24/05/2020

SpaceX: El primer vol tripulat de Crew Dragon tindrà lloc el 27 de maig

Imatge artística de la capsula espacial Crew Dragon atracada a la estació Espacial
Internacional. Crèdit: Space X

El 27 de maig, la NASA tornarà a llançar astronautes nord-americans a bord d'un llançador nord-americà des de sòl nord-americà, va tuitejar Jim Bridenstine, administrador de l'agència espacial. Nou
anys després de la retirada de les llançadores espacials el juliol del 2011, SpaceX torna a posar en marxa els vols tripulats nord-americans i esdevé la primera empresa privada capaç d’enviar els homes a l’espai. 

La NASA ha anunciat amb cert orgull que SpaceX realitzarà el seu primer vol tripulat el 27 de maig amb destinació a la Estació Espacial Internacional. A bord de la Crew Dragon, els astronautes Robert Behnken i Douglas Hurley, que ja han volat dues vegades en un transbordador. L’enlairament està previst per al 27 de maig a les 16: 32h (20:32 GMT ) des del complex de llançament 39A al Kennedy Space Center, la mateixa ubicació d'on sortien les missions Apol·lo del programa llunar de la NASA. 

Els dos astronautes nord-americans s'incorporaran al complex orbital per a una missió la durada de la qual encara no s'ha especificat. De moment, es parla d’una missió breu, però la NASA podria decidir allargar-la per facilitar el treball de la tripulació a bord de l’Estació. 

Actualment, després del retorn a la Terra el 6 de febrer d’Alexander Skvortsov, Christina Koch i l’astronauta de la ESA  Luca Parmitano, només queden tres persones a bord (l’astronauta de la NASA Chris Cassidy, i els cosmonautes russos Nikolai Tikhonov i Andrei Babkin). Una situació que limita les activitats científiques a bord i restringeix els desplaçaments extra-vehiculars, però que són necessaris! 

 Animació del Crew Dragon. Crèdit: Space X

Vol històric! 

Tot i la pandèmia de Covid-19 que afecta les operacions nord-americanes, les operacions van continuar, després de l'aturada de les últimes setmanes per preparar el llançador i la càpsula per a aquest vol històric. 

De fet, serà el primer vol tripulat llançat des de terra americana des de la retirada de les llançadores espacials el juliol de 2011. Des d'aquesta data, els astronautes es veien obligats a utilitzar el sistema de transport espacial Soyuz dels russos.

Amb aquest vol, SpaceX obrirà un nou capítol en la història de la conquesta espacial convertint-se en la primera empresa privada en realitzar un vol tripulat, després d’haver estat la primera empresa a desenvolupar un llançador parcialment reutilitzable. Certament, el finançament és públic, i segurament la NASA va acompanyar SpaceX durant tot el desenvolupament del seu sistema de transport, però, de tota manera explotada per SpaceX, una empresa fundada per Elon Musk fa menys de vint anys, el 2002!


Ho he vist aquí.


SpaceX: a tres dies d’un vol tripulat històric

Mentre es troba a Texas, a Boca Chica, SpaceX prepara d’alguna manera el molt breu vol de prova del prototip SN4, precursor d’un demostrador de Starship  (la darrera prova de foc estàtica del motor Raptor va acabar amb un incendi sense danys greus per al prototip semblant al del SN4), ara tots els ulls estan fixats al Centre Espacial Kennedy.

De fet, la propera setmana el primer vol tripulat de SpaceX ha de partir de Florida. L’enlairament està previst pel 27 de maig a les 16: 32h (20:32  GMT) des del bloc de llançament 39A al Kennedy Space Center, la mateixa ubicació d'on sortien les missions Apol·lo del programa lunar de la NASA. Els dos astronautes, Bob Behnken i Doug Hurley, que estaran en missió a bord de l'Estació Espacial, van arribar al Kennedy Space Center després de la seva quarantena a Houston. Aquest vol tripulat serà el primer llançat des del sòl nord-americà des de la retirada de les llançadores espacials el juliol del 2011.

Des d’aquesta data, els astronautes nord-americans s’han vist obligats a utilitzar el sistema de transport espacial Soyuz dels russos. Per a l'ocasió, Elon Musk va publicar al seu compte de twitter diverses fotos del seu sistema de transport espacial.

Clic per engrandir. Trasllat a la plataforma de llançament des del Centre Espacial Kennedy
del Falcó 9 i el SpaceX Crew Dragon. © Nasa, Kim Shiflett 


Ho he vist aquí.


22/05/2020

La veritat amagada darrera de la noticia viral: "NASA troba un univers paral·lel"

Cada cop que els fòrums de premsa i les xarxes socials fan un mal ús d'una notícia científica, la voluntat de desconnectar-se d'Internet i tornar-se a connectar és extremadament forta.

Si heu sentit o llegit la recent afirmació que la NASA va detectar un univers paral·lel (!) a l'Antàrtida (!) i a on el temps va enrere (!!), ens alegra que hagis fet clic en aquest article. Prepara't per saber-ne la veritat.

"Sembla ser, que aquell tabloide de relats de ciències, va amplificar per algunes raons sensacionalistes, teories especulatives que podrien haver tingut arrels llunyanes en la plausibilitat", va dir Peter Gorham a la revista ScienceAlert.

 Clic per engrandir. Crèdit: Hubble

L'absolut absurd "detectat univers paral·lel" va començar prou innocentment.

La respectable revista New Scientist va publicar el 8 d'abril un article de fons a una web de subscripció (de pagament), a on es parlava de resultats anòmals provinents d'experiments de detecció de neutrins a l'Antàrtida i què podrien suposar per a un model cosmològic especulatiu que planteja que hi hagi un univers d'antimatèria que s'estén enrere des del BigBang.

Després, alguns medis d'informació online, "van agafar de préstec" aquest informe, i tot l'assumpte es va convertir en una bola de neu, i aquí és a on estem.

Què passa realment amb aquestes deteccions anòmales a l'Antàrtida?.  L’experiment Antenna Impulsive Transient Antenna (ANITA), un globus d’heli d’alta altitud amb una sèrie d’antenes de ràdio, finançat parcialment per la NASA, ha detectat en un bon grapat d’ocasions, allò que sembla que són neutrins de gran energia que arriben a la Terra.  

Heus aquí que és molt estrany. Els neutrins són aquelles partícules fonamentals "fantasmals" que circulen per tot arreu, i que amb prou feines interaccionen amb la matèria normal, cosa que les fa molt difícils de detectar. Però quan són produïts per objectes poderosament explosius a l’Univers, els neutrins poden obtenir energies molt altes, i llavors és més probable que interaccionin amb coses normals.

ANITA, que vola molt alt sobre el continent gelat, està dissenyada per detectar senyals de pluja de partícules secundàries produïdes quan els neutrins d'alta energia colpegen el gel. Però se suposa que aquests neutrins provenen de les profunditats del cosmos i no de la Terra, pel que és molt probable, que hagin xocat amb una altra cosa abans de travessar el nostre planeta. 

Detectar? Estrany. Els físics han estat treballant acuradament per esbrinar si aquests resultats es poden explicar amb els nostres models de física actuals, o tenen alguna cosa a veure amb la posada en funcionament del propi experiment, o si hi ha alguna causa realment natural.

Tal com va dir Gorham a ScienceAlert,  Gorham és l'investigador principal d'ANITA; "hem trobat un nombre reduït d'anomalies a les nostres dades, i un cop haguem exhaurit totes les possibles explicacions dins del Model Estàndard de la física, només aleshores serà el moment de pensar en altres idees que impulsin cap a aquests límits; realment no hi som, encara no hi ha universos paral·lels".

Sí. No ho podria haver dit més clar!.

L'experiment ANITA 3 a la Antàrtida, abans de ser llançat en un globus.
Crèdit: Ryan Nichol (UCL Physics & Astronomy)

La noció d’univers paral·lel que atrapa el títol és divertit, cosa que ja fa pensar per si sola. Proposa l’existència d’un anti-univers dominat per l'antimatèria, que s’estén en el temps des del Big Bang i amb propietats espacials invertides a les del nostre propi univers, obeint la regla fonamental de càrrega, paritat i simetria del temps (CPT) a molt gran escala. 

Un document especulatiu ha relacionat aquesta idea del “univers simètric CPT” amb les anomalies detectades per ANITA. Malauradament, la manera en què es va contextualitzar en l’article original a una web de pagament s’ha perdut completament en les moltes, moltes iteracions de "La NASA ha trobat un univers paral·lel" que s’han generat durant els últims dies.

"En aquest cas, evidentment, un o més "periodistes" han publicat un article que no van verificar i, per raons que no són clares, ens han assignat treballs de recerca i treballs que mai no hem escrit, i teories, com ara la d'universos paral·lels, que ni nosaltres ni els nostres col·laboradors van fer una hipòtesi sobre això, ni publicar en cap mitjà abans que aquests resultats fossin atribuïts al nostre experiment", afirma Gorham.

Aquesta és una de les raons per les quals els avenços científics provenen d'un procés més mesurat, mitjançant la revisió entre pars i la verificació d'altres investigadors. 

Què?. Estem ja tots d’acord en no confiar gaire en les “notícies científiques” dels tabloides, d'una vegada per totes?.

Encara haurem d'esperar (fins a l'eternitat?) que la història d'en Benjamin Button es faci realitat?


Ho he vist aquí.
 

20/05/2020

Catàleg Charles Messier. Objecte M86

Clic per engrandir: Al cor del cúmul de galàxies de la Verge es troba aquesta gegantina
galàxia, Messier 86. El cúmul de la Verge representa la major condensació de matèria
de l'univers local. El cúmul conté milers de galàxies, des de nanes fins el·líptiques
gegants com Messier 86, que acull centenars de milers de milions d'estrelles.
Crèdit: Hubble, space.com.

Descoberta el 1781 per Charles Messier.

La galàxia M86 va ser descoberta i catalogada per Charles Messier el 18 de març de 1781 mentre classificava altres 7 objectes nebulosos de la mateixa regió celeste, tots ells membres del Cúmul de la  Verge i el cúmul globular M92.

Aquesta lluminosa galàxia gegant és un el·líptica de tipus E3, o una galàxia lenticular de tipus S0_1 (3). Classificacions modernes tendeixen a incloure-la dins el grup lenticular; la base de dades extragalàctiques de NASA/IPAC (NASA/IPAC Extragalactic Database, NED) esmenta ambdós tipus. Posseeix un sistema ben visible de cúmuls globulars febles que pot ser observat en les imatges DSSM (arxiu digital d'imatges Messier) corresponents a aquesta galàxia. No obstant això, aquest sistema està molt menys poblat que el del seu veí gegant situat al sud-oest, la galàxia M87. Cap a la part inferior esquerra està situada una petita i feble companya el·líptica nana. A l'imatge que encapçala aquesta entrada, poden trobar-se diverses condensacions al voltant d'aquesta galàxia, especialment en la part inferior, i a la foto DSSM (a dalt); podria tractar-se de cúmuls globulars que pertanyen a aquesta galàxia.

La galàxia M86 es troba al cor del Cúmul de la Verge, i conforma un grup més visible amb una altra galàxia gegant, la M84. A la nostra imatge, sota la M86 es troba la NCG 4402 (NGC 4402), una galàxia espiral vista de perfil de poca intensitat. Aquest conjunt es pot veure en un mateix camp fins i tot a potència mitjana. Imatges profundes del grup evidencien que aquestes galàxies són molt més grans del que s'apunta en imatges convencionals com la d'aquesta pàgina. A més, comptem amb imatges de tota la part central del Cúmul de la Verge. M87 amb la cadena de Markarian* envoltant M84 i M86.

M86 és la galàxia amb major velocitat d'aproximació i per tant, amb el més alt corriment cap al blau de totes les galàxies Messier (i de tots els objectes Messier). S'aproxima a nosaltres a 419 km/seg! (segons el Sky Catalogue 2000). La base de dades extragalàctiques de NASA/IPAC baralla una xifra lleugerament inferior; 281 km/seg, el que la trasllada a la segona posició només per darrera de la M90. Holmberg (1954) suggereix que podria tractar-se d'una galàxia propera en primer pla, i no d'un membre del Cúmul de la Verge. Aquesta especulació ha estat esmentada i ocasionalment adoptada per diverses fonts, entre les que es troba la guia de l'observador (Observer's Guide) de George R. Kepple i Glen W. Sanner. Malgrat això, en l'actualitat els autors comparteixen el punt de vista de fonts modernes com el Sky Catalogue 2000, el Catàleg de galàxies properes (Nearby Galaxies Catalog) de R. Brent Tully, l'Atles Coeli de Becvar, i implícitament, el Manual de l'observador de cel profund de Webb (Deep Sky Observer Handbook), que ho esmenta en la descripció del Cúmul de la Verge. Creuen que és precisament aquesta elevada velocitat d'aproximació la que indica que M86 és segurament un membre del cúmul: M86 es mou a una velocitat excepcional de més de 1.500 km/s, casualment en la nostra direcció. Però això no està fora de la norma en cúmuls tan grans com el de la Verge, perquè a causa de la seva enorme massa, aquesta gran aglomeració té un fort camp gravitatori que podria accelerar fàcilment una galàxia fins a la enorme velocitat observada a la M86. Seria molt més difícil trobar una explicació per a una velocitat tan alta en una galàxia solitària. 

La pertinença de M86 al Cúmul de la Verge també se sustenta en la seva interacció més o menys clara amb la matèria intergalàctica gasosa d'aquest, descrita a partir d'observacions de raigs X i descoberta per Forman i altres (1979). Per a una revisió més recent veure Rangarajan i altres (1995). D'altra banda, la galàxia M86 no posseeix el rècord: un altre membre del Cúmul, la IC 3258, s'aproxima a nosaltres a una velocitat de 517 km/seg. La nostra pàgina de galàxies del Cúmul de la Verge enumera els membres que s'aproximen (i que retrocedeixen) més ràpidament.

La cua de gas de M86 s'observa clarament en les imatges d'aquesta galàxia de l'Observatori
de raigs X Chandra (Chandra X-ray Observatory).

Podem trobar una prova addicional de la pertinença de la M86 al Cúmul de la Verge en les imatges de gran profunditat, que mostren lleugeres pertorbacions de les seves regions perifèriques febles probablement causades per la interacció gravitatòria amb els seus veïns. 

En imatges profundes com aquesta, les zones externes de M84 i M86 semblen solapar-se; la distància angular entre els seus centres, d'aproximadament 16,5 min/arc, es correspon amb una distància projectada de tot just 300.000 anys llum. Això, però, és probablement un efecte causat per la perspectiva; d'una altra manera, les seves regions perifèriques estarien molt més distorsionades. Segurament hi ha alguna distància radial o alguna diferència en la distància respecte a nosaltres. No se sap quina d'elles és més a prop de la Terra.

A tan alta velocitat a través del mitjà intergalàctic del Cúmul de la Verge (la "Matèria Intracúmul"), la matèria interestel·lar de la galàxia entra en col·lisió amb ell, i és probablement expulsada de la galàxia per la pressió d'escombrat (Rangarajan i altres, 1995). En aquesta ocasió, la matèria s'escalfa. La pols que hi ha dins d'ella, i que anteriorment es trobava en núvols de gas més freds, probablement es destrueix quan la matèria calenta entra en col·lisió. Anàlisis de la pressió d'escombrat mostren que, a més de la seva peculiar velocitat radial pel que fa al Cúmul de la Verge, la galàxia M86 podria tenir una velocitat tangencial d'uns 500 km/seg en direcció sud.

M86, igual que M84, pot ser fàcilment localitzada apuntant amb el telescopi a mig camí entre Denebola (Beta Leonis; "la cua de lleó") i Vindemiatrix (Epsilon Virginis; "la veremadora"). Les dues galàxies són visibles amb lents d'augment baix (o mitjà) i poden servir de punt de referència per contemplar el Cúmul de la Verge. A més, M84 i M86 es poden localitzar a partir del grup estel·lar de la "Gran T" que inclou 6 estrelles pertanyents a la constel·lació Comae Berenices (cabellera de Berenice), propera a les galàxies M98, M99 i M100, un grau al sud i 1,5 graus a l'est de l'estrella més meridional d'aquesta constel·lació. També poden identificar-se a partir de la galàxia M87, aproximadament un grau al sud-est.

* Per saber-ne més

La cadena Markarian

La Cadena de Markarian és un tram de galàxies que forma part del Cúmul de la Verge. Quan es veuen des de la Terra, les galàxies es troben al llarg d'una línia suaument corbada. Charles Messier va descobrir per primera vegada dues de les galàxies, M84 i M86, el 1781. Les altres galàxies vistes a la cadena van ser descobertes per William Herschel i ara són conegudes principalment per les seves números de catàleg en el Nou Catàleg General (New General Catalogue of Nebulae and Clusters of Stars -abreviat NGC) de John Louis Emil Dreyer, publicat el 1888. El seu nom es deu a l'astrofísic armeni Benjamin Markarian, que va descobrir el seu moviment comú a principis dels anys 60. Les galàxies membres inclouen M84 (NGC 4374), M86 (NGC 4406), NGC 4477, NGC 4473, NGC 4461, NGC 4458, NGC 4438 i NGC 4435. Es troba a la RA 12h 27m i Dec +13° 10'.

Els brillants membres de la cadena són visibles a través de petits telescopis. Telescopis més grans poden ser usats per veure les galàxies més febles. Almenys set galàxies de la cadena semblen moures coherentment, encara que altres semblen sobreposar-se per casualitat. Sis dels punts de la cadena poden estar marcats per galàxies. Els altres dos punts són parells de galàxies.




17/05/2020

El cometa SWAN és observable a l'hemisferi nord

Una de les magnífiques fotografies del cometa Swan. Aquesta ha estat feta el 27 d'abril
del 2020 des de la Granja Tivoli a Namibia. Clic per engrandir. Crèdit: Gerald Rhemann

Últimes notícies del Cometa Swan (Actualització del 13 de maig de 2020)

La nit del 12 al 13 de maig, el Cometa Swan va fer la passada més propera a la Terra, a uns 85 milions de quilòmetres. Tingueu en compte que ara és possible observar-lo a l'hemisferi nord abans de la sortida del Sol. Encara està molt baix per sobre de l’horitzó, però podem intentar observar-lo al passar per la constel·lació dels Peixos (vegeu el seu curs per als propers dies més avall). Amb una magnitud de 5,5, es troba al límit de la visibilitat a simple vista. Si teniu un parell de prismàtics, podreu distingir el seu nucli i part de la seva cua.

Clic per engrandir. Una increïble imatge del cometa C/2020 F8 (SWAN) presa per Gerald Rhemann.

Recents observacions indiquen que la corba de la seva lluminositat tendeix a debilitar-se. La corba de la seva brillantor, malauradament, disminueix i retrocedeix el somni d’un espectacle per a finals de maig, durant el periheli. Per a desgrat dels astrònoms aficionats, astrofotògrafs i tots els curiosos que esperaven que substituís el cometa Atlas, ple de promeses. Tot i això, encara hauríem de poder veure'l a ull nu els propers dies.

Clic per engrandir. Crèdit: Crni Vrh Observatory. Twitter.

Actualització 9 de maig de 2020

L’activitat de C / 2020 F8 Swan està al seu màxim i culminarà al voltant del 27 de maig, quan arribi al punt de la seva òrbita hiperbòlica més propera al Sol.

Astrònoms i astrofotògrafs amateurs de l’hemisferi sud denuncien diversos pics d’activitat observades en els darrers dies. Tots estan impressionats per la impressionant llargada de la seva cua (com 20 llunes plenes col·locades una al costat de l'altra!). La calor del Sol que l’estel gelat probablement troba per primera vegada té efectes molt visibles, tal com fa el vent solar sobre els plomalls de gas de la cua (vegeu la imatge a continuació).

Clic per engrandir. Trajectòria del Cometa Swan. © Sky & telescope

Si tot va bé i no es fragmenta en moltes peces com el cometa Atlas, que s’està esvaint, la seva brillantor hauria d’augmentar fins a la magnitud 3 al voltant del 27 de maig.


Ho he vist aquí.

13/05/2020

La gàbia del Sr. Faraday

Clic per engrandir. Crèdit: Alexey Kim

La imatge que encapçala aquest article, és obra d'Alexey Kim (@2.dragons) i la va capturar quan l'avió en qüestió es trobava realitzant la maniobra d'aterratge a un aeroport de la zona de Moscou. Al seu compte d'Instragram, a on ha pujat la fotografia, l'ha acompanyat amb el següent comentari: Algú celebrarà avui un segon aniversari. En realitat, res més lluny. Un avió es una perfecta gàbia de Faraday, com un cotxe o un tren, etc.. i per tant força segur davant dels llamps. 

De ben segur que n'haureu vist alguna en museus de ciència i fins i tot en algun espectacle, i es que les demostracions acostumen a ser força espectaculars. 

Però qui era en Michael Faraday i com funciona la seva gàbia? 

Michael Faraday, va neixer a Newington Butts (Gran Bretanya) el 22 de setembre de 1791, va ser un científic anglès (físic i químic) que va contribuir especialment en els camps de l'electroquímica i l'electromagnetisme. Va ser alumne avantatjat de Humphry Davy -el descobridor de l'arc voltaic- i s'acabaria convertint en un dels científics més importants de la història, tal com reconeixerien més tard Rutherford o Einstein.

Basant-se en les seves investigacions, Michael Faraday va estudiar la inducció electromagnètica, és a dir, els camps magnètics que es formen al voltant d’un conductor que transporta corrent elèctric. Així va determinar que els electrons es mantenen sempre a la part externa d’un conductor. Aquestes descobertes van permetre definir la "gàbia de Faraday", un efecte que ens ajuda a entendre per què si cau un llamp sobre un avió els passatgers no queden socarrimats: el corrent es mou a través del fuselatge, que seria la part externa del material conductor, però no afecta les cabines interiors. 

Una gàbia de Faraday és qualsevol recinte recobert de material conductor, o una malla o xarxa d'aquest material. La presència del material conductor provoca que el camp electromagnètic a l'interior del recinte estigui en equilibri, sigui nul, anul·lant l'efecte dels camps externs. El nom fa referència al seu descobridor, el físic i químic anglès Michael Faraday, que en va construir una el 1836.
 

No us ha passat que a vegades dins de l'ascensor (depenen dels materials emprats en la seva construcció) us heu quedat sense cobertura? Sí?, doncs heu intentar mantenir una conversa telefònica dins d'una gàbia de Faraday!. La propera vegada espereu a ser-hi fora.


Clic per engrandir. Experiment de la gàbia de Faraday. Crèdit: YouTube


Fonts consultades: 
Wikipedia, Sàpiens.

12/05/2020

Les ones gravitacionals podrien revelar la presència de quagma en les estrelles de neutrons

Quan dues estrelles de neutrons es fusionen, les pressions i temperatures assolides poden fer que quarks i gluons confinats en protons i neutrons es converteixin, a vegades, en un plasma anomenat quagma. Aquesta fase de transició produiria ones gravitacionals característiques que demostren la seva ocurrència.

Clic per engrandir. Recreació artística d'una col·lisió de dues estrelles de neutrons.
Crèdit: Dana Berry, Sky Works Digital Inc.

L’univers observable és un laboratori de física d’alta energia on la natura ens porta d’alguna manera experiències que no podem fer a la Terra ni amb dificultat. Per exemple, els astrofísics relativistes han estat intercanviant idees amb físics nuclears durant dècades per entendre millor la física de les estrelles de neutrons i els nuclis de la Terra en condicions de temperatures i pressions extremes que també prevalien al moment del Big Bang.

Per a aquests investigadors, l’obertura de l’era de l’astronomia gravitatòria, amb la detecció directa a la Terra d’ones gravitacionals per part de membres de les col·laboracions LIGO i VIRGO, va ser una gran notícia. Sens dubte, la seva emoció va arribar al seu màxim quan aquests mateixos membres van anunciar la detecció de la font GW170817, perquè es va veure ràpidament que es tractava d'una col·lisió d'estrelles de neutrons que produïa una kilonova.
 
De kilonoves a quarks
 
De fet, aquestes estrelles són transparents a les ones gravitacionals que emeten, i contenen molta informació sobre la seva estructura i composició. Molt compactes, i amb un diàmetre d’unes poques desenes de quilòmetres, són tan denses que una culleradeta del seu material pot arribar a pesar fins a uns mil milions de tones. Perquè cal descriure tant l'ús de les equacions de la relativitat general i dels models astrofísics de la relativitat -es poden trobar en el famós llibre  "Gravitation"  que el Nobel de física Kip Thorne ha co-escrit i publicat el 1973 amb els seus companys John Wheeler i Charles Misner- com els models que descriuen el que s’anomena l’equació de l’estat de la matèria nuclear. Les estrelles de neutrons es converteixen aleshores en una espècie de banc de proves a on provar la teoria de la relativitat general d’Einstein i obtenir més detalls sobre l’equació de l’estat de la matèria nuclear i la física que la determina.
 
La història de la detecció de GW170817. Podeu triar l'idioma dels subtítols a la
configuració del vídeo. © Ciència vs Cinema.
 
 
En aquest cas, aquesta física es basa en la teoria dels quarks proposada independentment per George Zweig i Murray Gell-Mann el 1964. Aquesta teoria va ser completada a principis dels anys 70 per Gell-Mann i  Harald Fritzsch, mentre que les dades experimentals va començar a proporcionar proves indiscutibles de l'estructura en quarks de protons i neutrons en particular, i més generalment del que anomenen hadrons. De fet, el 1972, els dos físics van descobrir finalment les equacions de la QCD (cromodinàmica quàntica) que governa les forces nuclears entre quarks, introduint als "cosins" del fotó, els gluons.

L’any següent al 1973, Gross, Politzer i Wilczek també van descobrir la llibertat asimptòtica derivada d’aquestes equacions i implicant que les forces entre quarks només augmenten si s’intenta separar-les, tant que l’energia que s’utilitza per intentar-ho provoca la formació de nous quarks que s’uneixen ràpidament creant hadrons.

Això posarà fi als dubtes sobre la teoria dels quarks perquè, curiosament en els experiments, aquestes noves partícules no podien ser aïllades ni observades per separat com és el cas dels components dels àtoms, els electrons i els nucleons. Les col·lisions d’hadrons, suposadament constituïdes per quarks, mai no van produir més que hadrons.

Una presentació del quagma. Podeu triar l'idioma de la subtitulació a la
configuració del vídeo. © Fermilab

Quarks i gluons confinats en hadrons

Tot i això, la QCD també ens diu que en un gas de protons i de neutrons comprimits i portats a una temperatura 100.000 vegades superior a la que hi ha dins del Sol, aquests nucleons encara es "fondran". El resultat serà un líquid ultra dens en què els quarks i els gluons es comportaran com si estiguessin lliures. Però tan aviat com la temperatura baixa per sota de prop de mil mil milions de graus, el plasma de quarks-gluons, de vegades anomenat quagma o QGP, es condensarà en una miríada d'hadrons generalment inestables, en la que els quarks i gluons seran confinats novament.

Els físics estudien des de fa diverses dècades quin dels quagma ha demostrat l’existència, en particular en experiments realitzats al CERN amb el LHC. D’aquesta manera, poden remuntar-se a un període de la història de l’univers observable amb una edat de menys d'una mil·lèsima de segon. Aquesta fase de la matèria encara no ha revelat tots els seus secrets i hauria de permetre’ns retrocedir més en el passat del Cosmos. Per això es compta amb l'estudi de les estrelles de neutrons.

Aquesta simulació mostra la densitat de la matèria ordinària (principalment neutrons)
en groc-vermell. Poc després de la fusió de les dues estrelles, el centre extremadament
dens es torna verd, representant la formació del plasma quark-gluó. © Lukas R. Weih
i Luciano Rezzolla (2019)

Avui (7 de maig 2020), un grup de físics de la Universitat Goethe de Frankfurt i del Frankfurt Institute for Advanced Studies acaba de publicar un article a  Physical Review Letters, que es pot consultar a arXiv, a on anuncien que han obtingut un resultat interessant pel que fa a estructures de quagma i neutrons mitjançant supercomputadors.

De fet, els investigadors van simular no només la fusió d’estrelles de neutrons i el producte de la fusió per explorar les condicions en les que una transició de fase dels hadrons podria conduir a un plasma de quarks-gluons, sinó també com aquest fenomen podria afectar l’emissió d’ones gravitacionals, acompanyant la fusió de les dues estrelles compactes fins al punt de deixar-hi una signatura.

Un dels autors de l'article, el professor Luciano Rezzolla de la Universitat de Goethe, va presentar aquests resultats: "En comparació amb simulacions anteriors, vam descobrir una nova signatura en les ones gravitacionals que és clarament més clar de detectar. Si aquesta signatura es produeix en les ones gravitacionals que rebrem de les futures fusions d’estrelles de neutrons, tindrem una prova clara de la creació de plasma de quarks-gluons a l’Univers actual”.

* Més informació publicada al blog sobre els forats negres i les ones gravitacionals.


Ho he vist aquí.


10/05/2020

Catàleg Charles Messier. Objecte M85

Clic per engrandir. Aquesta imatge combina observacions infraroges, visibles i ultravioladesde la Càmera Gran Angular 3 del Hubble. ESA/Hubble i NASA, R. O'Connell; CC per 4.0

Descobert per Pierre Méchain el 1781

M85 és, dins el catàleg de Messier, el membre més septentrional del cúmul de la Verge, i se situa també dins de la constel·lació de la Cabellera de Berenice. Va ser descoberta el 4 de març de 1781 per Pierre Méchain. La seva notificació va motivar a Charles Messier a investigar aquest nebulós objecte i tota aquesta regió de cel. Finalment el 18 de març, va afegir M85 al seu catàleg, com amb d'altres 7 galàxies descobertes pel mateix en aquesta mateixa zona del cel, totes elles membres del cúmul de la Verge, més el cúmul globular M92.

M85 és una lluminosa galàxia lenticular (S0), i que en nombrosos aspectes sembla ser bessona de M84. Sembla estar composta únicament de velles estrelles grogues. A la foto de la esquerra, la superfície el·líptica coberta per M85 té un gran eix aparent de 4 a 5 minuts d'arc, però amb exposicions més llargues les seves dimensions angulars són de prop 7'1 x 5'2 minuts d'arc. Això implica que el disc lluminós d'aquesta galàxia té un diàmetre lineal proper als 125.000 anys llum.

L'autor es pregunta si les molt febles condensacions que apareixen en la nostra imatge, al voltant de la vora de la galàxia, són febles cúmuls globulars o només condensacions en el disc de la galàxia. 

M85 està a l'esquerra en la imatge, al costat dret es pot veure la petita espiral obstruïda NGC 4394, de magnitud 11.2, que sembla una boirosa estrella. La distància angular entre els centres d'aquestes galàxies és de prop de 8 minuts d'arc. Com s'allunyen les dues a una velocitat d'aproximadament 700 km/seg. poden formar un parell físic.

La supernova 1960R va aparèixer a M85 el 20 de desembre de 1960, i va aconseguir una magnitud de 11.7. Els caçadors de supernoves han de tenir cura de no deixar-se enganyar per l'estrella en primer pla SSE del nucli d'aquesta galàxia !.



Gira il mondo.....

Avui us portem un petit vídeo força explicatiu a on hi son representats vuit Planetes i dos planetes nans. Hi ha molts més planetes nans candidats, però no estan mapejats, així que no estan inclosos. De tots ells es mostra: la rotació, les inclinacions (obliqüitat a l'òrbita), i les durades dels seus dies siderals, tot a escala inclosa la velocitat de rotació.

Moltes gràcies a l'amic @Paugv87 per la descoberta.

L'autoria és del Dr. James O'Donoghue. El crèdit del vídeo es de NASA/JHUAPL/SwRI imagery. Del mateix autor podeu trobar més vídeos divulgatius fent un clic aquí.



09/05/2020

Magnífiques imatges del cometa Swan

Clic per engrandir

Descobert el dia 11 d’abril, el Cometa Swan arriba als voltants de la Terra i el Sol. Sembla preparat per a un destí brillant durant les properes setmanes, si tot va bé i no es fa miques. Complirà amb totes les expectatives? Com observar-lo?

Actualització, 9 de maig de 2020: darreres notícies del Cometa Swan

El Cometa Swan, en la que molt probablement sigui la seva primera visita al Sistema Solar intern, és a només 88 milions de quilòmetres de la Terra. En pocs dies, el proper dimarts 12 de maig, ens passarà el més proper possible... a uns 84 milions de quilòmetres.

Una imatge impressionant del cometa Swan i la seva cua de gas i pols increïblement llarga.
© D. Peach, Chilescopi Team, APOD (Nasa) 

La seva activitat es troba al màxim i culminarà durant el periheli, el proper 27 de maig, quan arribarà al punt de la seva òrbita hiperbòlica més propera al Sol.

Astrònoms i astrofotògrafs amateurs situats a l’hemisferi sud anuncien diverses ràfegues d’activitat observades en els darrers dies. Els sorprèn la impressionant llargada de la seva cua (més que 20 llunes plenes posades una al costat de l'altra). La calor del Sol que es trobarà per primera vegada l’estrella congelada, té efectes clarament visibles, tal com fa el vent solar sobre els plomalls de gas (vegeu la imatge a continuació).

Clic per engrandir. En aquesta magnífica foto del cometa Swan, presa al cel de
Namíbia, es poden veure els efectes pertorbadors del vent solar sobre la cua de
l'estel gelat. © Gerald Rhemann 

C/2020 F8 (Swan) es troba actualment al límit de la visibilitat a simple vista. Passa de la constel·lació de la balena a la de Peixos i es podrà observar abans de l’alba, al cel de l’hemisferi nord (a una alçada suficient per sobre de l’horitzó) després del 21 de maig. Si tot va bé i no es fragmenta en molts trossos com el prometedor cometa Atlas. La seva brillantor hauria d’augmentar fins a la magnitud 3 al voltant del 27 de maig.

Clic per engrandir. Itinerari pel cel del Cometa Swan. © Sky & telescope



 Ho he vist aquí






08/05/2020

Càtaleg Charles Messier. Objecte M84

Clic per engrandir. Crèdit imatge: ESA/Hubble & NASA

Descoberta el 1781 per Charles Messier.

La galàxia M84 va ser descoberta i catalogada per Charles Messier el 18 de març de 1781 juntament amb altres 7 objectes nebulosos de la mateixa regió celeste, tots ells membres del Cúmul de la Verge, i el cúmul globular M92. 

Està situada en el nucli central del Cúmul de la Verge, enormement poblat de galàxies. A la imatge esquerra, M84 és la galàxia brillant situada més a l'esquerra. Pel que fa a les altres que apareixen en la fotografia: la galàxia lluminosa que es troba lleugerament per sota, a l'esquerra el centre, és la M86, Mentre que la situada a la zona superior esquerra és l'espiral NCG 4388 (NGC 4388); per sota d'ella (al centre de el triangle amb els 2 objectes Messier), hi ha la brillant NCG 4387 (NGC 4387). Sota la galàxia M86, a prop de la vora inferior, hi ha la pàl·lida NCG 4402 (NGC 43402). A la part superior central, podem apreciar la petita espiral barrada NCG 4413 (NGC 4413), i sota d'ella, a la dreta, es troba la NCG 4425 (NGC 4425). El parell de galàxies que interactuen i que estan situades a la dreta del tot, són la NCG 4438 (NGC 4438) dalt,  i la NGC 4435. Aquest fotogènic grup ha estat pres en més imatges que inclouen també a la galàxia M86. Imatges profundes d'aquest conjunt han revelat que aquestes galàxies són, en realitat, molt més grans del que semblen en imatges convencionals com la d'aquesta pàgina. A més, comptem amb fotografies de tota la part central del Cúmul de la Verge: la galàxia M87 juntament amb la Cadena de Markarian al voltant de les galàxies M84 i M86.

La galàxia M84 es pot veure sola a la imatge corresponent de l'Arxiu Digital d'Imatges Messier (DSSM). A causa de la seva aparença, va ser classificada durant molt de temps com una E1 el·líptica; només està poblada per velles estrelles groguenques, a la base de dades extragalàctiques de NASA/ICAC (NED), encara té aquesta classificació. Avui, però, hi ha evidències que podria tractar-se d'una galàxia lenticular. Com es pot veure en la imatge, la galàxia M84 compta amb un bonic sistema de cúmuls globulars, molt menys poblat que el del seu veí M87, mig grau a sud i dos a l'est, que podria marcar el centre del Cúmul de la Verge.

Clic per engrandir. La imatge del Hubble a l'esquerra mostra el brillant nucli de M84 envoltat
per una banda fosca de gas i pols. El gràfic de la dreta va ser generat pel pas de la llum
pel nucli de la galàxia (emmarcat pel rectangle blau de la imatge de l'esquerra) a través
d'un espectrògraf del Hubble. Les estrelles i els gasos brillants prop del nucli de M84 estan
envoltant el forat negre central de la galàxia a 880.000 milles per hora, de manera que
semblen estar movent-se ràpidament cap a la Terra en la meitat esquerra de l'espectre
(de color blau) i retrocedint en la meitat dreta (de color vermell). Crèdits: Gary Bower,
Richard Green (NOAO), l'Equip de Definició d'Instruments STIS i la NASA

Com a tret peculiar, però no únic, la galàxia M84 conté un mecanisme central que ejecta dos dolls petits, però ben visibles, que poden ser observats en imatges de ràdio com la de l'Observatori Nacional de Radioastronomia (NRAO) publicada fa algun temps. Aquest objecte va ser també focus d'una investigació el 1997 pel Telescopi Espacial Hubble, poc després de la seva segona missió (STS-82); es va descobrir que el nucli de la galàxia M84 posseïa un objecte central massiu de 300 milions de masses solars concentrades en menys de 26 anys llum des del centre de la mateixa.

G.Romano va descobrir una supernova (1957B), de magnitud aparent 13, a Itàlia, el 18 de maig de 1957. Aquesta havia aparegut en una placa fotografia presa un mes abans al Mount Palomar. La supernova 1980I va ser descoberta el 13 de juny de 1980 per Rosker i va aconseguir una magnitud aparent 14,0. La supernova 1991bg va aparèixer a la galàxia M84 el 3 de desembre de 1991 i va adquirir una magnitud aparent 14.






06/05/2020

Quin és l'objecte més gran de l'Univers?

En una altra entrada d'aquest blog, us vam mostrar quines eren les estrelles més grans de l'univers conegut o observat. Ara anem un pas més enllà, i us parlarem de quin és l'objecte més gran de l'Univers. 

Clic per engrandir. Dins del nostre univers, els objectes rivalitzen per endur-se el títol
d'objecte més gran. Crèdit imatge: alex_aldo, Adobe Stock

Al nostre univers, la nostra Terra i fins i tot el nostre Sistema Solar tenen un lloc modest. Si les seves dimensions ja ens semblen immenses, hi ha objectes molt més grans. Us convidem a descobrir-los.

El nostre Univers és tan gran que és molt difícil per al nostre cervell humà fer-se'n una idea. Primer tenim el nostre Sistema Solar. Conté objectes que ja són grans, però que encara podem imaginar. Un planeta gegant, Júpiter, el diàmetre del qual és al voltant de 10 vegades el del nostre petit planeta Terra. I una estrella molt més gran, el Sol. Amb un diàmetre de gairebé 110 vegades el del nostre planeta.

Tot i això, el Sol entra a la categoria de nanes grogues. Una estrella de mida modesta, per a l’escala del nostre Univers. Actualment, l'estrella més gran que coneixen els astrònoms es diu UY Scuti. Una estrella situada a 9.500 anys llum de la Terra, a la constel·lació de l'escut de Sobieski. El seu diàmetre arriba als mil milions de quilòmetres. És 1.700 vegades la del nostre Sol!, i si prengués el seu lloc, a més, s’estendria fins a l’òrbita de Saturn!.

Més grans que les estrelles, els forats negres i més encara que els forats negres més supermassius, poden arribar a tenir dimensions sorprenents. Així, la famosa Holm 15A, a uns 700 milions d’anys llum de la nostra Terra, la massa de la que recentment se li ha estimat en 40 mil milions de vegades la del nostre Sol. La mida de l’horitzó d’esdeveniments associat a ella és senzillament inimaginable: gairebé 800 vegades la distància de la Terra al Sol, o 10.000 vegades la del forat negre supermassiu que es troba al centre de la nostra Via Làctia.

Clic per engrandir. La galàxia IC 1101, és la galàxia coneguda més gran nostre univers.
Crèdit: Telescopi espacial Hubble, NASA, ESA. 

Una galàxia i més encara.

Però per determinar quin és l'objecte més gran de l'Univers, encara heu de saber quina definició voleu donar al terme "objecte". Una galàxia certament pot entrar en aquesta categoria. El diàmetre del disc galàctic de la nostra Via Làctia és suficient per fer-te marejar: més de 105.000 anys llum. Però la nostra galàxia, el seu halo galàctic, s’estendria per un radi d’uns 520.000 anys llum, o de 5x1018 quilòmetres!

La galàxia més gran coneguda fins ara és una galàxia el·líptica coneguda com a IC 1101. Es troba a uns mil milions d’anys llum de la nostra Terra, a la constel·lació de la serp. El seu diàmetre arriba als 6 milions d’anys llum.

I si ens atrevim a anar una mica més enllà, podem atribuir a la Gran Barrera d'Hèrcules - Corona Boreal, el títol de l'objecte més gran del nostre Univers. Més exactament és la major estructura del nostre univers observable. Perquè la Gran Barrera d’Hèrcules - Corona Boreal és una mena de filament galàctic. Un vast grup de galàxies unides entre si per la gravetat. Descoberta el 2015, el seu diàmetre s'estima en 10 mil milions d'anys llum!!

I quina és l'estructura més gran de l'univers

Amb observacions aleatòries de l’univers observable, els astrònoms descobreixen estructures gegantines formades per milers de galàxies. Aquí us mostrarem els més grans filaments galàctics coneguts.

L’estructura més gran coneguda fins ara a l’univers observable mesura més de 10 mil milions d’anys llum per 7,2! i té un gruix de 900 milions d’anys llum. La Gran Barrera d’Hèrcules - Corona Boreal, aquest és el seu nom que fa referència a la seva posició al cel, en aquestes dues constel·lacions, es van observar de manera fortuïta el 2013 com a part d’un programa de Cartografia de fonts de raigs gamma. Es troba a uns 10 mil milions d’anys llum de la Terra.

"Jo pensava que aquesta estructura era massa gran com per poder existir", va dir Jon Hakkila. "Fins i tot com a coautor tinc encara els meus dubtes”. Tanmateix, l'investigador del College of Charleston oblida el seu escepticisme veient la concentració de raigs gamma observats en aquella direcció.

La Gran Barrera d’Hèrcules - Corona Boreal és un filament galàctic, el més gran conegut fins ara. Aquesta superestructura està formada per diversos milers de galàxies, que es divideixen en cúmuls i supercúmuls interconnectats per filaments de gasos calents. Aquest "mur" i totes els altres amb menys extensions teixeixen el gran llenç de l'univers, amb grans buits entre ells. Per descomptat, és possible que s’amagui un filament galàctic encara més gran al cosmos. Tanmateix, aquestes estructures immenses intriguen als cosmòlegs perquè desafien el principi cosmològic.

Clic per engrandir. Un tros de filament galàctic format per quatre cúmuls de galàxies.
© K. Dolag,  Universitäts-Sternwarte München, Ludwig-Maximilians-Universität München

Laniakea, una superestructura de l’univers local

En els darrers anys s’han descobert altres grans filaments galàctics. El "Gran Mur de Sloan", batejada amb el nom de Sloan Digital Sky Survey, descoberta el 2003, que va ser considerada durant una dècada com l'estructura més gran de l'univers. Més de 1.300 milions d’anys llum de llarg, ens queda més a prop, a “només” mil milions d’anys llum.  


Ho he vist aquí i aquí.


03/05/2020

Com de ràpid es mou la Terra en l’espai?

Creus que encara estàs assegut a casa o a una cafeteria? Sí, però en relació al Sol, al centre de la Via Làctia, a les galàxies veïnes i també a cúmuls de galàxies a l’univers local, ens movem a tota velocitat.

Tot i que a simple vista, no ho notem realment, el nostre petit planeta blau i, per tant, nosaltres amb ell, ens movem molt ràpidament per l’espai. En l'interval d'un segon, ja heu recorregut desenes de quilòmetres al Sistema Solar. Però això no és tot: ens movem per la galàxia i aquesta s’està endinsant a l’univers local.


Com de ràpid gira la Terra?

Primer, veiem el nostre desplaçament a la superfície de la Terra respecte al seu centre. A la França continental, per exemple, a causa de la tectònica de plaques, viatgen a una mitjana d’un centímetre per any a l’est. Àfrica, per la seva banda, puja 2 centímetres anuals cap al nord. Però el rècord el té la placa del Pacífic, que avança uns 10 centímetres anuals cap al nord-oest.

Un altre moviment a tenir en compte: la rotació de la Terra sobre si mateixa. A la latitud de França, se situa al voltant dels 1.100 quilòmetres per hora. Als pols, baixa a només 3 quilòmetres per hora mentre que a l'equador (recorre 40.000 quilòmetres en 24 hores), arriba als 1.600 quilòmetres per hora. Tingueu en compte que el nostre planeta gira més lentament sobre ell mateix que no fa alguns centenars de milions d’anys.

Quina és la velocitat de la Terra al voltant del Sol?

Al voltant del Sol, va molt més ràpida. Com tothom sap, el període de revolució del nostre planeta natal és de 365 dies i 6 hores. Un any per tant, per completar la seva òrbita el·líptica al voltant del Sol (un circuit gairebé circular), d’uns 940 milions de km de longitud. Dit d’una altra manera, la Terra i tots nosaltres amb ella, anem llançats a 107.000 quilòmetres per hora de mitjana (29,78 quilòmetres per segon). Per tant viatgem no menys de 2,6 milions de quilòmetres al dia!.

Clic per engrandir. Imatge artística de la nostra galàxia, la Via Làctia. El Sol i els seus
planetes (indicat com; el sistema solar/esteu aquí, en groc al mapa) estan situats a mig
camí entre la vora de la galàxia i el bulb central. ©  New Scientist

A quina velocitat ens desplacem per la Via Làctia?

Però no s’ha acabat. La Terra, com tots els altres cossos del Sistema Solar, gira al voltant de la seva estrella, el Sol, que es mou al voltant del bulb galàctic, al costat de centenars de milions de milions d'altres estrelles. Per tant, triguem uns 230 milions d’anys a fer voltes a la nostra galàxia (el Sol es troba a uns 26.000 anys llum del centre de la nostra galàxia amb un diàmetre de 100.000 anys llum). Des que va néixer, fa 4.600 milions d’anys, el Sol ja ha fet 20 revolucions. Segons les fonts, la seva velocitat mitjana a la Via Làctia varia entre 720.000 quilòmetres per hora (200 km/s) i 900.000 quilòmetres per hora (250 km/s).

A quina velocitat ens desplacem dins l’univers local?

Finalment, la nostra galàxia i totes les altres es mouen al cosmos. La Via Làctia i al seva veïna, la Galàxia Andròmeda, situada a uns 2,5 milions d’anys llum de distància, són atretes mútuament. Ens dirigim cap a ella, o ella cap a nosaltres a uns 400.000 quilòmetres per hora (112 km/s). A aquest ritme, s'espera que les dues galàxies xoquin d'aquí a entre 3 i 4 mil milions d'anys, una fusió que donaria lloc a la galàxia "Androlactia".

Res és estacionari. El nostre cúmul local de galàxies també es mou en relació a d'altres. Recorrem així cada hora uns 2,1 milions de quilòmetres en direcció al cúmul de galàxies de Verge. I l’immens grup de galàxies s’està desplaçant pel gran continent galàctic al qual pertanyem: Laniakea.

Tingueu en compte que els valors indicats varien una mica segons les fonts i poden continuar canviant en un futur amb el progrés de les observacions.


Ho he vist aquí.