31/12/2021

Els 10 articles més llegits el 2021

31 de desembre de 2021, darrer dia de l'any, i volem aprofitar l'avinentesa per fer-vos un petit resum de quins son els articles més llegits, o que més han despertat l'interès dels nostres seguidors, durant aquest any que avui acabem.


 En primer lloc, un any més:

1- Quina és l'estrella més gran de l'univers?

Publicat el 22 de novembre de 2017. Si creieu que el nostre Sol és molt gran, no us heu de perdre llegir el nostre article.

2- Per què els planetes són rodons?

Publicat el 30 de setembre de 2019. Un tema que preocupa i molt, als nostres lectors més curiosos.

3- Per què veiem la sang blava a les nostres venes?

Publicat el 1 d'octubre de 2019. Després de llegir l'article us mirareu els vostres braços i mans de manera diferent.

4- Com es mesuren les distàncies a l'univers? 

Publicat el 25 de setembre de 2017. Tens previst fer un viatge a l'espai?. Doncs aquest article és per a tu de lectura obligada.

5- Per què es fan bombolles al terra quan plou?

Publicat el 27 d'agost de 2019. Després de llegir-lo estaràs desitjant que plogui per poder comprovar el que t'expliquem.


6- Dossier: 10 preguntes essencials sobre l’Univers 

Publicat el 3 de setembre del 2019. Un dels dossiers més llegits del nostre blog.

7-Quants meteorits han caigut a la Terra?

Publicat el 6 d'octubre del 2019. Tens més probabilitats que te'n caigui un a sobre, que possibilitats de guanyar el premi gros a la "Loteria Primitiva".

8- Curiositats santgenisenques

Publicat el 31 de març de 2015. Algunes de les curiositats d'un dels barris més desconeguts de la ciutat de Barcelona: Sant Genís dels Agudells.

9- Quina és la mida de l’univers? 

Publicat el 14 d'octubre de 2019. Prepara't per adonar-te de l'insignificants que som dins de l'Univers.

10- Explorant el cel nocturn | El Catàleg Caldwell del Hubble

Publicat el 20 de febrer de 2021. Un altre dossier, aquest dedicat a les imatges del Hubble, recollides en el catàleg Caldwell. Un catàleg creat per Patrick Caldwell-Moore com a complement del Catàleg de Charles Messier, que només ho va fer amb els objectes visibles des de l'hemisferi nord. 

Fins aquí els 10 articles més llegits del 2021. Esperem poder seguir despertant el vostre interès amb les nostres publicacions el proper 2022. 

Us desitgem una feliç sortida i entrada d'any!


30/12/2021

Les cues dels cometes mai són verdes i finalment ja sabem el per què


Clic per engrandir. Investigadors de la Universitat de Nova Gal·les del Sud a Austràlia han provat
en laboratori una teoria que es remunta a la dècada de 1930, per demostrar que les cues dels
cometes no són mai verdes. Crèdit: Tryfonov, Adobe Stock

Gairebé 4.000 cometes coneguts i probablement molts més. I ni un amb cua verda! El misteri ha intrigat durant molt de temps els astrònoms. Avui, un equip confirma experimentalment una teoria proposada als anys 30 sobre aquest tema. Tot es tracta del carboni diatòmic.

Per als nostres avantpassats, anunciaven catàstrofes, o almenys grans canvis. Aleshores, els científics ens van ensenyar que, tot i que el seu potencial destructiu segueix demostrat (però també se sospita que han portat a la Terra els ingredients primordials de la vida) els cometes no són sobrenaturals. Troben la seva font, per a alguns, aquells amb període curt, al cinturó de Kuiper, una regió situada més enllà de l'òrbita de Neptú, per als altres, al núvol d'Oort, molt més lluny, als confins del nostre sistema solar.

Els astrònoms durant segles han observat que aquestes masses de gel, roca i pols tendeixen a tenir un color verd que s'aclareix a mesura que s'aproximaven al nostre sol. Però que aquest color verd no s'estén mai fins a les seves cues.

A la dècada de 1930, un físic alemany-canadenc, Gerhard Herzberg (1904-1999), va guanyar el Premi Nobel de Química el 1971 pel seu treball sobre l'estructura electrònica i la geometria de les molècules, va suggerir una explicació. La llum del sol destrueix el carboni diatòmic (C2) precisament a partir de la interacció entre la mateixa llum i la matèria orgànica continguda a la capçalera del cometa. Però la inestabilitat del C2 havia impedit fins aleshores que aquesta teoria fos provada. Fins aleshores, perquè investigadors de la Universitat de Nova Gal·les del Sud (Austràlia) acaben de trobar una manera de provar aquesta reacció química al laboratori.


Clic per engrandir. El bonic color verd del cometa C/2014 Q2 (Lovejoy) es deu al carboni
diatòmic. Crèdit: Paul Stewart, Viquipèdia, CC by-sa 2.0

Carboni diatòmic al cap, però no a les cues

Abans d'entrar en els detalls del seu treball, cal assenyalar que el dicarboni només existeix en entorns extremadament energètics o pobres en oxigen. Una estrella, el medi interestel·lar o... un cometa. Però sempre que aquest últim estigui allunyat del nostre Sol. De fet, és la seva calor la que permet trencar en C2 la matèria orgànica (el tipus de molècules que són els ingredients de la vida) presents al nucli gelat del cometa. Aleshores, el dicarboni passa a la coma, aquella capa de gas i pols que envolta el nucli. Un coma que després es torna verd.

El que acaben de demostrar els investigadors de la Universitat de Nova Gal·les del Sud és que la radiació ultraviolada (UV) del Sol tendeix a trencar els enllaços entre els àtoms de carboni que formen el C2. Evoquen un procés de fotodisssociació que destrueix el carboni diatòmic abans que tingui temps d'apropar-se a les cues del cometa.

 

 Ho he vist aquí.

28/12/2021

Els astrònoms capten una erupció d'un forat negre que abasta 16 vegades la Lluna plena al cel


Els astrònoms han obtingut la imatge més completa de l'emissió de ràdio del forat negre supermassiu d'alimentació activa més proper a la Terra. L'emissió està alimentada per un forat negre central a la galàxia Centaurus A, a uns 12 milions d'anys llum. 


Clic per engrandir. Centaurus A és una galàxia el·líptica activa gegantina situada a 12 milions
d'anys llum. Al seu cor hi ha un forat negre amb una massa de 55 milions de sols. Aquesta
imatge mostra la galàxia en longituds d'ona de ràdio, revelant vasts lòbuls de plasma que
s'estenen molt més enllà de la galàxia visible, que només ocupa una petita porció al centre
de la imatge. Els punts del fons no són estrelles, sinó radiogalàxies molt semblants a
Centaurus A, a distàncies molt més grans. Crèdit: Ben McKinley, ICRAR/Curtin i Connor
Matherne, Louisiana State University.

A mesura que el forat negre s'alimenta del gas que cau, expulsa material a una velocitat propera a la de la llum, provocant el creixement de bombolles de ràdio durant centenars de milions d'anys. Vista des de la Terra, l'erupció de Centaurus A s'estén vuit graus pel cel, la longitud de 16 llunes plenes col·locades una al costat de l'altra. Es va captar amb el telescopi Murchison Widefield Array (MWA), situat a l'interior d'Austràlia Occidental.


Clic per engrandir. La rajola 107, o "the Outlier" com se la coneix, és una de les 256 rajoles
del MWA situades a 1,5 km del nucli del telescopi. El MWA és un instrument precursor del
SKA. Fotografiat per Pete Wheeler, ICRAR

La investigació es va publicar el 23 de desembre a la revista Nature Astronomy.

L'autor principal, el Dr Benjamin McKinley, del node de la Universitat de Curtin del Centre Internacional de Recerca Radioastronòmica (ICRAR), va dir que la imatge revela nous i espectaculars detalls de l'emissió de ràdio de la galàxia.

"Aquestes ones de ràdio procedeixen del material que està sent absorbit pel forat negre supermassiu situat al centre de la galàxia", va dir.

"Forma un disc al voltant del forat negre i, a mesura que la matèria s'esquinça en acostar-se al forat negre, es formen potents dolls a banda i banda del disc, que expulsen la major part del material de tornada a l'espai, a distàncies que probablement superin el milió d´anys llum.

Les observacions de ràdio anteriors no podien manejar la brillantor extrema dels dolls i els detalls de la zona més àmplia que envolta la galàxia estaven distorsionats, però la nostra nova imatge supera aquestes limitacions".

Centaurus A és la radiogalàxia més propera a la nostra Via Làctia.

"Podem aprendre molt de Centaurus A en particular, només perquè és tan a prop i podem veure-la amb tant detall", va dir el Dr. McKinley. "No només en longituds d'ona de ràdio, sinó també a totes les altres longituds d'ona de la llum. En aquesta investigació hem pogut combinar les observacions de ràdio amb dades òptiques i de raigs X, per ajudar-nos a entendre millor la física d'aquests forats negres supermassius".


Clic per engrandir. Centaurus A és una galàxia el·líptica activa gegantina situada a 12 milions
d'anys llum. Al seu cor hi ha un forat negre amb una massa de 55 milions de sols. Aquesta imatge
composta mostra la galàxia i l'espai intergalàctic circumdant en diverses longituds dona
diferents. El plasma de ràdio es mostra en blau i sembla estar interactuant amb gas calent que
emet raigs X (taronja) i l'hidrogen neutre fred (porpra). També es mostren núvols que emeten H-alpha
(vermell) sobre la part òptica principal de la galàxia, que es troba entre les dues taques de ràdio més
brillants. El "fons" està en longituds d'ona òptiques, mostrant les estrelles de la nostra pròpia Via
Làctia que en realitat estan en primer pla. Crèdit: Connor Matherne, Louisiana State University
(Òptic/H-alpha), Kraft et al. (Raigs X), Struve et al. (HI), Ben McKinley, ICRAR/Curtin. (Ràdio).

L'astrofísic Dr. Massimo Gaspari, de l'Institut Nacional d'Astrofísica d'Itàlia, va dir que l'estudi corroborava una nova teoria coneguda com a “Acreció Freda Caòtica” (CCA-Chaotic Cold Accretion), que sorgeix en diferents camps.

"En aquest model, els núvols de gas fred es condensen a l'halo galàctic i plouen sobre les regions centrals, alimentant el forat negre supermassiu", va dir.

"Desencadenat per aquesta pluja, el forat negre reacciona vigorosament llançant energia de tornada a través de raigs de ràdio que inflen els espectaculars lòbuls que veiem a la imatge del MWA. Aquest estudi és un dels primers a sondejar amb tant detall el "clima" multifàsic del CCA en tota la gamma d'escales", va concloure el Dr. Gaspari.

El Dr. McKinley va dir que la galàxia sembla més brillant al centre, on és més activa i hi ha molta energia.

"Després és més tènue a mesura que s'allunya perquè l'energia s'ha perdut i les coses s'han calmat", va dir. "Però hi ha trets interessants on les partícules carregades s'han re-accelerat i estan interactuant amb forts camps magnètics". 


El vídeo mostra la radiogalàxia Centaurus A, que acull el forat negre d'alimentació activa més proper a la Terra. El vídeo mostra la mida aparent de la galàxia en longituds d'ona òptiques, de raigs X i submil·limètriques des de la Terra en comparació amb la Lluna. A continuació, s'allunya per mostrar l'enorme extensió de les bombolles circumdants que s'observen a longituds d'ona de ràdio. Els astrònoms han produït la imatge més completa de l'emissió de ràdio del forat negre supermassiu d'alimentació activa més proper a la Terra. Més informació fent un clic aquí. Crèdit: ESO/WFI (Optical) - MPIfR/ESO/APEX/A. Weiss et al. (submil·limètric) - NASA/CXC/CfA/R.Kraft et al. (raigs X) - Ben McKinley, ICRAR/Curtin i Connor Matherne, Louisiana State University (ràdio).

El director del MWA, el professor Steven Tingay, va dir que la investigació va ser possible gràcies a l'amplíssim camp de visió del telescopi, a la seva magnífica ubicació radioelèctrica i la seva sensibilitat excel·lent.

"El MWA és un precursor del SKA (Matriu del Quilòmetre Quadrat), una iniciativa global per construir els radiotelescopis més grans del món a Austràlia Occidental i Sud-àfrica", va dir.

"L'ampli camp de visió i, en conseqüència, l'extraordinària quantitat de dades que podem recollir, significa que el potencial de descobriment de cada observació del MWA és molt alt. Això suposa un pas fantàstic cap al SKA encara més gran". 

Clic per engrandir. Imatge composta del telescopi SKA-Low a Austràlia Occidental. La
imatge combina una foto real (a l'esquerra) de l'estació prototip AAVS2.0 de SKA-Low, que
ja és al lloc, amb una impressió artística de les futures estacions de SKA-Low, tal com seran
construïdes. Aquestes antenes dipol, que es comptaran per centenars de milers, estudiaran
el cel radioelèctric a freqüències tan baixes com 50MHz. Crèdit: ICRAR, SKAO.

El Murchison Widefield Array, és el MWA i està gestionat i operat per la Universitat de Curtin en nom d'un consorci internacional, i es troba a l'Observatori Radioastronòmic de Murchison, a Austràlia Occidental. L'observatori és gestionat pel CSIRO, l'agència científica nacional d'Austràlia, i va ser creat amb el suport dels governs d'Austràlia i Austràlia Occidental. Reconeixem els Wajarri Yamatji com a propietaris tradicionals de l'emplaçament de l'observatori.

El Centre de Recerca de Supercomputació Pawsey de Perth -una instal·lació de supercomputació nacional de nivell 1 finançada amb fons públics- va ajudar a emmagatzemar i processar les observacions de MWA utilitzades en aquesta investigació.


Ho he vist aquí.

27/12/2021

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C38

Clic per engrandir. Imatge de C38. Crèdit: NASA, ESA, i K. Ashman (University of Missouri);
Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Caldwell 38 rep el sobrenom de galàxia de l'Agulla, perquè a la majoria dels telescopis sembla tan fina i esmolada com una agulla. És una galàxia espiral, però com que es veu gairebé perfectament de costat, la seva estructura espiral queda oculta. Aquesta imatge del Hubble, presa amb la Càmera Planetària i de Gran Angular 2, proporciona una mirada detallada a prop del nucli de la galàxia, que està en gran part enfosquida per gruixudes bandes de pols als braços espirals.

Aquestes observacions es van realitzar per buscar grans agrupacions d'estrelles velles, conegudes com a cúmuls globulars, a Caldwell 38. Veure la galàxia de l'Agulla de costat proporciona una excel·lent oportunitat per explorar els cúmuls estel·lars globulars. Mentre que la majoria de les estrelles d'una galàxia espiral es troben en un pla relativament pla, els cúmuls globulars tendeixen a estar distribuïts de forma dispersa al voltant de la galàxia, envoltant-la com una closca difosa. Quan es veuen de cara, els cúmuls globulars d'una galàxia es perden fàcilment en la barreja; tanmateix, quan una galàxia es veu de costat, aquests cúmuls destaquen. 

Clic per engrandir. Aquesta llança d'estrelles i pols, fotografiada en llum visible i infraroja
amb la Càmera Avançada de Sondejos és una vista ampliada de Caldwell 38. El nucli de la
galàxia es troba cap a la part inferior dreta, més enllà de la vora d'aquesta imatge.
Crèdits: ESA/Hubble i NASA

 Fent un estudi de cúmuls globulars en diverses galàxies espirals de costat, els científics han pogut estudiar com es formen i evolucionen aquests cúmuls. Els resultats semblen indicar que els cúmuls globulars es formen amb un contingut de metall molt baix, però després la seva metal·licitat creix amb el temps a través de posteriors fusions amb altres cúmuls globulars. 

La galàxia de l'Agulla va ser descoberta per l'astrònom William Herschel el 1785 i també està catalogada com a NGC 4565. Es troba a uns 40 milions d'anys llum, a la constel·lació de la Cabellera de Berenice. La galàxia es veu millor a la primavera des de l'hemisferi nord (a la tardor des de l'hemisferi sud), i amb una magnitud de 9,6 és força fàcil de veure fins i tot amb un telescopi petit. Amb telescopis més grans, es pot veure un prominent carril fosc que travessa el nucli de la galàxia.

Clic per engrandir. Una imatge terrestre del Digitized Sky Survey (DSS-Estudi Digitalitzat del
Cel) a la part superior esquerra inclou els contorns que mostren les regions de Caldwell 38
(NGC 4565) a les que apunten la Càmera avançada per sondejos (ACS) i la Wide Field and
Planetary Camera (WFPC2 -Càmera Planetària i de Gran Angular 2) del Hubble. Crèdits:
Imatge terrestre: Digitized Sky Survey; imatges del Hubble: NASA i ESA 

Per a més informació sobre les observacions de Caldwell 38 realitzades pel Hubble, feu un clic aquí.

 

C38 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

 

26/12/2021

5 coses que cal saber sobre el telescopi espacial James Webb

Clic per engrandir. El telescopi espacial James Webb sortint del seu embolcall de protecció a
la sala blanca del Centre Espacial Goddard als Estats Units. Crèdit: NASA, Chris Gunn.

Els enginyers a terra orquestraran a distància una complexa seqüència de desplegaments
en les hores i dies immediatament posteriors al llançament del telescopi espacial James
Webb. Aquesta animació mostra la seqüència nominal dels desplegaments. Crèdit:
Universal Production Music "
Connecting Idees Instrumental". Centre de Vol
Espacial Goddard de la NASA

Després del llançament del telescopi espacial James Webb, us convidem a recordar cinc moments destacats o anècdotes que van marcar el disseny del nou dispositiu de l'ESA i la NASA.

El nou vaixell insígnia de l'observació espacial s'ha enlairat el 25 de desembre des de la base de Kourou a la Guyana. El  telescopi espacial James Webb (JWST), assenyalat com el successor del Hubble, també és un veritable dipòsit de registres: pressupost colossal, disseny que abasta diverses dècades, nombrosos retards en l'execució, el va dur a forjar-se una reputació com un dels més ambiciosos projectes dels darrers 30 anys.

Clic per engrandir. El telescopi espacial James-Webb és un dispositiu colossal: el seu mirall
primari fa 6,5 ​​metres de diàmetre mentre que el seu para-sol és de la mida d'una pista de tennis.
Crèdit: NASA, Chris Gunn.

1. Un projecte desenvolupat al llarg de 25 anys

Vint-i-cinc anys és la durada entre els primers esborranys del telescopi James Webb i el seu llançament a finals de 2021. L'aventura JWST va començar l'any 1996 amb un nom diferent: Next Generation Space Telescope (telescopi espacial de nova generació). La NASA decideix iniciar la construcció d'un telescopi espacial de baix cost, uns 500 milions de dòlars. El  telescopi espacial de nova generació  ja es preveu com el successor espiritual del Hubble, llançat el 1990. Molt ràpidament, els retards augmentaran, provocant el desplaçament de les dates de llançament, des dels anys 2000 fins als 2010, i finalment fins al 2021. Els ajornaments de la NASA i l'envergadura del projecte faran esclatar ràpidament el pressupost inicial.

2. Un telescopi de 10.000 milions de dòlars

Amb el James-Webb, la NASA vol crear un telescopi espacial innovador, eficient però a baix cost. Així, l'administració limita el pressupost inicial a 500 milions de dòlars. L'any 1998, dos anys després dels primers esbossos del  telescopi espacial Next Generation, els primers retards van provocar un augment del pressupost destinat al projecte. El disseny del JWST va arribar així als 1.000 milions de dòlars. Aquesta xifra continuarà augmentant, paral·lelament a l'evolució tecnològica i als nombrosos retards experimentats per les agències espacials occidentals. Al final, el desenvolupament del JWST haurà costat la quantitat impressionant de 10.000 milions de dòlars, o 20 vegades la quantitat inicial prevista.

Clic per engrandir. El JWST es col·locarà a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra, en una zona
anomenada "Punt de Lagrange L2". Crèdit: Nasa, JPL-Caltech.

3. Anar a 1,5 milions de quilòmetres

Després de l'enlairament el 25 de desembre, el telescopi James Webb viatjarà durant 29 dies cap al seu objectiu: el punt Lagrange L2 . Aquest últim, situat a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra en sentit contrari al Sol, oferirà al JWST una posició òptima per dur a terme la seva missió d'observació. El punt de Lagrange L2 és efectivament una regió de l'espai ideal per a l'observació del cel profund, permetent una comunicació permanent amb les estacions de control terrestres així com un subministrament d'energia gràcies a la llum del Sol. 

4. El telescopi espacial James Webb també és el més massiu 

No és sorprenent que les dimensions del JWST estiguin a l'alçada del projecte. L'aparell pesa 6.500 quilograms, amb un mirall primari de 6,5 metres de diàmetre i una visera de 22 per 12 metres, la mida d'una pista de tennis!. Per comparar, el diàmetre del mirall principal del Hubble és de "només" 2,4 metres de diàmetre. El gegantisme del James Webb té una utilitat científica, i permetrà recollir més lluminositat d'estrelles llunyanes i proporcionarà una resolució més precisa dels objectes celestes observats. 

Clic per engrandir. La nebulosa de la Quilla, fotografiada pel Hubble. A l'esquerra, la imatge en
l'espectre visible, a la dreta en l'espectre infraroig, permetent així discernir més estrelles. Crèdit: NASA, ESA.

5. El JWST veurà fins a 100 milions d'anys després del Big Bang

El  telescopi espacial James Webb podrà observar una àmplia gamma d'objectes celestes. Mentre que alguns cossos visibles com els planetes del Sistema Solar podran ser fotografiats, els objectius prioritaris del nou telescopi espacial són les galàxies més antigues de l'Univers, que van aparèixer només 100 milions d'anys després del Big Bang, fa més de 14.000 milions anys. Mirar tan lluny en el "passat" hauria de permetre als astrònoms i als astrofísics aprendre més sobre la formació de l'Univers, les primeres estrelles i els sistemes galàctics. Fins ara, un albirament conjunt de Hubble i Spitzer ens va permetre remuntar-nos a una galàxia nascuda 400 milions d'anys després del Big Bang.


Ho he vist aquí.

24/12/2021

El telescopi James Webb arriba a la plataforma de llançament a bord d'un coet Ariane 5

Clic a la imatge per engrandir. El coet Ariane 5 d'Arianespace, amb el telescopi espacial James Webb de la NASA a bord, es dirigeix a la plataforma de llançament, el dijous 23 de desembre de 2021, al port espacial europeu, el Centre Espacial Guaianès a Kourou, Guaiana Francesa. El telescopi espacial James Webb és un gran telescopi infraroig amb un mirall primari de 6,5 metres. L´observatori estudiarà totes les fases de la història còsmica, des de l´interior del nostre sistema solar fins a les galàxies observables més llunyanes de l´univers primitiu. Crèdit de la imatge: NASA/Bill Ingalls

El llançament està previst pel dia 25 de desembre de 2021 a les 07:20 AM (hora costa est dels EE.UU.). Podeu seguir el compte enrere des d'aquí.

Podeu accedir al plànol del telescopi espacial James Webb fent un clic aquí. També podeu accedir a la plana web oficial de la missió fent un altre clic aquí.


Ho he vist aquí.

23/12/2021

Us presentem a Ameca, el robot humanoide hiperrealista

Les expressions facials d'aquest robot humanoide, però també els seus moviments són increïblement realistes i alhora aterridors.

Clic per engrandir. Aquí teniu a l'Ameca un robot humanoide tan realista que pot arribar a
fer por. Crèdit: Engineered Arts

Afortunadament, la seva pell és grisa i només li cobreix les mans i la cara, i té expressions humanes. Ameca és un robot humanoide tan impressionant com inquietant pel seu realisme. A part d'espectacles com WestWorld o a les pel·lícules, està clar que mai hi ha hagut un robot humanoide tan reeixit com Ameca.

En un vídeo publicat pel seu dissenyador britànic Engineered Arts, es pot veure el robot despertant-se i descobrint meravellat el seu propi cos. Els seus gestos i expressions facials són perfectament fluids.

El robot humanoide, Ameca, mira les seves mans amb expressions humanes que poden causar
certa inquietud. Crèdit: Engineered Arts

Un robot sense Intel·ligència Artificial

Sota aquesta pell sintètica, imaginem un exèrcit d'elements mecànics, sensors i actuadors. Si el robot té un realisme realment impressionant, els seus dissenyadors expliquen que és totalment incapaç d'improvisar. Aquest és un autòmata programable i ni tan sols hi ha un bri d'intel·ligència artificial al seu crani. Segons la firma, però, seria possible parlar a distància a través del robot. Aleshores seria una mena d'avatar robòtic.

Tal com indica el nom del seu dissenyador, és més en l'àmbit de l'art que el robot s'ha d'utilitzar com a "titella". La firma tampoc es troba en el seu primer intent ja que l'any 2013 ja havia presentat un robot humanoide, certament menys realista, que portava el nom de RoboThespian, que significa "actor robot".

 

Ho he vist aquí.

Bones Festes!

L'equip de Sci-Bit us volem desitjar unes Bones Festes i una Feliç nova Òrbita al nostre Sol, que, aquest any sí, esperem que ens torni els petons i abraçades amb els nostres éssers estimats i encaixades de mans amb els nostres amics.

Amb els nostres millors desitjos de pau, salut, felicitat i descobertes.


Clic a la imatge per engrandir. Una preciosa aurora boreal, acompanyada d'unes boniques paraules del nostre poeta Miquel Martí i Pol.

20/12/2021

Un nou i prometedor propulsor elèctric de iode supera una prova clau en òrbita

Els propulsors elèctrics que utilitzen iode com a propulsor podrien arribar aviat a moltes naus espacials.

Un nou propulsor elèctric que llança iode ha estat provat amb èxit en òrbita, una fita que podria ajudar a aconseguir motors molt més petits, senzills, barats i de més rendiment per a satèl·lits i naus espacials, segons informa un nou estudi.

 Clic per engrandir. Vista cap avall d'un model de vol amb el sistema de propulsió elèctrica
de iode NPT30-I2 disparant en una càmera de buit. (Crèdit: ThrustMe)

Els coets convencionals utilitzen reaccions químiques per impulsar la propulsió. En contrast, els propulsors elèctrics produeixen empenta mitjançant l'ús d'energia elèctrica per accelerar propulsors com a ions carregats elèctricament lluny d'una nau espacial.  

La propulsió elèctrica genera molta menys embranzida que els coets químics, per la qual cosa és massa feble per llançar una nau espacial des de la superfície de la Terra. Però els propulsors elèctrics són molt eficients en la producció d'empenta, atesa la petita quantitat de propulsor que porten. Això els fa molt útils per a les naus espacials que ja són a l'espai.

Actualment, el gas xenó és el preferit per als propulsors elèctrics. Tot i això, el xenó és escàs, ja que constitueix menys d'una part per cada 10 milions a l'atmosfera terrestre. També és car, ja que costa uns 3.000 dòlars per 1 quilo. A més, el gas requereix voluminosos tancs pressuritzats, així com complexes xarxes de canonades, vàlvules i bombes per transportar-lo per un sistema de propulsió.

Una possible alternativa al xenó que els investigadors han explorat els darrers 20 anys és el iode, el mateix element que sovint s'envasa amb la sal de taula i s'utilitza com a antisèptic. El iode és més barat i abundant que el xenó i es pot emmagatzemar sense pressió com un sòlid que es transforma directament en gas quan s'escalfa, cosa que permet una miniaturització i simplificació significatives. Investigacions anteriors han demostrat que els propulsors elèctrics que utilitzen iode poden ser més eficients. Ara els científics han llançat per primer cop a l'espai un propulsor elèctric a força de iode i han demostrat que pot ajudar a propulsar una nau espacial en òrbita. que els que fan servir xenó en proves a terra.

Tot i això, el iode presenta els seus propis desafiaments quan es tracta de la propulsió. Per exemple, el iode és molt corrosiu, fet que suposa un perill potencial per a l'electrònica i altres sistemes a bord de les naus espacials. A més, les vibracions durant el llançament i el moviment de la nau una vegada en òrbita poden fer que el iode sòlid es trenqui a trossos, cosa que pot danyar el sistema de propulsió, entre d'altres problemes. 

Ara els científics han llançat per primer cop a l'espai un propulsor elèctric a força de iode i han demostrat que pot ajudar a propulsar una nau espacial en òrbita.

Clic per engrandir. Vista lateral d'un model de vol del sistema de propulsió elèctrica de
iode NPT30-I2 disparant en una càmera de buit. (Crèdit de la imatge: ThrustMe)


"Demostrem que el iode es pot utilitzar amb seguretat a l'espai, aportant una opció per als sistemes de propulsió a bord fins i tot de les naus espacials més petites", va dir l'autor principal de l'estudi, Dmytro Rafalskyi, director tècnic i cofundador de l'empresa de propulsió espacial ThrustMe, que té la seu a prop de París.

El nou propulsor elèctric, el NPT30-I2 de ThrustMe, cap en un sol paquet d'uns 10x10x10 centímetres mida i uns 1,2 kg de massa. Va servir com a sistema de propulsió per a un cubesat de 44 lliures (20 kg), el satèl·lit Beihangkongshi-1 operat per la companyia de satèl·lits xinesa Spacety, que es va llançar a l'espai en un coet Long March 6 el 6 de novembre de 2020.

Les estacions de radar a terra van confirmar que el NPT30-I2 va ajudar el satèl·lit en miniatura a maniobrar en òrbita. En total, el nou propulsor va emetre glopades de iode que van augmentar l'altitud del cubesat en més de 3 quilòmetres. 

Les noves troballes demostren que el iode no només és un propulsor viable, sinó que a més pot aconseguir una propulsió gairebé un 50% més eficient que el xenó, degut a factors com que el iode és més fàcil d'electrificar que el xenó. L'empresa ha obert una línia de producció per a aquests nous propulsors i ja n'ha lliurat més de 10 a fabricants de satèl·lits de tot el món, va dir Rafalskyi. 

"El nostre equip, format per uns 10 enginyers i alguns doctors, ha aconseguit una cosa que ha estat un somni de la comunitat de la propulsió durant dècades", va dir Rafalskyi.

Clic per engrandir. Imatge del NPT30-I2. Crèdit: ThrustMe

Per fer front al problema de la corrosió, els científics van desenvolupar ceràmiques i polímers per protegir els components metàl·lics del satèl·lit. Per evitar que el iode es trenqui, el van reforçar incrustant els vidres de iode en un bloc de ceràmica porosa.

"Som pioners en l'ús del iode, però això no vol dir que no animem els altres a passar-se a aquest propulsor", va dir Rafalskyi. "Som molt oberts pel que fa als resultats de les nostres investigacions, i esperem veure com cada cop més fabricants de propulsors es passen al iode". 

El nou propulsor podria ajudar els petits satèl·lits i les grans xarxes de satèl·lits, com la megaconstel·lació Starlink de SpaceX, a fer maniobres a l'espai, com evitar col·lisions, mantenir-se en òrbita i canviar d'una òrbita a una altra. 

"Actualment, la majoria dels satèl·lits més petits no tenen cap opció de propulsió degut a la complexitat, el cost i els riscos associats a l'ús de sistemes de propulsió estàndard", va dir Rafalskyi. "El iode permet una potent propulsió fins i tot per als satèl·lits més petits a causa de les propietats inherents al iode. La maniobrabilitat a l'espai es fa accessible a qualsevol usuari, incloses les universitats i les petites empreses emergents".
 
"En el futur, els investigadors volen ampliar la seva investigació per abastar grans satèl·lits en òrbita terrestre, així com missions a l'espai profund", va dir Rafalskyi.

Els científics detallen les seves troballes al número del 18 de novembre de la revista Nature.

 

Ho he vist aquí.

15/12/2021

Blue Origin llança un collaret a l'espai en honor de l'actor de Star Trek Leonard Nimoy

Blue Origin llança un collaret a l'espai en honor de l'actor de Star Trek, Leonard Nimoy, amb la nau New Shepard.

El collaret fet en plata de llei, que portava el símbol LLAP, va pujar en un vol de Blue Origin amb els objectes personals de Laura Shepard Churchley.

 Clic per engrandir. Imatge del collaret. Crèdit: Blue Origin

Quan el capità de Star Trek, William Shatner, (James T. Kirk per a els i les Trekkies), va volar a l'espai a l'octubre, la família d'un dels seus companys de repartiment hi va prestar molta atenció. 

El vol de Shatner el 13 d'octubre amb la nau espacial New Shepard de Blue Origin va inspirar homenatges i discussió a tot el món sobre Star Trek, una sèrie que va incorporar la diversitat al seu marc des del principi. 

La família de Leonard Nimoy, que va interpretar el mig Vulcanià Spock, va dir a Space.com que haguéssin volgut que Nimoy també hagués volat. Malauradament, l'actor va morir el 2015 als 83 anys d'una llarga malaltia anomenada MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica). Per cert, la família havia fet també abans un documental sobre la malaltia.

El 2016, la filla de Nimoy, Julie, va demanar a un artista (la família vol mantenir l'anonimat d'aquesta persona) que creés un collaret de plata de llei amb el símbol "LLAP", que és Live Long And Prosper (Llarga Vida i Prosperitat), l'eslògan de Spock en nom de la raça alienígena vulcaniana que formava part de la seva ascendència al programa.

El collaret va ser llançat a l'espai el dissabte 11 de desembre amb la nau Blue Origin missió NS-19, amb Laura Shepard Churchley, la filla de 75 anys d'edat d'Alan Shepard. L'Alan Shepard va ser el primer humà de la NASA en realitzar un vol espacial, el 5 de maig de 1961.


Clic per engrandir.  Un collaret amb el signe Live Long and Prosper de Star Trek es va posar
al manifest del vol Blue Origin NS-19. Aquí, Julie Nimoy (filla de l'estrella de Star Trek, Leonard
Nimoy, amb el símbol que es va utilitzar al programa) es mostra amb el collaret en una foto
sense data. Crèdit imatge: Família de Leonard Nimoy.

"Com al seu personatge, el senyor Spock, al meu pare li encantava la ciència i la tecnologia", va dir Julie Nimoy a Space.com, i va afegir que està segura que el seu pare s'hauria unit a Shatner en el vol d'aquest últim, atès que els dos havien estat amics tota la vida.

"No hi ha cap dubte que el pare estava extremadament orgullós del fet que va inspirar a generacions d'astronautes, científics i enginyers cap a les carreres en tecnologia i exploració espacial", va afegir Julie Nimoy. "Estic segura que hauria aprofitat aquesta oportunitat per difondre un missatge durador d'esperança i inspiració perquè tothom visqui i prosperi". 

El collaret, amb l'icònic símbol de la mà "LLAP" famós al món Trekkie, és un article únic i no està disponible a la venda. El marit de Nimoy, David Knight, es va posar en contacte amb Blue Origin poc després del vol de Shatner amb la idea de fer-li un homenatge i va dir que es va sentir honorat al rebre la resposta en qüestió de minuts.


 Clic per engrandir.  Leonard Nimoy utilitza el signe "LLAP" en aquesta imatge sense
data de Star Trek. Crèdit: CBS/Paramount, CBS Broadcasting.

"Ho van veure com una obvietat, ens van respondre molt ràpid i només van dir:"Sí, sí, sí, volem fer-ho", va dir Knight a Space.com. "Ens va fer sentir bé, perquè a Leonard, li encantava això. LLAP era una cosa a la qual estava molt lligat". "I crec que avui dia encara hi te més significat".

La família Nimoy va dir que està contenta de veure que la imatge de Spock s'utilitza per a les campanyes de vacunació i va afegir que està encantada amb les versions més noves de "Star Trek" que s'emeten aquests dies; Discovery. Que compta amb un jove Spock (Ethan Peck), és un dels nous actors favorits de la família, van dir.

Knight va afegir que la família treballa per mantenir la comunitat espacial compromesa amb el símbol de Spock i està entusiasmada amb la recaptació de fons en curs per a un monument a Leonard Nimoy que es planeja al Museu de la Ciència de Boston. L'escultura inclourà un símbol LLAP. Podeu accedir a la campanya fent un clic aquí.

 

Ho he vist aquí.

12/12/2021

Gabinet de curiositats: 18 La llàgrima batava, un objecte paradoxal amb superpoders

 

Clic per engrandir. Il·lustració de l'esclat d'una llàgrima batava. Crèdit: Smarter Every Day, YouTube

En aquest nou capítol del Gabinet de Curiositats abordem un misteri de 400 anys que envolta un dels objectes més intrigants del món científic. Poseu-vos els guants i les ulleres de seguretat, feu-vos un bon cafè i som-hi!

"L' honor és com aquesta bombolla de vidre
Que dóna tants problemes als filòsofs,
El tot s'evapora quan es trenca la seva part més petita,
I que trenca els ànims buscant saber per què

(Samuel Butler, Hudibras, Part II, Cant II, vers 385-89)

Elegant, exuberant, contra-intuïtiu, l'artefacte que avui ens crida l'atenció probablement mereixeria ser inclòs en el panteó de curiositats científiques. Avar dels seus secrets, el seu funcionament ha estat un misteri durant més de 400 anys. Però, a diferència d'alguns objectes que es conformen amb quedar-s'hi fins que algú aconsegueix revelar la seva màgia, la llàgrima del vidrier no deixa d'oferir als curiosos la seva dosi d'espectacle i d'alegria. 

400 anys de misteri

Els historiadors assumeixen que la llàgrima de vidre es coneix des de l'inici de l'Era Comuna, quan l'Imperi Romà va establir la seva supremacia sobre Europa, el nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. No obstant això, va ser al segle XVII -més precisament l'any 1625- la seva existència està atestada per primera vegada al vidre de Mecklenburg, Alemanya. A França, també se l'anomenen la llàgrima batava, possiblement des que l'ambaixador Pierre Chanut va portar diverses còpies d'Holanda el 1649. Però va ser la seva introducció a Anglaterra pel príncep Rupert del Rin el 1660 el que li va valer el seu sobrenom més durador: La gota del príncep Rupert.

Clic per engrandir. Il·lustració d'una gota del Princep Rupert extreta de l'Account of the
Glass Drops (1661), de Sir Robert Moray. Crèdit: Sir Robert Moray, Royal Society.

Molt ràpidament, aquest curiós objecte atreu l'atenció dels entusiastes de la ciència i dels cercles cultivats que el veuen sovint aparèixer en les obres de literatura i la famosa revista de Samuel Pepys. I per una bona raó! Aquest últim relata com, durant un sopar, un tal Peter Honywood ofereix a l'assemblea una experiència de la qual ha sentit a parlar recentment. Per fer-ho, es produeixen diverses gotes llargues de vidre, probablement d'una polzada de gruix, i caracteritzades per una cua flexible i afilada que no és diferent, diguem-ho simplement, del flagel d'un espermatozoide. Agafant una d'aquestes llàgrimes verdes translúcides, Honywood en trenca intel·ligentment el final, i sota els ulls sorpresos dels convidats, l'objecte es vaporitza en un instant en un milió de partícules brillants. Pepys va comentar: "És un gran misteri per a mi".

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Destin Sandler, autor del
canal de YouTube Smarter Every Day, ha estat fonamental per apropar la llàgrima de
Batava al públic en general. Ho demostra aquí. Crèdit: Smarter Every Dayt, YouTube

Per descomptat, està lluny de ser l'únic interessat en les llàgrimes de vidrier. A Anglaterra, les gotes confiades pel príncep Rupert al rei Carles II es transmeten al seu torn a la Royal Society, fundada un any abans. No triguem a plantejar la paradoxa que fa tan sorprenent el quid de la qüestió d'aquest objecte: mentre que un simple trencament de la cua la fa esclatar en mil trossos, sembla que el cap bulbós resisteix fàcilment els cops d'un martell i a la força de les alicates. També assenyala un detall crucial que no s'entendrà fins molt més tard: en llimant la superfície de la gota, els investigadors noten que aquesta resistència del vidre als assalts del metall s'estén només fins a un cert gruix.  

Robert Hooke lidera la investigació

Un altre científic, el nom del qual potser serà familiar als lectors del Gabinet de Curiositats, també examina la qüestió d'aquestes misterioses gotes i n'inclou diverses il·lustracions a la seva Micrographia. Per descomptat, és Robert Hooke qui, emocionat per aquest enigma, porta a terme diversos experiments per tal d'entendre l'origen del fenomen. Les seves nou pàgines d'observació sobre el tema, de les quals aquí hi teniu un extracte molt breu, ofereixen una visió fascinant del seu enfocament científic molt avançat: "N'he trencat alguns a la intempèrie, trencant amb els dits un trosset de la tija, altres aixafant-los amb una pinça petita; tan bon punt s'havia fet aquesta tasca, tota la gota va volar violentament, amb un so molt penetrant, en multitud de petits trossos, alguns dels quals eren petits com la pols, i es van escampar en totes direccions tan violentament que alguns em van perforar la pell".

Entre els nombrosos experiments que ha dut a terme Hooke, un consisteix a cobrir diverses d'aquestes gotes amb cola i embolicar-les amb pell de peix transparent, per observar què passa quan les peces no poden volar tots els sentits. El pobre científic Adrien Auzout també demanarà a Christian Huygens que li enviï diverses gotes des de La Haia per tal de reproduir l'experiment en si (aparentment els fabricants francesos tenen problemes per produir aquests objectes), però les llàgrimes s'escamparan. Afortunadament, un experiment similar realitzat per un YouTuber amb resina epoxi ens permet apreciar el que Hooke podria haver observat en el seu temps.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Tres segles i mig després
de Robert Hooke, jedrek29t captura els patrons de fractura de les llàgrimes bataves amb
resina epoxi com a cola i pell de peix. Crèdit: jedrek29t, YouTube

És precisament gràcies a aquesta empremta conservada en una pell de peix que Hooke aconsegueix copsar, 300 anys abans que ningú, els elements clau darrere d'aquest fenomen. Primer assenyala els motius pels quals diu que són específics dels materials remullats, és a dir, submergits ràpidament en aigua mentre encara estan en estat fos, per refredar-los de sobte. D'altra banda, assenyala que aquest procediment en concret fa que l'exterior de la gota se solidifiqui molt més ràpidament que l'interior, creant un joc de contracció entre aquestes dues superfícies que dóna solidesa a la llàgrima. Assimila el "teixit" de la gota a l'estructura d'un arc i finalment estableix que l'esclat de la llàgrima es deu a la seva elasticitat. Tanmateix com veurem, aquest esperit brillant no podria estar més a prop de la realitat. 


Clic per engrandir. Il·lustració de les llàgrimes bataves i la seva estructura a Micrographia, el
sublim llibre de ciència escrit i il·lustrat per Robert Hooke. Crèdit:  Biblioteca Nacional de Gal·les


Les darreres peces del trencaclosques

De fet, l'any 1920 l'enginyer mecànic Alan Arnold Griffith va publicar el seu treball sobre el camp de l'estrès elàstic, la fractura fràgil i la fatiga dels metalls. Aquest article (ara clàssic, ho assegura l'autor de la seva biografia a la Viquipèdia ), confirma les suposicions de Hooke sobre la propagació d'esquerdes en materials fràgils, però caldrà al tombant del segle XXI que el fenomen estigui totalment dilucidat. El 1994, Srinivasan Chandrasekar, professor d'enginyeria a la Universitat de Purdue, i el seu equip, van filmar les gotes que esclataven amb una càmera d'alta velocitat, capturant gairebé un milió de fotogrames per segon.

Clic per engrandir. Utilitzant fotografia d'alta velocitat, Srinivasan Chandrasekar i els seus
col·legues capturen l'explosió de la llàgrima del príncep Rupert amb un detall sense
precedents. El fet que els fragments semblin borrosos a mesura que la càmera capta prop d'un
milió de fotogrames per segon diu molt sobre la rapidesa amb què es polveritza la gota. Crèdit:
Srinivasan Chandrasekar et al., Universitat de Purdue.
 

Observen així per primera vegada la forma en què el vidre es trenca des de la cua fins al cap i dedueixen d'altra banda que, mentre l'exterior de la gota està sotmès a una força de compressió, l'interior està per la seva banda en tensió. Només els queda determinar el mapeig de la distribució d'aquestes forces dins de la llàgrima, que acaben realitzant el 2016 gràcies a la polarimetria. Per tant, intentem ara resumir el que hem après d'aquests quatre segles d'investigació científica.

Clic per engrandir. L'anàlisi de l'estructura de la llàgrima batava gràcies a la llum
polaritzada permet finalment aixecar el vel sobre un misteri que data de quatre segles
enrere. Crèdit: Srinivasan Chandrasekar et al., Universitat de Purdue.

La clau de volta del misteri

Comencem responent a la primera pregunta. Com aguanta els cops de martell el cap d'una llàgrima bàtava -una bombeta de vidre que normalment no fa més de tres o quatre centímetres de gruix en el seu punt més ample? O fins i tot fins a 15.000 newtons de pressió, ens diuen els investigadors (o fins i tot un pes de fins a 68 tones si hem de creure els seguidors de les premses hidràuliques a YouTube). Robert Hooke ja ho havia endevinat: això es deu al procés de remull que participa en el refredament del vidre en dos passos.

Quan es submergeix a l'aigua, l'exterior de la gota es refreda gairebé a l'instant i s'endureix contraient-se sobre si mateixa. Parlem d'estat de compressió. Dins d'aquesta closca però, la pasta de vidre encara està calenta, fluida i sobretot dilatada. Quan aquesta baixa de temperatura al seu torn, també busca contraure's sobre si mateix estirant l'exterior de la gota cap al seu centre. Aleshores parlem d'un estat de tensió.

Clic per engrandir. Una explicació de les forces de tracció i compressió implicades en la
caiguda, il·lustrada amb les explicacions molt útils que ofereix el lloc web de l'Estudiant de
MSE. Crèdit: Emma Hollen, Sci-Bit.  

Si la gota s'hagués deixat refredar a l'aire lliure, la closca exterior, encara prou tova, s'hauria pogut contreure una mica més sota l'impuls del seu cor, dissipant en gran part aquesta tensió. Però, com hem dit, aquest ja és completament rígid quan la capa interior intenta tirar-hi. D'aquesta manera es produeix el que s'anomena estrès residual, un equilibri de forces que en el cas de la gota la fa especialment resistent a les agressions que van de l'exterior a l'interior, però molt fràgil si l'agressió prové de l'interior. De la mateixa manera que un arc es farà encara més fort si us poseu sobre ell, però s'ensorrarà si intenteu empènyer els seus blocs de pedra des de dins de l'arc, d'aquí l'analogia de Hooke!

Clic per engrandir. La secció estructural buida (HSS- sigles en anglès d'acer ràpid) es basa en
un conjunt de tensions residuals per poder suportar càrregues molt grans. Tallar un bloc HSS
amb una serra circular revela com el material vol girar cap a fora. Crèdit: Simiprof  

 A l'arrel del problema

Si heu seguit aquest raonament, entendreu amb força facilitat per què la ruptura de la tija de la llàgrima fa que esclati. Com acabem de dir, un cop de martell a l'exterior de la bombeta només la farà més forta fins a cert punt; però una sola fractura que irradia des de l'interior de la gota cap a l'exterior serà suficient per alliberar les tensions residuals i fer que l'estructura esclati. Tot i que la cua està estructurada de la mateixa manera que la bombeta, és molt més fina i, per tant, molt més fàcil de trencar amb unes pinces o amb la mà. Aquest trencament dóna llavors un punt de partida per al trencament que es propaga a l'interior de la caiguda a una velocitat inimaginable: entre 1.450 i 1.900 metres per segon, més de cinc vegades la velocitat del so! (Nota per a lectors curiosos: la mecànica de fractures és un camp d'estudi per dret propi amb aplicacions molt concretes en la vida cotidiana).

De la mateixa manera que cal alliberar l'elàstic d'una fona per enviar el projectil lluny, l'espectacular alliberament de tensions residuals des del centre de la llàgrima provoca l'explosió tan característica i impressionant que ha convertir la gota de Prince Rupert en una estrella a través dels segles. Un objecte insòlit, delicat i irrompible, etern i efímer que col·locarem amb tota la delicadesa necessària en una de les prestatgeries del nostre Gabinet de curiositats.


Ens veiem d'aquí a pocs dies per un nou capítol del Gabinet de Curiositats. Crèdit imatge superior: nosorogua, Adobe Stock

Veure:

Anterior: 17 Larves de tricòpters vestides d'or

Següent: 19 El tub Nixie


Ho he vist aquí.

09/12/2021

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C36

Clic per engrandir. Imatge de C36. Crèdits: NASA, ESA, i S. Smartt (The Queen's University of
Belfast); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Aquesta bella imatge del Hubble capta el nucli i alguns dels braços espirals de la galàxia Caldwell 36. També coneguda com a NGC 4559, aquesta galàxia espiral es troba a uns 30 milions d'anys llum de la Terra a la constel·lació de la Cabellera de Berenice

Amb una magnitud aparent de 10, Caldwell 36 es pot veure amb un telescopi de mida mitjana. La galàxia és relativament fàcil de localitzar al cel nocturn a causa de la seva proximitat al cúmul estel·lar de Coma (Melotte 111), un grup d'estrelles lligades gravitacionalment amb una magnitud aparent d'1,8. Caldwell 36 va ser descoberta per William Herschel el 1785 i és més fàcil de veure des de l'hemisferi nord a la primavera. Els observadors de l'hemisferi sud han de cercar-la al nord durant els mesos de tardor.

El Hubble va capturar aquesta imatge de Caldwell 36 en longituds d'ona visibles i infraroges utilitzant la seva Càmera Planetària i de Gran Angular 2 (WFPC2). Els astrònoms van realitzar aquestes observacions per ajudar a identificar les ubicacions precises de les explosions de supernoves a la galàxia. Es van observar supernoves a Caldwell 36 el 1941 i el 2019.

El 2016, els astrònoms també van observar un esclat similar al d'una supernova en una estrella variable lluminosa blava (LBV) a Caldwell 36. Les LBV són estrelles massives i supergegants que mostren variacions aleatòries a la seva brillantor i espectre. Aquestes estrelles semblen ser extremadament rares; actualment només hi ha unes 20 estrelles amb aquesta classificació al Catàleg General d'Estrelles Variables (i algunes són discutides). Són algunes de les estrelles més lluminoses que hi ha, i sovint experimenten dramàtics esclats i ocasionalment pateixen violentes erupcions. Durant els "esclats gegants", aquestes estrelles s'il·luminen considerablement i perden massa, cosa que fa que aquestes erupcions es confonguin de vegades amb explosions de supernoves. Com altres estrelles massives, les LBV tenen una vida curta. Evolucionen ràpidament i només brillen durant uns quants milions d'anys.

Clic a la imatge per engrandir. A la part superior central, una imatge terrestre de Caldwell 36 (NGC 4559) del DSS, sigles de Digitized Sky Survey (Estudi digitalitzat del cel) inclou requadres de color que mostren algunes de les àrees apuntades pel Hubble. La imatge de baix a l'esquerra, presa per la Wide Field and Planetary Camera 2 o WFPC2, (Càmera Planetària i de Gran Angular 2) del Hubble, mostra el nucli de la galàxia. A la imatge de la WFPC2, un quadrat taronja més petit defineix l'àrea coberta en una vista encara més propera del nucli de la galàxia presa per la ACS sigles d'Advanced Camera for Surveys (Càmera avançada per sondejos) del Hubble, mostrada a la part inferior dreta. La imatge de dalt a la dreta, també presa per la ACS, mostra un gran complex de formació estel·lar a les afores de la galàxia, així com una galàxia nana (l'objecte borrós i vermellós a prop de la part superior) que podria ser una companya orbital de Caldwell 36. Totes les imatges del Hubble inclouen llum visible i infraroja. Crèdits: Imatge terrestre: Digitized Sky Survey; imatge del Hubble WFPC2: NASA, ESA, i S. Smartt (The Queen's University of Belfast); imatges del Hubble ACS: NASA, ESA, i R. Soria (National Astronomical Observatories of China); Processament: Gladys Kober (NASA/Universitat Catòlica d'Amèrica)

Clic per engrandir. L'Advanced Camera for Surveys (ACS) del Hubble també va capturar una àmplia zona de Caldwell 36 (NGC 4559) en llum visible i infraroja, mostrant estrelles velles a prop del nucli de la galàxia, així com cúmuls d'estrelles joves i blaves més allunyades del centre. La imatge terrestre del Digitized Sky Survey (DSS), situada a la part inferior esquerra, mostra la zona captada per la ACS. El detector ACS utilitza dos xips que se situen a prop, però no exactament al costat, deixant un espai entre les dues meitats de la imatge. Crèdits: Imatge terrestre: Digitized Sky Survey; imatge del Hubble ACS: NASA, ESA i K. McQuinn (Rutgers University); Processament: Gladys Kober (NASA/Universitat Catòlica d'Amèrica).

 

C36 al web de la NASA

Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog