Una imatge nova de trinca del Webb!

El que sembla un cervell (amb el que semblen ser els hemisferis esquerre i dret) és en realitat una estrella moribunda que expulsa una closca de gas i, dins d'aquesta closca, un núvol de diversos gasos. La franja fosca que divideix els costats del «cervell» podria estar relacionada amb un flux de material de l'estrella central.

El Webb ha capturat dues imatges d'aquesta nebulosa. La imatge en infraroig proper (primera diapositiva) mostra més estrelles, així com galàxies de fons. En l'infraroig mitjà (segona diapositiva), la pols còsmica brilla de manera més prominent.

Dues imatges de la mateixa nebulosa mostren com de diferent es veu en el proper infraroig (diapositiva 1) en comparació amb la llum d'infraroig mitjà (diapositiva 2)

Clic a la imatge per engrandir. Imatge del instrument NIRCam del James Webb. En el proper infraroig, la bombolla exterior de la nebulosa té un contorn blanc i els seus núvols interiors són de color taronja, amb una franja fosca ben definida que talla verticalment pel centre. Les estrelles i les galàxies de fons apareixen al voltant de la nebulosa i a través de la bombolla exterior. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI; Processament de la imatge: Joseph DePasquale (STScI)

Clic a la imatge per engrandir. Imatge del instrument MIRI del James Webb. En l'infraroig mitjà, la bombolla exterior té un to blavós i hi ha més material als núvols interiors, que tenen un color blanc pàl·lid. La franja fosca vertical encara hi és, però està més interrompuda i coberta pels núvols. Sembla que material erupciona per la part superior de la nebulosa, i aquest efecte es reflecteix, encara que en menor grau, a la part inferior, al costat oposat. Crèdit de la imatge: NASA, ESA, CSA, STScI; Processament de la imatge: Joseph DePasquale (STScI)

El que passarà a continuació amb aquesta estrella dependrà de la seva massa, que encara no s'ha determinat. Si és una estrella de massa alta, explotarà en una supernova. Si és menys massiva i més semblant al Sol, continuarà perdent capes fins que només en quedi el nucli com una nana blanca densa.

Ho he vist aquí.

El telescopi Webb observa un raig estel·lar als afores de la nostra Via Làctia

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat una flamarada de gasos bullents que brolla d'una estrella monstruosa en creixement volcànic. Amb una extensió de 8 anys llum, la longitud de l'erupció estel·lar és aproximadament el doble de la distància entre el nostre Sol i els estels més propers, el sistema Alfa Centauri. La mida i la força d'aquest raig estel·lar en particular, situat en una nebulosa coneguda com a Sharpless 2-284 (Sh2-284 per abreujar), el qualifiquen com a rar, segons els investigadors.

Travessant l'espai a centenars de milers de quilòmetres per hora, el flux s'assembla a un sabre làser de doble fulla de les pel·lícules de Star Wars. La protoestrella central, amb un pes equivalent a deu vegades el del nostre Sol, es troba a 15.000 anys llum de distància, als confins de la nostra galàxia.

El descobriment de Webb va ser fortuït. «Abans de l'observació, no sabíem realment que existia una estrella massiva amb aquest tipus de super-raig. Un flux tan espectacular d'hidrogen molecular procedent d'una estrella massiva és poc comú en altres regions de la nostra galàxia», va afirmar l'autor principal, Yu Cheng, de l'Observatori Astronòmic Nacional del Japó.

Feu clic a la imatge per ampliar-la. La imatge de Webb de l'enorme raig estel·lar a Sh2-284 proporciona proves que els raigs protoestel·lars varien en funció de la massa de les estrelles progenitores: com més massiu és el motor estel·lar que impulsa el plasma, més gran és el raig resultant. Crèdits: Imatge: NASA, ESA, CSA, STScI, Yu Cheng (NAOJ); Processament d'imatges: Joseph DePasquale (STScI)

Aquesta classe única de focs artificials estel·lars són raigs de plasma altament col·limats que es disparen des d'estrelles en formació. Aquests raigs són l'espectacular «anunci del naixement» d'una estrella a l'univers. Part del gas que cau i s'acumula al voltant de l'estel central és expulsat al llarg de l'eix de rotació de l'estrella, probablement sota la influència de camps magnètics.

Avui dia, encara que s'han observat centenars de raigs protoestel·lars,que procedeixen principalment d'estrelles de baixa massa. Aquests raigs en forma de fus ofereixen pistes sobre la naturalesa de les estrelles en formació. L'energia, l'estretor i les escales de temps evolutives dels raigs protoestel·lars serveixen per limitar els models de l'entorn i les propietats físiques de la jove estrella que impulsa el flux.

"Em va sorprendre molt l'ordre, la simetria i la mida del raig quan el vam veure per primera vegada", va afirmar el coautor Jonathan Tan, de la Universitat de Virgínia a Charlottesville i la Universitat Tecnològica Chalmers a Göteborg, Suècia.

Aquest vídeo mostra la mida relativa de dos raigs protoestel·lars diferents captats pel telescopi espacial James Webb de la NASA. La primera imatge que es mostra és un raig protoestel·lar extremadament gran situat a Sh2-284, a 15 000 anys llum de la Terra. Les emissions de l'enorme protoestrella central, que pesa 10 vegades més que el nostre Sol, comprenen uns 8 anys llum de diàmetre. En comparació, un raig captat per Webb a la propera regió de formació estel·lar de baixa massa de Rho Ophiuchi té només un any llum de longitud.

La seva detecció ofereix proves que els raigs protoestel·lars han d'augmentar de mida en proporció a la massa de l'estrella que els impulsa. Com més massiu és el motor estel·lar que impulsa el plasma, més gran és la mida del raig.

La detallada estructura filamentosa del raig, captada per la nítida resolució de Webb en llum infraroja, és una prova que el raig s'està endinsant a la pols i el gas interestel·lar. Això crea nusos separats, ones de xoc i cadenes lineals.

Les puntes del raig, situades en direccions oposades, encapsulen la història de la formació de l'estrella. «Originalment, el material estava a prop de l'estrella, però al llarg de 100.000 anys les puntes es van anar propagant, i el que hi ha al darrere és un flux més jove», va explicar Tan.


Ho he vist aquí.

Preludi i fuga de forat negre!

Tres noves sonificacions – cadascuna amb una connexió als forats negres – veiem avui. La primera és un preludi del possible naixement d'un forat negre, l'estrella WR 124, vista aquí en llum de raigs X del Chandra i llum infraroja del telescopi James Webb i d'altres telescopis.

WR124 és una estrella massiva extremadament brillant i de curta vida coneguda com a Wolf-Rayet a una distància d'uns 28.000 anys llum de la Terra. Aquestes estrelles llancen les capes exteriors a l'espai, creant espectaculars disposicions que es veuen en llum infraroja des del telescopi espacial James Webb de la NASA.

Imatge del NIRCam del Webb de WR124. Crèdit: Judy Schmidt (CC BY2.0)

En la sonificació de WR124, la nebulosa se sent com a flautes i les estrelles de fons com a campanes. Al centre de WR124, on comença l'exploració abans de desplaçar-se cap a l'exterior, hi ha un nucli calent de l'estrella que podria explotar com a supernova i, potencialment, col·lapsar i deixar darrere seu un forat negre. A mesura que l'escàner es desplaça des del centre cap a l'exterior, les fonts de raigs X detectades per Chandra es tradueixen en sons d'arpa. Les dades del James Webb s'escolten com a sons metàl·lics de campana, mentre que la llum de l'estrella central es mapeja per produir el so descendent en forma de crit del principi. La peça es completa amb cordes que toquen com a acords dades addicionals del trio telescòpic infraroig format pel telescopi espacial Herschel de l'ESA, el retirat telescopi espacial Spitzer de la NASA i el retirat Wide Image Survey Explorer (WISE) de la NASA.

Crèdits: Raigs X: (Chandra) NASA/CXC/SAO; Infraroig: (Webb) NASA/ESA/CSA/STScI/Webb ERE Production Team; Infraroig: (Herschel) ESA/NASA/Caltech, (Spitzer) NASA/JPL/Caltech, (WISE) NASA/JPL/Caltech; Processament d'imatges: NASA/CXC/SAO/J. Major; Sonificació: NASA/CXC/SAO/K.Arcand, SYSTEM Sounds (M. Russo, A. Santaguida)

Ho he vist aquí.

De vegades les estrelles (i les galàxies) s'alineen

Aquest flux de sortida d'una estrella acabada de formar dóna a aquest objecte Herbig-Haro (HH 49/50) el seu sobrenom, el "tornado còsmic". Aquest pilar de gas i pols sembla coronat per una galàxia, com un gelat amb una cirera a sobre. La perspectiva marca la diferència. En realitat, aquesta galàxia es troba a anys llum de HH 49/50 i no hi té res a veure.

Clic a la imatge per engrandir. La vista Webb de HH 49/50 està dominada per tons de colors taronja-vermell, rics en detalls a tota la nebulosa en forma de con. L'esborrall rodó a la punta de la nebulosa es resol en galàxia espiral. La galàxia té un centre blau concentrat que s'esvaeix cap a l'exterior per barrejar-se amb els braços espirals vermells. El fons negre està clapejat amb algunes estrelles blanques i galàxies blanques més petites, més febles i més detallades. A la part inferior esquerra el text diu Webb Space Telescope. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI.

Els objectes Herbig-Haro són fluxos de sortida produïts per raigs llançats des d'una estrella propera en formació (en aquest cas, fora de quadre a la part inferior dreta). Els raigs penetren en una regió de material més dens i creen ones de xoc. Les estructures ondulants taronges i vermelles d'aquesta imatge es fan visibles per a Webb quan el material de les ones de xoc es refreda i emet llum a longituds d'ona visibles i infraroges.

A la següent imatge es mostra la vista infraroja del telescopi espacial Spitzer d'aquest objecte, que mostra el nivell de detall que Webb és capaç de proporcionar. No era clar què era l'objecte que apareixia sobre aquest pilar, però ara és clar que es tracta d'una galàxia.

Clic a la imatge per engrandir. La vista de Spitzer de la nebulosa en forma de con amb trets de tornado mostra els colors de l'arc de Sant Martí en tons blaus a la punta, canviant a tons verds i després a tons ataronjats baixant pel con cap a la part inferior dreta. El fons està esquitxat de petites galàxies blanques. A la punta del con apareix una taca rodona amb un nucli blau i un halo vermellós. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI.

Ho he vist aquí.

Estrelles bessones llancen juntes raigs a l'espai

Des que va començar a funcionar el 2022, el telescopi espacial James Webb (JWST) ha revelat algunes coses sorprenents sobre l'Univers. L'última es va produir quan un equip d'investigadors va utilitzar l'instrument d'infraroig mitjà (MIRI) del Webb per observar Rho Ophiuchi, la nebulosa de formació estel·lar més propera a la Terra, a uns 400 anys llum de distància. Tot i que almenys cinc telescopis han estudiat la regió des de la dècada de 1970, la resolució sense precedents del Webb i els seus instruments especialitzats van revelar el que estava passant al cor d'aquesta nebulosa.

Clic a la imatge per engrandir.  Aquesta recreació artística mostra dues estrelles joves a prop del final de la seva formació. Al voltant de les estrelles hi ha discos de gas i pols dels quals es poden formar planetes. Dolls de gas surten disparats dels pols nord i sud de les estrelles. Crèdit: NASA

Per començar, mentre observaven el que es pensava que era una sola estrella (WL 20S), l'equip es va adonar que estaven observant un parell d'estrelles joves que es van formar entre 2 i 4 milions d'anys enrere. Les dades de MIRI també van revelar que les estrelles bessones tenen raigs coincidents de gas calent (també coneguts com raigs estel·lars) que emanen dels seus pols nord i sud cap a l'espai. El descobriment es va presentar a la 244a reunió de la Societat Astronòmica Americana (224 AAS), celebrada el 12 de juny. Gràcies a observacions addicionals realitzades per l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), l'equip es va sorprendre en observar grans núvols de pols i gas envoltant les dues estrelles.

Donada l'edat de les bessones, l'equip va arribar a la conclusió que es podria tractar de discos circumstel·lars que estan formant gradualment un sistema de planetes. Això converteix WL 20S en una troballa valuosa per als astrònoms, ja que els permet observar la formació d'un sistema solar. Com s'ha assenyalat, la nebulosa Rho Ophiuchi ha estat estudiada durant dècades per telescopis infrarojos, com el telescopi espacial Spitzer i el Wide-field Infrared Explorer (WISE, sigles en anglès de Explorador Infraroig de Camp Ampli), l'Infrared Telescope Facility (IRTF, sigles en anglès de Instal·lació de Telescopi Infraroig) de l'Observatori Mauna Kea, el telescopi Hale de 5,0 metres de l'Observatori Palomar i el telescopi Keck II.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del grup estel·lar WL 20 combina dades de l'ALMA i de l'Instrument MIRI del telescopi Webb de la NASA. Crèdit: NSF/NRAO/NASA/JPL-Caltech/B. Saxton

L'astronomia infraroja és necessària per estudiar nebuloses especialment polsegoses, ja que els núvols de pols i gas oculten la major part de la llum visible de les estrelles que contenen. Gràcies a la seva òptica infraroja avançada, Webb va poder detectar longituds d'ona lleugerament més llargues utilitzant el seu instrument MIRI. Mary Barsony, astrònoma del Carl Sagan Center for the Study of Life in the Universe (part de l'Institut SETI), va ser l'autora principal d'un nou article que en descriu els resultats. Segons va relatar en un comunicat de premsa recent de la NASA.

"Ens vam quedar bocabadats. Després d'estudiar aquesta font durant dècades, pensàvem que la coneixíem prou bé. Però no hauríem sabut que es tractava de dues estrelles o que aquests raigs existien sense el MIRI. És realment sorprenent. És com tenir ulls nous".

Els radiotelescopis són una altra manera d'estudiar les nebuloses, encara que no garanteixen revelar les mateixes característiques que els instruments infrarojos. En el cas de WL 20S, la llum absorbida era visible al rang submil·limètric, pel que ALMA era l'opció ideal per a les observacions de seguiment. Tot i això, les dades d'alta resolució a l'infraroig mitjà eren necessàries per distingir WL 20S com un parell d'estrelles amb discs d'acreció individuals. Això va permetre a l'equip resoldre raigs estel·lars compostos de gas ionitzat que no són visibles en longituds d'ona submil·limètriques.

"La potència d'aquests dos telescopis junts és realment increïble. Si no haguéssim vist que es tractava de dues estrelles, els resultats d'ALMA podrien haver semblat simplement un únic disc amb un lloc al mig. En canvi, tenim noves dades sobre dues estrelles que estan clarament en un punt crític de les seves vides, quan els processos que les van formar s'estan esgotant".

Els resultats combinats de MIRI i ALMA van revelar que les estrelles bessones s'acosten al final del seu període de formació i ja podrien tenir un sistema de planetes. Futures observacions d'aquestes estrelles amb el Webb i altres telescopis permetran als astrònoms aprendre més sobre com les estrelles joves passen de la fase de formació a la de seqüència principal. "És sorprenent que aquesta regió encara tingui tant que ensenyar-nos sobre el cicle de vida de les estrelles", va afirmar Ressler. "Estic entusiasmat per veure què més ens revelarà Webb".

Ho he vist aquí.

Destacant entre la multitud

Us presentem a NGC 2005. És un cúmul estel·lar brillant -un cúmul globular- i és una mica estrany. Les estrelles de NGC 2005 tenen una composició química diferent de les estrelles que l'envolten al Gran Núvol de Magalhães (LMC), la galàxia satèl·lit més gran de la Via Làctia.

Això suggereix que la LMC es va fusionar amb una altra galàxia en algun moment de la seva història. Aquesta altra galàxia fa temps que es va fusionar i es va dispersar, però NGC 2005 continua sent un antic testimoni de la fusió.

Clic a la imatge per engrandir. Un cúmul globular que sembla una col·lecció molt densa, en forma de bola, de moltes estrelles brillants en colors blanc, groc-taronja i blau. Alguns estels semblen una mica més grans i brillants que altres, i els més brillants presenten febles pics de difracció en forma de creu. Les estrelles del cúmul estan disperses de manera gairebé uniforme, i la seva densitat augmenta cap al nucli del cúmul, on es fonen en una forta resplendor blanca brillant. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, F. Niederhofe

Els cúmuls globulars són grans i densos, i contenen entre milers i milions d'estrelles formades a partir d'una nebulosa comuna. Aquests cúmuls són estables i contenen algunes de les estrelles més antigues conegudes d'una galàxia, per la qual cosa són un laboratori excel·lent per estudiar l'evolució de les galàxies.

Ho he vist aquí.

Orió: James Webb revela imatges tan detallades d'aquesta nebulosa mítica que es trigarà anys a analitzar-les

Clic per engrandir. A prop del cor de la nebulosa d'Orió, el telescopi espacial James Webb revela detalls d'una estructura coneguda pels astrònoms com la barra d'Orió. Crèdit: NASA, ESA, CSA, E. Dartois, E. Habart, equip PDRs4All ERS.

La nebulosa d'Orió s'ha observat moltes vegades abans. Però avui, el telescopi espacial James Webb ens envia imatges que són simplement impressionants. Que els astrònoms no han acabat d'analitzar.

Sobrevola la nebulosa d'Orió amb Hubble i Spitzer. La NASA ens convida a un viatge impressionant per la nebulosa d'Orió. En aquesta reconstrucció tridimensional creada a partir d'observacions del Hubble i Spitzer, volem per les valls i planes de l'interior de la famosa nebulosa. Un espectacle que us farà descobrir, com mai, la intimitat d'aquest núvol de gas on neixen milers d'estrelles.

La nebulosa d'Orió és un dels objectes més coneguts del món de la astronomia. Un bressol d'estrelles situat "només" a 1.500 anys llum de la Terra. Tan proper i actiu que és visible a simple vista quan el nostre cel és prou fosc. La nebulosa d'Orió (o M42, Messier 42) és sens dubte la més fotografiada del món. Però avui, el telescopi espacial James Webb (JWST) ens ofereix poder descobrir imatges de la regió d'una claredat increïble. Un zoom, en particular, a la famosa "Barra d'Orió". Imatges impressionants, però també riques en lliçons per als científics.

"Aquestes imatges són tan detallades que probablement trigarem anys a analitzar-les completament", diu Els Peeters astrofísica, en un comunicat de la Western University (Canadà). "Serviran com a referència per a la investigació astrofísica durant dècades". Gràcies al busseig permeten entrar en els ambients sovint caòtics que acompanyen la formació estel·lar.

Clic a la imatge per engrandir. Investigadors de la Western University, dirigits pels Peeters i Jan Cami, utilitzen el telescopi James Webb per revelar nous coneixements sobre la formació estel·lar a la nebulosa d'Orió. Crèdit: Western University, X.

Protagonisme sobre una regió on es formen les estrelles

En una sèrie d'estudis publicats a la revista Astronomy & Astrophysic, els investigadors presenten avui les primeres anàlisis dels processos físics i productes químics que juguen al cor de la Barra d'Orió. Diversos descobriments "sorprenents i importants".

Abans d'entrar en detall, recordem que les estrelles es formen quan regions massa denses són gegantins núvols de gas i la pols s'esfondra sota la seva pròpia gravetat. Aleshores apareix la protoestrella envoltada de gas i pols. Aquestes estrelles en creixement continuen reunint matèria fins que esdevenen prou massius per desencadenar la fusió nuclear. Sembla senzill. Però, en realitat, aquestes regions massa denses no tenen totes la mateixa mida ni la mateixa massa. Tampoc s'enfonsen tots alhora. Com a resultat, els bressols d'estrelles acaben amb estrelles de diferents masses en diferents etapes del seu desenvolupament en un núvol caòtic de gas i pols.

Per entendre com es formen les estrelles, els astrònoms han d'entendre millor la física i química de les anomenades regions de fotodissociació. En diuen regions PDR. I el que està en joc està essencialment determinat per la manera en què la radiació ultraviolada de les estrelles joves interactuen amb el gas i la pols circumdants. Interaccions que donen lloc a estructures com la barra d'Orió.

Clic a la imatge per engrandir. Webb: el llistó d'Orió cada cop més alt per a tots. Mentre observava la barra de Orió, Webb va detectar per primera vegada a l'espai una molécula de carboni crucial. Aquesta molècula es va trobar en l'interior d'un disc de formació planetària que envolta un jove sistema estel·lar. Crèdit: NASA Webb Telescope. X.

La nebulosa d'Orió en el seu millor moment

Per tant, la barra d'Orió és una característica en forma de cresta que recorre diagonalment la nebulosa. Està composta per les restes de gas i pols a partir dels quals es van formar les estrelles. Correspon a la vora d'una gran bombolla buidada per algunes de les estrelles massives que alimenten la nebulosa d'Orió. La transició entre el gas ionitzat calent prop de les estrelles del Trapezi i el núvol molecular fred de l'altre costat.

A les imatges del telescopi espacial James Webb, apareixen detalls impressionants a la barra d'Orió vistes en el seu millor perfil. Detalls que revelen a ulls dels astrònoms una estructura més complexa del que havien imaginat. Gasos i pols tant en primer pla com en segon pla i que la qualitat de les imatges, expliquen els investigadors, permet separar per revelar una mena d'immens mur.

Les dades retornades pel JWST al domini de l'infraroig proper revelen, al seu torn, la manera en què la composició química -però també la temperatura, la densitat i la intensitat de la radiació- de la barra d'Orió pot variar. Les anàlisis espectroscòpiques de fet, mostren nombrosos pics força clars com tantes empremtes dactilars de diversos compostos químics presents a la regió. Ni més ni menys que 600!

Els astrònoms els han utilitzat per millorar significativament els models existents de PDR. I especificar com els canvis en el medi físic afecten la química local i viceversa.

Clic a la imatge per engrandir. Noves imatges espacials! El telescopi espacial James Webb de la NASA/ESA/CSA ha afegit imatges detallades de la nebulosa d'Orió a la nostra aplicació ESASky. Zoom en aquesta regió amb una rica diversitat de fenòmens, incloent protoestrelles, nanes marrons i fins i tot planetes que suren lliurement! Crèdit: ESA, X.

JWST i intel·ligència artificial per desentranyar els misteris de la nebulosa d'Orió

Els investigadors també van utilitzar les dades retornades pel telescopi espacial James Webb per intentar entendre les fortes variacions fins ara inexplicables en les emissions de pols a la barra d'Orió. I les dades van donar la seva resposta. Apunten clarament a l'atenuació de la radiació per la pols i la destrucció efectiva de partícules de pols més petites com la causa subjacent d'aquestes variacions.

Ho he vist aquí.

Forat del pany? Motlle per a galetes? Una cara de gos? Què és el que veieu?

Capturat pel telescopi espacial Hubble de la NASA, aquest forat del pany còsmic es troba dins de la constel·lació d'Orió, a uns 1.350 anys llum de la Terra. Aquesta nebulosa fantasmagòrica, amb un aspecte de cotó de sucre, està composta per les restes resultants del naixement d'una nova estrella; Orionis.

Clic a la imatge per engrandir. La imatge està dominada per un espès i macabre núvol de gas i pols. Aquestes restes cotonoses brillen en blanc cap al centre i després s'esvaeixen en vermell òxid al llarg de la vora. Al centre de la imatge s'obre una bretxa al núvol que revela un espai negre darrere seu. La font de la resplendor, Orionis, es mostra com una llampada brillant just a l'esquerra del buit de la nebulosa. Crèdit: ESA/Hubble & NASA, ESO, K. Noll.

 

Aquest tipus específic de formació s'anomena nebulosa de reflexió. Igual que un fanal il·luminaria la boira que l'envolta a la nit, el gas i la pols d'aquestes nebuloses brillen des d'una font interna. En aquest cas, la font de llum és Orionis, situada al centre de la imatge.

Ho he vist aquí.

El Hubble veu les ales d'una papallona: La nebulosa del doll Bessó

Els colors brillants visibles en aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA i ESA mostren la notable complexitat de la nebulosa del doll Besson. La nova imatge mostra amb detall sorprenent les closques de la nebulosa i els seus nusos de gas en expansió. Dos lòbuls iridescents de material s'estenen cap a l'exterior des d'un sistema estel·lar central. Dins aquests lòbuls, dos enormes raigs de gas surten del sistema estel·lar a velocitats superiors al milió de quilòmetres per hora.

Clic per ampliar. Els colors brillants visibles en aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA i ESA mostren la notable complexitat de la nebulosa del Doll Bessó o Ales de Papallona. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, Agraïments: Judy Schmidt.

La papallona còsmica que apareix en aquesta imatge del telescopi espacial Hubble rep molts noms. Se l'anomena nebulosa del Doll Bessó, Ales de Papallona, Papallona i també rep el nom una mica menys poètic de PN M2-9.

La M d'aquest nom fa referència a Rudolph Minkowski, un astrònom alemany-nord-americà que va descobrir la nebulosa el 1947. Per la seva banda, PN es refereix al fet que M2-9 és una nebulosa planetària. Les closques de gas brillants i en expansió que s'aprecien clarament en aquesta imatge representen les etapes finals de la vida d'un vell estel de massa baixa a intermèdia. L'estrella no només ha expulsat les seves capes exteriors, sinó que el nucli romanent exposat ara està il·luminant aquestes capes, cosa que dóna lloc a un espectacular espectacle de llums. No obstant, la nebulosa del Doll Bessó no és una nebulosa planetària qualsevol, sinó una nebulosa bipolar.

Les nebuloses planetàries ordinàries tenen una estrella al centre, les nebuloses bipolars en tenen dues, en un sistema estel·lar binari. Els astrònoms han descobert que els dos estels tenen cadascuna aproximadament la mateixa massa que el Sol, oscil·lant entre 0,6 i 1,0 masses solars per a l'estrella més petita, i entre 1,0 i 1,4 masses solars per a la seva companya més gran. L'estrella més gran s'acosta al final dels seus dies i ja ha expulsat a l'espai les capes exteriors de gas, mentre que la seva companya està més evolucionada i és una petita nana blanca.

La forma característica de les ales de la nebulosa del Doll Bessó es deu molt probablement al moviment de les dues estrelles centrals una al voltant de l'altra. Es creu que a mesura que l'estrella moribunda i la nana blanca orbiten al voltant del centre de massa comú, el gas expulsat de l'estrella moribunda és atret cap a dos lòbuls en lloc d'expandir-se com una esfera uniforme.

Tot i això, els astrònoms segueixen debatent si totes les nebuloses bipolars són creades per estrelles binàries. Mentrestant, les ales de la nebulosa continuen creixent i, mesurant-ne l'expansió, els astrònoms han calculat que la nebulosa es va crear fa només 1.200 anys.

Dins les ales, partint del sistema estel·lar i estenent-se horitzontalment cap a fora com venes, hi ha dues tènues taques blaves. Encara que puguin semblar subtils en comparació dels colors de l'arc de Sant Martí de la nebulosa, en realitat es tracta de violents raigs bessons que surten a l'espai a velocitats superiors al milió de quilòmetres per hora. Es tracta d'un fenomen que és una altra conseqüència del sistema binari al cor de la nebulosa. Aquests raigs canvien lentament d'orientació, en precessió a través dels lòbuls, en ser dirigits pels moviments capritxosos del sistema binari. La precessió és un canvi a l'orientació de l'eix de rotació d'un cos giratori.

Les dues estrelles que es troben al cor de la nebulosa giren entre si aproximadament cada 100 anys. Aquesta rotació no només crea les ales de la papallona i els dos raigs, sinó que també permet a la nana blanca extreure gas de la seva companya gran, que forma un gran disc de material al voltant de les estrelles, que s'estén fins a 15 vegades la òrbita de Plutó! Encara que aquest disc és d'una mida increïble, és massa petit per veure's a la imatge presa pel Hubble.

Ho he vist aquí.

Webb capta una imatge infraroja molt detallada d'estrelles en formació activa

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat les "entremaliadures" d'un parell d'estrelles joves en formació activa, conegudes com a Herbig-Haro 46/47, en llum infraroja propera d'alta resolució.

Clic a la imatge per engrandir. Núvol horitzontal ataronjat conegut com Herbig-Haro 46/47, amb una taca central blanc-groguenca travessada per pics de difracció vermells. Una nebulosa circumdant es veu com una delicada boira blava semitransparent. El fons és ple d'estrelles i galàxies. El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat en llum infraroja propera d'alta resolució una parella d'estrelles en formació activa, conegudes com a Herbig-Haro 46/47, estretament unides. Busqueu-les al centre dels pics vermells de difracció, apareixent com una taca blanca ataronjada. Herbig-Haro 46/47 és un objecte d'estudi important perquè és relativament jove: només en té uns quants milers d'anys. Els sistemes estel·lars triguen milions d'anys a formar-se completament. Objectius com aquest permeten als investigadors comprendre la massa que acumulen les estrelles al llarg del temps, cosa que els podria ajudar a modelitzar la formació del nostre Sol, una estrella de baixa massa, i del seu sistema planetari. Crèdits: Imatge: NASA, ESA, CSA. Processament d'imatges: Joseph DePasquale (STScI)

Les estrelles joves són entremaliades!

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat les "entremaliadures" d'un parell d'estrelles joves en formació activa, conegudes com a Herbig-Haro 46/47, en llum infraroja propera d'alta resolució. Per trobar-les, rastreja els brillants pics de difracció rosa i vermell fins arribar al centre: Les estrelles estan dins de la taca blanca ataronjada. Estan profundament enterrades en un disc de gas i pols que alimenta el seu creixement a mesura que segueixen guanyant massa. El disc no és visible, però la seva ombra es pot veure a les dues regions fosques i còniques que envolten les estrelles centrals.

Els detalls més cridaners són els lòbuls de dues cares que s'obren amb ventall a partir de les estrelles centrals en formació activa, representades en color taronja ardent. Gran part d'aquest material va sortir disparat d'aquelles estrelles en ingerir i expulsar repetidament el gas i la pols que les envolten immediatament al llarg de milers d'anys.

Quan el material de les ejeccions més recents xoca amb el material més antic, canvia la forma d'aquests lòbuls. Aquesta activitat és com una gran font que s'encén i s'apaga en una successió ràpida però aleatòria, donant lloc a ondulacions a l'estany que hi ha a sota. Alguns raigs expulsen més material i altres es llancen a més velocitat. Per què? Probablement estigui relacionat amb la quantitat de material que va caure sobre els estels en un moment determinat.

Les ejeccions més recents de les estrelles apareixen en un fil blau. Passen just per sota del pic de difracció horitzontal vermell situat a les 2 en punt. Al llarg del costat dret, aquestes ejeccions formen patrons ondulats més clars. Estan desconnectades en alguns punts i acaben en un notable cercle irregular de color porpra clar a la zona taronja més gruixuda. A l'esquerra, a prop de les estrelles centrals, també apareixen línies arrissades de color blau més clar, però de vegades queden eclipsades pel brillant pic de difracció vermell.

Tots aquests raigs són crucials per a la pròpia formació estel·lar. Les ejeccions regulen la quantitat de massa que acaben acumulant les estrelles. (El disc de gas i pols que alimenta les estrelles és petit. Imagini's una banda ben lligada al voltant de les estrelles).

Ara dirigeix la teva mirada cap a la segona característica més prominent: el núvol blau efervescent. Es tracta d'una regió de dens pols i gas, coneguda com a nebulosa i, més formalment, com a glòbul de Bok. Quan s'observa principalment en llum visible, sembla gairebé completament negra: només unes poques estrelles de fons treuen el cap a través d'ella. A la nítida imatge de Webb a l'infraroig proper, podem veure dins i a través de les capes difuses d'aquest núvol, enfocant molt més de Herbig-Haro 46/47, i revelant alhora una profunda gamma d'estrelles i galàxies que es troben molt més enllà. Les vores de la nebulosa apareixen en un suau contorn taronja, com una L invertida al llarg de la part dreta i inferior.

Clic a la imatge per engrandir. Exemple de  glòbul de Bok. Aquesta imatge del Telescopi de Nova Tecnologia d'ESO a l'Observatori La Silla a Xile mostra l'objecte Herbig-Haro HH 46/47 com a raigs que emergeixen d'un núvol fosc de formació estel·lar. Aquest objecte va ser objecte d‟un estudi realitzat amb ALMA durant la fase de Ciència Inicial. Crèdit: ESO/Bo Reipurth

Aquesta nebulosa és important, ja que la seva presència influeix en la forma dels raigs llançats per les estrelles centrals. Quan el material expulsat entra a la nebulosa de la part inferior esquerra, els dolls tenen més possibilitats d'interactuar amb les molècules de la nebulosa, cosa que fa que totes dues s'il·luminin.

Hi ha dues zones més on fixar-se per comparar l'asimetria dels dos lòbuls. Mira cap a la part superior dreta per veure una massa d'ejecció amb forma d'esponja que sembla separada del lòbul més gran. Només alguns fils de material semitransparent apunten cap al lòbul més gran. Darrere seu, com a serpentines en un vent còsmic, semblen surar formes gairebé transparents en forma de tentacles. En canvi, a la part inferior esquerra, si mirem més enllà del lòbul gran, veiem un arc. Tots dos estan formats per material que va ser empès més lluny i possiblement per ejeccions anteriors. Els arcs semblen apuntar en diferents direccions i es poden haver originat a partir de diferents fluxos de sortida.

Feu una altra ullada a aquesta imatge. Tot i que sembla que Webb ha captat Herbig-Haro 46/47 de costat, un dels costats està lleugerament inclinat cap a la Terra. Contra-intuïtivament, és la meitat dreta més petita. Tot i que el costat esquerre és més gran i brillant, està apuntant lluny de nosaltres.

Durant milions d'anys, les estrelles de Herbig-Haro 46/47 es formaran completament, aclarint l'escena d'aquestes fantàstiques ejeccions multicolors, permetent que les estrelles binàries ocupin el centre de l'escenari sobre un fons ple de galàxies.

Webb pot revelar tants detalls a Herbig-Haro 46/47 per dues raons. L'objecte està relativament a prop de la Terra, i la imatge de Webb es compon de diverses exposicions, cosa que augmenta la seva profunditat.

Herbig-Haro 46/47 es troba a 1.470 anys-llum de distància, a la constel·lació de la Vela.

El telescopi espacial James Webb és el principal observatori científic espacial del món. Webb està resolent misteris en el nostre sistema solar, mirant més enllà, mons llunyans al voltant d'altres estrelles, i sondejant les misterioses estructures i orígens del nostre univers i el nostre lloc en ell. Webb és un programa internacional dirigit per la NASA amb els socis, l'ESA (Agència Espacial Europea) i l'Agència Espacial Canadenca.
​

Ho he vist aquí.

Els telescopis de la NASA comencen l'any amb una doble explosió

L'observatori de raigs X de Chandra ha proporcionat proves d'almenys dues explosions lligades al romanent de supernova 30 Doradus B. Normalment, només hi ha una supernova associada amb un romanent de supernova.

30 Doradus B es troba al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia veïna de la Via Làctia. Una nova imatge de 30 Doradus B conté dades de raigs X, òptiques i infraroges.

Una imatge acolorida i festiva mostra diferents tipus de llum que contenen les restes de no una, sinó almenys dues estrelles explosionades. Aquest romanent de supernova es coneix com 30 Doradus B (30 Dor B per abreujar) i forma part d'una regió més gran de l'espai on les estrelles s'han anat formant contínuament durant els últims 8 a 10 milions d'anys. És un paisatge complex de núvols foscos de gas, estrelles joves, xocs d'alta energia i gas sobreescalfat, situat a 160.000 anys llum de la Terra al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia satèl·lit de la Via Làctia.

Clic a la imatge per engrandir. La cantonada esquerra té un núvol gruixut, de color rosa corall i de color vi amb una textura semblant al cotó de sucre. La part inferior i superior dreta té una xarxa de núvols de color vermell intens. Sembla que hi ha una capa de núvols blaus a tota la imatge, però és més evident a la nostra part inferior esquerra, que està lliure de gas superposat. Les estrelles llunyanes puntegen la imatge. Al centre hi ha un núvol de color violeta i rosa brillant, amb punts blancs brillants i estriat de venes com un llamp. ⁣⁣Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/Penn State Univ./L. Townsley et al. Òptica: NASA/STScI/HST; Infraroja: NASA/JPL/Caltech/SST; Processament Imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, N. Wolk, K. Arcand⁣.

La nova imatge del 30 Dor B es va fer combinant dades de raigs X de l'Observatori de raigs X Chandra de la NASA (morat), dades òptiques del telescopi Blanco de 4 metres de Xile (taronja i cian) i dades d'infrarojos del telescopi Spitzer de la NASA. També es van afegir dades òptiques del telescopi espacial Hubble de la NASA en blanc i negre per ressaltar les característiques nítides de la imatge.

Un equip d'astrònoms liderat per Wei-An Chen de la Universitat Nacional de Taiwan a Taipei, Taiwan, ha utilitzat més de dos milions de segons de temps d'observació de Chandra de 30 Dor B i els seus voltants per analitzar la regió. Van trobar una feble closca de raigs X que s'estén uns 130 anys llum de diàmetre. (Per context, l'estrella més propera al Sol es troba a uns 4 anys llum de distància). Les dades de Chandra també revelen que 30 Dor B conté vents de partícules que s'allunyen d'un púlsar, creant el que es coneix com a nebulosa del vent púlsar.

Clic a la imatge per engrandir. 30 Dor B en dades de raigs X capturades per Chandra. La forma de la nebulosa brilla de color porpra, amb una llum brillant prop del costat dret. Per sobre d'ella es pot veure la feble closca de raigs X. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/Penn State Univ./L. Townsley et al. Òptica: NASA/STScI/HST; Infraroja: NASA/JPL/Caltech/SST; Processament Imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, N. Wolk, K. Arcand⁣.

Quan es van prendre conjuntament amb les dades del Hubble i d'altres telescopis, els investigadors van determinar que cap explosió de supernova podria explicar el que s'està veient. Tant el púlsar com els raigs X brillants vists al centre de 30 Dor B probablement van ser el resultat d'una explosió de supernova després del col·lapse d'una estrella massiva fa uns 5.000 anys. l'embolcall més gran i tènue dels raigs X, però, és massa gran per haver resultat de la mateixa supernova. En canvi, l'equip pensa que almenys dues explosions de supernova van tenir lloc a 30 Dor B, amb l'embolcall de raigs X produïts per una altra supernova fa més de 5.000 anys. També és molt possible que hagi passat encara més en el passat.

Clic a la imatge per engrandir.30 Dor B en dades òptiques del telescopi Blanco de 4 metres a Xile. Una boirina de color cian a la part superior esquerra gira cap avall al centre de la imatge. Una brillantor taronja afegeix detalls venosos a la nebulosa. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/Penn State Univ./L. Townsley et al. Òptica: NASA/STScI/HST; Infraroja: NASA/JPL/Caltech/SST; Processament Imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, N. Wolk, K. Arcand⁣.

Aquest resultat pot ajudar els astrònoms a aprendre més sobre la vida d'estrelles massives i els efectes de les explosions de supernova.

L'article dirigit per Wei-An Chen que descriu aquests resultats va ser publicat recentment a l'Astronomical Journal. Els coautors de l'article són Chuan-Jui Li, You-Hua Chu, Shutaro Ueda, Kuo-Song Wang, Sheng-Yuan Liu, tots de l'Institut d'Astronomia i Astrofísica, Acadèmia Sinica, a Taipei, Taiwan, i Bo-An Chen de la Universitat Nacional de Taiwan.

Clic a la imatge per engrandir. 30 Dor B a l'infraroig capturat pel Telescopi Espacial Spitzer. Una boirina vermella gira cap avall des del costat dret de la imatge. El vermell és més fort a prop del centre, brillant intensament sota el romanent de la supernova. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/Penn State Univ./L. Townsley et al. Òptica: NASA/STScI/HST; Infraroja: NASA/JPL/Caltech/SST; Processament Imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, N. Wolk, K. Arcand⁣.

El Centre de Vol Espacial Marshall de la NASA administra el programa Chandra. El Centre de Raigs X Chandra de l'Observatori Astrofísic Smithsonià controla les operacions científiques des de Cambridge, Massachusetts i les operacions de vol des de Burlington, Massachusetts.

Ho he vist aquí.

El cor i l'ànima són plens d'estrelles!

Sí, de debò: les nebuloses del Cor i l'Ànima són colossals fàbriques d'estrelles, amb una extensió de gairebé 580 anys llum. Les estrelles d'aquestes nebuloses tenen menys d'uns quants milions d'anys, cosa que les fa força joves en comparació amb altres, com el nostre Sol, de 5.000 milions d'anys. Aquestes joves estrelles són les responsables de les formes de bombolla del cor i de l'ànima, ja que la radiació i els vents de les estrelles expulsen la pols cap a l'exterior.

Aquestes dues nebuloses es troben a 6.000 anys llum de distància, a la constel·lació de Cassiopea. Formen part d'un complex de formació estel·lar al braç espiral de Perseu de la nostra galàxia, la Via Làctia.

Aquestes imatges son un mosaic infraroig del telescopi Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE sigles en anglès de Explorador infraroig de campo ampli) de la NASA. Cobreix una enorme àrea del cel que és 10 vegades més ampla i 8 vegades més alta que la Lluna plena.

Clic a la imatge per engrandir. La nebulosa del Cor, designada IC 1805 i anomenada així per la seva forma semblant a un cor humà. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/UCLA

Clic a la imatge per engrandir. La nebulosa de l'Ànima. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/UCLA

Les dues nebuloses apareixen com a bombolles verdes de gas envoltades de núvols blancs. A l'interior de cadascuna hi ha taques de gas vermell ardent. Estrelles d´un blau intens cobreixen tota l´escena.

Ho he vist aquí.

James Webb revela estructures enigmàtiques mai vistes al cor de la nostra galàxia

Clic a la imatge per engrandir. La visió completa de l'instrument de la càmera de l'infraroig proper (NIRCam ) del telescopi espacial James Webb de la NASA/ESA/CSA revela una porció de 50 anys llum d'ample del dens centre de la Via Làctia. Es calcula que unes 500.000 estrelles brillen en aquesta imatge de la regió C de Sagitari (Sgr C), juntament amb algunes característiques encara no identificades. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI, S. Crowe (UVA).

El festival d'imatges i descobriments del telescopi espacial James Webb (JWST) continua, aquesta vegada amb un zoom sobre una regió de formació estel·lar al cor de la nostra galàxia. Mostra misterioses estructures semblants a agulles al medi interestel·lar d'aquesta regió, la naturalesa i l'origen de les quals no entenem.

Un zoom del James Webb al cor de la Via Làctia amb Sagitari C Una de les últimes imatges del telescopi espacial James Webb mostra part del dens centre de la nostra galàxia amb un detall sense precedents, incloent característiques mai vistes que els astrònoms encara no han explicat. La regió de formació estel·lar, anomenada Sagitari C (Sgr C), es troba a uns 300 anys llum del forat negre supermassiu central de la Via Làctia, Sagitari A*. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI, S. Crowe (UVA).

Els núvols de gas i pols són molt més transparents en el espectre infraroig que en el visible. Per aquest motiu, vam haver d'esperar al desenvolupament de l'astronomia infraroja per fer certs descobriments. Aquesta astronomia de vegades requeria alliberar-se de l'atmosfera terrestre, en particular del seu vapor d'aigua. Per això es van enviar telescopis com Spitzer i Hubble a l'espai.

Avui, un dels ulls infraroigs de la noosfera en òrbita és el telescopi espacial James Webb. No deixa de sorprendre'ns amb les seves imatges, encara que sovint només siguin imatges processades digitalment per donar colors falsos que revelen detalls que el JWST només percep més enllà del visible.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge de Sagitari C mostra longituds d'ona invisibles de l'infraroig proper que s'han traduït en colors de llum visible. La barra d'escala es mostra en anys llum. Un any llum és d'aproximadament 9,46 bilions de quilòmetres. El camp de visió que es mostra en aquesta imatge és d'aproximadament 50 anys llum. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI, S. Crowe (UVA).

Un dels objectius del successor del Hubble és naturalment, el centre de la nostra galàxia, que fa temps que sabem que està enfosquida pels núvols de pols. La NASA i la ESA ens mostren avui un zoom del James Webb en una regió al voltant de 300 anys llum des del centre de la Via Làctia amb el seu forat negre supermassiu Sagitari A* (Sgr A*). Com el centre de la Via Làctia s'observa a la constel·lació de Sagitari, no ens sorprendrà saber que la imatge lliurada pel James Webb és la d'una regió anomenada Sagitari C (Sgr C).

Un cúmul de protoestrelles i glòbuls Bok

El zoom del JWST ens mostra unes 500.000 estrelles en un volum d'uns 50 anys llum de diàmetre. S'hi estan formant noves estrelles i podem veure sobretot a l'esquerra un cúmul de joves proto-estrelles una dels quals s'estima que en conté unes 30 masses solars i a la dreta una zona tan freda i densa que sembla una nebulosa negra, que recorda imatges conegudes de Glòbuls de Bok, observats per primera vegada per l'astrònom neerlandès-americà Bart Bok als anys quaranta, és a dir, un núvol fosc de pols i gas del medi interestel·lar dins del que pot començar el naixement de les estrelles.

De fet, si us fixeu bé, podeu veure la presència de núvols foscos més petits que esquitxen la imatge, semblant forats al camp estel·lar. També són glòbuls Bok on es formen les estrelles.

Clic a la imatge per engrandir. La imatge del James Webb completada amb una llegenda. A la part inferior dreta, veiem un gran glòbul de Bok designat per núvol infraroig-fosc i, a l'esquerra, el cúmul de proto-estrelles, en anglès protostar cluster. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI, S. Crowe (UVA).

Estructures enigmàtiques

Però el que més crida l'atenció a la imatge JWST són les estructures blaves en forma d'agulla que contenen hidrogen ionitzat. Apareixen orientats caòticament en moltes direccions. Aquesta és la primera vegada que veiem aquestes estructures al cor de la Via Làctia i els astrofísics no saben com explicar-les.

El que és cert és que Sagitari C és un laboratori més per entendre les modalitats del naixement d'estrelles en una galàxia segons la regió. El seu estudi amb el JWST podria ajudar a respondre a múltiples preguntes com per exemple, es formen estrelles més massives al centre de la Via Làctia, en oposició a les vores dels seus braços espirals?

Ho he vist aquí.

Enormes onades a la nebulosa de l'Aranya Vermella

Enormes onades a la nebulosa de l'Aranya Vermella, a uns 3.000 anys llum de distància, a la constel·lació de Sagitari.

Aquesta nebulosa planetària de dos lòbuls acull una de les estrelles més calentes conegudes i els seus poderosos vents estel·lars generen onades de 100.000 milions de quilòmetres d'alçada. Les ones estan causades per xocs supersònics, formats quan el gas local es comprimeix i escalfa davant dels lòbuls en ràpida expansió. Els àtoms atrapats al xoc emeten l'espectacular radiació que es veu en aquesta imatge.

Clic a la imatge per engrandir. La nebulosa brilla en tons daurats, des del centre brillant els dos lòbuls s'estenen cap a fora, amb gas i pols dispersant-se. Les brillants estrelles blanques contrasten amb el fons negre de l'espai. Crèdit: ESA & Garrelt Mellema (Leiden University, the Netherlands).

Ho he vist aquí.

Tens una bona mà?

Una nebulosa de vent púlsar s'assembla a una mà fantasmal en una imatge composta captada pel telescopi de raigs X Chandra de la NASA i el Visor de polarimetria de raigs X (IXPE). El púlsar, una estrella de neutrons densa de gir ràpid, es pot veure com un punt blanc brillant prop de la base del palmell. La nova combinació amb IXPE revela els "ossos" del camp magnètic d'aquesta estructura notable. IXPE va observar aquest púlsar, MSH 15-52, durant 17 dies, el major temps que ha observat un sol objecte des del seu llançament el desembre del 2021.

La segona imatge mostra el mapa del camp magnètic a MSH 15-52. En aquesta imatge, les línies rectes curtes representen els mesuraments de polarització d'IXPE, mapejant la direcció del camp magnètic local. Les "barres" taronges marquen les mesures més precises, seguides de barres cian i blaves amb mesuraments menys precises. Les complexes línies de camp segueixen el "canell", el "palmell" i els "dits" de la mà, i probablement ajuden a definir les estructures esteses similars a dits. 

Clic a la imatge per engrandir. Una imatge composta d'una nebulosa de vent de púlsar, que s'assembla molt a una fantasmagòrica mà porpra amb les puntes dels dits brillants. Les tres puntes més llargues dels dits de la mà apunten cap a la part superior dreta, o la 1:00 a l'esfera d'un rellotge. Allà, un petit núvol clapejat de color taronja i groc sembla centellejar o brillar com brases. Aquest núvol taronja forma part de les restes de l'explosió de la supernova que va crear el púlsar. El fons d'estrelles va ser captat en llum infraroja. Crèdit: Raigs X: Chandra (NASA/CXC/Stanford Univ./R. Romani et al.), NASA/MSFC (IXPE); Infraroig: NASA/JPL-Caltech/DECaPS; Processament d'imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt⁣.

La quantitat de polarització –indicada per la longitud de la barra– és notablement alta, assolint el nivell màxim esperat a partir del treball teòric. Per assolir aquesta intensitat, el camp magnètic ha de ser molt recte i uniforme, cosa que significa que hi ha poca turbulència en aquestes regions de la nebulosa de vent del púlsar.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge és igual que la primera, aquesta vegada amb els vectors del camp magnètic en taronja, cian i blau. La seva col·locació segueix l'estructura de la mà, cosa que indica la precisió dels mesuraments. Crèdit: Raigs X: Chandra (NASA/CXC/Stanford Univ./R. Romani et al.), NASA/MSFC (IXPE); Infraroig: NASA/JPL-Caltech/DECaPS; Processament d'imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt⁣.

Ho he vist aquí.

La Orada com no l'havies vist abans.

El telescopi espacial Hubble capta un escull còsmic a 163.000 anys llum de la Terra, a la constel·lació de la Orada. Aquestes nebuloses formen part d'una vasta regió de formació estel·lar, el  Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia plena d'estrelles massives.

Les estrelles properes al centre de la imatge tenen entre 10 i 20 vegades la mida del nostre Sol, i la seva radiació intensa escalfa els gasos densos que les envolten, com l'oxigen que es veu en blau clar, fins a 11.000 °C. L'hidrogen i el nitrogen tenen temperatures relativament més baixes i es veuen vermelles. La nebulosa de la part inferior esquerra es va crear a partir d'una estrella 200.000 vegades més brillant que el nostre Sol, que va expulsar gas en una sèrie d'erupcions.

Clic a la imatge per engrandir.  A la part inferior esquerra de la imatge apareix un anell blau brillant, lleugerament difuminat en totes direccions, amb un petit punt blau al centre. Ones de gas vermelles i taronges ondulen, arquejant-se de dalt a l'esquerra. Al mar vermell apareix un centre blau clar i diversos punts blancs brillants. Crèdit: NASA, ESA, STScI.

Clic a la imatge per engrandir. A la part superior dreta, un gas blau fosc emana de la negror de l'espai. Crèdit: NASA, ESA, STScI.

Clic a la imatge per engrandir. Fusió de les dues imatges anteriors. Crèdit: NASA, ESA, STScI, Sci-Bit.

Ho he vist aquí.