Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta estrelles grogues. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta estrelles grogues. Ordena per data Mostra totes les entrades

30/09/2026

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C106

Les observacions del Hubble de Caldwell 106 van revelar una cinta transportadora dinàmica de moviment estel·lar dins del cúmul.


Clic a la imatge per engrandir.  Aquesta imatge del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA mostra un cúmul globular conegut com a NGC 104, o, més comunament, 47 Tucanae, ja que forma part de la constel·lació del Tucà al cel meridional. Després d'Omega Centauri, és el cúmul globular més brillant del cel nocturn, i alberga desenes de milers d'estrelles. Els científics que utilitzaven el Hubble van observar les nanes blanques del cúmul. Aquestes estrelles moribundes migren des del centre concorregut del cúmul fins als seus afores. Tot i que els astrònoms coneixien aquest procés, mai l'havien vist en acció fins a l'estudi detallat de 47 Tucanae. Crèdit: NASA, ESA i la col·laboració Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble. Agraïments: J. Mack (STScI) i G. Piotto (Universitat de Pàdua, Itàlia) 

Aquesta imatge del Hubble de Caldwell 106 mostra un esprai brillant d'estrelles antigues que es mantenen unides per la seva gravetat mútua. Els cúmuls globulars són ciutats estel·lars aïllades, on hi ha centenars de milers d'estrelles. I com el ritme accelerat de les ciutats, hi ha molta acció en aquestes metròpolis estel·lars. Les estrelles estan en moviment constant, orbitant al voltant del centre del cúmul. Observacions anteriors han demostrat que les estrelles més pesades tendeixen a amuntegar-se a la zona central del "centre", mentre que les estrelles més lleugeres resideixen als suburbis menys poblats.


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge mostra la vista de prop del telescopi Hubble d'un eixam de 35.000 estrelles prop de la regió central del cúmul. Les estrelles estan molt agrupades: són molt més a prop que el nostre Sol i les seves estrelles més properes. La imatge, presa per la Wide Field and Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2), representa els colors naturals de les estrelles i informa els científics sobre la seva composició i edat. Per exemple, les estrelles vermelles denoten gegants vermelles brillants que s'acosten al final de les seves vides; les estrelles grogues més comunes són similars al nostre Sol de mitjana edat. Crèdit: NASA, ESA i Ron Gilliland (STScI).
 
A mesura que les estrelles de mida mitjana envelleixen, esgoten l'hidrogen, el "combustible" que utilitzen en el procés nuclear, i el nucli de l'estrella es col·lapsa pel seu propi pes. Les capes externes de l'estrella s'inflen cap a l'exterior i es refreden, amb el seu vent estel·lar bufant gran part d'aquest gas. Després de la purga, només queden els nuclis brillants i supercalents de les estrelles, anomenats nanes blanques. Aquest programa de pèrdua de pes fa que les nanes blanques, ara més lleugeres, siguin expulsades del centre de la ciutat estel·lar a través d'interaccions gravitacionals amb estrelles més pesades. A cada trobada, les òrbites de les nanes blanques comencen a expandir-se cap a l'exterior des del centre compacte del cúmul.
 
Fins a aquestes observacions de Caldwell 106 amb el Hubble, els astrònoms no havien vist mai aquesta dinàmica cinta transportadora en acció. Aquesta imatge del Hubble, presa en llum visible, infraroja i ultraviolada amb la Càmera de Camp Ampli 3 (Wide field Camera 3), revela nanes blanques joves enmig del seu èxode pausat de 40 milions d'anys des del bulliciós centre del cúmul.
 
També conegut com 47 Tucanae i NGC 104, aquest cúmul globular es troba a uns 16.700 anys llum de la Terra, en direcció a la constel·lació austral del Tucà. Amb almenys mig milió d'estrelles, el cúmul va ser descobert per l'astrònom Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 i assoleix la seva màxima altitud sobre l'horitzó a la primavera des de l'hemisferi sud. La brillant col·lecció estel·lar de magnitud 4 apareix a prop del Petit Núvol de Magalhães (una galàxia nana propera) i és el segon cúmul globular més brillant del cel, visible a simple vista sota un cel fosc i fàcilment observable amb uns prismàtics.
 

Clic a la imatge per engrandir. Aquestes imatges comparatives del nucli del cúmul globular 47 Tucanae (NGC104) es van obtenir amb la càmera COSTAR Corrected Faint Object Camera per mostrar la millora del rendiment en comparació amb imatges preses amb la càmera no corregida. Crèdit: NASA, ESA, Dr. R. Jedrzejewski (STScI)


C106 a la web de la NASA

Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc


05/06/2022

Dossier. Estrelles: No totes les estrelles són iguals

Contràriament a les aparences, no totes les estrelles que pinten un bonic cel nocturn són iguals. Les estrelles formen una gran família, formada per elements de característiques molt variables d'un cas a un altre. Si tot això pot semblar complex a primera vista, podem entendre aquesta diversitat a grans trets a partir d'unes quantes consideracions físiques.

Quan observem les estrelles amb mitjans moderns, ens trobem davant de tota una varietat d'estrelles: petites, més grans, blaves, vermelles, blanques o grogues com el nostre Sol. Parlarem doncs de “nanes blanques”, o “gegants vermelles”.

Clic per engrandir. Perseu. Crèdit: NASA, JPL-Caltech, L. Cieza (Universitat de Texas a Austin), CC0

Ja intentem fer-nos una idea del que representen aquests termes. Comencem per la mida. Prenem com a referència el nostre bon vell Sol, en primer lloc perquè ens escalfa amb els seus raigs, i també perquè, al cap i a la fi, el Sol és una estrella bastant normal i bastant mitjana.

La mida del Sol com a referència

Per tant, per parlar de la mida d'una estrella, l'expressarem en funció de la del Sol, més precisament del seu radi Ro (que val, en unitats “humanes”, 700.000 quilòmetres). Una estrella gegant pot assolir mides de l'ordre de diverses desenes de radi solar (Ro), fins i tot uns centenars de Ro per a les més grans (Antares, una supergegant, arriba a 700 vegades el diàmetre del Sol). Per contra, les estrelles de la família del Sol tindran mides comparables, des d'una fracció de Ro fins a uns quants Ro. Les nanes blanques (un cas especial al qual tornarem) són molt petites, normalment cent vegades més petites que el Sol. Pel que fa al color, això és de fet una translació de la temperatura superficial.

Clic per engrandir. Mides respectives del Sol i de les gegants vermelles (o taronges). Crèdit: Viquipèdia. Domini públic.

El color de les estrelles: principalment diferències de temperatura

Tanmateix, en física les correspondències de colors són diferents de les de l'aixeta d'un bany: una estrella blava és calenta, una estrella vermella és (relativament) freda. A la superfície, les estrelles més calentes assoleixen els 20 o 30.000 graus, en comparació amb el nostre Sol la superfície del qual es troba al voltant dels 5.800 graus. Les estrelles més fredes baixen fins als 3 o 4.000 graus. Així, una gegant vermella típica serà una estrella la mida de la qual és unes deu vegades la del Sol mentre que la seva temperatura superficial és d'uns 4.000 graus. Una nana blanca estarà força calenta però la seva mida serà comparable a la de la Terra: uns quants milers de quilòmetres de diàmetre.

Per saber-ne més de les mides dels astres, feu un clic aquí.

Veure:

Capítol anterior: Estrelles: Presentació
Capítol següent: Evolució i mort de les estrelles

Ho he vist aquí.

18/08/2019

Catàleg Charles Messier. Objecte M35

Clic a la imatge per engrandir



Descoberta per Philippe Loys de Chéseaux en 1745-46. Independentment descoberta per John Bevis abans de 1750.

El cúmul obert M35 consisteix en diversos centenars d'estrelles (de la qual Wallenquist n'ha comptat 120 amb magnitud aparent superior a 13 mag) disperses sobre l'àrea que cobreix la lluna plena (30'); l'Sky Catalogue 2000.0 i la primera edició de Uranometria 2000.0 li concedeixen 200 membres, la segona edició de Uranometria 2000.0 en considera 434, i Cudworth (1971) ha comptat 513 estrelles probables membres. A la seva distància de 2.700 (WEBDA) o 2.800 anys llum (Sky Catalogue 2000.0), això correspon a un diàmetre lineal de prop de 24 anys llum, amb una densitat central d'al voltant de 6,21 estrelles per parsec cúbic. Alguns autors han estimat un diàmetre major de fins a 46'. (H. Shapley in 1930). Tenen una edat de prop de 100 milions d'anys (WEBDA en considera 95,i l'Sky Catalogue 2000.0 dóna 110 milions d'anys), el que és una edat intermèdia, i conté algunes estrelles posteriors a la seqüència principal (incloent diverses gegants grogues i taronges de tipus espectral G tardà o K recent). La seva estrella més calenta en la seqüència principal es considera de classe espectral B3 (Sky Catalogue 2000.0), i la seva classificació Trumpler és III,3,r segons totes les fonts. S'aproxima a nosaltres a 5 km/seg.

El descobriment de M35 s'assigna usualment a Philippe Loys de Chéseaux que la va observar i catalogar el 1745 o 1746. També està impresa en John Bevis Uranographia Britannica que es va completar el 1750, per tant aquest astrònom hauria d'haver descobert independentment abans de llavors, que de Chéseaux. Charles Messier, que la va catalogar el 30 d'agost de 1764, fa esment al descobriment de Bevis.

Clic per engrandir

Fins i tot l'ull nu troba el cúmul fàcilment prop de les 3 estrelles dels peus de les bessones (Gemini) quan les condicions d'observació són bones. Un instrument òptic discret resoldrà les estrelles més brillants i permetrà una magnífica visió a baixos augments, un cúmul gairebé circular amb una distribució estel·lar gairebé uniforme. En els telescopis, els augments baixos i els accessoris per ampliar el camp ocular constitueixen la millor manera d'observar M35.

Els aficionats amb telescopis més potents poden veure la seva debil veïna NGC 2158 (a dalt a l'esquerra en la nostra imatge), situat a uns 15 minuts d'arc al sud-oest de M35. NGC 2158, que té una magnitud aparent de 8,6 i uns 5 minuts d'arc de diàmetre angular, conté moltes més estrelles, és molt més compacta, unes 10 vegades més antiga i unes 5 vegades més remota que M35 (l'Sky Catalogue 200.0 en considera uns 16.000 anys llum), i ja que està constituïda d'estrelles més antigues, la seva llum està dominada per estrelles groguenques, la més potent d'elles és d'espectre tipus F0. A causa d'aquestes propietats, NGC 2158 va ser fins i tot considerada durant un temps candidata a cúmul globular.

Clic per engrandir. Crèdit de la imatge: Google-Sky Map

Encara més cap a l'Oest, al voltant d'uns 50 minuts d'arc des de M35, es pot trobar el feble Cúmul Obert IC2157. Amb una magnitud aparent total de 8,4 i un diàmetre aparent de 8 minuts d'arc, és similar en grandària i brillantor a NGC 2158, però conté moltes menys estrelles; IC 2157 és un cúmul obert i dispers que conté algunes estrelles joves OB extremadament calentes. Òptiques de camp ampli poden incloure als tres cúmuls en un únic camp de visió de prop de 1,5 graus.

Referències:

• Sr. Barrado i Navascués, JR Stauffer, J. Bouvier, and EL Martín, 1998. The Mass Function at the End of the Main Sequence: The M35 Open Cluster. [Astrophysics and Space Science, Vol. 263, Issue 1/4, pàg. 303-306] [Preprint astre-ph / 9905230]

• Sr. Barrado i Navascués, CP Deliyannis, and JR Stauffer, 2000. WIYN open clúster study: lithium in cool dwarfs of the M35 open clúster. In: R. Pallavicini, G. micel·la, and S. Sciortino (eds.), Stellar Clústers and Associations: convecció, Rotation, and Dynamos. Proceedings from [ASP Conference, Vol. 198, pàg. 265] [Preprint astre-ph / 9907026]]

• Kyle M. Cudworth, 1971. Relative Proper motions in the region of the open clúster NGC 2168 (M35). Astronomical Journal, Vol. 76, No. 5, pàg. 475-483 (06/1971) [ADS: 1971AJ.....76..475C]


* kal: quiloany llum, és un miler d'anys llum, o 307 parsecs. Els quiloanys llum es fan servir normalment per mesurar distàncies entre parts d'una galàxia.





21/11/2017

Catàleg Charles Messier. Objecte M2

 
Descobert per Jean-Dominique Maraldi en 1746.

M2 té un diàmetre d'uns 175 anys llum, conté unes 150 000 estrelles i és un dels més rics i compactes cúmuls globulars, com indica la seva classificació en la classe de densitat II. Aquest cúmul és de notable el·lipticitat (el·lipticitat 9, o forma E1), com es pot veure en la nostra fotografia; està estesa en un angle de posició de 135 graus. A uns 37.500 anys llum (d'acord amb la base de dades de WE Harris ), se situa força més enllà del Centre Galàctic. Visualment és d'una magnitud aparent de 6,5 i d'uns 6 a 8 minuts d'arc de diàmetre, amb una brillant regió central comprimida d'uns 5'. A les fotografies estàndards es pot estendre fins als 12,9 minuts d'arc, i les fotografies detallades revelen que s'estén fins a un diàmetre de 16,0 minuts d'arc.

Com la majoria dels cúmuls globulars, la part central de M2 està bastant comprimida. El dens nucli central de M2 és de només 0,34 minuts d'arc o uns 20 segons d'arc de diàmetre, corresponent a un diàmetre de 3,7 anys llum. La seva Ràdio de massa mitjana és de 0,93 minuts d'arc (56 segons d'arc, o 10 anys llum linealment). A l'altre extrem, el seu radi mareal és gran: 21,45 minuts d'arc, corresponent a un radi de 233 anys llum més enllà del qual les estrelles escaparien a causa de les forces de marea gravitatòries de la Via Làctia.

Les estrelles més brillants de M2 són gegants vermelles i grogues de magnitud 13,1, mentre que les estrelles de la seva branca horitzontal tenen una brillantor aparent de 16,1. El tipus espectral global del cúmul ha estat assignat a F0, el seu índex de color a -0,06; valors moderns assignen un tipus espectral F4, i BV = 0,66.

Del seu diagrama de color-magnitud, Halton Arp (1962) ha deduït l'edat de M2 en uns 13.000 milions d'anys i aproximadament la mateixa que els cúmuls globulars M3 i M5.


De les seves 21 variables conegudes, les dues primeres han estat descobertes per Bailey en 1895 (Pickering and Bailley 1895), i un total de 8 fins a 1897. La majoria d'elles són també anomenades 'variables de cúmul' del tipus de RR Lyrae, amb períodes curts de menys d'un dia. Tres d'elles, però, són Cefeides 'clàssiques' del tipus II (estrelles W Virginis) amb períodes de 15,57, 17,55 i 19,30 dies respectivament, i una brillantor visual aparent de magnitud aproximada 13. Aquestes estrelles han estat estudiades per HC Arp (1955) i G. Wallerstein (1970). Una variable és un estel RV Tauri la magnitud aparent varia entre 12,5 i 14,0 amb un període de 69,09 dies; aquest estel té alternances mínimes entre profunda i succinta, i va ser descoberta en 1897 per l'aficionat francès A. Chèvremont. Se situa en la vora occidental del cúmul, lleugerament cap al nord.

M2 havia estat descoberta per Maraldi l'11 de setembre de 1746; Charles Messier independentment la va redescobrir i va catalogar exactament 14 anys després, l'11 de setembre de 1760 com una 'nebulosa sense estrelles'. William Herschel va ser el primer que va definir les seves estrelles.

M2 es troba fàcilment des Alfa i Beta Aquarii, així com Epsilon Pegasi. Està 5 graus al nord de Beta Aquarii, en la mateixa declinació que Alfa Aquarii.

Amb la seva magnitud visual de 6,5, M2 és un objecte difícil per a l'observació a simple vista (no visible sota condicions 'mitges'), però és un objectiu fàcil per a instruments òptics lleugers com binocles o ulleres d'òpera, en particular per que està situat en un camp poc estrellat. Un telescopi de 4 polzades lliure d'obstrucció (refractor o Schiefspiegler*) no resol aquest cúmul, sinó que mostra només algunes de les seves estrelles més brillants disseminades sobre la imatge nebulosa de fons causada per les estrelles no definides. Observant amb el seu refractor de 10 centímetres, John Malles detecta un corbat solc fosc que travessa la cantonada nord-occidental del cúmul, que també es pot veure a les fotografies. Amb un 20 centímetres, aquest cúmul globular es defineix parcialment en estrelles, fins i tot al centre amb bones condicions de visibilitat. Es necessiten telescopis més grans, de 25 centímetres i més, per definir completament aquest cúmul. Un solc fosc peculiar creua la vora nord-occidental del cúmul, una idea del qual s'aprecia en la nostra imatge; telescopis més grans (de 40 centímetres endavant) mostren unes altres diverses estructures o regions més fosques, menys prominents.

*Schiefspiegler: telescopi Kutter de mirall oblic.

06/12/2020

Catàleg Charles Massier. Objecte M106

 

Clic per engrandir. M106 capturada pel Hubble. Crèdit imatge: NASA, ESA, the
Hubble Heritage Team (STScI/AURA) and R. Gendler (for the Hubble Heritage
Team); Acknowledgment: J. GaBany

 

Descoberta per Pierre Méchain el 1781.

La brillant galàxia espiral tipus Sb M106 es troba aproximadament a una distància entre 21 i 25 milions d'anys llum. S'està allunyant a 537 km/seg. Alan Sandage sospita que pot ser membre del núvol de l'Óssa Major, una aglomeració dispersa de galàxies que probablement també alberga a M108 i M109, tot i que Tully la llista en el núvol de Coma-Sculptor, i Fouque et.al (1992) en un anomenat grup Canes Venatici II (CVn II) o grup de galàxies M106. Mentre que M106 es classifica usualment com una peculiar espiral "normal" de tipus Sb (o SBP), Tully la classifica com SABbc, i.e. intermèdia entre Sb i Sc, i intermèdia entre normal (S) i barrada (SB).

Atès que el seu pla equatorial està inclinat similarment respecte de la línia de visió, moltes característiques recorden a les que coneixem de la galàxia Andròmeda M31. Tal com esmenta Alan Sandage en l'Atles Hubble de Galàxies, aquesta orientació explica parcialment perquè les línies de pols són tan prominents en aquesta galàxia. Formen una espiral que pot ser ben traçada en la seva brillant regió central fins al nucli. Els braços espirals acaben aparentment en nusos blaus brillants. Aquests nusos són molt probablement cúmuls d'estrelles joves que estan dominats per les seves molt calentes, més brillants i massives estrelles. L'existència d'aquestes estrelles calentes indica que aquestes agrupacions no poden ser molt antigues, ja que aquestes estrelles massives tenen només un període de vida curt, d'uns pocs milions d'anys. Per tant els nusos blaus ens mostren les regions amb recent formació d'estrelles!.

Seguint els braços espirals en el sentit de la rotació, i més conspicu a la dreta de la nostra imatge, hi ha el groguenc romanent d'una braç espiral més antic. El color d'aquest braç indica que les seves estrelles més massives han deixat de brillar fa molt de temps, el color de les restants dóna lloc a l'aparença groguenca verdosa. J.D. Wray ha estimat l'edat de la població estel·lar d'aquest braç espiral fòssil en diversos centenars de milions d'anys.

Des dels anys 50, M106 s'ha conegut per emetre una quantitat molt més gran de radiació de ràdio que de llum visible. El 1943, Carl K. Seyfert havia llistat aquesta galàxia entre aquelles amb un espectre amb una línia d'emissió des del seu nucli, ara denominades Galàxies Seyfert. No obstant això, només uns pocs estudis moderns de les galàxies Seyfert la inclouen, tot i que el seu nucli es classifica com Seyfert 1,9, d'acord amb les dades NED d'aquesta galàxia.

M106 és un dels descobriments de Pierre Méchain, que van ser més tard afegits com objectes addicionals al catàleg de Charles Messier. En el cas de M106, va ser Helen Sawyer Hogg qui la va afegir juntament amb M105 i M107 el 1947, però sembla raonable assumir que ja Méchain havia intentat afegir-la per a una edició futura. William Herschel l'havia numerat com HV.43 quan la va catalogar, el 9 de març de 1788.

El 1995, investigacions amb l'equip del radiotelescopi Very Large Baseline Array (VLA) van mostrar l'evidència que M106 alberga possiblement objectes de matèria fosca, que poden ser traçats a la menor distància possible fins ara del centre: 36 milions de masses solars semblen residir en un volum de al voltant de 1/24 a 1/12 d'any llum de ràdio (27.000-54.000 UA). Aquesta és la concentració de massa més densa mai detectada.

Clic per engrandir. Coneguda com M106, la brillant galàxia espiral NGC 4258 està a uns
30 mil anys llum de diàmetre i a 21 milions d'anys llum de distància cap a la constel·lació
dels Llebrers. Les tonalitats grogues i vermelles d'aquesta imatge composta mostra els
amplis braços espirals de la galàxia en llum visible e infraroja. Però les dades de raigs
X i ràdio (blau i púrpura) revelen dos braços espirals addicionals. Uns braços que
no se alineen amb els més familiars traçadors de estrelles, gas i pols. De fet, una anàlisi
de les dades de raigs X i ràdio suggereix que els braços anòmals estan compostos de
material escalfat per ones de xoc. Detectats en longituds d'ona de ràdio, els potents
dolls originats en el nucli de la galàxia probablement impulsin les descàrregues cap
al disc de NGC 4258. Aquesta imatge va ser considerada per la NASA el 11 d'abril
del 2007 la imatge del dia. Crèdits: Raig-X: Yuxuan Yang (UMCP) et al., NASA,
CXC Òptica: DSS / IR: NASA, JPL-Caltech. Ràdio: NRAO, AUI, NSF.

El disc dens al voltant d'aquest objecte actua com un "maser" (Amplificador de microones per emissió de Radiació Estimulada (Microwave Amplifier by Stimulated Emission of Radiation), o també làser de microones). Després l'anell maser nuclear permet una mesura de distància geomètrica, independent d'altres indicadors de distància com les variables Cefeides, donades per James Herrnstein en la seva tesi doctoral (Herrnstein 1997, i NRAO Press Release). Ell va obtenir un valor de distància de 7.3 +/- 0.4 Mpc (23,8 +/- 1,3 milions d'anys llum), ajustat amb les dades de Cefeides disponibles.

El centre actiu també emet raigs, tal com va ser descrit per Brent Tully, Jon Morse, i Patrick Shopbell a Sky & Telescope, nov 1995 (p 20). Això el fa semblant als "motors" centrals en altres galàxies actives.

S'han trobat dos supernoves a M106:

La primera supernova (1981K) va ocórrer a M106 a l'agost de 1981 i va aconseguir la magnitud 16 (el llibre de Kenneth Glyn Jones, a la taula de la pàgina 32, escriu malament "1931K"). 

La Supernova 2014bc va ser trobada a M106 per l'Observatori Lick Supernova Search (loss) el 20 de maig del 2014 quan ja tenia 40 dies de vida i estava en mag 14.8, aquesta va ser classificada com Supernova Tipus II.

 M106 al web del SEDS

Índex del Catàleg Messier del blog

 


29/03/2024

Under pressure...⁣ (Sota pressió)

El telescopi espacial Hubble de la NASA va capturar imatges d'aquesta galàxia nana, que viu a 52 milions d'anys llum de la Terra a la constel·lació de Verge. El cúmul de galàxies de Verge també acull gas relativament dens, cosa que fa que moltes galàxies com aquesta visquin sota la pressió que exerceix, coneguda com a pressió d'ariet.


Clic a la imatge per engrandir.  En aquesta imatge, l'espai negre està esquitxat d'estrelles i galàxies taronges i grogues, de formes i mides molt variades. A la part esquerra de la imatge destaca un polsós núvol d'estrelles que forma la galàxia nana. Brilla amb petites estrelles blanques i groc clar. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, M. Sun

La pressió que exerceix el gas intergalàctic pot tenir un gran impacte en la formació estel·lar de galàxies com aquesta. D'una banda, la força pot expulsar els gasos i la pols que condueixen a la formació estel·lar, alentint o aturant completament la producció d'estrelles. A la inversa, la pressió pot comprimir aquests ingredients de la formació estel·lar, impulsant la formació de noves estrelles.


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta impactant imatge combina dades recollides amb l'Advanced Camera for Surveys (ACS), instal·lada al telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA, i dades del telescopi Subaru de Hawaii. Mostra només una part de l'espectacular cua que emergeix d'una galàxia espiral anomenada D100. Aquest tipus de cues es creen mitjançant un procés conegut com a despullament per pressió d'ariet.
 
Tot i les aparences, l'espai entre les galàxies d'un cúmul està molt lluny de ser buit; en realitat és ple de gas i plasma sobreescalfats, que arrosseguen i estiren les galàxies a mesura que es mouen per ell, una mica com la resistència que hom experimenta en travessar aigües profundes. Això pot ser prou fort com per esquinçar galàxies, i sovint dóna lloc a objectes amb formes i característiques peculiars i estranyes, com es veu aquí. La cridanera cua de gas de D100, que s'estén molt més enllà d'aquesta imatge a l'esquerra, n'és un exemple particularment sorprenent. La galàxia forma part de l'enorme cúmul de Coma. 
 
La pressió exercida pel plasma calent constituent del cúmul (conegut com a mitjà intracúmul) ha arrencat gas de D100 i l'ha separat del cos principal de la galàxia, arrossegant-lo cap al plomall que apareix a la imatge. Els cúmuls densament poblats com Coma tenen milers de galàxies. Són, per tant, els laboratoris perfectes per estudiar l'intrigant fenomen del despreniment per pressió d'ariet, que, a més de produir belles imatges com aquesta, pot tenir un efecte profund en la forma en què les galàxies evolucionen i formen noves generacions d'estrelles. Crèdits: ESA/Hubble, Manel Capdevila.



Ho he vist aquí.

15/06/2023

Algun dia formarà part del nostre món


Clic a l'imatge per engrandir. La galàxia d'Andromeda apareix amb innombrables punts en anells blaus, blancs i grisos. Les bandes són més grans als extrems de la galàxia i es fan més petites cap al centre de la galàxia, que apareix de color blanc nebulós. Moltes estrelles grogues envolten la galàxia. A l'esquerra i a la part superior de la imatge apareixen taques negres, que mostren els llocs on s'ha unit la imatge. Crèdit: NASA/JPL-Caltech
 
Andròmeda, la veïna més gran de la Via Làctia, es troba a 2,5 milions d'anys llum, relativament a prop en termes còsmics. Amb una extensió de 260.000 anys llum, més del doble que la nostra galàxia, aquesta imatge ultraviolada d´Andromeda va necessitar 11 segments d´imatge diferents unides per captar la galàxia íntegrament. Els astrònoms creuen que les nostres dues galàxies s'acabaran fusionant d'aquí a uns 4.000 milions d'anys.

Captada pel Galaxy Evolution Explorer, aquesta vista mostra diferents etapes de formació estel·lar, on les estrelles calentes, joves i massives resideixen en anells de color blanc blavós, delineant zones polsoses més fredes de color gris blavós a Andròmeda on es produeix la formació estel·lar. Aquests carrils polsegosos seran dispersats pels vents estel·lars a mesura que les estrelles acabades de formar encenguin els seus nuclis de fusió.


Ho he vist aquí.

21/01/2018

Catàleg Charles Messier. Objecte M11


Descobert el 1681 per Gottfried Kirch.

Com va dir Robert Brunham Jr. "aquest és un dels més rics i compactes dels cúmuls galàctics (oberts)", M11 conté una estimació de 2.900 estrelles, unes 500 de les quals són més brillants de mag. 14. Un observador al centre de M11 veuria diversos centenars d'estrelles de primera magnitud!. Tan ric i dens, va ser classificat per Trumpler com II, 2, r (algunes classificacions més noves el donen com I, 2, r).

El diàmetre aparent es dóna amb valors discordants; EE Barnard ho va estimar de 35', mentre que l'Sky Catalog 2000 dóna 14'.

L'edat del cúmul de l'Ànec Salvatge ha estat estimada en 220 milions d'anys, al ser les seves més brillants i calentes estrelles de la seqüència principal del tipus espectral B8 (d'acord amb l'Atles Celestial 2000), però també dobla aquest valor (Burnham dóna 500 milions d'anys). El valor més alt es sosté pel fet que aquest cúmul també conté moltes gegants grogues i vermelles de magnitud absoluta sobre -1,0. L'equip de Gènova de Meynet ha calculat recentment la seva edat en 250 milions d'anys. S'allunya a 22 km/seg.


M11 va ser descoberta per l'astrònom alemany Gottfried Kirch de l'observatori de Berlín el 1681. Va ser per primera vegada definit en estrelles aparentment per William Derham sobre el 1733.

Charles Messier el va incloure al seu catàleg el 30 de Maig de 1764.

Per veure article original, fer un clic aquí.



27/08/2023

Psssss, Psssss, Psssss, Spitzer!

Feliç 20è aniversari del llançament del telescopi espacial Spitzer de la NASA, que va capturar aquesta imatge de la nebulosa de la Pota de Gat el 2018 utilitzant la Càmera de Conjunt Infraroig del telescopi i el Fotòmetre d'Imatges Multibanda. Fora de servei el 2020, Spitzer va ser dissenyat per detectar el nostre univers en llum infraroja, estudiant planetes, estrelles i galàxies.

Clic a la imatge per engrandir.  Les nebuloses són tan famoses potser perquè s’identifiquen amb formes familiars. Crèdit: George Varouhakis

La nebulosa d'emissió de la Pota de Gat es troba a una distància d'entre 4.200 i 5.500 anys llum, a la constel·lació de l'Escorpí, i deu el seu nom als grans trets arrodonits que s'assemblen a les potes d'un gat. Aquesta nebulosa dinàmica és plena de regions de formació estel·lar, que escalfen el gas pressuritzat que les envolta formant la pota que es veu aquí.


Clic a la imatge per engrandir. A la part superior esquerra, l'espai tenyit de blau baixa en volutes de verd, envoltant petites bombolles de groc, taronja i vermell al centre de la foto. A la part dreta de la foto, una gran estructura de color groc i vermell brillant comença a prendre forma. Crèdit: NASA. JPL-Caltech.


Clic a la imatge per engrandir. Les estructures grogues, taronges i vermelles prenen el protagonisme, arquejant les estructures verdes que les envolten. Crèdit: NASA. JPL-Caltech.

 
Clic a la imatge per engrandir. Els elements verds i blaus dominen la imatge, donant pas a petites taques de regions de formació estel·lar vermelles i grogues i innombrables estrelles blaves diminutes. Crèdit: NASA. JPL-Caltech.


Clic a la imatge per engrandir. Mosaic amb les 3 imatges anteriors. Crèdit: NASA.JPL-Caltech.


Ho he vist aquí.

10/05/2020

Catàleg Charles Messier. Objecte M85

Clic per engrandir. Aquesta imatge combina observacions infraroges, visibles i ultravioladesde la Càmera Gran Angular 3 del Hubble. ESA/Hubble i NASA, R. O'Connell; CC per 4.0

Descobert per Pierre Méchain el 1781

M85 és, dins el catàleg de Messier, el membre més septentrional del cúmul de la Verge, i se situa també dins de la constel·lació de la Cabellera de Berenice. Va ser descoberta el 4 de març de 1781 per Pierre Méchain. La seva notificació va motivar a Charles Messier a investigar aquest nebulós objecte i tota aquesta regió de cel. Finalment el 18 de març, va afegir M85 al seu catàleg, com amb d'altres 7 galàxies descobertes pel mateix en aquesta mateixa zona del cel, totes elles membres del cúmul de la Verge, més el cúmul globular M92.

M85 és una lluminosa galàxia lenticular (S0), i que en nombrosos aspectes sembla ser bessona de M84. Sembla estar composta únicament de velles estrelles grogues. A la foto de la esquerra, la superfície el·líptica coberta per M85 té un gran eix aparent de 4 a 5 minuts d'arc, però amb exposicions més llargues les seves dimensions angulars són de prop 7'1 x 5'2 minuts d'arc. Això implica que el disc lluminós d'aquesta galàxia té un diàmetre lineal proper als 125.000 anys llum.

L'autor es pregunta si les molt febles condensacions que apareixen en la nostra imatge, al voltant de la vora de la galàxia, són febles cúmuls globulars o només condensacions en el disc de la galàxia. 

M85 està a l'esquerra en la imatge, al costat dret es pot veure la petita espiral obstruïda NGC 4394, de magnitud 11.2, que sembla una boirosa estrella. La distància angular entre els centres d'aquestes galàxies és de prop de 8 minuts d'arc. Com s'allunyen les dues a una velocitat d'aproximadament 700 km/seg. poden formar un parell físic.

La supernova 1960R va aparèixer a M85 el 20 de desembre de 1960, i va aconseguir una magnitud de 11.7. Els caçadors de supernoves han de tenir cura de no deixar-se enganyar per l'estrella en primer pla SSE del nucli d'aquesta galàxia !.



09/10/2019

Catàleg Charles Messier. Objecte M52

Clic per engrandir. Crèdit imatge: 2MASS/NASA

 
Descobert per Charles Messier en 1774.

M52 és un magnífic cúmul obert situat en una fecunda zona de la Via Làctia. Constitueix un dels rics cúmuls per als que l'aficionat Jeff Bondono ha proposat el nom de cúmuls "sal i pebre". El 1959, Ake Wallenquist va identificar 193 possibles membres en una regió de 9 minuts de ràdi, sent la densitat prop del centre de unes 3 estrelles per parsec cúbic.

L'estrella en seqüència principal més brillant del cúmul és de magnitud 11,0 i tipus espectral B7. Dos gegants grogues són superiors en brillantor: la més brillant és de tipus espectral F9 i magnitud 7,77, mentre l'altra és de tipus G8 i magnitud 8,22. l'Sky Catalogue 2000.0 li atorga una edat de només 35 milions d'anys, valor coincident amb el donat per Woldemar Götz, segons el qual, aquest cúmul conté una peculiar estrella del tipus Of, és a dir, un estel extremadament calent amb cridaneres línies espectrals de heli i nitrogen ionitzats.

No es coneix amb seguretat la distància a la qual es troba aquest cúmul; Kenneth Glyn Jones proposa 3.000 anys llum, Malles/Kreimer, 7.000, i Götz, 5.050, mentre que l'Sky Catalogue 2000.0 posa la xifra de 5.200 anys llum (1.600 parsec). Robert Garfinkle, al seu llibre Star Hopping (nom en anglès d'una tècnica per a la localització d'estrelles), dóna la xifra de 3.000 anys llum, mentre que Harvey Pennington, George Kepple i Glen Sanner proposen 3.900 en el seu Night Sky Observer's Guide (Guia de l'Observador del Cel Nocturn en anglès). Aquesta incertesa es deu principalment a l'elevada absorció interestel·lar que pateix la llum que emet durant el seu viatge fins a nosaltres, sent una mica complicat d'estimar raonablement. M52 és classificat com de classe Trumpler I,2,r (Sky Catalogue 2000.0) o II,2,r (Glyn Jones, Götz).

Adoptant el valor de 5.000 anys llum, els 13,0 minuts d'arc del diàmetre aparent del cúmul es corresponen amb una extensió lineal de 19 anys llum.

El cúmul obert M52 és un dels descobriments originals de Charles Messier, qui el va catalogar el 7 de setembre de 1774, quan un cometa es va aproximar a ell.

Els aficionats que disposin d'uns bons prismàtics o un petit telescopi poden observar M52 com una taca nebular. Amb un telescopi de 4 polzades es mostra com un dens i magnífic cúmul, ric en estrelles tènues, i descrit freqüentment com amb forma de "V" o de ventilador; la geganta groga més brillant es troba a la vora sud-oest. John Malles va observar "una regió interior amb forma d'agulla dins d'un semicercle".

Es pot localitzar M52 fàcilment estenent la línia que uneix Alfa i Beta Cassiopeiae uns 6'5 graus cap al nord-oest fins l'estrella de cinquena magnitud 4 Cassiopeiae; M52 es troba a aproximadament 1 grau al sud i lleugerament a l'oest d'aquest estel.

Situada a uns 35 minuts al sud-oest de M52 es troba la Nebulosa Bombolla (NGC 7635), una nebulosa difusa que apareix com un gran i tènue oval d'uns 3,5X3 minuts al voltant de l'estrella de setena magnitud HD 220.057, del tipus espectral B2 IV. És difícil d'observar causa de la seva baixa brillantor superficial. Just al sud de M52 es troba el petit, però cridaner, cúmul obert Czernik 43 (Cz 43), visible únicament amb grans telescopis.





06/05/2020

Quin és l'objecte més gran de l'Univers?

En una altra entrada d'aquest blog, us vam mostrar quines eren les estrelles més grans de l'univers conegut o observat. Ara anem un pas més enllà, i us parlarem de quin és l'objecte més gran de l'Univers. 

Clic per engrandir. Dins del nostre univers, els objectes rivalitzen per endur-se el títol
d'objecte més gran. Crèdit imatge: alex_aldo, Adobe Stock

Al nostre univers, la nostra Terra i fins i tot el nostre Sistema Solar tenen un lloc modest. Si les seves dimensions ja ens semblen immenses, hi ha objectes molt més grans. Us convidem a descobrir-los.

El nostre Univers és tan gran que és molt difícil per al nostre cervell humà fer-se'n una idea. Primer tenim el nostre Sistema Solar. Conté objectes que ja són grans, però que encara podem imaginar. Un planeta gegant, Júpiter, el diàmetre del qual és al voltant de 10 vegades el del nostre petit planeta Terra. I una estrella molt més gran, el Sol. Amb un diàmetre de gairebé 110 vegades el del nostre planeta.

Tot i això, el Sol entra a la categoria de nanes grogues. Una estrella de mida modesta, per a l’escala del nostre Univers. Actualment, l'estrella més gran que coneixen els astrònoms es diu UY Scuti. Una estrella situada a 9.500 anys llum de la Terra, a la constel·lació de l'escut de Sobieski. El seu diàmetre arriba als mil milions de quilòmetres. És 1.700 vegades la del nostre Sol!, i si prengués el seu lloc, a més, s’estendria fins a l’òrbita de Saturn!.

Més grans que les estrelles, els forats negres i més encara que els forats negres més supermassius, poden arribar a tenir dimensions sorprenents. Així, la famosa Holm 15A, a uns 700 milions d’anys llum de la nostra Terra, la massa de la que recentment se li ha estimat en 40 mil milions de vegades la del nostre Sol. La mida de l’horitzó d’esdeveniments associat a ella és senzillament inimaginable: gairebé 800 vegades la distància de la Terra al Sol, o 10.000 vegades la del forat negre supermassiu que es troba al centre de la nostra Via Làctia.

Clic per engrandir. La galàxia IC 1101, és la galàxia coneguda més gran nostre univers.
Crèdit: Telescopi espacial Hubble, NASA, ESA. 

Una galàxia i més encara.

Però per determinar quin és l'objecte més gran de l'Univers, encara heu de saber quina definició voleu donar al terme "objecte". Una galàxia certament pot entrar en aquesta categoria. El diàmetre del disc galàctic de la nostra Via Làctia és suficient per fer-te marejar: més de 105.000 anys llum. Però la nostra galàxia, el seu halo galàctic, s’estendria per un radi d’uns 520.000 anys llum, o de 5x1018 quilòmetres!

La galàxia més gran coneguda fins ara és una galàxia el·líptica coneguda com a IC 1101. Es troba a uns mil milions d’anys llum de la nostra Terra, a la constel·lació de la serp. El seu diàmetre arriba als 6 milions d’anys llum.

I si ens atrevim a anar una mica més enllà, podem atribuir a la Gran Barrera d'Hèrcules - Corona Boreal, el títol de l'objecte més gran del nostre Univers. Més exactament és la major estructura del nostre univers observable. Perquè la Gran Barrera d’Hèrcules - Corona Boreal és una mena de filament galàctic. Un vast grup de galàxies unides entre si per la gravetat. Descoberta el 2015, el seu diàmetre s'estima en 10 mil milions d'anys llum!!

I quina és l'estructura més gran de l'univers

Amb observacions aleatòries de l’univers observable, els astrònoms descobreixen estructures gegantines formades per milers de galàxies. Aquí us mostrarem els més grans filaments galàctics coneguts.

L’estructura més gran coneguda fins ara a l’univers observable mesura més de 10 mil milions d’anys llum per 7,2! i té un gruix de 900 milions d’anys llum. La Gran Barrera d’Hèrcules - Corona Boreal, aquest és el seu nom que fa referència a la seva posició al cel, en aquestes dues constel·lacions, es van observar de manera fortuïta el 2013 com a part d’un programa de Cartografia de fonts de raigs gamma. Es troba a uns 10 mil milions d’anys llum de la Terra.

"Jo pensava que aquesta estructura era massa gran com per poder existir", va dir Jon Hakkila. "Fins i tot com a coautor tinc encara els meus dubtes”. Tanmateix, l'investigador del College of Charleston oblida el seu escepticisme veient la concentració de raigs gamma observats en aquella direcció.

La Gran Barrera d’Hèrcules - Corona Boreal és un filament galàctic, el més gran conegut fins ara. Aquesta superestructura està formada per diversos milers de galàxies, que es divideixen en cúmuls i supercúmuls interconnectats per filaments de gasos calents. Aquest "mur" i totes els altres amb menys extensions teixeixen el gran llenç de l'univers, amb grans buits entre ells. Per descomptat, és possible que s’amagui un filament galàctic encara més gran al cosmos. Tanmateix, aquestes estructures immenses intriguen als cosmòlegs perquè desafien el principi cosmològic.

Clic per engrandir. Un tros de filament galàctic format per quatre cúmuls de galàxies.
© K. Dolag,  Universitäts-Sternwarte München, Ludwig-Maximilians-Universität München

Laniakea, una superestructura de l’univers local

En els darrers anys s’han descobert altres grans filaments galàctics. El "Gran Mur de Sloan", batejada amb el nom de Sloan Digital Sky Survey, descoberta el 2003, que va ser considerada durant una dècada com l'estructura més gran de l'univers. Més de 1.300 milions d’anys llum de llarg, ens queda més a prop, a “només” mil milions d’anys llum.  


Ho he vist aquí i aquí.


01/10/2019

Catàleg Charles Messier. Objecte M50


Descobert possiblement per Giovanni Domenico Cassini abans del 1711. Descobert independentment per Charles Messier el 1772.

Aquest cúmul va ser descobert el 5 d'abril de 1772 per Charles Messier, però possiblement Cassini ja l'havia descobert abans del 1711, d'acord a un informe del seu fill, Jacques Cassini, en el seu llibre de 1740, Elements d'Astronomia (Elements of Astronomy).

El cúmul obert M50 es troba probablement a uns 3.200 anys llum de distància. El seu diàmetre angular és de prop de 15x20' que es correspon a una extensió lineal de 20 anys llum aproximadament, la seva densa part central és de tot just uns 10' o 10 anys llum de diàmetre. JE Gore, basat en plaques fotogràfiques preses per Isaac Roberts en 1893, ha estimat la població del seu cos central en unes 200 estrelles. El tipus Trumpler del cúmul aquesta donat com I,2,m (Glyn Jones), II,3,m (Sky Catalog 2000) o II,3,r (Götz). La seva aparença visual és descrita com una 'figura en forma de cor' per Malles i Kreimer.

Clic per engrandir. Crèdit imatge: Wikisky

D'acord a Kenneth Glyn Jones, l'estrella més brillant és de tipus espectral B8 i de magnitud 9,0, mentre que l'Sky Catalog 2000 li atorga un tipus espectral B6 i magnitud 7,85, i la seva edat s'ha estimat en 78 milions d'anys. 7' al sud del centre es troba una gegant vermella M, contrastant excepcionalment amb les seves estrelles veïnes de color blanc-blau. El cúmul també conté algunes gegants grogues.


 
 
 

28/06/2024

Estrelles d'un cúmul, hauríem de romandre juntes

Amb l'ajuda d'una lupa natural, el telescopi espacial James Webb va detectar cinc cúmuls estel·lars joves i massius en una galàxia nadó. La llum d'aquesta galàxia es va emetre quan l'univers només tenia 460 milions d'anys, al voltant del 3% de la seva edat actual. Es tracta del primer descobriment de cúmuls estel·lars en una galàxia tan primerenca en la història còsmica.


Clic a la imatge per engrandir. A la imatge de la esquerra, observeu el grup de galàxies grogues brillants al centre. Aquestes formen el cúmul de galàxies que actua com una “lupa”. La gravetat és tan gran que deforma el temps i l'espai circumdants. La llum segueix aquesta curvatura en lloc de viatjar en línia recta. Aquest efecte visual, anomenat lent gravitacional, pot distorsionar, ampliar i produir múltiples imatges dels objectes que es troben darrere d'un cúmul de galàxies.

La imatge de la dreta és un primer pla del petit quadrat esbossat a la imatge anterior. Les dues ratlles són diferents galàxies magnificades. A la galàxia inferior, es poden veure els joves cúmuls estel·lars com una cadena de punts brillants, reflectits d'una banda a l'altra.

La imatge superior en detall:


Clic a la imatge per engrandir. Un camp de galàxies sobre el fons negre de l'espai. Al centre es distingeix una col·lecció de galàxies grogues brillants. És un cúmul de galàxies. Al quadrant superior esquerre d'aquesta imatge hi ha un quadrat que delimita una petita zona. Línies blanques connecten des d'aquest quadrat a les cantonades dretes de la imatge. Crèdit: ESA/Webb, NASA i CSA, L. Bradley (STScI), A. Adamo (Stockholm University) i The Cosmic Spring collaboration


Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge és un primer pla de la mateixa zona que el petit quadrat de la imatge anterior. Hi ha dues línies vermelloses horitzontals apilades una damunt de l'altra, que mostren dues galàxies amb lents diferents. Al llarg de la ratlla inferior hi ha una cadena de punts brillants, que són cúmuls estel·lars reflectits. Crèdit: ESA/Webb, NASA i CSA, L. Bradley (STScI), A. Adamo (Stockholm University) i The Cosmic Spring collaboration.


Ho he vist aquí.

29/09/2019

Catàleg Charles Messier. Objecte M48

Clic a la imatge per engrandir

Descobert el 1771 per Charles Messier.

El cúmul obert Messier 48 (M48, NGC 2548) és un cúmul obert visible al cap de la estesa constel·lació de la Hidra, gairebé a la seva frontera amb l'Unicorn.

Aquest cúmul obert va ser descobert per Charles Messier i catalogat per ell mateix el 19 de febrer de 1771. No obstant això, ja que va cometre un error en la compilació de dades, li va atorgar una posició errònia en el seu catàleg de manera que l'objecte va romandre perdut fins que Oswald Thomas el va identificar el 1934, i independentment TF Morris ho va fer el 1959. La identificació de M48 per Oswald Thomas va ser confosa per alguns historiadors, que han denunciat equivocadament que l'objecte que ell havia identificat era M47. Mentre M48 estava perdut, dos redescubrimients independents van tenir lloc: Primer, Johann Elert Bode aparentment el va trobar en o abans de 1782, i segon, Caroline Herschel independentment el va redescobrir el 8 de març de 1783; aquest descobriment posterior va ser publicat pel famós germà de Carolina, William Herschel, qui el va incloure al seu catàleg de H VI.22, l'1 de febrer de 1786.

M48 és un objecte bastant notable i ha de poder ser vist per l'ull nu sota bones condicions. Els binoculars més petits, o telescopis, mostren un grup d'unes 50 estrelles més brillants que la magnitud 13, sent el nombre total d'almenys 80. El nucli més concentrat s'estén sobre els 30 minuts d'arc, mentre els seus voltants arriben als 54', corresponents a un diàmetre lineal de 23 anys llum a una distància de 1.500 anys llum (calculada per Malles/Kreimer i Kenneth Glyn Jones, mentre que l'Sky Catalog 2000 calcula 2.000 anys llum). M48 va ser classificat com a tipus Trumpler I,2,m (Sky Catalog 2000), I,2,r (Glyn Jones) o I,3,r (Götz).


L'edat de M48 va ser estimada en una quantitat al voltant de 300 milions d'anys, l'estrella més calenta és de tipus espectral A2 i magnitud 8,8; la seva lluminositat és d'unes 70 vegades la del Sol. M48 a més conté 3 gegants grogues de tipus espectrals G-K.