Per què veiem el Sol de color groc i la Lluna de color blanc?

En realitat, el Sol no és groc, sinó blanc, ja que emet quantitats pràcticament iguals de llum en tots els colors de l'espectre, i per això anomenem la seva llum «llum blanca». Això significa que quan mirem un full de paper blanc a la llum del Sol, continua sent blanca. El mateix passa amb els núvols, que també reflecteixen la llum del Sol.

Representació del Sol i la Lluna. Catalogada com Sun and Moon Nuremberg Chronicle. La imatge va ser extreta d'un exemplar de la Crònica de Nuremberg. Il·lustradors principals: Michael Wolgemut i Wilhelm Pleydenwurff. Impresa a Nuremberg, Alemanya, el 12 de juliol de 1493.

 

Si poguéssim observar el Sol des de l'espai exterior (i no a través de l'atmosfera terrestre), el veuríem més blanc que daurat. Així doncs, el to groguenc que veiem des de la Terra es deu a la distorsió que causa l'atmosfera quan la llum solar hi passa a través (els elements de l'atmosfera escampen el color blau de la seva llum, i és per això que veiem el cel de color blau).

I ara, centrem-nos en la Lluna.

En realitat, la superfície del nostre satèl·lit està formada per un material bastant fosc, com es pot veure en observar les roques lunars que els astronautes de les missions Apol·lo van portar a la Terra. La raó per la qual la Lluna sembla reflectir tanta llum és que està envoltada per la foscor gairebé absoluta de l'espai, la qual cosa la fa semblar més pàl·lida del que és en realitat. En aquest cas, dir que la Lluna és «blanca» significa que no es reflecteix cap color de manera més intensa que els altres; si això passés, la Lluna apareixeria tenyida d'aquell to específic.
 

Una mostra dels 76,70 Kg de roques lunars transportades per l'Apol·lo 15 el 1971. Actualment exposada al National Museum of Natural History a Washington.

Per completar l'explicació, cal destacar que l'ull humà té dos tipus de cèl·lules sensibles a la llum: els bastonets i els cons. Els cons ens permeten veure els colors, però per fer-ho necessiten una gran quantitat de llum. Els bastonets, d'altra banda, són més sensibles a la llum, però no poden proporcionar informació sobre els colors. És per això que, a la nit, veiem el món en blanc i negre. I si hi penses, fins i tot si hi hagués lluna plena i molta llum nocturna, no podríem veure colors (ni a la lluna ni a enlloc més), de manera que aquesta és també la raó per la qual la lluna sembla no tenir color.

 

Autor de l'original de l'article: Miguel Artime, Co-fundador de Naukas, blogger (en excedència) i divulgador científic.

La Lluna s'està allunyant gradualment de la Terra, veritat o mentida?

Vaja, no estaria gens bé! Quan sabem que la Lluna influeix en les marees, si mai desapareix completament, què farem? Això és el que amoïna.

Clic per engrandir. La Lluna s'allunyaria del nostre planeta uns quants centímetres a l'any. Crèdit: Gregory H. Revera, Viquipèdia

Tingueu en compte una xifra: 384.400. Aquest és el nombre de quilòmetres que ens separen de la Lluna. Ho vau veure ? El 1969, l'equip de Neil Armstrong va viatjar tota aquesta distància per posar un peu a la superfície lunar. Per saber-ho tot sobre aquest esdeveniment, us remeto al nostre episodi de Ciència o ficció, on vam desxifrar el veritable del fals sobre el rumor que l'home mai va anar a la Lluna. Una història dels panells reflectants.

Una història de panells reflectants

De totes maneres, durant les missions Apol·lo, es van instal·lar cinc panells reflectants al sòl lunar. Bé, es van utilitzar per mesurar la distància Terra-Lluna mitjançant un sistema làser. Aquests panells reflectants estan fets de tota una xarxa de petits blocs de vidre destinats a concentrar la llum i reflectir-la de nou en la direcció d'on prové. Enginyós! Doncs sí, sobretot perquè ho has entès, a grans trets, només has d'enviar un raig làser des de la Terra cap a un dels seus panells, mesurar el temps que triga a fer el viatge d'anada i tornada, i la distància que ens separa de l'estrella es calcula ràpidament. Deduïm la distància Terra-Lluna gràcies a la petita fórmula matemàtica D = (c*T)/2, sent D la distància, c la velocitat de la llum i T el temps. Per tant, la distància és igual a la velocitat de la llum multiplicada pel temps que triga el làser a anar i tornar, tot dividit per dos. Sí, perquè com que és un viatge d'anada i tornada, no volem mesurar la distància dues vegades. Així que recordeu que, gràcies a aquests panells reflectants, si teniu quelcom de material a casa, bé, en general, podríeu fer aquesta mesura des del vostre jardí!

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. L'experiment amb els panells reflectants a la Lluna, recreats amb comicitat a un capítol de la sèrie de TV Big Bang Theory.

Per què la Lluna ens fuig?

Així que sabent això, us podeu imaginar que els científics han estat capaços d'analitzar la distància que ens separa del nostre satèl·lit, i comprovar fàcilment que sí! La Lluna s'està allunyant gradualment de nosaltres. En primer lloc, tingueu en compte que la distància entre ella i nosaltres no és constant, per la senzilla i bona raó que l'òrbita de la Lluna no descriu un cercle perfecte. En conseqüència, quan passi més a prop nostre, estarà a uns 362.600 quilòmetres, mentre que quan estigui més allunyada, la distància és d'uns 405.400 quilòmetres. Sí, encara són quasi 43.000 quilòmetres de diferència, no és res! I gràcies al sistema làser i amb el petit càlcul del qual us hem parlat abans, els científics es van adonar que la Lluna efectivament s'allunya, 3,8 centímetres per any, de mitjana. És una bogeria no?

En qüestió, un factor principal: la marea! Sí, potser sabeu que la Lluna influeix en les marees, però òbviament, aquestes últimes també influeixen en la Lluna. És una mica complex. Vaig haver de passar una estona amb el cap en diversos articles sobre el tema que realment no estaven clars, però, afortunadament, Laurent Sacco, el nostre astro periodista de Futura, ho va poder aclarir tot en poques frases. Com sabeu, la força gravitatòria de la Lluna uneix els oceans i provoca el que s'anomenen marees. Fins ara, tot bé. Sí, excepte que si vius a prop del mar, potser ja t'has adonat que la Lluna no necessàriament es troba a sobre de la costa en el moment de la marea alta. Eh si! Això es deu al fet que la Terra continua girant sobre si mateixa, i això és molt més ràpid que la Lluna gira al voltant del nostre Planeta. Per tant, el nostre satèl·lit atrau els oceans, però al mateix temps es mouen més ràpid que ell. A causa de la força gravitatòria de la Terra, el fons oceànic i la distribució dels continents, les masses d'aigua a la superfície terrestre es mantenen relativament al seu lloc i continuen el seu curs davant del nostre satèl·lit. I tant millor, perquè si la Lluna fos prou forta com per desallotjar els oceans, seria difícil construir les nostres ciutats en sec. Bé, però aquesta oposició de l'atracció terrestre i l'atracció lunar sobre els oceans no és sense conseqüències. A mesura que la Lluna segueix arrossegant els oceans cap a ella, crea una fricció a la superfície de la Terra que, subjectant-s'hi, fa que la velocitat de rotació del nostre Planeta disminueixi. Ho heu sentit bé! Per dir-ho més esquemàticament, tirant dels oceans, la Lluna frena la Terra, no és un disbarat?

Però no s'atura aquí. Perquè imagineu-vos que no frenem el moviment de la Terra, així, picant els dits, esperant que no passi res. Aquest fenomen suposa una disminució del que s'anomena el seu moment angular. Tanmateix, la física ens ensenya que la suma del moment angular de la rotació terrestre i la de la rotació lunar al voltant de la Terra és necessàriament constant. Resultat? Si la velocitat de rotació de la Terra disminueix, la de la Lluna al voltant del nostre Planeta ha d'augmentar necessàriament. I això és
exactament el que passa: la Lluna comença a girar més ràpidament al voltant del nostre planeta blau, i això resulta en una òrbita més gran. En resum, la Lluna s'està allunyant de la Terra, uns 3,8 centímetres per any! D'acord, però un cop hem vist tot això, la distància de la Lluna ens afecta realment als terrícoles?

Què hi ha en joc per a nosaltres?

Amb totes aquestes forces entrant en joc, és cert que podríem dir-nos que si alguna cosa aconsegueix expulsar la Lluna, bé, no durarem gaire! Però, no us preocupeu, ja fa milions d'anys que és així, així que si alguna cosa hagués de passar, segur que ja hauria passat! Però és cert que, en canvi, si mirem amb precisió el que això implica, ja podem veure que els nostres dies s'allarguen uns 1,8 mil·lisegons cada segle. Bé, està bé, no és molt, bàsicament vol dir que en 3,3 milions d'anys, un dia durarà 24 hores i un minut. D'altra banda, també vol dir que abans, la Lluna i la Terra estaven més a prop, per tant la Terra girava una mica més ràpid, i els dies eren una mica més curts! Bé, això encara s'ha de prendre amb un gra de sal perquè no és fàcil estimar la distància Terra-Lluna fa mil o dos mil milions d'anys, sobretot perquè aquesta distància no sempre es va fer d'una manera tan constant. Mitjançant l'anàlisi de roques d'uns 1.500 milions d'anys, el professor de geociència Stephen Meyers ha calculat que en aquell moment la Lluna estava, per tant, més a prop, a uns 340.000 quilòmetres de la Terra, i que els dies duraven 18,68 hores! Cal assenyalar, però, que aquests resultats s'han de comparar amb altres anàlisis realitzades per altres mitjans per poder ser validats. Però almenys et dóna una petita idea!

Una altra conseqüència de la distància de la Lluna: els eclipsis totals de Sol podrien arribar a ser molt rars o fins i tot inexistents. Antigament, com que la Lluna estava més a prop nostre, semblava més gran que el Sol al cel i, per tant, l'havia d'amagar completament. Avui, com que s'ha allunyat una mica i sembla la mateixa mida que el Sol, tenim dret a eclipsis on l'alineació perfecta de les dues estrelles ens permeti veure la magnífica corona solar. La natura està ben feta, no? Sí, però no per molt de temps, ja que al cap d'un temps, la Lluna estarà tan lluny que de la Terra ja no la podrem veure cobrint el Sol. Això ja passa amb els anomenats eclipsis anulars, que es produeixen quan la Lluna està més allunyada del nostre Planeta! Aleshores, el Sol forma un anell de llum al voltant del nostre satèl·lit. Et dóna una idea del que ens espera, però bé, sempre que sigui això, i no una gran catàstrofe que delma tota la vida a la Terra, està bé!

Eclipsi anul·lar de Sol. Crèdit: Alberto Buzzola

Ho he vist aquí.

Recordem a Carl Sagan en el 26e aniversari de la seva mort

Clic per engrandir. Imatge promocional de Carl Sagan pel seu programa COSMOS. Crèdit: PBS.

Carl Sagan (1934-1996) astrònom i escriptor polifacètic, a més d'un incansable divulgador científic que va acostar les persones al coneixement del meravellós i immens cosmos. Carl Sagan es va fer famós mundialment gràcies a la sèrie de televisió "Cosmos", amb la qual va mostrar els misteris de l'univers a una audiència a què fins aleshores els eren totalment desconeguts. Sagan amb aquests documentals va despertar un munt de vocacions d'estudis relacionats amb l'espai exterior. La sèrie de 13 episodis va ser emesa als Estats Units per la cadena PBS; Public Broadcasting Service.

Ens caldria més d'una entrada al blog per poder descriure tota la feina que va fer Carl Sagan, durant la seva vida, així que hem fet una tria de diferents articles trobats a la xarxa, els hem cuinat una mica i aquí en teniu el resultat, que esperem us agradi i qua a més serveix com a petit homenatge a la seva figura en el 22^e aniversari de la seva mort. 

No farem menció de gairebé tot el que es pot trobar a la xarxa en català, per motius obvis. 

Quan encara era molt petit, els seus pares, atenent les creixents necessitats intel·lectuals, el van apuntar a una biblioteca pública: va ser un moment que canviaria la seva vida per sempre. "Li vaig demanar al bibliotecari algun llibre sobre les estrelles. I la resposta a les meves preguntes era impressionant. Va resultar que el Sol era una estrella que estava molt a prop nostre. Que les estrelles eren sols, encara que estaven tan lluny que les vèiem com mers puntets de llum, la veritable escala de l'univers es va revelar davant meu. Va ser una mena d'experiència religiosa. Hi havia una magnificència en això, una grandesa, una sensació de magnitud que mai després m'ha abandonat". 

Alumne brillant, es va doctorar en astrofísica a Chicago. Ambiciós i corredor, va saber establir excel·lents contactes professionals que, juntament amb les seves grans qualitats intel·lectuals, el van portar fins a Harvard el 1963. Les actituds dels seus col·legues ja s'alineen en dos bàndols definits que no deixarien d'acompanyar-lo al llarg de la seva carrera: els qui el jutgen audaç, imaginatiu, brillant i creador; o els qui ho veuen oportunista, poc seriós i inconstant. El 1968 es va traslladar a la Universitat de Cornell, on va treballar fins a la seva mort el 1996.

Clic per engrandir. Carl Sagan va ser un gran divulgador científic.

Un missatge a l'espai i la cerca de vida extraterrestre

A la dècada de 1950, Sagan va treballar com a assessor de la NASA, on una de les seves comeses va ser instruir els tripulants del Programa Apol·lo abans de partir cap a la Lluna. També va participar en la preparació d'experiments a moltes de les missions que van enviar naus robòtiques a explorar el sistema solar. Va concebre la idea d'afegir un missatge universal i perdurable a les naus destinades a abandonar el sistema solar, un missatge que pogués ser comprensible per a qualsevol intel·ligència extraterrestre que el trobés. Sagan va ser l'autor del primer missatge físic enviat a l'espai exterior: una placa anoditzada, unida a la sonda espacial Pioneer 10, llançada el 1972. Sagan va seguir perfeccionant els seus dissenys i va ajudar a desenvolupar i preparar un disc d'or que seria llançat amb les ja mítiques sondes Voyager el 1977.

Sagan creia en l'existència de vida extraterrestre, fins i tot en l'existència de civilitzacions alienígenes, molt abans que fossin descoberts els primers planetes més enllà del sistema solar (avui coneguts com a exoplanetes). Per a ell era una qüestió de pura lògica: si la raça humana era producte de processos naturals, i sent l'univers tan gran, per la lògica de les matemàtiques, devien existir altres civilitzacions avançades en planetes amb unes condicions igual de favorables que al nostre per al desenvolupament de la vida complexa. Sagan va ajudar a impulsar el programa SETI, de l'acrònim anglès Search for Extra Terrestrial Intelligence (recerca d'intel·ligència extraterrestre), i esperava que tard o d'hora es pogués trobar algun senyal que fos indicatiu de l'existència de civilitzacions alienígenes. Sagan fins i tot va arribar a afirmar que li fastiguejava la idea de morir-se sense haver viscut aquell moment en què escoltéssim per primera vegada el so d'una veu procedent de l'espai exterior.

Un científic per a l'eternitat

Carl Sagan va ser mundialment reconegut per la seva faceta de sòlid divulgador científic amb un punt filosòfic. Va escriure més de vint llibres i va publicar centenars d'articles. Tot i això, Sagan mai va rebre el Premi Nobel. El 20 de desembre del 1996, i com a conseqüència d'una estranya forma de càncer (síndrome mielodisplàstica), pel qual es va haver de sotmetre a tres trasplantaments de medul·la òssia, Carl Sagan va morir als 62 anys a causa d'una pneumònia. Per a les generacions futures quedarà la visió que aquest gran pensador ens va deixar de l'univers: "El cosmos és tot el que és, tot el que va ser i tot el que serà. Les nostres més lleugeres contemplacions del cosmos ens fan estremir: sentim com un pessigolleig ens omple els nervis, una veu muda, una lleugera sensació com d'un record llunyà o com si caiguéssim des de gran altura. Sabem que ens aproximem al més gran dels misteris".

Carl Sagan i la seva última esposa Ann Druyan cofundadora amb Sagan i presidenta de la Planetary Society. Crèdit: carlsagan.com

Carl Sagan i la vida extraterrestre.

La vida i l´obra científica de Carl Sagan s´examinen a la llum del projecte SETI (Cerca d´Intel·ligència Extraterrestre). Es presenta la seva personalitat extravagant i els èxits i fracassos de la seva contribució al SETI. També es descriu la seva carrera com a estrella mediàtica en relació amb les seves activitats al SETI.

L'Institut SETI va començar sent petit, amb un sol projecte –el programa SETI de la NASA– i dos empleats, el fundador Tom Pierson (antic administrador de subvencions de la Universitat Estatal de San Francisco) i l'astrònoma Jill Tarter. Al llarg dels anys, s'han anat afegint altres disciplines de recerca a la cartera de l'Institut, totes unificades per la seva rellevància per a la recerca i la comprensió de la vida més enllà de la Terra. Actualment, l'Institut compta amb uns 100 científics, a més d'especialistes en administració, educació i divulgació.

El treball astronòmic de Tarter s'il·lustra a la novel·la Contact de Carl Sagan. El personatge de la protagonista, Eleanor Ellie Arroway, està inspirat en la seva persona. A la versió cinematogràfica del llibre el 1997, la protagonista Ellie Arroway va ser interpretada per Jodie Foster. Tarter va conversar amb l'actriu durant mesos abans i durant el rodatge, i Arroway es va basar en gran part en el treball de Tarter.

Podeu llegir més sobre la història de l'Institut fent un clic aquí (en anglès).

Clic per engrandir. Estem sols?. Crèdit: seti.org

Però, com va arribar Sagan a SETI? “Quan tenia deu anys vaig decidir... que l'univers era ple. Hi havia massa llocs perquè fos l'únic planeta habitat”. El seu millor biògraf, Keay Davidson, afegeix: “La pèrdua de fe de Sagan va coincidir amb la seva progressiva fascinació per la vida extraterrestre”. De mica en mica, SETI es va convertir en el tema central i unificador de la seva activitat científica. A finals dels 60 treballava en camps tan dispars com són els microclimes de Mart, la síntesi del vector d'energia ATP, la matèria orgànica en meteorits o l'emigració interestel·lar de microbis, l'únic punt comú de la qual era abordar SETI des de diferents perspectives.

Paradoxalment, a mesura que es realitzava l'irresistible ascens a la fama mediàtica, arribaven males notícies del costat de SETI. Amb el seu amic Frank Drake va examinar diverses galàxies des de l'observatori d'Arecibo (Puerto Rico). Però, després de diversos dies analitzant possibles senyals extraterrestres, no hi van trobar res. “Em vaig sentir deprimit […] no hi havia ningú en aquests estels intentant connectar amb nosaltres”, afirmaria posteriorment.

La vida terrestre de Carl Sagan va concloure el 20 de desembre del 1996. Va ser la d'un visionari? En vista dels descobriments més recents, ho sembla. Ja portem trobats més de 4.800 exoplanetes, molècules a l'espai interestel·lar de fins a 13 àtoms i aminoàcids en meteorits. Els maons bàsics de la vida es mostren més i més abundants al cosmos a mesura que les nostres exploracions progressen. Aquestes notícies li haurien encantat. Tot i això, seguim sense escoltar veus, sense rebre senyals intel·ligents, sense saber si estem completament sols en aquest univers en expansió cada vegada més immens i misteriós. Hem d'anomenar-lo mistificador? Jo retinc l'opinió d'un altre “monstre” de la divulgació, S. J. Gould: “Amb la mort de Carl Sagan hem perdut un gran científic i el millor divulgador del segle xx, sinó de tots els temps.”

El seu deixeble Neil deGrasse Tyson, va tenir a Sagan com a professor, segueix la seva estela pel que fa a la divulgació astronòmica, presentant la magnífica sèrie "Cosmos: A Space-Time Odyssey", una actualització de la sèrie divulgativa Cosmos: Un viatge personal de Carl Sagan.  

Sagan i The Planetary Society

The Planetary Society va ser fundada el 1980 per Carl Sagan, Bruce Murray i Louis Friedman com abanderats de les ajudes públiques de l'exploració espacial i la recerca de vida extraterrestre. Fins a la seva mort el 1996, la Societat va ser dirigit activament per Sagan, que va utilitzar la seva fama i poder polític per influir en el clima polític de l'època, inclòs la protecció de SETI el 1981 de la cancel·lació del Congrés. Al llarg dels anys 1980 i 1990, la Societat va empènyer el seu programa científic i tecnològic, el que va portar a un major interès en l'exploració planetària basada en explorador i la missió New Horizons de la NASA a Plutó. Actualment l'entitat està presidida per la seva darrera esposa, Ann Druyan.

El cosmos també és dins nostre. Som fets de material estel·lar. Som la manera que té el cosmos de conèixer-se a si mateix.

Carl Sagan

Dia 22 del vol Artemis I - Orion, prossegueix el seu viatge de tornada a la Terra

Què és Artemis?
 

Artemis és el primer pas a la propera era de l'exploració humana. Juntament amb socis comercials i internacionals, la NASA establirà una presència sostenible a la Lluna per preparar missions a Mart.

Aquest bloc serà una font d'informació sobre el llançament d'Artemis i el progrés de l'exploració, que cobreix les actualitzacions dels nostres programes de ciència, tecnologia i exploració humana. Quan estiguem a punt per volar, consulteu aquest blog per obtenir informació actualitzada sobre el llançament i altres operacions de la missió.

Orion continua el seu viatge de tornada a la Terra el dia 22 de la missió Artemis I, de 25,5 dies de durada. Els controladors de vol i els enginyers continuen provant la nau i els seus sistemes en preparació per a futurs vols amb éssers humans a bord.

Els enginyers van dur a terme la segona part de la prova de vol de desenvolupament del tanc de combustible denominada "xipolleig del propulsant", que es programa durant les fases de repòs, o menys actives, de la missió. El moviment del propulsant, o slosh, a l'espai és més difícil de modelar a la Terra perquè el propulsant líquid es mou de manera diferent als tancs a l'espai que a la Terra a causa de la manca de gravetat.

La prova requereix que els controladors de vol disparin els propulsors del sistema de control de reacció quan els tancs de propulsant s'omplen a diferents nivells. Els propulsors de control de reacció utilitzats estan situats als laterals del mòdul de servei i poden disparar-se individualment segons calgui per moure la nau espacial en diferents direccions o girar-la fins a qualsevol posició. Cada motor proporciona uns 22'67 kg d'empenta. Els enginyers mesuren l'efecte que el xipolleig del propulsant té en la trajectòria i orientació de la nau espacial a mesura que Orion es desplaça per l'espai.

Clic per engrandir. art001e002164 (5 de desembre de 2022): Càmeres muntades al mòdul de tripulació de la nau espacial Orion van capturar aquestes vistes de la superfície de la Lluna. El dia de vol 20 de la missió Artemis I, la nau va realitzar la seva segona i última aproximació a la Lluna abans del seu vol de tornada. Crèdit: NASA.

La prova es va realitzar per primera vegada després del vol d'anada, i ara de nou després al vol de tornada, per comparar les dades a diferents punts de la missió amb diferents nivells de propulsant a bord. S'han utilitzat aproximadament 5.740 kg de propulsant, fet que suposa 97'5 kg menys del que s'estima abans del llançament, i deixa un marge de més de 990 kg per sobre del previst, 124 kg més del que s'esperava abans del llançament. El vuitè dia de la missió es va completar el primer objectiu de la prova d'impacte del propulsor, mentre es preparava per entrar a la llunyana òrbita retrògrada.

Queden algunes fites clau per a Orion, entre elles les comprovacions del sistema d'entrada i de fuites del sistema de propulsió els dies 24 i 25 de la missió, respectivament.

Orion viatjarà a unes 40.200 Kph mentre reingressa a l'atmosfera terrestre, posant a prova el major escut tèrmic ablatiu del món en assolir temperatures de fins a 5.000 graus Fahrenheit (uns 2760ºC), aproximadament la meitat de la calor del sol. L'escut tèrmic està situat a la part inferior de la càpsula Orió, mesura uns 5m de diàmetre i expulsa la intensa calor del mòdul de la tripulació quan Orion torni a la Terra. La superfície exterior de l'escut tèrmic està formada per 186 blocs d'un material ablatiu anomenat AVCOAT, una versió reformulada del material utilitzat a les càpsules Apol·lo. Durant el descens, l'AVCOAT es crema de manera controlada, allunyant la calor d'Orion. Més informació sobre l'escut tèrmic d'Orion a la guia de referència Artemis I.

El dijous 8 de desembre a les 5 pm. EST, la NASA organitzarà una sessió informativa per anticipar el retorn d'Orió previst per al diumenge 11 de desembre i per discutir com s'estan preparant els equips de recuperació per a l'entrada i l'amaratge. La reunió es retransmetrà en directe mitjançant NASA TV, la pàgina web de l'agència i l'aplicació de la NASA.

Vegeu l'últim episodi d'Artemis All Access per fer una ullada als èxits recents de la missió i un avenç de l'amaratge, inclosa informació sobre el paracaigudes.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del video. Crèdit: NASA, YouTube.

Just després de les 3 pm. CST del 7 de desembre, Orion viatjava a més de 376.700 km de la Terra i a més de 205.500 km de la Lluna, a una velocitat de creuer de més de 1.300 km per hora.

Les imatges s'envien a la Terra i pugen al compte de Flickr i a la biblioteca d'imatges i vídeos del Centre Espacial Johnson de la NASA. Quan l'amplada de banda ho permeti, les imatges de la missió estaran disponibles en temps real mitjançant vídeo streaming.

Ho he vist aquí.

Com es desenvoluparà la missió Artemis 1 al voltant de la Lluna?

Clic per engrandir. Rodatge del SLS vist des del VAB (Edifici d'Ensamblatge del Vehicle), l'edifici
del muntatge. Crèdit: Kim Shiflett, NASA.

És el gran retorn a la Lluna! Iniciat el 2019 per l'antic vicepresident dels EUA Mike Pence, el programa Artemis de la NASA té com a objectiu portar els astronautes a la Lluna, com durant les missions Apol·lo. Artemis, però, és més ambiciosa. L'objectiu és utilitzar missions lunars per preparar el vol tripulat a Mart. Abans de tot això, hem de provar els nous mitjans de navegació: la nau espacial Orion i el coet lunar SLS. Aquesta és la missió d'Artemis I. Així és com es desenvolupa.

SLS, el llançador més potent del món. Vídeo de presentació del futur llançador més potent del
món, desenvolupat per la NASA per al programa lunar Artemis. 

Aquesta és la primera vegada que el llançador SLS (Space Launch System) es mostra  al públic a Cap Cañaveral. Acompanyat de la lluna plena, l'SLS domina l'històric lloc de llançament mentre s'enfila lentament cap a Launch Pad 39B. Recorda als observadors i a tota una generació el camí que va recórrer el Saturn V fins a aquesta mateixa plataforma de llançament abans d'enviar astronautes a la Lluna. Aquest és un pas clau per a la NASA, que ha llançat amb èxit el coet lunar SLS. I ara què passa?

La boira va començar a aclarir-se revelant el SLS de NASA  arribant al Complex de Llançament 39B.

L'SLS ha arribat a la seva plataforma de llançament, i ara què?

Ara haurem de comprovar que l'SLS s'adapta bé a la seva plataforma de llançament. La NASA ha programat un assaig general a principis d'abril. Encara no s'ha comunicat la data exacta. En aquest assaig general s'inclou de manera destacada la prova d'ompliment dels dipòsits SLS. Per enlairar-se, el coet lunar consumirà oxigen i hidrogen en estat líquid. Si els tancs ja s'han provat prèviament fins a l'ignició, això és per comprovar que tot funciona bé en les condicions del compte enrere de llançament.

Després de l'assaig general, la NASA comunicarà la data d'enlairament. Un possible enlairament a partir del 7 de maig, si tot va bé, o més tard a l'estiu com s'espera. No hi haurà ningú a bord de la nau espacial Orion que hagi estat col·locat al cim d'aquest llançador titànic. Artemis I és una missió de qualificació, tant de la nau fabricada a Europa com als Estats Units, i sobretot del SLS produït per Boeing. Si la missió té èxit, els astronautes d'Artemis II prendran el relleu.

Clic per engrandir. El  transportador Crawler (vehicle sobre eruga) s'allunya de la plataforma de
llançament 39B, després d'haver transportat amb èxit el SLS des de l'edifici de muntatge (VAB, per
Edifici de muntatge de vehicles). Crèdit: Jenny Hautmann, Supercluster.

Vol de l'any

La plataforma de llançament 39B del Centre Espacial Kennedy ha vist l'Apollo 10, el transbordador espacial nord -americà, el llançament de l'estació espacial Skylab i la missió de manteniment de la pau Apol·lo-Soiuz. Ha estat renovat i reforçat per poder suportar un pes equivalent a 2.125 elefants africans! És prou robust per acollir les 2.628 tones del coet lunar SLS. Aquest últim només jugarà un paper en la missió durant una hora i cinquanta-tres minuts. La resta de la missió es refereix a la nau Orion i durarà prop de 25 dies.

A la T-0, el llançament començarà amb l'encesa dels quatre motors RS-25, així com dels dos gegantins propulsors de combustible sòlid subministrats per Northrop Grumman. Seran expulsats dos minuts més tard, completament buidats del seu combustible. Els motors RS-25 continuaran rugint durant sis minuts i catorze segons més. En aquest punt, l'escenari principal de l'SLS, reconeixible pel seu color vermell, haurà acabat la seva feina i ja estarem a més de 150 quilòmetres d'altitud, per tant a l'espai.

Clic per engrandir. El pla de vol de l'Artemis I. Crèdit: Nasa

Dos minuts després que es desprengui de la fase principal, la nau espacial Orion desplegarà les seves matrius solars. Ja s'haurà desfet dels seus panells de protecció així com de la torre de rescat, un dispositiu essencial per expulsar el vaixell i els seus ocupants, si mai el coet s'encén a la plataforma de llançament o mentre travessa l'atmosfera.

No serà fins molt més tard, 54 minuts després de l'inici del llançament, que començaria la propulsió de la segona etapa, l'ICPS, subministrada per la United Launch Alliance (ULA). L'ICPS s'utilitza una primera vegada per guanyar altitud i una segona vegada mitja hora més tard per injectar la nau espacial Orion en una òrbita de transferència cap a la Lluna. Un cop completada la seva missió, s'elimina l'ICPS. Després aprofitarem per expulsar una dotzena de CubeSats que són passatgers secundaris d'aquest vol.

Clic per engrandir. No els oblidem! 10 CubeSats formaran part del viatge, els veiem en els seus
desplegadors connectats dins de l'adaptador entre la fase principal i l'ICPS. Crèdit: Centre Espacial Kennedy

Al voltant de la Lluna

Aquest no és el primer vol de demostració de l'Orion. Ja va fer el seu primer vol l'any 2014, dins del programa Constellation, precursor del programa Artemis. Aquest vol li permetrà provar un cop més el mòdul tripulat, fabricat per Lockheed Martin, així com el mòdul de servei que ofereix l'Agència Espacial Europea (ESA). La trajectòria que realitzarà Orió durant la missió Artemis I és equivalent a la de la missió Apol·lo 8.

Es trigarà una mica més de tres dies a arribar a la Lluna. Per adaptar-se a l'òrbita, Orió passarà a prop de 100 quilòmetres de la superfície i utilitzarà la gravetat lunar per augmentar la seva velocitat. Amb l'ajuda d'unes quantes correccions, la nau passarà a una òrbita retrògrada al voltant de la Lluna. De fet, la nau espacial girarà al voltant de la Lluna en sentit contrari a la seva revolució al voltant de la Terra.

La nau espacial Orion romandrà una mica més de sis dies en òrbita al voltant de la Lluna. La NASA aprofitarà per recuperar dades, provar els diferents sistemes de comunicació i navegació del vaixell. Per comunicar-s'hi, la NASA utilitzarà la Deep Space Network, una xarxa d'antenes que s'utilitza per interactuar amb sondes interplanetàries.

La nau Orion acollirà un experiment (MARE) que té com a finalitat mesurar el nivell de radiació a què podrien estar exposats els ocupants de la nau. Al voltant de la Lluna, gairebé ja no estem protegits pel camp magnètic terrestre que desvia les partícules emeses pel Sol. A bord del vaixell, dos maniquís estaran coberts de sensors, i un d'ells portarà una armilla experimental que se suposa que bloquejarà part de la radiació.

Clic per engrandir. La nau espacial Orion, connectada de manera segura al coet lunar SLS al VAB. Crèdit: NASA

Retorn a la Terra i continuació del programa

Per sortir de l'òrbita lunar i tornar a la Terra, Orió tornarà a passar prop de 100 quilòmetres d'altitud per accelerar, no només utilitzant la gravetat lunar per fer-ho, sinó també utilitzant el motor principal del mòdul de servei. Aleshores es col·locarà en una òrbita de transferència en direcció al nostre Planeta. El viatge hauria de durar una mica més de tres dies.

És després d'un viatge de tres setmanes que cobreix més d'1,3 milions de quilòmetres que la nau espacial Orion tornarà a la Terra. Abans d'entrar a l'atmosfera terrestre, el mòdul habitable es separarà del mòdul de servei. Aquest últim no està protegit, cremarà a l'atmosfera durant la seva caiguda mentre el mòdul habitable hi passarà, protegit pel seu escut tèrmic. Completarà el seu descens sota un paracaigudes. Se suposa que aterrarà a l'oceà Pacífic davant Califòrnia. Aleshores, la missió Artemis I estarà completa.

Haurem de tenir paciència per a la resta, en funció dels resultats d'aquesta primera missió. Artemis II no hauria de tenir lloc abans del 2023, ni tan sols del 2024. Serà la primera missió del programa amb astronautes a bord però no aterraran a la Lluna. Només l'envoltaran en mode "assaig general", com va ser el cas de l'Apol·lo 10. És la missió Artemis III la  que tornarà els astronautes a la superfície del nostre satèl·lit natural, inclosa la primera caminada lunar de la història.

Ho he vist aquí.

L'aterratge a la lluna: veritats fictícies i científiques

Dossier hem caminat damunt la Lluna: Els secrets de Tintín

Roland Lehoucq, astrofísic i entusiasta de la ciència ficció, proposa divulgar la ciència sense renunciar al rigor científic. Analitza el còmic " Hem caminat damunt la Lluna" a través del prisma de les realitats físiques del nostre món. 

Hergé havia enviat els seus famosos personatges de la historieta de Tintín  a caminar per la Lluna, per a delit dels lectors. És interessant comparar aquestes representacions de ficció amb la realitat. 

Clic per engrandir. Vista de la Lluna. Crèdit: NASA, DP 

Famós, el coet vermell i blanc d'Hergé va aterrar al mig del cràter Hiparc, un dels cràters lunars més grans. El paisatge és desert, el cel fosc està ple d'estrelles i la Terra brilla per sobre de l'horitzó. La serra visible a la llunyania és, sens dubte, la paret del circ, que s'alça prop de 1.200 metres per sobre del fons. El coet va aterrar entre dos petits cràters, prop d'una escarpa rocosa que es pot veure en primer pla. El menys que podem dir és que el lloc escollit per al desembarcament no va ser especialment fàcil.

Clic per engrandir. El famós còmic “Hem caminat damunt la Lluna”. Crèdit:
Hergé, Casterman, Ed. Joventut

Per a la missió Apol·lo 11, la NASA havia buscat un terreny el més pla possible, cartografiat amb detall per les  sondes Lunar Orbiter llançades entre 1966 i 1967. 

El Cràter Hiparc, lloc d'aterratge del coet vermell.

Estem en el moment del primer trimestre lunar. Aquesta era, de fet, la fase que presentava la Lluna en el moment de la sortida, i el vol Terra-Lluna no va durar més de quatre hores. El Cràter Hiparc està situat al centre mateix de la cara visible de la Lluna, és per tant just al terminador, el límit entre l'ombra i la llum. Aquesta situació correspon al començament del dia lunar. El Sol és baix a l'horitzó, les ombres són llargues. Tingueu en compte que els visitants veuen el Sol més brillant i més blanc que des de la Terra, on l'atmosfera, que dispersa efectivament el component blau de la llum solar, dóna al cel el seu color però "engrogueix" el Sol. 

A més, la radiació ultraviolada que emet arriba al sòl sense obstacles, mentre que, a la Terra, està bloquejada gairebé totalment per la capa d'ozó. L'estudi de la llum ultraviolada que emet el Sol és, per tant, possible des de la Lluna i, per descomptat, forma part del programa de treball previst pel personatge de  Tornasol. Per protegir-se d'aquesta intensa radiació ultraviolada, les viseres dels cascs dels caminants lunars han de ser absolutament tractades per protegir els seus ulls. Així, els dels astronautes de les missions Apol·lo estaven coberts amb una fina làmina d'or.

 Clic per engrandir. El Cràter Hiparc al centre de la cara visible de la Lluna. Crèdit: David Campbell

 

Capítol anterior: Introducció
Capítol següent: El paisatge lunar d'Hergé enfront de les realitats físiques (en preparació)

 

Ho he vist aquí.

La Lluna té suficient oxigen per permetre que 8.000 milions de persones respirin durant 100.000 anys

Clic per engrandir. Per colonitzar la Lluna, els humans necessitaran oxígen. I els investigadors
suggereixen que es podria extreure suficient oxigen de la regolita. Crèdit: manuelhuss, Adobe Stock.

A l'atmosfera de la nostra Lluna, no hi ha prou oxigen perquè puguem respirar. Però els investigadors creuen que la capa superior de la superfície del nostre satèl·lit, composta pel famós regolita, podria contenir prou d'aquest element essencial per a la vida humana per permetre la colonització. Sempre que s'aconsegueixi extreure'l!

Un gran pas endavant. Després un petit pas enrere. Aquest és el ritme donat des de fa uns mesos a la vacil·lació del vals del nostre retorn a la Lluna. Encara que l'objectiu principal es mantingui: construir a llarg termini una base habitada al nostre satèl·lit natural. Mentre que la NASA acaba de posposar l'expiració del seu programa Artemis al 2025, la Xina i Rússia tenen la intenció d'iniciar la construcció d'una estació lunar el 2026. Abans d'això, caldrà garantir la disponibilitat de determinats recursos vitals. Aigua és clar. Però també oxigen.

Recordeu que l'atmosfera de la nostra Lluna és fina, tènue. Composta principalment per hidrogen, neó i argó. Mentre que el que necessitem els humans és sobretot... oxigen. I ja alguns estan considerant solucions per produir-lo in situ. L'Agència Espacial Europea (ESA) per exemple, però també l'Agència Espacial Australiana i la NASA estan desenvolupant tecnologies capaços d'extreure-la de la regolita lunar, aquesta capa de roques, grava, pedres o pols fina que cobreix la superfície de la Lluna.

Perquè al nostre satèl·lit, trobem molts minerals que contenen oxigen: sílice o òxids de ferro o fins i tot magnesi per exemple. Es troben en una forma original i intacte. No alterada, com a la nostra Terra, per organismes que en pocs milions d'anys, l'haguessin transformat en sòl pròpiament dit.

 Clic per engrandir.
Peu 1: La startup SpaceApplicationsServices va anunciar que estava construint
3 reactors experimentals per millorar el procés de fabricació d'oxigen mitjançant
electròlisi. S'espera enviar la tecnologia a la Luna el 2025 com a part de la missió
d'utilització de recursos in situ de la ESA.
Peu 2: Hi ha prou oxigen al regòlit lunar per mantenir milers de milions de
persones a la Lluna - https://theconversation.com/the-moons-top-

Extracció d'oxigen per electròlisi

Hi hauria, doncs, a la Lluna una formidable reserva d'oxigen. Quina meravella? Bé, segons els investigadors, la regolita està formada per aproximadament, al voltant d'un 45% d'oxigen. Però si tenim en compte només la superfície -perquè encara és difícil saber què hi ha a les roques més profundes- cada metre cúbic de regolita contindria una mitjana d'1,4 tones de minerals. Això és l'equivalent a 630 quilos d'oxigen. Suficient per permetre a una persona respirar durant uns dos anys.

Suposant una profunditat de regolita de al voltant de deu metres, la Lluna podria proporcionar en última instància a vuit mil milions de colons humans suficient oxigen per viure uns 100.000 anys. Una xifra a temperar amb l'eficiència amb què els nostres enginyers podrien extreure oxigen de la regolita. Perquè per recuperar aquest preuat element caldrà mobilitzar molta energia per trencar els vincles estrets que tendeix a forjar. Per electròlisi, per exemple.

A la Terra l'oxigen, que és prou abundant a l'aire que respirem, es veu com un subproducte de l'electròlisi. A la Lluna, es convertiria en el seu producte principal. Els investigadors tenen previst fer que l'operació sigui sostenible basant-se especialment en l'energia solar. Tanmateix, no sembla tan senzill. Perquè abans que es pugui dur a terme l'electròlisi, els òxids metàl·lics que es troben a la Lluna en forma sòlida han de poder convertir-se en una forma líquida. Per la calor, entre d'altres. Es fa a la Terra. Però transportar tot l'equip necessari a la Lluna i fer-lo funcionar allà segueix sent un repte avui.

I ara us convidem a fer un recorregut per la Lluna en 4k Redux. Crèdit: NASA:

La tardor del 2011, la missió Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) va llançar el seu original Tour of the Moon, una animació de cinc minuts que porta l'espectador a una visita virtual del nostre veí més proper a l'espai. Sis anys més tard, el tour ha estat recreat en una resolució 4K impressionant, utilitzant la mateixa trajectòria de la càmera i aprofitant la gran quantitat de dades recollides per LRO durant els anys transcorreguts d'operacions.

El recorregut visita una sèrie de llocs interessants escollits per il·lustrar una varietat de característiques del terreny lunar. Alguns són al costat proper i són familiars per als observadors professionals i aficionats de la Terra, mentre que altres només es poden veure clarament des de l'espai. Alguns són grans i antics (Orientale, Pol Sud-Aitken), altres són més petits i joves (Tycho, Aristarchus). Les zones d'ombra constant a prop dels pols són difícils de fotografiar però més fàcils de mesurar amb l'altimetria, mentre que diversos dels llocs d'aterratge de l'Apol·lo, tots relativament a prop de l'equador, han estat fotografiats amb resolucions de fins a 25 centímetres (10 polzades) per píxel. 

El nou recorregut destaca la composició mineral de l'altiplà d'Aristarchus, les proves de l'existència de gel d'aigua a la superfície a certs punts propers al pol sud i la cartografia de la gravetat a la conca d'Oriental i els seus voltants.

La càmera sobrevola el terreny lunar, apropant-se per veure de prop una varietat de llocs interessants i algunes de les dades de la LRO associades a ells. Inclou els títols de les característiques, les fonts de recerca i la ubicació i escala del centre d'imatges. 

Crèdit video: NASA Scientific Visualization Studio. Visualitzador: Ernie Wright (director) 

Ho he vist aquí.

Una imatge impressionant de la Lluna feta des de la Terra

Imatges molt nítides de la superfície lunar, els astrònoms ja les tenen. El que fa que aquest fet sigui excepcional és que van ser preses des de la superfície de la Terra. I els investigadors del National Radio Astronomy Observatory (NRAO, Estats Units) van necessitar dos anys de treball per desenvolupar la tecnologia que va permetre produir aquesta extraordinària imatge.

Descobrim el lloc d'allunatge de l’Apol·lo 15 amb una cicatriu al mig, probablement un canal deixat per la passada activitat volcànica. Prop d’aquesta cicatriu, un cràter d’uns quatre quilòmetres de diàmetre, Hadley C.

Clic per engrandir. Gràcies a un senyal de radar enviat a la Lluna i al Very Long Baseline Array (VLBA-Sistema de línia de base molt llarga), els investigadors van obtenir una imatge sorprenent de la superfície del nostre satèl·lit. © Sophia Dagnello, NRAO/GBO/Raytheon/AUI/NSF/USGS. 

A l’origen d’aquesta increïble imatge hi ha el Green Bank Telescope (GBT), el radiotelescopi completament més orientable del món, instal·lat als Estats Units. Està equipat amb un transmissor que li permet transmetre un senyal de radar a l’espai. Aquest senyal reflectida a la superfície de la Lluna el va rebre el Very Long Baseline Array (VLBA) que va generar la imatge en qüestió. Sobre la que és possible observar detalls de fins a cinc metres!

L’ambició dels investigadors: desenvolupar encara més el procés per poder accedir a imatges d’Urà i Neptú. 

Clic per engrandir. El lloc de desembarcament lunar de l’Apol·lo 15 va ser capturat amb
una increïble claredat des de la superfície de la Terra. © NRAO, GBT, Raytheon, NSF, AUI  

Ho he vist aquí.

SpaceX: a tres dies d’un vol tripulat històric

Mentre es troba a Texas, a Boca Chica, SpaceX prepara d’alguna manera el molt breu vol de prova del prototip SN4, precursor d’un demostrador de Starship  (la darrera prova de foc estàtica del motor Raptor va acabar amb un incendi sense danys greus per al prototip semblant al del SN4), ara tots els ulls estan fixats al Centre Espacial Kennedy.

De fet, la propera setmana el primer vol tripulat de SpaceX ha de partir de Florida. L’enlairament està previst pel 27 de maig a les 16: 32h (20:32  GMT) des del bloc de llançament 39A al Kennedy Space Center, la mateixa ubicació d'on sortien les missions Apol·lo del programa lunar de la NASA. Els dos astronautes, Bob Behnken i Doug Hurley, que estaran en missió a bord de l'Estació Espacial, van arribar al Kennedy Space Center després de la seva quarantena a Houston. Aquest vol tripulat serà el primer llançat des del sòl nord-americà des de la retirada de les llançadores espacials el juliol del 2011.

Des d’aquesta data, els astronautes nord-americans s’han vist obligats a utilitzar el sistema de transport espacial Soyuz dels russos. Per a l'ocasió, Elon Musk va publicar al seu compte de twitter diverses fotos del seu sistema de transport espacial.

Crew Dragon and Falcon 9 in the hangar at Launch Complex 39A pic.twitter.com/l758CdYXNQ

— SpaceX (@SpaceX) May 21,2020

Clic per engrandir. Trasllat a la plataforma de llançament des del Centre Espacial Kennedy
del Falcó 9 i el SpaceX Crew Dragon. © Nasa, Kim Shiflett 

Ho he vist aquí.

Què és Artemis?

La NASA s'ha compromès a aterrar astronautes nord-americans, incloent la primera dona i un home, a la Lluna per a l'any 2024. A través del programa d'exploració lunar Artemis de l'agència, s'utilitzaran noves i innovadores tecnologies i sistemes per a explorar més de la Lluna que mai. Col·laborant amb els seus socis comercials i internacionals per establir missions sostenibles pel 2028. I després farem servir el que aprenguem de i al voltant de la Lluna per donar el següent salt gegant: enviar astronautes a Mart.

Per què anar a la Lluna?

Segons la NASA amb el programa Artemis volen:

• Demostrar noves tecnologies, capacitats i enfocaments de negocis necessaris per a l'exploració futura, incloent Mart.
• Establir el lideratge nord-americà i una presència estratègica a la Lluna mentre expandim el nostre impacte econòmic global en els Estats Units.
• Ampliar les nostres associacions comercials i internacionals.
• Inspirar a una nova generació i fomentar les carreres en STEM.

Clic per engrandir. Imatge artística del coet del Sistema de Llançament Espacial i
de la càpsula Orió preparats per al llançament. Crèdit: NASA

 Com  hi arribaran?

El nou i poderós coet de la NASA, el Sistema de Llançament Espacial (SLS, per les sigles en anglès), enviarà astronautes a bord de la nau espacial Orió un quart de milió de milles des de la Terra fins a l'òrbita de la Lluna. Els astronautes atracaran Orió al Gateway, on viuran i treballaran al voltant de la Lluna. La tripulació realitzarà expedicions des del Gateway a la superfície de la Lluna en un nou sistema d'allunatge per humans abans de tornar al seu lloc orbital. La tripulació tornarà a la Terra a bord de l'Orió.

 Clic per engrandir. Imatge conceptual del Gateway. Crèdit NASA

Quan hi arribaran?

Abans del retorn humà, enviaran un seguit d'instruments científics i demostracions de tecnologia a la superfície de la Lluna mitjançant lliuraments comercials al nostre satèl·lit.

La NASA enviarà dues missions al voltant de la Lluna per provar els seus sistemes d'exploració de l'espai profund. La NASA està treballant per llançar Artemis 1 el 2020, un vol no tripulat per provar la nau espacial SLS i Orió juntes. Artemis 2, el primer vol de SLS i Orió amb tripulació, serà llançat el 2022. La NASA aterrarà astronautes a la Lluna el 2024 en la missió Artemis 3 i aproximadament un cop l'any a partir de llavors.

Què hi faran allà?

Mentre que Mart continua sent per la NASA l'objectiu a l'horitzó, han posat les seves mires primer a explorar tota la superfície de la Lluna amb exploradors humans i robòtics. Enviaran astronautes a nous llocs, començant pel Pol Sud de la Lluna. A la Lluna, tenen previst fer:

• Trobar i utilitzar l'aigua i altres recursos crítics necessaris per a l'exploració a llarg termini.
• Investigar els misteris de la Lluna i aprendre més sobre el nostre planeta i l'univers.
• Aprendre a viure i operar en la superfície d'un altre cos celeste on els astronautes estan a només tres dies de casa.
• Demostrar les tecnologies que necessitem abans d'enviar astronautes en missions a Mart, que poden durar fins a tres anys, comptant l'anada i tornada.

Clic per engrandir. Crèdit: NASA

Anar cap endavant a la Lluna serà un moment brillant per a la nostra generació. Aquest moment et pertanyerà a tu, a la generació Artemis!. Esteu preparats?

D'on ve el nom d'Artemis?

D'Artemisa, que era la germana bessona d'Apol·lo i deessa de la Lluna en la mitologia grega. Ara, ella personifica el nostre camí a la Lluna com el nom del programa de la NASA per tornar als astronautes a la superfície de la Lluna l'any 2024, incloent a la primera dona i un altre home. Quan aterrin, els nostres astronautes posaran un peu a on cap humà hi ha estat abans: el Pol Sud de la Lluna.

Anem a la Lluna, a quedar-nos-hi l'any 2024, i així és com ho farem. Un agraïment
especial a William Shatner per prestar la seva veu a aquest projecte.
Per saber més sobre els plans de Lluna a Mart de la NASA, feu un clic aquí. Crèdit: NASA

Ho he vist aquí.

20 juliol 1969: Un gran salt per a la humanitat

Clic a la imatge per engrandir

 Imatges del "moonwalk" de l'Apol·lo 11, parcialment restaurades el 2009

Juliol de 1969. Han passat poc més de vuit anys des dels vols de Gagarin i Shepard, seguits ràpidament pel desafiament del president Kennedy de posar a un home a la lluna abans que acabi la dècada.

Han passat només set mesos des que la NASA va prendre l'audaç decisió d'enviar l'Apol·lo 8 a la Lluna en el primer vol tripulat de l'enorme coet Saturn V.

Ara, al matí del 16 de juliol, els astronautes de l'Apol·lo 11 Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins s'asseuen damunt d'un altre Saturn V en el Complex de Llançament 39A al Centre Espacial Kennedy. El coet de tres etapes i de 363 peus (110'6 m.) utilitzarà les seves 7,5 milions de lliures (+/- 3'4 milions de Kg) d'empenta per propulsar-se a l'espai i a la història.

A les 9:32 a.m. EDT (hora de la costa est USA), els motors s'encenen i l'Apol·lo 11 es lliura de la torre. Uns 12 minuts després, la tripulació està en òrbita terrestre. (Reproduir àudio).

El comandant de l'Apol·lo 11, Neil Armstrong, treballant en una àrea d'emmagatzematge d'equips en el mòdul lunar. Aquesta és una de les poques fotos que mostren a Armstrong durant el moonwalk.

Després d'una òrbita i mitja, l'Apol·lo 11 rep una "llum verda" per al que els controladors de la missió anomenen "Injecció translunar", en altres paraules, és hora de dirigir-se a la lluna. Tres dies després la tripulació està en òrbita lunar. Un dia després, Armstrong i Aldrin pugen al mòdul lunar Eagle i comencen el descens, mentre que Collins orbita al mòdul de comandament Columbia.

Collins escriu més tard que l'Eagle és "l'artefacte més estrany que he vist al cel", però demostrarà el seu valor.

Quan arriba el moment de deixar a Eagle al Mar de la Tranquil·litat, Armstrong improvisa, i pilota manualment la nau més enllà d'una zona plena de roques. Durant els últims segons de descens, l'ordinador de Eagle està fent sonar les alarmes. 

Resulta que es tracta d'un simple cas en què l'ordinador intenta fer massa coses alhora, però com Aldrin va assenyalar més endavant, "desafortunadament, va sorgir quan no volíem intentar resoldre aquests problemes".

El fum i les flames assenyalen l'obertura d'un viatge històric quan
el Saturn V es lliura de la plataforma de llançament.

Quan el mòdul lunar aterra a les 04:17 p.m EDT, només queden 30 segons de combustible. Armstrong radia "Houston, Base de la Tranquil·litat aquí. L'Àguila ha aterrat." El control de la missió esclata en una celebració quan la tensió es trenca, i un controlador li diu a la tripulació "Tens a un grup de tipus a punt de tornar-se blaus, estem respirant de nou". (Reproduir àudio)

Armstrong confirmaria més tard que l'aterratge era la seva major preocupació, dient que "les incògnites eren incontrolables" i que "només hi havia mil coses per les quals amoïnar-se".

A les 10:56 p.m. EDT Armstrong està a punt per plantar el primer peu humà en un altre món. Amb més de 500 milions de persones veient la televisió, baixa l'escala i proclama: "Aquest és un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat." (Reproduir àudio)

Aldrin s'uneix a ell en breu, i ofereix una descripció simple però poderosa de la superfície lunar: "magnífica desolació". Exploren la superfície durant dues hores i mitja, recol·lectant mostres i prenent fotografies.

Buzz Aldrin baixa per l'escala de l'Eagle fins a la superfície

Deixen una bandera americana, un pegat en honor a la tripulació de l'Apollo 1 i una placa en una de les potes de Eagle, que diu: "Aquí els homes del planeta Terra van trepitjar per primera vegada la lluna. Juliol de 1969 d.C. Venim en pau per a tota la humanitat".

Armstrong i Aldrin s'enlairen i atraquen amb Collins a Columbia. Collins diu més tard que "per primera vegada, realment va sentir que anàvem a aconseguir-ho".

El 24 de juliol, la tripulació ameritza a Hawaii. El desafiament de Kennedy s'ha complert. Homes de la Terra han caminat sobre la lluna i han tornat sans i estalvis a casa.

En una entrevista anys després, Armstrong elogia els "centenars de milers" de persones que estan darrere del projecte. "Tots els que estan preparant les proves, prement la clau dinamomètrica, i així successivament, home o dona, Si alguna cosa surt malament aquí, no serà culpa meva." (Llegir l'entrevista de 2001, 172 Kb PDF).

En una conferència de premsa posterior al vol, Armstrong anomena al vol "un començament d'una nova era", mentre que Collins parla sobre futurs viatges a Mart.

El cràter 308 destaca en relleu en aquesta foto des de l'òrbita llunar

En els propers tres anys i mig, 10 astronautes seguiran els seus passos. Gene Cernan, comandant de l'última missió Apol·lo, surt de la superfície lunar amb aquestes paraules: "Ens anem com vam venir i, si Déu vol, com tornarem, amb pau i esperança per a tota la humanitat."

Darrera actualització: 15 de juliol de 2019
Editor: Administrador de la NASA

Crèdit de totes les imatges: NASA

Veure l'article original