Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C81

Situat a la constel·lació de l'Altar, Caldwell 81 va ser descobert el 1826 per l'astrònom escocès James Dunlop mentre vivia a Austràlia.

Clic a la imatge per engrandir. Imatge de Caldwell 81. Crèdit: NASA, ESA, A. Sarajedini (Florida Atlantic University), A. Kong (National Tsing Hua University), i G. Piotto (Università degli Studi di Padova); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Caldwell 81, o NGC 6352, és un cúmul globular solt situat a uns 20.000 anys llum de la Terra. Aquest cúmul es troba a la constel·lació de l'Altar i va ser descobert el 1826 per l'astrònom escocès James Dunlop mentre vivia a Austràlia. Amb una magnitud aparent de 7,8, Caldwell 81 es pot observar amb un telescopi petit. El cúmul es veu millor a l'Hemisferi Sud durant l'hivern, però també es pot observar des de latituds equatorials a l'Hemisferi Nord durant l'estiu.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del Hubble de C81 només utilitza dos filtres de l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos) en llum visible i infraroja. Crèdit: NASA, ESA, A. Sarajedini (Florida Atlantic University); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Aquesta imatge de Caldwell 81 és un compost d'observacions visibles i infraroges realitzades amb l'Advanced Camera for Surveys del Hubble i d'observacions ultraviolades realitzades amb el Wide Field Camera 3. Aquestes observacions es van realitzar per ajudar els astrònoms a comprendre les característiques de les estrelles del cúmul i investigar l'evolució dels cúmuls globulars. Els investigadors van poder seguir el moviment de les estrelles del cúmul i van determinar millor l'edat de Caldwell 81, que és d'uns 12.000 milions d'anys.

C81 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del bloc

Les primeres imatges captades pel telescopi James Webb. 3er i darrer lliurament

Penya-segats còsmics a la nebulosa de la Quilla (imatge NIRCam)

Clic per engrandir. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI 

El que sembla una muntanya escarpada en una nit de Lluna és, en realitat, la vora d'una jove regió propera de formació estel·lar, NGC 3324, a la nebulosa de la Quilla. Aquesta imatge, captada en llum infraroja per la Càmera d'Infraroig Pròxim (NIRCam) del telescopi espacial James Webb de la NASA, ens revela zones de naixement d'estrelles ocultes prèviament.

Anomenada penya-segats còsmics, la regió és en realitat la vora d'una gegantina cavitat gasosa dins de NGC 3324, a uns 7.600 anys llum de distància. La zona cavernosa ha estat tallada a la nebulosa per la intensa radiació ultraviolada i els vents estel·lars d'estrelles joves, extremadament massives i calentes, situades al centre de la bombolla, per sobre de la zona que es mostra en aquesta imatge. La radiació d´alta energia d´aquestes estrelles està esculpint la paret de la nebulosa erosionant-la lentament.

NIRCam, amb la seva nítida resolució i la seva sensibilitat sense precedents, revela centenars d'estrelles prèviament ocultes, i fins i tot nombroses galàxies de fons. Tot seguit es descriuen diverses característiques destacades d'aquesta imatge:

- El "vapor" que sembla sorgir de les "muntanyes" celestes és, en realitat, gas calent i ionitzat i pols calenta que s'allunya de la nebulosa a causa de la intensa radiació ultraviolada.

- Els dramàtics pilars s'eleven per sobre de la incandescent paret de gas, resistint l'abrasadora radiació ultraviolada de les joves estrelles.

- Bombolles i cavitats són arrossegades per la intensa radiació i els vents estel·lars de les estrelles nounades.

- Els raigs i sortides protoestel·lars, que apareixen en color daurat, surten disparats de les estrelles naixents embolicades en pols.

- Al centre de la carena apareix un "esclat" que llança gas i pols al medi interestel·lar.

- Apareix un inusual "arc" que sembla un cilindre doblegat.

Aquest període de formació estel·lar molt primerenca és difícil de captar perquè, per a una estrella individual, només dura entre 50.000 i 100.000 anys, però l'extrema sensibilitat del Webb i la seva exquisida resolució espacial han permès registrar aquest rar esdeveniment.

Situada a uns 7.600 anys llum, NGC 3324 va ser catalogada per primera vegada per James Dunlop el 1826. Visible des de l'hemisferi sud, es troba a la cantonada nord-oest de la nebulosa de la Quilla (NGC 3372), que resideix a la constel·lació de la Quilla. La nebulosa de la Quilla acull la nebulosa de l'Ull de Pany i l'estrella supergegant activa i inestable anomenada Eta Carinae.

NIRCam va ser construït per un equip de la Universitat d'Arizona i el Centre de Tecnologia Avançada de Lockheed Martin.

Per veure un conjunt complet de les primeres imatges i espectres de Webb, incloent arxius descarregables, feu un clic aquí.

Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C77

Més coneguda com a Centaure A, Caldwell 77 és la galàxia activa més propera a la Terra.

Clic a la imatge per engrandir. Vista parcial de Caldwell C77. Crèdit: NASA, ESA, i the Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Col.laboració; Agraïments: R. O’Connell (University of Virginia) i el WFC3 Scientific Oversight Committee.

Caldwell 77, també catalogada com a NGC 5128 i comunament anomenada Centaurus (Centaure) A, és una peculiar galàxia el·líptica. Pel que sembla, Centaure A és el resultat d'una col·lisió entre dues galàxies d'altra banda normals, que va donar lloc a una fantàstica barreja de cúmuls estel·lars i imponents i foscos carrils de pols. A prop del centre de la galàxia, les restes còsmiques són consumides constantment per un forat negre supermassiu central, cosa que converteix Centaure A en el que els astrònoms anomenen una galàxia activa. Com en altres galàxies actives, el procés d'alimentació del forat negre genera ràfegues de llum de ràdio, raigs X i raigs gamma.

Clic a la imatge per engrandir. La imatge del Hubble (a la dreta), que mostra pols i estrelles a prop del centre de Centaure A, és una combinació d'observacions en llum visible preses per la Wide Field and Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2) el 1997 i el 1998. El contorn verd de la imatge terrestre de l'Observatori Nacional d'Astronomia Òptica (NOAO) (a dalt a l'esquerra) mostra l'àrea coberta per la imatge del Hubble. Crèdit: Imatge terrestre: NOAO; imatge del Hubble: E.J. Schreier (STScI) i NASA; Membres de l'equip: E.J. Schreier, A. Marconi, D. Axon, N. Caon, i D. Macchetto (STScI).

"Només" a uns 11 milions d'anys-llum de distància (no gaire lluny en termes còsmics), Centaure A és la galàxia activa més propera a la Terra. La galàxia té una amplada de 60.000 anys llum, però aquesta imatge del Hubble se centra en una regió d'uns 8.500 anys llum. La imatge combina observacions preses en llum visible, infraroja i ultraviolada amb la Wide Field Camera 3 (WFC3 Càmera de Gran Camp 3) del Hubble el 2010. Les observacions del Hubble de Centaure A han proporcionat informació sobre la formació estel·lar a la galàxia, abocant-se a regions típicament enfosquides per la pols i revelant la vibrant resplendor de joves cúmuls estel·lars blaus. Utilitzant la seva visió infraroja, el Hubble també va descobrir que un disc inclinat de gas calent de 130 anys llum de diàmetre envolta el forat negre al cor de Centaure A, que probablement subministra material a un disc d'acreció interior més petit que alimenta el forat negre. A més, els astrònoms han utilitzat el Hubble per sondejar les afores de la galàxia, descobrint que el vast halo d'estrelles de Centaure A s'estén molt més enllà del que s'havia imaginat.

Al 1986, Centaure A va atreure l'atenció del món quan l'astrònom aficionat Robert Evans va descobrir una supernova de tipus Ia en aquesta estranya galàxia. Aquest tipus de supernoves esclaten quan una estrella compacta, anomenada nana blanca, absorbeix material d'una estrella companya, cosa que provoca una reacció de fusió incontrolada que acaba detonant la nana blanca. Des de llavors, Centaure A només ha produït una altra supernova coneguda, observada el 2016.

Centaure A va ser descoberta per l'astrònom James Dunlop el 1826. És la cinquena galàxia més brillant del cel, cosa que la converteix en un objectiu ideal per als astrònoms aficionats. S'observa millor des de l'hemisferi sud a la tardor i es troba a la constel·lació del Centaure. Els observadors de l'hemisferi nord s'hauran de situar el més al sud possible i buscar la galàxia a baixa altura al cel austral a finals de primavera. Amb una magnitud de 6,7, és visible amb prismàtics, però es recomana un telescopi per a una visió ideal. A través d'un telescopi, la galàxia apareixerà gairebé circular, amb el prominent carril de pols fosc creuant el centre.

Clic a la imatge per engrandir. La imatge infraroja de la part inferior dreta, presa per la Càmera d'Infraroig Proper i Espectròmetre Multiobjecte (NICMOS) del Hubble, mostra el nucli brillant de Centaure A (regió blanca brillant) amb un aparent disc de gas calent incandescent (taques vermelles immediatament a dalt a l'esquerra i a baix a la dreta del nucli). A l'esquerra, un quadrat blanc a la imatge de la Wide Field and Planetary Camera 2 (WFPC2) del centre de Centaure A mostra l'àrea coberta per la imatge NICMOS. Crèdit: E.J. Schreier (STScI) i NASA; Membres de l'equip: Ethan J. Schreier, Alessandro Marconi, David J. Axon, Nicola Caon, Duccio Macchetto (STScI), Alessandro Capetti (Osservatori Astronomico di Torino, Itàlia), James H. Hough, Stuart Young (Universitat d'Hertfordshire, Reino Unit), i Chris Packham (Grup Isaac Newton, Illes Canàries, Espanya).

Per a més informació sobre les observacions del Hubble de Caldwell 77, vegeu:

- Tempesta d'estrelles a la galàxia activa Centaure A

- El Hubble proporciona múltiples punts de vista sobre com alimentar un forat negre

- El Hubble traça l'halo d'una galàxia amb més precisió que mai

C77 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C93

Les observacions del Hubble de Caldwell 93 també van descobrir una galàxia inesperada.

Clic a la imatge per engrandir. Caldwell C93. Crèdit: ESA/Hubble i NASA

Caldwell 93 és un brillant cúmul globular de més de 100.000 estrelles, totes unides per la gravetat. El cúmul manté la població estel·lar dins d'una esfera d'uns 100 anys llum de diàmetre. També catalogat com a NGC 6752, aquesta ciutat estel·lar insular resideix a l'halo de la nostra galàxia, la Via Làctia. Els cúmuls globulars són els primers pobladors de la Via Làctia, alguns possiblement tan antics com la pròpia galàxia. Es creu que totes les estrelles d'aquest eixam antic tenen gairebé la mateixa edat: uns 10.000 milions d'anys.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge composta mostra la ubicació de la galàxia nana descoberta accidentalment anomenada Bedin 1, que es troba molt per darrere del cúmul globular Caldwell 93 (NGC 6752). La imatge inferior del cúmul és una observació terrestre del Digitized Sky Survey 2 (DSS2 Estudi digitalitzat del Cel 2). La imatge superior dreta del Hubble mostra una vista més propera d'algunes de les estrelles del cúmul. La imatge superior esquerra (una secció de la imatge del Hubble) destaca la regió que conté la galàxia Bedin 1, que apareix com una concentració d'estrelles a la part esquerra de la imatge. Crèdit: NASA, ESA, L. Bedin (Observatori Astronòmic de Pàdua, Itàlia), i Digitized Sky Survey 2.

Aquesta imatge del Hubble, presa en llum visible i infraroja utilitzant l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos), va revelar que una fracció notable de les estrelles properes al nucli del cúmul són sistemes estel·lars múltiples. El Hubble també va descobrir la presència d'estrelles blaves endarrerides, que semblen ser sorprenentment més joves que les veïnes. Es creu que les endarrerides blaves es van formar per fusions estel·lars i col·lisions al dens entorn estel·lar del nucli del cúmul.

Les observacions de Caldwell 93 realitzades pel Hubble també van descobrir una cosa inesperada: una galàxia! Batejada com a Bedin 1, aquesta galàxia es troba 2.000 vegades més lluny de la Terra que Caldwell 93, però va ser descoberta per casualitat traient el cap entre les estrelles del cúmul. Mesura uns 3.000 anys llum de diàmetre, és a dir, només 1/30 de la mida de la Via Làctia. A més de diminuta, és increïblement feble, cosa que ha portat els astrònoms a classificar-la com a galàxia nana. Té 13.000 milions d'anys, gairebé tant com l'Univers. A causa de la seva antiguitat i del seu aïllament, que gairebé no li han permès interactuar amb altres galàxies, la nana és l'equivalent astronòmic d'un fòssil vivent de l'univers primitiu.

Caldwell 93 va ser descobert per l'astrònom James Dunlop el 1826. El cúmul es troba a uns 13.000 anys-llum de distància i es troba en la constel·lació austral del Gall Dindi. Amb una magnitud de 5,4, Caldwell 93 és un dels cúmuls globulars més brillants del cel nocturn, potencialment visible a primera vista en cels molt foscos. Uns prismàtics proporcionaran una vista extraordinària d'aquesta col·lecció estel·lar, que s'observa millor durant l'hivern a l'hemisferi sud. També podeu veure des de l'Hemisferi Nord a l'estiu, des de llocs propers a l'equador.

C93 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C73

Clic a l'imatge per engrandir. Caldwell 73, o NGC 1851. Crèdit: NASA, ESA, i G. Piotto (Università degli Studi di Padova); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Caldwell 73, o NGC 1851, va ser descobert per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826. Es troba a uns 40.000 anys llum de la Terra, a la constel·lació de la Coloma, i té una magnitud aparent de 7,3. Aquest dens cúmul globular es pot observar amb uns prismàtics i apareix com una taca de llum difusa. Els petits telescopis poden veure algunes de les estrelles individuals del cúmul, allunyades del seu centre compacte. Caldwell 73 és més fàcil de veure des de latituds equatorials a l'hemisferi nord durant l'hivern i des de l'hemisferi sud durant l'estiu.

Les estrelles de molts cúmuls globulars coneguts tenen aproximadament la mateixa edat, cosa que indica que es van formar més o menys alhora. Tot i això, les observacions de Caldwell 73 revelen que alberga poblacions estel·lars amb edats diferents. El cúmul també està envoltat d'un halo difós d'estrelles. Tot i que es desconeix l'origen de l'halo i de les múltiples poblacions estel·lars, una idea és que Caldwell 73 és un romanent de dos cúmuls que van col·lidir dins una galàxia nana que una vegada els va acollir tots dos. Quan els cúmuls es van fusionar, és possible que les regions exteriors de la galàxia amfitriona desapareguessin a causa d'interaccions amb galàxies més massives, deixant només el nucli estel·lar i l'halo.

Aquesta imatge de Caldwell 73 va ser captada per la Wide Field Camera 3 del Hubble. És una composició de múltiples observacions preses a longituds d'ona ultraviolada i visible. Les observacions es van realitzar per ajudar els astrònoms a comprendre millor perquè alguns cúmuls globulars semblen albergar múltiples generacions d'estrelles. A la part inferior esquerra del centre apareix una estrella geganta blava brillant.

C73 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C101

La forma espiral de Caldwell 101 s’estén més de 200.000 anys llum d’un extrem a l’altre, molt més enllà d’aquesta vista del Hubble.

Com més de dos terços de les galàxies conegudes de l’univers, Caldwell 101 té una forma espiral. S’estén molt més enllà dels límits d’aquesta imatge del Hubble, amb més de 200.000 anys llum de diàmetre. Més gran que la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia, és una de les relativament poques grans galàxies espirals de l’univers proper. A més de la seva mida més gran, aquesta galàxia és molt similar a la Via Làctia. De fet, si hi hagués observadors en algun lloc d’aquesta galàxia germana mirant cap a la Via Làctia, podrien veure una imatge molt semblant; observar Caldwell 101 és gairebé com veure el reflex de la Via Làctia en un mirall gegantí intergalàctic. 

Clic per engrandir. Caldwell 101. Crèdit: NASA, ESA i l’equip LEGUS

També catalogada com a NGC 6744, Caldwell 101 és similar a la nostra galàxia en més d’un aspecte. Igual que la Via Làctia, el seu nucli groguenc està dominat per la llum d’estrelles velles i fredes. Des del nucli allargat s’estenen braços espirals plens de pols, que va de la mà amb la formació estel·lar. En aquesta imatge del Hubble, presa en llum visible i ultraviolada amb la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3) regions acolorides envolten el centre de la galàxia gegant. Mentre que les zones blaves estan plenes de cúmuls d’estrelles joves, les rosades són regions de formació estel·lar activa. 

Les observacions del Hubble del cor de Caldwell 101 es van prendre com a part del Legacy ExtraGalactic UV Survey (LEGUS), l’estudi en llum ultraviolada més nítid i complet de galàxies amb formació estel·lar a l’univers proper, que ha creat un recurs valuós per comprendre la complexitat de la formació estel·lar i l’evolució galàctica. Estudis addicionals de la galàxia han revelat que Caldwell 101 probablement va experimentar una fusió amb una altra galàxia fa aproximadament mil milions d’anys.

El 2005, una supernova anomenada SN 2005at (no visible en aquesta imatge) va ser descoberta dins de Caldwell 101, fet que va atreure encara més atenció cap a la galàxia. SN 2005at era una supernova de tipus Ic, cosa que significa que es va formar quan una estrella massiva va col·lapsar sobre si mateixa i va perdre el seu embolcall d’hidrogen.

Caldwell 101 va ser descoberta per l’astrònom James Dunlop el 1826. Aquest “univers illa” proper es troba a 30 milions d’anys llum, a la constel·lació austral del Gall Dindi. El seu disc està inclinat respecte a la nostra línia de visió, oferint una vista espectacular dels braços espirals plens d’estrelles. Amb telescopis petits, la galàxia de magnitud 8,6 apareix com un objecte feble i extens amb un nucli brillant. Caldwell 101 s’observa millor a l’hivern des de l’hemisferi sud. Els observadors de l’hemisferi nord hauran de situar-se prop de l’equador i buscar-la durant els mesos d’estiu.

C101 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C82

Aquest brillant cúmul obert d'estrelles és a penes visible a primera vista lluny de cels contaminats per la llum.

Aquest cúmul estel·lar obert, Caldwell 82 (o NGC 6193), alberga unes 30 estrelles. Inclou dues estrelles de tipus O, les més massives i lluminoses conegudes. Els estels de tipus O són ​​molt rares i molt calents, superant els 30.000 Kelvin. (Com a referència, el nostre Sol té una temperatura de 5.800 Kelvin). Només al voltant d'una de cada 3 milions d'estrelles del nostre veïnat estel·lar és una estrella de tipus O.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge proporciona context per a l'observació de Caldwell 82 (NGC 6193) feta pel Hubble. La imatge de l'esquerra és una imatge terrestre d'un telescopi de l'Observatori Europeu Austral (ESO) a Xile, i la imatge de la dreta és de la Càmera Avançada de Sondejos (ACS) del Hubble. L'energia de les dues estrelles brillants de tipus O situades al cor del cúmul està donant forma als núvols propers de pols i gas de la nebulosa circumdant, coneguda com a NGC 6188. Crèdit: Imatge terrestre: Observatori Austral Europeu; imatge del Hubble: NASA, ESA, i J. Maiz Apellaniz (Centro de Astrobiologia [CSIC/INTA]); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Aquestes rares estrelles de tipus O poden proporcionar una major comprensió dels cúmuls estel·lars en què existeixen. Perquè els astrònoms puguin determinar amb precisió les masses dels cúmuls estel·lars que contenen estrelles de tipus O, és important que comprenguin amb quina freqüència aquestes estrelles massives es formen com a part de sistemes estel·lars múltiples. Les observacions visibles i infraroges utilitzades per crear aquesta imatge de Caldwell 82 es van fer amb la Càmera Avançada de Sondejos del Hubble per determinar si les estrelles de tipus O del cúmul es troben en sistemes que contenen més d'una estrella. Les dues estrelles de tipus O del cúmul pertanyen, de fet, a sistemes estel·lars múltiples.

Caldwell 82 es troba a la constel·lació de l'Altar a uns 3.700 anys llum de la Terra. Apareix força brillant al cel amb una magnitud aparent de 5,2 i es pot veure a simple vista en cels foscos. Apareix com una taca tènue, però un telescopi petit pot distingir les estrelles més brillants. El cúmul és més fàcil de veure durant l'hivern a l'hemisferi Sud, però també es pot observar des de latituds equatorials a l'hemisferi Nord durant l'estiu. L'astrònom escocès James Dunlop va ser el primer a observar el cúmul a Austràlia el 1826.

C82 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del bloc

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C104

Les estrelles de Caldwell 104 tenen un contingut de metalls sorprenentment alt, el que significa que es va formar més recentment del que s'esperava

Clic a la imatge per engrandir. Caldwell 104. Crèdit: ESA/Hubble i NASA.

Aquesta imatge del Hubble captura el que sembla una bomba de purpurina galàctica en el cel nocturn. Els cúmuls estel·lars globulars com Caldwell 104 se solen trobar a l'halo d'una galàxia espiral, que és una zona esfèrica relativament poc poblada que envolta la galàxia com una closca. Són essencials per al naixement i el creixement de les seves galàxies amfitriones.

C104 és un dels uns 150 cúmuls globulars de la galàxia de la Via Làctia, però destaca per sobre de la resta. El cúmul és inusualment jove, com ho indica la seva composició. Després del Big Bang, l'univers només consistia en hidrogen i una mica d'heli. Les primeres estrelles es van formar a partir d'aquest material i, a través del procés de fusió nuclear, van passar la seva vida produint elements més pesants, que els astrònoms anomenen «metalls». Però el procés només pot continuar fins a cert punt abans que les estrelles s'esgotin de combustible o es tornin inestables. En última instància, les estrelles massives estan condemnades a explotar en esdeveniments violents anomenats supernoves, que projecten el seu material a l'espai. Aquest residu estel·lar es recicla en noves generacions d'estrelles, de manera que les estrelles que es formen més tard contenen proporcions més altes de metalls que les seves relatives més antigues.

Els astrònoms han descobert que Caldwell 104 té un contingut de metalls sorprenentment alt, el que significa que es va formar més recentment del que s'esperava. La majoria dels cúmuls globulars són molt més antics que la majoria d'estrelles de la seva galàxia amfitriona, però les estrelles de C104 semblen ser 2.000 a 3.000 milions d'anys més joves que les d'altres cúmuls globulars de la Via Làctia. Els astrònoms han utilitzat el Hubble diverses vegades per investigar la població estel·lar del cúmul jove. Aquesta imatge es va obtenir en llum visible amb la Càmera Avançada per Sondejos (ACS) del Hubble.

 

Descobert des d'Austràlia per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826, el C104 no es pot observar des de l'hemisferi nord, excepte a prop de l'equador, però es pot veure durant tot l'any des de les latituds mitjanes del sud a la constel·lació de Tucà, a prop del Petit Núvol de Magalhães. Uns prismàtics o un telescopi modest proporcionaran una imatge una mica tèrbola del cúmul de magnitud 6,4, però un telescopi gran revelarà les estrelles individuals.

C104 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C70

 

Clic a l'imatge per engrandir. Caldwell C70. Crèdit: NASA, ESA, i el Hubble Heritage Team (AURA/STScI)

El que semblen grans de sorra en aquesta imatge del Hubble són en realitat estrelles individuals incrustades a les profunditats del cor de la propera galàxia espiral Caldwell 70. L'exquisida resolució del Hubble ens permet veure les estrelles de la galàxia com a diferents punts de llum, a tot i que la galàxia és a uns 6 milions d'anys llum de distància.

Caldwell 70 té braços espirals blaus amb una vigorosa formació estel·lar. Aquí es mostra la regió interior de la galàxia, una àrea que abasta uns 7.500 anys llum. Al centre hi ha el nucli brillant i dens de la galàxia, envoltat de circells de pols fosca que serpentegen entre les estrelles en el pla galàctic.

Tot i que Caldwell 70 és una de les galàxies veïnes més properes a la Via Làctia, és tan lluny que els telescopis terrestres només poden captar les estrelles més brillants. Amb una magnitud de 8,1, la galàxia es pot veure a través d'un telescopi petit, però no esperis veure una imatge com aquesta! Amb una resolució entre 10 i 20 vegades superior a la dels telescopis terrestres, la Càmera Avançada de Sondejos del Hubble resol moltes més estrelles en aquesta galàxia de les que es poden detectar des de terra. La capacitat única del Hubble per distingir tantes estrelles a Caldwell 70 va ajudar els astrònoms a provar una nova tècnica per mesurar distàncies a altres galàxies utilitzant estrelles supergegants blaves i a comparar aquesta tècnica amb mètodes de mesura més tradicionals.

També coneguda com a NGC 300, Caldwell 70 és membre d'una col·lecció propera de galàxies anomenada grup de l'Escultor, anomenada així per la constel·lació austral on es troben les galàxies. Descoberta des d'Austràlia per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826, Caldwell 70 apareix baixa al cel de tardor a l'hemisferi nord, però s'observa millor a la primavera des de l'hemisferi sud. Caldwell 70 abasta gairebé la mateixa extensió de cel que la Lluna plena.

Per més informació sobre les observacions del Hubble de Caldwell 70, feu un clic aquí.

Aquest vídeo comença amb una àmplia vista des de terra de Caldwell 70 i s'acosta a la vista en primer pla del Hubble mostrant algunes de les estrelles individuals de la galàxia. Crèdit: NASA, Z. Levay i G. Bacon (STScI)

C70 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C83

Caldwell 83 és interessant per als astrònoms perquè és la font del primer megamàser d'aigua.

Caldwell 83, o NGC 4945, és una galàxia espiral barrada (com la nostra Via Làctia) que apareix de costat. Aquesta imatge composta del centre de la galàxia combina observacions preses en llum visible i infraroja amb la Càmera Planetària i de Gran Camp 2 (WFPC2) del Hubble.

Clic per engrandir. Caldwell 83, o NGC 4945, és una galàxia espiral barrada (com la nostra Via Làctia) que apareix de costat. Aquesta imatge composta del centre de la galàxia combina observacions preses en llum visible i infraroja amb la Càmera Planetària i de Gran Camp 2 del Hubble. Crèdit: NASA, ESA, i H. Falcke (Institut Max Planck de Radioastronomia); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Caldwell 83 és interessant per als astrònoms perquè és la font del primer megamàser d'aigua mai trobat. Els màsers produeixen una radiació de microones amplificada similar a la dels làsers, que amplifiquen la llum visible. Aquesta emissió s'ha observat en diverses fonts moleculars de tot l'univers, incloses les molècules d'aigua. Els megamàsers, com el megamàser d'aigua observat procedent de Caldwell 83, són fins i tot més brillants que els màsers normals: uns 100 milions de vegades més brillants. Les observacions del Hubble utilitzades per construir aquesta imatge es van dur a terme per ajudar els astrònoms a comprendre millor els entorns dels megamàsers d'aigua.

Caldwell 83 va ser descobert a Austràlia per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826. Es troba a uns 12 milions d'anys llum de la Terra, a la constel·lació del Centaure. La galàxia té una magnitud aparent de 9,3 i es pot veure amb un telescopi petit en un cel fosc. Es veurà com una taca de llum prima i allargada que s'aclareix lleugerament cap al centre, i apareix a prop de la petita galàxia el·líptica NGC 4976. La millor època per observar Caldwell 83 és durant la tardor a l'Hemisferi Sud, o durant el final de la primavera des de latituds meridionals a l'Hemisferi Nord.

Clic per engrandir. Una imatge terrestre de l'Observatori Europeu Austral (ESO), a la part superior dreta, inclou un contorn que mostra la regió propera al centre de Caldwell 83 (NGC 4945) observada per la Càmera Planetària i de Camp Ampli (WFPC2) del Hubble. Crèdit: Imatge terrestre: Observatori Europeu Austral; imatge del Hubble: NASA, ESA i H. Falcke (Institut Max Planck de Radioastronomia); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Clic per engrandir. L'Advanced Camera for Surveys (ACS - Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble va capturar una vista detallada d'estrelles i núvols de pols al disc exterior de Caldwell 83 (NGC 4945), com es mostra a la part superior dreta. Es van utilitzar observacions suplementàries visibles i infraroges de la Càmera Planetària i de Camp Ampli de 2 del Hubble, així com del Visible and Infrared Survey Telescope for Astronomy (VISTA) de l'Observatori Europeu Austral per emplenar un lloc a la imatge de l'ACS. Crèdit: Una imatge terrestre de l'Observatori Europeu Austral (ESO), a la part inferior esquerra, inclou un requadre que mostra la regió de la galàxia observada per ACS. Imatge terrestre: Observatori Europeu Austral; imatge del Hubble: NASA, ESA, B. Williams (Universitat de Washington), W. Li (Universitat de Califòrnia - Berkeley), i ESO; Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

C83 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del bloc

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C72

Clic a l'imatge per engrandir. Caldwell 72. Crèdit: NASA, ESA, R. de Jong (Leibniz-Institut fur Astrophysik Potsdam [AIP]), i G. Illingworth (University of California – Santa Cruz); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Caldwell 72, també coneguda com a NGC 55, és una galàxia situada a 6,5 milions d'anys llum de la Terra, a la constel·lació de l'Escultor. Va ser descoberta per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826, quan residia a Austràlia. Caldwell 72 s'observa millor a l'hemisferi sud durant la primavera, encara que també es pot veure des de les zones meridionals de l'hemisferi nord a la tardor. La galàxia té una magnitud aparent de 7,8 i es pot observar amb uns prismàtics en cels foscos.

Caldwell 72 està classificada com una galàxia de tipus Magalhães. Aquesta classificació deu el seu nom al Gran Núvol de  Magalhães, satèl·lit de la nostra Via Làctia. Les galàxies d'aquest tipus tenen un únic braç espiral i són una classe intermèdia entre les galàxies irregulars i les galàxies espirals nanes. Morfològicament, Caldwell 72 s'assembla molt al Gran Núvol de  Magalhães, però és més petita i està orientada de costat.

Aquesta imatge, que mostra una part central de Caldwell 72, és un compost d'observacions visibles i infraroges realitzades per l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada de sondejos) del Hubble. Les observacions es van realitzar per ajudar els astrònoms a comprendre com la distribució de les estructures relativament petites de la galàxia, com els núvols de pols, afecten la manera com la llum de la galàxia s'atenua en travessar aquesta matèria intermèdia. Atès que la llum de la galàxia està parcialment enfosquida per la pols al llarg de la nostra línia de visió, és important que en comprenguem la distribució a petita escala.

Clic a l'imatge per engrandir. A sota a l'esquerra, una imatge terrestre de Caldwell 72 (NGC 55) de l'Observatori Europeu Austral (ESO) inclou un requadre que mostra la regió propera al nucli de la galàxia captada a la imatge de la Càmera Avançada de Sondejos (ACS) del Hubble. Crèdit: Imatge terrestre: European Southern Observatory (ESO); Hubble ACS imatge: NASA, ESA, R. de Jong (Leibniz-Institut fur Astrophysik Potsdam [AIP]), i G. Illingworth (University of California – Santa Cruz); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Clic a l'imatge per engrandir. A dalt a la dreta, una imatge terrestre de Caldwell 72 (NGC 55) de l'Observatori Europeu Austral (ESO) inclou un contorn d'una part interessant de la galàxia captada per la Càmera Planetària de Gran Angular 2 (WFPC2) del Hubble, mostrada a sota a l'esquerra. Crèdits; Imatge Terrestre: European Southern Observatory (ESO); Hubble imatge WFPC2: NASA, ESA, i J. Dalcanton (University of Washington); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Clic a l'imatge per engrandir. El mosaic de la part inferior capta innombrables estrelles en una porció exterior del disc de Caldwell 72 (NGC 55). Va ser creat a partir de múltiples observacions preses en llum visible i infraroja per la Càmera Planetària de Gran Angular 2 (WFPC2) del Hubble. La imatge terrestre de la galàxia de l'Observatori Europeu Austral (ESO), a dalt a la dreta, mostra la part de la galàxia captada al mosaic del Hubble.

C72 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

 

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C87

Aquesta imatge combina observacions de la Wide Field Camera 3 (Càmera de Camp Ample 3) del Hubble en llum visible i ultraviolada amb observacions en infraroig de la seva Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada de Sondejos).

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del cúmul estel·lar globular Caldwell 87 (o NGC 1261) combina observacions realitzades per la Wide Field Camera 3 del Hubble en llum visible i ultraviolada juntament amb observacions infraroges de la seva Advanced Camera for Surveys. Crèdit: NASA, ESA, G. Piotto (Università degli Studi di Padova) i A. Sarajedini (Florida Atlantic University); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Aquesta imatge del cúmul globular Caldwell 87 (o NGC 1261) combina observacions realitzades per la Wide Field Camera 3 del Hubble en llum visible i ultraviolada juntament amb observacions en infraroig de la seva Advanced Camera for Surveys. Aquestes observacions van ajudar els astrònoms a seguir el moviment de les estrelles del cúmul i a comprendre millor la seva abundància química.

En el passat, els astrònoms pensaven que totes les estrelles d'un cúmul globular tenien edats i abundàncies químiques similars. Tot i això, estudis recents suggereixen que això podria no ser cert. Sembla que molts cúmuls globulars contenen estrelles amb abundàncies químiques diferents, cosa que suggereix que les estrelles tenen edats diferents. Les observacions de Caldwell 87 realitzades pel Hubble han permès als astrònoms aprofundir en aquesta qüestió.

Descobert el 1826 per l'astrònom escocès James Dunlop, Caldwell 87 es troba a uns 50.000 anys llum de la Terra, a la constel·lació del Rellotge. Té una magnitud aparent de 8,3 i es necessita un telescopi petit per veure'l al cel nocturn. El cúmul s'observa millor a finals de primavera des de l'hemisferi sud (o finals de tardor des de latituds meridionals de l'hemisferi nord).

C87 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C84

La llum dispersa d'un estel brillant proper pot interferir en l'observació d'aquest bell cúmul.

La imatge a sota mostra el cúmul globular Caldwell 84, de manera gairebé esfèrica. Es tracta d'una composició d'observacions preses en llum visible i ultraviolada per dos dels instruments científics del Hubble, l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada de Sondejos) i la Wide Field Camera 3 (Càmera de Camp Ample 3). Aquestes observacions van ajudar els astrònoms a comprendre millor els moviments i les abundàncies químiques de les estrelles del cúmul. Una estrella relativament brillant, probablement més propera a nosaltres que el cúmul, apareix a la part superior esquerra del centre del cúmul a la imatge del Hubble.

Feu clic a la imatge per ampliar-la. Aquesta imatge mostra el cúmul globular Caldwell 84, gairebé esfèric. Es tracta d'una composició d'observacions preses en llum visible i ultraviolada per dos dels instruments científics del Hubble, l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada de Sondejos) i la Wide Field Camera 3 (Càmera de Camp Ample 3). Aquestes observacions van ajudar els astrònoms a comprendre millor els moviments i les abundàncies químiques de les estrelles del cúmul. Crèdit: NASA, ESA, A. Sarajedini (Florida Atlantic University) i G. Piotto (Università degli Studi di Padova); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Els astrònoms han plantejat la hipòtesi que aquest cúmul globular és membre de la "Salsitxa de Gaia", les restes d'una galàxia nana que es creu que va col·lisionar amb la Via Làctia fa entre 8 i 10 milions d'anys. Quan la galàxia nana es va fusionar amb la nostra, la interacció gravitatòria la va esquinçar, deixant darrere seu diversos cúmuls globulars i milions d'estrelles amb òrbites inusuals. Gràcies a aquestes òrbites inusuals, quan es tracen les velocitats d'aquestes estrelles en un gràfic apareix una forma allargada semblant a una salsitxa. Atès que els cúmuls globulars com Caldwell 84 solen formar-se en galàxies més grans, els astrònoms creuen que la galàxia nana que va col·lisionar amb la Via Làctia era una de les majors de les primeres galàxies satèl·lit de la Via Làctia.

També coneguda com a NGC 5286, Caldwell 84 va ser descoberta el 1826 per l'astrònom escocès James Dunlop mentre realitzava observacions a Austràlia. Situat a la constel·lació del Centaure i amb una magnitud aparent de 7,6, aquest cúmul globular es pot veure amb un telescopi petit. Tot i això, la llum dispersa de la propera estrella M Centauri, de magnitud 4,6, pot interferir en l'observació del cúmul. És més fàcil observar-lo durant la tardor a l'hemisferi sud. (Els qui es trobin a prop de l'equador a l'hemisferi nord el poden buscar a finals de primavera). Caldwell 84 es troba a uns 35.000 anys llum de la Terra i és un dels cúmuls globulars més antics de la Via Làctia.

C84 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C79

Clic a la imatge per engrandir. Imatge del Cúmul Globular C79. Crèdit: ESA/Hubble i NASA; Agraïments: Sarajedini et al.

Aquesta imatge del Hubble mostra estrelles al centre del brillant cúmul globular Caldwell 79. Els cúmuls globulars són densos grups d'estrelles lligades gravitacionalment que vaguen pels confins de la galàxia. Es calcula que la majoria dels cúmuls globulars de la Via Làctia tenen més de 10.000 milions d'anys, aproximadament el doble que el nostre sistema solar. Solen contenir centenars de milers d'estrelles que es creu que es van formar més o menys alhora. També contenen algunes de les estrelles més antigues de la nostra galàxia, però el seu paper en l'evolució galàctica continua sent objecte d'estudi.

Aquesta imatge combina observacions visibles i ultraviolades preses amb dues de les càmeres del Hubble: l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos) i la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3). El Hubble es va fixar en Caldwell 79 perquè posseeix algunes qualitats peculiars que podrien ajudar els astrònoms a comprendre com es formen i evolucionen els cúmuls globulars.

El cúmul acull un fosc secret al seu nucli: un forat negre que és visible indirectament a través dels seus efectes gravitatoris sobre una estrella propera. L'òrbita del cúmul també és desconcertant perquè Caldwell 79 gira al voltant del centre de la galàxia en direcció oposada a la que es podria esperar. Això podria indicar que Caldwell 79 no es va originar a la nostra galàxia, sinó que es va formar en un altre lloc i va quedar atrapat per la gravetat de la Via Làctia quan el cúmul va passar a prop.

Possiblement contrarestant la teoria que Caldwell 79 és d'origen extragalàctic, el cúmul és químicament molt similar als altres cúmuls globulars de la galàxia. Altres observacions podrien revelar si el cúmul es va originar a la nostra galàxia o es va formar en un altre lloc per ser subsumit posteriorment.

Caldwell 79 va ser descobert per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826 i també està catalogat com a NGC 3201. El cúmul es troba relativament a prop, a uns 16.000 anys llum, a la constel·lació de Vela. Amb una magnitud de 6,7, és massa tènue per veure'l a simple vista. Un parell de prismàtics n'hi ha prou per veure el cúmul, encara que serà un espectacle molt més impressionant vist a través d'un telescopi. Malauradament, Caldwell 79 no és fàcilment visible des de la majoria de les latituds septentrionals, excepte les properes a l'equador, on els observadors el poden buscar a la primavera. El cúmul es veu millor des de l'hemisferi sud durant els mesos de tardor.

C79 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C78

Aquest bell cúmul globular es veu millor des de latituds equatorials. 

El cúmul globular Caldwell 78, també conegut com a NGC 6541, va ser observat per primera vegada l'any 1826. L'astrònom italià Niccolò Cacciatore i l'astrònom escocès James Dunlop van descobrir el cúmul de forma independent amb només uns mesos de diferència.

Clic a la imatge per engrandir. Caldwell C78. Crèdit: NASA, ESA, i G. Piotto (Università degli Studi di Padova); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Caldwell 78 s'observa millor des de latituds equatorials de l'hemisferi nord a l'estiu i des de l'hemisferi sud a l'hivern. El cúmul té una magnitud aparent de 6,3 i està situat a la constel·lació de Corona Australis, a uns 22.000 anys llum de la Terra. El cúmul es pot observar amb prismàtics, però enlluernarà en un telescopi petit. Un telescopi més gran permetrà distingir algunes de les estrelles individuals del cúmul.

Tradicionalment, els astrònoms creien que els cúmuls globulars estaven formats per estrelles amb edats i abundàncies químiques similars. Tot i això, estudis recents suggereixen que aquesta visió simplista no sempre és certa. Sembla que molts cúmuls globulars contenen estrelles amb diferents abundàncies químiques entre si (o "poblacions múltiples"), cosa que suggereix que les estrelles es van formar en moments diferents.

Aquesta imatge de Caldwell 78 és un compost d'observacions preses en llum visible i ultraviolada per la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3) del Hubble. Aquestes observacions es van realitzar per caracteritzar millor les poblacions estel·lars del cúmul.

C78 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

Catàleg Charles Messier. Objecte M83

Clic per engrandir. Si la nostra Via Làctia s'assemblés a aquesta, segur que estaríem
orgullosos de la nostra llar! La bella galàxia espiral Messier M83 està ubicada a la
constel·lació meridional de la Hidra (la Serp d'Aigua) i també és coneguda com NGC 5236 i
com la galàxia Molinet del Sud. La seva distància és d'uns 15 milions d'anys llum. Sent
aproximadament dues vegades més petita que la Via Làctia, la seva grandària en el ce
és de 11x10 arcmin. La imatge mostra braços espirals grumollosos i ben definits, rics en
estrelles joves, mentre que el disc revela un complex sistema de intricats carrils de pols.
Aquesta galàxia és coneguda per ser un lloc de vigorosa formació estel·lar. Crèdit imatge: ESO.

Descoberta en 1751-52 per l'abat Nicholas Louis de la Caille.

M83 va ser classificada com un pas intermedi entre les espirals normals i les barrades per G. de Vaucouleurs, en la seva classificació com SAB(s)c. En aquesta magnífica imatge nostra (abaix), apareixen ben definits els seus braços espirals que li donen una aparença molt dinàmica, embellits pels seus grups vermells i blaus "difuminant" els braços. Les agrupacions vermelles són aparentment nebuloses gasoses difuses en les quals s'estan formant estrelles, i que són excitades per aquestes joves estrelles calentes. Les regions blaves representen poblacions de joves estrelles formades recentment (fa alguns milions o dotzenes de milions d'anys). Entre els pronunciats braços espirals hi ha regions amb molt poques estrelles. Línies de pols fosca segueixen l'estructura espiral fins al disc,i poden seguir-se bé dins de la regió central fins al nucli, que té només 20" de diàmetre. Aquest nucli mostra unes fortes línies d'emissió. Està compost d'una població més antiga d'estrelles groguenques dominant la regió central, i s'estén al llarg de l'estructura barrada. 

La imatge inferior va ser obtinguda per David Malin amb el Telescopi Anglo-Australià de 3'9 metres de l'Observatori Astronòmic Australià. Els que estiguin interessats podeu obtenir informació més detallada d'aquesta imatge. També hi ha disponibles més imatges de M83 amb el mateix telescopi.

 

 

David Malin, en les seves antigues publicacions, sempre donava una distància d'uns 25 milions d'anys-llum, com en el seu llibre "A View of the Universe" (Una visió de l'Univers). En el capítol 4, mentre que en el seu "Galaxies" (Galàxies), capítol 8, s'afegeix al grup dels que reivindiquen una distància d'uns 10 milions d'anys-llum, i dóna un argument, és a dir que les estrelles més brillants poden ser vistes individualment més enllà d'aquesta distància. M83 s'allunya a 337 km/seg, el que implica una distància una mica més llarga de donada per la llei de Hubble. (H0 = 75 sobre 15 milions d'anys-llum, sense correcció per les pertorbacions del cúmul galàctic de la Verge, el corrent central de Verge, però en perfecta consonància amb el valor de 15'3 milions d'anys-llum donat per R. Brent Tully en el seu "Nearby Galaxies Catalog". Kepple/Sanner van donar un altre valor a la desviació amb una distància de 22 milions d'anys-llum.

Aquesta galàxia és de vegades anomenada "Molinet Austral". Forma un petit grup físic, el grup de M83, amb la peculiar ràdio galàxia Centaurus A (NGC 5128) i la inusual galàxia NGC 5253 al Centaure. R. Brent Tully també inclou els següents més petits i difusos presumibles (o possibles) membres d'aquest grup: NGC 4945, NGC 5102, NGC 5164, NGC 5408, ESO 381-20 (MCG-6-28-017; 1243-1233 ), ESO 324-24 (MCG-6-30-003; 1324-1341), ESO 444-84 (MCG-5-32-000; 1334-1327), ESO 325-11 (1342-1341), i ESO 383-87 (MCG-6-30-025; 1346-35).

Cinc o sis supernoves s'han registrat fins ara a M83, més que en cap altra galàxia Messier:

• 1923A observada per CO Lampland a l'Observatori Lowell, de magnitud 14.
• 1945B apareguda el 13 de juliol de 1945 i que va aconseguir magnitud 14'2. Aquesta supernova només va poder ser detectada el 1990 per W. Liller en unes plaques fotogràfiques preses a la Harvard Station a Bloemfontein (Sud-àfrica), i va poder ser seguida entre el 13 de juliol i el 7 d'agost (veure IAU Circular 5091).
• 1950B va ser observada per G. Haro i aconseguir una magnitud de 14.5 en el seu punt màxim.
• 1957D descoberta per HS Gates el 13 de desembre de 1957 i que va aconseguir només magnitud 15.0, va ocórrer a uns 3' NNE del nucli.
• La supernova 1968L va ser descoberta visualment per l'astrònom aficionat Jack C. Bennett, de Pretòria, Sudàfrica, quan estava fent un escombrat a la recerca d'estels; aquesta va ser de tipus I, localitzada a 5' per davant del nucli i va aconseguir una magnitud de 11-12.
• 1983N va aparèixer el 3 de juliol de 1983 i va aconseguir una brillantor de magnitud 12.5. 

Durant anys, M83 ha estat la galàxia en què s'han descobert més supernoves, però NGC 6946 ha superat la seva marca i n'ostenta avui el rècord amb un nombre total de 8, (N. del T. en el moment de escriure aquest article; 2009), però manté l'actual rècord amb un número total de 9. A més, M61 també s'ha posat al dia i ha igualat la marca de sis supernoves a finals del 2008. 

M83 va ser descoberta per l'abat Nicholas Louis de la Caille al Cap de Bona Esperança el 23 de febrer del 1752; era el seu objecte Lacaille I.6. Així es va convertir en la primera galàxia descoberta més enllà del Grup Local, i la tercera de totes les galàxies, després de M31 i M32. Va ser després catalogada per Charles Messier el 17 de febrer de 1781; des de casa seva a la part nord de Paris (a 49 graus de latitud Nord), és tan difícil d'observar que va afirmar que "Un pot veure-ho només si té una gran capacitat de concentració". L'autor d'aquest article pot corroborar que és un dels objectes Messier més difícils des del sud d'Alemanya. A causa d'això, l'antic catàleg d'objectes de l'hemisferi Nord tendia a subestimar considerablement la seva brillantor; p.e. Becvar li atribuïa una lluentor de només 10'1 magnituds. 
 

Aquesta imatge del Hubble proporciona una vista de prop de la miríada d'estrelles properes
al nucli de M83, la brillant regió blanquinosa a l'extrem dret. El color vermell de la imatge
representa la llum infraroja i l'hidrogen brillant produït per les estrelles acabades de néixer.
El blau representa l'oxigen i la llum ultraviolada d'estrelles lleugerament més velles. Crèdit:
NASA, ESA i l'Equip del Llegat del Hubble. Crèdit: (STScI / AURA).

A principis de segle XIX, l'observador australià James Dunlop la tenia classificada amb el número 628 en el seu catàleg. La seva estructura espiral va ser descrita i dibuixada per William Lassell que la va descriure com una "espiral de tres braços". 

M83 és un de les obres mestres de l'espai profund austral, però molt difícil per als observadors de latituds al nord, com ja s'ha dit. És inclús difícil de trobar: primer cal localitzar una de les estrelles Gamma o Pi Hydrae. Es pot localitzar també per "star hopping" (saltant d'estrella en estrella) des Gamma Hydrae (magnitud 3, tipus espectral G5 III) que està a 6'5 graus N i 3 graus 15' (19 minuts en RA) Oest, o des de Pi Hydrae (magnitud 3'27, tipus espectral K2 III) des de la que M83 està a uns 3 graus 15' Sud i 6 graus 20' Oest. Seguint una cadena d'estrelles de magnituds 5 a 7, arribem a un estel groguenc de magnitud 5'83 de tipus espectral F6 i un estel blanc de magnitud 7'0 (tipus espectral A5 V) que està a uns 30' NE de M83. Un Star hopping des de Gamma també us portarà a prop de NGC 5601 (H1.138), una galàxia el·líptica de magnitud 10'2.

Els habitants australs poden trobar M83 més fàcilment des de la constel·lació del Centaure, ja que està just al nord de la frontera entre Hidra i aquesta constel·lació. Des Iota i Theta Centauri, al cap de la figura del Centaure, cal localitzar les estrelles i, h i k ( esmentades per Messier), així com g Centauri, totes elles entre les magnituds 4 i 5; també se les coneix com 1 i Cen, 2 g Cen, 3 k Cen, i 4 h Cen. g i i apunten cap a M83 (i més enllà a Gamma Hydrae); la galàxia apareix més enllà de i, al doble de distància que la que té fins g. 

M83 al web del SEDS
Índex del Catàleg Messier del blog