Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VELA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VELA. Mostrar tots els missatges

03/06/2024

Una imatge esplèndida de les restes d'una estrella que va esclatar fa uns milers d'anys


Clic a la imatge per engrandir. La càmera d'energia fosca (DECam) instal·lada en un telescopi a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo (Xile) ha proporcionat una imatge sense precedents del romanent de supernova Vela (XYZ). Crèdit: CTIO, NOIRLab, DOE, NSF, AURA; processament d'imatges: TA Rector (University of Alaska Anchorage, NSF's NOIRLab), M. Zamani & D. de Martin (NSF's NOIRLab).

Fa uns 11.000 anys, una estrella massiva va explotar com a supernova a les proximitats de la Terra. I els astrònoms han revelat una imatge d'alta resolució del que queda.


Submergir-se a les restes de la supernova Cassiopea A.  Cassiopea A és el que queda d'una estrella massiva que va esclatar en una supernova a uns 11.000 anys llum de la nostra Terra. El telescopi espacial James Webb (JWST) ens ofereix avui una nova imatge extremadament detallada en infraroig gràcies al seu instrument d'infrarojos mitjans (MIRI). Crèdit: NASA, ESA, CSA, D. Milisavljevic (Universitat de Purdue), T. Temim (Universitat de Princeton), I. De Looze (UGent), J. DePasquale (STScI), ESA/Hubble, ESA/Webb, E. Slawik, N. Risinger, D. de Martin (ESA/Webb), N. Bartmann (ESA/Webb), M. Zimani (ESA/Webb).

Es troba a uns 800 anys llum de la Terra. El que queda d'una estrella massiva que va explotar en una supernova fa uns 11.000 anys. Al costat de la constel·lació de la Vela, d'aquí el seu nom, Vela (XYZ). I ella és un residu de les supernoves més properes a nosaltres. De fet, ja ha estat fotografiat i estudiat àmpliament. Però la càmera d'energia fosca (DECam) instal·lada en un telescopi a l'Observatori Inter-americà de Cerro Tololo (Xile) ens ofereix avui una de les imatges més grans i detallades que s'han obtingut mai.

Clic a la imatge per engrandir. Contempla els fantasmals circells del Romanent de Supernova Vela, el cadàver còsmic d'una estrella gegantina que va explotar com a supernova fa uns 11.000 anys. Aquesta imatge de 1,3 giga-píxels és una de les més grans mai preses d'aquest objecte per la Dark Energy Camera. Crèdit: NOIRLab, X.

Una imatge d'alta definició gràcies a un instrument potent

Apareix com una prova de les capacitats excepcionals del DECam. Un telescopi equipat amb un mirall de quatre metres de diàmetre. Una lent correctora de gairebé un metre de diàmetre. I uns seixanta dispositius de transferència de càrrega (CCD) que actuen com a "ulls" de la càmera. Resultat: imatges de 570 megapíxels cadascuna. Imatges que es poden superposar com és el cas aquí. Per obtenir una imatge de Vela (XYZ) que al final consta de gairebé 1,3 giga-píxels.

Hi descobrim filaments blaus i grocs. Són el resultat de la compressió del medi interestel·lar per part del gas calent violentament llançat a l'espai per l'explosió de l'estrella massiva fa milers d'anys. El romanent de supernova ara s'estén gairebé 100 anys llum. Això és l'equivalent a 20 vegades el diàmetre de la Lluna Plena.


Clic a la imatge per engrandir. Alguns dels objectes més interessants trobats a la nova imatge del romanent de supernova Vela (XYZ). Crèdit: CTIO, NOIRLab, DOE, NSF, AURA; processament d'imatges: TA Rector (University of Alaska Anchorage, NSF's NOIRLab), M. Zamani & D. de Martin (NSF's NOIRLab).

Dins dels secrets d'un romanent de supernova

A sota, a l'esquerra de la imatge de Vela (XYZ), el púlsar que va néixer de l'explosió de la supernova. Un objecte ultra dens. De la massa d'una estrella en un cos d'uns pocs quilòmetres de diàmetre. El púlsar de la Vela encara gira molt ràpidament. Escombra el cel no menys d'11 vegades per segon!.

Ho he vist aquí.

11/02/2024

Webb capta una imatge infraroja molt detallada d'estrelles en formació activa

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat les "entremaliadures" d'un parell d'estrelles joves en formació activa, conegudes com a Herbig-Haro 46/47, en llum infraroja propera d'alta resolució.



Clic a la imatge per engrandir. Núvol horitzontal ataronjat conegut com Herbig-Haro 46/47, amb una taca central blanc-groguenca travessada per pics de difracció vermells. Una nebulosa circumdant es veu com una delicada boira blava semitransparent. El fons és ple d'estrelles i galàxies. El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat en llum infraroja propera d'alta resolució una parella d'estrelles en formació activa, conegudes com a Herbig-Haro 46/47, estretament unides. Busqueu-les al centre dels pics vermells de difracció, apareixent com una taca blanca ataronjada. Herbig-Haro 46/47 és un objecte d'estudi important perquè és relativament jove: només en té uns quants milers d'anys. Els sistemes estel·lars triguen milions d'anys a formar-se completament. Objectius com aquest permeten als investigadors comprendre la massa que acumulen les estrelles al llarg del temps, cosa que els podria ajudar a modelitzar la formació del nostre Sol, una estrella de baixa massa, i del seu sistema planetari. Crèdits: Imatge: NASA, ESA, CSA. Processament d'imatges: Joseph DePasquale (STScI)

Les estrelles joves són entremaliades!

El telescopi espacial James Webb de la NASA ha captat les "entremaliadures" d'un parell d'estrelles joves en formació activa, conegudes com a Herbig-Haro 46/47, en llum infraroja propera d'alta resolució. Per trobar-les, rastreja els brillants pics de difracció rosa i vermell fins arribar al centre: Les estrelles estan dins de la taca blanca ataronjada. Estan profundament enterrades en un disc de gas i pols que alimenta el seu creixement a mesura que segueixen guanyant massa. El disc no és visible, però la seva ombra es pot veure a les dues regions fosques i còniques que envolten les estrelles centrals.

Els detalls més cridaners són els lòbuls de dues cares que s'obren amb ventall a partir de les estrelles centrals en formació activa, representades en color taronja ardent. Gran part d'aquest material va sortir disparat d'aquelles estrelles en ingerir i expulsar repetidament el gas i la pols que les envolten immediatament al llarg de milers d'anys.

Quan el material de les ejeccions més recents xoca amb el material més antic, canvia la forma d'aquests lòbuls. Aquesta activitat és com una gran font que s'encén i s'apaga en una successió ràpida però aleatòria, donant lloc a ondulacions a l'estany que hi ha a sota. Alguns raigs expulsen més material i altres es llancen a més velocitat. Per què? Probablement estigui relacionat amb la quantitat de material que va caure sobre els estels en un moment determinat.

Les ejeccions més recents de les estrelles apareixen en un fil blau. Passen just per sota del pic de difracció horitzontal vermell situat a les 2 en punt. Al llarg del costat dret, aquestes ejeccions formen patrons ondulats més clars. Estan desconnectades en alguns punts i acaben en un notable cercle irregular de color porpra clar a la zona taronja més gruixuda. A l'esquerra, a prop de les estrelles centrals, també apareixen línies arrissades de color blau més clar, però de vegades queden eclipsades pel brillant pic de difracció vermell.

Tots aquests raigs són crucials per a la pròpia formació estel·lar. Les ejeccions regulen la quantitat de massa que acaben acumulant les estrelles. (El disc de gas i pols que alimenta les estrelles és petit. Imagini's una banda ben lligada al voltant de les estrelles).

Ara dirigeix la teva mirada cap a la segona característica més prominent: el núvol blau efervescent. Es tracta d'una regió de dens pols i gas, coneguda com a nebulosa i, més formalment, com a glòbul de Bok. Quan s'observa principalment en llum visible, sembla gairebé completament negra: només unes poques estrelles de fons treuen el cap a través d'ella. A la nítida imatge de Webb a l'infraroig proper, podem veure dins i a través de les capes difuses d'aquest núvol, enfocant molt més de Herbig-Haro 46/47, i revelant alhora una profunda gamma d'estrelles i galàxies que es troben molt més enllà. Les vores de la nebulosa apareixen en un suau contorn taronja, com una L invertida al llarg de la part dreta i inferior.


Clic a la imatge per engrandir. Exemple de  glòbul de Bok. Aquesta imatge del Telescopi de Nova Tecnologia d'ESO a l'Observatori La Silla a Xile mostra l'objecte Herbig-Haro HH 46/47 com a raigs que emergeixen d'un núvol fosc de formació estel·lar. Aquest objecte va ser objecte d‟un estudi realitzat amb ALMA durant la fase de Ciència Inicial. Crèdit: ESO/Bo Reipurth

Aquesta nebulosa és important, ja que la seva presència influeix en la forma dels raigs llançats per les estrelles centrals. Quan el material expulsat entra a la nebulosa de la part inferior esquerra, els dolls tenen més possibilitats d'interactuar amb les molècules de la nebulosa, cosa que fa que totes dues s'il·luminin.

Hi ha dues zones més on fixar-se per comparar l'asimetria dels dos lòbuls. Mira cap a la part superior dreta per veure una massa d'ejecció amb forma d'esponja que sembla separada del lòbul més gran. Només alguns fils de material semitransparent apunten cap al lòbul més gran. Darrere seu, com a serpentines en un vent còsmic, semblen surar formes gairebé transparents en forma de tentacles. En canvi, a la part inferior esquerra, si mirem més enllà del lòbul gran, veiem un arc. Tots dos estan formats per material que va ser empès més lluny i possiblement per ejeccions anteriors. Els arcs semblen apuntar en diferents direccions i es poden haver originat a partir de diferents fluxos de sortida.

Feu una altra ullada a aquesta imatge. Tot i que sembla que Webb ha captat Herbig-Haro 46/47 de costat, un dels costats està lleugerament inclinat cap a la Terra. Contra-intuïtivament, és la meitat dreta més petita. Tot i que el costat esquerre és més gran i brillant, està apuntant lluny de nosaltres.

Durant milions d'anys, les estrelles de Herbig-Haro 46/47 es formaran completament, aclarint l'escena d'aquestes fantàstiques ejeccions multicolors, permetent que les estrelles binàries ocupin el centre de l'escenari sobre un fons ple de galàxies.

Webb pot revelar tants detalls a Herbig-Haro 46/47 per dues raons. L'objecte està relativament a prop de la Terra, i la imatge de Webb es compon de diverses exposicions, cosa que augmenta la seva profunditat.

Herbig-Haro 46/47 es troba a 1.470 anys-llum de distància, a la constel·lació de la Vela.

El telescopi espacial James Webb és el principal observatori científic espacial del món. Webb està resolent misteris en el nostre sistema solar, mirant més enllà, mons llunyans al voltant d'altres estrelles, i sondejant les misterioses estructures i orígens del nostre univers i el nostre lloc en ell. Webb és un programa internacional dirigit per la NASA amb els socis, l'ESA (Agència Espacial Europea) i l'Agència Espacial Canadenca.
​

Ho he vist aquí.

08/01/2024

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C79


Clic a la imatge per engrandir. Imatge del Cúmul Globular C79. Crèdit: ESA/Hubble i NASA; Agraïments: Sarajedini et al.

Aquesta imatge del Hubble mostra estrelles al centre del brillant cúmul globular Caldwell 79. Els cúmuls globulars són densos grups d'estrelles lligades gravitacionalment que vaguen pels confins de la galàxia. Es calcula que la majoria dels cúmuls globulars de la Via Làctia tenen més de 10.000 milions d'anys, aproximadament el doble que el nostre sistema solar. Solen contenir centenars de milers d'estrelles que es creu que es van formar més o menys alhora. També contenen algunes de les estrelles més antigues de la nostra galàxia, però el seu paper en l'evolució galàctica continua sent objecte d'estudi.

Aquesta imatge combina observacions visibles i ultraviolades preses amb dues de les càmeres del Hubble: l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos) i la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3). El Hubble es va fixar en Caldwell 79 perquè posseeix algunes qualitats peculiars que podrien ajudar els astrònoms a comprendre com es formen i evolucionen els cúmuls globulars.

El cúmul acull un fosc secret al seu nucli: un forat negre que és visible indirectament a través dels seus efectes gravitatoris sobre una estrella propera. L'òrbita del cúmul també és desconcertant perquè Caldwell 79 gira al voltant del centre de la galàxia en direcció oposada a la que es podria esperar. Això podria indicar que Caldwell 79 no es va originar a la nostra galàxia, sinó que es va formar en un altre lloc i va quedar atrapat per la gravetat de la Via Làctia quan el cúmul va passar a prop.

Possiblement contrarestant la teoria que Caldwell 79 és d'origen extragalàctic, el cúmul és químicament molt similar als altres cúmuls globulars de la galàxia. Altres observacions podrien revelar si el cúmul es va originar a la nostra galàxia o es va formar en un altre lloc per ser subsumit posteriorment.

Caldwell 79 va ser descobert per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826 i també està catalogat com a NGC 3201. El cúmul es troba relativament a prop, a uns 16.000 anys llum, a la constel·lació de Vela. Amb una magnitud de 6,7, és massa tènue per veure'l a simple vista. Un parell de prismàtics n'hi ha prou per veure el cúmul, encara que serà un espectacle molt més impressionant vist a través d'un telescopi. Malauradament, Caldwell 79 no és fàcilment visible des de la majoria de les latituds septentrionals, excepte les properes a l'equador, on els observadors el poden buscar a la primavera. El cúmul es veu millor des de l'hemisferi sud durant els mesos de tardor.

C79 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

19/12/2023

Quants tipus d'estrelles hi ha?

Quants tipus d'estrelles coneixem i de quin n'és el Sol.


Clic a la imatge per engrandir. L'Observatori de Dinàmica Solar de la NASA va captar aquesta imatge del nostre Sol de 4.600 milions d'anys, una estrella de la seqüència principal. Els científics esperen que continuï sent-ho durant 5.000 milions d'anys més abans de convertir-se en una gegant vermella. Crèdit: NASA's Scientific Visualization Studio/SDO.

Les estrelles de l'univers varien en brillantor, mida, color i comportament. Alguns tipus es transformen en uns altres molt ràpidament, mentre que altres romanen relativament inalterats durant bilions d'anys.

Estrelles de la seqüència principal

Un estel normal es forma a partir d'un cúmul de pols i gas en una incubadora estel·lar. Al llarg de centenars de milers d'anys, el cúmul guanya massa, comença a girar i s'escalfa. Quan el nucli s'escalfa a milions de graus, es produeix la fusió nuclear. Aquest procés es produeix quan dos protons, els nuclis dels àtoms d'hidrogen, es fusionen per formar un nucli d'heli. La fusió allibera energia que escalfa l'estrella, creant una pressió que empeny contra la força de la gravetat. Ha nascut una estrella. Els científics anomenen estrella de seqüència principal una estrella que està fusionant hidrogen en heli al seu nucli. Les estrelles de seqüència principal són al voltant del 90% de la població estel·lar de l'univers. Varien en lluminositat, color i mida (des d'una dècima fins a 200 vegades la massa del Sol) i viuen entre milions i milers de milions d'anys.

Pels observadors d'estrelles

Moltes estrelles de la seqüència principal es poden veure a simple vista, com Sírius, l'estrella més brillant del cel nocturn, a la constel·lació septentrional de Ca Major. Rigil Kentaurus (més coneguda com a Alfa Centauri), a la constel·lació austral del Centaure, és l'estrella de seqüència principal més propera que es pot veure a simple vista.

Gegants vermelles


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta il·lustració mostra una estrella geganta vermella, com Betelgeuse o Antares. Crèdit: NASA Goddard Space Flight Center/Chris Smith (KBRwyle).

Quan una estrella de la seqüència principal amb una massa inferior a vuit vegades la del Sol es queda sense hidrogen al nucli, comença a col·lapsar-se perquè l'energia produïda per la fusió es l'única força que lluita contra la tendència de la gravetat a atraure la matèria. Però en comprimir el nucli també augmenten la seva temperatura i pressió, fins al punt que el seu heli comença a fusionar-se en carboni, que també allibera energia. La fusió de l'hidrogen comença a desplaçar-se cap a les capes exteriors de l'estrella i provoca la seva expansió. El resultat és una vermella gegant, d'aspecte més ataronjat que vermell. Amb el temps, la geganta vermella es torna inestable i comença a prémer, expandint-se periòdicament i expulsant part de la seva atmosfera. Finalment, totes les seves capes exteriors es desprenen, creant un núvol de pols i gas en expansió anomenada nebulosa planetària. El Sol esdevindrà una geganta vermella d'aquí a uns 5.000 milions d'anys.

Pels observadors d'estrelles

Arcturus, a la constel·lació boreal del Bover, i Gamma Crucis, a la constel·lació austral de Crux (la Creu del Sud), són gegants vermelles visibles a simple vista.

Nanes blanques


Clic a la imatge per engrandir. En aquesta recreació artística, un asteroide (a baix a l'esquerra) es trenca sota la poderosa gravetat de LSPM J0207+3331, la nana blanca més antiga i freda coneguda que està envoltada per un anell de runa polsosa. Crèdit: NASA Goddard Space Flight Center/Scott Wiessinger.

Quan una geganta vermella perd tota la seva atmosfera, només en queda el nucli. Els científics anomenen nana blanca aquest tipus de resta estel·lar. Una nana blanca sol tenir la mida de la Terra, però és centenars de milers de vegades més massiva. Una cullereta del seu material pesaria més que una camioneta. Una nana blanca no produeix calor pròpia, per això es refreda gradualment al llarg de milers de milions d'anys. Tot i el seu nom, les nanes blanques poden emetre llum visible que va del blanc blavós al vermell. De vegades, els científics descobreixen que les nanes blanques estan envoltades de discos polsegosos de material, runes i fins i tot planetes, restes de la fase de gegant vermella de l'estrella original. Dins d'uns 10.000 milions d'anys, després de la seva etapa de vermella gegant, el Sol es convertirà en una nana blanca.

Pels observadors d'estrelles

Les nanes blanques són massa febles per veure-les a simple vista, encara que algunes es poden trobar en sistemes binaris amb una estrella de seqüència principal fàcil de veure. Procyon B és un exemple a la constel·lació septentrional de Ca Menor. No obstant això, si tens un telescopi a casa, pots veure les nanes blanques solitàries LP 145-141 a la constel·lació austral de la Mosca i l'estrella de Van Maanen a la constel·lació septentrional de Peixos.

Estrella de neutrons


Clic a la imatge per engrandir. El púlsar Vela es troba al punt blanc circular del centre d'aquesta imatge captada per l'Observatori de Raigs X Chandra de la NASA. El púlsar es troba a més de 1.000 anys llum de distància, a la constel·lació meridional de Vela. Crèdit: NASA/CXC/Univ de Toronto/M. Durant et al.

Les estrelles de neutrons són restes estel·lars que contenen més massa que el Sol en una esfera tan ampla com l'illa de Manhattan de Nova York.

Una estrella de neutrons es forma quan una estrella de la seqüència principal, amb una massa entre 8 i 20 vegades la del Sol, es queda sense hidrogen al seu nucli (les estrelles més pesades produeixen forats negres de massa estel·lar). L'estel comença a fusionar heli amb carboni, com els estels de menor massa. Però aleshores, quan el nucli es queda sense heli, s'encongeix, s'escalfa i comença a convertir el seu carboni en neó, que allibera energia. Aquest procés continua a mesura que l'estrella converteix el neó en oxigen, l'oxigen en silici i, finalment, el silici en ferro. Aquests processos produeixen energia que evita el col·lapse del nucli, però cada nou combustible li dóna menys temps. Quan el silici es fusiona amb el ferro, l'estrella queda sense combustible en qüestió de dies. El pas següent seria fusionar el ferro en algun element més pesat, però fer-ho requereix energia en lloc d'alliberar-la. El nucli es col·lapsa i després recupera la mida original, creant una ona de xoc que recorre les capes exteriors de l'estrella. El resultat és una enorme explosió anomenada supernova. El nucli romanent és una estrella de neutrons super-densa.

Púlsars:
Són un tipus d'estrelles de neutrons que giren ràpidament. A la superfície d'aquests objectes es formen punts calents de raigs X brillants. A mesura que giren, els punts apareixen i desapareixen com els raigs d'un far. Alguns púlsars giren més ràpidament que les aspes d'una batedora.

Magnetars: Totes les estrelles de neutrons tenen forts camps magnètics. Però el d'un magnetar pot ser 10 bilions de vegades més fort que el d'un imant de nevera i fins i tot mil vegades més fort que el d'una estrella de neutrons típica.

Pels observadors d'estrelles

Les estrelles de neutrons són massa febles per veure-les a simple vista o amb telescopis domèstics, encara que el telescopi espacial Hubble n'ha pogut captar algunes en llum visible. Els astrònoms les solen observar a través dels raigs X i l'emissió de ràdio.

Nanes vermelles


Clic a la imatge per engrandir. El nostre veí estel·lar més proper, mostrat aquí en aquesta imatge del Hubble, és la nana vermella Pròxima Centauri. Es troba a poc més de 4 anys llum de distància, a la constel·lació austral del Centaure. Crèdit: ESA/Hubble i NASA.

Les nanes vermelles són les estrelles més petites de la seqüència principal: només una fracció de la mida i la massa del Sol. També són les més fredes i el seu color és més ataronjat que vermell. Quan una nana vermella produeix heli a través de la fusió al seu nucli, l'energia alliberada porta material a la superfície de l'estrella, on es refreda i s'enfonsa de nou, portant un nou subministrament d'hidrogen al nucli. Gràcies a aquesta constant agitació, les nanes vermelles poden cremar tot el seu hidrogen durant bilions d'anys sense canviar la seva estructura interna, a diferència d'altres estrelles. Els científics creuen que algunes nanes vermelles de massa baixa, les que només tenen un terç de la massa del Sol, tenen una vida més llarga que l'edat actual de l'univers, fins a uns 14 bilions d'anys. A més, les nanes vermelles neixen més que les estrelles més massives. Per això, i perquè viuen tant de temps, les nanes vermelles constitueixen al voltant del 75% de la població estel·lar de la Via Làctia.

Pels observadors d'estrelles

Les nanes vermelles són massa febles per veure-les a simple vista. Però amb un telescopi d'afeccionat, és possible que puguis veure Lacaille 8760 a la constel·lació austral del Microscopi o Lalande 21185 a la constel·lació septentrional de l'Óssa Major.

Nanes marrons


Clic a la imatge per engrandir. La nana marró LSRJ1835+3259, en aquesta recreació artística, es troba a 20 anys-llum de distància a la constel·lació septentrional de la Lira. Crèdit: Chuck Carter i Gregg Hallinan/Caltech.

Les nanes marrons no són tècnicament estrelles. Són més massives que els planetes, però no tant com les estrelles. Solen tenir entre 13 i 80 vegades la massa de Júpiter. Gairebé no emeten llum visible, però els científics n'han observat algunes a l'infraroig. Algunes nanes marrons es formen de la mateixa manera que les estrelles de seqüència principal, a partir de cúmuls de gas i pols en nebuloses, però mai no arriben a la massa suficient per realitzar una fusió a l'escala d'una estrella de seqüència principal. D'altres es poden formar com a planetes, a partir de discos de gas i pols al voltant d'estrelles.

Pels observadors d'estrelles

Les nanes marrons són invisibles tant per a l'ull humà com per als telescopis domèstics.


Ho he vist aquí.

31/08/2023

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C74

Clic a la imatge per engrandir. Caldwell 74. Crèdit: Hubble Heritage Team (STScI/AURA/NASA/ESA).

Caldwell 74 sembla un místic llac brillant flotant al cosmos, però la seva veritable identitat és encara més estranya. També coneguda com a Nebulosa de l'Anell Sud o Nebulosa dels Vuit Brots, aquesta formació són restes d'una estrella moribunda similar al Sol. Quan les estrelles de massa mitjana es queden sense el combustible nuclear que les alimenta, expulsen a l'espai les seves capes exteriors de gas. La capa gasosa s'expandeix cap a l'exterior des del nucli restant de l'estrella, conegut com a nana blanca. Els objectes d'aquest tipus s'anomenen nebuloses planetàries, però només perquè els primers astrònoms pensaven que s'assemblaven a orbites planetaris quan es veien a través d'un telescopi petit, no perquè tinguessin relació real amb els planetes.

Aquesta nebulosa va ser produïda per un estel que forma part d'un sistema binari o doble. Una estrella brillant és a prop del centre d'aquesta imatge del Hubble, però en realitat és la petita estrella situada just a sobre la que va produir la nebulosa. Un torrent de radiació ultraviolada procedent de la superfície de la petita nana blanca fa que els gasos que l'envolten es tornin fluorescents. L'estrella més brillant es troba en una fase més primerenca de l'evolució estel·lar, però en el futur probablement compartirà una destinació similar.

Aquesta imatge va ser presa amb la Càmera Planetària i de Gran Camp 2 del Hubble. En aquesta vista, els colors il·lustren la temperatura dels gasos, amb el blau representant el gas més calent i el vermell el gas més fred a la vora exterior. La imatge del Hubble també revela una gran quantitat de filaments polsegosos que s'han condensat a partir dels gasos en expansió. Dins d'uns eons, aquestes partícules polsegoses podrien reciclar-se en noves estrelles i planetes.

Una estructura similar, coneguda com la Nebulosa de l'Anell o Messier 57, es troba a la constel·lació septentrional de Lira. L'Anell Austral és el seu homòleg de l'hemisferi sud, situat a la constel·lació de Vela. Va ser descoberta per l'astrònom anglès John Herschel el 1835 i també està catalogada com a NGC 3132. Aquesta nebulosa de magnitud 9,4 es troba a 2.000 anys-llum de distància i només té 0,4 anys-llum d'amplada, per la qual cosa la seva observació amb un telescopi petit pot resultar complicada. S'observa millor als cels tardorencs de l'hemisferi sud. A l'hemisferi nord, només els observadors d'estrelles del sud tindran l'oportunitat de veure Caldwell 74, baix en cels primaverals.

 

C74 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

 

05/08/2020

El VLT fotografia una magnífica nebulosa en forma de papallona

La nebulosa NGC 2899 és coneguda per la seva forma simètrica amb forma d’una papallona lluminosa que sembla surar en l’espai. El  Very Large Telescope (VLT) de l’ESO (Observatori Austral Europeu) acaba de donar a conèixer la imatge més brillant i detallada d’aquesta geganta bombolla de gas. Situada entre 3.000 i 6.500  anys llum de la Terra a la constel·lació de la Vela, va ser descoberta per l’astrònom britànic John Herschel el 1835.

Clic per engrandir. Aquesta imatge de la nebulosa NGC 2899 va ser capturada per
l'instrument FORS (sigles en anglès de Reductor Focal i espectrògraf de baixa
dispersió), instal·lat en un dels quatre telescopis del VLT a Xile. © ESO 

Malgrat el seu nom, les nebuloses planetàries no tenen res a veure amb els planetes. Estan formades per antigues estrelles massives que es van ensorrar sobre elles mateixes expulsant gasos de la seva capa exterior. Aquest núvol de gas està ionitzat per la radiació ultraviolada emesa per l'estrella, donant lloc a un halo en forma de disc similar a un planeta. En el cas del NGC 2899, la nebulosa té dues estrelles centrals, cosa que li dóna aquest aspecte simètric. La primera estrella ha arribat al seu final de vida i ha expulsat les seves capes exteriors, l’altra estrella interfereix amb el flux de gas abrasador a on les temperatures poden arribar als 10.000 graus. Els gasos d’hidrogen formen un halo vermellós al voltant dels gasos d’oxigen, de color blau. Només del 10% al 20% de les nebuloses planetàries presenten aquesta estructura bipolar, segons ESO. 

Els astrònoms que utilitzen el Very Large Telescope de l'ESO han capturat una
"papallona espacial", una nebulosa planetària coneguda com NGC 2899. Aquest
vídeo ofereix impressionants vistes d'aquest objecte i de la ciència que hi ha
al seu darrera. Crèdit: ESO. Pots triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo.


Vist aquí i aquí

10/12/2019

Ennuvolat amb probabilitat de pols

Aquesta nova imatge de RCW 36 (o Gum 20), sembrada de núvols, va ser captada per l'instrument FORS (Focal Reducer and low dispersió Spectrograph, espectrògraf de baixa dispersió i de reducció focal), de ESO. Mostra un dels llocs de formació massiva d'estrelles més propers al nostre Sistema Solar, a uns 2.300 anys llum de distància. Situat a la constel·lació de Vela, la nebulosa d'emissió RCW 36 forma part d'un complex de formació d'estrelles encara més gran, conegut com Complex Molecular de Vela.

Clic per engrandir. Crèdit ESO

Algunes zones dins dels núvols de RCW 36 són prou denses com per bloquejar la llum del fons, creant pegats i àrees tenyides de negre. Tot i l'aparença fosca d'aquests núvols, són els únics llocs de l'univers en què es produeix la formació estel·lar; cúmuls d'hidrogen molecular i pols còsmica col·lapsen i s'uneixen per formar estrelles envoltades per petites famílies de planetes, com en el nostre propi Sistema Solar.

FORS està instal·lat al VLT (Very Large Telescope) d'ESO, un dels observatoris astronòmics més avançats del món. Aquesta imatge va ser seleccionada com a part del programa "Joies Còsmiques" del ESO, una iniciativa que, utilitzant els telescopis d'ESO, produeix imatges d'objectes científicament interessants i visualment atractius amb finalitats educatives i de divulgació. El programa fa ús de el temps lliure del telescopi que no es pot utilitzar per a observacions científiques. Totes les dades recopilades també poden ser utilitzades amb finalitats científiques i es posen a disposició dels astrònoms a través del arxiu científic d'ESO.

Ho he vist aquí.