Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C103

Més coneguda com la Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, Caldwell 103 és la regió de formació estel·lar més brillant de la nostra galàxia

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del Hubble mostra núvols de gas i pols arremolinats prop de la Nebulosa de la Taràntula, la regió de formació estel·lar més productiva de l'univers proper i que alberga les estrelles més massives conegudes. Els núvols de gas de colors de la nebulosa contenen filaments prims i grumolls foscos de pols. La pols còsmica sovint està composta de carboni o de molècules anomenades silicats, que contenen silici i oxigen. Les dades d'aquesta imatge formaven part d'un programa d'observació que pretén caracteritzar les propietats de la pols còsmica al Gran Núvol de Magalhães i altres galàxies properes. La pols juga diversos papers importants a l'univers. Tot i que els grans de pols individuals són increïblement petits, molt més petits que l'amplada d'un cabell humà, els grans de pols dels discs al voltant de les estrelles joves s'agrupen per formar grans més grans i, finalment, planetes. La pols també ajuda a refredar els núvols de gas perquè puguin condensar-se en noves estrelles. La pols fins i tot juga un paper en la creació de noves molècules a l'espai interestel·lar, proporcionant un lloc perquè els àtoms individuals es trobin i s'uneixin a la immensitat de l'espai. Crèdit: ESA/Hubble i NASA, C. Murray 

Caldwell 103 és un tresor del cel nocturn austral. També catalogada com a NGC 2070 i sovint anomenada Nebulosa de la Taràntula o 30 Doradus, aquesta estructura quimèrica es troba ubicada al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia nana que orbita la Via Làctia. Aquesta imatge del Hubble ha captat la fàbrica de formació estel·lar enmig del frenesí, ja que produeix estrelles a un ritme frenètic. Els membres individuals van des de petites estrelles embrionàries encara envoltades de gruixuts capolls de gas i pols, fins a gegants estel·lars condemnats a viure ràpidament i morir joves en ferotges explosions de supernoves.

A la Nebulosa de la Taràntula, les estrelles massives estan excavant cavitats profundes en el material circumdant alliberant un torrent de llum ultraviolada, que està filtrant el núvol de gas hidrogen que l'envolta en què van néixer les estrelles. A més d'esculpir el terreny gasós, les estrelles brillants poden estar desencadenant una nova generació de descendència. Quan la radiació ultraviolada colpeja denses parets de gas, crea xocs, que poden generar una nova onada de naixement d'estrelles. De fet, els científics creuen que una ona de xoc d'una supernova propera pot haver causat el col·lapse del núvol de gas i pols que el Sol va formar a l'interior, donant lloc a la creació del nostre sistema solar. Si és correcte, això vol dir que devem les nostres vides a la mort violenta d'una estrella veïna massiva. 

Clic a la imatge per engrandir. 30 Doradus és la regió de formació estel·lar més brillant del nostre veïnat galàctic i alberga les estrelles més massives mai vistes. La nebulosa es troba a 170.000 anys llum de distància, al Gran Núvol de Magalhães, una petita galàxia satèl·lit de la nostra Via Làctia. Cap regió de formació estel·lar coneguda a la nostra galàxia és tan gran ni tan prolífica com 30 Doradus. La imatge comprèn un dels mosaics més grans mai reunits a partir de fotos del Hubble i inclou observacions preses per la Wide Field Camera 3 (WFC3-Càmera de Gran Camp 3)  i la Advanced Camera for Surveys (ACS- Càmera Avançada per Sondejos) del Hubble, combinades amb observacions del telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de l'Observatori Europeu Austral (ESO), que rastregen la ubicació de l'hidrogen i l'oxigen brillants. La imatge es publica per celebrar el 22è aniversari del Hubble. Crèdit: NASA, ESA, ESO, D. Lennon i E. Sabbi (ESA/STScI), J. Anderson, SE de Mink, R. van der Marel, T. Sohn i N. Walborn (STScI), N. Bastian (Excellence Cluster, Munich), L. Bedin (INAF, Pàdua), E. Bressert (ESO), A.S. Koheterfield (ESO), C.S. Evans (UKATC/STFC, Edimburg), A. Herrero (IAC, Tenerife), N. Langer (AifA, Bonn), I. Platais (JHU) i H. Sana (Amsterdam).

Aquesta imatge del 2011 és un dels mosaics més grans mai acoblats a partir d'exposicions del Hubble i inclou observacions preses per la WFC3 i l'ACS del Hubble. Els colors tracen diferents elements del gas calent que domina la imatge, amb el vermell que significa hidrogen i el blau que representa oxigen. 

Clic a la imatge per engrandir. Uns astrònoms van crear aquest mosaic infraroig de la nebulosa de la Taràntula (Caldwell 103) utilitzant exposicions de l'ACS del Hubble i de la WFC3 preses entre el 2011 i el 2013. Crèdit: NASA, ESA i E. Sabbi (STScI) 

La nebulosa de la Taràntula va ser registrada per primera vegada per l'astrònom Nicolas-Louis de Lacaille el 1751. Tot i que es troba a uns impressionants 170.000 anys llum de distància, la nebulosa de la Taràntula té una magnitud de 4, cosa que la fa visible a simple vista i un objectiu espectacular per als binoculars. A través de telescopis mitjans i grans, l'estructura d'aràcnid de la nebulosa es fa evident. Per obtenir la millor vista de la Taràntula, visiteu un lloc de cel fosc a l'hemisferi sud a principis d'any i busqueu-la dins dels límits del Gran Núvol de Magalhães, situat a la constel·lació del Daurat.

Clic a la imatge per engrandir.  A la regió d'esclats estel·lars més activa de l'univers local es troba un cúmul d'estrelles brillants i massives, conegudes pels astrònoms com a Hodge 301, que es veu a la part inferior dreta d'aquesta imatge del Hubble. Moltes de les estrelles de Hodge 301 són tan velles que han explotat com a supernoves, projectant material cap a l'exterior a velocitats de gairebé 320 quilòmetres per segon. Aquest material d'alta velocitat impacta contra la nebulosa de la Taràntula que l'envolta, impactant i comprimint el gas en una multitud de làmines i filaments, que es veuen a la part superior esquerra de la imatge. Crèdit: L'equip del Hubble Heritage (AURA/STScI/NASA).
  

C103 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc

 

 

A l'hemisferi nord, el canvi de la tardor a l'hivern ens fa reflexionar sobre el nostre lloc a l'univers.

L'univers està en canvi constant, i també ho estem tu, nosaltres, i les estrelles d'allà a dalt, junts. Pren-te un moment per reflexionar amb nosaltres. Tots hem arribat molt lluny i encara queda molt per recórrer.

Descripció del vídeo:

0:00-0:14: La imatge de la nebulosa de la Taràntula del telescopi espacial James Webb (JWST) apareix a la pantalla i es desplaça lentament cap a la dreta. Els núvols arremolinats de la nebulosa brillen amb tons ambre, gris i blau nit. Les paraules d'un poema s'esvaeixen al centre de l'enquadrament i diuen: “L'univers està en canvi constant i, nosaltres també”. La imatge s'endinsa suaument cap a un grup de punts de llum enlluernadors.

0:14-0:25: Una altra imatge del JWST d'una galàxia vermella i ardent se superposa a les imatges de la nebulosa de la Taràntula mitjançant un suau fos. El poema continua: "Tu, nosaltres i les estrelles allà dalt, Junts". Aquesta galàxia espiral té uns radiants braços ataronjats en forma de tentacles que contrasten vivament amb els tons blaus foscos. La imatge s'amplia suaument.

0:25-0:41: Una altra imatge del JWST se superposa a l'anterior. Aquesta imatge és el Núvol Molecular Camaleó I. El poema diu: "Pren-te un moment amb nosaltres per reflexionar. Tots hem arribat tan lluny". La imatge es desplaça en diagonal per l'enquadrament, que conté material blau difús i la resplendor taronja d'una protoestrella. La imatge s'atura al bell mig d'una estrella. Els seus sis braços brillants s'estenen pel quadre.

0:41-0:55: La imatge del Núvol Molecular Camaleó I s'esvaeix a mesura que apareix la imatge d'una altra estrella. Aquesta imatge es diu Rho Ophiuchi i correspon a la regió de formació estel·lar més propera a la Terra. La imatge té tons vermells, roses, morats, taronges i blancs. El poema continua: "I encara hi ha tant per endavant". La imatge s'esvaeix en negre, deixant la línia final del poema breument en pantalla sobre un fons negre abans d'esvair-se.

0:55-1:00: Apareix el logotip del JWST, que diu "Webb Space Telescope", situat a la dreta d'una animació del JWST amb partícules daurades reflectants flotant per l'enquadrament. El logotip del cercle de la NASA apareix com un cercle blau amb "NASA" escrit a través seu, estrelles que esquitxen el perímetre, i una animació de barres vermelles i blanques en picat a través del logotip.

Crèdit vídeo i text: NASA/Karly Noetzel

Ho he vist aquí.

Les estrelles es distribueixen de manera aleatòria?

Dossier: 10 preguntes essencials sobre l’Univers

Clic per engrandir. Vista d’un cúmul d’estrelles. © NASA/ESA-Hubble 

Dins d'una galàxia com la nostra, la majoria de les estrelles joves es distribueixen al disc galàctic al llarg dels braços espirals, mentre que les velles estrelles es troben fonamentalment al nucli central i a l'halo esfèric. Tot i això, hi ha concentracions locals d’estrelles d’origen comú i unides entre si per gravitació, anomenades cúmuls estel·lars. Els dos tipus principals de cúmuls són els cúmuls oberts i els cúmuls globulars.

Estrelles agrupades en cúmuls

Els cúmuls oberts es formen generalment amb estrelles joves nascudes al mateix núvol molecular i que comencen a allunyar-se progressivament les unes de les altres; les estrelles no estan gaire "atapeïdes". Es troben al pla de la galàxia; els més brillants i els més propers són visibles a simple vista, com les Plèiades i les Híades, a la constel·lació de Taure.

Imatge del supercúmul d'estrelles R136, a prop del centre de la nebulosa
de la Taràntula (NGC 2070), obtinguda amb el Telescopi Espacial Hubble.
Clic per engrandir. © NASA/ESA

Els cúmuls globulars, en canvi, no es troben en el pla de la galàxia, sinó fora d'aquesta. De fet, la majoria d’estrelles de l’halo galàctic s’agrupen en aquests "ramats" extremadament atapeïts, boles compostes per diversos centenars de milers d'estrelles compactades en un volum de 150 anys llum de diàmetre. Això implica que les regions centrals d’un cúmul globular, la densitat estel·lar és 20.000 vegades més gran que la que predomina als voltants del sistema solar. Si un planeta habitable girés al voltant d’una d’aquestes estrelles, veuríem un cel tan arrebossat d’estrelles brillants que la nit seria desconeguda, la resta de la galàxia seria invisible i no podríem fer astronomia!

Clic per engrandir. El cúmul globular Omega Centauri vist des del VST d'ESO1.
© ESO/Inaf-VST/OmegaCAM, CC by-nc 4.0

Els cúmuls globulars són les estrelles més antigues de l’Univers, de vegades fins a 13.000 milions d’anys. L'halo de la nostra Via Làctia conté uns 150 d'aquests agrupaments; el més brillant és Omega Centauri (diversos milions d’estrelles), visible a simple vista a l’hemisferi sud. Però els cúmuls globulars també estan presents a les altres galàxies: el nostre veí gran, la galàxia Andròmeda, en conté prop de 500.

Podeu accedir a l'índex del blog sobre el dossier "10 preguntes essencials sobre l'Univers" fent un clic aquí.

 Autor de l'original: Jean-Pierre Luminet
Ho he vist aquí

Una tempesta estel·lar a la guarderia

Clic per engrandir. Imatge de N159. Crèdit: ESA/Hubble i NASA

Aquesta escena ennuvolada i turbulenta adquirida pel telescopi espacial Hubble el 2017 mostra una guarderia estel·lar dins el Gran Núvol de Magalhães. Aquesta guarderia, coneguda com a N159, conté moltes estrelles joves i calentes. Aquests estels emeten una intensa llum ultraviolada, que fa brillar el gas d'hidrogen proper, i vents estel·lars torrencials, que esculpeixen crestes, arcs i filaments del material circumdant. N159 és a més de 160.000 anys llum, just al sud de la nebulosa de la Taràntula.

Al cor d'aquest núvol còsmic hi ha la nebulosa de la Papallona, una regió de nebulositat amb forma de papallona. Aquest objecte petit i dens està classificat com una taca d'alta excitació, i es creu que està estretament relacionat amb les primeres etapes de la formació d'estrelles massives.

 

Ho he vist aquí.