Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris astrobiologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris astrobiologia. Mostrar tots els missatges

13/11/2023

Estem fets de pols d'estrelles?

Segurament heu sentit l'expressió "estem fets de pols d'estrelles". És un mite o una realitat? Un equip d'astrònoms, que es va emprendre a seguir el rastre d'aquesta pols, va tornar a les seves fonts. Sens dubte, el 97% dels nostres milers de milions d'àtoms provenen del cosmos.

Clic a la imatge per engrandir. Estem fets de pols d'estrelles? Aquí, la regió de formació estel·lar NGC 3603. Aquests centenars d'estrelles acabades de néixer han agregat el gas i la pols al seu voltant com ho va fer el nostre Sol fa 4.600 milions d'anys. Crèdit: NASA, ESA, Hubble Heritage (STScI/AURA)

L'expressió “pols d'estrelles", presa per Hubert Reeves pel títol d'un dels seus llibres més famosos, és originaria de Carl Sagan. A la seva sèrie Cosmos, va declarar l'astrobiòleg  “el nitrogen al nostre ADN, el calci de les nostres dents, el ferro de la nostra sang, el carboni dels nostres pastissos de poma es van fer dins d'estrelles col·lapsades. Estem fets de pols d'estrelles".

De fet, com mostren les investigacions recents sobre la genealogia de la matèria que ens forma a tots nosaltres, i que òbviament inclou tots els éssers vius (i també tot el que ens envolta, el mateix planeta així com tots els altres cossos del Sistema Solar), estem formats per àtoms forjats a través de diferents esdeveniments còsmics que han marcat els 13.800 milions d'anys d'història de l'univers.

Per veure amb més claredat els diferents processos que han configurat els àtoms que ens envolten (i fins a quin punt), Jennifer A. Johnson, de la Universitat d'Ohio, va tenir la idea de tornar a visitar la famosa taula periòdica dels elements químics. Molts d'ells tenen, és cert, una gènesi estel·lar, però, en la seva adaptació, l'astrònoma crida l'atenció sobre les diferents condicions necessàries per produir-les.


Clic a la imatge per engrandir. De quines estrelles prové el nostre carboni, ferro, nitrogen, etc..? Jennifer Johnson proposa una nova lectura de la taula periòdica per veure-la més clarament. L'astrònoma va localitzar la font de la majoria dels elements químics perquè sí, aquests es van produir en diferents condicions. Llavors, d'on provenen? En blau fosc: del Big Bang; en taronja: de la fusió d'estrelles de neutrons; en groc: la mort d'estrelles de poca massa; en rosa: raigs còsmics; en verd: estrelles massives que exploten en supernoves; en blau clar: explosions de nanes blanques. Crèdit: Jennifer Johnson.

Supernoves, explosions de nanes blanques: d'on provenen els nostres àtoms?

De fet, l'alquímia no és la mateixa segons les condicions de producció. Així, els elements poden provenir de:

  • Del Big Bang  (en blau fosc a la taula anterior) pel que fa a l'hidrogen (H) i a una gran part de l'heli (He). Molt abundants al cosmos, són la matèria primera dels altres elements de la taula periòdica, que només posteriorment es van poder crear en les calderes de les estrelles més o menys massives.

  • D'estrelles massives que exploten en supernoves, un procés violent (en verd a la taula anterior) que marca, per exemple, l'oxigen (O), el sodi (Na), el fluor (F), el magnesi (Mg), el neó (Ne).

  • De la mort d'estrelles molt menys massives (groc a la taula anterior), com ara el Sol. Aquests, que exhalen lentament després d'una existència de diversos milers de milions d'anys, són la font d'una gran part del carboni (C), nitrogen (N), liti (Li), etc. que conté el nostre cos.

  • D'explosions de nanes blanques (en blau clar a la taula anterior), que són els principals responsables del ferro (Fe), crom (Cr), del vanadi (V), coure (Cu) o fins i tot el zinc (Zn).
     
  • De la fusió d'estrelles de neutrons (en taronja a la taula), molt compactes, que generaven principalment elements com el bismut (Bi), el poloni (Po), el radó (Rn), el franci (Fr) i aproximadament la meitat del ruteni (Ru), del cadmi (Cd), de l'antimoni (Sb), tel·luri (Te), tàntal (Ta), el tungstè (W), etc...
     
  • De la radiació còsmica (en rosa a la taula), que és menys freqüent. Això afecta a tot el bor (B), beril·li (Be) que trobem al sistema solar i també una petita part del liti (Li).

Tots els nostres àtoms són el 97% d'origen estel·lar.

Aleshores, d'on provenen els aproximadament 7.000 milions de milions d'àtoms (7 × 1027 àtoms) que ens formen? Quantes supernoves diferents, fusions d'estrelles de neutrons, de raigs còsmics vinguts de l'altre extrem de la Via Làctia i més enllà ? Elaborats a la nostra galàxia, al llarg de les seves rotacions i també de les seves (i nombroses) fusions amb altres, que van començar fa més de 13.000 milions d'anys, aquests àtoms tenen, doncs, múltiples orígens.

Es van formar fa més o menys temps en llocs més o menys allunyats del núvol molecular on es van trobar atrapats i que va donar a llum al nostre Sol, fa 4.600 milions d'anys (aquest núvol es va formar per col·lapse de matèria després de l'explosió d'una supernova... Un esdeveniment pare del nostre Sistema Solar anomenat Coatlicue).

Els elements essencials per a la química de la vida es troben al centre de la galàxia

Amb diversos col·legues de l'estudi SDSS, Jennifer Johnson va ser coautora d'un estudi que confirma que tots els nostres àtoms són el 97% d'origen estel·lar. "Gràcies a aquestes dades, podem determinar quan i on la vida tenia els elements necessaris per sorgir a la nostra galàxia", també va declarar.

És, doncs, al centre de la Via Làctia on es troben els elements essencials de la química de la vida generada per estrelles com el nostre Sol són les més concentrades. "Ara tenim una cronologia de les zones habitables de la Via Làctia".



Ho he vist aquí.

09/09/2023

Mart: És tot el que sembla?

El rover Curiosity de Mart va descobrir unes característiques esquerdes hexagonals al fang que, segons els científics, podrien ser la primera prova de l'existència de cicles humits i secs a Mart. Una de les teories predominants sobre l'origen de la vida a la Terra és que els cicles persistents de condicions humides i seques a la terra van ajudar a posar en marxa els complexos components químics necessaris per a la vida microbiana.

Curiosity va detectar aquestes esquerdes de fang en pujar entre les capes sedimentàries del Mont Sharp (Aeolis Mons), en una zona de transició, entre una capa rica en argila i una regió enriquida en minerals salins situada més amunt. Les zones de transició ofereixen registres que mostren quan es van produir llargs períodes de sequera i els rius i llacs van començar a recular. Els patrons hexagonals es produeixen a mesura que el fang s'asseca, encongint-se i fracturant-se en unions en forma de "T". (Quan les unions s'exposen repetidament a l'aigua, les unions a T s'estoven i adquireixen forma de Y formant finalment hexàgons).

Mart no és aliè a esquerdes grans i petites. El sistema de canons Valles Marineris, observat a la primera imatge pel Viking Orbiter 1, té més de 3.000 km de llarg, 600 km d'amplada i 8 km de profunditat.

A les següents imatges podeu veure les esquerdes de fang que són la primera prova que l'antic Mart tenia cicles regulars d'humitat i sequera, com la Terra.  Feu un clic aquí per veure una imatge interactiva d'alta resolució del terreny hexagonal.


Clic a la imatge per engrandir. Un mosaic de Mart mostra el planeta vermell gairebé totalment il·luminat a la negror de l'espai. Un gran canó travessa la superfície del planeta a prop del centre de la foto. Mart té tons marrons i vermells, amb algunes taques negres. Crèdit: NASA/JPL-Caltech⁣.


Clic a la imatge per engrandir. Una imatge ampliada de la superfície de Mart mostra antigues esquerdes de fang que es creu que es van formar durant llargs cicles de condicions humides i seques al llarg de molts anys. Presa pel rover Curiosity, la imatge mostra formes hexagonals -gairebé com a escates- incrustades per tota la superfície de color beix fosc. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/MSSS/IRAP⁣.


Clic a la imatge per engrandir. Detall dels patrons hexagonals a les esquerdes de fang: Un primer pla de la panoràmica presa per la Mastcam deL Curiosity. Crèdits: NASA/JPL-Caltech/MSSS/IRAP.



Ho he vist aquí.

04/05/2023

Un Sol tempestuós i actiu podria haver impulsat la vida a la Terra

 Clic a l'imatge per engrandir. Flamarada solar. Crèdit: NASA

Els primers components bàsics de la vida a la Terra es poden haver format gràcies a erupcions del nostre Sol, segons un nou estudi.

Una sèrie d'experiments químics mostra com les partícules solars, en xocar amb els gasos de l'atmosfera terrestre primitiva, poden formar aminoàcids i àcids carboxílics, els components bàsics de les proteïnes i la vida orgànica. Els resultats es publiquen a la revista Life.

Per comprendre els orígens de la vida, molts científics intenten explicar com es van formar els aminoàcids, la matèria primera a partir de la qual es formen les proteïnes i tota la vida cel·lular. La proposta més coneguda es va originar a finals del segle XIX, quan els científics van especular amb la possibilitat que la vida hagués començat en un "petit estany calent": Una sopa de substàncies químiques, energitzada per raigs, calor i altres fonts d'energia, que es va poder barrejar en quantitats concentrades per formar molècules orgàniques.

Al 1953, Stanley Miller, de la Universitat de Chicago, va intentar recrear aquestes condicions primigènies al laboratori. Miller va omplir una cambra tancada amb metà, amoníac, aigua i hidrogen molecular -gasos que es creu que predominaven a l'atmosfera primitiva de la Terra- i va encendre repetidament una espurna elèctrica per simular un llampec. Una setmana després, Miller i el seu assessor Harold Urey van analitzar el contingut de la càmera i van descobrir que s'havien format 20 aminoàcids diferents.


Clic a l'imatge per engrandir. Recreació artística de la Terra primitiva. Crèdit: NASA.

"Va ser una gran revelació", va dir Vladimir Airapetian, astrofísic estel·lar del Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA a Greenbelt, Maryland, i coautor del nou treball. "A partir dels components bàsics de l´atmosfera terrestre primitiva, es poden sintetitzar aquestes complexes molècules orgàniques".

Però els darrers 70 anys han complicat aquesta interpretació. Els científics creuen ara que l'amoníac (NH3) i el metà (CH4) eren molt menys abundants; al seu lloc, l'aire de la Terra era ple de diòxid de carboni (CO2) i nitrogen molecular (N2), que requereixen més energia per descompondre's. Aquests gasos encara poden produir aminoàcids, però en quantitats molt reduïdes.

A la recerca de fonts d'energia alternatives, alguns científics van apuntar les ones de xoc dels meteorits. Altres van citar la radiació ultraviolada solar. Airapetian, fent servir dades de la missió Kepler de la NASA, va apuntar a una nova idea: les partícules energètiques del nostre Sol.

Kepler va observar estrelles llunyanes en diferents etapes del seu cicle vital, però les seves dades ofereixen pistes sobre el passat del nostre Sol. El 2016, Airapetian va publicar un estudi que suggereix que durant els primers 100 milions d'anys de la Terra, el Sol era un 30 % més feble. Però les "superflames" solars -potents erupcions que avui només veiem una vegada cada 100 anys aproximadament- haurien esclatat una vegada cada 3-10 dies. Aquestes superflames llancen partícules a una velocitat propera a la de la llum que xocarien regularment amb la nostra atmosfera, desencadenant reaccions químiques.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. L'energia del nostre jove Sol -fa 4.000 milions d'anys- va ajudar a crear molècules a l'atmosfera de la Terra que van permetre que s'escalfés prou per incubar vida. Crèdit: Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA/Genna Duberstein. Podeu descarregar aquest vídeo en format HD des de l'Estudi de Visualització Científica Goddard de la NASA, fent un clic aquí.

"Quan vaig publicar aquest article, l'equip de la Universitat Nacional de Yokohama (Japó) es va posar en contacte amb mi", explica Airapetian.

