Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espai profund. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espai profund. Mostrar tots els missatges

23/07/2020

El millor mapa de l'Univers fet fins ara

Clic per engrandir. El mapa es remunta des del fons còsmic, als inicis de l’Univers,
fins a les estrelles més recents. Crèdit: EPFL

Com a culminació als més de vint anys de treball dirigits a identificar la posició i les distàncies de les galàxies, aquest mapa 3D ofereix una visió completa i única de la història de l’Univers des del Big Bang fins als nostres dies. També confirma els models teòrics i pot proporcionar una millor comprensió de les contradiccions entre aquests diferents models.

"Aquest és el mapa 3D més gran de l'expansió de l'Univers mai realitzat fins ara", afirma Jean-Paul Kneib, del laboratori d'astrofísica de l'École polytechnique fédérale de Lausanne (EPFL). Fruit del treball d’un consorci de diversos centenars de científics d’una trentena d’institucions diferents de tot el món, aquest mapa omple les darreres llacunes de la història de l’Univers des dels seus inicis, fa 13,7 mil milions anys, fins avui. El projecte eBOSS (extended Baryon Oscillation Spectroscopic Survey), engegat el 2012 i dirigit per Jean-Paul Kneib, recollia pacientment dades de quatre milions de galàxies i quasars per tal d’establir aquest mapa únic.

Aquest vídeo presenta el mapa tridimensional més detallat de l'univers conegut per
la humanitat, ha estat obtingut pel Sloan Digital Sky Survey (SDSS). Científics de
tot el món acaben de completar un estudi de 20 anys de durada sobre el cel
nocturn, mesurant les posicions i distàncies de més de 4 milions de galàxies i
quàsars. Aquest detallat mapa ajudarà als científics a posar llum sobre els misteris
pendents del nostre Univers. Anem a fer un viatge des de les estrelles locals fins
als confins del nostre Univers!. Crèdits: EPFL

Els inicis de l’Univers són relativament coneguts gràcies al treball teòric del Big Bang i a l’observació del fons còsmic, aquesta radiació “fòssil” dels inicis de l’Univers. Estudiant galàxies llunyanes i utilitzant càlculs de distància, també obtenim una bona idea de la velocitat d’expansió i composició de l’Univers durant els darrers milers de milions d’anys.

"Tot i això, encara faltaven les dades de tots dos que van necessitar cinc anys de feina per omplir el buit que quedava", segons Kyle Dawson, de la Universitat de Utah i un dels líders del projecte. "L’anunci d’avui representa, doncs, un dels avenços més importants de l’última dècada en termes d’observació cosmològica”. Les dades obtingudes pel programa eBOSS complementen les del Sloan Digital Sky Survey (SDSS), un programa de recerca d’objectes celestes que utilitza el telescopi d’Apache Point a Nou Mèxic (Estats Units).

Clic per engrandir. El mapa 3D de l’Univers enumera més de 4 milions de galàxies i quàsars. © EPFL

El segell de les galàxies segons el seu espectre lluminós

Per dur a terme aquest estudi, els equips es van interessar en diferents marcadors que revelen la distribució de la massa en l'Univers. Parts del mapa de fa sis milions d'anys, per exemple, van ser traçats mitjançant observacions de les galàxies més antigues i vermelles. Per a èpoques més distants, els investigadors han fet servir galàxies més joves i blaves. I per retrocedir encara més, més enllà de 11.000 milions d'anys, s'han basat en quàsars d'antigues galàxies en implosió a on els nuclis es fan ultralluminosos pel forat negre que absorbeix la llum al seu voltant.

Resoldre l’enigma de la constant de Hubble

Tal com preveien els nous models de la Teoria de la Relativitat d'Einstein, aquest mapa revela que en algun moment l'expansió de l'Univers es va accelerar i que aquesta acceleració ha continuat des de llavors. Això es deuria a la presència d’energia fosca que s’oposa a la gravetat que tendeix a frenar naturalment l’expansió de l’Univers.

No obstant això, els diferents mètodes de mesura de la velocitat d’expansió, anomenats “constant de Hubble”, condueixen a valors contradictoris d’aquesta constant. Els models que parteixen de les estrelles més properes per retrocedir en el temps donen un valor de 74 quilòmetres per segon i per megaparsec. El mètode invers d’ascendir des de baix resulta en 67,4. Una petita, però inexplicable diferència, que s'anomena la "tensió" de la constant de Hubble.

"La gran precisió i la gran varietat de dades del programa eBOSS fan que sigui poc probable que aquesta diferència sigui deguda a l'atzar", afirma Jean-Paul Kneib. Si aquest era el cas, vol dir que l’antic Univers estava regit per lleis físiques fins ara desconegudes.

Per saber-ne més

El redshift (desplaçament al vermell) és un efecte físic a causa de l’expansió de l’Univers: com més ràpid s’allunyi un objecte celeste, el seu espectre lluminós més es desplaça a una longitud d’ona més llarga (a causa de l’efecte Doppler). Aquest fenomen és una prova de l’expansió de l’espai-temps.


Ho he vist aquí.


13/06/2020

Catàleg Charles Messier. Objecte M89

Clic per engrandir. Crèdit: NASA,STScI, Wikisky


Descoberta el 1781 per Charles Messier.

La galàxia M89 és un altre membre del Cúmul de Verge. És un bell exemple d'una galàxia el·líptica de tipus E0, i un dels descobriments personals de Charles Messier, que la va catalogar el 18 de març de 1781 al costat de set galàxies més descobertes a la regió de Coma-Verge és a dir, pertanyents al cúmul de Verge, i al cúmul globular M92. Aquest va ser el seu dia més prolífic pel que fa a descobriments.

La galàxia M89 és de tipus el·líptic, exactament gairebé circular, i sembla tenir una textura molt llisa. Si té de fet, forma globular o és un cos esferoide aplatat o allargat amb l'eix de rotació dirigit cap a nosaltres, no pot decidir-se en l'actualitat, com assenyala Kenneth Glyn Jones.

David Malin ha estudiat  M89 amb una fotografia profunda (de llarga exposició, sensible) presa amb el telescopi Schmidt de Regne Unit -veure revista Nature 277, 279-80, 1979 i els seus llibres "Els colors de les estrelles" (Colours of Stars) Cambridge UP 1993; i també el "Catàleg de l'Univers" (Catalogue of the Universe) escrit per P.G. Murdin, D.A. Allen i D.F. Malin, Cambridge UP 1979. Mentre que aquesta galàxia semblava el prototip d'una galàxia normal E0, i es va conèixer a través d'una única i feble font de ràdio, les fotografies d'alta sensibilitat de Malin van revelar una estructura envoltant feble, més visible en direcció nord-oest i sud. Per això, la M89 va ser la primera galàxia embolcallada descoberta, estenent aquest embolcall al llarg de més de 150.000 anys llum de la galàxia. Més encara, una estructura en forma de raig sembla estendre's a uns 100.000 anys llum de distància; podria tractar-se d'una galàxia més petita en procés de desestabilització provocada per la força gravitacional de la M89.






06/05/2020

Quin és l'objecte més gran de l'Univers?

En una altra entrada d'aquest blog, us vam mostrar quines eren les estrelles més grans de l'univers conegut o observat. Ara anem un pas més enllà, i us parlarem de quin és l'objecte més gran de l'Univers. 

Clic per engrandir. Dins del nostre univers, els objectes rivalitzen per endur-se el títol
d'objecte més gran. Crèdit imatge: alex_aldo, Adobe Stock

Al nostre univers, la nostra Terra i fins i tot el nostre Sistema Solar tenen un lloc modest. Si les seves dimensions ja ens semblen immenses, hi ha objectes molt més grans. Us convidem a descobrir-los.

El nostre Univers és tan gran que és molt difícil per al nostre cervell humà fer-se'n una idea. Primer tenim el nostre Sistema Solar. Conté objectes que ja són grans, però que encara podem imaginar. Un planeta gegant, Júpiter, el diàmetre del qual és al voltant de 10 vegades el del nostre petit planeta Terra. I una estrella molt més gran, el Sol. Amb un diàmetre de gairebé 110 vegades el del nostre planeta.

Tot i això, el Sol entra a la categoria de nanes grogues. Una estrella de mida modesta, per a l’escala del nostre Univers. Actualment, l'estrella més gran que coneixen els astrònoms es diu UY Scuti. Una estrella situada a 9.500 anys llum de la Terra, a la constel·lació de l'escut de Sobieski. El seu diàmetre arriba als mil milions de quilòmetres. És 1.700 vegades la del nostre Sol!, i si prengués el seu lloc, a més, s’estendria fins a l’òrbita de Saturn!.

Més grans que les estrelles, els forats negres i més encara que els forats negres més supermassius, poden arribar a tenir dimensions sorprenents. Així, la famosa Holm 15A, a uns 700 milions d’anys llum de la nostra Terra, la massa de la que recentment se li ha estimat en 40 mil milions de vegades la del nostre Sol. La mida de l’horitzó d’esdeveniments associat a ella és senzillament inimaginable: gairebé 800 vegades la distància de la Terra al Sol, o 10.000 vegades la del forat negre supermassiu que es troba al centre de la nostra Via Làctia.

Clic per engrandir. La galàxia IC 1101, és la galàxia coneguda més gran nostre univers.
Crèdit: Telescopi espacial Hubble, NASA, ESA. 

Una galàxia i més encara.

Però per determinar quin és l'objecte més gran de l'Univers, encara heu de saber quina definició voleu donar al terme "objecte". Una galàxia certament pot entrar en aquesta categoria. El diàmetre del disc galàctic de la nostra Via Làctia és suficient per fer-te marejar: més de 105.000 anys llum. Però la nostra galàxia, el seu halo galàctic, s’estendria per un radi d’uns 520.000 anys llum, o de 5x1018 quilòmetres!

La galàxia més gran coneguda fins ara és una galàxia el·líptica coneguda com a IC 1101. Es troba a uns mil milions d’anys llum de la nostra Terra, a la constel·lació de la serp. El seu diàmetre arriba als 6 milions d’anys llum.

I si ens atrevim a anar una mica més enllà, podem atribuir a la Gran Barrera d'Hèrcules - Corona Boreal, el títol de l'objecte més gran del nostre Univers. Més exactament és la major estructura del nostre univers observable. Perquè la Gran Barrera d’Hèrcules - Corona Boreal és una mena de filament galàctic. Un vast grup de galàxies unides entre si per la gravetat. Descoberta el 2015, el seu diàmetre s'estima en 10 mil milions d'anys llum!!

I quina és l'estructura més gran de l'univers

Amb observacions aleatòries de l’univers observable, els astrònoms descobreixen estructures gegantines formades per milers de galàxies. Aquí us mostrarem els més grans filaments galàctics coneguts.

L’estructura més gran coneguda fins ara a l’univers observable mesura més de 10 mil milions d’anys llum per 7,2! i té un gruix de 900 milions d’anys llum. La Gran Barrera d’Hèrcules - Corona Boreal, aquest és el seu nom que fa referència a la seva posició al cel, en aquestes dues constel·lacions, es van observar de manera fortuïta el 2013 com a part d’un programa de Cartografia de fonts de raigs gamma. Es troba a uns 10 mil milions d’anys llum de la Terra.

"Jo pensava que aquesta estructura era massa gran com per poder existir", va dir Jon Hakkila. "Fins i tot com a coautor tinc encara els meus dubtes”. Tanmateix, l'investigador del College of Charleston oblida el seu escepticisme veient la concentració de raigs gamma observats en aquella direcció.

La Gran Barrera d’Hèrcules - Corona Boreal és un filament galàctic, el més gran conegut fins ara. Aquesta superestructura està formada per diversos milers de galàxies, que es divideixen en cúmuls i supercúmuls interconnectats per filaments de gasos calents. Aquest "mur" i totes els altres amb menys extensions teixeixen el gran llenç de l'univers, amb grans buits entre ells. Per descomptat, és possible que s’amagui un filament galàctic encara més gran al cosmos. Tanmateix, aquestes estructures immenses intriguen als cosmòlegs perquè desafien el principi cosmològic.

Clic per engrandir. Un tros de filament galàctic format per quatre cúmuls de galàxies.
© K. Dolag,  Universitäts-Sternwarte München, Ludwig-Maximilians-Universität München

Laniakea, una superestructura de l’univers local

En els darrers anys s’han descobert altres grans filaments galàctics. El "Gran Mur de Sloan", batejada amb el nom de Sloan Digital Sky Survey, descoberta el 2003, que va ser considerada durant una dècada com l'estructura més gran de l'univers. Més de 1.300 milions d’anys llum de llarg, ens queda més a prop, a “només” mil milions d’anys llum.  


Ho he vist aquí i aquí.


01/05/2020

Catàleg Charles Messier. Objecte M83



Clic per engrandir. Si la nostra Via Làctia s'assemblés a aquesta, segur que estaríem
orgullosos de la nostra llar! La bella galàxia espiral Messier M83 està ubicada a la
constel·lació meridional de la Hidra (la Serp d'Aigua) i també és coneguda com NGC 5236 i
com la galàxia Molinet del Sud. La seva distància és d'uns 15 milions d'anys llum. Sent
aproximadament dues vegades més petita que la Via Làctia, la seva grandària en el ce
és de 11x10 arcmin. La imatge mostra braços espirals grumollosos i ben definits, rics en
estrelles joves, mentre que el disc revela un complex sistema de intricats carrils de pols.
Aquesta galàxia és coneguda per ser un lloc de vigorosa formació estel·lar. Crèdit imatge: ESO.


Descoberta en 1751-52 per l'abat Nicholas Louis de la Caille.

M83 va ser classificada com un pas intermedi entre les espirals normals i les barrades per G. de Vaucouleurs, en la seva classificació com SAB(s)c. En aquesta magnífica imatge nostra (abaix), apareixen ben definits els seus braços espirals que li donen una aparença molt dinàmica, embellits pels seus grups vermells i blaus "difuminant" els braços. Les agrupacions vermelles són aparentment nebuloses gasoses difuses en les quals s'estan formant estrelles, i que són excitades per aquestes joves estrelles calentes. Les regions blaves representen poblacions de joves estrelles formades recentment (fa alguns milions o dotzenes de milions d'anys). Entre els pronunciats braços espirals hi ha regions amb molt poques estrelles. Línies de pols fosca segueixen l'estructura espiral fins al disc,i poden seguir-se bé dins de la regió central fins al nucli, que té només 20" de diàmetre. Aquest nucli mostra unes fortes línies d'emissió. Està compost d'una població més antiga d'estrelles groguenques dominant la regió central, i s'estén al llarg de l'estructura barrada. 

La imatge inferior va ser obtinguda per David Malin amb el Telescopi Anglo-Australià de 3'9 metres de l'Observatori Astronòmic Australià. Els que estiguin interessats podeu obtenir informació més detallada d'aquesta imatge. També hi ha disponibles més imatges de M83 amb el mateix telescopi.
 
 

David Malin, en les seves antigues publicacions, sempre donava una distància d'uns 25 milions d'anys-llum, com en el seu llibre "A View of the Universe" (Una visió de l'Univers). En el capítol 4, mentre que en el seu "Galaxies" (Galàxies), capítol 8, s'afegeix al grup dels que reivindiquen una distància d'uns 10 milions d'anys-llum, i dóna un argument, és a dir que les estrelles més brillants poden ser vistes individualment més enllà d'aquesta distància. M83 s'allunya a 337 km/seg, el que implica una distància una mica més llarga de donada per la llei de Hubble. (H0 = 75 sobre 15 milions d'anys-llum, sense correcció per les pertorbacions del cúmul galàctic de la Verge, el corrent central de Verge, però en perfecta consonància amb el valor de 15'3 milions d'anys-llum donat per R. Brent Tully en el seu "Nearby Galaxies Catalog". Kepple/Sanner van donar un altre valor a la desviació amb una distància de 22 milions d'anys-llum.

Aquesta galàxia és de vegades anomenada "Molinet Austral". Forma un petit grup físic, el grup de M83, amb la peculiar ràdio galàxia Centaurus A (NGC 5128) i la inusual galàxia NGC 5253 al Centaure. R. Brent Tully també inclou els següents més petits i difusos presumibles (o possibles) membres d'aquest grup: NGC 4945, NGC 5102, NGC 5164, NGC 5408, ESO 381-20 (MCG-6-28-017; 1243-1233 ), ESO 324-24 (MCG-6-30-003; 1324-1341), ESO 444-84 (MCG-5-32-000; 1334-1327), ESO 325-11 (1342-1341), i ESO 383-87 (MCG-6-30-025; 1346-35).

Cinc o sis supernoves s'han registrat fins ara a M83, més que en cap altra galàxia Messier:

• 1923A observada per CO Lampland a l'Observatori Lowell, de magnitud 14.
• 1945B apareguda el 13 de juliol de 1945 i que va aconseguir magnitud 14'2. Aquesta supernova només va poder ser detectada el 1990 per W. Liller en unes plaques fotogràfiques preses a la Harvard Station a Bloemfontein (Sud-àfrica), i va poder ser seguida entre el 13 de juliol i el 7 d'agost (veure IAU Circular 5091).
• 1950B va ser observada per G. Haro i aconseguir una magnitud de 14.5 en el seu punt màxim.
• 1957D descoberta per HS Gates el 13 de desembre de 1957 i que va aconseguir només magnitud 15.0, va ocórrer a uns 3' NNE del nucli.
• La supernova 1968L va ser descoberta visualment per l'astrònom aficionat Jack C. Bennett, de Pretòria, Sudàfrica, quan estava fent un escombrat a la recerca d'estels; aquesta va ser de tipus I, localitzada a 5' per davant del nucli i va aconseguir una magnitud de 11-12.
• 1983N va aparèixer el 3 de juliol de 1983 i va aconseguir una brillantor de magnitud 12.5. 

Durant anys, M83 ha estat la galàxia en què s'han descobert més supernoves, però NGC 6946 ha superat la seva marca i n'ostenta avui el rècord amb un nombre total de 8, (N. del T. en el moment de escriure aquest article; 2009), però manté l'actual rècord amb un número total de 9. A més, M61 també s'ha posat al dia i ha igualat la marca de sis supernoves a finals del 2008. 

M83 va ser descoberta per l'abat Nicholas Louis de la Caille al Cap de Bona Esperança el 23 de febrer del 1752; era el seu objecte Lacaille I.6. Així es va convertir en la primera galàxia descoberta més enllà del Grup Local, i la tercera de totes les galàxies, després de M31 i M32. Va ser després catalogada per Charles Messier el 17 de febrer de 1781; des de casa seva a la part nord de Paris (a 49 graus de latitud Nord), és tan difícil d'observar que va afirmar que "Un pot veure-ho només si té una gran capacitat de concentració". L'autor d'aquest article pot corroborar que és un dels objectes Messier més difícils des del sud d'Alemanya. A causa d'això, l'antic catàleg d'objectes de l'hemisferi Nord tendia a subestimar considerablement la seva brillantor; p.e. Becvar li atribuïa una lluentor de només 10'1 magnituds. 
 
Aquesta imatge del Hubble proporciona una vista de prop de la miríada d'estrelles properes
al nucli de M83, la brillant regió blanquinosa a l'extrem dret. El color vermell de la imatge
representa la llum infraroja i l'hidrogen brillant produït per les estrelles acabades de néixer.
El blau representa l'oxigen i la llum ultraviolada d'estrelles lleugerament més velles. Crèdit:
NASA, ESA i l'Equip del Llegat del Hubble. Crèdit: (STScI / AURA).

A principis de segle XIX, l'observador australià James Dunlop la tenia classificada amb el número 628 en el seu catàleg. La seva estructura espiral va ser descrita i dibuixada per William Lassell que la va descriure com una "espiral de tres braços". 

M83 és un de les obres mestres de l'espai profund austral, però molt difícil per als observadors de latituds al nord, com ja s'ha dit. És inclús difícil de trobar: primer cal localitzar una de les estrelles Gamma o Pi Hydrae. Es pot localitzar també per "star hopping" (saltant d'estrella en estrella) des Gamma Hydrae (magnitud 3, tipus espectral G5 III) que està a 6'5 graus N i 3 graus 15' (19 minuts en RA) Oest, o des de Pi Hydrae (magnitud 3'27, tipus espectral K2 III) des de la que M83 està a uns 3 graus 15' Sud i 6 graus 20' Oest. Seguint una cadena d'estrelles de magnituds 5 a 7, arribem a un estel groguenc de magnitud 5'83 de tipus espectral F6 i un estel blanc de magnitud 7'0 (tipus espectral A5 V) que està a uns 30' NE de M83. Un Star hopping des de Gamma també us portarà a prop de NGC 5601 (H1.138), una galàxia el·líptica de magnitud 10'2.

Els habitants australs poden trobar M83 més fàcilment des de la constel·lació del Centaure, ja que està just al nord de la frontera entre Hidra i aquesta constel·lació. Des Iota i Theta Centauri, al cap de la figura del Centaure, cal localitzar les estrelles i, h i k ( esmentades per Messier), així com g Centauri, totes elles entre les magnituds 4 i 5; també se les coneix com 1 i Cen, 2 g Cen, 3 k Cen, i 4 h Cen. g i i apunten cap a M83 (i més enllà a Gamma Hydrae); la galàxia apareix més enllà de i, al doble de distància que la que té fins g. 











02/04/2020

30 anys de Hubble: la nebulosa del Cap de Cavall, com mai l'heu vist

Entre les incomptables imatges produïdes pel telescopi espacial, hi ha una sèrie de nebuloses, i sobretot entre elles, l’anomenada nebulosa del cap de cavall.

Fent zoom a la nebulosa del cap de cavall. © Hubble, ESA, YouTube

La nebulosa del cap de cavall és un núvol fosc que s’amaga a la constel·lació d'Orió, a uns 1.600 anys llum de la Terra. Generalment es mostra com un núvol fosc perfilat sobre un fons de gas brillant.

Però el 2013, el telescopi espacial Hubble ens va donar una nova imatge impressionant. Gràcies a una càmera sensible al infraroig, va poder perforar la pols per revelar els plomalls de gas i una delicada estructura.

Recordem que la nebulosa és el resultat del col·lapse d’un núvol interestel·lar, il·luminat per una estrella situada a prop. Els núvols de gas que envolten el cap del cavall ja s’han dissipat. El que queda de la nebulosa sembla més compacte i els astrònoms calculen que es necessitarà uns cinc milions d’anys en desaparèixer del nostre cel.

El 24 d’abril de 2020, la NASA i l’ESA celebraran el 30è aniversari del llançament del Hubble. Mentre esperem a descobrir la trentena "imatge icònica" que es presentarà per a l'esdeveniment, us convidem a capbussar-vos a la immensa fototeca del famós telescopi espacial. Descobreix o redescobreix algunes de les més boniques i impressionants del catàleg de Hubble.

Clic per engrandir. En el 23è aniversari de la seva posada en servei, el telescopi espacial
Hubble va lliurar una nova imatge de la nebulosa Cap de Cavall. © NASA, ESA i el
Hubble Heritage Team (AURA/STScI)

 Aquest muntatge de més de 600 imatges del Telescopi Espacial Hubble celebra
els 30 anys de descobriments del telescopi espacial.

Crèdits: NASA, ESA, D. Player, J. DePasquale, i M. Carruthers (STScI) Música: J. DePasquale


Ho he vist aquí.



 

24/03/2020

Els tsunamis dels quàsars que fugen a través de les galàxies

Usant les capacitats úniques del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, un equip d'astrònoms ha descobert els fluxos de sortida més energètics mai vistos en l'univers. Emanen dels quàsars i s'esquincen a través de l'espai interestel·lar com tsunamis, causant estralls en les galàxies a on viuen els quàsars.

Els quàsars són objectes celestials extremadament remots, que emeten quantitats excepcionalment grans d'energia. Els quàsars contenen forats negres supermassius alimentats per matèria absorbida que poden brillar 1.000 vegades més que les seves galàxies amfitriones amb centenars de milers de milions d'estrelles. 

A mesura que el forat negre devora la matèria, el gas calent l'envolta i emet una intensa radiació, creant el quàsar. Els vents, impulsats per la radiació abrasadora pressionen el veïnatge del forat negre, empenyent matèria lluny del centre de la galàxia. Aquests fluxos de sortida s'acceleren fins arribar a velocitats impressionants que són un petit percentatge de la velocitat de la llum.

"Cap altre fenomen porta més energia mecànica. Al llarg de la vida de 10 milions d'anys, aquests fluxos de sortida produeixen un milió de vegades més energia que un esclat de raigs gamma", va explicar l'investigador principal Nahum Arav del Virgínia Tech a Blacksburg, Virgínia. "Els vents estan empenyent centenars de masses solars de matèria cada any. La quantitat d'energia mecànica que porten aquests fluxos de sortida és fins a diversos centenars de vegades més gran que la lluminositat de tota la Via Làctia".

Clic per engrandir. Aquesta és una il·lustració d'una galàxia distant amb un quàsar actiu
al seu centre. Un quàsar emet quantitats excepcionalment grans d'energia generada
per un forat negre supermassiu alimentat per la matèria que absorbeix. Usant les
capacitats úniques del Telescopi Espacial Hubble, els astrònoms han descobert que
la radiació abrasadora pressiona al veïnatge del forat negre empeny matera lluny
del centre de la galàxia a una fracció de la velocitat de la llum. Els "vents dels
quàsars" impulsen centenars de masses solars de material cada any. Això afecta a
tota la galàxia, ja que el material es converteix en gas i pols. Crèdit: NASA, ESA i J. Olmsted (STScI)

Els vents del quàsar escombren a través del disc de la galàxia. El material que d'altra manera hauria format noves estrelles és escombrat violentament de la galàxia, causant el cessament del naixement d'estrelles. La radiació empeny el gas i la pols a distàncies molt més grans del que els científics pensaven, creant un esdeveniment al llarg de tota la galàxia.

A mesura que aquest tsunami còsmic xoca contra el material interestel·lar, la temperatura al front de xoc s'eleva a milers de milions de graus, on el material brilla enormement en els raigs X, però també en tot l'espectre de la llum. Qualsevol que sigui testimoni d'aquest esdeveniment veurà una brillant exhibició celestial. "Rebràs molta radiació primer en els raigs X i gamma, i després es filtrarà a la llum visible i infraroja", va dir Arav, "tindries un enorme espectacle de llum com els arbres de Nadal a tota la galàxia".

Simulacions numèriques de l'evolució de galàxies suggereixen que aquests fluxos poden explicar alguns trencaclosques cosmològics importants, com ara per què els astrònoms observen tan poques galàxies grans en l'univers, i per què hi ha una relació entre la massa de la galàxia i la massa del seu forat negre central. Aquest estudi mostra que aquests poderosos fluxos de quàsar haurien de prevaler en l'univers des de fa molt temps.

"Tant els teòrics com els observadors han sabut durant dècades que existeix algun procés físic que atura la formació d'estrelles en les galàxies massives, però la naturalesa d'aquest procés ha estat un misteri. Incloure els fluxos observats en les nostres simulacions resol aquests destacats problemes en l'evolució galàctica", va explicar l'eminent cosmòleg Jeremiah P. Ostriker de la Universitat de Columbia a Nova York i la Universitat de Princeton a New Jersey.

Els astrónoms van estudiar 13 fluxos de quàsar, i van ser capaços de registrar la velocitat vertiginosa del gas que s'accelera pel vent del quàsar mirant les "empremtes" espectrals de la brillant llum del gas. Les dades ultraviolades del Hubble mostren que aquestes característiques d'absorció de llum creades a partir de la matèria al llarg de la trajectòria de la llum, van ser desplaçades en l'espectre a causa del ràpid moviment del gas a través de l'espai. Això es deu a l'efecte Doppler, en què el moviment d'un objecte comprimeix o estira les longituds d'ona de la llum depenent de si s'acosta o s'allunya de nosaltres. Només el Hubble té el rang seleccionat de sensibilitat ultraviolada que permet als astrònoms obtenir les observacions necessàries per a aquest descobriment.

A més de mesurar els quàsars més energètics mai observats, l'equip també va descobrir un altre flux de sortida que s'accelera més ràpid que qualsevol altre. Es va incrementar de al voltant de 43 milions de milles per hora a aproximadament 46 milions de milles per hora en un període de tres anys. Els científics creuen que la seva acceleració continuarà augmentant amb el temps.

 Clic per engrandir. El telescopi espacial Hubble.

"Les observacions ultraviolades del Hubble ens permeten seguir tot el rang de sortida d'energia dels quàsars, des del gas més fred fins a l'extremadament calent i altament ionitzat en els vents més massius", va afegir el membre de l'equip Gerard Kriss de l'Institut Científic del Telescopi Espacial a Baltimore, Maryland. "Anteriorment només eren visibles amb observacions de raigs X molt més difícils. Aquests poderosos fluxos de sortida poden donar noves idees sobre el vincle entre el creixement d'un forat negre supermassiu central i el desenvolupament de tota la seva galàxia amfitriona".
L'equip també inclou a l'estudiant de postgrau Xinfeng Xu i a l'investigador de postdoctorat Timothy Miller, tots dos del Virginia Tech, així com a Rachel Plesha de l'Institut de Ciència del Telescopi Espacial. Els resultats es van publicar en una sèrie de sis articles al març de 2020, i a un número especial de The Astrophysical Journal Supplements.

El Telescopi Espacial Hubble és un projecte de cooperació internacional entre la NASA i la ESA (Agència Espacial Europea). El Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a Greenbelt, Maryland, administra el telescopi. L'Institut Científic del Telescopi Espacial (STScI) porta a terme les operacions científiques del Hubble. El STScI és operat per a la NASA per l'Associació de Universitats per a la Recerca en Astronomia, a Washington, D.C.


Ho he vist aquí




14/02/2020

Un misteriós esclat de ràdio que segueix un cicle d'aproximadament 16 dies

Les ràfegues ràpides de ràdio són objectes enigmàtics. Algunes emeten una sola vegada. Altres diverses. I ara els astrònoms han detectat, al costat d’una d’elles, una activitat que apareix periòdicament, amb un cicle d’uns 16 dies.

És gràcies a les dades recollides pel radiotelescopi CHIME que els astrònoms han descobert
una periodicitat en l'activitat de ràfega ràpida de ràdio FRB 189016.J0158+65. Crèdit: CHIME

FRB 189016.J0158+65. Aquestes ràpides ràfegues ràpides (o FRB per Fast Radio Burst) ja es van parlar fa unes setmanes. Els astrònoms havien aconseguit llavors determinar la ubicació precisa d'aquesta font repetitiva d'ones de ràdio que durava uns mil·lisegons. Una galàxia espiral situada a uns 500 milions d’anys llum de la nostra Terra. Avui torna al capdavant de l’escenari. Perquè seria el primer esclat de ràdio ràpida amb periodicitat.

Astrònoms de l’equip CHIME/FRB, (el canadenc Hydrogen Intensity Mapping Experiment-telescopi CHIME) que va detectar per primera vegada aquesta ràpida ràfega de ràdio el 2018, va controlar FRB 189016.J0158+65 durant 409 dies. I van poder extreure de les dades recollides un patró que es repeteix en un cicle de 16,35 dies: les emissions es produeixen durant un període de quatre dies i després arriben dotze dies de silenci.

Per ser completament precisos, els astrònoms denuncien que durant certs cicles, la ràpida ràfega no emet impulsos. Però que quan els emet, sempre es fan durant quatre dies que es repeteixen segons el cicle establert. Un enigma més en l’actiu de la FRB que ja va intrigar molt als investigadors.

 Al nostre cel apareixen ràpides ràfegues de ràdio. © Divulgació NRAO, Vimeo

Diverses hipòtesis per explicar el fenomen

Els astrònoms imaginen que aquest cicle podria ser un signe que la font d'aquesta ràpida ràfega estigui orbitant un objecte massiu similar a un forat negre. Un forat negre de massa estel·lar, perquè el FRB 189016.J0158+65 s'ha situat a la perifèria de la seva galàxia espiral, una regió en la qual es formen moltes estrelles. Un forat negre, els vents o les pertorbacions mareals podrien estimular o eclipsar les emissions de ràpides ràfegues en funció del seu període orbital.

Un altre estudi suggereix que aquestes ràpides ràfegues de ràdio són emeses per una estrella de neutrons en un sistema binari. Les emissions periòdicament són eclipsades pels vents del seu company molt més massiu. Ara bé, sembla menys probable que la idea que sigui un objecte aïllat. Com que, fins i tot si la rotació d'objectes de tipus magnetar, que ja se sospitava que eren a l'origen dels FRB's que genera periodicitats, generalment apareixen de l'ordre d'uns segons.

Per acabar, alguns es poden preguntar per què no es preveu la hipòtesi dels senyals extraterrestres. Això es deu al fet que els senyals registrats pels investigadors corresponen a esdeveniments energètics extrems. Tant és així que és difícil imaginar que fins i tot una intel·ligència superior sigui capaç de produir-la.

Sabies que?

Una ràpida ràfega (o FRB per Fast Radio Burst) correspon a una emissió de ràdio que dura només uns mil·lisegons. Un període de temps durant el qual pot descarregar tanta energia com centenars de milions de Sols. S'han identificat centenars de FRB a l'Univers. La majoria només han emès una vegada. Altres són repetitius. Només se n’han localitzat alguns fins ara. I els astrònoms encara no saben què produeixen aquestes emissions.

Ho he vist aquí.

21/12/2019

Catàleg Charles Messier. Objecte M64

Clic per engrandir. Crèdit Hubble

Descoberta el 1779 per Edward Pigott.

M64 és la famosa Galàxia de l'Ull Negre, de vegades també anomenada "Galàxia de la Bella Dorment". La conspícua estructura fosca és un tret prominent de pols que enfosqueix les estrelles darrere seu. Aquest tret també permet determinar, o al menys estimar, quin és el costat de la galàxia més proper i quin més remot; en el cas de M64, sembla que el costat sud és més proper a nosaltres.

JD Wray, al seu Atles en Color de Galàxies, assenyala que M64 es pot considerar com el prototip d'una classe de galàxies anomenada 'ESWAG', per Galàxia Evolucionada a Segona Onada d'Activitat (formació estel·lar) (Evolved Second Wave Activity Galaxy). Com resulta evident en les fotografies en color, el patró espiral principal consisteix en poblacions estel·lars d'edat intermèdia. La formació estel·lar primer va evolucionar cap a fora seguint el gradient de densitat, formant estrelles segons anava havent suficient material interestel·lar disponible, i llavors es va anar apagant lentament. A mesura que la matèria va sent expulsada de les estrelles evolucionades, pel vent estel·lar, supernoves, i nebuloses planetàries actives, més i més material interestel·lar va poder acumular-se novament, fins que finalment va haver prou material per reiniciar la formació d'estrelles joves. Aquesta segona onada de formació estel·lar ara ha arribat a la regió on sorgeix la senda de pols.

El tret de pols és ben visible fins i tot en telescopis petits. Recentment M64 ha mostrat que té en el seu disc dos sistemes en contrarevolució d'estrelles i de gas. La part interna d'uns 3.000 anys llum de radi està fregant cap a la vora intern de el disc extern, que gira en sentit contrari i s'estén al menys 40.000 anys llum, a uns 300 km/seg. Aquest procés de fregament és probablement la raó del vigorós procés de formació estel·lar que actualment hi té lloc, i pot observar-se com els nusos blaus embeguts en el peculiar camí de pols cap a un costat del nucli. S'especula amb que aquest disc peculiar i la senda de pols poden ser causats pel material d'una anterior companya que s'ha afegit però que encara no s'ha inserit en el pla orbital principal del disc.

M64 va ser descoberta per Edward Pigott el 23 de Març de 1779, just 12 dies abans que Johann Elert Bode la trobés de forma independent el 4 d'Abril de 1779. Aproximadament un any més tard, Charles Messier la va redescobrir pel seu compte l'1 de març de 1780 i la va catalogar com M64. No obstant això, el descobriment de Pigott es va publicar només després de la seva lectura davant la Royal Society a Londres el 11 de Gener de 1781, mentre que el de Bode es va publicar durant 1779 i el de Messier a finals de l'estiu de 1780. El descobriment de Pigott va ser més o menys ignorat i només va ser recuperat per part de Bryn Jones a l'abril de l'any 2002!

El tret de pols va ser descobert per William Herschel qui va observar a M64 dues vegades en 1785 i 1789, i immediatament ho va comparar amb un "Ull Negre".

M64 també es va identificar aviat com una font de ràdio, sent catalogada com PKS 1254+21. Mentre Sandage l'ha classificat simplement com una espiral Sb, per a De Vaucouleurs és de el tipus (R)SA(rs)ab. El seu nucli és una mica actiu, i mostra línies d'emissió més aviat febles de tipus 2 de Seyfert.


La distància d'aquesta galàxia no sembla estar ben determinada. Kenneth Glyn Jones i Malles/Kreimer donen al voltant de 12 milions d'anys llum, el Catàleg de Galàxies properes de Tully dóna 14 milions d'anys llum, mentre que segons Burnham en té entre 20 i 25 milions, i assenyala a Holmberg amb 44 milions d'anys llum (estranyament, aquest últim valor també figura a la Introducció de Kenneth Glyn Jones, pàg. 7 a la segona edició). La Guia de l'Observador de el Cel Nocturn de Kepple i Sanner dóna una distància de 24 milions d'anys llum. La velocitat radial de 377 km/seg en recessió podria donar uns 16 milions d'anys llum (H0=75), però aquest valor és molt insegur, ja que la direcció d'aquesta galàxia és molt propera al Cúmul de la Verge, de manera que hi ha que tenir en compte una considerable desviació de la llei d'Hubble. Un nou article de l'Institut de Ciència de Telescopi Espacial (STScI PRC 99-10) dóna una distància per M64 de 19 milions d'anys llum, valor que aquí hem  adoptat de moment.

Que la distància no sigui ben coneguda és una mica estrany, ja que les variables Cefeides en aquesta galàxia estan a l'abast dels telescopis actuals, incloent potser als més grans amb base a la Terra.

Adoptant aquesta distància, l'extensió aparent de M64 de 9,3 minuts d'arc correspon a un diàmetre lineal d'uns 51.000 anys llum, i la seva magnitud aparent de 8,5 a una magnitud absoluta de -20,3 (sense fer la correcció per l'absorció, la qual és molt baixa a aquesta alta latitud galàctica).

M64 forma un petit grup amb la petita irregular UGC 8024 (també coneguda com NGC 4789 A o DDO 154). De Vaucouleurs (1975) ha inclòs aquestes dues galàxies, juntament amb M94 i unes quantes galàxies més tènues, com a membres d'un grup pròxim o nebuloses de galàxies, Núvol Canes Venatici I (CVn I) o grup M94. Aquest grup i la pertinença de M64 també figuren en Schmidt i Boller (1992), però no en el Catàleg de Galàxies Properes de R. Brent Tully qui llista M64 en el seu propi grup petit, etiquetatge 14 + 3 + 3, només amb UGC 8024 .

Fins ara no s'han registrat supernoves en aquesta galàxia.

M64 es pot albirar amb uns bons binocles, i és un objecte recompensador per telescopis d'aficionats de mida petita i mitjana. Visualment, exhibeix una forma irregular amb brillantor i textura desiguals, la seva forma global un oval brillant orientat ESE-ONO, amb un gran nucli brillant. El tret característic de la Galàxia de l'Ull Negre M64, el patró de pols fosca, pot albirar-amb telescopis a partir dels 10 cm (4 polzades) d'obertura, i queda definitivament resolt en aparells de 15 cm (6 polzades).  John Malles fins i tot va albirar el tret de l'Ull Negre en un 6 cm (2,4 polzades) i el va trobar amb facilitat en un 10 cm (4 polzades), però amb més dificultat en un 20 cm (8 polzades).

Per localitzar M64, s'han proposat diversos mètodes per tal de trobar l'estrella binaria de 5a magnitud 35 Comae Berenices (ADS 8695, Struve 1687; A: 5,1m, espectre K0; B: 7,2m, F6; separació 1", posició angle 182 graus per a època 2000). Es pot observar aprop de 1/3 de la distància en la línia d'Alfa a Gamma Comae; 35 està a uns 3 graus Nord i 3 graus Oest d'Alfa. Una altra forma és localitzar el triangle rectangle format per 35 amb 39 i 40 Comae, que està aproximadament a 1 grau Oest i forma una línia curta paral·lela a la línia que formen Alfa i Beta Comae, la qual és aproximadament Nord-Sud; 35 està gairebé exactament a l'Oest, a uns 3 graus, de 39. Eventualment, un pot mirar les estrelles més a sud del Cúmul Estel·lar de Comae Berenices, Mel 111, 20, 23, i 26 Comae, que formen un conspicu triangle gairebé equilàter amb una banda (20-26) orientat EO. Prolongar aquest costat uns 3 graus a l'Est des de la més a l'Est, 26, per a trobar a 35. Quan vostè localitzi a 35 Comae, M64 està a uns 3/4 de grau a l'ENE.





14/12/2019

Observades un parell de polsoses galàxies formadores d'estrelles a 13.000 milions d'anys llum de distància

Usant ALMA, (Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array - Gran Conjunt Milimétric/submilimétric d'Atacama), un equip internacional d'astrònoms ha observat, sense lents, un sistema de galàxies polsegós i que forma estrelles a l'Univers primitiu. Anomenat MAMBO-9 (també conegut com a MM J100026.36 + 021527.9), el sistema està compost per un parell de galàxies separades per aproximadament 20.000 anys-llum. La llum de MAMBO-9 ha hagut de viatjar uns 13.000 milions d'anys per arribar a la Terra.

Clic per engrandir. Imatge artística de com seria la polsegosa galàxia que forma
estrelles MAMBO-9 a la llum visible. Fotografia: NRAO / AUI / NSF / B. Saxton.

Les polsoses galàxies que formen estrelles són els bressols estel·lars més intensos de l'Univers. Contenen grans quantitats de gas i pols i formen estrelles a un ritme d'uns pocs milers de masses solars a l'any.

No s'espera que aquestes galàxies monstruoses s'hagin format a el principi de la història de l'Univers, però els astrònoms ja han descobert diverses d'elles com es veien quan el cosmos tenia menys de mil milions d'anys.

A causa del seu comportament extrem, els astrònoms pensen que aquestes galàxies plenes de pols són molt importants en l'evolució de l'Univers.

"Aquestes galàxies tendeixen a amagar-se a la vista. Sabem que hi són afora, però no són fàcils de trobar perquè la seva llum estel·lar està oculta en núvols de pols", va dir la Dra. Caitlin Casey, astrònoma de la Universitat de Texas a Austin.

La MAMBO-9 va ser detectada per primera vegada fa 10 anys per l'instrument Max-Planck Millimeter BOlometer (MAMBO) al telescopi IRAM de 30 m a Espanya i en el interferòmetre Plateau de Bure a França. Però aquestes observacions no van ser prou sensibles com per revelar-ne la distància.

"Teníem dubtes de si era real, perquè no podíem trobar-la amb altres telescopis. Però si era real, havia d'estar molt lluny", va dir el Dr. Manuel Aravena, investigador de la Universitat Diego Portales de Xile.

Clic per engrandir. Imatge de radio d'ALMA de MAMBO-9. Fotografia: ALMA / ESO / NAOJ
NRAO / Casey et al / AUI / NSF / B. Saxton.

Gràcies a la sensibilitat d'ALMA, l'equip ha pogut ara determinar la distància de MAMBO-9.

"Trobem la galàxia en un nou estudi d'ALMA dissenyat específicament per identificar galàxies polsoses formadores d'estrelles a l'Univers primitiu. I el que és especial sobre aquesta observació, és que aquesta és la galàxia polsegosa més distant que mai hem vist d'una manera sense obstacles", va dir el Dr. Casey.

Els científics van veure el MAMBO-9 directament, sense una lent gravitacional, i això els va permetre mesurar la seva massa.

"La massa total de gas i pols en la galàxia és enorme: 10 vegades més que totes les estrelles de la Via Làctia. Això vol dir que encara ha de construir la majoria de les seves estrelles", va dir el Dr. Casey.

Els astrònoms esperen trobar galàxies plenes de pols més distants amb les exploracions d'ALMA, el que els donarà una idea del comuns que són, com es van formar aquestes galàxies massives tan d'hora a l'Univers, i per què són tan polsoses.

El descobriment de MAMBO-9 es descriu en un article a l'Astrophysical Journal.


Ho he vist aquí

14/11/2019

Catàleg Charles Messier. Objecte M59


Descoberta el 1779 per Johann Gottfried Koehler.

La galàxia M59 és membre del Cúmul de Virgo i una de les galàxies el·líptiques més grans d'aquest, tot i que és considerablement menys lluminosa i massiva que les grans el·líptiques M49, M60 i, sobretot, M87. És bastant aplanada: diverses fonts proporcionen valors de elipticitat de E3-E5 (el redactor estima E5, és a dir, el seu eix més llarg és aproximadament el doble del més petit, però els nostres valors per la seva dimensió són més propers a E3). A una distància de 60 milions d'anys llum, el seu eix més llarg, de 5 min/arc, és propi d'una extensió lineal de 90.000 anys llum. Segons el llistat de WE Harris, la galàxia M59 té un sistema de 1.900 (+/- 400 cúmuls globulars), una quantitat considerablement menor que la de les tres gegantes esmentades, però més gran que la de la nostra Via Làctia.

A la nostra imatge superior, la galàxia M59 és l'el·lipse elongada de la zona inferior esquerra, mentre que en el costat dret es troben la galàxia M60 i el seu acompanyant NCG 4647. A la part superior està la tot just perceptible NCG 4638, una el·lipse amb magnitud fotogràfica 12,2. Bill Arnett facilita dues imatges de la M59 en la seva col·lecció DSSM:

M59 va ser descoberta per Johann Gottfried Koehler l'11 d'abril de 1779, al costat de la galàxia propera M60, en ocasió de l'observació de l'estel d'aquell any. També examinant el cometa va descobrir Charles Messier, quatre dies després, les dues galàxies -el 15 d'abril d'aquest any- i al costat d'elles, la M58, que Koehler no havia advertit. Messier va assenyalar que la galàxia M59 era tan visible com la M58, però més feble que la M60.

Clic per engrandir. Imatge del Hubble que mostra la galàxia el·líptica Messier 59.
Aquesta imatge composta d'exposicions separades fetes per la Càmera de Camp Ampli
i Planetària 2 (WFPC2) i la Càmera Avançada de Sondejos (ACS) del Hubble.
Es van utilitzar quatre filtres per mostrejar diverses longituds d'ona. El color és el resultat d'assignar
diferents colors a cada imatge monocromàtica associada a un filtre individual.
Crèdit de la imatge: NASA/ESA/Hubble/P. Cote.










09/11/2019

Catàleg Charles Messier. Objecte M58

Clic per engrandir. La galàxia espiral barrada Messier M58.
Crèdit: Adam Block/Mount Lemmon SkyCenter/Universitat d'Arizona.

Descoberta el 1779 per Charles Messier.

M58 és una de les quatre galàxies espirals barrades (els braços de l'espiral comencen en els extrems d'una barra central en comptes d'en un nucli) del catàleg de Messier, les altres són M91, M95 i M109, encara que de vegades es classifica com a espiral intermèdia entre normal i barrada; per exemple, en el Catàleg de Galàxies properes (Nearby Galaxies Catalog) de R. Brent Tully. És una de les galàxies més lluminoses del Cúmul de la Verge.

Charles Messier va descobrir la galàxia M58 alhora que les aparentment properes galàxies el·líptiques M59 i M60, mentre feia el seguiment de l'estel de 1779, i la va catalogar el 15 d'abril d'aquell mateix any. M58 és una de les galàxies espirals identificades més aviat, i va passar a formar part d'una llista elaborada per Lord Rosse com una de les 14 "spiral nebulae" (nebulosa espiral en llatí) descobertes fins a 1850.

Amb els telescopis més petits es veu semblant a les galàxies el·líptiques de Verge, mostrant només el seu nucli brillant. Sota bones condicions, telescopis de quatre o més polzades evidencien un halo de lluminositat desigual amb condensacions, que sembla coincidir amb àrees més brillants dels braços de l'espiral. Una insinuació de la barra de la galàxia M58 es pot percebre amb telescopis de al menys 8 polzades, com una "extensió del nucli central en direcció est-oest" (Kenneth Glyn Jones).

S'han observat dos supernoves a la galàxia M58: la supernova de tipus II, 1998a, descoberta per Ikeya el 18 de gener de 1988, 40" al sud del nucli amb magnitud aparent 13,5, i la supernova de tipus I, 1989M, descoberta per Kimeridze el 28 de juny de 1989, amb magnitud aparent 12,2 i a 33" N, 44" O del centre de la galàxia M58.





Els cúmuls globulars joves sorprenen als astrònoms

Clic per engrandir. Crèdit NASA/ESA-Hubble

Es considera que els cúmuls globulars són objectes còsmics particularment antics. Formats al començament de la història del nostre univers. Però gràcies a les dades proporcionades pel Telescopi Espacial Hubble, els astrònoms n'han descobert d'altres més joves.

Els cúmuls globulars es corresponen a concentracions molt denses d’estrelles en òrbita al voltant dels nuclis de galàxies. La nostra Via Làctia només en té uns 150. En podem trobar entre 10 i 20.000 al voltant de galàxies gegants situades al centre dels cúmuls de galàxies. Els astrònoms suposen que es van formar molt aviat en la història del nostre univers, l'edat que se l'hi estima actualment és de 13.800 milions d'anys. Al mateix temps que les primeres galàxies.

Però els investigadors de la Universitat de Hong Kong revelen avui que els cúmuls globulars en òrbita al voltant de la galàxia gegantina al centre del cúmul de Perseu (situat al voltant d'uns 250 milions d’anys llum de la nostra Terra) no són tots tan antics com s’esperava. Molts d’ells, de masses molt variables, fins i tot s’haurien format durant els darrers mil milions d’anys. 

Clic per engrandir. Aquesta imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble mostra; en blau,
revela cúmuls globulars joves, (menys d’un milió d’anys) i en vermell, taronja i blanc,
la xarxa filamentosa de gas fred que s’estén fins als confins de la galàxia gegant situada
al centre del cúmul de Perseu. © Universitat de Hong Kong

Una explicació a alguns misteris

Es creu que aquests joves cúmuls globulars estan estretament relacionats amb la complexa xarxa filamentosa d'un gas fred que s'estén fins als confins de la galàxia gegant. Els cúmuls de nova formació haurien sorgit allà i després haurien caigut a la galàxia gegant com la pluja que cau dels núvols. El que explica tant la gran quantitat de cúmuls presents al voltant d’aquest tipus de galàxies com l’àmplia gamma de colors que mostren, colors relacionats amb l’edat dels cúmuls.

També cal entendre per què hi ha galàxies gegants (la seva mida és fins a deu vegades més gran que la de la Via Làctia), al centre de cúmuls de galàxies. Els cúmuls globulars de massa relativament baixa, de fet, són probablement arrossegats per la galàxia que absorbeix les seves estrelles per créixer.



05/11/2019

Catàleg Charles Messier. Objecte M57


Descoberta per Charles Messier el 31 de gener del 1779

Observada per Antoine Darquier de Pellepoix el febrer del 1779.

La famosa Nebulosa de l'Anell M57 és vista sovint com el prototip de nebulosa planetària, i és un veritable espectacle al cel d'estiu de l'hemisferi nord.

Investigacions recents han confirmat que en realitat és, molt probablement, un anell (toro) de material brillant que envolta a la seva estrella central, i no una closca esfèrica (o el·lipsoïdal), coincidint així amb una presumpció original de John Herschel. Vista des d'un pla equatorial, s'assemblaria més llavors a la nebulosa Dumbbell M27 o la Nebulosa Petita Dumbbell M76, en lloc de l'aparença amb que la veiem des d'aquí; senzillament, passa que l'observem des de prop d'un dels seus pols.

Això resulta contrari a la creença expressada per exemple, en el llibre de Kenneth Glyn Jones. Existeixen fins i tot indicis provinents d'investigacions sobre observacions profundes com ara les "fotografies profundes" de George Jacoby, obtingudes a l'Observatori Nacional de Kitt Peak, que la seva forma general podria ser més aviat la d'un cilindre vist des de la direcció d'uns dels seus eixos, que la d'un anell, és a dir, que estaríem mirant cap a un túnel de gas ejectat per l'estrella al final de la vida de fusió nuclear.

Finalment, aquestes observacions han proporcionat evidència que l'anell o cilindre equatorial posseeix extensions en forma de lòbul en les seves direccions polars, similars a les que es troben en les fotografies profundes de M76, però que s'assemblarien encara mes a altres nebuloses planetàries com NGC 6302.

Les observacions profundes mostren també un halo de material que s'estén per uns 3,5 minuts d'arc (Hynes dóna una mesura de 216 segons d'arc, citant Moreno & López, 1987), que fan recordar als anteriors vents estel·lars de l'estrella. L'halo va ser descobert el 1935 per JC Duncan.

La fotografia a color que encapçala a entrada, (presa amb el telescopi Hale de 200 polzades al Mount Palomar) mostra que el material d'anell exposa un nivell decreixent de ionització amb l'augment de la distància a la calenta estrella central, d'uns 100.000 a 200.000 graus Kelvin. La regió interior sembla fosca ja que emet només radiació UV, mentre que en el visible anell interior, la llum verdosa es impedida per l'oxigen ionitzat i el nitrogen que dominen el color, i a la regió exterior, només es pot observar la llum vermella de l'hidrogen excitat.

L'estrella central va ser descoberta el 1800 per l'astrònom alemany Friedrich von Hahn (1742-1805) amb un telescopi reflector FL de 20 peus. Aquest objecte és una estrella nana blanca de mida planetària, que brilla aproximadament en 15ª magnitud. És el romanent d'una estrella tipus Sol, probablement amb més massa que la nostra estrella, i que ha llançat explosivament les seves capes exteriors al final de la seva fase evolutiva tipus Mira. Amb els seus més de 100.000 graus Kelvin actuals, començarà a refredar-se aviat, brillarà com una nana blanca per diversos milers de milions d'anys, i finalment es convertirà en una freda nana negra.

Com succeeix amb la majoria de les nebuloses planetàries, la distància a la qual es troba la Nebulosa de l'Anell M57 no és molt ben coneguda. En aquest cas, però, s'han realitzat intents de relacionar la seva velocitat d'expansió angular (d'aproximadament 1 segon d'arc per segle) amb la seva velocitat d'expansió radial. Aquests resultats, però, es basaven en presumpcions errònies de la seva geometria, que suposaven una forma esfèrica. Per tant, fins fa poc temps, només es podien obtenir estimacions grolleres basats en diversos models i presumpcions teòriques. S'han donat els següents valors per a la distància: 4.100 anys llum (KM Cudworth 1974; Malles/Kreimer); 1.410 anys llum (Kenneth Glyn Jones); de 2.000 a 2.500 anys llum (Veherenberg); 2.000 anys llum (Sky Catalogue 2000.0); Més de 2.000 anys llum (Catàleg de l'Univers de Murdin/Allen), 5.000 anys llum (SkyGuide Chartand/Wimmer); 3.000 anys llum (WIYN); i de 1.000 a 2.000 anys llum (Sun Kwok, 2000). Encara està per determinar-se un bon valor, per exemple una paral·laxi obtinguda amb el Telescopi Espacial Hubble, però algunes recentment millorades tècniques CCD van ser utilitzades per l'Observatori Naval dels EUA per determinar una paral·laxi trigonomètrica per a l'estrella central de M57, que va donar una distància de 2.300 anys llum (Harris et al., 1997).

Clic per engrandir. Crèdit imatge: NASA, ESA i Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Collaboration

A partir de la velocitat d'expansió d'un segon d'arc per segle que hem donat més amunt, l'edat de la nebulosa es pot estimar sota la presumpció d'una expansió constant. Per la seva extensió actual de 60x80 segons d'arc, això dóna un període d'expansió d'uns 6.000 a 8.000 anys.

Com la major part de les nebuloses planetàries, M57 és molt més brillant visualment (amb una magnitud de 8,8) que fotogràficament (9,7 mag.). Com a conseqüència que la major part de la seva llum s'emet en unes poques línies espectrals (vegeu la discussió a la nostra pàgina de nebuloses planetàries).

Assumint una distància de 2.300 anys llum, això correspon amb una magnitud absoluta visual de -0,3 (+ 0,5 fotogràficament), o sigui que tindria una lluminositat intrínseca d'unes 50 a 100 vegades la del nostre Sol. Encara l'estrella central de magnitud 14,7, amb la mida d'un planeta terrestre, és amb prou feines més fosca que el Sol, amb una magnitud absoluta d'uns +5 o +6. La seva dimensió aparent de 1,4 minuts d'arc es correspon a un diàmetre lineal de 0,9 anys llum (60.000 unitats astronòmiques o 8,8 bilions (8,8 x 1012) de quilòmetres, i l'halo s'estendria per un diàmetre de 2,4 anys llum. La massa de la matèria nebular ha estat estimada en unes 0,2 masses solars, i la seva densitat en uns 10 000 ions per cm3. S'ha determinat que la seva composició química és la següent: per cada àtom de Fluor (Fl), la Nebulosa de l'Anell conté 4,25 milions d'àtoms d'Hidrogen (H), 337.500 d'Heli (He), 2.500 d'oxigen (O), 1.250 de nitrogen (N), 375 de neó (Ne), 225 de sofre (S), 30 d'argó (Ar) i 9 de clor (Cl). S'està expandint a uns 20 o 30 quilòmetres per segon, i s'aproxima cap a nosaltres a 21 quilòmetres per segon.

M57 va ser la segona nebulosa planetària a ser descoberta (al gener de 1779), 15 anys després de la primera, M27. Antoine Darquier de Pellepoix (Darquier) qui va observar la nebulosa de l'Anell tot just uns dies després que Charles Messier la descobrís i catalogués, la va descriure com "una nebulosa opaca però perfectament delineada, tan gran com Júpiter i sembla com un planeta que s'està esvaint". Aquesta comparació amb un planeta pot haver influït perquè William Herschel, qui va trobar que els objectes d'aquest tipus s'assemblaven al planeta recentment descobert per ell, Urà, i va introduir el nom de "nebuloses planetàries". Herschel va descriure a M57 com una "nebulosa perforada, o anell d'estrelles"; aquesta va ser el primer esment a la seva forma anellada. Estranyament, l'inventor del nom "nebulosa planetària" no va tenir en compte a la més prominent representant d'aquesta classe d'objectes, sinó que la va descriure com una "raresa del cel", un objecte peculiar. Herschel també va identificar a algunes de les estrelles superposades, i va assumir correctament que "cap d'elles sembla pertànyer a la nebulosa".

Aquest vídeo comença amb una vista terrestre de la constel·lació de la Lira i s'acosta a la
imatge del
Hubble de la Nebulosa de l'Anell. Acaba amb un model en 3-D que mostra l'estructura de
la
nebulosa. Crèdit: NASA, ESA, i G. Bacon, F. Summers and Mary Estacion (STScI).
Recordeu que a configuració podeu seleccionar l'idioma preferit pels subtítols.

M57 és molt fàcil de localitzar, ja que està situada entre Beta i Gamma Lyrae, aproximadament a un terç de la distància de Beta a Gamma. Pot ser vista amb binocles com un objecte gairebé estel·lar, difícil d'identificar a causa del seu petit diàmetre aparent. En els més petits telescopis d'aficionats, l'anell es fa aparent a partir dels 100 augments, amb un centre més fosc; un estel de 12a mag. es troba a l'est de la nebulosa planetària, a aproximadament 1 minut d'arc del seu centre. Si s'aconsegueix notar algun color, la Nebulosa de l'Anell apareix lleugerament verdosa, el que no resulta inesperat ja que la seva llum s'emet en algunes poques línies espectrals verds. Encara en els telescopis petits pot notar-se una petita el·lipticitat, amb l'eix major en un angle de posició d'uns 60 graus. Amb obertures majors i bones condicions de visibilitat, es poden apreciar més i més detalls, però encara amb els grans instruments l'estrella central serà aparent només amb condicions excepcionalment bones, o amb l'ajuda de filtres. En els grans instruments i en condicions molt bones es poden detectar diversos estels tènues en primer o segon pla dins de l'extensió de la nebulosa.

Entre les estrelles veïnes, Beta Lyrae (Sheliak) és una notable binària eclipsant, amb components de tipus espectral B7 i A8, variant entre magnituds de 3,4 i 4,4 en períodes de 12,91 dies. Gama Lyrae (Sulaphat, en àrab per "tortuga") és una geganta tipus espectral B9III i magnitud 3,2, amb una companya que es troba a 13,8 segons d'arc de distància en un angle de posició de 300 graus. La petita i tènue galàxia IC 1296, de 0,4 minuts d'arc i mag. 14,4, està situada just a 4 minuts al nord-oest de M57 i pot ser localitzada amb grans instruments.