11/05/2025

Existeix el silenci absolut, veritat o mentida?

Existeix realment el silenci absolut? La idea que pots estar en un entorn sense cap soroll és força fascinant. Al cap i a la fi, és cert que fem el que fem, siguem on siguem, fins i tot als llocs més tranquils, podem notar que sempre hi ha un so. Però, on hem d'anar per trobar el silenci absolut?


Clic a la imatge per engrandir. El silenci absolut és una experiència difícil de viure, sempre hi ha un so en algun lloc. Crèdit: Babycrab, Adobe Stock
 

El so dels elements de la taula periòdica  Els elements químics de la taula periòdica emeten llum. Segons un espectre que és únic per a cada element. Aquests són els espectres que un investigador ha triat per sonificar, per posar en música. El resultat a vegades és esgarrifós, altres vegades meravellós, sempre sorprenent. (en anglès) Crèdit: American Chemical Society

El soroll sempre ha estat una part integral del nostre medi ambient. Per descomptat, durant l'últim segle, la contaminació acústica s'ha intensificat, sobretot a les zones urbanes. Sí, el trànsit rodat és tot un enrenou! Però no tothom el percep de la mateixa manera.

Parlem del soroll

És cert que el soroll sovint es defineix com un so no desitjat i desagradable que pertorba la nostra concentració i benestar. Però alguns sons familiars, al contrari, ens poden reconfortar. El balbuceig d'una font, el so de les fulles o el ronroneig d'un gat poden ser calmants, mentre que una botzina estrident o una obra sorollosa generen estrès i irritació.

De fet, no tots els sons són percebuts de la mateixa manera per cadascun de nosaltres. Per exemple, si escolteu diversos sons reproduïts a la mateixa intensitat, com ara el grinyolar del guix en una pissarra, el so d'algú assegut al vostre costat mastegant o els crits estridents d'un nen, no tindreu el mateix nivell de tolerància que algú que els escolta amb vosaltres. Simplement perquè, fins i tot si són d'intensitat similar, aquests sons provoquen reaccions molt diferents d'un individu a un altre, que van des de la molèstia fins a la indiferència i la incomoditat. A més, els nivells sonors es mesuren en decibels.

Però, sabíeu quin nivell d'oïda té un ésser humà? Comença a 0 dB. D'acord, és fàcil d'endevinar. Però el llindar de dolor auditiu —el nivell de soroll que pot causar dolor— és d'uns 120 dB. Aleshores, on encaixen els sons quotidians en tot això? Doncs bé, per exemple, el soroll d'una conversa normal serà d'uns 60 dB, mentre que un xiuxiueig serà de 30! Per a un concert o un martell pneumàtic, en canvi, serà d'uns 100 dB. És per això que l'exposició prolongada a aquest tipus de soroll pot ser perillosa. A 130-140 dB, trobem el soroll d'un motor d'avió enlairant-se o el d'un espectacle de focs artificials. En aquests casos, es recomana portar protecció auditiva per evitar el risc de perdre l'oïda. En qualsevol cas, el soroll té repercussions directes en el nostre benestar i la nostra salut. Els estudis demostren que l'exposició prolongada a un entorn sorollós pot causar estrès, trastorns del son i fins i tot efectes sobre la concentració i la comunicació social.

La vibració del so

Precisament, estem parlant d'una paraula important: so. Des d'un punt de vista físic, el so és una vibració que es propaga en forma d'ones en un medi material, ja sigui aire, aigua, metall, etc. A diferència de la llum, que pot viatjar en el buit, el so necessita un medi per viatjar: sense aire, per exemple, no es podria sentir cap soroll. Hmm, això és interessant per a la nostra qüestió del silenci absolut... Però hi tornarem més tard.

Quan una font sonora, com ara una corda de guitarra o una corda vocal, vibra, posa en moviment les partícules del medi circumdant. Aquestes partícules transmeten l'energia d'una a l'altra, formant ones sonores. La propagació del so depèn del medi pel qual viatja. A l'aire, per exemple, les vibracions es propaguen aproximadament a 340 m/s (o aproximadament 1 km en 3 segons). A l'aigua, la velocitat del so és més ràpida, al voltant dels 1.500 m/s, perquè les molècules estan més juntes. I en els sòlids, el so viatja encara més ràpid: pot arribar a 5.000 o 6.000 m/s en alguns metalls, perquè les partícules estan molt compactades, cosa que facilita la transmissió de les vibracions. Per caracteritzar-ho, parlem de freqüència sonora, mesurada en hertzs.

L'oïda humana generalment percep sons entre 20 Hz i 20.000 Hz. Per sota d'això, parlem d'infrasons, que són percebuts per alguns animals, com els elefants. I per sobre d'això, parlem d'ultrasons, que són utilitzats pels ratpenats i en imatges mèdiques. I després, una altra cosa que cal saber: el so pot rebotar en certes superfícies, cosa que s'anomena reflexió, ser absorbit per materials tous, com l'escuma acústica, o canviar de direcció en passar per diferents medis; això s'anomena refracció. És per això que un crit ressona en una cova però s'esmorteeix en una habitació emmoquetada.
 

Clic a la imatge per engrandir. Sabem que el so és una vibració, però existeix el silenci absolut? Crèdit: ckybe, Adobe Stock

On podem trobar silenci?


Podeu pensar el contrari, però l'espai... és completament silenciós. És un entorn de silenci absolut perquè no hi ha cap medi material que transporti les ones sonores. A diferència de la Terra, on el so viatja a través de l'aire, l'aigua o els sòlids, com ja hem dit, l'espai és un buit: no hi ha prou àtoms o molècules per permetre la transmissió de vibracions sonores. I ara direu: "Sí, però a les pel·lícules de ciència-ficció, les explosions de naus espacials són molt fortes". Sí, però per això no és realista i per això és ciència-ficció. En realitat, si una nau explotés al buit de l'espai, no sentiríem cap so, només la imatge de l'explosió. Al cap i a la fi, és cert que certes ones electromagnètiques emeses per les estrelles poden ser captades per instruments especialitzats i després convertides en sons audibles pels científics. Així és com la NASA va poder "traduir" les vibracions dels camps magnètics planetaris en sons intrigants, com els de Saturn captats per la sonda Cassini. Però això és després del processament; per a l'oïda humana, l'espai roman en silenci. I fins i tot diria que és absolutament silenciós. A la Terra, podem experimentar això en cambres anecoiques.

Llavors, què és una cambra anecoica? És una sala dissenyada per absorbir completament les ones sonores, eliminant tota la reverberació. Les seves parets estan cobertes amb materials absorbents com l'escuma, i està aïllada del soroll extern. Es pot utilitzar per provar equips d'àudio o estudiar l'acústica. Realment crea un silenci extrem; és força impressionant. Algunes cambres arriben a nivells inferiors a 0 dB, on pots sentir el funcionament del teu propi cos. Aquest silenci pot arribar a ser força opressiu i pot fer que l'experiència sigui inquietant per a algunes persones.

De fet, el silenci absolut és més una noció teòrica que una realitat absoluta. Si hi penseu, sempre hi haurà un soroll en algun lloc, provinent de l'entorn en què ens trobem o de nosaltres mateixos. Per poder definir el silenci com a absolut, primer hauríem de ser capaços d'experimentar-lo. I no és tan fàcil com a humà experimentar aquest silenci a l'espai, per exemple. I després, a les cambres anecoiques, com hem vist, sentirem altres sorolls, en particular els del nostre cos: respiració, batecs del cor, etc.

La història de Christopher Knight

Abans d'acabar, volíem explicar-vos la història de l'ermità americà Christopher Knight. Li posaven el sobrenom de "L'ermità de Maine". Va desaparèixer el 1986 als 20 anys, abandonant bruscament la seva família i la societat per viure sol als boscos de Maine. Durant 27 anys, va sobreviure sense foc ni contacte humà, alimentant-se robant furtivament de les cabanes properes. Evitava tota interacció. Vivia en silenci, evitant qualsevol soroll que pogués delatar la seva presència. Va romandre invisible gràcies a la seva increïble discreció i al seu perfecte coneixement de la natura.

Però el 2013 va ser arrestat robant menjar d'un campament d'estiu. El seu aïllament el va fer extremadament sensible al so: després de la seva detenció, va dir que el simple so d'un cotxe o una conversa es tornava gairebé insuportable. Només va intercanviar una frase amb un excursionista en gairebé tres dècades. Això va reforçar la seva reputació de fantasma esquiu.

Si voleu saber-ne més sobre aquesta història i sobre el silenci en general, us recomano molt l'exposició Silence a la Cité des Sciences et de l'Industrie de París. Allà podràs gaudir d'una experiència realment extraordinària. Així doncs, si t'interessa, ves-hi! L'exposició està oberta fins al 31 d'agost de 2025.

 
Ho he vist aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquí pots deixar el teu comentari