Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vent solar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vent solar. Mostrar tots els missatges

30/12/2024

La sonda solar Parker fa història amb el seu major acostament al Sol


Clic per engrandir. Imatge artística de la sonda solar Parker. Crèdit: NASA/APL

Els equips d'operacions han confirmat que la missió de la NASA destinada a “tocar” el Sol va sobreviure a la seva aproximació més propera a la superfície solar el 24 de desembre del 2024, batent un rècord.

La sonda Parker Solar Probe de la NASA va batre el seu rècord anterior en volar a tan sols 5,5 milions de quilòmetres sobre la superfície del Sol, travessant l'atmosfera solar a una velocitat de 430.000 quilòmetres per hora, la més ràpida mai aconseguida per un objecte fabricat per l'home. Un to de balisa rebut a última hora del 26 de desembre va confirmar que la nau havia superat el matx sense problemes i que funcionava amb normalitat.

Aquest pas, el primer de molts que es produiran a aquesta distància, permetrà a la nau realitzar mesuraments científics sense comparació que podrien canviar la nostra comprensió del Sol.

"Volar tan a prop del Sol és un moment històric a la primera missió de la humanitat a una estrella", va dir Nicky Fox, que dirigeix la Direcció de Missions Científiques a la seu de la NASA a Washington. "En estudiar el Sol de prop, podem entendre millor els seus impactes en tot el nostre sistema solar, incloent en la tecnologia que utilitzem diàriament a la Terra i a l'espai, així com aprendre sobre el funcionament de les estrelles a tot l'univers per ajudar a la nostra recerca de mons habitables més enllà del nostre planeta".


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. El 24 de desembre del 2024, la Parker Solar Probe de la NASA va batre el seu rècord de màxima aproximació a la superfície solar. Batent el seu rècord anterior en volar a més de 611,000 de kilòmetres per sobre de la superfície del Sol, la nau espacial es va precipitar a través de l'atmosfera solar a una velocitat abrasadora de més de 692,000 kilòmetres per hora, més ràpid del que mai s'hagi mogut cap objecte fabricat per l'ésser humà. Crèdit: NASA.

Parker Solar Probe ha passat els darrers sis anys preparant-se per a aquest moment. Llançada el 2018, la sonda va utilitzar set sobrevols de Venus per acostar-se cada cop més al Sol. Amb el seu darrer sobrevol de Venus, el 6 de novembre del 2024, la nau va aconseguir la seva òrbita òptima. Aquesta òrbita ovalada situa la nau a una distància ideal del Sol cada tres mesos, prou a prop com per estudiar els misteriosos processos solars, però no gaire per veure's aclaparada per la calor i la radiació perjudicial del Sol. La nau romandrà en aquesta òrbita durant la resta de la missió principal.

"Parker Solar Probe està desafiant un dels entorns més extrems de l'espai i superant totes les expectatives", va declarar Nour Rawafi, científic del projecte Parker Solar Probe al Laboratori de Física Aplicada Johns Hopkins (APL), que va dissenyar, construir i opera la nau des del seu campus a Laurel, Maryland. "Aquesta missió està marcant el començament d'una nova era daurada de l'exploració espacial, apropant-nos més que mai a desvetllar els misteris més profunds i perdurables del Sol".

A prop del Sol, la nau espacial es recolza en un escut d'escuma de carboni per protegir-se de la calor extrema de l'atmosfera solar superior anomenada corona, que pot superar més de 555,000º C. L'escut es va dissenyar per assolir temperatures de 1,400º C, prou altes per fondre l'acer, i mantenir els instruments situats darrere a una temperatura ambient agradable. A la corona calenta però de baixa densitat, s'espera que l'escut de la nau arribi als més de 980º C.


Clic a la imatge per engrandir. La distància rècord a què es troba la sonda, 6,115 milions de kilòmetres, pot semblar llunyana, però a escala còsmica és increïblement a prop. Si la distància entre el Sol i la Terra fos igual a la d'un camp de futbol, la sonda Parker estaria a només quatre metres de la zona d'anotació, prou a prop per passar per la tènue atmosfera exterior del Sol, coneguda com a corona. Crèdits: NASA/APL, Infografia en català: Sci-Bit

"És impressionant poder acostar tant una nau espacial al Sol", va declarar John Wirzburger, enginyer de sistemes de la missió Parker Solar Probe a APL. "Es tracta d'un repte que la comunitat científica espacial ha volgut abordar des del 1958 i ha dedicat dècades a l'avenç de la tecnologia per fer-ho possible".

En volar a través de la corona solar, Parker Solar Probe pot fer mesuraments que ajudin els científics a comprendre millor com s'escalfa tant aquesta regió, rastrejar l'origen del vent solar (un flux constant de material que s'escapa del Sol) i descobrir com s'acceleren les partícules energètiques a la meitat de la velocitat de la llum.

"Les dades són molt importants per a la comunitat científica perquè ens donen un altre punt de vista", va dir Kelly Korreck, científica del programa a la seu de la NASA i heliofísica que va treballar en un dels instruments de la missió. "En obtenir informació de primera mà sobre el que passa a l'atmosfera solar, Parker Solar Probe ha revolucionat la nostra comprensió del Sol".

Les passades anteriors ja han ajudat els científics a comprendre el Sol. Quan la nau va passar per primera vegada per l'atmosfera solar el 2021, va descobrir que el límit exterior de la corona està arrugat amb pics i valls, al contrari del que s'esperava. Parker Solar Probe també va assenyalar l'origen d'importants estructures en forma de ziga-zaga al vent solar, anomenades switchbacks en anglès, a la superfície visible del Sol: la fotosfera.

Des del seu primer pas pel Sol, la sonda ha passat més temps a la corona, on tenen lloc la majoria dels processos físics crítics.


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge conceptual mostra a la Parker Solar Probe a punt d'entrar a la corona solar. Crèdit: NASA/Johns Hopkins APL/Ben Smith.

"Ara entenem el vent solar i la seva acceleració lluny del Sol", va dir Adam Szabo, científic de la missió Parker Solar Probe al Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA a Greenbelt, Maryland. "Aquest acostament ens proporcionarà més dades per comprendre com s'accelera més a prop".

Parker Solar Probe també ha realitzat descobriments a tot el sistema solar interior. Les observacions van mostrar com les gegantines explosions solars anomenades ejeccions de massa coronal (CME)  aspiren pols a mesura que escombren el sistema solar, i altres observacions van revelar troballes inesperades sobre les partícules energètiques solars. Els sobrevols de Venus han documentat les emissions de ràdio naturals del planeta procedents de la seva atmosfera, així com la primera imatge completa del seu anell de pols orbital.

Fins ara, la nau només ha transmès que està fora de perill, però aviat estarà en un lloc que li permetrà transmetre les dades que va recollir en aquesta última passada solar.

"Les dades que es descarregaran de la nau espacial seran informació fresca sobre un lloc on nosaltres, com a humanitat, mai hem estat", va dir Joe Westlake, director de la Divisió d'Heliofísica de la seu central de la NASA. "És un èxit sorprenent".

Les properes passades solars properes de la nau espacial estan previstes per al 22 de març de 2025 i el 19 de juny de 2025.


Ho he vist aquí.

10/10/2024

Gaudiu del Sol en primer pla

Clic a la imatge per engrandir. Frame del vídeo de més avall. Crèdit: @james.and.chips

Dues prominències gegants, una al costat de l'altra, regnant als llimbs occidentals del Sol, acompanyades d'algunes erupcions de plasma. S'observen protuberàncies i ejeccions de massa coronal (CME). Time lapse de 3 hores - 2TB de dades.


Fotografiat en Monocrom Alfa d'Hidrogen amb un Telescopi Solar Dedicat de 130mm i després acolorit. Crèdit: @james.and.chips

Una ejecció de massa coronal o CME (de l'anglès Coronal Mass Ejection) és l'expulsió d'una enorme quantitat de plasma de la corona solar cap a l'espai, a velocitats de centenars de quilòmetres per segon. Estan formades principalment per electrons i protons, a més de quantitats menors d'heli, oxigen i ferro en forma de ions. Quan les partícules ionitzades arriben a la Terra, alguns dies després, sovint provoquen pertorbacions en la magnetosfera terrestre, comprimint-la al seu costat diürn i estenent la seva cua en el costat nocturn. Quan la magnetosfera es reconnecta en el costat nocturn, es generen trilions de watts de potència, que són dirigits cap a l'atmosfera superior de la Terra. Aquest procés pot provocar aurores particularment intenses. Les ejeccions de la corona solar, així com les fulguracions solars, poder distorsionar les transmissions de ràdio, provocar danys als satèl·lits i a la xarxa de transport d'energia elèctrica. La CME més gran que s'ha mesurat mai va tenir lloc el 1859 i mesurava 100 nanoteslas. 

Ho he vist aquí.

16/08/2022

Aquest estrany fenomen s'ha tornat a observar a latituds baixes


Clic per engrandir. El fenomen Steve sembla una aurora polar, però no ho és. Crèdit: NASA

Observat per primera vegada el 2015, el fenomen lluminós Steve sembla una aurora polar, encara que la física que hi ha darrere no sigui la mateixa. La nit del 7 al 8 d'agost, quan una tempesta solar va colpejar la Terra, aquesta estranya ratlla lluminosa va tornar a aparèixer, aquesta vegada al sud del Canadà. De fet, STEVE son las sigles en angles de "Strong Thermal Velocity Enhancement", que ho podem traduir com a "fort augment de la velocitat tèrmica".

Gràcies a Adrien Mauduit, deixeu-vos portar per la contemplació d'aquestes superbes aurores polars que apareixen a altes latituds, dibuixant immenses volutes en moviment, segons el vent solar. Crèdit: Adrien Mauduit, YouTube.

Encara no es coneix l'origen d'aquest fenomen, tot i que des de la seva primera documentació l'any 2017 se'n tenen sospites. La nit del 7 al 8 d'agost de 2022 es va observar una aparició celeste lluminosa més estranya al sud del Canadà. Es conegut com a "Steve Phenomenon", per l'augment de la velocitat d'emissió tèrmica. Aquest fenomen conegut recentment es produeix només quan les tempestes solars impacten a la Terra.

Tanmateix, els vents solars provocats per aquestes tempestes contenen diferents partícules carregades d'alta energia. Per tant serien l'origen de Steve. I són aquests vents solars els que estan a l'origen de les aurores, el color de les quals correspon als elements de l'atmosfera que s'ionitzen durant les seves interaccions amb les partícules carregades.


Clic per engrandir. Un gran espectacle de STEVE la nit passada del 7 al 8 d'agost, recorrent el cel en forma d'arc i mostrant els seus dits verds breument durant uns 2 minuts. STEVE va durar prop de 40 minuts, apareixent quan l'aurora Kp5 al nord va disminuir. Això va ser a les 12.30 MDT (UTC-6) des del sud d'Alberta (Canadà).

Steve apareix a les zones subaurorals

Malgrat això en el cas de Steve, la física difereix: Steve encara que apareix durant les tempestes solars, però després de les aurores a latituds molt inferiors a les que es produeixen, anomenades zones subaurorals. "L'Steve va durar uns 40 minuts, apareixent quan les aurores del nord s'apagaven", va escriure el fotògraf Alan Dyer, que va captar el fenomen.

Així, el seu origen es troba en un altre lloc. Consisteix en una llarga cinta morada acompanyada -o no- d'una mena de serrells verds que desapareix en pocs minuts. La llum violeta pot durar més d'una hora. Els científics creuen que Steve es va originar a partir de col·lisions a gran velocitat entre partícules carregades a la ionosfera. El resultat: gas ionitzat calent, anomenat plasma. Almenys per a la part morada. La llum verda, en canvi, resultaria de la turbulència en aquest plasma, que ionitzaria localment els àtoms d'oxigen.


Clic per engrandir. Els científics van comparar prèviament els albiraments a terra amb les dades de la missió Swarm de la ESA per demostrar que el fenomen Steve es compon en realitat d'un corrent de partícules atòmiques extremadament calentes que es mou ràpidament. Ara han determinat els rangs d'altitud.


Clic per engrandir. Imatge de STEVE capturada per Alan Dyer. Crèdit: Alan Dyer. AmazingSky.com

Ho he vist aquí.

19/02/2021

Per què s’inverteix el camp magnètic terrestre?

Clic per engrandir. Perquè el camp magnètic de la Terra s'inverteix
esporàdicament?. Crèdit: marcel, Adobe Stock

Qui no ha jugat de nen a ser un explorador intentant orientar-se amb una brúixola? Des del segle XV, la propietat d’orientació d’aquestes petites agulles magnètiques són navegadors ben coneguts. Reflecteix l’existència d’un camp magnètic terrestre que, a més de proporcionar un mitjà d’orientació fiable, protegeix la Terra i la seva biosfera de la radiació solar. No obstant això, el camp magnètic de la Terra està lluny de ser estable. De fet, els pols magnètics no són fixos i la seva posició canvia amb els anys fins que s’inverteixen.

Vent solar: la Terra protegida pel seu camp magnètic. Les tempestes del Sol projecten
a l’espai partícules molt energètiques que els astronautes poden veure amb els
ulls tancats. Si no ens arriben és perquè el camp magnètic de la Terra (magnetosfera)
ens protegeix del vent solar. Descobriu amb el vídeo com funciona aquest
sorprenent escut. Crèdit: Futura-Sciences  

Aquests episodis d’inversió del camp magnètic, quan el pol nord es converteix en el pol sud i viceversa, s’han produït centenars de vegades en la història de la Terra. Però, per què el camp magnètic s'inverteix esporàdicament? Quin és l'origen i la força motriu d'aquestes inversions? 

Què és el camp magnètic terrestre?

Imagineu-vos un imant dipol gran situat al centre de la Terra. Les línies magnètiques de força creades representen el que s’anomena camp magnètic terrestre. Aquestes línies de força tallen la superfície de la Terra amb un angle que varia amb la latitud. "Entren" verticalment en un punt anomenat "pol magnètic nord" i surten de la mateixa manera pel pol magnètic sud. A l’equador magnètic, les línies del camp són horitzontals. Actualment, l’eix magnètic està desplaçat respecte de l’eix de rotació de la Terra, cosa que significa que els pols magnètic i geogràfic no coincideixen. El pol magnètic nord es troba actualment a Sibèria i el pol sud a Adelie Land, davant de l'Antàrtida.

Inversions del camp magnètic al llarg del temps

A principis de la dècada de 1900, els científics van descobrir que les roques d’origen volcànic tenien diferents direccions d’imantació. Algunes mesures van indicar la magnetització en la mateixa direcció que el camp magnètic actual, altres van indicar una magnetització totalment oposada, creant "anomalies magnètiques". D’aquestes observacions va néixer la idea que el camp magnètic de la Terra es pot revertir esporàdicament. Aquesta hipòtesi s’ha recolzat al llarg del temps i actualment hi ha escales de polaritat magnètica que identifiquen i daten les diverses inversions que s’han produït durant la història de la Terra. 

Aquestes escales defineixen períodes de polaritat "normals" quan el camp mesurat és el mateix que l'actual i períodes de polaritat "inversa" quan el camp mesurat es troba en la direcció oposada. Està clar que les inversions no són ni regulars ni d’igual durada. Els intervals de temps corresponents a una polaritat estable (normal o inversa) s’anomenen crons i es numeren a partir de l’actual (C0). La durada de cada cron és extremadament variable, i va des de menys d’un milió d’anys fins a diverses desenes de milions d’anys (llavors parlem d’un supercron). La seva freqüència també és molt caòtica. Així, el camp magnètic s’ha invertit unes 300 vegades durant els darrers 200 milions d’anys. L’última inversió es va produir fa 773.000 anys.

 Clic per engrandir. Escala de polaritat magnètica dels darrers temps. ©  EUA Geological Survey

L’origen de les inversions del camp magnètic terrestre

Gràcies a les mesures, observem que els pols no estan estacionaris i es mouen. Durant els darrers vint anys, el pol nord ha migrat diversos centenars de quilòmetres i actualment es mou al voltant de 55 km/any. En canvi, el pol sud només es mou 10 km/any. Aquestes variabilitats, que signifiquen que els dos pols magnètics no estan necessàriament situats a les antípodes, estan vinculades a la dinàmica complexa del camp magnètic, que no només és dipolar, sinó que té components multipolars. Aquesta multipolaritat està lligada als moviments del ferro líquid dins del nucli terrestre. Les pertorbacions del nucli poden modificar les estructures convectives i provocar l'aparició de bucles magnètics secundaris que s'afegeixen al dipol principal. Aquest component multipolar seria capaç de debilitar temporalment el dipol terrestre, cosa que conduiria a una inversió completa del camp magnètic o bé a un restabliment dels pols a la seva posició original després d’un període d’excursió.

Just abans d’una inversió els pols magnètics doncs, semblen seguir trajectòries complexes i sinuoses a la superfície de la Terra, en associació amb una dràstica disminució de la intensitat del camp magnètic, però sense que desaparegui completament. No obstant això, els mecanismes precisos associats a la inversió del camp magnètic encara són poc coneguts i, en particular, l’origen de les pertorbacions al nucli terrestre. Sembla que en tots els casos es produeix una inversió en un interval de temps relativament curt, de 1.000 a 20.000 anys com a màxim.

 Clic per engrandir. Modelització del camp magnètic terrestre per Glatzmaier i Roberts.
A l’esquerra, durant un període de calma, predomina el component dipolar. A la dreta,
durant una inversió, podem veure l’aparició de diversos pols nord i sud. © NASA  

Per tant, l’acceleració actual del moviment del pol nord magnètic és sinònim d’una inversió a curt termini? Res no és menys segur, el pol sud es manté relativament estable. En qualsevol cas, l’estat actual del nostre coneixement no ens permet predir quan tindrà lloc la propera "excursió" o inversió.

 

Ho he vist aquí.

05/11/2019

La Voyager 2 penetra en els secrets de l’espai interestel·lar


El 2012, la Voyager 1 va penetrar a l’espai interestel·lar. Una fita per a un enginy fabricat per l’home. A finals del 2018, Voyager 2 ha seguit el seu rastre. I els astrònoms revelen avui el que ha vist la sonda des de llavors. No menys de 42 anys després del seu llançament!

El 20 d'agost de 1977, la Voyager 2 va ser llançat per un coet "Titan". Fa més de 42 anys. I fa tot just un any, el 5 de novembre de 2018, es va convertir en la segona nau espacial creada per l'home a creuar el límit de l'heliosfera. Aquesta regió allargada en forma de bombolla situada sota la influència del Sol. A uns 18 mil milions de quilòmetres de la nostra Terra, la Voyager 2 va penetrar en allò que s'anomena espai interestel·lar.

Avui dia, els astrònoms publiquen una sèrie de resultats a partir de les dades transmeses pels cinc instruments de la sonda: un sensor de camp magnètic, dos instruments de detecció de partícules energètiques en diferents rangs d’energia i dos instruments d’estudi del plasma, i descriuen una imatge única (el sensor de plasma de la Voyager 1 va fallae abans d’arribar a aquest punt), això és el que es juga al costat d’aquesta frontera mítica.

A les fronteres de la influència solar

Recordem que les dades de la Voyager 1 van demostrar que l’heliosfera protegeix la Terra (i els altres planetes del Sistema Solar) en més del 70% dels raigs còsmics que es troben a l’espai interestel·lar. I és un bocí d'aquest índex el que va permetre confirmar, el novembre passat, que la Voyager 2 havia entrat en una nova regió espacial. Els seus detectors de partícules energètiques havien donat l'alarma. Mentre que la velocitat de partícules heliosfèriques (energia relativament baixa) estava en caiguda lliure, la taxa de partícules de raigs còsmics (energies molt superiors) havia augmentat notablement.

Però els investigadors encara assenyalen que la Voyager 2, igual que la seva bessona, la Voyager 1, no sembla que hagin arribat totalment a l'espai interestel·lar en si. Actualment, la sonda estaria en una mena de zona de transició. "Les dades de la Voyager 2 mostren com el nostre Sol continua interactuant fins i tot amb elements més enllà de l'heliosfera. I confirmen el que ja vam observar amb la Voyager 1", afirma Ed Stone, físic de Caltech (EUA).

Els astrònoms han descobert que les interaccions entre els vents interestel·lars i els solars
són més complexes del que havien imaginat. Voyager 2 també ha observat una heliopausa,
així és com els experts anomenen el límit de l’heliosfera, més fina i nítida, que es va creuar en
només un dia, que la que va observar la Voyager 1. Potser perquè aquest últim va aparèixer al
costat de l’heliopausa en el moment de realitzar un màxim d’activitat solar.
© Buddy_Nath, llicència Pixabay

Plasma comprimit

A més, els astrònoms ja sabien que tant l’heliosfera com l’espai interestel·lar estan plens de plasma. Tanmateix, a l'heliosfera, la teoria suggeria que havia de ser calent i rar, mentre que a l'espai interestel·lar s'esperava que aparegués fred i dens. Informació confirmada avui per ambdues sondes Voyager. Segons les dades de Voyager 2, el medi interestel·lar és de 20 a 50 vegades més dens que el medi solar.

Però els astrònoms assenyalen alguns detalls sorprenents. De fet, el 2012, Voyager 1 ja havia observat una densitat plasmàtica lleugerament per sobre de les previsions fora de l’heliosfera. Què suposa una fase de compressió. I Voyager 2 acaba de demostrar que el plasma fora de l’heliosfera també és lleugerament més alterat i calent del que s’esperava (entre 30.000 i 50.000 K mentre que la teoria deia entre 15.000 i 30.000 K), confirmant la idea de compressió. La sonda també va observar un lleuger augment de la densitat just abans de sortir de l’heliosfera, cosa que indica que el plasma també es comprimeix al voltant de la vora interior de la nostra bombolla protectora. Cal aclarir el perquè del fenomen.

Segons aquesta imatge artística, les ubicacions de les dues sondes abans que Voyager 2
surti de l’heliosfera. A la part superior, Voyager 1 ha entrat a l’espai interestel·lar situat
al costat del front de l’heliosfera. Voyager 2, tal com es suggereix en aquesta il·lustració,
finalment va deixar l'heliosfera pel seu flanc. © Nasa, JPL-Caltech
 
Les fuites de partícules

Altres dades assenyalades pels astrònoms: l’heliosfera no sembla ser totalment hermètica. S'ha registrat un corrent de partícules que s'escapaven a l'espai interestel·lar. Més clarament al costat del suposat flanc de la nostra bombolla protectora (a on és la Voyager 2) que al lateral del front, on es troba la Voyager 1. Voyager 2 ha capturat efectivament un corrent de partícules de baixa energia que abasta més 100 milions de quilòmetres més enllà de l’heliopausa: així anomenen els experts al límit de l’heliosfera.

Es confirma el misteri del camp magnètic

Finalment, gràcies al magnetòmetre de la Voyager 2, els investigadors van poder confirmar una última sorprenent observació ja feta per Voyager 1. La sonda ha identificat una mena de barrera magnètica a partir de la qual progressivament ha canviat la direcció del camp magnètic. Poc més enllà de l’heliopausa, el camp magnètic apareix paral·lel al camp magnètic de l’heliosfera.

Per saber-ne més:

El Voyager 1 es troba actualment a més de 22 mil milions de quilòmetres del nostre Sol. El Voyager 2 a "només" 18.000 milions. Però encara li queden unes 16,5 hores/llum per fer el viatge. En comparació, la llum només triga 8 minuts a recórrer la distància entre la Terra i el Sol.

Web de la NASA sobre la missió de les Voyager

Veure més entrades al blog sobre les Voyager fent un clic aquí.


Ho he vist aquí

18/08/2019

Un any de la sonda solar Parker de la NASA

Clic a la imatge per engrandir.
Crèdit de la imatge: NASA/Naval Research Laboratory/Parker Solar Probe

En l'any transcorregut des del seu llançament, la sonda solar Parker ha recollit una gran quantitat de dades científiques en dues passades properes al Sol.

En aquesta imatge, l'instrument WISPR (sigles en anglès de Visor de Gran Angular de la Sonda solar) de la nau, va veure passar el vent solar durant la primera trobada solar de la nau al novembre de 2018.

La nau incorpora quatre sèries d'instruments científics per recopilar dades sobre les partícules, el plasma del vent solar, els camps elèctrics i magnètics, l'emissió de ràdio solar i les estructures de la càlida atmosfera exterior del Sol, la corona. Aquesta informació ajudarà als científics a desentranyar la física que dirigeix les temperatures extremes a la corona, (que contrari al que es pugui pensar, més calenta que la superfície solar de sota), i els mecanismes que dirigeixen les partícules i el plasma cap al sistema solar.

Aquesta imatge va ser considerada per la NASA imatge del dia el 12 d'agost del 2019.


Ho he vist aquí.