24/06/2020

Lenin segueix viu en un bosc siberià

La descoberta

El fotògraf rus Slava Stepanov estava planejant un viatge de negocis a la regió d'Omsk de Rússia a principis de juny, quan recordava una intrigant però borrosa fotografia de satèl·lit que havia vist anys enrere. Stepanov es va apartar un dia de la seva agenda prevista a Omsk per conduir a la ciutat de Tyukalinsk i, amb Google Maps per guiar-lo, va configurar el seu drone per tenir un aspecte més clar sobre un bosc de boscos a la perifèria pantanosa de la ciutat.

El que el dron va revelar amb nitidessa de detalls quan es va aixecar per damunt del paisatge pantanós va ser “impressionant”, segons Stepanov. Amb una longitud de 300 metres, i en lletres ciríl·liques de 82 metres d’alçada, era el nom de “Lenin” ortografiat amb pins de dècades d'edat.

Clic per engrandir.

Vladimir Lenin va ser el fundador i primer líder comunista de la Unió Soviètica. Després de la seva mort el 1924, es va convertir en una mena de divinitat de la Unió Soviètica.

Stepanov, que ha estudiat els geoglífs rarament fotografiats que es troben dispersos per l’antiga Unió Soviètica, assegura que els arbres van ser plantats molt probablement a la dècada de 1970 per un dels molts aniversaris soviètics quan hi havia pressió per demostrar la dedicació i admiració al sistema comunista.

"A l'URSS, la gent estava molt centrada en els aniversaris, especialment l'aniversari de Lenin i l'aniversari de la Revolució d'Octubre de 1917", diu Stepanov. "Totes les fàbriques, totes les empreses, o fins i tot els pobles sencers, van intentar felicitar d'alguna manera més alt, més fort, més poderós; ser més interessants i notables que la resta. Entre d'altres coses, hi havia la idea que el comunisme seria etern".

 Localització del bosc de Lenin a les rodalies de Tyukalinsk.
Crèdit imatges: Google Earth. Composició: Sci-Bit

Tres persones a Tyukalinsk, inclòs un professor local, van parlar amb RFE/RL. Si bé tots havien sentit a parlar del bosc de Lenin, ningú no estava segur de quan es va plantar ni de per què. L’any 1970 hauria marcat el centenari del naixement de Lenin.

Les declaracions polítiques forestals no són pròpies del totalitarisme soviètic. Els seguidors d'Adolf Hitler a l'Alemanya nazi també van plantar cèlebres arbres que contrastaven cada tardor i primavera amb els pins de fulla perenne al seu voltant per mostrar una esvàstica.

Podeu veure més fotografies de Slava Stepanov del bosc de Lenin al seu compte d'Instagram, fent un clic aquí.

Clic per engrandir. Crèdit: Slava Stepanov


Extret d'aquest article.

23/06/2020

Cinquè estat de la matèria: rècord de la durada i observat a bord de l'EEI per primera vegada

Clic per engrandir. Imatge artística de l'experiment CAL a bord de l'EEI. Els àtoms s'han
refredat amb raigs làser. Crèdit: NASA

Aquest és un primer èxit per a l’experiment del CAL (Cold Atom Laboratory-Laboratori d'àtoms freds) a bord de l'EEI. Els investigadors han aconseguit per primera vegada produir a l'espai un cinquè estat de la matèria a una mica menys d'una mil·lèsima de grau Kelvin, d'un condensat de Bose-Einstein. CAL podria obrir la porta a mesures de precisió sense precedents amb làsers atòmics que podrien ser la clau de la nova física en el camp de la gravitació, amb l’expansió de l’Univers o la informació quàntica. 

Empèdocles, i després Aristòtil, van distingir quatre i cinc elements fonamentals que constituïen la realitat: la terra, l’aigua, l’aire, el foc i l’èter. Per als físics moderns, aquestes divisions poden correspondre als estats de la matèria en els primers tres casos, és a dir, sòlid, líquid i gasós. El foc es pot considerar un plasma si la temperatura és prou alta, plasma que es pot veure com un quart estat de la matèria. Pel que fa a l’èter, és la noció de camp i, en primer lloc la de l’espai-temps, que es pot associar amb ell. 

Tanmateix, aquests dies, quan els físics parlen d’un cinquè estat de la matèria, són els condensats de Bose-Einstein (BEC) els que tenen en compte. S’obtenen d’àtoms els nuclis dels quals contenen un nombre parell de protons i neutrons, de manera que en mecànica quàntica es comporten com bosons. Per observar un BEC, cal baixar a temperatures molt baixes per a un gas de partícules que tenen interaccions molt poques o nul·les, fet que és el cas d’un gas diluït i a fortiori amb fotons. És més, estudiant el gas dels fotons que forma la radiació d’un cos negre a partir d’idees que va plantejar l’indi Satyendranath Bose que Albert Einstein va descobrir teòricament, al 1924, el fenomen que avui porta el nom dels dos físics.
El COL. (Cold Atom Laboratory), és un instrument experimental a on el seu llançament cap a l'EEI previst pel juny del 2017, es va efectuar el 21 de maig de 2018.

Aquest instrument crea unes condicions de fred extrem en microgravetat degut a la seva localització a l'EEI, conduint a la formació de condensats de Bose-Einstein d'un grandaria de nivell més fred que els que es creen als laboratoris terrestres. En un laboratori espacial son possibles 20 segons de temps d'interacció i de temperatures de 1 picokelvin. Inicialment la durada de la missió estava fixada en 12 mesos. 

Clic per engrandir. El Laboratori de Àtoms Freds (CAL) consisteix en dos contenidors
estandarditzats incorporats a l'Estació Espacial Internacional. El contenidor més gran
es diu "quad locker", i el més petit es diu "single locker". El quad locker conté
el paquet de física del CAL, o el compartiment on CAL produirà núvols d'àtoms
ultrafreds. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/Tyler Winn.

La microgravetat, clau per a l'estudi dels BEC

Una vegada es va pensar que la superfluïdesa de l’heli 4 era una manifestació de la condensació de Bose-Einstein, però les interaccions entre els àtoms d’aquest isòtop d’heli són massa fortes perquè aquest sigui realment el cas, tot i que la idea és parcialment rellevant. No va ser fins al 1995 que el primer condensat de gas real va ser produït per Wolfgang Ketterle, Eric Cornell i Carl Wieman, obrint el camí per a l'estudi dels gasos atòmics diluïts ultra freds en el règim quàntic, cosa que els va valer el Premi Nobel de Física el 2001.

Què és el condensat de Bose-Einstein? © "La Physique Autrement" amb el suport de labex PALM.

Ara, una publicació a Nature anuncia un gran èxit en aquest fascinant camp de recerca que son els BECs. Tal com haviem explicat en diversos dels articles anteriors, un equip d’investigadors treballava des de feia anys en l’experiment CAL (Laboratori de l’atòmic fred) en curs a bord de l'EEI a la que s'hi va unir el 21 de maig del 2018.

Aquests físics ens fan saber que, per tant, van aconseguir per primera vegada produir i observar aquest cinquè estat de la matèria a bord de l'Estació Espacial Internacional (EEI). La disponibilitat de microgravetat fa possible batre diversos registres amb BEC, en particular per assolir temperatures extremadament baixes que no veiem com es podrien obtenir de manera natural al cosmos actualment observable, excepte per una altra civilització tècnicament avançada.

Làsers atòmics per estudiar l’energia fosca

Sobretot, els experiments realitzats amb el BEC que consisteixen inicialment en atrapar i refredar un gas d'atoms amb camps electromagnètics, en particular els rajos làser, requereixen que el gas de les partícules s’expandeixi. Però no massa, en cas contrari, desapareix l’efecte quàntic col·lectiu.

A la Terra, la dilatació és massa ràpida per donar el temps necessari per a certs estudis, però, en una microgravetat permanent com a bord de l'EEI, es poden batre rècords de temps d’existència d’un BEC per als experiments que interessin els físics. Precisament, els investigadors anuncien que han arribat a una durada d’un segon amb un BEC d’àtoms de rubidi com a part de l’experiment CAL, mai vist a la Terra.

El Laboratori d'Àtoms Freds de la NASA a l'Estació Espacial Internacional és
habitualment el punt més fred conegut de l'univers. Però per què els científics estan
produint núvols d'àtoms d'una fracció de grau per sobre del zero absolut?. I per
què necessiten fer-ho a l'espai? Física quàntica, és clar. Així és com el CAL està
ajudant als científics a aprendre més sobre la física que hi ha darrere de coses
com la tecnologia miniaturitzada i la naturalesa fonamental de les partícules que
componen tot el que veiem.  Crèdit: Jet Propulsion Laboratory-Caltech

Hi ha moltes aplicacions possibles amb BEC tan estables i fredes com les que ara són possibles a bord de l'EEI. Permeten provar els principis de la mecànica quàntica en noves condicions. Així, l’ona de matèria col·lectiva, en què les ones de matèria individuals dels àtoms de rubidi es transformen a baixa temperatura, ha de poder assolir una mida que es pugui considerar macroscòpica, és a dir, la d’un pèl, manifestant-se així a la nostra escala, un fenomen quàntic. Això és suficient per sondar la frontera encara poc entesa entre el món quàntic i el món clàssic. 

Els veritables làsers atòmics amb condensats de Bose-Einstein permetrien fer mesures de temps i espai més precises que amb làsers fotònics, així com experiments d’interferències que en tots aquests casos podrien revelar una nova física. Experiments d’aquest tipus s'han proposat per provar el principi d’equivalència o per descobrir la naturalesa de l’energia fosca. Les sensibilitats previstes també farien atractiva la interferometria BEC per a la navegació per satèl·lit, l'exploració i l'observació de la Terra.

Ho he vist aquí

22/06/2020

Catàleg Charles Messier. Objecte M90

Clic per engrandir. Messier 90. Basat en observacions realitzades amb el Telescopi Espacial
Hubble de la NASA/ESA, i les obtingudes del Hubble Legacy Archive, que és una
col·laboració entre l'Institut de Ciències del Telescopi Espacial (STScI/NASA), la Instal·lació
de Coordinació Europea de Telescopis Espacials (ST-ECF/ESA) i el Centre Canadenc de
Dades Astronòmiques (CADC/NRC/CSA).

Descoberta el 1781 per Charles Messier.

La galàxia espiral M90 és una de les vuit galàxies descobertes i catalogades el 18 de març de 1781 per Charles Messier en la regió Coma-Verge, a més de la M92, el cúmul globular d'Hèrcules, que va elevar a nou el nombre d'objectes classificats aquest dia.

La galàxia M90 és una de les espirals més grans (9,5x 4,5') del Cúmul de Verge. Té uns braços de suau brillantor i fermament enfilats, que semblen ser completament "fòssils", el que vol dir que actualment no sembla haver cap formació estel·lar, amb l'única excepció de la regió interior del disc, propera a les zones de pols més fosques. J.D.Wray creu que aquesta galàxia podria estar evolucionant cap a un estat similar al de la M64, i cap a un sistema lenticular (S0).

Tot i que la M90 és una galàxia ben visible i gran, Holmberg ha obtingut un valor molt baix per la seva massa, el que implica que podria tractar-se d'una galàxia amb una densitat molt baixa.

Aquesta imatge és una fotografia CCD procedent de la col·lecció conservada per Greg Bothun a la Universitat d'Oregon. Podeu trobar més informació d'aquesta imatge (en anglès).

Ja que s'aproxima a nosaltres a 383 km/s, deu tenir l'enorme i excepcional velocitat d'aproximadament 1.500 km/seg dins del Cúmul de Verge, i possiblement està en procés de sortir-hi; algunes fonts han especulat que ja podria haver-lo abandonat i estar situada a una distància considerablement més propera a nosaltres. Només una galàxia Messier, la M86 s'aproxima més ràpidament.

Clic per engrandir. Aquesta imatge de l'Explorador d'Evolució Galàctica (GALEX) de
la NASA mostra la galàxia NGC 4569, situada a uns quatre milions d'anys llum en la constel·lació
de Verge. És una de les galàxies espirals més grans i brillants trobades en el cúmul de galàxies de
Verge, el major cúmul de galàxies més proper a la nostra Via Làctia. El blau representa la llum
ultraviolada capturada pel detector de longitud d'ona llarga del telescopi. El verd mostra la llum
ultraviolada del detector de longitud d'ona curta, i el vermell mostra la llum vermella visible del
telescopi Palomar de 1,5 metres, prop de San Diego. Les dades de l'Explorador d'Evolució
Galàctica van ser preses al març de 2004. Imatge: NASA/JPL-Caltech/Palomar.

Halton C. Arp va incloure la M90 en el seu Atles de Galàxies Peculiars (Atlas of Peculiar Galaxies) amb el número 76, perquè "és una espiral amb una acompanyant de gran brillantor superficial", la IC 3583 de magnitud aparent 14, ben visible en camps visuals més amplis com s'observa en la imatge DSSM, i perquè apareix un tant distorsionada.




18/06/2020

La Lluna amaga una enorme massa metàl·lica sota el seu cràter més gran.

Clic per engrandir. El costat ocult de la lluna encara no ha revelat tots els seus secrets.
Els investigadors acaben de descobrir una anomalia de masses. Crèdit: NASA/LRO/NASA's
Goddard Space Flight Center Scientific Visualization Studio

Els investigadors han descobert una anomalia massiva a l'escorça lunar. Però no té sentit imaginar-se una enorme base extraterrestre enterrada a la superfície. Segons els investigadors, aquesta anomalia és simplement el resultat de l'impacte d’un asteroide.

Una massa inesperada i considerable. Això és el que van trobar científics de la Universitat de Baylor (EUA) a la Lluna mentre pretenien mesurar canvis subtils en la intensitat de la gravetat al nostre satèl·lit natural. A on? doncs a centenars de quilòmetres, a la conca del pol Sud-Aitken al costat ocult de la Lluna.

Però no n’hi ha prou per despertar la imaginació. Perquè els investigadors tenen una explicació. De fet, es podria tractar d'una massa de metall procedent de l'impacte d'un asteroide que es va estavellar contra el cràter. Segons Peter James, professor de geofísica planetària, "una quantitat de metall de cinc vegades la mida de la Gran Illa de Hawaii".

Recordem que la conca del Pol Sud-Aitken no només és la conca d’impacte més gran a la superfície de la Lluna, sinó també la més gran del nostre sistema solar. Mesura no menys de 2.500 quilòmetres de diàmetre i 13 quilòmetres de profunditat.

Clic per engrandir. En aquesta imatge en fals color de la cara oculta de la Lluna, les zones més
altes estan representades per colors càlids i les zones més baixes per colors freds. El cercle
puntejat marca la ubicació de l’anomalia de massa detectada per investigadors de la
universitat de Baylor (Estats Units). © NASA, Centre de vol espacial Goddard, Arizona University.

El resultat d’un impacte

L’enorme massa trobada pels investigadors de la Universitat de Baylor podria resultar ser una gran concentració d’òxids especialment densos. Això podria haver-se produït a la darrera fase de la solidificació del magma lunar. Un magma resultat de l’impacte del planetoide Teia amb la nostra Terra i que hauria donat com a resultat la Lluna. 

Algunes simulacions d’ordinador confirmen més aviat una altra hipòtesi. Els investigadors demostren que, en determinades condicions, en el moment de l'impacte, el nucli de ferro i níquel d'un asteroide gran es pot dispersar pel mantell superior, la capa entre l'escorça i el nucli de la lluna. "Els nostres càlculs suggereixen que un nucli prou dispersat podria haver-se mantingut suspès al mantell fins a l'actualitat en lloc d'enfonsar-se cap al nucli de la Lluna", explica Peter James.

Sigui com sigui, Peter James considera que la conca del Pol Sud-Aitken constitueix  "un dels millors laboratoris naturals per a l'estudi de fets catastròfics". De fet, es va formar fa aproximadament 4.000 milions d’anys i s’ha conservat increïblement bé. El seu estudi també sembla important per a les properes missions lunars de la NASA en aquesta zona.


Ho he vist aquí.

17/06/2020

Mira! un disc protoplanetari al voltant d'una nana marró

Clic per engrandir. Una xarxa de ciència participativa, Disk Detective, ha permès trobar
un disc protoplanetari al voltant d’una nana marró prop del Sol. Crèdit: Peter Jurik, Adobe Stock.

Des del 2014, el projecte Disk Detective de la NASA ofereix als ciutadans l’oportunitat de comentar la naturalesa d’objectes identificats a les imatges de la NASA. Així és com s’acaba de descobrir un disc protoplanetari una mica especial. Una mica "particular" perquè és jove i relativament proper. I, a més, orbitant una nana marró. El que dóna l’esperança als astrònoms d’estudiar-lo aviat en tots els detalls.

Les nanes marrons són una mica com els aneguets lletjos de l'Univers. Massa grans per ser acceptats en la categoria de planetes. Massa petita per encaixar amb la de les estrelles. Aneguets lletjos o l'enllaç que falta entre els planetes gegants de gas i la més petita de les estrelles. Però les nanes marrons poden mantenir al seu voltant, com una resta de la seva formació, un arremolinat disc de gas i pols. Un disc que pot induir a crear planetes.

Investigadors de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i de la Universitat d'Oklahoma (Estats Units) en particular, acaben d'identificar aquest disc al voltant d'una nana marró anomenada W1200-7845. Té només 3,7 milions d’anys i es troba aprop del nostre Sol, a uns 332 anys llum de la nostra Terra. Una proximitat relativa que podria permetre observar-ne els detalls amb la propera generació de telescopis. Per poder entendre millor quin tipus de planeta es pot formar al voltant d’una nana marró.
 
De fet, gràcies al projecte Disk Detective i als científics ciutadans, es va descobrir aquest disc protoplanetari. El lloc web es va llançar el 2014 i proporciona accés públic a les imatges realitzades pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE-Explorador Gran Angular d'Investigació en Infraroig) de la  NASA. Aquesta setmana es va llançar una nova versió. Proporcionarà imatges més precises amb el Panoramic Survey Telescope And Rapid Response System (PanSTARRS, sigles de Sistema de Resposta Ràpida del Telescopi d'Exploració Panoràmica) amb l'objectiu de detectar en aquesta ocasió el que els investigadors anomenen discos "Peter Pan" que mai semblen créixer. Discos que, de fet, haurien de ser prou antics com per formar planetes però encara no ho han fet.

Clic per engrandir. Recreació artística de la nana marró W1200-7845 i el seu disc
protoplanetari. © William Pendrill, NASA 

Disk Detective, i com funciona?.

El principi de Disk Detective: els diferents usuaris classifiquen els mateixos objectes segons la seva forma. Més aviat oval: es classifiquen en la categoria de galàxies probables. Més aviat circulars: les imaginem com a estrelles possiblement allotjant un disc protoplanetari. "Confiem en la saviesa dels números per orientar-nos cap als objectes més interessants", va dir Steven Silverberg, astrofísic, en un comunicat del MIT. 

El W1200-7845 va destacar el 2016. Però els investigadors van haver d’observar-lo amb un altre instrument d’infrarojos de l’observatori de Las Campanas (Xile), per confirmar la seva naturalesa. Ara pretenen dirigir la gran xarxa d'antenes mil·limètric/submil·limètric (ALMA - Xile), cap a ella i aprofitar la proximitat del seu disc per mesurar la seva massa i el seu radi.

"La massa d'un disc proporciona informació sobre els possibles planetes que es formen allà o que s'hi estan formant, però també simplement sobre la composició del disc", especifica Steven Silverberg, també el responsable de la nova versió de  Disk Detective. I l’investigador espera que proporcioni a astrònoms dades útils sobre les condicions en què es formen els planetes al voltant de les estrelles. Si es formen més tard en la història de l’estrella –com suggereixen els discos “Peter Pan”- aquestes condicions poden ser més favorables al desenvolupament de la vida. 


Ho he vist aquí.

14/06/2020

Ràfegues ràpides de ràdio: una pista que posa llum sobre el seu misteriós origen.

Clic per engrandir. És gràcies a les dades recollides pel radiotelescopi CHIME (Canadian
Hydrogen Intensity Mapping Experiment) que els astrònoms han descobert una periodicitat
en l'activitat de ràfega ràpida de ràdio FRB 189016.J0158 + 65. Ara, els investigadors
de l’Observatori de Jodrell Bank (Regne Unit) han establert una periodicitat per a una
altra ràdio ràfega ràpida, FRB 121102. Una periodicitat més llarga, 157 dies. Crèdit
imatge: Danielle Futselaar, artsource.nl, Institut Néerlandais de Radiostronomie.

Des de la seva primera observació el 2007, les ràfegues ràpides han intrigat als astrònoms. La majoria es produeixen només una vegada. Però alguns són repetitius. És el cas del FRB 121102, que els investigadors han estudiat a llarg termini. Té una activitat cíclica de 157 dies.

Des de fa quatre anys, astrònoms de l’Observatori Jodrell Bank (Regne Unit) han estudiat de manera implacable, amb l'ajuda del radiotelescopi Lovell, una ràfega ràpida de ràdio o FRB (sigles an anglès de Fast Radio Burst). Nom del codi: FRB 121102. Descobert el 2012, va ser el primer, uns anys després, a entrar a la categoria de FRB recurrents. També és el primer que s’ha associat a un objecte visible, a una galàxia nana situada a uns tres mil milions d’anys llum de la nostra Terra.

En quatre anys, els investigadors han estat testimonis de 32 ràfegues de ràdio. Les explosions encara es veuen en finestres d’uns 90 dies, seguides de períodes silenciosos d’uns 67 dies. Activitat que per tant repeteix en un cicle de 157 dies. "La detecció d'aquesta periodicitat limita les possibilitats de l'origen d'aquest tipus de ràfega ràpida" , va anunciar Kaustubh Rajwade, astrònom, en un comunicat de la Universitat de Manchester (Regne Unit).

Clic per engrandir. Recreació artística sobre un model de modulació orbital en què la
font de ràdio ràpida (FRB), en blau, està orbitant un objecte company, de color rosa.
© Kristi Mickaliger, Observatori de Jodrell Bank.

La pista de les estrelles de neutrons interfereix
Descoberts el 2007, els FRB es van veure per primera vegada com a resultat d'un esdeveniment cataclísmic; l'esclat d'una estrella. Després, amb el 121102, els astrònoms van saber que podrien repetir-se. Ara saben que ho poden fer de manera regular. I a vegades durant un llarg període de 157 dies o durant un període més curt de 16 dies, com s’ha demostrat recentment per FRB 180916.J10158 + 56.

"Seran necessàries observacions addicionals d'un nombre més gran de FRB per obtenir una imatge més clara d'aquestes fonts periòdiques i per dilucidar el seu origen", afegeix Kaustubh Rajwade. Però, per ara, la llarga periodicitat de FRB 121.102 no sembla coherent amb la teoria que suggereix que la font d'aquestes ràfegues ràpides és troba el costat de les estrelles de neutrons que pateixen un moviment de precessió del seu eix magnètic. Això, tenint en compte l’alt camp magnètic previst per a aquestes estrelles.


Ho he vist aquí.


13/06/2020

Per què sempre veiem la mateixa cara de la Lluna?

Clic per engrandir. Crèdit: Aun Photographer

Si, sempre veiem la mateixa cara de la Lluna, i és perquè el nostre satèl·lit natural triga el mateix temps a girar sobre si mateix que a fer una volta a la Terra. La Lluna, satèl·lit natural de la Terra, presenta aquesta peculiaritat que sempre ha despertat curiositats.

El costat fosc de la lluna

De nit a nit, sigui quina sigui la temporada o l’hemisferi des d’on l’observem, la Lluna sempre ens mostra la mateixa cara. Un fenomen enigmàtic? En realitat no, es deu simplement al fet que el seu període de rotació és igual al del període de revolució, una mica més de 27 dies. És a dir, la Lluna gira sobre si mateixa i, al mateix temps, ho fa al voltant de la Terra.

Els primers homes que van poder observar directament la cara oculta de la lluna van ser els membres de la tripulació de l'Apollo 8 que van orbitar la Lluna el 1968.

La cara oculta de la Lluna, tal com la revela el Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) de la NASA.
Crèdit imatge: NASA, GSFC,  Arizona State University, DP

Períodes de rotació i revolució

El que podria semblar una coincidència, té en realitat una explicació física. Aquest sincronisme entre períodes de rotació i revolució és el resultat de les forces de marees exercides dins de la parella Terra-Lluna. Fa milions d’anys, la Lluna girava sobre si mateixa més ràpidament que no pas ho feia a la Terra. Poc a poc, les forces de les marees van alentir el seu moviment de rotació fins arribar a un punt d’equilibri i van presentar el mateix període que el seu moviment de revolució.


Ho he vist aquí.

Catàleg Charles Messier. Objecte M89

Clic per engrandir. Crèdit: NASA,STScI, Wikisky


Descoberta el 1781 per Charles Messier.

La galàxia M89 és un altre membre del Cúmul de Verge. És un bell exemple d'una galàxia el·líptica de tipus E0, i un dels descobriments personals de Charles Messier, que la va catalogar el 18 de març de 1781 al costat de set galàxies més descobertes a la regió de Coma-Verge és a dir, pertanyents al cúmul de Verge, i al cúmul globular M92. Aquest va ser el seu dia més prolífic pel que fa a descobriments.

La galàxia M89 és de tipus el·líptic, exactament gairebé circular, i sembla tenir una textura molt llisa. Si té de fet, forma globular o és un cos esferoide aplatat o allargat amb l'eix de rotació dirigit cap a nosaltres, no pot decidir-se en l'actualitat, com assenyala Kenneth Glyn Jones.

David Malin ha estudiat  M89 amb una fotografia profunda (de llarga exposició, sensible) presa amb el telescopi Schmidt de Regne Unit -veure revista Nature 277, 279-80, 1979 i els seus llibres "Els colors de les estrelles" (Colours of Stars) Cambridge UP 1993; i també el "Catàleg de l'Univers" (Catalogue of the Universe) escrit per P.G. Murdin, D.A. Allen i D.F. Malin, Cambridge UP 1979. Mentre que aquesta galàxia semblava el prototip d'una galàxia normal E0, i es va conèixer a través d'una única i feble font de ràdio, les fotografies d'alta sensibilitat de Malin van revelar una estructura envoltant feble, més visible en direcció nord-oest i sud. Per això, la M89 va ser la primera galàxia embolcallada descoberta, estenent aquest embolcall al llarg de més de 150.000 anys llum de la galàxia. Més encara, una estructura en forma de raig sembla estendre's a uns 100.000 anys llum de distància; podria tractar-se d'una galàxia més petita en procés de desestabilització provocada per la força gravitacional de la M89.






11/06/2020

Observats per primera vegada àtoms individuals

Clic per engrandir. La molècula d’apoferritina vista a la crio-microscòpia d’electrons.

Gràcies a la crio-microscòpia d’electrons (cryo-ME) i al software avançat de millora d’imatges, dos equips d’investigadors van aconseguir observar els àtoms d’una proteïna amb un nivell de detall inigualable. Així van poder observar estructures noves de les molècules, obrint el camí cap al disseny de fàrmacs dirigits.

Mai abans s’havia observat una proteïna amb tal detall. Dos equips d'investigadors de l'Institut Max-Planck de Biofísica Química a Göttingen (Alemanya) i del Laboratori de Biologia Molecular de la  Medical Research Council (MRC-LMB) a Cambridge (Regne Unit) van ser capaços de discernir àtoms individualment en una proteïna amb una precisió d’uns 1,25 angstroms (0,125  nanòmetres).

"Aquest és un pas decisiu: hem creuat l'última barrera de resolució", va dir Holger Stark, investigador del Max Planck Institute i autor principal d'un dels dos estudis que descriuen la proesa i tots dos disponibles online al lloc de publicació prèvia de BioRxiv".  Era com si ens haguéssim tret la pols dels ulls", va afegir el seu company Radu Aricescu, del MRC-LMB.

La crio-ME, una tècnica que va revolucionar la visió del infinitament petit

Una gesta aconseguida gràcies a la microscòpia crio-electrònica (crio-ME) inventada a la dècada de 1990 i per la qual el suís Jacques Dubochet, el britànic Richard Henderson i el nord-americà Joachim Frank van rebre el premi Nobel de química el 2017. La crio-EM s'ha millorat constantment gràcies al desenvolupament de nanotecnologia i software per a anàlisi d'imatges. Per exemple, va revelar l’estructura del virus Zika el 2016, o la del dengue.

Els investigadors de Max-Planck i de MRC-LMB van fer l’últim pas en aquesta millora aconseguint el nivell atòmic. Van treballar amb l’apoferritina, una proteïna que emmagatzema ferro i que té una estabilitat excel·lent similar a la de la roca. Utilitzant diversos mètodes, inclòs un instrument que garanteix la velocitat igual dels electrons i el programari de reducció de soroll, van aconseguir obtenir una imatge molt completa: "Podríem detectar els àtoms d'hidrogen individualment, tant en proteïnes i a les molècules d’aigua que l’envolten”, explica al lloc web de Nature Sjors Scheres, biòleg de MRC-LMB. El mapa de la proteïna, reconstruïda a partir d'un milió d'imatges, ofereix així una resolució de 1,25 angstroms, enfront dels 1,54 angstroms del registre anterior. La diferència sembla a priori mínima, però a aquesta escala, "cada mig angstrom obre la porta a un univers sencer", insisteix Radu Aricescu.

Clic per engrandir. Resolució a nivell atòmic de l’apoferritina mitjançant crio-ME. © Sjors Scheres

Una mina d'or per al disseny de fàrmacs sense efectes secundaris

Els investigadors també van provar el seu mètode en una molècula anomenada receptor Gaba (A), que es troba a la membrana de les neurones i consisteix en unitats glicoproteiques. Aquest receptor és l’objectiu de molts medicaments, inclosos els anestèsics i els ansiolítics. La imatge va revelar detalls que encara no s'havien vist, com les molècules d’aigua de la vesícula que contenen histamina, un neurotransmissor que actua sobre l’excitació implicat en moltes patologies al·lèrgiques. Aquest tipus d’observació constitueix “una mina d’or per al disseny de fàrmacs basats en l’estructura de les molècules”, explica Radu Aricescu. "Es mostra com un medicament mou les molècules d'aigua i pot causar efectes secundaris".

1 angstrom, el llindar intransitable?

Els investigadors encara no han aconseguit obtenir un mapa complet de Gaba (A), perquè aquest últim és molt menys estable que l'apoferritina. Segons els investigadors, millorar la preparació de la mostra és l'últim marge de maniobra possible per descendir fins a una mida encara menor".  Serà gairebé impossible arribar a una xifra per sota de 1 angstrom amb crio-EM", afirma Holger Stark. "Es necessitarien diversos centenars d'anys de registre de dades i una quantitat irreal de potència informàtica i de capacitat d'emmagatzematge", va dir el seu equip. Per tant, el límit no és tant biològic com tecnològic.

Per saber-ne més

A diferència d’un microscopi òptic, que utilitza llum, el microscopi electrònic accelera i concentra un feix d’electrons per crear una imatge de la mostra a observar. El problema és que aquesta tècnica requereix colorant o deshidratar les mostres, cosa que degrada la seva qualitat. Per evitar aquest procés, la crio-ME consisteix a congelar les mostres amb molta rapidesa a -190 ºC en metà líquid, que preserva la seva estructura.


Ho he vist aquí.


07/06/2020

Cygnus diu adéu a l'estació espacial

Clic per engrandir. Crèdit: NASA

La nau de abastiment Cygnus de Northrup Grumman, amb els seus prominents panells solars UltraFlex en forma de plat, la veiem atracada al braç robòtic Canadarm2 de l'EEI moments abans del llançament que posava fi a la seva estada de 83 dies a l'Estació Espacial Internacional el 11 de maig del 2020.

A les 24 hores del seu llançament, Cygnus va començar la seva missió secundària, acollint l'Experiment de Seguretat contra Incendis de la nau espacial-IV (Saffire-IV), que proporciona un entorn per estudiar amb seguretat el foc en microgravetat. També va alliberar el contenidor de càrrega. Els controladors de vol de Northrop Grumman a Dulles, Virginia, iniciaren el desorbit de Cygnus per cremar-se a l'atmosfera terrestre el divendres 29 de maig.

La imatge que encapçala la entrada va ser considerada la imatge del dia per la NASA el 13 de maig del 2020.

Clic per engrandir. La nau Cygnus. Crèdit: NASA

Ho he vist aquí.




 

06/06/2020

Catàleg Charles Messier. Objecte M88

Clic per engrandir. Charles Messier va descriure a l'entrada 88, del seu catàleg de nebuloses i
cúmuls estel·lars del segle XVIII, com una nebulosa espiral sense estrelles. Per descomptat,
la bella M88 s'entén ara com una galàxia plena d'estrelles, gas i pols, no gaire diferent de la
nostra pròpia Via Làctia. De fet, M88 és una de les galàxies més brillants del cúmul de galàxies de
Verge, a uns 50 milions d'anys llum de distància. Els bells braços espirals de M88 són fàcils de
traçar en aquest colorit portafoli còsmic. Els braços estan alineats amb joves cúmuls estel·lars
blaus, regions rosades de formació d'estrelles i foscos carrils de pols que s'estenen des d'un
nucli groguenc dominat per una població d'estrelles més antigues. La galàxia espiral M88 s'estén
per més de 100.000 anys llum. Credit & Copyright: Adam Block, Mt. Lemmon SkyCenter, U. Arizona


Descoberta el 1781 per Charles Messier.

M88 és una de les 8 galàxies trobades el 18 de març de 1781 per Charles Messier en la regió Coma-Verge i va ser descrita per ell mateix com una "nebulosa sense estels", "un dels més febles" objectes i similar a M58. En aquest tan reeixit dia de descobriments, Messier també va trobar el cúmul globular M92, portant el seu total del dia a 9 objectes catalogats!. 

M88 és una de les primeres galàxies reconegudes com espirals i va ser inclosa per Lord Rosse com una de les 14 "nebuloses espirals" descobertes fins a 1850.

Aquesta galàxia és un dels membres de cúmul de Verge amb una velocitat peculiarment considerable allunyant-se de nosaltres, ho fa a uns 2.000 km/s.

La Supernova 1999cl va tenir lloc a M88 el 28 de maig de 1999; va ser descoberta el 29 de maig de 1999 amb una magnitud de 16,4 i va arribar a una magnitud de 13,6 a 13,8 (el 5 de juny de 1999).





05/06/2020

Càtaleg Charles Messier. Objecte M87

Clic per engrandir

Descoberta el 1781 per Charles Messier.

La galàxia el·líptica gegant M87, també anomenada Verge A, és un dels objectes celestes més sorprenents. És potser, la galàxia dominant del cúmul més proper a nosaltres, el famós Cúmul de Verge (en ocasions denominat també "Cúmul Coma-Verge" de manera més precisa, ja que s'estén cap a la constel·lació Coma), i es troba a uns 60 milions d'anys llum. La galàxia M87 està situada al cor del Cúmul de Verge (juntament amb moltes altres entre les que es troben la M84 i la M86).

La galàxia M87 va ser descoberta i catalogada per Charles Messier el 18 de març de 1781 mentre classificava altres 7 objectes nebulosos més de la mateixa regió. Tots ells són membres del Cúmul de Verge, així com el cúmul globular M92.

El diàmetre de la galàxia M87, d'aparentment uns 7', es correspon amb una extensió lineal de 120.000 anys llum, molt més gran que el diàmetre de la Via Làctia. No obstant això, ja que la galàxia M87 pertany als tipus E1 o E0, ocupa un volum superior i conté un major nombre d'estrelles (i de massa) que la nostra galàxia: sens dubte diversos bilions (10^12) de masses solars (JC Brandt i RG Roosen han calculat 2,7 bilions). A més, aquesta galàxia és d'extrema lluminositat; té una magnitud absoluta d'aproximadament -22.

Aquesta galàxia gegant està situada entre una sèrie de veïns aparentment pròxims, alguns dels quals són probablement satèl·lits; altres podrien semblar pròxims per un simple efecte de projecció. Les galàxies nanes més brillants són: NCG 4476, NCG 4478, NCG 4486A i NCG 4486B.

A través d'imatges fotogràfiques de gran profunditat, David Malin, de l'Observatori Anglo-Australià (Anglo-Australian Observatory-AAO) ha descobert que la galàxia M87 s'estén fins i tot més enllà; les seves zones externes ja no són circulars sinó significativament allargades, i la galàxia supera el mig grau de longitud en aquestes exposicions, més que el diàmetre de la lluna plena. La distància a la qual es troba la M87, 60 milions d'anys llum, es correspon amb una extensió lineal de més de mig milió d'anys llum. Les seves regions perifèriques apareixen notablement distorsionades, segurament a causa de interaccions gravitatòries amb altres galàxies del Cúmul de Verge i al fet que aquestes contenen material d'altres ja destruïdes que ha estat incorporat a la M87 durant trobades molt properes.

La galàxia M87 és famosa per dos trets peculiars i potser únics: un enorme sistema de cúmuls globular descobert en fotografies de llarga exposició (com la nostra imatge), i un espectacular raig que s'aprecia millor en fotografies d'exposició curta. També comptem amb el muntatge d'una imatge que mostra els cúmuls globulars de la imatge gran i el raig en un petit encartament.

Aquesta imponent galàxia és potser la que presenta els cúmuls globulars més coneguts. Mentre que la Via Làctia conté un modest nombre d'ells (tot just 150 o 200), la M87 posseeix un important sistema de diversos milers. Estimacions moderades com la del treball citat per Burnham en 1976, estudien quantitats del menys 4.000, mentre que valoracions més modernes eleven el nombre a 15.000 -per exemple 13.000 a la llista de Sistemes de Cúmuls Globulars de W.E. Harris (Globular Clúster Systems List)- que envolten aquesta galàxia gegant en un halo clarament visible. Es pot apreciar el gran nombre de cúmuls globulars satèl·lits de M87 en aquesta imatge i en les imatges del Telescopi Anglo-Australià (AAT). Va ser David Malin qui va prendre la fotografia amb aquest telescopi; l'Observatori Anglo-Australià (Anglo-Australian Observatory) posseeix els drets d'autor. Més informació, en aquesta pàgina.

La funció de lluminositat dels cúmuls globulars (que defineix la ràtio de globulars en determinats intervals de lluminositat), va ser utilitzada repetidament en el passat per calcular la distància a la qual es trobava M87. Més recentment, B.C. Whitmore, W.B. Sparks, R.A. Lucas, F.D. Macchetto, i J.A. Biretta (Ap J 454, L73 [1 desembre 1995]) van calcular aquesta distància utilitzant les observacions del telescopi espacial Hubble. La distància estimada va ser d'uns 55 milions d'anys llum, xifra molt semblant a l'obtinguda (56 milions d'anys llum) per a la M100 segons les observacions de la Cefeida; els resultats del satèl·lit Hipparcos el 1997 van corregir aquestes dades a 60 milions d'anys llum. El problema principal d'aquest mesurament és, però, que potser no sabem si la funció de lluminositat del General Catalogue per a la M87 és la mateixa que per a altres espirals com la Via Làctia o la galàxia Andròmeda M31.

Clic per engrandir. La imatge és una composició de dades visibles, radio y raigs X. Crèdit:Raigs X: NASA/CXC/CfA/W. Forman et al.; Radio: NRAO/AUI/NSF/W. Cotton; Visible:
NASA/ESA/Hubble Heritage Team (STScI/AURA), and R. Gendler

El doll gegant va ser descobert per H.D. Curtis, de l'Observatori Lick (Lick Observatory), el 1918. Aquest fenomen s'estén a milers d'anys llum (hi ha fonts que proporcionen una xifra de 5.000, però potser són més perquè, sovint estan basades en distàncies massa petites d'aquesta galàxia, el present autor estima que seria més probable una quantitat de 7 o 8 mil anys llum). El doll està format per material gasós expulsat a pressió des del nucli de la galàxia. Exposicions polarimètriques d'aquest raig mostren que la seva llum està fortament polaritzada d'una forma molt típica de la radiació de sincrotró. Presenta un espectre continu de color blau (exposicions curtes) en fotos de color, com la de l'Atles en Color de les Galàxies (Color Atlas of Galaxies), de J.D. Wray. Aquest objecte es troba en estat de violenta turbulència; els estudis realitzats evidencien un clar moviment superlumínic de núvols de gas, probablement una il·lusió causada pel fet que el raig apunta cap a nosaltres.

Clic per engrandir.

En aquesta imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble i processada per R. Mark Elowitz, es pot veure el bellíssim detall del raig de la M87. Òbviament, pot ser analitzat com una cadena de petits embulls i núvols, un fet que va ser descobert en 1977 per Halton C. Arp, del Mount Palomar, i per J. Lorre del Laboratori de Propulsió a Reacció (Jet Propulsion Laboratory, JPL), segons Burnham. Anteriorment, el 1966, Arp havia descobert un segon raig que apuntava en direcció oposada, i que era significativament menys visible. A causa de l'existència d'aquest distintiu raig, H.C.Arp va incloure la galàxia M87 amb el número 152 en el seu Catàleg de galàxies peculiars (Catalogue of Peculiar Galàxies).

M87 va ser també identificada amb la forta font de ràdio Verge A (la font de ràdio més lluminosa de la constel·lació de Verge) per W. Baade i R.Minkowski en 1954. En 1956, un halo més feble va ser descobert per J.E. Baldwin i F.G.Smith, de Cambridge. També va ser identificada com una potent font de raigs X, i està situada a prop del centre d'un núvol calent emissor de raigs X que s'estén més enllà del Cúmul de Verge. Compari la imatge òptica i de raigs X de la M87 i els seus voltants dins el Cúmul de Verge, o la part central del Cúmul de Verge.

Queda pendent que objectes tan interessants com M87 siguin investigats de forma intensiva amb el Telescopi Espacial Hubble. Fins i tot abans del seu recondicionament al desembre de 1993, els estudis inicials d'aquest telescopi van treure a la llum nous i interessants detalls, especialment sobre el raig de la M87. En les noves imatges de M87 preses pel Hubble després de la reparació, la violència del nucli actiu d'aquesta galàxia es podia veure significativament més propera, i revelava un objecte central massiu d'uns 2 o 3 milions de masses solars, concentrades en l'esfera més profunda , el radi és de 60 anys llum. Aquest objecte està envoltat per un disc gasós en expansió que gira ràpidament. El gas podria ser part d'un sistema més extens de matèria interestel·lar, que va ser detectat per la interferometria de Fabry-Perot per astrònoms de l'observatori de Calar Alto el 1990.

L'única supernova registrada a M87 es va descobrir al febrer del 1919, però no es va captar en plaques fotogràfiques fins a 1922, per I. Balanowski, que va calcular la seva magnitud aparent màxima en 11,5. A la distància en què es troba la M87, aquesta xifra es correspon amb una magnitud absoluta propera a -20.

Clic per engrandir.

Imatge superior: Els astrònoms troben que el forat negre supermassiu al centre de la galàxia local més massiva (M87) no està on s'esperava. La seva investigació, portada a terme amb el Telescopi Espacial Hubble, conclou que el forat negre supermassiu de M87 està desplaçat del centre de la galàxia.

A la dreta hi ha una imatge a gran escala de la galàxia M87 presa el 1998 amb la Càmera de Gran Angular 2 i Planetària del Hubble (WFPC2). Les dues imatges de l'esquerra mostren una imatge presa el 2006 amb la Càmera avançada de Sondejos (Advanced Camera for Surveys, ACS) del Hubble. La posició del forat negre supermassiu està indicada pel punt negre en el panell inferior esquerre, i un nus al raig (HST-1), que estava eixamplat el 2006, també està indicat en aquest panell. El punt vermell indica el centre de la distribució de la llum de la galàxia, que està desplaçat de la posició del forat negre per uns 22 anys llum.

 



03/06/2020

Quina és la temperatura del Sol?

Clic per engrandir. La temperatura del Sol oscil·la entre els 15 milions de graus centígrads
al seu cor i els gairebé 6.000 ºC a la seva superfície i només els 3.500 ºC en les taques
solars. Crèdit: NASA, SDO, AIA, Goddard Space Flight Center

A la superfície del Sol, la temperatura ja és impressionant, però al cor del nucli, es torna fenomenal. Fins a on pot arribar? Entrem al cor de la nostra estrella per obtenir més informació.

Al cor del Sol, dins del nucli solar, hi ha una temperatura no inferior a 15 milions de graus centígrads. Aquesta enorme temperatura va permetre iniciar reaccions de fusió nuclear, que avui dia mantenen aquesta temperatura.

Del nucli a la superfície del Sol

Cap a la superfície del Sol, és a dir, la seva fotosfera, la temperatura disminueix fins que només és d’uns 5.900 ºC. En algunes zones que semblen més fosques, que els astrònoms anomenen taques solars, la temperatura és encara més baixa. Només al voltant de 3.500 °C!

Temperatura de la corona solar

Sorprenentment, la temperatura de la corona solar, que forma l’atmosfera solar, pot arribar fins a un milió de graus centígrads. Un fenomen que els investigadors creuen que poden explicar per l'existència, sota la superfície del Sol, d'una capa de plasma que es comporta com una cassola bullint. Això seria la font d’un camp magnètic que escalfaria les successives capes de l’atmosfera solar.

Fantàstiques imatges del Sol per celebrar els 5 anys del  satèl·lit SDO, el satèl·lit Solar
Dynamics Observatory va complir 5 anys el 2015. Des del 2010, envia regularment
imatges fascinants del Sol al nostre planeta. Aquí, en el seu 10é aniversari, teniu
l’oportunitat de descobrir-les en vídeo. Crèdit: NASA, Goddard S.C.

- Veure més sobre el SDO publicat al blog, clic aquí.
- Veure més sobre el Sol publicat al blog, clic aquí


Ho he vist aquí.


01/06/2020

Els astronautes de la NASA es van enlairar des d'Amèrica amb el vol històric del SpaceX Crew Dragon

Clic per engrandir. Un coet SpaceX Falcon 9 que incorpora la nau espacial Crew Dragon de la
companyia SpaceX ha estat llançat des del Complex de Llançament 39A cap a la missió
SpaceX Demo-2 de la NASA a l'estació espacial internacional (EEI) amb els astronautes
de la NASA Robert Behnken i Douglas Hurley a bord, el dissabte 30 de maig de 2020,
al Centre Espacial Kennedy de la NASA Centre a Florida. La missió Demo-2 és el primer
llançament amb astronautes de la nau espacial SpaceX Crew Dragon i del coet Falcon 9
cap a l'Estació Espacial Internacional com a part del programa de tripulació comercial de
l'agència. El vol de prova serveix com a demostració de punta a extrem del sistema de
transport de tripulació de SpaceX. Behnken i Hurley es van llançar a les 15: 00h EDT
el dissabte 30 de maig des del complex de Llençament 39A del Centre Espacial Kennedy.
Una nova era del vols espacials humans s’inicia ja que els astronautes nord-americans
tornen a ser llançats sobre un coet nord-americà, des del sòl nord-americà fins a l’òrbita
baixa de la Terra per primera vegada des de la conclusió del Programa dels Transbordadors
Espacials el 2011. Crèdits: NASA / Bill Ingalls

La família de vehicles de llançament i naus espacials de SpaceX va ser dissenyada des del principi per portar els humans a l'òrbita de la Terra, la Lluna, Mart i més enllà.

Després d'aplaçar-se el llançament del dimecres 27 de maig, SpaceX va fixar com a objectiu el dissabte 30 de maig per al llançament de la segona missió de demostració (Demo-2) de la Crew Dragon des del Complex de Llançament 39A (LC-39A) al Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida. Aquest vol de prova amb els astronautes de la NASA Bob Behnken i Doug Hurley a bord de la nau espacial Dragon retornarà els vols espacials humans als Estats Units.

La finestra de llançament instantani es va obrir a les 03:22 p.m. EDT, o 19:22 UTC, amb una oportunitat de llançament opcional disponible el diumenge 31 de maig a les 3:00 p.m. EDT, o 19:00 UTC. Podeu visualitzar el vídeo següent per saber els moments més importants de la missió i algunes imatges dels astronautes dins de la EEI.



Les maniobres. Acoblament

Un cop en òrbita, la tripulació i el control de la missió SpaceX ha de verificar que la nau espacial funciona segons el previst, provant els sistemes de control ambiental i de suport a la vida, els propulsors de maniobra i els sistemes de control tèrmic, entre altres coses. El Crew Dragon realitzarà una sèrie de maniobres per posicionar-se per a la trobada i acoblament amb l'Estació Espacial Internacional.

La nau espacial està dissenyada per fer això de manera autònoma, però els astronautes a bord de la nau espacial i l'Estació Espacial han vigilat diligentment l'acostament i l'acoblament i podien prendre el control de la nau espacial si calia.

Fases del vol d'anada. Clic per engrandir.

Les Maniobres. Retorn

A la fi de la missió, la tripulació del Dragon es desacoblarà autònomament amb els dos astronautes a bord de la nau espacial i sortirà de l'Estació Espacial. Després de desfer-se del contenidor i portar a terme la seva crema en òrbita, que dura aproximadament 12 minuts, Dragon tornarà a entrar en l'atmosfera de la Terra.

Després de l'amaratge a la costa atlàntica de Florida, Dragon i els astronautes seran recuperats ràpidament per la nau de recuperació Go Navigator de SpaceX i tornaran a Cap Canaveral.

Clic per engrandir. Fases del vol de tornada

Objectius de la missió

La missió Demo-2 és la gran prova final abans que el programa de tripulació comercial de la NASA certifiqui Crew Dragon per a missions operatives de llarga durada a l'estació espacial. Com a prova de vol final de SpaceX, validarà tots els aspectes del seu sistema de transport de tripulació, incloses les naus espacials Crew Dragon, els espais espacials, el vehicle de llançament Falcon 9, el complex de llançament 39A i la capacitats operativa.

Mentre es dirigeixen a l'estació, Behnken i Hurley prendran el control de Crew Dragon per a dues proves de vol manuals, demostrant la seva capacitat per controlar la nau espacial en cas que es produeixi un problema amb el vol automatitzat de la nau espacial. El dissabte 30 de maig, mentre la nau espacial feia camí, la tripulació va provar el seu balanceig, capcineig i virada. Quan el Crew Dragon es trobava aproximadament a un quilòmetre (0,6 milles) per sota de l'estació i es desplaçava cap a l'eix de l'acoblament, la tripulació va realitzar comprovacions manuals en òrbita del sistema de control per si  cas fos necessari fer-.ho.

 Clic per engrandir. Crèdit: SpaceX

Per a missions operatives, Crew Dragon podrà llançar fins a quatre tripulants alhora i transportar més de 220 lliures de càrrega (gairebé 100 kg), permetent un nombre més gran de tripulants a bord de l'estació espacial i augmentant el temps dedicat a la investigació en l'únic entorn de microgravetat, a més de tornar amb més ciència a la Terra.

El Crew Dragon que s’utilitza per a aquesta prova de vol pot romandre en òrbita uns 110 dies i la durada específica de la missió es determinarà un cop a l’estació i en funció de la disposició del proper llançament de la tripulació comercial. La nau espacial Crew Dragon operacional ha de ser capaç de romandre en òrbita almenys 210 dies com a requisit de la NASA.

Al final de la missió, Behnken i Hurley s’embarcaran a la Crew Dragon, que després es desbloquejarà de forma autònoma, sortirà de l’estació espacial i tornarà a entrar a l’atmosfera terrestre. Després d'amarar a la costa atlàntica de Florida, la tripulació serà recollida pel vaixell de recuperació SpaceX i retornada al moll de Cap Canaveral.

 Clic per engrandir. Crèdit: NASA, SpaceX

El Programa de tripulació comercial de la NASA treballa amb SpaceX i Boeing per dissenyar, construir, provar i operar sistemes de transport humans segurs, fiables i rendibles a òrbita baixa de la Terra. Les dues companyies es concentren en missions de proves, incloses demostracions del sistema d’avortament i proves de vol de la tripulació, per davant de volar regularment missions tripulades cap a l’estació espacial. Les dues empreses de vols amb tripulació serà la primera vegada en la història de la NASA, que envia astronautes a l’espai en sistemes propietat, construïts, provats i operats per empreses privades.

Obteniu més informació sobre el programa de Crew Comercial de la NASA fent un clic aquí.

 Clic per engrandir.

Ho he vist aquí i aquí.