Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C34

Clic per engrandir. C34. Crèdit: NASA, ESA, i el Hubble Heritage Team.

La nebulosa del Vel és una de les restes de supernova més espectaculars del cel, s'estén al llarg de 110 anys llum i cobreix una àrea del cel sis vegades més gran que la lluna plena. La secció occidental del Vel és Caldwell 34 (o NGC 6960), mentre que la part oriental és Caldwell 33. Les restes d'una estrella -que al seu dia va ser 20 vegades més massiva que el Sol- i que va explotar fa uns quants milers d'anys, la nebulosa del Vel es troba a uns 2.000 anys llum de distància a la constel·lació del Cigne. Sovint se la coneix com el Bucle del Cigne per les seves formes arquejades.

Aquesta imatge del Hubble mostra una secció de Caldwell 34, també coneguda com l'escombra de la bruixa, d'uns dos anys llum de diàmetre, que cobreix només una petita fracció de l'estructura de la nebulosa. És un mosaic de sis imatges del Hubble preses amb la Càmera de Gran Angular 3 a l'abril del 2015. 

Clic per engrandir. Una altra petita porció de Caldwell 34 es destaca en aquesta imatge del
Hubble, realitzada a partir d'observacions preses el 1994 i el 1997. El gas i la pols reben
l'impacte de les ones de xoc quan les restes xoquen contra ells a velocitats properes als
400.000 quilòmetres per hora. Crèdits: NASA, ESA i la col·laboració del Hubble Heritage
(STScI/AURA)-ESA/Hubble; Agraïments: J. Hester (Arizona State University)

La ràpida ona expansiva de l'explosió de la supernova està xocant amb una paret de gas interestel·lar fred i més dens, emetent llum i forçant circells de gas que es recargolen en un frenètic ballet. La nebulosa es troba a la vora d'una gran bombolla de gas de baixa densitat que la estrella moribunda va expulsar a l'espai abans de la seva explosió.

La imatge que encapçala l'article mostra una varietat increïble d'estructures i detalls de la col·lisió entre l'ona expansiva i el gas i la pols que formen la paret de la cavitat. La nebulosa s'assembla a un llençol arrugat vist de costat. Les regions brillants són aquelles en què l'ona expansiva es troba amb material relativament dens, a on les ondulacions del "llençol" es veuen de costat. 

Clic per engrandir. La imatge de fons mostra Caldwell 34 observat des d'un telescopi terrestre.
El requadre és un primer pla pres pel Hubble. Crèdits: NASA, ESA, la col·laboració
Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble, i el Digitized Sky Survey 2 (Estudi digitalitzat
del cel 2); Agraïments: J. Hester (Arizona State University) i Davide De Martin (ESA/Hubble)

Al comparar aquestes observacions del 2015 amb les imatges preses pel Hubble el 1997, els astrònoms poden estudiar com s'ha expandit la nebulosa durant els 18 anys transcorreguts. I a l'estudiar l'estructura de la nebulosa, els científics han après més sobre com la formació dels circells de la nebulosa s'ha vist influïda per les variacions de densitat del material estel·lar expulsat, així com de l'espai que l'envolta. 

Aquest vídeo s'obre amb una vista del cel nocturn centrada en la constel·lació del Cigne i
s'acosta a la nebulosa del Vel per centrar-se a Caldwell 34 i a la vista del Hubble, que resol
filaments enredats como una corda de gasos brillants. Crèdits: NASA, ESA i G. Bacon
(STScI); Agraïments: NASA, ESA, el Hubble Heritage Team (STScI/AURA), Digitized Sky
Survey (Estudi digitalitzat del Cel) (STScI/AURA, Palomar/Caltech, i UKSTU/AAO),
T.A. Rector (University of Alaska, Anchorage) i WIYN/NOAO/AURA/NSF, i A. Fujii

L'astrònom William Herschel va identificar la nebulosa del Vel el 1784. El seu treball va ser seguit pel descobriment el 1904 per part de Williamina Fleming d'una porció més tènue de la nebulosa, anomenada Triangle de Pickering (en honor al director de l'Observatori del Harvard College, on treballava Fleming). La nebulosa del Vel es veu millor a principis de tardor a l'hemisferi nord (a principis de primavera a l'hemisferi sud). De magnitud 8 aproximadament, la nebulosa no és visible a simple vista, però es pot veure a través d'un telescopi o fins i tot amb prismàtics sota un cel fosc. Un filtre de nebulosa ajudarà a aclarir l'aspecte del Vel i ressaltar els seus trets difusos. 

Aquesta visualització recorre la imatge del Hubble de Caldwell 34. Creat amb finalitats
il·lustratives, el model 3D també mostra que l'emissió de diferents elements químics sorgeix
de diferents capes de gas dins de la nebulosa. A la imatge, les emissions d'hidrogen, sofre i
oxigen es mostren en vermell, verd i blau, respectivament. Crèdits: NASA, ESA, i F. Summers,
G. Bacon, Z. Levay i L. Frattare (Viz 3D Team, STScI); Agraïments: NASA, ESA i l'equip
del Hubble Heritage (STScI/AURA)

Per a més informació sobre les observacions del Hubble de Caldwell 34, vegeu:

- Romanent de Supernova de la Nebulosa del Vel

- Descobrint la nebulosa del Vel

C34 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

 

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C11

Clic per engrandir. Caldwell C11. Crèdit: NASA, ESA i the Hubble
Heritage Team (STScl/AURA)

Aquesta increïble imatge mostra una bombolla flotant serenament sobre un tèrbol fons celeste, formant l'objecte número 11 del catàleg Caldwell, més popularment conegut com la Nebulosa de la Bombolla. Caldwell 11 és una nebulosa d'emissió -un núvol de gas que emet la seva pròpia llum- i en realitat inclou no només la bombolla sinó també tot el gas que l'envolta. Les estrelles brillen per tot el camp com motes de purpurina, el que contribueix a la impressionant composició de la nebulosa. 

També coneguda com NGC 7635, la Nebulosa de la Bombolla s'estén al llarg de 6 anys llum i es troba a uns 7.000 anys llum de distància. Dins d'aquesta bombolla es troba un estel de magnitud 8,7 i 15 masses solars, la creadora de l'orbe brillant que l'envolta. Fa molt de temps, l'estrella va començar a obrir un forat en el gas i la pols circumdant de Caldwell 11 mitjançant la pressió de la radiació per formar la forma de bombolla, que ha crescut amb el temps.

La bombolla de Caldwell 11 pot considerar-se com una ona de xoc en continu retrocés que emana d'aquesta estrella, situada a la part superior esquerra de la bombolla. El vent estel·lar de l'estrella arriba als 6 milions de quilòmetres per hora, transportant partícules des de la superfície de l'estrella i ajudant a impulsar la "ona de xoc" cap a l'exterior. El resultat acaba assemblant-se a una nebulosa planetària, en la qual les capes exteriors d'una estrella s'expandeixen cap a l'exterior, però en realitat és el gas i la pols de la nebulosa circumdant el que s'allunya de l'estrella. Aquest material circumdant és més dens a un costat de l'estrella, de manera que el vent estel·lar troba més resistència i avança menys en aquesta direcció, desplaçant a l'estrella central del centre geomètric de la bombolla.

Clic per engrandir. El Hubble va capturar aquesta imatge de l'estrella central de Caldwell
11 i d'una de les vores de la bombolla de la nebulosa amb la Càmera Planetària de Gran
Angular del telescopi el 1992. Crèdit: The Hubble Heritage Team (AURA/STScI/NASA)

Caldwell 11 va ser descoberta per l'astrònom William Herschel el novembre de 1787. Aquest va ser un any molt ocupat per Herschel, durant el qual també va trobar dues llunes en òrbita al voltant d'Urà: Titania i Oberón. Pocs anys abans havia descobert el propi planeta Urà i va ser nomenat astrònom de la cort pel rei George III, sens dubte un avantatge que va acompanyar a la seva sobtada fama. Herschel va realitzar importants avenços en el món de l'astronomia, identificant i catalogant 2.500 nebuloses i cúmuls estel·lars al llarg de la seva carrera, entre els quals es troben molts dels objectes posteriorment recollits en el catàleg Caldwell. 

El millor moment per veure Caldwell 11 des de l'hemisferi nord és la tardor. Aquells que es trobin a l'hemisferi sud hauran d'estar a prop de l'equador per veure-la, i hauran de mirar cap a baix en el cel de nord durant la primavera. La nebulosa de magnitud 10 resideix en la constel·lació de Cassiopea, que es reconeix per la seva característica versió de connectar els punts d'una gran "W" al cel. Per observar-la millor, utilitzeu un telescopi gran equipat amb un filtre de contaminació lumínica per augmentar el contrast i detectar algunes de les característiques més fines d'aquesta nebulosa, que apareix com una taca de llum tènue, difusa i ovalada.

Aquesta imatge de Caldwell 11 va ser captada per la Càmera de Gran Angular 3 del Hubble. Els colors revelen diferents elements: blau per a l'oxigen, verd per a l'hidrogen i vermell per al nitrogen. Les observacions d'alta resolució de la nebulosa de la bombolla realitzades pel Hubble, amb múltiples instruments durant la vida del telescopi, han ajudat als astrònoms a comprendre millor la geometria i la dinàmica d'aquest complicat sistema.

Per a més informació sobre les observacions de Caldwell 11 realitzades pel Hubble, vegeu:

- El Hubble veu una estrella 'inflant' una bombolla gegant
- La nebulosa de la bombolla, NGC 7635
- Una bombolla en expansió a l'espai
- La nebulosa de la bombolla: Un recorregut per les imatges del Hubble 

Aquesta visualització comença amb una vista terrestre de Caldwell 11 i ens hi
acostem, proporcionant una perspectiva tridimensional de l'estructura de la
nebulosa de la bombolla i la posició descentrada de l'estrella massiva que està
donant forma a la nebulosa. Crèdits: NASA, ESA i F. Summers, G. Bacon, Z.
Levay i L. Frattare (Viz 3D Team, STScI); Agraïments: T. Rector / University of
Alaska Anchorage, H. Schweiker/WIYN, i NOAO/AURA/NSF, NASA, ESA, i
l'equip del Hubble Heritage (STScI/AURA). 

 

C11 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

 

Catàleg Caldwell del Hubble. Objectes C60 i C61

 Clic per engrandir. Caldwell 60 i 61. Crèdit: ESA/Hubble & NASA

Aquesta imatge del Hubble mostra dues galàxies tancades en una fatídica abraçada. Caldwell 60 (NGC 4038) i Caldwell 61 (NGC 4039) són conegudes com les galàxies de la Cua d'Anell o de les Antenes. En el seu moment van ser galàxies espirals normals i tranquil·les, similars a la Via Làctia, però aquest parell galàctic s'ha passat els darrers centenars de milions d'anys lluitant. Aquest violent xoc ha arrencat estrelles de les seves galàxies amfitriones per formar un arc de corrent entre els dos combatents. Les vistes de camp ampli d'aquest duet revelen llargues serpentines d'estrelles que s'estenen cap a l'espai com un conjunt d'antenes, cosa que dóna al duet el sobrenom comú.

El Hubble ha apuntat a les galàxies de les Antenes moltes vegades al llarg dels anys. Els signes del caos són evidents en aquesta imatge publicada el 2013, que combina observacions a l'ultraviolat, el visible i l'infraroig de la Wide Field Camera 3 (Càmera de Camp Ample 3) del Hubble juntament amb algunes observacions anteriors de l'Advanced Camera for Surveys (Càmera avançada per sondejos). Núvols florents de gas rosa i vermell bressolen centelleigs de blau on s'acaben de formar noves estrelles. Les ratlles fosques de pols, arrencades de les galàxies individuals, escombren i enfosqueixen vastes parts de l'escena.

Clic per engrandir. Una vista telescòpica terrestre a l'esquerra mostra les cues llargues de les galàxies Antena. A la dreta, una imatge en color natural presa pel Hubble el 1996 mostra els respectius nuclis de les galàxies bessones (les taques taronges) entrecreuats per filaments de pols fosca. Una àmplia banda de pols caòtica, anomenada regió de solapament, s'estén entre els nuclis de les dues galàxies. Crèdit: Brad Whitmore (STScI) i NASA

Les observacions del Hubble han descobert més d'un miler de cúmuls estel·lars brillants i joves que han cobrat vida com a conseqüència del xoc frontal. Els patrons d'escombrat en forma d'espiral, traçats per aquests cúmuls estel·lars brillants, mostren el resultat d'una tempesta d'activitat de naixement d'estrelles desencadenada per la col·lisió. L'extraordinari ritme de formació estel·lar de les galàxies Antena es coneix com a "starburst", un període en què tot el gas de les galàxies s'utilitza per formar estrelles. Amb el temps, aquest infern estel·lar es consumirà i les galàxies s'assentaran. Els nuclis galàctics s'uniran i les galàxies, abans separades, es fusionaran en una gran galàxia el·líptica. 

Les galàxies Antenes van ser descobertes per l'astrònom William Herschel el 1785. Estan situades a uns 65 milions d'anys llum a la constel·lació del Corb, i es veuen millor al cel de tardor de l'hemisferi sud, però també són visibles a la primavera des de l'hemisferi nord. Les galàxies tenen magnituds d'aproximadament 10,5 i 11, per la qual cosa cal un telescopi de mida moderada a gran i cels foscos per a una visió òptima. Fins i tot amb un telescopi gran, les galàxies Antenes probablement s'assemblaran a una feble i nebulosa coma.

Aquest vídeo s'endinsa al cel nocturn a la constel·lació del Corb, i després a la vista del Hubble de les galàxies Antenes. Cúmuls d'estrelles blaves brillants, nascudes a la col·lisió, esquitxen les galàxies. Un gas d'hidrogen rosat i brillant envolta les regions de naixement d'estrelles que brillen sota la intensa energia de les estrelles nounades. Crèdits: NASA, ESA i G. Bacon (STScI); Agraïments: NASA, ESA, A. Fujii, Digitized Sky Survey (DSS), STScI/AURA, Palomar/Caltech, UKSTU/AAO, B. Twardy/A. Block/NOAO/AURA/NSF, M. Kornmesser (ESA/Hubble), B. Whitmore (STScI) i el Hubble Heritage (STScI/AURA).

