26/08/2022

Petit Planeta Pol Sud

 

Clic per engrandir. Crèdit: Aman Chokshi

Els llums juguen al voltant de l'horitzó d'aquest petit planeta nevat mentre es desplaça per un cel nocturn estrellat.

Per descomptat, el petit planeta és en realitat el planeta Terra. Enregistrada el 21 d'agost, la panoràmica digitalment deformada i centrada en el nadir cobreix gairebé 360x180 graus a l'exterior de l'estació Amundsen-Scott del Pol Sud, a l'Antàrtida. El lloc de recerca més meridional és a prop de l'horitzó a la part superior, on s'acosta la llum de l'alba després de gairebé sis mesos de foscor. A la part inferior hi ha el marcador cerimonial del pol envoltat per les 12 banderes dels signants originals del tractat antàrtic, amb un desplegament salvatge de l'aurora austral per sobre.

Aquesta imatge va ser considerada el 26 d'agost de 2022 per la NASA com la seva imatge del dia.


Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C55

Clic per engrandir. Crèdits: Bruce Balick (University of Washington), Jason Alexander (University of Washington), Arsen Hajian (U.S. Naval Observatory), Yervant Terzian (Cornell University), Mario Perinotto (University of Florence, Italy), Patrizio Patriarchi (Arcetri Observatory, Italy), NASA/ESA

Les estrelles més comunes, com el Sol, porten una vida força plàcida als seus veïnats galàctics, produint constantment calor i llum durant milers de milions d'anys. Tot i això, quan aquestes estrelles arriben a l'edat de jubilació, es transformen en obres d'art úniques i sovint psicodèliques. Aquesta imatge del Hubble de Caldwell 55, també coneguda com a nebulosa Saturn i NGC 7009, mostra el resultat, anomenat nebulosa planetària. Tot i que sembla un tros de caramel còsmic embolicat, el que veiem són en realitat les capes gasoses exteriors d'una estrella moribunda.

Les estrelles s'alimenten de la fusió nuclear, però cadascuna compta amb un subministrament limitat de combustible. Quan una estrella de massa mitjana esgota el seu combustible nuclear, s'infla i es desfà de les capes exteriors fins que només queda un petit nucli calent. El nucli sobrant, anomenat nana blanca, és molt semblant a un carbó calent que brilla després d'una barbacoa: al final s'apagarà. Fins aleshores, les restes gasoses rebutjades són fluorescents mentre s'expandeixen pel cosmos, possiblement destinades a ser reciclades en generacions posteriors d'estrelles i planetes.

La nebulosa Saturn és a uns 1.400 anys llum de distància en direcció a la constel·lació d'Aquari. La proximitat l'ha convertit en un objectiu popular d'estudi per als telescopis de tot el món. El Hubble va prendre aquesta imatge en llum visible utilitzant la Cambra Planetària i de Camp Ampli 2 el 1996. Gràcies a les observacions del Hubble, els científics han caracteritzat la composició, l'estructura i la temperatura de la nebulosa, així com la seva interacció amb el material circumdant. L'estudi de les nebuloses planetàries és especialment interessant, ja que el nostre Sol experimentarà una destinació similar d'aquí a cinc mil milions d'anys.

La nebulosa Saturn es coneix des del 1782, quan va ser descoberta per l'astrònom William Herschel. Els cels de finals d'estiu proporcionaran una visió ideal d'aquesta estructura calidoscòpica per als observadors de l'hemisferi nord (finals d'hivern per als de l'hemisferi sud). Aquesta nebulosa de magnitud 8 es veurà com una estrella als telescopis més petits, però els telescopis més grans revelaran més detalls, incloent dos lòbuls estesos a cada costat de la nebulosa que s'assemblen als anells de Saturn, cosa que dóna a la nebulosa el seu sobrenom. L´ús d´un gran augment juntament amb la visió evasiva (mirant lluny del centre de l´objecte) proporcionarà les millors vistes de les regions exteriors més febles de la nebulosa.

Per a més informació sobre les observacions del Hubble de Caldwell 55, feu un clic aquí.

C55 al web de la NASA.

Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog.