Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Supernova. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Supernova. Mostrar tots els missatges

27/10/2026

Imatges DECam de la supernova SN 2026gzf

Aquestes imatges mostren l'evolució de la supernova SN 2026gzf, que va ser detectada per primera vegada per l'Einstein Probe el 21 de març de 2026. Les imatges preses el 25 de març i el 3 d'abril de 2026 mostren l'enlluernament de la supernova. Una imatge d'arxiu de la galàxia amfitriona del 9 de març de 2016 revela una font blava brillant a la posició de la supernova, que, segons els científics, probablement representa una regió de formació estel·lar compacta i extrema a la galàxia amfitriona, combinada amb l'activitat pre-explosió de l'estrella progenitora abans de la seva mort.


Clic a la imatge per engrandir. Aquestes imatges es van capturar amb la càmera Dark Energy Camera (DECam-Càmera d'Energia Fosca) de 570 megapíxels, fabricada pel DOE, muntada al telescopi de 4 metres Víctor M. Blanco de la NSF a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo (CTIO) a Xile, un programa de la NSF NOIRLab. Crèdit: CTIO/NOIRLab/DOE/NSF/AURA. Processament de la imatge: D. de Martin i M. Zamani (NSF NOIRLab)

Vegeu les imatges individuals als enllaços següents: camp de pre-explosió, 9 de març de 2016, 25 de març de 2026, 3 d'abril de 2026. Crèdit: CTIO/NOIRLab/DOE/NSF/AURA. Processament de la imatge: D. de Martin i M. Zamani (NSF NOIRLab)


Ho he vist aquí.

22/09/2026

Un forat negre dispara un llarg raig de plasma

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA ha capturat imatges impressionants d'un raig de plasma de 3.000 anys llum de llargada des del forat negre supermassiu de la galàxia M87.


Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: NASA, Hubble.

Aquest raig, «similar a un bufador», emet gas sobreescalfat i es creu que està influint en les estrelles properes, provocant explosions estel·lars conegudes com a noves.

Els investigadors van descobrir que la regió al voltant del raig té el doble de noves que altres zones de M87, la qual cosa suggereix que el raig podria estar afectant les condicions per a aquestes explosions.

Els astrònoms continuen investigant aquest fenomen còsmic, en la recerca d'entendre les interaccions entre els raigs dels forats negres i els seus entorns.


Ho he vist aquí.

03/08/2026

Que amaguen els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers?

Els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers poden estar amagant una terrorífica destrucció estel·lar. 

Els astrofísics continuen descobrint fenòmens nous i misteriosos al cosmos, com ara  les Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves (LFBOT sigles en anglès de Luminous Fast Blue Optical Transient), que s'han revelat en l'última dècada. Finalment, potser sabrem què s'amaga darrere d'aquestes Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves.


Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística generada per IA que mostra una Transició Òptica Lluminosa Ràpida Blava (LFBOT). Crèdit: LS, ChatGPT 

Per la seva pròpia naturalesa, els esdeveniments astronòmics rars i febles només es poden descobrir amb la creixent potència dels telescopis i la seva proliferació, permetent l'observació contínua del cel a escala global. Això és precisament el que fa que una xarxa d'astrònoms ciutadans, com els d'Unistellar, o la posada en marxa d'instruments com el James Webb o el Vera C. Rubin.

Per tant, va caldre esperar fins al 2018 perquè els astrònoms de la noosfera descobrissin unes rares explosions còsmiques blaves brillants anomenades LFBOT. 

Els LFBOT intriguen als astrofísics perquè evolucionen molt més ràpid que altres explosions còsmiques com ara les noves o supernoves clàssiques. Així, les seves corbes de llum en l'espectre visible arriben al seu màxim de brillantor, i després s'esvaeixen en només uns dies. Els LFBOT també romanen molt blaus; les lleis de la física de l'emissió de llum ens diuen que romanen extremadament calents durant gran part de la seva evolució.

És molt difícil estar segur de què s'amaga darrere d'aquests estranys fenòmens, i per descobrir-ho, fins ara només hem tingut 14 esdeveniments d'aquest tipus els fotons dels quals van ser capturats pels nostres telescopis. Podem citar el cas ben publicitat d'AT 2018cow (AT per  Astronomical Transient) i (cow, la vaca (en anglès) que va ser una explosió astronòmica molt potent, de 10 a 100 vegades més brillant que una supernova normal, que va ocórrer a la galàxia CGCG 137-068, a uns 200 milions d'anys llum de la Via Làctia a la constel·lació d'Hèrcules.

Els teòrics han multiplicat les hipòtesis exòtiques sobre ells. Per exemple, el de Tidal Disruption Event (o TDE sigles en anglès de Esdeveniment de Disrupció de Marea), que es poden traduir com a "esdeveniments de disrupció deguts a l'efecte de marea" Jean-Pierre Luminet va ser un dels pioners de l'estudi teòric d'aquestes TDE fa gairebé 40 anys amb un dels grans teòrics dels forats negres, l'australià Brandon Carter. Els dos astrofísics relativistes, tots dos a l'Observatori de París en aquell moment, també havien presentat el seu treball en un article a la famosa revista Nature el 1982, seguit d'un altre a  Astronomy & Astrophysics el 1983.

Però, segons Anya Nugent del Centre d'Astrofísica de Harvard, aquests escenaris expliquen malament totes les propietats observades. Ella i els seus col·legues creuen que tenen la clau del trencaclosques, tal com expliquen en un article d'accés obert a arXiv.


Recreació artística d'una Transició Óptica Lluminosa Ràpida Blava  (LFBOT). Crèdit: NASA, ESA, NOIRLab de la NSF, Mark Garlick, Mahdi Zamani

Estrelles Wolf-Rayet?

Però per entendre de què va tot això, cal parlar una mica sobre... les estrelles Wolf-Rayet, conegudes des del 1867. Com el seu nom indica, van ser descobertes per Charles Wolf i Georges Rayet de l'Observatori de París mentre observaven tres estrelles a la constel·lació del Cigne com a part d'estudis en una disciplina molt jove que aleshores es desenvolupava ràpidament després del treball del físic alemany Gustav Kirchhoff i el químic Robert Bunsen: L'espectroscòpia.

Aquestes estrelles semblaven anormals a causa de la presència d'elements estranys a les línies espectrals en emissió d'origen desconegut. Els astrofísics del segle XX arribarien a entendre que les estrelles WR són estrelles massives que superen les 10 masses solars, que observem al final de les seves vides, experimenten inestabilitats que els fan expulsar part de les seves capes superiors, un preludi d'explosions de supernoves del tipus SNII.

Per tant, només viuen uns quants milions d'anys com a màxim sobre la seqüència principal, sintetitzant elements com ara el carboni i l'oxigen, abans de col·lapsar gravitacionalment. L'explosió deixarà enrere com a cadàver estel·lar una estrella de neutrons i, en el cas de les estrelles més massives, de vegades forats negres estel·lars.

Una variant de l'escenari dels objectes de Thorne-Zytkow?
 
En el model explicatiu que actualment prefereix l'equip d'astrofísics, tot comença amb un sistema binari amb dues estrelles massives. Una és més massiva que l'altra i està evolucionant ràpidament, arrencant amb el seu camp gravitacional capes de material superficial a l'altra estrella, deixant al descobert el seu cor d'heli produït per les reaccions de fusió termonuclear. Així s'obté una estrella Wolf-Rayet, mentre que l'estrella "caníbal", havent-se tornat encara més massiva, s'esfondra ràpidament, emetent una explosió de supernova i deixant enrere com a restes un objecte compacte, un forat negre o una estrella de neutrons.

Després de centenars o milers d'anys, aquest romanent compacte finalment cau al nucli de l'estrella Wolf-Rayet i la destrueix, produint un LFBOT. Aquesta és una variant de l'escenari de l'objecte Thorne-Zytkow.

Els investigadors creuen, però, que aquest escenari haurà de ser confirmat per més observacions. S'espera que l'Observatori Vera C. Rubin, amb el seu extens estudi del cel de deu anys, tingui un paper important en el descobriment de nous LFBOT, inclosos els més febles i distants. Això permetrà una millor comprensió del seu origen i evolució al llarg de la història còsmica.



Ho he vist aquí.

12/07/2026

Quan morirà el Sol?

Mort del Sol: quan i com tindrà lloc la fi de la nostra estrella?

Descobreix el destí inevitable del Sol, l'estrella crucial que va permetre l'aparició de la vida a la Terra. A la venerable edat de 4.600 milions d'anys, aquí tens una idea de com podria ser la fi de la nostra estrella


Clic a la imatge per engrandir. Il·lustració d'una gegant vermella. El Sol tindrà aquest aspecte d'aquí a uns cinc mil milions d'anys. Crèdit: NASA 

Per a les estrelles, la seva longevitat està determinada per la seva massa. Com més massives són, més curta és la seva vida, que dura només uns pocs milions d'anys abans d'acabar finalment en un violent espectacle de focs artificials còsmics, una supernova.

Quan morirà el Sol?

Per al nostre Sol, serà diferent. La nostra estrella és un nana groga que, per la seva massa (encara 330.000 vegades la de la Terra), té una esperança de vida d'un total d'aproximadament 10.000 milions d'anys. On som ara? Bones notícies per a la vida a la Terra: actualment només té 4.600 milions d'anys i, per tant, hauria de continuar brillant durant cinc mil milions d'anys més, segons estimacions dels astrònoms.

No obstant això, encara haurem de considerar la possibilitat de traslladar-nos, perquè la Terra esdevindrà inhabitable en menys de mil milions d'anys, malgrat la situació actual d'escalfament global (en curs). Per què? Perquè la brillantor del Sol continuarà creixent aproximadament un 10% cada mil milions d'anys. Així, el nostre planeta blau i suau es convertirà gradualment en un forn, potser reflectint l'infern que actualment regna sobre el nostre veí Venus.

La zona habitable del nostre sistema solar per tant, canviarà. A més, podem imaginar que l'Homo Sapiens haurà migrat a Mart, que s'haurà tornat més suau. Però si això passés, no duraria gaire. Així doncs, potser hauríem de dirigir-nos cap a altres estrelles, si és que realment l'espècie humana hauria de tenir, per llavors, els mitjans per poder fer-ho.


Clic a la imatge per engrandir. La Nebulosa de la Lira, també coneguda com la de l'Anell o Messier 57 (M57), una de les nebuloses planetàries més famoses, fotografiada pel Hubble. L'estrella que va donar lloc a aquest embolcall de gas i pols força lluminós devia ser lleugerament més massiva que el Sol. Crèdit: NASA.

Què passarà quan el Sol mori?

Amb el temps, la reserva d'hidrogen, l'energia que el Sol va acumular en el seu naixement s'esgotarà. Malgrat la seva massa relativament petita, l'estrella s'ha mantingut durant milers de milions d'anys en un estat d'equilibri entre la gravetat i la radiació (resultant de la fusió d'hidrogen). Però arribarà un dia en què el combustible s'esgotarà.

Al cor de l'estrella regnarà llavors un nucli d'heli (creat per la fusió d'hidrogen) que col·lapsarà sobre si mateix. La temperatura augmentarà a mesura que es comprimeix, alliberant energia que empenyerà les capes externes del Sol. Durant només uns cinc milions d'anys, l'estrella creixerà considerablement fins a convertir-se en el que els astrofísics anomenen gegant vermella. Vermella, perquè la temperatura de la seva superfície baixarà (fins a 3.000 K). El seu radi augmentarà aleshores dels aproximadament 700.000 quilòmetres actuals a més de 170 milions de quilòmetres, segons un estudi publicat el 2008! En altres paraules, Mercuri, Venus i la Terra quedaran atrapades a dins, o millor dit, seran polvoritzades (a menys que...orbitin (La mesura en què el nostre planeta és repel·lit dependrà de la massa perduda per la gegant vermella). Comprimit, el nucli d'heli s'escalfa i arriba a una temperatura de 100 milions de graus. En aquestes condicions, l'heli pot començar a forjar-se...carboni. Això serà llavors el "flaix d'heli". Però això no durarà gaire. I no anirà més enllà perquè la massa restant del Sol no serà suficient per assolir els 600 milions de graus al seu centre, la temperatura necessària per encendre el nucli de carboni. Al seu voltant, l'hidrogen i l'heli cremaran durant uns quants milers d'anys, cosa que farà que la nostra estrella es peli i que les seves capes exteriors s'expandeixin encara més.


El Sol i el tràgic final de la Terra. Crèdit: Wikicommons CC

Finalment, en no tenir prou radiació per contrarestar-la, la gravetat prevaldrà. El nucli restant de la nostra estrella es contraurà i es convertirà en una nana blanca, un cos de la mida de la Terra, extremadament dens i calent (al voltant de 30.000 °C). Mentrestant, les capes exteriors, massa llunyanes, es dissiparan a l'espai. Durant uns 10.000 anys, l'embolcall brillarà des de dins, brillant intensament a la llum de llar de foc. La regió central encara estarà calenta. Això crearà una nebulosa planetària (el nom, enganyós, prové de les seves formes rodones, tal com va observar William Herschel. Es farà visible des d'altres sistemes planetaris, com els que es poden distingir amb els nostres telescopis. Entre els més famosos, esmentem M57, la nebulosa de l'Anell, o fins i tot M27. Podran els nostres descendents exiliats observar les restes del Sol al voltant del qual va florir la vida? Un estudi publicat el maig de 2018 va revelar,  mitjançant models d'evolució estel·lar, que sí. A causa de la seva massa, el Sol es troba just al límit de lluminositat, la nebulosa planetària, per tant, seria visible, però molt tènue.

