Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CME. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CME. Mostrar tots els missatges

22/08/2026

Sci-Bit a l'eclipsi total del 12 d'agost del 2026

El passat 12 d'agost, Sci-Bit va anar a gaudir de l'eclipse total de Sol al poble de Montbrió del Camp, a la comarca del Baix Camp a la catalana província de Tarragona. L'ajuntament de la localitat va habilitar un espai a on la visió de l'eclipsi total va ser excel·lent i força còmoda, que valorem amb un 10 a la organització!

A continuació us deixem un recull d'imatges nostres i del Josep Lluís Asensio que ens va acompanyar a l'aventura i del Sergio Ferris de l'Observatori Astronòmic d'Albanyà. Esperem que les gaudiu com ho hem fet nosaltres.

Clic per engrandir. L'eclipsi total. Al centre de la fotografia es veu el Sol parcialment ocult per la Lluna. Només queda visible un anell molt brillant de llum solar al voltant del disc lunar, creant un efecte espectacular semblant a un «anell de foc». La llum del Sol, difosa per l’atmosfera, produeix una intensa tonalitat daurada i ataronjada al voltant de l’eclipsi. Crèdit: Sci-Bit, Xavier Civit 

El cercle fosc central és la Lluna i l'halo lluminós que l'envolta és la corona solar. El detall més espectacular és que la corona no apareix com un simple cercle blanc uniforme: té una estructura asimètrica, amb més extensió i brillantor en algunes direccions. Això és físicament important, perquè la corona segueix la configuració del camp magnètic del Sol. Les zones on el camp és més ordenat donen lloc a les estructures coronals allargades, mentre que les zones més actives poden produir formes més complexes. la corona és clarament més extensa en algunes direccions. A la part inferior i lateral es veu una estructura més difusa, mentre que la zona immediatament al voltant del disc lunar és molt més intensa. 

Clic per engrandir. Hi ha una molt probable taca solar. Aquest és probablement el detall astronòmic més interessant de la fotografia. A la zona superior-esquerra de la falç apareix una petita estructura fosca, allargada. Per la seva posició i aspecte, és molt probablement una taca solar. El seu aspecte és coherent amb fotografies d'eclipsis en què les taques solars queden visibles sobre la fotosfera. Per exemple, en altres fotografies d'eclipsis parcials es poden observar perfectament les taques solars mentre la Lluna cobreix una part del Sol. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.


Clic a la imatge per engrandir. La zona blanca extraordinàriament brillant de la dreta és el que interpretem com un anell de diamant, o molt pròxim a un anell de diamant. És la combinació de:  Fotosfera solar + corona + relleu lunar, just quan la Lluna acaba de començar a descobrir pràcticament tot el disc solar. La part blanca és la fotosfera: és milions de vegades més brillant que la corona i, per això, queda completament sobreexposada en aquesta fotografia. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.
 

Clic a la imatge per engrandir. El que domina la imatge és la lluminosíssima perla de fotosfera que apareix a la dreta de la Lluna. La Lluna ja ha ocultat pràcticament tot el disc solar i només queda una petita zona de fotosfera visible. Aquesta zona és tan brillant que queda fortament saturada a la fotografia. Al voltant hi ha: La corona solar, molt més tènue; una fina emissió vermellosa de la cromosfera i diverses prominències de les que en parlarem més endavant. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.

Un detall molt interessant: la Cromosfera

Observeu la línia vermella fina que ressegueix alguns trams de la circumferència lunar. Aquesta és molt probablement la cromosfera solar, que queda exposada durant els instants al voltant de la totalitat. La diferència de brillantor entre les diferents capes és enorme:

  • Fotosfera; extremadament brillant
  • Cromosfera; molt més feble
  • Corona; encara molt més feble

Per això una sola exposició no pot representar perfectament les tres. I això explica l'aspecte tan espectacular però també una mica "cremat" de la zona blanca.


Clic a la imatge per engrandir.  El disc de la Lluna apareix gairebé completament negre i molt ben retallat. La geometria és especialment neta, amb una circumferència molt definida. Al voltant del disc lunar apareix la corona solar, però amb una exposició relativament continguda. Això fa que tingui aquest aspecte de halo tènue i uniforme, sense arribar a mostrar les estructures coronals més extenses. El detall més interessant són les protuberàncies solars: A l'esquerra destaca una protuberància vermellosa/magenta molt brillant, que sobresurt clarament del limbe solar (CME). A la dreta n'hi ha una altra de molt més petita, també vermellosa. Crèdit: Sergio Ferris Girbés, Observatori Astronòmic Albanyà

Aquest color vermell és característic de l'emissió de l'hidrogen, especialment de la línia H-alfa, procedent del plasma relativament fred de la cromosfera i les protuberàncies.  

 

18/09/2025

La NASA alerta que en comptes de disminuir, l’activitat solar està augmentant


Clic a la imatge per engrandir. Il·lustració de l'acció del Sol generada amb IA, inspirada en observacions del SDO. Crèdit: aco, Adobe Stock.
 

Imatges del Sol per al cinquè aniversari de l'SDO.  L'11 de febrer de 2015 es commemora el cinquè aniversari de l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA, que proporciona imatges increïblement detallades de tot el Sol les 24 hores del dia. En capturar una imatge més d'una vegada per segon, l'SDO ha proporcionat una imatge sense precedents de com s'expandeixen i entren en erupció les explosions massives al Sol des del seu llançament l'11 de febrer de 2010. Les imatges també són captivadores, permetent-nos observar el ballet constant de material solar a través de l'atmosfera del Sol, la corona. En honor del cinquè aniversari de l'SDO, la NASA va publicar un vídeo amb els aspectes més destacats dels darrers cinc anys d'observació del Sol. Mireu la pel·lícula per veure núvols gegants de material solar llançats a l'espai, la dansa dels rínxols gegants que suren a la corona i enormes taques solars que creixen i es redueixen a la superfície del Sol. Aquestes imatges són un exemple del tipus de dades que l'SDO proporciona als científics. En observar el Sol a diferents longituds d'ona (i, per tant, a diferents temperatures), els científics poden observar la trajectòria del material a la corona, cosa que proporciona pistes sobre què causa les erupcions solars, què escalfa l'atmosfera solar fins a 1.000 vegades més que la seva superfície i per què els camps magnètics del sol estan en moviment constant. Cinc anys després de la seva missió, l'SDO continua enviant imatges fascinants per despertar la curiositat dels científics. Per exemple, a finals del 2014, l'SDO va capturar imatges de les taques solars més grans observades des del 1995, juntament amb un torrent d'intenses erupcions solars. Les erupcions solars són esclats de llum, energia i raigs X. Poden ocórrer sols o anar acompanyats d'una ejecció de massa coronal, o CME, en què un núvol gegant de material solar surt del sol, arriba a la velocitat d'escapament i vola a l'espai. Crèdit vídeo: Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA.

Segons la NASA, l'activitat solar és actualment extremadament alta. La tendència ha anat augmentant durant més de 15 anys, cosa que planteja preguntes sobre els cicles solars, que encara no es coneixen prou bé.

L'activitat solar ha estat registrada pels científics durant més de 400 anys, començant per Galileu en el seu temps fins als molts telescopis actuals. I, tanmateix, malgrat totes aquestes dades, els girs i tombs de l'activitat solar continuen sent molt misteriosos per a nosaltres.

Un nou estudi, escrit per dos científics del JPL (Jet Propulsion Laboratory) de la NASA  i publicat a The Astrophysical Journal Letters, demostra ara que el nostre coneixement pot tornar a ser minat per observacions a llarg termini.

Un període de calma… Que mai va arribar

Els cicles solars més coneguts duren uns 11 anys. Alternen períodes d'activitat intensa i altres de més tranquils. Però més enllà d'aquests intervals, també hi ha altres cicles que duren diverses dècades i que estan una mica menys clarament identificats.


Clic a la imatge per engrandir. L'activitat solar és cíclica però no s'entén completament. Crèdit: Alexandarlich, iStock.

Així, des de la dècada del 1980, l'activitat solar ha anat en descens, amb un punt més baix assolit el 2008. Aleshores es va predir que el Sol entraria en una fase d'activitat força baixa en aquell moment que duraria diverses dècades.

Però això no és el que va passar: en canvi, l'activitat solar es va accelerar amb una multiplicació de tempestes i ejeccions de massa solar i coronal molt més enllà del que s'havia previst.

Quelcom que no entenem

Històricament, ja s'havien registrat períodes de calma, en particular entre 1645 i 1715, però també entre 1790 i 1830. L'autor principal, Jamie Jasinski, va dir en un comunicat de premsa de la NASA: "No sabem realment per què el Sol va passar per un mínim d'activitat de 40 anys a partir del 1790. Les tendències a llarg termini són molt menys predictibles i són quelcom que no entenem del tot".

Basant-se en aquestes dades antigues, els científics esperaven un nou cicle d'uns quaranta anys de calma a partir del 2008, cosa que no va succeir. I aquesta vegada, ho sabem amb molta més certesa, perquè s'han recopilat més dades.


Clic a la imatge per engrandir. La sonda solar Parker observa el Sol. Crèdit: NASA

Per a aquest estudi, els investigadors van utilitzar el satèl·lit ACE (Advanced Composition Explorer, en català; Explorador de Composició Avançat), llançat per la NASA el 1997 per estudiar les partícules solars. Però també Wind, que recopila dades sobre el vent solar des del 1994.

Greus conseqüències per a les nostres tecnologies

Però això no és tot, perquè en poques setmanes la NASA té previst llançar la sonda IMAP (Interstellar Mapping Acceleration Probe, en català; Sonda de Cartografia i Acceleració Interestel·lar), que anirà a trobar-se amb els camps magnètics solars i els seus vents, amb l'esperança de comprendre'ls millor. Aquestes noves dades sens dubte ajudaran a identificar i predir millor aquests cicles solars.

Perquè mentrestant, les erupcions que tenen lloc a la nostra estrella tenen un impacte directe en nosaltres, i especialment en les nostres tecnologies. Les tempestes solars i la forta activitat magnètica són perjudicials per als dispositius electrònics. Els satèl·lits, en particular, hi estan extremadament exposats, cosa que pot provocar talls de corrent, pèrdues de telecomunicacions i apagades del sistema.GPS.

Actualment, no coneixem una manera eficaç de protegir-nos contra aquestes erupcions. Però predir-les de manera efectiva seria un gran pas per limitar els danys tant com sigui possible.

 
Ho he vist aquí.

13/09/2025

Una breu explosió


Clic a la imatge per engrandir. El Sol va expulsar una erupció de massa coronal acompanyada de part d’un filament solar durant un període de tres hores el 24 de febrer de 2015. Com que això va ocórrer molt a prop de l’extrem del Sol, és poc probable que tingués cap efecte a la Terra. Crèdit: NASA

Una imatge de longitud d’ona ultraviolada extrema captada per la nau espacial NASA-ESA SOHO (Observatori Solar i Heliosfèric) de la sortida del sol el 24 de febrer de 2015, durant un període de tres hores en què la nostra estrella més propera va expulsar una erupció de massa coronal juntament amb part d’un filament solar. Mentre alguns dels fils van caure de nou al Sol, una part substancial va córrer cap a l’espai en una nuvolada brillant de partícules.

Llençada al desembre de 1995, la missió conjunta de la NASA i l'ESA, SOHO, va ser dissenyada per estudiar el Sol des de dins cap a fora. Encara que la seva missió estava programada per durar fins només al 1998, ha continuat recopilant dades, afegint al coneixement dels científics sobre la nostra estrella més propera, i fent molts nous descobriments, incloent més de 5.000 cometes.

La NASA continua estudiant el Sol amb diverses naus espacials. Aviat, hi haurà tres noves maneres d’estudiar la influència del Sol a través del sistema solar amb el llançament d’un trio de naus espacials de la NASA i de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA). S’espera que s’iniciï el llançament cap al vespre del dimarts 23 de setembre; les missions inclouen l’IMAP (Interstellar Mapping and Acceleration Probe, en català Sonda de Cartografia i Acceleració Interestel·lar) de la NASA, l’Observatori Geocorona de Carruthers de la NASA, que captarà la llum de la geocorona terrestre, la part de l'atmosfera exterior que emet llum ultraviolada,  i la nau SWFO-L1 (Space Weather Follow On-Lagrange 1, en català Seguint el Temps Espacial a Lagrange 1) de la NOAA.

Aquesta imatge va ser considerada per la NASA el dia 12 de setembre de 2025, com la seva imatge del dia.


Ho he vist aquí.

07/07/2025

Missió Curie: Per què la NASA investiga les misterioses ones de ràdio que emanen del Sol?

La NASA es prepara per desxifrar els misteris del Sol amb una missió innovadora. Dos petits satèl·lits escanejaran les ones de ràdio que emanen de la nostra estrella, obrint el camí per a una millor comprensió de les tempestes solars. Quins secrets podrien revelar aquests senyals enigmàtics sobre el nostre planeta?


Clic a la imatge per engrandir. La nova missió de la NASA se centra en aquestes misterioses ones de ràdio solars. Esquerra, pulsació solar, Crèdit: Wenlian LI; Dreta, Crèdit: Canva Pro.

El Sol, la font de la vida i la llum, encara amaga molts secrets. Entre ells, les intrigants ones de ràdio emeses durant les ejeccions de massa coronal (CME) han intrigat els científics durant anys. Per desentranyar aquest misteri, la NASA està llançant una missió espacial única anomenada Curie, acrònim en anglès de CubeSat Radio Interferometry Experiment (Experiment d'interferometria de ràdio CubeSat). Aquesta ambiciosa iniciativa pretén estudiar aquests senyals difícils d'aconseguir i comprendre millor la influència de la nostra estrella al nostre planeta.


S'amaga la clau de la vida a la Terra en les tempestes solars?  En la seva adolescència, el nostre Sol va ser sacsejat per nombroses i violentes erupcions. Aquestes eren diferents de tot el que veiem avui dia. I nous experiments mostren que aquestes tempestes poden haver proporcionat l'impuls necessari perquè aparegués vida a la Terra. Crèdit: NASA Goddard.

Tecnologia revolucionària per sondejar el Sol

La missió Curie es basa en una innovació tecnològica important: l'ús de dos microsatèl·lits CubeSat. Aquestes naus espacials, poc més grans que una caixa de sabates, es van llançar amb èxit el 9 de juliol de 2024 a bord del coet Ariane 6 de l'Agència Espacial Europea. Situats a 580 quilòmetres sobre la Terra, formen un interferòmetre de ràdio espacial, per primera vegada en la història de l'exploració espacial.

Els avantatges d'aquesta configuració són múltiples:
  • captura d'ones de ràdio entre 0,1 i 19 megahertzs, impossibles de detectar des de la Terra;
  • major precisió en la localització de la font dels senyals;
  • flexibilitat i baix cost en comparació amb les missions espacials tradicionals.
David Sundqvist, cap del programa Curie i astrofísic la Universitat de Califòrnia, Berkeley, emfatitza la importància d'aquesta missió: "Aquesta és una missió molt ambiciosa i molt emocionant. És la primera vegada que un interferòmetre de ràdio vola a l'espai de manera controlada i, per tant, la missió és una precursora de la radioastronomia en general".


Clic a la imatge per engrandir. La NASA llança una nova missió per estudiar aquestes misterioses ones de ràdio que emanen del Sol. Crèdit: Canva Pro.

A la recerca de misterioses ones de ràdio

Les expulsions de massa coronals (CME) són explosions gegantines a la superfície del Sol, que projecten milers de milions de tones de plasma i partícules carregades a l'espai. És al cor d'aquests fenòmens espectaculars que els científics han detectat estranys senyals de ràdio, l'origen precís dels quals roman fins avui desconegut.

La missió Curie pretén respondre diverses preguntes crucials:

  • D'on provenen exactament aquestes ones de ràdio?
  • Quin mecanisme físic els genera?
  • Quina és la seva relació amb les ejeccions de massa coronal?
  • Com evolucionen aquests senyals al llarg del temps i l'espai?
Per aconseguir-ho, els dos CubeSats treballaran junts, mesurant les petites diferències horàries en les recepció d'ones. Aquesta tècnica d'interferometria permetrà triangular la font dels senyals amb una precisió sense precedents.

Impacte a la Terra: comprensió i anticipació de les tempestes solars


Efectes positius
:
  • Aurores boreals espectaculars
  • Observacions científiques úniques
  • Estimulació de la investigació espacial
Efectes negatius:
  • Interrupcions a les xarxes elèctriques
  • Interferències amb les comunicacions per satèl·lit   
  • Riscos per als astronautes en una missió
Si milloréssim la nostra comprensió d'aquests fenòmens solars, la missió Curie ens podria ajudar a predir i anticipar millor les tempestes solars . Això ajudaria a protegir la nostra infraestructura crítica i a garantir la seguretat de les missions espacials tripulades.
 

Clic a la imatge per engrandir. Els membres de l'equip CURIE treballen per integrar els satèl·lits al desplegador CubeSat. Crèdit: ExoLaunch

Mentre els CubeSats de la NASA comencen la seva dansa orbital al voltant de la Terra, s'està escrivint un nou capítol en l'exploració espacial. Les misterioses ones de ràdio del Sol aviat podrien revelar els seus secrets, obrint el camí a una millor comprensió de la nostra estrella i la seva influència en el nostre Planeta Blau.


Ho he vist aquí.

13/04/2025

Així es veu quan el Sol il·lumina el cel nocturn

A principis del mes de maig del 2024, el Sol va crear la tempesta solar més gran que ha arribat a la Terra en dues dècades, possiblement amb el desplegament d'aurores més brillant i estès dels últims 500 anys.

Les ejeccions de massa coronal, o CME per les sigles en anglès, de la tempesta van solcar l'espai a velocitats de fins a 4,8 milions de km/h, agrupant-se en ones que van assolir la Terra el 10 de maig i creant una tempesta geomagnètica G5, un nivell vist per última vegada a la Terra el 2003. Quan la tempesta va arribar a la Terra,es va veure a tot el planeta, fins i tot visible en zones com el sud dels EUA. i el nord de l'Índia.


Clic a la imatge per engrandir. Imatge d'una aurora coronal presa des del punt de vista d'algú que es troba estirat a terra i mira directament cap al cel. Arbres foscos emmarquen el cel, estenent-se cap a les ratlles dentades de color verd elèctric i rosa síndria. Les vibrants llums enfosqueixen el cel nocturn, esquitxat de febles estrelles. Crèdit: NASA/Mara Johnson-Groh.

Les dades de seguiment de la meteorologia espacial ens ajuden a comprendre l'impacte als satèl·lits, les missions tripulades, la Terra i les infraestructures espacials. Si envieu les vostres fotos i informes sobre aurores al lloc Aurorasaurus.org, finançat per la NASA, podreu ajudar els científics a estudiar el fenomen, ja que treballem per comprendre aquests fenòmens i preparar-nos per a ells.


Ho he vist aquí.

16/02/2025

Un Sol ben presumit

A última hora de la nit del 7 de maig i a la matinada del 8 de maig, el Sol va emetre aquest potent parell de flamarades solars. Aquests dos enèrgics centelleigs amb bucles dansaires van ser captats per l'Observatori de Dinàmica Solar (SDO) del Centre Goddard de la NASA, que sempre té un ull posat al Sol.

El Sol –com fins i tot les persones més vibrants– no és un raig de sol constant. Passa constantment per períodes de més i menys activitat. Una activitat elevada pot donar lloc a flamarades solars, o explosions d'energia que surten del Sol.

Les erupcions més fortes es coneixen com a "erupcions de classe X", com les dues que es mostren aquí. El nombre d'erupcions solars augmenta cada 11 anys aproximadament al voltant del que s'anomena un màxim solar. Els científics esperen que l‟activitat del Sol augmenti a mesura que ens acostem al màxim solar; des de començament d'any s'han produït 13 erupcions solars de classe X.

Quan es dirigeixen a la Terra, les erupcions més potents poden pertorbar els satèl·lits, els senyals GPS i les comunicacions per ràdio. Per això, multitud d'instruments espacials i terrestres vigilen els impactes possibles.


Un recorregut per les dues erupcions solars de classe X. La intensa llum ultraviolada d'aquests vídeos es pinta aquí de taronja. Apareixen com a dramàtiques flamarades de bucles embullats que salten de la superfície del Sol.

Crèdit vídeos: NASA/SDO

Ho he vist aquí.

05/02/2025

Unes imatges espacials espectaculars mostren un mur de plasma de 200.000 km

Unes imatges espectaculars mostren un mur de plasma de 200.000 km d'alçada que emergeix de la superfície del Sol, de 5.600ºC.


El 18 de febrer del 2024, el Sol va experimentar una important ejecció de massa coronal (CME) amb una longitud de 210.000 km. A títol comparatiu, això equival a 16,48 diàmetres de la Terra. No obstant això, a causa de la posició dels planetes, en particular Venus, aquesta ejecció no va afectar significativament la Terra. Venus, en estar situat entre el Sol i la Terra, va absorbir la major part del plasma solar, protegint així el nostre planeta de possibles tempestes geomagnètiques.



 Clic per engrandir. Crèdit imatges: Astrofotògraf: Eduardo Schaberger.  SWNS












30/12/2024

La sonda solar Parker fa història amb el seu major acostament al Sol


Clic per engrandir. Imatge artística de la sonda solar Parker. Crèdit: NASA/APL

Els equips d'operacions han confirmat que la missió de la NASA destinada a “tocar” el Sol va sobreviure a la seva aproximació més propera a la superfície solar el 24 de desembre del 2024, batent un rècord.

La sonda Parker Solar Probe de la NASA va batre el seu rècord anterior en volar a tan sols 5,5 milions de quilòmetres sobre la superfície del Sol, travessant l'atmosfera solar a una velocitat de 430.000 quilòmetres per hora, la més ràpida mai aconseguida per un objecte fabricat per l'home. Un to de balisa rebut a última hora del 26 de desembre va confirmar que la nau havia superat el matx sense problemes i que funcionava amb normalitat.

Aquest pas, el primer de molts que es produiran a aquesta distància, permetrà a la nau realitzar mesuraments científics sense comparació que podrien canviar la nostra comprensió del Sol.

"Volar tan a prop del Sol és un moment històric a la primera missió de la humanitat a una estrella", va dir Nicky Fox, que dirigeix la Direcció de Missions Científiques a la seu de la NASA a Washington. "En estudiar el Sol de prop, podem entendre millor els seus impactes en tot el nostre sistema solar, incloent en la tecnologia que utilitzem diàriament a la Terra i a l'espai, així com aprendre sobre el funcionament de les estrelles a tot l'univers per ajudar a la nostra recerca de mons habitables més enllà del nostre planeta".


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. El 24 de desembre del 2024, la Parker Solar Probe de la NASA va batre el seu rècord de màxima aproximació a la superfície solar. Batent el seu rècord anterior en volar a més de 611,000 de kilòmetres per sobre de la superfície del Sol, la nau espacial es va precipitar a través de l'atmosfera solar a una velocitat abrasadora de més de 692,000 kilòmetres per hora, més ràpid del que mai s'hagi mogut cap objecte fabricat per l'ésser humà. Crèdit: NASA.

Parker Solar Probe ha passat els darrers sis anys preparant-se per a aquest moment. Llançada el 2018, la sonda va utilitzar set sobrevols de Venus per acostar-se cada cop més al Sol. Amb el seu darrer sobrevol de Venus, el 6 de novembre del 2024, la nau va aconseguir la seva òrbita òptima. Aquesta òrbita ovalada situa la nau a una distància ideal del Sol cada tres mesos, prou a prop com per estudiar els misteriosos processos solars, però no gaire per veure's aclaparada per la calor i la radiació perjudicial del Sol. La nau romandrà en aquesta òrbita durant la resta de la missió principal.

"Parker Solar Probe està desafiant un dels entorns més extrems de l'espai i superant totes les expectatives", va declarar Nour Rawafi, científic del projecte Parker Solar Probe al Laboratori de Física Aplicada Johns Hopkins (APL), que va dissenyar, construir i opera la nau des del seu campus a Laurel, Maryland. "Aquesta missió està marcant el començament d'una nova era daurada de l'exploració espacial, apropant-nos més que mai a desvetllar els misteris més profunds i perdurables del Sol".

A prop del Sol, la nau espacial es recolza en un escut d'escuma de carboni per protegir-se de la calor extrema de l'atmosfera solar superior anomenada corona, que pot superar més de 555,000º C. L'escut es va dissenyar per assolir temperatures de 1,400º C, prou altes per fondre l'acer, i mantenir els instruments situats darrere a una temperatura ambient agradable. A la corona calenta però de baixa densitat, s'espera que l'escut de la nau arribi als més de 980º C.


Clic a la imatge per engrandir. La distància rècord a què es troba la sonda, 6,115 milions de kilòmetres, pot semblar llunyana, però a escala còsmica és increïblement a prop. Si la distància entre el Sol i la Terra fos igual a la d'un camp de futbol, la sonda Parker estaria a només quatre metres de la zona d'anotació, prou a prop per passar per la tènue atmosfera exterior del Sol, coneguda com a corona. Crèdits: NASA/APL, Infografia en català: Sci-Bit

"És impressionant poder acostar tant una nau espacial al Sol", va declarar John Wirzburger, enginyer de sistemes de la missió Parker Solar Probe a APL. "Es tracta d'un repte que la comunitat científica espacial ha volgut abordar des del 1958 i ha dedicat dècades a l'avenç de la tecnologia per fer-ho possible".

En volar a través de la corona solar, Parker Solar Probe pot fer mesuraments que ajudin els científics a comprendre millor com s'escalfa tant aquesta regió, rastrejar l'origen del vent solar (un flux constant de material que s'escapa del Sol) i descobrir com s'acceleren les partícules energètiques a la meitat de la velocitat de la llum.

"Les dades són molt importants per a la comunitat científica perquè ens donen un altre punt de vista", va dir Kelly Korreck, científica del programa a la seu de la NASA i heliofísica que va treballar en un dels instruments de la missió. "En obtenir informació de primera mà sobre el que passa a l'atmosfera solar, Parker Solar Probe ha revolucionat la nostra comprensió del Sol".

Les passades anteriors ja han ajudat els científics a comprendre el Sol. Quan la nau va passar per primera vegada per l'atmosfera solar el 2021, va descobrir que el límit exterior de la corona està arrugat amb pics i valls, al contrari del que s'esperava. Parker Solar Probe també va assenyalar l'origen d'importants estructures en forma de ziga-zaga al vent solar, anomenades switchbacks en anglès, a la superfície visible del Sol: la fotosfera.

Des del seu primer pas pel Sol, la sonda ha passat més temps a la corona, on tenen lloc la majoria dels processos físics crítics.


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge conceptual mostra a la Parker Solar Probe a punt d'entrar a la corona solar. Crèdit: NASA/Johns Hopkins APL/Ben Smith.

"Ara entenem el vent solar i la seva acceleració lluny del Sol", va dir Adam Szabo, científic de la missió Parker Solar Probe al Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA a Greenbelt, Maryland. "Aquest acostament ens proporcionarà més dades per comprendre com s'accelera més a prop".

Parker Solar Probe també ha realitzat descobriments a tot el sistema solar interior. Les observacions van mostrar com les gegantines explosions solars anomenades ejeccions de massa coronal (CME)  aspiren pols a mesura que escombren el sistema solar, i altres observacions van revelar troballes inesperades sobre les partícules energètiques solars. Els sobrevols de Venus han documentat les emissions de ràdio naturals del planeta procedents de la seva atmosfera, així com la primera imatge completa del seu anell de pols orbital.

Fins ara, la nau només ha transmès que està fora de perill, però aviat estarà en un lloc que li permetrà transmetre les dades que va recollir en aquesta última passada solar.

"Les dades que es descarregaran de la nau espacial seran informació fresca sobre un lloc on nosaltres, com a humanitat, mai hem estat", va dir Joe Westlake, director de la Divisió d'Heliofísica de la seu central de la NASA. "És un èxit sorprenent".

Les properes passades solars properes de la nau espacial estan previstes per al 22 de març de 2025 i el 19 de juny de 2025.


Ho he vist aquí.

20/11/2024

Disculpeu, però..

El 31 d'agost del 2012, en sentit figurat, el Sol va deixar anar un gran rot. Un filament llarg de material solar va sortir de l'atmosfera del Sol, o corona, cap a l'espai. Aquesta ejecció de massa coronal (CME) va ser captada en diferents longituds d'ona ultraviolada pel nostre Observatori de Dinàmica Solar (SDO), una nau espacial que estudia l'activitat solar i la meteorologia espacial. Aquesta fotografia combina aquestes imatges per oferir una visió detallada del fenomen solar.

Aquesta CME va viatjar a més de 1450 kilòmetres per segon i es va connectar amb l'entorn magnètic de la Terra. Quan les partícules alliberades durant una CME interactuen amb els gasos de la magnetosfera de la Terra, apareixen bells desplegaments de llum al cel: les aurores.


Clic per engrandir. El Sol apareix com una bola brillant i ardent de color vermell i taronja. Un llarg fil de matèria sobresurt a la part inferior esquerra. Al voltant del Sol hi ha una boirina de color groc ataronjat que, en alguns llocs, s'estén com a plomes. Crèdit: NASA/GSF

Les aurores es produeixen amb més freqüència i força quan el Sol es troba en el nivell màxim d'activitat en el cicle d'11 anys, anomenat màxim solar. És possible que hagi endevinat que ens trobem en aquest període de màxima activitat, atès que hem pogut veure aurores diverses vegades aquest any en latituds baixes. 

Tres consells per poder gaudir de la visió d'aurores.. si hi ha sort: 

-  Consultar la previsió meteorològica. Necessitareu cels clars per veure millor el fenomen.

-  Aneu a un lloc segur i fosc. Les aurores intenses es poden veure fins i tot a les grans ciutats, però les millors vistes estaran en zones amb poca o cap contaminació lumínica.

- Tingues paciència! Encara que les aurores poden durar tota la nit, de vegades la durada és molt menor i la seva brillantor pot variar al llarg de la nit.

 

Ho he vist aquí.

20/10/2024

La NASA i NOAA anuncien que el Sol ha arribat al període de màxim solar

En una teleconferència amb periodistes el dimarts 15 d'octubre del 2024, representants de la NASA, l'Agència Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) i el Panell de Predicció del Cicle Solar van anunciar que el Sol ha aconseguit el seu període de màxim solar.

El cicle solar és el cicle natural del Sol en la transició entre baixa i alta activitat. Aproximadament cada 11 anys, al punt àlgid del cicle solar, els pols magnètics del Sol s'inverteixen -a la Terra seria com si els pols nord i sud s'intercanviessin cada dècada- i el Sol passa de lent a actiu i tempestuós.

Durant la part més activa del cicle, coneguda com a màxim solar, el Sol pot desencadenar immenses explosions de llum, energia i radiació solar, tot això crea les condicions conegudes com a meteorologia espacial. La meteorologia espacial pot afectar els satèl·lits i els astronautes a l'espai, així com els sistemes de comunicacions -com la ràdio i el GPS- i les xarxes elèctriques a la Terra. Quan el Sol és més actiu, els fenòmens meteorològics espacials són més freqüents. L'activitat solar, com la tempesta de maig del 2024, ha provocat un augment de la visibilitat de les aurores i impactes en satèl·lits i infraestructures en els darrers mesos.


Imatges de l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA destaquen l'aspecte del Sol al mínim solar (esquerra, desembre de 2019) davant del màxim solar (dreta, maig de 2024). Aquestes imatges estan a la longitud d'ona 171 de la llum ultraviolada extrema, que revela les regions actives al Sol que són més comuns durant el màxim solar. Crèdit: NASA/SDO


Clic a la imatge per engrandir. Imatges en llum visible de l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA, destaquen l'aspecte del Sol al mínim solar (esquerra, desembre de 2019) davant del màxim solar (dreta, agost de 2024). Durant el mínim solar, el Sol sol estar sense taques. Les taques solars estan associades a l'activitat solar i s'utilitzen per seguir el progrés del cicle solar. Crèdit: NASA/SDO.


Clic a la imatge per engrandir. Nombre de taques solars durant els vint-i-quatre cicles solars anteriors. Els científics utilitzen les taques solars per seguir la evolució del cicle solar; les taques fosques s'associen a l'activitat solar, sovint com a origen d'explosions gegants -com les erupcions solars o les ejeccions de massa coronal (CME)- que poden donar llum, energia i material solar a l'espai. Crèdit: Centre de Predicció Meteorològica Espacial de la NOAA.


Clic a la imatge per engrandir. La previsió del Cicle Solar 25, elaborada pel Panell de Predicció del Cicle Solar 25, copresidit per la NASA i la NOAA. El nombre de taques solars és un indicador de la intensitat del cicle solar: com més gran és el nombre de taques solars, més intens és el cicle. Crèdit: Centre de Predicció Meteorològica Espacial del NOAA.


Clic a la imatge per engrandir. Clic a la imatge per engrandir. El 3 d'octubre del 2024, el Sol va emetre una forta flamarada solar. A partir d'aquesta data, aquesta erupció solar és la més gran del Cicle Solar 25 i està classificada com una erupció X9.0. La classe X denota les flamarades més intenses, mentre que el número proporciona més informació sobre la seva força. L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA va captar imatges d'aquesta erupció solar -com es veu a la llampada brillant del centre- el 3 d'octubre del 2024. La imatge mostra una barreja de llum de 171 Angstrom, i 131 Angstrom, subconjunts de llum ultraviolada extrema. Crèdit: NASA/SDO


L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA va captar aquestes imatges d'erupcions solars, com s'aprecia a les brillants centelleigs de la imatge de l'esquerra (erupció del 8 de maig de 2024) i de la imatge de la dreta (erupció del 7 de maig de 2024). La imatge mostra llum de 131 angstrom, un subconjunt de la llum ultraviolada extrema que ressalta el material extremadament calent de les flamarades i que s'acoloreix de taronja. Crèdit: NASA/SDO.


L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA va captar imatges de dos filaments de plasma llançats des de la Regió Activa 13614 (a dalt a l'esquerra) el 21 de març de 2024. La imatge mostra llum de 304 angstrom, una longitud d'ona utilitzada per mostrar plomalls densos de plasma més freds (filaments i prominències) que es produeixen per sobre de la superfície visible del Sol. Les zones brillants mostren on la densitat del plasma és més gran. Crèdit: NASA/SDO.

El Sol el 29 de novembre de 2020. Aquesta imatge va ser captada per l'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA i mostra llum a la longitud d'ona de 171 angstroms. Crèdit: NASA/GSFC/SDO.

Algunes erupcions solars generen ràfegues de partícules energètiques solars. La radiació solar d'alta energia pot afectar els éssers humans i els components electrònics sensibles dels satèl·lits, tal com es mostra en aquesta animació conceptual. Crèdit: Conceptual Image Lab/Krystofer Kim de la NASA.

B-roll animat del llançament i aproximació lunar d'Artemis de la NASA. Les prediccions meteorològiques espacials seran fonamentals per donar suport a les naus espacials i als astronautes al programa Artemis. Crèdit: NASA


Clic a la imatge per engrandir. Aquest gràfic mostra la flota de la Divisió Heliofísica el juliol del 2024. El verd indica les missions en operació, el blau les missions en operació ampliada i el groc les missions futures. Els números entre parèntesis indiquen quantes naus espacials inclou actualment la missió. Crèdit: NASA


Ho he vist aquí.

10/10/2024

Gaudiu del Sol en primer pla

Clic a la imatge per engrandir. Frame del vídeo de més avall. Crèdit: @james.and.chips

Dues prominències gegants, una al costat de l'altra, regnant als llimbs occidentals del Sol, acompanyades d'algunes erupcions de plasma. S'observen protuberàncies i ejeccions de massa coronal (CME). Time lapse de 3 hores - 2TB de dades.


Fotografiat en Monocrom Alfa d'Hidrogen amb un Telescopi Solar Dedicat de 130mm i després acolorit. Crèdit: @james.and.chips

Una ejecció de massa coronal o CME (de l'anglès Coronal Mass Ejection) és l'expulsió d'una enorme quantitat de plasma de la corona solar cap a l'espai, a velocitats de centenars de quilòmetres per segon. Estan formades principalment per electrons i protons, a més de quantitats menors d'heli, oxigen i ferro en forma de ions. Quan les partícules ionitzades arriben a la Terra, alguns dies després, sovint provoquen pertorbacions en la magnetosfera terrestre, comprimint-la al seu costat diürn i estenent la seva cua en el costat nocturn. Quan la magnetosfera es reconnecta en el costat nocturn, es generen trilions de watts de potència, que són dirigits cap a l'atmosfera superior de la Terra. Aquest procés pot provocar aurores particularment intenses. Les ejeccions de la corona solar, així com les fulguracions solars, poder distorsionar les transmissions de ràdio, provocar danys als satèl·lits i a la xarxa de transport d'energia elèctrica. La CME més gran que s'ha mesurat mai va tenir lloc el 1859 i mesurava 100 nanoteslas. 

Ho he vist aquí.

08/07/2023

Els colors de les aurores: què els provoca i per què varien?

Les aurores poden ser verdes, roses, vermell fosc, blaves, porpres i fins i tot grogues.
 

Clic a l'imatge per engrandir. Els colors de les aurores depenen de la composició atmosfèrica i de l'altitud. Crèdit: RANA UMAIR / 500px via Getty Images.

L'aurora, també coneguda com a aurora boreal o aurora austral, Depenen de si és fan al pol nord o al pol sud; és un impressionant fenomen natural que ha captivat l'ésser humà durant mil·lennis.

Aquest extraordinari espectacle es produeix a prop dels pols de la Terra i es manifesta com un enlluernador desplegament de llum dansaire, causat per la interacció entre les partícules solars i l'atmosfera del nostre planeta. Les aurores presenten una gran varietat de colors -des del verd al rosa, passant pel blau i el morat- que poden deixar els observadors del cel hipnotitzats i desconcertats.

Però hi ha un mètode per a aquesta bogeria auroral. En aquesta guia completa, aprofundim en la ciència que s'amaga darrere dels colors de l'aurora i explorem què produeix aquests famosos espectacles celestes.


Conjunt d'imatges d'aurores a Islàndia. Crèdit: Miguel Claro, Space.com i YouTube.

Abans de parlar dels diferents colors de les aurores, recordem ràpidament com es formen.

Les aurores són causades per partícules energitzades procedents del Sol que xoquen contra l'atmosfera superior de la Terra a velocitats de fins a 72 milions de km/h. El camp magnètic de la Terra redirigeix les partícules cap als pols nord i sud.

Les partícules carregades elèctricament entren llavors a l'atmosfera terrestre, excitant els àtoms i molècules de gas i generant aurores. El procés és similar al funcionament dels llums de neó: Quan les molècules i els àtoms s'exciten amb electrons, han de tornar a la seva energia original (estat bàsic) i ho fan alliberant l'energia en forma de fotons (llum). El color de la llum de neó depèn de la barreja de gasos dins del tub, igual que el color de les aurores depèn de la barreja de gasos a l'atmosfera.

L'atmosfera terrestre està formada aproximadament per un 78% de nitrogen, un 21% d'oxigen, un 0,93% d'argó i un 0,04% de diòxid de carboni. El nostre aire també conté traces de neó, heli, metà, criptó, ozó i hidrogen, així com vapor d'aigua.

Més endavant s'explorarà com la composició atmosfèrica i l'altitud a què les partícules solars xoquen amb aquests gasos tenen un paper crucial en la determinació dels colors de les aurores.

Aurores verdes


Clic a l'imatge per engrandir. Aurora verda sobre la llacuna glacial Jokulsarlon, glacera Breidamerkurjokull, cap de la glacera Vatnajokull, Islàndia. Crèdit: Arctic-Images via Getty Images.

El color més comú de les aurores és el verd. Les aurores verdes solen produir-se quan les partícules carregades xoquen amb altes concentracions de molècules d'oxigen a l'atmosfera terrestre a altituds d'entre 100 i 300 quilòmetres, segons l'Agència Espacial Canadenca.

A més, les aurores verdes les veiem millor que qualsevol altre color, ja que l'ull humà és més sensible a l'espectre del color verd.

Aurores vermelles

Clic a l'imatge per engrandir. Poc freqüents aurores vermelles captades pel fotògraf canadenc Mike MacLellan al Quebec el 16 de febrer de 2023. Crèdit: Mike MacLellan.

Les aurores vermelles són comparativament menys freqüents i solen estar associades a una intensa activitat solar. Es produeixen quan les partícules solars reaccionen amb l'oxigen a més altitud, generalment al voltant de les 180 a 250 milles (300 a 400 km), segons la CSA-ASC. A aquesta altura, l'oxigen està menys concentrat i s'excita a una freqüència o longitud d'ona més alta fent visibles els vermells. Les aurores vermelles solen veure's a les vores més altes de la pantalla.

Aurora blava i violeta


Clic a l'imatge per engrandir. Aurora blava porpra fotografiada a Noruega. Crèdit: marouan touil via Getty Images.

Les aurores blaves i porpres són encara menys comunes i també solen aparèixer durant períodes de gran activitat solar. Aquests colors es produeixen quan les partícules solars xoquen amb el nitrogen de l'atmosfera terrestre a una altitud de 100 quilòmetres o menys, segons l'empresa de viatges d'aurores The Aurora Zone. Les aurores blaves i porpres tendeixen a ser visibles cap a les parts més baixes de la pantalla.

Aurora groga i rosa


Clic a l'imatge per engrandir. Aurora austral sobre Betsey Island, Tasmània. Crèdit: Chasing Light - Fotografia de James Stone james-stone.com via Getty Images.

Les aurores grogues i roses són poc freqüents i solen associar-se a una gran activitat solar. Aquests colors són una barreja d'aurores vermelles amb aurores verdes o blaves.

El paper de l'activitat solar

L'activitat solar, incloses les erupcions solars i les ejeccions de massa coronal, exerceixen un paper important en la determinació de la intensitat, el color i la freqüència de les aurores. Durant els períodes de major activitat solar, l'atmosfera terrestre es veu bombardejada per un nombre més gran de partícules solars, la qual cosa augmenta la probabilitat que les aurores tinguin colors més vius i variats.

L'activitat del sol fluctua en un cicle solar d'11 anys, amb períodes de màxima activitat coneguts com a màxims solars. L'activitat solar està augmentant durant l'actual cicle solar 25, que els científics prediuen que assolirà el màxim el 2025.

Preguntes freqüents sobre el color de les Aurores respostes per un expert

Hem plantejat a la Dra. Elizabeth MacDonald algunes preguntes freqüents sobre els colors de l'aurora. La Dra. Elizabeth MacDonald és física espacial al Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA i una de les fundadores del lloc de ciència ciutadana Aurorasaurus.

Per què són vermelles les aurores boreals que apareixen a latituds baixes?

Per dues raons: En primer lloc, el vermell es produeix a més altitud i, per tant, es pot veure més lluny dels pols: de vegades només es veu la vora superior del vermell abocant per l'horitzó. En segon lloc, durant les grans tempestes hi ha un altre tipus d'aurora que és predominantment vermella i que es produeix a latituds més baixes.

Atès que l'atmosfera terrestre conté més nitrogen que oxigen, per què les aurores blaves/morades causades pel nitrogen no són les més comunes?

L´aurora es produeix a tanta alçada que la barreja d´aire que coneixem no és la mateixa que a 100 km. Allà, l'atmosfera és menys densa i està estratificada per la gravetat en capes. La capa de nitrogen està per sobre de la de oxigen.

Quin és el color més rar d'aurora?

És fa difícil de dir perquè els colors aurorals es barregen en una barreja química sempre canviant i és així com es poden obtenir alguns dels colors més rars que s'observen.



Ho he vist aquí.

04/05/2023

Un Sol tempestuós i actiu podria haver impulsat la vida a la Terra

 Clic a l'imatge per engrandir. Flamarada solar. Crèdit: NASA

Els primers components bàsics de la vida a la Terra es poden haver format gràcies a erupcions del nostre Sol, segons un nou estudi.

Una sèrie d'experiments químics mostra com les partícules solars, en xocar amb els gasos de l'atmosfera terrestre primitiva, poden formar aminoàcids i àcids carboxílics, els components bàsics de les proteïnes i la vida orgànica. Els resultats es publiquen a la revista Life.

Per comprendre els orígens de la vida, molts científics intenten explicar com es van formar els aminoàcids, la matèria primera a partir de la qual es formen les proteïnes i tota la vida cel·lular. La proposta més coneguda es va originar a finals del segle XIX, quan els científics van especular amb la possibilitat que la vida hagués començat en un "petit estany calent": Una sopa de substàncies químiques, energitzada per raigs, calor i altres fonts d'energia, que es va poder barrejar en quantitats concentrades per formar molècules orgàniques.

Al 1953, Stanley Miller, de la Universitat de Chicago, va intentar recrear aquestes condicions primigènies al laboratori. Miller va omplir una cambra tancada amb metà, amoníac, aigua i hidrogen molecular -gasos que es creu que predominaven a l'atmosfera primitiva de la Terra- i va encendre repetidament una espurna elèctrica per simular un llampec. Una setmana després, Miller i el seu assessor Harold Urey van analitzar el contingut de la càmera i van descobrir que s'havien format 20 aminoàcids diferents.


Clic a l'imatge per engrandir. Recreació artística de la Terra primitiva. Crèdit: NASA.

"Va ser una gran revelació", va dir Vladimir Airapetian, astrofísic estel·lar del Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA a Greenbelt, Maryland, i coautor del nou treball. "A partir dels components bàsics de l´atmosfera terrestre primitiva, es poden sintetitzar aquestes complexes molècules orgàniques".

Però els darrers 70 anys han complicat aquesta interpretació. Els científics creuen ara que l'amoníac (NH3) i el metà (CH4) eren molt menys abundants; al seu lloc, l'aire de la Terra era ple de diòxid de carboni (CO2) i nitrogen molecular (N2), que requereixen més energia per descompondre's. Aquests gasos encara poden produir aminoàcids, però en quantitats molt reduïdes.

A la recerca de fonts d'energia alternatives, alguns científics van apuntar les ones de xoc dels meteorits. Altres van citar la radiació ultraviolada solar. Airapetian, fent servir dades de la missió Kepler de la NASA, va apuntar a una nova idea: les partícules energètiques del nostre Sol.

Kepler va observar estrelles llunyanes en diferents etapes del seu cicle vital, però les seves dades ofereixen pistes sobre el passat del nostre Sol. El 2016, Airapetian va publicar un estudi que suggereix que durant els primers 100 milions d'anys de la Terra, el Sol era un 30 % més feble. Però les "superflames" solars -potents erupcions que avui només veiem una vegada cada 100 anys aproximadament- haurien esclatat una vegada cada 3-10 dies. Aquestes superflames llancen partícules a una velocitat propera a la de la llum que xocarien regularment amb la nostra atmosfera, desencadenant reaccions químiques.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. L'energia del nostre jove Sol -fa 4.000 milions d'anys- va ajudar a crear molècules a l'atmosfera de la Terra que van permetre que s'escalfés prou per incubar vida. Crèdit: Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA/Genna Duberstein. Podeu descarregar aquest vídeo en format HD des de l'Estudi de Visualització Científica Goddard de la NASA, fent un clic aquí.

"Quan vaig publicar aquest article, l'equip de la Universitat Nacional de Yokohama (Japó) es va posar en contacte amb mi", explica Airapetian.

El Dr. Kobayashi, catedràtic de química de la universitat, havia passat els darrers 30 anys estudiant la química prebiòtica. Intentava comprendre com els raigs còsmics galàctics -partícules procedents de l'exterior del nostre sistema solar- podrien haver afectat l'atmosfera de la Terra primitiva. "La majoria dels investigadors ignoren els raigs còsmics galàctics perquè requereixen equips especialitzats, com ara acceleradors de partícules", explica Kobayashi. "Vaig tenir la sort de tenir accés a diversos a prop de les nostres instal·lacions". Uns petits retocs al muntatge experimental de Kobayashi podrien posar a prova les idees d'Airapetian.

Airapetian, Kobayashi i els seus col·laboradors van crear una barreja de gasos semblant a l'atmosfera de la Terra primitiva tal com la coneixem avui. Van combinar diòxid de carboni, nitrogen molecular, aigua i una quantitat variable de metà. (La proporció de metà a l'atmosfera primitiva de la Terra és incerta, però es creu que era baixa). Van disparar les barreges de gasos amb protons (simulant partícules solars) o les van encendre amb descàrregues d'espurnes (simulant llampecs), reproduint l'experiment de Miller-Urey per comparar.

Mentre la proporció de metà era superior al 0,5%, les barreges disparades per protons (partícules solars) produïen quantitats detectables d'aminoàcids i àcids carboxílics. Però les descàrregues d'espurnes (raigs) requerien una concentració de metà d'aproximadament del 15% abans que es formés cap aminoàcid.

"I fins i tot amb un 15% de metà, la taxa de producció d'aminoàcids pels raigs és un milió de vegades inferior a la dels protons", afegeix Airapetian. Els protons també tendien a produir més àcids carboxílics (un precursor dels aminoàcids) que els encesos per descàrregues d'espurnes.


Clic a l'imatge per engrandir. Primer pla d'una erupció solar, que inclou una flamarada solar, una ejecció de massa coronal (CME) i un esdeveniment de partícules energètiques solars. Crèdit: Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA.

En igualtat de condicions, sembla que les partícules solars són una font d'energia més eficaç que els raigs. Però, segons Airapetian, no tota la resta era igual. Miller i Urey suposaven que els llampecs eren tan freqüents a l'època de l'"estany calent" com ho són avui. Però els llampecs, que procedeixen de núvols de tempesta formats per aire calent ascendent, haurien estat menys freqüents amb un Sol un 30% més feble.

"En condicions fredes mai no hi ha llampecs, i la Terra primitiva estava sota un Sol bastant tènue", explica Airapetian. "Això no vol dir que no pogués provenir d'un llamp, però ara els raigs semblen menys probables, i les partícules solars semblen més probables".

Aquests experiments suggereixen que el nostre jove i actiu Sol podria haver catalitzat els precursors de la vida més fàcilment, i potser abans, del que se suposava.


    Ho he vist aquí.