Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C96

Caldwell 96 va ser enregistrat per primera vegada pel astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 des del Cap de Bona Esperança a Àfrica.

Clic per engrandir. Caldwell C96. Crèdit: NASA, ESA, R. Griffiths (Carnegie Mellon University); S. Casertano (Space Telescope Science Institute), i J. MacKenty (Space Telescope Science Institute); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

 

La imatge que menciones captura algunes de les estrelles brillants als marges del cúmul obert Caldwell 96, també conegut com NGC 2516 o l'Eixam del Sud (per la seva similitud amb el cúmul de ruscs de l'hemisferi nord). Aquest cúmul, que va ser registrat per primera vegada el 1751 pel astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille des del Cap de Bona Esperança, és un objectiu molt popular per als astrònoms a l'hemisferi sud. Situat a poc més de mil anys llum de la Terra a la constel·lació de Carina, Caldwell 96 té una magnitud aparent de 3,8, cosa que el fa visible a simple vista en cels foscos. Tot i que sembla una taca difusa a simple vista, amb binocles es poden distingir algunes de les seves aproximadament cent estrelles.

A més, aquest cúmul és especialment atractiu perquè alberga almenys tres estrelles dobles que es poden separar amb un telescopi petit. Aquestes estrelles dobles, que semblen molt properes des del nostre punt de vista, poden ser binàries (gravitacionalment vinculades) o simplement alineacions òptiques sense relació física. L'observació d'aquestes estrelles dobles és més fàcil per als observadors a l'hemisferi sud durant la fi de l'estiu.

La imatge anterior del Caldwell 96 està formada per observacions realitzades amb la Wide Field and Planetary Camera 2 (Càmera Planetària i de Gran Camp 2 ) del Hubble en longituds d'ona ultraviolada, visible i infraroja. Aquestes observacions van formar part d'un sondeig que va aprofitar la sensibilitat de la càmera del Hubble per aprendre més sobre les estructures de galàxies llunyanes i per entendre el moviment dels cúmuls d'estrelles.

Clic a la imatge per engrandir. La imatge de Caldwell 96 (NGC 2516) que es veu a dalt és una imatge obtinguda des de la terra, del Sondeig Digitalitzat del Cel (DSS). Les línies taronges i blaves en aquesta imatge indiquen les ubicacions de les observacions que va fer el telescopi Hubble de les estrelles a les vores del cúmul, amb la Wide Field and Planetary Camera 2 (WFPC2). La imatge del Hubble a l'esquerra va ser presa en llum visible i infraroja, mentre que la de la dreta inclou llum ultraviolada, visible i infraroja. Aquesta combinació de dades ajuda els astrònoms a entendre millor la composició i estructura del cúmul.

Clic a la imatge per engrandir. La Advanced Camera for Surveys (ACS) de Hubble va capturar la imatge a la part superior dreta, mostrant estrelles a Caldwell 96 (NGC 2516), així com un parell de galàxies de fons (que apareixen com a objectes estesos). A la part inferior esquerra, una imatge terrestre del Digitized Sky Survey (DSS) inclou un esquema que mostra quina part del clúster va ser observada pel Hubble. Crèdits: Imatge terrestre: Digitized Sky Survey; Imatges de Hubble: NASA, ESA i A. Saha (NOAO); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

Clic a la imatge per engrandir. La imatge de la part superior dreta, presa amb un únic filtre infraroig per la Wide Field Camera 3 (WFC3) de Hubble, mostra estrelles prop del centre de Caldwell 96 (NGC 2516), juntament amb diverses galàxies de fons, que apareixen com a objectes difusos i estesos. Una imatge terrestre del Digitized Sky Survey (DSS), a la part inferior esquerra, inclou un contorn que mostra quina part del cúmul va ser observada pel Hubble. Crèdit: Imatge terrestre: Digitized Sky Survey; Imatges de Hubble: NASA, ESA i A. Saha (NOAO); Processament: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

C96 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

Catàleg Charles Messier. Objecte M55

Clic per engrandir. Messier 55 (M55, o NGC 6809) a la constel·lació
de Sagitari, segons la imatge del telescopi de 3,6 metres d'ESO a La Silla. Crèdit: ESO-ESA

Descobert entre 1751-1752 per l'abat Nicholas Louis de Lacaille.

M55 és un cúmul globular bastant gran (d'uns 19', més o menys dos terços del diàmetre aparent de la lluna) però té una aparença tan folgada que el present autor va tenir una impressió del cúmul fins i tot amb uns binocles de 7x50, quan la majoria semblen nebuloses, aquest apareix molt granulós. Com està a una distància d'uns 17.300 anys llum, aquest diàmetre correspon a una longitud d'uns 100 anys llum. M55 té molt poques variables conegudes, 5 o 6. Els valors publicats per la seva magnitud varien de 5 a 7. La seva lluminositat total ha de ser de prop de 100.000 vegades la del Sol.

M55 va ser originalment descobert per Lacaille entre 1751-1752 (al seu Lac I.14), quan es trobava d'observació a Sud-àfrica. Charles Messier la va trobar finalment i la va catalogar el 24 de Juliol de 1778, després d'haver-lo estat buscant sense sort des del 1764. Això és conseqüència de la declinació sud d'aquest objecte. El present autor pot confirmar que M55 és molt difícil també des del sud d'Alemanya, però esplèndid si es va una mica més al sud (era impressionant des de, per exemple, el nord de Grècia).

M55 al web del SEDS

Índex del catàleg Messier del blog

Catàleg Charles Messier. Objecte M4

Descobert per Philippe Loys de Chéseaux al 1746.

M4 és un dels cúmuls globulars més propers del cel; d'acord amb resultats més nous (adoptats aquí de la base de dades de WE Harris), la seva distància és de potser només 7.200 anys llum, que pot ser la més petita per a un globular; l'únic competidor seriós és NGC6397 en la constel·lació meridional de l'Altar, amb tot, aquest sembla estar molt lleugerament més allunyat (7.500 anys llum). M4 pot ser detectat per l'ull nu en cels molt foscos (1,3 graus a l'oest d'Antares) i és prominent amb la més insignificant ajuda òptica.

Com un detall notori, M4 exhibeix una estructura central "barrada", ben visible en la nostra fotografia, alguna cosa des lleugerament baix a l'esquerra a lleugerament a dalt a la dreta; aquesta barra d'estrelles de 11a magnitud és al voltant de 2 ½ long en un angle de posició de 12 graus i va ser anotat primerament per William Herschel en 1783. Això pot ser que aquesta estructura causés que Harlow Shapely ho considerés allargat escassament el·líptic (0,9 en un angle de posició de 115 graus), una noció que no pot ser confirmada en modernes observacions o fotografies.

M4 seria un dels més esplèndids cúmuls globulars en el cel si no fos enfosquit per espessos núvols de matèria interestel·lar fosca. L'absorció interestel·lar també tenyeix de vermell el color de la llum provinent del cúmul, i li dóna un aspecte de tènue taronja o terrós en imatges en color. El seu diàmetre angular, vist en fotografies profundes, és d'aproximadament 36 minuts d'arc, més que el de la Lluna plena; això correspon a un diàmetre lineal de gairebé 75 anys llum. En típiques fotos apareix una mica més petit a gairebé 26', i visualment va ser estimat en 14 minuts d'arc. El seu radi de marea, determinat per la distància on forces de la marea gravitacional de la Galàxia Via Làctia causaria que les estrelles membres s'escapessin, s'estima en 32,49', o al voltant de 70 anys llum, de manera que aquest cúmul globular domina gravitacionalment un volum esfèric de 140 anys llum de diàmetre.

M4 és un dels globulars més oberts, o poc compactes, com la seva classificació en la classe de concentració IX ens indica. El seu comprimit nucli central va ser mesurat en 1,66' de diàmetre, o linealment 3,6 anys llum. El seu radi de massa mitjana és de 3,65' o al voltant de 8 anys llum, així la meitat de la massa del cúmul està concentrada en un volum esfèric interior de 16 anys llum de diàmetre. Està allunyant-se de nosaltres a 70,4 km/seg i conté almenys 43 variables conegudes. El seu tipus espectral ha estat determinat com F8, el seu índex de color ha estat mesurat com BV=1,03.

El cúmul globular M4 va ser descobert per De Chéseaux en 1745-46 i llistat per ell com Nº 19, i inclòs en el catàleg de Lacaille com Lacaille I.9. Charles Messier el va catalogar el 8 de Maig de 1764, i va ser el primer a resoldre, dins d'un cúmul de molt petites (i pàl·lides) estrelles; aquest és l'únic cúmul globular que va poder resoldre amb els seus modestos instruments, i d'aquesta forma el primer cúmul globular en ser resolt mai. Només al voltant de 20 anys més tard, William Herschel va poder resoldre tots els cúmuls globulars de Messier amb els seus grans telescopis.

El 1987, el primer púlsar de mil·lisegon va ser descobert en aquest cúmul globular. Aquest púlsar, 1821-1824, és un estel de neutrons girant (i pulsant) un cop cada 3 mil·lisegons, o més de 300 vegades per segon, la qual cosa és encara 10 vegades més ràpid que el púlsar del Cranc a M1. Un segon púlsar de mil·lisegon va ser trobat a M28 més tard aquell mateix any.

A l'agost de 1995, el Telescopi Espacial Hubble ha fotografiat estrelles nanes blanques a M4, les quals estan entre les més velles estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia. Al juliol de 2003, investigacions amb el Telescopi Espacial Hubble van conduir a la identificació d'un planeta orbitant a aquestes nanes blanques; elles formen un sistema triple amb un púlsar anomenat PSR B1620-26. Aquest planeta, d'una massa de 2,5 vegades la de Júpiter, és presumiblement gairebé tan antic com el cúmul globular M4, una xifra actualment estimada al voltant de 13 mil milions d'anys, o gairebé tres vegades l'edat del nostre sistema solar.

M4 pot trobar-se fàcilment ja que està només a 1,3 graus a l'oest de la brillant Antares (Alfa Scorpii, mag. 1,0, tipus espectral M1,5, escassament variable), just al sud de la línia cap a Sigma Scorpii (mag. 2,9v, classe espectral B2III). Un pegat rodó difús en binoculars, és una resplendor circular en un petit telescopi, i encara un de 120 centímetres resol les estrelles més brillants, que són d'al voltant de 10,8 de magnitud; la característica de barra esmentada dalt és evident, i les estrelles resoltes apareixen irregularment distribuïdes. Telescopis més grans mostren un halo d'estrelles al voltant de la porció brillant central del cúmul fins a un diàmetre de més de 16 minuts d'arc.

Pròxim (50'al ENE) i encara més proper a Antares (només 30'NW), el més pàl·lid cúmul globular NGC 6144 (mag. 10,4, 3,3'de diàmetre) pot trobar-se; per observar-lo, Antares s'ha d'excloure del camp visual de manera que no pugui brillar fora de aquest globular feble.

Per veure l'article original, fer un clic aquí
Anar al catàleg d'objectes

Catàleg Charles Messier. Objecte M69

Clic per engrandir. Crèdit: ESA/Hubble & NASA

Descobert entre 1751 i 1752 per l'abat Nicholas Louis de la Caille

M69, com el seu veí M70, és un dels cúmuls globulars del catàleg Messier més petits i de lluminositat més feble. Només és visible en una nit fosca i amb uns binocles de 7x50 o 10x50, sempre que el lloc d'observació no estigui molt al nord. Des de París, que era el lloc des del que Messier va efectuar les seves observacions, és un objecte difícil de distingir.

M69 va ser descobert per l'abat Nicholas Louis de la Caille, que el va incloure en el seu catàleg d'objectes meridionals com Lacaille I.11. Charles Messier no va trobar aquest cúmul quan el va buscar per primera vegada el 1764; ho va aconseguir el 1780, amb un telescopi millor, i el va catalogar el 31 d'agost de 1780.

M69 només té 7,1 minuts d'arc de diàmetre en fotos de llarga exposició, el que correspon, més o menys, a 61 anys llum, prenent una distància de 29 700 anys llum. Les fotos molt profundes mostren que podria ser més extens: 9,8 minuts d'arc o, linealment, 85 anys llum. La lluentor del seu compacte nucli que es pot veure és de menys de la meitat, de només 3 minuts d'arc. Degut a que M69 està bastant a prop de el centre de la Galàxia (a 6.200 anys llum de distància) el seu radi de marea gravitatòria és, en comparació, petit: 8.35 minuts d'arc o 72 anys llum. La concentració d'estrelles està dins de la mitjana dels cúmuls globulars; és una concentració de classe V. El nucli central té un diàmetre de 0,68 minuts d'arc, més o menys 6 anys llum, i el seu radi de mitja massa és de 0,83, o més o menys 7,2 anys llum.

El tipus espectral de M69 ha estat determinat en G2 o G3, i el seu índex de color és BV = 1.01. És un dels cúmuls més rics en metalls, el que ens indica que les seves estrelles posseeixen gran abundància d'elements més pesats que l'heli. De tota manera, aquest valor és força menor que el que mostren estrelles més joves (de població I) com el nostre Sol, el que vol dir que aquest cúmul globular es va formar a edats molt primerenques de l'Univers, quan contenia menys elements pesants, ja que encara no s'havien format en les estrelles.

La distància de M69, de més o almenys 29.700 anys llum, és aproximadament la mateixa que la del seu veí, M70, que està a més o almenys 29.400 anys llum. Això indica que, per casualitat, aquests dos cúmuls globulars estan físicament molt propers. La distància entre ells s'ha calculat com a menor de 1.800 anys llum. En contrast, l'aparentment proper cúmul M54 està més o menys tres vegades més lluny.

M69 no té moltes estrelles variables: Shapley no en va trobar ni una, i el nombre de les conegudes avui en dia és molt baix, només 8, de les quals 2 són del tipus de variables Mira, amb períodes de més o menys 200 dies.

M69 al web del SEDS

Índex del Catàleg Messier del blog

Catàleg Charles Messier. Objecte M7

Coneguda per Ptolemeu l'any 130 AC

M7 és un grup gran i brillant, detectable fàcilment a simple vista. Com ho descriu Burnham, "el cúmul es veu projectat sobre un fons de nombroses estrelles febles i llunyanes de la Via Làctia".

Aquest esplèndid cúmul era conegut per Ptolomeu, que el va citar sobre el 130 AC i el va descriure com la "nebulosa que segueix a la picada de l'escorpí". La descripció pot incloure també a M6, però no és segur. A causa d'aquest presumible descobriment, el present autor [hf] va proposar el nom de "Cúmul de Ptolomeu" per M7 fa alguns anys, una proposta que, amb el temps, ha trobat alguna acceptació.

M7 Va ser observat per Hodierna abans de 1654, qui va comptar 30 estrelles, i el va incloure en el catàleg d'objectes del sud d'Abbe Lacaille com Lac II.14. Charles Messier el va incloure com el Nº 7 al seu catàleg el 23 de Maig de 1764.

M7 està compost d'unes 80 estrelles més brillants de mag 10 en un camp d'aproximadament 1,3 graus de diàmetre aparent que a una distància de potser 800 anys llum correspon a una extensió lineal de 18 o 20 anys llum. Va ser classificat com de tipus Trumpler I, 3, mo I, 3, r. Aquest grup s'ens aproxima a 14 km/seg. L'estrella més brillant és una geganta groga (tipus espectral gG8, mag 5,6), l'estrella més calenta de la seqüència principal és de tipus espectral B6 (mag 5,89). L'edat d'M7 es va estimar en 220 milions d'anys, tot això d'acord tant amb l'Sky Catalog 2000, com amb el nou càlcul del Grup de Gènova de G. Meynet. El treball recent suggereix una distància lleugerament major de 1000 anys llum, que incrementaria la mida a 25 anys llum però que no afectaria l'edat.

Ake Wallenquist va trobar que és un dels cúmuls amb el major grau de concentració cap al centre. Fonts modernes coincideixen en la magnitud aparent integrada a 3,3, mentre que l'estimació més antiga, majoritàriament d'observadors del nord, tenia a aquest cúmul del sud significativament subestimat a una magnitud de 4,1 a 5,0.

Crèdit de la imatge: Rolf Wahl Olsen de http://www.pbase.com

Per veure l'article original fer un clic aquí
Catàleg d'Objectes Messier al bloc

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C94

Aquest cúmul obert és relativament jove, amb 16 milions d'anys d'antiguitat.

Clic a la imatge per engrandir. Imatge de Caldwell 94. Crèdit: NASA/ESA i Jesús Maíz Apellániz (Instituto de Astrofísica de Andalucía, Espanya)

Els cúmuls estel·lars de vegades es mantenen units fermament per la gravetat, com és el cas de les denses aglomeracions de centenars de milers d'estrelles anomenades cúmuls globulars. Altres vegades, poden ser agrupacions més disperses, de forma irregular, amb fins a milers d'estrelles. Mentre que els cúmuls globulars són alguns dels membres més antics de la galàxia, els cúmuls oberts són relativament joves. Aquesta imatge del Hubble mostra les estrelles del centre de Caldwell 94, un cúmul obert que només té uns 16 milions d'anys.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta sèrie d'imatges «amplia» la imatge del Hubble del cúmul "Joier" (Caldwell 94). Un quadre en cadascuna de les quatre primeres imatges (totes preses des de terra) mostra l'àrea coberta per la imatge següent. La imatge de la part superior esquerra va ser presa amb una càmera de 35 mm. La imatge següent és del Digitized Sky Survey 2. A continuació, hi ha una imatge del telescopi de 2,2 metres de l'Observatori La Silla a Xile. La imatge de la part inferior esquerra va ser presa pel Very Large Telescope de l'Observatori Paranal a Xile. La imatge de la part inferior dreta va ser presa per la Wide Field and Planetary Camera 2 del Hubble. Crèdit: ESO, NASA/ESA, Digitized Sky Survey 2, i Jesús Maíz Apellániz (Institut d'Astrofísica d'Andalusia, Espanya)

 
Igual que els vells amics del col·legi que se separen després de la graduació, les estrelles d'un cúmul obert sol romanen juntes durant un temps limitat. Poc a poc es dispersen per l'espai, arrastrades per la força gravitatòria d'altres cúmuls i núvols de gas que passen per allí. La majoria dels cúmuls oberts es dissolen en uns pocs centenars de milions d'anys, mentre que els cúmuls globulars, més compactes, poden existir durant milles de milions d'anys.

Caldwell 94, també catalogat com NGC 4755 i comunament anomenat cúmul Joier, és una col·lecció espartana de poc més de 100 estrelles. El cúmul es troba a uns 6500 anys de llum de la Terra, el que significa que la llum que veiem avui ha estat emès abans de que es construeixin les Grans Piràmides d'Egipte. Caldwell 94 ha estat elegit per a l'observació del Hubble perquè els cúmuls estan oberts i són excel·lents laboratoris astronòmics. Les estrelles poden tenir masses diferents, però totes es troben aproximadament a la mateixa distància, es mouen en la mateixa direcció general i poden tenir aproximadament la mateixa edat i composició química, ja que es formaren juntes en un enorme núvol de gas i pols.

La imatge de Caldwell 94 presa pel Hubble amb la Cambra Planetària i de Camp Ampli 2 (va ser la primera de qualsevol cúmul obert de la nostra galàxia registrada en llum infraroja, visible i ultraviolada). Els científics mai abans havien tingut l'oportunitat d'explorar cúmuls estel·lars oberts en aquest rang de longituds d'ona, per la qual cosa les observacions del Hubble estan ajudant a ampliar la nostra comprensió de l'astrofísica estel·lar. Les estrelles del cúmul poden estudiar-se i comparar-se per a obtenir més informació sobre l'evolució estel·lar, l'edat dels cúmuls i molt més.

El cúmul, descobert per l'astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille en 1752, es troba en la constel·lació de la Creu del Sud i es veu millor a la tardor des de l'hemisferi sud. Només és visible per a aquells en l'hemisferi nord que es troben prou al sud com per a veure la Creu del Sud. Amb una magnitud de 4,2, Caldwell 94 és visible a simple vista, però sense augment es disfressarà com una sola estrella. Els prismàtics permetran distingir els membres del cúmul, mentre que un telescopi proporcionarà una vista encara més espectacular de les acolorides joies estel·lars de Caldwell 94.

C94 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

 

Catàleg Charles Messier. Objecte M8

El cúmul NGC 6530 va ser descobert per Flamsteed cap a 1680, i la Nebulosa de la Llacuna va ser descoberta per Le Gentil en 1747.

Com passa sovint amb les nebuloses difuses, el cúmul d'estrelles joves que es va formar a partir del material de la nebulosa es va descobrir primer; en aquest cas el jove cúmul obert NGC 6530 a la part oriental de M8 va ser descobert per Flamsteed cap a 1680, i observat novament per De Chéseaux en 1746, abans que Le Gentil trobés la nebulosa en 1747.

Abbe Nicholas Louis de la Caille el va catalogar en la seva compilació de 1751-1752 com Lacaille III.14. Quan Charles Messier va catalogar aquest objecte el 23 de maig de 1764, també va descriure en primer lloc al cúmul, i va esmentar separadament a la nebulosa com envoltant a l'estrella 9 Sagittarii; la seva posició original és més propera a la posició moderna del cúmul que a la de la nebulosa. No obstant això, és precisament la nebulosa la considerada ara generalment com "Messier 8".

D'acord a Kenneth Glyn Jones, la Nebulosa de la Llacuna té una extensió aparent de 90 x 40 minuts d'arc, el que representa 3 x 1,33 diàmetres aparents de la lluna plena, i correspon a 140 x 60 anys llum, si la distància que ens separa de 5.200 anys llum és correcta (el que és una cosa incert: noves fonts la fixen des de 4.850 (Glyn Jones) fins a 6.500, però David J. Eichler li dóna un valor de 5.200 anys llum al 1996).

Un dels trets notables de la Nebulosa de la Llacuna és la presència de nebuloses fosques conegudes com "glòbuls" (Burnham) (veure imatge expandida), que són núvols protoestrelles col·lapsant amb diàmetres d'unes 10.000 Unitats Astronòmiques. També poden ser vistes, juntament amb altres detalls, en la imatge DSSM de M8.

Alguns dels glòbuls més conspicus han estat inclosos en el catàleg de nebuloses fosques d'EE Barnard: Barnard 88 (B88), el glòbul en forma de cometa que s'estén de nord a sud (de dalt a baix) a la part esquerra i superior de la nostra imatge; la petita B89 a la regió del cúmul NGC 6530; i la llarga, estreta i negra B296 en la vora sud de la nebulosa (vora inferior de la imatge). Segons David Eichler, la nebulosa té probablement una profunditat comparable a l'extensió lineal indicada més amunt.

Dins de la regió més brillant de la Nebulosa de la Llacuna es pot veure un tret notable, el que per la seva forma és anomenat "Nebulosa Rellotge de Sorra" (veure les fotos detallades). Aquest tret va ser descobert per John Herschel i es troba en una regió on sembla estar produint en l'actualitat un vívid procés de formació estel·lar. L'emissió brillant és causada per l'excitació d'estrelles joves i molt calents, l'il·luminador d'aquesta nebulosa és la calenta estrella Herschel 36 (magnitud 9,5, classe espectral O7). Molt propera a aquest indret es troba la que aparentment és la més brillant de les estrelles associades amb la Nebulosa de la Llacuna, 9 Sagitarii (magnitud 5,97, classe espectral O5), que segurament contribueix amb molta de la radiació d'alta energia que excita la nebulosa i la fa brillar.

Com es va publicar al gener de 1997, el Telescopi Espacial Hubble ha estat utilitzat per estudiar la regió de la Nebulosa del Rellotge de Sorra a la Nebulosa de la Llacuna, M8.

Clic a la imatge per engrandir

La Nebulosa de la Llacuna és un objecte magnífic per l'astrofotògraf aficionat, com Brad Wallis i Robert Provin han demostrat amb les seves imatges sorprenents, així com el Dr. Andjelko Glivar amb les seves fotografies preses amb un Celestron 8.

El jove cúmul obert NGC 6530 associat amb la Nebulosa de la Llacuna M8 va ser classificat com a tipus Trumpler "II 2 mn" (vegeu Sky Catalog 2000), el que significa que està separat, concentrat lleugerament cap al seu centre, les seves estrelles disseminades en un rang moderat de brillantor, moderadament ric (50 a 100 estrelles), i associat amb nebulositats (certament, amb la Nebulosa de la Llacuna).

Com la llum dels estels que el componen mostra molt poc enrogiment causat per material interestel·lar, és probable que el cúmul estigui situat just davant de la Nebulosa de la Llacuna. La seva estrella més brillant és una calenta O5 de magnitud 6,9, i Eichler li dóna una edat d'uns dos milions d'anys. Woldemar Götz esmenta aquest cúmul, dient que conté una estrella peculiar tipus Of, és a dir, una brillant estrella de tipus espectral O amb línies espectrals peculiars d'heli i nitrogen ionitzats.

La tènue extensió de la nebulosa cap a l'est (part superior de la nostra imatge, però més lluny) té el seu propi nombre IC: és la IC 4678.

M8 està situada en un molt conspicu camp de la Via Làctia en Sagitari. Una altra imatge capturada pel DSSM mostra la Nebulosa de la Llacuna M8 i la nebulosa trífida M20, a més del ric camp estel·lar i de les tènues nebuloses que les envolten. També tenim més imatges de les regions de M8 i M20, que algunes vegades inclouen al proper cúmul obert M21.

Per veure article original fer un clic aquí

Catàleg objectes Messier del bloc 

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C71

Clic a l'imatge per engrandir. Imatge de Caldwell C71. Crèdit: NASA, ESA, i T. von Hippel (Embry-Riddle Aeronautical University); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America)

Caldwell 71, o NGC 2477, és un cúmul estel·lar obert. Els cúmuls oberts són agrupacions d'estrelles poc lligades. Tot i això, Caldwell 71 és relativament compacte i sorprenentment esfèric, per la qual cosa és fàcil confondre'l amb un cúmul globular. Es troba a uns 4.000 anys llum de la Terra, a la constel·lació de la Popa. Amb una magnitud aparent de 5,8, apareix força brillant al cel i es pot veure fàcilment amb uns prismàtics. El cúmul obert solt NGC 2451 apareix a prop seu, i tots dos cúmuls poden cabre al mateix camp de visió amb uns prismàtics o un telescopi de baixa potència. Descobert per l'astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille el 1751, Caldwell 71 s'observa millor a l'Hemisferi Sud durant l'estiu i a les latituds més baixes de l'Hemisferi Nord durant l'hivern.

Clic a l'imatge per engrandir. La imatge terrestre de la part superior dreta, procedent de l'Observatori Europeu Austral (ESO), ofereix una vista àmplia del cúmul estel·lar Caldwell 71 (NGC 2477). Els contorns blau i taronja mostren les ubicacions de les observacions de Caldwell 71 realitzades pel Hubble amb la Wide Field and Planetary Camera 2 (WFPC2-Càmera Planetària i de Gran Angular 2). Crèdit: Imatge terrestre: ESO/J. Pérez; imatges del Hubble: NASA, ESA i T. von Hippel (Embry-Riddle Aeronautical University); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

 

La iomatge que encapçala l'article, que mostra només una porció de Caldwell 71, és una composició d'observacions visibles i infraroges realitzades per la Càmera Planetària i de Gran Angular 2 del Hubble. Les observacions es van realitzar per estudiar l'evolució de les nanes blanques en refredament (els densos nuclis que queden després que una estrella hagi esgotat tot el combustible nuclear) i per investigar la Funció de Massa Inicial (FMI) del cúmul, una eina que els astrònoms utilitzen per descriure com es distribueix inicialment la massa en una població d'estrelles. Utilitzant les observacions del Hubble, els astrònoms van descobrir que la FMI de Caldwell 71 era la mateixa que la dels altres cúmuls estel·lars estudiats. 

C71 al web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del blog

Catàleg Charles Messier. Objecte M6

Descobert per Hodierna abans de 1654.

Burnham va descriure el cúmul obert Messier 6 com a "un grup encantador en el que la seva disposició suggereix la figura d'una papallona amb les ales obertes". Ake Wallenquist al 1959, va identificar al voltant de 80 membres del cúmul M6, dispersats sobre una regió d'aproximadament 54 arcmin de diàmetre. La porció principal del cúmul cobreix una àrea d'un diàmetre angular d'aproximadament 25'. Rohlfs et.al. estimen la distància de M6 a aproximadament 2000 anys llum, valor confirmat per Malles/Kreimer i l'Sky Catalogue 2000.0, però Burnham va informar que nous estudis han demostrat que a causa de l'efecte d'absorció, la distància real pot ser més petita, i cita valors que van dels 1300 als 1470 anys llum; Kenneth Glyn Jones sosté 1304. Archinal/Inés i WEBDA proposen valors més moderns: 1.585 i 1588 anys llum respectivament; nosaltres adoptem un valor aproximat de 1.600 anys llum en el present informe.

Donada aquesta distància, el diàmetre aparent d'aquest cúmul estel·lar de 25' correspon a una extensió lineal d'aproximadament 12 anys llum, amb extensions que cobreixen una àrea d'aproximadament 25 anys llum (Wallenquist's 54'). La densitat mitjana estimada és de 0,6 estrella per parsec cúbic. L'edat de M6 estimada és de 100 milions d'anys segons Burnham, 51 milions d'anys segons l'Sky Catalogue 2000.0, i 95 milions d'anys segons WEBDA.

Fonts modernes concorden a establir la brillantor visual total de M6 en aproximadament 4,2 magnituds, mentre que estimacions més antigues, realitzades per observadors del nord, van ser molt més febles, situant-lo en aproximadament 5,3 mag.

L'estrella més brillant del cúmul és l'estrella variable BM Scorpii= HD 160.371, un supergegant groga o taronja (tipus espectral K0-K3 lb), una variable semiregular de tipus SRD, amb una magnitud aparent que varia entre mag 5,5 i 7. La seva variabilitat fa que la magnitud total del cúmul variï notablement. Aquesta estrella es troba a l'extrem esquerre de quatre estrelles brillants que formen un notable quadrangle amb una forma aproximada d'un paral·lelogram a la nostra foto. Les estrelles més calentes són estrelles blaves de la seqüència principal de tipus espectral B4-B5. Burnham enumera les estrelles més brillants de M6 de la següent manera: 1. mag 6,17, tipus espectral K0-K3 (és BM Sco); 2. mag 6,76, B8; 3. mag 7,18, B5; 4. mag 7,26, B4; 5. mag 7,27, B8; 6. mag 7,88, B9. El contrast entre les estrelles gegants taronja i les blau brillants és obvi en les fotos color del cúmul.

clic a la imatge per engrandir

Trumpler va classificar M6 com II, 3, m, mentre que Sky Catalogue 2000.0 li assigna un tipus III, 2, p, Götz i Archinal/Hynes II, 3, r.

De tots els objectes Messier, M6 està situat a la menor distància angular del Centre Galàctic, que se situa en la constel·lació de Sagitari però molt a prop de la triple riba de constel·lacions formada per Sagitari, Escorpió i Ofiuco.

Burnham proposa que l'esment que fa Ptolomeu del seu veí, M7, podria incloure a M6, però en general el crèdit pel descobriment és atorgat a de Chéseaux, que va ser sense cap dubte el primer a reconèixer-lo com "un cúmul estel·lar molt fi". Segons Kenneth Glyn Jones, però, el primer a veure-ho va ser Hodierna que va comptar 18 estrelles, abans de 1654. Lacaille el va incloure al seu catàleg de 1751-1752 sota la denominació Lac III. 12, i finalment Charles Messier el va catalogar el 23 de maig de 1764.

Crèdit imatge: Sergio Eguivar. Buenos Aires Skies 

Veure article original fent un clic aquí.
Catàleg Objectes Messier

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C86

Caldwell 86 és una autèntica relíquia còsmica amb la sorprenent edat de 13.400 milions d'anys.

Feu clic a la imatge per ampliar-la. Caldwell 86 és un dels cúmuls globulars més propers a la Terra. La seva proximitat, combinada amb l'aguda visió del Hubble, va permetre als astrònoms mesurar l a paral·laxi del cúmul, és a dir, quant sembla moure's al cel quan la Terra viatja d'una banda a l'altra del Sol. Crèdit: NASA, ESA, T. Brown i S. Casertano (STScI); Agraïments: J. Anderson (STScI).

Els cúmuls globulars són antigues col·leccions de centenars de milers a milions d'estrelles centellejants. Caldwell 86 és un dels cúmuls globulars més propers a la Terra. La seva proximitat, combinada amb l'aguda visió del Hubble, va permetre als astrònoms mesurar el paral·laxi del cúmul, és a dir, quant sembla moure's al cel quan la Terra viatja d'una banda a l'altra del Sol. Això mai no s'havia aconseguit abans per a un cúmul globular, i va proporcionar una mesura precisa de la distància de C86 a la Terra: 7.800 anys llum. En conèixer la distància del cúmul i les propietats de les estrelles, els astrònoms van poder determinar l'edat del cúmul, descobrint que Caldwell 86 és una autèntica relíquia còsmica amb la sorprenent edat de 13.400 milions d'anys. L'univers va néixer fa uns 13.800 milions d'anys, fet que converteix les estrelles de Caldwell 86 en les primeres colonitzadores de la nostra galàxia.

Feu clic a la imatge per ampliar-la. El Hubble va captar aquest primer pla de les estrelles de Caldwell 86 utilitzant l'Advanced Camera for Surveys (ACS) el 2005. Aquestes observacions van ajudar els astrònoms a identificar nanes blanques (les restes calcinades d'estrelles que una vegada van ser normals) a Caldwell 86 i van indicar que les nanes blanques són expulsades del nucli del cúmul quan es formen. NASA, ESA, i H. Richer (University of British Columbia)

Les estrelles velles que poblen Caldwell 86 i altres cúmuls globulars tendeixen a ser pobres en elements diferents de l'hidrogen i l'heli. No són bones candidates per a sistemes estel·lars que puguin albergar vida, perquè els planetes, que es construeixen a partir de roques i metalls, no és probable que es formin en cúmuls globulars. Els elements més pesants, constructors de planetes i de vida, es fabriquen al cor de les estrelles massives i es reciclen al cosmos quan moren en explosions de supernova. Les generacions posteriors d'estrelles, com el nostre Sol, poden beneficiar-se d'aquests materials reciclats.

En aquesta imatge del Hubble, que és una composició d'exposicions adquirides per l'Advanced Camera for Surveys el 2005 i el 2006, les estrelles blaves tenen altes temperatures, mentre que les vermelles són més fredes. La imatge mostra una àrea d'uns 15 anys llum de diàmetre, que cobreix la part central del cúmul.

També catalogat com a NGC 6397, C86 té una magnitud de 5,7, cosa que facilita la seva observació amb prismàtics. En cels foscos, els observadors més espavilats poden fins i tot distingir-lo sense cap mena d'ajuda. La visió és espectacular amb un telescopi de mida mitjana, ja que el cúmul es resol en estrelles de brillantor variable. C86 està situat a la constel·lació de l'Altar, per la qual cosa és més visible des de l'hemisferi sud a l'hivern, encara que els observadors de l'hemisferi nord situats a latituds baixes el poden veure just per sobre de l'horitzó sud a l'estiu. El cúmul va ser descobert per l'astrònom francès Nicolas-Louis de Lacaille el 1751 durant una expedició al Cap de Bona Esperança, a Sud-àfrica.

C86 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del bloc

Catàleg Charles Messier. Objecte M49

Descoberta el 1771 per Charles Messier.

La galàxia el·líptica Messier 49 (M49, NGC 4472) és una de las galàxies membre més brillants del Cúmul de la Verge.

La galàxia el·líptica M49 va ser el primer membre del Cúmul de la Verge descobert per Charles Messier, que la va catalogar el 19 de febrer de 1771. És a més la segona galàxia descoberta més enllà del Grup Local després del descobriment de Lacaille de la M83.

Vuit anys després, el 22 d'abril de 1779, en ocasió del seguiment del cometa d'aquest any, i a la recerca de més objectes nebulosos en competició amb altres observadors, Barnabas Oriani va redescobrir independentment aquesta "nebulosa". En el seu Catàleg Bedford (Bedford Catalogue) de 1844, l'Almirall William H. Smyth va confondre aquest descobriment amb el de Messier i va afirmar erròniament: "Aquest objecte va ser descobert per Oriani el 1771". Jonh Herschel va incórrer de nou en aquest error en el seu Catàleg General (General Catalogue, GC) de 1864, atribuint de nou el descobriment a "1771 Oriani". La confusió també es va difondre a través del Nou Catàleg General (New General Catalogue, NGC) de JLE Dreyer.

M49 és una de les galàxies més brillants del Cúmul de Verge amb la seva magnitud aparent 8,5, que correspon a una magnitud absoluta d'aproximadament -22,8, respecte a la seva distància d'uns 60 milions d'anys llum. És una de les galàxies el·líptiques gegants d'aquest gran cúmul (a més de la M60 i la M87) i pertany al tipus E4 segons la classificació de Hubble. La seva extensió de 9x7,5 min/arc és pròpia d'una el·lipsoide amb un eix major projectat d'uns 160.000 anys llum (naturalment no coneixem l'extensió real de la línia d'observació cap a nosaltres, així com tampoc l'orientació espacial dels eixos reals de la el·lipsoide); però és una gran el·lipsoide. Algunes antigues estimacions suggerien una massa superior a la de la propera M87, però ara es dóna per fet que la M87 és molt més densa. Amb el seu tipus espectral G-7 i el seu índex de color +0,76, és més groga que la majoria de les galàxies del Cúmul de Verge. Exposicions més llargues mostren un sistema de dispersió globular que està, però, molt menys poblat que el de la M87 i que és més comparable al de la M60. Segons la llista de WE Harris, aquesta galàxia té un sistema de 6.300 +/- 1.900 cúmuls globulars.

Clic a la imatge per engrandir.

La nebulositat poc definida que hi ha prop de l'estrella més brillant a la zona superior dreta és probablement un petit i feble acompanyant, que també apareix a la imatge DSSM (observeu l'orientació oposada d'aquestes imatges). A la imatge es poden veure molt més acompanyants febles, entre ells la relativament brillant NCG (NGC) 4470 (magnitud fotogràfica 13,0). L'estrella que es troba en primer pla va ser esmentada per primera vegada per John Herschel, i té magnitud aparent 13, de manera que podria ser erròniament presa per una supernova per observadors poc familiaritzats amb aquesta galàxia.

Halton Arp ha inclòs la M49 amb el número 134 en el seu Catàleg de Galàxies Peculiars (Catalogue of Peculiar Galaxies) com "El·líptica amb fragments propers".

Clic per engrandir.

Una probable supernova, la 1969Q, de magnitud aparent 13,0 va ser descoberta en aquesta galàxia al juny de 1969.

M49 al web del SEDS

Índex del Catàleg Messier del blog

 

Catàleg Caldwell del Hubble. Objecte C92

Més coneguda com a nebulosa de la Quilla/Carina, Caldwell 92 ens ofereix una gran riquesa científica i belles imatges.

Clic a la imatge per engrandir. Feu clic a la imatge per engrandir. Els astrònoms es van centrar a Caldwell 92 per crear una de les imatges panoràmiques més grans mai preses amb les càmeres del Hubble, generant una impressionant vista de 50 anys-llum d'ample de la tumultuosa regió central d'aquesta estranya guarderia estel·lar. També coneguda com a nebulosa de Carina i NGC 3372, Caldwell 92 està esculpida per l'acció dels vents de sortida i l'abrasadora radiació ultraviolada de les estrelles monstruoses que habiten aquest infern. Aquestes estrelles estan destrossant el material circumdant que és l'últim vestigi del núvol gegant de què van néixer les estrelles. Crèdit: NASA, ESA, N. Smith (Universitat de Califòrnia, Berkeley) i Hubble Heritage Team (STScI/AURA); dades de CTIO: N. Smith (Universitat de Califòrnia, Berkeley) i NOAO/AURA/NSF

La nebulosa de Carina (la Quilla) es troba dins la nostra galàxia, a uns 7.500 anys llum de distància. A prop del cor de la nebulosa hi ha Eta Carinae, un sistema d'almenys dues estrelles, la més gran de les quals (Eta Car A) és unes 100 vegades més massiva que el Sol i 5 milions de vegades més lluminosa. Les estrelles d'aquesta mida són extremadament rares; la nostra galàxia acull centenars de milers de milions d'estrelles, però només desenes tenen la massa d'Eta Car A. La imatge superior és un mosaic acoblat a partir de 48 fotogrames presos amb l'Advanced Camera for Surveys (Càmera Avançada per Sondejos-ACS) del Hubble. Les exposicions del Hubble es van prendre a la llum de l'hidrogen ionitzat. La informació de color es va afegir utilitzant dades preses a través de tres filtres a l'Observatori Interamericà de Cerro Tololo, a Xile. El vermell correspon a l'emissió de sofre, el verd a la d'hidrogen i el blau a la d'oxigen. 

Aquesta vista de la nebulosa Carina va proporcionar als astrònoms la oportunitat d'explorar el procés de naixement de les estrelles amb un nou nivell de detall. L'explosió huracanada de vents estel·lars i la radiació ultraviolada a l'interior de la nebulosa està comprimint les parets circumdants d'hidrogen fred. Això està desencadenant una segona etapa de formació estel·lar. El Hubble també ha permès als científics generar models en 3D que revelen característiques mai vistes de les interaccions entre el sistema estel·lar que es troba al seu cor: Eta Carinae.

Clic a la imatge per engrandir. Dins la tempestuosa nebulosa Carina hi ha la "Muntanya Mística". Aquest pinacle còsmic de tres anys llum d'alçada, fotografiat per la Wide Field Camera 3 (Càmera de Gran Camp 3) del Hubble el 2010, està format principalment per pols i gas i mostra signes d'una intensa activitat de formació estel·lar. Els colors d'aquesta imatge composta corresponen a la brillantor de l'oxigen (blau), l'hidrogen i el nitrogen (verd) i el sofre (vermell). Crèdit: NASA, ESA, M. Livio i l'Equip del 20è Aniversari del Hubble (STScI)

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta nova i brillant imatge mostra una petita secció de la nebulosa de la Carina, un dels objectes més fotografiats pel telescopi espacial Hubble de la NASA. Per prendre aquesta imatge de la nebulosa de Carina, els científics es van basar en les capacitats d'imatge de llum infraroja del Hubble, que detecten longituds d'ona més llargues de llum no dispersades per la pols pesada i el gas que envolten les estrelles. Aquesta imatge mostra només una petita secció de la nebulosa, situada a prop del centre en una zona amb gas més fi. A causa de l'enorme grandària de la nebulosa -uns 300 anys-llum-, els astrònoms només poden estudiar-la per seccions, unint les dades de les diferents imatges per comprendre'n l'estructura i la composició a gran escala. Crèdit: NASA, ESA i A. Kraus (Universitat de Texas a Austin); Processat: Gladys Kober (NASA/Catholic University of America).

La nebulosa de Carina va ser descoberta per Nicolas-Louis de Lacaille el 1752 des del Cap de Bona Esperança. Amb una magnitud d'aproximadament 4,8, és visible a la constel·lació de Carina fins i tot a simple vista. Amb la seva gran extensió, la nebulosa és un objectiu excel·lent per a prismàtics o un telescopi petit. S'observa millor des de l'hemisferi sud fins a principis de tardor, però els observadors d'estrelles de l'hemisferi nord situats a prop de l'equador poden intentar buscar-la a poca alçada sobre l'horitzó sud a principis de primavera.

Clic a la imatge per engrandir. El Hubble va observar aquest pilar de gas i pols a la nebulosa Carina tant en llum visible (a dalt) com en llum infraroja (a baix) el 2009, utilitzant la seva recent instal·lada Cambra de Camp Ample 3. La imatge infraroja revela estrelles ocultes a la imatge en llum visible. Es pot veure un raig de material que flueix cap a l'esquerra i la dreta des d'una estrella jove situada al bell mig del pilar. Crèdit: NASA, ESA i l'equip del Hubble SM4 ERO.

Clic a la imatge per engrandir. El Hubble va revelar detalls mai vistos en aquesta part de la nebulosa Carina, anomenada la "nebulosa de l'ull del pany", quan la seva Càmera Planetària i de Gran Camp 2 (WFPC2) la va fotografiar el 1999. Crèdit: NASA i l'equip del Hubble Heritage (AURA/STScI)

C92 a la web de la NASA
Índex del Catàleg Caldwell del Hubble del blog

Catàleg Charles Messier. Objecte M22

Descobert per Abraham Ihle en 1665.

Aquest és probablement el primer cúmul globular descobert per Abraham Ihle en 1665. 

D'acord amb Kenneth Glyn Jones, se suposa (per exemple per Admiral Smyth) que Hevelius va poder haver-ho vist fins i tot abans, però Halley, De Chéseaux i Messier van reconèixer de manera conjunta el descobriment original de Ihle. Aquest cúmul globular va ser inclòs en la llista de 6 objectes que Halley va publicar en 1715, i observat per Chéseaux (el seu nº. 17) i Le Gentil així com per Abbe Nicholas Louis de la Caille, qui el va incloure en el seu catàleg d'objectes del sud com Lacaille I 12. Charles Messier, qui va catalogar M22 el 5 de juny de 1764, afirma que està també inclòs en l'atles anglès de John Bevis.

M22 és un objecte digne de menció. A 10.400 anys llum, és un dels cúmuls globulars més propers. A aquesta distància, els seus 32' de diàmetre angular, lleugerament més llarg que el de la Lluna plena, es corresponen amb un diàmetre lineal d'uns 97 anys llum; visualment, aquesta prop dels 17'. És visible sense telescopi per a observadors a una latitud no molt al nord, en ser més brillant que el cúmul globular Hercules M13 i eclipsat només pels dos cúmuls globulars del sud (no inclosos en el catàleg Messier), Omega Centauri (NGC 5139) i 47 Tucanae (NGC 104), aquest és el rànquing dels quatre més brillants en el cel.

Mentre que Shapley i Pease van comptar 70.000 estrelles en aquest gran eixam estel·lar, només el relativament petit nombre de 32 variables han estat identificades, la meitat d'elles ja eren conegudes per Bailey en 1902, entre elles una variable Mira de gran període que probablement no és membre de M22. L'estrella més brillant ronda la magnitud 11. Les estrelles estan disseminades en una regió de tot just 200 anys llum de diàmetre, i allunyant-se de nosaltres a aproximadament 149 km/seg.

Aquest cúmul és notable perquè conté una feble nebulosa planetària, descoberta pel satèl·lit d'infrarojos IRES i catalogada com IRES 18333-2357 o GJJC 1. Aquesta nebulosa planetària va ser la segona descoberta en un cúmul globular després de Pease 1 a M15, i una de les quatre nebuloses planetàries conegudes en cúmuls globulars de la Via Làctia.

Investigacions recents del telescopi espacial Hubble en M22 han portat al descobriment d'un considerable nombre d'objectes de mida planetària que semblen surar a través d'aquest cúmul globular; aquests objectes poden tenir masses només 80 vegades la de la Terra, i van ser descoberts pels anomenats efectes de micro-lent, és a dir refractant la llum de fons de les estrelles del cúmul.

Per a l'observador, és d'interès que M22 està inclinada menys d'1 grau de l'eclíptica, així que les conjuncions amb altres planetes són amb freqüència clarament visibles.

 M22 al web del SEDS

Índex del catàleg Messier del bloc

---