Xiclet còsmic

Aquesta llaminadura és una nebulosa planetària nomenada Petita Gema o NGC 6818. Situada a 6.000 anys llum de nosaltres, a la constel·lació de Sagitari, aquesta Petita Gema té una forma força interessant, gràcies a la forma en què va ser creada.

Quan estrelles com el Sol entren en "jubilació", desprenen les seves capes externes cap a l'espai per crear núvols brillants de gas anomenats nebuloses planetàries. Aquesta ejecció de massa és desigual, i les nebuloses planetàries poden tenir formes molt complexes. La Petita Gemma va adoptar la forma d'una bombolla central brillant i tancada, amb estructures semblants a filaments, envoltada per una bombolla més difusa.

Clic a la imatge per engrandir. La nebulosa de la Petita Gemma té l'aspecte de dues bombolles ennuvolades de color blau i porpra, amb vetes brillants de color vermell al centre i a les vores exteriors. Hi ha un punt brillant a prop del centre de la nebulosa. La resta de la imatge és negra. Crèdit: ESA/Hubble & NASA, Agraïments: Judy Schmidt

Els científics creuen que el vent estel·lar procedent de l'estrella central impulsa el material que flueix cap a l'exterior, esculpint la forma allargada de la nebulosa. A mesura que aquest ràpid vent travessa el núvol, que es mou més lentament, crea explosions especialment brillants a les capes exteriors de la bombolla.

Ho he vist aquí.

Saturn a la intempèrie

El planeta gegant ens mostra el seu temperament. La nau espacial Cassini va captar aquesta imatge el 30 de gener del 2007, des d'una distància de 1,1 milions de quilòmetres. Mentre l'atmosfera de Saturn s'enfureix amb tempestes eixordadores i huracanades, els seus anells majestuosos teixeixen una història d'antigues col·lisions i cataclismes.

Clic a la imatge per engrandir. Una imatge en blanc i negre de Saturn presa des d'un angle inferior. Els anells de Saturn emmarquen la part superior dreta del planeta a diverses amplades. Al llarg de la cara del planeta s'aprecien detalls de ratlles i remolins procedents de tempestes. La part esquerra del planeta està envoltada d'una ombra. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute

Cassini va ser una sofisticada nau robòtica enviada per estudiar Saturn i el complex sistema d'anells i llunes al llarg d'una dècada, en un esforç conjunt de la NASA, l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'Agència Espacial Italiana (ASI). Les lliçons que vam extreure de Cassini van ajudar en la planificació de la nostra missió Europa Clipper, que està de camí a Júpiter i l'arribada del qual està prevista per a l'abril del 2030.

Ho he vist aquí.

Parlem dels punts de Lagrange

Els punts de Lagrange

Els punts de Lagrange deuen el seu nom al matemàtic italo-francès Joseph-Louis Lagrange. Hi ha cinc punts especials en què una massa petita pot orbitar de forma constant amb dues masses més grans. Els punts de Lagrange són posicions en què l'atracció gravitatòria de dues masses grans és exactament igual per força centrípeta necessària perquè un objecte petit es mogui amb elles. Aquest problema matemàtic, conegut com el "Problema general dels tres cossos", va ser considerat per Lagrange en el seu treball premiat (Essai sur le Probleme des Trois Corps, 1772).ç

Dels cinc punts de Lagrange, tres són inestables i dos estables. Els punts de Lagrange inestables -etiquetats com a L1, L2 i L3- es troben al llarg de la línia que uneix les dues grans masses. Els punts de Lagrange estables (L4 i L5) formen el vèrtex de dos triangles equilàters els vèrtexs dels quals són les grans masses. L4 dirigeix l'òrbita de la Terra i L5 la segueix.

Clic a la imatge per engrandir. Punts de Lagrange del sistema Terra-Sol (no estan dibuixats a escala!). Crèdit: WMAP, NASA.

El punt L1 del sistema Terra-Sol ofereix una vista ininterrompuda del Sol i acull actualment el satèl·lit SOHO (Observatori Solar i Heliosfèric). El punt L2 del sistema Terra-Sol va ser la llar de la nau espacial WMAP, actual llar del Planck i del telescopi espacial James Webb. L2 és ideal per a l'astronomia perquè una nau espacial està prou a prop per comunicar-se fàcilment amb la Terra, pot mantenir el Sol, la Terra i la Lluna darrere de la nau per a l'energia solar i (amb el blindatge adequat) proporciona una visió clara de l'espai profund per als nostres telescopis. Els punts L1 i L2 són inestables en una escala temporal d'aproximadament 23 dies, cosa que obliga els satèl·lits que orbiten aquestes posicions a sotmetre's a correccions regulars de rumb i altitud.

És poc probable que la NASA trobi alguna utilitat per al punt L3, ja que roman ocult darrere del Sol en tot moment. La idea d'un "Planeta X" ocult al punt L3 ha estat un tema popular a la literatura de ciència ficció. La inestabilitat de l'òrbita del planeta X (en una escala temporal de 150 anys) no va impedir a Hollywood produir clàssics com L'home del planeta X.

Els punts L4 i L5 tenen òrbites estables sempre que la relació de masses entre les dues grans masses sigui superior a 24,96. Aquesta condició es compleix tant per a la Terra com per al Planeta X. Aquesta condició es compleix als sistemes Terra-Sol i Terra-Lluna, així com en moltes altres parelles de cossos del sistema solar. Els objectes que orbiten als punts L4 i L5 solen anomenar-se troians, pels tres grans asteroides Agamèmnon, Aquil·les i Hèctor que orbiten als punts L4 i L5 del sistema Júpiter-Sol. (Segons Homer, Hèctor va ser el campió troià assassinat per Aquil·les durant el setge del rei Agamèmnon a Troia). Hi ha centenars d'asteroides troians al sistema solar. La majoria orbiten amb Júpiter, però altres ho fan amb Mart. A més, diverses llunes de Saturn tenen companys troians. El 1956, l'astrònom polonès Kordylewski va descobrir grans concentracions de pols als punts troians del sistema Terra-Luna. L'instrument DIRBE del satèl·lit COBE va confirmar observacions anteriors de l'IRAS sobre un anell de pols que segueix l'òrbita de la Terra al voltant del Sol. L'existència d'aquest anell està estretament relacionada amb els punts troians, però la història es complica pels efectes de la pressió de la radiació sobre els grans de pols. El 2010, el telescopi WISE de la NASA va confirmar finalment la presència del primer asteroide troià (2010 TK7) al voltant del principal punt de Lagrange de la Terra.

Trobar els punts de Lagrange

La manera més senzilla d'entendre els punts de Lagrange és adoptar un marc de referència que giri amb el sistema. Les forces exercides sobre un cos en repòs en aquest marc es poden deduir a partir d'un potencial efectiu de la mateixa manera que les velocitats del vent es poden deduir a partir d'un mapa meteorològic. Les forces són més intenses quan els contorns del potencial efectiu estan més propers i més febles quan els contorns estan més allunyats.

Clic a la imatge per engrandir. Gràfic de contorn del potencial efectiu (no està dibuixat a escala!). Crèdit: WMAP, NASA.

Els punts L4 i L5 estan situats a 60º per davant i 60º per darrere, respectivament, de la menor de les dues masses del sistema; és a dir, cada un d'aquests constitueix un vèrtex d'un triangle equilàter on els altres dos vèrtexs són les dues masses. Aquests dos punts a vegades també s'anomenen punts de Lagrange triangulars o punts troians, ja que, en el sistema Sol-Júpiter, són els punts on estan situats els asteroides anomenats troians.  

El punt L1 està situat sobre la línia definida pels centres de massa dels dos cossos M1 i M2, i entre les dues masses. El punt L1 del sistema Sol-Terra és ideal per a realitzar observacions del Sol. Els objectes que hi són situats mai queden sota l'ombra de la Terra o de la Lluna. El Solar and Heliospheric Observatory (SOHO) està situat en una òrbita d'halo al voltant del punt L1 i l'Advanced Composition Explorer (ACE) és en una òrbita de Lissajous també al voltant del punt L1. El punt L1 del sistema Terra-Lluna permet un accés a òrbites lunars i terrestres amb un Delta-v mínim.

El punt L2 està situat sobre la línia definida pels centres de massa dels dos cossos M1 i M2, i més enllà de la més petita d'ambdues. Aquest punt en el sistema Sol-Terra és un bon lloc on situar observatoris espacials; com que un objecte en L2 sempre manté la mateixa orientació respecte al Sol i la Terra, el calibratge i la protecció són molt més simples.

La sonda Wilkinson Microwave Anisotropy Probe (WMAP) està en òrbita al voltant d'aquest punt, i també telescopi espacial James Webb, successor del Hubble.

En el cas del sistema Terra-Lluna, L2 seria el lloc ideal per a situar un satèl·lit de comunicacions per cobrir la cara oculta de la Lluna.

Aquesta pàgina (actualitzada per darrera vegada el juliol de 2012) va ser escrita originalment (amb equacions matemàtiques) per Neil J. Cornish com a part del programa d'educació i divulgació de WMAP.

Avui us portem un breu vídeo de l'enginyer Alberto Romaña nom real del Youtuber AlbertRhom a on explica de manera força educativa i entretinguda que son els punt de Lagrange.

Ho he vist aquí.

Sistema estel·lar en formació activa Lynds 483

Les brillants ejeccions emeses per dues estrelles en formació activa conformen Lynds 483 (L483). La llum infraroja propera d'alta resolució captada per l'instrument NIRcam del telescopi espacial James Webb de la NASA mostra nous i increïbles detalls i estructures dins d'aquests lòbuls, incloent-hi línies asimètriques que semblen xocar entre si. L483 es ​​troba a 650 anys-llum de distància, a la constel·lació del Serpent.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge és un compost d´exposicions separades adquirides pel telescopi espacial James Webb utilitzant l'instrument NIRCam. Es van utilitzar diversos filtres per mostrar rangs específics de longituds d'ona. El color resulta d'assignar diferents tons a cada imatge monocromàtica (escala de grisos) associada a un filtre individual. En aquest cas, els colors assignats són: Blau = F150W, Blau = 200W, Verd/Cian = F335M, Groc = F444W, Vermell = F470N. Crèdit: NASA, ESA, CSA, STScI

Ho he vist aquí.

Quines són les estrelles més brillants del cel?

Clic a la imatge per engrandir. Les constel·lacions icòniques del cel d'hivern sobre l'horitzó occidental i nord-oest. Sírius, l'estrella més brillant del cel, és visible a l'esquerra. Betelgeuse, a Orió (visible a la dreta de Sírius), és la novena estrella més brillant. Rigel, també a Orió (aquí sota l'horitzó) és la sisena estrella més brillant del cel de la Terra. Crèdit: Sebastian Voltmer, Fotolia.

 

 La contaminació lumínica extingirà les estrelles?  En poques dècades, la llum artificial s'ha convertit en una causa de contaminació. No només amenaça amb extingir les nostres estrelles. Però també té un impacte important en la biodiversitat. Sobretot perquè aviat ja no podria venir exclusivament de terra. Crèdit: Futura Planète.

[Text vídeo: La contaminació lumínica extingirà les estrelles? Una mica com els diamants, pensem que les estrelles son eternes. Però avui la contaminació lumínica amenaça d'apagar la seva brillantor, en particular, per l'enllumenat públic de les grans ciutats. Més del 80% de la població mundial està privada ara del meravellós espectacle d'una nit fosca i estrellada. A Europa i als Estats Units, el cel del 99% de la població a agafat un tint ataronjat, com d'un crepuscle permanent. Al 2009 la contaminació lumínica passa a ser a França una molèstia mediambiental social. Sense parlar del sobre-consum elèctric que això representa. La contaminació lumínica afecta a la biodiversitat: Desorienta a les tortugues marines, desestabilitza als pol·linitzadors nocturns com els ratpenats, desvia les aus migratòries. També afavoreix a certes flors a l'autofecundació i retarda la pèrdua de fulles dels arbres.

