Descobert abans de 1654 per Giovanni Batista Hodierna.
El cúmul obert Messier 47 (M47, NGC 2422) és un cúmul gruixut i brillant que es pot veure com una nebulosa tènue a simple vista en bones condicions d'observació.
M47 va ser descobert abans de 1654 per Hodierna qui el va descriure com "una nebulosa entre els dos cans"; aquest fet, però, va romandre en secret fins a 1984 quan el seu llibre va sortir a la llum. Així que Charles Messier va descobrir aquest cúmul independentment el 19 de Febrer de 1771, i el va descriure com un cúmul d'estrelles més brillants que aquelles de l'objecte aparentment veí M46. Però Messier va cometre un error de transcripció en calcular la posició de M47, pel que va ser un objecte perdut fins a 1959 quan va ser identificat per TF Morris (al costat del també perdut M48). Diversos historiadors han reportat que M47 havia estat identificat prèviament per Oswald Thomas en 1934, però això és possiblement una confusió amb la identificació d'aquest autor de M48. Com a conseqüència de l'error de Messier, William Herschel també ho va redescobrir independentment el 4 de Febrer de 1785, i li va donar el nombre H VIII.38.
La posició errònia de Messier va perdurar en molts catàlegs, incloent el GC de John Herschel (com GC 1594) i el NGC de Dreyer (NGC 2478), encara que no hi havia objecte, o com va afirmar John Herschel (en les seves notes del GC), "aquest cúmul no ha estat tornat a observar. És probablement molt pobre i dispers".
El cúmul obert Messier 47 (M47, NGC 2422) és un cúmul gruixut i brillant que es pot veure com una nebulosa tènue a simple vista en bones condicions d'observació.
M47 va ser descobert abans de 1654 per Hodierna qui el va descriure com "una nebulosa entre els dos cans"; aquest fet, però, va romandre en secret fins a 1984 quan el seu llibre va sortir a la llum. Així que Charles Messier va descobrir aquest cúmul independentment el 19 de Febrer de 1771, i el va descriure com un cúmul d'estrelles més brillants que aquelles de l'objecte aparentment veí M46. Però Messier va cometre un error de transcripció en calcular la posició de M47, pel que va ser un objecte perdut fins a 1959 quan va ser identificat per TF Morris (al costat del també perdut M48). Diversos historiadors han reportat que M47 havia estat identificat prèviament per Oswald Thomas en 1934, però això és possiblement una confusió amb la identificació d'aquest autor de M48. Com a conseqüència de l'error de Messier, William Herschel també ho va redescobrir independentment el 4 de Febrer de 1785, i li va donar el nombre H VIII.38.
La posició errònia de Messier va perdurar en molts catàlegs, incloent el GC de John Herschel (com GC 1594) i el NGC de Dreyer (NGC 2478), encara que no hi havia objecte, o com va afirmar John Herschel (en les seves notes del GC), "aquest cúmul no ha estat tornat a observar. És probablement molt pobre i dispers".
El cúmul obert M47 és un cúmul brillant que es pot albirar amb l'ull nu sota bones condicions com una tènue nebulositat. És un voluminós cúmul d'estrelles brillants, i conté prop de 50 estrelles en una regió de 12 anys llum de diàmetre, en la porció central, la densitat estel·lar és d'unes 16 estrelles per parsec cúbic mentre que la densitat mitjana de tot el cúmul és només de 0,62 estrelles per parsec cúbic, segons Wallenquist (segons cita Kenneth Glyn Jones). La seva distància està prop de 1.600 anys llum (els valors varien entre 1.560 i 1.750 anys llum), de manera que les estrelles de M47 semblen escampades per una àrea del cel de la mateixa mida de la lluna plena, 30 minuts d'arc. El tipus Trumpler del cúmul es dóna discordantemente com II,3,m (Glyn Jones), I,3,m (Götz), i III,2,m (Sky Catalog 2000). L'estrella més brillant és de classe espectral B2 i de magnitud 5,7, la població total s'assembla a la de les Plèiades. També conté dos gegants K ataronjades, cadascuna amb lluminositat aproximadament 200 vegades la del Sol. Sky Catalog 2000 calcula una edat de 78 milions d'anys per a aquest eixam estel·lar que es troba allunyant-se de nosaltres a 9 quilòmetres per segon.
La brillant estrella més propera al centre de la fotografia que obre el post és la bella doble Sigma 1121, amb dos components de magnitud 7,9 i separats per 7,4 segons d'arc.
La brillant estrella més propera al centre de la fotografia que obre el post és la bella doble Sigma 1121, amb dos components de magnitud 7,9 i separats per 7,4 segons d'arc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari