Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Terra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Terra. Mostrar tots els missatges

29/07/2026

La nostra imatge del dia: Aurora a Noruega

Ja han estat revelats els finalistes de la competició Fotògraf de l'Any d'Astronomia 2026. Avui us en presentem una de les finalistes, esperem que us agradi com ens ha agradat a nosaltres, per això l'hem escollit com la nostra Imatge del dia.


Clic a la imatge per engrandir. "Un diluvi auroral", de Julien Cadena, ens evoca una imatge inquietant de les aurores boreals mentre s'encenen en direcció oposada als pics de les Dents del Dimoni, a l'illa de Senja, a Noruega. Crèdit: Julien Cadena. cnn.com.

Les imatges guanyadores s'anunciaran el 17 de setembre. S'exposaran en una mostra al London’s National Maritime Museum, juntament amb una selecció d'altres imatges finalistes.

Podeu accedir a  la resta d'imatges finalistes fent un clic aquí.

24/07/2026

Per què Orió desapareix del cel durant uns quants mesos cada any?

Cada nit d'hivern, Orió regna orgullós al cel. Després, uns mesos més tard, la constel·lació ha desaparegut. On ha anat a parar? La resposta rau en la mecànica celeste més fonamental de totes.

Clic a la imatge per engrandir. Per què algunes constel·lacions desapareixen segons l'estació. Crèdit: Moorefam, iStock.
 
La desaparició estacional de les constel·lacions ha intrigat a la gent des de l'antiguitat. Aquest fenomen, lluny de ser misteriós, és un resultat directe del moviment orbital de la Terra al voltant del Sol
 
Depenent de si observeu el cel al gener o al juliol, no esteu mirant en la mateixa direcció a l'univers i, per tant, certs grups d'estrelles apareixen "darrere" del Sol, invisibles des del nostre planeta. Això és el que explica concretament aquestes aparicions i eclipsis celestes.

Per què algunes estrelles desapareixen del cel segons l'estació? 
 
Tot comença amb un principi simple: la Terra gira al voltant del Sol en 365 dies. A cada posició d'aquesta òrbita correspon a una finestra observació diferent envers el cosmos. A l'hivern, a l'hemisferi nord a la nit, ens trobem davant d'una regió específica de la Via Làctia. Sis mesos més tard, la cara oposada es revela als nostres ulls.

Orió n'és l'exemple més sorprenent. Visible a ull nu cada hivern des de l'hemisferi nord, aquesta constel·lació desapareix completament a la primavera i a l'estiu. El motiu? La Terra ha canviat la seva òrbita, situant Orió al costat més proper al Sol. La radiació solar la fa indetectable, fins i tot amb un telescopi d'aficionat.

En altres paraules, les constel·lacions no desapareixen realment. Simplement es perden amb la llum del sol, fora de la nostra vista a la nit durant diversos mesos.

Clic a la imatge per engrandir. Des de l'antiguitat s'ha observat la desaparició de constel·lacions amb els canvis d'estació, com ara la d'Orió. Aquest fenomen s'explica simplement pel moviment de la Terra al voltant del Sol. Crèdit: Gremlin, iStock.

Circumpolars o estacionals: dues categories d'estrelles molt diferents.

No totes les constel·lacions segueixen aquest cicle de desaparició. Es poden distingir dues famílies principals:

  • Les constel·lacions circumpolars visible durant tot l'any des d'una latitud donada, perquè orbiten al voltant del pol celeste sense pondre's mai per sota de l'horitzó.
  • Les constel·lacions estacionals, que apareixen i desapareixen segons l'època de l'any, segons la posició de la Terra a la seva òrbita. 

La Óssa Major per exemple, roman visible tot l'any des de la major part d'Europa i el Canadà, ja que orbita al voltant de Polaris, l'Estrella Polar, a una declinació prou alta. A Barcelona (latitud 41° nord), mai no baixa per sota de l'horitzó. Tanmateix, des de les latituds tropicals, fins i tot aquest punt de referència familiar pot desaparèixer temporalment.

Per tant, el límit entre aquestes dues categories depèn directament de la latitud de l'observador. Un astrònom aficionat amb seu a Reykjavík veurà un cel circumpolar completament diferent del d'un observador a Girona


Clic a la imatge per engrandir. La constel·lació d'Orió. Crèdit: Lliure disposició.

Un fenomen que es pot observar des dels dos hemisferis.

Un detall que molta gent desconeix: les constel·lacions estacionals s'inverteixen segons l'hemisferi. Orió, una constel·lació d'hivern a l'hemisferi nord, brilla al zenit durant l'estiu austral a l'hemisferi Sud, a on apareix... cap per avall. Els observadors australians veuen el caçador mitològic cap per avall, cosa que pot ser confusa a primera vista.

Aquesta inversió no és insignificant: il·lustra que el cel visible depèn tant de la posició d'un mateix a la Terra com de l'època de l'any. La Unió Astronòmica Internacional (IAU, per les seves sigles en anglès), que gestiona oficialment les 88 constel·lacions reconegudes des del 1930, defineix cadascuna d'elles no com un simple dibuix d'estrelles, sinó com una regió precisa de l'esfera celeste.

Per gaudir plenament d'aquest espectacle, una regla concreta és essencial: consultar un mapa del cel. Una avaluació mensual adaptada a la teva latitud abans de cada sessió d'observació. Aplicacions com Stellarium, gratuïta i precisa, calculen en temps real quines constel·lacions són visibles des de la teva ubicació exacta i quines estan esperant per tornar la següent temporada, a l'hivern a l'hemisferi nord.


Ho he vist aquí.

21/06/2026

Com admirar amb seguretat l'eclipsi solar del 12 d'agost

Compte amb els productes falsificats: aquí teniu com triar les ulleres adequades per admirar amb seguretat l'eclipsi solar del proper 12 d'agost.


Clic a la imatge per engrandir. Fins i tot quan està parcialment ocult, observar el Sol requereix ulleres especials per protegir la retina. Crèdit:  Xavier Demeersman, ChatGPT.

El 12 d'agost, un eclipsi solar oferirà un espectacle poc comú als observadors de tot el món. Visible des de la franja que travessarà Catalunya d'oest-nord-oest a est-sud-est, promet unes condicions de visió particularment impressionants en certes regions. Però compte: admirar el Sol, fins i tot parcialment ocult, requereix precaucions essencials per protegir els ulls, especialment la retina.