El Dr. Kobayashi, catedràtic de química de la universitat, havia passat els darrers 30 anys estudiant la química prebiòtica. Intentava comprendre com els raigs còsmics galàctics -partícules procedents de l'exterior del nostre sistema solar- podrien haver afectat l'atmosfera de la Terra primitiva. "La majoria dels investigadors ignoren els raigs còsmics galàctics perquè requereixen equips especialitzats, com ara acceleradors de partícules", explica Kobayashi. "Vaig tenir la sort de tenir accés a diversos a prop de les nostres instal·lacions". Uns petits retocs al muntatge experimental de Kobayashi podrien posar a prova les idees d'Airapetian.

Airapetian, Kobayashi i els seus col·laboradors van crear una barreja de gasos semblant a l'atmosfera de la Terra primitiva tal com la coneixem avui. Van combinar diòxid de carboni, nitrogen molecular, aigua i una quantitat variable de metà. (La proporció de metà a l'atmosfera primitiva de la Terra és incerta, però es creu que era baixa). Van disparar les barreges de gasos amb protons (simulant partícules solars) o les van encendre amb descàrregues d'espurnes (simulant llampecs), reproduint l'experiment de Miller-Urey per comparar.

Mentre la proporció de metà era superior al 0,5%, les barreges disparades per protons (partícules solars) produïen quantitats detectables d'aminoàcids i àcids carboxílics. Però les descàrregues d'espurnes (raigs) requerien una concentració de metà d'aproximadament del 15% abans que es formés cap aminoàcid.

"I fins i tot amb un 15% de metà, la taxa de producció d'aminoàcids pels raigs és un milió de vegades inferior a la dels protons", afegeix Airapetian. Els protons també tendien a produir més àcids carboxílics (un precursor dels aminoàcids) que els encesos per descàrregues d'espurnes.


Clic a l'imatge per engrandir. Primer pla d'una erupció solar, que inclou una flamarada solar, una ejecció de massa coronal (CME) i un esdeveniment de partícules energètiques solars. Crèdit: Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA.

En igualtat de condicions, sembla que les partícules solars són una font d'energia més eficaç que els raigs. Però, segons Airapetian, no tota la resta era igual. Miller i Urey suposaven que els llampecs eren tan freqüents a l'època de l'"estany calent" com ho són avui. Però els llampecs, que procedeixen de núvols de tempesta formats per aire calent ascendent, haurien estat menys freqüents amb un Sol un 30% més feble.

"En condicions fredes mai no hi ha llampecs, i la Terra primitiva estava sota un Sol bastant tènue", explica Airapetian. "Això no vol dir que no pogués provenir d'un llamp, però ara els raigs semblen menys probables, i les partícules solars semblen més probables".

Aquests experiments suggereixen que el nostre jove i actiu Sol podria haver catalitzat els precursors de la vida més fàcilment, i potser abans, del que se suposava.


    Ho he vist aquí.

07/04/2023

Descobreixen ingredients per a la vida al núvol molecular de Perseu

Descobreixen ingredients per a la vida al núvol molecular de Perseu, a 1.000 anys llum de la Terra.

Les molècules prebiòtiques es van trobar al Núvol Molecular de Perseu, un jove cúmul d'estrelles i gas a l'espai profund.


Clic per engrandir. La pols i el gas del núvol estel·lar de Perseu contenen molècules precursores de la vida. Crèdit: Gabriel Pérez Díaz (IAC)

Una "sopa" de molècules en un llunyà núvol de formació estel·lar conté compostos que es consideren els blocs de construcció essencials per a la vida, segons han descobert els astrònoms.

Aquestes molècules poden contribuir a la construcció d'aminoàcids, que alhora constitueixen la base del material genètic i es creu que van ser essencials en el desenvolupament dels primers microorganismes de la Terra.

Les molècules prebiòtiques es van trobar en un cúmul estel·lar dins del Núvol Molecular de Perseu anomenat IC348. Es calcula que les estrelles del cúmul són molt joves, entre 2 i 3 milions d'anys. En comparació, el nostre Sol “de mitjana edat” té uns 4.600 milions d'anys.

"El núvol és un laboratori extraordinari de química orgànica", va dir en un comunicat Susan Iglesias-Groth, científica de l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i coautora de la investigació. "Es tracta de molècules complexes de carboni pur que solen aparèixer com a blocs de construcció de les molècules clau de la vida".


El Núvol de Perseu, de 500 anys llum d'amplada, en què es van descobrir aquestes molècules, és una de les regions actives de formació estel·lar més properes al sistema solar, a 1.000 anys llum de distància.

Moltes de les estrelles incipients que es troben en cúmuls estel·lars dins del núvol estan envoltades de discos de gas i pols. És a l'interior d'aquests "discos protoplanetaris" on densos cúmuls de matèria es col·lapsen sota l'atracció de la gravetat per formar planetes, llunes, asteroides i estels, els components habituals dels sistemes planetaris que sorgeixen en un procés similar al que en el seu dia va donar origen al nostre sistema solar.

La detecció de molècules prebiòtiques en un lloc com aquest i tan a prop del cúmul estel·lar IC348 podria indicar que, a mesura que es formen els planetes joves, acumulen material que conté molècules que acaben contribuint a la formació de molècules orgàniques complexes.

"Aquestes molècules clau podrien haver estat subministrades als planetes naixents als discos protoplanetaris i podrien d'aquesta manera ajudar a produir allà una ruta cap a les molècules de la vida", va dir al comunicat Martina Marin-Dobrincic, científica de la Universitat Politècnica de Cartagena i coautora de la investigació.

Iglesias-Groth, que també va trobar molècules gegants de carboni anomenades ful·lerens al mateix núvol el 2019, i l'equip van descobrir la presència d'hidrogen molecular (H2), hidroxil (OH), aigua (H2O), diòxid de carboni (CO2) i amoníac (NH3), així com diverses molècules basades en carboni. Aquestes darreres molècules podrien tenir un paper en la formació d'hidrocarburs més complexos i molècules prebiòtiques com el cianur d'hidrogen (HCN), l'età (C2H6), l'hexatrina (C6H2) i el benzè (C6H6).


Clic per engrandir. IC 348 és una nebulosa de reflexió i un cúmul obert, i la nebulosa en si també conserva el número de catàleg Van den Bergh 19. La llum blavosa procedeix de la llum estel·lar que es reflecteix cap a la nostra línia de visió. Crèdit: Don Goldman

L'equip també va trobar molècules més complexes com hidrocarburs aromàtics policíclics (HAP) i més ful·lerens en forma de carboni-60 (C60) i carboni-70 (C70).

"IC 348 sembla ser molt ric i divers en el contingut molecular", va dir Iglesias-Gorth. "La novetat és que veiem les molècules al gas difús a partir del qual s'estan formant les estrelles i els discos protoplanetaris".

Iglesias-Groth i Marin-Dobrincic van realitzar el seu descobriment utilitzant dades recollides pel telescopi espacial Spitzer de la NASA, ja retirat, i pretenen fer un seguiment de les observacions amb el més potent telescopi espacial James Webb (JWST).

"La capacitat espectroscòpica del JWST podria proporcionar detalls sobre la distribució espacial de totes aquestes molècules, i estendre la cerca actual a altres de més complexes, aportant una major sensibilitat i resolució, essencials per confirmar la molt probable presència d'aminoàcids al gas d'aquesta i d'altres regions de formació estel·lar", conclou Iglesias-Groth.

El descobriment d'aquests compostos es detalla en un article publicat a la revista Monthly Notices of the Royal Astronomical Society (MNRAS).



Ho he vist aquí.

21/08/2022

La Mastcam-Z capta el gir de les pales de l'Ingenuity

 Clic per engrandir. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/ASU

Les pales de fibra de carboni de l'helicòpter de Mart Ingenuity es poden veure en aquest vídeo pres per l'instrument Mastcam-Z a bord del rover marcià Perseverance de la NASA el 8 d'abril del 2021, el 48è dia marcià, o sol, de la missió. Les quatre pales estan disposades en dos rotors contrarotants de 1,2 metres de llargada que poden girar a unes 2.400 rpm. Al vídeo es veu com les pales realitzen una prova de moviment abans del gir real per assegurar-se que funcionen correctament.

L'helicòpter pesa uns 1,8 quilograms a la Terra i uns 0,68 quilograms a Mart. Té una alçada de 0,49 metres. Les quatre pales de fibra de carboni especialment fabricades estan disposades en dos rotors contrarotants d'1,2 metres de llarg que giren a unes 2.400 rpm. El fuselatge de l'helicòpter fa 13,6 centímetres per 19,5 centímetres per 16,3 centímetres i té quatre potes d'aterratge de carboni, cadascuna de 0,384 metres de llargada, cosa que dóna a l'helicòpter una alçada de 13 centímetres sobre el terra. L'helicòpter s'alimenta d'un panell solar situat a la part superior del sistema del rotor, que carrega sis bateries de ions de liti.

Un objectiu clau de la missió de Perseverance a Mart és l'astrobiologia, inclosa la cerca de signes de vida microbiana antiga. El rover caracteritzarà la geologia i el clima del planeta en el passat, prepararà el camí per a l'exploració humana del Planeta Vermell i serà la primera missió que reculli i emmagatzemi roca i regolita marcians (roca i pols trencades).

Les següents missions de la NASA, en cooperació amb l'ESA (Agència Espacial Europea), enviaran naus espacials a Mart per recollir aquestes mostres segellades de la superfície i tornar-les a la Terra per analitzar-les en profunditat.

La missió Mars 2020 Perseverance forma part de l'objectiu d'exploració des de la Lluna a Mart de la NASA, que inclou les missions Artemis a la Lluna que ajudaran a preparar l'exploració humana del planeta vermell.

El JPL de la NASA, gestionat per a la NASA per Caltech a Pasadena, Califòrnia, va construir i gestiona les operacions del rover Perseverance. La investigació de la Mastcam-Z està dirigida i operada per la Universitat Estatal d'Arizona a Tempe, treballant en col·laboració amb Malin Space Science Systems a San Diego, Califòrnia, en el disseny, fabricació, proves i operació de les càmeres.

Per a més informació sobre Perseverance feu un clic aquí.

 

Ho he vist aquí.

06/03/2022

Roques tipus "Ch'ał" a Santa Cruz

L'explorador de Mart Perseverance de la NASA va prendre aquesta vista d'un turó al cràter Jezero de Mart anomenada "Santa Cruz" el 29 d'abril de 2021, el dia 68 de Mart, o sol, de la missió. Al voltant de 50 centímetres d'amplada de mitjana, les roques en primer pla es troben entre el tipus de roques que l'equip del rover ha anomenat "Ch'ał" (el terme navajo per a "granota" i pronunciat "chesh"). Perseverance tornarà a la zona la setmana que ve més o abans.  

Clic per engrandir. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/ASU/MSSS

Compost de múltiples imatges, aquest mosaic de colors millorats va ser creat utilitzant les vistes de l'ull esquerre i el dret del sistema de càmera Mastcam-Z del Perseverance, fusionant l'escena en una sola vista més àmplia. El turó de Santa Cruz és un possible romanent erosionat del delta occidental del cràter Jezero. El turó és d'uns 50 metres d'alçada i va ser aproximadament 2,5 quilòmetres a l'est del rover quan es va fer la foto, vist des de "Van Zyl Overlook".

Un objectiu clau per a la missió de Perseverance a Mart és l'astrobiologia, incloent-hi la cerca de signes de vida microbiana antiga. El rover caracteritzarà la geologia del planeta i el clima del passat, aplanarà el camí per a l'exploració humana del Planeta Vermell, i serà la primera missió per recol·lectar i guardar roca i regolita marcians (roca trencada i pols). 

Missions posteriors de la NASA, en cooperació amb l'ESA (Agència Espacial Europea), enviarien naus espacials a Mart per recollir aquestes mostres segellades de la superfície i tornar-les a la Terra per analitzar-les en profunditat. 

La missió Mars 2020 Perseverance és part de l'enfocament d'exploració de la Lluna a Mart de la NASA, que inclou missions Artemis a la Lluna que ajudaran a preparar-se per a l'exploració humana del planeta vermell. JPL, que és administrat per la NASA a Caltech a Pasadena, Califòrnia, va construir i administra les operacions del rover Perseverance.

La investigació Mastcam-Z està dirigida i operada per la Universitat Estatal d'Arizona a Tempe, treballant en col·laboració amb Malin Space Science Systems a San Diego, Califòrnia, en el disseny, fabricació, proves i operació de les càmeres, i en col·laboració amb el Institut Neils Bohr de la Universitat de Copenhaguen sobre el disseny, fabricació i assaig dels objectius de calibratge.

Per saber-ne més sobre el Perseverance, fes un clic aquí o també aquí. 


Ho he vist aquí.