Des del seu descobriment -avui fa 93 anys-, el planeta nan Plutó encara no ha realitzat una òrbita completa al voltant del Sol. La llunyana òrbita el·líptica i inclinada de Plutó el porta fins a 49 vegades la distància de la Terra al Sol, una mesura de distància coneguda com a unitat astronòmica. De mitjana, Plutó es troba a 39 UA o 5.900 milions de quilòmetres del centre del nostre sistema solar. Igual que Venus i Urà, Plutó gira de forma retrògrada, i un dia a Plutó dura 153 hores.
Clic per engrandir. La capa de boirina de Plutó mostra el seu color blau en aquesta imatge presa per la càmera Ralph/Multispectral Visible Imaging Camera (MVIC) de la New Horizons. Es creu que la boirina de gran altitud és de naturalesa similar a l'observada a Tità, la lluna de Saturn. L'origen d'ambdues boires es troba probablement en les reaccions químiques del nitrogen i el metà iniciades per la llum solar, que donen lloc a partícules relativament petites similars al sutge (anomenades tolins) que creixen a mesura que es dipositen a la superfície. Aquesta imatge va ser generada per un programa informàtic que combina informació d'imatges blaves, vermelles i infraroges properes per reproduir tan fidelment com sigui possible el color que percebria l'ull humà. Crèdit: NASA/JHUAPL/SwRI
La complexa superfície del planeta nan està coberta de cràters, muntanyes, planes i valls, que jeuen sota una fina atmosfera que s'expandeix quan Plutó s'acosta al Sol i es col·lapsa quan s'allunya, contribuint a les temperatures gèlides que oscil·len entre -226 i -240 graus Celsius.
La nau espacial New Horizons va captar aquesta imatge a una distància de 200.000 quilòmetres de Plutó, captant el planeta nan amb la Càmera de Reconeixement de Llarg Abast (LORRI) i la Ralph/Multispectral Visible Imaging Camera (MVIC). El 2022, la missió de la nau es va prorrogar dos anys més, per estudiar els confins del nostre sistema solar.
Els científics creuen que l'espectacular boirina blava és una boira fotoquímica resultant de l'acció de la llum solar sobre el metà i altres molècules de l'atmosfera de Plutó. Aquests hidrocarburs s'acumulen en petites partícules que dispersen la llum blava del Sol, el mateix procés que fa que la boira sembli blavosa a la Terra.
Clic per engrandir. Imatge promocional de Carl Sagan pel seu programa COSMOS. Crèdit: PBS.
Carl Sagan (1934-1996) astrònom i escriptor polifacètic, a més d'un incansable divulgador científic que va acostar les persones al coneixement del meravellós i immens cosmos. Carl Sagan es va fer famós mundialment gràcies a la sèrie de televisió "Cosmos", amb la qual va mostrar els misteris de l'univers a una audiència a què fins aleshores els eren totalment desconeguts. Sagan amb aquests documentals va despertar un munt de vocacions d'estudis relacionats amb l'espai exterior. La sèrie de 13 episodis va ser emesa als Estats Units per la cadena PBS; Public Broadcasting Service.
Ens caldria més d'una entrada al blog per poder descriure tota la feina que va fer Carl Sagan, durant la seva vida, així que hem fet una tria de diferents articles trobats a la xarxa, els hem cuinat una mica i aquí en teniu el resultat, que esperem us agradi i qua a més serveix com a petit homenatge a la seva figura en el 22e aniversari de la seva mort.
No farem menció de gairebé tot el que es pot trobar a la xarxa en català, per motius obvis.
Quan encara era molt petit, els seus pares, atenent les creixents necessitats intel·lectuals, el van apuntar a una biblioteca pública: va ser un moment que canviaria la seva vida per sempre. "Li vaig demanar al bibliotecari algun llibre sobre les estrelles. I la resposta a les meves preguntes era impressionant. Va resultar que el Sol era una estrella que estava molt a prop nostre. Que les estrelles eren sols, encara que estaven tan lluny que les vèiem com mers puntets de llum, la veritable escala de l'univers es va revelar davant meu. Va ser una mena d'experiència religiosa. Hi havia una magnificència en això, una grandesa, una sensació de magnitud que mai després m'ha abandonat".
Alumne brillant, es va doctorar en astrofísica a Chicago. Ambiciós i corredor, va saber establir excel·lents contactes professionals que, juntament amb les seves grans qualitats intel·lectuals, el van portar fins a Harvard el 1963. Les actituds dels seus col·legues ja s'alineen en dos bàndols definits que no deixarien d'acompanyar-lo al llarg de la seva carrera: els qui el jutgen audaç, imaginatiu, brillant i creador; o els qui ho veuen oportunista, poc seriós i inconstant. El 1968 es va traslladar a la Universitat de Cornell, on va treballar fins a la seva mort el 1996.
Clic per engrandir. Carl Sagan va ser un gran divulgador científic.
Un missatge a l'espai i la cerca de vida extraterrestre
A la dècada de 1950, Sagan va treballar com a assessor de la NASA, on una de les seves comeses va ser instruir els tripulants del Programa Apol·lo abans de partir cap a la Lluna. També va participar en la preparació d'experiments a moltes de les missions que van enviar naus robòtiques a explorar el sistema solar. Va concebre la idea d'afegir un missatge universal i perdurable a les naus destinades a abandonar el sistema solar, un missatge que pogués ser comprensible per a qualsevol intel·ligència extraterrestre que el trobés. Sagan va ser l'autor del primer missatge físic enviat a l'espai exterior: una placa anoditzada, unida a la sonda espacial Pioneer 10, llançada el 1972. Sagan va seguir perfeccionant els seus dissenys i va ajudar a desenvolupar i preparar un disc d'or que seria llançat amb les ja mítiques sondes Voyager el 1977.
Sagan creia en l'existència de vida extraterrestre, fins i tot en l'existència de civilitzacions alienígenes, molt abans que fossin descoberts els primers planetes més enllà del sistema solar (avui coneguts com a exoplanetes). Per a ell era una qüestió de pura lògica: si la raça humana era producte de processos naturals, i sent l'univers tan gran, per la lògica de les matemàtiques, devien existir altres civilitzacions avançades en planetes amb unes condicions igual de favorables que al nostre per al desenvolupament de la vida complexa. Sagan va ajudar a impulsar el programa SETI, de l'acrònim anglès Search for Extra Terrestrial Intelligence (recerca d'intel·ligència extraterrestre), i esperava que tard o d'hora es pogués trobar algun senyal que fos indicatiu de l'existència de civilitzacions alienígenes. Sagan fins i tot va arribar a afirmar que li fastiguejava la idea de morir-se sense haver viscut aquell moment en què escoltéssim per primera vegada el so d'una veu procedent de l'espai exterior.
Un científic per a l'eternitat
Carl Sagan va ser mundialment reconegut per la seva faceta de sòlid divulgador científic amb un punt filosòfic. Va escriure més de vint llibres i va publicar centenars d'articles. Tot i això, Sagan mai va rebre el Premi Nobel. El 20 de desembre del 1996, i com a conseqüència d'una estranya forma de càncer (síndrome mielodisplàstica), pel qual es va haver de sotmetre a tres trasplantaments de medul·la òssia, Carl Sagan va morir als 62 anys a causa d'una pneumònia. Per a les generacions futures quedarà la visió que aquest gran pensador ens va deixar de l'univers: "El cosmos és tot el que és, tot el que va ser i tot el que serà. Les nostres més lleugeres contemplacions del cosmos ens fan estremir: sentim com un pessigolleig ens omple els nervis, una veu muda, una lleugera sensació com d'un record llunyà o com si caiguéssim des de gran altura. Sabem que ens aproximem al més gran dels misteris".
Carl Sagan i la seva última esposa Ann Druyan cofundadora amb Sagan i presidenta de la Planetary Society. Crèdit: carlsagan.com
Carl Sagan i la vida extraterrestre.
La vida i l´obra científica de Carl Sagan s´examinen a la llum del projecte SETI (Cerca d´Intel·ligència Extraterrestre). Es presenta la seva personalitat extravagant i els èxits i fracassos de la seva contribució al SETI. També es descriu la seva carrera com a estrella mediàtica en relació amb les seves activitats al SETI.
L'Institut SETI va començar sent petit, amb un sol projecte –el programa SETI de la NASA– i dos empleats, el fundador Tom Pierson (antic administrador de subvencions de la Universitat Estatal de San Francisco) i l'astrònoma Jill Tarter. Al llarg dels anys, s'han anat afegint altres disciplines de recerca a la cartera de l'Institut, totes unificades per la seva rellevància per a la recerca i la comprensió de la vida més enllà de la Terra. Actualment, l'Institut compta amb uns 100 científics, a més d'especialistes en administració, educació i divulgació.
El treball astronòmic de Tarter s'il·lustra a la novel·la Contact de Carl Sagan. El personatge de la protagonista, Eleanor Ellie Arroway, està inspirat en la seva persona. A la versió cinematogràfica del llibre el 1997, la protagonista Ellie Arroway va ser interpretada per Jodie Foster. Tarter va conversar amb l'actriu durant mesos abans i durant el rodatge, i Arroway es va basar en gran part en el treball de Tarter.
Podeu llegir més sobre la història de l'Institut fent un clic aquí (en anglès).
Clic per engrandir. Estem sols?. Crèdit: seti.org
Però, com va arribar Sagan a SETI? “Quan tenia deu anys vaig decidir... que l'univers era ple. Hi havia massa llocs perquè fos l'únic planeta habitat”. El seu millor biògraf, Keay Davidson, afegeix: “La pèrdua de fe de Sagan va coincidir amb la seva progressiva fascinació per la vida extraterrestre”. De mica en mica, SETI es va convertir en el tema central i unificador de la seva activitat científica. A finals dels 60 treballava en camps tan dispars com són els microclimes de Mart, la síntesi del vector d'energia ATP, la matèria orgànica en meteorits o l'emigració interestel·lar de microbis, l'únic punt comú de la qual era abordar SETI des de diferents perspectives.
Paradoxalment, a mesura que es realitzava l'irresistible ascens a la fama mediàtica, arribaven males notícies del costat de SETI. Amb el seu amic Frank Drake va examinar diverses galàxies des de l'observatori d'Arecibo (Puerto Rico). Però, després de diversos dies analitzant possibles senyals extraterrestres, no hi van trobar res. “Em vaig sentir deprimit […] no hi havia ningú en aquests estels intentant connectar amb nosaltres”, afirmaria posteriorment.
La vida terrestre de Carl Sagan va concloure el 20 de desembre del 1996. Va ser la d'un visionari? En vista dels descobriments més recents, ho sembla. Ja portem trobats més de 4.800 exoplanetes, molècules a l'espai interestel·lar de fins a 13 àtoms i aminoàcids en meteorits. Els maons bàsics de la vida es mostren més i més abundants al cosmos a mesura que les nostres exploracions progressen. Aquestes notícies li haurien encantat. Tot i això, seguim sense escoltar veus, sense rebre senyals intel·ligents, sense saber si estem completament sols en aquest univers en expansió cada vegada més immens i misteriós. Hem d'anomenar-lo mistificador? Jo retinc l'opinió d'un altre “monstre” de la divulgació, S. J. Gould: “Amb la mort de Carl Sagan hem perdut un gran científic i el millor divulgador del segle xx, sinó de tots els temps.”
El seu deixeble Neil deGrasse Tyson, va tenir a Sagan com a professor, segueix la seva estela pel que fa a la divulgació astronòmica, presentant la magnífica sèrie "Cosmos: A Space-Time Odyssey", una actualització de la sèrie divulgativa Cosmos: Un viatge personal de Carl Sagan.
Sagan i The Planetary Society
The Planetary Society va ser fundada el 1980 per Carl Sagan, Bruce Murray i Louis Friedman com abanderats de les ajudes públiques de l'exploració espacial i la recerca de vida extraterrestre. Fins a la seva mort el 1996, la Societat va ser dirigit activament per Sagan, que va utilitzar la seva fama i poder polític per influir en el clima polític de l'època, inclòs la protecció de SETI el 1981 de la cancel·lació del Congrés. Al llarg dels anys 1980 i 1990, la Societat va empènyer el seu programa científic i tecnològic, el que va portar a un major interès en l'exploració planetària basada en explorador i la missió New Horizons de la NASA a Plutó. Actualment l'entitat està presidida per la seva darrera esposa, Ann Druyan.
El cosmos també és dins nostre. Som fets de material estel·lar. Som la manera que té el cosmos de conèixer-se a si mateix.
Les temptadores vistes de Plutó suggereixen una superfície activa, però no les tornarem a veure fins d'aquí a 161 anys.
Els científics tenen més feina a fer, amb les observacions programades per ahir dissabte.
Clic per engrandir. La imatge de la New Horizons ens mostra l'extensió rica en gel a Sputnik Planitia. (Crèdit de la imatge: NASA/JHUAPL/SwRI)
Durant un breu moment al juliol del 2018, el sistema solar es va alinear per mostrar a la Terra el disc de Plutó totalment il·luminat pel Sol, una disposició que no tornarà a ocórrer en 161 anys.
La científica planetària Bonnie Buratti estava preparada: Portava una dècada esperant l'oportunitat de captar la rara visió amb l'esperança d'omplir un buit de coneixement que ni tan sols la acuradament planificada missió New Horizons va poder abordar. El resultat és una enigmàtica parcel·la il·luminada de Plutó i la seva lluna, Caront.
"Aprofitem aquesta oportunitat única a la vida -bé, un cop a més d'una vida, un cop gairebé cada dos segles- de veure a Plutó completament il·luminat", va dir Buratti, que treballa al Laboratori de Propulsió a Raig de la NASA a Califòrnia i és autor principal d'un nou article que presenta les observacions, a Space.com.
La professora de la BYU (Brigham Young University) Jani Radebaugh i un equip internacional van estudiar les imatges de la NASA procedents de la missió New Horizons i van descobrir que la superfície de Plutó té moltes característiques similars a les de la Terra, com una glacera amb forma de cor i dunes. Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Crèdit: Brigham Young University
Les observacions d'un cos del sistema solar en el punt de màxima il·luminació i el seu contorn permeten als científics mesurar el que denominen "onada d'oposició", un augment sobtat de la brillantor d'un objecte quan s'il·lumina per complet, desproporcionat respecte a la franja extra de superfície que s'il·lumina.
I l'onada d'oposició no és només un curiós fenomen òptic: Els científics creuen que el patró de l'onada està influenciat per la densitat del material a la superfície d'un món. "Observant com augmenta la brillantor d'un objecte quan s'il·lumina, es pot saber alguna cosa sobre la textura de la superfície i com és aquesta: És esponjosa? és nevada? és compacta?" afirma Buratti.
Per exemple, l'onada d'oposició de la lluna plena està causada per la regolita solta i polsegosa de la seva superfície, va dir. "Aquestes partícules projecten ombres i aquestes ombres desapareixen ràpidament quan la cara s'il·lumina per a l'observador".
Un Plutó completament il·luminat és difícil de captar des de la Terra a causa de la inclinació de l'òrbita del planeta nan en comparació amb la nostra. Els observadors del cel utilitzen el terme "oposició" per referir-se al punt de l'any terrestre en què un determinat objecte del sistema solar apareix oposat al Sol en els nostres cels. No obstant això, un cos celeste no ha de aparèixer totalment il·luminat en aquest moment, especialment quelcom com Plutó, que sol estar per sobre o per sota del plànol de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol.
D'aquí l'espera de 161 anys per a la propera oportunitat d'aquest tipus i la cura de Buratti per anotar l'oportunitat del 2018 amb tanta antelació. Ella i els seus companys se les van arreglar per utilitzar el telescopi Hale de 200 polzades a l'Observatori del Mount Palomar, prop de San Diego. El telescopi Hale està equipat amb un sistema òptic que pot separar a Plutó i Caront, en lloc de veure una taca dels dos mons.
Clic per engrandir. El telescopi Hale a l'observatori del Mount Palomar a San Diego. Crèdit: Observatory Mount Palomar.
I l'equip va aconseguir captar observacions superiluminades de Plutó el 12 de juliol de 2018, així com altres dies d'aquest mes i de juliol de 2019. Buratti i els seus col·legues tenien previstos més mesuraments per a l'estiu passat, però la pandèmia de COVID-19 va tancar l'observatori.
Els investigadors encara no poden utilitzar el telescopi en persona, però finalment, Buratti i els seus col·legues tenen de nou observacions en el calendari, que comencen dissabte (19 de juny). S'espera que aquestes mesures, més altres el mes que ve i a l'octubre, aclareixin com es produeix l'onada d'oposició de Plutó, proporcionant als científics els detalls que necessiten per entendre el que podria estar passant al terra degut als efectes òptics.
Buratti va dir que la seva sospita és que el fort augment de l'oposició està relacionat amb el dinamisme del món que la nau espacial New Horizons va descobrir durant el seu sobrevol del 2015. "Plutó és molt més actiu del que pensàvem", va dir. "Vam veure coses que mai havíem vist allà".
És el primer món de sistema solar més enllà de la Terra què se sap que té glaceres, per exemple. El gel es vaporitza i es torna a congelar, i de vegades es mou entre Plutó i Caront en el procés. "Podria haver-hi neu [a Plutó], hi ha molt gebre movent-se, podria tenir una superfície realment esponjosa i amb textura".
Encara que l'alineació relativament propera del sobrevol de la nau espacial i la il·luminació completa des de la Terra és una pura coincidència, Buratti va dir que la combinació d'observacions és un altre exemple de com la ciència planetària prospera millor quan s'utilitzen eines terrestres i espacials conjuntament.
New Horizons va veure vistes nocturnes i mig il·luminades de Plutó durant la seva maniobra, ha assenyalat, però no va poder veure el disc totalment il·luminat a causa de la trajectòria del seu breu sobrevol. "Si ho combines amb aquestes observacions en terra, tens el conjunt complet, tens el paquet complet", va dir. "Són totalment complementàries".
Clic per engrandir. Recreació artísticade lanauNewHorizonsambPlutói la seva majorlluna,Caront, al juliol de2015.Crèdits:NASA/JHUAPL/SwRI
I per Buratti, les noves observacions són un recordatori commovedor del seu propi treball durant el sobrevol de New Horizons, ja que és estrany que els científics arribin a utilitzar equips prou potents com per diferenciar Plutó i Caront quan observen el parell des de la Terra.
"Vam veure a Plutó i Caront per separat per primera vegada des de la trobada", va dir Buratti. "És una cosa emotiva per a mi ... Aquí hi ha una cosa que era només un punt de llum, i després en un dia o dos es converteix en aquest món geològic i et sents com si estiguessis allà. És una cosa íntima. Però després torna a ser un punt".
Les observacions es descriuen en un article publicat el 8 de juny a la revista "Geophysical Research Letters".