 Quants eclipsis solars i lunars es produeixen cada any? Què els causa i com es poden observar?

Els eclipsis solars són alguns dels fenòmens astronòmics més fascinants. El 12 d'agost de 2026, la Lluna passarà entre la Terra i el Sol, ocultant parcialment la nostra estrella. El fenomen es podrà observar a última hora de la tarda (cap a dos quarts de 9) com un eclipsi total a aquest franja i com a parcial a la resta del principat.

L'espectacle promet ser particularment remarcable a aquesta franja, on fins al 100% del disc solar podrà estar amagat per la Lluna. Aquesta desaparició del Sol, però, no fa que l'observació sigui inofensiva. Fins i tot quan l'eclipsi està molt avançat, els raigs ultraviolats i infrarojos continuen representant un perill per als ulls.

Observar un eclipsi sense la protecció adequada pot causar danys irreversibles a la retina. El risc és encara més enganyós perquè aquest dany no sempre causa cap símptoma ni dolor immediat. Poden aparèixer alteracions visuals diverses hores després de l'exposició.

Ara us presentem un vídeo explicatiu del físic i meteoròleg de TV3 a on el Tomàs Molina ens explica amb detall els fenòmens òptics que acompanyen a un eclipsi total.


Ulleres especials per prevenir lesions oculars

Per veure l'eclipsi amb seguretat, es recomana utilitzar només ulleres que compleixin amb l'estàndard internacional ISO12312-2: 2015. Els models certificats també han de portar el marcatge CE, que garanteix la seva conformitat amb les normes europees.


Observar un eclipsi sense ulleres certificades per a eclipsis pot causar danys irreversibles a la retina. Crèdit: Víctor Sánchez, Adobe Stock.

Abans d'utilitzar-los, és millor comprovar que els filtres no tinguin ratllades, perforacions o signes de desgast. Els experts també recomanen comprar aquestes ulleres a venedors de confiança per evitar productes falsificats, que es registren amb freqüència durant els grans esdeveniments astronòmics . Alguns models de cartró estan dissenyats per a un sol ús, mentre que d'altres, amb una muntura més rígida, es poden reutilitzar durant futurs eclipsis.


Clic per engrandir. La franja que travessarà Catalunya i les Illes Balears a on serà visible l'eclipsi total i parcial. Crèdit: Xavier Jubier. IEEC. 

Per anar acabant i tal com ens explica Sergi Maraña:
 
L’eclipsi solar total del 12 d’agost de 2026: un espectacle històric per a Catalunya. Serà un esdeveniment excepcional que no s’havia pogut observar des del territori català des del 30 d’agost de 1905, fa més de 121 anys. El següent eclipsi solar total visible des de Catalunya no es produirà fins al 17 de novembre de 2180. 

La línia divisòria entre la totalitat i la parcialitat passa aproximadament per una línia imaginària que uneix Vilanova i la Geltrú amb Lleida. Al sud d’aquesta línia, els observadors podran experimentar l’eclipsi en la seva màxima expressió, amb la Lluna cobrint completament el disc solar. 

Ara només ens quedar demanar tenir un cel sense núvols! 🌞

08/03/2026

Urà: El gegant que roda per l'espai

El Telescopi Hubble ens regala aquesta impecable vista d'un món que sembla tret d'un somni. A diferència d'altres planetes, Urà és un "rebel": gira de costat, com si hagués estat copejat per un objecte de la mida de la Terra al passat.

Clic a la imatge per engrandir. Aquest blau elèctric: No és pintura, és gas metà absorbint la llum vermella i tornant-nos aquest to neó. Crèdit: NASA, Hubble.

Un món de diamants: Sota aquesta atmosfera pacífica, la pressió és tan brutal que els científics creuen que "plouen" diamants cap al seu nucli.

Anells fantasmals: El Hubble ha aconseguit captar els seus anells foscos, tan subtils que semblen fils de fum envoltant una esfera de vidre.

La tecnologia del Hubble ens permet mirar 3.000 milions de quilòmetres i descobrir que, a l'espai, la realitat supera la ficció.


Ho he vist aquí.

09/01/2026

No te hauries de perdre el que veus brillar tan intensament

 El que veus brillar tan intensament ara mateix no és una estrella, i no te l'hauries de perdre.


Júpiter estarà en el seu punt més proper a la Terra durant el gener de 2026. Crèdit: XD amb ChatGPT 

El 10 de gener, el planeta Júpiter estarà en oposició, és a dir, estarà alineat amb la Terra, oposat al Sol, i per tant serà molt més fàcil de veure al cel nocturn. Aquesta serà la millor oportunitat per veure el gegant gasós.

És un astre força interessant per als aficionats a l'astronomia a principis d'aquest any; Júpiter serà particularment visible durant el mes de gener, sobretot el dia 10. És en aquesta data que el planeta gegant estarà en oposició, amb la Terra just entre ell i el Sol.

En termes pràctics, això vol dir que ens semblarà més a prop, amb una brillantor particularment forta, i això durarà gairebé tot el mes de gener. És important aprofitar-ho, ja que les condicions no tornaran a ser tan bones fins al 2027, un cop passat aquest període.

Més brillant que l'estrella més brillant
 
Observar Júpiter en les millors condicions, és clar que cal identificar una zona sense contaminació lumínica , però no cal buscar un horitzó clar, ja que el gegant gasós serà visible a dalt del cel.

Hauria d'aparèixer al nord-est a primera hora del vespre i sortir gradualment. A mitjanit, arribarà al seu punt més alt per sobre de l'horitzó, i el podreu veure a la constel·lació dels Bessons.


Clic a la imatge per engrandir. Les bandes de núvols i la Gran Taca Vermella també haurien de ser visibles amb un telescopi senzill. Crèdit: NASA, ESA, J. Nichols (Universitat de Leicester).

Fàcilment visible a ull nu, Júpiter serà fàcil de detectar, ja que serà l'objecte més brillant de tot el cel. Només Venus el supera en aquest aspecte, però serà invisible en aquesta època de l'any, cosa que no deixa lloc a dubtes quan el busqueu.

Fins i tot les llunes de Júpiter seran visibles

Dit això, gaudireu encara més de l'espectacle amb uns binoculars o, millor encara, un telescopi, fins i tot d'aficionat. El planeta és tan a prop i tan brillant que fins i tot podreu distingir, en particular, les llunes que l'envolten. Ganimedes, Io, Europa i Cal·listo si les condicions atmosfèriques són bones. Tanmateix, tingueu en compte que els satèl·lits poden no ser visibles segons la seva posició al voltant del planeta. Podeu utilitzar diverses aplicacions per aprendre'n més i predir la seva posició.


Clic a la imatge per engrandir. Fins i tot un telescopi d'aficionat permetrà observacions magnífiques. Crèdit: astrosystem, Adobe Stock

Si teniu un dispositiu de bona qualitat, fins i tot podreu distingir les bandes de núvols a la superfície del planeta, incloent-hi les dues bandes equatorials i la famosa Gran Taca Vermella al sud, o fins i tot més detalls si el vostre telescopi és particularment eficient i el cel és perfectament clar.

Tingueu en compte que si persisteix fins a altes hores de la nit, també podrà tenir l'oportunitat d'observar Saturn durant aquest mes de gener, fins i tot si el planeta anellat serà molt menys brillant que el seu veí.


Ho he vist aquí.

08/11/2025

L'esquena de Saturn

El 19 de juliol de 2013, la nau espacial Cassini va tenir l'oportunitat única de mostrar-nos Saturn, set de les llunes, els anells interns i, al fons, el nostre planeta natal, la Terra. Som aquest puntet diminut!

Saturn es trobava en una posició que bloquejava els potents i potencialment nocius raigs del Sol, cosa que va permetre a les càmeres a bord de la Cassini aprofitar aquesta geometria de visió única. Amb les càmeres gran angular i d'angle estret de la Cassini apuntant Saturn, la nau espacial va capturar 323 imatges en poc més de quatre hores. Aquest mosaic en color natural utilitza 141 de les imatges gran angular preses.

 
Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge de Saturn està dividida en dues meitats. Cada part mostra la meitat del planeta i els anells. Saturn és una esfera fosca amb un contorn brillant. Els seus anells més externs són borrosos i blaus. Els anells esdevenen més nítids a mesura que s'acosten al planeta. Aquests anells interns són grocs. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI
 
Aquest mosaic és especial, ja que marca la tercera vegada que el nostre planeta natal ha estat fotografiat des del sistema solar exterior, el segon cop que ha estat fotografiat per la Cassini des de l'òrbita de Saturn i la primera vegada que els habitants de la Terra han estat informats per endavant que la seva foto seria presa des d'una distància tan gran.
 

Clic a la imatge per engrandir. Tractament per fusionar les dues imatges anteriors. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/SSI. Sci-Bit.

 

13/09/2025

Una breu explosió


Clic a la imatge per engrandir. El Sol va expulsar una erupció de massa coronal acompanyada de part d’un filament solar durant un període de tres hores el 24 de febrer de 2015. Com que això va ocórrer molt a prop de l’extrem del Sol, és poc probable que tingués cap efecte a la Terra. Crèdit: NASA

Una imatge de longitud d’ona ultraviolada extrema captada per la nau espacial NASA-ESA SOHO (Observatori Solar i Heliosfèric) de la sortida del sol el 24 de febrer de 2015, durant un període de tres hores en què la nostra estrella més propera va expulsar una erupció de massa coronal juntament amb part d’un filament solar. Mentre alguns dels fils van caure de nou al Sol, una part substancial va córrer cap a l’espai en una nuvolada brillant de partícules.

Llençada al desembre de 1995, la missió conjunta de la NASA i l'ESA, SOHO, va ser dissenyada per estudiar el Sol des de dins cap a fora. Encara que la seva missió estava programada per durar fins només al 1998, ha continuat recopilant dades, afegint al coneixement dels científics sobre la nostra estrella més propera, i fent molts nous descobriments, incloent més de 5.000 cometes.

La NASA continua estudiant el Sol amb diverses naus espacials. Aviat, hi haurà tres noves maneres d’estudiar la influència del Sol a través del sistema solar amb el llançament d’un trio de naus espacials de la NASA i de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA). S’espera que s’iniciï el llançament cap al vespre del dimarts 23 de setembre; les missions inclouen l’IMAP (Interstellar Mapping and Acceleration Probe, en català Sonda de Cartografia i Acceleració Interestel·lar) de la NASA, l’Observatori Geocorona de Carruthers de la NASA, que captarà la llum de la geocorona terrestre, la part de l'atmosfera exterior que emet llum ultraviolada,  i la nau SWFO-L1 (Space Weather Follow On-Lagrange 1, en català Seguint el Temps Espacial a Lagrange 1) de la NOAA.

Aquesta imatge va ser considerada per la NASA el dia 12 de setembre de 2025, com la seva imatge del dia.


Ho he vist aquí.

30/08/2025

Quantes llunes tenen els planetes del sistema solar?

Al nostre planeta la orbita un sol satèl·lit, que l'anomenem Lluna.


La Lluna plena sobre el mar davant de la ciutat de Barcelona

Amb  l'excepció dels 2 planetes més propers a la nostra estrella que no en tenen cap, Mercuri i Venus, tota la resta viatgen acompanyats de les seves llunes, alguns del planetes del nostre sistema solar ho fan amb un veritable munió de llunes, amb un gran assortiment de mides i característiques.



Crèdit vídeo: @space_astroverse_9.8

Al vídeo aquí dalt podeu contemplar-ho:

Terra 1 lluna
 
Mart 2 llunes; Fobos i Deimos
 
Júpiter 90 llunes; de les que en destaquem els 4 satèl·lits galileans: Io, Europa, Ganímedes i Cal·listo.
 
Saturn 140 llunes: a més dels seus característics anells observats per primer cop per Galileu el 1610, destaquem les seves llunes: Mimas, Encèlad, Tetis, Dione, Rea, Tità i Jàpet.
 
Urà 28 llunes; Urà, com els altres planetes gegants del sistema solar, posseïx un sistema d'anells complicat, en aquest cas molt tènue i compost de partícules extremadament fosques. Els noms dels seus satèl·lits coneguts fins ara, estan anomenats en honor als personatges de les obres de Shakespeare i Alexander Pope, els 5 principals son Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó.
 
Neptú 14 llunes conegudes; les més importants per ordre de descobriment, Tritó, Nereida, Nàiade, Talassa, Despina, Proteu, Galatea i Làrissa.

02/08/2025

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C96

Caldwell 96 va ser enregistrat per primera vegada pel astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 des del Cap de Bona Esperança a Àfrica.


Clic per engrandir. Caldwell C96. Crèdit: NASA, ESA, R. Griffiths (Carnegie Mellon University); S. Casertano (Space Telescope Science Institute), i J. MacKenty (Space Telescope Science Institute); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).
 
La imatge que menciones captura algunes de les estrelles brillants als marges del cúmul obert Caldwell 96, també conegut com NGC 2516 o l'Eixam del Sud (per la seva similitud amb el cúmul de ruscs de l'hemisferi nord). Aquest cúmul, que va ser registrat per primera vegada el 1751 pel astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille des del Cap de Bona Esperança, és un objectiu molt popular per als astrònoms a l'hemisferi sud. Situat a poc més de mil anys llum de la Terra a la constel·lació de Carina, Caldwell 96 té una magnitud aparent de 3,8, cosa que el fa visible a simple vista en cels foscos. Tot i que sembla una taca difusa a simple vista, amb binocles es poden distingir algunes de les seves aproximadament cent estrelles.

A més, aquest cúmul és especialment atractiu perquè alberga almenys tres estrelles dobles que es poden separar amb un telescopi petit. Aquestes estrelles dobles, que semblen molt properes des del nostre punt de vista, poden ser binàries (gravitacionalment vinculades) o simplement alineacions òptiques sense relació física. L'observació d'aquestes estrelles dobles és més fàcil per als observadors a l'hemisferi sud durant la fi de l'estiu.

La imatge anterior del Caldwell 96 està formada per observacions realitzades amb la Wide Field and Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2 ) del Hubble en longituds d'ona ultraviolada, visible i infraroja. Aquestes observacions van formar part d'un sondeig que va aprofitar la sensibilitat de la càmera del Hubble per aprendre més sobre les estructures de galàxies llunyanes i per entendre el moviment dels cúmuls d'estrelles.


Clic a la imatge per engrandir. La imatge de Caldwell 96 (NGC 2516) que es veu a dalt és una imatge obtinguda des de la terra, del Sondeig Digitalitzat del Cel (DSS). Les línies taronges i blaves en aquesta imatge indiquen les ubicacions de les observacions que va fer el telescopi Hubble de les estrelles a les vores del cúmul, amb la Wide Field and Planetary Camera 2 (WFPC2). La imatge del Hubble a l'esquerra va ser presa en llum visible i infraroja, mentre que la de la dreta inclou llum ultraviolada, visible i infraroja. Aquesta combinació de dades ajuda els astrònoms a entendre millor la composició i estructura del cúmul.


Clic a la imatge per engrandir. La Advanced Camera for Surveys (ACS) de Hubble va capturar la imatge a la part superior dreta, mostrant estrelles a Caldwell 96 (NGC 2516), així com un parell de galàxies de fons (que apareixen com a objectes estesos). A la part inferior esquerra, una imatge terrestre del Digitized Sky Survey (DSS) inclou un esquema que mostra quina part del clúster va ser observada pel Hubble. Crèdits: Imatge terrestre: Digitized Sky Survey; Imatges de Hubble: NASA, ESA i A. Saha (NOAO); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).


Clic a la imatge per engrandir. La imatge de la part superior dreta, presa amb un únic filtre infraroig per la Wide Field Camera 3 (WFC3) de Hubble, mostra estrelles prop del centre de Caldwell 96 (NGC 2516), juntament amb diverses galàxies de fons, que apareixen com a objectes difusos i estesos. Una imatge terrestre del Digitized Sky Survey (DSS), a la part inferior esquerra, inclou un contorn que mostra quina part del cúmul va ser observada pel Hubble. Crèdit: Imatge terrestre: Digitized Sky Survey; Imatges de Hubble: NASA, ESA i A. Saha (NOAO); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)




29/06/2025

El planeta amb massa similar a Saturn captat pel James Webb

El planeta amb massa similar a Saturn captat pel telescopi Webb de la NASA és el més lleuger mai observat.

Astrònoms que utilitzen el telescopi espacial James Webb de la NASA han captat proves convincents de l'existència d'un planeta amb una massa similar a la de Saturn que orbita al voltant de la jove estrella propera TWA 7. Si es confirma, aquest seria el primer descobriment directe d'un planeta per part del Webb i el planeta més lleuger mai observat amb aquesta tècnica fora del sistema solar.

L'equip internacional va detectar una feble font d'infrarojos al disc de runes que envolta TWA 7 utilitzant el MIRI (Mid-Infrared Instrument) del Webb. S'estima que la distància entre la font i la TWA 7 és aproximadament 50 vegades la distància de la Terra al Sol. Això coincideix amb la posició esperada d'un planeta que explicaria les característiques clau observades al disc de runes. Els resultats es van publicar el dimecres 25 de juny a la revista Nature.


Clic a la imatge per engrandir. Els astrònoms que utilitzen el telescopi espacial James Webb de la NASA han captat proves convincents de l'existència d'un planeta amb una massa similar a la de Saturn que orbita al voltant de la jove estrella pròxima TWA 7. En aquesta imatge, que combina dades terrestres del Very Large Telescope (VLT) de l'ESO i dades del MIRI (Mid-Infrared Instrument) del Webb, s'ha restat la llum de l'estrella TWA 7. La ubicació de l'estrella està marcada amb un cercle i un símbol d'estrella en el centre de la imatge. El color blau representa les dades de l'instrument SPHERE del VLT, que mostra la ubicació del disc que envolta a l'estrella amfitriona. Les dades del MIRI es mostren en taronja. El punt taronja brillant situat en la part superior dreta de l'estrella és la font identificada com TWA 7 b, dins del disc de runa i pols. El punt taronja més llunyà visible en la part esquerra de la imatge és una estrella de fons no relacionada. Crèdit: NASA, ESA, CSA, Anne-Marie Lagrange (CNRS, UGA), Mahdí Zamani (ESA/Webb)

Utilitzant el coronògraf de MIRI, els investigadors van suprimir acuradament la resplendor brillant de l'estrella amfitriona per revelar objectes propers tènues. Aquesta tècnica, anomenada imatge d'alt contrast, permet als astrònoms detectar directament planetes que, altrament, es perdrien en la llum aclaparadora de la seva estrella amfitriona. Després de restar la llum estel·lar residual mitjançant un avançat processament d'imatges, es va revelar una font infraroja tènue prop de TWA 7. L'equip va descartar un objecte del nostre sistema solar que es trobava casualment a la mateixa part del cel que la font. Tot i que hi ha una possibilitat molt remota que es tracti d'una galàxia de fons, les proves apunten clarament que la font és un planeta fins ara desconegut.

La font es troba en un espai d'un dels tres anells de pols que es van descobrir al voltant de TWA 7 en observacions terrestres anteriors. La brillantor, el color, la distància de l'estrella i la posició de l'objecte dins l'anell coincideixen amb les prediccions teòriques d'un planeta jove i fred, amb una massa semblant a la de Saturn, que s'espera que estigui esculpint el disc de runa que l'envolta.

"Les nostres observacions revelen un fort candidat a planeta que dóna forma a l'estructura del disc de runes TWA 7, i la seva posició és exactament on esperàvem trobar un planeta d'aquesta massa", va afirmar Anne-Marie Lagrange, investigadora del CNRS a l'Observatori de París-PSL i la Universitat Grenoble Alpes a França, autora principal de l'article.

"Aquest observatori ens permet capturar imatges de planetes amb masses similars a les del sistema solar, cosa que representa un emocionant avenç en la nostra comprensió dels sistemes planetaris, inclòs el nostre", va afegir la coautora Mathilde Malin, de la Universitat Johns Hopkins i l'Institut Científic del Telescopi Espacial a Baltimore.

L'anàlisi inicial suggereix que l'objecte, anomenat TWA 7 b, podria ser un planeta jove i fred amb una massa aproximada de 0,3 vegades la de Júpiter (unes 100 masses terrestres o una massa de Saturn) i una temperatura propera als 47 graus Celsius. La seva ubicació coincideix amb un forat al disc, cosa que suggereix una interacció dinàmica entre el planeta i el seu entorn.

Els discs de runa plens de pols i material rocós es troben al voltant d'estrelles joves i velles, encara que són més fàcils de detectar al voltant d'estrelles més joves perquè són més brillants. Sovint tenen anells o buits visibles, que es creu que són creats per planetes que s'han format al voltant de l'estrella, però encara no s'ha detectat cap planeta directament dins d'un disc de deixalles. Si fos cert, aquest descobriment seria la primera vegada que un planeta s'associa directament amb la formació d'un disc de deixalles, i podria proporcionar la primera pista d'observació a un disc troià, una col·lecció de pols atrapada a l'òrbita del planeta.

TWA 7, també coneguda com CE Antilae, és una jove estrella nana vermella (uns 6,4 milions d'anys) situada a 34 anys llum de distància a l'associació TW Hydrae. El seu disc gairebé frontal el va convertir en un objectiu ideal per a observacions d'alta sensibilitat a l'infraroig mitjà del Webb.
 
Les troballes posen de manifest la capacitat de Webb per explorar planetes de poca massa al voltant d'estrelles properes que no s'havien vist abans. Les observacions en curs i futures tindran com a objectiu delimitar millor les propietats del candidat, verificar la seva condició planetària i aprofundir en la nostra comprensió de la formació de planetes i l'evolució del disc en sistemes joves.

Aquestes observacions es van fer com a part del programa d'observació Webb 3662.

El Telescopi Espacial James Webb és l'observatori de ciència espacial més important del món. Webb està resolent misteris del nostre sistema solar, mirant més enllà, cap a mons llunyans al voltant d'altres estrelles i explorant les misterioses estructures i orígens del nostre univers i el nostre lloc en ell. Webb és un programa internacional liderat per la NASA amb els seus socis, l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'Agència Espacial Canadenca (CSA-ASC).

Per a més informació sobre Webb, feu un clic aquí.


Ho he vist aquí.

13/04/2025

Així es veu quan el Sol il·lumina el cel nocturn

A principis del mes de maig del 2024, el Sol va crear la tempesta solar més gran que ha arribat a la Terra en dues dècades, possiblement amb el desplegament d'aurores més brillant i estès dels últims 500 anys.

Les ejeccions de massa coronal, o CME per les sigles en anglès, de la tempesta van solcar l'espai a velocitats de fins a 4,8 milions de km/h, agrupant-se en ones que van assolir la Terra el 10 de maig i creant una tempesta geomagnètica G5, un nivell vist per última vegada a la Terra el 2003. Quan la tempesta va arribar a la Terra,es va veure a tot el planeta, fins i tot visible en zones com el sud dels EUA. i el nord de l'Índia.


Clic a la imatge per engrandir. Imatge d'una aurora coronal presa des del punt de vista d'algú que es troba estirat a terra i mira directament cap al cel. Arbres foscos emmarquen el cel, estenent-se cap a les ratlles dentades de color verd elèctric i rosa síndria. Les vibrants llums enfosqueixen el cel nocturn, esquitxat de febles estrelles. Crèdit: NASA/Mara Johnson-Groh.

Les dades de seguiment de la meteorologia espacial ens ajuden a comprendre l'impacte als satèl·lits, les missions tripulades, la Terra i les infraestructures espacials. Si envieu les vostres fotos i informes sobre aurores al lloc Aurorasaurus.org, finançat per la NASA, podreu ajudar els científics a estudiar el fenomen, ja que treballem per comprendre aquests fenòmens i preparar-nos per a ells.


Ho he vist aquí.

08/03/2025

Quines són les estrelles més brillants del cel?


Clic a la imatge per engrandir. Les constel·lacions icòniques del cel d'hivern sobre l'horitzó occidental i nord-oest. Sírius, l'estrella més brillant del cel, és visible a l'esquerra. Betelgeuse, a Orió (visible a la dreta de Sírius), és la novena estrella més brillant. Rigel, també a Orió (aquí sota l'horitzó) és la sisena estrella més brillant del cel de la Terra. Crèdit: Sebastian Voltmer, Fotolia.
 

 La contaminació lumínica extingirà les estrelles?  En poques dècades, la llum artificial s'ha convertit en una causa de contaminació. No només amenaça amb extingir les nostres estrelles. Però també té un impacte important en la biodiversitat. Sobretot perquè aviat ja no podria venir exclusivament de terra. Crèdit: Futura Planète.


[Text vídeo: La contaminació lumínica extingirà les estrelles? Una mica com els diamants, pensem que les estrelles son eternes. Però avui la contaminació lumínica amenaça d'apagar la seva brillantor, en particular, per l'enllumenat públic de les grans ciutats. Més del 80% de la població mundial està privada ara del meravellós espectacle d'una nit fosca i estrellada. A Europa i als Estats Units, el cel del 99% de la població a agafat un tint ataronjat, com d'un crepuscle permanent. Al 2009 la contaminació lumínica passa a ser a França una molèstia mediambiental social. Sense parlar del sobre-consum elèctric que això representa. La contaminació lumínica afecta a la biodiversitat: Desorienta a les tortugues marines, desestabilitza als pol·linitzadors nocturns com els ratpenats, desvia les aus migratòries. També afavoreix a certes flors a l'autofecundació i retarda la pèrdua de fulles dels arbres.

La contaminació lumínica pertorba també el nostre cicle hormonal i el nostre son, fent créixer els risc de tenir càncer. Una situació que podria empitjorar amb la multiplicació de bombetes led, que emeten una llum blava a la que els humans som molt sensibles. I amb l'augment constant de la superfície del planeta il·luminada artificialment: més d'un 2,2% anual entre 2012 i 2016, amb una intensitat que augmenta en paral·lel en més d'un 1,8%.

Niue, un petita illa del sud de l'Oceà Pacífic, el Pic de Midi als Pirineus, i també el Parc Nacional del Mont Mégantic, tots aquest llocs tenen en comú un estatut com a Reserva Internacional de Cel Estrellat (Dark-Sky Preserve), un estatut concedit per la qualitat de les seves nits i les polítiques de lluita contra la contaminació lumínica que es realitzen. Perquè de solucions n'hi han: Un enllumenat públic suau i raonable, orientat cap al terra i limitat a certs llocs i horaris, podria ajudar a disminuir d'un 25% a un 75% les molèsties!
 
Però hi ha alguns projectes que amenacen d'enterbolir aquestes mesures: La start-up russa StartRocket que s'ha de tenir en compte, ja que vol transformar el cel estrellat en un plafó publicitari gegant, gràcies a satèl·lits de la mida d'una caixa de sabates!, igualment el de la societat japonesa ALE, que preveu provocar pluges d'estels artificials. O també el posat en marxa per la societat americana SpaceX: La superfície dels satèl·lits Starlink reflectant la llum del Sol, afectarien a les observacions dels telescopis terrestres "Zero preocupacions, és la meva predicció. Prendrem mesures correctores si estem per sobre del zero", diu Elon Musk fundador de SpaceX. Malgrat el discurs tranquil·litzador d'en Elon Musk, i dels assaigs implementats per SpaceX per enfosquir els satèl·lits, els astrònoms planejent presentar una denúncia davant la Cort Internacional de Justícia per atemptat al patrimoni mundial].

A ull nu, els humans poden veure fins a 3.000 estrelles en condicions òptimes (cel clar, sense contaminació lumínica). Entre elles, estrelles molt brillants de diferents colors. Alguns són més visibles que altres perquè estan més a prop o perquè desprenen molta calor. Descobriu les estrelles més brillants del cel de la Terra.

L'estrella més brillant del cel és, per descomptat, el Sol, la més propera a nosaltres (150 milions de quilòmetres, o 8 minuts llum) i la que gira la Terra. Però, a part del Sol, que s'ha tornat tan familiar que gairebé ens oblidem d'incloure'l en el rànquing de les estrelles més brillants, quines irradien més al cel de la Terra?

Sírius "el foc", l'estrella més brillant del cel

Tant al cel del nord com al del sud, Sírius es troba al primer graó del podi. Impossible perdre'l en una tarda preciosa.hivern, brilla amb tots els colors per sobre de l'horitzó sud, a la constel·lació del Ca Major. Per sobre d'ella, el caçador Orió que ella acompanya. El seu nom grec Seiros significa "l'ardent". De fet, a l'antiguitat, el seu ortus helíac (abans de la sortida del sol) va coincidir amb el solstici d'estiu, els dies més calorosos de l'any a Egipte i el moment en que el Nil estava en inundació. Molt important per als antics egipcis, l'estrella, associada a la deessa Isis, també va marcar l'inici de l'any. L'expressió "onada de calor" prové del llatí canícula (gosset) en concordança amb la presència de l'estrella durant els períodes d'alta calor.


Clic a la imatge per engrandir. Sírius, l'estrella més brillant del cel. Crèdit: Akira Fuji

La brillant Sírius mostra una magnitud aparent de -1,46. A només 8,6 anys llum de distància, és la cinquena estrella més propera al nostre sistema solar.  Alpha Canis Majoris (α Canis Majoris) és una estrella doble. Però el seu company és impossible de distingir a l'ull nu. Amb el doble de masses del Sol, Sírius A domina Sírius B, que per la seva banda, és una nana blanca la resta d'un sol, la primera que s'ha descobert.

La segona estrella més brillant del cel

Canopus és la segona estrella més brillant del cel. La seva magnitud aparent és de -0,72. Es troba aproximadament a 36° al sud de Sírius, a la constel·lació de la Quilla. Per veure-ho, a l'hemisferi nord, ha de ser inferior a 37° latitud. L'estrella era adorada pels antics egipcis. Estrella super gegant i de color groc-blanc i a uns 310 anys llum de distància, Canopus és 65 vegades més gran que el nostre Sol (al centre del Sistema Solar, s'estendria fins a tres quartes parts del Sol a Mercuri) i 15.000 vegades més brillant que ell (si la poguéssim veure de prop).


Fem zoom sobre Sírius A i el seu acompanyant, la nana blanca Sírius B. Crèdit: ESA, Hubble, Akira Fujii, DSS2

Les 10 estrelles més brillants del cel

Aquí teniu les 10 estrelles més brillants del cel, a part del Sol, i les constel·lacions a les quals pertanyen, la seva magnitud aparent i la seva distància a la Terra.

- Sírius. Constel·lació: Ca Major (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 8,6 anys llum; magnitud aparent: -1,46.
- Canopus. Constel·lació: La Quilla; distància: 310 anys llum; magnitud aparent: -0,72.
- Arcturus. Constel·lació: Bover (especialment visible al vespre a l'estiu); distància: 36 anys llum; magnitud aparent: -0,04.
- Alpha Centauri (més precisament  Alpha Centauri A ). Constel·lació: Centaure; distància: 4,3 anys llum; magnitud aparent: -0,01.
- Vega. Constel·lació: Lira (especialment visible al vespre a l'estiu); distància: 25 anys llum; magnitud aparent: +0,03.
- Rigel. Constel·lació: Orió (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 630 anys llum; magnitud aparent: +0,12.
- Proció. Constel·lació: Ca Menor (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 11 anys llum; magnitud aparent: +0,38.
- Achernar. Constel·lació: Eridà; distància: 139 anys llum; magnitud aparent: +0,54.
- Betelgeuse. Constel·lació: Orió (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 500 anys llum; magnitud aparent: +0,56.


Ho he vist aquí.

10/01/2025

Els 10 articles més llegits del 2024

Com cada any us presentem un recull dels 10 articles més llegits l'any 2024, que acabem de deixar enrere.

I aprofitem per desitjar-vos un Feliç any 2025, ple de salut, amor i ciència.

I ara, pels més curiosos, la llista dels 10 articles més llegits de més a menys.

- Per què es fan bombolles al terra quan plou?

Publicat el 27 d'agost del 2018, responem a aquesta pregunta que si sou una mica observadors, segur que us haureu fet els dies de forta precipitació.

- Per què veim la sang blava a les nostres venes?


Article publicat l'1 d'Octubre del 2019, desvetllem l'estrany fenomen que fa que si la sang es vermella, com és que la veiem blava a les venes del nostre cos?

- Quina és l'estrella més gran de l'univers?

Publicat el 22 de novembre del 2017. La mida d'algunes estrelles de l'univers és impressionant en comparació amb la mida modesta del Sol. La massa d'altres estrelles també és sorprenent (una gran estrella no és necessàriament molt massiva i viceversa). Aquests són els casos més notables coneguts pels astrònoms fins avui.

- Viatjar a Mart: quant de temps es triga a arribar-hi?

Publicat el 30 de gener del 2021. Els primers humans a Mart haurien d’arribar aviat. El 2030 o potser abans, el 2024, per als massa optimistes com Elon Musk. Però quant de temps es triga a arribar al planeta vermell? Llegeix l'article i descobreix-ho.

- Com es mesuren les distàncies a l'univers?

Publicat el 25 de setembre del 2017. El Sistema Solar cobreix uns 10 mil milions de quilòmetres. Més enllà d'això, les distàncies astronòmiques es quantifiquen en anys llum. La resposta a una pregunta que es fan els i les més curiosos.


Article publicat el 28 d'abril del 2020. No ho notem, però tot i així, la Terra gira sobre si mateixa. Així, en un punt situat a l'equador gira a uns 1.670 km per hora!. T'ho expliquem tot a l'article.


Publicat el 3 de setembre del 2019. Un dels nostres dossiers de més èxit. Per què la nit és negra? Què passarà quan el Sol morirà? Per què diem que som pols d'estrelles? Per què els planetes són rodons? Un forat negre serà capaç de xuclar-nos? Descobreix les respostes de l’astrofísic Jean-Pierre Luminet a 10 preguntes essencials sobre l’Univers.

- Dossier. 6 Les paradoxes de l’infinit

Capítol publicat l'1 de setembre del 2021, pertanyent al nostre Dossier sobre l'infinit. El que es coneix directament està acabat. La idea de l’infinit sorgeix tanmateix tan aviat com pensem. Però es pot trobar l’infinit a la natura i a la física que vol representar-la? Està present a l’Univers?

Publicat l'11 de gener de 2020. A la nostra galàxia hi ha moltes estrelles. Sense ni tan sols esmentar l’univers íntegrament. Probablement també hi ha un nombre inimaginable de planetes que giren al seu voltant. Així doncs, en la nostra recerca de la vida, haurem de triar. I els investigadors d'avui creuen que els esforços s'han de concentrar en els que anomenen les estrelles "Rínxols d'or".

I per acabar aquesta relació dels 10 articles més llegits aquí teniu el darrer.

- Quin és l'objecte més gran de l'Univers? 

Publicat el 6 de maig del 2020. En una altra entrada d'aquest blog, us vam mostrar quines eren les estrelles més grans de l'univers conegut o observat. Ara anirem un pas més enllà, i us parlarem de quin és l'objecte més gran de l'Univers. Ho podeu averiguar fent clic al títol de l'article.

Pels més curiosos us ensenyem des de on ens han visitat el passat 2024, ja veureu que hi ha alguna sorpresa, llistat de més a menys visites.

1 Hong Kong
2 Singapur
3 Espanya
4 Estats Units
5 Israel
6 Canadà
7 Paisos Baixos
8 Alemanya
9 Regne Unit i
10 França.

Gens malament per a un blog de Ciència en català!

25/11/2024

A l'hemisferi nord, el canvi de la tardor a l'hivern ens fa reflexionar sobre el nostre lloc a l'univers.

L'univers està en canvi constant, i també ho estem tu, nosaltres, i les estrelles d'allà a dalt, junts. Pren-te un moment per reflexionar amb nosaltres. Tots hem arribat molt lluny i encara queda molt per recórrer.


Descripció del vídeo:

0:00-0:14: La imatge de la nebulosa de la Taràntula del telescopi espacial James Webb (JWST) apareix a la pantalla i es desplaça lentament cap a la dreta. Els núvols arremolinats de la nebulosa brillen amb tons ambre, gris i blau nit. Les paraules d'un poema s'esvaeixen al centre de l'enquadrament i diuen: “L'univers està en canvi constant i, nosaltres també”. La imatge s'endinsa suaument cap a un grup de punts de llum enlluernadors.

0:14-0:25: Una altra imatge del JWST d'una galàxia vermella i ardent se superposa a les imatges de la nebulosa de la Taràntula mitjançant un suau fos. El poema continua: "Tu, nosaltres i les estrelles allà dalt, Junts". Aquesta galàxia espiral té uns radiants braços ataronjats en forma de tentacles que contrasten vivament amb els tons blaus foscos. La imatge s'amplia suaument.

0:25-0:41: Una altra imatge del JWST se superposa a l'anterior. Aquesta imatge és el Núvol Molecular Camaleó I. El poema diu: "Pren-te un moment amb nosaltres per reflexionar. Tots hem arribat tan lluny". La imatge es desplaça en diagonal per l'enquadrament, que conté material blau difús i la resplendor taronja d'una protoestrella. La imatge s'atura al bell mig d'una estrella. Els seus sis braços brillants s'estenen pel quadre.

0:41-0:55: La imatge del Núvol Molecular Camaleó I s'esvaeix a mesura que apareix la imatge d'una altra estrella. Aquesta imatge es diu Rho Ophiuchi i correspon a la regió de formació estel·lar més propera a la Terra. La imatge té tons vermells, roses, morats, taronges i blancs. El poema continua: "I encara hi ha tant per endavant". La imatge s'esvaeix en negre, deixant la línia final del poema breument en pantalla sobre un fons negre abans d'esvair-se.

0:55-1:00: Apareix el logotip del JWST, que diu "Webb Space Telescope", situat a la dreta d'una animació del JWST amb partícules daurades reflectants flotant per l'enquadrament. El logotip del cercle de la NASA apareix com un cercle blau amb "NASA" escrit a través seu, estrelles que esquitxen el perímetre, i una animació de barres vermelles i blanques en picat a través del logotip.

Crèdit vídeo i text: NASA/Karly Noetzel


Ho he vist aquí.

10/10/2024

Gaudiu del Sol en primer pla

Clic a la imatge per engrandir. Frame del vídeo de més avall. Crèdit: @james.and.chips

Dues prominències gegants, una al costat de l'altra, regnant als llimbs occidentals del Sol, acompanyades d'algunes erupcions de plasma. S'observen protuberàncies i ejeccions de massa coronal (CME). Time lapse de 3 hores - 2TB de dades.


Fotografiat en Monocrom Alfa d'Hidrogen amb un Telescopi Solar Dedicat de 130mm i després acolorit. Crèdit: @james.and.chips

Una ejecció de massa coronal o CME (de l'anglès Coronal Mass Ejection) és l'expulsió d'una enorme quantitat de plasma de la corona solar cap a l'espai, a velocitats de centenars de quilòmetres per segon. Estan formades principalment per electrons i protons, a més de quantitats menors d'heli, oxigen i ferro en forma de ions. Quan les partícules ionitzades arriben a la Terra, alguns dies després, sovint provoquen pertorbacions en la magnetosfera terrestre, comprimint-la al seu costat diürn i estenent la seva cua en el costat nocturn. Quan la magnetosfera es reconnecta en el costat nocturn, es generen trilions de watts de potència, que són dirigits cap a l'atmosfera superior de la Terra. Aquest procés pot provocar aurores particularment intenses. Les ejeccions de la corona solar, així com les fulguracions solars, poder distorsionar les transmissions de ràdio, provocar danys als satèl·lits i a la xarxa de transport d'energia elèctrica. La CME més gran que s'ha mesurat mai va tenir lloc el 1859 i mesurava 100 nanoteslas. 

Ho he vist aquí.

26/09/2024

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C86

Caldwell 86 és una autèntica relíquia còsmica amb la sorprenent edat de 13.400 milions d'anys.


Feu clic a la imatge per ampliar-la. Caldwell 86 és un dels cúmuls globulars més propers a la Terra. La seva proximitat, combinada amb l'aguda visió del Hubble, va permetre als astrònoms mesurar l a paral·laxi del cúmul, és a dir, quant sembla moure's al cel quan la Terra viatja d'una banda a l'altra del Sol. Crèdit: NASA, ESA, T. Brown i S. Casertano (STScI); Agraïments: J. Anderson (STScI).


Els cúmuls globulars són antigues col·leccions de centenars de milers a milions d'estrelles centellejants. Caldwell 86 és un dels cúmuls globulars més propers a la Terra. La seva proximitat, combinada amb l'aguda visió del Hubble, va permetre als astrònoms mesurar el paral·laxi del cúmul, és a dir, quant sembla moure's al cel quan la Terra viatja d'una banda a l'altra del Sol. Això mai no s'havia aconseguit abans per a un cúmul globular, i va proporcionar una mesura precisa de la distància de C86 a la Terra: 7.800 anys llum. En conèixer la distància del cúmul i les propietats de les estrelles, els astrònoms van poder determinar l'edat del cúmul, descobrint que Caldwell 86 és una autèntica relíquia còsmica amb la sorprenent edat de 13.400 milions d'anys. L'univers va néixer fa uns 13.800 milions d'anys, fet que converteix les estrelles de Caldwell 86 en les primeres colonitzadores de la nostra galàxia.


Feu clic a la imatge per ampliar-la. El Hubble va captar aquest primer pla de les estrelles de Caldwell 86 utilitzant l'Advanced Camera for Surveys (ACS) el 2005. Aquestes observacions van ajudar els astrònoms a identificar nanes blanques (les restes calcinades d'estrelles que una vegada van ser normals) a Caldwell 86 i van indicar que les nanes blanques són expulsades del nucli del cúmul quan es formen. NASA, ESA, i H. Richer (University of British Columbia)

Les estrelles velles que poblen Caldwell 86 i altres cúmuls globulars tendeixen a ser pobres en elements diferents de l'hidrogen i l'heli. No són bones candidates per a sistemes estel·lars que puguin albergar vida, perquè els planetes, que es construeixen a partir de roques i metalls, no és probable que es formin en cúmuls globulars. Els elements més pesants, constructors de planetes i de vida, es fabriquen al cor de les estrelles massives i es reciclen al cosmos quan moren en explosions de supernova. Les generacions posteriors d'estrelles, com el nostre Sol, poden beneficiar-se d'aquests materials reciclats.

En aquesta imatge del Hubble, que és una composició d'exposicions adquirides per l'Advanced Camera for Surveys el 2005 i el 2006, les estrelles blaves tenen altes temperatures, mentre que les vermelles són més fredes. La imatge mostra una àrea d'uns 15 anys llum de diàmetre, que cobreix la part central del cúmul.

També catalogat com a NGC 6397, C86 té una magnitud de 5,7, cosa que facilita la seva observació amb prismàtics. En cels foscos, els observadors més espavilats poden fins i tot distingir-lo sense cap mena d'ajuda. La visió és espectacular amb un telescopi de mida mitjana, ja que el cúmul es resol en estrelles de brillantor variable. C86 està situat a la constel·lació de l'Altar, per la qual cosa és més visible des de l'hemisferi sud a l'hivern, encara que els observadors de l'hemisferi nord situats a latituds baixes el poden veure just per sobre de l'horitzó sud a l'estiu. El cúmul va ser descobert per l'astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 durant una expedició al Cap de Bona Esperança, a Sud-àfrica.