Una rosa amb un altre nom.

Clic per engrandir.  Nebulosa Roseta. Crèdits: Imatge Raigs X (NASA/CXC/SAO/J. Wang et al), Imatge Òptica (DSS & NOAO/AURA/NSF/KPNO 0.9-m/T. Rector et al)

Encara que aquesta imatge plena d'estrelles pugui semblar una calavera, és poc més que un efecte  òptic. En realitat, aquesta imatge composta de l'observatori de Raigs X Chandra de la NASA mostra una porció de la nebulosa Roseta, anomenada així per la seva disposició en forma de rosa, que es troba a uns 5.000 anys llum de la Terra.

Les dades de Chandra revelen centenars d'estrelles joves agrupades al centre de la imatge i altres cúmuls més febles a banda i banda. Observacions del Digitized Sky Survey (Estudi digitalitzat del cel) i del Kitt Peak Observatory revelen les estrelles que s'amaguen a l'interior d'aquest delicat capoll de rosa còsmic. Aquestes estrelles supercalentes, anomenades estrelles O, han desprès capes de pols i gas amb la seva potent radiació i els seus vents, revelant una cavitat de pols més freda. Algunes de les estrelles O de Roseta es poden veure a la cavitat en forma de bombolla; tanmateix, les dues estrelles més grans d'aquesta imatge no són a la nebulosa pròpiament dita.

Observacions de Chandra han revelat que la regió més fosca de Roseta és un viver d'estrelles acabades de formar. Dins del dens núvol molecular que constitueix la "mandíbula" d'aquesta disposició en forma de crani, centenars d'estrelles nounades estan embolicades sota un vel gasós.

Descripció de la imatge: Un cúmul d'estrelles s'assembla a un acolorit crani humà a l'espai. Les observacions amb raigs X vermells revelen centenars d'estrelles joves a prop del centre de la imatge. Grans i denses bosses de gasos porpra, taronja, verd i blau entrellaçats amb pols formen l'estructura òssia d'aquest crani còsmic. Dins les cavitats oculars de la calavera, estrelles blaves brillants destaquen sobre la foscor de l'espai. La capa de pols i gas que forma l'estructura òssia és visiblement més densa a la part inferior dreta de la imatge, creant una espessa capa que impedeix la visió de les estrelles acabades de formar a la regió. Els cantons superiors de la imatge mostren un fons de foscor espacial esquitxat d'estrelles.

Un estudi de Chandra del cúmul situat a la dreta de la imatge, anomenat NGC 2237, proporciona el primer sondeig de les estrelles de baixa massa d'aquest cúmul satèl·lit. Anteriorment només s'havien descobert 36 estrelles joves a NGC 2237, però el treball de Chandra ha augmentat aquesta mostra a unes 160 estrelles. La presència de diverses estrelles emissores de raigs X al voltant dels pilars i la detecció d'un flux sortint -comunament associat a estrelles molt joves- que s'origina en una zona fosca de la imatge òptica indiquen que la formació estel·lar continua a NGC 2237 (el flux sortint i alguns dels pilars apareixen marcats en un primer pla). Combinant aquests resultats amb estudis anteriors, els científics conclouen que primer es va formar el cúmul central, seguit de l'expansió de la nebulosa, que va desencadenar la formació dels cúmuls veïns, inclòs NGC 2237.

Ho he vist aquí.