La contaminació lumínica pertorba també el nostre cicle hormonal i el nostre son, fent créixer els risc de tenir càncer. Una situació que podria empitjorar amb la multiplicació de bombetes led, que emeten una llum blava a la que els humans som molt sensibles. I amb l'augment constant de la superfície del planeta il·luminada artificialment: més d'un 2,2% anual entre 2012 i 2016, amb una intensitat que augmenta en paral·lel en més d'un 1,8%.

Niue, un petita illa del sud de l'Oceà Pacífic, el Pic de Midi als Pirineus, i també el Parc Nacional del Mont Mégantic, tots aquest llocs tenen en comú un estatut com a Reserva Internacional de Cel Estrellat (Dark-Sky Preserve), un estatut concedit per la qualitat de les seves nits i les polítiques de lluita contra la contaminació lumínica que es realitzen. Perquè de solucions n'hi han: Un enllumenat públic suau i raonable, orientat cap al terra i limitat a certs llocs i horaris, podria ajudar a disminuir d'un 25% a un 75% les molèsties!

 

Però hi ha alguns projectes que amenacen d'enterbolir aquestes mesures: La start-up russa StartRocket que s'ha de tenir en compte, ja que vol transformar el cel estrellat en un plafó publicitari gegant, gràcies a satèl·lits de la mida d'una caixa de sabates!, igualment el de la societat japonesa ALE, que preveu provocar pluges d'estels artificials. O també el posat en marxa per la societat americana SpaceX: La superfície dels satèl·lits Starlink reflectant la llum del Sol, afectarien a les observacions dels telescopis terrestres "Zero preocupacions, és la meva predicció. Prendrem mesures correctores si estem per sobre del zero", diu Elon Musk fundador de SpaceX. Malgrat el discurs tranquil·litzador d'en Elon Musk, i dels assaigs implementats per SpaceX per enfosquir els satèl·lits, els astrònoms planejent presentar una denúncia davant la Cort Internacional de Justícia per atemptat al patrimoni mundial].

A ull nu, els humans poden veure fins a 3.000 estrelles en condicions òptimes (cel clar, sense contaminació lumínica). Entre elles, estrelles molt brillants de diferents colors. Alguns són més visibles que altres perquè estan més a prop o perquè desprenen molta calor. Descobriu les estrelles més brillants del cel de la Terra.

L'estrella més brillant del cel és, per descomptat, el Sol, la més propera a nosaltres (150 milions de quilòmetres, o 8 minuts llum) i la que gira la Terra. Però, a part del Sol, que s'ha tornat tan familiar que gairebé ens oblidem d'incloure'l en el rànquing de les estrelles més brillants, quines irradien més al cel de la Terra?

Sírius "el foc", l'estrella més brillant del cel

Tant al cel del nord com al del sud, Sírius es troba al primer graó del podi. Impossible perdre'l en una tarda preciosa.hivern, brilla amb tots els colors per sobre de l'horitzó sud, a la constel·lació del Ca Major. Per sobre d'ella, el caçador Orió que ella acompanya. El seu nom grec Seiros significa "l'ardent". De fet, a l'antiguitat, el seu ortus helíac (abans de la sortida del sol) va coincidir amb el solstici d'estiu, els dies més calorosos de l'any a Egipte i el moment en que el Nil estava en inundació. Molt important per als antics egipcis, l'estrella, associada a la deessa Isis, també va marcar l'inici de l'any. L'expressió "onada de calor" prové del llatí canícula (gosset) en concordança amb la presència de l'estrella durant els períodes d'alta calor.

Clic a la imatge per engrandir. Sírius, l'estrella més brillant del cel. Crèdit: Akira Fuji

La brillant Sírius mostra una magnitud aparent de -1,46. A només 8,6 anys llum de distància, és la cinquena estrella més propera al nostre sistema solar.  Alpha Canis Majoris (α Canis Majoris) és una estrella doble. Però el seu company és impossible de distingir a l'ull nu. Amb el doble de masses del Sol, Sírius A domina Sírius B, que per la seva banda, és una nana blanca la resta d'un sol, la primera que s'ha descobert.

La segona estrella més brillant del cel

Canopus és la segona estrella més brillant del cel. La seva magnitud aparent és de -0,72. Es troba aproximadament a 36° al sud de Sírius, a la constel·lació de la Quilla. Per veure-ho, a l'hemisferi nord, ha de ser inferior a 37° latitud. L'estrella era adorada pels antics egipcis. Estrella super gegant i de color groc-blanc i a uns 310 anys llum de distància, Canopus és 65 vegades més gran que el nostre Sol (al centre del Sistema Solar, s'estendria fins a tres quartes parts del Sol a Mercuri) i 15.000 vegades més brillant que ell (si la poguéssim veure de prop).

Fem zoom sobre Sírius A i el seu acompanyant, la nana blanca Sírius B. Crèdit: ESA, Hubble, Akira Fujii, DSS2

Les 10 estrelles més brillants del cel

Aquí teniu les 10 estrelles més brillants del cel, a part del Sol, i les constel·lacions a les quals pertanyen, la seva magnitud aparent i la seva distància a la Terra.

- Sírius. Constel·lació: Ca Major (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 8,6 anys llum; magnitud aparent: -1,46.

- Canopus. Constel·lació: La Quilla; distància: 310 anys llum; magnitud aparent: -0,72.
- Arcturus. Constel·lació: Bover (especialment visible al vespre a l'estiu); distància: 36 anys llum; magnitud aparent: -0,04.
- Alpha Centauri (més precisament  Alpha Centauri A ). Constel·lació: Centaure; distància: 4,3 anys llum; magnitud aparent: -0,01.
- Vega. Constel·lació: Lira (especialment visible al vespre a l'estiu); distància: 25 anys llum; magnitud aparent: +0,03.
- Rigel. Constel·lació: Orió (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 630 anys llum; magnitud aparent: +0,12.
- Proció. Constel·lació: Ca Menor (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 11 anys llum; magnitud aparent: +0,38.
- Achernar. Constel·lació: Eridà; distància: 139 anys llum; magnitud aparent: +0,54.
- Betelgeuse. Constel·lació: Orió (especialment visible al vespre a l'hivern); distància: 500 anys llum; magnitud aparent: +0,56.

Ho he vist aquí.

El Hubble espia un ull còsmic

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA mostra la galàxia espiral NGC 2566. Crèdit: ESA/NASA

Aquesta imatge del telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA mostra la galàxia espiral NGC 2566, situada a 76 milions d'anys llum en la constel·lació de la Popa. Una barra d'estrelles prominent s'estén a través del centre d'aquesta galàxia, i braços espirals emergeixen de cada extrem de la barra. Atès que NGC 2566 apareix inclinada des de la nostra perspectiva, el disc adquireix forma d'ametlla, donant a la galàxia l'aparença d'un ull còsmic.

Mentre que NGC 2566 sembla mirar-nos, els astrònoms ens tornen la mirada, utilitzant el Hubble per estudiar els cúmuls estel·lars i les regions de formació estel·lar de la galàxia. Les dades del Hubble són especialment valuoses per estudiar estrelles de pocs milions d'anys; aquestes estrelles brillen en les longituds d'ona ultraviolada i visible a què el Hubble és sensible. Amb aquestes dades, els investigadors poden mesurar l'edat de les estrelles de NGC 2566, cosa que ajuda a reconstruir la cronologia de la formació estel·lar de la galàxia i l'intercanvi de gas entre els núvols de formació estel·lar i els mateixos estels.

El Hubble col·labora regularment amb altres observatoris astronòmics per examinar objectes com NGC 2566, inclòs el telescopi espacial James Webb de la NASA, ESA i CSA. Les dades del Webb complementen les del Hubble anant més enllà de les longituds d'ona infraroges de la llum que el Hubble pot veure, definint millor les àrees de pols càlida i brillant. En longituds d'ona encara més grans, l'Atacama Large Millimeter/submillimeter Array, sigles en anglés de ALMA, (Gran Conjunt Milimetric/submilimètric d'Atacama) compost per 66 radiotelescopis que treballen conjuntament, pot captar imatges detallades dels núvols de gas i pols en què es formen les estrelles. Junts, Hubble, Webb i ALMA proporcionen una visió general de la formació, vida i mort de les estrelles a les galàxies de tot l'univers.

Ho he vist aquí.

El James Webb capta els focs artificials del forat negre

James Webb ha captat la imatge més detallada fins ara del cor de la nostra galàxia, Sagitari A*, el forat negre supermassiu situat al nucli, està en constant flamarada sense interrupció.

La càmera NIRCam del Webb va observar el forat negre al llarg d'un any, revelant ràfegues de llum impredictibles. Els científics creuen que els centelleigs més petits procedeixen de turbulències, mentre que les flamarades més grans són el resultat de la col·lisió de camps magnètics.

Aquestes troballes ens ajuden a comprendre millor com els forats negres modelen el seu entorn. Sagitari A* és més actiu del que s'esperava i ofereix una visió poc freqüent de les forces que impulsen la nostra galàxia.

Clic a la imatge per engrandir. Aquesta recreació artística representa el forat negre supermassiu situat al centre de la Via Làctia, conegut com a Sagitari A* (estrella A). Està rodejat per un disc d'acreció de gas calent. La gravetat del forat negre corba la llum procedent del costat més allunyat del disc, fent que sembli embolicar-se per sobre i per sota del forat negre. Al disc s'observen diversos punts calents que s'assemblen a les erupcions solars, però a una escala més energètica. El telescopi espacial James Webb de la NASA ha detectat tant flamarades brillants com parpellejos més febles procedents de Sagitari A*. Les flamarades són tan ràpides que s'han d'originar molt a prop del forat negre. Crèdit: NASA, ESA, CSA, Ralf Crawford (STScI).

 

Descripció vídeo:  

 

Gràcies al telescopi espacial James Webb de la NASA, un equip d'astrofísics ha obtingut la visió més llarga i detallada fins ara del buit que s'amaga al bell mig de la nostra galàxia. Han descobert que el disc arremolinat de gas i pols que orbita al voltant del forat negre supermassiu central, anomenat Sagitari A*, emet un flux constant de flamarades sense períodes de descans. Utilitzant la càmera NIRCam (Near Infrared Camera) de Webb per observar Sagitari A durant un total de 48 hores en increments de 8 a 10 hores al llarg d'un any. Els astrònoms van veure una brillantor de bombolles que canviava constantment, i de sobte...va sorgir un gran esclat de brillantor. Després, va tornar a calmar-se. No hi van poder trobar un patró, semblava aleatori. El perfil d'activitat del forat negre era nou i emocionant cada cop que els astrònoms l'ho observaven. Tot i que l'equip esperava veure flamarades, Sagitari "A" era més actiu del que havien previst. Les observacions van revelar focs artificials continus de diverses brillantors i durades.

El disc d'acreció que envolta el forat negre va generar de cinc a sis flamarades al dia i diverses petites subflamarades o ràfegues intermèdies.  Encara que els astrofísics encara no comprenen del tot el procés en joc, sospiten que dues causes diferents són responsables dels esclats curts i de les flamarades més llargues.

En concret, les fluctuacions turbulentes dins del disc poden comprimir el plasma i provocar un esclat temporal de radiació. En el cas de les grans flamarades, els astrònoms creuen que la causa són els fenòmens de reconnexió magnètica, un procés en què dos camps magnètics xoquen, alliberant energia en forma de partícules accelerades.

 

Aquestes partícules, que viatgen a velocitats properes a la de la llum, emeten grans quantitats de radiació. Aquests nous descobriments podrien ajudar els físics a comprendre millor la naturalesa fonamental dels forats negres, com interactuen amb l'entorn que els envolta i la dinàmica i l'evolució de la nostra pròpia llar galàctica. Crèdit: Centre Goddard de Vols Espacials de la NASA. Productor principal: Paul Morris. Visualització del forat negre: Productor: Scott Wiessinger, Visualitzador: Jeremy Schnittman. Suport informàtic: Brian Powell. Crèdit musical: "Miniature Universe" de Geoffrey Wilkinson [PRS] via True Stories [PRS], i Universal Production Music.

Ho he vist aquí.