Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges espacials. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges espacials. Mostrar tots els missatges

08/12/2022

Dia 22 del vol Artemis I - Orion, prossegueix el seu viatge de tornada a la Terra

Què és Artemis?
 

Artemis és el primer pas a la propera era de l'exploració humana. Juntament amb socis comercials i internacionals, la NASA establirà una presència sostenible a la Lluna per preparar missions a Mart.

Aquest bloc serà una font d'informació sobre el llançament d'Artemis i el progrés de l'exploració, que cobreix les actualitzacions dels nostres programes de ciència, tecnologia i exploració humana. Quan estiguem a punt per volar, consulteu aquest blog per obtenir informació actualitzada sobre el llançament i altres operacions de la missió.

Orion continua el seu viatge de tornada a la Terra el dia 22 de la missió Artemis I, de 25,5 dies de durada. Els controladors de vol i els enginyers continuen provant la nau i els seus sistemes en preparació per a futurs vols amb éssers humans a bord.

Els enginyers van dur a terme la segona part de la prova de vol de desenvolupament del tanc de combustible denominada "xipolleig del propulsant", que es programa durant les fases de repòs, o menys actives, de la missió. El moviment del propulsant, o slosh, a l'espai és més difícil de modelar a la Terra perquè el propulsant líquid es mou de manera diferent als tancs a l'espai que a la Terra a causa de la manca de gravetat.

La prova requereix que els controladors de vol disparin els propulsors del sistema de control de reacció quan els tancs de propulsant s'omplen a diferents nivells. Els propulsors de control de reacció utilitzats estan situats als laterals del mòdul de servei i poden disparar-se individualment segons calgui per moure la nau espacial en diferents direccions o girar-la fins a qualsevol posició. Cada motor proporciona uns 22'67 kg d'empenta. Els enginyers mesuren l'efecte que el xipolleig del propulsant té en la trajectòria i orientació de la nau espacial a mesura que Orion es desplaça per l'espai.

Clic per engrandir. art001e002164 (5 de desembre de 2022): Càmeres muntades al mòdul de tripulació de la nau espacial Orion van capturar aquestes vistes de la superfície de la Lluna. El dia de vol 20 de la missió Artemis I, la nau va realitzar la seva segona i última aproximació a la Lluna abans del seu vol de tornada. Crèdit: NASA.

La prova es va realitzar per primera vegada després del vol d'anada, i ara de nou després al vol de tornada, per comparar les dades a diferents punts de la missió amb diferents nivells de propulsant a bord. S'han utilitzat aproximadament 5.740 kg de propulsant, fet que suposa 97'5 kg menys del que s'estima abans del llançament, i deixa un marge de més de 990 kg per sobre del previst, 124 kg més del que s'esperava abans del llançament. El vuitè dia de la missió es va completar el primer objectiu de la prova d'impacte del propulsor, mentre es preparava per entrar a la llunyana òrbita retrògrada.

Queden algunes fites clau per a Orion, entre elles les comprovacions del sistema d'entrada i de fuites del sistema de propulsió els dies 24 i 25 de la missió, respectivament.

Orion viatjarà a unes 40.200 Kph mentre reingressa a l'atmosfera terrestre, posant a prova el major escut tèrmic ablatiu del món en assolir temperatures de fins a 5.000 graus Fahrenheit (uns 2760ºC), aproximadament la meitat de la calor del sol. L'escut tèrmic està situat a la part inferior de la càpsula Orió, mesura uns 5m de diàmetre i expulsa la intensa calor del mòdul de la tripulació quan Orion torni a la Terra. La superfície exterior de l'escut tèrmic està formada per 186 blocs d'un material ablatiu anomenat AVCOAT, una versió reformulada del material utilitzat a les càpsules Apol·lo. Durant el descens, l'AVCOAT es crema de manera controlada, allunyant la calor d'Orion. Més informació sobre l'escut tèrmic d'Orion a la guia de referència Artemis I.

El dijous 8 de desembre a les 5 pm. EST, la NASA organitzarà una sessió informativa per anticipar el retorn d'Orió previst per al diumenge 11 de desembre i per discutir com s'estan preparant els equips de recuperació per a l'entrada i l'amaratge. La reunió es retransmetrà en directe mitjançant NASA TV, la pàgina web de l'agència i l'aplicació de la NASA.

Vegeu l'últim episodi d'Artemis All Access per fer una ullada als èxits recents de la missió i un avenç de l'amaratge, inclosa informació sobre el paracaigudes.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del video. Crèdit: NASA, YouTube.

Just després de les 3 pm. CST del 7 de desembre, Orion viatjava a més de 376.700 km de la Terra i a més de 205.500 km de la Lluna, a una velocitat de creuer de més de 1.300 km per hora.

Les imatges s'envien a la Terra i pugen al compte de Flickr i a la biblioteca d'imatges i vídeos del Centre Espacial Johnson de la NASA. Quan l'amplada de banda ho permeti, les imatges de la missió estaran disponibles en temps real mitjançant vídeo streaming.


Ho he vist aquí.

16/11/2022

Tret de sortida al programa Artemis de la NASA

El coet de la missió Artemis, Space Launch System (SLS) de la NASA, que transporta la nau espacial Orion sense tripulació, es va enlairar del Complex de Llançament 39B del Centre Espacial Kennedy a Florida a la 1:47 am. EST.

 Clic per engrandir. Crèdit: NASA/Joel Kowsky

El coet del Sistema de Llançament Espacial de la NASA que porta la nau espacial Orión ha estat llançat en la prova de vol Artemis I, el dimecres 16 de novembre de 2022, des del Complex de Llançament 39B al Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida. La missió Artemis I de la NASA és la primera prova de vol integrada dels sistemes d'exploració de l'espai profund de l'agència: la nau espacial Orión, el coet del sistema de llançament espacial (SLS) i els sistemes terrestres. El SLS i Orión es van llançar a la 1:47 am. EST, des del Centre Espacial Kennedy. 

L´objectiu principal d´Artemis I és provar a fons els sistemes integrats abans de les missions amb tripulació, operant la nau en un entorn d´espai profund, provant l´escut tèrmic d´Orió i recuperant el mòdul de la tripulació després de la reentrada, el descens i l'amaratge.

La NASA enviarà experiments científics a la missió Artemis I a la Lluna i de tornada


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Quan Artemis I es llanci a la Lluna i torni a ella, hi haurà MOLTA ciència a la cua esperant. Des de CubeSats dissenyats per buscar dipòsits d'aigua a la superfície lunar fins a experiments sobre com la vida respon a l'espai, i molt més.

La missió Artemis I consisteix en el coet del Sistema de Llançament Espacial que envia la nau Orió sense tripulació al voltant de la Lluna i de tornada a la Terra per comprovar els sistemes de la nau abans que la tripulació torni a bord a Artemis II. La missió Artemis I és un pas més per fer el següent gran salt: enviar els primers astronautes a Mart. Obtingueu tota la informació sobre aquesta històrica missió fent un clic aquí.

Descobriu més del programa Artemis al blog, fent un clic aquí.


Ho he vist aquí i també aquí.

15/11/2022

X-37B, us portem la nau "secreta" de la NASA

L'avió espacial X-37B completa la sisena missió i aterra després de gairebé 30 mesos en òrbita.

El vehicle de proves orbitals X-37B va transportar diversos experiments científics de l'exèrcit dels Estats Units i de la NASA.

L'avió espacial X-37B va aterrar el 12 de novembre al Centre Espacial Kennedy de la NASA, a Florida, a les 5.22 del matí, hora de l'est dels USA, establint un nou rècord de resistència després de passar 908 dies en òrbita. El seu rècord anterior era de 780 dies.


Clic per engrandir. El vehicle de proves orbitals X-37B (OTV-6) va aterrar al Centre Espacial Kennedy de la NASA el 12 de novembre de 2022. Crèdit: U.S. Space Force

Aquesta va ser la sisena missió de l'avió reutilitzable sense tripulació, construït per Boeing i operat conjuntament per la Força Espacial dels Estats Units i l'Oficina de Capacitats Ràpides de la Força Aèria (Air Force Rapid Capabilities Office). Conegut com a Vehicle de Prova Orbital 6, va ser llançat a l'òrbita el 17 de maig de 2020, en un coet Atlas 5 d'United Launch Alliance.

En aquesta missió, el X-37B va transportar diversos experiments científics de l'exèrcit nord-americà i de la NASA, entre ells un projecte del Laboratori de Recerca Naval per captar la llum solar i convertir-la en energia elèctrica de corrent continu, i el FalconSat-8 de la Acadèmia de la Força Aèria dels Estats Units, que segueix en òrbita.

Un dels experiments de la NASA va ser el d'Exposició de Materials i Innovació Tecnològica a l'Espai (METIS-2). Els científics faran servir les dades per comprendre els efectes de l'entorn espacial en diferents tipus de materials. Un altre experiment consistia a investigar els efectes de l'exposició espacial de llarga durada a les llavors.

L'avió espacial és un derivat del X-37A dissenyat per la NASA a finals de la dècada dels 1990 per ser desplegat des del transbordador espacial. El programa es va transferir posteriorment al Departament de Defensa. Hi ha dues naus espacials X-37B, que van ser dissenyades originalment per a missions de 270 dies, però han superat àmpliament aquest objectiu des de la primera missió de l'avió el 2010.

La Força Aèria va mantenir durant una dècada el X-37B en un mantell de secret, però la Força Espacial ho mostra ara obertament.


Clic per engrandir. La nau espacial X-37B Crèdit: Boeing

"Aquesta missió posa de manifest l´interès de la Força Espacial per la col·laboració en l´exploració de l´espai i l´ampliació de l´accés de baix cost al´espai per als nostres socis, dins i fora del Departament de les Forces Aèries", va declarar el general Chance Saltzman, cap d'operacions espacials, en un comunicat. "El X-37B segueix superant els límits de l'experimentació, gràcies a un equip d'elit del govern i de la indústria entre bastidors", va dir el tinent coronel Joseph Fritschen, director del programa X-37B a l'Oficina de Capacitats Ràpides de la Força Aèria.

La missió OTV-6 portava per primer cop un mòdul de servei per albergar experiments addicionals.

El mòdul de servei es va separar de l'OTV abans de l'aterratge. La Força Espacial va dir que el mòdul s'eliminarà d'acord amb les millors pràctiques destinades a reduir la quantitat de deixalles espacials en òrbita.

"Amb el mòdul de servei afegit, aquesta ha estat la quantitat més gran que hem portat a òrbita a l'X-37B", va dir Jim Chilton, vicepresident sènior de Boeing Space and Launch.



Ho he vist aquí.

30/01/2021

Viatjar a Mart: quant de temps es triga a arribar-hi?

  Clic per engrandir. Recreació artística de la càpsula contenidora del rover Curiosity
arribant a Mart l'agost del 2012. Crèdit: NASA, JPL-Caltech

Els primers humans a Mart haurien d’arribar aviat. El 2030 o potser abans, el 2024, per als més optimistes com Elon Musk. Però quant de temps es triga a arribar al planeta vermell?

 Per què els llançaments a Mart només poden tenir lloc cada 26 mesos? Enviar una
nau cap a Mart no és fàcil. No n’hi ha prou amb esperar fins que la nostra Terra
estigui el més a prop possible del planeta vermell, t'ho expliquem al vídeo. Crèdit: NASA

Cada vegada es parla més d’enviar humans a Mart. La NASA es prepara per a un primer viatge tripulat el 2030. També hi són interessats altres països, com la Xina, Rússia, els Emirats Àrabs Units i Europa. Però no estan sols. De fet al sector privat el cap de SpaceX, Elon Musk, és molt ambiciós en aquest camp i preveu l'arribada dels primers humans a Mart el 2024. Aquests pioners establirien les bases d'una gran ciutat marciana que podria allotjar fins a un milió persones a finals del segle XXI. Almenys això és el que vol.  

Mart és el segon planeta més proper al nostre, després de Venus. Es troba a una mitjana de 220 milions de km del Sol (la Terra es troba a 150 milions de km de la nostra estrella). Per tant, el càlcul sembla senzill: si fem una resta, obtindrem 70 milions de km. Però, en realitat, les dues estrelles estan en moviment al voltant del Sol, i a més en òrbites que no són circulars sinó el·líptiques. Teòricament, la màxima aproximació que pot existir entre el planeta vermell i nosaltres és de 54,6 milions de km. Però per a això, els dos planetes han d’estar alineats amb el Sol, un a l'afeli (Terra) i l'altre al periheli (Mart). Cosa força rara. El 2003, quasi hi érem. Durant l’estiu, Mart es trobava a només 55,7 milions de km dels nostres ulls, la distància més curta a la Terra en 60.000 anys, tot un rècord!

Clic per engrandir. La superfície de Mart fotografiada pel rover Curiosity el 2014. Crèdit: NASA

Mart, un objectiu en moviment

Els dos planetes es mouen, cadascun a un ritme diferent. Si no fos així, només es trigaria 39 dies a arribar amb una nau ràpida com la New Horizons al planeta vermell. Però la Terra triga un any a encerclar el Sol, i Mart 1,9 anys. Per als enginyers que volen enviar una sonda o un robot (i aviat als humans) a Mart , és com disparar una fletxa a un objectiu en moviment mentre estiguis en moviment. Per tant, no hem d’esperar a estar el més a prop possible per marxar, sinó anticipar-nos a aquest moment. Normalment, s’obre una finestra de llançament cada 26 mesos. Per a les agències espacials, per tant, no es tracta de desaprofitar-les.

El camí cap a Mart no és directe i la distància constant. Sense oblidar que heu de planejar baixar la velocitat a l’arribada per no perdre l'encontre. Finalment, la durada del viatge a Mart també dependrà de la potència del vaixell. Per tant, cal tenir en compte tots aquests paràmetres per calcular el viatge més ràpid possible.

Per descomptat, si poguéssim moure’ns a la velocitat de la llum, el viatge només trigaria uns minuts: un mínim de 3 min i un màxim (quan els dos planetes estan més separats) de 22,4 min. Però encara no és així.

Actualment, un viatge a Mart, gràcies a un reduït acostament dels dos planetes (això passa cada 1,6 anys), triga uns 260 dies. Amb una nau més potent que les actuals, el vol es podria reduir a la meitat. I en un futur no gaire llunyà, la propulsió fotònica per exemple, o alguna altra tecnologia en desenvolupament podria posar Mart a pocs dies.

El 1964, la primera sonda nord-americana Mariner 4 va fer el viatge a Mart en 228 dies. Per a les Viking 1 i 2, van trigar 304 i 333 dies, respectivament. Pel que fa al rover Curiosity, el seu trasllat es va produir en 254 dies.

Ho he vist aquí.

18/01/2020

És possible el viatge interestel.lar? Quins reptes de tota mena implica?

Els dos últims guanyadors del premi Nobel de física estan d’acord. Imaginar-se per traslladar la nostra civilització a altres llocs de l’univers no té sentit. Però els investigadors estudien molt seriosament la possibilitat de llançar la humanitat en un viatge interestel·lar. Moltes preguntes continuen sense respondre.


"És una absoluta bogeria", va calcular el mes d'octubre de l'any passat Michel Mayor, Premi Nobel de física de 2019. Una opinió que va compartir fa uns dies el seu soci, Didier Queloz. "Les estrelles estan tan lluny de nosaltres que no crec que tinguem l'oportunitat de fugir del nostre planeta". Però alguns científics continuen estudiant seriosament la qüestió. El juny passat, es va organitzar un primer "taller interestel·lar" per l'Agència Espacial Europea (ESA).

De fet, Mart sembla accessible, però el nostre veí és tan desert i fred, i per tant, no té cap interès real per a la nostra civilització. És per això que els investigadors que pensen "traslladar" la humanitat pensen més en les estrelles. Tot i que s'especula inicialment amb Pròxima Centauri, la més propera a nosaltres, una estrella al voltant de la qual orbita un planeta similar a la nostra Terra anomenat Pròxima b.

El projecte Breakthrough Starshot (+ info) també preveu enviar-hi sondes de reconeixement. Els vehicles que pesen només uns quants grams i es propulsen des del nostre planeta per un làser extremadament potent. Tot durant un viatge aproximat de només vint anys. Però les estimacions més optimistes preveuen que un vaixell que transportés humans passaria 1.000 anys o més, per arribar a la seva destinació.

 Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. La idea dels viatges
interestel·lars ha estat una part important de la societat durant milers d'anys; però, les
enormes distàncies entre les estrelles són completament inimaginables. Si no podem
trencar les lleis de la física, com podrem arribar a altres estrelles?

Quantes persones emprenen un viatge interestel·lar?

Per tant, és fàcil entendre que la qüestió de la viabilitat d’una expedició semblant es planteja a molts nivells. Tant des d’un punt de vista tecnològic com des de la biologia, la psicologia, la sociologia o fins i tot la filosofia. 

Frédéric Marin, astrofísic de la Universitat d’Estrasburg (França), va considerar que era útil, com a punt de partida, qüestionar la mida de la tripulació inicial d’un viatge interestel·lar. A partir de dades biològiques, antropomètriques, antropològiques i matemàtiques, va desenvolupar un programari capaç de simular el creixement d’una població humana aïllada i predir la seva diversitat genètica després de diverses generacions. Així, el 2018, va calcular que només 98 persones serien suficients per sortir de la Terra per poblar Pròxima b després de 6.300 anys de viatge.

L'investigador es va interessar aleshores per la mida -i més àmpliament per la geometria- de la màquina necessària per a una expedició d'aquest tipus. Des del punt de vista de l’espai necessari per als seus habitants, però també de l’espai necessari per a la producció d’aliments. Suggereix optar per un cilindre de 25 metres d'altura, però amb un radi de 224 metres. Un cilindre giratori que recrearia una gravetat artificial essencial per al bon funcionament biològic dels humans.

Clic per engrandir. Quan parlem de la possibilitat d’un viatge interestel·lar, alguns astrònoms
ens recorden que més enllà de la magnetosfera terrestre, els passatgers d’un dispositiu
en ruta cap a les estrelles serien sotmesos a fluxos perillosos de partícules
energètiques. © brand. punkt, Adobe Stock

Dificultats insalvables?

Altres qüestions que planteja, per exemple, Neil Levy, investigador en filosofia i ètica de la Universitat d'Oxford (Regne Unit): Tenim el dret d’imposar a diverses generacions l’elecció d’una sola possibilitat per triar sortir de la Terra en un viatge sense retorn? Tenim dret a limitar el seu futur a unes quantes carreres només accessibles a bord?
Els lingüistes creuen que, encara que es continuessin ensenyant a bord, les llengües derivarien cap a un dialecte únic per a cada diferent vaixell. Què suposaria un problema si diverses màquines acabessin en un mateix planeta llunyà a llarg termini.

I això sense oblidar els recursos materials i econòmics que necessitaríem per construir aquestes missions interestel·lars. Amb la nostra Terra no seria suficient, diuen alguns especialistes.

Aquestes són totes les raons per les quals molts consideren que la campanya és totalment irreal. "En 50 anys, no hem anat més enllà de la dècada de 1960. Així que imagineu què farem dintre de 50 anys", diu Paul Sutter, astrofísic de la Universitat Estatal d'Ohio (Estats Units), destacant tant les dificultats tècniques com els costos de les hipotètiques missions interestel·lars. Pel que fa a Avi Loeb, el president del comitè assessor del projecte Breakthrough Starshot, considera que l’empresa és massa arriscada. I prefereix preveure la colonització de l’univers mitjançant intel·ligències artificials capaces de construir en un altre lloc, cèl·lules biològiques que, d’alguna manera, permetrien a la vida començar des de zero.






04/10/2019

Extraterrestres: Taula de joc a l’ombra, i si els "lurkers" ens estiguessin vigilant des de fa temps.

Si existissin civilitzacions extraterrestres avançades, podrien haver dipositat dispositius de vigilància, amagats a prop del nostre planeta. Aquesta és almenys l’última idea desenvolupada pel físic James Benford. Per tenir-ho clar, proposa anar a explorar els quasi-satèl·lits recentment descoberts de la Terra.

Clic per engrandir. Crèdit imatge: Joe Cicak

A la cultura d’ Internet, s'anomena lurker al que queda a l’ombra, per observar el que està passant. A qui llegeix els debats, però no participa. El terme prové de l'anglès a lurk que significa significar-se per amagar. I això és el que el físic nord-americà James Benford atribueix a les civilitzacions extraterrestres (E.T.) que s’imagina aquí mateix, per mirar-nos sense intervenir, durant milions d’anys, o encara més.

Segons l’investigador, les sondes es podrien amagar al costat d’un grup d’ asteroides coorbitadors i rocosos situats a prop de la nostra Terra. Es coneixen com a quasi-satèl·lits, perquè comparteixen una òrbita semblant a la del nostre Planeta sense donar-li voltes. I si James Benford està especialment interessat, és perquè veu un suport sobre el qual E.T. pot trobar-hi recursos. L’energia solar, en particular. Perquè les observacions de Seti mai no les van apuntar.

Hem d’imaginar els “lurkers” d’E.T. com a sondes una mica semblants a les que enviem a explorar el nostre sistema solar. I sens dubte, tecnològicament més avançades. I si s’amagessin, no en planetes llunyans, sinó en el nostre propi terreny de joc, els astrònoms haurien de poder anar a buscar-los al camp de les microones o al visible, utilitzant radars.

Explorar els nostres quasi-satèl·lits

James Benford fins i tot suggereix que podem enviar-hi sondes. Segons ell, el millor objectiu seria HO3 2016, una Terra quasi-satèl·lit estable que ens acompanya contínuament –almenys durant 100 anys i probablement durant centenars d’anys– a la nostra òrbita al voltant del Sol. Sense acostar-se a més de 14 milions de quilòmetres. La Xina també ha anunciat la seva intenció d’anar a la sonda allà en cinc anys.
Recordem que James Benford ja és l’autor de moltes altres propostes a la recerca de la vida extraterrestre. El 2010, va plantejar la hipòtesi que els senyals E.T. havien de ser en forma de senyals polsats estretament dirigits en un rang de freqüència d’1 a 10 GHz. I que potser podríem cridar l’atenció d’altres civilitzacions emetent d’aquesta manera.

Òrbita de HO3 2016 al voltant de la Terra. Clic per engrandir

Aquí, el físic imagina que civilitzacions E.T. més avançades que les nostres serien capaces del que encara no hem estat capaços de fer: viatges interestel·lars. Un autèntic repte per a la nostra tecnologia. Així, encara que la probabilitat sembli baixa i la idea una mica boja, el cost raonable de les missions d’exploració dels nostres quasi-satèl·lits podria acabar de convèncer els més escèptics. Sobretot a causa de la manca d’ intel·ligència E.T. potser trobarem alguna cosa més interessant.

Ho he vist aquí.

27/09/2019

Els moviments nocturns de NICER exploren els raigs X del cel

Clic a la imatge per engrandir. Crèdit imatge: NASA/NICER

En la imatge que obre aquesta entrada, nombrosos arcs d'escombrat semblen congregar-se en diverses regions brillants. Potser et preguntes: Què s'està mostrant?; Rutes de trànsit aeri?, Informació movent-se per l'Internet global?, Camps magnètics en bucle a través d'àrees actives en el Sol?

De fet, aquest és un mapa de tot el cel en raigs X gravat per l'instrument NICER (sigles en anglès d'Explorador de la Composició Interna de les estrelles de neutrons) de la NASA, un instrument útil a bord de l'Estació Espacial Internacional. Els principals objectius de NICER requereixen que apunti i rastregi fonts còsmiques a mesura que l'estació orbita la Terra cada 93 minuts. Però quan el Sol es pon i la nit cau en el lloc orbitat, l'equip NICER manté els seus detectors actius mentre l'instrument gira d'un objectiu a un altre, la qual cosa pot ocórrer fins a vuit vegades en cada òrbita.

El mapa inclou dades dels primers 22 mesos d'operacions científiques del NICER. Cada arc rastreja raigs X, així com impactes ocasionals de partícules energètiques, capturades durant els moviments nocturns del NICER. La brillantor de cada punt de la imatge és el resultat d'aquestes contribucions, així com el temps que NICER ha passat mirant en aquesta direcció. Una brillantor difusa impregna el cel de raigs X fins i tot lluny de les fonts brillants.


La imatge de tot el cel mostra 22 mesos de dades de raigs X enregistrades pel NICER de la NASA a bord de l'Estació Espacial Internacional durant el seu son nocturn entre objectius. NICER freqüentment observa els blancs més adequats per a la seva missió principal (radi i massa dels púlsars) i aquells a on els polsos regulars són ideals per a l'experiment Station Explorer for X-ray Timing i Navigation Technology (SEXTANT). Un dia podrien formar la base d'un sistema similar al GPS per navegar pel sistema solar. 

Els arcs prominents es formen perquè NICER sovint segueix les mateixes trajectòries entre els objectius. Els arcs convergeixen en punts brillants que representen els objectius més populars de NICER; les ubicacions d'importants fonts de raigs X que la missió controla regularment.

"Fins i tot amb un processament mínim, aquesta imatge revela el circuit de la Nebulosa del Cigne, (M17, Nebulosa Omega), un romanent d'una supernova d'uns 90 anys llum de diàmetre i que es creu que té entre 5.000 i 8.000 anys d'antiguitat", va dir Keith Gendreau, investigador principal de la missió al Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a Greenbelt, Maryland. "Estem construint gradualment una nova imatge de raigs X de tot el cel, i és possible que els escombrats nocturns del NICER descobreixin fonts desconegudes".

La missió principal de NICER és determinar la mida de les denses restes d'estrelles mortes transformades en estrelles de neutrons, i que algunes les veiem com púlsars, amb una precisió del 5%. Aquests mesuraments permetran finalment als físics resoldre el misteri de quina forma de matèria existeix en els seus nuclis increïblement comprimits. Els púlsars, estrelles de neutrons que giren ràpidament i que semblen "pulsar" llum brillant, són ideals per a aquesta investigació, i són alguns dels objectius regulars de NICER.

L'instrument NICER de la EEI sense les plaques d'aïllament tèrmic.
Clic per engrandir. Crèdit imatge: NASA/Keith Gendreau.

Altres púlsars visitats amb freqüència són estudiats com a part de l'experiment Station Explorer for X-ray Timing i Navegació Technology (SEXTANT) de NICER, que utilitza el temps precís dels polsos de raigs X de púlsars per determinar autònomament la posició i velocitat de NICER a l'espai. És essencialment un sistema GPS galàctic. Quan maduri, aquesta tecnologia permetrà a les naus espacials navegar per tot el sistema solar, i més enllà. 

Descàrrega aquí les imatges en alta resolució des de l'Estudi de Visualització Científica de la NASA a Goddard.

Ho he vist aquí.

07/09/2019

És cert que podríem rejovenir viatjant més de pressa?

Dossier: 10 preguntes essencials sobre l’Univers

 Podem viatjar realment a la mateixa velocitat o més ràpid que la llum? ©píxel, Fotòlia
 
Dues lleis fonamentals de la física relativista regeixen el flux del temps en funció de la velocitat . El primer afirma que la velocitat de la llum és un límit no només insuperable, sinó fins i tot inaccessible per a qualsevol cos que tingui una massa diferent de zero (l’única excepció coneguda, per tant, són els fotons, les partícules de llum i els hipotètics gravitons associats a les ones gravitacionals). La segona afirma que el temps és una mica "elàstic", en el sentit que si es augmenta la velocitat pròpia, es redueix el ritme.

La primera llei, sobre la limitació de velocitat imposada per la llum, pot semblar arbitrària, un dia que es pot superar en el marc d’una teoria més avançada que la relativitat, com va passar sovint a la història de la ciència. No és així: no és realment en la velocitat que arriba el límit, sinó en l’energia. Tenim la certesa, tant teòrica com experimental, que per accelerar un objecte (si només és una partícula elemental) a una velocitat que tendeix cap a la velocitat de la llum, hem de donar-li una energia que tendeix a l’infinit. Per tant, la limitació entra dins del significat. Tot i això, els físics han imaginat un món anomenat "superlumínic", en el qual totes les partícules, anomenades taquions, circulen més ràpidament que la llum. Per això, caldria que aquestes partícules tinguessin una massa representada per un nombre matemàtic imaginari; per tant, no són reals, i el món dels taquions és una pura fantasia de la ment.

La paradoxa dels bessons. © DR

Sobre la qüestió del "rejoveniment" en viatjar a gran velocitat, la famosa paradoxa dels "bessons" dóna una il·lustració impressionant. Ens imaginem que un dels bessons parteix en un coet per explorar l'Univers llunyà a una velocitat propera a la de la llum, mentre que el seu germà roman a la Terra. Quan el viatger torna i troba el seu germà, els càlculs relativistes indiquen que aquest darrer –igual que la resta del planeta– té 40 anys, mentre que el viatger només té cinc anys més que inicialment. De fet, no s'ha "rejovenit", però el seu propi temps s'ha esgotat amb menys rapidesa que si hagués quedat sedentari.

No hi ha contradicció aquí, però si una conseqüència inevitable de la física relativista. L’experiment es va dur a terme amb rellotges atòmics bessons ultra-precisos, un restant a la Terra, l’altre a bord d’un avió. A la tornada, es va comprovar que el rellotge itinerant havia "guanyat" unes milionèsimes de segons per sota del rellotge sedentari, perfectament d'acord amb les prediccions de la relativitat. La petitesa de la diferència es deu al fet que la velocitat d’un avió és molt baixa en comparació amb la de la llum. El mateix passa amb els experiments realitzats en acceleradors de partícules, on arriben al 99,99% de la velocitat de la llum. El seu temps de vida "en vol" es multiplica per 20 en comparació amb el temps de vida en repòs.

Al cap i a la fi, no diem que els viatges formen a la joventut?

Accedir l'índex del blog sobre el dossier "10 preguntes essencials sobre l'Univers" fent un clic aquí.

Autor de l'original: Jean-Pierre Luminet.
Ho he vist aquí.

25/08/2019

Preparant la EEI per rebre els nous vehicles de transport de Boeing i SpaceX

El logo del programa Artemis fa el seu debut a l'espai.

Durant una caminada espacial fora de l'Estació Espacial Internacional el 22 d'agost, l'astronauta Nick Hague va estrenar el logo del programa Artemis a l'espai. Hague i el seu company de tripulació Andrew Morgan van instal·lar el segon Adaptador de Acoblament Internacional al complex per permetre que naus espacials comercials de Boeing i SpaceX transportin astronautes a l'estació.

Clic per engrandir. Crèdit: NASA 

El treball que s'està duent a terme ara està aplanant el camí per al futur. Anem a la Lluna per quedar-nos-hi, l'any 2024. El programa d'exploració lunar Artemis de la NASA enviarà a la primera dona i a un altre home a la superfície de la Lluna d'aquí a cinc anys, i es prepararà per a l'exploració humana de Mart.

Clic per engrandir. Crèdit: NASA
Clic per engrandir. Crèdit SpaceX

Per a més informació sobre els plans d'exploració de Lluna a Mart de la NASA, feu clic aquí.


Ho he vist aquí.

24/08/2019

Què és Artemis?


La NASA s'ha compromès a aterrar astronautes nord-americans, incloent la primera dona i un home, a la Lluna per a l'any 2024. A través del programa d'exploració lunar Artemis de l'agència, s'utilitzaran noves i innovadores tecnologies i sistemes per a explorar més de la Lluna que mai. Col·laborant amb els seus socis comercials i internacionals per establir missions sostenibles pel 2028. I després farem servir el que aprenguem de i al voltant de la Lluna per donar el següent salt gegant: enviar astronautes a Mart.

Per què anar a la Lluna?

Segons la NASA amb el programa Artemis volen:
  • Demostrar noves tecnologies, capacitats i enfocaments de negocis necessaris per a l'exploració futura, incloent Mart.
  • Establir el lideratge nord-americà i una presència estratègica a la Lluna mentre expandim el nostre impacte econòmic global en els Estats Units.
  • Ampliar les nostres associacions comercials i internacionals.
  • Inspirar a una nova generació i fomentar les carreres en STEM.
Clic per engrandir. Imatge artística del coet del Sistema de Llançament Espacial i
de la càpsula Orió preparats per al llançament. Crèdit: NASA

 Com  hi arribaran?

El nou i poderós coet de la NASA, el Sistema de Llançament Espacial (SLS, per les sigles en anglès), enviarà astronautes a bord de la nau espacial Orió un quart de milió de milles des de la Terra fins a l'òrbita de la Lluna. Els astronautes atracaran Orió al Gateway, on viuran i treballaran al voltant de la Lluna. La tripulació realitzarà expedicions des del Gateway a la superfície de la Lluna en un nou sistema d'allunatge per humans abans de tornar al seu lloc orbital. La tripulació tornarà a la Terra a bord de l'Orió.

 Clic per engrandir. Imatge conceptual del Gateway. Crèdit NASA

Quan hi arribaran?

Abans del retorn humà, enviaran un seguit d'instruments científics i demostracions de tecnologia a la superfície de la Lluna mitjançant lliuraments comercials al nostre satèl·lit.

La NASA enviarà dues missions al voltant de la Lluna per provar els seus sistemes d'exploració de l'espai profund. La NASA està treballant per llançar Artemis 1 el 2020, un vol no tripulat per provar la nau espacial SLS i Orió juntes. Artemis 2, el primer vol de SLS i Orió amb tripulació, serà llançat el 2022. La NASA aterrarà astronautes a la Lluna el 2024 en la missió Artemis 3 i aproximadament un cop l'any a partir de llavors.

Què hi faran allà?

Mentre que Mart continua sent per la NASA l'objectiu a l'horitzó, han posat les seves mires primer a explorar tota la superfície de la Lluna amb exploradors humans i robòtics. Enviaran astronautes a nous llocs, començant pel Pol Sud de la Lluna. A la Lluna, tenen previst fer:
  • Trobar i utilitzar l'aigua i altres recursos crítics necessaris per a l'exploració a llarg termini.
  • Investigar els misteris de la Lluna i aprendre més sobre el nostre planeta i l'univers.
  • Aprendre a viure i operar en la superfície d'un altre cos celeste on els astronautes estan a només tres dies de casa.
  • Demostrar les tecnologies que necessitem abans d'enviar astronautes en missions a Mart, que poden durar fins a tres anys, comptant l'anada i tornada.
Clic per engrandir. Crèdit: NASA

Anar cap endavant a la Lluna serà un moment brillant per a la nostra generació. Aquest moment et pertanyerà a tu, a la generació Artemis!. Esteu preparats?

D'on ve el nom d'Artemis?

D'Artemisa, que era la germana bessona d'Apol·lo i deessa de la Lluna en la mitologia grega. Ara, ella personifica el nostre camí a la Lluna com el nom del programa de la NASA per tornar als astronautes a la superfície de la Lluna l'any 2024, incloent a la primera dona i un altre home. Quan aterrin, els nostres astronautes posaran un peu a on cap humà hi ha estat abans: el Pol Sud de la Lluna.

Anem a la Lluna, a quedar-nos-hi l'any 2024, i així és com ho farem. Un agraïment
especial a William Shatner per prestar la seva veu a aquest projecte.
Per saber més sobre els plans de Lluna a Mart de la NASA, feu un clic aquí. Crèdit: NASA


Ho he vist aquí.

22/08/2019

Fedor, el robot humanoide rus s'ha enlairat cap a l'EEI

Fedor o Fiodor, el primer robot humanoide rus, ha estat llançat avui dijous a bord del coet Soyuz destinat a l'Estació Espacial Internacional (EEI). Rússia ho considera com una prova per saber utilitzar màquines similars per explorar i conquerir espais llunyans.

Clic per engrandir

Rússia ha llançat avui dijous el coet que portava el primer robot humanoide a l'Estació Espacial Internacional (ISS-EEI). Fyodor, o Fedor, porta el número d'identificació Skybot F850 i ha estat llançat a bord d'un coet Soyuz a les 06.38 hora de Moscou (03.38 GMT) del Cosmòdrom rus de Baikonur a Kazakhstan. Ha d’arribar a l’EEI el dissabte i quedar-s’hi durant deu dies, fins al 7 de setembre. "Ha desaparegut, ha desaparegut", va dir el robot en el moment del llançament, segons les imatges emeses a la televisió, en una aparent referència i picada d'ull a les paraules pronunciades per Yuri Gagarin quan va realitzar el primer vol d'un home a l’espai el 1961.

Fyodor és un nom rus, però la seva transcripció en anglès, Fedor, també és l’acrònim de "Final Experimental Demonstration Object Research" (que es pot traduir com a Investigació Experimental Final sobre Objectes de Demostració Experimental). El robot té un cos antropomòrfic platejat, 1,80 metres d’alçada i pesa 160 quilos. Feodor té comptes a les xarxes socials d’Instagram i Twitter, que detallen la seva vida diària, per exemple quan aprèn a obrir una ampolla d’aigua.

El robot antropomòrfic Skybot F-850 felicita els russos Pel dia de la bandera de l'estat de la Federació Russa.
Vídeo proporcionat per Russia-24 Channel. Crèdit: Roscosmos Media

Un cop a bord de l’EEI, el robot realitzarà diverses tasques sota la supervisió del cosmonauta rus Alexander Skvortsov, que es va incorporar a l’equip de l’Estació Espacial Internacional el mes passat, segons l’agència de notícies RIA Novosti. Posarà a prova les seves habilitats en condicions de gravetat molt baixa. Les seves principals habilitats són imitar moviments humans, cosa que significa que podria ajudar als astronautes o realitzar les seves tasques.

"Realitzarà cinc o sis tasques que siguin secretes", va dir dimecres Yevgeny Dudorov, el cap de l'empresa que va dissenyar Fiodor, citat per la mateixa font. "Les seves operacions el portaran a utilitzar un tornavís o claus", no obstant va dir Alexander Blochenko, director de programes prometedors de l'Agència Espacial Russa, Roscosmos, en una entrevista amb el diari Rossïiskaïa Gazeta.

El robot cosmonauta rus Skybot F-850, alias Fyodor, el 26 de juliol del 2019. © Agència espacial Roscosmos, AFP

Missions arriscades per conquerir l'espai profund

Feodor no és el primer robot a volar cap al cosmos. El 2011, la NASA va enviar a l’espai un robot humanoide anomenat Robonaut 2, desenvolupat en cooperació amb General Motors, amb el mateix objectiu de treballar en un entorn d’alt risc. Va tornar a la Terra el 2018 per problemes tècnics. El 2013, el Japó va enviar un petit robot anomenat Kirobo a l'espai, juntament amb el primer comandant japonès de la ISS, Koichi Wakata. Kirobo va ser desenvolupat amb Toyota, però només en japonès.

Més enllà d’aquesta única missió, les autoritats russes, que consideren la conquesta espacial com una qüestió estratègica, no amaguen les seves ambicions per Fyodor i els seus futurs germans petits. "Aquestes màquines podrien realitzar operacions perilloses com les passejades espacials", va explicar Alexander Blochenko, director de programes prometedors de l'Agència Espacial Russa (Roscosmos), a l'agència de notícies RIA Novosti.

Rússia, sola a la pista per enviar homes a l’EEI

El molt patriòtic director de Roscosmos, Dmitry Rogozin, va mostrar a l'agost fotografies de Fyodor al president rus Vladimir Putin, presentant el robot com un "ajudant" de la tripulació de l'EEI. "En el futur, comptem amb aquesta màquina per conquerir l'espai profund", va dir en la reunió. La conquesta de l’espai ha estat font d’immens orgull des del període soviètic, però ha sofert greus dificultats després del col·lapse de la Unió Soviètica. Malgrat les ambicions ambicioses del Kremlin en el sector espacial recentment, el sector ha encadenat en els darrers anys humiliant accidents i escàndols de corrupció. Rússia segueix sent l’únic capaç d’enviar els humans a l’EEI.

Més detalls:
Fedor és un robot rus antropomòrfic enviat a bord de l'Estació Espacial Internacional. La càpsula Soyuz és llançada per una nova versió del llançador Soyuz. Per a aquesta primera missió, es va decidir volar sense cap cosmonauta. 

 


Ho he vist aquí.

16/07/2019

20 juliol 1969: Un gran salt per a la humanitat

Clic a la imatge per engrandir

 Imatges del "moonwalk" de l'Apol·lo 11, parcialment restaurades el 2009

Juliol de 1969. Han passat poc més de vuit anys des dels vols de Gagarin i Shepard, seguits ràpidament pel desafiament del president Kennedy de posar a un home a la lluna abans que acabi la dècada.

Han passat només set mesos des que la NASA va prendre l'audaç decisió d'enviar l'Apol·lo 8 a la Lluna en el primer vol tripulat de l'enorme coet Saturn V.

Ara, al matí del 16 de juliol, els astronautes de l'Apol·lo 11 Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins s'asseuen damunt d'un altre Saturn V en el Complex de Llançament 39A al Centre Espacial Kennedy. El coet de tres etapes i de 363 peus (110'6 m.) utilitzarà les seves 7,5 milions de lliures (+/- 3'4 milions de Kg) d'empenta per propulsar-se a l'espai i a la història.

A les 9:32 a.m. EDT (hora de la costa est USA), els motors s'encenen i l'Apol·lo 11 es lliura de la torre. Uns 12 minuts després, la tripulació està en òrbita terrestre. (Reproduir àudio).

El comandant de l'Apol·lo 11, Neil Armstrong, treballant en una àrea d'emmagatzematge d'equips en el mòdul lunar. Aquesta és una de les poques fotos que mostren a Armstrong durant el moonwalk.

Després d'una òrbita i mitja, l'Apol·lo 11 rep una "llum verda" per al que els controladors de la missió anomenen "Injecció translunar", en altres paraules, és hora de dirigir-se a la lluna. Tres dies després la tripulació està en òrbita lunar. Un dia després, Armstrong i Aldrin pugen al mòdul lunar Eagle i comencen el descens, mentre que Collins orbita al mòdul de comandament Columbia.

Collins escriu més tard que l'Eagle és "l'artefacte més estrany que he vist al cel", però demostrarà el seu valor.

Quan arriba el moment de deixar a Eagle al Mar de la Tranquil·litat, Armstrong improvisa, i pilota manualment la nau més enllà d'una zona plena de roques. Durant els últims segons de descens, l'ordinador de Eagle està fent sonar les alarmes. 

Resulta que es tracta d'un simple cas en què l'ordinador intenta fer massa coses alhora, però com Aldrin va assenyalar més endavant, "desafortunadament, va sorgir quan no volíem intentar resoldre aquests problemes".

El fum i les flames assenyalen l'obertura d'un viatge històric quan
el Saturn V es lliura de la plataforma de llançament
.

Quan el mòdul lunar aterra a les 04:17 p.m EDT, només queden 30 segons de combustible. Armstrong radia "Houston, Base de la Tranquil·litat aquí. L'Àguila ha aterrat." El control de la missió esclata en una celebració quan la tensió es trenca, i un controlador li diu a la tripulació "Tens a un grup de tipus a punt de tornar-se blaus, estem respirant de nou". (Reproduir àudio)

Armstrong confirmaria més tard que l'aterratge era la seva major preocupació, dient que "les incògnites eren incontrolables" i que "només hi havia mil coses per les quals amoïnar-se".

A les 10:56 p.m. EDT Armstrong està a punt per plantar el primer peu humà en un altre món. Amb més de 500 milions de persones veient la televisió, baixa l'escala i proclama: "Aquest és un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat." (Reproduir àudio)

Aldrin s'uneix a ell en breu, i ofereix una descripció simple però poderosa de la superfície lunar: "magnífica desolació". Exploren la superfície durant dues hores i mitja, recol·lectant mostres i prenent fotografies.

Buzz Aldrin baixa per l'escala de l'Eagle fins a la superfície


Deixen una bandera americana, un pegat en honor a la tripulació de l'Apollo 1 i una placa en una de les potes de Eagle, que diu: "Aquí els homes del planeta Terra van trepitjar per primera vegada la lluna. Juliol de 1969 d.C. Venim en pau per a tota la humanitat".

Armstrong i Aldrin s'enlairen i atraquen amb Collins a Columbia. Collins diu més tard que "per primera vegada, realment va sentir que anàvem a aconseguir-ho".

El 24 de juliol, la tripulació ameritza a Hawaii. El desafiament de Kennedy s'ha complert. Homes de la Terra han caminat sobre la lluna i han tornat sans i estalvis a casa.

En una entrevista anys després, Armstrong elogia els "centenars de milers" de persones que estan darrere del projecte. "Tots els que estan preparant les proves, prement la clau dinamomètrica, i així successivament, home o dona, Si alguna cosa surt malament aquí, no serà culpa meva." (Llegir l'entrevista de 2001, 172 Kb PDF).

En una conferència de premsa posterior al vol, Armstrong anomena al vol "un començament d'una nova era", mentre que Collins parla sobre futurs viatges a Mart.

El cràter 308 destaca en relleu en aquesta foto des de l'òrbita llunar

En els propers tres anys i mig, 10 astronautes seguiran els seus passos. Gene Cernan, comandant de l'última missió Apol·lo, surt de la superfície lunar amb aquestes paraules: "Ens anem com vam venir i, si Déu vol, com tornarem, amb pau i esperança per a tota la humanitat."

Darrera actualització: 15 de juliol de 2019
Editor: Administrador de la NASA


Crèdit de totes les imatges: NASA

09/07/2019

La gravetat artificial de "2001, l'odissea de l'espai" esdevé realitat


Les estades llargues en ingravidesa o microgravetat afecten el cos humà. Una gravetat artificial seria una solució, però la seva implementació va quedar bloquejada per un pany que sembla haver donat pas per primera vegada, a obrir les portes a les escenes de 2001, l'odissea de l'espai.

A les pel·lícules de ciència-ficció, com ara Star Wars o Star Trek, sembla que l'absència de gravetat no existeix per als herois que es mouen en naus espacials com si visquessin a la Terra. Les acceleracions que han d’acompanyar salts en l’hiperespai o la transició a velocitats translúmiques tampoc no els afecten, tot i que és ben sabut que els pilots de combat tenen massa "g", en resum son un fals exemple.

Per tant, totes aquestes pel·lícules assumeixen que podem controlar la gravetat per reproduir allò existent al nostre planeta, o per frustrar els efectes de les acceleracions. Per contra, en moltes pel·lícules de SF, es poden veure clarament dispositius supressors de gravetat, una mena de generadors de gravetat. Això continua sent la ciència ficció pura i l'existència mateixa de generadors de gravetat o antigravetat, encara que sembla que no és gaire plausible fins al moment, tot i que el CERN ha llançat diversos experiments per ressaltar els efectes de l'antigravetat amb antimatèria.

 La famosa escena de gravetat artificial del 2001. © VirtualVisitor999

D'altra banda, en pel·lícules de ciència ficció "dures", com 2001, l'odissea de l'espai o interestel·lar, es mostra una forma de gravetat artificial que és bastant creïble. També es pot observar en estudis realitzats a principis dels anys setanta i imaginant aquelles gegantines colònies espacials a finals del segle XXI, situades als famosos punts de Lagrange . Un dels projectes més famosos és l'Stanford Torus. La idea és sempre la mateixa, un sistema de referència rotatiu que produeix forces centrífugues que, a causa del famós principi d’equivalència d’Einstein, són indistingibles localment de l’efecte d’acceleració produït per les forces gravitacionals. Hi ha una escena famosa a 2001, a on un dels astronautes, Frank Poole, corre en una centrífuga a bord del vaixell Discovery One, en ruta cap a Jupiter . Un altre mostra al professor Floyd a punt per entrar en una cabina rotativa que és un wc.

Una gravetat artificial contra l'atròfia muscular

De fet, la generació de la gravetat artificial d'aquesta manera, reproduint la gravetat de la Terra no és només d'interès pràctic sinó també d'interès mèdic. Com es mostra a les llargues estades en òrbita de cosmonautes, astronautes i taikonautes, l’estructura òssia i la massa muscular s’alteren per aquestes llargues estades, de manera que el cos esdevé fràgil, cosa que és un problema a l'hora de tornar a la Terra. Els exercicis físics estan ben practicats, però no resolen completament els problemes, problemes que anirien a més a les primeres missions marcianes.

Per què no hem posat en pràctica la idea de posar estacions espacials o llargues naus al sistema solar en rotació? Simplement perquè la rotació condueix a un fenomen desagradable quan el cap es mou . Els sensors de l'oïda interna transmeten a la informació del cervell que li fa creure, i dóna la sensació que la persona està caient! Aquest problema havia desanimat els enginyers durant dècades.

Una presentació del treball dels investigadors de Boulder sobre la gravetat artificial.
© Universitat de Colorado Boulder

Però ara un equip de la Universitat de Boulder, liderat per l’enginyer aeroespacial Torin Clark, acaba de publicar un article a Journal of Vestibular Research dient que té una solució, almenys per a viatges a destinacions en particular a Mart. En aquest cas, s’haurien de tenir estructures molt grans per produir gravetat artificial, la qual cosa significa que la velocitat de rotació ha de ser important; la força centrífuga sobre un element de la roda giratòria és proporcional al radi d’aquesta roda pel quadrat de la velocitat de rotació, podem jugar amb aquestes dues variables per obtenir un resultat idèntic. Per tant, podríem limitar els efectes de la ingravidesa mitjançant la realització de sessions diàries d’unes hores com a màxim en una espècie de cabina giratòria que realitza unes quinze revolucions per minut.

El que van descobrir els investigadors va ser que un entrenament gradual, en una dotzena de sessions començant per un gir per minut fins assolir la velocitat de rotació desitjada per pas, va permetre, òbviament, que el cervell s'acostés a això. Cada pas ha de ser de durada suficient per que al final d’un increment de velocitat, la sensació de vertigen i caiguda desaparegui. Es pot arribar a les 17 revolucions per minut sense cap problema, que és molt més gran que el que es creia que era el límit de l’acceptable anteriorment.

Tot indica que aquest no és el límit últim, sinó que queda verificar que l’efecte del entrenament és sostingut i definir quin seria el límit sota l’efecte de la gravetat artificial, prou suficient per contrarestar els problemes produïts per la ingravidesa durant molt de temps.

Per saber-ne més
Els viatges llargs al sistema solar, per exemple a Mart o les llargues estades a les colònies espacials, han de tenir en compte els efectes de la ingravidesa sobre el cos humà; debiliten l'esquelet i provoquen atròfia muscular.

Lluitar contra aquest problema es va considerar fa molt de temps rotant artefactes habitats per generar una gravetat artificial comparable a la de la Terra. Però el desenvolupament d’aquesta idea havia trobat un obstacle: efectes adversos a l’oïda interna dels habitants d’aquests artefactes. Una estratègia d’adaptació progressiva sembla possible avui, obrint les portes a les escenes de 2001 l’odissea espacial

Els viatges llargs al sistema solar, per exemple a Mart o les llargues estades a les colònies espacials, han de tenir en compte els efectes de la ingravidesa sobre el cos humà. Debiliten l'esquelet i provoquen atròfia muscular.

Lluitar contra aquest problema es va considerar fa molt de temps rotant artefactes habitats per generar una gravetat artificial comparable a la de la Terra. Però el desenvolupament d’aquesta idea havia trobat un obstacle: efectes adversos a l’oïda interna dels habitants d’aquests artefactes.

Una estratègia d’adaptació progressiva sembla possible avui, obrint les portes a les escenes del 2001, l’odissea de l'espai.