Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Física. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Física. Mostrar tots els missatges

10/09/2026

La Terra realment gira més ràpid que abans?

La Terra gira cada cop més ràpid. El fenomen és imperceptible, però ha intrigat els científics durant diversos anys. Fins al punt, potser, de revolucionar algun dia la nostra manera de mesurar el temps


Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Cicerocastro, iStock.

El nostre planeta ha accelerat sobtadament? Durant els darrers anys, la Terra ha anat guanyant lleugerament en velocitat de rotació. Els investigadors estan observant de prop aquest fenomen inesperat. La diferència continua sent minúscula, completament imperceptible a la nostra escala, però podria tenir repercussions concretes en la mesura del temps. Una anàlisi d'aquesta subtil acceleració que planteja preguntes.

Una acceleració imperceptible però real

A ull nu, res canvia: el dia encara sembla fluir al mateix ritme. Tot i això, les mesures revelen que la Terra està completant les seves rotacions una mica més ràpid que abans. Aquest lleuger augment de velocitat, observat en els darrers anys, és suficient per despertar la curiositat dels científics, ja que es desvia del comportament esperat del nostre planeta.

Per rastrejar aquestes variacions minúscules, els investigadors es basen en xarxes de radiotelescopis, com ara l'observatori VLBI de Mizusawa, Japó. Coordinant els seus esforços, aquests instruments recopilen les dades necessàries per determinar amb precisió l'orientació de la Terra a l'espai i detectar fins i tot les fluctuacions més petites.


Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: HeatherECampbell, iStock

Quan la rotació reordena les cartes del temps

Per convenció, una rotació completa de la Terra al voltant del seu eix triga exactament 24 hores, o 86.400 segons. Però aquesta definició es basa en l'acord, no en un rellotge immutable.

Si el planeta accelera, encara que sigui per una fracció infinitesimal, l'estructura de la nostra mesura del temps podria veure's afectada progressivament.

Aquesta és tota la qüestió que planteja aquesta acceleració: darrere d'un fenomen imperceptible hi ha una qüestió molt més àmplia, la de com comptem els segons que puntuen les nostres vides.

En una altra entrada al blog ja responíem a la pregunta: Per què no ens adonem que la Terra està girant? 


Ho he vist aquí. 

22/08/2026

Sci-Bit a l'eclipsi total del 12 d'agost del 2026

El passat 12 d'agost, Sci-Bit va anar a gaudir de l'eclipse total de Sol al poble de Montbrió del Camp, a la comarca del Baix Camp a la catalana província de Tarragona. L'ajuntament de la localitat va habilitar un espai a on la visió de l'eclipsi total va ser excel·lent i força còmoda, que valorem amb un 10 a la organització!

A continuació us deixem un recull d'imatges nostres i del Josep Lluís Asensio que ens va acompanyar a l'aventura i del Sergio Ferris de l'Observatori Astronòmic d'Albanyà. Esperem que les gaudiu com ho hem fet nosaltres.

Clic per engrandir. L'eclipsi total. Al centre de la fotografia es veu el Sol parcialment ocult per la Lluna. Només queda visible un anell molt brillant de llum solar al voltant del disc lunar, creant un efecte espectacular semblant a un «anell de foc». La llum del Sol, difosa per l’atmosfera, produeix una intensa tonalitat daurada i ataronjada al voltant de l’eclipsi. Crèdit: Sci-Bit, Xavier Civit 

El cercle fosc central és la Lluna i l'halo lluminós que l'envolta és la corona solar. El detall més espectacular és que la corona no apareix com un simple cercle blanc uniforme: té una estructura asimètrica, amb més extensió i brillantor en algunes direccions. Això és físicament important, perquè la corona segueix la configuració del camp magnètic del Sol. Les zones on el camp és més ordenat donen lloc a les estructures coronals allargades, mentre que les zones més actives poden produir formes més complexes. la corona és clarament més extensa en algunes direccions. A la part inferior i lateral es veu una estructura més difusa, mentre que la zona immediatament al voltant del disc lunar és molt més intensa. 

Clic per engrandir. Hi ha una molt probable taca solar. Aquest és probablement el detall astronòmic més interessant de la fotografia. A la zona superior-esquerra de la falç apareix una petita estructura fosca, allargada. Per la seva posició i aspecte, és molt probablement una taca solar. El seu aspecte és coherent amb fotografies d'eclipsis en què les taques solars queden visibles sobre la fotosfera. Per exemple, en altres fotografies d'eclipsis parcials es poden observar perfectament les taques solars mentre la Lluna cobreix una part del Sol. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.


Clic a la imatge per engrandir. La zona blanca extraordinàriament brillant de la dreta és el que interpretem com un anell de diamant, o molt pròxim a un anell de diamant. És la combinació de:  Fotosfera solar + corona + relleu lunar, just quan la Lluna acaba de començar a descobrir pràcticament tot el disc solar. La part blanca és la fotosfera: és milions de vegades més brillant que la corona i, per això, queda completament sobreexposada en aquesta fotografia. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.
 

Clic a la imatge per engrandir. El que domina la imatge és la lluminosíssima perla de fotosfera que apareix a la dreta de la Lluna. La Lluna ja ha ocultat pràcticament tot el disc solar i només queda una petita zona de fotosfera visible. Aquesta zona és tan brillant que queda fortament saturada a la fotografia. Al voltant hi ha: La corona solar, molt més tènue; una fina emissió vermellosa de la cromosfera i diverses prominències de les que en parlarem més endavant. Crèdit: Sci-Bit. Josep Lluís Asensio.

Un detall molt interessant: la Cromosfera

Observeu la línia vermella fina que ressegueix alguns trams de la circumferència lunar. Aquesta és molt probablement la cromosfera solar, que queda exposada durant els instants al voltant de la totalitat. La diferència de brillantor entre les diferents capes és enorme:

  • Fotosfera; extremadament brillant
  • Cromosfera; molt més feble
  • Corona; encara molt més feble

Per això una sola exposició no pot representar perfectament les tres. I això explica l'aspecte tan espectacular però també una mica "cremat" de la zona blanca.


Clic a la imatge per engrandir.  El disc de la Lluna apareix gairebé completament negre i molt ben retallat. La geometria és especialment neta, amb una circumferència molt definida. Al voltant del disc lunar apareix la corona solar, però amb una exposició relativament continguda. Això fa que tingui aquest aspecte de halo tènue i uniforme, sense arribar a mostrar les estructures coronals més extenses. El detall més interessant són les protuberàncies solars: A l'esquerra destaca una protuberància vermellosa/magenta molt brillant, que sobresurt clarament del limbe solar (CME). A la dreta n'hi ha una altra de molt més petita, també vermellosa. Crèdit: Sergio Ferris Girbés, Observatori Astronòmic Albanyà

Aquest color vermell és característic de l'emissió de l'hidrogen, especialment de la línia H-alfa, procedent del plasma relativament fred de la cromosfera i les protuberàncies.  

 

03/08/2026

Que amaguen els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers?

Els misteriosos i molt rars flaixos blaus de l'Univers poden estar amagant una terrorífica destrucció estel·lar. 

Els astrofísics continuen descobrint fenòmens nous i misteriosos al cosmos, com ara  les Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves (LFBOT sigles en anglès de Luminous Fast Blue Optical Transient), que s'han revelat en l'última dècada. Finalment, potser sabrem què s'amaga darrere d'aquestes Transicions Òptiques Lluminoses Ràpides Blaves.


Clic a la imatge per engrandir. Recreació artística generada per IA que mostra una Transició Òptica Lluminosa Ràpida Blava (LFBOT). Crèdit: LS, ChatGPT 

Per la seva pròpia naturalesa, els esdeveniments astronòmics rars i febles només es poden descobrir amb la creixent potència dels telescopis i la seva proliferació, permetent l'observació contínua del cel a escala global. Això és precisament el que fa que una xarxa d'astrònoms ciutadans, com els d'Unistellar, o la posada en marxa d'instruments com el James Webb o el Vera C. Rubin.

Per tant, va caldre esperar fins al 2018 perquè els astrònoms de la noosfera descobrissin unes rares explosions còsmiques blaves brillants anomenades LFBOT. 

Els LFBOT intriguen als astrofísics perquè evolucionen molt més ràpid que altres explosions còsmiques com ara les noves o supernoves clàssiques. Així, les seves corbes de llum en l'espectre visible arriben al seu màxim de brillantor, i després s'esvaeixen en només uns dies. Els LFBOT també romanen molt blaus; les lleis de la física de l'emissió de llum ens diuen que romanen extremadament calents durant gran part de la seva evolució.

És molt difícil estar segur de què s'amaga darrere d'aquests estranys fenòmens, i per descobrir-ho, fins ara només hem tingut 14 esdeveniments d'aquest tipus els fotons dels quals van ser capturats pels nostres telescopis. Podem citar el cas ben publicitat d'AT 2018cow (AT per  Astronomical Transient) i (cow, la vaca (en anglès) que va ser una explosió astronòmica molt potent, de 10 a 100 vegades més brillant que una supernova normal, que va ocórrer a la galàxia CGCG 137-068, a uns 200 milions d'anys llum de la Via Làctia a la constel·lació d'Hèrcules.

Els teòrics han multiplicat les hipòtesis exòtiques sobre ells. Per exemple, el de Tidal Disruption Event (o TDE sigles en anglès de Esdeveniment de Disrupció de Marea), que es poden traduir com a "esdeveniments de disrupció deguts a l'efecte de marea" Jean-Pierre Luminet va ser un dels pioners de l'estudi teòric d'aquestes TDE fa gairebé 40 anys amb un dels grans teòrics dels forats negres, l'australià Brandon Carter. Els dos astrofísics relativistes, tots dos a l'Observatori de París en aquell moment, també havien presentat el seu treball en un article a la famosa revista Nature el 1982, seguit d'un altre a  Astronomy & Astrophysics el 1983.

Però, segons Anya Nugent del Centre d'Astrofísica de Harvard, aquests escenaris expliquen malament totes les propietats observades. Ella i els seus col·legues creuen que tenen la clau del trencaclosques, tal com expliquen en un article d'accés obert a arXiv.


Recreació artística d'una Transició Óptica Lluminosa Ràpida Blava  (LFBOT). Crèdit: NASA, ESA, NOIRLab de la NSF, Mark Garlick, Mahdi Zamani

Estrelles Wolf-Rayet?

Però per entendre de què va tot això, cal parlar una mica sobre... les estrelles Wolf-Rayet, conegudes des del 1867. Com el seu nom indica, van ser descobertes per Charles Wolf i Georges Rayet de l'Observatori de París mentre observaven tres estrelles a la constel·lació del Cigne com a part d'estudis en una disciplina molt jove que aleshores es desenvolupava ràpidament després del treball del físic alemany Gustav Kirchhoff i el químic Robert Bunsen: L'espectroscòpia.

Aquestes estrelles semblaven anormals a causa de la presència d'elements estranys a les línies espectrals en emissió d'origen desconegut. Els astrofísics del segle XX arribarien a entendre que les estrelles WR són estrelles massives que superen les 10 masses solars, que observem al final de les seves vides, experimenten inestabilitats que els fan expulsar part de les seves capes superiors, un preludi d'explosions de supernoves del tipus SNII.

Per tant, només viuen uns quants milions d'anys com a màxim sobre la seqüència principal, sintetitzant elements com ara el carboni i l'oxigen, abans de col·lapsar gravitacionalment. L'explosió deixarà enrere com a cadàver estel·lar una estrella de neutrons i, en el cas de les estrelles més massives, de vegades forats negres estel·lars.

Una variant de l'escenari dels objectes de Thorne-Zytkow?
 
En el model explicatiu que actualment prefereix l'equip d'astrofísics, tot comença amb un sistema binari amb dues estrelles massives. Una és més massiva que l'altra i està evolucionant ràpidament, arrencant amb el seu camp gravitacional capes de material superficial a l'altra estrella, deixant al descobert el seu cor d'heli produït per les reaccions de fusió termonuclear. Així s'obté una estrella Wolf-Rayet, mentre que l'estrella "caníbal", havent-se tornat encara més massiva, s'esfondra ràpidament, emetent una explosió de supernova i deixant enrere com a restes un objecte compacte, un forat negre o una estrella de neutrons.

Després de centenars o milers d'anys, aquest romanent compacte finalment cau al nucli de l'estrella Wolf-Rayet i la destrueix, produint un LFBOT. Aquesta és una variant de l'escenari de l'objecte Thorne-Zytkow.

Els investigadors creuen, però, que aquest escenari haurà de ser confirmat per més observacions. S'espera que l'Observatori Vera C. Rubin, amb el seu extens estudi del cel de deu anys, tingui un paper important en el descobriment de nous LFBOT, inclosos els més febles i distants. Això permetrà una millor comprensió del seu origen i evolució al llarg de la història còsmica.



Ho he vist aquí.

10/07/2026

Els científics han mesurat la unitat de temps més curta, un zeptosegon.


Els científics han mesurat la unitat de temps més curta, un zeptosegon.

Un zeptosegon és una unitat de temps increïblement petita, equivalent a una bilionèsima d'una milmilionèsima de segon, escrit com a 0,000000000000000000001 segons o 10⁻²¹ segons. Per posar-ho en perspectiva, la relació entre un zeptosegon i un segon és la mateixa que la que hi ha entre un segon i uns 31,7 mil milions d'anys. Els científics utilitzen aquesta escala per mesurar processos que tenen lloc dins dels àtoms, com ara el moviment dels electrons quan la llum interactua amb la matèria. És el període de temps més curt que s'ha mesurat directament mai en experiments.

Aquesta escala és tan extremadament minúscula que, per exemple, el temps que triga la llum a creuar una única molècula d'hidrogen és d'aproximadament 247 zeptosegons. Per donar-te una idea de com de petit és, la llum violada, a l'extrem del espectre visible, té un període de 1,3 × 10⁻¹⁵ segons, que és aproximadament un milió de vegades més llarg que un zeptosegon. 

Aprofitem la ocasió per ampliar-vos la informació i adjuntem l'escala temporal del segon:

08/07/2026

Dades revolucionàries del Webb revelen que existeix una física desconeguda.

Les dades revolucionàries del James Webb confirmen que hi ha una gran bretxa en la nostra comprensió del cosmos i revelen que existeix una física desconeguda.

Un gran misteri en el cor de la cosmologia s'ha aprofundit. En un esforç conjunt, els telescopis espacials James Webb i Hubble de la NASA han confirmat una discrepància desconcertant en la taxa d'expansió de l'univers, coneguda com la Tensió de Hubble.

Mentre que un mètode, basat en el fons còsmic de microones de l'univers primordi, prediu una expansió més lenta, un altre mètode —basat en observacions directes d'estrelles i galàxies actuals— revela una velocitat molt més ràpida.


Clic a la imatge per engrandir. James Webb confirma que hi ha alguna cosa seriosament errònia en la nostra comprensió de l'univers i revela que existeix una física desconeguda. 

Aquest enigma còsmic qüestiona un aspecte fonamental de la física: que les lleis que regeixen el cosmos haurien de mantenir-se constants al llarg del temps. Si la Tensió de Hubble no es pot explicar per un error d'observació, podria indicar la necessitat d'una física completament nova, com ara canvis en l'energia fosca, noves formes de matèria o fins i tot modificacions en la teoria de la gravetat d'Einstein. De moment, els científics estan lluitant amb una implicació profunda: pot ser que l'univers no segueixi les regles que creiem entendre.

Crucialment, les noves observacions de més de 1.000 estrelles cefeides en galàxies situades a fins a 130 milions d'anys llum de distància confirmen que la discrepància no es deu a mesures defectuoses, sinó a una inconsistència real en els nostres models de l'univers.


Font: Riess, A.G. et al. (2024). "A Precision Hubble Constant Measurement from the Hubble Space Telescope and the James Webb Space Telescope" Astrophysical Journal Letters. 

 

Ho he vist aquí. 

29/04/2026

La gravetat segueix les regles de Newton i Einstein, fins i tot a escales còsmiques

En rastrejar cúmuls de galàxies separats per centenars de milions d'anys llum, el físic de Penn Patricio Gallardo i els seus col·laboradors descobreixen que les lleis de la gravetat escrites per Newton i Einstein encara es compleixen, deixant pocs dubtes que la matèria fosca invisible existeix.


Clic a la imatge per engrandir.  El fons còsmic de microones, la feble resplendor del Big Bang que omple tot l'espai, passa a través de cúmuls de galàxies massius el moviment dels quals altera lleugerament la llum, cosa que permet als científics mesurar la rapidesa amb què els cúmuls es mouen els uns cap als altres i provar la força amb què la gravetat atrau les distàncies més grans de l'univers. Crèdit: Lucy Reading/Simons Foundation.

Conclusions clau

En la sonda de la gravetat a major escala fins ara, el físic de Penn Patricio Gallardo i els seus col·laboradors van rastrejar el moviment de cúmuls de galàxies distants per comprovar si les lleis de la gravetat encara funcionen a través de les estructures més grans de l'univers. Els resultats mostren que la gravetat es comporta de la mateixa manera a grans escales còsmiques que més a prop de casa, seguint les regles descrites per primera vegada per Isaac Newton i posteriorment refinades per Albert Einstein.

Les troballes desafien teories alternatives que suggereixen canvis de gravetat a grans distàncies. 

L'estudi reforça l'argument que l'univers conté grans quantitats de matèria fosca invisible.

La gravetat, tal com la majoria de la gent l'entén, és la força familiar que atrau una poma que cau cap a la Terra. Però per als astrònoms i els físics teòrics, també és un arquitecte invisible i molest que guia la forma i l'evolució de les estructures còsmiques més grans de l'univers.

Durant dècades, les observacions desconcertants de galàxies que es mouen a una velocitat inusual han obligat cosmòlegs com Patricio A. Gallardo, de la Universitat de Pennsilvània, a revisar els fonaments de la física, explorant, per exemple, si les lleis de la gravetat descrites per Isaac Newton i Albert Einstein s'apliquen realment a tot arreu.

"L'astrofísica s'ha vist afectada per una discrepància enorme en el llibre major còsmic", diu Gallardo. "Quan observem com orbiten les estrelles dins de les galàxies o com es mouen les galàxies dins dels cúmuls de galàxies, algunes semblen viatjar massa ràpid per a la quantitat de matèria visible que contenen". 

Aquesta discrepància obliga a triar entre dues conclusions radicals, explica. O bé l'univers conté concentracions de matèria fosca massiva invisible que proporciona una força gravitatòria addicional o bé cal modificar les equacions fonamentals de la gravetat.

Ara, utilitzant observacions del Telescopi de Cosmologia d'Atacama (ACT), un telescopi d'aproximadament tres a quatre pisos d'alçada desenvolupat per una col·laboració multi-institucional que inclou investigadors de Penn dirigits per Mark Devlin, Gallardo i els seus col·laboradors, han provat la gravetat a través de cúmuls de galàxies separats per centenars de milions d'anys llum, la sonda de gravetat a major escala fins ara. 


Clic a la imatge per engrandir. El Telescopi de Cosmologia Atacama mesura la llum més antiga de l'univers, coneguda com el fons còsmic de microones. Utilitzant aquestes mesures, els científics poden calcular l'edat de l'univers. Crèdit: Debra Kellne

Les seves troballes, publicades a Physical Review Letters, mostren que la força de la gravetat s'afebleix amb la distància gairebé exactament com prediuen les equacions desenvolupades per Newton i posteriorment incorporades a la teoria de la relativitat general d'Einstein.

"És remarcable que la llei de la inversa dels quadrats (proposada per Newton al segle XVII i després incorporada per la teoria de la relativitat general d'Einstein) encara es mantingui vigent al segle XXI", diu Gallardo.

La confirmació que la gravetat es comporta tal com prediu la teoria establerta sobre vastes distàncies extragalàctiques reforça un pilar fonamental de la ciència moderna, explica Gallardo: el model estàndard de cosmologia. En demostrar que les teories fonamentals de la gravetat no es descomponen a les escales més grans, les dades tanquen efectivament la porta a un grup de teories com la Dinàmica Newtoniana Modificada (MOND), que intenten explicar els moviments còsmics modificant les lleis de la gravetat.

Quan Newton va proposar la relació del quadrat invers, que estableix que la gravetat s'afebleix en proporció al quadrat de la distància entre els objectes, es va preocupar principalment de descriure els moviments dels objectes del Sistema Solar. Aquest mateix principi s'ha provat ara en masses i distàncies que eren "inconcebibles en l'època de Newton", diu Gallardo.

Comprenent els "límits de velocitat" de l'univers

Les galàxies de l'univers (de les quals n'hi ha més de 200.000 milions), no es mouen com la gravetat per si sola diu que s'hi haurien de moure.

Seguint la lògica newtoniana, les estrelles més allunyades del centre d'una galàxia haurien d'orbitar més lentament. En canvi, els astrònoms veuen el contrari. Les regions més externes es mouen molt més ràpid del que la matèria visible pot explicar. El mateix desajust apareix en els cúmuls de galàxies, on galàxies senceres es mouen massa ràpid per a la seva massa.


Clic a la imatge per engrandir.  Patricio Gallardo i els seus col·laboradors van utilitzar l'efecte cinemàtic Sunyaev-Zel'dovich, o kSZ, un petit canvi imprès al fons còsmic de microones quan la seva llum passa a través del gas calent al voltant dels cúmuls de galàxies en moviment, per mesurar la rapidesa amb què s'acosten parells de cúmuls i provar si la gravetat s'afebleix amb la distància tal com prediu la física estàndard. Crèdit: Lucy Reading/Simons Foundation. 

"Aquest és el trencaclosques central", explica Gallardo. "O bé la gravetat es comporta de manera diferent a escales molt grans, o bé l'univers conté matèria addicional que no podem veure directament". 

Provant la gravetat a través del cosmos

Per comprovar-ho, els investigadors van recórrer a les observacions de l'ACT d'una llum emesa uns 380.000 anys després del Big Bang que ha estat viatjant per l'univers des de llavors, coneguda com a fons còsmic de microones. A mesura que aquesta llum antiga passa a través de cúmuls de galàxies massius, s'altera subtilment pel seu moviment, deixant empremtes febles que els astrònoms poden detectar. Llegint aquestes distorsions i mesurant aquests moviments a través de centenars de milers de cúmuls separats per desenes de milions d'anys llum, els investigadors van determinar la força amb què la gravetat atrau les estructures més grans del cosmos. Si les teories de gravetat modificades com ara MOND fossin correctes, les mesures revelarien una caiguda gravitatòria més plana.

En canvi, els resultats van arribar gairebé exactament on coincideixen les teories de Newton i Einstein.

Com que aquesta predicció es manté, el problema de la massa perduda no es pot explicar canviant la gravetat en si mateixa, cosa que reforça el cas que un component invisible (la matèria fosca) ha de proporcionar l'atracció addicional.


El telescopi Atacama Cosmology Telescope, un observatori còsmic a Xile, va ser utilitzat per l'equip per observar les interaccions gravitatòries entre cúmuls de galàxies. Crèdit: M Devlin/Universitat de Pennsilvània/CC BY-SA 4.0.

El misteri de la matèria fosca

Comprendre què és realment la matèria fosca continua sent un dels majors reptes de la física moderna. «Aquest estudi reforça l'evidència que l'univers conté un component de matèria fosca», diu Gallardo. «Però encara no sabem de què està fet aquest component». Les futures observacions del CMB i estudis de galàxies més grans permetran als físics i astrònoms provar la gravetat amb encara més precisió. "Amb tantes preguntes sense resposta, la gravetat continua sent una de les àrees de recerca més fascinants. És un camp naturalment atractiu", diu Gallardo entre rialles.

Per saber-ne més:

Patricio Gallardo és investigador associat al Departament d'Astronomia i Física de l'Escola d'Arts i Ciències de la Universitat de Pennsilvània.

L'estudi va involucrar més de 40 investigadors que representaven afiliacions institucionals de múltiples països. Els investigadors individuals que van contribuir a aquest estudi van rebre el suport de diverses beques i agències de finançament nacionals, com ara el Kavli Institute for Cosmological Physics de la Universitat de Chicago, la Simons Society of Fellows, la National Science Foundation dels EUA (AST-2206088), la beca ROSES de la NASA 12-EUCLID12-0004, el projecte Basal FB210003 de l'Agencia Nacional de Investigación y Desarrollo (ANID) de Xile, la National Research Foundation de Sud-àfrica i el Natural Sciences and Engineering Research Council of Canada (NSERC) a través de les beques RGPIN-2023-05014 i DGECR-2023-00180. La Càtedra Sutton Family en Ciència, Cristianisme i Cultures de la Facultat d'Arts i Ciències de la Universitat de Toronto va proporcionar suport addicional. 

El projecte del Telescopi de Cosmologia d'Atacama (ACT) rep el suport principalment de la Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units a través dels premis AST-0408698, AST-0965625 i AST-1440226 per al projecte ACT, així com dels PHY-0355328, PHY-0855887 i PHY-1214379. La Universitat de Princeton, la Universitat de Pennsilvània i un premi de la Fundació Canadenca per a la Innovació (CFI) a la Universitat de la Colúmbia Britànica han proporcionat finançament addicional. El desenvolupament dels detectors i lents multicroics de l'ACT va rebre el suport de les subvencions de la NASA NNX13AE56G i NNX14AB58G, i la recerca de detectors a l'Institut Nacional d'Estàndards i Tecnologia (NIST) va rebre el suport del programa NIST Innovations in Measurement Science.


Ho he vist aquí.

23/02/2026

Des de l’espai, el nostre planeta mai deixa de sorprendre

En aquesta entrada ja us varem explicar aquest fenomen atmosfèric, entre d'altres. Aquí, l’astronauta de la NASA, Nichole Ayers, va aconseguir captar un fenomen tan rar com fascinant: un follet vermell, (sprite en anglès) també conegut com a Esdeveniment Lluminós Transitori, brillant sobre una tempesta elèctrica entre Mèxic i els Estats Units, vist des de l’Estació Espacial Internacional.


Clic a la imatge per engrandir.Crèdit: Nichole Ayers. NASA

Aquests llampecs rogencs i ataronjats no es produeixen on imaginem. No són als núvols, sinó moltíssim més amunt. Es formen entre els 50 i 90 quilòmetres d’altura, just sobre les tempestes, i són provocats per llamps extremadament intensos. Duren només fraccions de segon, però la seva aparença és tan surrealista que semblen trets d’una pel·lícula de ciència-ficció.



Ho he vist aquí.

16/10/2025

Els follets de la meteo

Clic a la imatge per engrandir. Follets (o espectres vermells) observats a Les Issambres (prop de Saint Tropez-França), la nit del 5 al 6 desembre de 2021. Crèdit: Yohan Laurito

Molt menys coneguts que els llamps, i tanmateix molt més impressionants, els follets son poc coneguts pel públic en general i encara mal explicats per la comunitat científica.

Què és un follet?

Un follet és una descàrrega super-atmòsferica o un efecte lluminós transitori, que es produeix per sobre d'un núvol cumulonimbus particularment virulent. Aquesta descàrrega, que s'estima que arriba als 30 o 40 km d'alçada, es produeix des d'una altitud de 40 km  i arriba a la ionosfera, situada a uns 60 km d'altitud.

Té una aspecte vermellós i apareix com una columna vertical. Aquest fenomen és extremadament breu, entre 3/10 microsegons (es a dir, de 0,000003 segons a 0,000010 segons) i rarament és visible de de terra a causa de la seva baixa brillantor i gran altitud, cosa que requereix un cel clar, cosa que no sempre és fàcil durant una tempesta.


Clic a la imatge per engrandir. Aquests follets van ser capturats per un fotògraf professional a sobre de Niça el 16 de maig de 2024. Crèdit: Christophe Suarez

Com sorgeix un efecte lluminós transitori?

Tot i que els efectes lluminosos transitoris son objecte de molt debat dins de la comunitat científica, ara hi ha alguns paràmetres essencials clarament definits. 

Una descarrega super-atmosfèrica s'associa amb una potent descàrrega de llamp. Aquesta descàrrega provocarà la creació d'un camp electroestàtic per sobre de la cèl·lula de tempesta. Aquest camp electroestàtic format, emergeix una heterogeneïtat electroestàtica significativa entre l'entorn del cim i la part inferior de la termosfera, la mesosfera, i en conseqüència una diferencia significativa de potencial elèctric entre els diferents punts de l'espai. Aquesta diferència de potencial es reequilibrarà mitjançant una descàrrega; l'efecte lluminós transitori.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Una nit de juliol de 2022, al cor del bosc del Jura. Tot està tranquil. La penombra que es convida marca el ritme de tot un univers animal, una fauna nocturna que espera tot el dia per omplir l’aire dels seus sons. Les estridulacions dels grills responen als xiulets del mussol i aquesta dolça conversa segueix el seu curs, portada pel balanceig del vent que flueix entre els avets. El massís del Jura s'adorm sota una multitud d'estrelles brillants. A la llunyania, esclaten poderoses tempestes a l'altra banda de l'arc alpí, al Piemont italià. Molt per sobre de l'espectacle d'aquest horitzó pertorbat per la violència llunyana dels esclats atmosfèrics, s'estava preparant una coreografia molt esquiva. Crèdit: Basile Ducournau, YouTube.

Pel que fa al color vermellós del fenomen, es degut a la presència d'àtoms d'oxigen i nitrogen a l'estratosfera i la mesosfera, parts de l'atmosfera afectades per l'efecte lluminós transitori.

Dit això, aquesta explicació és aproximada perquè hi entren en joc molts altres elements, però no tots son coneguts o encara no estan explicats per la comunitat científica.

Un fenomen poc freqüent, però no únic en el seu gènere

Els fenòmens lluminosos transitoris són el nom que es dóna a les descarregues elèctriques cap a l'espai que es produeixen per sobre de la troposfera.


Clic a la imatge per engrandir. Els dolls blaus son fenòmens lluminosos transitoris cosins dels follets . Crèdit: Radio Canada, DTU SPACE, Daniel Schmelling/MOUNT VISUAL

Els dolls blaus, els elfs o els dolls gegants potser no signifiquen res per a tu. Són fenòmens en general similars als follets, però tanmateix diferents. Tots són grans descàrregues elèctriques que es produeixen dins de l'atmosfera, en diverses formes. Els dolls blaus són un dels fenòmens més misteriosos, cons de llum que escapen del cim dels núvols i pugen fins a 50 km d'altitud en pocs centenars de mil·lisegons. Si els dolls blaus estan cada cop més millor documentats, el que els activa roman inexplicable fins ara.

Per altra banda, els elfs son resplendors vermells, una mena d'halo, que es produeixen per sobre de tempestes violentes, a uns 100 km d'altitud. També són encara pocs coneguts pels científics i el públic en general, perquè la seva observació des del terra és excepcional.

17/09/2025

Les ones gravitacionals confirmen que Stephen Hawking tenia raó sobre els forats negres!


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta obra d'art imagina un seient a primera fila per veure GW250114, una potent col·lisió entre dos forats negres observada per LIGO, la Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units. Representa la vista des d'un dels forats negres mentre gira en espiral cap al seu company còsmic. Deu anys després de la històrica detecció d'ones gravitacionals per part de LIGO, els detectors actualitzats de l'observatori li van permetre "sentir" aquesta col·lisió celestial amb una claredat sense precedents. Les dades de les ones gravitacionals van permetre als científics distingir múltiples sons subtils que ressonaven com una campana còsmica a través de l'Univers (imaginats aquí com a fils musicals entrellaçats que giren en espiral cap al centre). Tot i que només LIGO estava en línia durant GW250114, ara opera regularment en xarxa amb altres detectors d'ones gravitacionals, com ara VIRGO a Europa i Kagra al Japó. Crèdit: Aurore Simonnet (SSU/EdEon)/LVK/URI.

Existeixen realment els forats negres que s'han fet famosos gràcies a les obres i la recerca de Stephen Hawking? L'astronomia d'ones gravitacionals celebra el setembre del 2025 deu anys d'èxit des dels seus inicis. S'acaben d'anunciar dos nous resultats fascinants en aquest camp!

Recordeu, fa 10 anys, el descobriment d'una font d'ones gravitacionals que va impactar sobre la Terra el 14 de setembre de 2015, va obrir una nova era en l'astronomia.

Anomenada GW150914 (GW per a  ona gravitacional, i 150914 per a la data d'observació, 14 de setembre de 2015), correspon a la primera detecció directa a la Terra d'ones gravitacionals produïdes per una col·lisió seguida d'una fusió de dos forats negres estel·lars. Part de la massa total dels dos objectes (cadascun contenia unes 30 vegades la massa del Sol) s'havia convertit en ones gravitacionals que alliberaven en menys d'un segon 50 vegades més energia que totes les estrelles de l'Univers observable.

Si hagués estat en forma electromagnètica, GW150914 hauria aparegut més brillant al nostre cel que la lluna plena, tot i que aquesta font es troba a 1.300 milions d'anys de distància anys llum aproximadament.

Una presentació en vídeo de Virgo i la caça d'ones gravitacionals. Crèdit: CNRS.

Einstein havia predit l'existència d'un anàleg de les ones de llum en forma de vibracions i deformacions dinàmiques del teixit de l'espai-temps, corba de la seva teoria de la relativitat general en articles publicats inicialment entre 1916 i 1918. Però aquesta existència va ser posteriorment qüestionada. La primera demostració matemàtica de l'existència d'ones d'Einstein en la seva teoria va ser finalment feta per Yvonne Choquet-Bruhat a principis dels anys cinquanta. Però curiosament, calia esperar als arguments de físics avançats en particular de Richard Feynman i Hermann Bondi el 1957, per convèncer la comunitat científica.

Tanmateix, quedava detectar aquestes ones i això ja era una altra qüestió. Va caldre la feina de pioners com Kip Thorne, Thibault Damour, Alain Brillet i els difunts Rainer Weiss, Vladimir Braginsky i Ron Drever per arribar-hi, juntament amb milers de col·legues que estan darrere dels detectors d'ones gravitacionals que operen com a interferòmetres i utilitzant raigs làser als Estats Units, que tenen LIGO; a Europa, hi ha VIRGO; a Kamioka, prefectura de Gifu, Japó, hi ha KAGRA.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. En aquest vídeo, diversos membres clau de la col·laboració LIGO, que inclou investigadors de Caltech i MIT, parlen sobre el descobriment de les ones gravitacionals. Entre ells hi ha Kip Thorne, el teòric, i Rainer Weiss, l'experimentador que hi ha darrere de LIGO. Crèdit: Caltech, YouTube.

Els membres combinats del que es podria anomenar la col·laboració LVK (LIGO, VIRGO, KAGRA) han anunciat recentment que caldrà una dècada de millora d'aquests detectors per fer-los més sensibles i progressar en les tècniques d'anàlisi dels senyals observats, sobretot gràcies a la IA, els havia permès obtenir resultats espectaculars. Aquests avenços es refereixen a una font detectada el 2025, força similar a la del 2015, és a dir, una col·lisió de dos forats negres que contenien unes quantes desenes de masses solars cadascun i anomenada GW250114.

Aquest treball es presenta en un article publicat a Physical Review Letters, una versió d'accés obert del qual també existeix a arXiv.

Els forats negres tenen entropia?

Per fer una breu presentació d'aquests resultats, cal saber que des de la dècada del 1960 fins a la del 1970 el concepte modern de forat negre i els seus desenvolupaments van conduir a l'admissió que els forats negres es poden formar mitjançant col·lapse de les forces gravitacionals de les estrelles havien de ser descrites exactament mitjançant una solució d'equacions de la relativitat general d'Einstein, descoberta el 1963 pel matemàtic neozelandès Roy Kerr.

Però no podíem estar segurs que els forats negres existissin realment. Els objectes que semblaven ser forats negres potser simplement eren una mica...exòtics i molt densos, però no realment forats negres. Però com saber-ho, sobretot tenint en compte que érem ben conscients que hi ha alternatives a la teoria d'Einstein com a teoria relativista de gravitació amb un espai-temps corbat?

Stephen Hawking havia demostrat, però, en un article publicat el 1971 que, dins del marc de la teoria d'Einstein, si poguéssim tenir fusions de forats negres, mai no podríem tenir divisions d'un forat negre en diversos. Millor encara, la fusió de dos forats negres hauria de donar un nou forat negre, la superfície de l'horitzó d'esdeveniments (una superfície fictícia que es comporta com una bombolla que envolta una regió que constitueix un forat negre i que teòricament només es pot travessar en una direcció, la que porta a entrar en un forat negre) havia de ser més gran que la suma de les superfícies dels horitzons dels dos forats negres anteriors.

El 1972, mentre pensava en les possibles connexions entre la física dels forats negres i la noció d'entropia en termodinàmica mitjançant la noció d'entropia estadística de Shannon - Von Neumann vinculada a la teoria de la informació i seguint el suggeriment de John Wheeler, el físic Jacob Bekenstein va deduir que l'horitzó d'esdeveniments d'un forat negre mesurava la pèrdua d'informació sobre un objecte que entrava en un forat negre per a un observador extern. Per tant, podríem parlar de l'entropia d'un forat negre en relació amb la mida de la superfície de l'horitzó. Millor, el teorema de la teoria de Hawking sobre el creixement de l'àrea d'un forat negre va ser finalment interpretable com una manifestació de la famosa segona llei de la termodinàmica amb la seva llei del creixement de l'entropia.


Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: X, Physical Review Letters.

Hawking tenia motius per creure que això era fals. Amb els seus col·legues Brandon Carter i James Bardeen, finalment va aprofitar el 1972 una sessió a la famosa escola Les Houches fundada per Cécile-DeWitt Morette per desenvolupar la seva teoria amb creixement d'àrea, tot argumentant que no es podia interpretar com pretenia Bekenstein. En això, s'equivocava, com descobriria quan descobrís la seva famosa teoria de la radiació quàntica dels forats negres.

Resulta que avui dia les anàlisis del senyal de GW250114 (a més a més molt millor detectat que fa 10 anys) s'han tornat molt més precises en comparació amb les del senyal de GW150914 que astrofísics van poder veure que el teorema de Hawking estava perfectament verificat!

Però hi ha més. Quan dos forats negres es fusionen, l'objecte resultant encara no està en la seva forma estable; el seu horitzó es deforma i vibra com la superfície d'una campana tocada. Per assolir la seva forma estable, és a dir, la descrita per la solució de Kerr per a un forat negre en rotació, ha d'emetre ones gravitacionals que continguin harmònics fonamentals (anomenats "tons" en anglès) i els seus múltiples per enters (anomenats "overtones" en anglès). Matemàticament, en l'argot dels físics, tenim en certa manera la descomposició de Fourier dels espectre d'ones dels factors exp (-at) d'amortiment  de l'amplitud de l'ona amb termes harmònics de la forma exp (ibt).

Resulta que l'existència d'un forat negre real descrit per la solució de Kerr prediu els factors i constants anteriors. Certament depenen de la massa i del moment angular descrivint la rotació del forat negre pertorbat amb vibracions d'amortiment, però són característiques de la presència d'aquest tipus de forat negre.

Aquí teniu el resultat més espectacular. Per primera vegada, alguns dels harmònics de la teoria s'han demostrat fermament. Això reforça la nostra confiança en la teoria dels forats negres basada en les equacions d'Einstein i, per tant, indirectament també amb el resultat sobre l'àrea, la nostra confiança en la teoria de Bekenstein i Hawking de l'entropia dels forats negres.

Ara teniu una presentació més tècnica i detallada del que hi ha darrere dels resultats relacionats amb l'espectre de la radiació d'ones gravitacionals en  relació amb l'horitzó d'esdeveniments en el senyal de GW250114.


Clic a la imatge per engrandir. Tullio Regge (1931-2014) va ser un físic teòric italià. És responsable d'una important tasca en física de partícules elementals (pols de Regge) i relativitat general. Va ser un dels pioners d'un enfocament quàntic de la gravetat (càlcul de Regge), que més tard es vincularia a la teoria de la gravetat quàntica de bucles. Amb John Wheeler, va establir les bases de la teoria de pertorbacions dels forats negres de Schwarzschild, que conduiria al descobriment dels seus modes quasi normals. Crèdit: Istituto Nazionale di Fisica Nucleare

Forats negres que vibren quan xoquen

Els físics i matemàtics relativistes defineixen els forats negres només com a objectes que ocupen una regió tancada de l'espai-temps de la qual res no pot escapar a causa de la naturalesa finita de la velocitat de la llum: l'horitzó d'esdeveniments. És la presència d'aquest horitzó, i res més, el que defineix un forat negre, ni tan sols la presència d'una singularitat amb densitat i curvatura infinita de l'espai-temps al seu centre, cosa que, a més, és dubtosa a causa dels efectes quàntics.

Van demostrar a partir d'aquesta definició que només existeix una família de solucions necessàriament rigorosament exactes a les equacions d'Einstein que descriuen un forat negre. Aquesta família depèn només de la massa, el moment angular i, possiblement, de les càrregues elèctriques o fins i tot magnètiques de les partícules absorbides i res més. Aquest és el teorema de la unicitat dels forats negres, més sovint conegut com el teorema de la calvície per als forats negres, en anglès el famós "no-hair theorem".

Concretament, al camp de l'astrofísica on totes les estrelles giren i on naturalment esperem la formació de forats negres, els més simples no tenen rotació i només tenen massa, els forats negres de Schwarzschild; i els més realistes també giren, els forats negres de Kerr.

En teoria, no recorden les diferents característiques dels objectes de la mateixa massa i moment angular que cauen en aquestes regions particulars de l'espai-temps. En particular, oblidem els nombres quàntics normalment conservats i associats amb barions i leptons, que potser encara juga un paper misteriós en la solució de l'enigma de l'absència d'antimatèria en cosmologia.

La superfície de l'horitzó d'esdeveniments d'un forat negre, ja sigui de Schwarzschild o de Kerr, és perfectament llisa i esfèrica (d'aquí la relació amb el terme calvície), però es deforma temporalment, tornant-se irregular quan un forat negre absorbeix un objecte, per exemple un asteroide, o durant una col·lisió amb un altre forat negre.


Clic a la imatge per engrandir. L'obra més famosa del físic indi CV Vishveshwara (1938–2017) és el descobriment dels modes quasi normals en els forats negres. El 1970, va demostrar que un forat negre de Schwarzschild pertorbat per un pols de radiació gravitacional tornarà al seu estat original emetent ones gravitacionals d'una forma característica determinada pel que s'anomena modes quasi normals. Les freqüències (complexes) d'aquests modes quasi normals per als forats negres de Schwarzschild són independents de la forma d'aquesta pertorbació i es caracteritzen completament per la massa del forat negre. Més tard, aquest resultat es va generalitzar al cas dels forats negres de Kerr en rotació. Els modes quasi normals són aleshores funcions de la massa i del moment angular propi, l'espín, del forat negre. L'observació dels modes quasi normals es considera un mitjà per establir l'existència de forats negres. Crèdit: International Centre for Theoretical Sciences, Bengaluru.

Modes quasi normals característics dels forats negres

Aquesta última situació és molt interessant perquè la col·lisió i la fusió de dos forats negres en forma un altre. Aquest forat negre recentment format, de nou, no té un horitzó d'esdeveniments regular. Les equacions d'Einstein són doncs formals, això no pot durar i, molt ràpidament, la superfície de l'horitzó vibra com ho faria una campana sota l'efecte d'un cop.

Existeixen aleshores, el que s'anomena en ambdós casos, modes quasi normals per a aquestes vibracions que s'esmorteiran, sota l'efecte de l'emissió d'ones gravitacionals en els primers casos, i amb emissions sonores per a una campana. L'efecte d'amortiment farà que el forat negre, després d'una fusió, prengui la forma exacta descrita per la famosa mètrica de Kerr per a un forat negre sense càrregues giratòries.

Com que aquests modes quasi normals tenen freqüències determinades per la teoria dels forats negres, fixat per la massa i l'espin del forat negre final, fent que el seu descobriment en l'espectre de les ones gravitacionals seria una prova molt convincent de l'existència d'un horitzó d'esdeveniments i, per tant, de l'existència de forats negres... però amb la condició que les freqüències trobades (altres astres compactes amb modes quasi normals sense horitzons d'esdeveniments són possibles) són precisament els que es dedueixen de les solucions pertorbades que descriuen els forats negres.


Clic a la imatge per engrandir. Saul A. Teukolsky (1947-) és un astrofísic relativista d'origen sud-africà especialitzat en la resolució numèrica de les equacions d'Einstein aplicades a la física dels forats negres i les estrelles de neutrons, en particular amb el fenomen de l'emissió d'ones gravitacionals, les formes de les quals modela per a la detecció amb instruments com LIGO i VIRGO. També és conegut pel seu treball sobre les pertorbacions de la solució de Kerr per a forats negres en rotació, mentre completava la seva tesi sota la supervisió del guanyador del Premi Nobel Kip Thorne. Crèdit: 2019 Universitat Cornell.

Recordem que les equacions de la teoria de la relativitat general no són lineals. Per tant, són molt més difícils de resoldre que en el cas de les equacions lineals i de vegades requereixen l'ús de simulacions numèriques en ordinador. Aquest no és un cas únic, les equacions de Navier-Stokes en mecànica de fluids, també no lineals, es poden utilitzar per exemple analíticament per descriure el moviment de petites ones a la superfície de l'aigua. Aleshores es pot aplicar el mètode de pertorbació, un mètode que també s'ha aplicat en el règim lineal per descriure com es comporten els forats negres quan estan sotmesos a efectes de baixa intensitat. Però en altres situacions, l'ús d'un ordinador esdevé necessari.

L'estudi dels modes quasi normals és un tema de recerca important perquè s'han proposat alternatives als forats negres, com ara els gravastars, per explicar objectes observats en astrofísica, com ara Sgr A* o M 87* , que semblen comportar-se com a forats negres fins a cert punt.

És precisament, en part, en un intent de posar fi al debat sobre l'existència real dels forats negres que es van dissenyar i llançar els projectes de detectors d'ones gravitacionals LIGO, VIRGO i eLisa.


Per saber-ne més

El britànic John Michell (1783) i el francès Pierre-Simon de Laplace (1796) van preveure el concepte de forat negre ja a finals del segle XVIII quan consideraven la velocitat d'escapament màxima d'un cos d'una massa i un radi determinats. La qüestió era natural perquè, en aquell moment, el model corpuscular dominava la concepció de la llum i també se sospitava que la matèria estava feta de partícules. Si la velocitat d'escapament d'un cos d'aquest tipus superava la velocitat de la llum, per tant, necessàriament havia de ser perfectament negre perquè cap radiació no en podia escapar.

La idea només tornaria a la vida durant la segona meitat del segle XX, amb el descobriment de la teoria de la relativitat general i el de la famosa solució de Schwarzschild, la naturalesa física de la qual, així com l'estructura matemàtica, només es va començar a comprendre durant les dècades del 1950 i del 1960. L'aparició de la teoria ondulatòria moderna de la llum, després del treball de Young, Fresnel i, per descomptat, Maxwell al segle XIX, no implicava de fet cap acció de la gravitació sobre la llum, a diferència de les partícules de llum de Newton que descrivien trajectòries en forma de raigs de llum segons lleis anàlogues a les de les partícules materials.

Igual que Einstein i altres, el físic John Wheeler es va mostrar inicialment escèptic sobre l'existència del que ell mateix va anomenar un forat negre el 1967 i que estava implícit en la solució de Schwarzschild. Va canviar d'opinió a principis dels anys seixanta i, amb els seus col·laboradors, es va unir a l'escola britànica dirigida per un antic estudiant de doctorat de Paul Dirac, Denis Sciama, i els seus estudiants (Roger Penrose i Stephen Hawking ), així com a l'escola russa dirigida per Yakov Zeldovich i Igor Novikov, en l'exploració de la teoria dels forats negres durant el període comprès entre 1963 i 1973, un període anomenat des de llavors l'edat d'or de la teoria dels forats negres. Es pot rastrejar des del descobriment de la solució de Kerr que descriu un forat negre en rotació fins al descobriment de la radiació dels forats negres per Hawking.


Ho he vist aquí.

28/07/2025

Les glaceres de Mart són més pures i uniformes del que s’havia pensat abans


Clic a la imatge per engrandir. Aquest és un exemple d’una glacera coberta de runa a Mart. La nova investigació sobre aquestes característiques suggereix que són més pures del que es creia, amb implicacions per a entendre millor el pressupost d’aigua de Mart i la utilització de recursos en futures missions humanes. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/Universitat d’Arizona

A les pendents de les muntanyes i cràters de Mart s’enganxa allò que sembla mel que flueix, coberta de pols i congelada en el temps. En realitat, aquestes característiques són glaceres increïblement lentes, i es pensava que el seu contingut era principalment roca envoltada d’alguna forma de gel.

Els treballs dels últims 20 anys han demostrat que almenys algunes d’aquestes glaceres són principalment gel pur amb només una capa fina de roca i pols, però segons un nou article publicat a Icarus, les glaceres de tot el planeta en realitat contenen més del 80% de gel d’aigua, un descobriment important. En definitiva, això significa que els dipòsits de gel glacial de Mart són gairebé purs a tot el món, proporcionant una comprensió més clara de la història climàtica de Mart i un recurs potencial per a futures utilitzacions.

L’article va ser liderat per Yuval Steinberg, un recent graduat de l’Institut de Ciència Weizmann, amb seu a Israel. Els dos coautors, Oded Aharonson i Isaac Smith, són científics principals del Planetary Science Institute, amb seu a Tucson, i tenen càrrecs docents a l’Institut de Ciència Weizmann i a la Universitat de York, respectivament.

“Aquest estudi destaca com els programes de la NASA estan avançant la ciència no només als Estats Units, sinó també arribant a estudiants de tot el món,” va dir Aharonson.


Clic a la imatge per engrandir. Els cinc llocs que l’equip va investigar per avaluar la puresa de les glaceres. El fet que aquests llocs dispersos continguessin una proporció similar de gel i roca implica que Mart va experimentar o una glaciació generalitzada o múltiples glaciacions amb propietats similars, segons l’equip. Crèdit: Steinberg et al.

Observant sota el vel cobert de pols

Mentre revisaven investigacions passades, l’equip va adonar-se ràpidament que, en quant a l’anàlisi de glaceres cobertes de runa, tot era un territori desconegut.

“Diferents tècniques havien estat aplicades pels investigadors a diversos llocs, i els resultats no es podien comparar fàcilment,” va dir Smith. “Un dels llocs del nostre estudi mai havia estat estudiat, i en dos dels cinc llocs que vam utilitzar, només s’havia completat una anàlisi parcial abans”.

Per això, l’equip va decidir estandarditzar com s’analitzen aquestes glaceres cobertes de runa. Es van centrar en mesurar la seva propietat dielèctrica (una mesura de com de ràpid es mouen les ones de radar a través d’un material) i el seu tangent de pèrdua (una mesura de com de ràpid es dissipa l’energia de l’ona de radar en un material). A partir d’això, els investigadors poden inferir la proporció de roca i gel dins d’una glacera. Això no es pot veure només amb l’observació visual de les superfícies cobertes de pols i roca.

També van identificar una altra àrea a Mart on el SHARAD, que significa SHAllow RADar, l’instrument de radar superficial a bord de l’Orbitador de Reconeixament de Mart (Mars Reconnaissance Orbiter) podria fer aquestes anàlisis. Això els va permetre estudiar un total de cinc llocs repartits per tot el planeta vermell, facilitant una comparació global.

Es van sorprendre al descobrir que totes les glaceres, fins i tot en hemisferis oposats, tenen gairebé les mateixes propietats.

“Això és important perquè ens diu que els mecanismes de formació i preservació són probablement els mateixos a tot arreu" va dir Smith. “A partir d'això, podem concloure que Mart va experimentar una glaciació generalitzada o múltiples glaciacions que tenien propietats similars. I, en reunir per primera vegada aquests llocs i tècniques, vam poder unificar la nostra comprensió d'aquest tipus de glaceres”.

Conèixer la puresa mínima d'aquestes glaceres beneficia la comprensió científica dels processos que les formen i les conserven. A més, ajuda a l'hora de planificar una futura exploració humana de Mart, quan l'ús de recursos locals, com l'aigua, esdevé crític per a la missió.

A continuació, l'equip buscarà glaceres addicionals per afegir la seva comparació global i consolidar la seva comprensió d'aquests misteris coberts de pols.


Ho he vist aquí.

30/06/2025

Rentaplats: la ciència explica per què el plàstic s'asseca tan malament

El misteri dels estris de plàstic humits al rentaplats persisteix malgrat els cicles complets. Aquesta frustració diària sovint t'obliga a netejar-ho tot manualment. Per què els teus recipients de plàstic sempre romanen humits mentre que els teus plats de ceràmica i els coberts de metall estan perfectament secs?


Clic a la imatge per engrandir. Assecar els envasos de plàstic és un problema per al rentaplats. Crèdit: SaevichMikalai, iStock

Obre el rentaplats per descobrir que els estris de plàstic que hi ha a dins, encara estan humits és una experiència familiar per a molts de nosaltres. Aquest fenomen quotidià s'explica mitjançant principis científics fonamentals relacionats amb els materials i les seves interaccions amb l'aigua. La diferència de comportament entre el plàstic i altres materials com ara la ceràmica o el metall no es deu a l'atzar, sinó a propietats físiques específiques que influeixen directament en el procés d'assecat.

Capacitat tèrmica i comportament dels materials

El motiu principal pel qual els estris de plàstic surten humits del rentaplats és la seva capacitat tèrmica, també coneguda com a massa tèrmica. Materials com la ceràmica, el vidre i el metall tenen una alta capacitat tèrmica, la qual cosa significa que poden emmagatzemar més calor.

T'has adonat que els teus plats de porcellana encara estan calents quan obres el rentaplats? Aquesta calor residual juga un paper crucial en el procés d'assecat. Per tant, l'evaporació de l'aigua requereix energia, i aquesta calor emmagatzemada en materials ceràmics o metàl·lics proporciona precisament l'energia necessària.

Contràriament, els plàstics tenen una baixa capacitat calorífica i es refreden ràpidament després que el cicle s'hagi completat. Sense aquesta reserva de calor, l'aigua de la seva superfície no es pot evaporar de manera eficient. Aquest fenomen explica per què els recipients de plàstic romanen humits mentre que els plats estan perfectament secs.


Clic a la imatge per engrandir. Per què els envasos de plàstic sempre surten del rentaplats mullats? Per als fabricants, el problema d'assecar les superfícies hidrofòbiques és un autèntic maldecap. Crèdit: JulPo, iStock

Propietats superficials i tensió superficial

El segon factor que explica aquesta diferència en l'assecatge és el comportament de l'aigua en diferents superfícies. Els materials es poden classificar segons la seva afinitat per l'aigua:
  • Superfícies hidròfiles (ceràmica, metall): l'aigua s'escampa fàcilment en una capa fina.
  • Superfícies hidròfobes (plàstic): l'aigua forma gotes.
  • Superfícies tractades amb agents especials: modifiquen el comportament natural.

En superfícies hidròfiles com la ceràmica, l'aigua es distribueix en una pel·lícula fina, proporcionant una superfície més gran de contacte amb l'aire, aquesta configuració facilita enormement l'evaporació. En canvi, en superfícies hidrofòbiques com el plàstic, l'aigua s'acumula en gotes que s'evaporen més lentament.

Aquest fenomen s'amplifica per l'acció del detergent. Durant el cicle de rentat, els tensioactius presents en el producte redueixen la tensió superficial de l'aigua, permetent que s'estengui millor per totes les superfícies. D'altra banda, durant l'esbandida final, aquests agents s'eliminen i l'aigua torna al seu comportament natural: s'estén sobre la ceràmica però forma gotes sobre el plàstic.

Solucions pràctiques per a estris perfectament secs

Davant d'aquest problema comú, hi ha diverses solucions efectives disponibles per millorar l'assecat dels vostres estris de plàstic:
  • L'ús d'un abrillantador és la solució més eficaç. Aquests productes contenen tensioactius específics que redueixen la tensió superficial de l'aigua fins i tot després de l'esbandida final. Així, eviten la formació de gotes a les superfícies de plàstic i afavoreixen l'escolament de l'aigua, reduint significativament les ratlles i els residus humits.

  • Un mètode senzill és obrir-lo a la meitat la porta del rentaplats tan bon punt s'hagi completat el cicle. (Probablement aquest mètode ja l'heu descobert per vosaltres mateixos, felicitats!) Aquesta tècnica permet que el vapor d'aigua s'escapi en lloc de condensar-se a les superfícies refredades. En evitar aquest fenomen de condensació, similar a la formació de rosada al matí, redueixes significativament la humitat residual dels teus estris.

  • Per optimitzar l'assecatge, col·loqueu estratègicament els estris de plàstic al prestatge superior, inclinats per facilitar el drenatge de l'aigua. Aquesta senzilla disposició millora significativament l'eficiència de l'assecatge evitant zones de retenció d'aigua.
Avenços tecnològics en l'assecat

La recerca constant per millorar els rentaplats ha portat els fabricants a desenvolupar tecnologies específiques per abordar aquest problema persistent. Els models recents sovint incorporen sistemes d'assecat optimitzats que s'adrecen específicament als estris de plàstic.

Alguns electrodomèstics d'alta gamma ofereixen actualment cicles d'assecat prolongats a temperatures moderades, dissenyats específicament per a plàstics. Aquest mètode permet que l'aigua s'evapori gradualment sense distorsionar els materials sensibles a la calor. Altres models utilitzen sistemes de ventilació actius que fan circular l'aire calent per accelerar l'evaporació en totes les superfícies.

Comprendre la física que hi ha darrere d'aquest fenomen quotidià et permet adaptar els teus hàbits i optimitzar l'ús del rentaplats. Amb aquest coneixement i uns quants ajustos senzills, finalment pots dir adéu als estris de plàstic humits i a les sessions d'assecat manual després de cada cicle.


Ho he vist aquí.