La Lluna amaga una enorme massa metàl·lica sota el seu cràter més gran.

Clic per engrandir. El costat ocult de la lluna encara no ha revelat tots els seus secrets.
Els investigadors acaben de descobrir una anomalia de masses. Crèdit: NASA/LRO/NASA's
Goddard Space Flight Center Scientific Visualization Studio

Els investigadors han descobert una anomalia massiva a l'escorça lunar. Però no té sentit imaginar-se una enorme base extraterrestre enterrada a la superfície. Segons els investigadors, aquesta anomalia és simplement el resultat de l'impacte d’un asteroide.

Una massa inesperada i considerable. Això és el que van trobar científics de la Universitat de Baylor (EUA) a la Lluna mentre pretenien mesurar canvis subtils en la intensitat de la gravetat al nostre satèl·lit natural. A on? doncs a centenars de quilòmetres, a la conca del pol Sud-Aitken al costat ocult de la Lluna.

Però no n’hi ha prou per despertar la imaginació. Perquè els investigadors tenen una explicació. De fet, es podria tractar d'una massa de metall procedent de l'impacte d'un asteroide que es va estavellar contra el cràter. Segons Peter James, professor de geofísica planetària, "una quantitat de metall de cinc vegades la mida de la Gran Illa de Hawaii".

Recordem que la conca del Pol Sud-Aitken no només és la conca d’impacte més gran a la superfície de la Lluna, sinó també la més gran del nostre sistema solar. Mesura no menys de 2.500 quilòmetres de diàmetre i 13 quilòmetres de profunditat.

Clic per engrandir. En aquesta imatge en fals color de la cara oculta de la Lluna, les zones més
altes estan representades per colors càlids i les zones més baixes per colors freds. El cercle
puntejat marca la ubicació de l’anomalia de massa detectada per investigadors de la
universitat de Baylor (Estats Units). © NASA, Centre de vol espacial Goddard, Arizona University.

El resultat d’un impacte

L’enorme massa trobada pels investigadors de la Universitat de Baylor podria resultar ser una gran concentració d’òxids especialment densos. Això podria haver-se produït a la darrera fase de la solidificació del magma lunar. Un magma resultat de l’impacte del planetoide Teia amb la nostra Terra i que hauria donat com a resultat la Lluna. 

Algunes simulacions d’ordinador confirmen més aviat una altra hipòtesi. Els investigadors demostren que, en determinades condicions, en el moment de l'impacte, el nucli de ferro i níquel d'un asteroide gran es pot dispersar pel mantell superior, la capa entre l'escorça i el nucli de la lluna. "Els nostres càlculs suggereixen que un nucli prou dispersat podria haver-se mantingut suspès al mantell fins a l'actualitat en lloc d'enfonsar-se cap al nucli de la Lluna", explica Peter James.

Sigui com sigui, Peter James considera que la conca del Pol Sud-Aitken constitueix  "un dels millors laboratoris naturals per a l'estudi de fets catastròfics". De fet, es va formar fa aproximadament 4.000 milions d’anys i s’ha conservat increïblement bé. El seu estudi també sembla important per a les properes missions lunars de la NASA en aquesta zona.

Ho he vist aquí.