Descoberta per Charles Messier en 1764.
La Nebulosa Dumbbell M27 (que pot traduir-se per "Pes" o "manuella", però en aquest cas el nom en anglès és el més utilitzat) va ser la primera nebulosa planetària a ser descoberta. El 12 de juliol de 1764, Charles Messier va descobrir aquest nova i fascinant classe d'objectes, i descriu a aquesta com una nebulosa oval sense estrelles. El nom "Dumbbell" prové d'una descripció feta per John Herschel, qui també la va comparar amb el "tret d'una escopeta de dos canons".
La Nebulosa Dumbbell M27 (que pot traduir-se per "Pes" o "manuella", però en aquest cas el nom en anglès és el més utilitzat) va ser la primera nebulosa planetària a ser descoberta. El 12 de juliol de 1764, Charles Messier va descobrir aquest nova i fascinant classe d'objectes, i descriu a aquesta com una nebulosa oval sense estrelles. El nom "Dumbbell" prové d'una descripció feta per John Herschel, qui també la va comparar amb el "tret d'una escopeta de dos canons".
Per casualitat la veiem aproximadament des del seu pla equatorial (d'esquerra a dreta en la nostra imatge); això és molt semblant a la nostra visió d'una altra nebulosa planetària de Messier, més tènue, M76, que és anomenada "Petita Dumbbell". Vista des d'un dels seus pols, tindria probablement la forma d'un anell, i potser es veiés semblant a la Nebulosa de l'Anell M57.
Certament, aquesta nebulosa planetària és l'objecte més impressionant de la seva classe en el cel, ja que el seu diàmetre angular és de gairebé 6 minuts d'arc, amb un halo tènue que s'estén per una mica més de 15 minuts d'arc, és a dir, la meitat del diàmetre aparent de la lluna (Millikan, 1974).
Certament, aquesta nebulosa planetària és l'objecte més impressionant de la seva classe en el cel, ja que el seu diàmetre angular és de gairebé 6 minuts d'arc, amb un halo tènue que s'estén per una mica més de 15 minuts d'arc, és a dir, la meitat del diàmetre aparent de la lluna (Millikan, 1974).
També es troba entre els més brillants, sent almenys (amb la seva magnitud aparent estimada de 7,4) gairebé tan lluminosa que la Nebulosa Hèlix NGC 7293 a Aquari, que té una magnitud de 7,3, la que no obstant això, té una menor brillantor superficial a causa de la seva major extensió (estimacions de Stephen Hynes); resulta estrany que aquesta nebulosa planetària sigui, fotogràficament, tot just una mica menys lluminosa (magnitud 7,6). L'autor d'aquest article (hf) va quedar sorprès que aquest objecte fos visible, sota condicions moderadament bones, amb els seus binoculars de 10x50.
Tal com va ser mesurada per l'astrònom soviètic O. N. Chudowitchera des de Pulkowo (esmentat per LH Aller, Glyn Jones i Vehrenberg), la porció brillant de la nebulosa aparentment s'està expandint a una velocitat de 6,8 minuts d'arc per segle, el que la fa arribar a una edat estimada de 3.000 a 4.000 anys, és a dir, que l'ejecció de l'embolcall probablement hauria estat observable en aquesta època (en realitat, va succeir abans, ja que la llum va haver de viatjar tota aquesta distància de potser 1.000 anys llum). La astrònoma va estimar que la distància era de solament uns 490 anys llum, una mica curta potser. Una altra estimació, feta per Burnham, va obtenir una velocitat d'expansió de 1,0 segon d'arc per segle, i una edat estimada de 48 mil anys.
Tal com va ser mesurada per l'astrònom soviètic O. N. Chudowitchera des de Pulkowo (esmentat per LH Aller, Glyn Jones i Vehrenberg), la porció brillant de la nebulosa aparentment s'està expandint a una velocitat de 6,8 minuts d'arc per segle, el que la fa arribar a una edat estimada de 3.000 a 4.000 anys, és a dir, que l'ejecció de l'embolcall probablement hauria estat observable en aquesta època (en realitat, va succeir abans, ja que la llum va haver de viatjar tota aquesta distància de potser 1.000 anys llum). La astrònoma va estimar que la distància era de solament uns 490 anys llum, una mica curta potser. Una altra estimació, feta per Burnham, va obtenir una velocitat d'expansió de 1,0 segon d'arc per segle, i una edat estimada de 48 mil anys.
Clic a la imatge per engrandir
L'estrella central de M27 és força brillant, amb una magnitud de 13,5 i amb una temperatura d'uns 85.000 ºK (seria una sub-nana blavosa calent tipus O7, tal com és a la llista del Sky Catalogue 2000). K. M. Cudworth de l'Observatori de Yerkes va trobar que probablement tingui una tènue companya (de magnitud 17a) a 6,5 minuts d'arc amb un angle de posició de 214º (Burnham).
Com succeeix amb la majoria de les nebuloses planetàries, la distància de M27 (i per tant la seva dimensió real i la seva lluminositat intrínseca) no és ben coneguda. Hynes dóna uns 800 anys llum, Kenneth Glyn Jones dóna 975, Malles/Kreimes l'estimen en 1.250, mentre que altres estimacions van des de 490 a 3.500 anys llum. Actualment, s'estan realitzant investigacions amb el Telescopi Espacial Hubble a l'efecte de determinar un valor més fiable i encertat de la seva distància.
Com succeeix amb la majoria de les nebuloses planetàries, la distància de M27 (i per tant la seva dimensió real i la seva lluminositat intrínseca) no és ben coneguda. Hynes dóna uns 800 anys llum, Kenneth Glyn Jones dóna 975, Malles/Kreimes l'estimen en 1.250, mentre que altres estimacions van des de 490 a 3.500 anys llum. Actualment, s'estan realitzant investigacions amb el Telescopi Espacial Hubble a l'efecte de determinar un valor més fiable i encertat de la seva distància.
Adoptant el nostre valor de 1.200 anys llum, la seva lluminositat intrínseca és unes 100 vegades més gran que la del Sol (magnitud absoluta -0,5), mentre que la de l'estrella és aproximadament de +6 (un terç de la del Sol), i la de la companya seria de +9 o + 9,5 (unes 100 vegades menys que la del Sol), totes elles en la porció visible de l'espectre electromagnètic.
Que la companya sigui tant brillant com la seva estrella, mostra que aquesta última emet principalment radiació altament energètica a la zona no visible de l'espectre, la qual és absorbida pel gas de la nebulosa, i re-emesa per la nebulosa, almenys en bona part, com a llum visible.
En realitat, com passa amb gairebé totes les nebuloses planetàries, la porció més gran de la llum visible s'emet en una única línia espectral, la de la llum verda a 5.007 àngstrom (vegeu la nostra descripció de les nebuloses planetàries).
Comparant imatges de la Nebulosa Dumbbell m 27, Leos Ondra ha descobert un estel variable situat als confins mateixos de la nebulosa, a la que va batejar com a Variable Rínxols d'Or. Aquesta variable pot ser vista en algunes de les nostres imatges, precisament en les obtingudes per Jack Newton, Peter Süterlin i (molt feble) a la fotografia INT de David Malin, així com en una de les imatges de John Sefick. Altres fotografies, com per exemple la d'aquesta pàgina, no mostren aquesta estrella, el que és prova de la seva variabilitat.
A uns 2 graus a l'oest de M27 es troba el poc conspicu cúmul obert NGC 6830, que conté unes 20 o 30 estrelles àmpliament disperses; aquest cúmul es troba a uns 5.500 anys llum de distància.
Que la companya sigui tant brillant com la seva estrella, mostra que aquesta última emet principalment radiació altament energètica a la zona no visible de l'espectre, la qual és absorbida pel gas de la nebulosa, i re-emesa per la nebulosa, almenys en bona part, com a llum visible.
En realitat, com passa amb gairebé totes les nebuloses planetàries, la porció més gran de la llum visible s'emet en una única línia espectral, la de la llum verda a 5.007 àngstrom (vegeu la nostra descripció de les nebuloses planetàries).
Comparant imatges de la Nebulosa Dumbbell m 27, Leos Ondra ha descobert un estel variable situat als confins mateixos de la nebulosa, a la que va batejar com a Variable Rínxols d'Or. Aquesta variable pot ser vista en algunes de les nostres imatges, precisament en les obtingudes per Jack Newton, Peter Süterlin i (molt feble) a la fotografia INT de David Malin, així com en una de les imatges de John Sefick. Altres fotografies, com per exemple la d'aquesta pàgina, no mostren aquesta estrella, el que és prova de la seva variabilitat.
A uns 2 graus a l'oest de M27 es troba el poc conspicu cúmul obert NGC 6830, que conté unes 20 o 30 estrelles àmpliament disperses; aquest cúmul es troba a uns 5.500 anys llum de distància.
Crèdit la Imatge: NAOJ, Subaru Telescope
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari