24/08/2018

Hubble: un nou camp ultra profund amb 15.000 galàxies


Submergiu-vos fins l'extrem de l'univers a través d'aquesta nova imatge del Hubble. Milers de galàxies, cadascuna poblades de milers de milions d'estrelles, guarneixen aquest magnífic tapís còsmic. Contempla 11 mil milions d'anys d'història de l'univers.

Sembla plàncton extret de l'oceà... però no. No és el microcosmos el que descobreix aquesta imatge captivadora sinó el macrocosmos. Un oceà constel·lat de galàxies.

Aquesta escena és un cop d'ull a l'univers que es pot veure a través d'un petit forat en direcció a l'Óssa Major. Es troba en un petit racó de la constel·lació, on s'interposen molt poques estrelles de la nostra llar, la Via Làctia (en primer pla), i a on podem descobrir aquest panorama a través de l'espai i el temps. 

Les galàxies abunden en aquesta imatge composta del projecte
HDUV (Hubble Deep UV). ©NASA, ESA, P. Oesch (University of Geneva),
M. Montes (University of New South Wales). Clic per engrandir

Què hi veiem? Una part molt petita del cos immens del cosmos. Hubble el despulla amb les aportacions dels telescopis terrestres i espacials (Spitzer, Gemini). La imatge és una superposició dels seus ulls que penetren en l'espectre visible, infraroig i ultraviolat, i que permet aprendre més sobre aquests milers de galàxies.
Submergir-se en les profunditats de l'univers

Quantes n'hi ha? Son visibles al voltant de 15,000. Petites, grans, properes (a escala de l'univers), menys properes, llunyanes, etc. Podeu submergir-vos fins als 11 mil milions d'anys llum i veure el resplendor vermell de les galàxies encara molt joves. 

Una altra imatge composta del projecte HDUV (Hubble Deep UV).
Aquesta vegada, cap a la constel·lació austral de Fourneau. També es contemplen
unes 15.000 galàxies als confins de l'univers. © NASA, ESA, P. Oesch
(University of Geneva), M. Montes (University of New South Wales).
Clic per engrandir.

Les galàxies s'empenyen. Els astrònoms estimen que entre elles n'hi ha 12.000 que engendren estrelles. Per descomptat, no podem parlar del present, perquè tot el que veiem va passar fa uns quants milions d'anys, per als més propers, i fins a tres mil milions d'anys després del Big Bang per a les més allunyades. I en aquell moment, era l'efervescència dins del que encara eren petites galàxies atapeides de gas i pols. Les estrelles van néixer a un ritme frenètic. Això ja no és el cas d'avui, en una galàxia com la nostra. Com es desenvolupa això? Aquesta és una dels grans dilemes als que s'enfronten els observadors de la Terra.

Fes un clic aquí per accedir al lloc web del Hubble i a la imatge en diferents mides i formats.

Autor de l'original: Xavier Demeersman

Catàleg Charles Messier. Objecte M21


Descobert per Charles Messier el 1764

M21 és un cúmul que mostra una forta concentració cap al seu centre. Per tant, la seva classe Trumpler és classificada per Woldemar Götz com I 3 r (forta concentració al centre, gran àmbit de lluminositat, és a dir estrelles brillants i febles, i ricament poblat), mentre que Trumpler, segons Kenneth Glyn Jones, el classificar I 3 p (és a dir, pobre, o per sota de 50 estrelles).

Segons Burnham, SN Svolopoulos el 1953, va demostrar la pertinença de 57 estrelles (fent-ho tipus Trumpler I 3 m), les més brillants de les quals són gegants de tipus espectral B0. Això implica que aquest cúmul és molt jove: l'Sky Catalog 2000 s'estima la seva edat en 4,6 milions d'anys, i indica que aquest cúmul és part de l'associació estel·lar Sagittarius OB1.

Com és a prop de la nebulosa Trifida M20 (les capes exteriors de les quals es mostren en la vora superior esquerre de la imatge del quadre de l'encapçalament de l'article), moltes imatges que mostren la regió Lagoon-Trifid mostren també M21, per exemple la imatge més gran de DSSM en aquesta regió.

La distància d'aquest cúmul és donada de forma discrepant per les Fonts: Malles/Kreimer diuen 3.000 anys llum, Burnham 2.200, mentre Kenneth Glyn Jones i el Sky Catalog 2000 marquen 4.250 anys llum. És interessant que totes les fonts tinguin diferents distàncies per a la nebulosa Trifid M20, però no es posin d'acord en qual està mes a prop nostre, el cúmul M21 o la nebulosa Trifid.

El cúmul obert M21 va ser descobert per Charles Messier, que el va catalogar el 5 de juny de 1764.




Catàleg Charles Messier. Objecte M20


Descoberta per Charles Messier el 1764.

Charles Messier va descobrir aquest objecte el 5 de juny de 1764, i el va descriure com un cúmul d'estrelles de 8ª a 9ª magnitud, embolicat en una nebulositat.

La nebulosa trífida M20 és famosa per la seva aparença tri-lobulada. Potser això va fer que William Herschel, que normalment va evitar amb cura numerar els objectes de Messier al seu catàleg, li assignés quatre nombres diferents a les diferents parts d'aquesta nebulosa: H IV.41 (catalogada el 26 de maig de 1786) i H V.10, H V.11 i H V.12 (amb data 12 de juliol de 1784).

El fet que finalment llistés aquest objecte pot reconèixer com a causa el que Messier el va descriure merament com "un cúmul d'estrelles". El nom de "Trífida" va ser utilitzat per primera vegada per John Herschel quan va descriure aquesta nebulosa.

El núvol fosc, que és la raó de l'aparença de la nebulosa trífida va ser catalogada per Barnard, com B 85 (Barnard 85).

La vermella nebulosa d'emissió amb el seu jove cúmul estel·lar a prop del seu centre, està envoltat per una nebulosa blava de reflexió que resulta particularment conspícua en la vora nord.

Crèdit: Putman Mountain Observatory. Clic per engrandir

La distància d'aquesta nebulosa és bastant incerta, amb valors que oscil·len entre els 2.200 anys llum (Malles / Kreimer; Glyn Jones dóna 2.300) i els 7.600 anys llum (CR O'Dell, 1963). El Sky Catalog 2000 dóna 5.200 anys llum, la base de dades WEBDA 3.140, i l'article de premsa del Hubble de Jeff Hester (STScl-PRC99-42) dóna "aproximadament 9.000" anys llum.

Com passa sovint amb les nebuloses, les estimacions de magnitud varien àmpliament: Kenneth Glyn Jones dóna 9,0, mentre que Machholz l'estima en 6,8. Això pot provenir del fet que l'estrella que l'excita, ADS 10991, és un sistema triple de 7ª magnitud integrada (amb components de diverses magnituds: A: 7,6, B: 10,7, i C: 8,7). Totes són extremadament calentes; per exemple la component A és de tipus espectral O5 o O6. La presència d'aquest trio brillant dificulta les estimacions per a la nebulosa.

Imatge en infraroig del telescopi Spitzer. Crèdit: NASA. Clic per engrandir

Al cel, la nebulosa trífida M20 se situa aproximadament a 2 graus al nord-oest de la més gran Nebulosa de la Llacuna M8, de manera que ambdues són un bon blanc per a les fotografies de gran angular, com aquestes imatges de la regió M8 i M20, o la gran fotografia de DSSM. Està encara més a prop del cúmul obert M21 i es mostra en la part superior esquerra de la nostra imatge de M21 al quadre que encapçala l'article.