Descoberta per Charles Messier el 1771.
M46 va ser el primer objecte descobert per Charles Messier després de la publicació de la primera edició del seu catàleg (M1-M45). El va afegir a la seva llista el 16 de Febrer de 1771, tres dies després de presentar-lo a l'acadèmia juntament amb 3 objectes Messier més; M47, M48, M49.
El cúmul és molt ric, amb 150 estrelles de magnituds que van de la 10 a la 13, i amb una població probablement superior a les 500. Les estrelles més brillants són del tipus espectral A0, cadascuna al voltant de 100 vegades més brillants que el nostre sol, (la més brillant de totes amb una magnitud aparent de 8.7). Tot això indica una edat al voltant dels 300 milions d'anys. Els seus membres estan dispersos a l'interior d'un diàmetre angular al voltant de 27', corresponent a una extensió lineal de 30 anys llum i a una distància de 5.400 anys llum, allunyant-se de nosaltres a una velocitat de 41.4 km/s, segons Baade. M46 està considerada amb una classe Trumpler II,2,r.
Com un tret especial i famós que és també obvi en la nostra fotografia, una nebulosa planetària (NGC 2438 o FC 87) es troba al límit aparent del costat nord. No obstant això, aquesta nebulosa no és probablement un autèntic membre però està sobreposat, potser un passejant convidat, a causa de tres motius:
1 La velocitat radial de NGC 2438 és del voltant 77 km/seg allunyant-se, és diferent de la de 43 km/seg del mateix cúmul, el que no permet retenir tot i que estiguin a la mateixa distància. Woldemar Götz però, dedueix una distància de 4.600 anys llum per al cúmul i només de 2.900 per a la nebulosa, el que indicaria que aquesta última estaria en primer pla.
2 Les nebuloses planetàries són només visibles durant curts períodes de temps, algunes desenes de milers d'anys per a la major part d'elles abans que el seu material s'esvaeixi en l'espai interestel·lar circumdant.
3 Les nebuloses planetàries són astres al final de la seva evolució estel·lar, que apareixen en els casos d'estrelles amb masses relativament febles menors a 3 masses solars. Aquestes estrelles, però, necessiten més de 1.000 milions d'anys d'evolució per llançar el seu embolcall i formar la nebulosa, (les estrelles més massives esdevenen en supernoves), això és molt més temps que l'edat de M46. Però aquest últim argument és discutible ja que alguns joves cúmuls com les Plèiades (M45) contenen un significatiu nombre de nanes blanques que s'han d'haver desenvolupat d'estrelles més massives, aquestes estrelles poden haver perdut gran part de la seva massa en el transcurs de la seva evolució, probablement sota la forma de violents vents estel·lars durant la seva fase de Gegant Vermella, i entren llavors en una fase de nebulosa planetària.
El cúmul és molt ric, amb 150 estrelles de magnituds que van de la 10 a la 13, i amb una població probablement superior a les 500. Les estrelles més brillants són del tipus espectral A0, cadascuna al voltant de 100 vegades més brillants que el nostre sol, (la més brillant de totes amb una magnitud aparent de 8.7). Tot això indica una edat al voltant dels 300 milions d'anys. Els seus membres estan dispersos a l'interior d'un diàmetre angular al voltant de 27', corresponent a una extensió lineal de 30 anys llum i a una distància de 5.400 anys llum, allunyant-se de nosaltres a una velocitat de 41.4 km/s, segons Baade. M46 està considerada amb una classe Trumpler II,2,r.
Com un tret especial i famós que és també obvi en la nostra fotografia, una nebulosa planetària (NGC 2438 o FC 87) es troba al límit aparent del costat nord. No obstant això, aquesta nebulosa no és probablement un autèntic membre però està sobreposat, potser un passejant convidat, a causa de tres motius:
1 La velocitat radial de NGC 2438 és del voltant 77 km/seg allunyant-se, és diferent de la de 43 km/seg del mateix cúmul, el que no permet retenir tot i que estiguin a la mateixa distància. Woldemar Götz però, dedueix una distància de 4.600 anys llum per al cúmul i només de 2.900 per a la nebulosa, el que indicaria que aquesta última estaria en primer pla.
2 Les nebuloses planetàries són només visibles durant curts períodes de temps, algunes desenes de milers d'anys per a la major part d'elles abans que el seu material s'esvaeixi en l'espai interestel·lar circumdant.
3 Les nebuloses planetàries són astres al final de la seva evolució estel·lar, que apareixen en els casos d'estrelles amb masses relativament febles menors a 3 masses solars. Aquestes estrelles, però, necessiten més de 1.000 milions d'anys d'evolució per llançar el seu embolcall i formar la nebulosa, (les estrelles més massives esdevenen en supernoves), això és molt més temps que l'edat de M46. Però aquest últim argument és discutible ja que alguns joves cúmuls com les Plèiades (M45) contenen un significatiu nombre de nanes blanques que s'han d'haver desenvolupat d'estrelles més massives, aquestes estrelles poden haver perdut gran part de la seva massa en el transcurs de la seva evolució, probablement sota la forma de violents vents estel·lars durant la seva fase de Gegant Vermella, i entren llavors en una fase de nebulosa planetària.
Clic a la imatge per engrandir. Crèdit: Rick Beno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari