23/01/2017

Modest homenatge a Ciencia Kanija i d'altres

El passat mes d'Octubre, un antic company d'Astroseti, Manuel Herman -aka Kanijo- va decidir deixar de publicar al seu blog Ciencia Kanija, per poder dedicar-se a nous projectes. El tanca després d'uns quinze anys de fer divulgació de la ciència, omplint d'interessants continguts el seu lloc web, moltes vegades completament en solitari. La seva dedicació va convertir la seva "feina" en un lloc de referència, per a tots aquells inquiets que sempre en volen saber més.

I com que el "Kanijo" és un paio molt organitzat i no vol que es perdi la seva feina, ha traslladat tots els seus articles al seu antic bloc de Wordpress, així quan caduquin el domini i el hosting, podrem continuar llegint-lo fent un tomb per aquí.



Herman forma part de tota una sèrie de bloggers divulgadors sortits de la família d'Astroseti, amb ell també s'hi dediquen a la tasca, alguns com a entreteniment i d'altres com a manera de guanyar-se la vida; Jorge Antonio Vázquez i el seu segundo luz,  Miguel Artime i el seu curiós maikelnai's blog, ara amb la gent de Naukas, i com ells uns quants més, alguns ja desapareguts com el polifacètic amic Liberto Brun, que ens va deixar de forma sobtada, ja fa uns anys.

Tots ells amb un passat comú a Astroseti, a on gairebé i sense voler, ens vam convertir en els traductors oficials al castellà (espanyol en diuen ells), d'algunes de les webs de la NASA: Ciencia-Nasa, NAI, etc..., de la Planetary Society, encara que d'això ja en fa bastants anys, de mica en mica, molta gent com ells va emprendre el camí en solitari, d'altres però, encara hi continuem tenim vincles.

Aquesta entrada vol ser un petit homenatge a tots ells, que en un país a on molta gent es deixa fondre les neurones empassant-se programació televisiva brossa, han estat i son els pioners de la divulgació científica a la xarxa fent-la entenedora, en la gran majoria dels casos, pel gran públic interessat en  aquests temes.


Molta sort Kanijo!
 

21/01/2017

Espectacular Time Lapse de tres huracans filmats des de la ISS (EEI)

Les càmeres a bord de l'Estació Espacial Internacional el 30 d'agost de 2016, van capturar les imatges de 3 huracans. El Lester i la Madeleine que es despleguen sobre el Pacífic en direcció a Hawaii. Mentre que Gaston, nascut a les Bermudes, s'acosta a les Açores.

Vistos des de dalt el 30 d'agost de 2016, més de 400 km d'altitud, amb les càmeres que incorpora l'Estació Espacial Internacional (ISS) en òrbita al voltant del nostre planeta, aquests tres huracans són visualment molt impressionants. Aquests núvols que roden en espiral, són alhora fascinants i aterridors. Donen la sensació que es podrien tocar i jugar amb ells. Encara que vist des de la superfície de la Terra, que sembla gairebé tranquil·la és, per descomptat, força diferent, ja que son huracans de força 3 i 4, el que vol dir que anaven acompanyats de vents sostinguts de 185 Km/h el Madeleine i de 195 Km/h el Lester, per exemple.


Dos d'ells, Lester i Madeleine, es desenvolupen sobre l'Oceà Pacífic, prop de Hawaii. Sobrepassada la categoria 3, amenaçaven d'arribar-hi a les pròximes hores. De fet, això no havia passat des del 1949. encara que, a causa de les fredes aigües que envolten l'arxipèlag volcànic, en general no hi ha huracans que s'hi formin. Malgrat això, aquest any és diferent a causa de la temperatura de l'aigua, superior a l'habitual.

El tercer, anomenat Gaston, situat a sobre de l'Oceà Atlàntic, avançava cap a les Açores. Estadísticament, el pic de la temporada d'huracans a l'Atlàntic és el 10 de setembre. Els astronautes també en van poder veure un tercer prenent forma davant de la costa d'Àfrica.

Podeu veure també aquesta imatge de la parella d'huracans sobre el Pacífic realitzat pel satèl·lit Suomi/PNP, fent un clic aquí.


17/01/2017

El Hubble identifica un planeta blau com la Terra

Un grup d'astrofísics, gràcies al Hubble, han pogut determinar amb certesa i per primera vegada el color d'un exoplaneta en el espectre visible, el HD 189733b és un planeta blau. Però no us confongueu, aquest color no es deu a la presència de oceans, si no als grans de silicat en un ambient on la temperatura ha de ser superior als mil graus en el seu costat il·luminat.

Imatge artística que ens mostra com el veurien des de l'espai uns possibles futurs viatgers interestel·lars terrestres, l'exoplaneta HD 189733b apareix blau com una reminiscència del cel del nostre planeta. Aquesta imatge però, amaga un món infernal on el plom entra en fusió. Aquest exoplaneta és de fet un Júpiter calent, no un planeta-oceà. © M. Kornmesser, NASA, ESA

L'exoplaneta HD 189733b és un Júpiter calent que òrbita en només 2,2 dies al voltant d'un sol que es troba a 63 anys llum de nosaltres en la constel·lació de la Guineueta (Vulpecula). Aquest és un dels pocs exoplanetes a on s'ha pogut determinar el radi (1,26 vegades la de Júpiter) i la massa (1,15 vegades Júpiter). La seva proximitat al nostre planeta el converteix en un laboratori d'estudi privilegiat per als astrofísics, i potser un futur destí per fer-hi aterrar una nau interestel·lar.

La temperatura de la seva atmosfera pot ser superior als 1.000° C, però és encara prou baixa per què les gotes de silicats es condensin, pel que probablement han de ploure partícules de vidre. Segons els científics, aquestes peculiars perles de vidre difonen la llum de l'estrella HD 189733 i son probablement responsables del intens cel blau que ha de tenir l'HD 189733b, i que ens recorda el color de la Terra des de l'espai.

Recreació artística del Júpiter calent HD 189733b. Orbita tant a prop de la seva estrella que està en rotació síncrona, el que significa que sempre presenta la mateixa cara cap al seu Sol. L'atmosfera del planeta que mira al seu Sol ha de tenir una temperatura superior a 1000°C. Spitzer ja havia ajudat a mesurar la temperatura de l'atmosfera de l'exoplaneta el 2007, i es pensa que la seva cara fosca té una temperatura mitjana inferior en uns 260°C a la del seu costat il·luminat. Aquesta diferència ha de generar vents amb velocitats supersòniques que poden ser de l'ordre de 7000 km/h. L'artista també ha representat al Sol, Sirius i Alpha Centauri, aquestes darreres, visibles darrera del sistema d'HD 189733. © G. Bacon, AURA / STScI

El color determinat pel mètode de trànsit planetari

Aquest color en l'espectre visible ha estat atribuïda a l'atmosfera d'HD 189733b pels investigadors, després de bastant temps. Però en tenien dubtes. Per desvelar-les, van haver d'utilitzar el Telescopi Espacial Espectrògraf d'Imatges (SITS) del Hubble. El procediment tècnic és: HD 189733b realitza un trànsit per davant i per darrere de la seva estrella. L'equip mesura amb molta precisió quina part de l'espectre de la corba de llum de l'estrella disminueix quan l'exoplaneta passa darrere d'ella. Així, és possible deduir amb aquesta tècnica el color de la llum reflectida per la seva atmosfera en el visible. Correspon principalment a blau, per tant, aquest ha de ser el color de la llum emesa per l'exoplaneta en el rang visible.

Si s'utilitza una representació espacial dels components de color verd i blau de la llum visible reflectida per l'atmosfera dels planetes en el sistema solar, ens trobem que el color de HD 189733b és comparable al de la Terra (en el blau). L'exoplaneta HD 189733b es mereix el seu nom de Planeta blau. © A. Feild, STScI / AURA

Un planeta blau sense oceà: HD 189733b

Amb la seva grandària, massa i especialment la seva temperatura, HD 189733b, malauradament no és un planeta oceà. Si els futurs viatgers interestel·lars terrícoles visiten aquest món algun dia, potser mitjançant naus amb alguna variant d'un motor de fusió inercial, no podran nedar a les aigües d'aquest planeta. Si HD 189733b té potser una ex-lluna, probablement haurà de ser tan infernal com Io, i molt lluny de Pandora d'Alfa Centauri.

El fet és que la feina dels astrofísics, amb la primera determinació fiable del color d'un exoplaneta, és notable. A l'espera de ser dipositats a arXiv, l'article que detalla els seus treballs segueix sent de lliure accés per als curiosos que vulguin saber-ne més.


Ho he vist aquí
Aquest article el podreu trobar també en castellà al web d'Astroseti


16/01/2017

El cementeri del desarmament

Si us ve de gust, podeu fer una excursió, a vista d'ocell amb el Google Earth, a una de les amoïnadores curiositats (per la quantitat de material bèl·lic que hi acull) que ens va deixar la guerra freda. Una conseqüència de les clàusules dels tractats de desarmament signats entre els Estats Units i l'antiga URSS.

Es tracta de la base aèria Davis-Monthan a Tucson, Arizona. Aquesta base construïda al final de la segona guerra mundial, i concebuda com una unitat de manteniment aeronàutic, es va convertir en un lloc ideal per a la observació per part dels satèl·lits soviètics del compliment dels tractats de desmantellament d'armament.


Aquest indret al desert de Mojave, ofereix bones qualitats per a la observació des de l'espai, i a més les seves característiques meteorològiques, amb un clima sec, afavoreix la preservació de les aeronaus, en el cas que hagin de tornar a ser posades en servei. Aquesta base, també coneguda com a AMARC (Aircraft Maintenance And Regeneration Center), inclou una zona de desballestament, magatzems i un museu. Malgrat i tot que la gran majoria d'aquestes aeronaus mai més tornaran a alçar el vol, reben periòdics treballs de manteniment; gir de les rodes per evitar-ne malformacions, o actuacions als plans de les ales. A més, la duresa del sòl, permet el seu estacionament sense deformacions, estalviant haver d'asfaltar aquesta enorme superfície.


La base amb una extensió de més de 2.600 hectàrees, situada al SE de la ciutat de Tucson, té una llargada d'aproximadament 2,84 kilòmetres per una amplada de 2,4 kilòmetres. Les coordenades GPS son aquestes: 32º09'21.15" N i 110º50'25".53 O

Una prova de la enorme quantitat de milions que es gasten tant russos com nord-americans en armament.



15/01/2017

Col·lisió de galàxies

Aquesta delicada taca en l'espai profund és molt més turbulenta del que sembla en un principi. Conegut com a IRES 14348-1447 -un nom inspirat en part pel del seu descobridor, el satèl·lit astronòmic infraroig IRES (per les seves sigles en anglès)- aquest objecte celeste és en realitat una combinació de dues galàxies espirals riques en gas. Aquesta condemnada parella es van acostar massa l'una a l'altre en el passat, les va afectar tant la gravetat que es van llençar l'una contra l'altra a poc a poc i de manera destructiva, fondre's en una. La imatge va ser presa per la càmera avançada del Hubble (ACS).


IRES 14348-1447 es troba a més de mil milions d'anys llum de distància de nosaltres. És un dels exemples més coneguts de galàxies riques en gas i amb ultra-lluminositat infraroja, una classe d'objectes còsmics que brillen característica, i increïblement, a la part infraroja de l'espectre. I es que gairebé el 95% de l'energia emesa per IRES 14.348-1447 està en l'infraroig llunyà!

L'enorme quantitat de gas molecular dins d'IRES 14348-1447 es combustible en emissió, que està sotmès a una sèrie de processos dinàmics a mesura que interactua i es mou; aquests mateixos mecanismes són responsables del propi remolí i l'aparença etèria d'IRES 14348-1447, creant cues prominents i flocs que s'estenen fora del cos principal de la galàxia.

Crèdit de la imatge: ESA/Hubble-NASA.

Crèdit del text: Agència Espacial Europea (ESA)

08/01/2017

Observant a un fabricant d'ones, parlem de Dafnis

Dafnis, La lluna de Saturn aixeca onades per allà on va. De fet, aquestes ones són una manera com els científics descobreixen llunes en les divisions dels anells. A més, poden informar als investigadors també d'una gran quantitat d'altres coses.

clic per engrandir

Les ones que Dafnis (d'aproximadament 5 milles o 8 quilòmetres de diàmetre) alça sobre les vores de la divisió de Keeler també es poden utilitzar per deduir la massa de la lluna i fins i tot alguns del seus comportaments orbitals. Atès que la lluna es mou dins i fora de l'anell, i més a prop i més lluny de les vores dels anells a mesura que orbita, les onades canvien amb el temps. Cassini ha estat observant aquests canvis durant el seu estudi prolongat del sistema de Saturn per ajudar a entendre aquesta interacció.

Per a més informació sobre els efectes del moviment vertical de Dafnis, veieu PIA11656 (en anglès).

Aquesta vista es dirigeix ​​cap al costat il·luminat dels anells des d'uns 35 graus per sobre del pla dels anells. La imatge va ser presa en llum visible amb la càmera d'angle estret de la Cassini el 10 d'octubre del 2016.

Dafnis ha estat il·luminat per un factor de dos en aquesta imatge per augmentar-ne la seva visibilitat.

La vista va ser obtinguda a una distància d'aproximadament 810.000 milles (1,3 milions de quilòmetres) de Dafnis i en una fase Sol - Dafnis i la nau, amb un angle de 96 graus. La escala de la imatge és de 5 milles (8 quilòmetres) per píxel.

La missió Cassini és un projecte cooperatiu de la NASA, l'ESA (l'Agència Espacial Europea) i l'Agència Espacial Italiana. El Jet Propulsion Laboratory (JPL), una divisió de l'Institut de Tecnologia de Califòrnia a Pasadena, dirigeix la missió per al Directori de Missions Científiques de la NASA, Washington. L'orbitador Cassini i les seves dues càmeres incorporades van ser dissenyades, desenvolupades i acoblades al JPL. L'equip d'imatge té la seva base en el Space Science Institute, Boulder, Colorado.

Per a més informació sobre la missió Cassini-Huygens visiteu http://saturn.jpl.nasa.gov i http://www.nasa.gov/cassini. I la pàgina de l'equip d'imatge de la Cassini; http://ciclops.org.

 Situació de Dafnis a l'imatge

Crèdit de la Imatge:  NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute

Ho he vist aquí