Per a més informació sobre les observacions de Caldwell 60 i 61 realitzades pel Hubble, vegeu:

• Supercúmuls estel·lars a les galàxies Antena
• El Hubble revela els focs artificials estel·lars que acompanyen les col·lisions de galàxies
• Un espectacle galàctic

 

C60 i C61 al web de la NASA

Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C33

Clic per engrandir. Crèdits: NASA, ESA, i el Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble
Collaboration; Agraiments: J. Hester (Arizona State University)

Caldwell 33 forma part d'un extens romanent de supernova conegut com la Nebulosa del Vel (o el Bucle del Cigne). Caldwell 33 sol anomenar-se el Vel Oriental, i inclou regions també catalogades com NGC 6992 i NGC 6995. Al costat oposat de la nebulosa del Vel, el Vel Occidental, és Caldwell 34.  

La nebulosa del Vel és la metralla còsmica que va deixar una estrella que va explotar fa diversos milers d'anys. Es troba dins de la nostra pròpia galàxia, a uns 2.000 anys llum, en la constel·lació del Cigne. La nebulosa del Vel té una extensió de 110 anys llum, i cobreix una àrea de cel sis vegades més gran que la que cobreix la lluna plena.

Clic per engrandir. Aquesta imatge, presa amb la Càmera Planetària i de Gran Angular 2 del
Hubble, mostra una altra petita part de Caldwell 33. Els colors indiquen l'emissió de diferents
elements: el blau mostra l'oxigen, el verd el sofre i el vermell l'hidrogen. Crèdits: NASA, ESA i la
Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Collaboration; Agraïments: J. Hester (Arizona State University) 

La imatge que encapcala l'article, combina observacions preses amb la Càmera Planetària i de Gran Angular 2 del Hubble el novembre de 1994 i agost de 1997. En aquest petit tros de Caldwell 33, els filaments de gas en forma de corda s'entrellacen i brillen quan les ràpides restes de l'explosió de la supernova es precipiten cap als voltants i creen fronts de xoc. Els filaments més nítids corresponen a una vista de vora d'un front de xoc, mentre que els difusos corresponen a una vista de front. 

Només les estrelles més massives acaben la seva vida en forma de supernova, però aquestes explosions són responsables de la creació de tots els elements químics naturals més pesats que el ferro. Molts elements, com el coure, el mercuri, l'or, el iode i el plom, es van forjar en aquests violents esdeveniments. Els embolcalls en expansió de les restes de supernoves es barregen amb altres materials de la galàxia i es converteixen en la matèria primera de noves generacions d'estrelles i planetes.

Clic per engrandir. Aquesta imatge terrestre mostra a Caldwell 33, amb dos primers plans del
Hubble com requadres. Crèdits: NASA, ESA, la Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble
Collaboration, i el Digitized Sky Survey 2; Agraiments: J. Hester (Arizona State University) i
Davide De Martin (ESA/Hubble)

La nebulosa del Vel és un prototip de romanent de supernova de mitjana edat. És un laboratori ideal per estudiar la física dels romanents de supernova per la seva ubicació sense obstacles en la nostra galàxia, la seva relativa proximitat i la seva gran grandària. Els astrònoms van utilitzar el Hubble per realitzar aquestes observacions del Vel per tal de comprendre millor les formes i els moviments d'aquest i altres restes de supernova. Les observacions del Hubble també han ajudat a precisar la distància i l'edat del Vel.

La nebulosa del Vel va ser descoberta per l'astrònom William Herschel el 1784. Posteriorment el 1904, Williamina Fleming va descobrir una part més tènue de la nebulosa, coneguda com el Triangle de Pickering. La nebulosa del Vel es veu millor a principis de la tardor a l'hemisferi nord (a principis de la primavera a l'hemisferi sud). Al ser un objecte de magnitud 8, la nebulosa no és visible a simple vista, però es pot veure a través d'un telescopi o fins i tot amb prismàtics sota un cel fosc. Un filtre per nebuloses facilitarà l'observació del Vel i ajudarà a ressaltar els trets difusos. 

Clic per engrandir. Aquesta imatge del Hubble enfoca un diminut circell a Caldwell 33, la
nebulosa del Vel Oriental. Comparant aquesta imatge del Hubble presa el 1997 amb una antiga
fotografia terrestre del 1953, els científics van mesurar quant s'ha mogut el front de xoc i van
utilitzar aquesta informació per estimar l'edat de la nebulosa. Crèdit: ESA i Digitized Sky Survey (Caltech)

 

C33 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

 

2021 PH27, un asteroide acabat de descobrir amb l'any més curt conegut.

Clic per engrandir. Recreació artística que mostra l'asteroide 2021 PH27 al passar per Mercuri
en el seu camí al voltant de Sol. Crèdit: CTIO/NOIRLab/NSF/AURA/J. da Silva (Spaceengine.org)

Els astrònoms han descobert un nou i estrany asteroide. Anomenat 2021 PH27, orbita al voltant del Sol en l'òrbita més curta mai vista per a un asteroide, portant-lo més a prop del Sol que Mercuri i només una mica més lluny que Venus.

En la seva màxima aproximació es troba a 20 milions de quilòmetres del Sol, el que suposa menys d'una setena part de la distància de la Terra i menys de la meitat de la distància solar més propera de Mercuri. En el punt més llunyà de la seva trajectòria el·líptica es troba a uns 118 milions de quilòmetres del Sol.  

Els astrònoms caracteritzen una òrbita pel que anomenem el seu semieix major, que és la meitat de la seva dimensió més llarga. En aquest cas, el semieix major de 2021 PH27 és d'uns 70 milions de quilòmetres, fet que suposa un rècord; mai s'ha vist un asteroide amb una òrbita tant curta. 

Clic per engrandir. L'òrbita de l'asteroide 2021 PH27 el porta més a prop del Sol que Mercuri,
i una mica més enllà de l'òrbita de Venus. La seva òrbita està inclinada respecte al pla dels
planetes en uns 30° (vegeu el requadre inferior esquerre), de manera que una col·lisió és
extremadament improbable. Crèdit: CTIO/NOIRLab/NSF/AURA/J. da Silva (Spaceengine).

El seu període orbital (el temps que triga a fer una volta al Sol, en altres paraules, el seu "any") només dura uns 114 dies, el que també és un rècord. Els anteriors posseïdors del rècord, 2019 LF6 i 2020 AV2, tenen períodes orbitals d'uns 151 dies. 

Això és el que anomenem un asteroide de la classe Atira, que tenen òrbites completament dins de l'òrbita de la Terra. Només se'n coneixen uns 20, incloent els altres dos que acabem d'esmentar. Això fa que el 2021 PH27 sigui important per si mateix; com només tenim un grapat d'aquests objectes, qualsevol nova addició pot dir-nos coses noves. 

Per exemple, com es conserva un asteroide quan s'acosta tant al Sol? La temperatura de la superfície pot arribar als 500 °C (930 °F), suficient per fondre l'estany, el plom i molts tipus de roques. És molt poc probable que hi hagi alguna cosa semblant a l'aigua a aquestes temperatures, sobretot perquè només té un quilòmetre d'ample.

També sabem que els asteroides d'aquesta mida tendeixen a ser munts de runa, només col·leccions soltes de roques més petites unides per la gravetat. Com afecta a la seva forma, la seva estructura i la seva estabilitat interior el fet d'apropar-se tant al Sol?

I realment, en primer lloc com va arribar a aquesta òrbita? A més de la gravetat del Sol, altres forces actuen sobre un asteroide, com l'anomenat efecte YORP: La llum de el Sol té moment, i amb el temps els fotons que colpegen la roca poden fer-la girar més ràpid o més lent, i fins i tot canviar la seva òrbita. Això limita el temps que podria haver estat en aquesta òrbita, per la qual cosa és gairebé segur que es va formar en un altre lloc i va ser mogut a aquesta òrbita, potser per un ajut gravitacional de Venus.

Clic per engrandir. Dues imatges preses amb tot just tres minuts de diferència mostren el
moviment de l'asteroide 2021 PH27 (en vermell i blau) el 13 d'agost de 2021, la nit del
seu descobriment. Crèdit: CTIO/NOIRLab/NSF/DOI/Decam/AURA/S.S. Sheppard
(Carnegie Institution of Science).

Pot apropar-se decentment a Venus; a l'octubre de 2022 passarà a poc més de 2 milions de quilòmetres del nostre planeta bessó. Això no canviarà gaire l'òrbita, però mostra que la viabilitat a llarg termini d'un asteroide així és qüestionable. Cal tenir en compte que l'òrbita de 2021 PH27 està inclinada més de 30º pel que fa a les òrbites dels planetes interiors, de manera que quan creua les òrbites de Venus i Mercuri està molt per sobre o per sota dels seus plans orbitals. Això fa que una col·lisió sigui extremadament improbable. També fa preguntar-nos si es tracta d'un cometa extint, un que es va quedar sense gel fa molt de temps. Tot i que la pròpia òrbita estranya segueix sent un problema, els cometes poden tenir inclinacions orbitals elevades, de manera que el fet que sigui un cometa antic explicaria al menys això.

Hi ha molt per aprendre d'aquestes roques, però el seu estudi és molt difícil. Des del nostre punt de vista a la Terra, mai s'allunyen del Sol en el cel; el mateix passa amb Mercuri i Venus, que sempre es veuen millor després de la posta de sol i abans de l'alba, quan és el crepuscle (i de fet és quan es va descobrir l'asteroide). El Dark Energy Survey escombra el cel a la recerca de transitoris -objectes que canvien de brillantor o posició al llarg del temps- i 2021 PH27 va aparèixer en imatges crepusculars preses el 13 d'agost de 2021. S'havia mogut visiblement en dues preses realitzades amb només tres minuts de diferència. Realment s'està movent.

I per això es coneixen tan pocs Atiras. Trobar-los és difícil contra el resplendor del cel crepuscular. No obstant això, aquest descobriment demostra que és possible, la qual cosa és encoratjadora. A més, durant molts anys ens ha fascinat la idea que podria haver-hi una classe de petits asteroides orbitant al Sol completament dins de l'òrbita de Mercuri. Anomenats vulcanoides, són totalment teòrics ja que mai se n'ha vist cap. Però si alguna vegada es veu algun, ens dirà molt sobre la dinàmica de sistema solar interior. 

Amb el temps es trobaran més roques com aquesta, i quan ho facin aprendrem molt més sobre el nostre barri. És curiós, aquest asteroide està molt més a prop de la Terra que qualsevol del cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter, i no obstant això, només va ser descobert fa una setmana! Això ens diu que de vegades les coses més properes a nosaltres poden ser les més difícils de trobar, i mirar cap enfora pot ser molt més fàcil de mirar cap a dins. Sembla una metàfora decent. 

 

Ho he vist aquí.

Galàxies en col·lisió enlluernen a la imatge de Gemini North

El NOIRLab de la NSF revela una impressionant imatge de galàxies espirals en fusió

Clic per engrandir. Una nova i evocadora imatge captada pel telescopi Gemini North, a Hawaii, revela un parell de galàxies espirals que interactuen entre si -NGC 4568 i NGC 4567- mentre comencen a xocar i fusionar-se. Aquestes galàxies estan enredades pel seu camp gravitatori mutu i s'acabaran combinant per formar una única galàxia el·líptica d'aquí a uns 500 milions d'anys. A la imatge també són visibles les restes brillants d'una supernova que es va detectar el 2020.

Gemini North, un dels telescopis bessons de l'Observatori Internacional Gemini, operat pel NOIRLab de la NSF, ha observat les fases inicials d'una col·lisió còsmica a uns 60 milions d'anys llum de distància en direcció a la constel·lació de Verge. Les dues majestuoses galàxies espirals, NGC 4568 (a baix) i NGC 4567 (a dalt), són a punt de patir un dels esdeveniments més espectaculars de l'univers, una fusió galàctica. Actualment, els centres d'aquestes galàxies continuen estant a 20.000 anys llum de distància (aproximadament la distància de la Terra al centre de la Via Làctia) i cada galàxia continua conservant la forma original de molinet. No obstant, aquestes plàcides condicions canviaran.

A mesura que NGC 4568 i NGC 4567 s'apropen i es fusionen, les seves forces gravitatòries enfrontades desencadenaran ràfegues de formació estel·lar intensa i distorsionaran salvatgement les seves estructures majestuoses. Al llarg de milions d'anys, les galàxies giraran una vegada i una altra en bucles cada cop més estrets, arrossegant llargs fils d'estrelles i gas fins que les seves estructures individuals es barregin tant que sorgeixi del caos una única galàxia, essencialment esfèrica. En aquell moment, gran part del gas i la pols (el combustible per a la formació d'estrelles) d'aquest sistema s'haurà esgotat o expulsat.

Clic per engrandir. Aquesta imatge del telescopi Gemini North, situat a Hawaii, mostra un parell de galàxies espirals que interactuen entre si -NGC 4568 (a baix) i NGC 4567 (a dalt)- mentre comencen a xocar i fusionar-se. Les galàxies acabaran formant una única galàxia el·líptica en uns 500 milions d'anys. Crèdit: International Gemini Observatory/NOIRLab/NSF/AURA. Processament de la imatge: T.A. Rector (University of Alaska Anchorage/NSF's NOIRLab), J. Miller (Gemini Observatory/NSF's NOIRLab), M. Zamani (NSF’s NOIRLab) & D. de Martin (NSF’s NOIRLab).

Aquesta fusió és també una bestreta del que passarà quan la Via Làctica i la seva gran veïna galàctica més propera, la Galàxia d'Andromeda, col·lisionin d'aquí a uns 5.000 milions d'anys.

Una regió brillant al centre d'un dels braços espirals de NGC 4568 és el resplendor d'una supernova -coneguda com a SN 2020fqv- que es va detectar el 2020. La nova imatge de Gemini es va produir a partir de dades preses el 2020.

Gràcies a la combinació de dècades d'observacions i models informàtics, els astrònoms disposen ara de proves convincents que les galàxies espirals que es fusionen es converteixen en galàxies el·líptiques. És probable que NGC 4568 i NGC 4567 acabin semblant a la seva veïna més madura Messier 89, una galàxia el·líptica que també resideix al Cúmul de Verge. Amb la seva escassetat de gas per a la formació d'estrelles, Messier 89 presenta ara una formació estel·lar mínima i es compon principalment d'estrelles velles de baixa massa i antics cúmuls globulars.

Clic per engrandir. Aquesta imatge del telescopi Gemini North, situat a Hawaii, mostra un parell de galàxies espirals que interactuen entre si -NGC 4568 (a baix) i NGC 4567 (a dalt)- mentre comencen a xocar i fusionar-se. Les galàxies acabaran formant una única galàxia el·líptica en uns 500 milions d'anys. A la imatge també es mostren les restes brillants d'una supernova que es va detectar el 2020. Crèdit: Observatori Internacional Gemini/NOIRLab/NSF/AURA. Processament de la imatge: T.A. Rector (University of Alaska Anchorage/NSF's NOIRLab), J. Miller (Gemini Observatory/NSF's NOIRLab), M. Zamani (NSF's NOIRLab) & D. de Martin (NSF's NOIRLab).

Crèdit: Imatges i Videos: International Gemini Observatory/NOIRLab/NSF/AURA/F. Summers (STScI), G. Besla (Columbia University), i R. van der Marel (STScI) Processament de les imatges: T.A. Rector (University of Alaska Anchorage/NSF’s NOIRLab), J. Miller (Gemini Observatory/NSF's NOIRLab), M. Zamani (NSF’s NOIRLab). Música: Stellardrone - A Moment of Stillness. YouTube.

L'avançada tecnologia del telescopi Gemini North, inclòs l'espectrògraf multiobjecte Gemini North (GMOS-N), i l'aire sec sobre el cim del volcà Mauna Kea, van permetre als astrònoms captar aquesta imatge espectacular.

La imatge que encapçala el post, va ser obtinguda per l'equip de Comunicació, Educació i Compromís de NOIRLab com a part del Programa d'Imatges del Llegat de NOIRLab.

Ho he vist aquí.

Bop-it, i per què?

Primer resoldrem el misteri d'aquest títol del post. Resulta que he hagut d'esbrinar el que significa "Bop-it". Doncs es ni més ni menys que el nom d'un joc, amb una forma que recorda al de les galàxies barrades. Adjunto una imatge del mateix, i un cop aclarit això, anem per feina.  

Imatge del Bop-it. Crèdit: Hasbro Gaming. Amazon.

El telescopi Hubble de la NASA va captar aquesta vista d'una galàxia espiral barrada en direcció a Eridà, a 69 milions d'anys llum de la Terra. A diferència de les galàxies espirals típiques, les galàxies espirals barrades no formen una espiral completa cap al seu centre, sinó que contenen dues barres rectes que connecten el nucli amb els braços.

Aquesta imatge, captada el 2004, mostra els detalls de la galàxia: estrelles supergegants blaves i vermelles, cúmuls estel·lars i regions de formació estel·lar a través dels seus braços en espiral i pols còsmica a través de les barres que connecten amb el nucli. Els científics especulen que el cor d'aquesta galàxia no es coneix que estigui actiu, cosa que indica que o bé el forat negre del seu centre no existeix o no hi ha acreció de matèria.

Clic a la imatge per engrandir. Un nucli espiral central de color rosa clar brilla al centre dret de la imatge, amb motes de color blau, rosa i negre que esquitxen els braços a mesura que s'estenen cap a la vora esquerra de la imatge. Al fons es veuen galàxies grogues i taronges. Crèdit: NASA, ESA i The Hubble Heritage Team (STScI/AURA).

 

Clic a la imatge per engrandir. l nucli de color rosa clar i blanc s'estén cap a la dreta, que s'obre a un braç galàctic de color blau brillant, rosa i morat. A prop de la part inferior de la imatge apareixen punts blaus i roses més foscos abans d'esvair-se en negre. Crèdit: NASA, ESA i The Hubble Heritage Team (STScI/AURA).

Clic a la imatge per engrandir. Composició de les dues imatges anteriors. S'assembla al Bop-it? Crèdit: NASA, ESA i The Hubble Heritage Team (STScI/AURA)

 

 

Ho he vist aquí.

Júpiter: noves imatges espectaculars de les seves bandes de núvols

Clic per engrandir. Aquesta imatge ultraviolada de Júpiter ha estat creada a partit de
dades recollides el 11 de gener de 2017 amb l'ajuda de la Càmera de Gran Angular
3 del telescopi espacial Hubble. La gran taca vermella i la taca vermella Jr. (coneguda
amb el nom de Oval BA), absorbeixen la radiació ultravioleta del Sol i apareixen
enfosquides en aquesta imatge. Crèdit: NASA / ESA / NoirLab / NSF / Aura / M.H. Wong
et I. de Pater (UC Berkeley) et al. M. Zamani.

El Hubble i el telescopi Gemini de l’hemisferi nord continuen proporcionant-nos imatges a diferents longituds d’ona de la fascinant i altament dinàmica atmosfera de Júpiter.

El món dels exoplanetes encara està lluny de ser tan familiar per a nosaltres com el dels planetes del sistema solar. Tot i això, seria erroni dir que coneixem tots els seus secrets, que estem embadalits per les imatges que ens fan girar la vista, per exemple, cap als gegants gasosos. Des de fa algun temps, el telescopi espacial Hubble i el Telescopi Gemini Nord a Mauna Kea, Hawaii, ens han estat proporcionant espectaculars imatges de Júpiter preses en diverses bandes espectrals.

Clic per engrandir. Tres imatges de Júpiter en fals colors ens mostren al gegant
gasós en tres espectres de llum diferents: infraroig, visible i ultraviolat. La imatge de
la esquerra està feta en l'infraroig per l'instrument Nirl (sigles en anglès de Visor en
l'infraroig Proper) a l'observatori Gemini North a Hawaii, la versió a l'hemisferi
nord de l'International Gemini Observatory. La imatge central està feta en llum
visible pel telescopi espacial Hubble. La imatge de la dreta està feta en l'espectre
ultraviolat també pel Hubble. Totes les observacions han estat fetes l'onze de
gener del 2017. Crèdit: International Gemini Observatory / NOIRLab / NSF /
Aura / NASA / ESA, M.H. Wong i I. de Pater (UC Berkeley) et al.

Una visió multiespectral

Els astrònoms que realitzen campanyes per observar el gegant gasós amb aquests instruments acaben de publicar els últims resultats del seu treball en línia, encara que alguns apareguin en articles ja publicats des de l’any passat. 

Com en el cas de la biosfera, la hidrosfera i l’atmosfera terrestre, sense oblidar la superfície mineral de la Terra, les observacions en el visible, l’infraroig i l’ultraviolat revelen diferents característiques dels fenòmens, proporcionant informació que es complementa entre si per desxifrar els misteris de l’Univers. Aquestes observacions proporcionen informació sobre l'atmosfera de Júpiter, amb cada longitud d'ona  sondejant les diferents capes de núvols i revelant diverses partícules de boira, que contenen molècules que es comporten com colorants a causa de les lleis de la mecànica quàntica tal com explica, per exemple, el premi Nobel de física Richard Feynman al seu famós curs. Per tant, la gran taca vermella té aquest aspecte degut a les molècules d’aquestes partícules que absorbeixen la radiació solar a les longituds d’ona ultraviolades i blaves, donant-li, doncs, un color vermell visible i un aspecte fosc a les longituds d’ona ultraviolades.

Impressionants noves imatges de Júpiter que ens mostren el planeta en longituds
d'ona de llum infraroja, visible i ultraviolada. Aquestes vistes revelen detalls
de les seves característiques atmosfèriques, com ara la gran taca vermella,
les super-tempestes i els ciclons descomunals que cobreixen la superfície
del planeta. ©  International Gemini Observatory / NOIRLab / NSF / Aura /
Nasa / ESA, M. Kornmesser, MH Wong  i I. de Pater (UC Berkeley) et  al.

Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C24

 

Clic per engrandir. Imatge de C24. Crèdit: NASA, ESA, i el Hubble Heritage (STScI/AURA)-
ESA/Hubble Collaboration; Agraïments: A. Fabian (Institute of Astronomy, University of Cambridge, UK)

Amb aquesta imatge, el Hubble es va convertir en el primer a resoldre els gegantins però delicats filaments de gas formats per forts camps magnètics al voltant de Caldwell 24, una galàxia el·líptica també coneguda com Perseu A i catalogada com NGC 1275. Els científics creuen que el cor de la majoria de les grans galàxies pot albergar un forat negre supermassiu, amb milions o fins i tot milers de milions de vegades la massa del Sol, a mesura que el gas cau cap al forat negre, s'agrupa en l'anomenat disc d'acreció i es comprimeix i s'escalfa, emetent finalment raigs X. Caldwell 24 és coneguda pels científics com una "galàxia activa", ja que el seu forat negre central genera una emissió de raigs X i ràdio inusualment potent.

Els circells que s'estenen més enllà de la galàxia són l'única manifestació en llum visible de l'efecte del forat negre sobre el gas circumdant dins el cúmul de galàxies al què pertany Caldwell 24. Les observacions del Hubble de Caldwell 24, preses en llum visible amb l'ACS, sigles d'Advanced Camera for Surveys (Càmera avançada per sondejos) el 2006, van marcar la primera vegada que es van resoldre els fils individuals de gas que componen els filaments. Aquestes estructures difuses s'estenen fins a 20.000 anys llum en el cosmos, unes 5.000 vegades més lluny que la distància entre el Sol i la seva estrella veïna més propera, Propera Centauri. Un filament mig conté aproximadament un milió de vegades més massa que el nostre Sol.

Clic per engrandir. Aquest primer pla del centre de Caldwell 24, que combina
observacions visibles i infraroges preses per la Càmera Planetària i de Gran
Angular 2 del Hubble el 1995 i 2001, mostra una col·lisió de proporcions galàctiques.
Una polsegosa galàxia espiral sembla estar girant de costat, com un molinet, mentre
llisca a través de la galàxia més gran i brillant, Caldwell 24. Es creu que aquestes
galàxies estan col·lisionant a més de 10 milions de quilòmetres per hora. Crèdit: NASA
i el Hubble Heritage Team (STScI/AURA); Agraïments: M. Donahue (STScI) i J. Trauger (JPL).

Els filaments es formen quan el gas fred del nucli de la galàxia és arrossegat per l'estela de les bombolles ascendents bufades pel forat negre. Aquests filaments de gas han resistit d'alguna manera l'entorn hostil i d'alta energia del cúmul de galàxies durant més de 100 milions d'anys. Els astrònoms creuen que els camps magnètics poden mantenir el gas carregat al seu lloc, actuant contra la tendència a dispersar-se i evaporar o a col·lapsar per formar noves estrelles.

A una distància d'uns 230 milions d'anys llum, Caldwell 24 és en realitat una de les galàxies el·líptiques gegants més properes a la Terra. Va ser descoberta per William Herschel el 1786 en la constel·lació de Perseu, i es veu millor a finals de tardor i principis d'hivern des de l'hemisferi nord. (A l'hemisferi sud, busqueu-baix en el cel del nord a finals de la primavera i principis de l'estiu). És petita i tènue, de magnitud 11,9, de manera que es necessitarà un telescopi (com més gran, millor) per veure-la bé. 

Aquest vídeo s'endinsa en el supercúmul de galàxies de Perseu, apropant-se finalment
a Caldwell 24, que es troba prop del centre del supercúmul. Crèdit: NASA, ESA, M.
Kornmesser i L. Christensen (ESA/Hubble), i G. Bacon (STScI); Ciència: NASA, ESA i
la col·laboració del Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble

Per a més informació sobre les observacions de Caldwell 24 realitzades pel Hubble, vegeu:

- Les galàxies lliures xoquen en una explosió de naixement d'estrelles 

 

C24 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

 

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C57

Clic per engrandir. Caldwell 57. Crèdits: NASA, ESA, i J. Cannon (Macalester College); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

A més de 2 milions d'anys llum de distància, encara dins del nostre racó del cosmos, es troba la galàxia nana irregular Caldwell 57. També catalogada com a NGC 6822, aquesta galàxia va ser descoberta el 1884 per l'astrònom nord-americà E. E. Barnard i sovint se li anomena la galàxia de Barnard. L'astrònom Edwin Hubble va utilitzar el telescopi de 100 polzades de l'Observatori del Mount Wilson de Califòrnia per fer la primera investigació fotogràfica detallada de Caldwell 57 el 1925.

Aquesta imatge del telescopi espacial Hubble mostra un camp d'estrelles a la perifèria de la galàxia. El centre de la galàxia és fora del marc, cap a la part superior esquerra. La imatge va ser presa amb el Canal de Camp Ampli de la Càmera Avançada de Sondejos del Hubble, que utilitza dos xips detectors que tenen un espai entre ells, deixant un buit llarg i fosc a la imatge. Els astrònoms van fer aquestes observacions per estudiar les poblacions estel·lars de Caldwell 57 en un esforç per comprendre millor la història de la formació estel·lar de la galàxia i l'evolució de les galàxies nanes.

Clic per engrandir. Aquesta imatge del Hubble s'acosta a una guarderia estel·lar dins de Caldwell 57 anomenada Hubble-V. Aquesta imatge combina observacions preses per la Càmera Planetària i de Camp Ampli 2 en llum visible i ultraviolada. Crèdit: NASA, ESA i l'equip del Hubble Heritage (STScI/AURA)

Altres observacions de Caldwell 57 realitzades pel Hubble han apuntat a grans vivers estel·lars dins de la galàxia anomenats Hubble-V i Hubble-X. Els dos núvols contenen estrelles molt més joves, brillants i massives que el nostre Sol. Les estrelles massives com aquestes són especialment interessants perquè la vida no seria possible sense elles; de fet, els planetes ni tan sols existirien per viure-hi. Els elements necessaris es forgen en aquestes estrelles massives.

Les estrelles de massa baixa i mitjana, com el Sol, generen energia mitjançant la fusió d'àtoms d'hidrogen en heli. Si fossin les úniques estrelles, l'univers estaria ple de gas; hi faltaria la roca i el metall que s'acumulen per formar planetes. Tot i això, les estrelles més massives produeixen elements més pesants. Són les responsables de crear tot l'oxigen, el carboni, el nitrogen, el silici, el calci i altres elements necessaris per a la vida que necessitem. Quan les estrelles massives arriben al final de la seva vida, alliberen aquests elements al cosmos mitjançant una explosió de supernova. Fins i tot en morir, aquestes estrelles contribueixen a un nou naixement, ja que molts elements només es poden produir a les supernoves.

Clic per engrandir. Aquesta imatge del Hubble, presa amb la Càmera Planetària i de Camp Ample 2, mostra una altra enorme regió de formació estel·lar a Caldwell 57, aquesta vegada anomenada Hubble-X. La imatge mostra un núvol brillant al nucli de la nebulosa, que conté molts milers d'estrelles acabades de formar (les més brillants apareixen en aquesta imatge com a punts brillants). A manera de comparació, el núvol brillant més petit que es troba just a sobre té aproximadament la mateixa mida i brillantor que la nebulosa d'Orió a la nostra galàxia. Crèdit: NASA i l'equip del Hubble Heritage (STScI/AURA); Agraïments: C.R. O'Dell (Vanderbilt University).

Gràcies a les observacions del Hubble-V, els científics van poder identificar les estrelles individuals en aquesta regió abarrotada, així com mesurar la brillantor i la temperatura de les estrelles. La seva anàlisi ha proporcionat una millor comprensió de les poblacions d'estrelles dins del núvol.

Caldwell 57 es troba a la constel·lació de Sagitari. Té una magnitud de 8,8, i encara que es pot veure amb prismàtics en un lloc fosc, la galàxia es veu millor amb un telescopi equipat amb un filtre de cel profund. Des de l'hemisferi nord, els cels de finals d'estiu proporcionaran una visió òptima, encara que Caldwell 57 apareixerà una mica baixa al cel nocturn del sud. Des de l'hemisferi sud, apareixerà alta al cel d'hivern. La galàxia és menys que impressionant fins i tot en grans telescopis, semblant una empremta dactilar polsegosa més que la col·lecció còsmica de sistemes estel·lars ardents que realment és.

Clic per engrandir. La galàxia Caldwell 57 (NGC 6822) apareix en una imatge terrestre de l'Observatori Europeu Austral (ESO) a la part inferior esquerra. Tres requadres en aquesta imatge mostren les ubicacions de Hubble-X i Hubble-V, regions de formació d'estrelles fotografiades amb la Càmera 2 de Camp Ample i Planetària del Telescopi Espacial Hubble (WFPC2), així com un camp d'estrelles fotografiat amb la Càmera Avançada de Sondejos (ACS) del Hubble. Crèdits: Imatge terrestre: Observatori Europeu Austral (ESO); imatges de la WFPC2 del Hubble: NASA, ESA, i Hubble Heritage Team (STScI/AURA); imatge del Hubble ACS: NASA, ESA i J. Cannon (Macalester College)

Per a més informació sobre les observacions de Caldwell 57 realitzades pel Hubble, vegeu:

- Una gegantina fàbrica d'estrelles a la galàxia veïna NGC 6822

- La 'X' marca el punt: el Hubble veu la brillantor de la formació estel·lar en una galàxia veïna

C57 al web de la NASA

Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C6

Clic per engrandir. Nebulosa de l'Ull de Gat. Crèdit imatge: NASA, ESA, HEIC, i el
Hubble Heritage Team (STScI/AURA); Agraiments: R. Corradi (Isaac Newton Group
of Telescopes, Espanya) i Z. Tsvetanov (NASA).

Aquesta fantasmagòrica escultura de gas i pols ens dóna la sensació d'estar observant una sèrie d'explosions en les profunditats d'una massa d'aigua clara. Caldwell 6, també coneguda com NGC 6543 i comunament anomenada nebulosa de l'Ull de Gat, és tan coneguda com enigmàtica. La impressionant imatge que el Hubble va prendre d'aquest notable objecte ha donat fama tant al telescopi com a la nebulosa.  

Caldwell 6 és una nebulosa planetària: núvols de gas en expansió despreses per un estel envellida durant la seva lenta mort. Quan una estrella envelleix i el seu combustible d'hidrogen s'esgota, el seu nucli es col·lapsa i les seves capes exteriors s'inflen. A mesura que el nucli en col·lapse s'escalfa i es fa més dens, la fusió de l'heli s'encén i produeix una onada d'energia que empeny les capes exteriors de gas cap a l'espai, formant una nebulosa. Aquest cicle pot repetir-se, creant una sèrie d'anells gasosos voltant de l'estrella central, com va revelar el Hubble en la nebulosa de l'Ull de Gat.

Les nebuloses planetàries es diuen així perquè les seves formes arrodonides semblaven planetes als primers astrònoms que les van observar a través de telescopis. Caldwell 6 va ser descoberta al febrer de 1786 per l'astrònom germano-britànic Sir William Herschel (que també va descobrir el planeta Urà i va ser nomenat cavaller el 1816). A l'astrònom aficionat anglès William Huggins se li atribueix el mèrit d'haver investigat per primera vegada l'espectre de Caldwell 6, i els seus estudis van demostrar que les nebuloses planetàries són de naturalesa gasosa, i no estel·lar, com es pensava anteriorment.

 Clic per engrandir. Aquesta vista més propera dels núvols de gas al voltant de l'estrella
moribunda al centre de la nebulosa Ull de Gat va ser presa per la Càmera 2 Gran
Angular i Planetària del Hubble el 1994. En aquesta imatge, s'assignen diferents
colors a diferents longituds d'ona de la llum: el vermell mostra l'hidrogen, el
blau l'oxigen i el verd el nitrogen. Crèdits: J.P. Harrington i K.J. Borkowski
(University of Maryland), i NASA.

A més de ser una de les primeres nebuloses planetàries descobertes i la primera a ser observada espectroscòpicament, la nebulosa Ull de Gat és (per raons desconegudes) també una de les més complexes mai observades. Aquesta imatge, captada per l'ACS (sigles de Advanced Camera for Surveys-Càmera avançada de sondejos) del Hubble el 2002, revela la complexitat de la nebulosa, que inclou closques de gas concèntriques, raigs de gas d'alta velocitat i inusuals nusos de gas induïts per xocs. Cadascun dels onze o més anells concèntrics, o closques, que envolten a la Ull de Gat és en realitat la vora d'una bombolla esfèrica que es veu projectada al cel: material expulsat en episodis regulars amb 1.500 anys de diferència i que forma una estructura en capes, tipus pell de ceba, al voltant de l'estrella moribunda. 

La imatge del Hubble evoca la sensació d'una erupció dramàtica i ràpida, però en realitat, les nebuloses planetàries reflecteixen la mort molt lenta d'una estrella similar al Sol, una alternativa a les violentes explosions de les supernoves. Aquesta exquisida desaparició estel·lar ofereix als científics l'oportunitat d'estudiar com les substàncies químiques que abans estaven tancades en l'estrella es disseminen en l'univers i acaben influint en la creació de noves estrelles i planetes... i potser de la vida.

La Ull de Gat té un de les majors brillantors superficials del catàleg Caldwell. Malgrat la seva mida relativament petita (5 anys llum de diàmetre), aconsegueix una impressionant magnitud 8,2 de brillantor aparent. Situada a uns 3.000 anys llum de distància, Caldwell 6 es troba en la constel·lació del Dragó i es veu millor durant l'estiu a l'hemisferi nord. Els observadors de l'hemisferi sud podrien veure-la en ple hivern si es troben prop de l'equador. La petita mida de la nebulosa dificultarà la seva visió en detall, però la seva elevada magnitud aparent ajudarà els observadors a localitzar-la amb un telescopi. Després de localitzar Caldwell 6, proveu la "visió evitada", o mirar en direcció contrària al centre de la nebulosa, per veure millor els ondulants núvols de gas.

Per a més informació sobre les observacions del Hubble de Caldwell 6, vegeu:

- Una estrella moribunda crea una escultura fantàstica de gas i pols
- El Hubble explora la complexa història d'una estrella moribunda 

Aquest vídeo ens mostra on es troba la nebulosa Ull de Gat (Caldwell 6) al cel, i ens ofereix una visió més àmplia de la nebulosa i, a continuació s'amplia la vista detallada del Hubble. Crèdits: NASA, ESA i G. Bacon (STScI); Agraïments: HEIC, NOT, Digitized Sky Survey 2 (DSS2), STScI/AURA, Palomar/Caltech, UKSTU/AAO, el Hubble Heritage Team (STScI/AURA), i R. Corradi (Grup de Telescopis Isaac Newton, Espanya).

Caldwell 6 al web de la NASA

Índex del Catàleg Caldwell del blog

 

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C92

Més coneguda com a nebulosa de la Quilla/Carina, Caldwell 92 ens ofereix una gran riquesa científica i belles imatges.

Clic a la imatge per engrandir. Feu clic a la imatge per engrandir. Els astrònoms es van centrar a Caldwell 92 per crear una de les imatges panoràmiques més grans mai preses amb les càmeres del Hubble, generant una impressionant vista de 50 anys-llum d'ample de la tumultuosa regió central d'aquesta estranya guarderia estel·lar. També coneguda com a nebulosa de Carina i NGC 3372, Caldwell 92 està esculpida per l'acció dels vents de sortida i l'abrasadora radiació ultraviolada de les estrelles monstruoses que habiten aquest infern. Aquestes estrelles estan destrossant el material circumdant que és l'últim vestigi del núvol gegant de què van néixer les estrelles. Crèdit: NASA, ESA, N. Smith (Universitat de Califòrnia, Berkeley) i Hubble Heritage Team (STScI/AURA); dades de CTIO: N. Smith (Universitat de Califòrnia, Berkeley) i NOAO/AURA/NSF

La nebulosa de Carina (la Quilla) es troba dins la nostra galàxia, a uns 7.500 anys llum de distància. A prop del cor de la nebulosa hi ha Eta Carinae, un sistema d'almenys dues estrelles, la més gran de les quals (Eta Car A) és unes 100 vegades més massiva que el Sol i 5 milions de vegades més lluminosa. Les estrelles d'aquesta mida són extremadament rares; la nostra galàxia acull centenars de milers de milions d'estrelles, però només desenes tenen la massa d'Eta Car A. La imatge superior és un mosaic acoblat a partir de 48 fotogrames presos amb l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos-ACS) del Hubble. Les exposicions del Hubble es van prendre a la llum de l'hidrogen ionitzat. La informació de color es va afegir utilitzant dades preses a través de tres filtres a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo, a Xile. El vermell correspon a l'emissió de sofre, el verd a la d'hidrogen i el blau a la d'oxigen. 

Aquesta vista de la nebulosa Carina va proporcionar als astrònoms la oportunitat d'explorar el procés de naixement de les estrelles amb un nou nivell de detall. L'explosió huracanada de vents estel·lars i la radiació ultraviolada a l'interior de la nebulosa està comprimint les parets circumdants d'hidrogen fred. Això està desencadenant una segona etapa de formació estel·lar. El Hubble també ha permès als científics generar models en 3D que revelen característiques mai vistes de les interaccions entre el sistema estel·lar que es troba al seu cor: Eta Carinae.

Clic a la imatge per engrandir. Dins la tempestuosa nebulosa Carina hi ha la "Muntanya Mística". Aquest pinacle còsmic de tres anys llum d'alçada, fotografiat per la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3) del Hubble el 2010, està format principalment per pols i gas i mostra signes d'una intensa activitat de formació estel·lar. Els colors d'aquesta imatge composta corresponen a la brillantor de l'oxigen (blau), l'hidrogen i el nitrogen (verd) i el sofre (vermell). Crèdit: NASA, ESA, M. Livio i l'Equip del 20è Aniversari del Hubble (STScI)

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta nova i brillant imatge mostra una petita secció de la nebulosa de la Carina, un dels objectes més fotografiats pel telescopi espacial Hubble de la NASA. Per prendre aquesta imatge de la nebulosa de Carina, els científics es van basar en les capacitats d'imatge de llum infraroja del Hubble, que detecten longituds d'ona més llargues de llum no dispersades per la pols pesada i el gas que envolten les estrelles. Aquesta imatge mostra només una petita secció de la nebulosa, situada a prop del centre en una zona amb gas més fi. A causa de l'enorme grandària de la nebulosa -uns 300 anys-llum-, els astrònoms només poden estudiar-la per seccions, unint les dades de les diferents imatges per comprendre'n l'estructura i la composició a gran escala. Crèdit: NASA, ESA i A. Kraus (Universitat de Texas a Austin); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

La nebulosa de Carina va ser descoberta per Nicolas-Louis de Lacaille el 1752 des del Cap de Bona Esperança. Amb una magnitud d'aproximadament 4,8, és visible a la constel·lació de Carina fins i tot a simple vista. Amb la seva gran extensió, la nebulosa és un objectiu excel·lent per a prismàtics o un telescopi petit. S'observa millor des de l'hemisferi sud fins a principis de tardor, però els observadors d'estrelles de l'hemisferi nord situats a prop de l'equador poden intentar buscar-la a poca alçada sobre l'horitzó sud a principis de primavera.

Clic a la imatge per engrandir. El Hubble va observar aquest pilar de gas i pols a la nebulosa Carina tant en llum visible (a dalt) com en llum infraroja (a baix) el 2009, utilitzant la seva recent instal·lada Cambra de Camp Ample 3. La imatge infraroja revela estrelles ocultes a la imatge en llum visible. Es pot veure un raig de material que flueix cap a l'esquerra i la dreta des d'una estrella jove situada al bell mig del pilar. Crèdit: NASA, ESA i l'equip del Hubble SM4 ERO.

Clic a la imatge per engrandir. El Hubble va revelar detalls mai vistos en aquesta part de la nebulosa Carina, anomenada la "nebulosa de l'ull del pany", quan la seva Càmera Planetària i de Gran Camp 2 (WFPC2) la va fotografiar el 1999. Crèdit: NASA i l'equip del Hubble Heritage (AURA/STScI)

C92 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog