Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Magalhães. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Magalhães. Mostrar tots els missatges

30/09/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C106

Les observacions del Hubble de Caldwell 106 van revelar una cinta transportadora dinàmica de moviment estel·lar dins del cúmul.


Clic a la imatge per engrandir.  Aquesta imatge del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA mostra un cúmul globular conegut com a NGC 104, o, més comunament, 47 Tucanae, ja que forma part de la constel·lació del Tucà al cel meridional. Després d'Omega Centauri, és el cúmul globular més brillant del cel nocturn, i alberga desenes de milers d'estrelles. Els científics que utilitzaven el Hubble van observar les nanes blanques del cúmul. Aquestes estrelles moribundes migren des del centre concorregut del cúmul fins als seus afores. Tot i que els astrònoms coneixien aquest procés, mai l'havien vist en acció fins a l'estudi detallat de 47 Tucanae. Crèdit: NASA, ESA i la col·laboració Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble. Agraïments: J. Mack (STScI) i G. Piotto (Universitat de Pàdua, Itàlia) 

Aquesta imatge del Hubble de Caldwell 106 mostra un esprai brillant d'estrelles antigues que es mantenen unides per la seva gravetat mútua. Els cúmuls globulars són ciutats estel·lars aïllades, on hi ha centenars de milers d'estrelles. I com el ritme accelerat de les ciutats, hi ha molta acció en aquestes metròpolis estel·lars. Les estrelles estan en moviment constant, orbitant al voltant del centre del cúmul. Observacions anteriors han demostrat que les estrelles més pesades tendeixen a amuntegar-se a la zona central del "centre", mentre que les estrelles més lleugeres resideixen als suburbis menys poblats.


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge mostra la vista de prop del telescopi Hubble d'un eixam de 35.000 estrelles prop de la regió central del cúmul. Les estrelles estan molt agrupades: són molt més a prop que el nostre Sol i les seves estrelles més properes. La imatge, presa per la Wide Field and Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2), representa els colors naturals de les estrelles i informa els científics sobre la seva composició i edat. Per exemple, les estrelles vermelles denoten gegants vermelles brillants que s'acosten al final de les seves vides; les estrelles grogues més comunes són similars al nostre Sol de mitjana edat. Crèdit: NASA, ESA i Ron Gilliland (STScI).
 
A mesura que les estrelles de mida mitjana envelleixen, esgoten l'hidrogen, el "combustible" que utilitzen en el procés nuclear, i el nucli de l'estrella es col·lapsa pel seu propi pes. Les capes externes de l'estrella s'inflen cap a l'exterior i es refreden, amb el seu vent estel·lar bufant gran part d'aquest gas. Després de la purga, només queden els nuclis brillants i supercalents de les estrelles, anomenats nanes blanques. Aquest programa de pèrdua de pes fa que les nanes blanques, ara més lleugeres, siguin expulsades del centre de la ciutat estel·lar a través d'interaccions gravitacionals amb estrelles més pesades. A cada trobada, les òrbites de les nanes blanques comencen a expandir-se cap a l'exterior des del centre compacte del cúmul.
 
Fins a aquestes observacions de Caldwell 106 amb el Hubble, els astrònoms no havien vist mai aquesta dinàmica cinta transportadora en acció. Aquesta imatge del Hubble, presa en llum visible, infraroja i ultraviolada amb la Càmera de Camp Ampli 3 (Wide field Camera 3), revela nanes blanques joves enmig del seu èxode pausat de 40 milions d'anys des del bulliciós centre del cúmul.
 
També conegut com 47 Tucanae i NGC 104, aquest cúmul globular es troba a uns 16.700 anys llum de la Terra, en direcció a la constel·lació austral del Tucà. Amb almenys mig milió d'estrelles, el cúmul va ser descobert per l'astrònom Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 i assoleix la seva màxima altitud sobre l'horitzó a la primavera des de l'hemisferi sud. La brillant col·lecció estel·lar de magnitud 4 apareix a prop del Petit Núvol de Magalhães (una galàxia nana propera) i és el segon cúmul globular més brillant del cel, visible a simple vista sota un cel fosc i fàcilment observable amb uns prismàtics.
 

Clic a la imatge per engrandir. Aquestes imatges comparatives del nucli del cúmul globular 47 Tucanae (NGC104) es van obtenir amb la càmera COSTAR Corrected Faint Object Camera per mostrar la millora del rendiment en comparació amb imatges preses amb la càmera no corregida. Crèdit: NASA, ESA, Dr. R. Jedrzejewski (STScI)


C106 a la web de la NASA

Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc


26/04/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C103

Més coneguda com la Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, Caldwell 103 és la regió de formació estel·lar més brillant de la nostra galàxia

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del Hubble mostra núvols de gas i pols arremolinats prop de la Nebulosa de la Taràntula, la regió de formació estel·lar més productiva de l'univers proper i que alberga les estrelles més massives conegudes. Els núvols de gas de colors de la nebulosa contenen filaments prims i grumolls foscos de pols. La pols còsmica sovint està composta de carboni o de molècules anomenades silicats, que contenen silici i oxigen. Les dades d'aquesta imatge formaven part d'un programa d'observació que pretén caracteritzar les propietats de la pols còsmica al Gran Núvol de Magalhães i altres galàxies properes. La pols juga diversos papers importants a l'univers. Tot i que els grans de pols individuals són increïblement petits, molt més petits que l'amplada d'un cabell humà, els grans de pols dels discs al voltant de les estrelles joves s'agrupen per formar grans més grans i, finalment, planetes. La pols també ajuda a refredar els núvols de gas perquè puguin condensar-se en noves estrelles. La pols fins i tot juga un paper en la creació de noves molècules a l'espai interestel·lar, proporcionant un lloc perquè els àtoms individuals es trobin i s'uneixin a la immensitat de l'espai. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, C. Murray 

Caldwell 103 és un tresor del cel nocturn austral. També catalogada com a NGC 2070 i sovint anomenada Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, aquesta estructura quimèrica es troba ubicada al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia nana que orbita la Via Làctia. Aquesta imatge del Hubble ha captat la fàbrica de formació estel·lar enmig del frenesí, ja que produeix estrelles a un ritme frenètic. Els membres individuals van des de petites estrelles embrionàries encara envoltades de gruixuts capolls de gas i pols, fins a gegants estel·lars condemnats a viure ràpidament i morir joves en ferotges explosions de supernoves.

A la Nebulosa de la Taràntula, les estrelles massives estan excavant cavitats profundes en el material circumdant alliberant un torrent de llum ultraviolada, que està filtrant el núvol de gas hidrogen que l'envolta en què van néixer les estrelles. A més d'esculpir el terreny gasós, les estrelles brillants poden estar desencadenant una nova generació de descendència. Quan la radiació ultraviolada colpeja denses parets de gas, crea xocs, que poden generar una nova onada de naixement d'estrelles. De fet, els científics creuen que una ona de xoc d'una supernova propera pot haver causat el col·lapse del núvol de gas i pols que el Sol va formar a l'interior, donant lloc a la creació del nostre sistema solar. Si és correcte, això vol dir que devem les nostres vides a la mort violenta d'una estrella veïna massiva. 


Clic a la imatge per engrandir. 30 Doradus és la regió de formació estel·lar més brillant del nostre veïnat galàctic i alberga les estrelles més massives mai vistes. La nebulosa es troba a 170.000 anys llum de distància, al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia satèl·lit de la nostra Via Làctia. Cap regió de formació estel·lar coneguda a la nostra galàxia és tan gran ni tan prolífica com 30 Doradus. La imatge comprèn un dels mosaics més grans mai reunits a partir de fotos del Hubble i inclou observacions preses per la Wide Field Camera 3 (WFC3-Càmera de Gran Camp 3)  i la Advanced Camera for Surveys (ACS- Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble, combinades amb observacions del telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de l'Observatori Europeu Austral (ESO), que rastregen la ubicació de l'hidrogen i l'oxigen brillants. La imatge es publica per celebrar el 22è aniversari del Hubble. Crèdit: NASA, ESA, ESO, D. Lennon i E. Sabbi (ESA/STScI), J. Anderson, SE de Mink, R. van der Marel, T. Sohn i N. Walborn (STScI), N. Bastian (Excellence Cluster, Munich), L. Bedin (INAF, Pàdua), E. Bressert (ESO), A.S. Koheterfield (ESO), C.S. Evans (UKATC/STFC, Edimburg), A. Herrero (IAC, Tenerife), N. Langer (AifA, Bonn), I. Platais (JHU) i H. Sana (Amsterdam).

Aquesta imatge del 2011 és un dels mosaics més grans mai acoblats a partir d'exposicions del Hubble i inclou observacions preses per la WFC3 i l'ACS del Hubble. Els colors tracen diferents elements del gas calent que domina la imatge, amb el vermell que significa hidrogen i el blau que representa oxigen. 


Clic a la imatge per engrandir. Uns astrònoms van crear aquest mosaic infraroig de la nebulosa de la Taràntula (Caldwell 103) utilitzant exposicions de l'ACS del Hubble i de la WFC3 preses entre el 2011 i el 2013. Crèdit: NASA, ESA i E. Sabbi (STScI) 

La nebulosa de la Taràntula va ser registrada per primera vegada per l'astrònom Nicolas-Louis de Lacaille el 1751. Tot i que es troba a uns impressionants 170.000 anys llum de distància, la nebulosa de la Taràntula té una magnitud de 4, cosa que la fa visible a simple vista i un objectiu espectacular per als binoculars. A través de telescopis mitjans i grans, l'estructura d'aràcnid de la nebulosa es fa evident. Per obtenir la millor vista de la Taràntula, visiteu un lloc de cel fosc a l'hemisferi sud a principis d'any i busqueu-la dins dels límits del Gran Núvol de Magalhães, situat a la constel·lació del Daurat.


Clic a la imatge per engrandir.  A la regió d'esclats estel·lars més activa de l'univers local es troba un cúmul d'estrelles brillants i massives, conegudes pels astrònoms com a Hodge 301, que es veu a la part inferior dreta d'aquesta imatge del Hubble. Moltes de les estrelles de Hodge 301 són tan velles que han explotat com a supernoves, projectant material cap a l'exterior a velocitats de gairebé 320 quilòmetres per segon. Aquest material d'alta velocitat impacta contra la nebulosa de la Taràntula que l'envolta, impactant i comprimint el gas en una multitud de làmines i filaments, que es veuen a la part superior esquerra de la imatge. Crèdit: L'equip del Hubble Heritage (AURA/STScI/NASA).
  

 
 

15/08/2025

Sota el mar?

El 2020, el telescopi espacial Hubble de la NASA va publicar aquesta imatge, sobrenomenada “Cosmic Reef,” (Escull Còsmic en la nostra llengua), per celebrar els 30 anys a l'espai. Mostra una nebulosa vermella gegant i el seu veí blau més petit, que formen part d'una vasta regió de formació estel·lar al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia, situada a 163.000 anys llum de distància. En aquesta imatge, podem veure com les estrelles joves, energètiques i massives il·luminen i esculpeixen el seu lloc de naixement amb vents potents i radiació ultraviolada abrasadora.

Al cor de la gran nebulosa vermella hi ha estrelles brillants, cadascuna de les quals és de 10 a 20 vegades més massiva que el nostre Sol. La radiació ultraviolada de les estrelles escalfa el gas dens circumdant. Les estrelles massives també desencadenen vents ferotges de partícules carregades que expulsen gas de menor densitat, formant les estructures semblants a bombolles que es veuen a la dreta, que s'assemblen al corall.

Per contra, la nebulosa blava aparentment aïllada a la part inferior esquerra va ser creada per una estrella mamut1 solitària 200.000 vegades més brillant que el nostre Sol. El gas blau va ser expulsat per l'estrella a través d'una sèrie d'esdeveniments eruptius durant els quals va perdre part del seu embolcall exterior de matèria


Clic a la imatge per engrandir. A la part inferior esquerra de la imatge apareix un anell blau brillant, lleugerament esvaït en totes direccions, amb un petit punt blau al mig. Onades vermelles i taronges d'ondulació de gas, arc de dalt a dalt a la dreta. Un centre blau clar apareix fora del mar de vermell i diversos punts blancs brillants brillen. A la part superior dreta, el gas blau fosc emana de la foscor de l'espai. Crèdit: NASA, ESA, STScIL

1 Les estrelles mamut es refereixen a les estrelles més grans que hem descobert, estrelles que són massives en massa o radi. La massa és simplement de quantes coses està feta l'estrella; El radi és fins a quin punt es troba la vora de l'estrella des del centre.
 
 
Ho he vist aquí.

27/10/2024

Supernova del "Vi Negre"

Des del seu descobriment el 1987, aquesta supernova ha fascinat els astrònoms pel seu espectacular espectacle de llums. Situada al Gran Gran Núvol de Magalhães , va ser l'explosió de supernova més propera observada en centenars d'anys i la millor oportunitat fins ara per als astrònoms d'estudiar les fases abans, durant i després de la mort d'una estrella.

Aquesta supernova ha estat estudiada pel Hubble, Observatori de raigs X Chandra de la NASA i ALMA, un potent conjunt de 66 antenes, durant més de 30 anys. Aquí hi ha algunes coses que ens van mostrar, així que més a poc a poc, asseu-te, és nou:

Els estudis del Hubble van revelar que el dens anell de gas al voltant de la supernova (visible al centre de la imatge) té un diàmetre d'aproximadament un any llum i brilla en llum òptica. L'anell existia com a mínim 20.000 anys abans de l'explosió de l'estrella. Un centelleig de llum ultraviolat procedent de l'explosió va energitzar el gas de l'anell, fent-lo brillar durant dècades.


Clic a la imatge per engrandir. Núvols de gas i pols en tons vermells cobreixen la part superior de la imatge i una mica de la inferior. Just al centre hi ha la Supernova 1987a, el romanent d'una estrella que va explotar. El lloc de la supernova està envoltat per un anell rosaci il·luminat. També són visibles dos febles anells exteriors. Estrelles i galàxies brillen per tot arreu, emetent llum vermella i blava. Crèdit: NASA, ESA, R. Kirshner (Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics i Gordon and Betty Moore Foundation), i M. Mutchler i R. Avila (STScI).

Les dades del Chandra van mostrar un anell d'emissió de raigs X en expansió que s'havia anat fent cada cop més brillant des del 1993 fins al 2013. L'ona expansiva de l'explosió original ha anat irrompent i escalfant l'anell de gas que envolta la supernova, produint raigs X.

A partir del 2012, els astrònoms van utilitzar ALMA per observar les restes brillants de la supernova, estudiant com el romanent està produint grans quantitats de pols nova. Una part d'aquesta pols arribarà a l'espai interestel·lar i es podria convertir en els components bàsics de futures estrelles i planetes en un altre sistema. Aquestes observacions suggereixen també que la pols de l'univers primitiu probablement es va formar a partir d'explosions de supernoves similars.


Ho he vist aquí.

16/06/2024

Destacant entre la multitud

Us presentem a NGC 2005. És un cúmul estel·lar brillant -un cúmul globular- i és una mica estrany. Les estrelles de NGC 2005 tenen una composició química diferent de les estrelles que l'envolten al Gran Núvol de Magalhães (LMC), la galàxia satèl·lit més gran de la Via Làctia.

Això suggereix que la LMC es va fusionar amb una altra galàxia en algun moment de la seva història. Aquesta altra galàxia fa temps que es va fusionar i es va dispersar, però NGC 2005 continua sent un antic testimoni de la fusió.


Clic a la imatge per engrandir. Un cúmul globular que sembla una col·lecció molt densa, en forma de bola, de moltes estrelles brillants en colors blanc, groc-taronja i blau. Alguns estels semblen una mica més grans i brillants que altres, i els més brillants presenten febles pics de difracció en forma de creu. Les estrelles del cúmul estan disperses de manera gairebé uniforme, i la seva densitat augmenta cap al nucli del cúmul, on es fonen en una forta resplendor blanca brillant. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, F. Niederhofe

Els cúmuls globulars són grans i densos, i contenen entre milers i milions d'estrelles formades a partir d'una nebulosa comuna. Aquests cúmuls són estables i contenen algunes de les estrelles més antigues conegudes d'una galàxia, per la qual cosa són un laboratori excel·lent per estudiar l'evolució de les galàxies.


Ho he vist aquí.

05/01/2024

Els telescopis de la NASA comencen l'any amb una doble explosió

L'observatori de raigs X de Chandra ha proporcionat proves d'almenys dues explosions lligades al romanent de supernova 30 Doradus B. Normalment, només hi ha una supernova associada amb un romanent de supernova.

30 Doradus B es troba al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia veïna de la Via Làctia. Una nova imatge de 30 Doradus B conté dades de raigs X, òptiques i infraroges.

Una imatge acolorida i festiva mostra diferents tipus de llum que contenen les restes de no una, sinó almenys dues estrelles explosionades. Aquest romanent de supernova es coneix com 30 Doradus B (30 Dor B per abreujar) i forma part d'una regió més gran de l'espai on les estrelles s'han anat formant contínuament durant els últims 8 a 10 milions d'anys. És un paisatge complex de núvols foscos de gas, estrelles joves, xocs d'alta energia i gas sobreescalfat, situat a 160.000 anys llum de la Terra al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia satèl·lit de la Via Làctia.


Clic a la imatge per engrandir. La cantonada esquerra té un núvol gruixut, de color rosa corall i de color vi amb una textura semblant al cotó de sucre. La part inferior i superior dreta té una xarxa de núvols de color vermell intens. Sembla que hi ha una capa de núvols blaus a tota la imatge, però és més evident a la nostra part inferior esquerra, que està lliure de gas superposat. Les estrelles llunyanes puntegen la imatge. Al centre hi ha un núvol de color violeta i rosa brillant, amb punts blancs brillants i estriat de venes com un llamp. ⁣⁣Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/Penn State Univ./L. Townsley et al. Òptica: NASA/STScI/HST; Infraroja: NASA/JPL/Caltech/SST; Processament Imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, N. Wolk, K. Arcand⁣.

La nova imatge del 30 Dor B es va fer combinant dades de raigs X de l'Observatori de raigs X Chandra de la NASA (morat), dades òptiques del telescopi Blanco de 4 metres de Xile (taronja i cian) i dades d'infrarojos del telescopi Spitzer de la NASA. També es van afegir dades òptiques del telescopi espacial Hubble de la NASA en blanc i negre per ressaltar les característiques nítides de la imatge.

Un equip d'astrònoms liderat per Wei-An Chen de la Universitat Nacional de Taiwan a Taipei, Taiwan, ha utilitzat més de dos milions de segons de temps d'observació de Chandra de 30 Dor B i els seus voltants per analitzar la regió. Van trobar una feble closca de raigs X que s'estén uns 130 anys llum de diàmetre. (Per context, l'estrella més propera al Sol es troba a uns 4 anys llum de distància). Les dades de Chandra també revelen que 30 Dor B conté vents de partícules que s'allunyen d'un púlsar, creant el que es coneix com a nebulosa del vent púlsar.


Clic a la imatge per engrandir. 30 Dor B en dades de raigs X capturades per Chandra. La forma de la nebulosa brilla de color porpra, amb una llum brillant prop del costat dret. Per sobre d'ella es pot veure la feble closca de raigs X. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/Penn State Univ./L. Townsley et al. Òptica: NASA/STScI/HST; Infraroja: NASA/JPL/Caltech/SST; Processament Imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, N. Wolk, K. Arcand⁣.

Quan es van prendre conjuntament amb les dades del Hubble i d'altres telescopis, els investigadors van determinar que cap explosió de supernova podria explicar el que s'està veient. Tant el púlsar com els raigs X brillants vists al centre de 30 Dor B probablement van ser el resultat d'una explosió de supernova després del col·lapse d'una estrella massiva fa uns 5.000 anys. l'embolcall més gran i tènue dels raigs X, però, és massa gran per haver resultat de la mateixa supernova. En canvi, l'equip pensa que almenys dues explosions de supernova van tenir lloc a 30 Dor B, amb l'embolcall de raigs X produïts per una altra supernova fa més de 5.000 anys. També és molt possible que hagi passat encara més en el passat.


Clic a la imatge per engrandir.30 Dor B en dades òptiques del telescopi Blanco de 4 metres a Xile. Una boirina de color cian a la part superior esquerra gira cap avall al centre de la imatge. Una brillantor taronja afegeix detalls venosos a la nebulosa. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/Penn State Univ./L. Townsley et al. Òptica: NASA/STScI/HST; Infraroja: NASA/JPL/Caltech/SST; Processament Imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, N. Wolk, K. Arcand⁣.

Aquest resultat pot ajudar els astrònoms a aprendre més sobre la vida d'estrelles massives i els efectes de les explosions de supernova.

L'article dirigit per Wei-An Chen que descriu aquests resultats va ser publicat recentment a l'Astronomical Journal. Els coautors de l'article són Chuan-Jui Li, You-Hua Chu, Shutaro Ueda, Kuo-Song Wang, Sheng-Yuan Liu, tots de l'Institut d'Astronomia i Astrofísica, Acadèmia Sinica, a Taipei, Taiwan, i Bo-An Chen de la Universitat Nacional de Taiwan.


Clic a la imatge per engrandir. 30 Dor B a l'infraroig capturat pel Telescopi Espacial Spitzer. Una boirina vermella gira cap avall des del costat dret de la imatge. El vermell és més fort a prop del centre, brillant intensament sota el romanent de la supernova. Crèdit: Raigs X: NASA/CXC/Penn State Univ./L. Townsley et al. Òptica: NASA/STScI/HST; Infraroja: NASA/JPL/Caltech/SST; Processament Imatge: NASA/CXC/SAO/J. Schmidt, N. Wolk, K. Arcand⁣.

El Centre de Vol Espacial Marshall de la NASA administra el programa Chandra. El Centre de Raigs X Chandra de l'Observatori Astrofísic Smithsonià controla les operacions científiques des de Cambridge, Massachusetts i les operacions de vol des de Burlington, Massachusetts.


Ho he vist aquí.

30/12/2023

Grans focs artificials a Magalhães


Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: NASA, STScI/AURA.

El Telescopi Espacial Hubble va captar aquesta imatge d'una explosió estel·lar que llença làmines de runa a la propera galàxia del Gran Núvol de Magalhães el 7 de juliol de 2003. Des del seu llançament el 1990, el Hubble ha canviat la nostra comprensió fonamental de l'univers; amb més d'1,5 milions d'observacions i més de 20.000 articles publicats sobre els seus descobriments, Hubble és la missió científica més productiva de la història de la NASA.

Vegeu més imatges sorprenents del Hubble fent un clic aquí, i experimenteu algunes de les imatges a través del so fent un altre clic aquí.



Ho he vist aquí.

27/10/2023

La Orada com no l'havies vist abans.

El telescopi espacial Hubble capta un escull còsmic a 163.000 anys llum de la Terra, a la constel·lació de la Orada. Aquestes nebuloses formen part d'una vasta regió de formació estel·lar, el  Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia plena d'estrelles massives.

Les estrelles properes al centre de la imatge tenen entre 10 i 20 vegades la mida del nostre Sol, i la seva radiació intensa escalfa els gasos densos que les envolten, com l'oxigen que es veu en blau clar, fins a 11.000 °C. L'hidrogen i el nitrogen tenen temperatures relativament més baixes i es veuen vermelles. La nebulosa de la part inferior esquerra es va crear a partir d'una estrella 200.000 vegades més brillant que el nostre Sol, que va expulsar gas en una sèrie d'erupcions.

Clic a la imatge per engrandir.  A la part inferior esquerra de la imatge apareix un anell blau brillant, lleugerament difuminat en totes direccions, amb un petit punt blau al centre. Ones de gas vermelles i taronges ondulen, arquejant-se de dalt a l'esquerra. Al mar vermell apareix un centre blau clar i diversos punts blancs brillants. Crèdit: NASA, ESA, STScI.

Clic a la imatge per engrandir. A la part superior dreta, un gas blau fosc emana de la negror de l'espai. Crèdit: NASA, ESA, STScI.


Clic a la imatge per engrandir. Fusió de les dues imatges anteriors. Crèdit: NASA, ESA, STScI, Sci-Bit.



Ho he vist aquí.

18/08/2023

Troba el teu camí entre les estrelles.

Visible a simple vista des de l'hemisferi sud, el Petit Núvol de Magalhães (SMC) deu el seu nom al navegant Fernão de Magalhães. Es troba a uns 200.000 anys llum de distància de la Terra.

Els colors són longituds d'ona d'un ampli espectre de llum captat per diverses naus espacials de la NASA. Els raigs X estan representats en porpra pel telescopi de raigs X Chandra de la NASA, les vistes infraroges del telescopi espacial Spitzer es mostren en vermell, i la llum visible del Hubble està en vermell, verd i blau.


Clic a la imatge per engrandir. Al centre de la imatge, un brillant cúmul estel·lar. A la cantonada inferior es veu una galàxia espiral. Una formació a "l'ala" del Petit Núvol de Magalhães envoltada de gas i pols. Estrelles roses, blaves i vermelles envolten tota la imatge. Crèdit: NASA/CXC/JPL-Caltech/STScI

Atès que el SMC és relativament a prop i és brillant, als astrònoms els resulta més fàcil observar-lo que a galàxies més llunyanes. S'han detectat emissions de raigs X d'estrelles joves semblants a la massa del nostre sol, segons les noves dades de Chandra. Les formacions estel·lars a prop de "l'ala" de la galàxia permeten als astrònoms examinar el cicle de vida de les estrelles i el gas.


Ho he vist aquí.

15/07/2023

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C72


Clic a l'imatge per engrandir. Caldwell 72. Crèdit: NASA, ESA, R. de Jong (Leibniz-Institut fur Astrophysik Potsdam [AIP]), i G. Illingworth (University of California – Santa Cruz); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Caldwell 72, també coneguda com a NGC 55, és una galàxia situada a 6,5 milions d'anys llum de la Terra, a la constel·lació de l'Escultor. Va ser descoberta per l'astrònom escocès James Dunlop el 1826, quan residia a Austràlia. Caldwell 72 s'observa millor a l'hemisferi sud durant la primavera, encara que també es pot veure des de les zones meridionals de l'hemisferi nord a la tardor. La galàxia té una magnitud aparent de 7,8 i es pot observar amb uns prismàtics en cels foscos.

Caldwell 72 està classificada com una galàxia de tipus Magalhães. Aquesta classificació deu el seu nom al Gran Núvol de  Magalhães, satèl·lit de la nostra Via Làctia. Les galàxies d'aquest tipus tenen un únic braç espiral i són una classe intermèdia entre les galàxies irregulars i les galàxies espirals nanes. Morfològicament, Caldwell 72 s'assembla molt al Gran Núvol de  Magalhães, però és més petita i està orientada de costat.

Aquesta imatge, que mostra una part central de Caldwell 72, és un compost d'observacions visibles i infraroges realitzades per l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada de sondejos) del Hubble. Les observacions es van realitzar per ajudar els astrònoms a comprendre com la distribució de les estructures relativament petites de la galàxia, com els núvols de pols, afecten la manera com la llum de la galàxia s'atenua en travessar aquesta matèria intermèdia. Atès que la llum de la galàxia està parcialment enfosquida per la pols al llarg de la nostra línia de visió, és important que en comprenguem la distribució a petita escala.


Clic a l'imatge per engrandir. A sota a l'esquerra, una imatge terrestre de Caldwell 72 (NGC 55) de l'Observatori Europeu Austral (ESO) inclou un requadre que mostra la regió propera al nucli de la galàxia captada a la imatge de la Càmera Avançada de Sondejos (ACS) del Hubble. Crèdit: Imatge terrestre: European Southern Observatory (ESO); Hubble ACS imatge: NASA, ESA, R. de Jong (Leibniz-Institut fur Astrophysik Potsdam [AIP]), i G. Illingworth (University of California – Santa Cruz); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)


Clic a l'imatge per engrandir. A dalt a la dreta, una imatge terrestre de Caldwell 72 (NGC 55) de l'Observatori Europeu Austral (ESO) inclou un contorn d'una part interessant de la galàxia captada per la Càmera Planetària de Gran Angular 2 (WFPC2) del Hubble, mostrada a sota a l'esquerra. Crèdits; Imatge Terrestre: European Southern Observatory (ESO); Hubble imatge WFPC2: NASA, ESA, i J. Dalcanton (University of Washington); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).


Clic a l'imatge per engrandir. El mosaic de la part inferior capta innombrables estrelles en una porció exterior del disc de Caldwell 72 (NGC 55). Va ser creat a partir de múltiples observacions preses en llum visible i infraroja per la Càmera Planetària de Gran Angular 2 (WFPC2) del Hubble. La imatge terrestre de la galàxia de l'Observatori Europeu Austral (ESO), a dalt a la dreta, mostra la part de la galàxia captada al mosaic del Hubble.




 

18/06/2023

Dossier. La matèria fosca; 9 Detecció de matèria fosca

En aquest dossier es presenten les diferents pistes que porten a la hipòtesi de la matèria fosca, així com diverses propostes que s'han fet per intentar dilucidar-ne la naturalesa.

Un altre enfocament és suposar que l'Univers en realitat està ple de matèria fosca, i intenta detectar-ho. Això constitueix una intensa activitat de recerca.

Es poden distingir dos enfocaments:

 -  Detecció directa: instrumentem un bloc de matèria i esperem que vingui una partícula a interactuar.
 - Detecció indirecta: busquem al cel senyals anormals, que podrien provenir de la desintegració o aniquilació de partícules de matèria fosca.

Clic a l'imatge per engrandir. Observant el cel a la recerca de matèria fosca. Crèdit Robert, Fotolia

La recerca d'objectes compactes: microlents gravitacionals


D'alguna manera, moltes observacions del cel es poden considerar com cerques de matèria fosca, intentem detectar coses que no havíem vist abans. Per contra, un experiment que té com a finalitat declarada detectar matèria fosca pot ajudar a entendre millor certes característiques dels objectes astrofísics coneguts, alguns dels quals havien escapat a l'observació. Un exemple sorprenent és l'ús de microlents gravitacionals. Hem vist abans al dossier que el camp gravitatori d'un objecte (la lent) pot doblegar la trajectòria dels raigs de llum i canviar l'aspecte de la imatge d'un altre objecte situat darrere. Quan l'objecte-lent té massa de l'ordre d'una fracció de massa solar, l'efecte pot ser força espectacular: el flux lluminós de la imatge es pot amplificar pel pas de la lent, i això per un factor que pot arribar a diverses desenes.

Aquest fenomen és rar, i cal observar-ne milions d'estrelles si volem detectar alguns esdeveniments de microlent. Fins ara, això només ha estat possible en regions molt denses en estrelles: el centre galàctic i al núvols de  Magalhães, l'experiment AGAPE, (sigles en anglès de Galàxia d'Andròmeda i Experiment  dels píxels amplificats), amplia aquest mètode per aplicar-lo a la galàxia d'Andròmeda M31). Si la matèria fosca està formada per objectes compactes capaços de donar lloc a aquests esdeveniments de microlents gravitacionals, llavors podem calcular el nombre d'aquests esdeveniments que hauria d'induir la matèria fosca continguda a l'halo de la nostra galàxia.

Aquests esdeveniments es van observar efectivament, però en quantitat inferior a la prevista pels models. L'anàlisi precisa dels resultats indica que l'halo de la galàxia no pot estar format per més d'un 20% d'objectes amb masses incloses en 10 -6 i 1 massa solar. Aquest rang de massa cobreix tots els objectes de tipus nanes marrons, estrelles de poca massa.

Detecció directa

Si la nostra galàxia està envoltada per un halo de matèria fosca en forma de partícules, la Terra hauria de ser travessada permanentment per un corrent d'aquestes partícules. Aleshores hauríem de poder detectar-los directament, és a dir, destacar la seva interacció amb la matèria en un detector.

A aquest tipus d'investigació es dediquen diversos experiments. Una de les principals dificultats consisteix a reconèixer les eventuals partícules de matèria fosca entre els altres processos que poden conduir a un esdeveniment en el detector: radiació còsmica, una partícula de radioactivitat natural, etc. La primera precaució és blindar l'experiment i enterrar-lo sota terra (per protegir-se dels raigs còsmics). Aleshores, els esdeveniments procedents de la matèria fosca no tenen la mateixa probabilitat segons la temporada de l'any: la Terra gira al voltant del Sol que gira al voltant del centre galàctic. Allà la velocitat de la Terra en comparació amb l'halo de la galàxia difereix d'una estació a l'altra, i per tant s'hauria d'observar una variació anual del senyal de detecció directa.

Aquesta variació anual va ser anunciada l'any 1998, i confirmada regularment des de llavors, per la col·laboració DAMA ubicada a Grand Sasso (Itàlia). Tanmateix, aquest anunci encara troba un cert escepticisme dins de la comunitat científica, perquè altres experiments almenys tan sensibles (Edelweiss, per exemple) troben que el resultat anunciat per DAMA està exclòs.

 

Clic a l'imatge per engrandir. Vistes dels experiments CMS, Edelweiss, ZEPLIN, DAMA, HDMS, CRESST.

Detecció indirecta

Si l'Univers s'omple de partícules d'un nou tipus, es produeixen col·lisions de tant en tant, que poden provocar reaccions que les destrueixen, aniquilacions. Poden produir partícules de les quals coneixem les propietats i que sabem detectar: fotons, neutrins, electrons, positrons, protons i fins i tot antiprotons o antinuclis. Cal assenyalar immediatament que aquestes aniquilacions són rares, de manera que la producció de partícules que estem comentant aquí és un fenomen marginal.

Encara hauria d'existir, i hauríem de veure com aquestes partícules apareixen en regions de l'Univers on la matèria fosca és abundant. Concretament, aquests llocs són els centres de les galàxies i els centres de cúmul de galàxies, que contenen molta matèria fosca simplement perquè es van formar galàxies on la matèria fosca era abundant! També hi hauria d'haver una concentració força gran de matèria fosca al Sol i al nucli de la Terra, per una raó diferent: aquests objectes celestes poden capturar matèria fosca ambiental en el seu camp de llum gravetat. Finalment, si la matèria fosca es presenta en forma de grumolls, com hem suggerit anteriorment, aquests grumolls també són llocs on la concentració és especialment elevada.

L'estratègia de detecció indirecta consisteix a observar aquests llocs per intentar destacar un excés de partícules. Ràpidament ens adonem de la dificultat d'aplicar aquesta observació per destacar la matèria fosca: destacar la presència d'electrons al Sol o a les galàxies no és res extraordinari, és fins i tot molt banal, i caldrà molta persuasió per convèncer ningú que provenen de l'aniquilació de la matèria fosca!

La idea no és tan absurda però, perquè un pot interessar-se per partícules que a priori són més rares en el lloc on s'observa. Considereu diversos casos concrets:

Neutrins

Podem observar el Sol o les galàxies intentant capturar neutrins d'alta energia. Els neutrins emesos pel Sol, i les estrelles en general, durant les reaccions termonuclears, tenen una energia relativament baixa, i no es coneix cap procés que no sigui l'aniquilació de la matèria fosca que creï neutrins d'alta energia. Aquest és un dels objectius dels experiments Amanda i Antares, que constitueixen telescopis de neutrins.


Clic a l'imatge per engrandir. Amanda al pol sud, Antares al Mediterrani. Les línies de detectors es col·loquen en un medi transparent, gel en el primer cas, aigua en el segon.

Fotons gamma

L'aniquilació de la matèria fosca també podria produir fotons gamma d'alta energia. Les observacions de grans telescopis dedicats a l'observació en el domini gamma podrien proporcionar respostes importants.



Clic a l'imatge per engrandir. Els quatre telescopis Hess de Namíbia i el de 17 metres de Magic.

Positrons

L'aniquilació de partícules de matèria fosca també podria produir positrons, antipartícules dels electrons. Aquests positrons són força visibles a la galàxia, perquè al seu torn s'aniquilen quan troben electrons, produint fotons d'energia característica (una línia d'aniquilació a 511 keV). Aquesta línia d'aniquilació està ben observada, i fins i tot s'utilitza per produir mapes de positrons a la galàxia (vegeu imatge més avall). Els que no s'aniquilen també es poden detectar directament en instruments en òrbita (Egret). L'objectiu principal d'aquests instruments no és detectar matèria fosca, sinó (entre d'altres coses) mesurar la quantitat de positrons que se sap que estan presents, produïts pels molts fenòmens molt energètics de la Galàxia. Resulta que aquests dos instruments han detectat fluxos anormalment alts de positrons.
 

Clic a l'imatge per engrandir. Instrument Garceta (Egret) a bord del satèl·lit CGRO.


Clic a l'imatge per engrandir. El mapa de l'aniquilació de positrons obtingut mitjançant l'anàlisi de les dades preses pel satèl·lit Integral.

Antiprotons i antinuclis

Pel que fa als positrons, es dediquen diversos experiments a l'estudi dels antiprotons còsmics. Mesures molt precises de la quantitat d'antiprotons per sobre de l'atmosfera terrestre es van dur a terme per l'experiment de Bess, així com durant el vol de prova de l'experiment AMS a bord del transbordador espacial l'any 2002. Les mesures actuals estan totalment d'acord amb les quantitats previstes pels models que descriuen la producció d'aquests antiprotons. Això vol dir que si hi ha una contribució procedent de la matèria fosca, ha de ser prou feble per no competir amb la contribució "estàndard". Aquesta no observació, per dir-ho així, permet posar restriccions a les propietats de la matèria fosca, en excloure els models que conduirien a una producció excessiva d'antiprotons. Es fan estudis similars per als antinuclis més pesats, principalment l'antideuteri, que també va ser ben observat per AMS.


Clic a l'imatge per engrandir. Imatge artística de l'experiment AMS-01 a bord del transbordador espacial per al vol de prova el 1998.

Raigs còsmics d'alta energia

Hi ha un excés de partícules carregades d'alta energia en comparació amb les expectatives teòriques. Es desconeix la naturalesa d'aquestes partícules carregades, podrien ser protons, però també altres coses. Diversos experiments es dediquen a l'observació a gran escala d'aquests raigs còsmics, amb l'objectiu d'entendre la seva composició, el seu origen i potser la seva relació amb la matèria fosca.


Clic a l'imatge per engrandir. Vista d'un tanc de l'experiment Auger a la Pampa Argentina.

Veure:

Capítol anterior: 8 Testejar els models estàndards
Capítol següent: i 10 Conclusions



Ho he vist aquí.

03/06/2023

La explosió còsmica més gran detectada en anys!

Clic a l'imatge per engrandir. Imatge de IA per a una explosió còsmica. Crèdit: DALL E

                   
N2016aps, la supernova més brillant mai vista. Quan arriba la seva última hora, les estrelles massives exploten com a supernoves en un gran malbaratament d'energia. Descoberta el 2016, SN2016aps apareix als ulls dels investigadors com la supernova més brillant, més energètica i més massiva mai observada.

No ho havíem vist des del descobriment dels quàsars. Una font de llum extraordinària es comporta una mica com una explosió de supernoves excepte que és més brillant que totes aquestes explosions observades, si se n'exceptuen alguns esclats gamma, i que dura molt més temps, en aquest cas des de fa tres anys sota la mirada dels telescopis.  La seva naturalesa continua sent objecte de debat.

Els astrònoms observen de tant en tant l'aparició de noves estrelles, o el que ho sembla, a la volta celeste. Només brillen uns mesos com a màxim abans de desaparèixer tan misteriosament com havien aparegut. Finalment, aquesta és la descripció de la perplexitat d'alguns bípedes carbonitzats (per reprendre l'expressió d'Arthur Clarke) a la Terra abans dels anys 1930, quan els astrofísics van descobrir la naturalesa de les supernoves, com la de Kepler o la de 1987 a un dels núvols de Magalhães.

Gairebé un segle després, com mostra un article publicat a Monthly Notices of the Royal Astronomical Society i en lliure accés arXiv, un equip d'astrònoms dirigit per investigadors britànics de la Universitat de Southampton anuncia que han descobert la explosió còsmica més gran mai vista i els astrofísics no estan segurs de quina és la causa, encara que tenen algunes idees sobre això.

El fenomen, batejat AT2021lwx, és deu vegades més brillant que en el cas de les supernoves que s'havien observat abans i tres vegades més brillant que el d'un Tidal disruption event (o TDE), cosa que es pot traduir en «esdeveniment de disrupció de marea» que acompanya la formació de les famoses creps estel·lars de Jean-Pierre Luminet i Brandon Carter. En aquest cas, s'observa una estrella que ha passat massa a prop d'un forat negre supermassiu i que en pateix les conseqüències sota l'efecte de les forces de marea associades a aquest tipus de behemoth còsmic.


Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Una presentació del TDE designat per ASASSN-19bt observat per TESS i SWIFT. ASASSN-19bt (els dos últims dígits indiquen l'any, després les lletres l'ordre dels descobriments) va ser detectat el 29 de gener de 2019 en el marc de l'All Sky Automated Survey for supernovae (estudi automatitzat per tot el cel de supernoves), abreujat ASAS-SN (pronunciat assassí en francés). Equipat amb telescopis robòtics a tots dos hemisferis, nord i sud, caça noves supernoves cobrint tota la volta celeste cada dos dies. Crèdit: NASA Goddard

Un nucli actiu de galàxia?

AT2021lwx no té el rècord de brillantor, es coneixen esclats gamma més brillants, com GRB 221009A. Però en aquests casos, l'alliberament d'energia es fa en molt poc temps, només unes deu hores, mentre que AT2021lwx brilla encara des de fa tres anys!

La quantitat d'energia alliberada és doncs prodigiosa, molt més que en el cas de les supernoves ordinàries també, ja que no duren més que alguns mesos. No sense recordar què passa amb els quàsars que també alliberen quantitats d'energia que semblaven inversemblants. Quan aquests nuclis actius de galàxies van ser identificats a la dècada de 1960, els astrofísics del nivell d'Igor Novikov i Yuval Ne'Eman estaven tan perplexos davant d'ells que van proposar que els quàsars eren en realitat forats blancs. És a dir, regions de l'univers l'expansió de les quals en el moment del Big Bang s'havia endarrerit (hipòtesi dels lagging core), o l'altre extrem dels forats de cuc que expulsaven la matèria que havien absorbit en forma de forats negres en una altra part del cosmos, fins i tot en un altre univers.

No obstant això, malgrat ser de brillantor variable, els quàsars no s'encenen com a AT2021lwx i de moment no existeix cap rastre d'un astre que es podria associar amb ell abans del seu descobriment per primera vegada el 2020, en el marc del programa d'observació Zwicky Transient Facility (ZTF). Aquest programa utilitza des del 2018 el telescopi Samuel-Oschin de l'observatori Palomar a Califòrnia, Estats Units.

Una variant d'un TDE?

El ZTF va ser dissenyat per detectar objectes transitoris que canvien ràpidament de brillantor, com supernoves, esclats de raigs gamma i col·lisions entre dues estrelles de neutrons, així com petits cossos del Sistema Solar com estels i asteroides.

El que sí que sabem amb AT2021lwx és que ho estem veient tal com va passar fa uns 8.000 milions d'anys. L'equip que va fer el seu descobriment continua intentant descobrir el misteri de la seva naturalesa amb diversos telescopis diferents: el Neil Gehrels Swift Telescope (una col·laboració entre la NASA, el Regne Unit i Itàlia), el New Technology Telescope (operat per l'Observatori Europeu Austral) a Xile, i el Gran Telescopi de Canàries (Gran TeCan) a l'illa de La Palma, Espanya.

La hipòtesi més seriosament considerada pels astrofísics de moment seria la d'una variant del fenomen de TDE amb una estrella. Seria un enorme núvol de gas, potser amb milers de masses solars, que s'hauria acostat massa a un forat negre supermassiu. S'havia pensat que aquest escenari passaria amb el forat negre central de la Via Làctia, però no va ser així.

Probablement en sabrem molt més en uns anys... esperant que sigui només l'inici de fenòmens molt més exòtics.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del video. Fa anys, un núvol de gas anomenat G2 va passar a prop del forat negre central de la Via Làctia. Això és el que pensaven els investigadors sobre ell a principis del 2010. Crèdit: ESO, Martin Kornmesser i Luis Calçada.

 

Ho he vist aquí.

16/12/2022

Un espectacle pirotècnic celestial

En aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA i l'ESA semblen onejar a la pantalla fragments del romanent de supernova DEM L 190, de colors esgarrifosos. Les làmines delicades i els filaments intricats són restes de la mort cataclísmica d'una estrella massiva que una vegada va viure al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia satèl·lit de la Via Làctia. DEM L 190 -també coneguda com a LMC N49- és el romanent de supernova més brillant del Gran Núvol de Magalhães i es troba a uns 160.000 anys-llum de la Terra, a la constel·lació de l'Orada.


Clic per engrandir. Imatge del Hubble de DEM L 190. Crèdit: ESA/Hubble & NASA, S. Kulkarni, Y. Chu; CC BY 4.0

Aquesta sorprenent imatge va ser creada amb dades de dues investigacions astronòmiques diferents, utilitzant un dels instruments retirats del Hubble, la Càmera Planetària de Camp Ampli 2 (WFPC2). Aquest instrument ha estat substituït pel Wide Field Camera 3 més potent, però durant la seva vida operativa va contribuir a la ciència d'avantguarda i va produir una sèrie d'impressionants imatges de divulgació pública. La primera de les dues investigacions de la WFPC2 va utilitzar el DEM L 190 com a laboratori natural on estudiar la interacció de les restes de supernova i el medi interestel·lar, la tènue barreja de gas i pols que es troba entre les estrelles. Al segon projecte, els astrònoms van recórrer al Hubble per precisar l'origen d'un Repetidor de tènues Raigs Gamma, un enigmàtic objecte a l'aguait de DEM L 190 que emet repetidament ràfegues de raigs gamma d'alta energia.

Aquesta no és la primera imatge del DEM L 190 que es fa pública: el 2003 es va publicar un retrat anterior d'aquest romanent de supernova. Aquesta nova imatge incorpora dades addicionals i tècniques millorades de processament d'imatges, fent que aquest espectacular espectacle de focs artificials celestes sigui encara més impactant!




Ho he vist aquí.

11/10/2022

Una tempesta estel·lar a la guarderia


Clic per engrandir. Imatge de N159. Crèdit: ESA/Hubble i NASA

Aquesta escena ennuvolada i turbulenta adquirida pel telescopi espacial Hubble el 2017 mostra una guarderia estel·lar dins el Gran Núvol de Magalhães. Aquesta guarderia, coneguda com a N159, conté moltes estrelles joves i calentes. Aquests estels emeten una intensa llum ultraviolada, que fa brillar el gas d'hidrogen proper, i vents estel·lars torrencials, que esculpeixen crestes, arcs i filaments del material circumdant. N159 és a més de 160.000 anys llum, just al sud de la nebulosa de la Taràntula.

Al cor d'aquest núvol còsmic hi ha la nebulosa de la Papallona, una regió de nebulositat amb forma de papallona. Aquest objecte petit i dens està classificat com una taca d'alta excitació, i es creu que està estretament relacionat amb les primeres etapes de la formació d'estrelles massives.

 

Ho he vist aquí.