I després què? Serà realment el final? No. El nucli ardent trigarà milers de milions d'anys a refredar-se i convertir-se en una nana negra. Mentrestant, el Sol encara té un futur brillant per davant.


Ho he vist aquí.

25/06/2026

Emergeix una nova família de forats negres gegants

Sorpresa còsmica: una nova família de forats negres gegants emergeix en ones gravitacional


Clic a la imatge per engrandir. L'astronomia d'ones gravitacionals ja no es conforma amb comptar simplement les fusions de forats negres. Comença a revelar com i on es formen els forats negres, i què ens diu això sobre la vida i la mort d'estrelles massives. Crèdit: Dabarti, Adobe Stock 

I si els forats negres més grans no haguessin nascut tan grans? Les ones gravitacionals ara expliquen una història diferent i molt més turbulenta.
 

És a dir, s’han detectat ones gravitacionals. Aquestes fluctuacions en l'espai-temps provenen de la fusió de dos forats negres unes 30 vegades la massa del nostre Sol. Descobreix en aquest vídeo com els científics de LIGO van poder fer aquestes primeres mesures. 

Quelcom que seria unes 10.000 vegades més petit que el nucli d'un àtom, és fa difícil d'imaginar. Tot i això, això és el que els detectors, com l'Observatori d'ones gravitacionals per interferometria làser (LIGO), són capaços de detectar. Ones en l'espai-temps causades pels fenòmens més energètics i violents de l'Univers, però l'amplitud dels quals, després d'un viatge de milions, o fins i tot milers de milions d'anys llum fins a la Terra, es redueix a gairebé res.

Aquestes ones gravitacionals conserven l'empremta dels seus orígens. Parelles d'estrelles de neutrons en òrbita l'un al voltant de l'altre o estrelles gegants que exploten com a supernoves. Les primeres d'aquestes ondulacions en l'espai-temps detectades per LIGO el 2015 van ser causades per la col·lisió de dos forats negres situats a 1.300 milions d'anys llum del nostre Sistema Solar.


Sabies que el 2015, LIGO (Observatori d'Ones Gravitacionals amb Interferometre Làser) va detectar per primera vegada ones gravitacionals. El senyal provenia de dos forats negres en col·lisió a milers de milions d'anys llum de distància, confirmant una predicció clau de la teoria de la relativitat general d'Einstein i obrint una nova manera d'observar l'univers. Crèdit: X, @cosmosarcive.

Ones gravitacionals que transporten informació valuosa sobre els seus orígens

I és en un catàleg d'aquestes ones gravitacionals que un equip de la Universitat de Cardiff (Regne Unit) acaba de fer un descobriment. La quarta versió del Catàleg de Transients d'Ones Gravitacionals (GWTC). Aquest catàleg enumera no menys de 153 fusions de forats negres detectats amb un alt nivell de confiança. Els investigadors volien entendre què ens diuen sobre la història d'aquests objectes extrems.

La seva conclusió, publicada a la revista Nature Astronomy, és sorprenent: no tots els forats negres detectats són iguals. Semblen pertànyer a dues famílies molt diferents.

La primera correspon al que els astrofísics estaven esperant: forats negres originats directament del col·lapse d'estrelles massives. Però la segona població, més massiva, no encaixa en aquest escenari clàssic. La seva característica revela una història molt més caòtica, que algunes teories ja havien considerat.


Situat aproximadament a 28.000 anys llum de la Terra, el cúmul globular M80 conté centenars de milers d'estrelles unides per la gravetat. En entorns tan densos, s'afavoreix la formació de forats negres a través de successives fusions. Crèdit: NASA, ESA, STScI i A. Sarajedini (Universitat de Florida)

Forats negres nascuts del caos dels cúmuls estel·lars

Aquests gegants còsmics no van néixer d'una sola estrella. Es van formar a través d'una sèrie de col·lisions en entorns on les estrelles poden estar fins a un milió de vegades més densament agrupades que a la rodalia del Sol: els nuclis dels cúmuls estel·lars. Allà, els forats negres es poden trobar, fusionar... una vegada i una altra.

Una pista clau recolza aquesta hipòtesi: la seva rotació. A diferència dels forats negres de menor massa, aquests giren lentament, mentre que els més massius giren més ràpid i en direccions aparentment aleatòries. Aquesta és una característica típica de les fusions successives, on cada col·lisió "remena les cartes".

Un altre misteri resolt?

L'estudi també aporta nova llum sobre una "mass gap" (bretxa de massa). Aquest fenomen, descrit per teories i vinculat al fenomen d'inestabilitat de parells, segons alguns models, es produeix al voltant de 45 masses solars, quan una estrella molt massiva pot ser destruïda completament sense deixar un forat negre. El catàleg GWTC-4 conté objectes que semblen estar situats en o prop d'aquesta zona sensible.

Hauríem de revisar les teories sobre l'evolució estel·lar? No necessàriament, segons els autors d'aquest treball. La seva interpretació més sòlida és que aquests forats negres no van néixer en un simple escenari de col·lapse d'una sola estrella, sinó en el caos dels cúmuls estel·lars on les fusions repetides poden crear objectes cada cop més massius. En altres paraules, els forats negres més grans detectats per les ones gravitacionals podrien ser supervivents d'una història turbulenta, escrita a través d'una sèrie de col·lisions.



Ho he vist aquí.

14/06/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C104

Les estrelles de Caldwell 104 tenen un contingut de metalls sorprenentment alt, el que significa que es va formar més recentment del que s'esperava


Clic a la imatge per engrandir. Caldwell 104. Crèdit: ESA/Hubble i NASA.

Aquesta imatge del Hubble captura el que sembla una bomba de purpurina galàctica en el cel nocturn. Els cúmuls estel·lars globulars com Caldwell 104 se solen trobar a l'halo d'una galàxia espiral, que és una zona esfèrica relativament poc poblada que envolta la galàxia com una closca. Són essencials per al naixement i el creixement de les seves galàxies amfitriones.

C104 és un dels uns 150 cúmuls globulars de la galàxia de la Via Làctia, però destaca per sobre de la resta. El cúmul és inusualment jove, com ho indica la seva composició. Després del Big Bang, l'univers només consistia en hidrogen i una mica d'heli. Les primeres estrelles es van formar a partir d'aquest material i, a través del procés de fusió nuclear, van passar la seva vida produint elements més pesants, que els astrònoms anomenen «metalls». Però el procés només pot continuar fins a cert punt abans que les estrelles s'esgotin de combustible o es tornin inestables. En última instància, les estrelles massives estan condemnades a explotar en esdeveniments violents anomenats supernoves, que projecten el seu material a l'espai. Aquest residu estel·lar es recicla en noves generacions d'estrelles, de manera que les estrelles que es formen més tard contenen proporcions més altes de metalls que les seves relatives més antigues.

Els astrònoms han descobert que Caldwell 104 té un contingut de metalls sorprenentment alt, el que significa que es va formar més recentment del que s'esperava. La majoria dels cúmuls globulars són molt més antics que la majoria d'estrelles de la seva galàxia amfitriona, però les estrelles de C104 semblen ser 2.000 a 3.000 milions d'anys més joves que les d'altres cúmuls globulars de la Via Làctia. Els astrònoms han utilitzat el Hubble diverses vegades per investigar la població estel·lar del cúmul jove. Aquesta imatge es va obtenir en llum visible amb la Càmera Avançada per Sondejos (ACS) del Hubble.
 
Descobert des d'Austràlia per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826, el C104 no es pot observar des de l'hemisferi nord, excepte a prop de l'equador, però es pot veure durant tot l'any des de les latituds mitjanes del sud a la constel·lació de Tucà, a prop del Petit Núvol de Magalhães. Uns prismàtics o un telescopi modest proporcionaran una imatge una mica tèrbola del cúmul de magnitud 6,4, però un telescopi gran revelarà les estrelles individuals.


26/04/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C103

Més coneguda com la Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, Caldwell 103 és la regió de formació estel·lar més brillant de la nostra galàxia

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del Hubble mostra núvols de gas i pols arremolinats prop de la Nebulosa de la Taràntula, la regió de formació estel·lar més productiva de l'univers proper i que alberga les estrelles més massives conegudes. Els núvols de gas de colors de la nebulosa contenen filaments prims i grumolls foscos de pols. La pols còsmica sovint està composta de carboni o de molècules anomenades silicats, que contenen silici i oxigen. Les dades d'aquesta imatge formaven part d'un programa d'observació que pretén caracteritzar les propietats de la pols còsmica al Gran Núvol de Magalhães i altres galàxies properes. La pols juga diversos papers importants a l'univers. Tot i que els grans de pols individuals són increïblement petits, molt més petits que l'amplada d'un cabell humà, els grans de pols dels discs al voltant de les estrelles joves s'agrupen per formar grans més grans i, finalment, planetes. La pols també ajuda a refredar els núvols de gas perquè puguin condensar-se en noves estrelles. La pols fins i tot juga un paper en la creació de noves molècules a l'espai interestel·lar, proporcionant un lloc perquè els àtoms individuals es trobin i s'uneixin a la immensitat de l'espai. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, C. Murray 

Caldwell 103 és un tresor del cel nocturn austral. També catalogada com a NGC 2070 i sovint anomenada Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, aquesta estructura quimèrica es troba ubicada al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia nana que orbita la Via Làctia. Aquesta imatge del Hubble ha captat la fàbrica de formació estel·lar enmig del frenesí, ja que produeix estrelles a un ritme frenètic. Els membres individuals van des de petites estrelles embrionàries encara envoltades de gruixuts capolls de gas i pols, fins a gegants estel·lars condemnats a viure ràpidament i morir joves en ferotges explosions de supernoves.

A la Nebulosa de la Taràntula, les estrelles massives estan excavant cavitats profundes en el material circumdant alliberant un torrent de llum ultraviolada, que està filtrant el núvol de gas hidrogen que l'envolta en què van néixer les estrelles. A més d'esculpir el terreny gasós, les estrelles brillants poden estar desencadenant una nova generació de descendència. Quan la radiació ultraviolada colpeja denses parets de gas, crea xocs, que poden generar una nova onada de naixement d'estrelles. De fet, els científics creuen que una ona de xoc d'una supernova propera pot haver causat el col·lapse del núvol de gas i pols que el Sol va formar a l'interior, donant lloc a la creació del nostre sistema solar. Si és correcte, això vol dir que devem les nostres vides a la mort violenta d'una estrella veïna massiva. 


Clic a la imatge per engrandir. 30 Doradus és la regió de formació estel·lar més brillant del nostre veïnat galàctic i alberga les estrelles més massives mai vistes. La nebulosa es troba a 170.000 anys llum de distància, al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia satèl·lit de la nostra Via Làctia. Cap regió de formació estel·lar coneguda a la nostra galàxia és tan gran ni tan prolífica com 30 Doradus. La imatge comprèn un dels mosaics més grans mai reunits a partir de fotos del Hubble i inclou observacions preses per la Wide Field Camera 3 (WFC3-Càmera de Gran Camp 3)  i la Advanced Camera for Surveys (ACS- Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble, combinades amb observacions del telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de l'Observatori Europeu Austral (ESO), que rastregen la ubicació de l'hidrogen i l'oxigen brillants. La imatge es publica per celebrar el 22è aniversari del Hubble. Crèdit: NASA, ESA, ESO, D. Lennon i E. Sabbi (ESA/STScI), J. Anderson, SE de Mink, R. van der Marel, T. Sohn i N. Walborn (STScI), N. Bastian (Excellence Cluster, Munich), L. Bedin (INAF, Pàdua), E. Bressert (ESO), A.S. Koheterfield (ESO), C.S. Evans (UKATC/STFC, Edimburg), A. Herrero (IAC, Tenerife), N. Langer (AifA, Bonn), I. Platais (JHU) i H. Sana (Amsterdam).

Aquesta imatge del 2011 és un dels mosaics més grans mai acoblats a partir d'exposicions del Hubble i inclou observacions preses per la WFC3 i l'ACS del Hubble. Els colors tracen diferents elements del gas calent que domina la imatge, amb el vermell que significa hidrogen i el blau que representa oxigen. 


Clic a la imatge per engrandir. Uns astrònoms van crear aquest mosaic infraroig de la nebulosa de la Taràntula (Caldwell 103) utilitzant exposicions de l'ACS del Hubble i de la WFC3 preses entre el 2011 i el 2013. Crèdit: NASA, ESA i E. Sabbi (STScI) 

La nebulosa de la Taràntula va ser registrada per primera vegada per l'astrònom Nicolas-Louis de Lacaille el 1751. Tot i que es troba a uns impressionants 170.000 anys llum de distància, la nebulosa de la Taràntula té una magnitud de 4, cosa que la fa visible a simple vista i un objectiu espectacular per als binoculars. A través de telescopis mitjans i grans, l'estructura d'aràcnid de la nebulosa es fa evident. Per obtenir la millor vista de la Taràntula, visiteu un lloc de cel fosc a l'hemisferi sud a principis d'any i busqueu-la dins dels límits del Gran Núvol de Magalhães, situat a la constel·lació del Daurat.


Clic a la imatge per engrandir.  A la regió d'esclats estel·lars més activa de l'univers local es troba un cúmul d'estrelles brillants i massives, conegudes pels astrònoms com a Hodge 301, que es veu a la part inferior dreta d'aquesta imatge del Hubble. Moltes de les estrelles de Hodge 301 són tan velles que han explotat com a supernoves, projectant material cap a l'exterior a velocitats de gairebé 320 quilòmetres per segon. Aquest material d'alta velocitat impacta contra la nebulosa de la Taràntula que l'envolta, impactant i comprimint el gas en una multitud de làmines i filaments, que es veuen a la part superior esquerra de la imatge. Crèdit: L'equip del Hubble Heritage (AURA/STScI/NASA).
  

 
 

24/04/2026

Matèria fosca: simulacions detallades compleixen el repte plantejat pel James Webb

Matèria fosca: simulacions detallades i espectaculars de galàxies finalment compleixen el repte plantejat pel telescopi James Webb.


Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística d'una galàxia. Crèdit: DudeDesignStudio, Adobe Stock 

El telescopi espacial James Webb va revelar nombroses grans galàxies espirals ja presents a l'Univers observable primerenc, tan joves que alguns astrofísics van qüestionar si la seva existència era incompatible amb la matèria fosca. Moltes simulacions anteriors de formació de galàxies semblaven incapaces d'explicar aquestes grans galàxies, mentre que MOND, l'alternativa a la teoria de la matèria fosca, havia predit durant molt de temps la formació primerenca de grans galàxies. Una nova simulació potent reviu el debat? 

El gran matemàtic John Von Neumann, juntament amb el científic britànic Alan Turing, son considerats uns dels principals pioners i creadors d'ordinadors. Sovint es diu que la principal motivació de Von Neumann era poder fer prediccions meteorològiques precises. Per tant, podem especular sobre les seves reaccions a les simulacions que els cosmòlegs han estat duent a terme durant els darrers quaranta anys aproximadament sobre la formació i l'evolució de les galàxies i les estructures a gran escala que componen els cúmuls de galàxies.

Els cosmòlegs, per la seva banda, van dur a terme inicialment simulacions sobre aquest tema utilitzant només...paquets de matèria fosca sense tenir en compte el que podria passar amb la matèria ordinària capaç de formar estrelles massives que explotin en supernova o acumulant-se en forats negres supermassius. En aquests dos últims casos, una mena de vents còsmics resultants són capaces per si sols d'alterar la distribució de la matèria normal, produint així canvis en els camps gravitatoris, capaços d'alterar la distribució de la matèria fosca.

Com a recordatori, es creu que la matèria fosca està composta de partícules mai vistes abans en un laboratori a la Terra, i les distribucions de les masses que dominen la matèria ordinària, anomenada bariònica perquè estan formada de protons i neutrons dels nuclis. Aquesta és la raó principal per la qual les primeres simulacions de formació de galàxies només utilitzaven matèria fosca: el seu camp de gravetat se suposava que havia de dominar l'evolució del cosmos. En segon lloc, els ordinadors encara no eren prou potents per tenir en compte amb la màxima precisió tots els fenòmens possibles a l'escala de les galàxies.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. El professor Carlos Frenk és el director fundador de l'Institut de Cosmologia Computacional, el grup de recerca de la Universitat de Durham. La seva xerrada explora com es va formar l'univers i els progressos realitzats durant els darrers 30 anys per entendre millor aquesta branca de la ciència. Crèdit: ArtichokeTrust. YouTube.

Simulacions més detallades a escala de galàxia

Durant molt de temps, aquestes simulacions van tenir en compte amb precisió la majoria de les observacions, però algunes anomalies podrien posar en dubte l'exactitud del model cosmològic estàndard, basat en l'existència de l'anomenada matèria fosca freda (perquè se suposa que les seves partícules es mouen lentament i, per tant, formen un gas fred).

Alguns es preguntaven si això significava abandonar el model de matèria freda i substituir-lo per modificacions de les lleis de la mecànica celeste newtoniana dins del marc de la Teoria de Mond.

No obstant això, des de fa aproximadament una dècada, amb els avenços en la informàtica, ha estat possible executar simulacions cada cop més realistes, i molt recentment, s'han plantejat preguntes sobre si realment podien explicar les grans galàxies observades molt aviat en la història del cosmos observable pel Telescopi espacial James Webb. És força difícil explicar la seva existència únicament amb simulacions basades en la matèria fosca.

Molts cosmòlegs i astrofísics de partícules interessats en la matèria fosca haurien, doncs, d'estudiar atentament els articles publicats a Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, o una versió gratuïta que també existeix a arXiv.

Un comunicat de la Royal Astronomical Society  (RAS) explica què està passant. Revela que les simulacions realitzades al superordinador COSMA8 de l'Institut de Cosmologia computacional de la Universitat de Durham al Regne Unit "Demostra que el model cosmològic estàndard, que incorpora els principals fenòmens físics, explica amb èxit el creixement observat de galàxies, des dels primers mil milions d'anys després del Big Bang fins avui dia".

Les simulacions es van dur a terme durant més d'una dècada com a part del projecte Colibre  per un equip internacional repartit per Europa, Austràlia i els Estats Units.

El reconegut cosmòleg Carlos Frenk, membre clau de l'equip de Colibre, no va amagar el seu entusiasme al comunicat de premsa de RAS: "És emocionant veure galàxies generades pel nostre ordinador, indistingibles de les galàxies reals i que comparteixen moltes propietats mesurades pels astrònoms, com ara el seu nombre, la seva brillantor, els seus colors i les seves dimensions".

Per explorar els universos virtuals generats per les simulacions, una tasca que podria trigar anys, els investigadors van produir "vídeos sonificats" com el que es mostra a continuació, on el so codifica informació física addicional.


Evolució d'una galàxia a la simulació L012m5, des del desplaçament cap al vermell z = 5,5 fins a z = 0. Aquesta galàxia té una massa estel·lar actual de 6,3 × 10¹° M☉ (masses solars), una taxa de formació estel·lar d'1,6 M☉any i un forat negre amb una massa d'1,6 × 108 M☉. La barra d'escala, a la part superior esquerra, indica una longitud de 10 quiloparsecs físics (pkpc), o aproximadament 32.600 anys llum. Crèdit: Colibre Simulations. YouTube.

Simulacions conformes amb les observacions del JWST

Entre els processos físics que millor expliquen les simulacions del projecte Colibre hi ha la presència de la pols, que ajuda a la formació de núvol d'hidrogen molecular i, per tant, a la formació d'estrelles. També hi ha el fet que finalment podem simular masses de gas a temperatures creïbles, és a dir, segons observacions fredes i en galàxies. Els càlculs anteriors només podien assignar temperatures superiors a la superfície del Sol - és a dir, per sobre dels 6.000º kelvin- a aquestes masses, que no obstant això són essencials per comprendre el naixement de les estrelles, incloses les que produiran supernoves SNII.

Això és el que en última instància permet a Evgenii Chaikin de la Universitat de Leiden, autor principal de diversos articles que acompanyen Colibre i coautor de l'estudi principal, afirmar: "Alguns resultats preliminars del JWST semblaven qüestionar el model cosmològic estàndard. Colibre demostra que, un cop els processos físics clau es representen de manera més realista, el model és coherent amb les nostres observacions".

Gairebé, perquè el comunicat de premsa de la Royal Astronomical Society acaba dient que els famosos i enigmàtics "Petits punts vermells" descoberts pel JWST, potser representen les llavors de forats negres supermassius, que Colibre no prediu, ja que suposa l'existència d'aquestes llavors. Però potser això canviarà amb el modelatge i simulacions encara més refinades i potents.


Clic a la imatge per engrandir. El panell de l'esquerra il·lustra la xarxa còsmica, on el color representa la densitat projectada de gas i estrelles. Els dos panells de la dreta presenten un zoom de dues de les moltes galàxies formades per les simulacions. Aquestes imatges mostren la llum de les estrelles enfosquida per la pols per a una galàxia espiral de cara (a dalt a la dreta) i per a una altra galàxia espiral de costat (a baix a la dreta). Crèdit: Schaye et al. (CC BY 4.0)



Ho he vist aquí.

27/02/2026

Una imatge nova de trinca del Webb!

El que sembla un cervell (amb el que semblen ser els hemisferis esquerre i dret) és en realitat una estrella moribunda que expulsa una closca de gas i, dins d'aquesta closca, un núvol de diversos gasos. La franja fosca que divideix els costats del «cervell» podria estar relacionada amb un flux de material de l'estrella central.

El Webb ha capturat dues imatges d'aquesta nebulosa. La imatge en infraroig proper (primera diapositiva) mostra més estrelles, així com galàxies de fons. En l'infraroig mitjà (segona diapositiva), la pols còsmica brilla de manera més prominent.

Dues imatges de la mateixa nebulosa mostren com de diferent es veu en el proper infraroig (diapositiva 1) en comparació amb la llum d'infraroig mitjà (diapositiva 2)

Clic a la imatge per engrandir. Imatge del instrument NIRCam del James Webb. En el proper infraroig, la bombolla exterior de la nebulosa té un contorn blanc i els seus núvols interiors són de color taronja, amb una franja fosca ben definida que talla verticalment pel centre. Les estrelles i les galàxies de fons apareixen al voltant de la nebulosa i a través de la bombolla exterior. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI; Processament de la imatge: Joseph DePasquale (STScI)


Clic a la imatge per engrandir. Imatge del instrument MIRI del James Webb. En l'infraroig mitjà, la bombolla exterior té un to blavós i hi ha més material als núvols interiors, que tenen un color blanc pàl·lid. La franja fosca vertical encara hi és, però està més interrompuda i coberta pels núvols. Sembla que material erupciona per la part superior de la nebulosa, i aquest efecte es reflecteix, encara que en menor grau, a la part inferior, al costat oposat. Crèdit de la imatge: NASA, ESA, CSA, STScI; Processament de la imatge: Joseph DePasquale (STScI)

El que passarà a continuació amb aquesta estrella dependrà de la seva massa, que encara no s'ha determinat. Si és una estrella de massa alta, explotarà en una supernova. Si és menys massiva i més semblant al Sol, continuarà perdent capes fins que només en quedi el nucli com una nana blanca densa.



Ho he vist aquí.

24/02/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C101

La forma espiral de Caldwell 101 s’estén més de 200.000 anys llum d’un extrem a l’altre, molt més enllà d’aquesta vista del Hubble.

Com més de dos terços de les galàxies conegudes de l’univers, Caldwell 101 té una forma espiral. S’estén molt més enllà dels límits d’aquesta imatge del Hubble, amb més de 200.000 anys llum de diàmetre. Més gran que la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia, és una de les relativament poques grans galàxies espirals de l’univers proper. A més de la seva mida més gran, aquesta galàxia és molt similar a la Via Làctia. De fet, si hi hagués observadors en algun lloc d’aquesta galàxia germana mirant cap a la Via Làctia, podrien veure una imatge molt semblant; observar Caldwell 101 és gairebé com veure el reflex de la Via Làctia en un mirall gegantí intergalàctic. 

Clic per engrandir. Caldwell 101. Crèdit: NASA, ESA i l’equip LEGUS

També catalogada com a NGC 6744, Caldwell 101 és similar a la nostra galàxia en més d’un aspecte. Igual que la Via Làctia, el seu nucli groguenc està dominat per la llum d’estrelles velles i fredes. Des del nucli allargat s’estenen braços espirals plens de pols, que va de la mà amb la formació estel·lar. En aquesta imatge del Hubble, presa en llum visible i ultraviolada amb la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3) regions acolorides envolten el centre de la galàxia gegant. Mentre que les zones blaves estan plenes de cúmuls d’estrelles joves, les rosades són regions de formació estel·lar activa. 

Les observacions del Hubble del cor de Caldwell 101 es van prendre com a part del Legacy ExtraGalactic UV Survey (LEGUS), l’estudi en llum ultraviolada més nítid i complet de galàxies amb formació estel·lar a l’univers proper, que ha creat un recurs valuós per comprendre la complexitat de la formació estel·lar i l’evolució galàctica. Estudis addicionals de la galàxia han revelat que Caldwell 101 probablement va experimentar una fusió amb una altra galàxia fa aproximadament mil milions d’anys.

El 2005, una supernova anomenada SN 2005at (no visible en aquesta imatge) va ser descoberta dins de Caldwell 101, fet que va atreure encara més atenció cap a la galàxia. SN 2005at era una supernova de tipus Ic, cosa que significa que es va formar quan una estrella massiva va col·lapsar sobre si mateixa i va perdre el seu embolcall d’hidrogen.

Caldwell 101 va ser descoberta per l’astrònom James Dunlop el 1826. Aquest “univers illa” proper es troba a 30 milions d’anys llum, a la constel·lació austral del Gall Dindi. El seu disc està inclinat respecte a la nostra línia de visió, oferint una vista espectacular dels braços espirals plens d’estrelles. Amb telescopis petits, la galàxia de magnitud 8,6 apareix com un objecte feble i extens amb un nucli brillant. Caldwell 101 s’observa millor a l’hivern des de l’hemisferi sud. Els observadors de l’hemisferi nord hauran de situar-se prop de l’equador i buscar-la durant els mesos d’estiu.


C101 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc


27/10/2025

La matèria fosca podria estar brillant al centre de la nostra galàxia


Clic a la imatge per engrandir. Les observacions de Fermi mostren un excés de raigs gamma al cor de la Via Làctia. En aquest fotomuntatge, estan superposats en fals color sobre una imatge d'ona visible. Crèdit: NASA.
 
Fa gairebé 15 anys, les observacions de raigs gamma suggerien que existia matèria fosca en descomposició al cor de la nostra Via Làctia. Noves proves han reviscut el debat sobre la validesa d'aquesta evidència de l'existència d'aquesta matèria exòtica postulada per la cosmologia moderna.


Àudio en francès. Segons càlculs i observacions, hi ha una gran quantitat de matèria invisible a l'espai. Aquesta massa misteriosa, anomenada matèria fosca, continua sent un enigma amb el qual molts investigadors encara s'enfronten avui dia. Com a part de la seva sèrie de vídeos "Preguntes d'experts" sobre física i astrofísica, l'editorial De Boeck va entrevistar Richard Taillet1, investigador del LAPTh, per explicar-nos més sobre aquesta matèria fosca.

La saga de la matèria fosca té alguns girs i tombs nous en aquest moment. Hi ha algunes especulacions sobre si podria ser de color després de tot, i finalment, una publicació a la reconeguda revista Physical Review Letters revisa una pregunta que s'ha fet sobre les observacions fetes durant més d'una dècada en astronomia de raigs gamma.

La publicació en qüestió també existeix com a article d'accés obert a arXiv. Està feta per un equip d'astrofísics i cosmòlegs, entre els quals el famós cosmòleg britànic Joseph Silk (conegut pels seus populars treballs sobre el Big Bang, la matèria i l'energia fosca), professor de física i astronomia a la Universitat Johns Hopkins i investigador a l'Institut d'Astrofísica de la Universitat de la Sorbona, i que era molt conegut pel difunt Richard Taillet.

Aquesta és una possible reinterpretació de les observacions fetes amb el telescopi espacial de raigs gamma Fermi de la NASA utilitzant noves simulacions numèriques motivat per les observacions d'un altre telescopi espacial, però de l'ESA, ja que és el resultat de la missió Gaia que va observar la Via Làctia.

Però abans d'arribar-hi, uns quants recordatoris del que ja s'ha explicat fa molt de temps serà útil.

Per què necessitem la matèria fosca?

Arribem sempre a no poder fer néixer prou ràpid en el cosmos observable les galàxies sense matèria fosca, i les partícules que la componen també són un ingredient fonamental a través dels filaments que formen col·lapsant gravitacionalment per fer créixer les galàxies (com va explicar el cosmòleg Romain Teyssier a Futura). Les observacions de Planck pel que fa a la radiació fòssil també són incomprensibles fins ara sense la matèria fosca.

Però, com el seu nom indica, les partícules de matèria fosca no irradien llum, o si més no molt poca, el que implica que han de ser neutres o amb una càrrega molt feble. Sabem que aquesta matèria no pot estar composta completament, ni remotament, de partícules del model estàndard en física d'alt nivell d'energia, perquè això contradiria els càlculs i les observacions relatives a la nucleosíntesi primordial, que proporciona les abundàncies dels nuclis d'hidrogen, de heli i els seus isòtops al final del Big Bang. Una part molt petita de la matèria fosca es troba en la forma dels neutrins del model estàndard, i es podria esmentar el fet que una part dels protons del Big Bang també s'amaga en els filaments de matèria que connecten les galàxies i cúmuls de galàxies.

Però, com podem demostrar l'existència d'aquestes partícules de matèria fosca en el cosmos observable si no irradien o irradien molt poc?

Es podria pensar que la matèria fosca només es fa senyals a si mateixa a través de la força gravitatòria que exerceix, més important que el de les masses en forma de barions ja que la seva contribució a les masses de les galàxies i els cúmuls de galàxies és més gran. Però diversos models teòrics d'aquestes partícules exòtiques, mai abans vistes en acceleradors o detectors enterrats a la Terra, mostren que, tanmateix, poden ser indirectament responsables d'emissions de radiació.


Aquest vídeo comença amb una immersió cap al centre de la Via Làctia amb imatges preses en el rang visible. Acaba superposant aquestes imatges amb les preses en el domini dels raigs gamma amb els instruments de Fermi. Mostren una regió d'uns 5.000 anys llum de diàmetre que és particularment brillant en falsos colors. El vermell indica la brillantor màxima. Crèdit: NASA, YouTube

Fotons gamma produïts per l'aniquilació de la matèria fosca

En aquest cas, es tracta de fotons raigs gamma que es produirien per l'aniquilació de parells de partícules i antipartícules de matèria fosca. La idea és antiga, ja que es va formular per primera vegada a finals dels anys setanta.

De fet, durant anys ens hem estat preguntant sobre els excessos de raigs gamma que el telescopi espacial de raigs gamma Fermi detecta al centre de la Via Làctia i de la Galàxia d'Andròmeda.

Els models de matèria fosca tendeixen a predir la seva acumulació al cor de les galàxies. La densitat de matèria fosca allà esdevé més alta que a l'halo esfèric que se suposa que banya les galàxies i explica els moviments ràpids d'estrelles i del gas a la vora de les galàxies (podem intentar prescindir de la matèria fosca modificant les lleis de la mecànica celeste newtoniana amb MOND (sigles en anglès de dinàmica newtoniana modificada), però això no és sense plantejar problemes), les trobades entre partícules de matèria fosca que poden conduir a la seva aniquilació són més nombroses i, per tant, la radiació que produeixen aquestes col·lisions, potser, seria més intensa.

No obstant això, el 2015, un equip de físics nord-americans del MIT i de la Universitat de Princeton havien presentat un argument preocupant contra aquesta explicació de l'excés de raigs gamma detectats per Fermi al cor de la Via Làctia.


Fermi, supernoves i púlsars de raigs gamma. Per obtenir una traducció al català força precisa, feu clic al rectangle blanc de la cantonada inferior dreta. Aleshores haurien d'aparèixer els subtítols en anglès. A continuació, feu clic a l'asterisc a la dreta del rectangle, després a "Subtítols" i finalment a "Traduir automàticament". Trieu "Català". Crèdit: NASA Goddard.

Emissions gamma contínues o discretes?

El raonament era el següent. Sabem que les explosions de supernoves i estrelles de neutrons, que es poden detectar en forma de púlsars, són fonts importants de raigs gamma. Tenim dificultats per observar l'aparició d'aquestes fonts al bulb de la Via Làctia, perquè els núvols de gas i pols —que s'interposen entre nosaltres i el cor de la Galàxia— absorbeixen part de les diverses radiacions produïdes per l'estrelles que hi ha. Per tant, es podria suposar que l'excés d'emissions gamma observades al centre de la Via Làctia només eren el producte d'una gran població de púlsars la presència dels quals no s'havia establert prèviament.

Per intentar diferenciar entre les dues hipòtesis, partícules de matèria fosca o púlsars, els astrofísics havien construït un model per interpretar les observacions de Fermi. En poques paraules, si les emissions de raigs gamma són la signatura d'una distribució de matèria fosca, un mapa prou precís d'aquestes emissions hauria de mostrar que varien de manera força suau i contínua.

Per contra, una població de púlsars, quan s'amplien aquestes emissions, hauria de produir un mapa amb grups, cadascun associat a un púlsar. El 2015, utilitzant el seu model per analitzar els senyals de Fermi, els investigadors van concloure que la hipòtesi del púlsar era fortament afavorida.

Però aquí arriben les noves contribucions de Joseph Silk i els seus col·legues.

Gaia ens va ensenyar que la història de la Via Làctia ha estat marcada per esdeveniments turbulents en forma de col·lisions amb petites galàxies nanes que absorbia. Per tant, no hauríem d'esperar una concentració tan regular de matèria fosca al bulb galàctic com es va predir inicialment. Tenint en compte la informació proporcionada per GAIA, els investigadors van utilitzar simulacions amb superordinadors per predir amb més precisió la forma de la distribució de la matèria fosca al cor de la nostra galàxia.

Suposant, per tant, que aquesta matèria està ben descrita per teories que també preveuen la possibilitat que produeixi indirectament radiació gamma, trobem que la hipòtesi del púlsar només està a l'alçada de la matèria fosca a l'hora d'explicar les observacions del telescopi Fermi.

De fet, anem encara més enllà. Les properes observacions en el marc de l'astronomia gamma, que aviat seran possibles gràcies a l'Observatori Cherenkov Telescope Array,  podrien acabar decidint entre les dues hipòtesis. El CTAO hauria d'oferir imatges del cel amb una sensibilitat i resolució angular deu vegades més gran que els observatoris actualment en funcionament (HESS, Magic, Veritas).


17/08/2025

En un esforç per descobrir el secret de l'energia fosca, un telescopi observa . . .

En un esforç per descobrir el secret de l'energia fosca, un telescopi observa els dracs lluitadors d'Ara OB1.


Clic a la imatge per engrandir. La nebulosa "Dracs lluitadors d'Ara" en un gran núvol molecular. Crèdit: Dark Energy Survey (Sondeig d'Energia Fosca), DOE, FNAL, DECam, CTIO, NOIRLab, NSF, AURA. Processament d'imatges: R. Colombari i M. Zamani (NOIRLab de NSF)
 
La nebulosa NGC 6188 s'ha observat durant gairebé dos segles amb telescopis cada cop més potents. Un d'aquests telescopis la va estudiar per primera vegada a la dècada del 2010 mentre buscava els secrets de l'energia i la matèria fosca davant l'Observatori Vera Rubin.
 

Primer pla del cúmul estel·lar NGC 6193 i la nebulosa NGC 6188  Aquest vídeo es va crear a partir d'una imatge capturada per la càmera OmegaCAM del telescopi VLT Sondeig de l'Observatori Paranal. Se centra en una secció de l'associació estel·lar Ara OB1. Al centre de la imatge hi ha el jove cúmul obert NGC 6193, i a la dreta hi ha la nebulosa d'emissió NGC 6188, il·luminada per la radiació ionitzant de les estrelles més brillants properes. Crèdit: ESO. Música: movetwo

Recentment s'ha parlat molt sobre la posada en marxa de l'Observatori Vera Rubin, explicant que el seu objectiu principal és intentar aclarir la naturalesa de l'energia fosca, que se suposa que explica l'acceleració de l'expansió del cosmos observable durant uns quants milers de milions d'anys, i la naturalesa de la matèria fosca, suposadament havia d'explicar l'existència de les galàxies. Però també havia d'explicar que la càmera que equipava aquest observatori permetia obtenir imatges precioses (essencialment en el visible) i descobrir petits cossos celestes del Sistema Solar.

Resulta que aquest va ser el cas en estudiar una part de la volta celeste a l'hemisferi sud com a part del Dark Energy Survey (DES), una campanya d'observació durant la dècada anterior, que també utilitzava imatges preses en l'ultraviolat proper, el visible i l'infraroig proper per mesurar l'expansió de l'Univers amb l'ajuda de supernoves tipus Ia, les oscil·lacions acústiques bariòniques han deixat les seves traces en la distribució de les galàxies.

El DES va ser possible gràcies a la Dark Energy Camera (DECam) muntada al telescopi Víctor M. Blanco, de quatre metres, situat a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo (CTIO) a Xile.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. El Dark Energy Survey va dur a terme un estudi en profunditat del nostre Univers utilitzant la Dark Energy Camera de 570 megapíxels del telescopi Victor M. Blanco de 4 metres de la National Science Foundation. Crèdit: Fermilab.

Una nova mirada a una estrella descoberta per l'astrònom britànic John Herschel el 1836

Més recentment, el NSF NOIRLab (anteriorment anomenat National Optical-Infrared Astronomy Research Laboratory),  que és el centre nacional dels Estats Units per a l'astronomia de llum visible nocturna de terra, va publicar imatges preses amb la DECam, inclosa una d'espectacular nebulosa.

Oficialment designada com a NGC6188, "Els Dracs Lluitadors d'Ara" és una nebulosa d'emissió situada a uns 4.000 anys llum del Sistema Solar, prop del límit d'un gran núvol molecular en la constel·lació d'Ara (l'Altar).


Clic a la imatge per engrandir. Imatge sublim de la nebulosa "Dracs lluitadors d'Ara" revelada per la Dark Energy Camera  (DECam). Crèdit: Dark Energy Survey, DOE, FNAL, DECam, CTIO, NOIRLab, NSF, AURA. Processament d'imatges: R. Colombari i M. Zamani (NOIRLab de NSF)

La nebulosa deu el seu nom a la seva semblança amb dos "dracs" que emergeixen dels núvols de pols foscos i amenaçadors per enfrontar-se. La seva estructura està produïda pels vents estel·lar i la resplendor de joves estrelles nascudes fa uns quants milions d'anys com a màxim i que esculpeixen el núvol molecular on es van encendre.

La radiació de les estrelles també causa les emissions de la nebulosa excitant inicialment els àtoms i molècules que la componen, que absorbeixen aquesta radiació abans de produir-la des-excitant-la, tot segons processos quàntics.


Ho he vist aquí.