Catàleg Charles Messier. Objecte M14

Descoberta per Charles Messier en 1764.

M14 és un eixam d'estrelles de forma lleugerament elítpica, d'uns 100 anys llum de llargaria i a uns 30.000 anys llum de distància; mesuraments anteriors han donat valors entre els 64.000 (Shapley) i 23.000 (Malles / Kreimer) als 24.000 anys llum (Glyn Jones, Kinman, Becvar); l'Sky Catalogue 2000 proposava 38.000 anys llum. Shapley li va assignar una elipticitat de 9, estesa en un angle de posició 110º. Mentre que el seu brillant cos principal cobreix només uns 3 minuts d'arc en diàmetre angular, les zones exteriors del cúmul arriben a un diàmetre aparent total de 11,7 min d'arc. Té manca d'una condensació central densa (Burnham), com ho indica la seva classificació (tipus de concentració VIII). La seva brillantor de magnitud aparent 7,6 es correspon amb una magnitud absoluta de -9,12, o amb una lluminositat 400.000 vegades la del nostre Sol -així, mentre que a causa del seu major distància és aparentment més tènue que els altres dos grans cúmuls de la Serpentari (Ophiuchus), M10 i M12, i és intrínsecament molt més lluminós que ells.

Les estrelles més brillants de M14 són d'una magnitud aparent de 14, i les seves estrelles gegants de la branca horitzontal tenen magnitud 17,2. Helen B. Sawyer Hogg dóna una magnitud mitjana per a les estrelles més brillants de 15,44 i el seu tipus espectral global com G0, encara que determinacions més modernes l'han deixat en F4. Un diagrama magnitud-color (o Hertzsprung-Russell) d'aquest cúmul es pot trobar a Smith Kogan et al. (1974).

M14 conté la quantitat, considerablement gran, de més de 70 variables, moltes d'elles estrelles W Virginis (Cefeides de població II; Demers and Wehlau, 1971).

El 1938, va aparèixer una nova a M14 que, malgrat tot, no va ser descoberta fins al 1964 quan Amelia Wehlau, de la Universitat d'Ontario Occidental, va revisar una col·lecció de plaques fotogràfiques preses per Helen Sawyer Hogg entre 1932 i 1963 (Hogg and Wehlau, 1964 ). Aquesta nova era visible en 8 plaques, preses entre el 21 i el 28 de juny de 1938, com un estel de magnitud 16 -en ser tan tènue s'explica, almenys en part, per què no va ser descoberta abans. La sra. Hogg ha estimat que això es correspon a una magnitud absoluta de -1,5 (una revisió moderna concedeix -0,7), però es creu que en el seu màxim, hauria d'haver tingut una brillantor de magnitud 9,2, o una magnitud absoluta de -7,5 (revisió moderna), gairebé 5 magnituds més brillant que els membres més brillants del cúmul! Va ser la segona nova coneguda en un cúmul globular després de la de 1860 a M80, T Scorpii, i la primera fotografiada. El 1983, es va intentar buscar un romanent de la Nova amb el telescopi de 4 m del CTIO (Observatori Interamericà de Cerro Tololo, Xile [Cerro Tololo Inter-american Observatory]) i el Telescopi Anglo-Australià de 3,9 m (Shara et al. 1986). El 1991, els astrònoms van utilitzar el telescopi espacial Hubble per observar el camp al voltant d'aquesta nova a M14, però no van poder trobar l'estrella o les restes d'una nebulosa (Margon et al. 1991).

El 1997, es va descobrir un estel carbonada (una estrella amb intenses línies de carboni en el seu espectre) a M14 (Cote et al., 1997); aquesta estrella probablement ha perdut les seves capes exteriors en trobades propers amb altres membres del cúmul ja que el que era el seu nucli enriquit en carboni és ara la seva superfície.

El cúmul globular M14 és un dels descobriments originals de Charles Messier qui el va catalogar l'1 de juny de 1764 i el va descriure com una nebulosa rodona sense estrelles. El primer que va distingir les estrelles va ser William Herschel el 1783.

Crèdit imatge: Blue Mountain Vista Observatory New Ringgold PA

El cúmul globular M14 va ser la primera imatge CCD que es va prendre, segons l'anunci de TheSky.

M14 està una mica aïllada, o distant d'estrelles més brillants. Potser és més fàcil trobar-la des M10 : Anar 0,8º al nord i 10º a l'est des d'aquest cúmul. També és a 0,4º al nord, però a uns 21º a l'est de Delta Ophiuchi, o lleugerament a l'est i a un terç de la línia que va de Beta a Eta Ophiuchi. Està també a 2ºN, 3ºE de l'estrella de magnitud 4,5, 47 Ophiuchi (HR 6493), que està a 1ºS, 7ºE de M10. Delta o 1 Ophiuchi, anomenada Yed Prior, és una múltiple d'una magnitud de 2,7 i un espectre primari M1 III, a uns 160 anys llum de distància. Beta o 60 Ophiuchi, anomenada Cheleb (o Cebalrai, o Kelb Altai) és una geganta taronja de tipus espectral K1 III o K2 III i magnitud 2,9, a una distància d'uns 125 anys llum. Eta o 35 Ophiuchi (Sabik) és una binària de dues estrelles A2, magnitud 3,2 i 3,5, amb un període orbital d'uns 85 anys, separades 0,4" -0,6" i a uns 70 anys llum de distància.

A causa de la seva considerable distància i de la conseqüent debilitat de les seves estrelles, M14 no és tan fàcil de resoldre com els cúmuls globulars més propers. En telescopis petits, apareix més com una galàxia el·líptica a primer cop d'ull, perdent lluminositat bastant ràpid des del seu boirós, brillant i gairebé rodó disc central cap a les vores.

Es pot apreciar alguna granulositat amb telescopis de 4 polzades (uns 10 cm) en bones condicions d'observació. Un telescopi de 8 polzades (uns 20 cm) pot mostrar una mica de resolució i alguna textura amb gra, i només telescopis més grans poden resoldre almenys les seves zones exteriors.

A prop i a l'est de la ja esmentada 47 Ophiuchi (HR 6493) hi ha el tènue (magnitud 9,2) cúmul globular NGC 6366, a 2ºS i 2,5ºO de M14.

Veure l'article original

Índex del catàleg Messier del bloc

Una imatge esplèndida de les restes d'una estrella que va esclatar fa uns milers d'anys

Clic a la imatge per engrandir. La càmera d'energia fosca (DECam) instal·lada en un telescopi a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo (Xile) ha proporcionat una imatge sense precedents del romanent de supernova Vela (XYZ). Crèdit: CTIO, NOIRLab, DOE, NSF, AURA; processament d'imatges: TA Rector (University of Alaska Anchorage, NSF's NOIRLab), M. Zamani & D. de Martin (NSF's NOIRLab).

Fa uns 11.000 anys, una estrella massiva va explotar com a supernova a les proximitats de la Terra. I els astrònoms han revelat una imatge d'alta resolució del que queda.

Submergir-se a les restes de la supernova Cassiopea A.  Cassiopea A és el que queda d'una estrella massiva que va esclatar en una supernova a uns 11.000 anys llum de la nostra Terra. El telescopi espacial James Webb (JWST) ens ofereix avui una nova imatge extremadament detallada en infraroig gràcies al seu instrument d'infrarojos mitjans (MIRI). Crèdit: NASA, ESA, CSA, D. Milisavljevic (Universitat de Purdue), T. Temim (Universitat de Princeton), I. De Looze (UGent), J. DePasquale (STScI), ESA/Hubble, ESA/Webb, E. Slawik, N. Risinger, D. de Martin (ESA/Webb), N. Bartmann (ESA/Webb), M. Zimani (ESA/Webb).

Es troba a uns 800 anys llum de la Terra. El que queda d'una estrella massiva que va explotar en una supernova fa uns 11.000 anys. Al costat de la constel·lació de la Vela, d'aquí el seu nom, Vela (XYZ). I ella és un residu de les supernoves més properes a nosaltres. De fet, ja ha estat fotografiat i estudiat àmpliament. Però la càmera d'energia fosca (DECam) instal·lada en un telescopi a l'Observatori Inter-americà de Cerro Tololo (Xile) ens ofereix avui una de les imatges més grans i detallades que s'han obtingut mai.

Clic a la imatge per engrandir. Contempla els fantasmals circells del Romanent de Supernova Vela, el cadàver còsmic d'una estrella gegantina que va explotar com a supernova fa uns 11.000 anys. Aquesta imatge de 1,3 giga-píxels és una de les més grans mai preses d'aquest objecte per la Dark Energy Camera. Crèdit: NOIRLab, X.

Una imatge d'alta definició gràcies a un instrument potent

Apareix com una prova de les capacitats excepcionals del DECam. Un telescopi equipat amb un mirall de quatre metres de diàmetre. Una lent correctora de gairebé un metre de diàmetre. I uns seixanta dispositius de transferència de càrrega (CCD) que actuen com a "ulls" de la càmera. Resultat: imatges de 570 megapíxels cadascuna. Imatges que es poden superposar com és el cas aquí. Per obtenir una imatge de Vela (XYZ) que al final consta de gairebé 1,3 giga-píxels.

Hi descobrim filaments blaus i grocs. Són el resultat de la compressió del medi interestel·lar per part del gas calent violentament llançat a l'espai per l'explosió de l'estrella massiva fa milers d'anys. El romanent de supernova ara s'estén gairebé 100 anys llum. Això és l'equivalent a 20 vegades el diàmetre de la Lluna Plena.

Clic a la imatge per engrandir. Alguns dels objectes més interessants trobats a la nova imatge del romanent de supernova Vela (XYZ). Crèdit: CTIO, NOIRLab, DOE, NSF, AURA; processament d'imatges: TA Rector (University of Alaska Anchorage, NSF's NOIRLab), M. Zamani & D. de Martin (NSF's NOIRLab).

Dins dels secrets d'un romanent de supernova

A sota, a l'esquerra de la imatge de Vela (XYZ), el púlsar que va néixer de l'explosió de la supernova. Un objecte ultra dens. De la massa d'una estrella en un cos d'uns pocs quilòmetres de diàmetre. El púlsar de la Vela encara gira molt ràpidament. Escombra el cel no menys d'11 vegades per segon!.

Ho he vist aquí.

S'ha descobert un segon asteroide troià de la Terra

Clic per engrandir. Amb l'ajuda del telescopi SOAR (sigles de Southern Astrophysical Research;
Recerca Astrofísica del Sud) de 4.1 metres al Cerro Pachón a Xile, els astrònoms han confirmat
que un asteroide descobert l'any 2020 per l'enquesta Pan-STARRS1. anomenat 2020 XL5, és
efectivament un troià. En aquesta imatge artística, l'asteroide es mostra en primer pla inferior
esquerre. Els dos punts brillants a dalt a l'esquerra, son la Terra (dreta) i la Lluna (esquerra).
El Sol apareix a la dreta. Crèdit: NOIRLab, NSF, AURA, J. Da Silva

Cada planeta del Sistema Solar que orbita al voltant del Sol té punts de Lagrange, el més famós dels quals en el cas de la Terra és L2, on es troba en òrbita el telescopi James-Webb. Tanmateix, en L4 i L5 també s'ha de poder trobar l'equivalent dels asteroides que anomenem troians, com en el cas de Júpiter. Els astrònoms han estat durant molt de temps buscant-los amb les mans buides, però avui finalment s'ha descobert un segon troià terrestre.

Lucy, la nova sonda de la NASA que explorarà els asteroides troians. El 16 d'octubre, la NASA
enviarà la seva nova sonda, Lucy, a l'espai. El dispositiu es dirigirà a Júpiter per estudiar els
asteroides que orbiten a la mateixa òrbita que el gegant gasós, anomenats "troians". Els estudi
realitzats per la Lucy permetran conèixer més sobre la història del sistema solar. 

El gran matemàtic Henri Poincaré creia haver demostrat fa poc més d'un segle que no era possible trobar una solució analítica general que descrigués les òrbites de tres cossos, a diferència del cas de dos cossos resolts completament per Newton amb funcions elementals. Per tant, calia cenyir-se a les tècniques d' integració numèrica de les equacions diferencials d'aquests predecessors.

De fet s'equivocava, com va demostrar el matemàtic Karl Frithiof Sundman a principis del segle XX. La solució general existeix però quan es vol utilitzar-la, els càlculs necessaris són molt llargs i lents d'executar-se. L'arribada dels ordinadors després de la Segona Guerra Mundial també canviarà la situació en permetre que els mètodes d'integració numèrica mostrin el seu poder, tal com mostra clarament el premi Nobel Richard Feynman en el seu curs de primer any de física.

En qualsevol cas, ja hi havia solucions analítiques exactes però específiques al problema dels tres cossos, el més conegut dels quals és, per descomptat, el de Joseph Lagrange. Ja al segle XVIII, havia demostrat que sempre existien per a dos cossos, per exemple el Sol i la Terra, una sèrie de cinc punts anomenats des de llavors "punts de Lagrange", on un tercer cos petit podria estar en un estat d'equilibri i relativa immobilitat en relació amb els altres dos cossos.

Alguns d'aquests punts són estables, com L4 i L5, és a dir que si el tercer s'aparta una mica d'aquests punts patirà una força que tendeix a mantenir-lo, mentre que altres, com L2, són inestables. També és per aquest motiu que diversos satèl·lits d'observació famosos com Planck i avui el James Webb s'han enviat al punt L2 de la Terra i el Sol, tal com explica el vídeo del Cnes a continuació sobre això.

Podeu triat l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. Potser coneixeu els L5 a la Terra,
però coneixeu els cinc punts L a l'espai? Aquests són els punts de Lagrange i són molt útils per
posicionar determinats satèl·lits... o telescopis espacials com el Webb. T'ho expliquem tot en
aquest vídeo. Crèdit: CNES

Troians a tot el sistema solar

Els punts de Lagrange no són teòrics ni per a l'astronàutica ni per a l'astronomia perquè fa temps que se sap que els punts de Lagrange L4 i L5 del sistema Sol-Júpiter han atrapat durant la història del Sistema Solar molts cossos petits celestes, asteroides que s'han anomenat troians, i que es troben a l'òrbita de Júpiter a 60° cap endavant o cap enrere.

De fet, el primer asteroide troià va ser descobert l'any 1906 per Max Wolf precisament prop de Júpiter, a L4. Va precedir el gegant gasós per 60° en la seva òrbita, il·lustrant per primera vegada les prediccions fetes per Lagrange el 1772. Ara en sabem diversos milers d'ells associats a Júpiter i unes quantes desenes en total per a Venus, Mart, Urà i Neptú.

En teoria, la Terra també n'hauria de tenir, però la caça de troians al nostre Planeta Blau no és paradoxalment de cap manera òbvia, malgrat la proximitat de L4 i L5 al sistema Sol-Terra. De fet, no va ser fins al 2011 que es va descobrir el primer cos d'aquest tipus: 2010 TK7.

Tal com explica un comunicat de premsa de l'ESA, només es podia esperar detectar troians terrestres durant petites finestres d'observació just abans de la sortida del sol o després de la posta del sol, quan un dels punts de Lagrange assoleix el pic a l'horitzó mentre el Sol està amagat a sota. Tanmateix, aquestes finestres són curtes, no permeten observacions llargues i sobretot malauradament, requereixen que els telescopis estiguin apuntats en angles propers a l'horitzó on les condicions d'observació són les pitjors.

                    Imatges de drone del telescopi SOAR al Cerro Pachón a Xile, part de l'Observatori Interamericà
 Cerro Tololo, un programa del NOIRLab de NSF. El Telescopi Gemini Sud i l'Observatori Vera
C.-Rubin són visibles al fons. Crèdit: CTIO, NOIRLab, SOAR, NSF, AURA, JP Burgos

Futures claus per a la colonització del Sistema Solar?

Però, avui, membres del NOIRLab (sigles de National Optical-Infrared Astronomy Research Laboratory; Laboratori Nacional d'Investigació d'Astronomía Óptica-Infrarroja) i dues publicacions d'accés obert a les famoses revistes Nature Communications i The Astrophysical Journal Letters confirmen l'existència a L4 d'un segon asteroide troià per a la Terra que es va detectar originalment a la Terra el 12 de desembre de 2020 amb els instruments de Pan-STARRS1 a Hawaii.

Observat més de prop, en particular, amb el telescopi SOAR (Recerca Astrofísica del Sud) de 4,1 metres al Cerro Pachón a Xile, el troià 2020 XL₅, amb la seva mida de més d'un quilòmetre, és aproximadament tres vegades més gran que el TK7 de 2010. 

La millor determinació dels seus paràmetres orbitals no deixa cap dubte sobre la seva naturalesa. Les observacions també mostren que probablement és un asteroide de tipus C, per tant, un dels que constitueixen aproximadament el 75% dels asteroides del Sistema Solar. Són molt foscos i es creu que són químicament i mineralògicament semblants als meteorits de condrites carbòniques. Per tant, és un record de la composició química del sistema solar primitiu.

Amb el 2020 XL₅ d'alguna manera a l'abast, podria ser objecte de missions, possiblement tripulades, potencialment molt xerrades sobre la cosmogonia del Sistema Solar. Si existeixen altres troians d'aquest tipus, podrien servir de base on explotar els materials necessaris per a la construcció  de les colònies espacials somiades per Jeff Bezos.

Els càlculs de la mecànica celestial indiquen, però, que 2020 XL₅ no es quedarà a L4 per sempre. Tot i així, uns 4.000 anys abans que la combinació de pertorbacions gravitatòries dels altres planetes del Sistema Solar el desallotgés.

Treu l'idioma de subtitulació ala configuració del video. El gran matemàtic Lagrange va canviar la cara
de les matemàtiques i la física posant les bases del càlcul variacional i la mecànica analítica. El seu treball
en mecànica celeste és fonamental, però Lagrange també havia començat a netejar el territori on Évariste
Galois descobriria la teoria de grups. Crèdit: Henri Poincaré Institute, YouTube 

 

Ho he vist aquí.

NASA presenta la primera imatge d'una estrella del telescopi espacial Webb

Comprendre la missió del telescopi espacial James Webb en un minut. El telescopi espacial James Webb, el nou vaixell insígnia de l'observació espacial, es va llançar el 25 de desembre del 2021 des de la base de Kourou, a la Guyana francesa. Després d'un recorregut de 29 dies, va arribar al punt de Lagrange L2, en sentit contrari al Sol. Amb el seu mirall més gran que el del Hubble, del qual es considera el successor, el JWST podrà observar galàxies, planetes, nebuloses i estrelles per conèixer més sobre la història de l'Univers.  

L'alineació dels miralls del telescopi espacial James Webb està gairebé completa. L'únic mirall així format ha lliurat la imatge infraroja més nítida mai presa des de l'espai i mostra una estrella i ja unes quantes galàxies.

La noosfera s'acaba d'equipar completament amb un nou ull en òrbita a l'espai des que la NASA acaba d'anunciar el 16 de març de 2022 que havia completat l'11 de març una primera etapa d'ajustament fi dels miralls hexagonals del telescopi espacial James Webb (JWST). Ara es comporten com un únic mirall capaç de formar una única imatge nítida.

Clic per engrandir. Aquesta imatge en fals color de l'estrella, anomenada 2MASS J17554042+6551277,
utilitza un filtre vermell per optimitzar el contrast visual. Aquesta és la primera imatge individual d'una
estrella obtinguda amb el telescopi espacial James Webb. Veiem altres estrelles i també galàxies al
fons. Crèdit: NASA, STScI

Va ser la càmera d'infraroig proper NIRCam, la principal imatge de JWST en el rang de l'infraroig proper (entre 0,6 i 5 micres ), la que va lliurar una primera imatge, gràcies al mirall únic ara disponible, el de major resolució obtingut a l'espai per a aquest rang de longituds d'ona, i ens mostra en primer lloc l'estrella 2MASS J17554042+6551277.

Com el seu nom indica, forma clarament part del catàleg elaborat per la campanya d'observació 2MASS, per al Two Micron All-Sky Survey (literalment "Reconeixement en Dos Micròmetres de Tot el Cel) realitzat entre 1997 i 2001 amb l'ajuda de dos telescopis automatitzats d'1,3 metres de diàmetre construïts expressament, un situat a l'hemisferi nord (Fred Lawrence Whipple Observatory, Arizona), l'altre a l'hemisferi sud (Observatori Interamericà a Cerro Tololo, Xile).

Això és un bon auguri perquè la càmera NIRCam s'utilitzarà per observar les primeres fases de la formació estel·lar i galàctica uns quants centenars de milions d'anys després del Big Bang, per estudiar la matèria fosca mitjançant efectes de lents gravitatòries, i finalment, per donar una nova mirada als discos protoplanetaris i exoplanetes.

En les properes sis setmanes s'haurien de completar les etapes finals de l'ajust complet dels 18 segments del mirall hexagonal de beril·li del JWST. Aleshores, tots els instruments que equipen el telescopi espacial haurien d'estar operatius. Però haurem d'esperar a l'estiu del 2022 per tenir realment imatges i dades científiques.

Trieu l'idioma de subtitulació a la configuració del video. Explicacions sobre l'obtenció de la primera
imatge d'una estrella amb el telescopi James Webb. Crèdit: James Webb Space Telescope (JWST),
Centre de vol espacial Goddard de la NASA

Clic per engrandir. El primer objectiu del telescopi espacial James Webb es troba a l'Ossa Major.
Una estrella anomenada HD 84406, invisible a simple vista. Selfie del mirall primari del telescopi
espacial Webb. Crèdit: NASA.

Ho he vist aquí.

En un esforç per descobrir el secret de l'energia fosca, un telescopi observa . . .

En un esforç per descobrir el secret de l'energia fosca, un telescopi observa els dracs lluitadors d'Ara OB1.

Clic a la imatge per engrandir. La nebulosa "Dracs lluitadors d'Ara" en un gran núvol molecular. Crèdit: Dark Energy Survey (Sondeig d'Energia Fosca), DOE, FNAL, DECam, CTIO, NOIRLab, NSF, AURA. Processament d'imatges: R. Colombari i M. Zamani (NOIRLab de NSF)

 

La nebulosa NGC 6188 s'ha observat durant gairebé dos segles amb telescopis cada cop més potents. Un d'aquests telescopis la va estudiar per primera vegada a la dècada del 2010 mentre buscava els secrets de l'energia i la matèria fosca davant l'Observatori Vera Rubin.
 

Primer pla del cúmul estel·lar NGC 6193 i la nebulosa NGC 6188  Aquest vídeo es va crear a partir d'una imatge capturada per la càmera OmegaCAM del telescopi VLT Sondeig de l'Observatori Paranal. Se centra en una secció de l'associació estel·lar Ara OB1. Al centre de la imatge hi ha el jove cúmul obert NGC 6193, i a la dreta hi ha la nebulosa d'emissió NGC 6188, il·luminada per la radiació ionitzant de les estrelles més brillants properes. Crèdit: ESO. Música: movetwo

Recentment s'ha parlat molt sobre la posada en marxa de l'Observatori Vera Rubin, explicant que el seu objectiu principal és intentar aclarir la naturalesa de l'energia fosca, que se suposa que explica l'acceleració de l'expansió del cosmos observable durant uns quants milers de milions d'anys, i la naturalesa de la matèria fosca, suposadament havia d'explicar l'existència de les galàxies. Però també havia d'explicar que la càmera que equipava aquest observatori permetia obtenir imatges precioses (essencialment en el visible) i descobrir petits cossos celestes del Sistema Solar.

Resulta que aquest va ser el cas en estudiar una part de la volta celeste a l'hemisferi sud com a part del Dark Energy Survey (DES), una campanya d'observació durant la dècada anterior, que també utilitzava imatges preses en l'ultraviolat proper, el visible i l'infraroig proper per mesurar l'expansió de l'Univers amb l'ajuda de supernoves tipus Ia, les oscil·lacions acústiques bariòniques han deixat les seves traces en la distribució de les galàxies.

El DES va ser possible gràcies a la Dark Energy Camera (DECam) muntada al telescopi Víctor M. Blanco, de quatre metres, situat a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo (CTIO) a Xile.

Podeu triar l'idioma de subtitulació a la configuració del vídeo. El Dark Energy Survey va dur a terme un estudi en profunditat del nostre Univers utilitzant la Dark Energy Camera de 570 megapíxels del telescopi Victor M. Blanco de 4 metres de la National Science Foundation. Crèdit: Fermilab.

Una nova mirada a una estrella descoberta per l'astrònom britànic John Herschel el 1836

Més recentment, el NSF NOIRLab (anteriorment anomenat National Optical-Infrared Astronomy Research Laboratory),  que és el centre nacional dels Estats Units per a l'astronomia de llum visible nocturna de terra, va publicar imatges preses amb la DECam, inclosa una d'espectacular nebulosa.

Oficialment designada com a NGC6188, "Els Dracs Lluitadors d'Ara" és una nebulosa d'emissió situada a uns 4.000 anys llum del Sistema Solar, prop del límit d'un gran núvol molecular en la constel·lació d'Ara (l'Altar).

Clic a la imatge per engrandir. Imatge sublim de la nebulosa "Dracs lluitadors d'Ara" revelada per la Dark Energy Camera  (DECam). Crèdit: Dark Energy Survey, DOE, FNAL, DECam, CTIO, NOIRLab, NSF, AURA. Processament d'imatges: R. Colombari i M. Zamani (NOIRLab de NSF)

La nebulosa deu el seu nom a la seva semblança amb dos "dracs" que emergeixen dels núvols de pols foscos i amenaçadors per enfrontar-se. La seva estructura està produïda pels vents estel·lar i la resplendor de joves estrelles nascudes fa uns quants milions d'anys com a màxim i que esculpeixen el núvol molecular on es van encendre.

La radiació de les estrelles també causa les emissions de la nebulosa excitant inicialment els àtoms i molècules que la componen, que absorbeixen aquesta radiació abans de produir-la des-excitant-la, tot segons processos quàntics.

Ho he vist aquí.

El Hubble detecta una parella de galàxies amb forma de nau espacial

Tres galàxies, la del centre té dos braços estesos, un dels quals sembla connectar-se a una galàxia a la part superior dreta.

L'objecte d'aquesta imatge és un grup de tres galàxies, conegudes col·lectivament com a NGC 7764A. Van ser fotografiades pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, utilitzant tant la seva Càmera Avançada de Sondejos com la Càmera de Gran Angular 3. Les dues galàxies de la part superior dreta de la imatge semblen estar interactuant entre si. Les llargues esteles d'estrelles i gas que s'estenen des d'elles fan la impressió que totes dues acaben de ser colpejades a gran velocitat, desordenades per la galàxia amb forma de bola de bitlles situada a la part inferior esquerra de la imatge. En realitat, les interaccions entre galàxies es produeixen al llarg de períodes de temps molt llargs, i les galàxies poques vegades xoquen frontalment entre si. Tampoc és clar si la galàxia de la part inferior esquerra està interactuant amb les altres dues, encara que estan tan relativament a prop a l'espai que sembla possible que sigui així. Per una feliç coincidència, la interacció col·lectiva entre aquestes galàxies ha fet que les dues de dalt a la dreta formin una figura que, des de la perspectiva del nostre sistema solar, s'assembla a la nau estel·lar coneguda com a USS Enterprise de Star Trek.

NGC 7764A, que es troba a uns 425 milions d'anys llum de la Terra, a la constel·lació del Fènix, és un exemple fascinant de com pot ser de maldestre la nomenclatura astronòmica. Les tres galàxies es denominen individualment NGC 7764A1, NGC 7764A2 i NGC 7764A3. Aquesta denominació tan aleatòria té més sentit si tenim en compte que molts catàlegs astronòmics es van compilar fa més de 100 anys, molt abans que la tecnologia moderna facilités l'estandardització de la terminologia científica. Així, molts objectes astronòmics tenen diversos noms diferents, o poden tenir noms tan semblants als d'altres objectes que causen confusió.

Crèdit de la imatge: ESA/Hubble i NASA, J. Dalcanton, Dark Energy Survey, U.S. Department of Energy (DOE), Fermilab (FNAL), Dark Energy Survey Camera (DECam), Cerro Tololo Inter-American Observatory (CTIO), NoirLab/National Science Foundation/AURA, European Southern Observatory (ESO); Agraïments: J. Schmidt

Ho he vist aquí.

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C92

Més coneguda com a nebulosa de la Quilla/Carina, Caldwell 92 ens ofereix una gran riquesa científica i belles imatges.

Clic a la imatge per engrandir. Feu clic a la imatge per engrandir. Els astrònoms es van centrar a Caldwell 92 per crear una de les imatges panoràmiques més grans mai preses amb les càmeres del Hubble, generant una impressionant vista de 50 anys-llum d'ample de la tumultuosa regió central d'aquesta estranya guarderia estel·lar. També coneguda com a nebulosa de Carina i NGC 3372, Caldwell 92 està esculpida per l'acció dels vents de sortida i l'abrasadora radiació ultraviolada de les estrelles monstruoses que habiten aquest infern. Aquestes estrelles estan destrossant el material circumdant que és l'últim vestigi del núvol gegant de què van néixer les estrelles. Crèdit: NASA, ESA, N. Smith (Universitat de Califòrnia, Berkeley) i Hubble Heritage Team (STScI/AURA); dades de CTIO: N. Smith (Universitat de Califòrnia, Berkeley) i NOAO/AURA/NSF

La nebulosa de Carina (la Quilla) es troba dins la nostra galàxia, a uns 7.500 anys llum de distància. A prop del cor de la nebulosa hi ha Eta Carinae, un sistema d'almenys dues estrelles, la més gran de les quals (Eta Car A) és unes 100 vegades més massiva que el Sol i 5 milions de vegades més lluminosa. Les estrelles d'aquesta mida són extremadament rares; la nostra galàxia acull centenars de milers de milions d'estrelles, però només desenes tenen la massa d'Eta Car A. La imatge superior és un mosaic acoblat a partir de 48 fotogrames presos amb l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos-ACS) del Hubble. Les exposicions del Hubble es van prendre a la llum de l'hidrogen ionitzat. La informació de color es va afegir utilitzant dades preses a través de tres filtres a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo, a Xile. El vermell correspon a l'emissió de sofre, el verd a la d'hidrogen i el blau a la d'oxigen. 

Aquesta vista de la nebulosa Carina va proporcionar als astrònoms la oportunitat d'explorar el procés de naixement de les estrelles amb un nou nivell de detall. L'explosió huracanada de vents estel·lars i la radiació ultraviolada a l'interior de la nebulosa està comprimint les parets circumdants d'hidrogen fred. Això està desencadenant una segona etapa de formació estel·lar. El Hubble també ha permès als científics generar models en 3D que revelen característiques mai vistes de les interaccions entre el sistema estel·lar que es troba al seu cor: Eta Carinae.

Clic a la imatge per engrandir. Dins la tempestuosa nebulosa Carina hi ha la "Muntanya Mística". Aquest pinacle còsmic de tres anys llum d'alçada, fotografiat per la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3) del Hubble el 2010, està format principalment per pols i gas i mostra signes d'una intensa activitat de formació estel·lar. Els colors d'aquesta imatge composta corresponen a la brillantor de l'oxigen (blau), l'hidrogen i el nitrogen (verd) i el sofre (vermell). Crèdit: NASA, ESA, M. Livio i l'Equip del 20è Aniversari del Hubble (STScI)

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta nova i brillant imatge mostra una petita secció de la nebulosa de la Carina, un dels objectes més fotografiats pel telescopi espacial Hubble de la NASA. Per prendre aquesta imatge de la nebulosa de Carina, els científics es van basar en les capacitats d'imatge de llum infraroja del Hubble, que detecten longituds d'ona més llargues de llum no dispersades per la pols pesada i el gas que envolten les estrelles. Aquesta imatge mostra només una petita secció de la nebulosa, situada a prop del centre en una zona amb gas més fi. A causa de l'enorme grandària de la nebulosa -uns 300 anys-llum-, els astrònoms només poden estudiar-la per seccions, unint les dades de les diferents imatges per comprendre'n l'estructura i la composició a gran escala. Crèdit: NASA, ESA i A. Kraus (Universitat de Texas a Austin); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

La nebulosa de Carina va ser descoberta per Nicolas-Louis de Lacaille el 1752 des del Cap de Bona Esperança. Amb una magnitud d'aproximadament 4,8, és visible a la constel·lació de Carina fins i tot a simple vista. Amb la seva gran extensió, la nebulosa és un objectiu excel·lent per a prismàtics o un telescopi petit. S'observa millor des de l'hemisferi sud fins a principis de tardor, però els observadors d'estrelles de l'hemisferi nord situats a prop de l'equador poden intentar buscar-la a poca alçada sobre l'horitzó sud a principis de primavera.

Clic a la imatge per engrandir. El Hubble va observar aquest pilar de gas i pols a la nebulosa Carina tant en llum visible (a dalt) com en llum infraroja (a baix) el 2009, utilitzant la seva recent instal·lada Cambra de Camp Ample 3. La imatge infraroja revela estrelles ocultes a la imatge en llum visible. Es pot veure un raig de material que flueix cap a l'esquerra i la dreta des d'una estrella jove situada al bell mig del pilar. Crèdit: NASA, ESA i l'equip del Hubble SM4 ERO.

Clic a la imatge per engrandir. El Hubble va revelar detalls mai vistos en aquesta part de la nebulosa Carina, anomenada la "nebulosa de l'ull del pany", quan la seva Càmera Planetària i de Gran Camp 2 (WFPC2) la va fotografiar el 1999. Crèdit: NASA i l'equip del Hubble Heritage (AURA/STScI)

C92 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog