Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Via Làctia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Via Làctia. Mostrar tots els missatges

24/09/2026

Un sistema estel·lar sencer és arrossegat d'una galàxia cap a l'altra!

Un sistema estel·lar sencer i els seus planetes són arrossegats d'una galàxia cap a l'altra!

Això és el que està passant:

  • Aquestes galàxies estan interactuant per gravetat, arrossegant corrents de gas i estrelles l'una de l'altra.
  • Aquesta interacció distorsiona les seves formes i desencadena ones de formació estel·lar a mesura que els núvols de gas col·lapsen sota les forces de marea.
  • La IC 1559 és la més petita de les dues, però la seva força de gravetat és prou forta per arrencar material de la molt més gran NGC 169.


Crèdit: @nasahubble. zoom ft. @spacezoomm
 
Per què és important això?

Les interaccions galàctiques com aquesta són clau en la manera com les galàxies creixen, es fusionen i evolucionen. De fet, la nostra pròpia Via Làctia està en trajectòria de col·lidir amb la galàxia d'Andròmeda d'aquí a uns 4.000 milions d'anys; una dansa còsmica similar.

Mireu amb atenció la imatge del Hubble i veureu delicats corrents de llum que connecten les dues estrelles i gas arrencats, que marquen els fils invisibles de la gravetat en joc.
 

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, J. Dalcanton, Dark Energy Survey, Department of Energy (DOE), Cerro Tololo Inter-American Observatory/NoirLab/National Science Foundation/Association of Universities for Research in Astronomy (AURA), Sloan Digital Sky Survey (SDSS); Acknowledgment: J. Schmidt

03/08/2026

Que amaguen els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers?

Els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers poden estar amagant una terrorífica destrucció estel·lar. 

Els astrofísics continuen descobrint fenòmens nous i misteriosos al cosmos, com ara  les Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves (LFBOT sigles en anglès de Luminous Fast Blue Optical Transient), que s'han revelat en l'última dècada. Finalment, potser sabrem què s'amaga darrere d'aquestes Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves.


Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística generada per IA que mostra una Transició Òptica Lluminosa Ràpida Blava (LFBOT). Crèdit: LS, ChatGPT 

Per la seva pròpia naturalesa, els esdeveniments astronòmics rars i febles només es poden descobrir amb la creixent potència dels telescopis i la seva proliferació, permetent l'observació contínua del cel a escala global. Això és precisament el que fa que una xarxa d'astrònoms ciutadans, com els d'Unistellar, o la posada en marxa d'instruments com el James Webb o el Vera C. Rubin.

Per tant, va caldre esperar fins al 2018 perquè els astrònoms de la noosfera descobrissin unes rares explosions còsmiques blaves brillants anomenades LFBOT. 

Els LFBOT intriguen als astrofísics perquè evolucionen molt més ràpid que altres explosions còsmiques com ara les noves o supernoves clàssiques. Així, les seves corbes de llum en l'espectre visible arriben al seu màxim de brillantor, i després s'esvaeixen en només uns dies. Els LFBOT també romanen molt blaus; les lleis de la física de l'emissió de llum ens diuen que romanen extremadament calents durant gran part de la seva evolució.

És molt difícil estar segur de què s'amaga darrere d'aquests estranys fenòmens, i per descobrir-ho, fins ara només hem tingut 14 esdeveniments d'aquest tipus els fotons dels quals van ser capturats pels nostres telescopis. Podem citar el cas ben publicitat d'AT 2018cow (AT per  Astronomical Transient) i (cow, la vaca (en anglès) que va ser una explosió astronòmica molt potent, de 10 a 100 vegades més brillant que una supernova normal, que va ocórrer a la galàxia CGCG 137-068, a uns 200 milions d'anys llum de la Via Làctia a la constel·lació d'Hèrcules.

Els teòrics han multiplicat les hipòtesis exòtiques sobre ells. Per exemple, el de Tidal Disruption Event (o TDE sigles en anglès de Esdeveniment de Disrupció de Marea), que es poden traduir com a "esdeveniments de disrupció deguts a l'efecte de marea" Jean-Pierre Luminet va ser un dels pioners de l'estudi teòric d'aquestes TDE fa gairebé 40 anys amb un dels grans teòrics dels forats negres, l'australià Brandon Carter. Els dos astrofísics relativistes, tots dos a l'Observatori de París en aquell moment, també havien presentat el seu treball en un article a la famosa revista Nature el 1982, seguit d'un altre a  Astronomy & Astrophysics el 1983.

Però, segons Anya Nugent del Centre d'Astrofísica de Harvard, aquests escenaris expliquen malament totes les propietats observades. Ella i els seus col·legues creuen que tenen la clau del trencaclosques, tal com expliquen en un article d'accés obert a arXiv.


Recreació artística d'una Transició Óptica Lluminosa Ràpida Blava  (LFBOT). Crèdit: NASA, ESA, NOIRLab de la NSF, Mark Garlick, Mahdi Zamani

Estrelles Wolf-Rayet?

Però per entendre de què va tot això, cal parlar una mica sobre... les estrelles Wolf-Rayet, conegudes des del 1867. Com el seu nom indica, van ser descobertes per Charles Wolf i Georges Rayet de l'Observatori de París mentre observaven tres estrelles a la constel·lació del Cigne com a part d'estudis en una disciplina molt jove que aleshores es desenvolupava ràpidament després del treball del físic alemany Gustav Kirchhoff i el químic Robert Bunsen: L'espectroscòpia.

Aquestes estrelles semblaven anormals a causa de la presència d'elements estranys a les línies espectrals en emissió d'origen desconegut. Els astrofísics del segle XX arribarien a entendre que les estrelles WR són estrelles massives que superen les 10 masses solars, que observem al final de les seves vides, experimenten inestabilitats que els fan expulsar part de les seves capes superiors, un preludi d'explosions de supernoves del tipus SNII.

Per tant, només viuen uns quants milions d'anys com a màxim sobre la seqüència principal, sintetitzant elements com ara el carboni i l'oxigen, abans de col·lapsar gravitacionalment. L'explosió deixarà enrere com a cadàver estel·lar una estrella de neutrons i, en el cas de les estrelles més massives, de vegades forats negres estel·lars.

Una variant de l'escenari dels objectes de Thorne-Zytkow?
 
En el model explicatiu que actualment prefereix l'equip d'astrofísics, tot comença amb un sistema binari amb dues estrelles massives. Una és més massiva que l'altra i està evolucionant ràpidament, arrencant amb el seu camp gravitacional capes de material superficial a l'altra estrella, deixant al descobert el seu cor d'heli produït per les reaccions de fusió termonuclear. Així s'obté una estrella Wolf-Rayet, mentre que l'estrella "caníbal", havent-se tornat encara més massiva, s'esfondra ràpidament, emetent una explosió de supernova i deixant enrere com a restes un objecte compacte, un forat negre o una estrella de neutrons.

Després de centenars o milers d'anys, aquest romanent compacte finalment cau al nucli de l'estrella Wolf-Rayet i la destrueix, produint un LFBOT. Aquesta és una variant de l'escenari de l'objecte Thorne-Zytkow.

Els investigadors creuen, però, que aquest escenari haurà de ser confirmat per més observacions. S'espera que l'Observatori Vera C. Rubin, amb el seu extens estudi del cel de deu anys, tingui un paper important en el descobriment de nous LFBOT, inclosos els més febles i distants. Això permetrà una millor comprensió del seu origen i evolució al llarg de la història còsmica.



Ho he vist aquí.

26/07/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C105

Aquest cúmul colorit va ser descobert per l'astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille l'any 1751 durant un viatge a Sud-àfrica.

 Clic a la imatge per engrandir. El cúmul globular C105. Crèdit: ESA/Hubble i NASA

Aquest eixam de estrelles és el Caldwell 105, una concentració estel·lar densament compacta coneguda com a cúmul globular. Aquests grumolls compactes típicament contenen centenars de milers d'estrelles, totes elles lligades per la seva gravetat mútua. Les estrelles que es veuen aquí són molt antigues, algunes dels primers habitants de la Via Làctia, nascudes en el moment de la formació de la nostra galàxia. Els científics estudien els cúmuls globulars pel seu potencial per ajudar a desvelar informació sobre la formació i evolució de les galàxies. 

Les subtils diferències de color que esquitxen aquesta imatge del Hubble, que es va obtenir en llum visible i infraroja amb la càmera Advanced Camera for Surveys (ACS, sigles en anglès de Càmera Avançada de Sondejos), revelen en realitat moltes coses sobre les estrelles que habiten el cúmul. Això és perquè el color d'una estrella revela la seva temperatura. El nostre Sol produeix més llum groga que cap altre color perquè la seva temperatura superficial és d'uns 5.500 graus Celsius. Si la superfície del Sol fos més freda, per exemple 2.760 °C, tindria un color rogenc; en canvi si fos més calenta, per exemple 11.000 °C, tindria un color blau.

Es necessita molt combustible nuclear per alimentar estrelles més calentes, de manera que una temperatura més alta implica una massa més gran. Les estrelles més massives consumeixen el seu combustible nuclear més ràpidament, de manera que només il·luminen els cels durant un temps relativament curt. Com que les estrelles de Caldwell 105 tendeixen a tenir tons blavosos-grogosos, sabem que són velles, fredes i no gaire massives.

Situat a uns 22.000 anys llum de distància, Caldwell 105 és un dels 150 (o més) cúmuls globulars de la Via Làctia. Es troba a la constel·lació austral de la Mosca i es veu millor a la tardor des de l'hemisferi sud. (Els observadors de l'hemisferi nord haurien de situar-se a prop de l'equador per veure-la, baixa a l'horitzó del cel del sud durant la primavera.) El cúmul va ser descobert per l'astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 durant un viatge a Sud-àfrica i posteriorment va ser catalogat com a NGC 4833. Amb una magnitud de 7, és poc probable que el cúmul destaqui, excepte en telescopis grans.


C105 a la web de la NASA

Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc


24/07/2026

Per què Orió desapareix del cel durant uns quants mesos cada any?

Cada nit d'hivern, Orió regna orgullós al cel. Després, uns mesos més tard, la constel·lació ha desaparegut. On ha anat a parar? La resposta rau en la mecànica celeste més fonamental de totes.

Clic a la imatge per engrandir. Per què algunes constel·lacions desapareixen segons l'estació. Crèdit: Moorefam, iStock.
 
La desaparició estacional de les constel·lacions ha intrigat a la gent des de l'antiguitat. Aquest fenomen, lluny de ser misteriós, és un resultat directe del moviment orbital de la Terra al voltant del Sol. 
 
Depenent de si observeu el cel al gener o al juliol, no esteu mirant en la mateixa direcció a l'univers i, per tant, certs grups d'estrelles apareixen "darrere" del Sol, invisibles des del nostre planeta. Això és el que explica concretament aquestes aparicions i eclipsis celestes.

Per què algunes estrelles desapareixen del cel segons l'estació? 
 
Tot comença amb un principi simple: la Terra gira al voltant del Sol en 365 dies. A cada posició d'aquesta òrbita correspon a una finestra observació diferent envers el cosmos. A l'hivern, a l'hemisferi nord a la nit, ens trobem davant d'una regió específica de la Via Làctia. Sis mesos més tard, la cara oposada es revela als nostres ulls.

Orió n'és l'exemple més sorprenent. Visible a ull nu cada hivern des de l'hemisferi nord, aquesta constel·lació desapareix completament a la primavera i a l'estiu. El motiu? La Terra ha canviat la seva òrbita, situant Orió al costat més proper al Sol. La radiació solar la fa indetectable, fins i tot amb un telescopi d'aficionat.

En altres paraules, les constel·lacions no desapareixen realment. Simplement es perden amb la llum del sol, fora de la nostra vista a la nit durant diversos mesos.

Clic a la imatge per engrandir. Des de l'antiguitat s'ha observat la desaparició de constel·lacions amb els canvis d'estació, com ara la d'Orió. Aquest fenomen s'explica simplement pel moviment de la Terra al voltant del Sol. Crèdit: Gremlin, iStock.

Circumpolars o estacionals: dues categories d'estrelles molt diferents.

No totes les constel·lacions segueixen aquest cicle de desaparició. Es poden distingir dues famílies principals:

  • Les constel·lacions circumpolars visible durant tot l'any des d'una latitud donada, perquè orbiten al voltant del pol celeste sense pondre's mai per sota de l'horitzó.
  • Les constel·lacions estacionals, que apareixen i desapareixen segons l'època de l'any, segons la posició de la Terra a la seva òrbita. 

La Óssa Major per exemple, roman visible tot l'any des de la major part d'Europa i el Canadà, ja que orbita al voltant de Polaris, l'Estrella Polar, a una declinació prou alta. A Barcelona (latitud 41° nord), mai no baixa per sota de l'horitzó. Tanmateix, des de les latituds tropicals, fins i tot aquest punt de referència familiar pot desaparèixer temporalment.

Per tant, el límit entre aquestes dues categories depèn directament de la latitud de l'observador. Un astrònom aficionat amb seu a Reykjavík veurà un cel circumpolar completament diferent del d'un observador a Girona


Clic a la imatge per engrandir. La constel·lació d'Orió. Crèdit: Lliure disposició.

Un fenomen que es pot observar des dels dos hemisferis.

Un detall que molta gent desconeix: les constel·lacions estacionals s'inverteixen segons l'hemisferi. Orió, una constel·lació d'hivern a l'hemisferi nord, brilla al zenit durant l'estiu austral a l'hemisferi Sud, a on apareix... cap per avall. Els observadors australians veuen el caçador mitològic cap per avall, cosa que pot ser confusa a primera vista.

Aquesta inversió no és insignificant: il·lustra que el cel visible depèn tant de la posició d'un mateix a la Terra com de l'època de l'any. La Unió Astronòmica Internacional (IAU, per les seves sigles en anglès), que gestiona oficialment les 88 constel·lacions reconegudes des del 1930, defineix cadascuna d'elles no com un simple dibuix d'estrelles, sinó com una regió precisa de l'esfera celeste.

Per gaudir plenament d'aquest espectacle, una regla concreta és essencial: consultar un mapa del cel. Una avaluació mensual adaptada a la teva latitud abans de cada sessió d'observació. Aplicacions com Stellarium, gratuïta i precisa, calculen en temps real quines constel·lacions són visibles des de la teva ubicació exacta i quines estan esperant per tornar la següent temporada, a l'hivern a l'hemisferi nord.


Ho he vist aquí.

14/06/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C104

Les estrelles de Caldwell 104 tenen un contingut de metalls sorprenentment alt, el que significa que es va formar més recentment del que s'esperava


Clic a la imatge per engrandir. Caldwell 104. Crèdit: ESA/Hubble i NASA.

Aquesta imatge del Hubble captura el que sembla una bomba de purpurina galàctica en el cel nocturn. Els cúmuls estel·lars globulars com Caldwell 104 se solen trobar a l'halo d'una galàxia espiral, que és una zona esfèrica relativament poc poblada que envolta la galàxia com una closca. Són essencials per al naixement i el creixement de les seves galàxies amfitriones.

C104 és un dels uns 150 cúmuls globulars de la galàxia de la Via Làctia, però destaca per sobre de la resta. El cúmul és inusualment jove, com ho indica la seva composició. Després del Big Bang, l'univers només consistia en hidrogen i una mica d'heli. Les primeres estrelles es van formar a partir d'aquest material i, a través del procés de fusió nuclear, van passar la seva vida produint elements més pesants, que els astrònoms anomenen «metalls». Però el procés només pot continuar fins a cert punt abans que les estrelles s'esgotin de combustible o es tornin inestables. En última instància, les estrelles massives estan condemnades a explotar en esdeveniments violents anomenats supernoves, que projecten el seu material a l'espai. Aquest residu estel·lar es recicla en noves generacions d'estrelles, de manera que les estrelles que es formen més tard contenen proporcions més altes de metalls que les seves relatives més antigues.

Els astrònoms han descobert que Caldwell 104 té un contingut de metalls sorprenentment alt, el que significa que es va formar més recentment del que s'esperava. La majoria dels cúmuls globulars són molt més antics que la majoria d'estrelles de la seva galàxia amfitriona, però les estrelles de C104 semblen ser 2.000 a 3.000 milions d'anys més joves que les d'altres cúmuls globulars de la Via Làctia. Els astrònoms han utilitzat el Hubble diverses vegades per investigar la població estel·lar del cúmul jove. Aquesta imatge es va obtenir en llum visible amb la Càmera Avançada per Sondejos (ACS) del Hubble.
 
Descobert des d'Austràlia per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826, el C104 no es pot observar des de l'hemisferi nord, excepte a prop de l'equador, però es pot veure durant tot l'any des de les latituds mitjanes del sud a la constel·lació de Tucà, a prop del Petit Núvol de Magalhães. Uns prismàtics o un telescopi modest proporcionaran una imatge una mica tèrbola del cúmul de magnitud 6,4, però un telescopi gran revelarà les estrelles individuals.


12/06/2026

M104 capturada amb l'instrument MIRI del James Webb

La galàxia del Sombrero (M104) capturada amb l'instrument MIRI del telescopi James Webb de la NASA.

La NASA ha presentat una nova i impressionant fotografia de la galàxia del Sombrero, capturada a 30 milions d'anys llum de la Terra pel Telescopi Espacial James Webb. 


Clic a la imatge per engrandir. Utilitzant l'Instrument de Mitja Infraroja del Webb, la imatge detalla el disc interior suau de la galàxia i el seu nucli lluminós, alhora que revela complexos grumolls de pols a l'anell exterior que indiquen zones de formació d'estrelles joves. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI.

A diferència de les galàxies més actives, la galàxia del Sombrero forma menys estrelles anualment i acull un forat negre supermassiu relativament tranquil al seu centre.

Els investigadors diuen que la naturalesa aglomerada de la pols, on el MIRI detecta molècules que contenen carboni anomenades hidrocarburs aromàtics policíclics, pot indicar la presència de regions joves de formació estel·lar. No obstant això, a diferència d'algunes galàxies estudiades amb el Webb, inclosa la Messier 82, on neixen 10 vegades més estrelles que a la galàxia de la Via Làctia, la galàxia del Sombrero no és un focus particular de formació estel·lar. Els anells de la galàxia Sombrero produeixen menys d'una massa solar d'estrelles per any, en comparació amb les aproximadament dues masses solars a l'any de la Via Làctia.

