31/10/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C107

Aquest cúmul d'estrelles poc dens va ser observat per primera vegada l'any 1826 per l'astrònom escocès James Dunlop. 

Clic a la imatge per engrandir. Caldwell C107 o NFC 6101. Crèdit: NASA, ESA, G. Piotto (Università degli Studi di Padova), i A. Sarajedini (Florida Atlantic University); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

En el passat, els astrònoms pensaven que els cúmuls globulars estel·lars estaven formats per estrelles amb edats i abundàncies químiques similars. Tanmateix, estudis recents suggereixen que potser no és tan senzill. Sembla que molts cúmuls globulars contenen estrelles amb diferents abundàncies químiques, cosa que suggereix que acullen múltiples poblacions d'estrelles nascudes en moments diferents.



Clic a la imatge per engrandir. Una imatge de superfície de Caldwell 107 (NGC 6101), presa pel Digitized Sky Survey (DSS), apareix a la part inferior esquerra. Una caixa en aquesta imatge mostra l'àrea coberta per les observacions del Hubble amb la seva Advanced Camera for Surveys (ACS) i la Wide Field Camera 3 (WFC3). Imatge de terra: Digitized Sky Survey; imatge de l'Hubble: NASA, ESA, G. Piotto (Università degli Studi di Padova), i A. Sarajedini (Florida Atlantic University); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Aquesta imatge del cúmul globular Caldwell 107, o NGC 6101, combina observacions preses en llum visible, infraroja i ultraviolada per la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3) i l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble. Les estrelles de Caldwell 107 estan més disperses que les d'altres cúmuls globulars, que normalment tenen nuclis densos i compactes. Els astrònoms van observar Caldwell 107 amb el Hubble per estudiar i caracteritzar les múltiples poblacions que hi ha dins del cúmul.

Caldwell 107 va ser observat per primera vegada el 1826 per l'astrònom escocès James Dunlop, que va viure a Austràlia durant molts anys. L'astrònom John Herschel, que va observar el cúmul a la dècada del 1830, el va descriure com a gran, feble, rodó i només una mica més brillant pel mig. El cúmul és més fàcil d'observar durant l'hivern des de l'hemisferi sud. Caldwell 107 té una magnitud aparent de 10,6 i es troba a uns 50.000 anys llum de la Terra, a la constel·lació de l'Au del Paradís (Apus). Es necessita un telescopi de mida mitjana per resoldre algunes de les estrelles individuals del cúmul.



30/10/2026

Adeu Picard!

 Bon viatge cap a les estrelles capità Picard!


Patrick Stewart
1940 - 2026

27/10/2026

Imatges DECam de la supernova SN 2026gzf

Aquestes imatges mostren l'evolució de la supernova SN 2026gzf, que va ser detectada per primera vegada per l'Einstein Probe el 21 de març de 2026. Les imatges preses el 25 de març i el 3 d'abril de 2026 mostren l'enlluernament de la supernova. Una imatge d'arxiu de la galàxia amfitriona del 9 de març de 2016 revela una font blava brillant a la posició de la supernova, que, segons els científics, probablement representa una regió de formació estel·lar compacta i extrema a la galàxia amfitriona, combinada amb l'activitat pre-explosió de l'estrella progenitora abans de la seva mort.


Clic a la imatge per engrandir. Aquestes imatges es van capturar amb la càmera Dark Energy Camera (DECam-Càmera d'Energia Fosca) de 570 megapíxels, fabricada pel DOE, muntada al telescopi de 4 metres Víctor M. Blanco de la NSF a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo (CTIO) a Xile, un programa de la NSF NOIRLab. Crèdit: CTIO/NOIRLab/DOE/NSF/AURA. Processament de la imatge: D. de Martin i M. Zamani (NSF NOIRLab)

Vegeu les imatges individuals als enllaços següents: camp de pre-explosió, 9 de març de 2016, 25 de març de 2026, 3 d'abril de 2026. Crèdit: CTIO/NOIRLab/DOE/NSF/AURA. Processament de la imatge: D. de Martin i M. Zamani (NSF NOIRLab)


Ho he vist aquí.

25/10/2026

Per què veiem el Sol de color groc i la Lluna de color blanc?

En realitat, el Sol no és groc, sinó blanc, ja que emet quantitats pràcticament iguals de llum en tots els colors de l'espectre, i per això anomenem la seva llum «llum blanca». Això significa que quan mirem un full de paper blanc a la llum del Sol, continua sent blanca. El mateix passa amb els núvols, que també reflecteixen la llum del Sol.


Representació del Sol i la Lluna. Catalogada com Sun and Moon Nuremberg Chronicle. La imatge va ser extreta d'un exemplar de la Crònica de Nuremberg. Il·lustradors principals: Michael Wolgemut i Wilhelm Pleydenwurff. Impresa a Nuremberg, Alemanya, el 12 de juliol de 1493.
 
Si poguéssim observar el Sol des de l'espai exterior (i no a través de l'atmosfera terrestre), el veuríem més blanc que daurat. Així doncs, el to groguenc que veiem des de la Terra es deu a la distorsió que causa l'atmosfera quan la llum solar hi passa a través (els elements de l'atmosfera escampen el color blau de la seva llum, i és per això que veiem el cel de color blau).

I ara, centrem-nos en la Lluna.

En realitat, la superfície del nostre satèl·lit està formada per un material bastant fosc, com es pot veure en observar les roques lunars que els astronautes de les missions Apol·lo van portar a la Terra. La raó per la qual la Lluna sembla reflectir tanta llum és que està envoltada per la foscor gairebé absoluta de l'espai, la qual cosa la fa semblar més pàl·lida del que és en realitat. En aquest cas, dir que la Lluna és «blanca» significa que no es reflecteix cap color de manera més intensa que els altres; si això passés, la Lluna apareixeria tenyida d'aquell to específic.
 

Una mostra dels 76,70 Kg de roques lunars transportades per l'Apol·lo 15 el 1971. Actualment exposada al National Museum of Natural History a Washington.

Per completar l'explicació, cal destacar que l'ull humà té dos tipus de cèl·lules sensibles a la llum: els bastonets i els cons. Els cons ens permeten veure els colors, però per fer-ho necessiten una gran quantitat de llum. Els bastonets, d'altra banda, són més sensibles a la llum, però no poden proporcionar informació sobre els colors. És per això que, a la nit, veiem el món en blanc i negre. I si hi penses, fins i tot si hi hagués lluna plena i molta llum nocturna, no podríem veure colors (ni a la lluna ni a enlloc més), de manera que aquesta és també la raó per la qual la lluna sembla no tenir color.

 

Autor de l'original de l'article: Miguel Artime, Co-fundador de Naukas, blogger (en excedència) i divulgador científic.

17/10/2026

Astronoms a punt de caçar un nou tipus d'ona gravitacional

Feu clic a la imatge per ampliar-la. Una impressió artística d'una estrella de neutrons envoltada per un disc de material que està robant a una estrella companya normal. Crèdit: Gabriel Pérez Díaz, SMM (IAC)

Els astrònoms s'acosten a trobar fonts d'ones gravitacionals contínues, gràcies a les observacions de Scorpius X-2, una estrella de neutrons que acreta matèria d'una companya binària de baixa massa.

Fins ara, els astrònoms només han detectat ones gravitacionals en forma d'esclats breus provinents de la fusió de forats negres i estrelles de neutrons. No obstant això, en teoria, els objectes compactes que no fusionen poden produir un torrent continu d'ones gravitacionals, tot i que més febles que les emeses per les fusions. En particular, els sistemes binaris de raigs X de baixa massa, en els quals una densa estrella de neutrons acapara matèria arrencada d'una estrella companya propera, són els principals sospitosos d'emetre ones gravitacionals contínues.

Scorpius X-2 és un exemple clàssic. És un sistema binari situat a 9.000 anys llum de distància, format per una estrella de neutrons de 1,4 masses solars que acreta material d'una estrella companya amb la meitat de la massa del nostre sol. A mesura que el gas robat flueix a la superfície de l'estrella de neutrons, s'escalfa i emet una forta radiació en raigs X. L'acreció del material fa que l'estrella de neutrons es deformi asimètricament a mesura que el gas s'acumula, i aquesta deformació genera un parell de torsió (una força de rotació) que s'aplica al gir de l'estrella de neutrons, accelerant-lo


Crèdit: Space.com

Per tant, els astrònoms es van basar en les observacions de l'Observatori d'Ones Gravitacionals amb Interferòmetre Llàser (LIGO) als EUA i els seus homòlegs europeu i japonès, VIRGO i KAGRA. En analitzar dades de la tercera campanya d'observació del sistema, que va durar des de l'abril del 2019 fins a l'inici de la pandèmia de la COVID-19 a principis del 2020, els científics no van poder detectar una emissió contínua d'ones gravitacionals d'Escorpí X-2.

Malgrat això, van poder establir límits molt més estrictes sobre la intensitat i la freqüència de qualsevol ona gravitacional contínua, límits que suggereixen que aquests senyals podrien ser detectables durant la propera tanda d'observació de la col·laboració, que està programada per començar al maig i serà molt més sensible que les anteriors, detectant senyals d'ones gravitacionals més febles.

Els càlculs suggereixen que la taxa de flux de material cap a una estrella de neutrons (indicada per la intensitat dels raigs X) està correlacionada amb la freqüència de rotació de l'estrella de neutrons i la freqüència de les ones gravitacionals que emet, ja que una taxa d'acreció més alta resulta en un parell més fort. Perquè el sistema es mantingui en equilibri i l'estrella de neutrons no es faci miques, el parell de rotació més fort provoca un parell d'emissió de ones gravitacionals igualment fort que actua en la direcció oposada, de manera que el sistema es troba en equilibri.
 
"Per primera vegada, aquesta cerca és ara sensible als models de l'escenari possible d'equilibri de parell de torsió del sistema, que estableix que els parells de torsió de les ones gravitacionals i de l'acreció de matèria sobre l'estrella de neutrons estan en equilibri", va dir en un comunicat Jared Wofford, doctorand de l'Institut de Tecnologia de Rochester a Nova York que va treballar en l'estudi. "En els propers anys, esperem obtenir sensibilitats millors amb més dades recollides per les campanyes d'observació de l'Advanced LIGO, explorant més a fons l'escenari de l'equilibri de parells de torsió amb l'esperança de fer la primera detecció d'ona contínua".
 
Els resultats estableixen límits superiors per a la intensitat de les ones gravitacionals en un rang de freqüències que abasta des dels 25 Hz fins als 1.600 Hz, la qual cosa correspon a freqüències de rotació de 12,5 Hz a 800 Hz (és a dir, una estrella de neutrons que gira entre 12,5 i 800 vegades per segon). El descobriment de l'emissió contínua d'ones gravitacionals d'un sistema d'aquest tipus permetria als científics obtenir una millor comprensió del procés d'acreció en les binàries de raigs X de baixa massa, així com de les propietats de les estrelles de neutrons en aquests sistemes.

Les troballes es descriuen en un article publicat el 16 de desembre a Astrophysical Journal Letters.



Ho he vist aquí.

04/10/2026

El Rover Curiosity celebra el 5.000è dia a Mart

Mentre estava aparcat en un turó de sorra anomenat "Chocolatal", el rover Curiosity de la NASA va utilitzar les seves càmeres de navegació en blanc i negre per capturar panoràmiques a dues hores del dia. La primera es va fer el 30 d'agost de 2026, a les 9:56 h, hora local marciana; la segona, el 2 de setembre de 2026, a les 17:39 h, hora local marciana. Aquestes dates corresponen al 5.000è i 5.003è dia marcià, o sol, de la missió.


Clic a la imatge per engrandir. Una postal del Curiosity per celebrar el 5.000è dia del rover a Mart. Crèdit: NASA/JPL-Caltech.

Després de ser enviades de tornada a la Terra, les dues imatges es van fusionar. Es va afegir color per a una interpretació artística de l'escena, amb el blau representant el panorama del matí i el groc, el de la tarda. La "postal" resultant és similar a exemples anteriors creats amb imatges del rover, com ara una feta al novembre de 2021.

Es pot veure la plataforma del rover a primer pla, incloent-hi la seva antena UHF en forma de llauna, utilitzada per enviar dades a les naus espacials en òrbita, i el seu darrere el seu Generador Termoelèctric Radioisotòpic de Multimissió (MMRTG) amb aletes, una font d'energia nuclear. Es poden veure les rodades del rover que s'allunyen a la distància.

El Curiosity es troba als contraforts inferiors del mont Sharp, una muntanya de 5 quilòmetres d'alçada que es troba dins del cràter Gale. Aquesta imatge mira cap al fons del cràter, amb el seu llindar a penes perceptible a l'horitzó.

Curiosity va ser construït pel Laboratori de Propulsió a Reacció ((Jet Propulsion Laboratory) de la NASA, que està gestionat per Caltech a Pasadena, Califòrnia. El JPL dirigeix la missió en nom de la Direcció de Missions Científiques de la NASA a Washington, com a part del portafoli del Programa d'Exploració de Mart de la NASA.



Ho he vist aquí.