerada per la NASA el 13 de juliol del 2023, com la seva imatge del dia.

Ho he vist aquí.

La Lluna s'està allunyant gradualment de la Terra, veritat o mentida?

Vaja, no estaria gens bé! Quan sabem que la Lluna influeix en les marees, si mai desapareix completament, què farem? Això és el que amoïna.

Clic per engrandir. La Lluna s'allunyaria del nostre planeta uns quants centímetres a l'any. Crèdit: Gregory H. Revera, Viquipèdia

Tingueu en compte una xifra: 384.400. Aquest és el nombre de quilòmetres que ens separen de la Lluna. Ho vau veure ? El 1969, l'equip de Neil Armstrong va viatjar tota aquesta distància per posar un peu a la superfície lunar. Per saber-ho tot sobre aquest esdeveniment, us remeto al nostre episodi de Ciència o ficció, on vam desxifrar el veritable del fals sobre el rumor que l'home mai va anar a la Lluna. Una història dels panells reflectants.

Una història de panells reflectants

De totes maneres, durant les missions Apol·lo, es van instal·lar cinc panells reflectants al sòl lunar. Bé, es van utilitzar per mesurar la distància Terra-Lluna mitjançant un sistema làser. Aquests panells reflectants estan fets de tota una xarxa de petits blocs de vidre destinats a concentrar la llum i reflectir-la de nou en la direcció d'on prové. Enginyós! Doncs sí, sobretot perquè ho has entès, a grans trets, només has d'enviar un raig làser des de la Terra cap a un dels seus panells, mesurar el temps que triga a fer el viatge d'anada i tornada, i la distància que ens separa de l'estrella es calcula ràpidament. Deduïm la distància Terra-Lluna gràcies a la petita fórmula matemàtica D = (c*T)/2, sent D la distància, c la velocitat de la llum i T el temps. Per tant, la distància és igual a la velocitat de la llum multiplicada pel temps que triga el làser a anar i tornar, tot dividit per dos. Sí, perquè com que és un viatge d'anada i tornada, no volem mesurar la distància dues vegades. Així que recordeu que, gràcies a aquests panells reflectants, si teniu quelcom de material a casa, bé, en general, podríeu fer aquesta mesura des del vostre jardí!

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. L'experiment amb els panells reflectants a la Lluna, recreats amb comicitat a un capítol de la sèrie de TV Big Bang Theory.

Per què la Lluna ens fuig?

Així que sabent això, us podeu imaginar que els científics han estat capaços d'analitzar la distància que ens separa del nostre satèl·lit, i comprovar fàcilment que sí! La Lluna s'està allunyant gradualment de nosaltres. En primer lloc, tingueu en compte que la distància entre ella i nosaltres no és constant, per la senzilla i bona raó que l'òrbita de la Lluna no descriu un cercle perfecte. En conseqüència, quan passi més a prop nostre, estarà a uns 362.600 quilòmetres, mentre que quan estigui més allunyada, la distància és d'uns 405.400 quilòmetres. Sí, encara són quasi 43.000 quilòmetres de diferència, no és res! I gràcies al sistema làser i amb el petit càlcul del qual us hem parlat abans, els científics es van adonar que la Lluna efectivament s'allunya, 3,8 centímetres per any, de mitjana. És una bogeria no?

En qüestió, un factor principal: la marea! Sí, potser sabeu que la Lluna influeix en les marees, però òbviament, aquestes últimes també influeixen en la Lluna. És una mica complex. Vaig haver de passar una estona amb el cap en diversos articles sobre el tema que realment no estaven clars, però, afortunadament, Laurent Sacco, el nostre astro periodista de Futura, ho va poder aclarir tot en poques frases. Com sabeu, la força gravitatòria de la Lluna uneix els oceans i provoca el que s'anomenen marees. Fins ara, tot bé. Sí, excepte que si vius a prop del mar, potser ja t'has adonat que la Lluna no necessàriament es troba a sobre de la costa en el moment de la marea alta. Eh si! Això es deu al fet que la Terra continua girant sobre si mateixa, i això és molt més ràpid que la Lluna gira al voltant del nostre Planeta. Per tant, el nostre satèl·lit atrau els oceans, però al mateix temps es mouen més ràpid que ell. A causa de la força gravitatòria de la Terra, el fons oceànic i la distribució dels continents, les masses d'aigua a la superfície terrestre es mantenen relativament al seu lloc i continuen el seu curs davant del nostre satèl·lit. I tant millor, perquè si la Lluna fos prou forta com per desallotjar els oceans, seria difícil construir les nostres ciutats en sec. Bé, però aquesta oposició de l'atracció terrestre i l'atracció lunar sobre els oceans no és sense conseqüències. A mesura que la Lluna segueix arrossegant els oceans cap a ella, crea una fricció a la superfície de la Terra que, subjectant-s'hi, fa que la velocitat de rotació del nostre Planeta disminueixi. Ho heu sentit bé! Per dir-ho més esquemàticament, tirant dels oceans, la Lluna frena la Terra, no és un disbarat?

Però no s'atura aquí. Perquè imagineu-vos que no frenem el moviment de la Terra, així, picant els dits, esperant que no passi res. Aquest fenomen suposa una disminució del que s'anomena el seu moment angular. Tanmateix, la física ens ensenya que la suma del moment angular de la rotació terrestre i la de la rotació lunar al voltant de la Terra és necessàriament constant. Resultat? Si la velocitat de rotació de la Terra disminueix, la de la Lluna al voltant del nostre Planeta ha d'augmentar necessàriament. I això és
exactament el que passa: la Lluna comença a girar més ràpidament al voltant del nostre planeta blau, i això resulta en una òrbita més gran. En resum, la Lluna s'està allunyant de la Terra, uns 3,8 centímetres per any! D'acord, però un cop hem vist tot això, la distància de la Lluna ens afecta realment als terrícoles?

Què hi ha en joc per a nosaltres?

Amb totes aquestes forces entrant en joc, és cert que podríem dir-nos que si alguna cosa aconsegueix expulsar la Lluna, bé, no durarem gaire! Però, no us preocupeu, ja fa milions d'anys que és així, així que si alguna cosa hagués de passar, segur que ja hauria passat! Però és cert que, en canvi, si mirem amb precisió el que això implica, ja podem veure que els nostres dies s'allarguen uns 1,8 mil·lisegons cada segle. Bé, està bé, no és molt, bàsicament vol dir que en 3,3 milions d'anys, un dia durarà 24 hores i un minut. D'altra banda, també vol dir que abans, la Lluna i la Terra estaven més a prop, per tant la Terra girava una mica més ràpid, i els dies eren una mica més curts! Bé, això encara s'ha de prendre amb un gra de sal perquè no és fàcil estimar la distància Terra-Lluna fa mil o dos mil milions d'anys, sobretot perquè aquesta distància no sempre es va fer d'una manera tan constant. Mitjançant l'anàlisi de roques d'uns 1.500 milions d'anys, el professor de geociència Stephen Meyers ha calculat que en aquell moment la Lluna estava, per tant, més a prop, a uns 340.000 quilòmetres de la Terra, i que els dies duraven 18,68 hores! Cal assenyalar, però, que aquests resultats s'han de comparar amb altres anàlisis realitzades per altres mitjans per poder ser validats. Però almenys et dóna una petita idea!

Una altra conseqüència de la distància de la Lluna: els eclipsis totals de Sol podrien arribar a ser molt rars o fins i tot inexistents. Antigament, com que la Lluna estava més a prop nostre, semblava més gran que el Sol al cel i, per tant, l'havia d'amagar completament. Avui, com que s'ha allunyat una mica i sembla la mateixa mida que el Sol, tenim dret a eclipsis on l'alineació perfecta de les dues estrelles ens permeti veure la magnífica corona solar. La natura està ben feta, no? Sí, però no per molt de temps, ja que al cap d'un temps, la Lluna estarà tan lluny que de la Terra ja no la podrem veure cobrint el Sol. Això ja passa amb els anomenats eclipsis anulars, que es produeixen quan la Lluna està més allunyada del nostre Planeta! Aleshores, el Sol forma un anell de llum al voltant del nostre satèl·lit. Et dóna una idea del que ens espera, però bé, sempre que sigui això, i no una gran catàstrofe que delma tota la vida a la Terra, està bé!

Eclipsi anul·lar de Sol. Crèdit: Alberto Buzzola

Ho he vist aquí.

Es mesura per primera vegada la massa d'una “estrella morta” solitària

El innovador mesurament de la nana blanca LAWD 37 realitzada amb el Hubble ens dóna una pista de com serà el Sol al final de la seva vida.

Els astrònoms han mesurat per primera vegada la massa d'una estrella nana blanca solitària. Aquest tipus de romanent estel·lar fumejant es forma al final de la vida de les estrelles de baixa massa i serà el que deixi darrere seu el Sol quan mori d'aquí a uns 5.000 milions d'anys.

El telescopi espacial Hubble va mesurar la massa d'una nana blanca anomenada LAWD 37, que es va cremar fa més de mil milions d'anys. A la feina, els científics van utilitzar un fenomen predit per primera vegada el 1915 per Albert Einstein anomenat "lent gravitatòria", que consisteix en la curvatura de la llum per objectes de gran massa. L'equip va determinar que LAWD 37 té una massa propera al 56% de la del Sol. La troballa confirma les teories actuals sobre la formació i evolució d'aquestes restes estel·lars. Aquesta nana blanca s'ha estudiat bé perquè està relativament a prop de la Terra, a 15 anys llum, a la constel·lació de la Mosca.

"Com que aquesta nana blanca està relativament a prop nostre, tenim moltes dades sobre ella: tenim informació sobre el seu espectre de llum, però la peça que faltava al trencaclosques era mesurar la seva massa", afirma en un comunicat Peter McGill, astrònom de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, que va dirigir la investigació.

Clic per engrandir. Imatge del telescopi espacial Hubble d'una estrella nana blanca anomenada LAWD 37. Crèdit: NASA, ESA, P. McGill (Univ. de Califòrnia, Santa Creu i Universitat de Cambridge), K. Sahu (STScI), J. Depasquale (STScI).

És la primera vegada que els astrònoms calculen la massa d'una nana blanca solitària, però ja havien fet mesures similars anteriorment per a nanes blanques en associacions binàries amb altres estrelles.

 

Per parelles, els astrònoms poden obtenir una mesura de la massa aplicant la teoria de la gravetat de Newton al moviment de dues estrelles que orbiten entre si. Això no obstant, pot ser un procés incert, especialment quan l'estrella companya té una òrbita llarga de centenars o milers d'anys.

Per mesurar la massa d'aquest estel únic, els investigadors van recórrer a la formulació de la gravetat d'Einstein, la seva teoria de la relativitat general.

Com Einstein va ajudar a mesurar una estrella morta

La relativitat general suggereix que els objectes de gran massa "deformen" el teixit mateix de l'espai-temps. Com més gran és la massa, més gran és la "abonyegament" que causa a l'espai.

Quan la llum d'un objecte de fons passa per aquesta deformació, es desvia un efecte que pot amplificar la llum o fins i tot fer que l'objecte de fons aparegui a diversos llocs alhora. Tot i això, el més habitual és que la deformació provoqui un canvi en la posició aparent de l'objecte de fons.

La massa de l'objecte lent que causa l'efecte es pot obtenir mesurant la intensitat amb què es desvia la llum i, per tant, el desplaçament de la posició que provoca quan els astrònoms observen l'objecte de fons. Això és cert fins i tot si el desplaçament és petit, com passa en els casos de microlent com el d'aquesta nana blanca en particular.

A les noves observacions, LAWD 37 va actuar com una lent gravitatòria en primer pla, desviant lleugerament la llum procedent d'una estrella de fons que passava per davant i desplaçant la seva posició al cel. Aquest desplaçament va permetre a McGill i al seu equip mesurar la massa de LAWD 37. Els investigadors havien utilitzat un procés similar per trobar la massa d'una altra nana blanca el 2017, però aquest romanent estel·lar estava en un sistema binari, no era una estrella morta en solitari com LAWD 37.

Clic per engrandir. Un diagrama mostra com un objecte massiu, com una estrella nana blanca, pot deformar l'espai-temps, fent que una estrella de fons aparegui en un lloc diferent del que es troba en realitat. Crèdit: NASA, ESA, A. Feild. Infografia en català: Sci-Bit

McGill i els seus col·legues es van poder centrar a LAWD 37 gràcies a la missió GAIA de l'Agència Espacial Europea, que mesura amb precisió les posicions d'uns 2.000 milions d'estrelles. L'ús de múltiples imatges de Gaia permet als astrònoms seguir el moviment d'una estrella, per la qual cosa l'equip va poder predir que LAWD 37 passaria davant de l'estrella de fons el novembre del 2019.

Armats amb aquesta previsió, els científics van utilitzar el Hubble durant diversos anys per mesurar el canvi en la posició aparent de l'estrella de fons a mesura que la nana blanca passava davant seu.

"Aquests fenòmens són poc freqüents i els efectes són mínims", explica McGill. "Per exemple, la mida del nostre desplaçament mesurat és com mesurar la longitud d'un cotxe a la Lluna vist des de la Terra".

L'equip també va haver d'extreure la llum tènue de les estrelles de fons de la resplendor de LAWD 37, unes 400 vegades més brillant. Afortunadament, el Hubble és prou potent per fer aquest tipus d'observacions d'alt contrast en llum visible.

Leigh Smith, astrònom de la Universitat de Cambridge (Regne Unit) i coautor de la investigació, afirma al comunicat: "Fins i tot quan s'ha identificat un succés d'aquest tipus, únic en un milió, segueix sent extremadament difícil fer aquests mesuraments. La resplendor de la nana blanca pot causar ratlles en adreces impredictibles, cosa que significa que vam haver d'analitzar cadascuna de les observacions del Hubble amb extrema cura, i les seves limitacions, per modelar l'esdeveniment i estimar la massa de LAWD 37".

La investigació de l'equip es descriu en un article publicat el 6 de desembre a la revista Monthly Notices of the Royal Astronomical Society.

Ho he vist aquí.

Recordem a Carl Sagan en el 26e aniversari de la seva mort

Clic per engrandir. Imatge promocional de Carl Sagan pel seu programa COSMOS. Crèdit: PBS.

Carl Sagan (1934-1996) astrònom i escriptor polifacètic, a més d'un incansable divulgador científic que va acostar les persones al coneixement del meravellós i immens cosmos. Carl Sagan es va fer famós mundialment gràcies a la sèrie de televisió "Cosmos", amb la qual va mostrar els misteris de l'univers a una audiència a què fins aleshores els eren totalment desconeguts. Sagan amb aquests documentals va despertar un munt de vocacions d'estudis relacionats amb l'espai exterior. La sèrie de 13 episodis va ser emesa als Estats Units per la cadena PBS; Public Broadcasting Service.

Ens caldria més d'una entrada al blog per poder descriure tota la feina que va fer Carl Sagan, durant la seva vida, així que hem fet una tria de diferents articles trobats a la xarxa, els hem cuinat una mica i aquí en teniu el resultat, que esperem us agradi i qua a més serveix com a petit homenatge a la seva figura en el 22^e aniversari de la seva mort. 

No farem menció de gairebé tot el que es pot trobar a la xarxa en català, per motius obvis. 

Quan encara era molt petit, els seus pares, atenent les creixents necessitats intel·lectuals, el van apuntar a una biblioteca pública: va ser un moment que canviaria la seva vida per sempre. "Li vaig demanar al bibliotecari algun llibre sobre les estrelles. I la resposta a les meves preguntes era impressionant. Va resultar que el Sol era una estrella que estava molt a prop nostre. Que les estrelles eren sols, encara que estaven tan lluny que les vèiem com mers puntets de llum, la veritable escala de l'univers es va revelar davant meu. Va ser una mena d'experiència religiosa. Hi havia una magnificència en això, una grandesa, una sensació de magnitud que mai després m'ha abandonat". 

Alumne brillant, es va doctorar en astrofísica a Chicago. Ambiciós i corredor, va saber establir excel·lents contactes professionals que, juntament amb les seves grans qualitats intel·lectuals, el van portar fins a Harvard el 1963. Les actituds dels seus col·legues ja s'alineen en dos bàndols definits que no deixarien d'acompanyar-lo al llarg de la seva carrera: els qui el jutgen audaç, imaginatiu, brillant i creador; o els qui ho veuen oportunista, poc seriós i inconstant. El 1968 es va traslladar a la Universitat de Cornell, on va treballar fins a la seva mort el 1996.

Clic per engrandir. Carl Sagan va ser un gran divulgador científic.

Un missatge a l'espai i la cerca de vida extraterrestre

A la dècada de 1950, Sagan va treballar com a assessor de la NASA, on una de les seves comeses va ser instruir els tripulants del Programa Apol·lo abans de partir cap a la Lluna. També va participar en la preparació d'experiments a moltes de les missions que van enviar naus robòtiques a explorar el sistema solar. Va concebre la idea d'afegir un missatge universal i perdurable a les naus destinades a abandonar el sistema solar, un missatge que pogués ser comprensible per a qualsevol intel·ligència extraterrestre que el trobés. Sagan va ser l'autor del primer missatge físic enviat a l'espai exterior: una placa anoditzada, unida a la sonda espacial Pioneer 10, llançada el 1972. Sagan va seguir perfeccionant els seus dissenys i va ajudar a desenvolupar i preparar un disc d'or que seria llançat amb les ja mítiques sondes Voyager el 1977.

Sagan creia en l'existència de vida extraterrestre, fins i tot en l'existència de civilitzacions alienígenes, molt abans que fossin descoberts els primers planetes més enllà del sistema solar (avui coneguts com a exoplanetes). Per a ell era una qüestió de pura lògica: si la raça humana era producte de processos naturals, i sent l'univers tan gran, per la lògica de les matemàtiques, devien existir altres civilitzacions avançades en planetes amb unes condicions igual de favorables que al nostre per al desenvolupament de la vida complexa. Sagan va ajudar a impulsar el programa SETI, de l'acrònim anglès Search for Extra Terrestrial Intelligence (recerca d'intel·ligència extraterrestre), i esperava que tard o d'hora es pogués trobar algun senyal que fos indicatiu de l'existència de civilitzacions alienígenes. Sagan fins i tot va arribar a afirmar que li fastiguejava la idea de morir-se sense haver viscut aquell moment en què escoltéssim per primera vegada el so d'una veu procedent de l'espai exterior.

Un científic per a l'eternitat

Carl Sagan va ser mundialment reconegut per la seva faceta de sòlid divulgador científic amb un punt filosòfic. Va escriure més de vint llibres i va publicar centenars d'articles. Tot i això, Sagan mai va rebre el Premi Nobel. El 20 de desembre del 1996, i com a conseqüència d'una estranya forma de càncer (síndrome mielodisplàstica), pel qual es va haver de sotmetre a tres trasplantaments de medul·la òssia, Carl Sagan va morir als 62 anys a causa d'una pneumònia. Per a les generacions futures quedarà la visió que aquest gran pensador ens va deixar de l'univers: "El cosmos és tot el que és, tot el que va ser i tot el que serà. Les nostres més lleugeres contemplacions del cosmos ens fan estremir: sentim com un pessigolleig ens omple els nervis, una veu muda, una lleugera sensació com d'un record llunyà o com si caiguéssim des de gran altura. Sabem que ens aproximem al més gran dels misteris".

Carl Sagan i la seva última esposa Ann Druyan cofundadora amb Sagan i presidenta de la Planetary Society. Crèdit: carlsagan.com

Carl Sagan i la vida extraterrestre.

La vida i l´obra científica de Carl Sagan s´examinen a la llum del projecte SETI (Cerca d´Intel·ligència Extraterrestre). Es presenta la seva personalitat extravagant i els èxits i fracassos de la seva contribució al SETI. També es descriu la seva carrera com a estrella mediàtica en relació amb les seves activitats al SETI.

L'Institut SETI va començar sent petit, amb un sol projecte –el programa SETI de la NASA– i dos empleats, el fundador Tom Pierson (antic administrador de subvencions de la Universitat Estatal de San Francisco) i l'astrònoma Jill Tarter. Al llarg dels anys, s'han anat afegint altres disciplines de recerca a la cartera de l'Institut, totes unificades per la seva rellevància per a la recerca i la comprensió de la vida més enllà de la Terra. Actualment, l'Institut compta amb uns 100 científics, a més d'especialistes en administració, educació i divulgació.

El treball astronòmic de Tarter s'il·lustra a la novel·la Contact de Carl Sagan. El personatge de la protagonista, Eleanor Ellie Arroway, està inspirat en la seva persona. A la versió cinematogràfica del llibre el 1997, la protagonista Ellie Arroway va ser interpretada per Jodie Foster. Tarter va conversar amb l'actriu durant mesos abans i durant el rodatge, i Arroway es va basar en gran part en el treball de Tarter.

Podeu llegir més sobre la història de l'Institut fent un clic aquí (en anglès).

Clic per engrandir. Estem sols?. Crèdit: seti.org

Però, com va arribar Sagan a SETI? “Quan tenia deu anys vaig decidir... que l'univers era ple. Hi havia massa llocs perquè fos l'únic planeta habitat”. El seu millor biògraf, Keay Davidson, afegeix: “La pèrdua de fe de Sagan va coincidir amb la seva progressiva fascinació per la vida extraterrestre”. De mica en mica, SETI es va convertir en el tema central i unificador de la seva activitat científica. A finals dels 60 treballava en camps tan dispars com són els microclimes de Mart, la síntesi del vector d'energia ATP, la matèria orgànica en meteorits o l'emigració interestel·lar de microbis, l'únic punt comú de la qual era abordar SETI des de diferents perspectives.

Paradoxalment, a mesura que es realitzava l'irresistible ascens a la fama mediàtica, arribaven males notícies del costat de SETI. Amb el seu amic Frank Drake va examinar diverses galàxies des de l'observatori d'Arecibo (Puerto Rico). Però, després de diversos dies analitzant possibles senyals extraterrestres, no hi van trobar res. “Em vaig sentir deprimit […] no hi havia ningú en aquests estels intentant connectar amb nosaltres”, afirmaria posteriorment.

La vida terrestre de Carl Sagan va concloure el 20 de desembre del 1996. Va ser la d'un visionari? En vista dels descobriments més recents, ho sembla. Ja portem trobats més de 4.800 exoplanetes, molècules a l'espai interestel·lar de fins a 13 àtoms i aminoàcids en meteorits. Els maons bàsics de la vida es mostren més i més abundants al cosmos a mesura que les nostres exploracions progressen. Aquestes notícies li haurien encantat. Tot i això, seguim sense escoltar veus, sense rebre senyals intel·ligents, sense saber si estem completament sols en aquest univers en expansió cada vegada més immens i misteriós. Hem d'anomenar-lo mistificador? Jo retinc l'opinió d'un altre “monstre” de la divulgació, S. J. Gould: “Amb la mort de Carl Sagan hem perdut un gran científic i el millor divulgador del segle xx, sinó de tots els temps.”

El seu deixeble Neil deGrasse Tyson, va tenir a Sagan com a professor, segueix la seva estela pel que fa a la divulgació astronòmica, presentant la magnífica sèrie "Cosmos: A Space-Time Odyssey", una actualització de la sèrie divulgativa Cosmos: Un viatge personal de Carl Sagan.  

Sagan i The Planetary Society

The Planetary Society va ser fundada el 1980 per Carl Sagan, Bruce Murray i Louis Friedman com abanderats de les ajudes públiques de l'exploració espacial i la recerca de vida extraterrestre. Fins a la seva mort el 1996, la Societat va ser dirigit activament per Sagan, que va utilitzar la seva fama i poder polític per influir en el clima polític de l'època, inclòs la protecció de SETI el 1981 de la cancel·lació del Congrés. Al llarg dels anys 1980 i 1990, la Societat va empènyer el seu programa científic i tecnològic, el que va portar a un major interès en l'exploració planetària basada en explorador i la missió New Horizons de la NASA a Plutó. Actualment l'entitat està presidida per la seva darrera esposa, Ann Druyan.

El cosmos també és dins nostre. Som fets de material estel·lar. Som la manera que té el cosmos de conèixer-se a si mateix.

Carl Sagan