Fins i tot el forat negre supermassiu, també conegut com a nucli galàctic actiu, al centre de la galàxia del Sombrero, és bastant dòcil, malgrat tenir una enorme massa de 9.000 milions de masses solars. Està classificat com a nucli galàctic actiu de baixa lluminositat, que s'alimenta lentament de material que cau des de la galàxia, mentre emet un raig brillant i relativament petit.

També a la galàxia del Sombrero hi ha uns 2.000 cúmuls globulars, conjunts de centenars de milers d'estrelles velles mantingudes unides per la gravetat. Aquest tipus de sistema serveix com a pseudolaboratori per als astrònoms per estudiar les estrelles: milers d'estrelles dins d'un mateix sistema amb la mateixa edat, però amb masses i altres propietats variables, és una oportunitat fascinant per a estudis comparatius.

 

Ho he vist aquí.

26/04/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C103

Més coneguda com la Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, Caldwell 103 és la regió de formació estel·lar més brillant de la nostra galàxia

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del Hubble mostra núvols de gas i pols arremolinats prop de la Nebulosa de la Taràntula, la regió de formació estel·lar més productiva de l'univers proper i que alberga les estrelles més massives conegudes. Els núvols de gas de colors de la nebulosa contenen filaments prims i grumolls foscos de pols. La pols còsmica sovint està composta de carboni o de molècules anomenades silicats, que contenen silici i oxigen. Les dades d'aquesta imatge formaven part d'un programa d'observació que pretén caracteritzar les propietats de la pols còsmica al Gran Núvol de Magalhães i altres galàxies properes. La pols juga diversos papers importants a l'univers. Tot i que els grans de pols individuals són increïblement petits, molt més petits que l'amplada d'un cabell humà, els grans de pols dels discs al voltant de les estrelles joves s'agrupen per formar grans més grans i, finalment, planetes. La pols també ajuda a refredar els núvols de gas perquè puguin condensar-se en noves estrelles. La pols fins i tot juga un paper en la creació de noves molècules a l'espai interestel·lar, proporcionant un lloc perquè els àtoms individuals es trobin i s'uneixin a la immensitat de l'espai. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, C. Murray 

Caldwell 103 és un tresor del cel nocturn austral. També catalogada com a NGC 2070 i sovint anomenada Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, aquesta estructura quimèrica es troba ubicada al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia nana que orbita la Via Làctia. Aquesta imatge del Hubble ha captat la fàbrica de formació estel·lar enmig del frenesí, ja que produeix estrelles a un ritme frenètic. Els membres individuals van des de petites estrelles embrionàries encara envoltades de gruixuts capolls de gas i pols, fins a gegants estel·lars condemnats a viure ràpidament i morir joves en ferotges explosions de supernoves.

A la Nebulosa de la Taràntula, les estrelles massives estan excavant cavitats profundes en el material circumdant alliberant un torrent de llum ultraviolada, que està filtrant el núvol de gas hidrogen que l'envolta en què van néixer les estrelles. A més d'esculpir el terreny gasós, les estrelles brillants poden estar desencadenant una nova generació de descendència. Quan la radiació ultraviolada colpeja denses parets de gas, crea xocs, que poden generar una nova onada de naixement d'estrelles. De fet, els científics creuen que una ona de xoc d'una supernova propera pot haver causat el col·lapse del núvol de gas i pols que el Sol va formar a l'interior, donant lloc a la creació del nostre sistema solar. Si és correcte, això vol dir que devem les nostres vides a la mort violenta d'una estrella veïna massiva. 


Clic a la imatge per engrandir. 30 Doradus és la regió de formació estel·lar més brillant del nostre veïnat galàctic i alberga les estrelles més massives mai vistes. La nebulosa es troba a 170.000 anys llum de distància, al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia satèl·lit de la nostra Via Làctia. Cap regió de formació estel·lar coneguda a la nostra galàxia és tan gran ni tan prolífica com 30 Doradus. La imatge comprèn un dels mosaics més grans mai reunits a partir de fotos del Hubble i inclou observacions preses per la Wide Field Camera 3 (WFC3-Càmera de Gran Camp 3)  i la Advanced Camera for Surveys (ACS- Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble, combinades amb observacions del telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de l'Observatori Europeu Austral (ESO), que rastregen la ubicació de l'hidrogen i l'oxigen brillants. La imatge es publica per celebrar el 22è aniversari del Hubble. Crèdit: NASA, ESA, ESO, D. Lennon i E. Sabbi (ESA/STScI), J. Anderson, SE de Mink, R. van der Marel, T. Sohn i N. Walborn (STScI), N. Bastian (Excellence Cluster, Munich), L. Bedin (INAF, Pàdua), E. Bressert (ESO), A.S. Koheterfield (ESO), C.S. Evans (UKATC/STFC, Edimburg), A. Herrero (IAC, Tenerife), N. Langer (AifA, Bonn), I. Platais (JHU) i H. Sana (Amsterdam).

Aquesta imatge del 2011 és un dels mosaics més grans mai acoblats a partir d'exposicions del Hubble i inclou observacions preses per la WFC3 i l'ACS del Hubble. Els colors tracen diferents elements del gas calent que domina la imatge, amb el vermell que significa hidrogen i el blau que representa oxigen. 


Clic a la imatge per engrandir. Uns astrònoms van crear aquest mosaic infraroig de la nebulosa de la Taràntula (Caldwell 103) utilitzant exposicions de l'ACS del Hubble i de la WFC3 preses entre el 2011 i el 2013. Crèdit: NASA, ESA i E. Sabbi (STScI) 

La nebulosa de la Taràntula va ser registrada per primera vegada per l'astrònom Nicolas-Louis de Lacaille el 1751. Tot i que es troba a uns impressionants 170.000 anys llum de distància, la nebulosa de la Taràntula té una magnitud de 4, cosa que la fa visible a simple vista i un objectiu espectacular per als binoculars. A través de telescopis mitjans i grans, l'estructura d'aràcnid de la nebulosa es fa evident. Per obtenir la millor vista de la Taràntula, visiteu un lloc de cel fosc a l'hemisferi sud a principis d'any i busqueu-la dins dels límits del Gran Núvol de Magalhães, situat a la constel·lació del Daurat.


Clic a la imatge per engrandir.  A la regió d'esclats estel·lars més activa de l'univers local es troba un cúmul d'estrelles brillants i massives, conegudes pels astrònoms com a Hodge 301, que es veu a la part inferior dreta d'aquesta imatge del Hubble. Moltes de les estrelles de Hodge 301 són tan velles que han explotat com a supernoves, projectant material cap a l'exterior a velocitats de gairebé 320 quilòmetres per segon. Aquest material d'alta velocitat impacta contra la nebulosa de la Taràntula que l'envolta, impactant i comprimint el gas en una multitud de làmines i filaments, que es veuen a la part superior esquerra de la imatge. Crèdit: L'equip del Hubble Heritage (AURA/STScI/NASA).
  

 
 

04/03/2026

Una foto afavoridora

Aquesta imatge capturada pel telescopi de Raigs X Chandra de la NASA conté una galàxia espiral excepcionalment massiva. Coneguda com a NGC 6872, aquesta galàxia es troba a la constel·lació del Gall Dindi i està situada a uns 300 milions d'anys llum de la Terra. Aquest gegant mesura uns 522.000 anys llum de diàmetre, la qual cosa és més de cinc vegades l'amplada de la nostra galàxia, la Via Làctia.

Una galàxia molt més petita és visible a prop del centre d'aquesta imatge. Aquesta galàxia va passar a través de la NGC 6872 fa més de 100 milions d'anys, la qual cosa va ajudar a donar-li la forma inusual que té avui dia.

Clic a la imatge per engrandir. Una galàxia propera, la taca més petita de llum brillant a l'esquerra de la galàxia principal, està distorsionant la seva forma. Es veuen altres estrelles brillants dins i al voltant dels braços. La galàxia mateixa és d'un porpra viu i es difumina cap a un blau polsegós al llarg dels braços exteriors. Les estrelles i galàxies llunyanes es mostren com a punts de llum sobre el fons negre de l'espai. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/SAO; Òptic: NASA/ESA/STScI; Processament de la imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, L. Frattare i J. Major
 
 

Ho he vist aquí.

24/02/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C101

La forma espiral de Caldwell 101 s’estén més de 200.000 anys llum d’un extrem a l’altre, molt més enllà d’aquesta vista del Hubble.

Com més de dos terços de les galàxies conegudes de l’univers, Caldwell 101 té una forma espiral. S’estén molt més enllà dels límits d’aquesta imatge del Hubble, amb més de 200.000 anys llum de diàmetre. Més gran que la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia, és una de les relativament poques grans galàxies espirals de l’univers proper. A més de la seva mida més gran, aquesta galàxia és molt similar a la Via Làctia. De fet, si hi hagués observadors en algun lloc d’aquesta galàxia germana mirant cap a la Via Làctia, podrien veure una imatge molt semblant; observar Caldwell 101 és gairebé com veure el reflex de la Via Làctia en un mirall gegantí intergalàctic. 

Clic per engrandir. Caldwell 101. Crèdit: NASA, ESA i l’equip LEGUS

També catalogada com a NGC 6744, Caldwell 101 és similar a la nostra galàxia en més d’un aspecte. Igual que la Via Làctia, el seu nucli groguenc està dominat per la llum d’estrelles velles i fredes. Des del nucli allargat s’estenen braços espirals plens de pols, que va de la mà amb la formació estel·lar. En aquesta imatge del Hubble, presa en llum visible i ultraviolada amb la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3) regions acolorides envolten el centre de la galàxia gegant. Mentre que les zones blaves estan plenes de cúmuls d’estrelles joves, les rosades són regions de formació estel·lar activa. 

Les observacions del Hubble del cor de Caldwell 101 es van prendre com a part del Legacy ExtraGalactic UV Survey (LEGUS), l’estudi en llum ultraviolada més nítid i complet de galàxies amb formació estel·lar a l’univers proper, que ha creat un recurs valuós per comprendre la complexitat de la formació estel·lar i l’evolució galàctica. Estudis addicionals de la galàxia han revelat que Caldwell 101 probablement va experimentar una fusió amb una altra galàxia fa aproximadament mil milions d’anys.

El 2005, una supernova anomenada SN 2005at (no visible en aquesta imatge) va ser descoberta dins de Caldwell 101, fet que va atreure encara més atenció cap a la galàxia. SN 2005at era una supernova de tipus Ic, cosa que significa que es va formar quan una estrella massiva va col·lapsar sobre si mateixa i va perdre el seu embolcall d’hidrogen.

Caldwell 101 va ser descoberta per l’astrònom James Dunlop el 1826. Aquest “univers illa” proper es troba a 30 milions d’anys llum, a la constel·lació austral del Gall Dindi. El seu disc està inclinat respecte a la nostra línia de visió, oferint una vista espectacular dels braços espirals plens d’estrelles. Amb telescopis petits, la galàxia de magnitud 8,6 apareix com un objecte feble i extens amb un nucli brillant. Caldwell 101 s’observa millor a l’hivern des de l’hemisferi sud. Els observadors de l’hemisferi nord hauran de situar-se prop de l’equador i buscar-la durant els mesos d’estiu.


C101 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc


12/11/2025

Capritx o meravella? Deixarem que vostè decideixi

El telescopi Webb de la NASA ha observat recentment el núvol molecular Sagitari B2: la regió de formació estel·lar més massiva i activa de la nostra galàxia, situada a només uns centenars d'anys llum del forat negre supermassiu central de la Via Làctia. Els astrònoms volen esbrinar per què aquest núvol és molt més actiu que la resta del centre galàctic. Tot i que Sgr B2 només té el 10% del gas del centre galàctic, produeix el 50% de les estrelles.

Fins i tot amb la sensible capacitat infraroja de Webb, que us permet veure a través dels núvols de pols i gas, hi ha regions tan denses que el nostre telescopi orbital no pot veure a través d'elles. Aquests densos núvols són la matèria primera de les futures estrelles, i un capoll per a aquelles que encara són massa joves per brillar.


Clic a les imatges per engrandir. Les tres primeres diapositives d'aquest carrusel mostren Sgr B2 tal com veu l'instrument d'infraroig mitjà de Webb, que va capturar amb un detall sense precedents la pols còsmica brillant escalfada per estrelles massives molt joves. Observeu que, mentre que la pols i el gas brillen de forma espectacular, totes les estrelles brillants desapareixen de la vista. Per contra, a les longituds d'ona de l'infraroig proper (que es veuen a les tres últimes imatges), són les estrelles de colors les que acaparen tota l'atenció. Els astrònoms intentaran descobrir les masses i les edats d'aquestes estrelles per comprendre millor com es formen en aquesta densa i activa regió del centre galàctic. Crèdits: Imatge: NASA, ESA, CSA, STScI, Adam Ginsburg (Universitat de Florida), Nazar Budaiev (Universitat de Florida), Taehwa Yoo (Universitat de Florida); Processament de la imatge: Alyssa Pagan (STScI)


Clic a les imatges per engrandir. Dues imatges de l'espai, cadascuna dividida en tres diapositives. Les tres primeres diapositives mostren un remolí de núvols vermells i magenta, amb punts brillants de color blau de sis puntes que brillen a través seu. A les tres segones diapositives, es veu la mateixa imatge en tons taronges, però les estrelles són molt més nombroses i omplen la pantalla gairebé del tot. Crèdits: Imatge: NASA, ESA, CSA, STScI, Adam Ginsburg (Universitat de Florida), Nazar Budaiev (Universitat de Florida), Taehwa Yoo (Universitat de Florida); Processament de la imatge: Alyssa Pagan (STScI)


Ho he vist aquí.

27/10/2025

La matèria fosca podria estar brillant al centre de la nostra galàxia


Clic a la imatge per engrandir. Les observacions de Fermi mostren un excés de raigs gamma al cor de la Via Làctia. En aquest fotomuntatge, estan superposats en fals color sobre una imatge d'ona visible. Crèdit: NASA.
 
Fa gairebé 15 anys, les observacions de raigs gamma suggerien que existia matèria fosca en descomposició al cor de la nostra Via Làctia. Noves proves han reviscut el debat sobre la validesa d'aquesta evidència de l'existència d'aquesta matèria exòtica postulada per la cosmologia moderna.


Àudio en francès. Segons càlculs i observacions, hi ha una gran quantitat de matèria invisible a l'espai. Aquesta massa misteriosa, anomenada matèria fosca, continua sent un enigma amb el qual molts investigadors encara s'enfronten avui dia. Com a part de la seva sèrie de vídeos "Preguntes d'experts" sobre física i astrofísica, l'editorial De Boeck va entrevistar Richard Taillet1, investigador del LAPTh, per explicar-nos més sobre aquesta matèria fosca.

La saga de la matèria fosca té alguns girs i tombs nous en aquest moment. Hi ha algunes especulacions sobre si podria ser de color després de tot, i finalment, una publicació a la reconeguda revista Physical Review Letters revisa una pregunta que s'ha fet sobre les observacions fetes durant més d'una dècada en astronomia de raigs gamma.

La publicació en qüestió també existeix com a article d'accés obert a arXiv. Està feta per un equip d'astrofísics i cosmòlegs, entre els quals el famós cosmòleg britànic Joseph Silk (conegut pels seus populars treballs sobre el Big Bang, la matèria i l'energia fosca), professor de física i astronomia a la Universitat Johns Hopkins i investigador a l'Institut d'Astrofísica de la Universitat de la Sorbona, i que era molt conegut pel difunt Richard Taillet.

Aquesta és una possible reinterpretació de les observacions fetes amb el telescopi espacial de raigs gamma Fermi de la NASA utilitzant noves simulacions numèriques motivat per les observacions d'un altre telescopi espacial, però de l'ESA, ja que és el resultat de la missió Gaia que va observar la Via Làctia.

Però abans d'arribar-hi, uns quants recordatoris del que ja s'ha explicat fa molt de temps serà útil.

Per què necessitem la matèria fosca?

Arribem sempre a no poder fer néixer prou ràpid en el cosmos observable les galàxies sense matèria fosca, i les partícules que la componen també són un ingredient fonamental a través dels filaments que formen col·lapsant gravitacionalment per fer créixer les galàxies (com va explicar el cosmòleg Romain Teyssier a Futura). Les observacions de Planck pel que fa a la radiació fòssil també són incomprensibles fins ara sense la matèria fosca.

Però, com el seu nom indica, les partícules de matèria fosca no irradien llum, o si més no molt poca, el que implica que han de ser neutres o amb una càrrega molt feble. Sabem que aquesta matèria no pot estar composta completament, ni remotament, de partícules del model estàndard en física d'alt nivell d'energia, perquè això contradiria els càlculs i les observacions relatives a la nucleosíntesi primordial, que proporciona les abundàncies dels nuclis d'hidrogen, de heli i els seus isòtops al final del Big Bang. Una part molt petita de la matèria fosca es troba en la forma dels neutrins del model estàndard, i es podria esmentar el fet que una part dels protons del Big Bang també s'amaga en els filaments de matèria que connecten les galàxies i cúmuls de galàxies.

Però, com podem demostrar l'existència d'aquestes partícules de matèria fosca en el cosmos observable si no irradien o irradien molt poc?

Es podria pensar que la matèria fosca només es fa senyals a si mateixa a través de la força gravitatòria que exerceix, més important que el de les masses en forma de barions ja que la seva contribució a les masses de les galàxies i els cúmuls de galàxies és més gran. Però diversos models teòrics d'aquestes partícules exòtiques, mai abans vistes en acceleradors o detectors enterrats a la Terra, mostren que, tanmateix, poden ser indirectament responsables d'emissions de radiació.


Aquest vídeo comença amb una immersió cap al centre de la Via Làctia amb imatges preses en el rang visible. Acaba superposant aquestes imatges amb les preses en el domini dels raigs gamma amb els instruments de Fermi. Mostren una regió d'uns 5.000 anys llum de diàmetre que és particularment brillant en falsos colors. El vermell indica la brillantor màxima. Crèdit: NASA, YouTube

Fotons gamma produïts per l'aniquilació de la matèria fosca

En aquest cas, es tracta de fotons raigs gamma que es produirien per l'aniquilació de parells de partícules i antipartícules de matèria fosca. La idea és antiga, ja que es va formular per primera vegada a finals dels anys setanta.

De fet, durant anys ens hem estat preguntant sobre els excessos de raigs gamma que el telescopi espacial de raigs gamma Fermi detecta al centre de la Via Làctia i de la Galàxia d'Andròmeda.

Els models de matèria fosca tendeixen a predir la seva acumulació al cor de les galàxies. La densitat de matèria fosca allà esdevé més alta que a l'halo esfèric que se suposa que banya les galàxies i explica els moviments ràpids d'estrelles i del gas a la vora de les galàxies (podem intentar prescindir de la matèria fosca modificant les lleis de la mecànica celeste newtoniana amb MOND (sigles en anglès de dinàmica newtoniana modificada), però això no és sense plantejar problemes), les trobades entre partícules de matèria fosca que poden conduir a la seva aniquilació són més nombroses i, per tant, la radiació que produeixen aquestes col·lisions, potser, seria més intensa.

No obstant això, el 2015, un equip de físics nord-americans del MIT i de la Universitat de Princeton havien presentat un argument preocupant contra aquesta explicació de l'excés de raigs gamma detectats per Fermi al cor de la Via Làctia.


Fermi, supernoves i púlsars de raigs gamma. Per obtenir una traducció al català força precisa, feu clic al rectangle blanc de la cantonada inferior dreta. Aleshores haurien d'aparèixer els subtítols en anglès. A continuació, feu clic a l'asterisc a la dreta del rectangle, després a "Subtítols" i finalment a "Traduir automàticament". Trieu "Català". Crèdit: NASA Goddard.

Emissions gamma contínues o discretes?

El raonament era el següent. Sabem que les explosions de supernoves i estrelles de neutrons, que es poden detectar en forma de púlsars, són fonts importants de raigs gamma. Tenim dificultats per observar l'aparició d'aquestes fonts al bulb de la Via Làctia, perquè els núvols de gas i pols —que s'interposen entre nosaltres i el cor de la Galàxia— absorbeixen part de les diverses radiacions produïdes per l'estrelles que hi ha. Per tant, es podria suposar que l'excés d'emissions gamma observades al centre de la Via Làctia només eren el producte d'una gran població de púlsars la presència dels quals no s'havia establert prèviament.

Per intentar diferenciar entre les dues hipòtesis, partícules de matèria fosca o púlsars, els astrofísics havien construït un model per interpretar les observacions de Fermi. En poques paraules, si les emissions de raigs gamma són la signatura d'una distribució de matèria fosca, un mapa prou precís d'aquestes emissions hauria de mostrar que varien de manera força suau i contínua.

Per contra, una població de púlsars, quan s'amplien aquestes emissions, hauria de produir un mapa amb grups, cadascun associat a un púlsar. El 2015, utilitzant el seu model per analitzar els senyals de Fermi, els investigadors van concloure que la hipòtesi del púlsar era fortament afavorida.

Però aquí arriben les noves contribucions de Joseph Silk i els seus col·legues.

Gaia ens va ensenyar que la història de la Via Làctia ha estat marcada per esdeveniments turbulents en forma de col·lisions amb petites galàxies nanes que absorbia. Per tant, no hauríem d'esperar una concentració tan regular de matèria fosca al bulb galàctic com es va predir inicialment. Tenint en compte la informació proporcionada per GAIA, els investigadors van utilitzar simulacions amb superordinadors per predir amb més precisió la forma de la distribució de la matèria fosca al cor de la nostra galàxia.

Suposant, per tant, que aquesta matèria està ben descrita per teories que també preveuen la possibilitat que produeixi indirectament radiació gamma, trobem que la hipòtesi del púlsar només està a l'alçada de la matèria fosca a l'hora d'explicar les observacions del telescopi Fermi.

De fet, anem encara més enllà. Les properes observacions en el marc de l'astronomia gamma, que aviat seran possibles gràcies a l'Observatori Cherenkov Telescope Array,  podrien acabar decidint entre les dues hipòtesis. El CTAO hauria d'oferir imatges del cel amb una sensibilitat i resolució angular deu vegades més gran que els observatoris actualment en funcionament (HESS, Magic, Veritas).


25/10/2025

El telescopi Webb observa un raig estel·lar als afores de la nostra Via Làctia

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat una flamarada de gasos bullents que brolla d'una estrella monstruosa en creixement volcànic. Amb una extensió de 8 anys llum, la longitud de l'erupció estel·lar és aproximadament el doble de la distància entre el nostre Sol i els estels més propers, el sistema Alfa Centauri. La mida i la força d'aquest raig estel·lar en particular, situat en una nebulosa coneguda com a Sharpless 2-284 (Sh2-284 per abreujar), el qualifiquen com a rar, segons els investigadors.

Travessant l'espai a centenars de milers de quilòmetres per hora, el flux s'assembla a un sabre làser de doble fulla de les pel·lícules de Star Wars. La protoestrella central, amb un pes equivalent a deu vegades el del nostre Sol, es troba a 15.000 anys llum de distància, als confins de la nostra galàxia.

El descobriment de Webb va ser fortuït. «Abans de l'observació, no sabíem realment que existia una estrella massiva amb aquest tipus de super-raig. Un flux tan espectacular d'hidrogen molecular procedent d'una estrella massiva és poc comú en altres regions de la nostra galàxia», va afirmar l'autor principal, Yu Cheng, de l'Observatori Astronòmic Nacional del Japó.

Feu clic a la imatge per ampliar-la. La imatge de Webb de l'enorme raig estel·lar a Sh2-284 proporciona proves que els raigs protoestel·lars varien en funció de la massa de les estrelles progenitores: com més massiu és el motor estel·lar que impulsa el plasma, més gran és el raig resultant. Crèdits: Imatge: NASA, ESA, CSA, STScI, Yu Cheng (NAOJ); Processament d'imatges: Joseph DePasquale (STScI)

Aquesta classe única de focs artificials estel·lars són raigs de plasma altament col·limats que es disparen des d'estrelles en formació. Aquests raigs són l'espectacular «anunci del naixement» d'una estrella a l'univers. Part del gas que cau i s'acumula al voltant de l'estel central és expulsat al llarg de l'eix de rotació de l'estrella, probablement sota la influència de camps magnètics.

Avui dia, encara que s'han observat centenars de raigs protoestel·lars,que procedeixen principalment d'estrelles de baixa massa. Aquests raigs en forma de fus ofereixen pistes sobre la naturalesa de les estrelles en formació. L'energia, l'estretor i les escales de temps evolutives dels raigs protoestel·lars serveixen per limitar els models de l'entorn i les propietats físiques de la jove estrella que impulsa el flux.

"Em va sorprendre molt l'ordre, la simetria i la mida del raig quan el vam veure per primera vegada", va afirmar el coautor Jonathan Tan, de la Universitat de Virgínia a Charlottesville i la Universitat Tecnològica Chalmers a Göteborg, Suècia.


Aquest vídeo mostra la mida relativa de dos raigs protoestel·lars diferents captats pel telescopi espacial James Webb de la NASA. La primera imatge que es mostra és un raig protoestel·lar extremadament gran situat a Sh2-284, a 15 000 anys llum de la Terra. Les emissions de l'enorme protoestrella central, que pesa 10 vegades més que el nostre Sol, comprenen uns 8 anys llum de diàmetre. En comparació, un raig captat per Webb a la propera regió de formació estel·lar de baixa massa de Rho Ophiuchi té només un any llum de longitud.

La seva detecció ofereix proves que els raigs protoestel·lars han d'augmentar de mida en proporció a la massa de l'estrella que els impulsa. Com més massiu és el motor estel·lar que impulsa el plasma, més gran és la mida del raig.

La detallada estructura filamentosa del raig, captada per la nítida resolució de Webb en llum infraroja, és una prova que el raig s'està endinsant a la pols i el gas interestel·lar. Això crea nusos separats, ones de xoc i cadenes lineals.

Les puntes del raig, situades en direccions oposades, encapsulen la història de la formació de l'estrella. «Originalment, el material estava a prop de l'estrella, però al llarg de 100.000 anys les puntes es van anar propagant, i el que hi ha al darrere és un flux més jove», va explicar Tan.


Ho he vist aquí.

12/10/2025

Mons d'altres llocs: Kepler-16 b amb dues postes de sol.

Mons d'altres llocs: Kepler-16 b, el veritable Tatooine amb dues postes de sol.

Clic a la imatge per engrandir. Il·lustració creada a partir d'aquest article. Crèdit: XD amb ChatGPT

Per al viatger interestel·lar de demà, hi haurà algunes "visites obligatòries". Planetes que no es poden perdre. Pel que fa a Kepler-16 b, no és tant el planeta en si el que val la pena la visita, sinó els seus... dos sols!


Una odissea interestel·lar: la primera missió per aterrar en un exoplaneta. Les imatges de Neil Armstrong posant els peus a la Lluna ens van commoure a tots. Imagineu-vos, doncs, com se sentiran aquells que rebin imatges d'una nau espacial aterrant en un altre món. Un món més enllà del nostre sistema solar! Per fer-ne una ullada, mireu aquest videoclip del documental d'Arte, Interstellar Odyssey.

M'encantaria tenir notícies teves i del nostre preciós planeta blau. Però ara per ara, continuo el meu viatge interestel·lar. I acabo d'arribar a Tatooine. Sí. Ja saps. El planeta...desert, l'illa de Star Wars on Luke Skywalker va passar la seva infància. Aquella al cel de la qual surten i es ponen dos sols. En realitat, evidentment no m'estic acostant al Tatooine real. Més aviat, aquell que els astrònoms anomenem Kepler-16 b. El primer planeta amb dos sols al cel que els investigadors han descobert a la nostra Via Làctia.


Clic a la imatge per engrandir. Demostrant que una doble posta de sol és qualsevol cosa menys ciència-ficció, Kepler-16b orbita un parell d'estrelles. És com el planeta natal de Luke Skywalker, Tatooine, i va ser un dels primers mons trobats orbitant una estrella binària, descobert el 2011 per Kepler. Crèdit: NASA, X.

Sobre Kepler-16 b hi ha dues ombres

No és tan lluny de casa. Només 245 anys llum. Sols 3.000 milions d'anys de viatge en cotxe. I no és tan especial. Un planeta de la mida del nostre Saturn, un planeta gasós gegant. Així que no vam intentar aterrar-hi. Tot i que la nostra guia diu que Kepler-16 possiblement té un nucli de roca i gel. Però des de dalt, us podeu imaginar com deu ser tenir dues ombres.


Clic a la imatge per engrandir. Un possible cartell per quan l'Oficina de Viatges d'Exoplanetes de la NASA ens convidi a comprar bitllets per a Kepler-16 b. Crèdit: NASA

Els dos sols de Kepler-16 b són força diferents entre si, ja ho sabeu. El primer, Kepler-16 A, és una nana taronja d'aproximadament un 70% de la mida i la massa de la nostra estrella. El segon, Kepler-16 B, és una nana vermella fins i tot més de 3 vegades més petita. I tots dos orbiten l'un al voltant de l'altre en poc més de 40 dies. Mentre que el seu planeta compartit triga gairebé 230 dies a completar una òrbita completa.


Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística del planeta Kepler-16 b. Crèdit: NASA

Dos sols, però temperatures molt baixes

Tot i que hi ha dos sols i han mantingut el seu planeta a menys de 105 milions de quilòmetres de distància, sols tan petits no poden fer augmentar la temperatura. Mai baixa dels -75 °C. És difícil imaginar que cap forma de vida pugui prosperar aquí.ens queixem a la nostra vella Terra quan arriba l'hivern.

Ho hem de  deixar aquí per ara, el nostre guia s'està impacientant. Encara ens queda molt camí per recórrer fins arribar a la nostra propera parada exoplanetària. Ja us ho explicarem...


Ho he vist aquí.